Empanada Cultural

Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.

Empanada Cultural del 29/10/2022

Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dissabte de 14.30 a 15h del migdia arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.

Episode Transcript

M'agradaria que tinguéssim una mica d'acord amb el programa de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament. Un programa cuinat per... El Festival de Sitges és un monstru. Sí, senyores, un monstru. Y lo es en todas sus acepciones. Es un ser fantástico, que causa espanto, yo lo afirmó. Y lo confirman las numerosas pantallas que iluminan la oscuridad durante los días que duran certamente. Es un monstru en su propio logo. Un reicón que sigue errugiendo mientras sustituye el Empire State Building por la Iglesia Parroquial de San Bartolome y Santa Tecla. Lo hace cada año, para estas fechas. Y como todo monstru, el Festival de Sitges es una entidad imposible de derrotar. Ni siquiera por Godzilla. Doscientas noventa y ocho películas entre largos ficciones, cortos series o documentales. Casi trescientas obras proyectadas durante apenas diez días. Que absolutamente nadie, ni crítico ni espectador, ni otro monstru, es capaz de filtrar. Y siguiendo con la analogía, el Palmarés de Dicho Zertamen presenta a sí mismo anomalías y desviaciones notables respecto a los de su especie. Vamos, otro monstru. De hecho, este año los premios parecen la elección de un tipo o un equipo con la capacidad analítica de Kong. Pero no os precipitemos que eso hemos venido hoy a matar al monstru para serviros su posterior autopsia en bandeja. Pero monstruos hay muchos. Halloween está a la vuelta de la esquina. Y para entonces el Festival de Sitges será tan solo otro monstruo más. Las calles y las cuentas de Instagram se llenarán de calabazas, vampiros, zombies y hombres lobo. Y quizás delicántropos este año habrá superioridad. Pues Marvel produce y Disney distribuye y lo hacen justo a tiempo con una renovada pero retro presentación de la maldición del hombre lobo. En fin, hoy va de monstruos, señores, de monstruos y algo más. Porque así como nos recuerda el escritor ruso Dimitri Glujovsk, no era un monstruo, no. Era un ser humano normal y corriente, cruel, imbécil y rencoroso. Igual que todos los demás. ¡Monstruos! ¡Monstruitos! Por cierto, si queréis saber este hombre tan amable y tan positivo y sobre todo tan humanista, Glujovsk, el ruso, comprate el libro Metro 2034. Ahí aparece parte de este pequeño fragmento. Ostres, i això és com una mena de distúpia d'algú? Sí, sí. ¡Lo conoces! Mira, ara et diré amb Sona que s'ha fet un videojoc d'això. Podria ser, podria ser. Una cosa de la que no s'hagi fet un videojoc. Bueno, ara estem al revés. Hi ha algun videojoc que no s'hagi adaptat al cinema. Perquè otro monstruo que va a sortir és el trailer de Super Mario. De hecho, os lo confieso. Estaba buscando título pensando en la editorial. Hablábamos de un pre-Halloween, un Posiches. Está claro que estamos en medio de los dos, y yo pensaba más que un pre-Halloween como título. Porque Narices no le llamamos monstruos. O monstruum. Me pongo a buscar, y monstruum es un videojuego. Monstruum. Monstruum. Tambien, sí, està claro. Busques la palabra. Busques la palabra. Una cadena a la menjar. Tambien. Bon monstruum. No, que van a haver de tancar. Que van a haver de tancar. L'aliment del rodatge. L'ostrum montera. Esto es lo que tenemos, ¿no? Tenemos monstruos, tenemos Sitches, tenemos Halloween, pero más que Halloween, lo que tenemos es un monstruito, ¿no? Tenemos un monstruito. Tenemos un monstruito que, a part, és empanada que sempre recibe mutaciones. Avui tenim una mutació del Carles, que veieu aquí, que és l'Edgar, però la mutació li està corrompent per dins del Carles, que està a casa, que després potser connectem, si el tio es desperta d'aquesta si està a Fabril. Sitches, como monstruum, se lo ha comido. Se lo ha comido y ha dejado apenas sus entrañas. Se están volviendo a juntarse, a ver si consiguen dar voz y buscar cierto protagonismo en este programa. Ya lo veremos, dependiendo un poco del ritmo, de las dinámicas y de cuántos alarguéis, porque esta vez me parece que son mis compis. Sí, sí. Avui és un programa... Avui és un programa estrany, a part de ser monstruos, però és estrany primer, perquè és el primer cop que Adrià no tens un editorial de menys de 13 minuts, crec, i a part que s'hi preveu una secció, que estàs tu sol fer un monòleg al Carles, a veure si entra o no. Però no, no, me toca hacer el monólogo en Sitches, cuando normalmente no es así. Y sabes que a mí me gusta compartir, me gusta dialogar. Es estrany, sí, es un programa estrany, pero es... Nos salvaremos un Frankenstein. Es un pegote. Exacte. Así que vamos a ello. Es extraño porque va de cine hoy, va de cine. O sigui, avui no fem manó del dia, perquè ja ho has dit el editorial, anem directament a cinema i a veure què ens planteja Marvel. Vamos a serio. CINEMA CINEMA CINEMA Això és el blockchain de mainstream. La casa de les idees, històries més grans que la vida, el sentit de la meravella colorida. Avui tenim una secció, ja sé que aquí no són massa de mainstream, però crec que toca per al carrer. No, però hi ha un gènere enderground i una gent que són quatre replagats que es lliuen Marvel. No sé si s'han reinventat, però ja hem vist productes últimament que fèiem provatures, que anaven provant diferents colorins, diferents maneres de fer les coses. I aquí s'han abocat a fer gènere directament. Ara ja el cinema de superherois ja no és un gènere en sí, és un contenidor de gènere. Amb cinema de supers pots veure comèdia, pots veure drama, pot veure ciència ficció, pots veure cíneres d'espies i ha llegat el terror. Però ha llegat el terror de la mano d'un homenatge. Un homenatge a les pelis que veien als 30, 40, de la Mava Universal, de la Joc. Tu aquelles èpoques ja estàves jo. Està bé, que infància. Ja fumava. Aquesta època ja ho fumava. Aquesta època ja ho fumava a la sala. Jo no fumava en el pediatra. Doncs què ens trobem aquí? Ens trobem que hem fet un miratge visual cap a un lloc d'això, en aquella època, d'impressionista, de blancs i negres molt forçats, de fotogrames que salten, amb frames que es cremen, i no només amb l'ovisual, sinó també ara sentirem la fanfarria, també l'han adaptat, perquè la banda sonora la fa mai que el dia aquí, no? Que, atenció, a part de fer la banda sonora espectacular, ho manageant l'època, també fa la direcció, és la seva primera direcció com a... és el seu debut, com a director. Compositor i director de la peli TV Movie, no? Li podríem dir TV Movie perquè és un especial. Ara li diuen Marvel Special Presentation, que és un capítol en aquest cas de 54 minuts, ja veurem. Una altra, sisplau, a veure, a veure. Ara hauria de ser... veieu que veiem pospos, no? De les creadores del podiorror? Marvel Special Presentation. Molt al nivell del programa de Junji Guito, amb tots els noms. Aguito, te queremos. Bueno, però sí, es va estrenar el dia 7 d'octubre, aquest espacell de Halloween que han volgut fer, que a més tu abans ho deies, ho anàvem en privat de Halloween a Estats Units, un mes, un mes, tot l'octubre, tens amics i ja en quins veus. Què passa? Que han fet un especial de Halloween, fent un remembre d'aquelles pel·lícules dels anys 30-40, que ara veurem les referències, però d'aquesta universal, d'aquesta hammer i tot això, i ho han fet agafant la cançó que hem sentit al principi, que és la típica tòpica que escoltem a tot arreu de Marvel, i han fet una mica de varietat. Tietol! Però, com veieu, han agafat els escolanets de Montserrat, per agafar els coros i tot, però ja veieu que el canvi de gènere és bastant... Hi ha un puntito episodic en la cançó, un puntito, per dir-ho, és perquè en la sèrie, en el capítol perdonat o en la TV-movie pel·lícula, també és tan heterogènia com aquesta cançó, perquè la sensació que jo tinc és que va a ir aviéndo que van a suceder ciertos saltos. Aviam el capítol, després entrarem a parlar més concretament de la sinòpsia, però el que és aquest capítol... Diguem capítol, però en realitat és com una TV-movie. És una cosa a part. Sí, seria un migmatratge llarg en factura de cinema, que no és TV-movie, però tampoc és pel·lícula per sales, però es podia preveure. Estem parlant de 54 minuts. És el puto presente. És el presente, el Disney. La sensació del català de la performa. Ara mateix, per cert, no és que distribueixi Disney. No, és que Marvel és Disney. Ah, vale, vale. Llavors, ara, és que Disney és tot. De fet, ja és Fox. Llavors, què passa? Disney, el que ha trobat un filó molt important, des de fa un any i picadors, és que té les pel·lícules serialitzades al cinema. És a dir, ara mateix portem en cinema 24 pel·lícules, però, clar, després, el seguiment, que potser es trenen 3 pel·lis, per dir alguna cosa, ara no ho sé dir, però, clar, després, el que han vist és que cada 3 mesos, cada així, poden fer una sèrie. I anar-les amb palman, és a dir, que la sèrie, quan acaba la sèrie, et porta a veure la pel·lícula que s'estan anant a la setmana següent. O sigui, han fet un lligam espectacular, o sigui... Això és sobretot perquè estan molt, molt preocupats que aquest món és imaginari, que han construït a l'argo de les dècades. No solo ellos, sino los enemigos, amigos, en el fondo, están tan preocupados de irlo desarrollando por la paz del espectador y la paz del consumidor. Nada que ver con la paz, nada que ver con la economía. No, nada que ver con el polio. No, no, no. Però també tinc una cosa, ara que dius de los enemigos, justament, si podem dir su enemigo, de fer, que és supermà, ni tot d'aquests, sí que és veritat que s'ha intentat, de totes totes, fer un univers tan desenvolupat com Marvel, però és que el propien amic no és Bane, no és el Joker, sinó són ells mateixos, perquè entre els actors que tenen mil problemes, directors... Això de C, no? De C no està arrencant res, està cancelant estrelles, està incluso eliminant, tenien fet a Bad Girl, està rodada, està rodada, i l'han tirat a la basura directament. O sigui que Marvel no són només bons en el que fan, són bons empresaris i no entren en el caos, que de C, no? De C va cometre l'error d'intentar fer el camp. Marvel havia fet en els primers 10 anys que era presentar pel·lícules individuals de personatges, i després, juntar-la en un vengador, és això. De C ho va intentar fer de cop a la primera pel·li, i es va fotre un... es va fotre de lloros. I ho han anat intentant, intentant com deixar semilletes d'universo compartido, no s'han en sortit perquè la mascare no sabia el que feia a la dreta, i ara sembla que estem en un moment amb el canvi de la directiva, la receta absolut, cancel·lació de projectes, el plaçament dels que ja estan a l'estrenar, i veurem què passa. Què passa? Que Marvel sí que s'ha donat de que a la tele, el que ara entenem a la tele, perquè no és que l'ho passin en un sci-fi, sinó que a dins de la plataforma de Disney+, han anat estrenant durant els últims mesos, unes quantes, ja en porten, no sé, 7 sèries o 8, entre 8 i 12 episodis, més o menys, es van relacionant, van presentant nous personatges, i en aquest cas no estem parlant d'una sèrie, estem parlant d'un capítol especial de Halloween, però que t'està començant a presentar uns personatges que, u, no havien vist mai abans, i sobretot t'està presentant un to que mai havien vist, i aquest, jo crec que també és el tema. Els personatges també és molt de nit, no? Al final tu, Edgar, que controles bastant també tot això, ens espiaràs una mica a veure quins són aquests personatges que podrien estar introduint, però sobretot és el to, que és el que ens interessa, perquè ja que estem en un to fosc de terror, aquest capítol, vam-ho, se les endú totes, o sigui, no només és una molt bona homenatge, sinó que funciona molt bé sol. En lo formal, no? I, de fet, també és una mena d'aclaració d'intencions, perquè és el projecte de Marvel, ja, sota l'ala de Disney, que va més enllà, en quant a violència, i coses explícites. Potser em sembla excusa que és en blanqui negre, i no se ve demà si hi ha obre, hi ha enputacions, hi ha sang, hi ha monstres, hi ha violència... Hauria d'haver estat bé, si et veig que ets una màquina, no? Màquina, aquí, de ella, que s'ha sorpreniat com no li havien clasificat ER, a aquesta pel·lícula, sembla que és per 14 anys, o per 13 anys, però ells mateixos ja també han fet un moviment, que és les pel·lícules de Deadpool, que no sé si coneixem, que és comèdia de superheròica, però que pertanyen a la Fox, i ara pertanyen a Marvel, perquè Marvel és Disney, ja ha comprat Disney, ja ha comprat Marvel, ha comprat tot. Creu que la moto ja no la heu d'ajudar. Han fet un altre moviment, per acabar de confirmar encara més això, que és que han desplaçat les dues pel·lícules de Deadpool, que eren clasifices ER, per major des d'edat, i la de Logan, les han mogut en el seu pròpi català, que estaven a Star Playth, les han mogut a Marvel, directament. És a dir, sí, sí, vamos a hacer cine para adultos, aunque sea de señores mayores, con pijamas de colores. Sí, que crec que és una la màquina. Oye, Pedro, i me tenéis aún en áscuas, que veig que m'agradaria. Mira, per poder veure el to visual, per la gent que estigui veient el... I si no, escoltareu, a més, escoltareu aquest tipus de veus que ve molts anys 30, molts anys 40, tot està recreat perfectament, com a humanatge, com a referència. Posem el tràiler, així també ho veus una mica, tu, Adriano, que ho veuràs. Pins a veure, Pins a veure en pantalla. I sobretot veurem ja una mica de què va. Perfecte. Ei,易 그거. Ya tallasté una caigarteta, las ĄS Oh,ögри. 3S Bora 1H 1H 1H 1H 1H 2H 1H 1H 1H 1H 1H 1H 1H 1H 1H 1H El momento werewolf by night, esto es muy presente, también es desde que no tiene homenaje de los 30. És resistent, però calome, i falta el tec Solʳʰhal5000 i nuevaενʰereoreroril. Escolta't el cert que té pensades tecniques de laeleri i de la Ariana en altres embeddedes. No és gent... A veure, a priori, eh? El García Bernal, l'últim que li havia vist, que recordi, és una pel·li que em va agradar molt, que era la Emma. Aquella pel·li, com Trap, bueno, una cosa molt... Aconllons, la pel·li per la Xilera, la Rai. Pablo de la Rai. I aquí sí que és veritat que ja ho vis el to, el to, el superfors, s'enganxa molt bé a aquell cinema dels anys 30, 40, que és com molt exagerat, però, a l'hora, com... Podria ser molt postís, molt de senaris, de cartón piedra, per dir-ho així, però recupera molt aquest... com molta bogeria, no? Si hem vist un trailer que ja només escoltant-lo, és com crits i amb un llavall, no? És com tot aquest... Hi ha un llint de molt primet que podria caure amb la comèdia involuntària, i realment veus que hi ha un carinyo i que hi ha un homenatge, i que s'han copiat una determinada manera de fer la cinematografia, les acurats, les il·luminacions, sobretot, els plans inicials. Després sí que és veritat que, conforme avança la pel·lícula, es dilueix una miqueta i no es va a l'UCM de Marvel, no? Però el 80% de la pel·li és... Et diuen que és una pel·li d'aquella època, per diàlegs no saps a quina època estan, fins que alguna línia diu alguna cosa actual. És cert el que comentaves, no? Al principi, ja quan l'estaves presentant, com se siente esa influencia del expresionismo alemán, que en el fondo no ha passat por muchas etapas, i d'alguna manera, on més protagonisme tenia, eren el cine negro americano, i sempre en encuentro, ja no parlant del siglo XXI, incluso en pel·lícules dels 80 i dels 90, que intentaban recuperar, esos revival de la època que hacien sobre pel·lícules con estos claroscuros, estos contrastes tan heavis, que després sí, los neonás, en el fondo, si os fijáis, y lo ponís en comparativa con las pel·lícules que realmente homenajean, usted, hay un salto a mi madre, porque hay siempre un tamiz lumínico, realmente son imágenes en las que tú sientes esas texturas y estas contraposiciones, pero a la hora de la verdad estás viendo el plano en su conjunto. Cuando te vas a las pel·lícies, sobre todo las de serie B de cine negro de los 30 y 40, alucinas, porque realmente había cuestiones que no eran para nada perceptibles por el lojumano, y ahí les daba igual, ¿no? Dile tú a un actor, como Gael García Bernal, te vamos a tapar continuamente, quizás él no es el claro ejemplo, porque sí que sí que es un tío bastante comprometido desde la actuación, pero quiere decir que ha habido momentos conocidos en los cuales cineastas o directores de fotografía querían realmente manchar la imagen de oscuridad y los productores, muchas veces, actores... Aquí sí que és veritat que després entrarem més en tema tècnica, abans, potser, parlem una mica de què va, no? Hem vist el tràiler, aquí el l'heu vist, estarà subtitulat, però expliquem una mica per qui no teni fava d'aquest anglès dels anys 30, que n'he encantat fer. A veure, Edgar, què va, això? A veure, això és una mena de com clave de cazadores de monstros, s'ha mort el veterano, Ulisses Blutstone, que és, diguéssim, com que era el cap, el que organitzava cadascú, casava de manera independent, però hi havia com una mena de gremi i de cazadors de monstres. Ha mort i ha organitzat una mena de comiat a la seva menció, dient que hi ha un monstre que té tancat en aquesta menció, el qual li penja una joia màgica mística, que és la Blutstone, la pedra de sang, i qui mati aquell monstre serà el propietari de la nova Blutstone, i, per tant, el nou cap de l'organització. Aquesta és la trama sense fer esports. Això és l'inici-inici, és a dir, la trobada, hi ha la primera trobada aquesta de cazadors, no talva rodona, però es posen rotllo... No, perquè hi ha un cazador senónim, eh? No, no, hi ha un cazador senónim. No, clar, aquí està la cosa. Tu, perquè no es visc mentre sonava el trailer, però el trailer ha sortit una mena que ha fet és un animatrònic, i tot el que s'ha fet és efectes pràctiques. No hi ha producció més enllà d'encolorear algunes coses, però avui ens enganxarà... Tot és manual. Tot el que s'ha vist és manual, i això també és un valor, perquè Marvel, si algú té, ha comprat la patente del verde. Vale, del croma. Però, en aquest cas, estem parlant de què? En aquest... Aquest, com li has dit, el pare... El patriarca, el patriarca, és un animatrònic, tu veus com un nino, que és com si s'hagués mumificat, però que es pot moure, és a dir, el tio està mort, i s'ha gravat com la veu en un fonògrafo d'aquells. I llavors, quan parla... El nino recorda alguna cosa? Clar, el nino, primer, el nino és molt... La forma també d'actuar i de fer bromes xusteríssimes, que és del guardiar la cripta, sent passent. Hi ha una referència, però és que hi ha una referència, que és més nostrada aquí empanada, que és una entrevista que hem fet fa temps, que és Friat Barri, que és el protagonista... Friat Barri és idèntic... De la mateixa cara. I està igual de frito, també. Bueno, està una mica potrefacte. Però sí que conserva aquest capítol, aquesta comèdia que sempre posa a Marvel, i sobretot últimament, des que està Disney, però tot el capítol és un capítol superfosc. I et gargo la firma i jo ho confirmo, eh? O posarem a Friat Barri... I gairebé el García Bernal, per el que veu, és uno de esos cazadores. Perquè està en aquesta mesa redonda que planteja. A més, al principi fan una mena de racompte de... Us hem reunit aquí, no és allò de conversación de extensor. Os preguntaréis por qué os he reunido, pues en aquest moment, que és el de... Tu has matat tants monstres, tu tants... Estem parlant que hi ha una sala, s'ha vist en el trailer, però hi ha una sala que està plena, els típics caps de porc-sangles casats, en aquest cas hi ha monstros... L'important d'aquí és justificar la casa. És una casa... És una casa d'Hibi de la Sarma. És una casa... al final és un joc. El que plantegen és qui casi el monstre, que està dins d'un laberint, no? És una mena de laberint. Doncs qui el casi es farà amb la... I el monstre... Bueno, això ho saps més clar. Sí, el que passa és que no sé si... Jo no sé quin... Jo suposo que em faig gran, i ja començo a perdre conceptes. No sé quina és la mida per dir quan es poden fer spoilers, quan és massa d'hora o quan és massa tard per fer spoilers. Això ho vam penjar el 7 d'octubre. Jo no sé si és massa d'hora per fer spoilers. A mi me la peles. Com a capítola independent de gent que no conèixerà a Marvel, i el pot veure tranquil·lament. Estais comentant que el potencial no és tan el argument, que segurament també, sinó estar en tot el plantejament visual... És en els girs dins de la casera. Això és l'ho xulo. Dins de la casera hi ha una història. I aquesta història es va desenvolupant a mesura que trobes el monstre que està en casada, no... Si mires i firmes a Finity, el hombre lobo aquí. A Finity han copiat la definició de Wikipedia de werewolf by night de los teveos. No tiene nada que ver con la pel·li. Hosti, gran. Estuve mirando y esto no me vale como sinopsis de... El becario que estaba... A ver, werewolf, Wikipedia, ¿quién es? Este Marvel. Ah, sí, es esto. Vale, boom. Però és això, eh? Sí, òbviament, el títol del capítol ja ho diu, la maldició del hombre lobo, hi ha un home jo que forma part de... De los monstruos. Per saber que si el protagonista es Gabriel García Bernal i el corto se llama werewolf by night... Seguramente el hombre lobo va a ser el señor Bernal. Jo sí, jo no crec que no és massa spoiler, de fet, en el cartell surten... No, ya me has mastidiado el capítol. El poster sale el agachado con una sombra de lobo detrás. És molt caligari, no? Sí, és molt... El cartell, que té la ombra aquesta, més amb aquest mentó, com de vampir... De polnaixi, a més a més. Exacte, i això també ens porta a quin és el nostre home jove més nostrat a Espanya, polnaixi, que ens vendria a parlar ja de sitges, que... Ja està, ja m'estais invitant. Tot obligado, tot obligado. De hecho, es gracioso, perdónate, el inciso que hago sobre el cartell, porque realmente uno esperaría que esa proyección en sombra estuviera claramente en la parte trasera, y hay como un diálogo entre imágenes que hace que no entiendes muy bien si la sombra es anterior o posterior. Por eso decía lo del spoiler, que Gael va a cazar al hombre lobo. No que es el mismo. I llavors, parlant de justament d'això del joc d'ombres, és un capítol que realment és el que deien de com a debut de direcció, o sigui, és que és acollonant el tema del joc d'ombres. Estem parlant que era un gènere... Ho dic ja com a apart, perquè ara el que tant es parla del terror elevat i tot això, el terror dels anys 30, 40, tot aquest joc d'ombres, els claus curts, empastar la imatge, el que deies tu diria, no, és igual a l'actor. Si està en la ombra absoluta i tu només veus un fill de l'ull, aquí juguen amb això. Òbviament, García Bernal, potser és famós o el que vulguis, però hi ha unes escenes d'acció, però és violència. Perquè hi ha un pla de sequència, amb violència total, que és un pla de sequència, amb un pla fix que va fent un zoom, però els personatges van passant per davant, per darrere de la càmera, per dir-ho així, tu... Juga molt amb el forat de camp, de tot allò que nos veu. És trobo jugant molt amb el forat de camp. Les llums van pujant, va pujant, va baixant, i sobretot és el disseny de sol, disseny de llums. O sigui, jo crec que està molt ben trobat... Fotograma, fotograma, està pensadíssim. O sigui, com a direcció és... Allò que es feia en aquella època, a l'època original, per dissimular les possibles defectes que pogués tenir, els efectes artesanals, les disfresses, en pèls i això... Allò ho feien per dissimular, aquí està fet. Ho managem allò, però no fa falta dissimular res, perquè els disfresses estan molt ben hechos. En el moment que et vulguin fer un primer plano, i vegis el monstre, el veuràs molt bé. Però juguen això, juguen el misteri aquest. Veig que aquest tio, a més, o sigui, és primera pel·li, no? Michael Jackie, no? Havia rodat un parell de curs. Havia rodat un curs que es deia Challenge of the Monsters, i havia fet un curs d'animació d'Estar Trek, també. Sí, li veig dos, aquí, eh? Short Trek i Ephraim, en dot. El 18 i el 19, el 2008 i el 2019. I exacte, aquest que dius Monster Challenge, que és el primer que va fer un cormatratge de 13 minuts. Heu vist alguna cosa d'això? Jo els cormatatges no he vist, però sí que he vist la primera que se sàpiga, la primera col·laboració que va fer el director amb l'actor, el Bernal, que va ser a la pel·li de Coco, de Pixar. Vale, vale. Bernal feia, bueno, clar, una música, i l'altra posava la veu d'Ector... Que cantava fatal i todo el mundo... Todo el mundo recorda esto, si no me equivoco. Ah, éste era el cabrón que cantava tan mal, no? Bueno, però... Sí? No estais d'acord? Però sabe aullar. Sí, eso sí. Això s'ha de dir que... Gavi García-Renal, aquí està molt bé, molt bé. Hi ha moments, perquè ells juguen, clar, s'ajunten varios caçadors i caçadores. Tots són superrudos, que han llibrado mil batalles, que han matado no sé cuantos. I ell és com un poc apena, que està allà al nit superamable, a fable, a torpón. Ho parlàvem l'altre dia. El Michael J. Fox de regressos al futuro. Això em va venir a fer un link. Potser no el de regressos al futuro, potser el de Tinguolf. Sí, clar. Perquè el monstruïto... Va ser que allà la comicitat es menjava tot. Però vull dir, fa un personal xapatitet, que està molt bé. Que gran, t'he dit que en un moment m'ha pegat un... Un golpe... I com a otro detall, seguint amb el Bernal, que és que ell, en realitat, és el segon latino, actor latino, que interpreta l'home allò, i abans ho havia fet Penício del Toro, el 2010, a una pèlica una mica així... Que dius la confunda. Llavors podríem dir que és el primer que ho fa... Que corregi. Home, és que, clar... Abans ho dèiem, no? La casa de l'Asidès, com li diuen? La casa de l'Asidès. Li podíem dir la fàbrica de l'Asidès. Sí, ara ja sí. I ara, a l'Asidès, en el moment de cuidar, tot. Ara, venim també d'algunes sèries, que potser han sigut una mica més baixetes de nivell, com la Miss Marvell, que fa uns parell de mesos va acabar, però venim d'acabar Xi Hulk, que és la versió dona de Hulk, per dir-ho així, que tothom inicialment la criticava molt, però és un personatge que trenca la quarta paret en els còmics, i, evidentment, ho han aprofitat en la tele. Què fa? Trenca també la teva pantalla de la casa. Dic que sent a la pantalla de la tele. Llavors, a l'últim capítol, curiosament, han volgut humanatjar també aquell Hulk... Hull Oilers. Bueno, però és un línit, sí, que tampoc és un spoiler, però vull dir que han volgut humanatjar que hi ha Hulk dels... Els horentes, els horentes. Els horentes que hi havia l'Uferrinho, que era Bill Paxton, em sembla que era Bruce Banner, i el Hulk, la massa que se li deia a les hores, els anys 80 se li deia la massa, que mai ho vaig entendre, era l'Uferrinho, que era un culturista, no gaire al promo l'ample, i pintat d'aver. I que realment si dava el pego como Hulk, viendo una moto en internet... Però això és com quan agafes els de Pressing Catch, los Tochos, i el pintes allà, ja està, un Hulk hot. Entonces, entiendo por lo que has comentado ahora, que realmente la aportación de She-Hulk no estaba en el hecho de cambiar de género, sino... Bueno, que también no. No, no, totalment, perquè al final, el que ha sigut de Marvel ha volgut aprofitar comèdies judicials com Ali Macbill, de fet, és una referència absoluta, no sé si recordareu, a Ali Macbill, que el que feia també... El que fa és la cocina de Bruce Banner, tenen un accident i amb una transfusió de sang, ella s'infecta amb la sang de Hulk. Però ella és advocada. Llavors, ella, a diferència dels occusis, pot transformar-se i transformar-se a voluntat, i decideix seguir sent advocada. Ella no és una il·letrada, la mentida. És que no necessita això per sortir a dalt. El conflicte de la sèrie és que jo vull que em reconeguin i que em coneguin, com a bona advocada, no la que acaba el judici rebentant a tothom. O sigui, si no, si no puedo contigo en el juidió... No quiero que me recuerden por mi imagen, ¿no? No, no, pero estamos en Marvel, amigos. Y entonces, volviendo al capítulo, ¿no? Bueno, al especial. Lo que ha estado chulo es que el que estan fent és humanatjar, perquè a One Division, que és la primera sèrie que van fer, televisiva, per dir-ho així, van fer molt humanatja, això ho vam parlar, molt humanatja a totes les etapes de la televisió, sobretot americana, que han anat passant, és a dir, les sitcoms, sobretot. Cada capítol era una dècada. Sí, exacte, començava amb aquestes sitcoms de... recentes letals, bueno, anava a dir... Amb teori segueix igual. Però aquestes sitcoms, no, molt blanc i negre, això, anava evolucionant, passaves inclús per Marvel, que no vindé mitel, passaves per Modern Family... I llavors... Sí, exacte, no? I llavors, Marvel, de tant en tant, no sempre està marcat en la sèrie, sobretot, humanatges. Doncs que també tenim, fa molt poc, Doctor Strange 2, que aquesta és, potser, la primera que ha apostat, més per un terror, Sam Raimi, director, Sam Raimi, és a dir, de... Evildet. Evildet, Arrestem el Infierno, no? Aquestes pel·lícules, que és un terror, a més, entre el gore, comico i tal... Però és que llavors, ara aquí, ja no és fent referència a aquestes pel·lícules més, potser, dels 90, aquest terror gore del 90, si no, ens anem bastant enrere. I, hòstia, és que l'oparen superbé. Sí, sí, realment, si no en saps res d'aquest univers i veus això per sorpresa, et pots estar pensant que t'encola, o en la dosa, les 3 de mani, una pel·li de los 30, als 40, els primers 5 minuts... Per tant, la recomendaris, si ho ara dues, no? És, no deixa de ser un divertimento. Aquest tipus de pel·lícules, a dir, avui, no fan por. A ningú li fa por, Frank esteina o la mòmia, tenen el seu relíto romàntic, aquella cinematografia, però, a dia d'avui, és un divertiment. Ara, com a un manatge, està molt ben treballat. Bueno, esto, el miedo es muy relativo. Yo estoy contigo y realmente me cuesta mucho, al final, esta mirada clínica que tenemos sobre el cine, a través de los años, hace que realmente cueste entrar a veces en las pasiones que ofrece la pel·lícula. Sal buenas bestas, como veremos en serie. Pero es cierto que, después, compartiéndolo con personas, te das cuenta que los límites, no? Los niveles de miedo como los niveles del dolor, son tan subjetivos... Sí, son subjetivos. Y, por lo tanto, vete a saber si más de uno no dice... No, no, Edgar, que ho vaig passar malament. Amb aquest capítol. Crec que la intenció és, l'inici al final, crear un to molt... violent. I, entre mig, com que és més la trama... A veure, hi ha, òbviament, hi ha moments i moments, hi ha moments bastant explícits, en quanta violència. És una cosa rara... És una cosa que, si tu la veus, diràs... Ah, bueno, però veure-la dins de Marvel és una cosa bastant novedosa, que se la juguin, no? Però, vaja, ja veurem, ja parlant per tancar la secció Futuro de Marvel, aquests personatges que ens han perdut, ja veurem si surten a la llum o no, literal, perquè... Sí, perquè finalment deixa de ser alguna franquícia i presenten 3 personatges, que saps que en algun moment els trobaràs amb algunes de les pel·lis. Si podem dir-hi, és tots 3 personatges o... Sí, un és el... El caçador, no? El caçador, l'altre és la filla del mort, del patriarca, que també és una mena de caçadora, però... Es va desentendre... De Ulysses Blodstone, l'Elsa Blodstone, que és la filla, però que es van barallar el que fos, i durant 20 anys no la van trenar, es van trenar per la seva banda, i aquí torna per recuperar la piedra de sangre de su pare. I l'altre ser personatge, és que jo crec que va ser el grogu d'aquesta generació, és el monstre. El monstre, crec que... Ser roba el show. No ho digo més. Bueno, i això està molt bé. Sí, sí, està molt bé, no? És un monstre? Sí, és un monstre. Vamos, capacitzas este gran monstre y a ver si fes una trucadeta. La llamada del comodinó, el comodinó de la llamada, más bien. Sí, esto es así, esto es así. Bueno, tú sé que has estado, Paul. Yo sé que tú has estado, lo que pasa es que no te gusta. No te gusta marcar paquete aquí en la empanada, pero tú has estado, ¿no? Yo he estado tres días, pero no he vist pelis. Yo he estado de industria. Yo ya voy como... Yo no soy de pelis, soy más de hacerlas. Bé, bé, bé. Però no presentando, perquè ja lo presentaste su día, sinó re, ¿no? Re, re, re. Hòstia, el panúltim que tenim de cor, que és horroscope, s'ha vist més cops de sitges que en qualsevol altre lloc. S'ha vist, ja portem 5 projeccions a sitges. L'any passat més aquests, no? Eh, potser l'any que ve, et torna a demanar, o què? Bueno, potser l'any que ve, estem amb el nou. Buena experiència? A què? A aquest any, em refereixo a la teva horroscope. Bueno, compta, que és un referitor, pues molt bé. Sí, sí, sí, molt bé. Això és collonut, mira, mentre puguis afegir-te. És com la Marvel. És com la Marvel. És curiós el que veis comentant en vostra secció, perquè evidentment no servem moltes de les reflexiones per a, sobretot, el Palmares. Aquí venimos, que hemos venido, no a hablar de un libro, a hablar de sitges, de esta... De hecho, la número 55, la edición número 55, porque eso nos remonta a la primera edición del año 1967. Poc abroma, eh? Toma, eh? ¿Y cuál es el tema que, como os comentaba en la editorial, parece que en este Palmares, o bien no se ponían de acuerdo, y han tirado como suele ser en estos casos, por la vía fácil, aquella en la que nadie podía poner nada en contra, era más allá de que estamos ante un cine entretenimiento. Hablabéis del capítulo o el especial entretenimiento, pero es que yo os hablaré de un Palmares entretenimiento desde la perspectiva de que la película ganadora, que no es solo la película ganadora del gran premio, de la mejor película de la selección oficial de sitges, es a Suez o a la vez, es la película que también se ha llevado tres premios más, como son actuación, actuación masculina en este caso, se ha llevado música, que no es la que suena, no, amigos, no, y se ha llevado fotografía. Es decir, cuatro premios para un cineasta y un equipo presidido por Jalmari Gelander, que es el cineasta finlandés, que ha firmado Sisu. Sisu es la película ganadora de la que seguramente ya habéis oído hablar, y de hecho, en las radios ha estado dando bastante guerra. ¿Por qué? Porque, como os decías, es una pel·li que es claramente un entretenimiento. Y, hostia, te planteas una reflexión que creo que es necesaria, si los festivales existen, además de para... para, no, de manera monstruosa, para ofrecer 300 películas y que cada uno se pueda perder en ellas, es también con una suerte de cuidado, no, y de mimo hacia aquello que ofrecen, que en este caso es el cine, no, y ya sabemos que el cine tiene muchas posibilidades y el espectador es también la recibe desde mil perspectivas, pero, a la hora de la verdad, los festivales deben estar ahí también para cuidar un poco lo artístico, no, aquello que realmente, de otro modo, quizás seguiría perdiendo con el tiempo, porque ya sabemos que, a veces, el espectador y el crítico, o en este caso, el programador de festival, están en ligas diferentes. Pues no, este es el primer año, al menos desde los que llevo yendo allí, que son ya unos cuantos, en la que veo una pel·lícula ganadora que no ofrece absolutamente nada más que entretenimiento. Estamos hablando de Sisu, de nuevo, una pel·li finlandesa, que es un híbrido en el fondo entre western y pel·lícula bélica. Uy, eso, carras de western. Es un cachondeo, pero, además, sin complejos. Es decir, no es que sea una pretensión por parte del ya el María Gelander, que ha sido malentendida. No, no, ya el María Gelander, cuando le preguntaban, de hecho, antes la presento en el TIFF, esta pel·lícula, y recuerdo, en una de las entrevistas que he podido disfrutar, la entrevistadora, la periodista, estaba como intentando sacarle un pozo temático y dramático a la pel·lícula que no tenía. Y entonces no es tan solo él, ya el María Gelander, dándole a entender que no, que no, que aquí esto es una pel·lícula. Exacto, de hecho, mira, me da muy bien que comentes esto, porque en Sisu, además del prota que se ha llevado el premia, Jorma Tomila, que viene trabajando con el director desde hace otras pel·lículas, Axel Hennie, que es un actor d'anès, que pudimos verlo el año pasado también en Siches, con aquella pel·li The Trip, no sé si te suena, The Trip, el viaje, era una auténtica locura, y otra pel·lícula planteada exclusivamente para el divertimiento, las risas, y esas risas, evidentemente, sádicas. Es un disfrute totalmente agresivo, un disfrute que nos remite, claramente, a esa época romana, donde sí, la justificación era que los, no, simplemente eran esclavos, no merecían más que la muerte, ahora necesitamos una justificación para alegrarnos con la muerte en pantalla, pero, oye, cómo aplaudimos y cómo disfrutamos cuando hay chorros de sangre. En este caso, ¿cuál es la justificación? Los nazis. ¿Por qué la pel·lícula nos vuelve a llevar al año 44? Al final de la guerra, los nazis están huyendo de Finlandia, y un señor, que define muy bien el concepto de Sisu, que haren seguido, os lo comparto, está buscando oro, totalmente perdido, y alejado del mundanal ruido, y, encontrando ese oro, en la primera secuencia de la pel·lícula, acaba topándose con los nazis, víctimas perfectas de su delirio o de su Sisu, porque, al final, Sisu, y se han encargado muchísimo de repetir el equipo y en especial el director de la pel·lícula, Sisu es una palabra finlandesa que no tiene traducción, y Sisu habla de esa perseverancia, de esa lucha e intensidad, y no abandonó, aquello de no retorceders, nunca rendirse jamás. Ni un pasantrera. Exacto, ni un pasantrera, pero no con sonrisas, sino con sangre y mala hostia. Con sangre y mala hostia. Y esto es el Sisu, y se parece que es un concepto muy... En el fondo, lo tenemos muchos países, pero parece que en Finlandia es una cosa que tiene una palabra, específica para nombrarlo, la perseverancia y la lucha, incluso cuando lo tienes todo perdido. Y de esto va la pel·li, de un tío que aparentemente lo tiene todo perdido, ya veremos qué es lo que ha perdido. Sí, es como una avanjanza constant o no. Es un tío al que... ¿Os acordáis de la pel·lícula Snatch? El ruso que nunca muere, pues es como si de ese personaje, algún iluminado hubiera dicho, usted hay que hacer una pel·li, este tío nunca muere. Pero por qué nunca muere? Y el componente cómico ya estaba en aquella parte, también está en Sisu, lo que pasa que Sisu es la pel·lícula en sí. Un tío enfrentado a unos nazis, evidentemente los nazis son los enemigos por excelencia, así sea ya en el siglo XXI, entonces cualquier maldad que le ocurra a un nazi va a ser aplaudida en pantalla. Y de esto va la pel·li. Lo fuerte es que a mí me parece una pel·li muy disfrutable, yo la disfruté, pero la rincone en aquellas pel·lis de Siches que están planteadas para esa risa salgrienta. Punto, lo que no me esperaba es que el equipo... El equipo y el jurado i van a acabar aplaudiéndola como la gran pel·lícula, porque evidentemente hay muchas, muchas pel·lícules, hemos proyectado y hablo dicho, casi 300 que valen mil veces más la pena. Reúni'ns-hi, abans t'he dit, em sona que és a Molins que la passen. No passen Sisu, sinó Sisi. Hòstia, no, però Sisi no, eh? M'he obert el tràiler per anar a mirar mentre parlaves, i m'ha salido Sisi dient que no m'està quadrant. De Australia, no, o sigui, veurem dos pel·lis de No em sembla. Sí, que no la confundáis. De hecho, Sisu, dirigida por Jalmari Gelander, es... perdónate, eh? Jalmari Gelander, si se dio a conocer, es en el tiempo atrás, con una pel·lícula se llama Raid Sports, y hablaba de un cuento gamberro de Navidad. ¿Te a ti le gustó? Yo no la he visto. Se mostraban a Papá Noel para que le dieran los... Eran los cazadores de seres fantásticos que querían matar a Papá Noel. Pues esta pel·lí ya ganó en Sitches. Es decir, Jalmari es un cineasta que repite victoria en Sitches por segunda vez con mejor pel·lícula. En aquel entonces se llevó tres premios, que eran pel·lícula, dirección y fotografía, y ahora le ha añadido el de banda sonora. Os lo digo, me parece una pel·lí interesante, como ya he comentado, pero no como para llevarse esos premios. Y si lo de premia mejor pel·lícula es un delirio, pero de música, fotografía y actuación, me parece, vamos a hacer insulto. Veamos el por qué, dónde está la comparativa. Por un lado, esta pel·lí que ha arropado cuatro premios podría estar compitiendo, pero compitiendo de una manera, yo creo, mucho más seria con Perla. Perla es una pel·lí, o Perla, es una pel·lí que es, en el fondo, un díptico. Un díptico de un cineasta llamado Ty West. Diuen que es un triptico. Crec que estava gravant una mena tercera per... que jo sàpiga. És que X i Perl s'han rodat al mateix moment, però el Perl demagat, per dir-ho així. Ah, vale, nadie lo sabía. Bueno, ho sabia l'equip, entenc, però que s'estava dient que s'estava fent X. I quan va sortir X, que és aquesta pel·lícula, ara no sé si l'aguantaràs, però tu no l'has vist, no? Jo, X no l'he vist, de hecho, jo me plantejaves... Jo me plantejava si valia la pena veure primer X, no?, X, para poder entender Perl, pero realmente, por lo que fui comentando con otros colegas en el festival, aunque el planteamiento temático, estético, puedan dialogar, argumentalmente, para empezar, porque Perl ocurre, a principio de siglo XX, y por otro lado, la de X, ocurre en los 70. Y si no he entendido mal, en ambas pel·lí... Bueno, en Perl lo confirmo, pero en ambos, no? Creo que en X también lo que se busca es mimetizarse con la época, es decir, el tono visual de la película apelaba muchísimo a un tipo de cine que se daba en los 70 en el caso de X, y Perl, un tipo de cine que es muy curioso, porque ahora el nombre que me parece es alguien que os parecerá en las antípodas, Douglas Erk. O sea, Douglas Erk, no sé si us vienes, el puto rey del melodrama. Douglas Erk es el rey del melodrama, era un cine hasta alemán, como muchos de ellos acabaron haciendo cine en Estados Unidos, e hicieron de Hollywood un mundo mejor gracias a un talent europeo. Y este es el caso de Douglas Erk, que tiene auténticos pel·lícules y que, sobre todo, lo que buscaba era ese drama exuberante, no solo a partir de las interpretaciones y la melodía y la música, sino sobre todo a través de una fotografía de colores saturados, totalmente expansivos, donde había una emoción contenida continuamente, y sobre todo, una proyección visual de cara al espectador, que era agotadora, pero era agotadora tanto que es muy difícil no ver una película de Douglas Erk sin llorar o simplemente sin sentirse agobiado, afectado. Esto en Perl no está a esos niveles, pero es curioso que Ty West se lo lleva a un discurso totalmente en las antípodas, a un discurso horrorífico, pero horrorífico desde una perspectiva de género, mientras Douglas Erk nos hablaba de un error, perdonad, por lo general, emocional, en Perl está, pero está con el delirio y con el formato de las películas de género. I a més, entenc que la sea per Gore, no? Entenc? Sí, pero tampoco es una película, no sé si en ese sentido d'X abusaba mucho más o ofrecía mucho más. A ver, és l'Àxerno de asesino en serio para dir-ho així, llavors era, bueno, d'astrels i tot plegat. No es el caso de Perl, interpretada, por cierto, por Mia Gott, que es lo más alucinante. De hecho, recuperando un poquito el palmarés, Perl ha llevado mejor premio a dirección a Ty West y a mejor interpretación femenina que, de hecho, la comparte. Estas cosas que les encantan todos los certámenes, como no se acaban de decidir, dicen, ostia, Perl ha hecho de maravilla, Mia Gott, pero, joder, hay una película eslovaca que, en el fondo, también deberíamos premiar Night Siren, y Natalia Germani y Eva More es las actrices que comportagonizan esta película, vale la pena. Total, que han hecho de nuevo unes acusas. Premian, la interpretación de esta película Night Siren, que es un tandem actoral, y premian a Mia Gott, porque es que, ostia, yo que he visto las dos pelis, lo de Mia Gott es supremo. De hecho, tiene un plano final, que no descubre nada, aquí no estamos, de nuevo la palabra spoiler aparece, pero no os va a descubrir nada, que es un plano sostenido sobre los títulos de crédito sobre la Mia Gott, una manera apunta a esa posibilidad que hablas, pon de una tercera película, así sea en un contexto diferente, con una temática diferente, pero seguramente con la Mia Gott, porque, por cierto, Mia Gott no solo hace de esta película una película genial a través de la interpretación, lo hace también a través del guión. Mia Gott ha co-guionizado con Ty West, y, simplemente, para que quede claro el argumento, va de una chica aislada en una granja perdida de la América profunda, buscando también un cambio radical en su vida, porque su vida es un poco dramática, más que todo, porque convive con una madre posesiva y que la oprime y un padre totalmente vegetal, que lo único que puede aportar es la necesidad de trabajo por parte de la madre y de la hija, y, al final, ella no deja de ser la chica que sueña con una vida mejor, pero a través de la interpretación, de la danza en este caso, a través de la vida en bambolinas, y, en el fondo, eso, esas obsesiones, siempre acaban sentando mal. Y, de hecho, hay un plano en la película, una secuencia que es alucinante, que es la tía viene de ver una película, el personaje que interpreta Mia Gott, y justo le han regalado un fotograma, un fotograma negativo de película, y, volviendo a casa en bicicleta, se le escapa. Se le escapa, de viento, y se le escapa, y va a caer en una plantación seca, que no recordaría esa inauguración, de tiempo atrás, fatídica de una adaptación de Stephen King, que se llamaba en la hierba, no? En la hierba alta. Imaginaros eso seco, un atípico laberinto de una plantación ya seca, donde ella pierde este fotograma y acaba encontrándose con un espantapájaros. Hay una idea muy potente en esa secuencia de cómo el cine o el sueño de la farándula, en este caso, te van a llevar a un territorio totalmente... Árido, desierto... Aquí fins i tot, perquè s'ha comentat molt, jo ja et dic, però no l'he vist, però és que he vist a tothom que comentava la certa relació amb el Mago de Oz. Veient el trailer d'ara, i anava a preguntar... És una mena de judicar la noscura. O de no happy endings de... Bueno, más. Si la escenari és molt Mago de Oz, de la farándula de Mago de Oz. Jo, inevitablemente, lo he vinculado a Douglas Err por esa exuberancia y ese melodrama, pero está claro que hay otros referentes en la película, y el Mago de Oz funciona, pero funciona casi como... como broma de mal gusto, como un punto de partida, porque es una pel·li de auténtico delirio. Lo que pasa es que hay un cuidado estético, hay un trabajo de lenguaje cinematográfico impecable y sobre todo hay un trabajo de color alucinante, ¿no? Yo le encuentro un... És una cosa que és l'aruda a veure en gènere. Exacte. En terror i més amb... Però no estamos... No estamos entre ese terror, como que lo has mencionado antes, que está tan moda. El terror elevado. El elevado, que per qui no sàpiga què és exactament, és aquesta... S'associa molts cops al terror sorgit de A24, que és un segell, una distribuidora, a vegades productora. Ah, perles, és A24. Sí, sí, és A24. A24 és aquesta mena de nova generació de pel·lícules. Molts cops no sempre és terror, eh. En fet, molt drama, en fet, comèdies, la més taquillera seva de la història, sigula, todo a la vez, en tot assidiós, això. Però quan fan gènere... És que és molt llarg, el tio. Tu i la gent, i la gent, i la gent, i la gent. Però són, per exemple, a Mitsomar, Eretari i totes aquestes pel·lícules, o The Witch, crec, i totes aquestes pel·lícules que han conjugat un nou llenguatge. Jo no crec que sigui nou, però són nou cineastres, que al final també tenen algo a dir. I si no recordo malament, crec que l'AMP, que és la guanya de l'any passat, si no recordo malament, és A24, també. Si no recordo malament. No lo recuerdo. Crec que la distribuèix també. Potser? De Inocents? Ah, i de Inocents. Al final, és el mateix que plantejaves en Marvel. La necessitat de rescritura, la necessitat de invención i de originalidad te lleva por lo general a reciclar. Y el reciclaje te lleva en muchas direcciones. Y al final, muchas veces la crítica se dedica a esto. Yo intento mantener Marvel más gente esa idea de definir pel·lícules a través de la comparativa continuar con otras pel·lícules. Crec que cada pel·lí en el fondo ofrece una buena pel·lícula, ofrece una alma propia. I crec que per la tiene claramente, aunque evidentemente tienes todas estas conexiones con un cine, que vale la pena. Y que yo, por otro lado, os diría, sin ser mi género favorito, o ese mundo donde tengo más dominio, me atrevería a decir que perles están en el top 3 de las mejores películas de siches. Y que compensa la mala decisión de Sisu, el premio de mejor dirección y el premio, si se ha compartido, de mi agotro. O si tu tens un top 3, una Espel, podem saber les altres? Simplemente, para acabar con el Palmarés, el gran premio del público y el gran premio de la prítica, que por lo general son cuestiones que también van por separado de lo que es una selección oficial. Curiosamente, el gran premio del público ha sido más honesto, más agradecido y un poquito más formado que el propio jurado, porque han premiado Irati. Irati, com a pata mola, la presentació... Irati és una pel·lícula que evidentemente es de género, estaríamos un poco como... Capa y espada. Exacto, capa y espada, rodada en vasco. El director és Paul Urquijo, que es un cineasta que ya ha aparecido por siches con elementari. Creo que se llevó algún premio y después, al año siguiente, el año pasado, con Dardar, un cortometraje. Es un tío que en los dos proyectos ha visto que tiene un cuidado de la forma increíble, un friquísimo, ¿no? Exacto, y todo lo rueda en vasco, que eso es muy interesante. Al menos todo lo que yo he visto. Ha ido en mucha pasta a la subvención. No, no, no, o sigui, a veure, al final, si tu vols tirar per aquí i a sobre et donen molta pasta, perquè ho vaig parlar... No, en casa. Hablan español i vota el PP, no? Habla catalana i la intímida. Però no, però està molt bé. Al final és com si aquí comencéssim a fer terror en català, digui-me atratges de coses més autòctunes que hi ha poder ser, que no sortir al Tibirabo, que ho trec com es modèxia. Però aquí crec que falta... També aquí és molt més competitiu el tema de les ajudes, que ho vaig estar parlant fa molt poc amb un noi vas... Illumina-nos, per favor. Justament un noi que estava dirigint un cortometraja que es diu Can Ibal, doncs, amb ells vas, que em va estar explicant, que és molt col·legat de l'Orquijo, i em va estar dient, no, no, és que al final les ajudes que venen del govern vas que potencien molt, i potser com que no hi ha una gran... Hi ha indústria, òbviament, basca, però tan concreta de nicho, d'explicar el folclore, però més fem gènere, més el fem de puta mare, i hi ha un autor darrere que està clavant-ho, no com aquí, que també potser la onada mai terrenament se'ns està ananyant a su amic, a su amic, que s'està menjant tota la sopació. Jo aquí, quan penso en cine en català, i em saben mal de dir això, me viene la cabeza de la orden. Imagínate, ¿no?, pero imagínate el drama. Evidentemente, hay mucho más. Però no me digas que no hay un... Fora d'entena, ja et comentaré, però vaig conèixer la productora, la dona que li produeix les pel·lis al Serra, l'Albert Serra. Hòstia! I vaig estar molta estona per la meva, i... Perquè lo de Serra? Perquè lo de Serra no nos engañemos. No representa esa catalanidad. Es un cineasta catalán, si lo hará dudas, pero no entendemos. Mira, només t'avancen una cosa. El que està preparant ara no és un germatratge, és un germatratge, però no és ficció. És un documental i... Ja em va dir ella. Si és l'Albert Serra, que és un toca-cullons, què creus que farà de tema? Hòstia, ho va dir els toros! Los toros! I va los toros, niño! Va, bueno! Vas d'explicant com estan rodant i, bueno... Hòstia, que bo, que bo! Jo crec que el Serra és la reincarnació de Dalí. Sí, clarament, clarament, eh! Por acento, por toca pelotas, por personaje creado... Yo creo que se ha estudiado... Ha estudiado a Dalí y ha dicho... Pataluña necesita un altre rol. Me vaya a Nueva York con una oca. Parta en calla que tengo pasifixión. Eso sí, sin lugar de dudas. I, volviendo a Irati, yo, cuando la veía, y en la comparativa que estabais diciendo con el cine catalán, os decía, o sea, pensaba, joder, ¿por qué no tenemos una pedia así en catalán? Porque también hay un medievo catalán y también hay una memoria histórica que nos podría llevar. Hòstia, historias tan interesantes como la Irati, que en el fondo, lo que nos cuenta, desde esa perspectiva del medievo vasco, es el origen mitológico de la selva d'Irati. La selva d'Irati és un espació geogràfico alucinant. Podrías encontrar un paralelismo con la fallada en Jura. Sí, sí, con la fallada en Jura. Si buscan o no, con la fallada en Jura. Si buscas imágenes, y parece ser que en la mitología vasca hay una explicación para entender el porqué de esa belleza de la naturaleza. Entafó una peli épica sobre el negre de bañolas. Tan bé, tan bé. Bueno, esto era premio del público, ¿vale? Premio del público, y ahora el premio de la crítica. El premio de la crítica nos lleva a hablar de unos cineastas, que a pesar de producir coches i no, y vender coches en Estados Unidos, también hacen cine. Coño, Murgetham Benson, tío. Aaron Murgeth and Justin Benson. Spring The Endless. Ah, vale, vale. Ha hecho la bamba de la producción de coches, porque siempre hemos dicho como Murgetham Benson. Están remutando una empanada. És broma interna, chicos. És broma interna. De aquella pel·li Spring, que m'esclam molt bé el drama i tot, amb el gènere. Litaral, un canvi de gènere a mitja pel·li. Estava molt bé Spring. Exacte. No es como Venus, por cierto, pel·lícula industrial de Sitches, que es un auténtico despropósito, porque va de que sí o no, aquí lo importante es la historia. Claro, lo importante es la historia, porque tu híbrido de géneros te ha quedado fatal. Es decir, tiene un buen plantamiento inicial, con una sensación a thriller potente, ¿no? Tenemos a la actriz de Elite, ¿no? Elite. El exposito, ¿no? No le he dicho. Faltan esas tres opciones. ¿Cuál es, en el fondo? Elite. Pero me parece que también es un producto europeo, ¿no? Y me parece que tienes Elite. La cuestión es que... Exposito es la actriz posagonista de Venus, empieza como un thriller, se va al drama, casi con pretensiones sociales, te hundes, este pianito que tienes de fondo, ahí está muy forzado en los momentos dramáticos, para que entres en el drama y finalmente acaba, como debería haber empezado, con el cachondeo, la sangre y la explosión del género, que, de alguna manera, sientes que Àlex de la Iglesia ha provocado en Valarero. Este pequeño inciso para hablaros de cómo se pueden hacer mal las cosas cuando intentas hacer un híbrido de géneros, como tú bien dices, en Spring no era para nada así. No, no. Sin necesidad de que estuviéramos pendiente de ese cambio estético, porque la historia era tan potente que te olvidabas. Ahora, estos dos amigos, actores, guionistas y cineastas, y directores, han venido a presentar, como suelen hacer en sitges, Something in the dirt, ¿vale? Y es una película que, con casi todos aquellos, con las que la he compartido en el festival, hemos llevado a la conclusión de que no tenía sentido, es decir, pero no tenía sentido dentro de la filmografía de Murgetham Benson, porque son unos cineastas que siempre apuestan, por argumentos un poco oídos de la olla, con una matemática especial, con esa aborda en la ciencia ficción con cierta complejidad filosófica, como muchas veces se ha hecho, pero es que, además, ofrecen mucho más. Como en este caso, ofrecen una relectura de los géneros, y después, al final, son guionistas y directores que actúan en sus pepes películas, no siempre, pero que, desde esa perspectiva, también ofrecen un abrazo al espectador que hace que, cuando llegan a Sitges, siempre son muy queridos. Pero esta película es una extrañida total. O sea, va de dos frics, ellos dos, que se encuentran en un barrio de Los Ángeles, porque son vecinos, y en el fondo deciden rodar un documental a partir de una suerte de experiencia mística que tienen con la luz que entra en la casa. Y a partir de ese momento, empiezan a intentar justificar el porqué de esa diferencia y el porqué de la necesidad de compartirla con el mundo y el porqué de ese documental. En ese terreno en el que ya hemos estado ante estos cineastas, pero sin ofrecer nada más que una paja mental que yo creo que era innecesaria. O sea, que es un bon concepte inicial, pero no... Es una película totalmente pandémica desde una perspectiva de lockdown, es una película que comparte muy pocos espacios y principalmente es el interior, y después la mente enfermiza de estos dos tíos. Una película que, por otro lado, te habla de la amistad, y al final lo que ves son dos auténticos psicopatas en continuo enfrentamiento y en complicidad, pero también competitiva y muy solitaria. Y, por otro lado, lo que busca esta película, a veces, es como decirnos que ya somos conscientes que lo que hemos hecho en otros años son auténticas pajas mentales. Ya, pero son pajas mentales muy potentes, porque la línea de la ficción y las dos capas que creáis entre vuestros discursos filosóficos matemáticos encaja muy bien en lo que os venía contando, en la ficción. Y esas capas, al final, dialogan de manera muy homogénea. Pues no son las forzas tan aquí. Sí, yo creo que se han esforzado mucho, pero han quedado en ese terreno de investigación un poco a los Zodiac, no porque compartan tono ni mucho menos, sino porque os acordáis, como Zodiac hablaba de una investigación fallida. Pues something in the dead tiene mucho de eso y de delirio. Os lo vuelvo a repetir. Daba la sensación de que ellos estaban en pantalla y diciéndones, justificamos nuestras parras en un nuevo tipo de... Ya es una película de premisa y listo. Y cuando llevas 30 minutos de película dices, esto va a acabar mal. Pero no va a acabar mal argumentalmente, sino que no va a evolucionar. Y no va a evolucionar. Poco lo que pasaba con Cerea cuando te dabas cuenta de que no lo van a encontrar, porque si te lo habías leído, sabías que nunca lo encontraron. En fin, en este caso... Pero era Fincher. Y estos tíos en Sitches son como el Fincher, ¿eh? En serio, Ben Murkett & Benson, y coño, que el premio de la crítica haya recaído en ellos ya dice mucho, que suelen buscar la diferencia. Seguramente la crítica no habría opinado tan positivamente de las películas de estos cineastas que ya hemos mostrado. Y para acabar con este palmar es Cerdita. Cerdita, que, por cierto, ya la tenéis en salas comerciales. Cerdita es una película que... que, joder, ha dado mucho que hablar, ¿no? No sé si habéis podido... Bueno, ha llegut una campaña de marketing espectacular. Esto también. No nos engañemos. Se ha llevado en Sitches el Premio Melíes de Oro, que fue un premio que no tuvo que esperar al Palmarés Final, para darse a conocer. Vale, pero recordemos, los Premis Melíes a Dor... Es donan a Sitches, pero no te veuras... És a dir, si tu als Melíes, als Dor et qualifiques, perquè els de Plata, que és com... Per arribar a la final de los Melíes, per guanyar a l'Or, tu primer has de tenir un plata, ¿no? I ella, crec que... Cerdita, crec que va guanyar el Fantasia. Crec. Em sona, eh? Estàs fent un múrge tan ben sonat, ara mateix, eh? És a dir, entrant de calmes, disculsi... No, perquè Cerdita just fa molt poc a un festival d'aquests qualificadors, va guanyar el Melíes de Plata, però fa molt poc, fa dos cops de setmana, i, llavors, s'ha entregat ara a Sitches, que més es fa abans del Palmaris, que es fa com un dijous o així, i li van donar a Cerdita. De hecho, Cerdita no competía. Cerdita es uno de esos títulos que no estaba en selección oficial en competición, que son los títulos que hemos ido de alguna manera comentando. Cerdita en una película de selección oficial no competitiva. ¿Por qué? Por lo general, es por cuestión de política de premios. Si ya has estado premiado o has competido en otro festival, ¿puedes competir en otro o por estrena, porque ya estabas en cartel? Pues por fechas no podías competir. Eso sí, es una película muy aplaudida en Sitches, que yo, entiendo que tampoco puedo optar por el premio del público si no está compitiendo, pero que yo la veía como clara candidata de premio de público, y como tuvieras explicado con el tema de los Melíes, era un previo que se aprovechaba Sitches para entregar, pero que no dependía de Sitches. Cerdita, al final, lo que hace, y a mí me hizo pasar muy bien, es un término que aparecía en Sitches continuamente, las Scream Girls, ¿no? Es que, por lo general, que eran mujeres de cierta belleza y exuberancia, que se acababan metiendo en el lugar equivocado, que chillaban muchísimo y que tú decías, no vayas por ahí, no vayas por ahí, ¿sabes lo que va a pasar? Una rama del bosque les arrancaba la ropa. Exacto. En este caso, hay ropa arrancada, muchas ropa arrancada, pero lo que descubre es una mujer de cuerpo no... ¿Cómo le llaman a ésta hora? No normativo. Bueno, una chica gruesa, para que no se entendamos. Una chica muy gruesa. Oye, con una belleza y con una expresión corporal acojonante, porque os lo digo, o sea, su imagen en la película es la película. O sea, no nos vamos a engañar. Hay una gran dirección, hay un formato cuadrado, y un trabajo de la imagen muy pulido, es evidente. Hay un homenaje y cierta nostalgia también en el que la consume, porque yo continuamente no podía evitar trasladarme a esa infancia, a esas películas que veía. Yo leía referencias a Carrie, la matanza de textas, etc. El que s'ha de veure, respecte al curc, això és una pel·lícula que ve d'un curmatratge que va a funcionar molt. I està, eh? El curto és la primera part de la pel·lícula. Total, el que és el bullying, el Daytonan. Sí, claro, porque para que no sepas del argumento, va de una chica en verano, en un pueblo... Entiendo que un pueblo donde mucha gente va de vacaciones, pero ella vive ahí, sus padres tienen una carnicería, y ella está aburrida de la carnicería sin amigas, porque por lo general todos los demás chicos y chicas de ese pueblo y de su edad le hacen bullying, le hacen bullying por su imagen. ¿Qué pasa? Que al final, de nuevo, volemos a entrar en esa faceta del espectador tan propia de los romanos y de los gladiadores, donde disfrutamos mucho ante la violencia, y en este caso, cuando hemos visto como una serie de personajes maltratan a esta chica, pues al final, si hay cierta venganza, nos vamos a alegrar. La venganza no viene de la mano de Cerdita, no viene del personaje que, por cierto, importante, interpretado por Laura Galán. Laura Galán, como os decía, tiene una presencia increíble, muy bien aprovechada por la cámara, pero también, por toda una expresión interpretativa que no depende de la declamación, pero que cuando entra en ese apartado, y ojalá Edgar la veas y puedas compartir tu opinión con nosotros, ostia, cuando entra en la parte dramática, falla. Es decir, es una película donde quizás no es necesario, porque no hay un primer plano ahí donde ella va a hacer un monólogo de 10 minutos. Es una película muy bien arropada por el lenguaje cinematográfico y por otros actores, pero que es cierto que cuando se le busca una expresión emocional mayor, ahí no da. Eso es lo que a mí me pareció su interpretación. ¿Película muy correcta? Interesante en su reescritura de un pasado que sigue presente. Sí, algo no me ha traído. Y nada. Y yo creo que con esto... Y un bizcocho. ¿Con esto qué era? Yo no es la hora que es, sino que en 6 minutos, 7, se cierra la radio. Bueno, importante, entonces, acabar con una idea, estos son los premios y, como ya he dicho en un primer momento, son premios discutibles en algún ámbito y no tanto en otro. Sí, en general he llegit bastantes contén. ¿Películes que no se han premiado y que son auténticas maravillas? Unas, porque no competían, como, por ejemplo, as bestas. En pie, por favor, todo el mundo. As bestas es una obra maestra. Fem una cosa quan s'estreni, perquè vosaltres l'heu vist, quan s'estreni, jo la veuré i fem un... 11 de novembre. Deja'm apuntar un par de detalles. En trigo se roguen. Coproducción con Francia, todo y que la película está rodada en una aldea gallega. Sus protagonistas principales, ¿eh? Lluís Zahera, que es una maravilla, que es de hecho, es gallego, es de Santiago, y es uno de los personajes. Es espectacular. Pero estamos hablando de dos actores, en este caso, franceses, que realmente son una pareja que ha migrado a una aldea gallega con una suerte de retiro, pero un retiro aún profesional, porque se dedican a cultivar la tierra, a cultivar el campo. Además, están en reconstrucción de ciertos caseríos abandonados para repoblar la aldea, porque ellos entienden que ese es un lugar como un paraíso donde vivir. Así hay un trabajo árduo como agricultor. Pero, claro, su presencia, su origen extranjero, su modo de vida y, sobre todo, la negación que hacen a la industria eólica, dice que quiere entrar en esa aldea y puede ofrecer cierta economía para otros campesinos de lugar, es lo que acaban provocando ciertos conflictos en el lugar y, sobre todo, la enemistad con el personaje y el hermano de este personaje, Shan y Lore, que son Luisa Eira, y su hermano, mucho más desconocido como actor, pero también está maravilloso. Es un trabajo muy bonito. Si no, em sembla al carras. No, es que esa es la gracia. Y las dos competían como la posibilidad de Óscar por parte de España al final ganar al carras. Yo al carras es una película que la he criticado como tú, Paul, pero después de ver las vestas, sí que te digo que están en ligas. Es no de tono, sino de calidad. Las vestas es una obra maestra. Es una obra maestra desde mil perspectivas. Desde la interpretación, como aquí se ha dicho, desde el tono, esa construcción de género que también se le da a Zoro Goyen, que es hoy en día para mí el rey del cine en España, pero que francamente, que era igual. Hay un punto de low-cinema. Hay un puntito presón. Te agarra de la tripa y no te sueltas. Incluso cuando ya has detonado todo, no te has soltado. Exactamente lo que tú dices, el detonante no es en sí en la película. Detonante es parte de un discurso que te hace despejo y que te hace despejo como espectador de una manera jodida. Te acabas viendo como frayet barri en el despejo y no con risas, con un drama. Y después esa cámara, que en manos de Zoro Goyen, siempre tiene... Es como si supiera captar el riego sanguíneo de los personajes a los que sigue. Hay una idea, no, no, hay una pulsión, pero en este caso no sexual, sino una precisión dramática en la cámara, que es alucinante. ¿Y cómo sabe jugar además con el diálogo de imágenes? Porque con esto acaba la película empieza recuperando el significado de asbestas. Al final, las bestas es una alusión a las rápadas bestas, que es una celebración de origen ancestral que se da en algunas aldeas de Galicia, donde humanos, por lo general, pero también hay alguna mujer, lo que hacen es someter a caballos salvajes, conocidos como asbestas, para la rap, para raparlos, para una cuestión de higiene, evidentemente. Pero la gracia de esa celebración cuál es? Que humanos puedan someter a caballos salvajes. Por lo general tienen, o se ve que es como no, el filtro lo hacen por grupos de tres. Y la película empieza con esa secuencia, epígrafe incluido, explicando un poquito de qué va el tema, con varios humanos sometiendo a una bestia. Evidentemente la película sabe que va a jugar y tienes la bestia. Es que eso es la sinopsis de la película. Tensión contínua es inoflojar un músculo en todo el rato. Esa es la definición de la sinopsis. La primera escena te dice lo que vas a ver. Totalmente, Edgar. De hecho, este momento de detonante del que hablabas y ese punto de inflexión en la película, que sucede finalmente como un travel de acercamiento, es acojonante, porque evidentemente la pel·li tiene un ritmo muy caótico y muy orgánico, pero es cierto que la puedes entender hasta ese momento como un travel de acercamiento continuo. Como si tú no fueras consciente, pero la cámara muy progresivamente se fuera acercando a ese devenir. A esa crónica diremos de un drama anunciado. Muy potente, asbestas. L'àstima que ya haya ganado el premio del público en San Sebastián, pues porque no podía venir a Sitches a competir, pero sí a solucionar una programación algo fallida con algunas pequeñas joyas como Pearl, que lo hemos comentado, o como Irate, producción nacional, pero... Pero, joder, que están en ligas muy diferentes, en ligas muy diferentes de asbestas. Bueno, tú, chicos. Vaya monstruo y te doy más para yo. Demonstro a monstruo y tiro porque me toca. Següent programa. No hem parlat de res, així que no ho sabem. Bueno, ara, chicos, viene... Este viene semana a la festival de cine budista. No sé cómo lleváis el tema espiritual. Mira, el següent és el carrer del terror, que gairebé dona per acabar un any de terror català, que és el stag, allà es donen els premis finals del terror català, i també dona tret de sortida, a que comencin també els altres festivals, que no sé, ja sí, el següent, però hi ha el galàctica, ja el següent, ja... Ara és un diàleg entre festivals, no?, perquè després este viene al festival de cine asiático, tu tens Molins... Vam entrar en una dinàmica d'empanada festivalera... Ara ja farem un mig mig, perquè sempre ho acabem fent. Però Molins, com que encara queden dos programes per endavant, és a dir, no és el que ve, el que ve... Bueno, ja parlarem, a veure. I han cramat a Halloween? No, ja fa uns monstros hoy, queda Halloween, que és el que ve. Pero, sin lugar a dudas, nos vemos en dos semanas... Nos vemos y nos escuchamos en dos semanas, ¿no? Exacte. Adiós, oye, por cierto, Edgar, encantado ya de tenerte aquí, pero no solo bebiendo cervezas virtuales. Hoy, tercer día que vengo, tercer día que no tengo cerveza. Narrador, ara ja ha salido el narrador, ha salido el divulgador que aquí llevamos. Vinga, adéu! I could have it all by myself I could have it all by myself I could have it all by myself I want to change the same day I love the days ended And I still can't speak Remembering my yesterday I've come to wait If I could have it all by myself Live my life again I wouldn't change the same day I wish that I could turn back the calls Bring the wheels of time to the stars Back to the days When I was so much better I hear in silence Picture in my head Of a boy I still resemble And I don't know what to stand As the tears run freely Oh, how I realized They were the best you saw My mind I wish that I could turn back the calls Bring the wheels of time to the stars Back to the days When I was so much better You might say it's just the case I gave it up But without these memories Bring the wheels of love So where is love? I can't find the answer I don't know what to say I can't find the answer I can't find the answer I don't know what to say Bring the wind, turn to the start Back to the ladies Love is so bitter Why can't I turn back the car Bring the wind, turn to the start Back to the ladies, oh no, no I will never win Love was so good I could back it up good I wouldn't change a single day Don't ever let it slip away I wouldn't change a single day Don't ever let it slip away I wouldn't change a single day Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber Radius d'Esber