La justa, el magasí metinal de Radio d'Esberna. Cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per la justa. De dilluns a divendres de 10 a una, en directe a Radio d'Esberna. Ràdio d'Esberna Ràdio d'Esberna Prepareu els bitets que aquí comencen amb paig. L'envafada. El gran festí. La vacanal radiofònica. Aquí comença amb panada cultural. Un programa cuinat per... Paul Dipper. Adriano Canero. Liesa Moreno. Ràdio d'Esberna Estimat rei Mac Zuckerberg. Em dic Paul i aquest any m'he portat molt bé. T'esquiri aquesta carta perquè vull formar part del teu món màgic, el Mataves. Diuen que hi ha tothom més feliç. Que pots vestir com vulguis i tenir el cos que vulguis. Un amic m'ha dit que el seu pare cura malalts i tot allà. Així que, com que m'he portat molt bé, només tinc un desig per aquest any. M'agradaria que em creessis un avatar amb les següents característiques. Que sigui molt alt i molt fort per poder matar tothom del meu col·le. Després, que tinc una caixa forta amb moltes criptomonedes. Moltes. Per poder pagar més armes i matar més gent. També un sofà ben gran i ben llarg. On posar-hi totes les meves nòvies. Perdona, estic una mica nerviós. Estic demanant moltes coses. I ja que estem, que tinguin els pis molt grans. Aquests riures també han entrat a la carta. I per acabar, un armari també molt gran on deixar-hi els cadàvers. Segur que amb la teva màgia serà molt fàcil fer realitat el meu desig. Gràcies. Posar-te, com que no sabia quan duraria aquesta carta, seguiré escrivint fins que acabi l'efecte de sol. S'ha intentat, eh? Benvinguts a Radio Teatre. Que conste que es el segundo intento. Vamos mejorando. En la última vez fueron tres o cuatro. Ahora hemos reducido a dos. Y yo me he tenido que comportar también muy bien en la esquinita. Sin reírme como un buen nene. Para que los reyes nos traigan todos los regalos. Cuando practico casas, no practico es mentida. Pero cuando os crida a casa, pienso... Aquest cop sale seriós. Un consell d'actors, tio. Com fas, tio? Com feu els actors quan esteu... Ja m'ha colapsat, perquè sentia això que se sent... Jo se queixo, eh? Imagina't on t'estava jo. Quista escrivint a la taula que entra al micro. M'he colapsat. Jo el metaver som vaig lluny. Encara haig de dir moltes coses sobre la teva editorial. Jo crec que tots, una mica. Però aquells que no s'estéis viendo, hosti, estais notant d'aquí... No es la presencia, no? Y no es la de un rey mago. Yo pensaba que iba a pedir la carta con unos y ceros. También, también. Hoy tenemos a Marcos, de nuevo. De nuevo en la empanada. Y porque es la segunda vez que... Ambient. Exacto, en ese... Es verdad, nos viniste a hablar de música, evidentemente. Y nos viniste a hablar de música, también. Porque, que lo sepáis, nosotros los empanados tenemos siempre recursos. En cada ámbito, la policía, uno abogado. Un músico. Un rey mago. Dame estos números, que has dicho. Bueno, pero no descubriremos más. Os imagináis por dónde van los tiros, ¿no? Un poquito de musiquita, o más allá de este pianito. Ah, per ser, que he acabado la carta. Ya está enviada, ya está enviada. Sent. ¿Entonces el tema hoy es metaverso? Sí, exacte. Irrealitats virtuals. Irrealitats, pero esto es un poco como... Virtual, es un poco como una redundancia, ¿no? Es un pleonasmo, que dirían los literados. Bueno, aquí entraré a me'n veure si... Si la figura virtual té badins, una avatar d'un món virtual, és més tu que tu. No? Bueno, esto ya, y conecta con la anterior empanada, la mirada al lleno, ¿no? Quienes somos, realmente, la identidad. La gran empanada. Pero hablaba de esto, ¿no? Hostia, lo virtual no es en sí mismo algo con apariencia real, pero falso. Y, por eso, definí así. Entonces, es como irrealidad virtual. Habéis visto que el piano te final. Es falso más falso. Un momento hay que tornar a escribir a la carta. Lo que vengo a decir es que esto del metaverso queda como muy claro ya, al menos en definición, que es un lugar allí donde hacer lo que tú dices. Ir a matar, ir a... Incluso pedirte tas gordas, ¿no? Has dicho por un lado. Es un lugar donde expiar nuestros pecados, ¿no? O no? No lo tenemos muy calos. Cuando comentemos a cada sección. Esa es la idea, ¿no? Pero últimamente siento que venimos con... Hostia, editoriales muy fuertes, muy potentes. Como la mía, claro. Con temáticas muy profundas, pero después tiramos, pim, pam, pum, y hacemos que los ejemplos culturales hablen por ello. Yo creo que el manú que teníba hoy yo creo que es bastante profundo. Eso sí, es verdad. Aquí, i ja que parlem de la realitat virtual, anem a la gran realitat virtual, que son, que son... Aún no, aún no, porfa no. Darme un minutillo para una anécdota. Sí, claro, porque además en la anécdota calero nos traía un quinto componente de esta empanada cultural. Carlos Martínez, te va a gustar la anécdota. ¿Sabes qué? Perdóname, Carlos, lo siento, hay que recurrir a ti en algunos momentos. Carlos estaba, creo que era el sonar. En el sonar de dia que había una opción de gafitas de realidad virtual, ¿no? Y el tío... Yo necesitaba su respuesta para decir si esto de la realidad virtual es falso o no, ¿no? El tío se las calza y se las calza con la novia de esa época, cada uno en una esquina diferente y se me empieza a vivir lo evidente, ¿no? Pero él entra tanto en el juego y en la realidad virtual que se olvida que está sentado en una silla en el sonar, en el sonar de dia. Entonces, en un momento de su delirio personal se levanta y empieza... ¡Mira, mira! Y empieza a correr a lo largo de la sala hasta que se da cuenta de que hay una cierta serie de impedimentos a los que se lleva por delante. Y entonces, cuando cae, dice, ¡ah, mierda! Que yo no estaba aquí, que estaba allá. Se saca las gafas y entonces vea todo el personal del sonar flipando por los suelos, groado, evidentemente, y a su novia en plan, tierra, trágame, no lo conozco, absolutamente. Quiero quedarme en ese mundo virtual. En este caso, la realidad virtual puede jugar más pasadas, es verdad. No sabia, no. Se'n sé moltes d'aquestes, així, del Carles, però... Ja vendràs a defender-te, eh? No ho sé, entenc, tio. Bueno, ara sí, anem a la gran... El gran món virtual que som, les xarxes virtuals. Les xarxes virtuals. Ens podreu trobar a... Facebook empenada cultural. Twitter empenada cultura sense l'L. Instagram empenada cultural. Tots els podcasts, Spotify i els videocats a YouTube. Bueno, i després d'aquest piscolabis d'entrada dalt, set minuts i mig... Mira, voy rapidísimo. Y hoy vengo con Mantícora. La cuarta película de Carles Bermud, o Carlos Bermud, que és molt bé. Charles Bermud. De hecho, es la cuarta y es la última. Bueno, es el cuarto largometraje, específicemos. Y es una película de reciente estreno. ¿De qué va? Para vincularlo a la temática del día de hoy. Diseñador de monstruos para videojuegos. Bueno, dice de criaturas, ¿no? De criaturas. Que además de hacerlo en lo profesional, pues como que parece que le encuentra el gustillo a eso de la herramienta que tiene en casa. Y decide sacarle provecho personal a la realidad virtual. Que él mismo crea, ¿no? Ahí lo dejamos. I després vas tu, no, Edgar? Després vinc jo. Jo vinc amb una sèrie. No sé si és el contrari al metavers. Jo vinc a parlar-lo una miqueta del concepte d'en Can Ivali. Sí. La vall inquietant. És una teoria que parteix de la robòtica i de la intel·ligència artificial. Ara ho diré bé. De la intel·ligència artificial. Que diu que és allò que sembla tan real que tot i saber que no és real, ens follà la ment d'alguna manera. És un llibre. És un llibre de la sèrie de la sèrie Love Dead and Robots, de la seva tercera temporada, que es diu Gíbaro, que passa a l'època dels conquistadors. A més, de Marca Ibérica. Española. Española. Ja que acabem amb Espanyols, hauria dit Basque, que és una clàssica d'empanada cultural. Clàssica, dic, perquè és el segon cop que la portem. I és el seu nou llibre que connecta perfectament amb el que estem parlant, que es diu de Nuevo Centauro i que parla de realitats virtuals futures dins d'un metaverso. Aquí hi ha tela. Aquí hi ha tela al programa, avui, crec que millor ens llancen directament o què. Si vols comentar-ho. Cerramos aquí, pero ya que estamos en un menú del día, ¿tú de metaverso con los vinilos? No. ¿Pero qué nos traes? Nos traigo un americano, un iraní, y luego, pues, también tenemos a un francés. És que està molt bé, perquè porta una secció analògica de vinils i els repons els porten fort. Heu traigut un paper. Potser depèn de què porta, porta un metaverso. Seria molt interessant, crec. No. No n'hi ha ningú en Espanyol. No n'hi ha ningú en paia. Heu traigut un paper. Es un tió coherente, la forma i el fondo. Podria haver tingut el ordenador, perdido. Acabaremos con música. Vamos allá. ¿No es eso? Cinema. Empezamos esta sección de cine para que quede claro de esta empanada sobre la realidad virtual con un sonido o algo cósmico tenemos aquí el dúo musical setentero ochentero Emerald Web que ya veréis que progresivamente nos va a acercar a esa sensación virtual y real tan propia de la evasión vital que propuyeron en los videojuegos quizás no os recordo, mi amigo Vol, pero... así lo veo yo, los videojuegos o las drogas, ¿eh? o las drogas, y como ya hemos visto y comentado hace unos minutos gracias a la anécdota de nuestro querido Carlos a veces está dinámica virtual quizás por las drogas también, no lo sé pero resulta incluso más creíble que la propia realidad, ¿no? y de ahí que muchas pelis... está claro que la que hoy os traigo no es la primera muchas pelis han apelado ya esta dicotomía esta relación entre realidad y virtualidad da mucho juego, mira valga la redundancia y Matrix sería un gran ejemplo pero no, no estamos ya más en Matrix como decía el guardián de la... Matrix. Que vivís en Matrix, no. Vamos a dejar Matrix a un lado porque el señor de las galaxias está hasta los cojones vamos a tirar de presente y como decíamos a principio, ¿no? de un peliculón, se llama Mantícora producción española que además de sugerir un discutible uso vamos a ver si es tan discutible o no de esta realidad virtual ofrece mucho más y Mantícora ¿Qué coño es Mantícora? ¿Qué coño es Mantícora? ¿Podría ir tirando por el título o por el director? Va, vamos a tirar por el título porque en el fondo Mantícora nos está hablando de un monstruo Mantícora no deja de ser una suerte de... de... como decirlo, ¿no? de Sphinx egipcia pero más monstruosa es literalmente un Frankenstein pero lo que uno tiene es que tiene esa apariencia de humano en el rostro con cuerpo de León que esto es muy de Sphinx egipcia pero le meten un poquito más de mala hostia habría que añadirle una cola de espinas venenosas que en algunos relatos dicen por ahí que disparaba como flechas y es que lo que queda claro es que a la Mantícora le mola la carne le mola la carne humana y es extremadamente veloz así que lo suele conseguir vamos, estamos hablando de un monstruo ¿Quién es el monstruo en Mantícora? lo veremos poco a poco está claro que no es su director porque, bueno, podríamos decir que también es un monstruo pero porque es un crack, ¿no? ya ha demostrado en cuatro pelis creo que él sí que está entre... como nosotros entre esa generación me parece... hostia, ha demostrado con cuatro películes ya, con cuatro halorometras, que es un crack bueno, aquí tenemos dos que yo no he visto Diamond Flash y Magical Girls no, estas dos no y después quién te cantará... las últimas dos me parecen auténticos peliculones y a partir de ellas dos puedo entender que hay una autoría es decir, evidentemente son películas que manejan tonos... no, tonos no pero facturas diferentes quién te cantará parece más ambicioso y creo que irban a mucho peor las tramas con las subtramas todo y que emocionalmente tiene un putx también desgarrador y, en cambio, una antícora para mí hostia hace un vaciado formal que sea aquello de que se hace grande a partir de hacer menos, ¿no? en este caso, sí, totalmente y es que, además, como suele pasar con estos casos con estas grandes películas se estrena ahora, se acaba de estrenar pero ya viene dando que hablar dará que hablar más aún porque en 2023 nominaciones a los Goya, nominaciones a los Gaudí vamos a ver qué se lleva pero es que, además, antes de llegar a las salas comerciales Bermud había pasado por el TIF el Festival de Toronto y nuestro querido Festival de Sitches pero, sin competir es una pel·li que tiene carisma como para ello pero, en este caso, no competía ¿sabéis por qué? esto lo voy por Sitches, yo no me lo podía ni imaginar ¿por qué es ir al tema? no, no, porque él sí compitió, por ejemplo, Carles Bermud con Magical Girls y ganó San Sebastián ganó la Concha de Oro y ganó, creo, más premia mejor dirección pero es cierto que casi todas sus competencias suena posterior y por los premios que le han ido dando en este tipo de festivales más Goya, Gaudí pero, en este caso, parece ser que él decidió no competir ni en el TIF ni en Sitches no, porque todo el mundo se preguntaba cómo es que este pedazo de pel·lículón no compite selección oficial no competitiva ¿y por qué? él dijo, no, le voy a decir esto que no se quería medir con otros compañeros de profesión con su cine no sé si es que ha evolucionado como cineasta de alguna manera proponía otra realidad bueno, ya hemos comentado de qué va Manticora, ¿no?, a cuanto a título así que recuperemos esa idea del monstruo y es que de eso va Manticora ya os he hablado en el menú del día que va de un diseñador de monstruos para videojuegos pero ya os anticipo que es un diseñador de monstruos que es, a sí mismo, un monstruo pero que no os engañen, ¿eh? como el mismo Bermud, ¿no? declaró en Sitches que es un diseñador aquí voy a ser literal el error es comprar que las personas malvadas egoístas que roban, etcétera no son como nosotros la otra edad, ¿no?, que decíamos siempre y si lo son, recuerda Bermud si la gente hablase más de sus problemas si mostrase más su oscuridad creo que sería un mundo mejor es decir, que si seguramente habláramos más de nuestros problemas habría menos monstruos y ya esto lo añado yo es decir, esos problemas o esas enfermedades fueron las más tolerantes pues también, ¿no?, pero sobre todo si utilizaramos la realidad virtual para expiar esos propios pecados esa es mi teoría es la punta, no voy a decir que la confirme simplemente apunta, pero antes de sacar de abrir, ¿no?, de sacarle la tajadita al melón que creo que está mucho que hablar sobre la pulana que hay jardín exacto, estamos haciendo esto lo va a decir todo a su debido tiempo y antes bien veamos el trèder de Manticora descubramos un poquitito más sobre el argumento, sobre sus protas y sobre el tono en especial, ¿no? Sandra m'ha dit que eres modelador de criaturas sí, modelo criaturas con el ordenador monstruos, bestias, bitxos raros todas las cosas horribles que te puedas imaginar pues esas... no modelas personas bueno, las personas me parecen lo más difícil del mundo hay que tener mucho talento para las personas y yo creo que no tengo tanto vamos a pararlo aquí vamos a pararlo aquí porque el tono queda claro, ¿no? si podemos ya muy por tu hondo ahí está anticipando ese bol porque los que acabáis de ver el trèder o incluso escucharlo habéis podido seguramente comprobar que es Nacho Sánchez que se esconde gracias el diseñador de Mons no, realmente la diferencia entre el papel que hacen doctor por tu hondo no, no, no, no, no, rafael, això cal actor que fa aquest paper, bueno, sí que sea el propio Carlos Bermud, ¿quieres decir? no, no, no, cal actor bueno, sí, como... para ubicar al personal por si no sabe por dónde van los tiros Nacho Sánchez es el actor protagonista de Manticora y era, también, igual o sigue siendo, ¿no? si lo veis en filmin el actor protagonista de doctor por tu hondo y como bien dice Paul, sí que es un tío aparentemente con un mundo interno muy complejo lo podéis ver a través de su mirada o usted tiene una profundidad de la mirada cojolante pero su sa de man en su comportamiento es como de tío cohibido superarcar con una mochila de 300 toneladas todo el día de los matices, ¿no? porque mientras en doctor por tu hondo no deja de ser un tío que podía ser descrito como un personaje de budialen pero no dirigido desde estas tierras en el fondo, en Manticora es un tío quizás así porque está entendiendo contener al monstruo ¿no? de alguna manera bueno, y es algo que hemos podido ver ahora, ¿no? tenemos ahí claramente una suerte de tandem a lo bella y bestia, a lo bella y la bestia, ¿no? tenemos por un lado Azó Stein que yo no la conocía pero creo que está bastante al nivel i Nacho Sánchez me parece magistral en este papel que hace i no xirria en ningún momento, nadie, ¿no? pero yo creo que en general en el cine de Carlos Belmuth nadie xirria, nunca, porque si tiramos, ¿no? Magical Girl, para mí... yo no la he visto, pero sí que he visto lo que ha dejado a su paso, premios, nominaciones o sea, tanto en Magical Girl estamos hablando de... de la Barbara Lenny en la anterior, ¿no? en Dayamon Flash salía Eva Llorek que repiten en quién te cantará y bueno, en quién te cantará esta Eva Llorek que le dieron un premio también, i Najuan Imri o sea, realmente las actrices, ¿no? hasta este momento quedan siempre muy bien bueno, y a ofrecer unos papelados en manos de Belmuth, algo tendrá que ver, ¿no? quizás la precisión, ¿no?, el cola que también dirige pero... pero aquí no es para menos y en este caso, aquí hay un tandem actoral principalmente es Nacho Sánchez el que se lleva todo el peso argumental pero si estamos hablando de monstruos hasta aquí no ha quedado tan claro, ¿no? tal vez nos falta ver algo más continuemos con el trailer, un poquitito más, por favor me gustan tus monstruos tienen como una mirada melancólica como si les preocupase algo quiero que sepas que vamos a tratar este tema con toda la descripción del mundo ¿qué tema? un día me descubrí a mí misma para en medio de la nada con la persona que más quería y todo estaba bien todo está bien ¿se pasa algo? se delicado, por favor Telita, eh? bueno, Telita en el toro, perquè aún no se ha descubierto nada aquí també tinc una cosa, jo el trailer no l'havia vist no es complicat un trailer de una peli com aquesta ¿sabes una cosa? que este trailer no sabía que existía esto, me acabo de enterar lo han nominado a los premios feroz hay nominación de trailer y están nominado, evidentemente, en positivo porque es un trailer muy potente me parece un trailer que descubres sin descubrir evoca sin sugerir sin mostrar no, es un tono como muy... parece que se va a costar ya casi bueno, y a la vez que parece que se va a romper en todo momento y la peli es así podría parecer un thriller, ¿no? va petar algun dia, pero es lo que menos nos importa a més, ho has dit molt bé la... mostrar sin mostrar, ¿no? que jo crec que és el centre de la peli després hi entrarem, però a mi la peli no m'ha agradat i el trailer... la cosa clara, la cosa clara directament, però el trailer n'enflita el trailer m'encanta, o sigui, la peli la peli tingués un tipus de muntatge com el del trailer és molt potent, sí, claro, entiendo... o sea, no vamos a entrar ahí, tampoco pero entiendo que es una peli que no va a gustar a todo el mundo todo y que a usted había parecido una gran película rozando ahí la maestría pero entiendo que por algunas cuestiones quizás por ese fuego lento con el que Carlos Bermud se permite... cocinar el drama, porque es... es nuevo, no es para nada un thriller, es claramente un drama pero yo, en el fondo lo siento, eh, Marcos tú creías que venías a hablar de música y tal no, yo lo que necesitaba era un tío que no hubiera visto la peli porque estos dos cabrones me la iban a destrozar y yo digo, hasta este momento necesito tu... al revés, a mi m'ha encantat i trobo que és una pel·lícula de la qual t'admiro ara mateix de fer una secció perquè jo no sabria, o sigui, com definir-la perquè jo, a més, vaig anar a Segas jo no sabia, jo la vaig veure tal qual jo no sabia ni de què anava i quan vaig a hora el tema, quan va sortir el tema vaig dir, guà! I, a més, jo crec que ja ha llegat el moment de fer-lo perquè aquells que tinguessin moltes ganes de venir vírgenes a la pel·li pos o stop, o adelantar i los que queráis... y los que queráis, pues, os queráis escuchar algo que es que se solucionen los 5 o 10 minutos primeros de la pel·lícula si vos he anticipado, es un monstruo y pasa, es interesante cómo conjuga el guión la idea de un tío que salva a un tío que pueda ser el monstruo de ese niño al que salva es decir, su vecino está a punto de morir quemado porque hay un incendio, este vecino es un niño que está solo en casa la mamá parece que tiene mucho trabajo y el protagonista que interpreta... bueno, el personaje que interpreta Nacho Sánchez decide, no, está trabajando en casa lo oye, decide entrar a salvarlo hostia, es un auténtico héroe que curiosidad, no? que cuando vuelve a casa a la tranquilidad de la creación o no, o a la tranquilidad del hogar se acaba descubriendo el deseo que este personaje protagonista siente por el niño es decir, la pedofilia aparece como gran tema troncal de la pel·lícula y de ahí la idea del monstruo porque, claro, entre pedofilia muchas veces se habla de pederastía como simplemente el deseo pero para matizar entre lo que es desear y cometer el cometido normalmente es es otra historia y de ahí también que la realidad virtual sea la herramienta principal para este diálogo entre virtualidad y realidad pero está claro que Bermud sabe tomar las decisiones adecuadas y cuando el protagonista sucumbe a sus pasiones nunca lo veremos no lo veremos, además, sucumbe a sus pasiones como os he dicho ya en el menú del día lo que hace es recurrir a la herramienta para crear un niño a imagen y sevejanza y poderse... bueno, poderse dar un disfrute y esto nunca lo vemos y de hecho hay un plano magistral en fuera de campo que no es en sí un fuera de campo nos está mostrando la realidad no lo virtual el espacio només perquè Pla es de dirección además es un espacio vacío que te habla del base, del protagonista hay unos movimientos de cámara de la película que son mínimos pero que son casi políticos ese traveling que no... aquí descubriría demasiado que es al final de la película no nos vamos con una decisión que decide tomar el protagonista y también hay un traveling que empiece y se frena hay un trabajo en los movimientos de cámara que para mí son casi políticos y que todo es elíptico evocador parece que construyen los márgenes de esta película pero no los márgenes de la composición sino los márgenes de las emociones porque eso es muy vermutiano al menos en relación a la que te cantará que entramos a veces al final del diálogo o entendemos el diálogo en una distancia que por lo tanto no se nos muestra realmente ese diálogo pero solo por composición de imagen entendemos que está sucediendo o por el montaje vermut me parece que trabaja en los márgenes porque sobre todo es muy sutil y va persilando una construcción que es casi industrial todo y que para mí la película fluye fluye a este ritmo a este poso con este ritmo pausado pero fluye sin mostrarnos las costuras y sin caer en una simetría de composición por eso matizaba el tema de los márgenes hostia y los diálogos, yo sé que los criticaste muchísimo y ahí quizás permite el momento para entrar y entrar allá a cuchillo pero yo creo que los diálogos Edgar eran magistrales porque de nuevo nos hablaban por ejemplo en un momento como el sexo para la niña a través del descubrimiento de cintas pornográficas de sus padres de la protagonista el sexo le parecía algo propio del cine y por lo tanto ciencia ficción y eso es algo muy interesante narrado así pasa por ser la anécdota pero después cuando recuperas la temática dices que también lo que hace vermut es utilizar la idea de la pantalla como ese deseo el cine en sí mismo es motor de muchos deseos prohibidos porque la realidad virtual que pasa que como la dirigimos nosotros nos tenemos que sentir más culpables no es que coincidamos en la emoción de un director ajeno que nos invita pero a la hora de la verdad es lo mismo es el deseo en la pantalla y en ese fuera de campo por eso también insiste vermut con ese plano en hablaros de que ese deseo está en el fuera de campo como está el deseo por ejemplo de la sutiliza que hay también presentarnos un personaje femenino que hemos querido ver el trailer súper aninyado i de hecho recuerda en el dorso moltes vegades al niño exacte, no, no, no hi ha plans que estan buscadíssims que són els típics plans de clatell que tu, a més, la protagonista per qui no ho hagi vist perquè algun és de vostre fill de ràdio a vegades és un personatge amb qui veig molt curs amb cos... ja no et dic ni de nena és de persona molt menuda, molt prima aquestes faccions també molt planades o sigui molt llisos o sigui llavors tot és com un androgin exacte, molt clar i fa la sensació que en aquesta noia el que vol fer és legal exacte és com podria ser aquell avatar real per connectar amb aquesta monstruositat com lliurar-te del desig d'algú tan tabú com és em sento atret pel meu veí de 9 anys que substituïno per una persona que físicament es pot assemblar però és legal és virtualitzar aquesta fantasia i el final i és interessant perquè entra a esto de fluyes és a dir, no... lo entendemos en todo momento los espectadores pero no es aquello de que veas al tío maquinando ah, vale, voy a poder no, realment también encuentra l'armor ahí entiendo que encuentra un amor, una empatía sí, però jo crec que també és una parella trencada o sigui, ultratòxica per a cada un per a cada un en esos mierdes però el que ens mostra és que és un personatge consciente de su enfermedad i això també és un de los aciertos morals de la pel·lícula la idea de que nos permita reflexionar un enfermo de pedó, un pedófil un pedófil o no, un enfermo si se consigue frenar i no cometer ningún delito és algú que podamos considerar culpable o és algú a quien hay que ayudar és la realitat virtual una herramienta això t'ho vaig comentar fa uns dies que aquí tots podríem afinar el respecte a mi me parece súper interesante justamente el debate diré que no m'ha agradat tant com a tu però no la odio tant trobo coses molt encertades trobo molt encertades fora de camp trobo molt encertades a aquest debat que genera fins a quin punt fer això èticament és reprobable o no és reprobable perquè a fi de comptes no estàs fent res, exacte real però la intenció és i estàs duent a terme una execució d'una cosa llavors aquest debat que planteja que jo no sé on posicionaria perquè s'hauria de mirar i moltes decisions que aprenen a nivell de direcció a nivell actual em sembla meravellosa m'enflipen, xifla a mi i Carlos Bermut en general m'he xifla, ara m'haig d'avorrir soberanament a nivell de muntatge jo crec que no calia això que dius tu d'aquest foc lent igual se m'ha apotxat la comida, eh? tan lenta la cosa igual... doncs el cine són los momentos i depèn de com te pilles estic convencido de que a mi m'ha passat en los festivales que depèn del momento una película te parece magistral i a la hora la odiarías o al revés sí, sobretot a parte de lo formal que hemos ido comentando i argumental es también el debate que propone esta película es decir, la valentía de Bermut para tocar un tema así que la puedo casi comparar con la valentía de Luis Ikey para ir acabando la sección Luis Ikey ya nos hablaba en muchos de sus monólogos sobre la... i en este caso no sobre la pedocilia sobre la pederastía i el tío tenía una... esto sí que es particular, ¿no? el tío decía que él como padre, más padre dos niñas decía que estaba convencido de que todo pederasta no lo respeto, él perdón porque decía, los pederastas al final en tanto que saben que los vamos a matar los vamos a despellejar posiblemente es la enfermedad o sea, menos aceptada de este presente en el fondo, si los perdonáramos si ellos creyeran que los íbamos a perdonar y por lo tanto nosotros los pudiéramos perdonar nos entregarían de nuevo a nuestros hijos porque casi todos los pederastas por estadística son también asesinos pero son asesinos porque la culpa que acontece tras el lacto y el conocimiento de que van a ser juzgados por ello les empuja a algo más grave que es amatar la película apunta a una idea muy interesante es cómo la falta de perdón empuja al delito no crees que tiene un punto psicopático? clar, pero es que el ser humano lo tiene pero es que eso es también anular la realidad que nos acontece también a todos y es que todos tenemos una pequeña tara algunos más otros menos pero esas taras quizás se podrían curar o contener una cosa depèn de quina protecció tinguis en el seti perquè sabem de estaments que justament han gaudit durant molt de temps de protecció absoluta jo crec que encara que ens poguessin perdonar entre tots jo no crec però hi havia delito de veritat ahir se cometía ese delito en la realitat virtual no se estarà cometiendo clar, aquí és el gran tema jo recordo que fa uns dies Adrià Nodt comentada que hi ha una gent que fa com uns podcasts a Amèrica i hi ha temes així i creen debats i un dels debats, recordo escoltar, era sobre els sexbots els robots no els sexbombs els sexbots que era i plantejaven que s'estava plantejar la idea de crear robots sexuals òbviament destinats a... a tot el tipus de perfiles general debat de dir que potser és una forma de entre comilles perquè és una malaltia des d'un punt de vista psicològic per dir-ho així però clar, després entre tot és com volentar la qüestió on és el límit i si ha de posar un límit per això ja n'hi ha un debat tan interessant perquè té tantes capes de profunditat de fet ja ho diuen a la pel·li hi ha un dels diàlegs que estan a muntar exact, mira, mira, mira, mira, mira antes antes de que tu l'expliquis dentro vivo, por favor, l'Oriol no era que vingués jo te leo, te leo, la mente que tienes tu a favor en un juego puedes hacer lo que quieras y en la vida también ahora mismo en este bar puedes hacer lo que quieras puedes comer, hablar caminar, bailar que te lo impide sí, supongo que tiene razón lo mejor es la respuesta, eh sí, supongo que tiene razón pero lo vamos a dejar aquí de hecho lo vamos a dejar aquí, ¿no? porque esto da... este maluño lo he dicho y por eso tendríamos más tiempo porque va más lento con la cámara del Temps de la bola de drag pero aquí no, ¿no? Pues vamos a la segunda sección del programa media hora más tarde SÉRIES Sona lo... Sona Sona... Venim a parlar de Gívaro no sé si heu vist una sèrie de Netflix que allà va per la tercera temporada que es diu Love Death & Robots és una sèrie que... acollorat és molt recomanable a tots els nivells potser la tercera temporada és la més fluixeta però tot i així té dos pepinazos com són un capítol dirigit per David Fincher amb un monstre Lovecraft entre caçadors de taurons que és espectacular i el que venim a parlar avui és Gívaro i l'Albert Omielgo és el que va guanyar que està en justament l'Òscar per animació amb el Límpia parabrís és un curt que si no l'heu vist ja esteu trobant, crec que de fet està ajuntat està en obert, sí, sí de bonic que es fa mal aquest curt d'acord, Albert Omielgo Albert Omielgo és un tio que jo crec que s'ha inventat un llenguatge nou en el que és l'animació jo no sé si he estat investigant i no he acabat de trobar si han desenvolupat un software específic seu segur, o sigui, perquè, a més té un estil d'animació com de rotoscòpia, no? Sona rotoscòpia jo, per exemple, a rotoscòpia, Richard Lindlater que potser és el gran, el GFATO que, en el seu moment, l'heu inventat una tècnica per portar-ho al cine que no té una, a Netflix, també no, ara... Apollo 13 i mig, no sé, o sigui, era del nen aterri de com ho podran que es diu així, que es diu així que, de fet, sabeu la polèmica que és que no l'han deixat registrar als Òscar com a animació, perquè el ser rotoscòpia, clar, tu l'agraves primer, i després... i li han dit, perdona, tu has vist tu de l'equip que tinc d'animadors i li han dit no, no? Que jo s'ha hagut una gran polèmica, perquè en aquestes pel·lícules... Golo més animat, i és captura de moviment. Digues-hi a Marvel, que potser a Quats de Ficció hauríem d'estar animació. Clar, de bo, sí. Jo no sé si és rotoscòpia. Sí que és veritat que Sona fa olor a rotoscòpia, però també... O sigui, realment, si mirem els making of, ja mola amb captura de moviment. Ara, ha anat un pas més enllà. Jo crec que ha deixat enrere a tots els seus companys de la seva generació o ha marcat com una nova tendència en el moment del que parlàvem abans de la vall inquietant, de l'Encani Valley. Tu estàs veient qualsevol cosa que fa aquest home, que, a més a més, té un sagell molt distintiu, per això dic que potser tenen un software propi. I a la que portes 15 o 20 segons, t'oblides que estàs veient animació. És forat. La paraula és, té foia la ment. Sí, sí, sí. Estic totalment d'acord amb això. Si et pares a fixar, igual amb una textura de llop, detectes un altre cop i tornes a la realitat. Però és impossible marxar del que estàs veient. Seria la finalitat, d'animació, entenc jo, arribar a la realitat o no. Sí, ho he de prendre. No sé qui deia fer-hi a la broma. Estem fent una animació tan bona que al final acabarem robant pel·lis. Clar. Però això és quan salien els artistes, per exemple. Els artistes, si ho diuen, finales i principis del ventre, o sigui, utilitzar l'art o la pintura per fer rèpliques exactes del que ja podem veure amb la fotografia, que sentit té. I a partir d'aquí que empiezan totes les tendències més radicales de reescritura, en aquest cas pictòrica, de la imatge. I jo crec que aquí no estaria d'acord amb tu en aquest sentit, Marcos, perquè no, l'animació pot tirar en moltes direccions. Una, pot ser a vegades adaptar la pròpia realitat, però donar-li una distorsió que no podries fer nunca amb el propi cine. I en altres casos, tot el contrari. Bueno, però aquí jo recupero una... Ara s'ha estrenat fa poc a Netflix Pinocho. Hòstia! D'aquí és una passada... Aquí em va passar el mateix, inclús a més, Tom Motion. El que em vaig adonar és portar-me una hora de pel·li. Durar dues hores de pel·li d'Estat Motion. Es diu Ràpid, eh? Dues hores, no? Molts mesos. De fet, van dir que es va estar desenvolupant durant 15 anys. Però és que hi ha un making of a Netflix. Quan veieu la pel·li, aprofiteu un mitjoret de making of després, que és acollonant. Doncs hi ha un moment que Guillermo del Toro diu... És que això no és... L'animació és cine, fin. No és una categoria per... No havíem d'estar competint a part i que el gran premi o se l'emporti. No, o sigui, l'animació és cinema. De fet, això és una cosa que va dir, literalment, Alberto Mielgo, quan va recollir l'Òscar, va dir que l'animació era de micro, d'on dels Òscars, en tothom callat, l'animació és cinema, senyor. Fem cinema, de l'estil que vulguem. I el Mielgo es van portar a un Òscar per quina pel·li? L'animació era d'aquí a Parabrises. I després, un altre, que aquí sí que hi ha hagut contacte... Aquest home ha crescut tant. Té un talent i té tant aquell setgell personal, que ha sigut capaç de deixar tirat a l'equip d'una pel·lícula d'animació que també. Va guanyar un Òscar del 2019, que és Spider-Man Into the Spider-Verse, que va guanyar l'Òscar d'animació, que al final, tot i que ell no va participar-hi, el van acreditar com animeixo i consulten. Perquè tot el que havia dit ell va aplicar en aquella pel·lícula i va fer que generés aquesta revolució de l'animació. Exacte, però ell crec que va ser com el director artístic que vinim de les bases de la pel·lícula. Va començar a fer dissents tipus d'animació, però va marxar molt aviat. Però es van quedar en tot el que havia dit, l'equip que va entrar després ho va seguir a Filparranda, i això els va donar a l'Òscar. Por cierto, inciso. Podéis ver el cortometraje, lo veré esta noche, de El Limpia Paravísas, de Alberto Mielgo, directament del film Affinity. Típico que en el trailer lo tienen colos. Mira que estan llotut, també han abierto. En principis, ja veureu que és de bonic, que és que fa mal. Doncs vull parlar del capítol, és l'últim capítol de la tercera temporada, del Love the Sun Robots, que es diu Gívaro. N'havia dirigit un també a la primera temporada, que es deia la Testigo, que era un... És el Bucle. Era un loop, que tenia uns tocs molt blets, ràner, amb una estètica així, molt naïf, molt tron, també, amb molts neons. I aquí els dissenys reconeixes, que són la seva manera de dibuixar, per entendre'ns, però ens anem a l'època dels conquistadors. Us llegeixo una miqueta de la sinopsi, a partir d'aquí parlem, perquè ja té la tele, ja et xitxarà. Un grup de conquistadors i sacerdots espanyols a Puerto Rico, viatja cavall per un bosc aturant-se davant d'un lloc bastat, bastant pinturesc, on hi ha una mena de sirena, completament coberta d'or i joies, que amb la seva veu i la seva dansa els fa embugir i perdre el control dels seus cosos. Dins d'una mena de dansa macabra, que fa que vagin ferint-se i matant-se entre ells, mentre intenten acostar-se a ella, només per ofegar-se sota el pès de les seves armadures i cavalls. Accepta un d'aquells soldats que és sort. El más listo, eh? El de la subvención. El que le graban, pero les graban. Ho he parlat d'una sirena, però potser més aviat es tracta d'una nallade, que és aquesta figura mitològica dels mites grecs, que són ninfes que personificaven l'aigua dolça. Aprolladors, axos i fons. Els hi trobíem propietats curatives, babent o banyant-se en les seves aigües. Encara que, en alguns casos, el bany o el simple fet de veure-les es considera un sacril·lègic que comportava les represàlies de les nallades. Pel coll de català tenim una cosa similar, que són les goges. La goja, que és més de fons, és més llegenda. Què passa en aquesta història? Doncs el soldat, no hi sent, per tant, no es veu afectat. Per la veu, per la dansa. I... Té la biblioteca de sonidos. Perquè ara recordo el cortometraje. És potent, eh? Potent design de so. A part de que visualment és el que és impecable, i el design de so, tot junts, fa que es genera una mena de sinastèsia, allò que dèiem de l'Encani Valley, de més tal foll d'endorament, que està passant, estàs a dins d'aquella pel·lícula, t'estira cap a dintre com a espectador, i no pots marxar-hi, perquè sembla que aquella violència amb el muntatge que hi ha, amb aquella animació, amb rascades de foc, que sembla que fèiem com si estiguessin crevant amb la càmera. Sí, amb cinema. No pots deixar d'estar a dins del castell. I tu no està sor, a més. Això, tu està sentint-ho tot, i està sentint, de fet, moltes vegades et poses amb la pell del personatge, i sents allò com quan estàs a dins d'una banyera, que sents com has mortaït el soroll, i entens coses. Però tot això és molt maco, tot això és lo formal, però ell discurs, no sé si recordeu quan l'heu vist, parlava al Merto Mielgo de que... Aquí hi ha una relació tòxica. Estem parlant una mica el que estàvem parlant abans. Dues persones que s'atreuen per motius equivocats. I s'atreuen de tal manera, amb una obsessió tal que no hi ha fronteres, no hi ha límits. Vamos a todo con ello. I, de fet, d'ella, literalment... Tinc dalt per aquí una cita que havia dit, que és que... Mira, literal. Tracta d'una relació extremadament tòxica, d'una relació entre depredadors, que és sensual, perquè es basa en una atracció mutua per raons equivocades. Acaben sent les pitjors versions de si mateixos. Tots dos perden. I amb una declaració que tenim d'ell, si me la pots posar a ouvir. La animació sempre ha funcionado como una especie de fórmula de... que planteó Pixar i Disney en su día, que fue muy exitosa y que es muy exitosa, pero que a mí personalmente no es la que más me gusta, que es donde el héroe es el personaje principal y salva el mundo, es una ratita chiquitita que salva el mundo. Me gustaría que pudiésemos tener otro tipo de cine de animación, ¿no? Que fuese... Ya no solamente adultos, sino cine social, cine de perdedores, cine de tu vecino, el de al lado, historias más interesantes, dramas humanos más reales. Una mica és el que estàvem parlant amb Mardi Cora, al final. La gent té defectes, i la gent té dreta la contradicció, la gent té dreta, no sé, l'héroe de briancia, armadura. Aquí que estàvexant, els soldats estan buscant ordre. La sirena està plena d'ordre. No us vull a destripe, perquè jo crec que és molt la pena que el ve, a Netflix i no us vull a espòil. És que hem parlat d'un curmatratge. Sí, són 17 minuts. El que té de debò, també, l'Off the robots com a sèrie, és que són, a part de que és una antologia, és a dir, tu pots ser el primer, l'últim, el del mig, sense ordre, és que, a part, són curmatratges. No siguis la Estela de Ferran, por favor. Com pauses. Jo les veig seguides. Sí, tu també entres. Ferraniano. No puc no veure una tempura de censera. Realment, aquest cort que no estàs acercant, és en si el visionado de ese cortometraje és una experiència a tots els nivells. Jo crec que per sobre l'altre estan l'últim. Si el poses al primer, jo crec que hi ha un moment capaç. A què pausar, jo crec? És el millor cor de la temporada. Potser sí que és la temporada més fluixeta, però si poses això al primer, tot del que ve després l'està molt. I em sembla que el primer, no recordo si és primera o segona temporada, el primer de mielgo, el primer que l'he vist, també és el millor de la primera temporada. Tan completa, i amb una profunditat potentíssima. Fins el punt que va guanyar Emmys, va guanyar Anys, que són les de l'animació. És a dir, aquest tio no se li veu al final. Si la projecció que ha de tenir aquest home, veurem on acaba. Sí que sí, Alberto. ¡Vamos! ¡Vamos contigo! ¡Vamos! ¿Y aquí nos quedamos? ¡Ah, vale! ¡Y tú también! ¡Y tú también, Edgar, tío! Vale, perfecte. Accomanem-nos a veure què capítol. I seguim cap a llibertes. ...Libertes. Bueno, abans de que ens capin, però és la versió instrumental. Seré jo JaMiroCuei. Entrem a la vacuna. En por favor, el quinto invitador del programa. Ja, JaMiroCuei. Doncs avui ens endinsem aquesta virtual Insanity, que ens planteja l'autora que hem dit abans, que és ja clàssica perquè ja ha vingut dos cops al programa, que és que a Tixaguirre, que tampoc entrarà per la porta, però entrarà per la porta gran amb aquest llibre, perquè realment veníem de la seva anterior novel·la que la vam tractar aquí, que és Les Madres, no, que a més va portar cua, eh, Adrià, no? Sí, sí. A aquest llibre vaig anar a Tartúlia. Me acababa de pillar con las hormonas jodidas, tío. Acaba de ser padre, tío. Les Madres és una novel·la que d'aquí recomanem, però per mi és de les millors que he llegit amb els últims anys, però és molt dura, és molt bèstia. Parla més des d'un punt de vista, ella també com a mare, com a autora mare, parla d'un personatge, no?, que analitza, investiga per què una examiga seva va matar els seus crios, no?, com a mare. Sí, amaga, és tan friós, plan friós. És molt freda, molt freda. Doncs aquest cop ens porta un nou llibre, que se'n va molt de tema d'aquest... Les Madres, no? Però també trobarem temes de maternals i de parella i de tot, no? Que és, de nou, 100 euros, i aquí sí que entrem en la Insanity Virtual, perquè ens parla això, justament, del Metaverse. O sigui, ella s'ha agenciat ara un tema molt virtual, molt futurista, de fet, passen un futur no molt llunyà, però passen un futur, i ens comença a desgranar tot aquest món, aquest Metaverse, que s'està, fins i tot, bastant a la bèstia a la nostra realitat, no? I en aquest argument se'n tiende el título, perquè també me dejo un poco... El títol us diré una cosa, el despista molt, perquè els títols apareixen, us diré, quasi, de les últimes pàgines. Sur, aquesta frase. L'entens una mica. És veritat que és una metàfora molt gran. Llavors, de nou, 100 euros, no us penseu que és, o sí, però d'algú com Estelar o tal. És una cosa bastant curiosa, però no m'ha semblat que el títol... I quan s'està llegint el llibre, s'està acabant i diu... De nou, el títol diu... Ah, mira, ha salido! Lo ha dicho. Sí, lo ha dicho, però no... No saps, vull dir, no sé... No, no se habla de la empresa de alquileres de coches, ni nada por el destino, no? És un western del desierto. Però el que sí que fa és... Estem parlant del final, gairebé, però sí que comença... La primera pàgina és gairebé com un microdiccionari, on ens posa 3... com seria, això? U-V-A-R, que serien un... Acrònims? 3 sigles. 3 sigles. Una, que és V-A-R, que és realitat virtual, que ens explica per posar-nos en context... Perquè, clar, hi havia d'això, no? I diu simulació a través d'ulleres i altres artilugis, era allò que deies abans del Carles, de les 6 ulleres de la realitat virtual. Després hi ha A-R, que és realitat augmentada, que és afegir elements virtuals a la realitat. Però, de manera digital, és a dir, sabeu ara, amb els jogurs, pel nen, perquè ara hi donen un bitxo, un ninot petit que el tinen a la basura, ara han de tenir el mòbil, que té una realitat augmentada, que és que el bitxo, ara, és virtual. O el Pokémon Go, que està a sobre de les coses, no? I després hi ha el X-R, que és realitat estesa, que és la mòbil total entre realitat virtual i física. Que, bàsicament, és aquesta interacció absoluta total, i jo crec que és de la que més es centra el llibre, d'acord? En aquesta realitat que està supermasclada. Llavors, què passa? És un llibre que parla, i aquí hi ha, entro una mica amb la sinòmsi, perquè crec que és bastant complex i hem d'entrar per aquí, per la porta normal, que és... Estem en aquest futur proper, el turisme, i aquí t'he tocat cerquita. Cerquita, Adrià, no? El turisme gairebé ha desaparegut. Per tot arreu i a refugets climàtics, la realitat virtual han vaït la vida quotidiana, i tothom deixa enrere el cos a la primera canvi gràcies al seu avatar virtual, en aquest sentit, no? Paula Pagaldai, una dissenyadora que treballa per al Matavers, marxa a París a la recerca d'inspiració per a un projecte sobre Mery Wallstonecraft. Oh, yeah! Ai, és història, eh? Bé, pròcticada. Una gran reivindicadora dels drets de les dones. També us dic que és de, com a segle... Si no, normalment, segle XVIII o segle XVIII i mig. Llavors, a partir d'aquí, la Paula experimentarà la realitat d'una manera cada cop més barrejada, on acaba allò virtual, i comença allò real. Aquesta és la ciròmsi oficial, d'acord? Però el que sí és que també us afegueixo, és ella com a dissenyadora. Van ser, parlaves tu, no?, que el protagonista m'anticoreix, aquest dissenyador de persones que estan en les criatures. Ella dissenya espais, dissenya experiències i, en el seu cas, està investigant aquesta dona d'aquest quasi llavor del feminisme per fer justament una experiència virtual anomenada precursores del feminisme U, que sembla d'aquestes assignatures de universitat. I llavors, què passa? És un llibre que parla absolutament del delir, ja ho hem dit. És on comença allò virtual, on acaba allò real, ets més humà quan et mostres amb una avatar, que al final una avatar és una creació teva pròpia, de com? Aparentment t'agradaria ser, també. És a dir, on comença la naturalesa humana, la conducta humana... Tot això ho porta, aquest llibre, però tot és el deliri, d'acord? Juga molt amb aquest concepte del... Ja no diré ni realitat ni virtual, és en l'online i a l'offline. Perquè la gent que cada cop més, en aquest futur que planteja, que no està massa llunyat, viu cada cop més en l'online que en l'offline, no? És a dir, de fet, el llibre comença amb el detonant de la història, però les primeres pàgines és ella, a un habitació hotel, de viatge d'aquests de negocis, intentant, per aquest insomni, i com que s'ha deixat el neoprè, no, el neoprè, que després entrarem a què és aquest neoprè, però s'ha deixat el neoprè i us no pot entrar en aquest metavers de la forma que voldria que s'ensoria. I aquestes ulleres, i aquestes ulleres rastípiques de recta virtual, ella sap que hi ha certs espais del metavers que ella pot anar a relaxar-se. Hi ha un prat, un verd, amb els sorolls... Però clar, en aquest moment només ho està veient i escoltant. Si no pot sentir, perquè no porta el neoprè. Llavors entra... El llibre comença així directament, que la gent té una dependència absoluta a tot això, no? És ella, és el insomni, s'encura així. Llavors, és clar, ella està durant voltes, i com que està desenvolupant aquest... que està obsessionada amb aquest personatge històric, la Medi, aquí, entre el de Torran, que és ella se li apareix sense generar cap mena de virtualitat. Ella el té com una mena de Pepito Grillo, en aquells espais, i se li apareix, i ella es queda com... No pot ser un moment. Però no sap si forma part de la realitat virtual o simplement és que està... És molt cerebral, és a dir, durant tot el llibre, el que vas veient és que realment està allà. És com una mena de... Com m'has dit, un Pepito Grillo. El Pepito Grillo parla en constantment durant tot el llibre. Dins dels conflictes que té ella en aquest present seu, el nostre futur, però tot està lligat amb un personatge del passat. O sigui, al final ha creat una narrativa que té Ja Guirre, que és superinteressant. Ens parla d'un futur a partir d'un passat, no? Però que no és el nostre present. Sí, sí, el que estic veient és que allò dels canvis cíclics. Sí, sí, està superinteressant. Les capes no només són temporals, que és el que estàs comentant ara, sinó que, a sobre, també són entre realitat, ficció, virtualitat... A més, sempre, òbviament... òbviament, que té Ja Guirre és contemporània nostra, òbviament, i, osti, un peu sempre a la realitat. Però l'important és milènia, l'oest, boomer, restos... Mira, no t'ho sabria. No t'ho sabria. Jo, que sóc equís, m'ha mingut el cervell. Varies pel·lícules, precisament dels anys 90, que parlàvem de diferents realitats, no? Existents, o matris... L'inici és molt ready player one, el llibre que després va adaptar Stephen Spielberg, que era aquell... el món està fet caldo, però, com que tothom viu en la realitat virtual, tothom es posa les ulleres i ja viveu rient, no? Una mica això. Però va a dir que el personatge que investiga, que és Mary Wollstonecraft, és, no sé, Osona, que és la mare de Mary Shelley. Dos veces ja, jo. Mary Shelley, Osona. Mary Shelley, sí, una mica, no? L'autora de Frankenstein. Està investigant la mare de l'autora de Frankenstein, que també, òbviament, Frankenstein és aquesta obra, que també... parla d'aquest quasi... Abatar creat a partir de pedazos, no? Llavors, tota la idea aquesta de si l'abatar està ben acceptat, o sigui, ja s'ha trobat la forma, l'autora del llibre, per realment encaixar tot de peces, de forma molt subtil, no és per reforçar, d'encaixar temes de feminisme, temes d'amartarnitat, incluso. Adéu, que ho comentem de les madres noidals, amb l'ideal Frankenstein, l'endèa de l'acceptació de què s'accepta més en la realitat offline, o tu, jo, en la realitat virtual, hi ha molts conceptes, però ara no ens liem, perquè, si no... Això que deies ja de que, si no porta l'equipació, ja no pots sentir... És interessant, des de la perspectiva que t'està dient ja, no? O sigui, només pots arribar a sentir a partir d'aquesta realitat, no? O sigui, mira, entro ja amb això, perquè ens explica, durant el llibre, òbviament, es va desgranant com és aquest futur. O sigui, el president de la protagonista, com és això? Ella diu que té molt clar que hi ha tres revolucions, la revolució del metavers, és a dir, la creació d'aquest espai virtual, que és on estaríem ara, les ulleres que ens inclouen de forma visual ni que sigui, o audiovisual, a aquest metavers, i la tercera revolució és el tacte àptic. Que això vindria a ser aquest neu pre, que us comentava. Aquest neu pre, total poses de la la baix, tots els teus filamentos, per dir-s'hi, tot el teu cos, rep els inputs que es reben a dins. És a dir, com si estiguessis allà, l'inversió completa. Una inversió completa. Hi ha unes... Deixen anar moltes frases, aquestes, com molt a piràries, i hi ha una que vaig pensar en tu, Soto Adriano, que és, a part que diu que aquest metavers és el no lloc, una bombolla, un núvol, però tot és, la nova fàbrica de somnis no està Hollywood, sinó en la consciència entregada i que es converteixi en dinsar-se a Delfi, que Delfi és aquest metavers. Llavors, clar, el final és... De fet, és un futur on... I aquí entra com és aquest món, no? És un futur on la gent té abatars creats, ella sí que té un abatar, que és el seu, el normal, el de feina, per dir-ho així, però després té un que no el coneix ningú o trentella, que és un abatar d'un home a rotllo feccions escandinaves, anomenat Victor, de 35 anys. Clar, és aquest alter ego, per dir-ho així, per fer maleses, per dir-ho així, d'acord? I aquí també, durant tot el llibre, no para constantment de fer reflexió sobre aquest abatar, sóc jo. Aquest abatar és més jo que jo, no? És com tot el que jo volco en aquest personatge, tot l'assiu, tot el... No sé, mentalment, inclús violent, o així. Sóc jo, no? És el meu subconscient que l'estic volcant allà, o és una creació meva perquè puc. I el metavers m'ho permet, perquè no, com un joc. No dependerà de les hores que passi, no? Al final tot això, moltes vegades... Aquesta és una molt bona frase, això ho veuré al llibre, perquè aquí també arribaràs a veure... Passes moltes hores o no... Això és com el treball, no? És que finalment només sóc un lloc de treball, perquè estic tota la vida... És que allò que m'he deixat el meu pare, ja estic molt preocupada, ja comença a resumar-nos, que era una miqueta. Ostres, no tinc wifi. Sí, sí. Aquí es nota, en aquest... Aquí tots els personatges es nota molt la dependència, aquesta absoluta tecnològica. És un lloc on el turisme... Ja ho he dit, eh, que has desaparegut, perquè si has de fer reunions amb altra gent d'altres països, corretes online, si vols visitar llocs, què millor que fer-ho des de la comoditat de casa teva, amb l'aire condicionat, en posen els ulleres, i deus perfectament inclús pots arribar a formar part del que se'n diu el necroturisme. És a dir, tu pots estar en el lloc exacte de la mort de Lluís XVI, de Lluís XVI... De Lluís XVI, mentre això surt. Que estan treballant en l'experiència de viure la revolució francesa, per exemple, quan hi ha la guiótina. I la revolució real és que no només ho vegis, és que ho sents. Ah, aquí. I no és que ho sentis perquè la teva visió és com la del Carles, que et fa sentir. No, no, no. És que realment estàs sentint a partir del lloc. A més, tu planteixes que la gent pel carrer va amb això. Llavors, la gent no hi ha ese pudor de pel carrer, que s'està movent, s'està parlant. Sabeu com va haver-hi el canvi dels auriculars sense fils? Que la gent parla pel carrer i que dius que aquesta gent està al·loca. No, no, ara ja està superentès de que la gent parla i ja està gesticula. Doncs en aquest futur, no? Vindria a ser. I hi ha una cosa interessant, que em va semblar molt el dormiló de la pel·lícula budial, que és la de s'ha xifrat la sexualitat. Llavors, clar, ara tu ja pots anar directament allà i hi ha alguns components. És a dir, tu pots recrear qualsevol cosa, tu pots... O sigui, sexualment pots fer el que vulguis perquè es pot, saps? Però tu mateix, amb aquesta realitat, no? I tampoc hi ha un límit ètic o un límit legal. Hi ha les sales roges que li diuen que és com les sales on pots connectar amb anònims, o amb gent que tu coneguis o així, però sobretot amb anònims i és com una ciutat indef, però allà és límit 0, saps? Llavors, clar, tu planteja tot des d'un punt de vista això, no? Com molt... Com es diu allò? D'onistes, no? D'onistes, absolutament. Però, a l'hora, et planteja que és un món virtual molt controlat. És a dir, la pedofil·la està prohibida, però hi ha moltes coses que, per exemple, no pots utilitzar la batard d'una persona real. És a dir, jo no podia posar-me, jo sé, Mario Casas. Però, a no ser... A no ser que aquest que Mario Casas lo permita. Llavors, això ens porta, a mi em recorda, una pel·li de mitja animació, mitja real, que és de Congress, que va passar per Sitges, i que parla de, com en un futur, no?, que justament el món de la batard estarà superexcés, els actors ja no tenen feina, perquè què fan? Els productors diuen, et compro la imatge, el cos que mai em vagirà, i et pago una milionada, però tu ja està, ja no et necessito. No, de fet, Bruce Willis ja ha sedit els drets de la seva imatge, per fer servir amb digital. Però el poble... Ja s'ha retirat i no pot treballar més, però ha sedit, és a dir, podria no haver-ho fet. Ha sedit la seva imatge, per si algú vol recrear el seu físic amb una pel·lícula i posar-lo en Humphry Bogart, per exemple. Jo ni jo. Llavors, què passa? Que si hi ha un món controlat, òbviament, hi ha un submón que no està controlat en aquest metaverse. És com una mena de deep web que li diuen el Black Delphi, òbviament, no? Llavors, és com abans ho comentàvem, abans d'entrar, els tres d'aquest Second Life, els submons aquests del Second Life, de real nostre, i fa èmfasi a un cas, com dins de la seva història, que és el cas Miranda, que és una experiència que es va crear a partir d'una misa basca, una misa que el que tal qual va sortir, no hi havia gaire protecció suposo-virtual, i van lo hackear on, no?, i van començar a... O sigui, ja estava creat aquest... O sigui, a partir del hackeo, tu podies anar allà i constantment violar-la. Llavors, clar, el llibre dona moltes voltes al tema legal, lícid de totes aquestes coses, perquè, al final, per un petit error, això es pot convertir en una festa per molta gent. No connecta amb el que estàvem discutint sobre la mantícora, no? La llibertat... És la realitat virtual, un lloc on deixar córrer la nostra... Les nostres passions, malalties, i, per tant, un lloc de llibertat total, o no ho serà pas, o no ho és ja. D'aquí, aquest llibre, per això, posar aquesta cançó molt després, l'insanity virtual. Es nota molt tot això, i ja us dic, la llibertat estructura en aquesta investigació, cap a aquesta figura femenina, sobre les precursores del feminisme. Però, clar, pel mig, hi ha personatges a Caï, que és el seu marit, i para de tres fills, però és que, a més, el Caï és... és índi, i jo és ell, des d'un punt de vista de marit, que és sempre molt la meva dona, no sé què... Clar, de cop descobreix que en el Matevers, que la seva dona és una de les pioneres, diu, ah, bueno, a veure, podríem obrir la relació, però només en el Matevers. És a dir, no, no serà mai físic. Llavors, clar, ja ho has dit. Té els conflictes personals a casa, per dir-ho així, després hi ha Nicola, que és el seu soci, soci d'ella, de la Paula, que també té bastanta tela, no diré massa, i MaxDocs... Nicola deu tenir bastanta Tesla, no? I MaxDocs, que és aquest personatge, a més, ja el pinten bastant endrojint, també, és com un personatge a Caï, que és qui l'ajuda a completar aquest personatge, aquestes vivències, aquest personatge històric, és un personatge que és el que hi posa una mica el fre a la virtualitat. És a dir, és un personatge que està absolutament en la tecnologia, però des d'un punt de vista gairebé analògic. És a dir, hi ha un punt de que sempre l'intenta separar de no cal que ens posem ulleres que dos per tres, no? És a dir, vivim aquesta realitat i construïm la virtualitat a partir de la realitat, no des de la virtualitat, no? És com un... En boca de personatges, l'autora fa un judici sobre això? Ah, mira, això és interessant, perquè sí que em... Sí, és difícil de dir, perquè tu planteja que, clar, no deixem... Estem en capa a moltes de les coses que diu allà. Hi ha algunes que potser són exagerades, però jo no he vist com un futurisme de d'aquí a 200, 300 anys, per res del món, de fet, ho planteja, no me'n recordo, però potser és els 2040, com una cosa bastant ja estesa assentada a la virtualitat, no? Però, mira, abans d'anar justament a això, abans d'anar, hi ha una cosa que fa, que és... O sigui, em sembla... però, llestíssim, que és que com que estem en aquest futur, mira el passat, que en realitat vindria a la nostra present i diu... Bueno, com a aquella època, sort que ja vam passar l'època de les cancel·lacions, sort que vam passar l'època de l'opolèticament correcte, sort que ja ens vam adonar que això no arribava enlloc i vam tornar al passat, no? O sigui, a la bona, o sigui, quan ens podíem expressar i això, està molt bé perquè és com val estem en aquesta era, justament, i és com pensem que farem que algun moment algú destapi i que descorcha el cava. Però perquè comentes, sento, en tot moment, com l'escriptora, té una mena de judici sobre això. Sí, a veure, inclús hi ha molta paròdia. Hi veig que... Vale, està bé, això. Hi ha moments... No dic que sigui supercòmica, no és comèdia al llibre, però hi ha moments que diríos de dir... Clar, hi ha un moment que ells entren... Sí, com que la gent va amb les ulleres de tot arreu, però posades. Llavors, ell ha explicat l'experiència d'anar a comprar un cruzant. Clar, el cruzant és entrar a una botiga perquè veu que a la façana se li apareixen els pop-ups, no? Tantes estrelles, el cruzant de no sé què, avui, fa no sé quants minuts que acaba de sortir al forn, així que estarà perfecte en el punt... Bé, la gent viu així. Tot el que pot comportar això, comporta una contradicció, una paradoxa. Però veig que avui, i m'imagino que ja toca el tort de la música, veig que, en el fons, bueno, és difícil respondre aquesta pregunta de si en aquest món virtual, tot i que sigui real, realment podem... Ningú no es mulla, ningú no es mulla. Clar, clar, clar. Jo sí que em mullo, eh? Has assassinat el món virtual, sí? Ah, no, jo el virtual, el que ho té bé. Tinc molts dies assassinat, sí. Perquè és que tu pots jugar a un videojoc i m'atac i vulguis. Clar, clar. Què volia dir a la Mercè d'Andrea? El que m'ajudava. Això t'obre la porta, qualsevol cosa. Clar, no ètica o no legal. Doncs que tampoc era ètica potre, i de hòsties, un tio, que se n'ha deixat. Però això ningú ho veia. El debat és excepte o no s'accepta, això. Però la definició és que la llibertat acaba on acaba la de l'altre. Clar, si tu vas enlloc on no acaba ni comença ningú... Però en el fons tu estaràs en un lloc on la teva llibertat condiciona a la de l'altre, segurament un altre batard, no? Potser. Però per exemple, el que us deia de l'experiència d'aquest on viulava anar a la mis, clar, és... no la viulava ella, la viulava la idea d'ella. Clar, és un PNJ. És un PNJ. Però compro una idea, compro aquesta idea de... No, ningú no pot ser representat, ningú real, pot ser representat de manera real en el món virtual. És a dir, tot i que encantaria tindre un pol en el món virtual, no sé que tu vulguis, no passarà. Per viular-lo i assimlar-lo. Evidentment, evidentment. A mi el que em flippa d'això de reflexionar és que tot, tot el que es enfoca cap a la realitat virtual, en certa manera, és tot del negatiu, no? Sí, sí, sí. Vam a violar la saco, anem-nos de fiesta, a rebentar... També tinc una cosa. És un robot, ja està, els huevos de... Vaig a llegir... El peso de la vida, eh? Vaig a llegir que per l'aniversari m'ho ha regalat, la Rosa m'ha regalat l'últim còmic que fa molt poc que ha tret, que es diu El Fuego, el David Rubín. El final de... Sí, clar, és un esteroi d'estar a punt de... de xocar contra la terra, i és en plan... Teniu cinc mesos de vida, fin. Llavors, feu-us. Llavors veus que, clar, la destrucció és suma de destrucció. No, no, és que 5 mesos, que collo, en un mes no queda nada. No, no, no. Oye, que ha vuelto a empezar, Ja Mirocuei, por favor. Ja Mirocuei, pa casa, que ens anem a un altre tipus de música. La música buena, de veritat. L'Offline? Offline, sí. Música. Bueno, pues hoy vengo de invitado, presentando un sección nueva. ¿Qué presento y qué vengo a exponer aquí? Básicamente, música, que se salga un poco por las tangentes, ¿sí? Los marges hagan de los... Que se vaya para el metaverso. ¿Líderes? Alguna manera. No, pero bueno, a mí me gusta mucho el vinero, se ha deficionado, y la idea es traer cosas, también, que estén dentro del mercado, el nicho pequeñito, es decir, sellos pequeños y artistas pequeños. No mientes, no, oficionado, no, profesional. Yo te presentaba como tal, profesor. Profesional del vinilo. Yo soy un chico miente, ¿no? Entonces traigo cinco propuestas, a ver, no voy a indagar en todas profundamente, simplemente es dar la pincelada, pues... Oye, para que escuchéis un poco lo que es, y luego, pues oye, toda esta música, aparte del vinilo, también está en digital. En el P3, en el Nubu. Tenéis Bankcamp, Spotify y mil plataformas, que, bueno, nos dan el lujo de hoy por disfrutar de la música de muchas maneras. Yo soy partidario, no sé vosotros, pero soy partidario de escuchar música de muchas maneras. ¿Y también en la realidad virtual se podrá escuchar la música esta? On haría también una avatar, ¿no?, o cómo construirías la música en un metaverso, ¿no? Es decir, ¿serías capaz de tocar todos los instrumentos de...? Pero también sería muy personalizado en el fondo, cada uno estaría escuchando su propia música. Bueno, como la Silent Disco, ¿no?, que a veces la hacen a más cascos y cada escoba la sea puta bola. Bueno, ¿me he hecho esta en alguna discoteca de esta? Sí, sí, sí. Yo he estado, pero sí los auriculares, que es lo mejor. A ti, una cosa, cuando voy de fiesta, y tu has d'anar a uns apps, cuando yo saco de fiesta con el rollo jamaicano, vinilos. Porque alguien pincha un CD o un Mac, y vamos. De cortar las patitas. Era una pregunta que te quería hacer, Marcos. Cuando has dicho, también se puede escuchar en otros medios. Entonces, ¿por qué el vinilo? En este caso, Espeña, que primero llega en vinilo y después ofrece otras posibilidades, o no, o es un mercado musical que ya estaba abierto y que, hostia, ahora lo importante es ese plus que se consigue con el vinilo. Es una buena pregunta, y cada artista tendrás un foque, creo yo. Es decir, aquí, por ejemplo, tengo un par de artistas que habían sacado un cassette primero. Y lo que han hecho luego ha sido... Tuvo mucho éxito el cassette. Y han dicho, vinilo. En el tiempo presente. Un cassette en el tiempo presente. Tengo un iraní que me flipó porque yo no lo conocía. O sea, lo había apetado con el cassette. Se había vendido por todas partes y, pues, bueno... Vamos a sacar una cidad de vinilo. No porque irán a un banco en el radio cassette. No es por eso. No porque irán a un banco en el radio cassette, como los niggas de los años 80. Nos sacan el Spotify en 2032. ¿Cómo se habló este iraní? Sí, Mohammed Mostafa, hey, Darion. Suena bien. Suena ya. Suena artista musical, este tío. Muy joven, por cierto. La idea es que es eso, sí. Realmente no sabría dar una respuesta, es muy particular. Entiendo que hay un nicho en el vinilo. Sí que es verdad que el nicho en el vinilo, ahora, ya lleva unos años, que está muy en auge. Piensa, no lo sé, hay muchas tendencias. Había por el turreo, hasta la gente purista... que llamaba este formato y ahora aprovecha y... Nos interesa tu ejemplo. ¿Por qué tú el vinilo? Sí, es verdad. Porque tú me has conocido, tú me conoces. Y realmente yo no llevo mucho tiempo en el mundillo del vinilo. Sí, como en conoces. No, pero siempre con... pero muy pegado a la música. Es decir, mientras yo soy un obsesivo del cine, tu respuesta siempre era un ejemplo cinematográfico, lo tuvieron en ejemplo musical, ¿no? Però no és veritat que no en vinilo, no des del principi en vinilo. Mira, perquè al final et fa connectar amb la música d'una forma diferent. Parece una tontería, pero ya el mero hecho de comprar un vinilo y el formato físico es más grande visualmente, el tacto y ya luego el ritual que supone tener que poner la uja, el de todo el cuidado, toda... Sí, el material, al final. Sí, todo y ese contacto con lo material... Sí, esto es muy de los 80 en el rabal también, ¿no? El contacto con la uja, es... Bueno, ésta. Estava mirando las cines de discos del rabal, porque tú cuando vienes a comprar viniles, vienes al rabal. Yo siempre que voy a ver el rabal y... Ah, y hay dos tipos de agujas. Saps què m'agrada? Sabeu quan hi ha un grup en directe i el típic bateria ha agafat un solo de 10 minuts i que els altres, els músics, ja l'Oriola, allà... Amb els versos creuants a punt de tirar la música, però és quan do, quan do, m'he... És que hi va de música! ¿Por qué estáis en si de los camiones? De hecho, sí, estaría bien que escucháramos a uno de los campeones. Sí, pero para acabar una cosita, sí que es verdad también que en torno a lo que tú decías, el hecho de escuchar en vinil también hace escuchar cosas que a lo mejor no llegarías en formato... No te plantearías escuchar, todo y que pueda estar en formato... Vale, es decir, nos comentaba, es que hay ejemplos donde tenemos las dos realidades, pero hay algunos exclusivamente en vinil. Y entiendo que eso sí que nos habla más de un pasado, ¿no? Exacto. Vale, pero tú nos vas a hablar del presente, ¿no? Presente y todos son cosas de actualidad. Otoño 2022. Otoño 2022. Empezamos con Mr.WaterWet. Agua mojada. Además, el nombre es muy cachón, ¿no? Porque claro, no podría ser Mr.WaterDry, ¿sabes o no? Dices, no, ya, vas a estar húmedo, ya lo sé, o sea, no va a ser otra cosa. El disco se llama Top Natural Dream y ha sacado dos discos de golpe. Y este segundo disco me petó la cabeza, porque el primero ya me ha parecido súper original, ¿vale? Es un tipo, este tío es americano, y llevaba 10 años haciendo música en otros alias. Yo lo he conocido recientemente, ¿eh? Dos alias, uno muy cachondo también, se llama Tito Fuego. Mira, vamos al extremo, ¿no? De Agua Mojada al Tito Fuego, ¿qué más? Tito Fuego y No Read. Yo escuché unos pocos que estaban bien de estos dos artistas, pero cuando, bueno, escuché este disco, los dos discos que he mencionado, dije, oh, my God, dije esto, o sea... Tiene algo, tiene algo. Al momento cuando empiezas a coleccionar vinilo, que dices, esto lo necesito, es como una droga también, dices, eso lo necesito también. Pero a ti te molas las rarezas, está claro, ¿no? Te gusta ir a buscarlo o no? Esa ha sido una mica el ambient que ens va a exportar. Pues llamo una mica. Este mola mucho porque tiene una mezcla para mi gusto. Yo lo he definido como de subtropical ambient, ¿vale? Que estás ahí como... Ah, o sea, tú has visto el ambient. Ah, no tiene el ambient. Y mezcla, pues, mientras vas escuchando, tienes momentos oscuros, de luz, ¿no? Y... Oh, ja el vaig a quedar superfunky, eh. Aquí sona molt hip-hop, també, aquest disc. I per mi la definició, seria d'aquest disc, és la puso tan l'anglès, perquè, bueno... Un toque... I m'ha d'anar a dir... Good. Well. Cool sounds put together, ¿vale? Esa es la intención de hacer algo bonito, algo hermoso. Es decir, no solamente voy a experimentar, sino que tiene como esa belleza, ¿no? Es decir, la dice, hostia, he cogido sonidos diferentes, los mezcla, los cambia, los muta, coges de estilo, lo otro. Sonidos que quizás aparentemente no casan, ¿no? Y que él consigue ilbanarlos y crear con un producto más homogéneo, ¿no? Un Frankenstein, pero que es armónico. Exacto, mira, sí, me gusta. Tambien podría haber sido, en español, el Frankenstein armónico, ¿no? O sea, podría haber sido... O sea, el Frankenstein con un armónico. Eso me ha sido la versión española. Puta madre, tío. Pocas poco prensadas han sacado 300 copias únicamente. Y yo creo que este tipo de discos, en un principio, no se va a vender mucho, pero creo que dentro de la crítica, si algún crítico empieza a mencionarlo, que esto pasa mucho en el mercado del vinilo, luego se valora mucho ese disco, y en segunda mano... Claro, porque solo había 300, ¿no? Exacto. Por eso la gracia de esta sección es... Bueno, poder llegar a eso, para luego... Ahora se vendrá como churros. By now or cry later, ¿qué se dice? En la jerga del vinilo. A nivel coleccionista se debe revalorizar. Exacto. Es un disco de la año pasado que tenía 300 copias. A día de hoy, si lo ha petado, debe estar buscado, ¿no? Ahí está. ¿Y discos no se conocéis al petajón? Sí. Claro, ahí, bueno, es un nicho que no te lo acabas, y bueno, hay mucha gente que especula. Bueno, en el futuro lo veremos en las mejores subastas. Puede ser. Yo creo que va a estar muy valorado. Va a ser un disco que al menos se va a recordar, a esta artista. I a este tío lo estabas vinculando en el fondo, ¿no? ¿Por qué me ha dicho ahí dos de ellos? ¿Has dicho Water Wet y el Mustafa? Ah, bueno, sí, Mustafa es el siguiente. Entonces, pasamos al segundo. Aquí ya pasamos a música totalmente diferente. Esto es música tradicional de Irani, ¿vale? Grande. Es un disco muy interesante porque... Mustafa es un joven que es hijo de un luthier de Irán, ¿vale? Y creció oro rodeado de música tradicional, ¿vale? Estudió música con varios músicos reconocidos de la zona, antes de empezar a estudiar música clásica en la universidad. Pero para mí lo que hace... O sea, para la gente que entiende de música tradicional de Irani, que no es mi caso... Es decir, como yo, ¿no? No soy tan friki, o sea, a ver... He dicho algo de Irani, pero de la música se me escapa. Sí, lo que he leído es que la gente que entiende dice que suena muy moderno. Tu y éste dice... Es la Rosalía de allá, ¿no? Sí, de cierta manera. Una Arimalitia en éste, ¿no? Había un Arimalitian que es un crack y algo que también tiene que ver la idea del luthier, su figura. Pero sabes que lo interesante es que dices, ¿por qué suena moderno? Porque mucha gente que hace música de allí tradicional lo hace con instrumentos, hablando mal, he hecho una mierda, es decir... Allí mucha gente hace música cogiendo instrumentos de la calle. O comprando eso en un mercadillo. ¿Qué pasa? Que los que tocan este chico junto con un amigo suyo, que es el que hace la parte percusiva, son instrumentos que se han mejorado. Y entonces da un sonido que se sale dentro de lo que es. Ok. Tiene un luthier en casa ha hecho... Aquesta es la historia bonita. Luthier de sus necesidades va actualizando. Exacto. Y técnicamente lo que más sorprendido de este chico, que es muy joven, yo creo que no es mayor de edad, pero yo creo que no es mayor de edad. Y el instrumento este no lo conozco, pero fantástico. Técnicamente ves que hay una elaboración, hay un control del instrumento. Muy interesante. ¿Cómo se llama por eso su disco? Se llama Songs of Oraman, que hace referencia a la ciudad de Kermanshah. Es una ciudad que está en las montañas del oeste de Irán, en la región de Orama. Vale. Y es lo que estamos escuchando ahora claramente. Perfecto, tío. 500 copias. Bueno, vamos subiendo. ¿Quién está más? Esta no hayamos tanta promo. Nos vamos al mainstream. Pasamos algo que sonará un poquito más modernete, que sería Decay con Gate of Enlightenment, de este año. Este es un productor francés, es de París, y empezó en el mundo del hip-hop. Su familia, curiosamente, y esto va vinculado con lo que hace luego, es de Vietnam. Y desde que empezó con su alias, dijésemos fuera del mundo del hip-hop, que es el Decay, que es una ciudad tipo house, amb bien industrial, que va más hacia sus raíces familiares. Se oye como un poco danza del vientre, tiene ritmo, sí. Bueno, a mí es que... ¡Joder, me conoces! Me mola todo lo exotico y lo diferente. Sí, es artístico. Musicalmente, tanto este como el anterior, me invitan a querer seguir escuchando. Sí. Se pudería estar a Pasifiction. Sí, perfectamente. Bueno, Pasifiction no deja de ser en Titan, está un poquito lejos de los orígenes de este buen hombre, pero el exotismo es compartido. Exactamente. Tiene una percusión muy oriental. Bueno, yo he leído que va orientada, yo no entiendo tampoco, pero percusión indonesia le llaman. Y un poco relacionado con la música, Fort World, que se llama World Music, que era música que englobaba pues un poco todas las características, y que, bueno, por ejemplo, Brian Inno, John Hassel, fueron precursores de ese género en los años 80 ya. Y bueno, este disco va un poco en esa onda, pero con un sonido más moderno. Bueno, al final, es lo que pasa en el arte en general y en el cine, es ir reescribiendo, ir reescribiendo, y creo que la música aún es más evidente. Pero aquí volemos a las 300, ¿eh, tío? Volemos a las 300 copias. ¿Qué ha pasado? Lo interesante, lo interesante... O sea, la juega, aquí. ¿Qué ha pasado con las 300 copias? Bueno, mira, el hombre... Pues mira, te diré que le pasa... ¿Qué se las hace él? Hostia, ¿vale? Yo ahí he tenido una pregunta. El mismo tiene su empresa y también su fábrica de prensado. Bueno, aquí no sé si fer promo o no, perquè pobre o massa hi ha anat... Pobre. Oye, tienes que decir más, tío. Això em genera aquesta pregunta, perquè quan prensen 300 o 500 o 1.000 o els que siguin, aquesta decisió l'estan prenent inconscientment amb ànims que siguin una tirada molt limitada, o per col·lapsar i especular una miqueta amb el mercat... Hi ha les dues opcions. Aquest és el tema. Vale. I per revaloritzar també el treball... Voy a hacer poco de lo mío, que hablen bien, y tengo que hacer más. Bueno, claro, esto si lo hace Nike, de reclamar, o alguno de estos queda claro, ¿no? Con este tío no... Nos hablabas de dos más, ¿no? Pasamos al siguiente al cuarto. Es Panda Beer en Sonic Boom, con su último disco Reset. Básicamente, ¿conocéis Animal Collective? ¿Os suena? No, me suena muchísimo. Sí, es una banda de pop psicodélico americana. ¿Vale? Me suena mortí en el fondo, ¿eh? A mí es una banda que particularmente no me fascina, pero uno de los integrantes de ello hizo Panda Beer. Y todo lo que ha hecho Panda Beer sí que me ha gustado mucho, porque tiene un toque más folklorico, tiene más folk. Animal Collective, a mí se me escapa un poquito. Sí que tengo a reconocer que es una banda que innova, pero eso ya es a gusto. O te gusta mucho, lo odias. Pensa que odiabas a los cantants. Ara dic no, ¿vale? Aquí cantan. Sí, sí, no, aquí canta. Pero en general lo que estamos viendo hasta ahora son conceptos muy híbridos, ¿no? Sí. Y esto es algo que está en el siglo XXI y sobre todo en el ámbito cinematográfico. No sé para de hablar de pelis que tienen mil géneros y como dialogan esos géneros. Hoy aquí hemos intentado hablar de la virtualidad y la realidad, pero musicalmente nos estás traiendo ejemplos que de nuevo lo mismo, que tienen muchas capas y que parecen conjugarlas todas ellas con un sentido único, pero apuntándose en muchos puntos. Ya puja eso. Sí, es que... Para mí, Paul, yo lo definido así. Es como música de Navidad de calidad. Que podrían hacer los Beach Boys, ¿vale? Pero luego añade IndiRock, un poco de ruido, pero en su mejor versión, es decir, borroso pero calentito, que entra bien en invierno. Y no sólo eso sino también que, además, el Sonic Boom, que es la otra parte de este disco, producen muy bien, que es un ex miembro d'altra banda de los 80's, que se llama Spaceman 3. Muy interesante. Este disco, para navidades, ya sabéis, ¡Adri, para el Lene! Me gusta la edición de este disco. Está muy bien, está muy bien. Y por último, acabamos con para mí mi favorito, que es Tomaga, con Extended Play One and Two, del 2022. Esto tiene el Rollo Tribal. Esto es un dúo británico de Londres, que hace música full cíclica. El loop es ahí, ¿no? Ahí está. Para una editorial me lo vas a dejar, tío. Te atrillo del buéreo. Sí, podrían foterte atrillo. Y aquí hay mezcla de frillas, y tipo también tiene un toque cinematográfico. Un poquito. Es lo que estábamos comentando. Va para una editorial, va para una peli, evidentemente. Es un poco de ellos, había escuchado algo de material, que anteriormente habían sacado, pero no era una cosa que dijera, bueno, pero estos últimos dos, porque estos son dos EPs que se han publicado en un único vinilo de pensado, doble vinilo, y dije, ¡puf! Esto es muy potente, es decir, es algo... Para mí es otro nivel, es decir, necesito una escucha incluso... para digerirlo, cuesta. ¿Has sido de menos a más en tu presentación de discos o no? Sí, creo que sí. Sí, más o menos, pero el que más tomaga. La lástima de este dúo es una pena, pero bueno, es un chico de una chica, Tom Brillin, y Valentina Magaletti. Tom Brillin fallece hace poco, hace un año, por un cáncer. Y hace poco yo vi a Valentina Magaletti en otro proyecto, que se llama Moin, pero que es totalmente diferente. Suposo que aquest chica es valoritzada ràpid. Ràpid. Aquest és un disc que també és exacte. ¿Vas a ver todos estos títulos? Pinchamelo, por favor. Si paseo las canátulas, yo las puncho. Más que todo para que el personal también. Més que rep, que como no tengo guión digital, no puedo copy-copy-paste. Bueno, pero podemos una casa cada vez. Yo tú viengancha un folio solo a la pantalla. Sí, claro, porque aquí es importante que los ejemplos que traemos, si todo el mundo tenga la oportunidad. Jo, Adriano, crec que a Parlora, que es el que podrían hacer, yo presento la Sisena Canso, que es la cançó de la espadrida. ¿Cómo suena esa canción? A mi me suena esta canción, pero no viene con una agenda o con un menú del día. Bueno, fem-lo ara. De hecho, esta ha sido la gran agenda. També us dic una cosa, i aquí és la gran empanada d'avui. Crec que la gran agenda cinematogràfica, justament que parlem de virtualitat, és Abatar. Abatar dos. L'heu vist algú? Jo l'he vist a la primera. Jo tampoc. Ho dic per relacionar-ho, perquè el debatars era fàcil. Però a Abatar, que més deien que hi ha una versió, que sortia algun dia, suposo, del segon apart de 9 hores, que jo m'imagino tots els creadors de l'efecte espanyol que es deuen estar al puto pou per fer 9 hores de debatars. És una versió bona. Sí, segur. És un release de... de Cameron Cut. Bueno, pues... Sí, no, realmente hay historias, porque nada más nos vamos, nos vamos a la mierda y nos vamos al 2023. Volveremos en el 2023 ya. Hemos acabado con un programa muy grande y con un invitado aún mejor. ¿Vas a repetir? No, temor a estar por aquí. Nosotros queremos que repites, eso está claro. Y lo que entiendo es que habrá recomendaciones musicales en formato vinilo, al menos una vez al mes. Esperamos que nosotros dos veces al mes, como mínimo. Pero esto, después de la publicidad. Exacte. En el 2023. No us ha tragado el teo amb la malraïm. No us heu d'agrair habitual. La gràcia que està de Cunyau, de Fever, que fumeu un puro en Blanau, la que ja és que no m'ha cantat. Ja està, ja està. Buenas festas. Hola. Buen Nadal. Adéu. I see your face everywhere still. You say we belong to the light. We belong to the butter. We belong to the sound of the world. People falling under. Whatever we deny or embrace the world's awful better. We belong. We belong, we belong together. We belong to the light. We belong to the butter. We belong to the sound of the world. People falling under. Whatever we deny or embrace the world's awful better. We belong, we belong together. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per la justa. De dilluns a divendres de 10 a una en directe a ràdio d'Esvern. Una en directe a ràdio d'Esvern. I'm dreaming of a white Christmas. Just like the ones I used to know. Where the trees are to listen. And children listen to me. And sleepers in the snow. I'm dreaming of a white Christmas. Where every Christmas can arrive. Where your dreams be merry and bright. And may all your Christmases be white. I'm dreaming of a white Christmas. Just like the ones I used to know. Where the trees are to listen. And children listen to me. And sleepers in the snow. I'm dreaming of a white Christmas. Where every Christmas can arrive. Where your dreams be merry and bright. Where every Christmas can arrive. I'm dreaming of a white Christmas.