La justa, el magasí metinal de Radio d'Esberna. Cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per la justa. De dilluns a divendres de 10 a una en directe a Radio d'Esberna. Radio d'Esberna. La justa de Radio d'Esberna. Prepareu els pítets que aquí comencen amb paig. L'envafada. El gran festí. La vacanal radiofònica. Aquí comença amb panada cultural. Un programa cuinat per... Paul Dipper. Adriano Canero. Liesa Moreno. Moreno, a Radio d'Esberna. Estimat rei Marc Zuckerberg. Em dic Paul i aquest any m'he portat molt bé. T'esquiri aquesta carta perquè vull formar part del teu món màgic, el metabès. Diuen que hi ha tothom més feliç. Que pots vestir com vulguis i tenir el cos que vulguis. Un amic m'ha dit que el seu pare cura malalts i tot allà. Així que, com que m'he portat molt bé, només tinc un desig per aquest any. M'agradaria que em creessis un avatar amb les següents característiques. Que sigui molt alt i molt fort per poder matar tothom del meu col·le. Després, que tinc una caixa forta amb moltes criptomonedes. Moltes. Per poder pagar més armes i matar més gent. També un sofà ben gran i ben llarg. On posar-hi totes les meves nòvies. Perdona, estic una mica nerviós. Estic demanant moltes coses. I ja que estem, que tinguin els pis molt grans. Aquests riures també han entrat a la carta. I per acabar, un armari també molt gran on deixar-hi els cadàvers. Sou que amb la teva màgia serà molt fàcil fer realitat el meu desig. Gràcies. Pots data, com que no sabia quan duraria aquesta carta, seguiré escrivint fins que acabi l'efecte de so. S'ha intentat. Benvinguts a Radio Teatre empanada. Que conste que és el segon intento. Vamos mejorando. La última vez fueron tres o cuatro. Ahora hemos reducido a dos. Y yo me he tenido que comportar también muy bien en la esquinita. Sin reírme como un buen nene. Para que los reyes nos traigan todos. ¿Qué pasa que yo cuando practico casa no practico es mentida? Pero cuando uno os crida a casa, pensó... Aquest cop sale seriós. Edgar, un consejo d'acto. A mi m'ha colapsat perquè sentia això que se sent. Jo s'aqueixo, eh. Imagina't on t'estava jo. Quista escrivint a sobre la taula que entra al micro. M'he colapsat. Jo el metaver som vaig lluny. Encara haig de dir moltes coses sobre la teva editorial. Jo crec que tots, una mica, però aquells que no s'estéis viendo, estais notant d'aquí una presencia. Una presencia. I no és la de un rei mago. No. Jo pensava que a pedir-la a la carta con unos y ceros. També, también. Hoy tenemos a Marcos, ¿no? De nuevo, de nuevo. Y porque es la segunda vez que... Ambient. Exacto. Nos viniste a hablar de música, evidentemente, y nos viniste a hablar de música. Porque, que lo sepáis, nosotros, los empanados, tenemos siempre recursos, tenemos un profesional, un amigo profesional en cada ámbito. Uno en la policía, uno abogado. Un músico. Un rei mago. Dame estos números que has dicho. Bueno, pero no descubriremos más, os imagináis por dónde van los tiros, ¿no? Un poquito de musiquita, oi? Más allá de este pianito. Ah, per ser, que ja ha acabat la carta. Ya está enviada. Sent. ¿Entonces el tema, hoy, es metaverso? Sí, exacte. Irrealitats virtuals. Irrealitats. Es como una redundancia, ¿no? Es un pleonasmo, que dirían los literatos. Bueno, aquí entraré a ver si la figura virtual te va dins una avatar d'un món virtual es més tu que tu. Bueno, esto ya. Y conecta con la anterior empanada, la mirada aliena, ¿no? Quienes somos realmente la identidad. Pero hablaba de esto, ¿no? Hostia, lo virtual no es en sí mismo algo con apariencia real, pero falso. No se define así. Es como irrealidad virtual. Ha visto que el piano te es final. Es falso, más falso. Un momento, hay que tornar a escriure la carta. Lo que vengo a decir es que esto del metaverso queda, como muy claro, al menos en definición que es un lugar allí donde hacer lo que tú dices, ¿no? Ir a matar, ir a... o sea, incluso pedirte tas gordas, ¿no? Has dicho por un lado. Es un lugar donde expiar nuestros pecados, ¿no? O no. No lo tenemos muy claro. Bueno, això serà interessant a cada secció. Esa es la idea, ¿no? Pero es que últimamente siento que venimos con... Hostia, editorial es muy fuerte, es muy potente. Como con la mía, claro. Con temáticas muy profundas, pero después tiramos, pim, pam, pum y hacemos que los ejemplos culturales hablen por ello. Yo creo que el manú que teníba hoy yo creo que es bastante profundo. Eso sí, es verdad. Y acá parlem de la red virtual. Anem a la gran red virtual. Que són, que són. Que són, que són, que són. Aún no, aún no, porfa. Darme un minutillo para un anécdota. Por todas calero. Sí, claro, porque además el anécdota calero nos trae a un quinto componente de esta empanada cultural. Que es el Carlos Martínez. Te va a gustar, la. ¿Sabes que Carlos, perdóname, Carlos, lo siento, hay que recurrir a ti en algunos momentos? Carlos estaba, creo que era el Sónar. En el Sónar de dia, que había una opción de gafitas de realidad virtual. Es decir, si esto de la realidad virtual es falso o no. Tio se las calza y se las calza con la novia de esa época, cada uno en una esquina diferente y se me que empiezan a vivir lo evidente. Pero él entra tanto en el juego y en la realidad virtual que se olvida que está sentado en una silla en el Sónar. En el Sónar de dia. Y entonces en un momento de su delirio personal se levanta y empieza, mira, mira, ahí, ahí. Y empieza a correr a lo largo de la sala de que hay una cierta serie de impedimentos. A ver qué se lleva por delante. Y entonces cuando cae, dice, ah, mierda, que yo no estaba aquí, que estaba allá. Se saca las gafas y entonces vea todo el personal del Sónar flipando, groado, evidentemente. Y a su novia en plan, tierra, trágame, no lo conozco, absolutamente de nada. Quiero quedarme en ese mundo virtual. En este caso, la realidad virtual puede jugar más pasadas, es verdad. Les altres d'aquestes, així, del Carles. De Carles. Ja vendràs a defender-te, eh. Bueno, ara sí. Ara sí, anem a la gran... Al gran món virtual, que som les xarxes virtuals. Les xarxes virtuals. Ens podreu trobar a... Facebook, empanada cultural. Twitter, empanada cultura, sense l'L. Instagram, empanada cultural. Tots els podcasts, Spotify i els videocass a YouTube. Bueno, i després d'aquest piscolabis d'entrada dalt, set minuts i mig... Mira, voy rapidísimo. Y hoy vengo con Mantícora. La cuarta película de Carles Bermud, o Carlos Bermud, que és molt bé. Charles Bermud. De hecho, es la cuarta y es la última. Bueno, es el cuarto largometraje, específicemos. Y es una película de reciente estreno. ¿De qué va? Para vincularlo a la temática del día de hoy. Diseñador de monstruos para videojuegos. Bueno, dice de criaturas, ¿no? De criaturas. Que además de hacerlo en lo profesional, pues como que parece que le encuentra el gustillo a eso de la herramienta que tiene en casa. Y decide sacarle provecho personal a la realidad virtual. Que él mismo crea, ¿no? Ahí lo dejamos. Sí, sí. I després vas tu. Vinc jo, jo vinc en una sèrie. No sé si és el contrari al metavers. Jo vinc a parlar-lo una mica del concepte d'en Can Ivali. Sí. La Vall inquietant. És una teoria que partez de la robòtica i de l'intelligencia artificial. Ara ho diré bé. De la intel·ligència artificial. Que diu que és allò que sembla tan real que tot i saber que no és real Un capítol en concret de la sèrie Love Dead & Robots de la seva tercera temporada, que es diu Gíbaro, que passa a l'època dels conquistadors. Sí, a més de marca ibérica, marca espanyola. I són espanyola. Bueno, i ja que acabem amb espanyols, hauria dit Basque, no?, que és una clàssica d'empanada cultural. Clàssica, dic, perquè és el segon cop que l'emportem. No, és un cop comet, és un clàssic. És el segon cop que l'emportem, que és que t'hi seguiré, i és el seu nou llibre que connecta perfectament amb el que estem parlant, que es diu de Nuevo Evo. Fent tauro i que parla de realitats virtuals futures dins d'un metaverso. O sigui, aquí hi ha tela. Aquí hi ha tela al programa, avui, crec que millor ens llancen directament o què. Sí, potser quan ho comentàvem. Cerramos aquí, ¿no?, però aquí estamos en un menú del día, ¿no? ¿Tú, de metaverso o... con los vinilos? Mmm... Que interessant, eh? Potser... Metalverso. Mira, m'ha estret, m'ha estret. Ara va dir, potser depèn de què porta, porta metalverso. Seriós? Seria molt interessant, crec. Però els noms és que he vist-ho, no, eh? No, ningú en espanyol, no ningú en paia. Però què n'os traies, què n'os traies? N'os traigo un americà o un iraní. Un iraní, o sigui, iraní. I, luego, pues... eh... També en tenim un francès. És que està molt bé, perquè porta una secció analògica de vinils, i els punts els porten full. És un petó amo, Marcos. Sí, sí, sí. És un tio coherent de la forma i el fondo. Tot analògic, sí. Podria haver tingut l'ordinador, per dir-ho. No, per aquí. Que se vea, que se vea por dónde van los tiros. Acabaremos con música, eso está claro. Muy bien. Bueno, pues vamos allá. A ver si va manticora. ¡Cinema! Bueno, empezamos esta sección de cine, para que quede claro de esta empanada sobre la realidad virtual, con un sonido algo cósmico. Tenemos aquí al duo musical setentero ochentero Emerald Web, que ya veréis que, progresivamente, nos va a accedir acercando a esa sensación virtual y real, tan propia de la evasión vital que propuyeron en los videojuegos. Quizás no te lo acuerdas, mi amigo Vol, pero así lo veo yo, los videojuegos o las drogas. Y como ya hemos visto y comentado hace unos minutos, gracias a la anécdota de nuestro querido Carlos, a veces está dinámica virtual, quizás por las drogas también. Resulta... Incluso más creíble que la propia realidad, ¿no? Y de ahí que muchas pelis... Está claro que la que hoy os traigo no es la primera, muchas pelis han apelado ya esta dicotomía, esta relación entre realidad y virtualidad. Da mucho juego. Valga la redundancia. Y Matrix sería el gran ejemplo, pero no. No estamos ya más en Matrix, como decía el guardián de la... Matrix. Que vivís en Matrix. Vamos a dejar Matrix a un lado, hasta los cojones. Vamos a tirar de presente, y como decíamos a principio, de un peliculón, se llama Manticora, producción española, que además de sugerir un discutible uso, vamos a ver si es tan discutible o no, de esta realidad virtual ofrece mucho más. Y Manticora... ¿Qué coño es Manticora? ¿Qué coño es Manticora? Podría ir tirando por el título o por el director. Vamos a tirar por el título, porque en el fondo Manticora nos está hablando de un monstruo. Manticora no deja de ser una suerte... de... ¿Cómo decirlo? De Sphinx egipcia, pero más monstruosa. Es literalmente un Frankenstein, pero tiene esa apariencia de humano en el rostro con cuerpo de León, que esto es muy de Sphinx egipcia, pero le meten un poquito más de mala hostia. Habría que añadirle una cola de espinas venenosas, que en algunos relatos dicen por ahí que disparaba como flechas, que queda claro que a la Manticora le mola la carne, le mola la carne humana, y es extremadamente veloz. Así que lo suele conseguir. Estamos hablando de un monstruo. ¿Quién es el monstruo en Manticora? Lo veremos poco a poco. Está claro que no es su director. Podríamos decir que también es un monstruo, pero porque es un crack. Ya ha demostrado en cuatro pelis. Creo que él sí que está entre, como nosotros, entre esa generación millennial y X, pero de 40 años me parece. Ha demostrado con cuatro películas ya, con cuatro a los metros, que es un crack. Bueno, aquí tenemos dos que yo no he visto. Dayamon Flash y Magical Girls. No, estas dos no. Y después, ¿quién te cantará en Manticora? Las últimas dos me parecen auténticos pelicolones, y a partir de ellas puedo entender que hay una autoría. Evidentemente son películas que manejan tonos... No, tonos no, pero facturas diferentes. Quién te cantará parece más ambicioso. Ilvana mucho peor las tramas con las subtramas, todo, y que emocionalmente tiene un putx desgarrador. Y, en cambio, Manticora, para mí, hace un vaciado formal, que es aquello de que se hace grande a partir de hacer menos. En este caso, sí, totalmente. Y es que, además, como suele pasar con estos casos, con estas grandes películas, se estrena ahora, se acaba de estrenar, pero ya viene dando que hablar. Dará que hablar más aún, porque en 2023, nominaciones a los Goya, nominaciones a los Gaudí, vamos a ver qué se lleva, antes de llegar a las salas comerciales, Bermud había pasado por el Tiz, el Festival de Toronto, y nuestro querido Festival de Sitches. Pero, sin competir, es una pel·li que tiene carisma como para ello, pero en este caso no competía. ¿Sabéis por qué? Sólo voy por Sitches, yo. No me lo podía ni imaginar. ¿Por el tema? No, no. No, porque él sí compitió, por ejemplo, Carles Bermud, con Magical Girl, y ganó en San Sebastián, ganó en la Concha de Oro, y ganó, creo, más premia, mejor dirección, es decir, que es un tío que lo he visto competir. Sí que es cierto que casi todas sus competencias son a posteriori, por los premios que le han ido dando, en este tipo de festivales más Goya, Gaudí. Pero en este caso parece ser que él decidió no competir, ni en el TIF ni en Sitches, porque todo el mundo se preguntaba cómo es que este pedazo de pel·lículón no compite, selección oficial no competitiva. ¿Y por qué? Él dijo, no, le voy a decir esto, que no se quería medir con otros compañeros de profesión con su cine. Ha evolucionado como cineasta hacia esa dirección, o que el tema de alguna manera proponía otra realidad. Bueno, ya hemos comentado de qué va Manticora, a cuanto a título, así que recuperemos esa idea del monstruo, y es que de eso va Manticora. Ya os he hablado en el menú del día, que va de un diseñador de monstruos para videojuegos, pero ya os anticipo que es un diseñador de monstruos que es, a sí mismo, un monstruo. Pero creo que no os engañen, como el mismo Bermud, declaró en Sitches el error, aquí voy a ser literal, el error es comprar que las personas malvadas, egoístas, que roban, etcétera, no son como nosotros. La otra edad, que decíamos siempre, y si lo son, recuerda Bermud, si la gente hablase más de sus problemas, si mostrase más su oscuridad, creo que sería un mundo mejor. Es decir, que si seguramente habláramos más de nuestros problemas, no sabía menos monstruos, y ya esto lo añado yo, yo creo que, sobre todo, la pena que escucha a esos problemas o a esas enfermedades fuera más tolerantes, pues también, pero sobre todo, si utilizaramos la realidad virtual para expiar esos propios pecados. Esa es mi teoría. Es la punta, no voy a decir que la confirme, simplemente apunta. Pero antes de sacar, de abrir, de sacarle la tajadita al melón, que creo que... ¿No es una obra volana que hay sardín? Exacto, estamos haciendo esto... ¿Lo va a decir? Sí que lo diré, pero todo a su debido tiempo. Más bien veamos el trailer de Manticora, descubramos un poquito más sobre el argumento, sobre sus protas y sobre el tono en especial, ¿no? Sándram ha dicho que eres modelador de criaturas. Sí, modelo criaturas con el ordenador. Monstros, bestias, bichos raros... Todas las cosas horribles que te puedas imaginar, pues esas. No modelas personas. Bueno, las personas me parecen lo más difícil del mundo. Hay que tener un mundo que no es lo más difícil del mundo. No es lo más difícil del mundo. No es lo más difícil del mundo. No es lo más difícil del mundo. No es lo más difícil del mundo. Hay que tener mucho talento para las personas y yo creo que no tengo tanto. Es susto, sueño. Vamos a pararlo aquí. Vamos a pararlo aquí porque el tono queda claro, ¿no? Yo creo que es muy vermuteano, ¿no? Si podemos ya... Muy por tu hondo, ¿eh? Bueno, muy por tu hondo. Ahí está anticipando ese bol porque... Los que acabáis de ver el trailer o incluso escucharlo, habéis podido, seguramente, comprobar que es Nacho Sánchez, quien se esconde, gracias a él, diseñador de Monstros. No, realmente, la diferencia entre el papel que hacen doctor Portuóco... No, no, no, no, Rafael, això, que l'acto, que fa aquest paper, bueno, sí. Ah, que sea el propio Carlos Bermud, ¿quieres decir? No, no, que l'acto, que sembla que sigui així, perquè els dos papers que l'he vist són com de persona de... Bueno, sí, como... Para ubicar al personal, por si no sabe por dónde van los tiros, Nacho Sánchez és l'actor protagonista de Manticora i era, igual, o sigui, si lo veis en filmin, el actor protagonista de doctor Portuóndo. I, com bien dice Paul, sí que es un tío como... aparentemente, con un mundo interno muy complejo, lo podéis ver a través de su mirada, usted tiene una profundidad de la mirada conjorante, pero su ademán, su comportamiento, es como de tío cohibido, ¿no? Superargará con una mochila de 300 toneladas todo el día. Pero yo creo que hay matices, ¿no? Porque mientras en doctor Portuóndo no deja de ser un tío que podía ser descrito como un personaje de Woody Allen, pero no, dirigido desde estas tierras, en el fondo, en Manticora, es un tío quizás así, porque está intentando contener al monstruo, ¿no? De alguna manera, bueno, y es algo que hemos podido ver ahora, ¿no? Tenemos ahí, claramente, una suerte de tandem a lo bella y bestia, a lo bella y la bestia, ¿no? Tenemos por un lado a Zoe Stein, que yo no la conocía, pero creo que está bastante al nivel, porque, de hecho, a mí, Nacho Sánchez me parece magistral y no xirría en ningún momento nadie, ¿no? Pero yo creo que, en general, en el cine de Carlos Bermudt, nadie xirría, porque si tiramos, ¿no? Magical Girl, para mí. Yo no la he visto, pero sí que he visto lo que ha dejado a su paso, premios, nominaciones... O sea, tanto en Magical Girl estamos hablando de... de la Barbara Lenny. Sí, sí. Barbara Lenny. Sí, sí. En la anterior, en Dayamon Flash, salía a Eva Llorac, que repiten en quién te cantará, y bueno, en quién te cantará esta Eva Llorac, también, y Najuan Imre. Realmente, las actrices, hasta este momento, quedan siempre muy bien, bueno, ofrecen unos papelados, en manos de Bermudt, algo tendrá que ver, ¿no? Quizás la precisión, con la que también dirige, pero aquí no es para menos. Y en este caso, o aquí hay un tan de mactoral, principalmente es Nacho Sánchez el que se lleva todo el peso argumental, pero si estamos hablando de monstruos, hasta aquí no ha quedado tan claro. Tal vez nos falta ver algo más. Continuem amb el trailer, un poquitito más, por favor. Me gustan tus monstruos. Tienen como una mirada melancólica. Como si les preocupase algo. Quiero que sepas que vamos a tratar este tema con toda la inscripción del mundo. ¿Qué tema? Un día me descubrí a mí misma para en medio de la nada con la persona que más quería, y todo estaba bien. Todo está bien. ¿Se pasa algo? Sé delicado, por favor. Te lida, ¿eh? Bueno, te litan el toro, porque aún no se ha descubierto nada aquí. Yo no lo había visto, y me parece muy complicado un trailer de una pel·li com aquesta. ¿Sabes una cosa? No sabía que existía esto. Lo han nominado a los Premios Feroz. Hay nominación de trailer. Y están nominados, evidentemente, en positivo, porque es un trailer muy potente. Me parece un trailer que descubres sin descubrir. Evoca sin sugerir sin mostrar. No es un tono como muy... Parece que se va a costar. A la vez que parece que se va a romper en todo momento. Podría parecer un thriller, ¿no? Porque es un monstruo que está contenido y va a petar algún día, pero es lo que menos nos importa. A més, ho has dit molt bé, contar si mostrar sin mostrar. Jo crec que és el centre de la pel·li. Després hi entrarem, però a mi la pel·li no m'ha agradat. I el trailer... La cosa clara, directament. Però el trailer em flipa, el trailer m'encanta. Ojalá la pel·li tingués un tipus de muntatge com el del trailer. És molt potent. Sí, claro. Entiendo... No vamos a entrar ahí, tampoco, pero entiendo que es una pel·li que no va a gustar a todo el mundo, a usted había parecido una gran película, pasando ahí la maestría, pero entiendo que por algunas cuestiones, quizás por ese fuego lento, con el que Carlos Bermud se permite cocinar el drama, porque es nuevo, no es para nada un thriller, es claramente un drama. Pero yo, en el fondo lo siento, Marcos, tú creías que venías a hablar de música y tal. Yo lo que necesitaba era un tío que no hubiera visto la pel·li. Porque estos dos cabrones me la iban a destrozar y yo... No, no, no, hasta este momento necesito tu... Al revés, a mi m'ha encantat i trobo que és una pel·lícula de la qual t'admiro ara mateix de fer una secció, perquè jo no sabria com definir-la, perquè jo, a més, vaig anar a Cegas, jo la vaig veure tal qual, jo no sabia ni de què anava. I quan vaig a veure el tema, quan va sortir el tema, vaig dir... I, a més, jo crec que ja ha llegat el moment de fer-lo, perquè ells que tinguessin ganes de venir vírgenes a la pel·li, vamos, pause o stop o adelantar, i los que queráis... Pues os queráis escuchar algo que es que se solucione en los 5 o 10 minutos primeros de la pel·lícula. Este diseñador de monstruos ya os he anticipado, es un monstruo, y pasa, es interesante cómo conjuga el guión, la idea de un tío que salva a un tío que pueda ser el monstruo de ese niño al que salva. Es decir, su vecino está a punto de morir quemado, porque hay un incendio, este vecino es un niño, que está solo en casa, la mamá parece que tiene mucho trabajo, y el protagonista, el que interpreta... el personaje que interpreta Nacho Sánchez, decide no, está trabajando en casa, lo oye, decide entrar a salvarlo, y ostia, es un auténtico héroe, pero qué curiosidad, que cuando vuelve a casa a la tranquilidad de la creación, o a la tranquilidad del hogar, se acaba descubriendo el deseo que este personaje, protagonista, siente por el niño. Es decir, la pedofilia aparece como gran tema troncal de la pel·lícula, y de ahí la idea del monstruo, porque entre pedofilia, muchas veces se habla de pederastía como simplemente el deseo, pero para matizar entre lo que es desear y cometer, el cometido normalmente es otra historia, y de ahí también que la realidad virtual, o sea, la herramienta principal para este diálogo, entre virtualidad y realidad. Pero está claro que Bermud sabe tomar las decisiones adecuadas, y cuando el protagonista sucumbe a sus pasiones, nunca lo veremos, no lo veremos. Además, sucumbe a sus pasiones a través de la realidad virtual, como os he dicho ya en el menú del día, lo que hace es recurrir a la herramienta para crear un niño a imagen y sevejanza, y poderse dar un disfrute. Y esto nunca lo vemos. De hecho, hay un plano magistral en fuera de campo, que no es en sí un fuera de campo, es que es esmolvo. El espacio no es para que pla es de dirección. Además, es un espacio vacío que te habla del protagonista. Entonces, hay unos movimientos de cámara de la película, que son mínimos, pero que son casi políticos. Ese traveling que no... Aquí descobriría demasiado, que es al final de la película, no nos vamos con una decisión que decide tomar el protagonista, y también hay un traveling que empiece y se frena. Es decir, hay un trabajo en los nuevos movimientos de cámara, que para mí son casi políticos, y que todo es elíptico evocador. Parece que construyen los márgenes de la película, pero no los márgenes de la composición, sino los márgenes de las emociones. Eso es muy vermuteano, al menos en relación a la que te cantará, que entramos a veces al final del diálogo, o entendemos el diálogo en una distancia, que no se nos muestra ese diálogo, pero solo por composición de imagen entendemos que está sucediendo, o por el montaje. Es decir, vermute me parece que trabaja en los márgenes, porque, sobre todo, es muy sutil, y va persilando una construcción que es casi industrial, todo y que para mí la película fluye. Fluye a este ritmo, a este poso, con este ritmo pausado, pero fluye sin mostrarnos las costuras, y sin caer en una simetría de composición, por eso matizaba el tema de los márgenes. Hostia, y los diálogos, yo sí que los criticaste muchísimo, y ahí quizás permite el momento para entrar y entrar ahí a cuchillo, pero yo creo que los diálogos étgars eran magistrales, porque de nuevo nos hablaban, por ejemplo, en un momento, a través de una anécdota, de cómo el sexo para la niña, a través del descubrimiento de unas cintas pornográficas de sus padres, del protagonista, el sexo le parecía algo propio del cine, y por lo tanto, ciencia ficción. Y eso es algo muy interesante. Narrado así pasa por ser una anécdota, pero el tema te dice que también lo que hace Bermud es utilizar la idea de la pantalla como ese deseo. El cine en sí mismo es también motor de muchos deseos prohibidos y la manifestación de esos deseos prohibidos, porque la realidad virtual, como la dirigimos nosotros, nos tenemos que sentir más culpables, no es que coincidamos en la emoción de un director ajeno que nos invita, pero a la hora de la verdad es lo mismo, es el deseo en la pantalla, y en ese fuera de campo. Bermud, con ese plano, en hablaros de qué ese deseo está en el fuera de campo, como está el deseo, por ejemplo, de la sutiliza que hay también en presentarnos un personaje femenino, que vos que habéis podido ver el trailer, es claramente un niño. Tiene un look superaniñado. De hecho, recuerda, en el dorso, muchas veces, al niño. Exacte. No, no, no, exacte. Hi ha plans que estan buscadísims, que són els típics plans d'eclatell, que tu, a més, la protagonista per qui no ho hagi vist, és un personatge amb els que veig molt curts, amb cos... Ja no et dic ni de nena. O sigui, és de persona molt menuda, molt prima, aquestes faccions també molt aplanades, o sigui, molt llises. O sigui, llavors tothom... És com un androgin, també. Exacte. Sí, fa la sensació que amb aquesta noia el que vol fer és legal. Exacte. Clar, és com podria ser aquell avatar real per connectar amb aquesta monstruositat. O sigui, com lliurar-te del desig d'algú tan tabú com és, em sento atret pel meu veí de 9 anys, que substituï-no per una persona que físicament es pot assemblar, però és legal. O sigui, clar, al final és... Es virtualitza aquesta fantasia. Y es interesante porque entra esto de fluyes. És a dir, no lo entendemos en todo momento a los espectadores, pero no es aquello de que veas al tío maquinando. Ah, vale, voy a poder. La gente también encuentra la armora, entiendo que encuentra un amor, encuentra una empatía. Jo crec que també és una parella trencada, ultratòxica, per cada un en sus mierdas. Lo que nos muestra es que es un personaje consciente de su enfermedad y lo que intenta es... pausa, o sea, es contenerse. Y eso también es uno de los aciertos morales de la película. La idea de que nos permita reflexionar, un enfermo de pedófil, un pedófil o no, un enfermo, si se consigue frenar y no cometer ningún delito es alguien que podamos considerar culpable, o es alguien a quien hay que ayudar. És la idea virtual, una herramienta, per a ell o no? Això t'ho vaig comentar fa uns dies. Jo crec que aquí tots podríem afinar el aspecte. A mi me parece súper interesante justamente el debate. Diré que no m'ha agradat tant com a tu, però no la odio tant. Quan trobo coses molt encertades, trobo molt encertat fora de camp, trobo molt encertat aquest debat que genera. Fins a quin punt fer això èticament és reprobable o no? És reprobable, perquè, si de contes, no estàs fent res real. Però la intenció és i estàs duent a terme una execució d'una cosa. Llavors, aquest debat que planteja, que jo no sé on em posicionaria, perquè s'hauria de mirar, i moltes decisions que aprenen, a nivell de direcció, a nivell actual, em sembla meravellosa, em se me'n flipen. A mi i Carlos Bermut en general, a mi et xifla. Ara em vaig avorrir soberanament, a nivell de muntatge. Jo crec que no calia, això que dius tu, d'aquest foc lent, igual se m'ha apotjat la comida, tan lenta, la cosa. Igual... Bueno, eso es el cine, son los momentos. Y depende como te pille, o sea, estoy convencido de, a mí me ha pasado, en los festivales, que depende en qué momento una película te parece magistral y a la hora la odiarías o al revés. Sí, sobretodo, aparte de lo formal que hemos ido comentando y argumentar, es también el debate que propone esta película. Es decir, la valentía de Bermut, para tocar un tema así, que la puedo, casi, comparar con la valentía de Luis Ikei, para ir acabando la sección. Luis Ikei ya nos hablaba en muchos de su monólogo sobre la... Y en este caso no sobre la pelocilia, sobre la pederastía. Y el tío tenía una... Esto sí que es particular, ¿no? Luis Ikei, el tío decía que él como padre, más padre de dos niñas, decía que estaba convencido de que todo pederasta merecía el... El perdón, no el respeto, el perdón. Porque decía, los pederastas al final, en tanto que saben que los vamos a matar, los vamos a despellejar, posiblemente es la enfermedad... O sea, menos aceptada de este presente, en el fondo, si los perdonáramos, si ellos creyeran que los íbamos a perdonar y, por lo tanto, nosotros los pudiéramos perdonar, nos entregarían de nuevo a nuestros hijos. Porque casi todos los pederastas, por estadística, son también asesinos. Pero son asesinos porque la culpa que acontece tras el lacto y, sobre todo, también, la sabiduría y el conocimiento de que van a ser juzgados por ello, les empuja a algo más grave, que es amatar. La película apunta a una idea muy interesante, es cómo la falta de perdón empuja al delito. ¿No crees que tiene un punto psicopático? Claro, pero es que el ser humano lo tiene. Pero es que eso es también anular la realidad que nos acontece también a todos. Y es que todos tenemos una pequeña tara, algunos más, otros menos. Pero esas taras, quizás, se podrían curar o contener. També dic una cosa... Depèn de quina protecció tinguis en el seti, perquè sabem d'estaments que justament han gaudit durant molt de temps de protecció absoluta. Jo crec que encara que ens poguessin perdonar entre tots, jo no crec, però aquí no se mata. Però hi havia delito, de veritat. Ahí se cometía ese delito. En la realidad virtual no se estará cometiendo. Clar, aquí és el gran tema. Jo recordo que fa uns dies l'Adrián Haute comentava que hi ha una gent que fa com uns podcasts a Amèrica, que fan uns podcasts sobre temes així i creen debats. I un dels debats recordo escoltar que era sobre els sexbots, és a dir, els robots... Els sexbots, no?, que era... I plantejaven que s'estava plantejant la idea de crear robots sexuals, obviament, destinats a... A tot el tipus de... Però, clar, en general, el debat de dir que potser és una forma d'entrecomilla, perquè és una malaltia, des d'un punt de vista psicològic, de que se sàpiga, esta gente, per dir-ho així. Però, clar, després d'entre tot... És com volentar... La qüestió és on és el límit. Exacte. I és més, si ha de posar un límit, per això ja n'hi ha un debat tan interessant, perquè té tantes capes de profunditat. De fet, ja ho diuen a la pel·li. Hi ha un dels diàlegs que estan a muntar fent un bar. Exacte. Mira, mira, mira, mira, mira. Ante que tu l'expliquis...Dentro mig, Oriol. Por favor, Oriol. No era que m'hagués d'ajudar.Te leo, te leo, la mente. ¿Qué tienes contra los videojuegos? No, ¿qué tienes tú a favor? En un juego puedes hacer lo que quieras. Y en la vida, también. Ahora mismo en este bar puedes hacer lo que quieras. Puedes comer, hablar, caminar, bailar... ¿Qué te lo impide? Sí, supongo que tiene razón. Lo mejor es la respuesta, ¿eh? Sí, supongo que tiene razón. Pero lo vamos a dejar aquí.Déjame. De hecho, lo vamos a dejar aquí, ¿no? Porque esto la... Este malo, yo lo he dicho. En el metaverso tendríamos más tiempo, porque va más lento. Com la Cámara del Temps de la bola de drag, pero aquí no. Claro. A la segunda sección del programa. Me di ahora más tarde. Series. ¿Sos algo de zona? Sí. A jungla. A jungla. Camalito. Venim a parlar de Gívaro. No sé si heu vist una sèrie de Netflix que ja va per la tercera temporada, que es diu Love, Death and Robots. És una sèrie que...A Collorat. És molt recomanable a tots els nivells. Potser la tercera temporada és la més fluixeta, però tot i així té dos pepinazos, com són un capítol dirigit per David Fincher, amb un monstre Lovecraft hi ha entre caçadors de taurons, que és espectacular. I anim a parlar avui, que és Gívaro, del Bertó Mielgo. El Bertó Mielgo és el que va guanyar, que és tan justament, al 2022. I va buscar per animació amb el Límpia Perebrís. És un curt, que, si no l'heu vist, ja esteu trigant. Crec que, de fet, està allotjant. Estan obert, sí, sí. De bonic, què es fa mal, aquest curt? Bé, el Bertó Mielgo. El Bertó Mielgo és un tio que jo crec que s'ha inventat un llenguatge nou en el que és l'animació. Jo no sé si he estat investigant i no ho ha hagut de trobar. Si han desenvolupat un software específic seu... Jo estic segur. O sigui, perquè, a més, té un estil d'animació... És una rotoscòpia, no? Clar, són rotoscòpies. Jo, per exemple, a rotoscòpia, Richard Linklater, que potser és el gran... El Cefazo que, en el seu moment, va inventar una tècnica per portar-ho al cine... No té una? Netflix, també? No, ara... Apolo... Apolo, 13 i mig, no sé, o sigui, era del nen. Aterriz-la com ho pugues. No, no, no, no! Que es diu així, que es diu així. Que, de fet, sabeu la polèmica, que és que no l'han deixat registrar als Òscar perquè el ser rotoscòpia, tu l'agrabes primer, després pinta i colorea, i li han dit, perdona, t'ho has vist de l'equip que tinc d'animadors? No, no. Jo sé que hi ha hagut una gran polèmica, perquè en aquest moment... Golo més animat i és captura de moviment. Digues-hi a Marvel, que potser aquests de ficció hauríem d'estar animació. Jo no sé si és rotoscòpia. Sí que és veritat que sona, fa olor rotoscòpia, però també, o sigui, realment... Mirem els making of, veurem que treballa molt amb captura de moviment. Ara, ha anat un pas més enllà, ha deixat enrere a tots els seus companys de la seva generació, o ha marcat com una nova tendència, en el moment del que parlàvem abans de la vall inquietant, de l'encan i vall. Tu estàs veient qualsevol cosa que fa aquest home, que, a més a més, té un sagell molt distintiu, per això dic que potser tenen un software propi, i a la que portes 15 o 20 segons, t'oblides que estàs veient animació. És fora. La paraula és, té foia la ment. Sí, sí, sí, estic totalment d'acord amb això. Ara has de fixar, igual amb una textura de llop, detectes un altre cop i tornes a la realitat, però és impossible marxar del que estàs veient. Seria la finalitat d'animació, entenc jo, arribar a la realitat, o no? Sí, és que ho he de prendre. No sé qui deia, feia la broma. Estem fent una animació tan bona que al final acabarem robant pel·lis. Però això és quan salien els artistes, per exemple. Los artistes, si lo dicen, finales, i principios del 20, que venia a dir que utilitzaré l'art o la pintura de les rèpliques exactes del que ja podem veure amb la fotografia, que sentit té. I, a partir d'aquí, que empiezan totes les tendències més radicales de reescritura, en este caso pictórica, de la imatge. I jo crec que aquí... No estaria d'acord amb tu en aquest sentit, Marcos, perquè no, l'animació, jo crec que pot tirar en moltes direccions. Una, puede ser a veces, no sé, adaptar la propia realitat, pero darle una distorsión que no podrías hacer nunca con el propio cine, y en otros casos, todo lo contrario. Bueno, però aquí jo recupero una... Ara s'ha estrenat fa poc a Netflix Pinocho. Hòstia! D'aquí és una passada... Aquí em va passar el mateix, inclús amb este motion. El que em vaig adonar és portar-me una hora de pel·li. Dura dues hores de pel·li d'este motion. Es diu ràpid, eh? Dues hores, no? Molts mesos, bueno, de fet, van dir que es va estar desenvolupant durant 15 anys. Però és que hi ha un making of a Netflix. Quan veieu la pel·li, aprofiteu un mitjoret de making of després, que és acollonant. Llavors hi ha un moment que Guillermo del Toro diu... És que això no és... L'animació és cine, no és una categoria per a xat. No havíem d'estar competint a part i que el gran premi o se l'emporti. No, o sigui, l'animació és cinema. Saps? De fet, això és una cosa que va dir literalment Alberto Mielgo, quan va recollir l'Òscar, va dir que l'animació... Ah, de micro d'on dels Òscars, en tothom callat, l'animació cinema, senyor, fem cinema. De l'estil que vulguem. I el Mielgo es van portar a un Òscar per quina pel·li? És pur per a l'Elimpia Parabrises. I després un altre, que aquí sí que hi ha hagut contacte... Aquest home ha crescut tant. Té un talent i té tant aquell setgell personal que ha sigut capaç de deixar tirat a l'equip d'una pel·lícula d'animació que també va guanyar un Òscar del 2019, que és Spider-Man Into the Spider-Verse, que va guanyar l'Òscar d'animació, que al final, tot i que ell no va participar-hi, el van acreditar com animeixo i consulten, perquè tot el que havia dit ell és que el va aplicar a la pel·lícula i va fer que generés aquesta revolució de l'animació que va significar. Exacte, però ell crec que va ser com el director artístic que venim de les bases de la pel·lícula. Va començar, va començar, va començar a fer... Va començar a fer 100 tipus d'animació, tal, però va marxar molt, molt aviat. Però es van quedant tot el que havia dit, l'equip que va entrar després ho va seguir fins per Randa, i això els va donar a l'Òscar. Por cierto, inciso. Podéis ver el cortometraje, lo veré esta noche, de l'Elimpia Parabrises de Alberto Mielgo, directament del film Affinity, que en traïn no tienen colos. I ja que està en YouTube també hi han abierto. En principis, ja veureu que és de bonic, que és que fa mal. Doncs vull parlar del capítol, és l'últim capítol de la tercera temporada, del Love the Fun Robots, que es diu Givero. N'havia dirigit un també a la primera temporada, que es deia la Testigo, que era un... És el Bucle. Exacte. Era un loop que tenia uns tòxics molt blets, Ranner, amb una estètica així molt naïf, molt tron, també, amb molts neons. I aquí els dissenys reconeixes, que són la seva manera de dibuixar, per entendre'ns, però ens en anem a l'època dels conquistadors. Us llegeixo una miqueta a la Sinopsi. A partir d'aquí parlem, perquè ja té la porta allà. Un grup de conquistadors i sacerdots espanyols a Puerto Rico, viatja cavall per un bosc aturant-se davant d'un lloc bastat, d'un llac bastant pinturesc, on hi ha una mena de sirena completament cobertador i joies, que amb la seva veu i la seva dansa els fa embugir i perdre el control dels seus cosos. Dins d'una mena de dansa macabra, que fa que vagin ferinça i matant-se entre ells, mentre intenten acostar-se a ella, només per ofegar-se sota el pès de les seves armadores i cavalls. Accepta un d'aquells soldats que és sort. El más listo, eh? Sort-o. El de la subvenció. El que li graven, però desgraven. He parlat d'una sirena, més aviat es tracta d'una nallade, que és aquesta figura mitològica dels mites grecs, que són ninfes que personificaven l'aigua dolça. Aprolladors, ociacs i fons. Els hi trobien propietats curatives, baven o banyances en les seves aigües. Encara que, en alguns casos, el bany o el simple fet de veure-les, es considera un sacril·lègic a comportar les represàlies de les nallades. Pel coll de català tenim una cosa similar, que són les goges. La goja, que és més de fons, és més llegenda. Què passa en aquesta història? Doncs el soldat no hi sent, per tant, no es veu afectat. Per la veu, per la dansa. I... perdona, tenemos aquí una biblioteca de sonidos. El sonido este. Porque ahora recuerdo el cortometraje y es potente. Es potente. A part de que visualment és el que és impecable, i el disseny d'això, tot junts fa que es generi una mena de sinastèsia. Allò que dèiem de l'Encani Valley, de més del foia endorament, de què està passant, estàs a dins d'aquella pel·lícula, t'estira cap a dintre com a espectador, i no pots marxar-hi, perquè sembla que aquella violència amb el muntatge que hi ha, amb aquella animació, amb rascades de foc, que sembla que fèiem com si estiguessin crevant amb la càmera mà, no pots deixar d'estar a dins del que estàs a dins. I tu no estàs sor, a més. Ara això, tu estàs sentint-ho tot. De fet, moltes vegades et poses amb la pell del personatge, sents allò com quan estàs a dins d'una banyera, que sents com has mortaït el soroll, i entens coses. Però tot això és molt maco, tot això és lo formal. Però ell discurs, no sé si recordeu quan l'heu vist, parlava el Mertom Hielgo de que aquí hi ha una relació tòxica. Estem parlant una mica el que estàvem parlant abans. Dues persones que s'atreuen per motius equivocats. I s'atreuen de tal manera amb una obsessió tal que no hi ha fronteres, i s'atreuen de tal manera amb límits. Vamos a todo con ello. I, de fet, deia ell, literalment... Tinc dalt per aquí una cita que havia dit que és que... Mira, literal. Tracta d'una relació extremadament tòxica, d'una relació entre depredadors, que és sensual, perquè es basa en una atracció mútua per raons equivocades. Acaben sent les pitjors versions de si mateixos. Tots dos perden. Això en tronca amb una declaració que tenim d'ell, si me la pots posar a ouvir. Jo sempre ha funcionado como una especie de fórmula que planteó Pixar y Disney en su día, que fue muy exitosa y que es muy exitosa, pero que a mí personalmente no es la que más me gusta, ¿no? Que es donde el héroe es el personaje principal y salva el mundo, o es una ratita chiquitita que salva el mundo. Me gustaría que... que pudiésemos tener otro tipo de cine de animación, ¿no? Que fuese ya no solamente adulto, sino cine social, cine de perdedores, cine de tu vecino, el de al lado, historias más interesantes, dramas humanos más reales. Una mica és el que estàvem parlant amb el Dicora, al final. La gent té defectes i la gent té dret a la contradicció, i la gent té dret a no ser l'héroe de bril·lante armadura. Aquí, que està vexant, els soldats estan buscant ordre. La sirena està plena d'or. No us vull a destripar, perquè crec que és molt la pena calvar-hi. Hauria de anar a Netflix i no us ho sigui a Espòlia. A més, estem parlant d'un curmatratge. Sí, són 17 minuts. El que té de bo, també, l'offder en robots com a sèrie, és que són, a part que és una antologia, és a dir, tu pots ser el primer, l'últim, el del mig sense ordre, és que per que són curmatratges. I com pauses, eh? No sigues l'Estela de Ferran, por favor. Ah, no, no. Jo les veig seguides. És ferraniano, ferraniano. No puc no veure una temporada sencera. Realment, aquest corto que no... a les quals no estàs acercant... Hòstia, és en si el visionado de ese cortometraje és una experiencia a tots els nivells. Perquè si el poses al primer, jo crec que hi ha un moment que pares. A què pausar, jo crec, tras ese cortometraje? No, i a Mart és el millor cur de la temporada. Potser és la temporada més fluixeta, però si poses això al primer, tot del que ve després l'està molt. I me parece que el primero... No recordo si és primera o segona temporada. El primero de mielgo, el primero que le vi, también es de los mejores de la temporada. Tan completa, y con una profundidad también potenciada. Fins i tot que va guanyar Emmys, va guanyar Anis, que són les de l'animació... És a dir, aquest tio no se li veu al final. Si la projecció que ha de tenir aquest home, veurem on acaba. Sí, sí, Alberto. Vamos, vamos, Alberto. Sí? I aquí no es quedamos? Ah, vale. Sí, sí, Alberto. I tu també. I tu també, Edgar, tio. Vale, vale, perfecte, però no... Recomanem a tothom veure el capítol i seguim cap a llibres. Líberes. Bé, abans de que ens capin, però és la versió instrumental. Seré jo, ja miro. Entrem a la vacuna. Per favor, el quinto invitador del programa. Ja, miro, guai. Doncs avui ens endinsem aquesta virtual Insanity, que ens planteja l'autora que hem dit abans, que és ja clàssica perquè hi ha vingut dos cops al programa, que és que a Tixaguirre, que tampoc entrarà per la porta, però entrarà per la porta gran amb aquest llibre, perquè realment veníem de la seva anterior novel·la, que la vam tractar aquí, que és Les Madres, no, que més va portar cua. Sí, sí. És que m'he acabat de pillar con las hormonas jodidas, tío. Acaba de ser padre, tío. Les Madres és una novel·la que d'aquí recomanem, però per mi és de les millors que he llegit amb els últims anys, però és molt dura, és molt bèstia. Parla més des d'un punt de vista, ella també com a mare, com a autora mare, parla d'un personatge que analitza, investiga, per què una ex amiga seva va matar els seus crios, no? És molt freda, molt freda. Doncs aquest cop ens porta un nou llibre que se'n va molt de tema. Les Madres no, però també trobarem temes de maternals, i de parella, i de tot, que és de nou 100 euros, i aquí sí que entrem en la Insanity Virtual, perquè ens parla això, justament, del metavers. O sigui, ella s'ha agenciat ara un tema molt virtual, molt futurista. De fet, passen un futur no molt llunyà, però passen un futur, i ens comença a desgranar tot aquest món, aquest metavers que s'està, fins i tot ara, bastant a l'Ovestia, a la nostra realitat. I en aquest argument, s'entiende el títol, perquè també m'he deixat... El títol us diré una cosa. Despista-lo. Despista molt, perquè el títol apareix, us diré, quasi, de les últimes pàgines. Sur, aquesta frase. L'entens una mica. És veritat que és una metàfora molt gran. Llavors, de nou 100 euros, no us penseu que és, o sí, però d'algú com Estelar, o tal. És una cosa bastant curiosa, però no m'ha semblat que el títol... És a dir, quan... Ui, ja estàs llegint el llibre, l'estàs acabant i dius... De nou, un tauró dius... Mira, ha salido. Lo ha dicho. Però no saps, vull dir. No se habla de la empresa de alquileres de cotxes, ni nada por el destino, no? No es un western del desierto. Però el que sí que fa és... Estem parlant a la final, gairebé, però sí que comença. La primera pàgina és gairebé com un microdiccionari, on ens posa 3... Com seria això? OVR, AR, que serien... Acrònims? Sí, els sigles, els sigles. 3 sigles, una, que és B-R, que és realitat virtual, que ens explica, és per posar-nos en context, i diu simulació a través d'ulleres i altres artilògics, que deia allò que deies abans del Carles. Després hi ha AR, que és realitat augmentada, que afegia la menys virtuals a la realitat. Però de manera digital és a dir, sabeu, ara, jo què sé, amb els jogurs, pel nen, perquè ara hi hagi un bitxo, un ninot petit que el tira a la basura, ara han de tenir el mòbil, hi ha una realitat augmentada, que és que el bitxo, ara, és virtual, i està sobre el Pokémon Go, que està sobre de les coses, no? I després hi ha el XR, que és realitat estesa, que és la mèscla total entre realitat virtual i física, que, bàsicament, és aquesta interacció absoluta total, i jo crec que és de la que a més es centra el llibre, d'acord? En aquesta realitat que està supermasclada. Llavors, què passa? És un llibre que parla, aquí ja entro una mica amb la sinó, perquè crec que és bastant complex i hem d'entrar per aquí, per la porta normal, que és... Estem en aquest futur proper, el turisme, i aquí t'he tocat de cerquita. Cerquita, Adriano. El turisme gairebé desaparegut, per tot arreu i a refugets climàtics, la realitat virtual han vaït la vida quotidiana, i el turisme de la vida és el que és el que es fa. El turisme de la vida és el que es fa. La realitat és el que es fa. El turisme de la vida és el que es fa. A la primera canví, gràcies al seu avatar virtual, Paula Pagaldai, una dissenyadora que treballa per al Matavers, marxa a París a la recerca d'inspiració per a un projecte sobre... Mary Wallstonecraft. Oh, yeah! Wallstonecraft, sí, buer pròcticada, que sí. Una gran reivindicadora dels drets de les dones. Llavors, a partir d'aquí, la Paula experimentarà la realitat d'una manera cada cop més barrejada, on acaba jo virtual i comença jo real. Aquesta és l'assiròmsi oficial, d'acord? Però el que sí és que també us afegeixo, que és ella com a dissenyadora. Van ser, parlaves tu, no?, que el protagonista m'anticoreix, aquest dissenyador de personatges, de monfres pituals. Ella dissenya espais, dissenya experiències, i en el seu cas, està investigant aquesta dona d'aquest quasi llavor del feminisme per fer justament una experiència virtual anomenada Precursores del Feminisme 1, que sembla d'aquestes assignatures de la universitat. I llavors, què passa? És un llibre que parla absolutament del deliriau, hem dit. On comença el virtual, on acaba el real, ets més humà quan et mostres amb una avatar, que al final una avatar és una creació teva pròpia de com, aparentment t'agradaria ser, també. És a dir, on comença la naturalesa humana, la conducta humana, tot això ho porta, aquest llibre. Però, sobretot, és el deliri, d'acord? Juga molt amb aquest concepte del... Ja no diré ni realitat ni virtual, és en l'online i a l'offline. Perquè la gent cada cop més, en aquest futur que planteja, que ja us dic que no està massa llunyat, viu cada cop més en l'online que en l'offline, no? És a dir, de fet, el llibre comença amb el detonant de la història, però les primeres pàgines és ella, a un habitació hotel, de viatge d'aquests de negocis, intentant, per aquest insomni, i com que s'ha deixat el neoprè, no? El neoprè, que més després entrarem a què és aquest neoprè, però s'ha deixat el neoprè i us no pot entrar en aquest metavers de la forma que voldria que s'ha ensorialment. Llavors només té les ulleres, i aquestes ulleres les típiques, de reda virtual. Ella sap que hi ha certs espais del metavers que ella pot anar a relaxar-se. Hi ha un prat, un verd, amb els sorolls... Però clar, en aquest moment només ho estava hient i escoltant. Si no pots sentir perquè no porta el neoprè. Llavors, entra... El llibre comença així, directament, que la gent té una dependència absoluta a tot això, no? És ella, és el insomni, se'n cura així. Llavors, clar, ella està durant voltes, i com que està desenvolupant aquest... està obsessionada amb aquest personatge històric, la Medi, aquí, entre el detonant, que ella se li apareix sense generar cap mena de virtualitat, el té com una mena de Pepito Grillo, en aquells espais, se li apareix i ella es queda com... No pot ser un moment. Saps si forma part de la realitat virtual? És molt cerebral, és a dir, durant tot el llibre tot el que es veien és que realment està allà. És com una mena de... Sí, com m'has dit un Pepito Grillo. Com una imaginació i li va parlar en constantment durant tot el llibre. Tins dels conflictes que té ella en aquest present seu, el nostre futur, però, clar, tot està lligat amb un personatge del passat. O sigui, al final ha creat una narrativa que deixa guirre que és superinteressant. Ens parla d'un futur a partir d'un passat, no? Però que no és el nostre present. Sí, sí, el que estic veient és que... Allò dels canvis cíclics, no? Sí, sí, està superinteressant. Les capes no només són temporals, que és el que estàs comentant ara, sinó que, sobretambé, són entre realitat, ficció, virtualitat... A més, sempre, òbviament, que deixa guirre, és contemporània nostra, òbviament, i, osti, un peu sempre a la realitat. Però l'important és milènia, l'oest, boomer, resta, si no, no... No t'ho sabria dir, no t'ho sabria dir. Jo, que sóc aquí, m'ha vingut al cervell, diverses pel·lícules, precisament dels anys 90, que parlàvem de diferents realitats, existents, o matri... Sí, l'inici és molt Ready Player One, el llibre que després va adaptar Steven Spielberg, que era aquell... El món està fet caldo, però com que tothom viu en la realitat virtual, tothom es posa les ulleres, i ja viuen, una mica això. Però va a dir que el personatge que investiga, que és Mary Wollstonecraft, és, no sé, Osona, que és la mare... Dos veces ja, jo....de Mary Shelley. És que te sales. Mary Shelley, sí, una mica... L'autora de Frankenstein. Està investigant la mare de l'autora de Frankenstein, que també, òbviament, Frankenstein és aquesta obra, que també parla d'aquest quasi... Abatar creat a partir de pedazos, també. Llavors, tota la idea aquesta de si l'abatar està ben acceptat. O sigui, s'ha trobat la forma, l'autora del llibre, per realment encaixar tot de peces, de forma molt subtil, no és per reforçar, encaixar a temes de feminisme, temes de marternitat, inclús, Adrià Noda, jo acabo comandant de les madres noïtals, amb la idea del Frankenstein, la idea de l'acceptació, que s'accepta més en la realitat offline, o tu, jo, en la realitat virtual, hi ha molts conceptes, però ara no ens liem, perquè si no... Això que deia ja de que si no porta l'equipació, ja no pots sentir, és interessant, des de la perspectiva que t'està dient ja, no? O sigui, només pots arribar a sentir a partir d'aquesta realitat, no? O sigui, mira, entro ja amb això, perquè ens explica durant el llibre, obviament es va desgranant com és aquest futur. O sigui, el president de la protagonista, com és això? Ella diu que té molt clar que hi ha tres revolucions, la revolució del metavers, és a dir, la creació d'aquest espai virtual, que és on estaríem ara, les ulleres que ens inclouen de forma visual, ni que sigui o audiovisual, aquest metavers i la tercera revolució és el tacte àptic. Que això vindria a ser aquest nou pre, que us comentava. Aquest nou pre, total poses de la la baix, i tots els teus filamentos, per dir-s'hi, tot el teu cos, rep els inputs que es reben a dins, és a dir, com si estiguessis allà, l'inversió completa. Una inversió completa. Llavors, deixen anar moltes frases, aquestes, com molt lapiràries, i hi ha una que vaig pensar en tu, Soto Adriano, aquest metavers és el no-joc, una bombolla, un núvol, però Soto té la nova fàbrica de somnis, no està Hollywood, sinó en la consciència entregada de qui s'atreveixi a endinsar-se a Delfi, que Delfi és aquest metavers. Llavors, clar, al final és... De fet, és un futur on... I aquí entra com és aquest món, no? És un futur on la gent té abatats creats, ella sí que té un abatar, que és el seu, el normal, el de feina, per dir-ho així, però després té un que no el coneix ningú o trentella, que és un abatar d'un home a rotllo faccions escandinaves, anomenat Víctor, de 35 anys. Llavors, clar, és aquest alter ego, per dir-ho així, per fer maleses, per dir-ho així, d'acord? I és aquí també ella, durant tot el llibre, no para constantment de fer reflexió sobre aquest abatar, sóc jo. Aquest abatar és més jo que jo, no? És com tot el que jo volco en aquest personatge, tot l'assiu, tot el... No sé, mentalment, inclús violent, o així... Sóc jo, és el meu subconscient que l'estic volcant allà, o és simplement una creació meva perquè puc, i el material és molt per mèdic, perquè no, com un joc. No dependerà de les hores que passi, no? Al final tot això, moltes vegades... Aquesta és una bona frase, això ho veuràs al llibre, perquè aquí també arribaràs a veure... Passes moltes hores o no... Això és com el treball, no? Finalment només sóc un lloc de treball, perquè estic tota la vida... És que allò que m'he deixat el meu preu, ja estic molt preocupada, que els nostres no tinguin wifi. Sí, sí, aquí tots els personatges es nota molt la dependència, aquesta absoluta tecnològica. Jo us vaig a fer un món on el turisme... Ja ho he dit, que has desaparegut, per què? Perquè si has de fer reunions amb altra gent d'altres països, corretes online, si vols visitar llocs, què millor que fer-ho des de la comoditat de casa teva, amb l'aire condicionat, en posen els ulleres, i deus perfectament inclús pots arribar a formar part del que se't diu el necroturisme. Doncs està en el lloc exacte de la mort de Lluís XVI, de Lluís XVI mentre això surt, que estan treballant en l'experiència de viure la revolució francesa, per exemple. No, quan hi ha la guiótina. I la revolució real és que no és que només ho vegi, és que ho sentis. I no és que ho sentis perquè la teva visió és com la del Carles que et fa sentir. No, no, no, és que realment estàs sentint a partir del lloc. A més tu planteges que la gent pel carrer va amb això. És que la gent no hi ha ese pudor de pel carrer, que s'està movent, està parlant. Sabeu com va haver-hi el canvi dels auriculars, aquests sense fills? Que la gent parla per carrer i que dius que aquesta gent està al·loca, no? No, no, ara ja està superentès que la gent parla i ja està gesticula en aquest futur, no? Vindria a ser. I hi ha una cosa interessant, que em va semblar molt el dormiló de la pel·lícula budial, que és que s'ha xifrat la sexualitat. Però és clar, ara tu ja pots anar directament allà, hi ha uns components, és a dir, tu pots recrear qualsevol cosa, tu pots, sexualment, pots fer el que vulguis perquè es pot, saps? Però tu mateix. No, amb tu mateix i amb aquesta realitat, no? I tampoc hi ha un límit ètic o un límit legal. Hi ha les sales roges que li diuen que és com les sales on pots connectar amb anònims, o amb gent que tu coneguis o així, però tot amb anònims i és com una ciutat de tindent, però allà és límit 0, saps? Llavors, clar, tu planteges tot des d'un punt de vista això, no? Com molt... com es diu allò? L'onista. L'onista, no? L'onista, absolutament. Però, alhora, et planteges que és un món virtual molt controlat, és a dir, la pedofil·la està prohibida, però hi ha moltes coses de partge, que no pots utilitzar la batard d'una persona real. Jo no podia posar-me, jo sé, Mario Casas. Però, no sé, no sé... que Mario Casas lo permita. I això ens porta, a mi em recorda, una pel·li de mitja animació, mitja real, que és de Congrés, que va passar per Sitges, i que parla de com, en un futur, que justament el món de la batard estarà superextès, els actors ja no tenen feina, perquè què fan? Els productors diuen, et compro l'imatge, el cos que escam mai, mai em vagirà... D'on és qui més té i el pongo en un lloc. Però tu ja està, ja no et necessito. Bruce Willis ja ha sedit els drets de la seva imatge... Sí, perquè se servia amb digital. Ja s'ha retirat i no pot treballar més, però ha sedit la seva imatge per si algú vol recrear el seu físic amb una pel·lícula i posar-lo en Humphry Boer, per exemple. Llavors, què passa? Que si hi ha un món controlat, hi ha un submón que no està controlat en aquest metaverse. Aquest metaverse és com una mena de deep web, no? Llavors, és com abans ho comentàvem, abans d'entrar, els tres d'aquest Second Life, els submons aquests del Second Life, de real nostre, i fa ènfasi a un cas, com dins de la seva història, que és el cas Miranda, que és una experiència que es va crear a partir d'una misa basca, una misa que el que tal qual va sortir, no hi havia gaire protecció suposo-virtual, van lo hackearon i van començar... O sigui, ja estava creat aquest... A partir del hackeo, tu podies anar allà i constantment violar-la. Llavors, clar, el llibre dona moltes voltes al tema legal, lícid de totes aquestes coses, perquè al final, per un petit error, això es pot convertir en festa per molta gent. No connecta amb el que estàvem discutint sobre la mantícora, la llibertat. És la realitat virtual, un lloc on deixar córrer les nostres passions, malalties, i per tant, un lloc de llibertat total o no ho serà pas. D'aquí, aquest llibre, i per això va posar aquesta cançó molt després, l'insanity virtual. Es nota molt... Tot això, ja us dic, la llibre es destructura en aquesta investigació cap a aquesta figura femenina, sobre les precursores del feminisme. Però, clar, pel mig, hi ha personatges a Caï, que és el seu marit i pare de tres fills, però és que, a més, el Caï és índi, i jo és ell, des d'un punt de vista de marit, que és sempre molt la meva dona, no sé què... Clar, de cop descobreix que en el Matavers, que la seva dona és una de les pioneres, diu... A veure, podríem obrir la relació, però només en el Matavers. No, no serà mai físic. Jo, esclar, ja té els conflictes personals a casa, per dir-hi si després hi ha Nicola, que és el seu soci, soci d'ella, de la Paula, que també té bastanta tela, no diré massa, i MaxDocs... Nicola deu tenir bastanta Tesla, no? I MaxDocs, que és aquest personatge... Ja el pinta bastant endrogin, també, és com un personatge que tot i que és qui l'ajuda a completar aquest personatge, aquestes vivències, aquest personatge històric, és un personatge que és el que hi posa una mica el fre a la virtualitat. És a dir, és un personatge que està absolutament en la tecnologia, però des d'un punt de vista gairebé analògic. O sigui, hi ha un punt de que sempre l'intenta separar de no cal que ens posem ulleres que dos per tres, no? Vivim aquesta realitat i construïm la virtualitat a partir de la realitat, no des de la virtualitat, no? En boca de personatges, l'autora fa un judici sobre això? Ah, mira, això és interessant perquè sí que em... O sigui, és difícil de dir perquè tu planteja que, clar, no deixem... estem encapades en moltes de les coses que dius. Allà hi ha algunes que potser són exagerades, però jo no he vist com un futurisme de d'aquí a 200, 300 anys per res del món. De fet, ho planteja, no me'n recordo, però potser és els 2040. Com una cosa bastant ja estesa assentada a la virtualitat, no? Però mira, abans d' justament això, abans d'hi ha una cosa que fa, que és... O sigui, em sembla... però, llestíssim, que és que com que estem en aquest futur, mira el passat que en realitat vindria a la nostra present i diu... Bueno, com a aquella època, sort que ja vam passar a l'època de les cancel·lacions, sort que vam passar a l'època de l'opolèticament correcte, sort que ja ens vam adonar que això no arribava enlloc, i vam tornar al passat. O sigui, a lo bueno, quan ens podíem expressar i això, està molt bé perquè és com valéssim en aquesta era, justament, i és com pensem que farem que algun moment, algú destapi, que descorxa el cava. Però per què comentes, sento, en tot moment, no, com l'escriptora té una mena de judici sobre això. Sí, a veure, inclús, hi ha molta paròdia. I veig que... Va bé, està bé, això. Hi ha moments... No dic que sigui supercòmica, no és comèdia, el llibre, però hi ha moments... Hi ha moments que han de dir... Clar, hi ha un moment que ella entren... Com que la gent va amb les ulleres de tot arreu, però posades. Llavors, ella ha explicat l'experiència d'anar a comprar un cruzant. Clar, el cruzant és, entra una botiga perquè veu que a la façana se li apareixen els pop-ups, tantes estrelles, el cruzant de no sé què, avui, fa no sé quants minuts que acaba de sortir al forn, així que estarà perfecte en el punt... Clar, la gent viu així. Tot el que pot comportar això, comporta una contradicció, una paradoxa. Però veig que avui... I m'imagino que ja toca el tort de la música. Veig que, en el fons, és difícil respondre a aquesta pregunta de si, en aquest món virtual, tot i qui sigui real, realment podem... Ningú no es mulla, ningú no es mulla. Jo sí que em mullo, eh. Ha assassinat el món virtual, sí? Ah, no, jo el virtual. Què vols dir? Ha assassinat, sí. Tu pots jugar a un videojoc i m'atac i vulguis. Què votaríem a Mercè d'Andrea? Jo encara jugava. Això t'obre la porta, qualsevol cosa. No ètica o no legal. Doncs que tampoc era ètica, potser li dius que se l'han deixat. Però això ningú veia. El debat és accept o no s'accepta això. La llibertat acaba on acaba la de l'altre. Clar, si tu vas en un lloc on no acaba ni comença ningú... Però en el fons tu estaràs en un lloc on la teva llibertat condiciona a la de l'altre? Segurament un altre batard, no? Potser. Però per exemple, el que us deia de l'experiència aquesta, on viulava anar a l'ami, esclar, és... No la viulava a ella, viulava a la idea d'ella. És un penejota. És un penejota. Però compro una idea, compro aquesta idea de... No, ningú no pot ser representat, ningú real. No pot ser representat de manera real en el món virtual. És a dir, tot i que cantaria tindre un ponen molt virtual... Ah, no sé què tu vulguis, no passarà. Per violar-lo i assassinar-lo. Evidentment, evidentment. Perquè estic més, s'assembla un nen aquí. A mi el que em fripa de això de reflexionar, és que tot el que es enfoca cap a la realitat virtual, en certa manera, és tot del negatiu, no? Sí, sí, sí. Oye, vamos a violar la saco, a los diners de fiesta, a reventar... També tinc una cosa. És un bon costell. Estan els huevos de... El peso de la vida. Per l'aniversari m'ho han regalat. La Rosa m'ha regalat l'últim còmic que fa molt poc que ha tret, que es diu El Fuego, el David Rubin. I al final de... Sí, clar, és un esteroi d'estar a punt de xocar contra la terra i és en plan... Teniu cinc mesos de vida, fin. Llavors, feu-ho. Ja ho veus, que clar, la destrucció és suma de destrucció. No, no, és que 5 mesos, que collons! Bueno, en un mes no queda nada. No, no, no. Oye, que ha vuelto a empezar... Ja m'hi anem a casa, que ens anem a un altre tipus de música. La música buena, de verdad. De nada, el offline. Bueno, pues hoy vengo de invitado presentando un sección nueva. ¿Qué presento y qué vengo a exponer aquí? Básicamente, música, que se salga un poco por las tangentes. Sí? Los marges hagan de lo igual. Que se vaya para el metaverso. Alguna manera. A mí me gusta mucho el vinilo, se ha deficionado. Y la idea es traer cosas también que estén dentro del mercado, el nicho pequeñito. Sellos pequeños y artistas pequeños. No mientes, no. Aficionado, no. Profesional. Yo te presentaba como tal. Es profesional del vinilo. Yo soy un chico miente, ¿no? Tengo cinco propuestas. No voy a indagar en todas profundamente. Es dar la pincelada, para que escuchéis un poco lo que es. Y luego... Toda esta música, aparte del vinilo, también está en digital. En el P3. Tenéis Bankcamp, Spotify y mil plataformas. Que nos dan el lujo de poder disfrutar de la música de muchas maneras. Yo soy partidario, no soy vosotros, pero soy partidario de escuchar música de muchas maneras. Y también, en la realidad virtual, se podrá escuchar la música. Onaría también una avatar, ¿no? ¿Cómo construirías la música en un metaverso? Sería capaz de tocar todos los instrumentos... Pero también sería muy personalizado en el fondo. Cada uno estaría escuchando su propia música. Bueno, como la Silent Disco, ¿no? Que a mí me gusta la escena, los cascos y cada escoba la puta bola. Bueno, no veches tan alguna discoteca de esta. Sí, sí. Yo estaba, pero sí los abrigulares, que es lo mejor. Cuando voy de fiesta y tu adreas los abs, cuando yo salgo de fiesta con el rollo jamaicano, vinilos. Porque alguien pincha un CD o un Mac y vamos. Me cortan las patitas. Era una pregunta que te quería hacer, Marcos. Cuando has dicho, también se puede escuchar en otros medios. Entonces, ¿por qué el vinilo? En este caso, espeña que primero llega en vinilo y después ofrece otras posibilidades o no. O es un mercado musical que ya estaba abierto y que, hostia, ahora lo importante es ese plus que se consigue con el vinilo. Es una buena pregunta. Y cada artista tendrás un foque, creo yo. Es decir, aquí, por ejemplo, tengo un par de artistas que habían sacado un cassette primero. Y lo que han hecho luego ha sido... El año anterior tuvo mucho éxito el cassette y han dicho... Vinilo. En el tiempo presente. Mira, traigo un iraní que me flipó porque yo no lo conocía. O sea, lo había petado con el cassette. Se había vendido por todas partes y, pues, bueno... Vamos a sacar una tirada de vinilo. No porque miran a un banco en el Radio Casen, no es por eso. No porque miran a un banco en el Radio Casen, como los unigas de los años 80, ¿eh? Hòstia, nos sacan el Spotify en 2032. No, ¿cómo se habló este iraní? Sí. Mohamed Mostafa, hey, Darion. Suena bien, suena artista musical, este tío. Muy joven, por cierto. La idea es que es eso. Entonces habría de dar una respuesta, es muy particular. Entiendo que hay un nicho en el vinilo. Sí que es verdad que el nicho ya lleva unos años, que está muy en auge. Bien sea, no lo sé, hay muchas tendencias. Postureo, hasta la gente purista, que llamaba este formato y ahora aprovecha y... ¿Nos interesa tu ejemplo? ¿Por qué tú, el vinilo, antes de que... Sí, es verdad, porque tú me conoces. Realmente yo no llevo mucho tiempo en el mundillo del vinilo. No, pero siempre con muy pegado a la música. Mientras yo soy un obsesivo del cine, tu respuesta siempre era un ejemplo cinematográfico, lo tuviera en ejemplo musical. Pero es verdad que no en vinilo, no desde el principio. Mira, al final te hace conectar con la música de una forma diferente. Parece una tontería, pero ya el mero hecho de comprar un vinilo, y el formato físico es más grande, visualmente, el tacto, y ya luego el ritual que supone, tener que poner la aguja, todo el cuidado, toda... Sí, todo y ese contacto con lo material. Esto es muy de los 80 en el Raval, también. El contacto con la aguja es... Buena, ésta. Estaba mirando las tiras de discos del Raval, porque tú cuando vienes a comprar viniles, vienes al Raval. Yo siempre que voy a ver el Raval. Ahí hay dos tipos de agujas. Sabeu quan hi ha un grup en directe i el típic bateria que ha fotut un solo de 10 minuts i que els altres els músics ja l'horiola. Amb els braços creuats a punt de tirar la música, però és... ¿Cuándo? ¿Cuándo me...? ¿Por qué estáis en sí? Estaría bien que escucháramos a uno de los campeones. Para acabar una cosita, sí que es verdad que en torno a lo que tú decías, el hecho de escuchar en vinilo te hace escuchar cosas que a lo mejor no llegarías en formato... no te planterías a escuchar. Nos comentábamos que hay ejemplos donde tenemos las dos realidades, pero hay algunos exclusivamente en vinilo. Y entiendo que eso sí que nos habla más de un pasado. Pero tú nos vas a hablar del presente. Presente y todos son cosas de actualidad. Otoño 2022. Otoño 2022. Empezamos con Mr. Water Wet. Agua mojada. Además, el nombre es muy cachón, ¿no? No podría ser Mr. Water Dry. ¿Sabes o no? No. Vas a estar húmedo, ya lo sé, no va a ser otra cosa. El disco se llama Top Natural Dream y ha sacado dos discos de golpe. Y este segundo disco me petó la cabeza, porque el primero ya me pareció súper original. Es un tipo, este tío es americano, y llevaba 10 años haciendo música en otros alias. Yo lo conocí recientemente. Dos alias, uno muy cachondo también, se llama Tito Fuego. Mira, vamos al extremo. Agua mojada, al Tito Fuego. Exacte, al Tito Fuego y Norrit. Yo escuché unos pocos que estaban bien de estos otros artistas, pero cuando, bueno, escuché este disco, los dos discos que he mencionado, dije... Oh, my God, dije esto... Tiene algo, tiene algo. Llegó un momento cuando empiezas a coleccionar vinilo y dices, esto lo necesito, es como una droga también. Dices, eso lo necesito. Pero a ti te molas las rarezas, está claro, ¿no? Te gusta ir a buscarlo o no? Esa es una mica l'ambient que ens has portat. Puyam una mica. Este mola mucho porque tiene una mezcla para mi gusto. Yo lo he definido como... de subtropical ambient, ¿vale? Que estás ahí como moviéndote. Ah, o sea, tú has visto el ambiente. Tiene algo de jazz, fusión, electrónica y mezcla. Mientras vas escuchando, tienes momentos oscuros, de luz, ¿no? Y esas... Oh, ja el vaig a quedar superfunky. Aquí sona molt hip-hop, también, a aquest disc. I per mi la definició seria... La que dices, la puse tan l'anglès... Perquè, bueno... Porque hay algo de postos... Y salar gut. Well. Cool sounds put together, ¿vale? Pero con la intención de hacer algo bonito, algo hermoso. Es decir, no solamente voy a experimentar, sino que tiene... como esa belleza, ¿no? O sea, he cogido sonidos diferentes, los mezcla, los cambia, los muta, coges de estilo, el otro... Sonidos que quizás aparentemente no casan, ¿no? Y que él consigue ilbanarlos y crear con un producto más homogéneo. Frankenstein, pero que es armónico. Exacto, mira, sí, me gusta. Podría haber sido, en español, el Frankenstein armónico, ¿no? Podría haber sido una armonía a Frankenstein. O el Frankenstein con un armónico. Eso me ha sido la versión española. Puta madre, tío. Pocas poco prensados han sacado 300 copias únicamente. Y yo creo que este tipo de discos, en principio, no se va a vender mucho. Pero dentro de la crítica, si algún crítico empieza a mencionarlo, que esto pasa mucho en el mercado del vinilo, luego se valora mucho ese disco, y en segunda mano... Claro, porque sólo había 300, ¿no? Exacto. Por eso, la gracia de esta sección es, pues bueno, poder llegar a eso para luego... Ahora se vendrá como churros. By now or cry later, ¿qué se dice? En la jerga del vinilo. A nivel coleccionista se debe revalorizar. Exacto. Hay un disco del año pasado que tenía 300 copias. A día de hoy, si lo ha apetado, debe estar buscado. Ahí está. Y discos no sé si conocéis la plataforma. Sí, sí. Claro, ahí es un nicho que no te lo acabas. Y bueno, hay mucha gente que especula. Bueno, en el futuro lo veremos en las mejores uvastas. Sí, yo creo que va a estar muy valorado. Va a ser un disco que a menos se va a recordar, este artista. I a este tío lo estabas vinculando en el fondo, ¿no? ¿Por qué me has dicho que hay dos de ellos? ¿Has dicho Water Wet y el Mustafa? Ah, bueno, sí, Mustafa del siguiente. Segundo, aquí ya pasamos a música totalmente diferente. Esto es música tradicional de Irani, ¿vale? Es un disco muy interesante porque Mustafa es un joven que es hijo de un luthier de Irán, ¿vale? Y creció el rodeado de música tradicional, ¿vale? Estudió música con varios músicos reconocidos de la zona antes de empezar a estudiar música clásica en la universidad. Pero para mí lo que hace... O sea, para la gente que entiende de música tradicional de Irani, que no es mi caso... Es decir, como yo, ¿no? No soy tan friki, o sea, a ver... Detiendo algo de decir Irani, pero de la música así me escapa. Sí, lo que he leído es que la gente que entiende dice que suena muy moderno. ¿Tú y ese estoy de acuerdo? Es la Rosalía, de allá, ¿no? Sí, de cierta manera. Una Arimalitian, este, ¿no? Había un Arimalitian que yo soy pianista, que es un crack, de la idea de Lutien, su figura... Pero lo interesante es que dice, ¿por qué suena moderno? Porque mucha gente que hace música de allí tradicional, lo hace con instrumentos... Hablando mal, hecho es una mierda. Es decir, allí mucha gente hace música cogiendo instrumentos de la calle. O comprando eso en un mercadillo. ¿Qué pasa? Los que tocan este chico junto con un amigo suyo, que es el que hace la parte percusiva, son instrumentos que se han mejorado. Y entonces da un sonido que se sale dentro de lo que es. Y en casa ha hecho upgrades a los instrumentos. Esa es la historia bonita. Funciona de sus necesidades, va actualizando. Y técnicamente, lo que más sorprendido de este chico, que es muy joven, yo creo que no es mayor de edad, es que, ostia, yo el instrumento este no lo conozco, pero fantástico. O sea, técnicamente ves que hay una elaboración, hay un control del instrumento. Muy interesante. ¿Cómo se llama por eso su disco? Se llama Songs of Oraman, que hace referencia a la ciudad de Kermanshah. Es una ciudad que está en las montañas del oeste de Irán, en la región de Orama. ¿Y es lo que estamos escuchando ahora, claramente? Perfecto, tío. 500 copias. Bueno, vamos subiendo. ¿Qué tal más? Nos vamos al mainstream. Pasamos algo que sonará un poquito más modernete, que sería DK con Gate of Enlightenment de este año. Este es un productor francés, es de París, y empezó en el mundo del hip-hop. Su familia, curiosamente, y esto va vinculado con lo que hace luego, es de Vietnam, y desde que empezó con su alias, digamos, fuera del mundo del hip-hop, que es el DK, hace música tipo house, ambient, industrial, que va más hacia sus raíces familiares. Se oye como un poco danza del vientre, tiene ritmo, sí. Bueno, a mí es que, joder, me conoces, me mueran todos los exóticos y lo diferentes, pero musicalmente, tanto este como el anterior, me invitan a querer seguir escuchando. Se pudiría estar a Pacificio, ¿no? Sí, perfectamente. Bueno, Pacificio no deja de ser en Titan, y se cuesta un poquito lejos de los orígenes de este buen hombre, pero el exotismo es compartido mucho. Tiene una percusión muy oriental. Bueno, yo he leído que va orientada, yo no entiendo tampoco, pero percusión indonesia la llaman. Y un poco relacionado con la música for-world, que se llama world music, que era música que englobaba, pues un poco todas las características, ¿sí? Bueno, por ejemplo, Brian Eno, Joan Hassel, fueron precursores de ese género en los años 80, ya. Y, bueno, este disco va un poco en esa onda, pero con un sonido más moderno. Bueno, al final, es lo que pasa en el arte en general i en el cine, ir reescribiendo y reescribiendo, y creo que la música aún es más evidente, ¿no? Pero aquí volemos a las 300, ¿eh, tío? Volemos a las 300 copias. ¿Qué ha pasado? Lo interesante. Lo interesante es la juega, aquí. ¿Qué pasa con las 300? El hombre, pues mira, te diré qué le pasa, que se las hace él. Ostia, ¿vale? Jo he tenido una pregunta. El mismo tiene su empresa y su también su fábrica de prensado. Bueno, aquí no sé si fer promo o no, porque pobre o más. Pobre. Oye, tienes que decir más, tío. Això em genera aquesta pregunta, perquè quan prensen 300 o 500, o 1.000 o els que siguin, aquesta decisió l'està empran inconscientment que sigui una tirada molt limitada. O per col·lapsar i especular una miqueta amb el mercat... Hi ha les dues opcions. Aquest és el tema. I per revaloritzar també el treball. Voy a hacer poco de lo mío, que hablen bien y tengo que hacer más. Bueno, claro, esto si lo hace Nike, de reclamar o alguno de estos, queda claro, ¿no? Con este tío no. ¿Nos hablás de dos más, no? Pasamos al siguiente al cuarto. Es Panda Beer & Sonic Boom, con su último disco Reset. Básicamente, ¿conocéis Animal Collective? O suena. Me suena muchísimo. Es una banda de pop psicodélico americana, ¿vale? Me suena mortí en el fondo, que me la has pasado. A mí es una banda que particularmente no me fascina, pero uno de los integrantes de ello hizo Panda Beer. Y todo lo que ha hecho Panda Beer sí que me ha gustado mucho, porque tiene un toque más folklórico, tiene más folk. Animal Collective, a mí se me escapa un poquito. Sí que tengo a reconocer que es una banda que innova, pero eso ya es a gusto. O te gusta mucho, lo odias. Pataca, odiabas a los cantants. Ahora digno, ¿vale? Aquí cantan. Sí, sí, aquí canta. Pero en general, lo que estamos viendo hasta ahora son conceptos muy híbridos, ¿no? Y esto es algo que está en el siglo XXI y sobre todo en el ámbito cinematográfico. No sé para de hablar de pelis que tienen mil géneros y como dialogan esos géneros, hoy aquí hemos intentado hablar de la virtualidad y la realidad, pero musicalmente nos está extrayendo ejemplos que de nuevo lo mismo, ¿no? Que tienen muchas capas y que parecen con jugarlas todas ellas con un sentido único, pero apuntan mucho en muchos puntos. Pujas, puja això. Pujas, mira, también la secudelia malada. Sí, es que... Para mí, Paul es... yo lo definido así. Es como música de Navidad de calidad. ¿Qué podrían hacer los Beach Boys? Beach Boys, ¿vale? Pero luego añade Indi Rock, un poco de ruido, pero en su mejor versión. Es decir, borroso pero calentito que entra bien en invierno. Y no sólo eso, sino también que, además, Sonic Boon, que es la otra parte de este disco, produce muy bien, que es un ex miembro de otra banda de los 80s, se llama Spaceman 3, etc. Muy interesante. Y yo, este disco, para navidades, ya sabéis, Adri y para Alene. ¿Qué agusta la impidición de este disco? Navidad bien. Está muy bien, está muy bien. Y por último, acabamos con, para mí, mi favorito, que es Tomaga, con Extenday Play One and Two, del 2022, también tiene el Rollo Tribal. Esto es un dúo británico de Londres que hace música full cíclica. El loop-side, ¿no? Ahí está. Para una editorial me lo vas a dejar, tío. Te atrillo del buen... Te atrillo. Y aquí hay mezcla de frijas, también, y tipo también tiene un toque cinematográfico. Un poquito. Es lo que estábamos comentando, va para una editorial, va para una peli, evidentemente. Yo sabía muy poco de ellos, había escuchado algo de material, pero no era una cosa que dijera, bueno... Pero estos últimos dos... Estos son dos EP's que se han publicado en un único vinilo, deprensado, doble vinilo, y dije, buf, es muy potente, es decir... Es algo... Para mí es otro nivel. Necesito una escucha incluso... para digerirlo, cuesta. ¿Has sido de menos a más en tu presentación de discos o no? Sí, creo que sí. En cuanto a tus gustos, la idea... Sí, más o menos, pero el que más toma haga. Lo lastima de este dúo es una pena, pero bueno... Es un chico de una chica, Tom Brillin y Valentino Magaletti. Tom Brillin fallece hace poco, hace un año, por un cáncer. Y hace poco yo vi a Valentino Magaletti en otro proyecto, que es a Mamoy, pero que es totalmente diferente. Vaya. Bueno, pues... Aquest sí que es valoritzarà ràpid. Aquest ràpid. Sí, sí. Aquest és un disc que també... Exacte. Oye, podremos ver todos estos títulos, ¿no? Pinchamelo, por favor. Si paseu les canàtoles, jo les puncho. No, más que todo para que el personal... Més que rep, com que no tengo guión digital, no puedo copy-copy-paste. Bueno, pero podemos ir a casa a cada escuba. Yo tu vien a echar un folio sobre la pantalla. Esplau, perquè aquí es importante que los ejemplos que traemos... Sí, todo el mundo tenga la oportunidad, ¿no? Yo, Adriano, creo que a Parlor, que es lo que podrían hacer, es... Yo presento la Sisena Cansó, que es Ángela Carrasco, el himno y Viza, que es la Cansó de Espàdida. ¿Cómo suena la canción? A mí me suena, ¿no?, esta canción. Pero no viene con una agenda o con un menú del día. Bueno, fem lugar así, rápidamente. De hecho, esta ha sido la gran agenda. També us dic una cosa, i aquí és la gran empanada d'avui, eh? Crec que la gran agenda cinematogràfica, justament que parlem de virtualitat, és avatar. Oh, i per favor! L'heu vist algú, ja? No, no l'he vist. Jo l'he vist a primera. Jo tampoc. No, no. Ho dic per relacionar-ho, perquè he parlat d'abatars. Òbviament era a fase d'imparadorar-lo. Fem una programa especial. Que més deien que hi ha una versió, que sortia algun dia, suposo, a la segona part de 9 hores, que jo m'imagino els creadors d'afectes, però ja es deuen estar al puto pou per fer 9 hores d'avatar. És una versió bona. Sí, segur. Sí, és el que és... Release de... de Cameron Cut. Cameron Cut. Sí, no, realment hi ha històries, perquè només nos vamos, ¿no?, nos vamos a la mierda, y nos vamos a 2023. Volveremos en el 2023, ya. Es un programa molt gran, y con un invitado aún mejor. ¿Vas a repetir? Sí. No, temora, estar por aquí. Nosotros queremos que repiten. Y lo que entiendo es que habrá recomendaciones musicales en formato vinilo, al menos una vez al mes. Y esperamos que nosotros dos veces al mes, no como mínimo. Pero esto, después de la publicidad, en el 2023. No us atragalteo al raim. Y no us heu de la crea habitual. La crea que està de cuñado, de FV, és el meu un puro amb l'Aneu, la Calla, que és una mica antiguista. Bones festes. Adéu. Fins la propera. Adéu. i Sintonia To give you of that easy To the doubt to complicate your mind We belong to the light, we belong to the butter We belong to the sound of the words Before falling under first Whatever we deny or the praise The words all fall better We belong, we belong, we belong together Maybe it's a sign of weakness When I don't know what to say Maybe I just wouldn't know What to do with my strength anyway Have we become unhappy? Do we disturb the first? Now there's no looking forward Now there's no turning back when you say We belong to the light, we belong to the butter We belong to the sound of the words Before falling under Whatever we deny or the praise The words all fall better We belong, we belong, we belong together Close your eyes and try to sleep now Close your eyes and try to dream Play your mind and do your best To try and watch the family gleam We can begin to know in How much we really care I hear your voice inside me I see your face everywhere still You say we belong to the light, we belong to the butter We belong to the sound of the words Before falling under Whatever we deny or the praise The words all fall better We belong, we belong, we belong together We belong to the light, we belong to the butter We belong to the sound of the words Before falling under Whatever we deny or the praise The words all fall better We belong to the sound of the words La recul·logia i moltes més I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia Perquè tot el que passa s'enjust passa per la justa De dilluns a divendres de 10 a 1 en directe a ràdio d'Esvern I'm dreaming of a white Christmas Just like the ones I used to know Where the trees are split sun And children listen to me And sleepers in the snow I'm dreaming of a white Christmas Where the white Christmas can arrive Where your dreams be merry and bright And may all your Christmases be white I'm dreaming of a white Christmas Just like the ones I used to know Where the trees are split sun And children listen to me And sleepers in the snow I'm dreaming of a white Christmas Where every Christmas can arrive Where your dreams be merry and bright And may all your Christmases be white I'm dreaming of a white Christmas