Empanada Cultural del 10/12/2022

Aquí comença l'ampatx. L'ambafada. El gran festí. La vacanal radiofònica. � Kefходит. Prepareu els bitets que aquí comencen a empatx. L'ambafada. El gran festí. La vacanal radiofónica. Empanada cultural. Un programa cuinat per... Paul Díper, Adriano Canero. Miedan Moreno, a Ràdio d'Esperm. Sé tú mismo. Sé tú mismo. Seguro que más de una vez se han visto empujados hacia aquel lugar común de la retórica española, del sé tú mismo, ya sea como víctimas de este consejo bien intencionado, o incluso como representantes del imperativo más condescendiente. Tanto monta y poco importa, la verdad. En este caso, en el ser, todos somos víctimas y todos somos verdugos. Porque vamos a ver, un poquito más de cerca si cabe. Este mandamiento de la autoestima parece antes pregunta qué respuesta se viste de consejo cuando tiene alma de acertijo. Porque para empezar, ¿quién narices es uno mismo? ¿Dónde empieza el estado y acaba la esencia? Y viceversa. Difícil respuesta. Y eso, que los deberes nos los pusieron hace más de 2.500 años. Pues antes del sé tú mismo, estaba él conócete a ti mismo. Pero parece que seguimos sin una respuesta clara que darle a los griegos. Aunque seguimos buscándola, eso sí, en las tazas con té y frases de autoayuda, en la meditación, en el vino y en los libros de Jim Rohn, que a pesar de su muerte, sigue influenciando y generando titulares para los posts de Instagram. ¿Y quiénes somos, según él? Somos el promedio de las 5 personas que nos rodean, en la distancia física también. Pues Rohn bien podría ser uno de esos 5. Lo importante es que nos rodeen. Con sus pensamientos, con sus estilos de vida, con sus reacciones, visiones y acciones. Y con todo aquello que estas personas nos transmiten y que nosotros se le damos. Y así mismo, en algunos casos, también intercambiamos. No olviden que ustedes y nosotros también somos los otros. ¡Ay, los otros! Miren, yo no sé si Rohn tiene razón y si son 5, 7 o 2, pero resulta evidente que si somos, somos porque hay otros. Mirando de cerca, de lejos, a través de una pantalla, de un slogan, o tras unas gafas de sol polarizadas. Somos porque hay otros que también son. Y eso, antes que Rohn, ya lo apuntaba Kuley, con su interesante teoría del yo espejo. Pongámonos serios. Según el sociólogo Charles Horton Kuley, también estadounidense, el yo de una persona crece a partir de las interacciones sociales que mantiene con su estorno. Todos nos proyectamos en la sociedad de una u otra manera, pero dicha proyección se origina no en nosotros mismos, no, sino en cómo suponemos que nos ven los demás. Así que, más que ser como en realidad la genética nos dispuso a ser, somos como creemos que los demás nos ven. Jodido, ¿verdad? Porque yo no sé ustedes, pero ante tantas posibilidades me pierdo. Ya no sé si soy como creo que soy, como creo que me ven los demás, o como realmente los demás me ven, pues eso tampoco lo sé. Por eso, en estos casos de diatriba existencial, lo mejor es tirar de filosofía y parafrasear a una persona maravillosa, que un día dijo, ¿eres tú? Fíjate tú, ¿eres tú? Y dice, pues soy yo, ¿no voy a ser yo? Estaba sobregolando al ambiente, ¿eh? ¿Eres tú? Siempre va bé, se acaba de acabar el mapa M. Pero en un tono digno, ¿eh? Soler, soler. Hasta ese momento no la habíais escuchado. Sí, sí, está muy bien. Está muy bien, porque más, pero en relación a las cinco personas que te anima a prop, yo seguramente ahora mismo me lo aprobtingo el hijo de Barry White, para que tingue la bebo de la ultratomba. Se te ha juntado a alguien con gripe, virus... Esa quinta persona era de gripe, sí, sí. No estaba a cierta distancia física, estaba muy próxima. Exacte, el virus. Bueno, aquí somos cuatro, por cierto. Pero no sé si estamos entre esos cinco, los grandes cinco. Bueno, al fin de cuentas, por eso he retomado al sociólogo, ¿eh? El espectador, el oye de la cuarta. El quinto, ya. El quinto son los comentarios de YouTube. Eso también, eso también. Y el problema de muchos de los suicidios, de hoy en día, también. Sí. Nosotros somos los culpables. Esto de la mirada ajena, que va un poco... El tema de hoy es la mirada ajena. Hemos hablado mucho de nuestra propia esencia, de cómo realmente somos, bueno, he hecho yo más de todo. Pero lo que me cuento es que hablaremos todos en base a la mirada ajena, esa que nos condiciona. No sé, hasta qué punto, a algunos más, a otros menos. Bueno, me contaréis vosotros. Jo crec que anirem obrint, perquè ara veurem el Mano del Dio, però crec que cada secció començarem des de com ens veiem, des de més joves a més, o no? No te crees? Ah, no, perquè tu ets un rato, me voy a la infancia total, ¿eh? Pues yo re, no he dicho nada. Venga, en vez de contener ahí este regalo sorpresa. Exacte, anem, primer escoltem la gran mirada dels altres. Exacte, por favor. Ens podreu trobar a... Facebook, empanada cultural. Twitter, empanada cultura, sense l'L. Instagram, empanada cultural. Tots els podcasts, Spotify i els videocats a YouTube. Mano del Día. Vale, què escoltarem, Ítgar, de part teva? Jo primer portarem una sèrie que va molt d'això, va molt de la mirada dels altres, o la mirada que nosaltres ens fem a nosaltres mateixos, en funció del que creiem, que els altres veuen de nosaltres. I a més, una sèrie que també implicarà la nostra mirada cap a aquesta sèrie. Correcte, sí, sí, sí, ja veuràs. És un puto callar con su salida. Oi, salimos de aquí con un ojo licuau, todos. I com us diem estar vendida a sèrie? És una sèrie que, a més a més, ha fet molt de soroll. Abans de castigueres ja penjada a Filming, la segona producció pròpia de Filming, juntament amb Bugalú, que es diu Autodefensa. Bugalú i la primera, en el fondó de Benzer 3, entonces. Bugalú és una que desconozco, hablas de Autodefensa, i aquí trajimos hace ya mucho tiempo... No, no, no, Bugalú fins. Ha perdido hoy. Filming, juntament, amb Bugalú Films, han provit aquesta sèrie. Per tant, Autodefensa, oi? La segunda i, per tant, la primera era la que... Sí, sí. Estan fent... Doctor Portuno. Serà que, o sigui, Filming, des d'aquí, com es diu el Roura, com es diu el Goporta, que allà posi pasta empanada, perquè li estem portant totes les pel·lícules de les sèries. No, no, i, a més, quan està en el momento oportuno, no? Se puede decir eso de rabiosa actualidad. Ah, sí, sí. Porque las tenieron la semana pasada. I tan rabiosa, además, perquè només va ser penjar el trailer i ardió Twitter d'una manera... La ràbia! Sí, sí, sí. Bé, estem en aquest punt, no, del... Ja no només de l'ofendidito, sinó de l'opinió ràpida... Amb un trailer s'ha generat... Jo no sé la gent que ha vist el trailer i l'ha criticat, si després han mirat la sèrie, no l'han mirat. Després posarem el trailer perquè crec que també té tela. Jo, de fet, començaria pel trailer... Bueno, però espera, eh? Nada, por... Pon el trailer, por favor. Déjame, déjame. Espera, espera, primer acabem el menú del dia. Penseu que acaba d'entrar al panaltre, que no ho sap a l'estudio. Estudiosos, estudiosos. Mire, que molta mala. Ah, menús del dia, de 10 minuts, ja ja. Seguim, seguimos, en la línia. Bueno, la segona secció seguiré una mica un retrat d'aquesta generació zeta o millènia, el que jo us portaré un còmic, que és exactament un reflex d'aquesta generació, però en comptes d'en parella, que en el teu cas són dos amigues, aquí és la solitud tal... És tal solitud del nostre personatge, de la nostra protagonista, que es diu Mi experiencia lesbiana con la soleda. O sigui, pot haver-hi alguna cosa entre hot i d'agradant de ti. Sólo m'he faltat frente al espejo i estic en la portada. El dia de puta madre, ja. Després entendrem, perquè ja estigueu veient el vídeo, la portada és la nostra protagonista, diguéssim, de cara al tors nu d'una noia que ja veurem qui és. Però sembla que s'està desdoblant, no, ante ese espejo. No, no, no, no, no és tan així, però veurem que la mirada de l'Ianel és bastant heavy amb aquesta autora, bastant jove, que es diu Kavi Nagata. Genial, genial. Veo que dialoguen molt bé estos dos. Sí, la veritat és que al veure la sèrie, jo ja havia llegit el còmic, i dic, hòstia, em poden fer un tant de mà. Lo siento, yo hablo de niños, tío. Yo hablo de niños hoy. No diguis molaves. No, no, no, desde luego que no. Y menos aún después de haber visto Manticora. Pero el tema es que hoy hablo evidentemente de una película, se llama Close, del cineasta belga Lucas Don, película, además, que también ha dado que hablar, no tanto en Twitter y a partir de un trailer, sino a partir de ciertos premios en Cannes, en el festival de Sevilla y tal. Veremos y dispara tanto, pero este director ya... Bueno, su segunda pel·li, y este director se dio a conocer con una pel·li que ya de por sí salió a ganar premios, ¿no? Sí, sí. Poquito poco. Doncs llancen-nos cap a les sèries. A veure què ens expliquen aquestes dos. Va, comencem el torron. Directament us explico la sinopsi i després sentim el trailer, perquè així ja veiem una mica què va generar la xarxa. La sinopsi és oficial. La sèrie va de dues amigues, que fan el que els dona la gana, sense haver de demanar permís a ningú. Va de tenir 20 anys, 20 tants anys, de viure a Barcelona i de voler trepitjar totes les línies vermelles emocionals possibles per descobrir qui ets realment. Va d'aventures de dues boges descarades, que no volen que ningú els digui com fer les coses, i que han creat el seu propi món per ser-ne les reines. Llavors, aquí s'ha justificat una miqueta. En realitat, la defensa va de dues noies, que estan molt espantades, i que es diverteixen en defensa pròpia. Diuen que ho senten, però que tot el que han fet ho han fet en defensa pròpia. Només és que teníem molta por. Va, mira, trailer. Belén, esto es el fin de la jura. No hay nada de comer en la nevera y como un ketchup y un yoghur. Belén, parecemos dos vagabundas, va en serio, tía. Hemos tocado fondísimo, tía. Pero fondísimo. Va en serio, va muy en serio. O sea, lo vamos a dejar en las drogas ya. Si ni coca, ni queta, ni speed, ni lsd, ni porros, ni marihuana, ni m, ni opio, ni ghd, ni... ni nada. Estoy aprendiendo a reconstruir mi masculinidad y lo importante es como posicionarse y el feminismo... Superimportante el feminismo. ¿Qué crees que es más importante ahora mismo? El feminismo o el ecologismo? Llevo toda una vida subiendo los egos de todos los hombres de los que ven a Moro y es que creo que tampoco os merecéis vivir vosotros una mentira. Llevarme y poner muy cap sonda de verdad. Es como ir a misa, tía, como que ya sabes lo que va a pasar. Pues eso, polla dura, es como follar, correrse, chau. Me levanto hasta que me ha puesto todo. No vas a cumplir ninguno de tus sueños. Todo el mundo tiene más talento que tú. Todo el mundo tiene más suerte que tú. Y de repente me pongo a llorar hasta comer espacios públicos. Superrandom. ¿Está bien? ¿Qué es un poco de agua? No, tía, que no quiero nada, joder. Pírate ya, pero qué quieres, que sea tu buena obra del día o qué? ¿Qué es, el puto Jordiévole? Jo com penso en el meu funeral, sempre penso en la gent a vindrar. Será un funeral increíble. Será como una cesta. Un funeral de fome o no estar. Siempre puede pasar más, ¿no? Una noche de fiesta cuando acaba. Porque es que siempre pueden estar pasando cosas. Es que la vida es igual. En algún momento vas a tener que ir a dormir. Merda, que tía. Tía y Robin Montjuic, tía. Tu mejor fiesta, tu peor resaca, ¿no? Pone subtítulos de este gran tráiler. Oh, resaca perenne. Yo debo decir que cuando veo esto de autodefensa, siempre me viene a la frase esa, la consigna, ¿no? De toda manifestación. Violencia en autodefensa es inteligencia. Esto no lo habéis repetido. No lo habéis coreado. Yo sí. Tengo una juventud como estas chavalas. Yo creo que 10 años antes. Sí, sí, muy largo, muy largo. Hay de hippies. Bueno, ya estamos divagando. A ver, dues nenes de 20 pocs que viuen juntas, acompanyen pis, que comparteixen pis. Dues nenes, ja malament. Ja, és que jo l'espectiu ja. Abans de començar a parlar d'aquesta sèrie, jo he de dir que estic molt allunyat generacionalment del que veurem en aquesta sèrie. És veritat que hi ha missatges universals, però aquí som 3 senyoros... Home, no. Perdona. Jo estic bastant a prop. A veure, no molt, però... Me gustaría estar, m'agrada. Pero te vas alejando, digo. Me voy alejando, pero no ens en callaremos. Es una generación. De fet, aquí en el trailer he vist que no diuen ja ni Minelian... Minelian i Petal. Deiuen... No sé, no ho sé. Yo, de hecho, también quería preguntaros. ¿Dónde coño estoy? Si aquí se trata de entender quiénes somos. Vale, yo, Meliania, ya veo que no. Por ahí no, pero tampoco boomer. No, no, nosaltres som la prèvia. La posterior, que som a los Generación X, els dels 90. No, els 90 no. Els que van viure la juventud. Els que van veure el cuervo i màtrix i el... Los que creyeron con la canona ahí de fondo en los 80, y en los 90 ya eclocionaron. Compramos gabardinas de cuero largas. I vam de màtrix. Ara porten aquesta gabardina, tallada pels malucs. I amb brilli, brilli. Té el col·laix. Doncs això, dues noies, no dic nenes, dues noies que comparteixen pis. I la seva vida és una de les crítiques que feien quan va sortir a Titeres. Dos pijas que se drogan mucho i tenen mucho sexo. Seria un resum molt bàsic, però a l'argument una mica es gira en torn, sobretot també amb temes de salut mental, però sobretot en la fiesta i el sexo. Però elles ja s'afanyen a dir que no són bàsiques. Clar, la sèrie, el que acompanya molt bé és que són dos protagonistes que no... que elles mateixes... Hi ha un punt d'autoparòdia absolut. Sí, sí. Aguanta't a tu mateix. El tema és que això neix com una autoficció, i és veritat que en entrevistes ells han dit que són elles mateixes, és la seva casa i la seva vida, però que hi ha escenes que són hiparbòlics, que estan exagerades o buscant un punt més ficcionat, perquè la cosa tingui cert interès, perquè no podria ser molt avorrit. Però és veritat que si són elles mateixes, jo encara estic decidint si m'ha agradat o no. Però el que tinc clar és que si elles són així, no em cauen gaire bé. El humor sempre és un vehículo positivo para presentarse ante la sociedad. Si le quitamos ese humor, lo que me vienes a decir, Edgar, es que... Clar, el tema és... jo crec que han fet un exercici... Ho comentava abans, en plan Larry David, que hi ha hagut situacions incòmodes o de vergüenza gena, haver acústum com tu ho paeixes i com ho desenvolupen elles. Ara s'hauria de veure quin percentatge ha dit por Beléa i quin percentatge ha de realitat. Clar, però per exemple, aquesta sèrie és que els encanta Netflix de fer, que són aquests documentals de gent hypermega rica o pija, sabeu, aquestes d'aperclàs i tal. De les mansiones. Sí, sí. Cardaixa, no, però després també hi havia aquella, que és a nivell espanyol, que era d'aperclàs, també, de l'artista de torno, no sé què, però... Elite. No, no, no, no, ficció, ficció. De documental, però que després enganxa, perquè tu el que estàs veient és tan paròdic, que segurament l'agència d'això, que surt, però és tan paròdic que tu veus i t'enrius, tio, no? Bé, sí, que hi ha un punt. Sí, perquè et sobta, perquè és una realitat molt allunyada de la teva. Clar, jo no sé si aquests dos personatges o aquestes dues actrius són representatives de la seva generació. Jo vull pensar que no, no ho sé, perquè, en cap moment, per exemple, no se'ns diu si treballen, o qui els hi paga lloguer, de la casa amplia i lluminosa que tenen a Barcelona. Llavors, potser és allò de la pija que és droga i té sexo, una miqueta, el punquismo des del privilegi, per entendre'ns. Ara, això és una crítica que jo no faré. Dic, jo no m'atreveixo a mullar-me, perquè estic tan allunyat generacionalment, que encara estic peint si m'ha agradat o no m'ha agradat la sèrie. Si ens plantegem què hi ha darrere, que a sobre darrere hi ha més coses, ens escomantaves fora programa que en el fons és un stalker, m'has dit? Sí, bueno, de fet, aquest projecte comença, vaig estar mirant, Vúgalo Films, és la productora de Miguel Ángel Blanca, que és el que ha dirigit i ha co-creat la sèrie. No el de la ETA, eh? No el Blanco, eh? No el Blanco, no el Blanco. No el Blanco. Sí, Blanca, tampoc, no, perquè... És un... el Magaluf va fer una, que es deia, Magaluf... Gostau, eh? Gostau, un documental sobre Magaluf. I va haver fet una altra sobre un banda... Sobre el cantant d'una banda punk i que es deia... Un lloc on caurà mort... De fet, és atirat sempre bastant de documentals. Crec que té un cormatratge de ficció, però la resta diria que tot és documental. I aquí es nota el llenguatge. Home, qui és? És evident que han jugat molt a la IMPRO per buscar aquesta naturalitat, que això és una cosa que se'ls hi ha de dir, que té una gran naturalitat. Creus el que està passant? Potser hi ha alguna escena estracanada, però en general, a nivell interpretatiu, es nota que hi ha hagut una feina darrere de joc, d'IMPRO. Segurament han gravat molt més material del que han vingut. Sí, molt. Com està muntat? Sí, ja m'han pincat. M'encanta aquesta modernitat tango d'Ardiana de 160, de l'any 1959, amb avut de suble. Que avui en dia... Sí, encara continua a ser modern. Sí, però ara aquí hi ha moltes escenes gravades amb un focazo a la cara. Vull dir que... Això que dius de Nobelback, com m'estrencaven, aquí ara, si us hi fixeu... Si us hi fixeu, no estic dient a nivells de trap, de traperos. Però, si us hi fixeu, quan sortien els primers vídeos, sobretot a nivell català, vaig a plafar un gang o això, aquest moviment de trap català era molt de... O sigui, gravat, semblava que es busqués de la millor forma possible, a nivells cinematogràfics, no? O sigui, era com... estem aquí, estem ara aquí, traiem el mòbil, fotem la llum aixaco contra les nostres cares... Hi ha una idea, també. Ja l'has ensenyat que estava de punquisme voluntari. Estona la realitat, no?, en el fons, és una idea... Estona la realitat. Per a l'hora de la veritat veu molt, el que veig, d'aquesta realitat que hi ha en el fons, i que, en el fons, també et pot provocar que no t'agradi tant. Perquè tenia la sensació, quan t'escoltava, Edgar, que hi ha molt, també, del que possiblement nosaltres projectem, al veure la sèrie, sobre elles, que ens fa que el mateix material de ficció en teoria ja no t'agradi. És aquest el problema entre el diàleg documental ficció, no?, que si tu creus massa i els personatges són com són, hòstia, merda, que has d'alguna manera acceptar que hi ha de verificció. A la contra d'això, hi ha una cosa que són capítols que... Jo us insisteixo, eh?, veieu-la. Si no, no en posició, ni si m'agrada, no ho sé, no ho he decidit encara. Però veieu-les, són capítols d'entre 10, 20 minuts, 15, 17. Això, jugar a favor d'això que deien, que fa que vagis passant capítols i els veig, els veig d'una sentada ràpid. Sí, és fresc. És allò que diem d'un cinema fresc, d'un discurs fresc, que es fa a mi. Jo només he vist dos capítols, les dues primers, que d'alguna manera presenten els dos personatges, perquè el protagonista del primer no és... I en el fons són elles dues, no?, que són... Berenç i Berta Prieto. Exacte, no?, Berta Prieto i Berlén Berenys. No sé si són els seus noms de ficció, si són també els noms de... Són els reals i es diuen Belén i es diuen Bertha. I s'utilitzen aquests noms també de la sèrie, no? De fet, la meme, que és el saudònim d'una d'elles, que és la cosina de Rigort el Dini, i és curista també de Rigort el Dini, una d'elles és Dramaturga de Scriptora, l'altre és actriu i cantant, que té Spotify propi. O sigui que, en principis, estan parlant d'elles mateixes, amb els seus propis noms, la seva vida, el pis és el seu, també. Sí, ja m'he quedat l'UICKEI aquí. No sé si l'UICKEI podria... De la decadència, també. Sí, però aquí és al revés, aquí en comptes de cancel·lar, elles cancel·len a la gent. Clar, aquesta és la diferència que jo també he anat veient, no?, de dir, a l'UICKEI es presenta... No des de l'orgull, sinó des de l'humilitat i el patatisme, no?, i aquí, com a mínim, aquests dos capítols, sí, sí, és el que tu dius, us demanem perdó, d'avançada, però actuem així amb altres temes perquè estem espantades, però tu no veus aquesta por, com a mínim, nom en els dos primers capítols. Tu el que veus és una pràpotència, no? Però et diré una cosa, jo crec que equilibra molt, a mi sí que m'agraden, jo, si jo parlaré, una mica... Jo no sí múmerer, eh? No, no, jo sóc el botón, no, jo la qual estic veient, jo estic m'estagrad molt, aquesta sèrie, perquè combina molt bé coses que, a mi, per exemple, m'agraden, que és l'orgull de l'opatètic. Jo crec que combina això, no? És a dir, hi ha certes escenes que són extremadament patètiques, però no patètiques des de la comèdia, sinó, tu estàs veient aquest personatge d'agradat, d'apresiu, o sigui, és com quan parlàvem de Boja Horsma, tots aquests personatges que són molt trencats per dins, l'únic que, en aquest cas, estan sols, però entre elles. És a dir, s'ajuda en mútuament, entre cometes, s'ho parla en mútuament, però entre elles és que entre les dues no sumen una persona en el sentit d'estabilitat. Llavors, el patatisme per elles s'agafa també des de l'orgull. És a dir... Clar, a fer jo crec que... L'orgull a classe? No, no, no. Són unes classes que nosaltres som unes figures... És working class per a mútull, no? Sí, sí, però és una figura de... No, no, no, si jo els tios... El tema de si tenim ansietat o de pressió és un capítol només dedicat a l'ansietat, i es parla constantment de la pressió de... Però què? No vols dir només els tios o de la pressió de l'ansietat? És com a resposta en el fons. Tot de temes tractats des d'un prisme que realment toca molt, quan estàs veient el que els hi passa i més com que està fet amb aquest forma quasi documental, tu dius... Vale, que pot ser molt... Molt trivial, moltes coses, perquè, òbviament, són situacions com... Ai, jo que sé que podria ser com... Ai, no m'he d'agafar l'Aigle... Podria ser com de primer món, però és que, a l'hora... I com que hi ha aquest orgull d'aquesta classe, entre cometes... Tenir orgull de que... Això ja sí, no? Llavors això encara ho fa més patètic. Jo crec que aquest equilibri, per mi, guanya una comèdia... Superbògia. Que podria tenir la basant sèrie eufòria, que també té un retrat d'una generació molt jove, però eufòria s'ho pren també molt... M'hi estem parlant de que... S'ho pren molt seriosament, també, eufòria... I aquí és molt més pla, o sigui, pla en el bon sentit, és una cosa molt més accessible. Bueno, hi ha un exercici d'autoconsciència per un costat, i després, com una mica de transparència. Mira, jo sóc així i molos com més mierdes, no? O tinc les meves ansietats, tinc les meves depressions, i m'hi exposo... Que me diguen lo que me diguen... Jo crec que és un vot, és una oda al dret a la contradicció. A prendre una decisió ara, i al cap de mitja hora... Tenim el capítol 4, no? Hi ha un moment que truquen el seu camell per dir... Nunca més me vendes drogas, te denunciaré, porque le vendes drogas a niñas. I a mitja hora li estan demanant el recop de tot per anar-se'n darrere. Ah, i a niñas, les diuen elles? Ah! Estava justificada, les diuen elles. A veure, tot venia per un puesto, tot venia. I per accionar una miqueta amb certs aromes... Això no sé si és una mica gafapastero, certs aromes a Ken Parker, aquí. El punt aquest de veure la decadència d'adolescents... O aquells eren preadolescents, aquí són postadolescents, en aquest cas. Té un punt d'això, d'eufòria, d'aquí... És com una amalgama d'aquesta gent a vista, aquestes coses. Evidentment, bueno, aquesta gent, i entenc també el Miguel Ángel Blanca, no sé fins a quin punt en aquí tenim la Bertha Brito i la Beléns Varenys, que fora de treballar els guions o els diales, que m'imagino que també, que han estat a la part més de la direcció. De fet, ells, o sigui, els tres són creadores del projecte. En principi, amb una entrevista d'ella, diguem, Miguel Ángel Blanca, que ell va fer de stalker a la seva Instagram, d'elles dues, i un dia va crear un dossier amb fotos que havia tret del seu talent d'Instagram. Aquest dossier el va enviar a Filming, i quan Filming va dir que amb el projecte van amb elles i diuen, oye, fem una sèrie sobre vosaltres. Hòstia, passò de ser un boomer sospechoso, no?, a ser el amigo de 40 anys, des dels amigas, des dels xics. De fet, ell surt a la sèrie. No. Bueno, jo no. Jo no li poso cara, però com que surten dos... Bueno, un, concretament, el segon episodi, que és la història... Dos més grans que surten calvos amb barba no són ells. Perquè hi ha una història... Té un paper en aquesta sèrie. Sí, que a més és com... podria ser tu padre. No, no, no, és que... La sèrie té una cosa molt bona i és que té unes frases memorables. O sigui, hi ha frases... O sigui, és una sèrie com si fos en tweets, o memes. Saps allò que es nota molt que hi ha un llenguatge molt milènia, molt feta, que és molt d'impacte. Cada capítol, estem parlant d'entre 12 o 18 minuts, són capítols que les deixen anar a frases d'aquest... Això que has dit de cantant... No, la Santa Espina o la... Sí, la Rosó, la que cantava. I canta una sèrie de cançons. Però mentre... Que era popular. O sigui, sóc punky, medrogo i follomucho, però sóc una mica convergent. Aquella és la mica de tot. Això és el que es comentava de la Joventut Estornillo. Que molt religió per a les frases. Aquell component de desorientació, postadolescent, d'objectius vitals, gens clars... Aquest adonisme com m'abandono, perquè així no he d'estar pensant amb el que hauria d'estar fent. I parla diverses vegades del FOMO. El FOMO és aquella, Fear of Missing Out, és aquella... No deixa de ser sertenciatat, que passa sobretot amb les xarxes socials, la gent que és generació que viu de base amb les xarxes socials. El FOMO és allò que perdrem allò que no estic informat. Què està passant al meu costat? Com a por, no? Com una por. Sí, Fear of Missing Out, vol dir. I, de fet, ells fan servir la paraula FOMO diverses vegades. Hi ha un capítol final, com reflexions en un after, que es posen tots ja, fins a les elles, estan drogats i vaguts i tal, i comencen a fer certes disquisicions filosòfiques sobre si fos un concepto que series... I els altres són conceptes. Bueno, jo, algo que quería decir es, en base también a lo que estabais comentando, sobre las intrusiones, sonoras, y esto es el montaje al final de Jumping Cat, lo utiliza desde lo visual, pero también desde el sonoro, con todos estos registros de diálogos, música, eso me parece una cierta. Para esta idea de FOMO, nos recupera algo que creo que aparecerá en los tres ejemplos de hoy, que es la necesidad de pertenecer a una tribu, de cómo muchas veces, en esa idea de espejo, que venía comentando en la editorial, de cómo somos, sobre todo también, como somos a partir de formar parte de un entorno, de un colectivo o de una tribu. Para saber cómo soy dentro de ese colectivo, tengo que saber cómo es el colectivo, porque un papó no coneixa la parte externa. També es muy interesante, y hay un capítol, que es el de... que hay un punta, me llamo Earl, no? No, no, agafem autoconsciència. Otra serie, por cierto, no? Me llamo Earl, es aquella serie. La recordareu, no? El tio, per intentar... És com que entra en sus cavales, de que ha de demanar perdó, ha de mirar cap enrere, i a tota la gent, o a totes les coses que ha fet mal, ha d'anar solvantant tota la història, de quedar un dels personatges. Sí, sí, és com un bloca en flowers. Un al·líster amb les dones i el... Disculpes a tothom. Òbviament, pues, cortet, que és com van trucant a amics o de fa dos anys que no es veuen, o així, com per així, està bé amb elles mateixes, però, clar, les disculpes són... En una surt en el trailer, que és, tipo... mira, que... És que te deia que... que... Lo siento, porque en su momento yo estaba súper encolgada de ti, y te decía que eres un súper buen poeta, pero es que no lo eres. Ah, totes les disculpes, totes les que surten al capítol, són de dir, hola, potser. Jo crec que és molt més greu, perquè més vegem un component racista. Aquí es parla molt de... Ah, sí, el racisme, el masclisme... Hi ha una de les disculpes, que és... Mira, no me recordo el nom del naio. Jo era que iba contigo a la plaza, fumar porros, perquè eres negro, y tener un amigo negro molava. Era muy cool, ¿no? Caló altra i contesta, en lloc d'emprenyar-se, així com l'anterior s'emprenia, l'altra i contesta. No, si nosaltres ja ens n'ha de dir que hi hagués una blanca, així no ens parava la policia. És cert, no? No, no, no. És un exercici, com de... No sé si he sido humilitat o de llanorositat, però des de un lloc molt d'alegó, molt narcisista... Te pido disculpas, pero no para que tú estés bien. Para yo sentirme mejor que soy buena persona. Pero es que hay algo de todo esto, y aquí ya me voy a meter en las brasas, o sea, que Uri veis pensando ya en la siguiente sección, no sé si tienes mucho más que dire... No, el tema de que el feminismo como tal, porque tú además hablas hablado de una posible respuesta a criterios, ideas, reflexiones... Que están totalmente vivos hoy en día, así sea a través del género o de la raza. Y en este caso, a través del género, nos vamos a engañar y ha habido un movimiento. No podemos estar en el mismo movimiento, en el día hoy, en la actualidad, que hace un año, que hace cinco. Y hoy en día el feminismo ya es institucional. Que sea institucional no quiere decir que no sea necesario, quiere decir que es institucional, no lo podemos por en discusión, sale por la tele, es decir, se promueve por la tele, y es una reflexión a la que todos nos invitan ni un hombre ni una mujer en la calle, nos lo hacen desde la institución. Esto es algo muy importante, a tener en cuenta. No quiere decir que no se pueda ser siendo una víctima dentro del feminismo, o no, simplemente desde el hecho de ser mujer. Lo que quiere decir es que habrá mujeres ya empoderadas, que estoy utilizando la situación de institucionalidad para tener ciertos privilegios, en su discurso y en la manera que se ofrecen esos discursos, a la vez que habrá cantidad de víctimas aún, necesitando ese feminismo y ese cambio. Por lo tanto, lo que vengo a decir es que hay una gran contraicción en el momento que vivimos. Es un discurso que ellas adquireixen com a propi de... Vale, moment, però què és feminisme? Això que estic fent és feminista o és antifeminista? Com que ens hem passat el joc, i això que estic fent ho estic fent des de la posició ara, en principi, ideal per ser dona, perquè tot el que digui serà correcte, o me n'estic aprofitant i estic sevent el contrari de la feminista? Tot això surt de l'esquerra. De fet, ja ho hem escoltat, si vols per tancar-hi a la secció, però... A qui li fan pagar? Pobre xaval! Que més li diuen! Perquè què és més important? El feminisme o l'Amazonas? Pobre nano, que el nano també està molt desorientat. El canvi climàtic. La seva màxima por, una altra cosa a la mirada al llenar, és miedo a ser cancelado. Miedo que he hecho algo machista sin saberlo. No publiques nada en redes. Està molt present, la mirada externa i la necessitat de validació constant. De fet, en la discoteca amb l'Àfter, hi ha un espitx d'un dels nois, que parla de los famosetes que va conociendo, i cada cop que diu un nom diu 35K. 17,5K. Ja parla de la gent en funció dels likes i els seguidors. La medida que odies el tiempo presente en relación a todas estas redes, puedes acabar lodiando la serie, porque es fruto de todo ello. Però diàloga molt bé. Prengueu-vos com una paròdia, perquè val molt la pena. Que si te sientes como el chico ese del capítulo, vas a ser, posiblemente, uno de esos del tuit. Si la mirada es en perspectiva, hace que te rías de una de las frases que me pareció más acerta de todo el capítulo. Y ahora aquí son las histéricas del siglo XIX. Y eso conecta con la idea que hablaba de lo institucional. Cuando se tiene el poder, se puede someter. Y el poder se puede tener en una parcela, en este estudio, o se puede tener a nivel social o mundial. Está claro que no es así a uno y en día. Una serie, sí, me parece necesaria, pero me parece necesaria tomársela con mucho cacho. Sí, veu una cuadra completa i certa distància. I, sobretot, em sembla necessari anavançar, perquè si no... Claro que sí, senyor. Vamos a ello. En els meus 28 anys de vida, encara no sabia el que era tenir parella. Ni tan sols quedar per una cita. No havíem mantingut cap vivència sexual. Per no tenir, ni tan sols tenir experiència com a membre rellevant de la societat. I així, el juny de 2016, a la meitat del dia, tenia davant meu a un escor lesbiana. De fet, així comença el còmic que us porto avui. No sabia que això... És autobiogràfico. És autobiogràfico. Així comença mi experiència lesbiana com a solea, literalment, eh? O sigui, ja sabeu que els mags els deixen al revés, no us estic obrint pel darrere, però és exactament com comença. Exactament, que és, a més, la mateixa portada del còmic. Però aquí hi ha diàlegs, a partir de la segona pàgina. Sí, que m'agostaria saber... Hi ha poquet diàleg. De fet, el diàleg que ja veurem, però la forma que té aquest manga de narrar, és tot en aquesta mena de recreació flashbacks en off. Diàleg, ja, ràtima, en poquet, només és per omplir els forats, perquè no tot sigui una autoria que va parlant de fons, això. Però el que sí que us avanço, òbviament, és autobiografia d'aquesta autora jove. Ara veurem si vosaltres qualifiqueu de jove o no, que és... 28 anys.Cabi Nagata, no, autora jove, bueno, 28 anys en aquest moment. 29, concretament. Però que era... és del 1987, 35 anys. La joventuia va estar a los 49 años.Ah, pues, vale. Així és com aquestes marques que posen. Per a jóvenes de 1 a 99, no? Jo, un òduls, no, ara?Sí, jo un òduls. Em sembla una categoria de por cap. Bueno, seguim amb Cabi Nagata, que en 29 anys, el 2016, va estar publicant en tires còmics de forma online. Tu, Adrià, no potser te'n recordaràs quan vam portar còmics com Pray Batá. Hi havia Panel Syndicate, que és aquella web on la gent pot penjar les seves tires còmiques. I hi ha gent que ho ha auto-publicat o algú li ha publicat. Això ho feia Moral Monteis, també, en universo. És l'inici d'aquesta dibuixant, no? Llavors, n'hi ha un a Japó, o, principalment, per gent autòs japonesos, que es diu Pixif. Pixif.Pixif. Llavors, ella, el 2016, anava publicant aquestes tires, que al final són vivents i són mini capítols, que ja li anava bé, perquè al final, cada capítol, l'anava penjant quan ella volia. Això va ser el 2016, i al 2020 ja ens arriba Espanya, editat, traduit i tot, per Fandogàmia. De fet, Fandogàmia, qui es va encarregat, també, que ho li ells, perquè també és veritat que veurem que les temàtiques són bastant xungues, però la forma no ho són per per a nada. Van editar-li també les següents obres, fins a dia d'avui, que eren el 2018 Diario de la intercambió, entreprenent que es diu Comigo Misma, si s'agraeixen les línies. I l'últim que tenim, que és de 2021, acabar eixant un trapo huyendo de la realitat. Com pots veure, Adrià, no és un còmic supercurt. Si el vols posar en oritzontal a la càmera, perquè vegin com de curés, és de 142 pàgines que es llegeix superràpid. A més, d'aquest format manga, és a dir que no us imagineu aquestes pàgines de Franco Velgas, que són superrenormes, sinó que és molt fàcil de llegir. M'ha cridat molt l'atenció, que totes les pàgines com a molt hi ha quatre penells, sí, en algunes que són més. Sí, realment, ja veureu que, si us ho llegiu, és molt ràpid de llegir, que no vol dir que sigui dents. És dents en el sentit de tot el contingut, de tot el contingut que intento oferir. Si us he començat amb aquest inici, òbviament, a part de ser algo autobiogràfic, és un còmic que s'haig. És un còmic que serveix a l'autora per explicar què li ha passat durant aquesta època de vida, sota aquest tros de vida, des de fa molt poc, perquè estem parlant de casa 35, i això ho feia amb 29. Ella ho ha experimentat tot això amb 29. Ja us figureu que realment... Ho té molt recent, no és aquestes memòries, que quan tens 80 anys faig la vista al dret. Llavors, us llegeixo el que és la contraportada, del caval còmic, d'acord? Que és, durant els 10 anys posteriors, a la meva graduació, en el vaig hierat, vaig patir cada dia de la meva vida. La forma que vaig triar per allò d'aquella jo, va ser anar-me la llit amb un escor lesbiana. En aquest manga, narro, amb la franquesa més nua i punyent, la manera en què vaig contemplar els meus límits més absoluts, per llavors obrir la porta, el que em va dur a poder superar-los. Diu-n'hi-do, eh, molt bé, la traducció que has fet. Sí, clar, clar. Punyent, la paraula punyent malgat, eh? Té escarradora, eh? Que m'han de pagar els de Fandogami, ara hauria de fer-hi la traducció. Totes les frases que dic... Fes les mandes, després, no? Amb el Google Lens, sí, sí. A veure, tot i tot el que us estic dient, perquè realment és una persona que narra la seva experiència durant anys, d'un patiment diari, tot i això és un comit que realment... És molt divertit, no? Un punt de tragicomèdia kawai, kawai. Kawai? Té aquest rotllo entre molt cookie, molt... Deprè, no? De fet, això vincula bastant amb l'humor que podem trobar també de la generació milènia, perquè el naixement dels memes, com a tal, és molt aquest riures d'una societat i d'una actualitat depressiva, no? I fora de lloc, i que tu et sentis súper fora de lloc. Però en aquest cas, cookie, no? És interessant veure com passem d'una acció pleà. En aquest cas, si us hi fixeu, anirem posant en imatge... Però, per exemple, les reaccions són molt les típiques de manga, de kawai, de... Sí, les cares... El que es dedica molt l'autora, també, és a il·lustrar d'una forma... graciosa, grotesca, certes situacions que són molt xungues, per dir-ho així, però és com que les il·lustra d'una forma metafòrica, per sempre... La radueja, això, no? Però també és molt manga, en el fons, no? És molt manga, però vull dir que jo, que també s'ha de tenir una habilitat molt potent, també per arribar no només a raduir-ho així, sinó que ara veurem quins temes són. Però no només a raduir-ho així, sinó que tu quan... No només quan ho llegeixis, sinó quan ho amets, és a dir, quan tu ho dibuixes, i ho escrius, i ho redactes, que no et siguin punyals a l'esquena, a un altre cop per tu, perquè reviure tot això que li passa d'un i dos. Que és terapèutic. Exacte, és totalment terapèutic. Jo crec que per això també es dibuixa, si mateix, a algú que he flipat com una nena, vull dir. Estàs parlant d'un record de 20 mitjans. Ella... El auto-characteritza, no? Caricaturitza, molt. Però també la basant de la nena, a part de que... Ella explica moments que ella també, a nivell de cost, també era molt nena, tot i ser més tirant. Estem parlant que el còmic és, des que va al batxiat, és a dir, dels 18, més o menys, 17, 18, fins a... 25. Això ho penso, eh? Bon, això és un mecage. No, no, tot això són el patiment. Per això no, la visita a l'escor lesbiana va arribar massa tard. Sí, clar, clar. El que va fer és un repàs d'aquests anys que ha anat passant, per arribar a començar pel final, realment, al còmic. Llavors, ella explica que, principalment, hi ha tres factors depresius d'aquesta... tres factors que la porten a aquesta mena de depresió crònica de la porta unista, no? Que és la recerca per encaixe socialment, no? I entreprenent-hi podíem dir soledat, perquè aquí no és com el que ens estaves dient tu d'autodefensa de la sèrie, Edgar, de... És soledat, però compartida, no?, que és un concepte estrany. En equip amb algú que està en les mateixes situacions. És una soledat, no?, solitud, solitud, de Víctor Català. Doncs la solitud, no?, per encaixar socialment. Després, el segon factor és la relació amb els seus pares, que això també és un clàssic, no?, i després és la recerca de la seva identitat sexual, perquè també té aquest tema. De fet, és un còmic que li podríem entrar dins del català i l'HGTV Plus, vale? I té una idea eròtica, per tant, no?, tot i que amb aquest... No, no, no és impossible. No té aquest... A veure, no, eròtica és que és difícil, l'eròtica clar. L'eròtica i l'eròtica van massa de la mà amb l'HGTV. Llavors, aquí no entrarem, eh? No, no. A mi sí que se l'enllaça amb la sèrie d'autodefensa, en el punt de perfugir d'aquesta por, d'aquesta ansietat, d'aquesta vergonya, buscar els límits de manera adonista, els límits emocionals... Sí, però això arriba al final, aquí, ja arribarem. No és per res un personatge com els de la teva sèrie, tant adonista al contrari. És una persona supercagada. És una persona que alega el té pel terra, i com que depèn massa de l'altra gent, de l'aprovació dels pares, dels amics, dels companys de feina, mai acaben fent res, mai... Sempre és allò, estrecismo, no?, a casa... Llavors, què passa? Tenim aquests tres factors, i el que ella li diu, aquest reneixement... que al final del còmic és el que t'explica, que té un reneixement que el tinc ja de... Perdó, és que ara s'ha malalt el text. No, jo estava pensant en el que deies de... La dolçamel, i després arribarem al parquet. La dolçamel, per ella hi ha un concepte que és la dolçamel. La dulce miel. Redundante, no? Ja veurem, ja veurem. Us avanço una cosa, és un còmic superincòmode. Dins de la comèdia, és un còmic molt incòmode. Inclus al principi, quan està amb l'escor. Degotida, no? Degotida. Ella mateixa, en cotes de gaudir del moment, entre moltes comentes, la situació que està amb l'escor és tan incòmode, perquè ella té aquest arrel de l'anciatat i de tot, té aquest problema d'aquesta malaltia, que és que t'arrenques pels del cap, saps? Llavors, què passa? Que té una part del cap que té una mini-clapa, però ella no pot, et il·lustra d'una forma bastant bèstia, com no pot deixar de pensar que no li deixi la clapa, que la farà fora, però com que t'ha de fer fora, l'has contractat. I inclús que em veurà les cicatrius que tinc als braços. I inclús, en aquest moment, que és tu, espàcil, has contractat això per estar a soles amb una persona i treure't aquesta mena d'espina tan gran com és la primera... És que això no és ni tan sols la primera relació sexual, sinó el primer contacte amb un home més enllà d'un amic, no? Llavors, clar, això, òbviament, és súper incòmode. Però retrocedim 10 anys i llavors ella ja va explicant diferents fases per les que passa una, per exemple, la feina, qui... Jo crec que entren molts components que podrien aplicar-se a generacions actuals o a distants, diguéssim, però què és el final de la feina precària? És a dir, tu pots tenir molt de temps. És aquella balança estranya, no?, de tenir molt de temps, però per què? Perquè treballes poques hores, és a dir, que és un contracte amb molts cops temporal, amb poca pasta, no sé què, no? A morir-se de son o morir-se de gana? Sí, no pots... Per exemple, què passa? Estan feines que no es pot arribar independentitzar, perquè tens temps per fer moltes coses amb amics, però no té la pasta, però tampoc té les ganes de fer altres coses, perquè no es veu realitzada, perquè deixa els estudis, i jo es posa a fer feines d'aquestes, a un fort de pa, a un, no sé què, llavors... No, aquest personatge ha perdut constantment, per feines que, a més, no li duren. És un personatge d'aquest que, al principi, és motiu, perquè així faig així formo part d'una societat, que al final és la feina, no? Tinc companys de feina que, entre cometes, seran els meus amics, però després tot això va fallant a la feina. O sigui, al final, tota aquesta depressió va agafant un caire de bola. Una bola que va baixant, es va fer més gran, van entrant, sortint de feines... I llavors, aquí comencen a sortir frases com les que surten en el còmic, com ara, quan m'imposava estar malament, estava feliç. Pensava que si mai em feia mal, pensava que si em feia mal, la gent se piedaderia de mi, i baixaria el llistó d'exigència. O sigui, clar, són reflexions que he vist. Autòstima... Exacte, no? I llavors, és constantment la recerca de la mirada aliena, que estem comentant en aquest programa, de mirar encaixar sempre algun lloc. Però, clar, quin és el preu a pagar per formar part d'un col·lectiu? De la pareixa. Tu primer t'has d'exposar. És a dir, tu primer, per entrar a formar part d'un grup d'amics, o d'una feina, o del que sigui, d'exposar-te, u, o demostrar-te qui ets, o què saps fer, o no? O sigui, a un punt hi ha el capítol dels conceptes d'autodefensa, que concepte sói, no? Amb quin concepte identifiques? I una noia, plorant, diu, jo vull amb un currículum, perquè si tu puguis veure d'entrada qui sóc i què sé fer, i no em exigis res més. Llavors, és exactament el mateix, no? Aquesta una altra fase que diu aquí en el còmic és, és el meu límit, ja no puc suportar de sapsionar-me més a mi mateixa. O sigui, és com... no? És superrepre, tot, no? O sigui, per entendre on estava aquest personatge. Però també és un personatge que, en Alfons i això, mira, nos estábamos hablando antes de la primera producción de film, que era doctor Portuondo. Precisamente Portuondo decía que en el deprimido había mucha ira. Que el deprimido, que es por lo general, no? Todos hemos pasado, al menos yo puedo hablar en primera persona, por etapas depresivas, y uno se ve a sí mismo como víctima, por lo general. Es decir, como deprimido hablas de cierta fragilidad y, por lo tanto, no ves una fortaleza, un egoísmo o un ego. Pero todo lo contrario, y esto es algo que me hizo mucha gracia de escuchárselo al Portuondo original, en la ficción, que decía esto, que el deprimido era una persona con mucha ira no resuelta. Si tuvieran la oportunidad, pasando por un momento de cierta fortaleza, de venir y de depretar, se llevarían por delante unos cuantos, y de hecho pasa muchas veces como acciones depresivas, muchas veces son suicidas y no suicidas desde el guión individuo, sino desde el colectivo como el cabronazo del piloto, que dijo, no, yo me voy, pero me llevo a todos los pasajeros. Y en el fondo, cuando oigo o te escucho y leo también a través del guión algunas de las frases, veo un exceso de ego, es decir, pero no un ego malentendido desde la prepotencia, sino esa incapacidad de ver más allá de su propia realidad y que eso es lo que no le permite entrar en sociedad. Porque cuando estás tan enfermo de ti mismo, cuando solo tienes capacidad, así sea por... Por muchas veces poner en posición social... Lego desde el punto de vista del mirall. Continuamente mirándote a ti mismo, mirándote a tu implico, eres incapaz de dar un paso. Si tú ahora sales a la calle pensando que hay 800 cámaras que te siguen, es que ahí va a empezar una faralidad. Exacte, i d'aquí la necessitat d'alimentació externa sigui a la sèrie o sigui aquí amb el manga, no? Digueu-me que molt, perquè jo no m'atreveixo a dir-ho. Una societat molt enferma. Sí, clar, oi, a més, la japonesa, que no serà una altra cosa com a societat, també, que és molt armètica. Exacte, o eres kawaii o... Què digues, això? Però ja veus què passa dins de tota aquesta emega de pressió? El que se n'adona és que, en totes les entrevistes de feina que va, i aquest és un punt de llum, no?, que és, òbviament, on comença aquesta 12.000 que dèiem abans, que és que, quan li pregunten més enllà de què saps fer, és que t'agrada, o que et motivaria de la feina, hi ha un moment que se li escapa a dir de, doncs m'agrada dibuixar, o m'agraden els còmics, o m'agrada... I llavors hi ha una feina que li diu, oi, doncs se t'ha canviat la cara, només quan has dit això, o sigui, jo t'ho intentaria anar per aquí. Llavors què passa, que ella ja comença... No canvia, perquè això tampoc canvia, però comença a intentar volcar, i aquí, entre aquesta 12.000, per ella, el gran canvi de corba de personatge, per dir-ho així, acaba sent el volcar o tot, no? L'altre dia, l'últim programa, parlàvem dels autors de còmic que s'autorreferencien, no?, o sigui, òbviament, no, que expliquen la seva història. Aquí, clar, ella ho fa com un... realment com una teràpia, i es nota, perquè a més és una teràpia que podies haver fet, però no, si tu hi esges, i hi ha moments que, òbviament, et toca en el sentit de què fots, de què vas estar, o què estàs. Però, clar, la forma que tu fa és tan... és tan... innocent i tan... No li veus la fragilitat de dir... Ai, ai, que és que la s'hi ha de parar i no se va suïcidar. Això ho va fer quan ja l'havia superat, aquesta de pressiós? Mits i mits, perquè les obres posteriors, per exemple, l'última que té que és acabar a echar un trap pujant-ho de la realitat, aquesta, bàsicament, explica com, després de triomfar amb aquest còmic i tot això, s'ha d'anar a la bebida. Llavors, no acabem de... no acabem de saber-ho. No acabem de fer-me'n. Igual hi ha alguna cosa. Però, bueno, saltant ara ja a un altre factor, que és aquest que deien dels pares, ella, quan es posa a fer el tema de... Hòstia, posa'm molt al manga i puc intentar treure alguna cosa d'això, ella guanya un concurs i, a més, torna marca molt així, còmicament, també entra en molt gran sense premi metàl·lic, no ho sé, sempre, simplement, és un premi, no? Però ella li motiva a estar en això, però, clar, a nivell de pares també és... Què esperen els meus pares de mi? Perquè jo vaig deixar els estudis i he anat de sala en sala en feines precàries, llavors també és la idea d'aquestes pares, que pensaran de mi, soc una fracassada, però potser els pares, com sempre que els pinta ella, són persones que estan allà, simplement, i els hi va dir anar, però no són personatges. Si ja t'ho pinta, que l'equívoco del seu moment de pensar, no els meus pares em faran fora de casa i els pares estan allà, simplement com, ah, vale, vols fer-ho. Però te'ls pinten com personatges que sempre venen allà. I jo hi relació una història rara amb la mare, que és sexuosa. És a dir, una relació no sé com dir-li, sexuosa, no sexual, però que hi ha un punt que ella, entanguem que aquesta noia, no ha tingut mai una relació de cap forma amb cap persona, ni tan sols una relació d'amistat, realment d'amistat, no? Llavors, la relació que té amb sa mare, d'abraçades, de tot, és per dir-ho així, ho estrapola... Jo vull una relació així, però amb una persona així, ma mare, no? Llavors, s'ho agafa al principi com un molt malaltístic. Hòstia, sembla que vulgui una relació real amb ma mare. És una elèctra, però... Sí, perquè, clar, com ho plantees? És una mezcla de dipòrel extra. Però perquè no hi ha res més enllà, no? Perquè no concepte res més enllà, però això ho acaba estrapolant a escors. És com primer passa per un impàs de, si vull que algú em toqui, però sense que... Sense que hi hagi un procés d'establir una relació, no sé què, prima d'un piropràctico, en plan, bueno, que m'he d'anar a un mensatge, no sé què, i tal, i a veure si així em deixo anar també a nivell corporal, perquè és sempre a Supertents, però a l'altre va allò de les escors, per dir-ho així. Això és on, a més, fa un gràfic molt graciós que fa com un gràfic de tots els passos que s'han de fer fins a una relació sexual, per dir-ho així. És com primer conèixer una persona, parlar-hi, no sé què, fa tot un gràfic i se'ls posa al costat, tipo, jo, directament a una flecha que fa final boss, no? Jo m'he satao tots els passos, no? Però aquí, si hiciera esto, que era una escor, se'l diria cancel·lada. Realment hi ha un... no, no, no. Però acaba lloviendo una escor en el fondo... A buscar qué le abrace. A buscar cariño, a buscar amor. A la hora de la verdad... ¿Qué me estás enseñando? El gràfic aquest, perquè veis... A veure, pincha-lo en antena, para que lo pueda dame en todos los espectadores. Aquests sals de fases que ella salta directament, no? Però ja us he dit que la relació que està amb l'escor és superincòmode, però al màxim, però és el que la fa fer el clic de pensar. U, he de seguir talgo, per mi mateixa... O sigui, he de seguir talgo, jo mateixa, per mi mateixa, en favor del meu vanestar i de la meva... Està també mental. I una cosa que és interessant, que això també... va molt lligat a la mirada d'aliena, que és que ara ja es pot dir a ella mateixa que està en el club de los que saben, en el sentit del sexe. De la experiencia, amigos míos. Llavors, són tot... És com un destap, no? És com descorchar el cava, no? I que a partir d'aquí, ella entra en un procés de... sanació, sobretot a partir d'aquest manga, no? Llavors, acaba sent una història que va ser... Però, vamos, un bon bazo a Japó, i aquí també a Espanya, amb ventes, amb premis i tot. Però, sobretot, el que és curiós és que, després del 2015, torna a quedar... amb un escor... I l'escorla... I l'escorla reconeix. És clar, és la catòlica màxima. Ja és famosa, ja, que ara ja no és fàcil. Tu ets la del còmica, aquell, i ella... Tu imagines una persona que segueix sent molt introvertida, introspectiva, de com es queda... Ara ja no puc tenir ni aquest moment intim, no? Però dues coses, una, que... Vam, m'està qüestionant des que has començat a parlar en tu secció, és per què aquesta música de... Estava pensant això. És la música que jo m'imagino, perquè ja la... Perquè sabeu que quan... No, no, això us en recordeu quan... Bueno, tu, Adrià, si te'n recordes, quan jo vaig portar Sex Report, fa molts anys, quan estàvem aquí empanada, fa molts anys, que tenien que era una autobiografia d'un... D'un com es diu, com un catador de puticlubs japonès. És veritat. És com un tio que feia un trip-up visor de puticlubs. Someliar. Allà explicaven els Love Hotel. Si te'n recordes, aquests hotels que eren comparores, però que no són hotels de mala amor, sinó amb les seves banyeres, perquè hi ha un procés dins de l'escort. Doncs aquí, jo m'imaginava la música com aquestes, com que et poden estar fent un massage, et poden estar bañant... Ah, amic, tu et relaxes amb aquesta música. No, però si no hi hagués aquesta música, són a la fonda. Me estás respondiendo a la música y a otro tema, y es que veo que solo en Japón se pueden hacer obras, series, películas, donde el mundo de la prostitución está bien. Resolutivo. Debería formar parte de la seguridad social, seguramente. Porque ayudarían... Te lo estás diciendo, ¿no? Como terapia. Sexto terapia. Bueno, i per a l'altre lado, hi ha més partes? M'has dit que la segona part és... Sí, després... Ja us dic que no és que siguin... O sigui, ho podeu llegir per separat. Però, òbviament, hi haurà autoreferències, per dir-ho així, amb el segon còmic que va treure, que és diari d'un tercanvi o comigomisme. I l'última, que és de l'any passat, que veig un trapo i em diu la realitat. Cada una han format còmic, còmic, vull dir, de comèdia, amb narra les seves desgràcies. I com d'una forma, també, amb l'èxit del primer còmic, doncs, també, ella segueix sent, en part, molt semblant a com eren el primer còmic, però que la gent la veu com un èxit, no? O sigui, un grites hits i tal. Llavors, també és com ella reflexiona sobre aquest. També, a la segona part, entra molt el tema dels pares. Aquí no entra tant, tant, tant. A la segona part, entra més amb el tema dels pares, de la mare, sobretot. I l'última, ja us dic, més tema. Te tengo que contradecir en algo que has manifestado a través de su sección, que es esta mirada estirotipada de los japoneses. Yo, como a la gente, sé que les gusta las anecdotes. Yo he tenido hace, nada, tres, cuatro días en casa a una pareja de japonesas. No aparentemente ni eran lésbicas, ni se enfrentaban a escores en su soledad, pero eran una auténtica. O sea, eran dos personas de lo más sociable, divertida. Sí que es cierto que en este momento, a mí, de generosidad táctil, que me caracteriza, fui a abrazarlas, a darles un beso. Y sí que las vi un poco incómodas, sí que pude notar esto que muy bien. Se estaban reservando para una escor. Con forma de mamá. Está claro que mi cercanía no las dejaba en cierta comodidad. Preferían que hubiera medio metro de distancia, pero, por otro lado, no me las veían la situación de introversión de... ¿Cómo les llaman? A los kikikomori. No, no, muy alejados de esa otra realidad. Haborafobia y folia social. De hecho, ahora he tenido después... Si estáis aún pensando en el porqué, tengo una habitación en el Airbnb, denunciadme por favor. El tema es que ahora he tenido unos canadiences, hostia, mucho peor, gente tan fría, estos canadiences del norte. De hecho, estábamos comentándolo continuamente, que vengan más japoneses simpáticos y extrovertidos, y que los canadiences estos de zonas frías... Pero es uno por el todo, también. Ah, mira, mira, mira. Tenid el cachendío. Això té adaptació animada? No, perquè si és un gran èxit... Ara pararà, ara pararà, no. Però millor deixem ja espai pel cinema, perquè Adrià no t'aviso que t'hagis quitat. No, venís aquí con problemas del primer mundo, con esta mirada gene y tal, yo no. Yo os traigo algo de verdad, de la clase popular, de esa cinevelga... bienestante. Vamos a ir. Som-hi. Cinema. Que maravilla de música, eh? Increíble. Increíble la música, increíble la película de la que os voy a hablar ahora mismo. Porque sí, al menos desde mi punto de vista, estamos ante una de las 5, 4, 3 mejores películas del año. Aún no lo tengo claro, aún no lo tengo claro, pero está ahí, en ese top. Estoy hablando de Close, Close, película belga, estrenada hace cuestión de días en nuestras salas, pero que ya había dado que hablar durante estos meses desde mayo más o menos, porque es cierto que ahora, nos pasan no solo con estas películas, sino con muchas otras, películas que han recorrido festivales de renombre durante el año 2022 y ahora corren a estrenarlas en nuestras salas comerciales en cuestión de 2 meses, noviembre o diciembre, oye, y muy agradecidos nosotros porque al menos vamos a cerrar el año disfrutando de películas, insisto como Close, una película extraordinaria. Que ha llegado ahora, como os he dicho, hace cuestión de días comerciales, pero que ya triunfaba, hace escasas semanas, en el festival de Sevilla, obteniendo allí el gran premio del jurado y el premio a Mejor Actor, un actor jovencísimo, Eden Dan Brine, de quien luego hablaremos. Vale la pena también nombrarlo y recordarlo. Y en el fondo, lo de Sevilla parecía un recordatorio, porque si habíamos olvidado que en Cannes, también Close, se había llegado el gran premio del jurado. Así que estamos hablando de dos premios del jurado, el director, y de otras muchísimas nominaciones, y bien podrían haber premiado esta banda sonora que nos acompaña, porque a mí me parece otra de las maravillas de la película. De hecho, la película dialoga muy bien, o la banda sonora, diríamos que dialoga muy bien con sus imágenes. Pero acérquem-nos a Close, valga la redundancia, porque sí. En este caso, el título, parece ya hacer referencia a esta situación íntima, próxima. Más allá de algo cerrado. Sí, pero si te das cuenta, si lo pienses detenidamente, en el fondo, lo íntimo y lo cerrado parece que dialogen al unísono. De hecho, el propio carter de la película, no sé si lo habéis visto o si lo recordáis, pero lo que nos presenta es el abrazo entre dos niños, los dos niños protagonistas, y mientras uno de ellos solo nos ofrece el dorso, el otro mira cámara, y el otro mira cámara con una mirada de una profundidad alucinante. Tan profunda como el mar, me apete de decir porque sí. Tiene unos ojos, no solo son de un gran tamaño, sino que esos matices entre el verde y el azul, que parece que sea la mirada más que de un niño de alguien muy experimentado, pero también muy ambigua. Y esa ambigüedad está en el término Close, está en la manera en la que se presenta ese abrazo. Es un plano muy cerrado que no se habla de una intimidad. Y en el fondo, una intimidad, a su vez, contra más íntimo algo más cerrado en frente de otro mundo o de otra realidad. Y todo esto, esta ambigüedad y esta paradoja, se nos presenta muy bien en la película, no solo con el título, no solo con el cartel, sino con la propia historia. Pero volviendo a esa mirada y conectándolo con todo lo que se ha dicho en el programa y en la editorial, es evidente que la mirada es uno de los temas más importantes para su director. El director de Close es bastante joven también. Creo que es ronda los 30 años, es decir, quizás dos más que nuestra dibujante japonesa ya preferida en el día de hoy. Y está claro que Lucas Don, Lucas Don, que es como se llama el director, tiene cierta tendencia a preocuparse de la mirada porque en sus dos pelis conocidas, que la mencionábamos antes en la agenda, y la actúa Close nos presenta a dos personajes que miran a cámara o en este caso, que miran al objetivo, como son el protagonista de este abrazo y protagonista de la película de Close, pero también en Gail, que nos ha hablado de aquella protagonista, que en el fondo, más que ofrecernos una mirada total, nos ofrecía solo parte de su rostro, era una persona cortada en dos, no sé si recordáis el argumento, era un chico, en el fondo, una adolescente belga, que estaba súper convencido de que lo suyo era el baile, y en el fondo nos hablaba también de una realidad transgénero, en cierto modo, porque en el fondo el chico bailaba, un baile clásico, y lo hacía desde la figura de una mujer. Aunque el protagonista del actor, que no recuerdo su nombre, vamos a buscarlo, Victor Polster, el actor de Girl, era, a su vez, evidentemente, un bailarín. Pero en aquella película ya nos hablaba de esa mirada ajena, de cómo dignificaba, o no, o volvía en una situación muy cruel, su realidad como bailarina, siendo propia del género masculino, y ahora nos lo hace a través de la amistad, de cómo esta amistad de estos dos niños, que hablaba que aparecen en portada, en el fondo acaba mutando, o acaba pereciendo por la mirada ajena. De hecho, vamos a hacer una cosa que no solo hace mucho, y es que primero os cuento, os cuento, os cuento, y después ponemos el trailer. Así que vais muy dotados en francés, y así puedo acortar mi sección. ¿Qué tal, Uriol? Vamos al trailer de Klaus. ¡Hicieron de arrier! ¡Cur! ¡Ve te envíen el xerémis! ¡Ve te envíen a mi casa un día! ¡Potet! ¡Seguτε una esposa! ¡Tenemos velocad�os per hacer sesvas laneossas! ¡Seguan las luces más completamente! ¡Pare logo! servei para venir al trailer. ¡Viva! A Nay! ¡Fep metanda! ¿가락 n talk du vulgar informat bricks? ¡Espera un martell, Pancho! Ya en pré Hear de tu. Una y plus, plus. Una y plus, plus, me gusta. ¿Os lo entendéis esto? Somos más, más. Es decir, bueno, si no lo habéis entendido a través del tráiler, a través de lo que ya se ha dicho, que en el fondo es fácil de imaginar, es la relación de estos dos niños, que cuando llegan a la escuela, tienen trece añitos, cuando llegan a la escuela, y de alguna manera, de su paraíso... Vamos a decir veraniego, ¿no? Porque en el fondo están disfrutando de un verano en compañía, son vecinos, viven cerca, los padres de uno de los protagonistas llevan un negocio de flores y por lo tanto, estas flores que vemos en el tráiler, y que les arropan continuamente, nos hablan también de este viaje iniziático, de este inicio paradisíaco, en la relación que mantienen y en el amor que se ofrecen, y cómo salen del paraíso, y salen de un paraíso a la vida social, a la vida de escuela, y allí, de alguna manera, empiezan a sentir, a través de la mirada del otro, la necesidad de formar parte de una realidad diferente, es decir, de formar parte de una tribu, como veníamos comentando, y eso provoca que esa amistad tan sólida, tan fuerte, tan sensible, que en el fondo, se dice en el tráiler, roza lo fraternal, ellos se ven a sí mismos como hermanos, en el momento que esa realidad fraternal es vista, como una posible relación homosexual, por parte de compañeras que lo preguntan con cierta curiosidad, pero también con, de alguna manera, ya con la crítica de esos personajes masculinos que están destruyendo una masculinidad, quizá desde lo más tóxico, ¿no? Nadie se salva, eso acaba provocando que no solo ellos cambian y empiezan a modificar su comportamiento, sino que su propia radiación también, no voy a decir mucho, pero se ve modificada. Y no solo esa relación, ¿no? El de venir de estos personajes, como humanos y como individuos, también, y es de una crueldad que quizás es aquí donde entra la parte más a criticar. Todo lo que hemos visto es de una fortaleza increíble, la elegancia de esos planos, ese traveling con el que empezaba el tráiler, pero que es también el tráiler, el traveling con el que empieza la película, en el que vemos esas carreras compartidas entre ellos dos, a través de esas flores que cultivan sus padres, que en el fondo nos deja entender que la vida les atraviesa y ellos tienen deseo de vivir esa vida, van hacia adelante, tenemos esa carrera entre la vegetación, pero también tenemos carreras a bicicleta en el camino a la escuela. Y hay una fortaleza, una vivacidad, que se contagia en la película. Y que poco a poco, para entrar en un drama que está muy bien dirigido, pues nos podemos llegar a sentir ciertamente manipulados. Es decir, hay una dirección de la emoción muy clara, aunque tan bien hecha que si conectas con estos personajes y con este drama te vas a olvidar porque te vas a estar quizás limpiando las lágrimas de los ojos. Es decir, es una película cruda de que de la misma manera que nos ofrece ese viaje inciático hacia el amor y hacia cierta sensibilidad, también lo hace hacia la crueldad. Bueno, es que yo lo que sí que recuerdo es que a Gell ya había bastante, y sobretot tiran cap al final, la cruesa, que es decir, crueldad total cap al personatge. I cap a ell, no? De hecho, recuerda, el personaje de Gell, el chico bailarín, cuando está en escuela, y evidentemente en la escuela, se manifesta como una chica, es súper violento cuando están todos en una presentación de personajes, como te dirás, están en la escuela, en el primer día de escuela, como Carlos y tal. A la hora de la verdad, cuando ella se presenta, se queda sin palabras, y el profesor suple esa falta de palabras diciendo, bueno, voy a hacer una pregunta ahora, por favor, cierra los ojos, para que no vea quién vota a favor y en contra, a alguien le incomoda que la protagonista se cambie en el baño de chicas cuando evidentemente no lo es. Esa es una pregunta, y es la primera pregunta que se ofrece en la escuela, así que se habla también de la escuela como aquello institucional y que, de alguna manera, dirige muchas veces esa mirada crítica, opresiva o que condiciona a adolescentes y a niños que puedan acabar tomando decisiones muy drásticas. No quiero decir mucho más. Cuestión es muy importante en la película y que me han parecido... que me han parecido sobresalientes. La idea de que muchas veces es desde el diálogo, que se apuntan cuestiones, como lo que estábamos mencionando así, pero muchas veces es desde la mirada. Volvemos a esa idea de la mirada tan importante en Lucas Dón, no solo la media de ajena, sino la propia mirada, la autoconsciencia. Y es algo que sabe trabajar muy bien. Diría que en algunos momentos se dice muchísimo, pero no hay una sola línea de diálogo. Es decir, aunque no tiene nada que ver, me recordaba una película de Kim Kiddook, el arco, que no es ni mucho menos su mejor película, pero recuerdo que cuando la vi algo me sorprendió y es que había una falta de diálogos brutal. Y cuando estuve investigando sobre la película el arco de Kim Kiddook, me enteré de que él había hecho todo un trabajo de preproducción, de ensayos con los actores, con diálogos y el día, el primer día de rodaje, llega y les dice... ¿Os acordáis de todos esos diálogos que teníais que defender? No vais a decir absolutamente nada, todo con la mirada. És una eina molt xula perquè tens un background a dintre que no estàs dient, però l'has d'expressar d'alguna manera. Jo crec que això genera alimentació visual, al final. Sí, y yo creo que a estos chavales, no sé cómo los ha dirigido, lo que has donado, está claro que ha sacado un trabajo increíble de los dos, evidentemente tiene mucho más peso en la película Eden Dunbrain, que es el actor al que le dieron el premio en Sevilla, y es el actor que nos mira, que nos interpelade desde el cartel, pero si lo hará dudas, están brillantes los dos, y me atrevería a pensar que seguramente les ha dado muchísimas frases de diálogo que después han omitido, porque hay un continuo trabajo de las emociones a través de las miradas que se ofrecen entre ellos, a sus propios compañeros, hacia los padres, muchas veces mostrados, sobre todo, en lo que es la primera parte de la película en el fuera de campo, muy interesante para construir ese paraíso. Com a Snoopy. Bueno, porque hay una idea de... Sí, sí, totalmente. Snoopy tallaban al... Sí, sí. A los adultos. O sea, que pasa que los niños de ese antes de la serie eran más adultos que los adultos. Pero aquí la gracia es que el adulto no está en la primera parte porque están en un paraíso. No están con la contaminación de los instrumentos que nos defiden como sociedad. Y es esa salida en la búsqueda de la tribu que cambia totalmente, ¿no? Vamos, además de estas cuestiones comentadas, a nivel de fotografía, ya he hablado del traveling, el trabajo del color, como el rojo no solo representa el cartel de la película, sino como ese rojo también se posiciona muchas veces entre ellos dos. Es el color que comparten, es el color de la habitación donde suelen dormir, os hablaba al principio de cómo esa intimidad le separa de una realidad, en este caso, en el principio de sus propios padres, pero está bien... Está aceptada, no sé si recordáis en el trailer que dice... ¿Vas a venir algún día a dormir a nuestra casa? Porque siempre duerme en casa del amigo, ¿no? Y eso es lo que comparten, y eso es algo muy sano, hasta que entra en dialogo con la mirada ajena. Hablábamos de este trabajo cromático, del trabajo del fuera de campo también a través de la fotografía, y sobre todo, del trabajo de nuevo, close, de cercanía, de proximidad. Cuando la mirada se transforma en mirada ajena, hay un cambio de escala. Cuando la mirada está con ellos, está con los personajes, es un plano y un trabajo de escala mucho más cerrado. Y es que, de alguna manera, lo que os quería decir es que es ese, ¿no? Esa necesidad de intimidad y de proximidad, la que la película sabe trabajar también, como la realidad de estar cerrado al mundo, ¿no? També et dic que el cartell podria ser el Modóvar, ¿eh? Sí. Sí, doncs que també es la Garalne, al Banderas. Es que posiblemente puedan ver a Lucas Dón en una realidad más nórdica como una suerte de Modóvas. No, pero desde la perspectiva en la que trabajan mucho las emociones. Pero mientras al Modóvar lo hace desde la hiperbola. Oye, yo te voy a palparme en el que es que es el cartell real. Los carteles ya hemos visto en algunos otros programas que puedan ser utilizados y reutilizados, ¿no? Y de aquí a Asia y de Asia y vuelta a empezar, ¿no? En fin, es una pel·li muy recomendable, que lleva, como os he dicho al principio de la sección, dos semanas en cartel, y que le auguro muchas más y muchos más premios también, ¿no? No sé si es la candidata bélgica, ¿no?, para los Óscar, pero sin lugar a dudas podría serlo. Bueno, total, si tenen el mateix criteri que España, mal anem. ¿Por qué? Com que per què? Ara ja he fet el tridente, jo he vist i colobitos al Carràs i a les Vestes, i mare de Déu m'ha de cagada. Oye, pel·lícules... Algún dia potser ho parlarem. Però pel·lícules muy interesantes que les comentes, porque todas hablan también de una fragilidad, ¿no? De algo, al menos en las Vestas, lo veo claramente en cinco lobitos, que tuve la oportunidad de verla también, aunque es más episodica en el fondo también, no nos hablan de una fragilidad que está allí, porque al final la emoción es pura fragilidad en la mirada ajena, también, muchas veces nos condiciona y nos rompe en la inmediatez, y está también en esta película. Esa idea de fragilidad que encierra la emoción, y que también hemos visto en los ejemplos que traía, quizás en autodefensa, se busca todo lo contrario. Bueno, es una en autodefensa, justamente lo que utilicen como autodefensa es aquella frase que díem con la senzal. Déjame, déjame, no me juzgues, no me digas nada, yo la tengo derecha, comete mis errores. Es una posición más agresiva, pero no deja de ser desde la fragilidad. Exacto, yo creo que la fragilidad podría ser también el título de este programa, ¿no? Canviem-lo, torna a fer l'editorial. Y aquí estamos, señores. Ens anem d'espadín, ja. Sí, pues no, bueno, no, por favor. L'agenda vols fer? Sí. Va, una agenda superràpida, oi? Sí, por favor. Què és cou? Què és cou, què és cou? A veure, si voleu començar jo, perquè a nivell de còmic, tenim justament, acabant de just inaugurar, una exposició al... El CSSSSSB, que es diu Constelació Gràfica Joves Autores de Còmic de Van Gogharda. Realment, jo he anat i és una passada. Està molt, molt bé, perquè trobo que és de nivell, sobretot del CCB, és de lo millor que s'ha fet, a nivell de còmic, d'entrada, però a sobre està molt ben estructurat, perquè hi podeu trobar, des d'un inici més de còmic underground, des de típic a Estats Units, del Barnes, o d'altres països, però després hi haurà un moment que entren a parlar com nova autòria centrada amb noies joves catalanes, o sigui, principalmente a nivell de cullita, quilòmetre zero i tot això, però cada una de les autores té una habitació per dir-ho així, i aquesta habitació és com entrar en su món o en su senz i està molt ben parit d'allà sortirà, o sigui, sortiréu sobretot amb una llista de biblioteca o de compra, perquè veu un idò el que s'arriba a exposar, i sobretot és superxulo com està fet a nivell d'exposició, sí, ara ja miraré qui és comissari d'aquesta exposició, però realment està molt ben fet. I d'un idò el tema de les exposicions de còmics, perquè tenim també el queixaforum, una exposició sobre còmic, història, potser més de tirar de background i nascar de les orígens. Sí, i el queixaforum també hi ha una de, ara ja, de Ibagamos. Vinga, unos! Crec que el queixaforum també hi ha una de... de Mòmies d'Egypte. La viager. Amigo mío. Amigo mío, la viager. Ah, sí, que tal. Interessant. És que a mi m'agraden aquestes coses. No, no, vinga, esto va ser una agenda de verdad, hombre, con museo, con exposiciones, còmics. Oye, y volviendo y... No, barriendo otra vez para nuestro propio programa, la mirada ajena, no es que solo esté presente en estos tres ejemplos que hemos traído, está en otra película que acaban de estrenar, de hecho, la nuestra una semana más tarde que Close, que es la de la emperatriz de Rebelde. Y si ha habido una mirada ajena que ha condicionado un personaje histórico, es la mirada que se ha ofrecio sobre si sí, la emperatriz, que en su día parece que ñoñeaba, parece que respondía más a las necesidades de una mirada más curina, y que al menos en este caso, en el de la emperatriz Rebelde, está claro que responde a todo lo contrario, ¿no? Mi título ya nos lo deja clarísimo. Yo la he visto y he de decir que me encanta tu manera de explicar las cosas con mucha propiedad. ñe, sabes, me quedaría con la palabra de Paul. No, no. No, no. Interesante, interesante. Pero se queda en algo interesante. Un 6? Pues me quedo ahí. Juega un poquitito a lo que ya nos ofreció Sofia Coppola en Maria Antonietta, ese anacronismo a través de la música también, porque ya veréis, usted hizo una canción pop, que es el leitmotif de la película, y que es más pesado que el silbido de este tío que la acompaña ahora, que no para y no para y no para. Y está bien, pero me resulta muy episodica y muy, evidentemente, previsible. Está bien desde la perspectiva que renova la imagen en el final lo que necesitamos también para entender a los personajes es, contra más perspectiva, mejor, ¿no? Bueno. I no sé si tu et guarden alguna cosa, no? Doncs per tancar l'agenda i a refrescar el següent programa, és que arriben els graivaurs, que com tots sabeu... Se le pone cara de... Ella se m'arregla la veu. Vot de cebolleta i tot. Que veu el que hi ha... Els graivaurs arriben ja. De fet, quan surti aquest programa hi hauran sigut. Però el propè programa, per una banda, comentarem els graivaurs, guanyadors, perdedores i grans vacíos legals, com sempre fem. I què portareu vosaltres? Teniu ja algun vent? Pues claro que sí, amigo mío. Mantícora, porque nuestro amigo Edgar ha sido que quiere. Yo creo que con que él traiga mantícora no hace falta que yo traiga sección, porque vamos a estar... No, no, no. Ya encontraremos algo. Especial per dir-ho si videojocs d'una forma o d'una altra. Al final, el elemento de videojuego está muy bien utilizado en la película. Y eso es lo que lo justifica. Por otro lado, que es un estreno de radioactualidad. Y que va a ser una película que, así como Close, así como las películas que hemos mencionado, de Las Vestas 5 Lobitos, nos va a dar que hablar. Sino ahora, para Los Goya, para Los Gaurí... Y para El Incinito. I va a ser allà. A parar! Adeu! ¡Say that you are needed! Aishiteru, to kikasete Anata no kimochi o shiritari Sono koe des Say that you miss me too Hanarete mo omo te Kono kyori o uneru you need Suguni, suguni, suguni I wanna see you, love, see you, love, see you, love Mimioku suguru you na Sono koe ni itsumo toki wa tomaru Juaki no mukou o kawana Chinnoku ni kotoba sagashiteru O takai ni Aitari anata ni Koe oniku hodo ni Tokei no hari hibiku heya ga Hitori ja naku naru isha Say that you are needed Aishiteru, to kikasete Anata no kimochi o shiritari Sono koe des Say that you miss me too Hanarete mo omo te Kono kyori o uneru you need Suguni, suguni, suguni I wanna see you, love, see you, love, see you, love Saigo ni ate hitotsuki ga sugita dake Marude ichinen no you ni tori Genki da yo, isogashii yo Uso tsuita, kikochi nai kai wa Tsutawaru nami Watashi o omo te Samishiku naru no Kikita i koto nani mo ietsu Toki ga tada nagare Say you go Say that you are needed Aishiteru, to kikasete Anata no kimochi o shiritari Sono koe des Say that you miss me too Kono kyori o uneru you need Suguni, suguni, suguni I wanna see you, love, see you, love Nase konna hanarete demo Omoi wa tsuku anata janaku ja dame Nanda ano Sozono naka no anata to Kuchizukeshite takami ni purete Yubi ni purete Imasuku ni iai ni kite Say you go Say that you are needed Aishiteru, to kikasete Anata no kimochi o shiritari Sono koe des Say that you miss me too Kono kyori o uneru you need Say that you are needed Aishiteru, to kikasete Anata no kimochi o shiritari Sono koe des Say that you are needed Aishiteru, to kikasete Anata no kimochi o shiritari Sono koe des Kono kyori o uneru you need Say that you are needed Aishiteru, to kikasete Say that you are needed Aishiteru, to kikasete Say that you miss me too Radio 2B Art & Soul Art & Soul took control Took control of me Made my juice, spread the news Hands across the sea Put me down, turn me round Turn me round to sea I hold those open doors Someone found the key And it's only what you do It keeps it coming back on you And it's only what you say That can give yourself away Underground, sight and sound Human symphony Heard the voice and no choice Needed to be free Fly behind, touch the sky Left the earth below Heard the lines on the side In which way to go Cause it's easier to try That's what proven can't be done And it's easier to stay To turn around It's a blue world It takes somebody to help somebody Oh, it's a blue world It's a new world It needs somebody to love somebody Oh, it's a new world Art & Soul took control Took control of me They found you, spread the news Hands across the sea Put me down, turn me round Turn me round to sea Marble holes, open doors Someone found the key Cause it's easier to try That's what proven can't be done And it's easier to stay To turn around It's a blue world It takes somebody to help somebody Oh, it's a blue world It's a new world It needs somebody to love somebody Oh, it's a blue world I don't fly to the blue world Avui, a les 9 del vespre, EMA de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Ara escoltes ràdio de esfer. Smooth jazz. M'agradaria que tinguéssim una mica d'acord amb l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament. M'agradaria que tinguéssim una mica d'acord amb l'Ajuntament de l'Ajuntament.