Empanada Cultural del 17/12/2022

... Prepareu els pites que aquí comencen amb pasx, l'envafada, el gran festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Cultural. Un programa cuinat per... Paul Divert. Adriano Canero. Llega Bueno. A Ràdio d'Esperm. Sé tú mismo. Sé tú mismo. Seguro que más de una vez se han visto empujados hacia aquel lugar común de la retórica española, del sé tú mismo, ya sea como víctimas de este consejo bien intencionado o incluso como representantes del imperativo más condescendiente, tanto monta y poco importa, la verdad. En este caso, en el ser, todos somos víctimas y todos somos verdugos. Porque vamos a ver, un poquito más de cerca si cabe. Este mandamiento de la autoestima parece antes pregunta qué respuesta se viste de consejo cuando tiene alma de acertijo. Porque para empezar, ¿quién narices es uno mismo? ¿Dónde empieza el estado y acaba la esencia? Y viceversa. Difícil respuesta. Y eso, que los deberes nos los pusieron hace más de 2.500 años. Pues antes del sé tú mismo, estaba él conócete a ti mismo. Pero parece que seguimos sin una respuesta clara que darle a los griegos. Aunque seguimos buscándola, eso sí, en las tazas con té y frases de autoayuda, en la meditación, en el vino y en los libros de Jim Rohn, que a pesar de su muerte, sigue influenciando y generando titulares para los pos de Instagram. ¿Y quiénes somos, según él? Somos el promedio de las 5 personas que nos rodean, en la distancia física también. Pues Rohn bien podría ser uno de esos 5. Lo importante es que nos rodeen, con sus pensamientos, con sus estilos de vida, con sus reacciones, visiones y acciones, y con todo aquello que estas personas nos transmiten y que nosotros heredamos. Y así mismo, en algunos casos, también intercambiamos. No olviden que ustedes y nosotros también somos los otros. Hay los otros. Miren, yo no sé si Rohn tiene razón y si son 5, 7 o 2, pero resulta evidente que si somos, somos porque hay otros. Mirando de cerca, de lejos, a través de una pantalla, de un eslogan, o tras unas gafas de sol polarizadas. Somos porque hay otros que también son. Y eso, antes que Rohn, ya lo apuntaba Kuley con su interesante teoría del yo espejo. Pongámonos serios. Según el sociólogo Charles Horton Kuley, también estadounidense, el yo de una persona crece a partir de las interacciones sociales que mantiene con su estorno. Todos nos proyectamos en la sociedad de una u otra manera, pero dicha proyección se origina no en nosotros mismos, no, sino en cómo suponemos que nos ven los demás. Así que más que ser como en realidad la genética nos dispuso a ser, somos como creemos que los demás nos ven. Jodido, ¿verdad? Porque yo no sé ustedes, pero ante tantas posibilidades me pierdo. Ya no sé si soy como creo que soy, como creo que me ven los demás, o como realmente los demás me ven, pues eso tampoco lo sé. Por eso, en estos casos de diatriba existencial, lo mejor es tirar de filosofía y parafrasear a una persona maravillosa que un día dijo, ¿eres tú? Fíjate tú, ¿eres tú? Y dice, pues soy yo, ¿no voy a ser yo? Estaba sobrevolando al ambiente, ¿eh? ¿Eres tú? Siempre va bé, se acaba de acabar el mapa. No, pero en un tono digno, o sea... Solete, solete, hasta ese momento no la habíais escuchado. Sí, sí, está muy bien. Está muy bien, ¿por qué ves? Amb les 5 personas que tenim a prop, pues jo la meva... Jo segurament ara mateix molt a prop tinc el hijo de Barry White, para que tingui la meva, aquesta de ultratomba. Se te ha juntado a alguien con gripe, virus... Esa quinta persona era de gripe, sí, sí. Esa no estaba a cierta distancia física, estaba muy próxima, por lo que veo. El virus. Bueno, aquí somos 4, por cierto. Pero no sé si estamos entre esos 5, los grandes 5. Bueno, al fin de cuentas, por eso he retomado... El 5 es el espectador. El 4, el 4, el 5, ya. El 4, el 5 son los comentarios de YouTube. Eso también, eso también. Y el problema de muchos de los suicidios de hoy en día. Sí. Los otros somos los culpables. Eso de la mirada ajena, que va un poco... El tema de hoy es la mirada ajena. No hemos hablado mucho de nuestra propia esencia, de cómo realmente somos, bueno, he hecho yo más que todo. Pero lo que me voy a decir es que hablaremos todos en base a la mirada ajena, esa que nos condiciona, no sé hasta qué punto, a algunos más, a otros menos. Bueno, me contaréis vosotros. Jo crec que anirem obrint, perquè ara veurem el Mano del Dio, però crec que cada secció començarem des de com ens veiem, des de més joves a més, o no? Ah, no te crees? No, perquè tu no... Jo me voy a la infancia total, ¿eh? Doncs jo re, no he dicho nada. Venga, en vez de contener ahí este regalo sorpresa... Exacte, anem, primer escoltem la gran mirada dels altres. Exacte, per favor. Ens podreu trobar a... Facebook Empanada Cultural. Twitter Empanada Cultura, sense l'L. Instagram Empanada Cultural. Tots els podcasts, Spotify i els videocats a YouTube. Mano del Dio. Val, què escoltarem, Edgar de Parteva? Jo primer portarem una sèrie que va molt d'això, va molt de la mirada dels altres, o la mirada que nosaltres fem nosaltres mateixos, en funció del que creiem, que els altres veuen de nosaltres. També és una sèrie que implicarà la nostra mirada cap a aquesta sèrie. Correcte, sí, sí, sí. És un puto callejón sense salida! Jo crec que hoy salimos de aquí con un ojo licuado, todos. I com us diem estar vendit a sèrie? És una sèrie que, a més a més, ha fet molt de soroll. Abans de castigués ja penjada a Filming, la segona producció pròpia de Filming, juntament en Bogalú, que es diu Otodefensa. Bugalú i la primera... I Portuondo. ...deven ser tres, doncs... Bugalú és una que desconozco, hablas de Autodefensa, i aquí trajimos hacía mucho tiempo. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no! No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Filming, juntament en Bogalú Films, ha provat aquesta sèrie. Què és? Autodefensa, oi? Ok, la segunda, i per tant, la primera era la que... que estem fent. Doctor Portuno. Serà que, o sigui, filmin, des d'aquí, el com es diu, al roure, el com es diu, el que ho porta, posi pasta empanada, perquè li estem portant totes les pel·lícules i tot. No, i a més, quan està en el momento oportuno, no? Cuando se puede decir eso de rabiosa actualidad. Sí, sí. Porque las tenieron la semana pasada. I tan rabiosa, a més, perquè només va ser penjar el trailer i ardió Twitter d'una manera... La ràbia! Sí, sí. Perfecte. Estem en aquest punt, ja no només de l'ofendidito, sinó de l'opinió ràpida i, amb un trailer, s'ha generat. Jo no sé la gent que ha vist el trailer i la ha criticat, si després han mirat la sèrie no l'han mirat. Després posarem el trailer perquè jo crec que també té tela. Jo, de fet, començaria pel trailer... Bueno, però espera, eh? No, no, no, no. Deixa-me, deixa-me. Espera, espera. Primer acabem el menú del dia. Penseu que acaba d'entrar el panaltic, que no ho sap a l'estona. Mira, mira, que molt de malaltia. Menús del dia, de 10 minuts, ja. Seguirem una mica un retrat d'aquesta generació Zeta o Millenial, que us portaré un còmic que és exactament un reflex d'aquesta generació, però en comptes d'en parella, que en el teu cas són dos amigues, aquí és la solitud, és tal solitud del nostre personatge, de la nostra protagonista, que es diu Mi experiencia lesbiana con la soleda. O sigui, hi pot haver-hi algú entre hot i degradant de títol. Sólo m'he faltat frente al espejo i estic en la portada. Això ja és puta madre, ja. Després entendrem, perquè ja estigueu veient el vídeo, la portada és la nostra protagonista, diguéssim, de cara al tors nou d'una noia que ja veurem qui és. Però sembla que s'està desdoblant, no, ante ese espejo. No, no, no, no, no és tan així, però veurem que la mirada de Liana és bastant heavy amb aquesta autora, bastant jove, que es diu Kavi Nagata. Genial, genial. Veo que dialoguen molt bé estos dos. Sí, la veritat és que al veure la sèrie, jo ja havia llegit el còmic i dic... Lo siento, yo hablo de niños, tío. Yo hablo de niños hoy. No diguis morales. Desde luego que no, y menos aún después de haber visto Manticora. Pero el tema es que hoy hablo evidentemente de una película, se llama Close, del cineasta belga Lucas Don, película, además, que también ha dado que hablar, no tanto en Twitter y a partir de un tráiler, sino a partir de ciertos premios en Cannes, en el festival de Sevilla y tal. Veremos y es para tanto, pero este director ya... Bueno, su segunda pel·li, y este director se dio a conocer con una pel·li que ya de por sí salió a ganar premios, ¿no? Sí, sí. Pero poquito a poco. Doncs llancen-nos cap a les sèries, a veure què ens expliquen. Mosses. Va, comencem el torron. Directament, us explico la sinopsi i després sentim el tráiler, perquè així ja veiem una mica què va generar la xarxa. La sinopsi és oficial. La sèrie va de dues amigues, que fan el que els dona la gana, sense haver de demanar permís a ningú. Va de tenir 20 anys, 20 tants anys, de viure a Barcelona, i de voler trepitjar totes les línies vermelles emocionals possibles per descobrir qui ets realment. Va d'aventures de dues boges descarades, que no volen que ningú els digui com fer les coses, i que han creat el seu propi món per ser-ne les reines. Llavors, aquí s'has justificat una miqueta. En realitat, la defensa va de dues noies, que estan molt espantades, i que es diverteixen en defensa pròpia. Diuen que ho senten, però que tot el que han fet ho han fet en defensa pròpia. Només és que tenien molta por. Què estàs la sinopsi? Anem a mirar el trailer. Belén, esto es el fin de la jura. No hay nada de comer en la nevera y como un ketchup y un yoghurt. Belén, parecemos dos vagabundas, va en serio, tía. Hemos tocado fondísimo, tía. Pero fondísimo. Va en serio, va molt en serio. Se lo vamos a dejar en las drogas ya. Es que ni coca, ni queta, ni speed, ni LCD, ni porros, ni marihuana, ni M, ni opio, ni GHD, ni nada. Esté aprendiendo a reconstruir mi masculinidad. Lo importante que es como posicionarse y el feminismo... Superimportante el feminismo. ¿Qué crees que es más importante ahora mismo? El feminismo o el ecologismo? Llevo toda una vida subiendo los egos de todos los hombres de los que ven a moro, y creo que tampoco os merecéis vivir vosotros una mentira. Tía, no sé a mí ligarme, me pone muy cap sonda de verdad. Es como ir a misa, tía, como que ya sabes lo que va a pasar. Correrse, ya, desde que me levanto hasta que me acuesto, todo. Tup, tup, tup, tup, tup, tup. No vas a cumplir ninguno de tus sueños. Todo el mundo tiene más talento que tú, todo el mundo tiene más suerte que tú. Y de repente me pongo a llorar hasta como en espacios públicos superrandom. ¡No! ¿Todo bien? ¿Qué es un poco de agua? No, tía, no quiero nada, joder. Ya, pírate. Pero qué quieres, que sea tu buena obra del día o qué? ¿Qué es, el puto Jordiévole? Jo, quan penso en el meu funeral, sempre penso en la gent que vindrà. Es una liña increíble, será como una cesta. Con forma de mi cada fomo no está. Siempre puede pasar más, ¿no? Una noche de fiesta cuando acaba, nunca. Porque siempre pueden estar pasando cosas. Es que la vida es igual. En algún momento vas a tener que ir a dormir. Merta, que tía. Oya hay Robin Montjuic, tía. Tu mejor fiesta, tu peor resaca, ¿no? Pone subtítulos de este gran tráiler. Oh, resaca perenne. Yo debo decir que cuando veo esto de autodefensa, siempre me viene a la frase esa, la consigna, ¿no? De toda manifestación. Violencia en autodefensa es inteligencia. Esto no lo habéis repetido. No lo habéis coreado, no lo habéis coreado. Yo sí, es que tú una juventud, como estas chavalas. Yo creo que 10 años antes. Sí, sí, muy largo, muy largo. Ha ido de hippie. Bueno, ya estamos divagando. A ver, dues nenes de 20 pocs que viuen juntas, acompanya en pis, que comparteixen pis. Dues nenes, ja malament. Ja, és que jo... L'espectiu ja. Abans de començar a parlar d'aquesta sèrie, jo he de dir que estic molt allunyat generacionalment del que veurem en aquesta sèrie. És veritat que hi ha missatges universals, però aquí som 3 senyoros... Home, no, perdona. Jo estic bastant a prop, a veure, no molt, però... Me gustaría estar, verdad. Pero te vas alejando, amigo. Sí, me voy alejando, pero a ver, no ens enganyaremos. Es una generación. De fet, aquí en el trailer he vist que no diuen ja ni... ni Millenial ni... Millenial ni nada. Diuen, però no ho sé. Yo, de hecho, también quería preguntaros. Dónde coño estoy yo. Si aquí se trata de entender quiénes somos... Vale, yo, Millenial, ya veo que no, por ahí no. Pero tampoco boomer, no esto de boomer. Nosaltres som la prèvia. La posterior, que som a los Generación X. Vals dels 90. No, els 90 no. Els que van viure a la Juventud. Els que van veure el Cuervo, i Màtrix, i el... Los que creyeron con la Canon ahí de fondo, en los 80, y en los 90 ya eclosionaron... Compramos gabardinas de Cuero, las otras. I vam de Màtrix, és una època. Ara porten aquesta gabardina, però tallada, pels malucs. I amb brilli, brilli. Té el conaix. Vale, doncs això. Dues noies, no dic nenes, dues noies que comparteixen pis. I la seva vida és una de les crítiques que feien quan va sortir a Titeres. Dos pijas que se drogan mucho i tenen mucho sexo. Seria un resum molt bàsic, però, a l'argument, una mica gira en torn, sobretot, també amb temes de salut mental, però sobretot en la fiesta i el sexo. Però elles ja s'afanyen a dir que no són bàsiques. Clar, la sèrie, jo crec que acompanya molt bé, són dos protagonistes que no... Elles mateixes, o sigui, hi ha un punt d'autoparòdia absolut. Sí, sí. Per què? Perquè és... Aguanta't a tu mateix. Sí, tota la vida. El tema és que això neix com una autoficció, i és veritat que en entrevistes ells han dit que són elles mateixes, i és la seva casa i la seva vida, però que hi ha escenes que són hiperbòlics, que estan exagerades o buscant un punt més ficcionat, perquè la cosa tingui cert interès, perquè no podria ser molt avorrit. Però és veritat que, si són elles mateixes, jo encara estic decidint si m'ha agradat o no m'ha agradat. La sèrie, però el que tinc clar és que si elles són així, no en acaben gaire bé. El humor sempre és un veículo positiu per presentar-se entre la societat. Si le quitamos ese humor, lo que me vienes a decir, Edgar, es que... Clar, el tema és que crec que han fet un exercici, ho comentava abans, en plan Larry David, de col·loc-us situacions incòmodes o de vergüenza gena, a veure com tu ho pateixes i com ho desenvolupen elles. Ara, s'hauria de veure quin percentage ha dit por vellar i quin percentage ha de realitat. Clar, però per exemple, l'aquestes sèries que els encanta Netflix de fer, que són aquests documentals de gent hipermega rica o pija, sabeu, aquestes d'aperclàs i tal... Que les mansiones. Cardaça, no, però després també hi havia aquella, que és a nivell espanyol, que era d'aperclàs també, de l'artista de turno, el no sé què, però... Elite. No, Elite. No, no, no, no, ficció, ficció. De documental, però que després enganxa, perquè tu el que estàs veient és tan... És tan paròdic que segurament l'agència d'això, aquesta, que surt, però és tan paròdic que tu ho veus i t'enrius, tio, no? Bé, sí, a un punt. Per què? Perquè et sobta, perquè és una realitat molt allunyada de la teva. Clar, jo no sé si aquests dos personatges o aquestes dues actrius són representatives de la seva generació. Jo vull pensar que no. No ho sé. Perquè en cap moment, per exemple, no se'ns diu si treballen, o qui els hi paga lloguer de la casa amplia i lluminosa que tenen a Barcelona. Llavors, potser és allò de la pija, que se droga i té sexo, una miqueta del punkismo des del privilegi, per entendre'ns. Ara, això és una crítica que jo no faré. Dic, jo no m'atreveixo a mullar-me, perquè estic tan allunyat, que encara estic peint si m'ha agradat o no m'ha agradat la sèrie. Clar, però això també, Edgar, si ens plantegem que hi ha darrere, no? Que a sobre darrere hi ha més coses, no? Ens comentaves fora del programa que, en el fons, és un stalker, no? M'has dit de... Aquest projecte comença. Vaig estar mirant. Vúgalo Films és la productora de Miguel Ángel Blanca, que és el que ha dirigit i ha co-creat la sèrie. No el de l'Àia. No el Blanco, eh? No el Blanco, no el Blanco. Sí, Blanca, tampoc, no, perquè... És un... Magaluf va fer una, que es deia, Magaluf... Gostown, un documental sobre Magaluf. Sobretot cantant d'una banda punk i que es deia un lloc on caurà mort. De fet, ha tirat sempre bastant de documentals. Crec que té un cormatratge de ficció, però la resta diria que tot és documental. I aquí es nota el llenguatge. És evident que han jugat molt a la IMPRO per buscar aquesta naturalitat, que això és una cosa que se'ls ha de dir. Que té una gran naturalitat. Creus el que està passant? Potser hi ha alguna escena estracanada, però en general, a nivell interpretatiu, es nota que hi ha hagut una feina darrere de joc de IMPRO. Segurament han gravat molt més material del que han volgut. Com està muntat? Hi ha molts jampincats, no? M'encanta aquesta modernitat tango d'Ardiana de 160, de l'any 1959, amb a puta suble. Sí, encara continua a ser modern. Sí, però ara aquí hi ha moltes escenes gravades amb un focazo a la cara. Vull dir que... Això que dius de Novelbach, com es trencaven, aquí ara... El muntatge, eh? No estic dient a nivells de trap, de traperos. Però, si us hi fixeu, quan sortien els primers vídeos, sobretot a nivell català, vaig a patjar un gang o tot això, aquest moviment trap català era molt de... Tot, o sigui, gravat... Semblava que es busqués de la peor forma possible, a nivells simatogràfics. O sigui, era com... Estem aquí, traiem el mòbil, fotem la llum aixaca contra les nostres cares... Hi ha una idea, també. Ja l'has ensenyat d'aquest blanc de punquisme voluntari. De distorsionar la realitat, en el fons. És una idea distorsionar la realitat. La realitat veu molt, el que veig, d'aquesta realitat que hi ha a fons, i que, en el fons, també et pot provocar que no t'agradi tant. Perquè tenia la sensació, quan t'escoltava Edgar, que hi ha molt, també, del que, possiblement, nosaltres projectem el veure a la sèrie, sobre elles, que ens fa que el mateix material de ficció, en teoria, ja no t'agradi. És aquest el problema entre el diàleg documental ficció, no? Que si tu creus massa i els personatges són com són, hòstia, merda. Que has d'alguna manera acceptar que hi ha d'haver ficció. A la contra d'això, hi ha una cosa que són capítols que... Jo us insisteixo, eh, Valleula. No en posició ni si m'agrada, no ho sé, no ho he decidit encara. Però Valleula són capítols d'entre 10, 20 minuts, 15, 17. Això, jugar a favor d'això que deien, que fa que vagis passant capítols, i els veig, els veig d'una sentada ràpid. T'agrada dinar-nos una cosa, però passen bé. És fresca, no, és allò que diem d'un cinema fresc, no? D'un discurs fresc, que es fa a mi. Però jo només he vist dos capítols, els dos primers. Que d'alguna manera també presenten els dos personatges, perquè el protagonista del primer no és... I en el fons són elles dues, no? Que són... Bertha Prieto i Bertha Prieto. Exacte, no? Bertha Prieto i Bertha Prieto i Bertha Prieto. No sé si són els seus noms de ficció, o si són també els noms de... Són els reals i es diuen Berthal i es diuen Berthal. I s'utilitzen aquests noms també de la sèrie, no? De fet, la meme, que és el saudònim d'una d'elles, que és la cosina de rigor, de bandini, i és Corista, també, de rigor, de bandini. Una d'elles és Dramaturga de Scriptora, l'altre és actriu i cantant, que té Spotify propi. I sigui que, en principis, estan parlant d'elles mateixes amb els seus propis noms, la seva vida, el pis és el seu, també. Sí, hi ha una mica de Luis Ikei, aquí. No sé si hi ha Luis Ikei, podríem dir. Sí, però aquí és el revés. Aquí, en comptes de cancel·lar, elles cancel·len a la gent. Clar, aquesta és la diferència que jo també he anat veient, no? De dir, a Luis Ikei es presenta... no des de l'orgull, sinó des de l'humilitat i el patatisme, no? I aquí, com a mínim, aquests dos capítols, sí, sí, és el que tu dius, us demanem perdó d'avançada, però actuem així amb autònomes perquè estem espantades, però tu no veus aquesta por. Com a mínim, nom en els dos primers capítols. Tu el que veus és una pràpotència, no? Però et diré una cosa, jo crec que equilibra molt, a mi sí que m'agraden. Jo, si ho parlaré, una mica. Aproximumer, eh? No, no, jo sóc el botón, no. Jo, a la qual estava veient, jo... Però perquè... Combina molt bé coses que, a mi, per exemple, m'agraden, que és l'orgull de l'opatètic. Jo crec que combina això, no? És a dir, hi ha certes escenes que són extremadament patètiques, però no patètiques des de la comèdia, sinó... Tu estàs veient aquest personatge de agradat, de pressió... O sigui, és com quan parlàvem de Boja Horsma, tots aquests personatges que són molt trencats per dins, l'únic que, en aquest cas, estan sols, però entre elles. És a dir, s'ajuda en mutuament, entre cometes, s'ho parla en mutuament, però entre elles és que entre les dues no sumen una persona en el sentit d'estabilitat normal, no? Llavors, el patatisme, per elles, s'agafa també des de l'orgull. Clar, a fer, jo crec que... L'orgull a classe, no, no. És que nosaltres som unes figures... És working class, però amb orgull, no? Sí, sí, però és una figura de... No, no, no, si jo els tios... El que hem vist en el trailer, no? El tema de si tenim ansietat o de pressió, hi ha un capítol només dedicat a l'ansietat. I es parla constantment de la pressió de... Però què? No vas a dir només els tios o de la pressió de l'ansietat? És com a resposta, en el fons. Tot de temes tractats des d'un prisme que realment toca molt. Quan estàs veient el que els hi passa, el que deies tu, en aquest forma casi documental, tu dius... Vale, que pot ser molt... molt trivial, moltes coses, perquè, òbviament, són situacions com... Ai, jo que sé que podria ser com... Ai, no m'he d'agradar l'Aigle. Podria ser com de primer món, però és que, a l'hora, i com que hi ha aquest orgull d'aquesta classe, entre cometes, tenir orgull de que sóc així, no? Llavors, això encara ho fa més patètic. Jo crec que aquest equilibri, per mi, tenia una comèdia superbògica, que podria tenir la basant sèrie eufòria, que també té un retrat d'una generació molt jove, però eufòria s'ho pren també molt... M'hi estem parlant de gaire... S'ho pren molt seriosament, també, eufòria molt... I aquí és molt més pla, en el bon sentit, és una cosa molt més accessible. Bueno, hi ha un exercici d'autoconciència per un costat, i després, com una mica, de transparència. Mira, jo sóc així i molos com més mierdes, no? Tinc les meves ansietats, tinc les meves depressions, i m'hi exposo, que em diguin el que em diguin, jo crec que és un vot, és una oda al dret a la contradicció. Aprendre una decisió ara, i al cap de mitja hora... Tenim el capítol 4, no? Hi ha un moment que truquen el seu camell per dir... Nunca més me vendes drogas y me vendes drogas, te denunciaré porque le vendes drogas a niñas. I a la mitja hora, i estan demanant un altre cop de tot... Ah, i a niñas, les diuen elles, les diuen elles. Estava justificado... A veure, tot venia per un puesto, tot venia. I perquè també volia relacionar una miqueta amb que té certs aromes... Això no sé si és una mica gafapastero, però certs aromes, aquí en Parker, aquí ets. El punt aquest de veure la decadència d'adolescents, o aquells eren preadolescents, aquí són postadolescents, en aquest cas. Té un punt d'això, d'eufòria, d'aquí ets... És com una amalgama, d'aquesta gent a vista, aquestes coses. Evidentment, bueno, aquesta gent, i entenc també el Miguel Ángel Blanc, que no sé fins a quin punt en aquí tenim la Bertha Brito, de la Beléns Varenys, que fora de treballar als guions, o als diales, que m'imagino que també, han estat a la part més de direcció. De fet, ells, o sigui, els tres són creadores del projecte. En principi, amb una entrevista d'ella, digueu a Miguel Ángel Blanc, que ell va fer de Stolker, a la seva Instagram, d'elles dues, i un dia va crear un dossier, amb fotos que havia tret del seu talent d'Instagram, aquest dossier el va enviar a Filming, i quan Filming va dir que amb el projecte van amb elles, li va dir, oye, fem-nos una sèrie sobre vosaltres. Això ha de ser un boomer sospechoso, no?, a ser el amigo de 40 anys, de productors, de les amigas, de les xigas, no? Sí, sí. D'això van a ell. D'això ell surt a la sèrie? No. Bueno, jo no. Jo no li poso cara. Com que surten dos... Bueno, un, concretament, el segon episodi, que és la història d'una de les noies... Dos més grans que surten calvos amb barra, no són ells. Perquè hi ha una història... Té un paper en aquesta sèrie. Sí, que a més, és com... podria ser tu padre. No, no, no. La mentida. La sèrie té una cosa molt bona, i és que té unes frases memorables. O sigui, hi ha frases... O sigui, és una sèrie com si fos en tweets, o més més. Saps allò que es nota molt que hi ha un guatja molt milènia, molt feta, que és molt d'impacte. Cada capítol, estem parlant d'entre 12 o 18 minuts, són capítols que les deixaran anar a frases d'aquest... Això que has dit de cantant... No, la Santa Espina o la... Sí, la Rosa, em sembla que cantava. Sí, canta una sèrie de cançons. Mentre és l'extra popular. Sí, sí. O sigui, sóc punky, medrogo i follomucho, però sóc una mica convergent. Aquelles coses de tot. Això és el que es comentava de la joventut d'un nio. Que molt religió per a les frases. La joventut. Aquell component de desorientació postadolescent, d'objectius vitals gens clars... Aquest adonisme, com m'abandono, perquè així no he d'estar pensant amb el que hauria d'estar fent o no. I parla diverses vegades del FOMO. El FOMO és aquella, fear of missing out, és aquella... No deixa de ser certa ansietat, que passa sobretot amb les xarxes socials. És la gent que és generació que viu de base amb les xarxes socials. El FOMO és allò que perdrem allò que no estic informat. Què està passant al meu costat? Com a por, no? Sí, fear of missing out. I, de fet, ells fan servir la paraula FOMO diverses vegades. Hi ha un capítol final, que és com reflexions en un after, que es posen tots ja, fins i tot. Fins a les elles estan drogades i vaguts i tal, i comencen a fer certes disquisicions filosòfiques sobre si fos un concepte o què seria. I es fos el concepte. Bueno, algo que quería decir es, en base también a lo que estabais comentando, sobre las intrusiones, sonoras, y esto es el montaje al final de Jumping Cat, lo utiliza desde lo visual, pero también desde el sonoro, ¿no? Con todos estos registros de diálogos, música, eso me parece una cierto. Después, esta idea de FOMO, nos recupera algo que creo que aparecerán los tres ejemplos de hoy, que es la necesidad de pertenecer a una tribu, de cómo muchas veces, en esa idea de espejo, que venía comentando en la editorial, de cómo somos, sobre todo también, cómo somos a partir de formar parte de un entorno, de un colectivo o de una tribu. Que para saber cómo soy dentro de ese colectivo, tengo que saber cómo es el colectivo, porque un papó no coneixa la parte externa. Hi ha un capítol que és el de... que hi ha un punt de... No, no, agafem autoconsciència. Otres sí, por cierto, no? Millamoel és aquella sèrie. La recordareu, no?, de que el tio, com per intentar... És com que entra en sus cavales, de que ha de demanar perdó, ha de mirar cap enrere i a tota la gent, o a totes les coses que ha fet mal, ha d'anar solvantant tota la història, no?, de quedar un dels personatges, no? És un broken flower. Un alista amb les dones i el... Disculpes a tothom. Hi ha un capítol, òbviament, curtet, que és com van trucant a amics de fa dos anys que no es veuen així, com per així està bé amb elles mateixes, però, clar, les disculpes són, en una surt en el tràiler, que és... Mira, que és que te deia que... que lo siento porque en su momento yo estaba súper encolgado de ti y te decía que eres un súper buen poeta, que no lo eres. Clar, totes les disculpes, totes les que surten al capítol, són de dir, hola, potes! Jo crec que és molt més greu. Aquí es parla molt. Ah, sí, el racisme, el masclisme, el racisme. Hi ha una de les disculpes, que és... Mira, no me recordo el nom del naio. Jo era que iba contigo a la plaza, fumar porros, perquè eres negro, y tener un amigo negro molava. Era muy cool. No, no, si nosotros ya no habíamos de que ya es una blanca, no os parlaba la policía. Sí, pero está muy acertado en este punto. Es un ejercicio y com da. No sé si he sido humilitat o de janovesitat, pero desde un jogo muy dalego, muy narcisista, te pido disculpas, pero no para que tú estés bien. Para yo sentirme mejor que soy buena persona. Pero hay algo de todo esto, y aquí ya estoy, aquí ya me voy a meter en las brasas, o sea, que Uri veis pensando ya en la siguiente sección, no sé si tienes mucho más que denetiar. No, el tema de que el feminismo como tal... Es como tal, porque tú además hablas hablado de una posible respuesta a criterios y ideas reflexiones que están totalmente vivos hoy en día, así sea a través del género o de la raza. Y en este caso, a través del género, nos vamos a engañar y ha habido un movimiento. No podemos estar en el mismo movimiento en el día hoy, en la actualidad, que hace un año, que hace cinco. Y hoy en día, el feminismo ya es institucional. Que sea institucional no quiere decir que no sea necesario, quiere decir que es institucional, no lo podemos poner en discusión. Sale por la tele. Se promueve por la tele y es una reflexión a la que todos nos invitan y no nos invita ni un hombre ni una mujer en la calle, no lo hacen desde la institución. Esto es algo muy importante, a tener en cuenta. No quiere decir que no se pueda ser una víctima dentro del feminismo, o simplemente desde el hecho de ser mujer. Lo que quiere decir es que habrá mujeres ya empoderadas que estoy utilizando la situación de institucionalidad para tener ciertos privilegios en su discurso y en la manera a la que se ofrecen esos discursos, a la vez que habrá cantidad de víctimas aún necesitando ese feminismo y ese cambio. Por lo tanto, lo que vengo a decir es que hay una gran contradicción en el momento que vivimos. Aquí ho juguen elles. És un discurs que elles adquireixen com a propi de què és feminisme, això que estic fent és feminista o és anti-feminista, perquè com que ens hem passat el joc, hem donat la volta, i això que estic fent ho estic fent des de la posició ara, en principi, i dir-li ja de Barcelona, perquè tot el que digui serà correcte, o me n'estic aprofitant i estic sevent el contrari de la feminisme. Tot això surt. Està bé? Tot això surt. De fet ja ho hem escoltat, si vols per tancar-hi a la secció, però a qui li fan pagar? Pobre xaval. És veríssim. Que més li diuen. Perquè què és més important, el feminismo o l'amazones? Pobre nano, que el nano també està molt desorientat. El canvi climàtic. Mira, la seva màxima por, una altra cosa a la mirada al llenar, la seva màxima por és miedo a ser cancel·lado, que he hecho algo machista sin saberlo. No publiques nada en redes. Està molt present, la mirada externa i la necessitat de validació constant. De fet, en la discoteca amb l'Àfter hi ha un espitx d'un dels nois que parla de los famosetes que va conociendo, i cada cop que diu un nom diu 35K, 17,5K. Sí, ja parla de la gent en funció dels likes i els seguidors que veuen. A medida que odies el tiempo presente en relación a todas estas redes sociales, puedes acabar odiando también la serie, porque es fruto de todo ello. Però diàloga molt bé. Prang abuso como una parodia, porque va al món la pena. És una sèrie super racumanabla. Que si te sientes como el chico ese del capítulo, vas a ser possiblement uno de esos del tuit. Si la mirada és en perspectiva, hace que te rías de una de las frases que me pareció más acertada de todo el capítulo, y ahora aquí son las histéricas del siglo XIX. Y eso conecta con la idea que hablaba de lo institucional, al final, cuando se tiene el poder, se puede someter. Y el poder se puede tener en una parcela en este estudio, o se puede tener a nivel social o mundial. Está claro que no es así aún hoy en día, y por tanto, una serie sí me parece necesaria, pero también me parece necesaria tomársela con mucho cacho. Sí, ve a una cuadra completa, distancia, y eso a tothom em sembla necessari anavançar, que si no, no arribaré, vamos a ello. En els meus 28 anys de vida encara no sabia el que era tenir per ella, ni tan sols quedar per una cita. No havíem mantingut cap vivència sexual. Per no tenir, ni tan sols tenia experiència com a membre rellevant de la societat. I així, el juny de 2016, a la meitat del dia, tenia davant meu, a un escor lesbiana. De fet, així comença el còmic que us porto avui. No sabia que això... És autobiogràfico. Així comença mi experiència lesbiana, com a solea, literalment, eh? O sigui, ja sabeu que els manques són al revés, no us estic obrint pel darrere, però és exactament com comença, exactament, que és a més la mateixa portada del còmic. Però aquí hi ha diàlegs, a partir de la segona pàgina. Sí. Que m'agostaria saber... Hi ha poquet diàleg. De fet, el diàleg que ja veurem, però la forma que té aquest manga de narrar, és tot en aquesta mena de recreació flashbacks en off, d'acord? Diàleg ja retio en poquet, només és per omplir els forats, perquè no tot sigui una autoria que va parlant de fons, però el que sí que us avanço, òbviament, és autobiografia d'aquesta autora jove. Ara veurem si vosaltres qualifiqueu de jove o no, que és... 18 anys. No, autora jove, 28 anys en aquest moment, a 29, concretament, però que és del 1987, 35 anys. La joventura hi haurà els 49 anys, a 20 anys. Perfecte. Aquestes marques que posen... Per a joves de 1 a 99, no? Per ahí vamos. La senyora mental etiqueta. Hi ha un òduls, ara? Sí. Hi ha un òduls. Hi ha un òduls. Sembla una categoria de por cap. Bueno, seguim amb Càmit Nagata, que amb 29 anys, el 2016, va estar publicant en tires còmics de forma on-line, algun cop tu, Adrià, no potser te'n recordaràs quan quan vam portar còmics com Private Eye, o sigui que hi havia Panel Syndicate, que és aquella web on la gent pot penjar les seves tires còmics, i a partir d'allà hi hi ha gent que ho ha auto-publicat o algú li ha publicat, això ho feia molt al Montaïs també al universo. És l'inici d'aquesta dibuixant, no? Llavors, n'hi ha un a Japó, o principalment per gent autòs japonesos, que es diu PICSIF, vale? PICSIF. PICSIF. PICSIF. Llavors, ja, el 2016, anava publicant aquestes tires, que al final són vivents, i són mini-capítols, que ja li anava bé, perquè al final cada capítol l'anava penjant quan ella volia, i això va ser el 2016, i al 2020 ja ens arriba Espanya, editat, traduit i tot, per la Fandogàmia. La Fandogàmia, qui es va encarregat també, que ho leia ellos, perquè també és veritat que veure encara les temàtiques són bastant xungues, però la forma no ho són per per a nada, va anar a editar-li també les següents obres fins a dia d'avui, que eren el 2018 diari d'un intercambio, entreprenent desist, com digo, misma, si s'agraeixen les línies, i l'últim que tenim que és de 2021, que és acabar eixant un trapo ollendo de la realitat. Com pots veure, Adrià, no és un còmic supercurt, estem parlant, o sigui, si no vols posar-nos un tal a la càmera, perquè veig com decorés, és de 142 pàgines, és que el llegeix superràpid, a més, d'aquest format manga, és a dir, que no us imagineu aquestes pàgines de Franco Velgas, que són superrenormes, sinó és molt fàcil de llegir. M'ha cridat molt l'atenció, que totes les pàgines com a molt hi ha 4 penells, 4 viñetes. Sí, en algunes que són més. Ja veureu que si us ho llegiu és molt ràpid de llegir, que no vol dir que sigui es dents, es dents en el sentit de tot el contingut que intenteu fer-hi. Si us he començat amb aquest inici, a part de ser algo autobiogràfic, és un còmic que s'haig, és un còmic que serveix a l'autora per explicar què li ha passat durant aquesta època de vida, o d'aquest tros de vida, des de fa molt poc, perquè si estem parlant d'aquesta 35 i això ho feia amb 29, o sigui, ella ho ha experimentat tot això amb 29, no, doncs ja us figureu que realment ho té molt recent, no és aquestes memòries que quan tens ja 80 anys faig la vista drast. Llavors, us llegeixo el que és la contraportada, és a dir, del caval còmic, d'acord? Que és, durant els 10 anys posteriors a la meva graduació, en el batxillerat, vaig patir cada dia de la meva vida. La forma que vaig triar per alluar-me d'aquella jo, que patia, va ser anar-me la llit amb un escorles viant. En aquest manga, narro, amb la franquesa més nua i punyent, la manera en què vaig contemplar els meus límits més absoluts, per llavors obrir la porta, el que em va dur a poder superar-los. D'un i dos, eh, molt bé la traducció que has fet. Sí, clar, clar. Punyent, la paraula punyent, malgrat, eh? Clar, m'ho he traduït tot, que està allà. Té escarradora, eh? Que m'han de pagar els de Fandogàmia, ara hauria de fer jo la traducció, perquè tot de les frases que dic... De les mandes d'exposició. Ara no estan japonès, estan allà, eh? Ah, vale, vale. Ho traduïm amb el Google Lens. Sí, sí, no. A veure, tot i tot el que us estic dient, perquè realment és una persona que narra la seva experiència durant anys d'un patiment diari, tot i això, és un comit que realment... És molt divertit, no? És que hi ha un punt de tragicomèdia, kawai, kawai. Kawai? Kawai. I aquest rotllo entre molt cookie, molt depre. De fet, això vincula bastant amb l'humor que podem trobar també de la generació milènia, el naixement dels memes com a dalt, és molt aquest riures d'una societat i d'una actualitat depressiva, i fora de lloc, i que tot sentis supera de lloc. Però en aquest cas cookie, no? En aquest cas, si us exceu, anirem posant en imatge, però, per exemple, les reaccions són molt les típiques de manga, de kawai, de les cares, el que es dedica molt a l'autora també és a il·lustrar d'una forma graciosa, grotesca, certes situacions que són molt xungues, per dir-ho així, però és com que les il·lustra d'una forma metafòrica, per sempre... Que la fa del luceix, no? La radueja això, no? Però això també és molt manga, en el fons, no? És molt manga, però vull dir que jo que també s'ha de tenir una habilitat molt potent, i també per arribar no només a reduir-ho així, sinó que ara veurem quins temes són, però no només a reduir-ho així, sinó que tu quan... no només conollegeixis, sinó tu quan ho emets, és a dir, quan tu ho dibuixes i ho escrius i ho redactes, que no siguin punyals a l'esquena, un altre cop per tu, perquè reviure tot això que li passa de un i dos. Que és terapèutic. Sí, exacte. És totalment terapèutic. I jo crec que per això també es dibuixa, si mateix, a algú que he flipat com una nena, vull dir. Estic parlant d'un record de vint i vuit anys. Sí, ella és car... El auto caracteritza, no? Caricaturitza. Ahà. Molt. Però també la basant de la nena, a part que ella explica moments que ella també, a nivell de cost, també era molt nena, tot i ser més tirant, estem parlant de que el còmic és, des d'acabar el batxillat, des dels 18, més o menys, 17, 18, fins a 25. Això ho penso, eh? Bueno, això ho me caccio. Hòstia. No, no, tot això són el patiment. No, no, per això no ho dic, la visita a l'escor lesbiana va arribar massa tard. Sí, clar, clar. Llavors, el que va fer és un repàs d'aquests anys que ha anat passant, no?, per arribar a... Comença pel final, de moment, al còmic, no? Llavors, ella explica que hi ha, principalment, hi ha tres factors depresius d'aquest... Que... Tres factors que l'aporten a aquesta mena de depresió crònica de la portaunista, no? Que és la recerca per encaixe socialment, no? I, entreprenent, podríem dir soledat, perquè aquí no és com el que ens estaves dient tu d'autodefensa de la sèrie, Òdgar, és soledat, però compartida, no?, que és un concepte estrany, no?, també. En equip amb algú que està en les mateixes situacions, no? Si no, aquí és una soledat, no, solitud, solitud, de Víctor Català. Ah, doncs, la solitud, no?, per encaixar socialment, després el segon factor és la relació amb els seus pares, que això també és un clàssic, no?, i després és la recerca de la seva identitat sexual, perquè també té aquest tema, de fet, és un còmic que li podria... li podria m'entrar dins del català, i l'HGTV+, no?, no?, i té un aire eròtic, per tant, no?, tu diguem aquest... No, no, no, no, és impossible. No té aquest... a veure, no, eròtic és que és difícil, perquè eròtic, clar, la manca i l'eròtic van massa de la mà amb el fentà, i llavors aquí no entrarem, no?, no, no, no és... A mi sí que se l'enllaça amb la sèrie d'autodefensa, en el punt de perfugir d'aquesta por, d'aquesta ansietat, d'aquesta vergonya, buscar els límits de manera adonista, no?, els límits emocionals... Això arriba al final, aquí, ja arribarem, no és per res un personatge com els de la teva sèrie tan adonista al contrari, és una persona supercagada, és una persona que alegueu el te pel terra, i com que depèn massa de l'altra gent, de l'aprovació dels pares, dels amics, dels companys de feina, mai acaben fent res, mai sempre és... allò, estrecismo, no?, a casa... Allò és què passa, tenim aquests tres factors, i el que ella li diu, aquest reneixement, de que, al final del còmic, és el que t'explica, té un reneixement que el titlla de... Perdó, és que ara s'ha marat el text. No, jo estava pensant en el que deies de... La dolçamel, ja després arribarem al parquet. La dolçamel, per ella hi ha un concepte que és la dolçamel, la dulce miel, la dulce... Redundante, no? Vale, sí, ja veurem, ja veurem. Us avanço una cosa, és un còmic superincòmode, dins de la comèdia, és un còmic molt incòmode, fins i tot al principi, quan està amb l'escorre. Degotida, no? Degotida. Ella mateixa, en cotes de gaudir del moment, entre moltes comentes, la situació que està amb l'escorre és tan incòmode, perquè ella té aquest arrel de l'ansietat, i de tot, té aquest problema d'aquesta malaltia, que és que t'arrenques pèls del cap, saps? Llavors, què passa? Que té una part del cap, que té una mini-clapa, però ella no pot, sí, et il·lustra d'una forma bastant bèstia, com no pot deixar de pensar que no li deixi la clapa, que la farà fora, però com te la farà fora, l'has contractat, i inclús que em veurà les cicatrius que tinc als braços. Clar, sí, inclús en aquest moment que és tu, espàcil, tu has contractat això per estar a soles amb una persona i treure-te aquesta mena d'espina tan gran com és la primera... És que això no és ni tan sols la primera relació sexual, sinó el primer contacte amb un humà més enllà d'un amic, no? Llavors, clar, això, òbviament, és súper incòmode, però retrocedim 10 anys i llavors ella ja va explicant diferents fases per les que passa una, per exemple, la feina, que aquí... Jo crec que entren molts components que podrien aplicar-se a generacions actuals o distants, diguéssim, però què és el final, la feina precària, és a dir, tu pots tenir molt de temps, és aquella balança estranya, no?, de tenir molt de temps, però perquè perquè et treballes poques hores, és a dir, que és un contracte amb molts cops temporal, amb poca pasta, no sé què, no?, llavors... Morir-se de son o morir-se de gana? Sí, doncs no pots... Per exemple, què passa? Estan feines que no es pot arribar independentitzar, no pot... Sí té el temps per fer moltes coses amb amics, però no té la pasta, però tampoc té les ganes de fer altres coses, perquè no es veu realitzada, perquè deixa els estudis i jo es posa a ficar... Es posa a fer feines d'aquestes, doncs, a un fort de pa, a un, no sé què, llavors... No, no, no, aquest personatge ha perdut constantment per feines que, a més, no li duren, no és un personatge d'aquest que... El principi és motiu, perquè bueno, així faig alguna cosa, així formo part d'una societat que al final és la feina, no?, o sigui, tinc companys de feina, que entre cometes seran els meus amics, no?, però després tot això, doncs, va fallant a la feina, o sigui, al final tota aquesta depressió va agafant un caire de bola, no?, una bola que va baixant, es va fent més gran, van entrant, sortint de feines, i llavors, aquí comencen a sortir frases com les que surten en el comi, com ara, quan m'imposava, està malament, estava feliç, pensava que si mai em feia mal, pensava que si em feia mal, la gent s'apiadaria de mi i baixaria el llistó d'exigència, o sigui, clar, són reflexions que he vist... Autostima... Exacte, no? Clar, clar... Llavors, és constantment la recerca de la mirada aliena, que està que estem comentant en aquest programa, de mirar encaixar sempre a algun lloc, però clar, quin és el preu a pagar per formar part d'un col·lectiu? De la pareixa. Bueno, tu primer t'has d'exposar, és a dir, tu primer, per entrar a formar part d'un grup d'amics, o d'una feina, o del que sigui, tu has de exposar-te, u, o demostrar-te qui ets, o què saps fer, o no?, o sigui, hi ha un punt, hi ha el capítol aquells dels conceptes d'autodefensa, que concepte sói, no?, amb quin concepte identifiques, i una noia plorant diu, doncs jo vull, jo vull amb un currículum. Per què? Perquè si tu puguis veure d'entrada qui soc i què saps fer, i no m'exigis res més. Llavors, és exactament el mateix, no?, aquest, una altra frase que diu aquí en el còmic és, he arribat al meu límit. Ja no puc suportar de sapsionar-me més a mi mateixa. O sigui, és com... No? És superrepre, tot, no? O sigui, per entendre on estava aquest personatge. Però també és un personatge que, en Alfons i això, mira, ens estàvem parlant abans de la primera producció de film, que era Doctor Portuondo, precisament Portuondo decía que en el deprimido había mucha ira, que el deprimido, que es por lo general, no?, todos hemos pasado, no sé si puedo hablar en primera persona, no?, por etapas, no?, depresivas, y uno se ve a sí mismo como víctima por lo general, no?, es decir, como deprimido hablas de cierta fragilidad, y por lo tanto, no ves una fortaleza, un egoísmo, un ego, pero todo lo contrario, y esto es algo que me hizo mucha gracia de escuchar solo al Portuondo original, en la ficción, que decía esto, que el deprimido era una persona con mucha ira no resuelta, que si tuvieran la oportunidad, pasando por un momento de cierta fortaleza, o de venirse otra vez arriba, se llevarían por delante unos cuantos, y de hecho pasa muchas veces como acciones depresivas, o muchas veces son suicidas, y no suicidas desde el individuo, sino desde el conectivo, como el cabronazo del piloto, que dijo, no?, yo me voy, pero me llevo a todos los pasajeros, y en el fondo, cuando oigo, no?, o te escucho, y leo también a través del guión, algunas de las frases veo un exceso de ego, es decir, pero no un ego malentendido desde la prepotencia, sino esa incapacidad de ver más allá de su propia realidad, y que eso es lo que no le permite, en el fondo, entrar en sociedad, porque cuando estás tan enfermo de ti mismo, cuando solo tienes capacidad, así sea por, por muchas veces, por una imposición social, despejo, ¿no?, desde el punto de vista del mirall. Estás continuamente mirándote a ti mismo, mirándote a tu embligo, entonces eres incapacidad de dar un paso. Si tú ahora sales a la calle pensando que hay 800 cámaras que te siguen, es que va a empezar una fraculidad. I d'aquí l'ha necessitat que ens endava l'ideació externa, sigui a la sèrie o sigui aquí amb el manga, no?, digueu-me que m'ho volo, perquè jo no m'atreveixo a dir. Una sociedad muy enferma, en el fondo. Sí, sí, clar, oi, a més, la japonesa, d'altra cosa, com a societat també, que és molt armètica. Cawaii! Exacte. O eres cawaii o... Que digues això, que digues això, t'ho he de dir. Cawaii! Però llavors, què passa? Dins de tota aquesta mega de pressió, el que se n'adona és que, en totes les entrevistes de feina que va, i aquest és un punt de llum, que és, òbviament, on comença aquesta 12.000 que tenim abans, que és que, quan li pregunten més enllà de què saps fer, és que t'agrada, o que et motivaria de la feina, hi ha un moment que se li escapa a dir de, doncs m'agrada dibuixa, o m'agraden els còmics, o m'agrada... I llavors hi ha una feina que li diu, oi, doncs se t'ha canviat la cara només quan has dit això, o sigui, jo t'ho intentaria anar per aquí. Llavors, què passa? Que ella, doncs, ja comença... No canvia, perquè això tampoc canvia, però comença a intentar volcar, i aquí, entre aquesta 12.000, per ella, el gran canvi de corba de personatge per dir-ho així, acaba sent el volcar o tot, no? L'altre dia, l'últim programa, parlàvem dels autors de còmic que és autoreferència, o sigui, òbviament, no, que expliquen la seva història. Aquí, clar, ella ho fa realment com una teràpia, i es nota, perquè a més és una teràpia que podies haver fet un còmic molt de pressió, però no, si tu ho llegeixes, i hi ha moments que, òbviament, et toca en el sentit de què fot-ho, de què vas estar, o què estàs, però, clar, la forma que tu fa és tan... és tan innocent i tan... No li veus la fragilitat de dir que la siguiente página se va aflujar. Això ho va fer quan ja l'havia superat, aquesta depressió? Mits i mits, perquè les obres posteriors, per exemple, l'última que té que és acabar-hi una teràpia pujant de la realitat, aquesta, bàsicament, explica com, després de triomfar en aquest còmic i tot això, s'ha de la bebida. Llavors, no acabem de... No acabem de saltar, no acabem de fer met. Igual hi ha alguna cosa. Però, bueno, saltant ara ja un altre factor que és el que quedèiem dels pares, ella, quan es posa a fer el tema de... Hòstia, posa'm molt al manga i puc intentar treure alguna cosa d'això, ella guanya un concurs, i, a més, tu una marca molt així, còmicament també entra en molt gran sense premi i metàl·lic. És un premi, no? Però ella li motiva a estar en això, però, clar, a nivell de pares també és... Què esperen els meus pares de mi? Perquè jo vaig deixar els estudis i he anat de sala en sala en feines precàries. Llavors també és la idea aquesta dels pares, que pensaran de mi. Soc una fracassada, però potser els pares, com sempre que els pinta ella, són personatges que estan allà, i els va dir, no, i això, què? Però no són personatges. Si ja t'ho pinta, en un moment de pensar que no els meus pares em faran fora de casa i els pares estan allà, simplement com, ah, vale, vols fer-ho. Però te'ls pinten com personatges que sempre venen allà, no? I hi relaciona una... una història rara amb la mare, que és sexuosa. És a dir, una relació sexu... No sé com dir-li, sexuosa, no sexual, però que hi ha un punt d'entendre que aquesta noia no ha tingut mai una relació de cap forma, amb cap persona, una relació d'amistat, realment d'amistat, no? Llavors, la relació que té amb sa mare, d'abraçades, de tot, és la... És, per dir-ho així, ho estrapola... la... jo vull una relació així, però amb una persona així, sa... ma mare, no? Llavors, s'ho agafa al principi com a algo molt malaltís, tipo... Hòstia, sembla que vulgui com... una relació real amb ma mare. És una elèctra, però és... Sí, clar, perquè, clar, com ho plantees? És una mezcla de dipòsit. Sí, clar, però perquè no hi ha res més enllà, no? Això ho acaba estrapolant a escors, d'acord? És com, primer passa per un impàs de, si vull que algú em toqui, però sense que... sense que hi hagi un... un procés d'establir una relació, no sé què, privar un piropràctico, en plan, que m'he d'anar a un vantatge, no sé què, i tal, i a veure si si em deixo anar també a nivell corporal, perquè és sempre a Supertents, i després ja... va a l'un de les escors, per dir-ho així, no? Perquè això és on... A més, fa un gràfic molt graciós que fa com un... fa com un gràfic de tots els passos que s'han de fer fins a una relació sexual, per dir-ho així. És com, primer, conèixer una persona, parlar, i no sé què, fa tot un gràfic, i se'ls posa al costat, tipo, jo, directament, una flecha que va al final boss, no? I jo m'he satao tots els passos, no? Però això, aquí, si hiciera esto, que era una escor, saldria cancelada. És que, realment, hi ha un... no, no, no. Fins a l'ho. Fins a l'ho. Acaba yendo una escor en el fondo a buscar què l'abrace? A buscar carinyo, a buscar amor. Sí, sí, sí. A la hora de la veritat... Sí, sí. Què m'estàs ensenyant? No puc. El gràfic aquest, a què veig? Pinchalo en antena, perquè l'ho pugui demanar en tots els espectadors. Aquests sals de fases que ella salta directament, no? Però... Ja us he dit la relació que està amb l'escor és superincòmode, però el màxim, però és el que la fa fer el clic de pensar. U, he decidit algo, per mi mateixa, o sigui, he decidit algo, jo mateixa, per mi mateixa, en favor del meu vanestar i vanestar molt mentals. I una cosa interessant, que això també va molt lligat a la mirada aliena, que és el... Ara ja es pot dir a ella mateixa que està en el club de los que saben, en el sentit del sexe. Hablo de la experiencia, amigos míos. Llavors són tot... Un destap, no? És com descorchar el cava, i que a partir d'aquí, ella entra en un procés de sanació sobretot a partir d'aquest... d'aquest manga, no? Llavors, acaba sent una història, que va ser... però va ser un bon bazo a Japó i aquí també a Espanya amb ventes, amb premis i tot. Però sobretot el que és curiós és que després del 2015 es va quedar amb un escor i l'escor... I l'escor la reconeix, és clar, és la que el ve màxima. Ja és famosa. Tu ets la del còmic aquell, i jo és clar, t'ho imagina una persona que segueix sent molt introvertida, introspectiva, de com es queda com, hòstia, ara ja no puc tenir ni aquest moment intim, no? Però dues coses. Una, que estic... t'ho imagina tu secció, és perquè esta música de... Estava pensant això! És la música que jo m'imagino. Perquè ja la... Perquè tu estàs tomant de molt en serio, eh? No, això us en recordeu. Tu, Adrià, si t'en recordes, quan jo vaig portar sex report, fa molts anys, que tenien, que era una autobiografia d'un... com es diu, En el cas d'un tió que feia un trip-up-visor de puticlus. Allà explicaven els love-hotels, en aquests hotels que eren comparores, però que no són hotels de mala amor, sinó amb les seves banyeres, perquè hi ha un procés dins de l'escort. Jo m'imaginava la música com aquestes, que et poden estar fent un massatge, et poden estar banyant... No te relajas con esta música, ya me has ido claro. Me estás respondiendo a la música y a otro tema. Veo que solo en Japón se pueden hacer obras, series, películas, donde el mundo de la prostitución está bien. Resolutivo, debería formar parte de la Seguridad Social. Porque ayudarían... Ya te lo estás diciendo, ¿no? Como terapia. I, por otro lado, hay más partes. La segunda parte es con la... Ja us dic que no és que ho podeu llegir per separat, però, òbviament, hi haurà autoreferències per dir-ho així, amb el segon còmic que va a treure, que és diari d'un intercàmbio comigomisme, i l'última, que és de l'any passat, que veig un trapo i em diu la realitat. Cada una han format còmic, vull dir, de comèdia, amb narra les seves desgràcies. I com d'una forma, amb l'èxit del primer còmic, ells segueixen en part molt semblant a com eren els primers còmics, però la gent la veu com un èxit, un grites hits i tal. Llavors, també és com ella reflexió sobre aquest... També, en la segona part, entra molt el tema dels pares. Aquí no entra tant, tant, tant, a la segona part entra més amb els pares de la mare, sobretot, i l'últim és, ja us dic, més... Te tengo que contradecir en algo que has manifestado en su sección, que es esta mirada estirotipada de los japoneses. Yo, como a la gente se que les gusta las anecdotes, he tenido hace 3 o 4 días en casa una pareja de japonesas. No, aparentemente, ni eran lésbicas, ni se enfrentaban a escorcer en su soledad, pero eran auténticas. O sea, eran dos personas de lo más sociable, divertidas. Sí que es cierto que en este momento, a mí, de generosidad táctil, que me caracteriza, fui a abrazarlas, a darles un beso... Ahí sí que las vi un poco incómodas, sí que pude notar esto que muy bien... Se estaban reservando para una escor. Con forma de mamá. Está claro que mi cercanía no las dejaba en cierta comodidad. Preferían que hubiera medio metro de distancia, pero por otro lado... No me las veían la situación esta de introversión de... ¿Cómo les llaman? A los kikikomori, ¿no? No, muy alejados de esa otra realidad. Agorafobia... Sí, sí, sí. De hecho, ahora he tenido después... Si estáis aún pensando en el por qué, sí, tengo una habitación en el Airbnb. Denunciadme por favor. Ah, vale. El tema es que ahora he tenido unos canadienses... Hostia, mucho peor, gente tan fría, estos canadienses del norte. De hecho, estábamos comentándolo continuamente. Que vengan más japoneses simpáticos y extrovertidos, que los canadienses estos de zonas frías se queden... No, pero es uno por el todo, eh, també. Ah, obvio, obvio. Te dismino el cachendío. Bueno, això té adaptació animada? No, porque si es un gran éxito... Ara pararà, ara pararà, no. Però millor deixem ja espai pel cinema, perquè Adrià no t'aviso que tens que ir tan bé. Venís aquí con problemas del primer mundo, con esta mirada gene y tal. Yo os traigo algo de verdad, de la clase popular, de cinevelga, bien estante... Venga, dos. Som-hi. Cinema! ¿Qué maravilla de música, eh? Increíble. Increíble la música, increíble la película de la que os voy a hablar ahora mismo. Porque sí, al menos desde mi punto de vista, estamos ante una de las cinco... ¿Qué maravilla de música? Es increíble. Increíble la música, increíble la película de la que os voy a hablar ahora mismo. Porque sí, al menos desde mi punto de vista, estamos ante una de las cinco, cuatro, tres mejores películas del año. Aún no lo tengo claro, pero está ahí, en ese top. Estoy hablando de Close, Close, película belga, estrenada hace cuestión de días en nuestras salas, pero que ya había dado que hablar durante estos meses que nos preceden, desde mayo más o menos. Es cierto que ahora nos pasan no solo con esta película, sino con muchas otras películas que han recorrido festivales de renombre durante el año 2022 y ahora corren a estrenarlas en nuestras salas comerciales en cuestión de dos meses, noviembre o diciembre. Oye, y muy agradecidos nosotros, porque al menos vamos a hacer el año disfrutando de películas, insisto como Close, una película extraordinaria. Que ha llegado ahora, como os he dicho, hace cuestión de días en nuestras salas comerciales, pero que ya triunfaba, hace escasas semanas, en el festival de Sevilla, obteniendo allí el gran premio del jurado de dos premios del jurado, de un premio al mejor actor, un actor jovencísimo, Edan Dambrain, de quien luego hablaremos. Vale la pena también nombrarlo y recordarlo. Y en el fondo de Sevilla parecía un recordatorio, porque si habíamos olvidado que en Cannes, también Close se había llegado el gran premio del jurado. Así que estamos hablando de dos premios del jurado, de un premio al mejor actor, y de otras muchísimas nominaciones, y bien podrían haber premiado esta banda sonora que nos acompaña, de las maravillas de la película. De hecho, la película dialoga muy bien, o la banda sonora, diríamos que dialoga muy bien con sus imágenes. Pero acérquem-nos a Close, válga la redundancia, porque sí, sí. En este caso, el título, parece que hace referencia a esta situación íntima, próxima, más allá de algo cerrado. Ah, no va a dir, perquè si no, también es cerrarse. Sí, pero si te das cuenta, si lo pienses detenidamente, en el fondo, lo íntimo y lo cerrado, y lo unísimo. De hecho, el propio carter de la película, no sé si lo habéis visto o si lo recordáis, pero lo que nos presenta es el abrazo de entre dos niños, los dos niños protagonistas, y mientras uno de ellos solo nos ofrece el dorso, el otro mira cámara, y el otro mira cámara con una mirada de una profundidad alucinante. Es tan profunda como el mar, me apete de decir, porque sí. Tiene unos ojos, no solo son de un gran tamaño, sino que esos matices entre el verde y el azul, que parece que sea la mirada más que de un niño, de alguien muy experimentado, pero también muy ambigua. Y esa ambigüedad está en el término close, está en la manera en la que se presenta ese abrazo. Es un plano muy cerrado que no se habla de una intimidad, y en el fondo, una intimidad, a su vez, también se cierra a otras realidades, contra más íntimo algo, más cerrado, en frente de otro mundo o de otra realidad. Todo esto, esta ambigüedad y esta paradoja, se nos presenta muy bien en la película, no solo con el título, no solo con el cartel, sino con la propia historia. Volviendo a esa mirada, y conectándolo con todo lo que se ha dicho en el programa y en la editorial, es evidente que la mirada es uno de los temas más importantes para su director. El director de close es bastante joven también. Creo que ronda los 30 añitos, dos más que nuestra dibujante japonesa ya preferida en el día de hoy, y está claro que Lucas Don, Lucas Don, que es como se llama el director, tiene cierta tendencia a preocuparse de la mirada, porque en sus dos pelis conocidas, girl, que la mencionábamos antes en la agenda, y la actual, no? Close nos presenta a dos personajes que miran a cámara, o en este caso, que miran al objetivo, como son el protagonista de este abrazo y protagonista de la película de Close, pero también en girl, que nos ha hablado de aquella protagonista, que en el fondo, más que ofrecernos una mirada total, nos ofrecía solo parte de su rostro, era una persona cortada en dos, no sé si recordáis el argumento, pero chico, en el fondo, una adolescente belga, que estaba súper convencido de que lo suyo era el baile, y en el fondo nos hablaba también de una realidad transgénero, en cierto modo, porque en el fondo el chico bailaba, un ballet clásico, y lo hacía desde la figura de una mujer en el fondo. Aunque el protagonista del actor, que no recuerdo su nombre, vamos a buscarlo, Viktor Polster, el actor de girl era, a su vez, evidentemente, un bailarín. Pero en aquella película ya nos hablaba de esa mirada ajena, de cómo dignificaba o volvía en una situación muy cruel su realidad como bailarina, siendo propia del género masculino, y ahora nos lo hace a través de la amistad, de cómo esta amistad de estos dos niños, que hablaba que aparecen en portada, en el fondo acaba mutando, o acaba pereciendo por la mirada ajena. De hecho, vamos a hacer una cosa que no solo hace mucho, primero os cuento, y después ponemos el trailer, vamos a hacerlo al revés, porque sé que vais muy dotados en francés, y le puedo acortar mi sección. ¿Qué tal, Oriol? Vamos al trailer de Klaus. ¡Sí son darrere! ¡Cúrre! ¿Qué tal, tu? Te voy a dormir, chéremis, si sois. Te voy a venir a casa, un día. ¿Potet? On veré les flets, les garçons. ¿Estás prou? Hola, Adrienne. ¿Puedes posar una qüestió? ¿Estás ensemble? No, no tenim un cop. Són els meus amics més. Sí, tenim més, però com a prèvils. Potser no t'assumés. Un e plus, plus. Un e plus, plus, me gusta. ¿Os lo entendéis esto? Somos más, más. Es decir, si no lo habéis entendido a través del trailer, a través de lo que ya se ha dicho, que en el fondo es fácil, de imaginar la relación de estos dos niños, que cuando llegan a la escuela tienen 13 añitos, y de alguna manera, de su paraíso, vamos a decir veraniego, porque en el fondo están disfrutando de un verano en compañía, son vecinos, viven cerca, y los padres de uno de los protagonistas llevan un negocio de flores, y por lo tanto, estas flores que vemos en el trailer, y que les arropan continuamente, nos hablan también de este viaje iniciático, de este inicio paradisiaco en la relación que mantienen y en el amor que se ofrecen, y cómo salen del paraíso, y salen de un paraíso a la vida social, a la vida de escuela, y allí, de alguna manera, empiezan a sentir, a través de la mirada del otro, la necesidad de formar parte de una realidad diferente, es decir, de formar parte de una tribu, como veníamos comentando, y eso provoca que esa amistad tan sólida, tan fuerte, tan sensible, que en el fondo se dice, en el trailer, roza lo fraternal, ellos se ven a sí mismos como hermanos, en el momento que esa realidad fraternal es vista, como una posible relación homosexual, por parte de compañeras que lo pregunten con cierta curiosidad, pero también con, de alguna manera, ya con la crítica de esos personajes masculinos que están destruyendo una masculinidad, más tóxico, nadie se salva, eso acaba provocando que no sólo ellos cambian, empiezan a modificar su comportamiento, sino que su propia realización también, no voy a decir mucho, pero se ve modificada. Y no sólo esa relación, el de venir de estos personajes como humanos y como individuos, también, y es de una crueldad que quizás es aquí donde entra la parte más a criticar, todo lo que hemos visto es de una fortaleza increíble, esos planos, ese traveling con el que empezaba el trailer, pero que es también el traveling con el que empieza la película, en el que vemos esas carreras compartidas entre ellos dos, a través de esas flores que cultivan sus padres, que en el fondo nos deja entender que la vida les atraviesa, y ellos tienen deseo de vivir esa vida, van hacia adelante, tenemos esa carrera entre la vegetación, pero también tenemos carreras a bicicleta en el camino a la escuela, y hay una fortaleza, una vivacidad, que se contagia en la película. Y que poco a poco, para entrar en un drama que está muy bien dirigido, nos podemos llegar a sentir ciertamente manipulados. Hay una dirección de la emoción muy clara, aunque tan bien hecha que si conectas con estos personajes y con este drama te vas a olvidar, porque te vas a estar quizás limpiando las lágrimas de los ojos. Es una película cruda, que de la misma manera que nos ofrece ese viaje iniciático hacia el amor y hacia cierta sensibilidad, también lo hace hacia la crueldad. Bueno, yo lo que sí que recuerdo es que a Gael ya había bastante, y sobretot tiran cap al final, la cruesa, que es decir, crueldad total cap al personatge, i cap a ell, no? De hecho, recuerda, lo vemos el personaje de Gael, el chico bailarín, cuando está en escuela, y evidentemente en la escuela se manifesta como una chica, es súper violento cuando están todos en una presentación de... De personajes, vamos a decir, están en la escuela, en el dia de escuela en van, pues yo me llamo Carlos, y tal, tal, tal. A la hora de la verdad, cuando él ya se presenta, se queda sin palabras, y el profesor suple esa falta de palabras diciendo, bueno, voy a hacer una pregunta ahora, por favor, cierra los ojos, para que no vea quién vota a favor y en contra, a alguien le incomoda que la protagonista se cambie en el baño de chicas cuando evidentemente no lo es. Esa es una pregunta, y es la primera pregunta que se ofrece en la escuela, así que se habla también de la escuela como aquello institucional, y que, de alguna manera, dirige muchas veces esa mirada, crítica, opresiva o que condiciona a adolescentes y a niños que puedan acabar, tomando decisiones muy drásticas. No quiero decir mucho más. Cuestiones muy importantes en la película, y que me han parecido sobresalientes. La idea de que muchas veces es desde el diálogo, que se apuntan cuestiones como lo que estábamos pensando así, pero muchas veces es desde la mirada. La idea de la mirada tan importante en Lucas Dón, no solo la mirada gena, sino la propia mirada, la autoconsciencia, y es algo que sabe trabajar muy bien. Diría que en algunos momentos se dice muchísimo, pero no hay una sola línea de diálogo. Aunque no tiene nada que ver, me recordaba una película de Kim Kiddock, el arco, que no es ni mucho menos su mejor película, pero recuerdo que cuando la vi algo me sorprendió, y es que había una falta de diálogos brutal. Y cuando sobre la película, el arco de Kim Kiddock, me enteré de que había hecho un trabajo de preproducción, de ensayos con los actores, con diálogos, y el primer día de rodaje llega y les dice... ¿Os acordáis de todos esos diálogos que teníais que defender? No vais a decir absolutamente nada. Todo con la mirada. És una eina molt sola, perquè tens un background a dintre que no estàs dintre, però l'has d'expressar d'alguna manera. Jo crec que això genera alimentació visual. A estos chavales, no sé cómo los ha dirigido. Está claro que ha sacado un trabajo increíble de los dos. Bueno, evidentemente, tiene mucho más peso en la película Ed en Dunbrain, que es el actor al que le dieron el premio en Sevilla, y es el actor que nos mira, que nos interpelade desde el cartel. Pero, si lo hará dudas, están brillantes los dos, y me atrevería a pensar que seguramente les ha dado muchísimas frases de diálogo que después han omitido. Porque hay un continuo trabajo de las emociones, a través de las miradas que se ofrecen entre ellos, a sus propios compañeros, a los padres. Muchas veces mostrado, sobre todo, lo que es la primera parte de la película en el fuera de campo, muy interesante para construir ese paraíso. Bueno, porque hay una idea de... Sí, totalmente. Se lo pintaban al... Sí, sí. A los adultos. Los niños de esa serie eran más adultos. Pero aquí la gracia es que el adulto no está en la primera parte porque están en un paraíso. No están con la contaminación de los instrumentos que nos defiden como sociedad. Esa es la salida en la búsqueda de la tribu que cambia totalmente. Vamos. Además de estas cuestiones comentadas, a nivel de fotografía, he hablado del traveling, el trabajo del color, como el rojo no solo representa el cartel de la película, sino como ese rojo también se posiciona muchas veces entre ellos dos. Es el color que comparten. Es el color de la habitación donde suelen dormir. Os hablaba al principio de cómo esa intimidad les separa de una realidad. En el principio de sus propios padres, pero está bien... Está aceptada. Recordáis en el trailer que dice, vas a venir algún día a dormir en nuestra casa, porque siempre duermen en casa del amigo. Y eso es lo que comparten, y eso es algo muy sano, hasta que entra en dialogo con la mirada ajena. Hablábamos de este trabajo cromático, del trabajo del fuera de campo también a través de la fotografía, y sobre todo del trabajo de nuevo, de cercanía, de proximidad. Cuando la mirada se transforma en mirada ajena, hay un cambio de escala. Cuando la mirada está con ellos, está con los personajes, es un plano, y un trabajo de escala mucho más cerrado. Y es que, de alguna manera, lo que os quería decir es que es ese, ¿no? Esa necesidad de intimidad y de proximidad, la que la película sabe trabajar también, como la realidad de estar cerrado al mundo, ¿no? També dic que el cartell podria ser el Modóvar, eh? Sí. Podria ser el Garalne, el Banderas. Possiblemente puedan ver a Lucas Dón en una realidad más nórdica como una suerte de... de al Modóvar. No, pero desde la perspectiva en la que trabajan mucho las emociones. Pero mientras al Modóvar lo hace desde la hiperbola. Yo te voy a palparme. Los carteles ya hemos visto en algunos otros programas que puedan ser utilizados y reutilizados, ¿no? Y de aquí a Asia y de Asia y vuelta a empezar, ¿no? En fin, es una pel·li muy recomendable, que lleva, como os he dicho al principio de la sección, dos semanas en cartel, seguro muchas más y muchos más premios también, ¿no? No sé si es la candidata bélgica, ¿no?, para los Óscar, pero sin lugar a dudas podría serlo. Si tenen el mateix criteri que Espanya, me la anem. ¿Por qué? Ahora ya he hecho el tridente, yo he vist en Colovitos el Carras y las Vestas, y Mare de Déu m'ha de cagada. Algún dia potser ho parlarem. Però pel·lícula es muy interesante que las comentes, porque todas hablan también de una fragilidad, ¿no? De algo, al menos en las Vestas, lo veo claramente, en Cinco Colovitos, que tuve la oportunidad de verla también, aunque es más episodica, en el fondo también, nos hablan de una fragilidad que está ahí, ¿no?, porque al final la emoción es pura fragilidad, la mirada ajena, también, ¿no?, pues a veces nos condiciona y nos rompe en la inmediatez. Y está también en esta pel·lícula, ¿no? Esa idea de fragilidad que encierra la emoción y que también hemos visto en los ejemplos que traía. Quizás en autodefensa. ¿Se busca todo lo contrario? En autodefensa, justamente lo que utilicen como autodefensa es aquella frase que dèiem quan he llamado la censà. Déjame, déjame. No me juzgues, no me digas nada. Yo la tengo derecha, que me den mis errores. Es una posición más agresiva, pero no deja de ser desde la fragilidad. Exacto. Yo creo que la fragilidad podría ser el título de este programa. Canviem-lo. Torna a fer l'editorial. I aquí somos, senyores. Ens anem d'espadín, ja. No, bueno, no. Por favor. L'agenda vols fer? Sí. Va, una agenda superràpida, oi? Sí, por favor. Que escou. Que escou, que escou. A veure, si voleu començar jo perquè a nivell de còmic tenim una exposició al CCSSSBCB que es diu Constalació Gràfica, joves autores de còmic de venguarda. Realment, jo hi he anat i és una passada. Està molt, molt bé. Perquè trobo que a nivell sobretot del CCB és de l'un millor que s'ha fet a nivell de còmic, d'entrada, de l'estructurat, perquè hi podeu trobar des d'un inici més de còmic underground, des de típica Estats Units, del Barnes o d'altres països, però després hi haurà un moment que entren a parlar com nova autòria centrada amb noies joves catalanes, o sigui, principalment a nivell de cullit a quilòmetre zero i tot això, però cada una de les autores té una habitació. Aquesta habitació és com entrar en el seu món, en el seu... I està molt ben parit d'allà sortirà... O sigui, ja sortireu sobretot amb una llista de biblioteca o de compra, perquè hi deu n'hi do el que s'arriba a exposar, i se'l treu superchulo com està fet a nivell d'exposició. Ara ja miraré qui és comissari d'aquesta exposició, però realment està molt ben fet. I deu n'hi do el tema de les exposicions de còmics, no? El Queixaforum, una exposició sobre còmic, història, potser més de tirar de background i anar-se amb els orígens. El Queixaforum també hi ha una de... ara ja, de Ibagamos. Crec que el Queixaforum també hi ha una de... de Mòmies d'Egypte. L'Había ayer. L'Había ayer. Ah, sí, que tal. És que a mi m'agraden aquestes coses. Vinga, això va ser una agenda de veritat, amb museos, exposicions, còmics... Volbiendo y barriendo otra vez para nuestro propio programa, la mirada ajena, no es que solo esté presente en estos tres ejemplos que hemos traído. Está en otra película que acaban de estrenar, de hecho, en nuestra una semana más tarde que Close, que es la de la Imperatriz y Rebelde. Y si ha habido una mirada ajena que ha condicionado un personaje histórico, es la mirada que se ha ofrecio sobre si, sí, la Imperatriz, no? Que en su día parece que ñoñeaba, no? Parece que respondía más a las necesidades de una mirada más curina, y que, al menos en este caso, en el de la Imperatriz Rebelde, está claro que responde a todo lo contrario, ¿no? El título ya nos lo deja clarísimo. Yo lo he visto y he de decir que me encanta tu manera de explicar las cosas con mucha propiedad. Ñe. ¿Sabes? Me quedaría con la palabra de Paul. No, no. No lo tapé ya. Interesante, interesante. Pero se queda en algo interesante. ¿El interesante de Film Infinity? Un 6? Sí, pues me quedo ahí. Es interesante. Juega un poquitito a lo que ya nos ofreció Sofía Cópola en María Antonieta, ese anacronismo a través de la música, también. Porque ya veréis, es una canción pop, el leitmotif de la película, y que es más pesado que el silbido de este tío que me acompaña ahora, que no para y no para y no para. Y está bien, pero me resulta muy episodica y muy, evidentemente, previsible. Está bien desde la perspectiva que renova la imagen y que, al final, lo que necesitamos para entender a los personajes entre más perspectiva mejor. I no sé si tu, Edgar, tens alguna cosa? Doncs per tancar l'agenda i a refrescar el següent programa, és que arriben els Game Awards, que, com tots sabeu... Se li pone cara de... I ja se m'arregla la veu. Vot des de bolleta i tot. Que veurem el que hi ha. Els Game Awards arriben ja. De fet, quan surti aquest programa ja hauran sigut. Però el proper programa, per una banda, la comentarem els Game Awards i guanyar dos perdedores i grans vacíos legals, com sempre fem. I què portareu vosaltres? Teniu ja algun ment? Pues claro que sí, amigo mío. Mantícora, ¿por qué nuestro amigo Edgar así lo quiere? Yo creo que con que él traiga mantícora no hace falta que yo traiga sección, porque vamos a estar... No, no, no. Ya encontraremos. Especial per dir-ho així, videojocs, d'una forma o d'una altra. Al final, el elemento de videojuego está muy bien utilizado en la película. Exacto. Y eso es lo que lo justifica. Por otro lado, que es un estreno de radioactualidad, y que va a ser una película que, así como Close, así como las películas que hemos mencionado, de asbestas 5 lobitos, nos va a dar que hablar, sino ahora, para los Goya, para los Gaudí, y para el infinito. I vas allà. I vas allà. A parada. Adeu. I need someone who really cares. Life is too short to place it against. I promised myself I won't do that again. It's got to be perfect. It's got to be worth it to make people take second best. Well, I want to get nothing less. It's got to be perfect. Young hearts are foolish. They make such mistakes. They're much too eager to give their love away. Well, I have been foolish too many times. Now I'm determined I'm going to get it right. It's got to be perfect. It's got to be worth it to make people take second best. Well, I want to get nothing less. It's got to be perfect. Young hearts are foolish. They make such mistakes. They're much too eager to give their love away. Well, I have been foolish too many times. Now I'm determined I'm going to get it right. It's got to be perfect. It's got to be worth it to make people take second best. Well, I want to get nothing less. It's got to be perfect. It's got to be worth it to make people take second best. Ràdio d'Esvern ens fem, escolta. Bona tarda. Back to doing and sharing. All you have to do is hold it and kiss it and love it. And show him that you care. Show him that you care. Just for him. Do the things that he likes to do. Wear your hair, just for him. Cus you won't get him thinking and praying, wishing and hoping, just wishing and hoping and thinking and praying and planning and dreaming. His kisses will start that won't get you into his heart. So if you're thinking and praying, true love, all you gotta do is hold him and kiss him and squeeze him and love him. Just do it and after you do, you will be his. Show him that you care just for him. Do the things that he likes to do. Wear your hair just for him. Cus you won't get him thinking and praying, wishing and hoping, just wishing and hoping and thinking and praying, planning and dreaming. His kisses will start that won't get you into his heart. So if you're thinking and praying, true love, all you gotta do is hold him and kiss him and squeeze him and love him. Just do it and after you do, you will be his. Cus you won't get him thinking and praying, true love, all you gotta do is hold him and squeeze him and love him. And then bring me a drink, make him the cutest that I've ever seen. Give him the word that I'm not a rover. Then tell him that his longs and nights are over seven. I'm so alone, don't have nobody to call my own. Listen on your magic feet, Mr. Sandman, bring me a dream. Mr. Sandman, bring us a dream. Give him a pair of eyes with a comiddler gleam. Give him a lonely heart like Polly Archie and lots of wavy hair like Liber Archie. Mr. Sandman, someone too old would be so peachy before we're too old. So please turn on your magic feet. Mr. Sandman, bring us, please, please, Mr. Sandman, bring us a dream. Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, 88.1. Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, 88.1. La justa, el magazine matinal de ràdio d'Esvern. Cada matí posa del dia amb la actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per l'ajusta. De dilluns a divendres de 10 a 1, en directe a Ràdio d'Esvern. Avui, a les 9 del vespre, hem de musicar un programa realitzat i presentat per Maria Quimtana. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Treu la llengua. Treu la llengua fora, al carrer. Quan et treus amb la gent, encara que vagis amb pressa, saluda sempre treu la llengua. Quan juguis a l'escola, al pati o al parc, treu la llengua, a les extrascolars, extra de llengua. Treu la llengua quan facis un directe o comentis un partit, que si marca no marques, treguis la llengua. Influència treu la llengua o vicient a un joc amb amics. Treu la llengua quan llistes a la dreta, en una primera cita, abans d'un primer petó, que els petons de debò es fan amb la llengua. Treu la llengua a reu i amb tothom. Estiguis de pas o et quedis per sempre. Fes-ho com vulguis, però deixa't anar i treu la llengua al parlar. Treu la llengua, comparteix el català. Les àvies i els avis són sàvies i sàvies. No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit. Festa de bici sense edat. En bici sense edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans. La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada. I depèn de tu, que ho facin sols.