La ciutat de La basinal validadora Prepareu els bitets que aquí començaran en paxts? entes El gran festí? La vacunal radiofònica. Aquí comença amb en Pena de Controls. Un programa cuinat per... Paul Dipper, Adriano Canero. L'Iega Bueno, a Ràdio d'Esperm. Ai, la música... La música ens porta records que pensàvem oblidats. La música ens modifica l'estat d'ànim, ens ajuda a inspirar-nos. Està present a la nostra vida, de vegades sense que ens n'adonem, però hi és, per tot arreu, des del son natural més insignificant. La paraula música del grec mouciquet fa referència a l'art de les muses. I és que ja els textos de Plato i Aristòtii les feia referència a la teoria de l'armonia de les esferes de pitagures, que va mantenir la seva vigència fins al reneixement. Aquesta teoria deia que l'univers està governat segons proporcions numèriques harmonioses i que el moviment dels cossos celestes es regeix segons proporcions musicals. Les distàncies entre els planetes correspondrien, segons aquesta teoria, als intervals musicals. La paraula harmonia, que també ve del grec, fa referència a les proporcions adequades entre les parts i el tot, en sentit matemàtic. I, com les òrbites dels planetes, les famílies. Ai, les famílies. O és que no són també una sèrie d'individus orbitant entre ells mateixos i els seus propers. No hi ha matemàtiques, també, a les famílies? I ara em preguntareu, i per què aquesta introducció tan cultureta? Per què aquesta introducció tan cultureta? Moltes gràcies per aquesta pregunta. Doncs per què avui parlarem de música, aprofitant la temàtica de l'edició d'en Gwany, del terror Molins, amb Rocky Horror Picture Show, inclòs, però també de la família. O les famílies, en plural. També parlarem de l'armonia. Sí, però també parlarem de tot el contrari, en la seva absència, del caos, el malestar, de la incomoditat, l'apoi racional... Avui mirarem de no parlar malament. Speak no evil. I d'en sumar una petita flor. Petita flor de la mà de dues pel·lis, que no volem deixar de recomanar-vos, sobre la família d'un immigrant que assassina ritme de jazz, i també sobre dues famílies que sembla que no veuen la relació que hi ha entre elles des de la mateixa òptica. I un cop més l'empanada d'avui és de cinema, que què hi pesats, direu, però és que l'actualitat mana. I si hi ha festivals, els empanats són festivaleros. Que olor que us digui. Demuncieu-nos. No lo hagan, por favor. I he morrecidit a totes les denúncies. Unos capa i el cul. Hòstia, que bien suena, tío, te mueré en modo editorial, eh. Editorial, editorial, xispa. Que profesional. Estava tan excitat que se m'ha desconegut. No, no, seguiu, seguiu. Estava empanada o estava ja en la tele, ¿sabes? Ja, directament, estic escutjant un documental. Que no me n'has d'assumir. Sí, sí, o sigui... Podem dir que és la primera lancetada d'editorial. Primera editorial oficial d'Edgar Moreno. Havia participat en alguna, crec, o no? Bueno, alguna secció, alguna secció, potser. Feta tàndem, feta tàndem. Però jo l'hagi veig un futur prometador de... En Fanadil. Vuelta el tallatro de Paul Ligler a les editorials. Ràdio tallatro. Exacte. Mucha madera, hay que aprovecharla. De hecho, es por fin la primera vez que creo que encajan las presentaciones de nuestros nombres en la careta de mitjans. Hoy sí, hoy sí. Hoy sí somos Paul Adriano y Edgar, aquí no. Paul Adriano y Edgar. I vamos para la familia, pero a ritmo de música. Exacte. Aunque más que la familia, vamos a ritmo de música hacia la muerte, ¿no? Porque, joder, molins, ¿no? Però som aquells... El vídeo dels negres, aquests amb la taula. També. No va a sonar. No es preocupéis que no va a sonar. Han sido añadidos al grupo de WhatsApp. La que va a sonar és la del menú del dia. Abans, perquè mai ho diem, estem a xarxes de tant en tant, allà, apolulant. Però sí, després escoltarem una família musical italiana, que és el menú del dia. Som-hi, som-hi, som-hi. Som-hi, som-hi. Vinga, doncs, som-hi, som-hi. Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural. Twitter Empanada Cultura, sense l'L. Instagram Empanada Cultural. Tots els podcasts a Spotify i els videocats a YouTube. Menú del dia. ¿Quieres que em vinc de jo? Perquè vas tu després, ¿no? No, no, no. No lo quiero. Mins dos minuts de menú. No, per favor. Ràssic Cur, com que d'any portem la nostra família, gran família en aquest cas musical, però la gran família, aquesta Rormolins, una cobertura que fem, des de fa... Des que estem empanada, segur. I que faig. Sí, perquè... Si ets xesno, el toco. No, ara et veig una cosa mía. Però aquest Rormolins ja veureu que ha portat a part de dosi musical, ha portat dosi de càgues i, sobretot, dosi bastant incòmode. Això ho veurem després. Jo crec que és una molt bona collita, aquest any, que ja veurem, però tant en pelis, en documental, en curs... Ha sigut un any molt, molt bo. Jo crec que ja ens estem recuperant d'aquella pandèmia, que potser va límita molt tot. Aunque la música viene un poco con calzador. Sí, en eso también. Pero el calzador canta, ¿vale? Entonces, hay como un poco... Diremos que Molins elige sus títulos como nosotros, ¿no?, los nuestros para la empanada cultural. Y de esta música italiana nos vamos al... Ja, s'ho ferran, por favor, ¿no? El tema cuál es? El tema es que realmente no es musical, ¿no? Veo que, según lo habías comentado, Molins tira de musicales, al menos por esa oda de horror pituig show. Pero, realmente, la peli que yo os traigo más bien es la típica que utiliza un leitmotif y lo lleva a la enésima potencia para explotarlo de mil maneras, y en este caso un leitmotif muy yacístico, como me has dicho, y además la peli tiene mucho de jazz también. Aparentemente es caótica, parece que vaya siempre a la deriva, pero no, hay cierta compergidad. Estoy hablando de Petit Flog, que lo había presentado Edgar en la editorial, Petit Flog o Pequeña flor de Santiago Mitre. Y aquí lo dejamos. Aquí lo dejamos porque va Paul en su cobertura de Molins, que tiene chicha. Tiene chicha, vamos allá. CINEMA Bravo! Sempre, Molins, ja sabem que el gran mono de sitges s'han dut tots els aplausos de les presentacions, però Molins té aquesta presentació que sempre no falla, sí, quin sigui l'espot de cada any. Sempre, quan surt aquest moment del vídeo a l'UHS sortint, la gent... De hecho, el público de sitges repita, Molins, no ens enganyemos. Poca gente... Jo et diria, m'asseguro, que hi ha molta gent que s'espera a veure certes coses a Molins, perquè hi ha certes pel·lis que van de sitges i després de setmana a Molins, que, sobretot pel tema de les avalanxes de gent, els preus tot plegat, sitges, cada cop més, a contrari, era el que deien fa anys, que cada cop és més cant. De hecho, Molins és el Sitges del pasado, no? Sí, sí. I els hi estan robant pel·lícules a Sitges? Una de les no robades, però de temes de distribució que va poder estrenar Molins i no Sitges, és Terrifier 2, que és el gran bombazo d'aquesta any de terror. De algo debe servir, el decanaje de fechas. És a dir, si per fechas no llega a Sitges, està clar. I el fet també va passar algo, al final sí que la van passar a Sitges, a Molins també i Unicon Wars, que també era d'aquestes pel·lis, que ahir s'hi s'estrena, ahir sí no, perquè també per distribució. I, de hecho, no voy a anticipar nada, tranqui, perquè em menciona que la pel·li ganadora de Molins passo por Sitges. Sí, sí, molta gent la va poder veure allà. Bueno, no ens avancem. D'entrada, comencem, si estem escoltant rock i horror de fons, és que ja ho hem comentat abans al mano del dia, però a l'aitmotif d'aquesta any... Quina era l'any passat o fa dos anys que era el de... Naturalesa, no? Naturalesa, la muerta. No, muerta no, ser revela, que és peor. La muerta ser revela. Doncs aquest any, a l'aitmotif, és terror musical. Les pel·lícules de terror, on la música, en el sentit cantat, si volguéssim dir-ho musical, forma part totalment del que és el... És com, no sé si dir-li un subgènera, però tenim rock i horror, han pogut passar pel·lícules com era la pequeña tena de sorrores, o aquestes pel·lícules que també han marcat un gènere, per dir-ho així, que molts cops s'associen també a la comèdia. És a dir, aquesta comèdia de terror, com podria ser... sèntrica molt kits que podries ser rock i horror o pictor show. És que, realment, vol i els musicals, jo crec que és el gènere cinematogràfica que ha donat més pel·lícules desastrosas. Ah, bueno, sí, per suposar-te. Realment, realment... Queria dir, realment, hi ha gènere que ja de por sí apuesta, no? Tu dius que és el gènere i, aunque no seas un amante de dicho gènere, ja podeis imaginar que la pel·li podeis estar dentro de unos parámetros de calidad. Te hablan del musical y piensas todo lo contrario. Jo crec que hi ha hagut moltes pegues, perquè hi ha l'època d'haure dels musicals de Hollywood, que més ara s'estan com més fent els remakes, no? La que va fer fa poc, la de Spielberg, la de... West Side Story. West Side Story, totes aquestes pel·lícules, però estem parlant de que hi ha musicals i musicals que podien ser des de Fred Astaire, aquest molt clasicorro, no?, dins del que era el Hollywood del moment, però després també hi ha tots aquests musicals, que podien ser des de Sleepy Hollow, que podien ser tan diferents, també podien tenir l'esbonteria en York, com es deia, la de... Sabeu quina vull dir, no? 5 In The Dark? 5 In The Dark, exacte. Era supertèpera. De pressiva, més no poder, tenim musicals espanyols, com la llamada, tenim aquestes coses que va fer els Javis, que també són musicals una mica diferents. A l'autre lado de la cama, també. I els dos lados de la cama, ha sigut de part... No, bueno, no ens anem. Tot i que... Per dincos! Un, dos, tres! Musicals, però sí que és veritat que tot i que... Ja ho comentaves, Adrià, no tot i que aquest any, a la emotif, és musical, i tot i que hem fet les seves historietes dins del terror molins de pel·lícules musicals, és molt difícil que et pugui coordinar alguna pel·li d'estrena, que sigui musical. Òbviament hi ha moltes pel·lícules en la música, i és present, però no és present com un musical, com això que estem escurtant. Però el que sí és que jo podria rematejar una mica el ritmo dit d'aquest any en cotxes de terror musical, és terror incòmoda. Perquè ja us avanço ara que les pel·lícules comin que han guanyat els premis de cada secció, o com a mínim, les que ens van deixar tocats, els que les van veure allà a Institut Molins, són pel·lis incòmodes de veure. És a dir, no estic parlant només de gore, de sang i fetge, sinó són pel·lícules que et deixen amb un mal cos. Sobretot això. Jo he arribat a un punt que el terror, que jo soc superafavor d'aquest terror, de deixar de fer caldo. No sustos, no botes de la botaca port de Cibèlios, et foten un violinazo. Aquí és pel·lícules que entren sobretot molt en la moralitat amb la psicologia dels personatges, i ja deixen fer caldo. I potser podíem ja ensetar la gran guanyadora de Sitges de Molins. Oh, ho he guanyat, oi? Por mi mismo, por mi. Por el corte en pospo. No, la gran guanyadora, però veus, aquí, per exemple, Sitges... Espigno Ibal... No va treure res? No, diria que no. Aquí és la gran guanyadora que... La guanyadora de terror, Molins, 2022, és Espigno Ibal. Espigno Ibal és el tridente d'aquest any de les tres pel·lícules més incòmodes que s'han vist en el festival. I de llarg. Aquesta sí que podem parlar amb prou vida, perquè l'hem vist als tres. Miedo nos da, que ahora sí se me lo... Perquè no es queda... Molins no va, eh? Vegem-nos el cascat. Espigno Ibal és la que gana aquí. Ràpidament, Espigno Ibal és una pel·lícula violenta, però violenta, verbal. És a dir, de fet, la van presentar així, eh? No va venir el director, però sí que va venir el que presenta... el Mickey, que presenta les pel·lis allà, que sempre fa conyes de totes les pel·lis, però la va presentar com el tanto. És una pel·lícula que la van projectar, com moltes pel·lis fan, en sessió doble. La primera pel·lícula d'aquesta, i després era una... No tinc una comèdia, però era una cosa més lleugera. Perquè van dir, si ho fem al revés i sortir-ho d'aquí, i us en aneu a dormir d'aquesta pel·li, vista d'aquesta pel·li, és que ens mateu. Perquè realment et deixa molt fet caldo. D'on heu fet això? És una d'aquelles pel·lícules. A mi em va passar fa molts anys amb Requiem for Abrim. D'aquelles pel·lícules que acabes de veure la pel·li, comencen a sortir els crèdits. I el primer impuls que tens és fer un... Deixant el globus. Hòstia, que acabo de veure'l. Però diria, Edgar, que en relació a la comparación que haces, hostia, perquè Requiem for Abrim, sí que es deixa molt mal rotllo, pero sientes continuamente, cuando la ves más de adulto a esta pel·li, le empiezas a ver cositas, porque sientes que te ha ido manipulando, en este caso, d'Arenowski, a los niveles máximos. I madre, per exemple. Es un pel·lis de una sola vez, pero yo creo que a esto también. Aquesta i jo tardaré una mica amb veure-la. Aquí es lo que quería decir, que en el fondo me parece más honesta, todo y las cuestiones que hemos ido comentando previamente, al programa. Sí, porque ahora entraremos a hablar de los tics del género. Creo que es más honesta la manera en la que va cociendo ese malestar, lo hace a fuego lento, mientras lo otro no dejáis en un Requiem, que evidentemente va progresivamente, pero sientes la mano del director manipulándote, no tanto aquí, no tanto en espirnoèvil, por mi parte. A Arranowski, igual, te dirige a ti como espectador, i aquesta té una cosa molt bona, que per mi és el que li dona valor, que és que et fa empatitzar amb el que està passant allà. És una situació. Posem en context abans de seguir. La pel·lícula tracta sobre dues parelles, que inicialment es coneixen en una mena de la Toscana, o... De vacaciones. Que es coneixen en moltes parelles, típiques vacances d'inferso de joves, pràcticament. Allò d'allò d'anar tots junts i compartir uns quants dies, això. Però són papis. Sí, exacte. Llavors es fan molt amics les dues parelles, amb els respectius dos fills. Llavors, quan tornen a casa, a cada escup passen dies, setmanes, el que sigui, i reben una carta postal que els diuen, eh, ens van passar molt bé, a més, són de països diferents. És a dir, no estem parlant de que són de ciutadans destites, sinó que estem parlant d'estar en una mica llunyet d'una a l'altra, no? Dinamarca i Holanda, no? Exacte, Holanda. I d'altres, 8 hores de cotxe, diuen. I juguen molt bé amb la comparativa d'aquestes dues nacions, que, en el fons de jo, que, com guia, he pogut tractar-los bastant, és cert que el Danès, al final, és continent. Però el Danès és caminave. El Danès, normalmente, es la sociedad con los suecos, con los noruegos, y con la fialdad propia de estas culturas. Cuando, en el fondo de la peli, es interesante porque juega a acercarlos a Holanda, ¿no? Y partiendo de estereotipos... Exacte, el que va és que reben aquesta carta, que al principi diuen, no estic, es coneixem molt poc, però, bueno, ens ho vam passar molt bé. I al final decideixen anar a aquesta casa que tenen a Holanda i passar uns dies, com unes segones vacances, però ja concretament només amb aquesta segona parella, amb aquest fill. Llavors, ells van amb la filla, i d'aquí és aquesta... Aquest... no sé... Aquest part de traccions és que, al final, són tot de coses que van passant molt, molt mundanes, per dir-ho així. Són coses que podríem passar molt el dia a dia, és a dir, si tu te'n vas uns quants dies a compartir amb una gent que tampoc... No tens molt... És a dir, no has partit...No tens passat, no tens història. Exacte, no tens història, exacte. Llavors, tu vas rediscovering coses, no? Llavors, quan xocen dos mons, però tu o el teu món, ets tan... O sigui, ets tan bona persona, ets tan bon achon que... Bueno, deixa's passar coses, no? Ai, no, bueno, és que ells són d'un altre... No, és gairebé... Ells són d'un altre país, són altres formes de fet... Jo crec que, de vegades, ni tan sols veuen coses que estan passant, perquè se'n segueixen a dir, no, no, són bona gent, ens hem de apuntar bé, no ens apuntem... Teu ser un error, són els anfitrions, no ho faré malament... Sí, és que això és el bo, no? Que tot i ser dinamarca versus holanda, en aquest cas, són situacions que, com tu has dit en un primer moment, no? En petites, perquè, hòstia, quantes vegades no t'has trobat amb una trobada de parelles, ja sigui de vacances o, jo què sé, de manera indirecta per amics, o tu, en el fons, t'obligues una miqueta a ser no només encantador, sinó comprensiu. I això és el que es va movent en la pel·lícula. Llavors, què vol dir? La moral de la pel·li és no fer-ho això. O sigui, si coneixeu gent de vacances, i que tot ha sigut idíl·lic, no torneu a quedar, perquè no ho serà, llavors. Exactament d'això. I no és gris, eh? És altre musical. És una pel·lícula que, per això ho deia, és molt violenta, probablement. És una pel·lícula que, com a espectador, et violenta moltíssim, perquè estàs veient situacions que són molt extremes, i repeteixo, no és extrem d'Egore, no, no, és extrem de situacions tan incòmodes, tan incòmodes, que llavors arriba un punt que tu l'estàs veient i t'està agafant ansietat. O sigui, jo, i crec que tots ens van fer la visia abans de la pel·li, és una pel·li que la permís és molt senzilla, és una parella que se'n va a casa d'uns altres, i no es penseu que hi ha monstres, ni que hi ha sustos, ni res, és tot barrenós. És terror psicològic. Tu has dit que estàs parlant d'un Molins, no? Que és, realment, un terror d'incomoditat que parlaves tu. Però és que cada vegada més, i jo, que no soc tampoc la màndel gènere, trobo que el cinema que s'està fent de terror amb pretensions de qualitat, sempre és un cinema de sang i fetge, que hi és, també, no?, en paral·lel, si no és un cinema, això, que busca... Totalment. I aquestes que m'agraden a mi, si projecti. Doncs les pel·lícules que parlarem avui, generalment, menjuna... Aetriar, m'estàs xafant tota la rata un cable... M'està boicotejant-ho, m'està boicotejant-ho. No, doncs són pel·lícules... Si voleu saltar el tema a la següent, perquè... Espignol Ivel... Espignol Ivel... Vamos. Merecida, ganadora merecida. Jo, quan vaig sortir, crec que us ho vaig escriure, és la pel·li guanyadora, perquè és una pel·li que ens va deixar tots amb aquest esperit de... Ja no dic terror molins, però d'aquest esperit del terror de... Se t'ha posat dins alguna cosa i estàs anant cap a casa, fet caldo, i penses durant dies i dies, la comentes amb gent... O sigui, és d'aquestes pel·lis que es queda. Sobretot perquè hi ha un final... Ens va avisar, ens va avisar. Póca broma que això guanya. Sobretot perquè hi ha una escena final, que, per al final, direm... No dic la resolució, dic que hi ha una escena. Tan... Tan... Ja no dic incòmoda, és que gairebé hi ha un punt de... de... de passar-se. O sigui, hi ha una escena... No, no, no, no. Dels pocs exteriors que hi ha, per dir-ho així. De hecho, igual... Està sortint al sol, pràcticament. Igual nos daría más rédito, si se enteran los religiosos, de que hay una lapidación, ¿no? Ah, sí? Entonces, da igual. No vamos a decir... No, no, no. Però hi ha un final que... que sobrepasa. És un moment de dir, vale, hem arribat a un cènit de... de... de capullisme, no?, des de la direcció. La maldat, home. Molta maldat, també. És allò de, vale, no us he fet sustos, no us he fet góri... No hi ha res, això. No us he fet monstres, no us he fet re... Ara pateix a demostrar-us-lo. Cruel que puc. Aquesta és la paraula. Hem passat de l'incòmoda i acaba sent molt cruel. Cruel, cruel, cruel. Llavors, passem a la següent pel·lícula que va guanyar la secció Being Different. Ara hi ha les com les seccions paraleles. Being Different, que és millor pel·lícula, millor guió, i premi el públic, és Soft & Quiet. És un ideó. Soft & Quiet és una pel·lícula aparentment petitona. És òpera prima de Bet de Araujo, que és brasilera, però... que és una pel·lícula americana, que la va roda allà. Però, clar, aquí hi ha una complicació, sobretot per ser una primera pel·li, que és una pel·lícula en pla secuència. Això, la pel·lícula, és a dir, que no hi ha talls. Quan comencen a gravar, sí que hi ha els típics talls, d'aquell en algun moment que els veus, la pel·lícula va com un tret cap endavant. I no para, no para. És una pel·lícula que també, la premissa, aparentment, és molt senzilla, però que us porta a... O sigui, a ser un altre cop cruel, incòmoda... Llavors és una pel·lícula que, al punt de partida, és una professora que... bueno, que està una mica fotudeta en l'ababo del col·le, per dir-ho així, ja no queda ningú al col·le, i quan surt, que és com ja a la tarda, no? Penseu que és un pla secuència, és a dir, des que, per dir-ho així, li donem play a la pel·li, és tot el que va passant en aquella següent hora i mitja del col·le. Doncs es reuneix amb tota una sèrie de dones en una església, crec que, bueno, com una església, com es diu... La parròquia, una capella, no? Una parròquia, no? Una parròquia, que tenen una reunió allà, i només us diré, perquè és molt difícil de parlar d'aquesta pel·lícula, sense fer, òbviament, spoilers, però hi ha... Lo que abre el pastel, com hem dit abans... Lo que destapa el pastel. Se destapa el pastel. Aquesta frase defineix perfectament aquesta pel·lícula. Hi ha un moment que ella porta un pastís, que és com inaugura la reunió, i quan obre en aquest pastís, literal, allà, entra una... Se destapa el pastel, no? Literalment, eh? Se destapan los temas que anirà la pel·lícula, però sobretot jo feia molt de temps que en una sala de cinema... No veia el brindar un pastel que la gent fes. En plan, no me lo puedo creer. O sigui, ara entenc per on anirà això. Sabes que todo mundo está proyectando en ese pastel mil locuras. Me vas a tener que enseñar ese fotograma, por favor. No us imagineu una cabeza cortada, no us imagineu... No tens res a veure amb això. És una cosa molt normal, malauradament, però molt excesa, però és una cosa que tu la veus i dius... Hòstia, vale, ara estic veient i jo crec que per això... Ja us dic, millor pel·lícula, millor guió, millor guió, en presecuència. Imagineu el tallatro que s'ha de muntar allà. Imagineu, a més totes les protagonistes són un grup de... Crec que són com 6 o 7 dones. Molt bé, o sigui... I això ja... La sororidad, no? Sí, sí, sí. No, no, no, vull dir, està en primera línia. Ui, i la sororidad, ja, per parar un tren. Perquè s'ajuden molt a fons. Hòstia, vamos a ganar la llengua. No se puede hablar de dinero. De les pel·lis, que és molt difícil. No per la partida del minut 15, perquè es fot un revés i una bufata de la cara que no para. Simplemente, antes de que pase la siguiente, se queda ahí navegando, o sea, delirando en ese entorno de mujeres alrededor del pastel, o va cambiando de espacio continuamente. No, no, no, vam ho vèncer. No, no, no, sí, arribes, la pel·li acaba, que és de nit. Sí, evidentemente, en cuestiones temporales, però a niveles espaciales, también. Exteriores a interiors. Sí, sí, sí, ja tot, ja tot. No pararà, la càmera no para. A los 1917, con un contexto totalmente diferente. No tan locura, no tan locura. No, no, és una pel·lícula molt petitona, ja voreu. Si la veieu, és una pel·lícula molt petita. Bet de Araujo. Com es veu? Soft & Quiet. I aquesta és Victòria. Victòria. Victòria a la pel·lícula. Bueno, mira, té... No fa pensar. A veure, que passa si allò és una nit de festa, on es veu involucrat a tiros. No, bàsicament, com a omàpia o... Sí, home, sí, sí. Vale, següent. Jo crec que és el trident de pel·lis incòmodes. Que és Sick of Myself, que guanya millor interpretació per Cristin Thorpe, Thorpe, no sé com es diu, perquè és noruega. La secció BING DIFFERENT. BING DIFFERENT és molt diferent, aquesta pel·li. Perquè és una comèdia negra. No hi ha... El gènere entra des d'un punt de vista... en temàtic, però no de gènere. És a dir, és una comèdia negra, boja, boja. És una pel·lícula... Però en aquest cas, perdona, Apple, només guanya premi, l'actriu, el que passa és que per tu és una pel·li bona. És una pel·li molt bona. Escolta, és suficient per parlar-ne. Aquesta pel·lícula sí que va passar per can, si no recordo malament. Perquè recordo que quan obre la vell ja surt el lliure, i jo diria que va passar per can. Si ho pots buscar, ja no sé... Ràpidament. Mi ordenador personal, mi PC. Sí, de hecho, es pel·lícula noruega. Es interesante, ¿no?, porque la de Spick No Evil, aunque se va en Holanda, realmente es una pel·lícula danesa, ¿no? O sea, veo que ahí hay... El tema escandinavo está fuerte, y sí, selección oficial de largometrajes, pero no la oficial, perdona, de una cierta mirada. Aquí us ho explico molt per sobre. És una pel·lícula que parla, és de les millors que veus, que parla de l'ego del narcisisme. És una batalla d'egos entre la parella protagonista, la protesta és ella. Però el seu nòvio, diguéssim, com a parella, el seu nòvio és el típic artista posmoderno, que, a més, la lia per robar butaques d'autels i tot, i crea obres, però que tu és el que veus i dius, bueno, puc molt bé, el típic art que diu que puc molt bé. Però és el típic molt famós, eh, que sempre està d'entrevista a entrevista, que a les converses dels amics sempre és el centre d'atenció i vol fer-se el centre d'atenció, i quan ella intenta ser el centre d'atenció, perquè també és superagocèntrica, ells, sense aquestes parelles que s'intenten xafar uns als altres, perquè vol ser més... Doncs amb aquest plantejament, ella el que fa és buscar la millor forma de ser el centre d'atenció. Per vos? No, per dolent. Llavors, el que fa... Això és el plantejament, eh? El que fa és... Intenta, per exemple, els dinars o els sopars amb amics, diu allò el típic, farem menú d'agustació, algú d'aquí es intolerarà en alguna cosa, i ella, ah, sí, no sé què, i tothom, ah, sí. Però això és molt estrany, no? Ah, sí, des de fa uns anys... Jo, esclar, comença a fer la paranoia. Ell no diu res, perquè li diu després en privat, en plaer. Però això va augmentant, perquè diu que això no és del... És a dir, això em quedo curt perquè un cop expliqui i ja està, ja no passa nada más, però després troba un article que es veu que hi ha un medicament rus, que privita tot el món, però rússia, bueno, com és rússia com a part, no? Doncs que li comença a la gent a sortir com desfiguracions de la cara, i marques, i això, i ella, a través d'un camell, aconsegueix moltíssimes d'aquestes pastilles, i se les comença a menjar sense dir-li a ningú què passa. La pel·lícula, aquí, entre el revés de gènere, clar, ella acaba com a elefant man. O sigui, es acaba sent una persona mega desfigurada, però... La pel·lícula. La pel·lícula és una comèdia negríssima, perquè, a més, et rius un montón. I, a més, hi ha aquests moments de... Saps què es dispara, noies, a l'Immac Bill, que jo m'imagino el que diuen de mi i m'imagino un projecte visualment. Això està projectat, hi ha moments que dius, no sé si estic veient sovida, la seva ment, és una pel·li molt completa. De fet, quan em vas parlar d'ella, jo, per l'argument, ja era una pel·li que li tenia moltes ganes per trobar que és molt actual. Sí, sí, sí. De denúncia de les nostres merdes del segle XXI. I, clar, i, a més, molt directe, perquè, en el fons, és com acabem si volem... No tots, no tots, però molta gent que vol followers, com has dit. Sí, sí, acaben de fer... No, no, aquí entren socials, entre el tema dels amics, de la família... Si entren molts temes, òbviament, la nova carn, és que té un punt de nova carn. Té un punt de nova carn. Que, per al final, hi ha un moment... No diguis més, no diguis més. És molt bé... modelatge. Molt bé, molt bé. Imagineu-vos, imagineu-vos. No, no, parla, és una... Jo crec que toca molts punts per això. Jo crec que una certa mirada encant. Perquè toca molts punts actuals. Em va recordar en molts moments a The Square, que és la pel·lícula que vau guanyar fa uns anys. Un humor negre, un humor negre, classe alta, artisteo, vale. I aquesta, o sigui, aquesta, Sick of Myself, aquesta jo crec que s'estrenarà, i aquesta tots a veure-la. I ara sí que entrem al Festingore, que m'està aguantant, que és Terrifier 2. Terrifier 2, Bloody Madness, no podia ser d'una altra forma a un altre... a un altre secció que és Bloody Madness, va guanyar millors efectes especials, obvi, perquè n'hi ha, i no para. Terrifier 2, per qui no conegui, és aquell... aquell payaso, el pachacho, mimo... Art of the Clown. Exacte, Art of the Clown, que s'ha fet superfamos, el posem en pantalla, però a la primera part es va fer molt famós. És difícil de trobar un slasher, és a dir, una sèrie tan icònic, ara mateix. O sigui, venint, potser, dels últims, que imaginàveu-s'hi fa anys, de scrim, o, o sigui, costa de pensar... So, no, era la mítica. O so, so amb el lino. Però ja no era el mateix, no era el malo icònic que tenia un disseny. Ara estàvem parlant fa una estona d'aquest terror, que ara és molt més psicològic. A mi em venia la reflexió de que potser l'espectador hem evolucionat, i aquells que vam veure en els anys 80, el Jason o el Fred, i ara estem buscant unes altres, uns altres estímuls, perquè el Monyekito ja no ens fa res. Aquest ens ho fa, ja ens ho fa des d'un puesto festivalero. És una pel·lícula, i, a més, feia temps que no veiem això, sí que estàvem junts al cine quan la vam veure, allà a Molins, és que aparegui el dolent i hi hagi una ovació. O sigui, la gent volia, un altre cop, les aventures, esbujarrabes de Art de Clown. No de les formes de matar. Què passa? La primera pel·lícula és d'1 hores i 4 hores, crec que 1 hores i 20 hores. La batira endavant amb molt poca pasta i va funcionar superbé. La segona pel·lícula tenia una mica més de pasta, però no molt, crec que eren 350.000. 250.000 dòlars, o sigui, re, que allà és re. Però agarra-te, Adrià, no. 2 hores i 15 hores. 140 minuts, 140 minuts. I passa volant. Jo crec que mai he vist un slasher, un assassin seria, que estàs de gore i tal, tan llarga, però és que passa volant. A més, la història és entre divertida, grotesca, terrorífica... I això és una altra cosa que costa de veure. Totes les interpretacions estan perfectes. És increïble. A costum es veu que sempre hi ha un punt de les pel·lícules de sobreactuació. I de vegades, a aquestes pel·lis, passa molt que t'esperen l'aparició del dolent, del monstre, a veure quina molt fa. Perquè és el més carismàtic. A més, entre mig, diguéssim que conneixen, passes d'elles i espatlla. Aquí les trames estan més interessades. Una pel·lícula superrecomanable. Hi ha família, perquè veig també aquí. I a Espinoia també. I Terrifier, dos, es va estrenar el cap de setmana abans de tot el que era Halloween i això. I crec que només en dos setmanes va fer... Quants milions eren? Ho han dit, crec. Estaven plantejant enviar-la als Òscars. Sí, sí, perquè van guanyar molta. A nivell del que ha costat i el que ha ingressat, és de les inclús més que, no sé si més, però per allà, a Clerks, el projecte de Bruja de Blair i d'aquestes pel·lis. O sigui, estem parlant d'una pel·li que, com a mínim, s'ho ha guanyat. I de fet la veus, ara està posant a l'Adri, està aquí mirant el tràiler, i veus la imatge, i no diries que és una pel·li de 250 mil d'olars. No, això també. Si té aquesta factura que ja veus que no és de producció de terror de pasta, però que no li baixes de preis de milions. Sí, bueno, no. Encara ha arribat a aquest punt de dir... Hòstia, fotograma, esto tiene pinta... O sigui que és cert que el que dius, Edgar, que no es veu una pel·lícula cutre... No, no, no. Per res, per res. Jo crec que hem recuperat el carisma del monstre que no l'havíem tingut des de l'època de, potser, Freddy Krueger, que era el que aquella ve i que volia saber ell, amb els Jason i companyia no ho tenies, això. Aquí, amb l'Art de Clown, ets amic d'ell. És a dir, allà al cinema, me'n recordo, cada mort la gent aplaudia i cridava. Hi ha una anècdota boníssima de Sitches, precisament, no? Lo siento, Apple, que estaba el Robert Enlund, que es el trota de Freddy Krueger, bueno, el malo, de Freddy. Y era graciosísimo verlo a él tomándose un café, evidentemente, con esa cola de fans que he ido generando y de tíos que, posiblemente, por generación, no parecían ser amantes de... Igual eran de una generación de tinellas actuales, pero lo interesante era ver una cola de peña totalmente disfratada, disfratada, ya sea de yo que sé, de hombre lobo, de asesino, etcétera, etcétera, pero haciendo cola. O sea, si aquello de los zombies nos llevaba a criticar el consumismo, en este caso, ya es totalmente aceptado, el consumismo de igual si son zombies y son hombres lobos, estarán ahí esperando para que Robert Enlund les firme el autógrafo. Ese es el nivel, este es el nivel. Bueno, això no ho veiem amb molins, per exemple. Esto no pasa, ¿no? No, pero... pero muy, muy, muy recomanable a Terrifyers 2. I passem a l'últim bloc, que és a Cormatranches, d'acord? Molt, molt breu ment, el Cormatranche que va guanyar 10.33, es diu, 10 guió 33, és on una protagonista està a un cine, de fet, tu no veus el cine, tu estàs directament al lavabo del cine i es tanca un vàter, i en el moment que es tanca, comença un altre coplo que veiem, aquest terror de l'incòmode, de la crobatutat, perquè no hi ha res, sinó que en la càmera ja no surt dins del vàter i es comencen a escoltar trets. Tot un frecampo. Sí, tot fora de camp. Llavors és un Cormatranche on, òbviament, el so és el més potent, però el més potent de tot és que els trets que s'escolten de lluny després entrem dins el lavabo, les altres noies que havien parlat de lavabo acaben bastant malament, però quan arriba a la porta d'ella hi ha una conversa. I aquesta conversa, òbviament, entre un... No presumta, sinó un futur assassiteu, i tu acaba sent... hòstia, és cruel. O sigui, és un d'aquests curs de... Clar, estàs parlant amb el que tu saps perfectament que t'has assajit. Ara de matar. Llavors és aquesta conversa que es crea. Llavors, el curva d'això, aquest és el que ha guanyat. Per això veieu que, inclús dins del cur, també, entra aquest fora... Terror psicològic, oi? Alexander Maxim Selzer, no?, canadiense. Sí, sí, sí. El director. Molt minutitos de corto. Molt bon cur. De veritat. Però hi ha un que és premi de la criticadora, el millor Cormatranche, que a mi, però... A més, ja l'he vist a dos festivals, des de Molins, que és... Felgm... Felgm... A veure com ho dius. Felgm. Felgm. És P-H-E-L-G-M. És un curmatratge de cargols. I no tenen a veure amb la sexualidad de sus protagonistes, no?, no són sigles, no?, d'aquestes? Segur que és una fila. És un curmatratge, et podrien dir-li, comèdia surrealista, on només us diré que és un curmatratge molt curtet. És un curmatratge de... Tu veus la típica imatge de... Segur que aquests edificis d'oficines, grisos, de ciment, que tenen aquest pat interior on la gent va canviant d'oficina, que són gratacels, bàsicament, i que sempre entre gratacels hi ha la típica plaça, no?, plaça del mig. Tu veus, a nivell de terra, tot de gent que... tot de passos, passos, passos, ningú parla, tothom per apartar l'èfon, tothom desconnectar, i tu vas veient un cargol que va avançant poc a poquet, fins que, òbviament, no podia ser d'una altra manera, el xafen. En el moment que el xafen, el tio que el xafa, que és de bé, òbviament, el protagonista, es neteja... bueno... Següent pas que fa, ja fora de camp, eh? Següent pas que fa, un altre cargol. Tercer pas que fa, un altre cargol. I fins aquí, la locura màxima, fins on arriba aquest cur. Aquí comença, no? Aquí comença la bogeria. És el surrealisme de l'home que no ens toca més ningú, aparentment, para a veure què passa. També hi ha una crítica aquí de tothom de la seva bola, però és el món dels cargols. El matacaracols, no? Podríem dir... La traducció és... Com es deia la sèrie aquella? La memoria dels cargols. És un curmatratge que val molt a pena, ens venca de tots, a més té un final. Hi ha un poscrèdits... Hi ha un poscrèdits èpic, una imatge d'aquestes que se't queden al cap, i és molt mal. Escolta, aquest premi de la crítica. Aprofito per dir, premi ideal ser trencada, és a dir, millor cur català o en català, a la masia de Víctor Català, no catalina Albert. Estic lluny, tio. Víctor Català, sí. I el Mèliès d'Argent, que molts cops hem comentat aquí, el premi Mèliès... No, no, no. No passa, no passa. I acabem amb aquest, el Mèliès d'Argent va ser... O, O. Així? O. No, O, A, com una... una o. Perquè, i a més, té molt a veure amb el conticunt del cul. I us explico de què va... I vosaltres en dieu a què us recorda, va bé? Segons el director, perquè el vaig poder entrevistar allà, parla dels horrors de l'addicció. De tota manera d'addiccions. Però és que en el seu cas, la protagonista, El punt de partida és que passa pel carrer, hi ha una paret, veu que hi ha el tipic de paret de Maó, hi ha un forat, rodonet, i ella s'obsesiona, acaba posant a la mà dins, però s'obsesiona com si el cridés, el forat, i se'n va. I el dia següent, com té ganes de tornar, va cap allà i ja l'ha entapat, el forat. Llavors li agafa una obsessió, com un mono. Llavors ella comença a buscar... No dic forats, però dic forats o coses circulars. Hòstia, és molt Junji Ito, espirales, no? Prèvio! Prèvio. Si Junji Ito feia espirals, aquí hi ha... circles. I, òbviament, si jo vaig veure aquest cur, vaig pensar exactament això, Junji Itol fa molt poc que el vam portar amb Uthomaki, doncs, òbviament, i si el vaig entrevistar, li vaig fer aquesta pregunta, i això és el que ens va dir. Now I'm a huge fan of Junji Ito back then, when we created the movie, I didn't know him, and while we were editing, my editor was showing me Uthomaki and was telling me about Uthomaki when we started editing the movie, so after we shot it, and I fell in love even more than Uthomaki with his short stories. I think he's one of the best, maybe Stephen King, but then Junji Ito might be second for just having a quick page turner of very intense and creative short stories that will fuck with your brain and still have a message and something important to say. So I really enjoy his work. He wasn't a reference in creating the idea, but mood-wise, now, I think with every new project, there will be a little bit of Junji Ito in it, so I discovered him through my work. And now, yeah, either people talk to me about Ereza head or they talk to me about Junji Ito, yeah. O sigui, imagineu, per traduir-ho, l'hi vaig preguntar. Em recordo, no sé si era com a referència Junji Ito Uthomaki, que és la gran empanada, l'hem portat aquí fa molt poc, però em va dir no ho coneixia abans de fer el cur, però sí que el meu editor em va dir, oi, et heigat l'hospital. Llavors, no va pel camí de les obsessions i de tot això, però clar, aquí el que diu és, hòstia, jo el tenia molt present, estic fent aquí com a gran relator de històries curtes i d'aquestes històries, com molt bizarres i grotesques, però Junji Ito està en un segon lloc des que el va conèixer. Llavors, realment, és un curmatratge, ara encara no es pot veure, però quan... Jo estic en contacte amb el director, de fet, me l'ha passat, però a la que el posi en obert, ja el compartirem perquè realment el veureu per mil festivals segur. Sí, clar, serà difícil de buscar, o agure'l. De fet, ho estàs buscant aquí per veure una tràil, és que hi havia una història i, de fet, és molt poc comercial, aquest títol. I, d'altra banda, aquest tio sonava molt del mateix país de tots aquests, no? Què passa, que molt l'ins de rei... És d'allà? És candinau, aquest tio, també, o no? O sigui, mira, no ho buscant. Tenia un accent molt allà, eh? Tenia un accent... Mira, ho anem parlant, també. O a la manya. Tenia un punt allà, passant-se la manya, no ho he buscat, no ho buscant. Però, realment, a part del curmatratge, jo també us diré que, a nivell de curmatratges, potser dels més potents, a nivell d'any, o sigui, de la collita d'aquest any de terrormolins de curmatratges dels més potents, jo em vaig passar superbé amb totes les projeccions, i en curs de tot, però a nivell de pel·lis, també. O sigui, ja he fet un repàs així, molt per sobre, però, realment, a nivell de pel·lícules, que ha sigut un molt bon any, Valadi també és un any de rècords, també, que ha tingut terrormolins en quant a projeccions, i, a les dues hores de la Marató de la nit, es va demanar 900 d'ònuts i els van portar 3.500 o així, i és clar, et els donaven de 55, et fotien a la boca en plan, no, no se'n acaba tots. Et quema, tulos, por favor, té molt de dinero. I no, realment, ha sigut una edició molt, molt gran, i res, de fet, estan preparant, tot i que aquesta és l'edició, diria, 41, estan preparant l'edició 50, però de la Marató, perquè recordem que terror Molins va començar sent una marató de pel·lícules, que crec que era gairebé 24 hores de terror, però que per històries es va haver de parar el festival i es va recuperar el cap d'uns anys, que per això Sitges, extraoficialment, és més... O sigui, oficialment és més l'ongèvole, com li diem això. És tan... No, mira, més com es piega en un renunció. Bueno, porta més anys Sitges, oficialment, una extraoficialment, és per Molins. Però bueno, un molt bon any de Molins i res. Passem a la següent secció. No, no, no, tenemos que ver con los organizadores del festival. Estamos haciendo una cobertura de programa Pique, directamente Sitges ve sus Molins en el mismo programa. Però, claro, me tendría que alargar muchísimo la cobertura, pero estaría bien ponernos en diálogo más allá de las cuatro anécdotes que siempre contemos aquí. Vamos a defender directa y hacer un Deadstream. Bueno, vamos a ello, ¿no? Vamos a... ¿Vamos al cine? Vamos al cine, venga. Con otra música de fondo. Venga. Cinema. Esto es Woody Allen. No, no, no, no. Hoy no vamos con Woody Allen, tío. Hoy no vamos ni con Woody Allen ni con Minet Imperis, porque esta peli, ahí está canción, es forma parte de la banda sonora de Woody Allen. Mira que he visto eso y que no he oído. Ha sido como... Ha sido como muy Woody Allen. Sí, de hecho, sí, es muy Woody Allen, pero agudiza, agudiza tu oído, te darás cuenta de que no es un clarinete, es un saxo soprano. Lo sabíamos todos aquí. Y de hecho, poca prova, porque no es un saxo soprano cualquiera, es Sydney Beckett. Y sí, sí, Sydney Beckett ha salido... Bueno, no es que haya salido. Ha puesto música a varias de las pelis de Allen. En este caso, como tú decías la de Minet Imperis, peliculón del 2011, donde sonaba esta canción de Sydney Beckett, que es Si Tuvo Amamea. De hecho, coinciden con las notas, ¿eh? Si Tuvo Amamea. Pero, pero, aquí no nos vamos a quedar con Sydney Beckett, sí, pero no con Si Tuvo Amamea. Porque hoy Beckett nos lleva a Francia, de la mano de otro director, ya sé quién, y de otra canción que enseguida escucharemos, Petit Flog, Petit Flog, pequeña flor. Aún así, titulada en francés la canción, como ese Si Tuvo Amamea, parece que Beckett, que era de Nova Orleans, tenía cierto amor por titular sus canciones en francés, y de hecho, acabó triomfando muchísimo en Francia. Pero no nos vamos con Beckett, nos vamos con el cine, ¿no? Y nos vamos con un cine, hasta demás, que está de moda, relativamente, ¿no? Sí, hombre, Santiago Mitre, ¿no te suena? No suena, Santiago Mitre. Es el de la vinguda que hay acá. Ese es famoso que... Más que moda, diríamos que Mitre ha estrenado dos pelis este año, en el 2022, tienen dos pelis, que además me parecen los dos, los dos muy interesantes, siendo muy diferentes, y claro, eso hace que el nombre de Mitre esté sonando bastante este año. Pero os diré que era un tío que tenía, hasta este momento, un docu, una pelicular, coral, la hecha con varios directores, y sólo tres películas de ficción. Y la última era el 2017, que, por cierto, es la cordillera de Ricardo Darín. Hostia, vale, vale. Es un tío que viene sonando, porque además viene estrenando en festivales. Es una pelica, había pasado, creo que, también, por Cannes. ¿Pero cómo puede ser que, de repente, desde el 2017, durante cuatro o cinco años, nada, y de repente, ahora, en el 2022, dos? Pues lo vamos a dejar en pausa. Lo os lo cuento, pero creo que es importante que veamos las dos películas que ha estrenado, de la que no vamos a hablar, o bueno, simplemente vamos a mencionar, que es Argentina 1985. Por eso, Mitre, está dando mucho que hablar ahora. Hostia, i s'ha marcat en un any dos pelis. Os contaré el por qué. Os contaré el por qué. Diremos que las ha estrenado el mismo año. No quiere decir que las haya realizado el mismo. Bueno, Argentina 1985, por si no la habéis visto, sería el político con ese tono muy argentino. Es decir, que solenaliza la vida en tonos dramáticos y cómicos. Es un punto de la media, pero a la hora de la verdad, no dejan de ser un thriller político, un thriller judicial, donde, de nuevo, exacto, protagoniza Darín. Y, de hecho, lo que nos habla es de ese juicio que existió en el año 1985, por suerte, en contra de la cúpula militar de la anterior dictadura argentina. Es una peli que ahora la tenéis en Amazon, si no la habéis podido ver, en Prime, pero que ganó el Festival Fipresi en Venecia, ganó el Premio del Público en San Sebastián, que se han estrenado en la estrenada el 100 años aquí hace dos meses, hace muy poquito. Y ahora, en cuestión de días, el 9 de diciembre, van a estrenar esta segunda peli, que es la que hoy no se ocupa, que es Pequeña Flor o Petit Flor, en su título original como la canción de Beckett. Así que, por favor, Ulriol, que suene Petit Flor de Beckett mientras hablamos de Pequeña Flor de Mitre. Ahora podríamos haber exacto. Ahora podríamos hacer de Melville Poupon, el actor que baila al son de esta canción, que baila y que muere, pero no nos anticipemos. Yo ya no anticipo nada, pero ya me sale una pulsión. Una pulsión, sí. Es brutal. La canción y la película me parece una película que... Podría ser una película menor y, sobre todo, comparada con esta de Argentina 1985, que tiene una puesta en escena y una factura mucho más notable. A mí me parece que dentro de su sencillez y cierta humildad es una película en pretensión y en producción. Es muy diferente a la película que os he mencionado, Argentina 1985, pero en calidad se puede equiparar perfectamente. Y aquí creo que encaja muy bien contaros el porqué de ese doble estreno en el año de 2022 por una putada en el fondo. Argentina 1985 sí que es un estreno que va seguido de su realización, pero no la pequeña flor de Mitre. Pequeña flor de Mitre es posterior al 2017 con la cordillera de Ricardo Darín. Es una pel·li que seguramente se rodó entre el 2018 y 2019 y parece ser que se tiró cuatro años intentando estrenarla en festivales. Y nadie se la cogía, nadie. Y ya llegó incluso como esa suerte de fama, en plan... ¡Uy, la pel·li de Mitre! Entonces ya los festivales no la programaban. Hasta hace muy poquito que la programó... Estaba tan raro... Sobí el de Argentina 1985, no tengo una pel·li. Exacte. Però també és raro de veure que, normalment, els festivals volen molt, i sobretot depèn de quin així tot xucan i tots aquests volen molt l'estrenes. És a dir, que si era una primícia... Em refereixo que diguin, no, pel·lis prèvies al 2022 no les volem. M'explico, els també... Pero es una pel·li que por esa diversidad de géneros que ahora compartiremos y comentaré, como que no la encajaban. Y principalmente no la encajaban en Argentina. Todo y que es una coproducción de estas francesa, argentina, vélgica y hasta España, está por ahí. Como podéis imaginar, por el encoactoral, que iremos descubriendo poquito a poco. Pero bueno, ya es... vuelve a insistir. Catala! Catala! Pero bueno, en la coproducción no parece esto. Vamos allá, vamos a la película en sí, y, como os decía, a esa diversidad de géneros, porque es mucho más compleja de lo que parece, es muy poliédrica, es claramente... empieza como una comedia, no nos vamos a engañar, pero una comedia con tono negro, que vira hacia la comedia romántica en algunos momentos, pero que también coge forma de thriller, y poco a poco esa realidad casi existencial va florando hasta un final bastante acertado desde mi punto de vista, pero que ya os digo, que va divagando y va saltando entre argumentos, tramas y subtramas, y sobre todo, tonos, aunque en una mirada ya, en perspectiva, yo la veo muy homogénea. Como os decía, toca al amor, podríamos hablar casi de una comedia romántica en algunos momentos, pero para mí lo hace con inteligencia, con gracia y cierta originalidad. Y coño, sí, sí, hablamos de que hace poquito que la han estrenado en un festival y que la van a estrenar. Estamos hablando de Sitches, de nuevo hablamos de Sitches, porque esta es una película que se pudo ver en la sección Novas Visións, que ya te lo dice un poco todo, ¿no?, porque Novas Visións... Porque también es un contenidor, no? Es un carácter asasta, porque es una película que yo, por ejemplo, tú, porque si ya veos la marca de Sitches, ya te pots imaginar, pero es una película que yo la llevo a... a Ciegas, o sigui, no veia ni idea, no vaig a buscar res ni gènere ni res. Y, claro, obviamente, cuando entra el tema, te quedes como, ¿ah, vale, que anem per aquí? Y sí, porque hay sangre a chorros y hay género fantástico, como tal, ¿no? Pero es curioso, ¿eh?, porque en la película no es para re del món els típics... els típics guió, els diàlegs, o sigui, no van per allà. De hecho, sentimos un poquito el argumento para que no se entendáis. Para empezar es una peli que sucede en Francia, sí, ¿no?, pero no, o sea, huye del tópico parísí, no, es una peli que sucede, aunque no lo mencionen, bueno, sí, en un momento muy, muy de manera sutil, en Clermont Ferran, que es una ciudad... Vaya, vaya....del altiplano francés, del medio de altiplano francés, creo, es una ciudad anodinada del interior francés, y además tengo una anécdota, nunca he estado en esa ciudad, pero conocí una chica de allí, la conocí en Barcelona, había estudiado en París y se volvía para París, y cuando le pregunté un poco por su origen, evidentemente, fuimos ganando en confianza y cada vez que me hablaba del German Ferran, me dibujaba una realidad de la cual querer huir, no quería volver, no quería volver, ya. He estado a Clermont Ferran pel festival que fan el festival. És el festival més gran de curs després de Can. És el que és tu, cobertura, no? És el gran mercat de cinema i de curs, a Clermont Ferran. Llavors, jo vaig estar allà, vaig acampar a un càmping, perquè ja puc a pasta, i em vaig llevar a Nebat. O sigui, em vaig llevar que la... Tu no, eh?, la tienda de campanya. La campanya, sí, jo vaig obrir els ulls i la tenia un pam del nas, saps, de la neu que havia caigut. Bueno, tu estaves molt concentrada, segurament, exacte. Jo anava sota el paraigües de Catalan films. Pero aquel que vive o aquel que tiene Clermont Ferran en su recuerdo, pues por lo que tengo entendido, y de hecho, la película también lo presenta así, es un lugar... que no, que si te deja un recuerdo no es para volver. Exacte. Y es allí donde vive nuestra pareja protagonista. Por un lado, tenemos a un dibujante de cómics argentino, aunque realmente es Uruguayo, el actor, pero hace de argentino que está viviendo con su mujer, que no nos deja muy claro que a qué se dedica, cuál es su profesión, pero podríamos decir que es una pismiswoman, es una tía con mucha labia, con mucha personalidad y carácter... Terpreneur. La cuestión es que ellos dos empiezan en esta ciudad como papar, papas recientes, tienen una pequeña bebé de apenas 7 meses, creo que es cuando empieza la película. Él está trabajando para una empresa diseñando su logo, y ella es la que está haciendo de mamá coraje en casa. Pero es que nada más empezar la película, los turnos cambian completamente, ¿no? Él pasa a cambiar pañales, a preparar biberones, lo hace con cierta gracia, también hay de reconocerlo, y ella a trabajar en su lugar. No queda claro exactamente si es en la misma empresa, pero a raíz de una conversación con el jefe que acaba de echarle, seguramente después de entregarle el logo, ella consigue trabajo relacionado con ese jefe. Y entonces pasan con lo que he comentado, el hacer de papá coraje y ella a quejarse de su jefe continuamente. Pero esta realidad, que ya de alguna manera nos va descubriendo ese drama doméstico, pero evidentemente con todos esos tonos de comicidad, que surten muchas veces por este choque de culturas, él como argentino y ella, como francesa, viviendo en Francia, se ve continuamente obligada a hablar en castellano. Con un acento que se ría. Además, el gran conflicte que es... Tío, es un poco messino. Habla catalán. Es como, tío, aprende francés. O sigui, tu has de maquillar un poco para siempre. Fota alguna cosa al francés. Es una mica nínia, o sigui, jo crec que la comiaderina de la feina una mica bé, ja li va. Estava desesperada. Calmente, porque no lo vemos dibujar. No de momento, no de momento. Exacte, pero es un tío que, a més, ja el veus al personatge, que és d'aquests que el punxen i no de un sang. És un pocial ànimo. Exacte, esa es la palabra. Pero, bueno, tenemos la comedia, tenemos el drama doméstico. Ok, ¿dónde está el thriller? Porque también ha hablado de thriller. ¿Dónde estás a sangre? ¿Dónde está ese fantástico que hace que Sitches invite a la película? Pues para ello, yo creo que tenemos que hablar de un tercer personaje, el vecino. El gran vecino, que es un crac, no? Un vecino acaudalado, una suerte de Dandy, que está totalmente enamorado del yasi de los buenos vinos. Es muy snop, y sobre todo muy puntillista con el francés. Y de nuevo, ahí surgen realidades para mí, súper cómicas, con cómo puntualiza ciertos términos que, evidentemente, este argentino es incapaz de pronunciar, ¿no? Y yo que sé, a mí me... A ver, yo que también juego un poco en esa dinámica lingüística, a veces, a partir de mi profesión como guía, hace que, inevitablemente, yo acabé empatizando mucho con las bromas que se hacen, porque sí, me han corregido por Javail alguna vez en mi vida, ¿no? Pero ya lo tenemos, ahora solo nos faltaría la comedia romántica. Para comedia romántica necesitamos más personajes. Bueno, no sé si lo tenemos, no sé si ha quedado claro. A este tío, nuestro protagonista, el argentino, aunque muy pusilánima tiene también una ira contenido, este tío se lo va cargando, todos los jueves. Siempre, al son de esta canción que estamos escuchando. És un dia de la marmota, però localitzada a casa del Baï amb aquesta cançó de fons. O sigui, és constant. A mi, quan sento la cançó, ara quan has sonat, és perros de Pablo, fos un poco. A la ganas de coger un cuchillo o un picallero. Cuando hay esta canción, de alguna manera, parece que hable de lo contrario, ¿no?, de la seducción, de la sensualidad. El título este de Pequeña Flor, ¿no? Resulta bastante evidente que, si es un tema de principios de siglo XX, habla de un amor, ¿no? Y no, aquí utilizan... Exacto, nos llevamos el héroe, nos lo llevamos al Tánatos, y está clarísimo nuestro protagonista. Se dedica a matar a su vecino los jueves de mil maneras, eso sí. Al día siguiente, el vecino vuelve a ser el Dandy que hemos conocido minutos anteriores. Ok, tenemos estos tres personajes, falta un cuarto. Falta un cuarto que crem que había dado una pista al catalán. De hecho, no, dejemos que suene o que el espectador en este caso también lo pueda ver a partir del tráiler. Así que, Oriol, por favor... El principe, es que tu manches, que la cuya no és la cuya. O al début de aquesta història, hi ha els nostres personatges. ¿Sabes? Crec que ho hauria de veure així. Hi ha alguna cosa que és mort, i que cal ressuscitar. O fes-te, suposo que et preguntes qui jo soc. Hola, hi ha un habitant a la casa d'aquí? No, amb les gasses. Entonces, un quartier de plé, qu'est-tu fais dans la vie? Pas de travail. Ah, no, on dit travail. Travail. Travail. Travail. Travail. Es que chou, profe. Hi ha hagut una mort, ja, eh? Hola! Si no... T'envien de me voir un de ces jours, un, José. A partir de ce jour. Je suis agoté un vin d'ici. J'ai envie de le partager avec toi, mon culpain. Chaque jeudi. Moi, moi je vois que t'aime la vie. Chaque semaine. La perfection. C'est le pia. Allà, menys, menys, c'est peu de musique. Comment je peux être sûr que t'es pas complètement fou? Est-ce que tu ets déjà tu ets? Une histoire de vie, de mort, et peu importe tant quel ordre. Complicado, hein? Espero que aquellos que solo habéis escuchado el trailer hay a podés, o sea, habís... El matés captado, no? Es que tu ets déjà, no? Le preguntes, es que ya has asesinado y quien lo pregunta en el trailer es ese catalán que veníamos hablando. W. Lenova. W. Lenova. La película sabe jugar con ese choque lingüístico entre francés y castellano, pero también el catalán aparece... En algunos movimientos, y aparece de sí, del grande y del gran actorazo, Sergei López. Bueno, es de esos actores que... Sergei López, al final, muchas veces. El castellano es el camaleónico. El castellano hace que ese sitio mole. No vamos a dir que es el actor más camaleónico. No, para nada, pero es el más afrancesado. De los catalanes que tenemos, sin lugar a dudas. De hecho, es una suerte de guru en la película. Es un psicólogo. Lo has mencionado, mientras sonaba el trailer. Como el vecino era el profesor de francés de este protagonista argentino. Pero en el fondo es su terapeuta. Es su terapeuta mientras Sergei López es el terapeuta de su mujer. Porque hay algo en la película que lo he mencionado antes de existenciar. Uyendo de lo más tópico. Es una película que, en cierto modo, aborda las terapias. Hay que el director sea argentino y que el actor protagonista, un Uruguà, pretendiendo ser argentino, lo justifica. De hecho, no. Es una adaptación de una novel·la argentina. El escritor se llama Josie Javilio. No he leído absolutamente nada de él. No es ni mucho menos su primera novel·la. Tiene una novel·la que se llama Estocolmo, otra paraísos previas, La Serenidad, y en el 2015 Pequeña Flor. Pequeña Flor es la que han adaptado en el cine. Pero es interesante ver que este escritor estudio filosofía, música y también cine. Sí. I d'alguna manera, hi ha elementos... El elemento musical, debe estar en la novel·la, es inevitable. Bueno, i una cosa que el trailer potser s'ha intuït, però és una pel·lícula on hi ha... Això també és molt de llibre, diguéssim. Hi ha una narració en què aquí és el protagonista real de la pel·lícula. És l'assassinador, el vecino. El vecino de l'alcalde. Sí, perquè aquí tenim clarament 4... Ah, hi va, sí. Hi ha una secundària que les saca molt poco provecho, però realment hi ha dos protagonistes, i però són 4 actores principals. No, tenemos al uruguayo Daniel Helner, a Vimala Pons, que es la francesa que és su mujer, Sergi López, com a terapeuta o guru, i Melville Pupó, que és esta voz de nof, que és ese Dandy, i que és, joder, el protagonista de l'Aureyne Zenny Weiss, que no sé si has vist la pel·lícula, però me parece una obra maestra. Y él es precisamente quién hace, además de su director, que sea una obra maestra. Melville Pupó és un acto lastre. No havia d'aguantar la millor pel·lícula del Xavier Dolan. Sí, el Xavier Dolan, sí. Después iría a Mami, para mí, pero a cierta distancia. Me parece que Lorenzeny Weiss es alucinante. Y Melville Pupó, de nuevo, es como una suerte de Sergi López desde la elegancia, que solo con su presencia hace que la pel·li furtione. El Sergi López, si jo sempre me l'imagino, actuan amb una camisa de flors oberta, ensenyant la francesa. Sí, però sempre hi ha aquest punt, i jo recordo quan els gaudí de l'any de la pandèmia, el tio, videotrucada, al sofà de casa, borratxo, que, quan no li van donar, va començar... El tio amb la camisa oberta, però... És el que es diu aquí, d'estar per casa, no? No el pagesot. A mi em crida molt l'atenció i vell interpretatiu, ara que diu això dels dos personatges externs, que així com els protes, tant ell com la dona, són naturalistes, intimistes... Tenim la contrapresidió dels altres dos, que són intrònics. En un com l'altre, són exagerats, el que estàs veient amb la relació que tenen, i a mi ara deies tu... El francès, el veí, és el terepeuta d'ell, i el Sergio López, el d'ella. Jo crec que el Sergio López també és terepeuta d'ell. M'imagino una mica com l'Alsany i la Rauxa. Bueno, hi ha una terepida a xoc. Ho deixarem aquí. Per una part, el racional, que li diu el veí, i per una altra part, el teu vei a generar odio, teva a generar cel·los, teva a generar bajes passiones. No, no, estàs totalment en el cert. El que passa és que sí que és cert que aquesta reflexió la fas amb la pel·lícula llavista. Com a introducció, d'alguna manera, juga a que vas veient poc a poc, perquè al principi tampoc és que el veí el veigis com un terepeuta, però poc a poc vas veient que hi ha alguna qüestió relacionada amb la teràpia envers el veí, o sigui, el protagonista, vull dir, i d'altra banda tens aquesta teràpia que s'origena, perquè ell arriba a aquesta pel·lícula com el terepeuta inicialment de la parella, i finalment només és ella que entra en contacte amb la màgia d'aquesta psicologia o teràpia que té el Sergi López. Però estic totalment d'acord contigo, des de la perspectiva en què estos dos personatges tan radicals el que buscan és, de alguna manera, dinamitar les personalitats de ambos personatges. Però al final és cert que el protagonisme recae en ell, en el dibuixant de còmics argentinos. Ella, que és la co-protagonista, sí que és cert que va perdiendo esa presencia, sobretot en el arco temporal, que tenemos que vivir con el protagonista, y que llegará, y que está relacionado con esas muertes y con esas teràpias. A mí es una pel·lícula que me ha encantado. No voy a decir que es una feel good movie, pero a mí me ha dejado en plan superfeliciano después de verla. Tiene muerte, evidentemente, y tiene sangre, pero tiene cómic. Sí, no, no, te módulo. Da paso, ¿no?, a imágenes. Sí, exacto, totalmente. Son personajes de TV. Después no oferimos poiles. Sí, pero es cierto que en el fondo podrían perfectamente plantearse no como una adaptación de una novela, sino como una adaptación de un cómic. Yo estaba viendo la pel·lícula y pensaba que era una adaptación. No pasa nada. Veremos dibujar al protagonista y sus propias imágenes, y a veris vosotros cuándo. Sobre todo, porque al final... Sí, de su vida. No tenim aquí un Paco Roca. De hecho, es muy interesante también ver como la que parece la trama principal, que es, ostia, las muertes, ¿no?, y el porqué de ese loop acaba siendo la subtrama de una trama en la que acaban formando parte ya todos los otros personajes, ¿no? Originalmente tú, y sobre todo cuando ves el trailer, o cuando puede que esté escuchando esta sección, diréis, ostia, ya me han destrozado la pel·li. Es todo lo contrario, porque esto que inicialmente se origina, como la pregunta única de la pel·lícula, es algo totalmente secundario que nos ayudará a entender el devenir de este personaje. Piezas de un puzzle que al final acaban montando. Exacto, oye, y como os decía al principio, no, muy heterogéneo, si mires en detalle, pero en perspectiva, ciertamente homogéneo, ¿no? A mí me lo pareció. Estreno, como os decía, del 9 de diciembre. Seguramente cuando nos escuchen en enero, y ya no os te hayan estrenado, pero que es una pel·lícula que se estrenó en abril en Francia, que ya os dije que no, que pasó por Sitches en octubre, y que en el fondo esperemos que siga dando que hablar, y que se acabe sumando a Argentina en 1985, en Prime. Aunque, como os decía al principio, son pel·lis realmente en las antípodas. Sí, sí, sí, en las antípodas. Bueno, eh... Fem una agenda rápida, eh? Sí, por favor. Venga, a ver, que escou. Que escou. Que feia temps que no escoltàvem aquest cas. Que escou. Va muy bien con el jazz, en el fondo. Bueno, pues como os decía, insisto, porque sé que hay algunos que solo escucháis la agenda, que es lo más importante. Que la exportem a part. Tenemos 9 de diciembre esta pel·lícula, pero es que ahora, y justo hoy, que se suponía que veníamos a hablar de musicales, aunque no tan mortuorios como estos, el fondo Inuo, que es una pel·li que también pasó por Sitches, una pel·lícula de animación, que es comente, que rescataba una suerte de trovador del medievo japonés, ¿no? Eh... Pero con la modernidad que le caracteriza al director y al dibujante, y además hay aquí Yuasa. ¿Seguro que suena? Sí, sí, sí. Por nombre siempre es medil casarlos, pero... A la que hablamos de las pel·lículas siempre dicen, ostia, sí, es 90 Short Gellung Walk. Està també en Segur Gels Nisto, ¿no? Hi ha moltes pel·lícules d'ell que poden callar. I éste sí que és, realment, un musical. Morte, muerte. Sí, un poquito de muere también hay. Algún dia haurem de fer oficialment un programa de musicals, que no crec que no n'hem fet mai, no? Bueno, ja farem, doncs. Ja mirarem còmic musical, serà una mica difícil, potser, però ja trobaré. Però, per exemple, això en cinema, però després també hi ha videojocs, que venim de la gran estrena, que és God of War Ragnarok, la segona part d'aquest ribut que vam fer dels videojocs, de Kratos, en tota la penyuki en l'Olimpo, i com va arrencant els caps dels 10, diguéssim, doncs en aquest cop és la segona part, òbviament, i no queda molt pels Game Awards, per cert. És a final de l'any. Va ser massa ahir, secant la petita, eh? Sí, sí, sí. Deu ser el 9 de desembre, també, es por ahí. Sí, sí, exacte, perquè tots sabem que els Game Awards, els Oscars són els Game Awards, del cinema, ja ho sabem. De hecho, no estamos yendo al 9 de diciembre. Ah, más más. No, no, no, s'ha sortit aquest videojoc, que ho està apatant, que te cagues, però ara surt un altre d'aquests... No sé si t'entotjo, però sí que molt esperat, que és dels mateixos creadors de Dead Space, que potser us sona, Dead Space és uns videojocs de terror d'aquests de supervivència, a l'espai. I hi ha molts directors que han volgut adaptar aquest videojoc. De moment, crec que no s'ha fet, cominim bé. Doncs els mateixos ara fan de Calisto Protocol, no Jalisco, ojo, Jalisco. Jalisco. Però que també és la mateixa dinàmica de Dead Space, o sigui, que serà terror, a més, nova generació, PlayStation 5, o sigui, jo crec que serà... I aquest sí que jo l'he tingut bastantes ganes. Mira aquest diré que inclús, potser, més que God of War. Potser jo pensava que ja l'havíem deixat tots els videojocs, eh? Ja està, jo pensava que ja... No, no, no, perquè mira, no lo voy a abordar desde la perspectiva de la madurez, porque, jodidam... O sea, he visto hoy Manticora. Vamos a descubrir mucho más. Però tu l'has vist, també, no? Y es peliculón. Y es también estreno del 9 de diciembre. Mira, Manticora, algún día podría... Mira, ho pots portar pels Game Awards. De hecho, tenemos algo que... que, además, lo hemos comentado. Te diría que acercándose el final del año, de Entemi Top 5, están dos o tres películas de producción española, ¿no? Manticora está, ¿no? Las bestas, por supuesto. Y, de hecho, está... Bueno, quizás no todo el mundo está de acuerdo, pero está la del Serra, que aunque es producción francesa, tendrá que ser un director catalán. Entonces, joder, estamos hablando de un muy buen cine, producción de cine, ¿no? Podríamos hablar de cine. Y, además, estaba en discusión muchas veces, nuestra apuesta por las bestas en contraposición de Alcarrás o Cinco Lobitos, que me parece que es buenísima también, ¿no? Sí, les he vist, les he vist. Pero quiero decir que hay mucho material de cine, producción de la casa, vamos a decirlo. Y que estamos a final de año, pero es que acordémonos que, a principios de año, estrenó Rodríguez Cortés el amor en su lugar. Sí, también. Para mí está en el Top 5 de las mejores películas. Abans, a Caballà, hauríem d'anar a fer un top. Jo crec, un programa de tops. Yo creo en diálogo todo este cine español, que joder, es que siempre tenemos la mirada puesta fuera de las fronteras y cada vez más, sobre todo, yo viendo poco mis números de Filma Finiti, haciendo balance en Filma Finiti, y digo, joder... Te pones la visera de contable. ¡Viva el cine, paño! ¡Viva el cine, paño! Avui que he xocat a España, que no tinc ni puta idea de qué fer... Esto fuera, fútbol no, menos mal. Yo los videojuegos aún, pero... Pecarios no y fútbol no. Vale, doncs el següent programa, hauríem de mirar què, però segurament podríem inclús, mira, que et dic, convidar al Farran i parlar de Game Awards i fer un programa d'una mica en la hòrvita de videojocs que porten massa de cinema. Jo pensava que estava pensant de la contraria. Vale, doncs, vamos a poner a criticar al Carras en contraposición. Ese melón está pendiente. Ese melón en cabrillo. Però això és, jo crec que és més de Caral Jané. Quan s'apropi, que ho digo, ja. Sí, sí, sí. Jo firmaria per cobrir Game Awards, què és, ja, i vosaltres ja mireu si m'han dit cora, o el que sigui. Oye, Ari, por favor. Molt bé, doncs ens veiem al proper programa, si el que sigui. D'acord? Vinga, doncs. Adéu! Unes grups, 95 dies. No覺. Grups. Grups. Grups. Grups. Grum. Grum. Grum. Grum. Grum. Grum. I don't know what to do, but I don't know how I pretend that I'm in control now I'll fall apart till I walk away And I say to myself, you're gonna be stronger I tell myself, it's better this way You can't see tears in the rain No matter how hard you try I'll never see you again, all you love and admire You can't see tears in the rain So as you say goodbye Yes, I'll be crying in vain Yes, you can't see tears in the rain The time has come, I'm letting go now I'll put you all behind me and just turn the page And I'll make you believe that it don't matter You'll never see the ocean rain You can't see tears in the rain No matter how hard you try I'll never see you again, all you love and admire You can't see tears in the rain So as you say goodbye Yes, I'll be crying in vain But you can't see tears in the rain Tears in the rain, oh no Oh no Tears in the rain You ain't never gonna see my tears in the rain Cause the rain's gonna fall in the water And when the rain comes down, I don't wanna go See the memories flashed before my eyes like a ghost I've felt this life that I've never delivered But it's all wrong You'll never be the same, oh You can't see tears in the rain No matter how hard you try I'll never see you again, all you love and admire You can't see tears in the rain So as you say goodbye Yes, I'll be crying in vain But you can't see tears in the rain When I wake up in the morning love And the sunlight hurts my eyes And something without warning love There's heavy on my mind Then I look at you And the world's all right with me Just one look at you And I know it's gonna be A lonely day When the day that lies ahead of me Seems impossible to fail When someone else instead of me Always seems to know the way Then I look at you And the world's all right with me Just one look at you And I know it's gonna be A lovely day When the day that lies ahead of me Seems impossible to fail And when someone else instead of me Always seems to know the way Then I look at you And the world's all right with me Just one look at you And I know it's gonna be A lovely day A lovely moment A lovely day I just hope that's love you that's there When the truth is found to be lie And all is your within you that Don't you want somebody to love Don't you need somebody to love Don't you want somebody to love Don't you want somebody to love Don't you want somebody to love Don't you want somebody to love Don't you need somebody to love Don't you want somebody to love Don't you need somebody to love Don't you want somebody to love? Don't you need somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? Don't you love somebody to love? I am happy to be stuck with you. Yes, it's true. I'm so happy to be stuck with you. Yes, I can see, I can see that you're happy to be stuck with me. Yes, it's true. I'm so happy to be stuck with you. Yes, I can see, I can see that you're happy to be stuck with you. Yes, it's true. La Justa, el magasin matinal de Ràdio d'Esvern. Cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per la Justa. Si llunys a dipendres de 10 a 1, en directe a Ràdio d'Esvern. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. S'aviu que fer activitat física ens ajuda a viure més i millor? L'Organització Mundial de la Salut recomana fer activitat física cada dia. 30 minuts als adults i la gent gran, i 60 minuts als infants i adolescents. Una vida activa disminueix l'ansietat, l'estrès, la depressió i preveu i controla malalties cardiovasculars i metabòlices. Mou-te i viuràs més i millor. Més informació a esport.gencat.cat. 012. La millor resposta. Música sense etiquetes. Música sense etiquetes.