Empanada Cultural del 14/1/2023

2 cosa 3 Intendiu veure l'esquena Empanada cultural. Un programa cuinat per... Paul Dipper. Adriano Canero. Llega Bueno. A Ràdio d'Esperm. Estimat rei Marc Zuckerberg. Em dic Paul i aquest any m'he portat molt bé. T'esquiri aquesta carta perquè vull formar part del teu món màgic, el metàvers. Diuen que hi ha tothom més feliç. Que pots vestir com vulguis i tenir el cos que vulguis. Un amic m'ha dit que el seu pare cura malalts i tot allà. Així que, com que m'he portat molt i molt bé, només tinc un desig per aquest any. M'agradaria que em creessis una batard amb les següents característiques. Que sigui molt alt i molt fort per poder matar tothom del meu col·le. Després, que tinc una caixa forta amb moltes criptomonedes. Moltes. Remarco. Per poder pagar més armes i matar més gent. També un sofà ben gran i ben llarg. On posar-hi totes les meves nòvies. Perdona, estic una mica nerviós. Estic demanant moltes coses. I ja que estem, que tinguin els pis molt grans. Aquests riures també han entrat a la carta. I per acabar, un armari també molt gran on deixar-hi els cadaves. Sauc amb la teva màgia. Serà molt fàcil fer realitat el meu desig. Gràcies. Pots data, com que no sabia quan duraria aquesta carta, seguiré escrivint fins que acabi l'afecte de sò. S'ha intentat, eh? En ninguna radiotea trampa nada. Que conste que es el segundo intento. Vamos mejorando. La última vez fueron tres o cuatro. Ahora hemos reducido a dos. Y yo me he tenido que comportar también muy bien en la esquinita. Sin reírme como un buen nene. Para que los reyes nos traigan... Quan ho practico és mentida. Però quan ho escriu a casa, penso... No, va, aquest cop sale seriós. Aquest no és lliure, aquest no és lliure. Edgar, un consell d'actor, tio. No, no és lliure. Res. Com fas, tio? Com feu els actors quan esteu? A mi ja m'ha colapsat, perquè sentia això que se sent... Jo segueixo, eh? Imagina't on t'estava, jo. Quista escrivint a sobre la taula, que entra al micro. M'he colapsat, jo el metaver som vaig lluny. Bueno, i mira, encara haig de dir moltes coses sobre la teva editorial, jo crec que tots, una amiga, però aquells que no s'estéis viendo... Hosti, estais notando aquí. Una presencia. Otra presencia, ¿no? Y no es la de un rey mago. Yo pensaba que ia a pedirla a la carta con unos y ceros. Estás bien, también. Hoy tenemos a Marcos, ¿no? De nuevo. De nuevo en la panada. I perquè, a més, és la segunda vez que... Va venir a Ambient. Ambient. Ambient. Ambient. Sí, exacto. Nos viniste a hablar de música, evidentemente. Y nos viniste a hablar de música, Ambient. Porque, que lo sepáis, nosotros, los empanados, tenemos siempre recursos, tenemos un profesional, un amigo profesional en cada ámbito. Una de la policía, uno abogado. Un músico. Dame estos números, que has dicho. Bueno, pero no descubriremos más. ¿Os imagináis por dónde van los tiros? Un poquito de musiquita, oi? Más allá de este pianito. Ah, per ser, que ja ha acabat la carta. Sí, ja està, ja està. ¿Entonces el tema, oi, és metaverso? Sí, exacte, i realitats virtuals. I realitats, pero esto es un poco como... Bueno, metaverso, sí. Sí, pero esto de irrealidad virtual, es un poco como una redundancia, ¿no? Es un pleonasmo, que dirían los literatos. Bueno, aquí entraré a me'n veure si la figura virtual té badins, una avatar d'un món virtual, és més tu que tu. No, pero esto ya. Y conecta con la anterior empanada, la mirada aliena, ¿no? Exacte. La gran empanada. Pero hablaba de esto, ¿no? Lo virtual no es en sí mismo algo con apariencia real, pero falso. No sé, no sé, define así. Entonces, como irrealidad virtual... Ha visto que al piano te finales. Es falso más falso. Un momento que torno a escriure la carta. Lo que vengo a decir es que esto del metaverso queda como muy claro ya, al menos en definición, que es un lugar allí donde hacer lo que tú dices, ¿no? Ir a matar, ir a... No sé, incluso pedirte estas gordas, ¿no?, has dicho por un lado. Es un lugar donde expiar nuestros pecados, ¿no?, o no? No lo tenemos muy claro. Això serà interessant quan ho comentem a cada sacció. Esa és la idea, ¿no? Però últimamente siento que venimos con editoriales muy fuertes, muy potentes, con temáticas... Con temáticas muy profundas, pero después tiramos pim-pam-pum y hacemos que los ejemplos culturals hablen por ello. Yo creo que el manú que teníamos hoy es bastante profundo. Eso sí, es verdad. Aquí, i ja que parlem de la realitat virtual, anem a la gran realitat virtual. Que són, que són... No, no, no, aún no, aún no, por favor. Darme un minutillo para una anécdota. Amb totes calero. Sí, claro, porque además en la anécdota calero nos traía un quinto componente de esta empanada cultural. Carlos Martínez, te va a gustar la anécdota. A ver, a ver, a ver. ¿Sabes qué? Carlos, perdóname, Carlos, lo siento, hay que recurrir a ti en algunos momentos. ¿Qué era el sonar? En el sonar de dia, que había una opción de gafitas de realidad virtual. Ah, vale. Yo necesitaba su respuesta para decir si esto de la realidad virtual es falso o no. Tio se las calza y se las calza con la novia de esa época, cada uno en una esquina diferente, y se me que empiezan a vivir lo evidente. Pero él entra tanto en el juego y en la realidad virtual que se olvida que está sentado en una silla en el sonar. En el sonar de día. En un momento de su delirio personal, se levanta y empieza... Mira, mira, ahí, ahí. Y empieza a correr a lo largo de la sala hasta que se da cuenta de que hay una cierta serie de impedimentos a los que se lleva por delante. Y entonces, cuando cae, dice... Ah, mierda, que yo no estaba aquí, que estaba allá. Se sacan las gafas y entonces vea todo el personal del sonar flipando por el suelo. Gruado, evidentemente. Y a su novia en plan, tierra, trágame. No lo conozco, absolutamente. Quiero quedarme en ese mundo virtual. No la realidad virtual puede jugar más pasada, si es verdad. No la sabías. No, no la sabía, no. No sé moltes d'aquestes així del Carles, però... Ja vendràs a defender-te, eh? Bueno, i ara sí. Ara sí, anem a la gran... El gran món virtual que som. Les xarxes virtuals. Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura sense ela, Instagram Empanada Cultural. Tots els podcasts de Spotify i els videocats a YouTube. Menú del dia. Bueno, i després d'aquest piscolabis d'entrada d'edat, 7 minuts i mig... Mira, mira, vull rapidíssimo. I avui vengo con Mantícora. Mantícora. La cuarta película de Carles Bermud, o Carles Bermud, que és molt greu. Charles. De hecho, es la cuarta y es la última. Bueno, es el cuarto largometraje. Especifiquemos. Y es una película de reciente estreno. ¿De qué va? Para vincularlo a la temática del día de hoy. Diseñador de monstruos para videojuegos. Dice de criaturas, ¿no? De criaturas. Que además de hacerlo en lo profesional, a mí en tengo que ir en casa y decidir sacarle provecho personal a la realidad virtual. ¿Qué él mismo crea, no? Ahí lo dejamos. Ahí lo dejamos, porque creo que tiene bastante teca. Es tan feliz. I després vas tu, no, Ítgar? Després vinc jo, jo vinc en una sèrie. No sé si és el contrari al metavers. Jo vinc a parlar-ho una miqueta del concepte d'en Can Ivali. Sí. La vall inquietant. És una teoria que parteix de la robòtica i de la intel·ligència. Ara ho diré bé. De la intel·ligència artificial, que diu que és allò que sembla tan real que tot i saber que no és real ens follà la ment d'alguna manera. Parlem d'un capítol en concret de la sèrie Love Dead and Robots, de la seva tercera temporada, que es diu Gíbaro, que passa a l'època dels conquistadors. Sí, sí. A més, de Marca Ibérica. Marca i espanyola. Bueno, i ja que acabem amb espanyols, hauria de dir Basque, que és una clàssica d'empanada cultural. Clàssica dic perquè és el segon cop que l'emportem, però ara és un cop com ell. Això és el segon cop que l'emportem, que és que t'hi seguiré i és el seu nou llibre que connecta perfectament amb el que estem parlant, que es diu De Nuevo, centauro, i que parla de realitats virtuals futures dins d'un metavers. O sigui, aquí hi ha tela. Aquí hi ha tela al programa. Avui crec que millor ens llancen directament. Sí, vols comentar-ho? Estàvem en un menú del dia, no? Ah, sí. Tu, de metaverso o... ¿Con los vinilos? Ah, mira. Potser depèn de que porta, porta metaverso. Seria molt interessant, crec. Però els noms que he vist, no, eh? No, ningú en espanyol. Però què nos traies? Nos traigo un americano, un iraní. Treu xiste. O sigui, iraní. Pues, eh... També tenemos a un francès... És que està molt bé, perquè porta una secció analògica de vinils, i els rapons els porten fort. L'altre dia un papel. Sí, sí, sí. És un tio coherente, la forma i el fondo. Tot analògic, sí. Podria haver tingut l'ordinador. Per aquí, que se vea. Acabaremos con música, eso está claro. ¡Vamos allá! Vamos a ver si va manticora. Sí, nema. Bueno, empezamos esta sección de cine, para que quede claro de esta empanada sobre la realidad virtual, con un sonido o algo cósmico. Tenemos aquí al duo musical setentero ochentero Emerald Web, que ya veréis que, progresivamente, nos va a accedir acercando a esa sensación virtual y real, tan propia de la evasión vital que propuyeron en los videojuegos. Quizás no me estás recuerdo, mi amigo Bol, pero así lo veo yo, los videojuegos o las drogas. O las drogas. Y como ya hemos visto y comentado hace unos minutos, la anécdota de nuestro querido Carlos, a veces esta dinámica virtual, quizás por las drogas también, no lo sé, resulta incluso más creíble que la propia realidad, ¿no? Y de ahí que muchas pelis, está claro que la que hoy os traigo no es la primera, muchas pelis han apelado ya esta dicotomía, ¿no?, a esta relación entre realidad y virtualidad. Da mucho juego. Valga la redundancia. Y Matrix sería de gran ejemplo, pero no estamos ya más en Matrix, como decía el guardián de la... Que vivís en Matrix, no. Vamos a dejar Matrix a un lado, porque el señor de las galaxias está hasta los cojones. Vamos a tirar de presente, y como decíamos a principio, ¿no?, de un peliculón, se llama Mantícora, producción española, que además de sugerir un discutible uso, vamos a ver si es tan discutible o no, de esta realidad virtual ofrece mucho más. Y Mantícora, ¿qué coño es Mantícora? ¿Qué coño es Mantícora? Podría ir tirando por el título o por el director. Va, vamos a tirar por el título, porque, en el fondo, Mantícora nos está hablando de un monstruo. Mantícora no deja de ser una suerte de... ¿Cómo decirlo? De Sphinx egipcia, pero más monstruosa, ¿no?, de este caso. Es como un Frankenstein, ¿eh? Es literalmente un Frankenstein, pero lo que uno tiene es que tiene esa apariencia de humano en el rostro con cuerpo de León, que esto es muy de Sphinx egipcia, pero le meten un poquito más de mala hostia, ¿no?, habría que añadirle una cola de espinas venenosas, que en algunos relatos dicen por ahí que disparaba como flechas, y es que lo que queda claro es que a la Mantícora le mola la carne, le mola la carne humana, y es extremadamente veloz, así que lo suele conseguir, ¿no? Vamos, estamos hablando de un monstruo. ¿Quién es el monstruo en Mantícora? Lo veremos poco a poco. Está claro que no es su director. Podríamos decir que también es un monstruo, pero porque es un crack, ¿no? Ya ha demostrado en cuatro pelis y con no sé... Creo que él sí que está entre, como nosotros, entre esa generación milenial y X, un tío de 40 años, me parece. Hostia, ha demostrado con cuatro películas ya, con cuatro alorometras, que es un crack, ¿no? Bueno, aquí tenemos dos que yo no he visto. Dayamon Flash. Dayamon Flash y Magical Girls. ¿A no las vi? No, estas dos no. ¿Y después quién te cantará? Aquí te cantarás la camín falta. No sé, vale. Las últimas dos me parecen auténticos peliculones, y a partir de ellas dos puedo entender que hay una autoría. Es decir, evidentemente son películas que manejan tonos... No, todos los no, pero facturas diferentes. Quién te cantará parece más ambiciosa. Y creo que ilvana mucho peor las tramas con las subtramas todo y que emocionalmente tiene un pux también desgarrador. Y en cambio, la Antícora, para mí, hostia, hace un vaciado formal que es aquello de que se hace grande a partir de hacer menos, ¿no? En estas más. Sí, totalmente. Y es que además, como suele pasar con estos casos, con estas grandes películas, se estrena ahora, se acaba de estrenar, pero ya viene dando que hablar. Dará que hablar más aún, porque en 2023, nominaciones a los Goya, nominaciones a los Gaudí, vamos a ver qué se lleva, pero es que además, antes de llegar a las salas comerciales, Bermud había pasado por el TIF, el Festival de Toronto, y nuestro querido Festival de Sitches. Pero sin competir. Es una peli que tiene carisma como para ello, pero en este caso no competía. ¿Sabéis por qué? Esto lo voy por Sitches. No me lo podía ni imaginar. No, no. Porque él sí compitió, por ejemplo, las Bermud con Magical Girl y ganó en San Sebastián. Se ganó la Carta de Oro y ganó, creo, a más, premia mejor dirección. Es decir, que es un tío que lo he visto competir. Sí que es cierto que casi todas sus competencias suenan posterior y por los premios que le han ido dando, en este tipo de festivales, más Goya, Gaudí. Pero en este caso, parece ser que él decidió no competir. Ni en el TIF ni en Sitches. Porque todo el mundo se preguntaba, cómo es que este pedazo de peliculón no compite. Selección oficial no competitiva. ¿Y por qué? Le voy a decir esto. Yo quería medir con otros compañeros de profesión con su cine. No sé si es que ha evolucionado, como cineasta, hacia esa dirección, o que el tema, de alguna manera, proponía otra realidad. Bueno, ya hemos comentado de qué va Manticora, a cuanto a título. Así que recuperemos esa idea del monstruo y es que de eso va Manticora. Ya os he hablado en el menú del día, ¿no? Que va de un diseñador de monstruos para videojuegos. Pero ya os anticipo que es un diseñador de monstruos que es, a sí mismo, un monstruo. Pero que no os engañen, ¿eh? Como el mismo Bermud, ¿no? De claro, en Sitches, el error... Aquí voy a ser literal, el error es comprar que las personas malvadas, egoístas, que roban, etcétera, etcétera, no son como nosotros. La otra edad, ¿no?, que decíamos siempre. Y si lo son, recuerda Bermud, si la gente hablase más de sus problemas, si mostrase más su oscuridad, creo que sería un mundo mejor. Es decir, que si seguramente habláramos más de nuestros problemas, habría menos monstruos, y ya esto lo añado yo, yo creo que si, sobre todo, la peña que escucha a esos problemas o esas enfermedades, fuera más tolerantes, pues también, ¿no? Pero, sobre todo, si utilizáramos la realidad virtual para expiar esos propios pecados. Esa es mi teoría. Es la punta, no voy a decir que la confirme, simplemente a punta. Pero antes de sacar, de abrir, ¿no?, de sacarle la tajadita al melón, que creo que... Sí, porque está mucho que hablar sobre volar en aquella isardín. Exacto, estamos haciendo esto... Lo va a decir. Sí, pero todo a su debido tiempo. Más bien, veamos el trailer de Manticora, descubramos un poquito más sobre el argumento, sobre sus protas y sobre el tono en especial, ¿no? Sandra ha dicho que eres modelador de criaturas. Sí, modelo criaturas con el ordenador. Monstros, bestias, bichos raros... Todas las cosas horribles que te puedas imaginar, pues esas. No modelas personas. Bueno, las personas me parecen lo más difícil del mundo. Hay que tener mucho talento para las personas, y yo creo que no tengo tanto. Susto, sueño. ¿Vamos a pararlo aquí? Vamos a pararlo aquí, porque el tono queda claro, ¿no? Yo creo que es muy vermuteano, ¿no?, si podemos ir... Muy por tu hondo, ¿eh? Ahí está anticipando ese bol, porque los que acabáis de ver el trailer, o incluso escucharlo, habéis podido, seguramente, comprobar que es Nacho Sánchez, quien se esconde. Gracias, el diseñador de Mons. No, realmente, la diferencia entre el papel que hacen doctor Portuoco... No, no, no, refareixo que l'acto, que fa aquest paper, bueno, sí. Que sea el propio Carlos Bermud, quieres decir. No, no, que l'acto, que sembla que sigui així, perquè els dos papers que li he vist són com de persona... Bueno, sí, como... Para ubicar al personal, por si no sabe por dónde van los tiros, Nacho Sánchez es el actor protagonista de Manticora, y era, también, igual, o sigui, si lo veis en filmin, el actor protagonista de doctor Portuondo. Y, como bien dice Paul, sí que es un tío como... Aparentemente, con un mundo interno muy complejo, lo podéis ver a través de su mirada, o sentir una profundidad de la mirada cojorante, pero su sa de man, su comportamiento, es como de tío cohibido, como si cargara con una mochila de 300 toneladas todo el día. Pero yo creo que hay matices, ¿no?, mientras en doctor Portuondo no deja de ser un tío que podía ser descrito como un personaje de Woody Allen, pero no, dirigido desde estas tierras, en el fondo, en Manticora, es un tío, quizás, así, porque está intentando contener al monstruo, ¿no?, de alguna manera... Bueno, y es algo que hemos podido ver ahora, tenemos ahí, claramente, una suerte de tandem a lo bella y bestia, tenemos por un lado a Zohestain, que yo no la conocía, pero creo que está bastante al nivel, a mi Nacho Sánchez me parece magistral en este papel que hace, y no chirría en ningún momento, nadie, ¿no?, pero yo creo que en general, en el cine de Carlos Bermudt, nadie chirría, porque si tiramos, ¿no?, de... Magical Girl, per mi... Yo no la he visto, pero sí que he visto lo que ha dejado a su paso, premios, nominaciones... O sea, tanto en Magical Girl estamos hablando de... de la Bárbara Lenny. Sí, Bárbara Lenny, sí, sí. En la anterior, en Dayamon Flash, salía Eva Llorac, que repiten en quién te cantará, y en quién te cantará esta Eva Llorac, que le dieron un premio también, y Najuan Imre. Realmente, las actrices, hasta este momento, quedan siempre muy bien... Bueno, y a ofrecer unos papelados en manos de Bermudt, algo tendrá que ver, ¿no? Quizás la precisión, con la que también dirige, pero que aquí no es para menos. Y en este caso, aquí hay un tan de mactoral, principalmente es Nacho Sánchez el que se lleva todo el peso argumental, pero si estamos hablando de monstruos, hasta aquí no ha quedado tan claro. Tal vez nos falta ver algo más. Continuem amb el trailer, un poquitito más, por favor. Me gustan tus monstruos. Tienen como una mirada melancólica. Como si les preocupase algo. Quiero que sepas que vamos a tratar este tema con toda la excreción del mundo. ¿Qué tema? Un día me descubrí a mí misma para en medio de la nada con la persona que más quería. Y todo estaba bien. Todo está bien. ¿Qué pasa, algo? Sé delicado, por favor. Telida, ¿eh? Bueno, Telida en el toro, porque aún no se ha descubierto nada aquí. També digo una cosa, el trailer no l'havia vist que era un molt complicat son trailer de una pel·li com aquesta. ¿Sabes una cosa? No sabía que existía esto, me acabo de enterar. Lo han nominado a los premios feroz. Hay nominación de trailer. Y están nominados, evidentemente, en positivo, porque es un trailer muy potente. Me parece un trailer que descubrir sin descubrir. Evoca sin sugerir sin mostrar. Es un tono como muy... Parece que se va a ir a acostar. A la vez que parece que se va a romper en todo momento. La pel·li es así. Podría parecer un thriller, ¿no? Y va petar algún día, pero es lo que menos nos importa. A més, ho has dit molt bé, mostrar sin mostrar, ¿no? Jo crec que és el centre de la pel·li. Després hi entrarem, però a mi la pel·li no m'ha agradat. I el trailer... La cosa clara. Directament, però el trailer em flipa, el trailer m'encanta. Ojalá la pel·li tingués un tipus de muntatge com el del trailer. És molt potent. Sí, claro. No vamos a entrar ahí tampoco, pero entiendo que es una pel·li que no va a gustar a todo el mundo, ha sido una gran pel·lícula, rozando ahí la maestría. Pero entiendo que por algunas cuestiones, quizás por ese fuego lento, con el que Carlos Bermud se permite cocinar el drama, porque es nuevo, no es para nada un thriller, es claramente un drama. Pero yo, en el fondo lo siento, Marcos, tú creías que venías a hablar de música y tal. Yo lo que necesitaba era un tío que no hubiera visto la pel·li. Porque estos dos cabrones me la iban a destrozar y yo... No, no, hasta este momento necesito tu... A mi m'ha encantat i trobo que és una pel·lícula de la qual t'admiro ara mateix de fer una secció, perquè jo no sabria com definir-la, perquè jo, a més, vaig anar a Cegas, jo la vaig veure tal qual, no sabia ni de què anava. I quan vaig llorar el tema, quan va sortir el tema, vaig dir... I, a més, jo crec que ja ha arribat el moment de fer-lo, perquè aquells que deixessin ganes de venir vírgenes a la pel·li... Vamos. Pous o stop o adelantar. Pous. I los que queráis... Pues os queráis escuchar algo, es que se solucione en los 5 o 10 minutos primeros de la pel·lícula. Este diseñador de monstruos, ya os he anticipado, es un monstruo. Y pasa... Es interesante cómo conjuga el guión la idea de un tío que salva a un tío que pueda ser el monstruo de ese niño al que salva. Es decir, su vecino está a punto de morir quemado porque hay un incendio. Este vecino es un niño que está solo en casa. La mamá parece que tiene mucho trabajo. Y el protagonista que interpreta... Bueno, el personaje que interpreta Nacho Sánchez decide no. Está trabajando en casa, lo oye. Decide entrar a salvarlo. Hòstia, es un auténtico héroe. Pero qué curiosidad, ¿no? Que cuando vuelve a casa a la tranquilidad de la creación... o a la tranquilidad del hogar, se acaba descubriendo el deseo que este personaje, el protagonista, siente por el niño. Es decir, la pedofilia aparece como gran tema troncal de la pel·lícula. Y de ahí la idea del monstruo, ¿no? Porque, claro, entre pedofilia, muchas veces se habla de pederastía como simplemente el deseo, pero para matizar entre lo que es desear y cometer, ¿no? El cometido, normalmente, es otra historia. Y de ahí también que la realidad virtual, o sea, la herramienta principal para este diálogo, entre virtualidad y realidad. Pero está claro que Bermud sabe tomar las decisiones adecuadas y cuando el protagonista sucumbe a sus pasiones, nunca lo veremos, no lo veremos. Además, sucumbe a sus pasiones a través de la realidad virtual, como se ha dicho ya en el menú del día, lo que hace es recurrir a la herramienta para crear un niño a imagen y sevejanza y poderse dar un disfrute. Y esto nunca lo vemos. De hecho, hay un plano magistral en fuera de campo, que no es en sí un fuera de campo. Exacte. Es que es esmolvo. El espacio no es para que pla es de dirección. El espacio es un espacio vacío, que te habla del protagonista. Entonces, hay unos movimientos de cámara de la película, que son mínimos, pero casi políticos. Ese traveling que no... Aquí descubriría demasiado, que es al final de la película, no nos vamos con una decisión que decide tomar el protagonista, y también hay un traveling que empiece y se frena. Es decir, hay un trabajo en los movimientos de cámara, casi políticos, y que todo es elíptico evocador. Parece que construyen los márgenes de la película, pero no los márgenes de la composición, sino los márgenes de las emociones. Eso es muy vermuteano, al menos en relación a la que te cantará, que entramos a veces al final del diálogo, o entendemos el diálogo en una distancia, que no se nos muestra el diálogo, pero solo por composición de imagen entendemos que está sucediendo, o por el montaje. Vermouth me parece que trabaja en los márgenes, porque es muy sutil y va persilando una construcción que es casi industrial, todo y que para mí la película fluye. Fluye a este ritmo, a este poso, con este ritmo pausado, pero fluye sin mostrarnos las costuras, y sin caer en una simetría de composición, por eso matizaba el tema de los márgenes. Hostia, y los diálogos, yo sé que los criticaste muchísimo, y ahí quizás permite el momento para entrar y entrar ahí a cuchillo, pero yo creo que los diálogos étgars eran magistrales, porque de nuevo nos hablaban, por ejemplo, en un momento, a través de una anécdota, de cómo el sexo para la niña, a través del descubrimiento de unas cintas pornográficas de sus padres, de la protagonista, el sexo le parecía algo propio del cine, y por lo tanto, ciencia ficción. Y eso es algo muy interesante. Narrado así pasa por ser una anécdota, no recuperas la temática y dices, claro, es que también lo que hace Bermud es utilizar la idea de la pantalla como ese deseo. O sea, el deseo, el cine en sí mismo, es también motor de muchos deseos prohibidos, y la manifestación de esos deseos prohibidos. ¿Por qué la realidad virtual, que pasa que como la dirigimos nosotros, nos tenemos que sentir más culpables? No es que coincidamos en la emoción de un director ajeno que nos invita, pero a la hora de la verdad es lo mismo, es el deseo en la pantalla, y en ese fuera de campo. Y eso también insiste, Bermud, con ese plano, en hablaros de qué ese deseo está en el fuera de campo, como está el deseo, por ejemplo, de la sutiliza que hay en presentarnos un personaje femenino, que hemos querido ver el trailer, es claramente un niño. Tiene un look superaniñado. Y de hecho, recuerda, en el dorso, muchas veces al niño, ¿no? Exacte, no, no, no, exacte. Hi ha plans que estan buscadísims, que són els típics plans d'eclatell, que tu, a més, la protagonista per qui no ho hagi vist, algun és de vostre fi de ràdio, a vegades, és un personatge amb els que veig molt curts, amb cos... Ja no et dic ni de nena, o sigui, és de persona molt menuda, molt prima, molt... Aquestes faccions també molt aplanades, o sigui, molt llisos, o sigui... O sigui, llavors tot... És com un androgin, també. Exacte, molt androgin. Sí, fa la sensació que amb aquesta noia el que vol fer és legal. Exacte. Clar, és com podria ser aquell avatar real, per connectar amb aquesta monstruositat que... o sigui, com lliurar-te del desig d'algú tan tabú com és, em sento atret pel meu veí de 9 anys, que substituïno per una persona que físicament es pot assemblar, però és legal. O sigui, clar, al final és... No et desvirtualitzo aquesta fantasia. I és interessant, perquè entra esto de fluyes, és a dir, no... Lo entendemos en todos momentos los espectadores, pero no es aquello de que veas al tío maquinando, no, no, clar. Realmente también encuentra la armora ahí. Entiendo que encuentra un amor, una empatía. Jo crec que també és una parella trencada, o sigui, ultratòxica per cada un en sus mierdas. Pero lo que nos muestra es que es un personaje consciente de su enfermedad y lo que intenta es... pausa. O sea, contenerse. Y eso también es uno de los aciertos morales de la película. La idea de que nos permita reflexionar, un enfermo de pedó... O sea, un pedófil, un pedófil o no, por tanto, un enfermo, si se consigue frenar y no cometer ningún delito, ¿es alguien que podamos considerar culpable? O es alguien a quien hay que ayudar. És la realitat virtual, una herramienta, para ello, ¿no? Això t'ho vaig comentar fa uns dies. Jo crec que tots podríem opinar. A mi em sembla superinteressant, justament, el debat. Diré que no m'ha agradat tant com a tu, però no la odio tant. Jo trobo coses molt encertades. Trobo molt encertades fora de camp, trobo molt encertades a aquest debat que genera. Fins a quin punt fer això èticament és reprobable o no? Perquè, a fi de comptes, no estàs fent res. Exacte. Però la intenció hi és i estàs duent a terme una execució d'una cosa. Llavors, aquest debat que planteja, que jo no sé on posicionaria perquè se'n hauria de mirar, i moltes decisions que aprenen, a nivell de direcció, a nivell actual em sembla meravellosa, em se me'n flipen. M'he xifla a mi i a Carlos Bermuda en general. M'he xifla... Ara em vaig avorrir soberanament, a nivell de muntatge. Jo crec que no calia aquest, això que dius tu, del foc lent, igual se me ha pochado la comida. Tan lento a la cosa. Igual... El cine son los momentos, ¿no? Y depende como te pille, o sea, estoy convencido de... A mí me ha pasado, en los festivales, que depende en qué momento una película te parece magistral y a la hora la odiarías o al revés. Sí, sobretodo, aparte de lo formal que hemos ido comentando y argumentar, es también el debate que propone esta película. Es decir, la valentía de Bermud, para tocar un tema así, que la puedo casi comparar con la valentía de Luis I K. Para ir acabando la sección. Luis I K. ya nos hablaba en muchos de sus monólogos sobre la... Y en este caso no sobre la pelocilia, sobre la pederastía. Sí, sí, sí. Y el tío tenía una... Esto sí que es particular, ¿no? El tío decía que él como padre, más padre de dos niñas, decía que estaba convencido de que todo pederasta merecía el... El perdón, no el respeto, el perdón. Porque decía, los pederastas al final, en tanto que saben que los vamos a matar, los vamos a despellejar, posiblemente es la enfermedad... La menos aceptada de este presente, en el fondo, si los perdonáramos, si ellos creyeran que los íbamos a perdonar, y por lo tanto, nosotros los pudiéramos perdonar, nos entregarían de nuevo nuestros hijos. Porque casi todos los pederastas, por estadística, son también asesinos. Pero son asesinos porque la culpa que acontece tras el acto, y sobre todo también la sabiduría y el conocimiento de que van a ser juzgados por ello, les empuja a algo más grave, que es amatar. La película también apunta a una idea muy interesante, que es como la falta de perdón empuja al delito. ¿No crees que tiene un punto psicopático? Ya, pero es que el ser humano lo tiene. Pero es que eso es también anular la realidad que nos acontece también a todos, y es que todos tenemos una pequeña tara, algunos más, otros menos. Pero esas taras, quizás, se podrían curar o contener. També dic una cosa. Depèn de quina protecció tinguis en el seti, que sabem d'estaments que han gaudit durant molt de temps de protecció absoluta. Jo crec que encara que ens poguessin perdonar entre tots, però aquí no se mata. Però hi havia delito, de veritat. Ahí se cometía ese delito. En la realidad virtual no se estará cometiendo. Clar, aquí és el gran tema. Jo recordo que fa uns dies d'adrenaut comentada que hi ha una gent que fa com uns podcasts a Amèrica, que fan uns podcasts sobre temes així i creen debats. I un dels debats, recordo escoltar, que era sobre els sexbots. És a dir, els robots... No sexbombs. Els sexbots, no? I plantejaven que s'estava plantejant la idea de crear robots sexuals, obviament, destinats a pedòfiles. A tot el tipus de... Però, clar, general debat de dir que potser és una forma d'entrecomilla, perquè és una malaltia, des d'un punt de vista psicològic, de que s'esatia aquesta gent per dir-ho així. Clar, és com no alentar la qüestió, la qüestió és on és el límit. Exacte. Si ha de posar un límit, per això ja n'hi ha un debat tan interessant, perquè té tantes capes de profunditat. De fet, ja ho diuen a la pel·li. Hi ha un dels diàlegs que està anant a muntar fent una c. Exacte, mira, mira, mira, espera, espera, espera, espera. Antes de que tú lo expliques. Dentro vídeo, dentro vídeo. Por favor, Oriol. Te leo, te leo, la mente. ¿Qué tienes contra los videojuegos? ¿Qué tienes tu a favor? En un juego puedes hacer lo que quieras. Y en la vida también. Ahora mismo, Estebar, puedes hacer lo que quieras. Puedes comer, hablar, caminar, bailar. ¿Qué te le impide? Sí, supongo que tiene razón. Lo mejor es la respuesta, eh. Sí, supongo que tiene razón. Pero lo vamos a dejar aquí. Déjame. De hecho, lo vamos a dejar aquí, ¿no? Porque esto... Este meloño lo he dicho. Creo que tendríamos más tiempo, porque más lento. Com la cámara del Temps de Bola de Drag, por aquí no. Claro, claro. Pues vamos a la segunda sección del programa. Medio y ahora más tarde. Série. ¿Sos algo? Sí. Venim a parlar de Gívaro. No sé si heu vist una sèrie de Netflix que allà va per la tercera temporada, que es diu Love, Death and Robots. És una sèrie que ha collorat. És molt recomanable a tots els nivells. Potser la tercera temporada és la més fluixeta, però tot i així té dos pepinazos, com són un capítol dirigit per David Fincher, un monstre Lovecraft hi ha entre caçadors de taurons, que és espectacular. I el que va animar per l'avui, que és Gívaro d'Alberto Mielgo, és el que va guanyar, que és tan justament, el 2022, l'Òscar per animació amb el Límpia Perebrís. És un curt que, si no l'heu vist, ja esteu trigant. Crec que, de fet, està allotjant. Estan oberts, sí, sí. Davoni, què es fa mal, aquest curt? Vale, Alberto Mielgo. Alberto Mielgo és un tio que jo crec que s'ha inventat un llenguatge nou en el que és l'animació. Jo no sé si he estat investigant i no ho he acabat de trobar. Si ha entès amb vosaltres, no t'he acabat de trobar, si has desenvolupat un softward, hauràs passat el seu? Jo estic segur, o sigui que més, té un estil d'animació... Oh, com de rotoscòpia, no? No, exacte. Sona, rotoscòpia. Jo, per exemple, a Rotoscòpia, Richard Lin-Later, que potser és el gran... El que fa tocar, al seu moment, ha de inventar una tècnica per portar-ho al cine o no. No té una, i a Netflix també. Segurament, Arale, d'Apollo... Apollo 13 y mez, no ho sé, era el del nen. No, que es diu així, que es diu així. Que, de fet, sabeu la polèmica, que és que no l'han deixat registrar als Òscar com a animació, perquè el ser rotoscòpia, tu l'agraves primer de Pepe Pinte Colorea, i li han dit, perdona, t'ho has vist tu de l'equip que tinc d'animadors? Jo ja he hagut una gran polèmica, perquè en aquesta pel·lícula... Golo més animat i és capturador d'animació. Digues-hi a Marvel, que potser aquests de ficció volien d'estar animació. Clar, de boja. Jo no sé si és rotoscòpia. No sé si és rotoscòpia o rotoscòpia, però també... O sigui, realment, si veiem els making-of, veurem que treballen molt amb captura de moviment. Ara, ha anat un pas més enllà, jo crec que ha deixat enrere a tots els seus companys de la seva generació, o ha marcat com una nova tendència, en el moment del que parlàvem abans de la vall inquietant, del can i vall. Tu estàs veient qualsevol cosa que fa aquest home, que, a més a més, té un segell molt distintiu, per això dic que potser tenen un software propi, i a la que portes 15 o 20 segons, t'oblides que estàs veient animació. És forat. La paraula és, té foia la ment. Sí, sí, sí, estic totalment d'acord amb això. Jo, si et pares a fixar, igual amb una textura de llop, detectes un altre cop i tornes a la realitat. Però és impossible marxar del que estàs veient. No sabia la finalitat, no?, de l'animació. Entenc jo, arribar a la realitat, no?, o no? Sí, és que ho he de prendre. No sé qui deia fer-hi a la broma. Estem fent una animació tan bona que al final acabarem robant pel·lis. Clar. Els artistes, per exemple, los artistas del siglo XIX, finales i principis del XX, que venia a dir, utilitzaré l'art o la pintura per hacer réplicas exactas de lo que ya podemos ver con la fotografía, qué sentido tiene. Y a partir de ahí que empiezan todas las tendencias más radicales de reescritura, en este caso pictórica, de la imagen. Y yo creo que aquí no estaría de acuerdo contigo en este sentido marcos, porque no, la animación, yo creo que puede tirar en muchas direcciones. Puede ser a veces adaptar la propia realidad, pero darle una distorsión que no podrías hacer nunca con el propio cine, y en otros casos todo lo contrario. Bueno, però aquí jo recupero una... Ara s'ha estrenat fa poc a Netflix Pinocho. Hòstia! És una passada, aquí em va passar el mateix, inclús a més, Tom Motion. El que em vaig adonar és portava una hora de pel·li, dura dues hores de pel·li d'estar a un motion. Es diu ràpid, eh?, dues hores. Molts mesos. Vam dir que es va estar desenvolupant durant 15 anys. Però hi ha un making of a Netflix, quan veieu la pel·li aprofiteu un mitjoret de making of després, que és acollonant. Hi ha un moment que Guillermo del Toro diu... És que això no és... l'animació és cine, fin. No és una categoria, per no havíem d'estar competint a part, i que el gran premi o se l'emporti. No, o sigui, l'animació és cinema, saps? Sí, això és una cosa que va dir, literalment, Alberto Mielgo, quan va recollir l'Òscar, va dir que l'animació és cirada. El micro d'on dels Òscars, en tothom callat, l'animació és cinema, senyor. Fem cinema, de l'estil que vulguem. I el Mielgo es va emportar un Òscar per quina pel·li? Ah, no, per un cura, és dir, no? Bueno, i després un altre, que aquí sí que hi ha hagut contacte... Aquest home ha crescut tant. Té un talent i té tant aquell setgell personal que ha sigut capaç de deixar tirat a l'equip d'una pel·lícula d'animació que també va guanyar un Òscar del 2019, que és Spider-Man Into the Spider-Verse, que va guanyar l'Òscar d'animació, que, al final, tot i que ell no va participar-hi, el van acreditar com animació consulten, perquè tot el que havia dit ell és que el va aplicar en aquella pel·lícula i va fer que generés aquesta revolució de l'animació que va significar. Exacte, però ell crec que va ser com el director artístic que venim de les bases de la pel·lícula. Va començar, va començar a fer diferents tipus d'animació del, però va marxar molt, molt aviat, de process. Però es va encadant tot el que havia dit, l'equip que va entrar després ho va seguir a fil per randa, i això els va donar a l'Òscar. Por cierto, inciso. Podéis ver el cortometraje, lo veré esta noche, de El Limpia Parabrisas de Alberto Mielgo, directament del film Affinity, típico que en Tyler lo tienen colos. I aquest any ho tu també han abierto. En principi, ja ho veureu, que és de bonic, que és que fa mal, fa mal. Doncs, avui parlem del capítol, és l'últim capítol de la tercera temporada, del Love the Fun Robots, que es diu Gívaro, n'havia dirigit un també a la primera temporada, que es deia La Testigo, que era un... És el bucle. Era un loop, que tenia uns tocs molt blets, era una estètica així, molt naïf, molt tron, també, amb molts neons. I aquí els dissenys reconeixes, que són la seva manera de dibuixar, per entendre'ns, però ens en anem a l'època dels conquistadors. Us llegeixo una miqueta de la sinopsi. A partir d'aquí parlem, perquè ja té la tele, per tallar, ja et xitja. Un grup de conquistadors i sassardots espanyols a Puerto Rico, viatja cavall per un bosc, aturant-se davant d'un llac bastant pinturesc, on hi ha una mena de sirena completament coberta d'or i joies, que amb la seva veu i la seva dansa els fan bugir i perdre el control dels seus cosos. Dins d'una mena de dansa macabra, que fa que vagin ferinça i matant-se entre ells, mentre intenten acostar-se a ella, només per ofegar-se sota el pes de les seves armatures i cavalls. Accepta un d'aquells soldats que és sort. El más listo, eh? Sordo. El de la subvención. El que le graban, pero desgraban. He parlat d'una sirena, però potser més aviat es tracta d'una nalla, que és aquesta figura mitològica dels mites grecs, que són ninfes que personificaven l'aigua dolça. Aprolladors, axos i fons, no? Els hi trobien propietats curatives, va ben o banyant-se en les seves aigües. Encara que, en alguns casos, el bany o el simple fet de veure-les considera un sacril·lègic que comportava les represàlies de les màienes. Volc el que en català tenim també una cosa similar, que són les goges, la goja, que és més de fons, és més llegenda. Què passa en aquesta història? Doncs el soldat, no hi sent, per tant, no es veu afectat, per la veu, per la dança. I, perdona, tenemos aquí una biblioteca de sonidos. El sonido este, porque ahora recuerdo el cortometraje i pot ser un diseño de so. A part de que, visualment, és el que és impecable, i el diseño de so tot junts fa que es generi una mena de sinastèsia, allò que dèiem de l'Encani Valley, de més del foia endolament, que està passant, estàs a dins d'aquella pel·lícula, t'estira cap a dintre com a espectador, i no pots marxar-hi perquè sembla que aquella violència amb el muntatge, que hi ha, amb aquella animació amb rascades de foc, que té, com si estiguessis crevant amb la càmera mà, no pots deixar d'estar a dins del que estàs. I tu no estàs sor, a més. Ara això, tu estàs sentint-ho tot. De fet, moltes vegades et poses amb la pell del personatge, i sents allò com quan estàs a dins d'una banyera, que has mortaït el soroll, i entens coses. Però tot això és molt maco, tot això és lo formal. Però ell discurs, no sé si recordeu quan l'heu vist, parlava al Merto Mielgo de que aquí hi ha una relació tòxica. Estem parlant una mica el que estàvem parlant abans. Dues persones que s'atreuen per motius equivocats. I s'atreuen de tal manera, amb una obsessió tal, que no hi ha fronteres, no hi ha límits. Vamos a todo con ello. I, de fet, d'ella, ell, literalment... Tinc aquí una cita que havia dit que és que... Mira, literal, tracta d'una relació extremadament tòxica, d'una relació entre depredadors, que és sensual, perquè es basa en una atracció mutua per raons equivocades. Acaben sent les pitjors versions de si mateixos, tots dos perden. Això en tronca amb una declaració que tenim d'ell, si me la pots posaure. L'animació sempre ha funcionado como una especie de fórmula que planteó Pixar i Disney en su día, que fue muy exitosa y que es muy exitosa, pero que a mí personalmente no es la que más me gusta, que es donde el héroe es el personaje principal y que salva el mundo o es una ratita chiquitita que salva el mundo, me gustaría que pudiésemos tener otro tipo de cine de animación, que ya no solamente adultos, sino cine social, cine de perdedores, cine del tu vecino, el de al lado... Historias más interesantes, dramas humanos más reales. Una mica és el que estàvem parlant amb Maricorda, al final. La gent té defectes i la gent té dreta la contradicció, i la gent té dreta, no sé, l'héroe de briant i armadura. Aquí que estàveixant, els soldats estan buscant or. La sirena està plena d'or. No us vull destripar, perquè jo crec que val molt la pena, que el veieu, hi ha hòsties Netflix i no us vull espoir. Estan parlant d'un curmatratge. Sí, són 17 minuts. El que té de bo, també, l'Off the robots com a sèrie, és que són, a part que és una antologia, és a dir, tu pots veure el primer, l'últim, el del mig, sense ordre, és que, a part, són curmatratges. I com pauses, eh? No siguis la Estela de Ferran, per favor. Ah, no, no. Jo les veig seguides. Sí, tu també hi entres. És ferraniano. Ferraniano. No puc no veure una temporada sencera. Realment, este corto que no... al quart no estàs acercant, és en si el visionado de ese cortometraje es una experiencia a todos los niveles. Perquè si el poses al primer, jo crec que hi ha un moment que pares. No pausar, jo crec, tras ese cortometraje. No, i a part, és el millor cord de la temporada. O sigui, potser és necessitat que és la temporada més fluixeta, però si poses això al primer, tot del que ve després l'està molt marejota. I me parece que el primero, o sea, no recordo si es primero a segunda temporada, el primero de mielgo, el primero que le vi, también es de los mejores de esa temporada. Es el mejor de la primera temporada. I, com una profundidad, potenetíssima. Fins a punt que va guanyar Emmys, va guanyar Anys, que són les de l'animació. És a dir, aquest tio no se li veu al final. Si la projecció que ha de tenir aquest home, veurem on acaba. Sí que sí, Alberto. Alberto, vamos, vamos, vamos contigo. Vamos, vamos. Sí? I aquí no es quedamos? Ah, vale. Sí que sí, Alberto. I tu també. I tu també, Edgar, tio. Vale, perfecte, bueno. Comanem a tothom veure el capítol i seguim cap a llibres. ¡Libres! Bueno, abans de que ens capin, però és la versió ens suma tant. Seré jo ja Miro Kuei, entrem a la vacuna. Por favor, el quinto invitado del programa. Miro Kuei. Avui ens endinsem a aquesta virtual Insanity que ens planteja l'autora que hem dit abans, que és ja clàssica, perquè ja ha vingut dos cops al programa, que és que a Tixaguirre, que tampoc entrarà per la porta, però entrarà per la porta gran amb aquest llibre, perquè realment veníem de la seva anterior novel·la que l'hem tractat aquí, que és Les Madres, no, que a més va portar cua. Sí, sí, jo no ho sé. Vaja anar a Tartúlia. Me acaba de pillar con las hormonas jodidas, tío, acaba de ser padre. És una novel·la que d'aquí recomanem, però per mi és de les millors que he llegit en els últims anys, però és molt dura, és molt bèstia. Parla més des d'un punt de vista, ella també com a mare, com a autora mare, parla d'un personatge que analitza, investiga, per què una ex amiga seva va matar els seus crios, no? Com a mare. És molt freda, molt freda. Ens porta un nou llibre que se'n va molt de tema. Les Madres no, però també trobarem temes de maternals, i de parella, i de tot, que és de nou 100 euros, i aquí sí que entrem en la Insanity Virtual, perquè ens parla això, justament, del metavers. O sigui, ella s'ha agenciat ara un tema molt virtual, molt futurista. De fet, passen un futur no molt llunyà, però passen un futur, i ens comença a desgranar a tot aquest món, aquest metavers, que s'està bastant ara a la nostra realitat. I en aquest argument, s'entiende el títol, perquè també... El títol us diré una cosa. Despista molt. Perquè el títol us apareix, us diré, quasi, de les últimes pàgines. Sur, aquesta frase. L'entens una mica. És veritat que és una metàfora molt gran. Llavors, de nou a 300 euros, no us penseu que és, o sí, però d'algú com Estelar o tal. És una cosa bastant curiosa, però no m'ha semblat que el títol... És a dir, quan... Ui, ja ja estàs llegint el llibre, l'estàs acabant i dius, de nou a 300 euros dius... Ah, mira, ha salido. Lo ha dicho. Però no saps, vull dir, no sé... No, no se habla de la empresa de alquileres de cotxes, ni nada por el destino, no, no... És un western del desierto. Però el que sí que fa és... Estem parlant al final, gairebé, però sí que comença... La primera pàgina és gairebé com un microdiccionari, on ens posa 3... Com seria, això? OBRAR, que serien un... Acrònims? Sí, els cicles, els cicles. 3 cicles, una, que és B-R, que és realitat virtual, que ens explica, és per posar-nos en context, perquè lliure n'hi ha d'això, no? I diu, simulació a través d'ulleres i altres artilugis, és a dir, això que deies abans del Carles, de les llibres de realitat virtual. Després hi ha AR, que és realitat augmentada, que és afegir elements virtuals a la realitat, però de manera digital, és a dir, sabeu, ara, amb els jogurs, per a un nínior, perquè ara hi hagi un bitxo, un ninot petit que el tira a la basura, ara han de tenir el mòbil, hi ha una realitat augmentada, que és que el bitxo, ara, és virtual, i està sobre el Pokémon Go, que està sobre de les coses, no? I d'especial XR, que és realitat estesa, que és la mèscla total entre realitat virtual i física, que, bàsicament, és aquesta interacció absoluta total, i jo crec que és de la que es més es centra al llibre, d'acord? Aquesta realitat que està supermesclada. I, llavors, què passa? És un llibre que parla, i aquí hi entro una mica amb la sinó, perquè crec que és bastant complex i hem d'entrar per aquí, per la porta normal, que és... Estem en aquest futur proper, el turisme, i aquí t'he tocat fer kit, fer kit, Adriano, el turisme gairebé desaparegut, per tot arreu i a refugiats climàtics, la realitat virtual han vaït la vida quotidiana i tothom deixa enrere el cos a la primera canvi del seu avatar virtual, en aquest sentit, no? Paula Pagaldai, una dissenyadora que treballa per al Matavers, marxa a París a la recerca d'inspiració per a un projecte sobre Mery Wallstonecraft. Oh, yeah! Wallstonecraft. Wallstonecraft, sí que ho he practicat, això és que ho he practicat. Una gran reivindicadora dels drets de les dones. També us dic que és de, com a segle... si no, normalment, segle XVIII o segle XVIII i mig. Llavors, a partir d'aquí, la Paula experimentarà la realitat d'una manera cada cop més barrejada, on acaba allò virtual, i comença allò real. Aquesta és la ciròmpia oficial, d'acord? Però el que sí és que també us afegeixo que és ella, com a dissenyadora, va, parlaves tu, no?, que el protagonista de Manticore és aquest dissenyador de personatges, de moltes criatures. Ella dissenya espais, dissenya experiències i, en el seu cas, està investigant aquesta dona d'aquest casillabó del feminisme per fer justament una experiència virtual com anada per a cursores del feminisme... U, que sembla que aquestes són assignatures de universitat, no? I llavors, què passa? És un llibre que parla absolutament del deliria, ho hem dit. On comença allò virtual, on acaba allò real, ets més humà quan et mostres amb una avatar, que al final una avatar és una creació teva pròpia de com, aparentment t'agradaria ser, també. És a dir, on comença la naturalesa humana, la conducta humana... Tot això ho porta, aquest llibre, però tot és el deliri, d'acord? Juga molt amb aquest concepte del... Ja no diré ni realitat ni virtual, és en l'online i a l'offline. Perquè la gent que cada cop més, en aquest futur que planteja, que ja us dic que no està massa llunyat, viu cada cop més en l'online que en l'offline, no? És a dir, de fet, el llibre comença amb el detonant de la història, però les primeres pàgines és ella, a un habitació hotel, de viatge d'aquests de negocis, intentant, per aquest any somni, i com que s'ha deixat el neoprè, el neoprè, que després entrarem a què és aquest neoprè, però s'ha deixat el neoprè i no pot entrar en aquest metavers de la forma que voldria que s'ensoria el ment. Llavors només té les ulleres, i aquestes ulleres les típiques, de la roda virtual. Ella sap que hi ha certs espais del metavers, que ella pot anar a relaxar-se. Hi ha un prat, un verd, amb els sorolls... Però clar, en aquest moment només ho estava hient i escoltant. Si no pot sentir perquè no porta el neoprè. Llavors entra... El lliure comença així, directament, que la gent té una dependència absoluta a tot això, no? És ella, és l'insomni, s'encura així. Llavors, és clar, ella està durant voltes, i com que està desenvolupant aquest... està obsessionada amb aquest personatge històric, la Mery, aquí, entre el detonant, que ella se li apareix sense generar cap mena de virtualitat. El té com una mena de Pepito Grillo, en aquells espais i se li apareix, i ella es queda com... No pot ser un moment. No pot ser cap si forma part de la realitat virtual. És molt cerebral, és a dir, durant tot el llibre, el que vas veient és que realment està allà. És com una mena de... Sí, com has dit un Pepito Grillo. Com una imaginació, i li va parlar en constantment durant tot el llibre. Dins dels conflictes que té ella en aquest present seu, el nostre futur, però, clar, tot està lligat amb una personatge del passat. O sigui, al final ha creat una narrativa que deixa guirre, que és superinteressant. Ens parla d'un futur a partir d'un passat, no? Però que no és el nostre present. Sí, sí, el que estic veient és que... Allò dels canvis cíclics, no? Sí, sí, està superinteressant. Les capes no només són temporals, que és el que estàs comentant ara, sinó que, sobretambé, són entre realitat, ficció, virtualitat... A més, sempre, òbviament, que deixa guirre, és contemporània nostra, òbviament, i, o esté un peu sempre a la realitat. Però l'important és milènia, l'oest, boomer, restos i no... No t'ho sabria, no t'ho sabria. Jo, que sóc aquí, m'ha vingut el cervell, diverses pel·lícules, precisament dels anys 90, que parlaven de diferents realitats, no? Existents, o matris... Sí, l'inici és molt Ready Player One, el llibre que després va adaptar Steven Spielberg, que era aquell... el món està fet caldo, però com que tothom viu en la realitat virtual, tothom es posa les ulleres i ja viveu rient, no? Una mica això. Però va la dir que el personatge que investiga, que és Mary Wollstonecraft, és, no sé, Usona, que és la mare de Mary Shelley. Mary Shelley. Mary Shelley, Usona. Mary Shelley, sí, una mica. L'autora de Frankenstein. Està investigant la mare de l'autora de Frankenstein, que també, òbviament, Frankenstein és aquesta obra, que també parla d'aquest quasi avatar, creat a partir de pedazos, també. Llavors, tota la idea aquesta de si l'avatar està ben acceptat. O sigui, ja s'ha trobat la forma, l'autora del llibre, per realment encaixar a tot de peces, de forma molt subtil, no és per reforçar, d'encaixar temes de feminisme, temes de marternitat, inclús, Adrià, no, de jo, que ho comentam, de les madres noïtals, amb la idea del Frankenstein, la idea de l'acceptació que s'accepta més en la realitat offline, o tu, jo, en la realitat virtual, hi ha molts conceptes, però ara no ens liem, perquè, si no... Això que deies ja de que, si no porta l'equipació, ja no pots sentir, és interessant, des de la perspectiva que t'està dient ja, no? O sigui, només pots arribar a sentir a partir d'aquesta realitat, no? O sigui, mira, entro ja amb això, perquè ens explica, durant el llibre, obviament es va desgranant com és aquest futur. El present de la protagonista, com és això? Ella diu que té molt clar que hi ha tres revolucions, la revolució del metavers, és a dir, la creació d'aquest espai virtual, que és on estaríem ara, les ulleres que ens inclouen de forma visual, ni que sigui o audiovisual, aquest metavers i la tercera revolució és el tacte àptic, que això vindria a ser aquest neu pre que us comentava. Aquest neu pre, total poses de la la baix, i tots els teus filamentos, per dir-s'hi, tot el teu cos rep els inputs que es reben a dins, és a dir, com si estiguessis allà, l'inversió completa, una inversió completa. Llavors, deixen anar a moltes frases, aquestes com molt lapidàries, i hi ha una que vaig pensar en tu, o tot Adriano, que és, a part que diu, aquest metavers és el no-hi-hoc, una bombolla, un núvol, però tot és, la nova fàbrica de somnis no està Hollywood, sinó en la consciència entregada de qui s'atreveixi a indinsar-se a Delfi, que Delfi és aquest metavers. Llavors, clar, al final és... de fet, és un futur on... i aquí entra com és aquest món, no? És un futur on la gent té abatars creats, ella sí que té un abatar, que és el seu, el normal, el de feina, per dir-ho així, però després té un que no el coneix ningú o trentella, que és un abatar d'un home a rotllo faccions escandinaves, anomenat Víctor, de 35 anys. Llavors, clar, és aquest alter ego, per dir-ho així, per fer maleses, per dir-ho així, valent? I és aquí, també, durant tota lliure, no para constantment de fer reflexió sobre aquest abatar, sóc jo. Aquest abatar és més jo que jo, no? És com tot el que jo volco en aquest personatge, tot l'assiu, tot el... no sé, mentalment, inclús violent, o així... Sóc jo, és el meu subconscient que l'estic volcant allà, o és simplement una creació meva perquè puc, i el material és molt permètic, perquè no, com un joc. No dependerà de les hores que passi, no? Al final tot això, moltes vegades... Aquesta és una molt bona frase, això és el llibre, perquè aquí també arribaràs a veure... passes moltes hores o no... Això és com el treball, quan dius que finalment només sóc un lloc de treball. Perquè estic tota la vida... Jo de què m'he deixat el meu preu, ja estic molt preocupada, que els nostres no tinguin wifi? Sí, aquí tots els personatges es nota molt la dependència, aquesta absoluta tecnològica. Jo es faig de fer un món on el turisme... Ja ho he dit, que has desaparegut, per què? Perquè si has de fer reunions amb altra gent d'altres països, corretes online, si vols visitar llocs, què millor que fer-ho des de la comoditat de casa teva, amb l'aire condicionat, amb posar-nos ulleres, i deus perfectament inclús pots arribar a formar part del que se'n diu el necroturisme. És que està en el lloc exacte de la mort de Lluís XVI, de Lluís XVI mentre això surt. Que estan treballant en l'experiència de viure la revolució francesa, per exemple. No, quan hi ha la guiótina. I la revolució real és que no és que només ho vegi, és que ho sentis. I no és que ho sentis perquè la teva visió és com la del Carles, que et fa sentir. No, no, no, és que realment està sentint... A més tu planteges que la gent pel carrer va amb això. Llavors, la gent no... No hi ha ese pudor de pel carrer. Està movent, està parlant. Sabeu com va haver-hi el canvi dels auriculars sense fills? Que la gent parla per carrer i que dius que aquesta gent està al·loca, no? No, no, ara ja està superentès que la gent parla i està gesticula, doncs, en aquest futur, vindria a ser. I hi ha una cosa interessant, que em va semblar molt el dormiló de la pel·lícula de Vodial, que és la de s'ha xifrat la sexualitat. Llavors, ara tu ja pots anar directament allà, i hi ha alguns components... És a dir, tu pots recrear qualsevol cosa, sexualment pots fer el que vulguis perquè es pot, saps? Però tu mateix, amb aquesta realitat, no? I tampoc hi ha un límit ètic o un límit legal. Hi ha les sales roges que li diuen que és com les sales on pots connectar amb anònims, o amb gent que tu coneguis o així, però tot amb anònims, i és com una fida de tindet, però allà és límit de zero, saps? Llavors, clar, tu planteges tot des d'un punt de vista això, no? Com molt... com es diu allò? Edonista, saps? Edonista, absolutament. Però, a l'hora, et planteges que és un món virtual molt controlat. És a dir, la pedofila està prohibida, però hi ha moltes coses que, per exemple, et no pots utilitzar la batard d'una persona real. Jo no podia posar-me, jo sé, Mario Casas. Però, a no ser... A no ser que aquest, que Mario Casas, l'ho permita. Llavors, això ens porta, a mi em recorda, una pel·li de mitja animació, mitja real, que és de Congress, que va passar per Sitges, i que parla de com, en un futur, no?, que justament el món de la batard estarà superextès, els actors ja no tenen feina, perquè què fan? Els productors diuen, et compro la imatge, el cos que escam mai, mai em ballarà, exacte, i et pago una milionada, però tu ja està, ja no et necessito. L'actuació... Bruce Willis ja ha sedit els drets de la seva imatge, perquè s'ha servit amb digital, perquè Bruce Willis està al poble, ja s'ha retirat i no pot treballar més, però ha sedit, és a dir, podria no haver-ho fet, ha sedit la seva imatge per si algú vol recrear el seu físic amb una pel·lícula i posar-lo en Humphry Bomber, per exemple. Llavors, què passa, que si hi ha un món controlat, òbviament, hi ha un sub-món que no està controlat en aquest metaverse. És a dir, aquest metaverse és com una mena de deep web, que li diuen el Black Delphi, òbviament, no?, i llavors és com abans ho comentàvem, abans d'entrar, els tres de com aquest Second Life, els sub-mons aquests del Second Life, de real nostre, i fa èmfasi a un cas, com dins de la seva història, que és el cas Miranda, que és una experiència que es va crear a partir d'una misa basca, una misa que el que tal qual va sortir, no hi havia gaire protecció suposo-virtual, i van lo hackear-ho, no?, i van començar a... O sigui, ja estava creat aquest... O sigui, a partir del hackeo, tu podies anar allà i constantment violar-la. Llavors, clar, el llibre dona moltes voltes a el tema legal, lícid, de totes aquestes coses, perquè al final, per un petit error, això es pot convertir-nos a festa per molta gent. Però no connecta amb el que estàvem discutint, no?, sobre la mantícora, la llibertat. És l'erreate virtual, un lloc on deixar córrer les nostres passions, malalties i, per tant, un lloc de llibertat total, o no ho serà pas, o no ho és ja. D'aquí aquest llibre, i per això va posar aquesta cançó molt després, l'insanity virtual. Es nota molt tot això, i jo us dic, eh?, la llibre es destructura en aquesta investigació cap a aquesta figura femenina, sobre les precursores del feminisme. Però, clar, pel mig, hi ha personatges a Caï, que és el seu marit i pare de tres fills, que, a més, el Caï és índi, i jo és ell, des d'un punt de vista de marit, que és sempre molt la meva dona, no sé què, de cop descobreix que en el Matabers, que la seva dona és una de les pioneres, diu, ah, bueno, a veure, podríem obrir la relació, però només en el Matabers. És a dir, no, no serà mai físic. Jo, esclar, ja té els conflictes personals a casa, per dir-ho així, després hi ha Nicola, que és el seu soci, soci d'ella, de la Paula, que també té bastanta tela, no diré massa, i Max D'Ox... Nicola deu tenir bastanta Tesla, no? I Max D'Ox, que és aquest personatge, a més, ja el pinta bastant androgyn, també, és com un personatge que tot i que és qui l'ajuda a completar aquest personatge, aquestes vivències, aquest personatge històric, és un personatge que és el qui posa una mica el fre a la virtualitat. És a dir, és un personatge que està absolutament en la tecnologia, però des d'un punt de vista gairebé analògic. O sigui, hi ha un punt de que sempre l'intenta separar de no cal que ens posem ulleres que dos per tres, no? Vivim aquesta realitat i construïm la virtualitat a partir de la realitat, no des de la virtualitat, no? En boca de personatges, l'autora fa un judici sobre això? Ah, mira, això és interessant perquè sí que em... O sigui, és difícil de dir perquè tu planteja que, clar, no deixem... estem encapades en moltes de les coses que dius. Allà hi ha algunes que potser són exagerades, però jo no he vist com un futurisme de d'aquí a 200, 300 anys, per res del món, de fet, ho planteja, no me'n recordo, però potser és els 2040, com una cosa bastant llastesa assentada a la virtualitat, no? Però mira, abans d' justament amb això, abans d'hi ha una cosa que fa, que és... O sigui, em sembla però llestíssim, que és que com que estem en aquest futur, mira el passat que en realitat vindria a la nostra present i diu, bueno, com a aquella època, sort que ja vam passar a l'època de les cancel·lacions, sort que vam passar a l'època de l'opolèticament correcte, sort que ja ens vam adonar que això no arriba enlloc i vam tornar al passat. O sigui, a lo bueno, o sigui, quan ens podíem expressar i això, està molt bé perquè és com valéssim en aquesta era, justament, jo sé com pensem, bueno, esperem que algun moment algú d'estapi... Hi haurà una revolució....d'escorxa el cava. Però perquè comentes, sento, en tot moment, no, com l'escriptora té una mena de judici sobre això. Sí, a veure, inclús hi ha molta paròdia. I veig que... Va bé, està bé, això. Hi ha moments... No ho tenim clar. No dic que sigui supercòmica, no és comèdia, el llibre, però hi ha moments cantaríus de dir... Clar, hi ha un moment que ella entren... Com que la gent va amb les ulleres de tot arreu, però posades. Llavors, ella ha explicat l'experiència d'anar a comprar un cruzant. Clar, el cruzant és entrar a una botiga perquè veu que la fa sana, se li apareixen els pop-ups, no? Ua, tantes estrelles, el cruzant de no sé què, avui, fa no sé quants minuts que acaba de sortir al forn, així que estarà perfecte en el pump... La gent viu així. Tot el que pot comportar això, comporta una contradicció, una paradoxa. Però veig que avui, i m'imagino que ja toca el tort de la música, veig que, en el fons, és difícil respondre a aquesta pregunta si en aquest món virtual, tot i que sigui real, realment podem... Ningú no es mulla, ningú no es mulla. Jo sí que em mullo, eh? Has assassinat el món virtual, sí? No, jo el virtual, el meu. Què vols dir, assassinat, sí? Clar, perquè és que si tu pots jugar a un videojoc i m'atac i volguis, què vol dir a la Mercè d'Andrea? Jo encara jugava. Això t'obre la porta, qualsevol cosa. No ètica o no legal. Doncs que tampoc era ètica, fotre l'ideostes, un tio. Però això ningú ho veia. El debate s'accepta o no s'accepta, això. La llibertat acaba on acaba la de l'altra. Si tu vas en un lloc on no acaba ni comença ningú... Però en el fons tu estaràs en un lloc on la teva llibertat condiciona a la de l'altra, segurament un altre batard, no? Potser. Però per exemple, el que us deia de l'experiència aquesta, on viulava anar a l'ami, esclar, és... No la viulava a ella, la viulava a la idea d'ella. És un penejota. És una persona que no jugador. No, però compro una idea, compro aquesta idea de... Ningú no pot ser representat, ningú real, pot ser representat de manera real en el món virtual. És a dir, tot i que cantaria tindre un polen molt virtual, no sé què tu vulguis, no passarà. Per violar-lo i assimlar-lo. Evidentment, evidentment. Perquè si més s'assembla un nen aquí. A mi el que em flipa d'això de reflexionar, és que tot el que es enfoca cap a la realitat virtual, en certa manera, és tot del negatiu. Oye, vamos a violar la saco. De fiesta a reventar. També tinc una cosa. És un moment que estic hasta los huevos de... El peso de la vida, eh. Vaig a llegir que per l'aniversari m'ho van regalar. La Rosa m'ha regalat l'últim còmic, que fa molt poc que ha tret, que es diu El Fuego, el David Rubín. I al final de... Sí, clar, és un esteroi d'estar a punt de xocar contra la terra, i és en plan... Teniu cinc mesos de vida, fina, saps? Llavors feu-us. Llavors veus que, clar, l'estrucció és sumar destrucció. No, no, és que 5 meses, qué coño. En un mes no queda nada. Oye, que ha vuelto a empezar, Yamiro Kuei, por favor. Yamiro Kuei, pa' casa, que ens anem a un altre tipus de música. Con la música buena, de verdad. Anem a l'offline. Offline, sí. Bueno, pues hoy vengo de invitado presentando un sección nueva. ¿Qué presento y qué vengo a exponer aquí? Básicamente, música, que se salga un poco por las tangentes, ¿sí? Los marges, haga de los... Que se vaya para el metaverso. ¿De alguna manera? No, pero bueno, a mí me gusta mucho el vídeo, se ha deficionado, y la idea es traer cosas que estén dentro del mercado, el nicho pequeñito, es decir, sellos pequeños y artistas pequeños. No lo mientas, no. Aficionado, no. Profesional. Yo te presentaba como tal. Profesional. Yo soy un chico miente, ¿no? Entonces traigo cinco propuestas. A ver, no voy a indagar en todas profundamente, simplemente es dar la pincelada, pues... Oye, para que escuchéis un poco lo que es. Y luego, pues, oye, toda esta música, aparte del vinilo, también está en digital. En el P3. Exacte. Tenéis Bankcamp, Spotify y mil plataformas que... Bueno, nos dan el lujo de hoy para disfrutar de la música de muchas maneras. Yo soy partidario, no soy vosotros, soy partidario de escuchar música de muchas maneras. Y también en la realidad virtual se podrá escuchar la música. On haría también una avatar, ¿no?, o cómo construirías la música en un metaverso, ¿no? Serías capaz de tocar todos los instrumentos... Pero también sería muy personalizado en el fondo. Cada uno estaría escuchando su propia música. Bueno, como la Silent Disco, ¿no? Que a veces la hacen con los cascos y cada disco va la puta bola. Bueno, veig si estan a una discoteca d'esta. Sí, sí, sí. Yo estaba, pero si los abrigulares, ¿qué es lo mejor? A ti, una cosa. Cuando voy de fiesta, y tú, Adrián Orsabz, cuando yo salgo de fiesta con el rollo jamaicano, vinilos. Porque alguien pincha un CD o un Mac y... vamos. Me cortan las patitas. Era una pregunta que te quería hacer, Marcos. Cuando has dicho, también se puede escuchar en otros medios. Entonces, ¿por qué el vinilo? En este caso, España, que primero llega en vinilo y después ofrece otras posibilidades o no. O es un mercado musical que ya estaba abierto y que, hostia, ahora lo importante es ese plus que se consigue con el vinilo. Es una buena pregunta. Y cada artista tendrás un foc, creo yo. Es decir, aquí, por ejemplo, tengo un par de artistas que habían sacado un cassette primero. Y lo que han hecho luego ha sido... El año anterior tuvo mucho éxito el cassette y han dicho... vinilo. En las airdies, no. En el tiempo presente. Mira, traigo un iraní que me flipó porque yo no lo conocía. O sea, lo había apetado con el cassette. O sea, se había vendido por todas partes y, bueno... Vamos a sacar una tirada de vinilo. Pero no porque miran a un banco con el radio cassette. No es por eso. No porque miran a un banco con el radio cassette. Los migas de los años 80, ¿eh? No sacan el Spotify en 2032. No. ¿Cómo se llama este iraní? Mohamed Mustafa Haydaryon. Suena bien. Suena artista musical, este tío. Muy joven, por cierto. Realmente no sabría dar una respuesta. Es muy particular. Entiende que hay un nicho en el vinilo. Sí que es verdad que el vinilo ahora ya lleva unos años, que está muy en auge. No sé, claro, que hay muchas tendencias. Postureo, hasta la gente purista, que llamaba este formato y ahora aprovecha y... Nos interesa tu ejemplo. ¿Por qué tú, el vinilo, antes de que... Sí, es verdad, porque tú más conocido, tú me conoces. Y realmente yo no llevo mucho tiempo en el mundillo del vinilo. No, pero siempre con... Pero muy pegado a la música. Es decir, mientras yo soy un obsesivo del cine, tu respuesta siempre era un ejemplo... Lo mío era un ejemplo cinematográfico, lo tuviera un ejemplo musical. Pero no es verdad que no en vinilo. Mira, al final te hace conectar con la música de una forma diferente. Parece una tontería, pero ya el mero hecho de comprar un vinilo y el formato físico es más grande visualmente, el tacto y ya luego el ritual que supone, tener que poner la aguja, todo el cuidado, toda... Sí, el material, al final. Y ese contacto con el material... Esto es muy de los 80 en el Raval, también. El contacto con la aguja... Bueno, ésta. Estaba perdiendo las cintas de discos del Raval, porque tú cuando vienes a comprar viniles, vienes al Raval. Yo siempre que voy a ver el Raval. Allá hay dos tipos de agujas. Sabeu quan hi ha un grup en directe i el típic bateria que ha fotut un solo de 10 minuts i que els altres, els músics, ja l'horiola allà, amb els braços creuats a punt de tirar la música, però és quan, quan m'he... És que hi va de música! ¿Por qué estáis en símptoma? Estaria bien que escucháramos a uno de los campeones. Sí, pero para acabar, una cosita. Sí que es verdad que en torno a lo que tú decías, el hecho de escuchar en vinilo también hace escuchar cosas que a lo mejor no llegarías en formato... No te planterías escuchar todo y que pueda estar en formato... Vale, es decir, nos comentábamos que hay ejemplos donde tenemos las dos realidades, pero hay algunos exclusivamente en vinilo. Y entiendo que eso sí que nos habla más de un pasado, ¿no? Exacto. Pero tú nos vas a hablar del presente, ¿no? Presente y todos son cosas de actualidad. Otoño 2022. Otoño 2022. Empezamos con Mr. Water Wet. Agua mojada. Además, el nombre es muy cachón, ¿no? Porque claro, no podría ser Mr. Water Dry. ¿Sabes o no? Dices, no, ya. Vas a estar húmedo, ya lo sé, o sea, no va a ser otra cosa. El disco se llama Top Natural Dream y ha sacado dos discos de golpe. Y este segundo disco me petó la cabeza, porque el primero ya me pareció súper original, ¿vale? Es un tipo, este tío es americano, y llevaba 10 años haciendo música en otros alias. Yo lo conocí recientemente, ¿eh? Dos alias, uno muy cachondo también, se llama Tito Fuego. Mira, vamos al extremo. Agua mojada al Tito Fuego. Y no read. Yo escuché unos pocos que estaban bien de estos dos artistas, pero cuando... Bueno, escuché este disco. Los dos discos que he mencionado, dije... Oh, my God, dije esto, o sea... Tiene algo, tiene algo. Llegó un momento cuando empiezas a convencer el vinilo, y dices, esto lo necesito, es como una droga también. Dices, esto lo necesito. Pero a ti te molas las rarezas, está claro, ¿no? Te gusta ir a buscarlo... Esa ha sido una mica el ambiente en Kansasporta. A mi me llamó una mica. Este mola mucho, porque... Tiene una mezcla para mi gusto. Yo lo he definido como... de subtropical ambiente, ¿vale? Que estás ahí como... Ah, o sea, tú has visto el ambiente. Ah, no tiene el ambiente. Tiene algo de ya, fusión electrónica, y mezcla, mientras vas escuchando, tienes momentos oscuros, de luz, ¿no? Y esas... Ya lo vas a quedar súper funky, ¿eh? Aquí sona molt hip-hop, también, a aquest disc. I, per mi la definició, seria que la puso tan a l'anglès, que, bueno, a donar-li un toque... Que no me la coste. Y será good. Well. Cool sounds put together, ¿vale? Pero con la intención de hacer algo bonito, algo hermoso. Es decir, no solamente voy a experimentar, sino que tiene... como esa belleza, ¿no? Es decir, ha cogido sonidos diferentes, los mezcla, los cambia, los muta, coges de estilo, lo otro. Sonidos que quizás aparentemente no casan, ¿no? Y que él consigue ilbanarlos y crear con un producto más homogéneo, ¿no? Frankenstein, pero que es armónico. Exacto, mira, sí, me gusta. Tambien podría haber sido, en español, el Frankenstein armónico, ¿no? Podría haber sido... ¿El Frankenstein con un armónico? Eso me ha sido la versión española. Puta madre, tío. Pocas, poco prensados han sacado 300 copias únicamente. Y yo creo que este tipo de discos, en un principio, no se va a vender mucho, pero creo que dentro de la crítica, si algún crítico empieza a mencionarlo, que esto pasa mucho en el mercado del vinilo, luego se valora mucho ese disco, y en segunda mano... Claro, porque sólo había 300, ¿no? Exacto. Por eso, la gracia de esta sección es, bueno, poder llegar a eso, para luego... Ahora se venderán como churros. By now or cry later, ¿qué se dice? En la jerga del vinilo. A nivel coleccionista se debe revalorizar. Exacto. Hay un disco del año pasado que tenía 300 copias. A día de hoy, si lo ha petado, debe estar buscado. ¿Y discogs, no sé si conocéis las plataformas? Sí, sí. Bueno, es un dicho que no te lo acabas. Y, bueno, hay mucha gente que especula. Bueno, en el futuro lo veremos en las mejores uvastas. Sí, puede ser. Yo creo que va a estar muy valorado. Va a ser un disco lo menos se va a recordar, este artista. ¿Y a este tío lo estabas vinculando en el fondo, no? ¿Por qué me ha dicho ahí dos de ellos? ¿Has dicho Water Wet y el Mustafa? Ah, bueno, sí, Mustafa es el siguiente. Entonces, pasamos al segundo. Aquí ya pasamos a música totalmente diferente. Esto es música tradicional de Irani. ¿Vale? Es un disco muy interesante porque Mustafa... es un joven que es hijo de un luthier de Irani. ¿Vale? Y creció el rodeado de música tradicional. Estudió música con varios músicos reconocidos de la zona. Antes de empezar a estudiar música clásica en la universidad. Pero para mí lo que hace... Para la gente que entiende de música tradicional de Irani, que no es mi caso... Es decir, como yo. No soy tan friki, o sea, a ver... No quiero decir Irani, pero de la música así me escapa. Sí, lo que he leído es que la gente que entiende dice que suena muy moderno. Tu i éste dice muy moderno. Es la Rosalía de allá, ¿no? Sí, en cierta manera. Había un arimalitian que es un crack y creo que también tiene que ver la idea del luthier en su figura. ¿Por qué suena moderno? Porque mucha gente que hace música tradicional lo hace con instrumentos, hablando mal, hecho una mierda. Es decir, allí mucha gente hace música cogiendo instrumentos de la calle o comprando eso en un mercadillo. ¿Qué pasa? Los que tocan este chico junto con un amigo suyo, que es el que hace la parte percusiva, son instrumentos que se han mejorado. Y entonces da un sonido que se sale dentro de lo que es. Teniendo un luthier en casa ha hecho upgrades a los instrumentos. És la historia bonita. Funciona de sus necesidades. Exacto. Y técnicamente, lo más sorprendido de este chico, que es muy joven, yo creo que no es mayor de edad, es que, ostia, yo el instrumento no lo conozco, pero fantástico. Técnicamente ves que hay una elaboración, hay un control del instrumento. Muy interesante. ¿Cómo se llama por eso su disco? Se llama Songs of Oraman, que hace referencia a la ciudad de Kermanshah. Es una ciudad que está en las montañas del oeste de Irán, en la región de Orama. Y es lo que estamos escuchando. Perfecto, tío. 500 copias. Bueno, vamos subiendo. ¿Qué está más? Nos vamos al mainstream. Pasamos algo que sonará un poquito más modernete, que sería Decay, con Gate of Enlightenment de este año. Este es un productor francés, es de París y empezó en el mundo del hip-hop. Su familia, curiosamente, y esto va vinculado con lo que hace luego, en Vietnam. Y desde que empezó con su alias, de, digamos, fuera del mundo del hip-hop, que es el Decay, hace música tipo house, ambient, industrial, que va más hacia sus raíces familiares. Se oye como un poco... Danza del vientre, tiene ritmo, sí. Bueno, a mí es que... Jo, ya me conoces, me muero a todo lo que yo digo y lo diferente. Sí, tí sé que estamos muy... Musicalmente, tanto este como el anterior, me invitan no a querer seguir escuchando. Sí. Se pudería estar a Pasifiction. Porque, bueno, Pasifiction no deja de ser en títil, que está un poquito lejos de los orígenes de este buen hombre, pero el exotismo es compartido. Totalmente. Tiene una percusión muy oriental. Bueno, yo he leído que va orientada... Yo no entiendo tampoco, pero percusión indonesia la llaman. Y un poco relacionado con la música for-world, que se llama world music, que era música que englobaba, pues un poco... todas las características, sí, y que, bueno, por ejemplo, Brian Nino, John Hussle, fueron precursores de ese género en los años 80 ya. Y, bueno, este disco va un poco en esa onda, pero con un sonido más moderno. Bueno, al final, es lo que pasa en el arte en general y en el cine, ¿no? Es ir reescribiendo y reescribiendo, y creo que la música aún es más evidente, ¿no? Pero aquí volemos a las 300, ¿eh, tío? Volemos a las 300 en las copias. ¿Qué ha pasado? Lo interesante... Lo interesante... O sea, la juega, la guía. ¿Qué ha pasado con las 300? El hombre... Pues mira, te diré que le pasa... que se las hace el... Jo he tenido una pregunta, cuando... El mismo tiene su empresa y su también su fábrica de prensado. Bueno, aquí no sé si fer promo o no, porque pobre o más... Pobre. Oye, tienes que hacer más, tío. Això em genera aquesta pregunta. Perquè quan prensen 300 o 500 o 1.000 o els que siguin, aquesta decisió l'estan prenent inconscientment, amb ànims que siguin una tirada molt limitada, o per col·lapsar i especular una miqueta amb el mercat, ja... Exacte. Aquest és el tema. I per revaloritzar també el treball. Voy a hacer poco de lo mío, que hablen bien y tengo que hacer más. Bueno, claro, esto si lo hacen Aik, de reclamar o alguno de estos, queda claro, ¿no? Con este tío no... Nos hablabas de dos más, ¿no? Pasamos al siguiente al cuarto. Es Panda Beer en Sonic Boom, con su último disco Reset. Básicamente, ¿conocéis Animal Collective o suena? Sí, me suena muchísimo. Una banda de pop psicodélico americana, ¿vale? Me suena por ti en el fondo, que me la has pasado. A mí es una banda que particularmente no me fascina, pero uno de los integrantes de ello hizo Panda Beer. Y todo lo que ha hecho Panda Beer sí que me ha gustado mucho, porque tiene un toque más folclórico, tiene más folk. Animal Collective a mí se me escapa un poquito. Sí que tengo a reconocer que es una banda que innova, pero eso ya es a gusto. O te gusta mucho, lo odias. En Pataca odiabas a los cantants. Ahora digno, ¿vale? Aquí cantan. Sí, sí, aquí canta. Pero en general, lo que estamos viendo hasta ahora son conceptos muy híbridos, ¿no? Y esto es algo que está en el siglo XXI y sobre todo en el ámbito cinematográfico. No se para de hablar de pelis que tienen mil géneros y como dialogan esos géneros. Hoy aquí hemos intentado hablar de la virtualidad y la realidad, pero musicalmente nos estás traiendo ejemplos que de nuevo lo mismo, ¿no? Que tienen muchas capas y que parecen con jugarlas todas ellas con un sentido único, pero a mí me hacen muchos puntos. Puy eso, puy eso. Mira, también la secudelia me ha gustado. Para mí, Paul es... yo lo definido así. Es como música de Navidad de calidad. Que podrían hacer los Beach Boys, ¿vale? Pero luego añade Indi Rock, un poco de ruido, pero en su mejor versión, es decir, borroso, pero calentito, que entra bien en invierno. Y no solo eso, sino también que, además, Sonic Boon, que es la otra parte de este disco, produce muy bien, que es un ex miembro de otra banda de los 80s, se llama Space Man 3, muy interesante. Y yo, este disco, para Navidad, ya sabéis, Adri, para Alenez. Que ha gustado la edificiión de este disco. Sí, sí, sí. Está muy bien, está muy bien. Y por último acabamos con, para mí, mi favorito, que es Tomaga, con Extenday Play One and Two, del 2022, también tiene el Rollo Tribal. Esto es un dúo británico de Londres, que hace música full cíclica. El loop está ahí, ¿no? Ahí está. Para una editorial me lo vas a dejar, tío. Teatrillo del Buen, teatrillo, ¿no? Sí, podría foterteatrillo. Y aquí hay mezcla de frijas, también. Y, tipo, también tiene un toque cinematográfico. Un poquito. Es lo que estábamos comentando, va para una editorial, va para una peli, evidentemente. Yo sabía muy poco de ellos, había escuchado algo de material, que antes me habían sacado, pero no era una cosa que dijera, bueno. Pero estos últimos dos, porque estos son 2 EP's, que se han publicado en un único vinilo del pensado, doble vinilo, y dije, buf, esto es muy potente. Es decir, es algo... ¿Para mí es otro nivel? Es decir, necesito una escucha, incluso, para digerirlo, cuesta. ¿Has sido de menos a más en tu presentación de discos o no? Sí, creo que sí. En cuanto a tus gustos, la idea... Sí, más o menos, pero el que más toma haga. Sí, sí, sí. La lastima de este dúo es una pena, pero bueno... Es un chico, una chica, Tom Brealin y Valentina Magaletti. Tom Brealin fallece hace poco, hace un año, por un cáncer. Y hace poco yo vi a Valentina Magaletti en otro proyecto, que se llama Moin, pero que es totalmente diferente. Vaya, bueno, suposo que aquest sí que es valoritzarà ràpid. Aquest és un disc que també... Exacte. Oye, podremos ver todos estos títulos, ¿no? Pinchamelo, por favor. Si paseo en las caráctolas, yo las puncho. Más que todo para que el personal... Més que re, como no tengo guión digital, no puedo copi-copy-paste. Pero podemos una casa cada desjuga. Yo tuví a enganchar un folio sobre la pantalla. Aquí es importante que los ejemplos que traemos, si todo el mundo tenga la oportunidad... Jo, Adriano, crec que per l'hora que és el que podríem fer, és que jo presento la sisena cançó, que és Angela Carrasco, Elimno i Viza, que és la cançó de la espàdida. Com suena la cançó de la cançó? A mi me suena esta canción, pero no viene con una agenda o con un menú del día. Fem-lo ara, sí, ràpid. De hecho, esta ha sido la gran agenda. També us dic una cosa, i aquí és la gran empanada, avui, eh? Crec que la gran agenda cinematogràfica, justament que parla de virtualitat, és avatar. Avatar dos. L'heu vist algú, ja? No, no l'he vist. Jo l'he vist la primera. Jo tampoc. No, no. Ho dic per relacionar-ho amb aquest plat d'avatars. Òbviament era fàcil. Però avatar, que més deien que hi ha una versió, que sortia algun dia, suposo, del segon apart de 9 hores, que jo m'imagino tots els creadors de l'efecte espanyol de tal puto pau per fer 9 hores d'avatar. Es la versión buena. Sí, es lo que es. Release de Cameron Cut. De Cameron Cut. Sí, no, realmente hay historias, porque nada más nos vamos, ¿no? Nos vamos a la mierda y nos vamos a 2023. Volveremos en el 2023, ya. Hemos acabado con un programa muy grande, y con un invitado aún mejor, ¿eh? Vas a repetir. No, temor, estar por aquí. Nosotros queremos que repites. Y lo que entiendo es que habrá recomendaciones musicales en formato vinilo, al menos una vez al mes. Y esperamos que nosotros dos veces al mes, como mínimo. Pero esto, después de la publicidad, en el 2023. No us atraca el teo amb el rain. No us feu la grasa habitual. La grasa que està de cuñado, de FVV, que fume un puro en la neu, la callada. Buenas festas. Hola. Buen Nadal. Fins la burpera. ¡Eu! I don't need my one and only, all my life. Take me on a day, I deserve a pay. And don't forget the flowers every anniversary. Cause if you treat me right, I'll be the perfect wife. Buying groceries, buying, buying what you need. You got that under five, but baby so far. So don't be thinking I'll be home and making out the pie. I'll never learn to play, but I can play the hook. Sing along with me, sing along with me. You gotta know how to treat me like a lady. Even when I'm acting crazy. Tell me everything's all right. Dear future husband, here's a few things you need to know. If you wanna be my one and only, all my life. Dear future husband, if you wanna get that special love. And tell me I'm beautiful, each and every night. After every fight, just apologize. And maybe then I'll let you try and rock my body rock. Even if I was wrong, you know I'm never wrong. Why disagree? Why disagree? You gotta know how to treat me like a lady. Even when I'm acting crazy. Tell me everything's all right. Dear future husband, here's a few things you need to know. If you wanna be my one and only, all my life. Dear future husband, make time for me. Don't leave me lonely and I will never see your family more than mine. I'll be sleeping on the left side of the bed. Open doors for me and you might get some kisses. Don't have a doubt in mind, just be a classy guy. And buy me a ring, buy me a ring. You gotta know how to treat me like a lady. Even when I'm acting crazy. Tell me everything's all right. Dear future husband, here's a few things you need to know. If you wanna be my one and only, all my life. Dear future husband, if you wanna get that special love. Don't leave me lonely and I will never see your family more than mine. Dear future husband, be love me right. I'll be sleeping on the left side of the bed. L'ajusta, el Magasin Matinal de Ràdio d'Esvern. Cada matí posa't el dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per l'ajusta. De dilluns a divendres de 10 a 1, en directe a Ràdio d'Esvern. Et penses que a Ràdio d'Esvern et deixem les tardes lliures? Doncs no, escolta, de dilluns a divendres de 5 a 7, al programa de tardes la Rambla, amb entrevistes d'actualitat, tertúlies esbujerrades i seccions variades. Aquí, la gent i les entitats de s'enjust ens sou els protagonistes. I recupera tots els podcasts que vulguis a Ràdio d'Esvern.com o al perfil a Roba, la Rambla 98, d'Instagram i Twitter. Ràdio d'Esvern, la Ràdio d'Esvern, la Ràdio d'Esvern, la Ràdio d'Esvern.com i la Rambla 98, d'Instagram i Twitter. Ràdio d'Esvern, la Rambla 98, d'Instagram i Twitter. I I'm so scared, I'm so scared. Ràdio d'Esvern, la Rambla 98, d'Instagram i Twitter. Ràdio d'Esvern, la Rambla 98, d'Instagram i Twitter. Ràdio d'Esvern, la Rambla 98, d'Instagram i Twitter. Ràdio d'Esvern, la Rambla 98, d'Instagram i Twitter. Ràdio d'Esvern.com