Reborn d’Empanada Cultural: Color Out of Space, The Last of Us i After Life — reinvenció, mercat i dol

Fins demà! Fins demà! Pol Dígler Parran Pujol Adriano Calero A Ràdio d'Esbel Un año más. Sí, señoras y señores, un año. Ahora ya nos toca sumar un año a todo aquello que hagamos. A cada nuevo programa, episodio, sección o editorial. Un año más. Tras 44 programas, entre gazpachos, epidemias y empanadas, y un aniversario, ¿volvemos a empezar? ¿O simplemente continuamos? No lo tengo claro, la verdad. ¿Se trata de una nueva vida o de un punto y seguido? Veamos. La empanada acaba de dar una vuelta al sol, eso es evidente, pero sigue su marcha y no se detiene. Somos nosotros los que ignoramos cualquier movimiento terrestre, pausando a menudo el tiempo en el espacio de nuestra imaginación. En momentos fatídicos o en vivencias llenas de alegría. No hay término medio cuando se trata de detener el tiempo. Pero a nosotros nos movía la felicidad de la celebración. Y así, durante un día, toda la fiesta y aplausos. El día del tiempo detenido o del presente dilatado. El día de nuestro aniversario. Y desde el balcón de una jornada tan especial, semejante elevación nos ofrecía una imagen del pasado y ha perdido, y quizá por eso, un tanto alterado. Empanadas rellenas de cultura y palmaditas en la espalda, motivos para el orgullo y para la nostalgia. Pero como diría nuestro querido doctor, el ya inolvidable Bombosi, no se trataba de celebrar el pasado, sino de reinventar el futuro. Y el futuro también se percibía desde el balcón de dicha jornada tan especial, incluso más vívido que el pretérito. Porque en el fondo, nuestra mirada nunca dejó de ser dual. Y al de dónde venimos, le acompañaba el a dónde vamos. Propuestas y una pizca de vuestra esencia, respuestas y secciones para el mañana. La construcción de un nuevo mundo a través de la imaginación y tal vez la evolución, descansando sobre tales ideas. ¿Quién sabe? ¿Quién sabe lo que nos deparará el futuro? ¿Qué nos deparará el futuro? Aparto la mirada de nuestro programa y la realidad ofrece la misma dualidad. Pero en este caso, el tiempo dilatado no responde a ninguna celebración. De hecho, pasado y futuro se baten en un presente que no sabe hacia dónde va. Ante una naturaleza que hace tiempo que nos invita a frenar, a morir o frenar. Y un gobierno que nos empuja al empobrecimiento popular, también hace mucho, pero ahora incluso más. Parece que de la evolución solo quedará la terrible involución a la que nos venimos enfrentando. Mientras escuchamos aquello de... Es la ley del mercado, toca reinventarse. Pero a ver si soy yo que ya no me aclaro. ¿No estábamos hablando de desacelerar? ¿O era solo una pausa para que los ricos se hicieran más ricos y los pobres volvieran a jugar desde una casilla inferior en la sociedad de consumo? Cambios, señores, cambios. Si algo hay que reinventar es la sociedad. Que no conozco personalidades que se puedan reinventar sin traicionar a la coherencia mental. Aunque los libros de autoayuda digan lo contrario. Las personas aprendemos, nos formamos, evolucionamos y también la cagamos. Pero francamente, si nos reinventamos, es porque nos obligan a equilibrar el mercado. Para volver a hacer del consumo una necesidad y de la necesidad real un capricho del espíritu. Por eso ahora que los tiempos ya no corren, sino que es la vida que camina, precisamente ahora que lo incierto preocupa más que antes, ocuparse de un futuro mejor es nuestra única opción. Si quieren les mando mi propuesta para la siguiente temporada, la de la vida. Que la empanada cultural ya está servida. Porque a diferencia de nuestra sociedad, parece que en nuestro programa no lo estamos haciendo tan mal. Estábamos dispuestos a renacer con vuestras propuestas y aunque la etiqueta ya nos acompaña, se podría decir que lo nuestro es un punto y seguido. Nuevos ejemplos, nuevos discursos dentro del infinito cultural, pero en esencia, la misma empanada de siempre. Eso sí, haciendo del futuro un presente inmediato y de algunas peticiones, una realidad a escuchar. Paul recupera la propuesta de Israel y nos trae la peli Color Out of Space, cine trash, no tan pretendido como accidental, pero malo a fin de cuentas. Ferran se queda con la sugerencia de Rubén y analiza el videojuego Last of Us, que encuentra en otra pandemia un decorado para la diversión y la reflexión. Y un servidor se pasa por el forro toda recomendación y entenderá que hagáis lo mismo con la suya. Pero tratándose de la serie Afterlife de Ricky Gervais, quizá podáis perdonarle. A Ricky, no a mí. Yo ya no tengo remedio. Reinventos. Los justos. Ei, bentornats, bentornats. Bon dia, senyors. Com anem? Per fi, ho hem de dir, hem tornat a empanada cultural. S'ha acabat l'epidèmia, ja ho vam dir la setmana passada. S'ha acabat l'epidèmia? ¿Ya podemos salir a la calle a contagiar-nos? Exacte, sortiu tots, el doctor Bombosi us recomana. Exacto, muy importante. Al doctor hay que hacerle caso. De hecho, tendríamos que recuperar a Bombosi en forma de... En forma de, como los del Polonia, en plan, ¿Algú ho havia de dir? ¿Sabéis? Enterrar que aparece. Perdón, pero ¿Algú ho havia de dir, eh? Pues podríamos desenterrar. De cop hem d'anar deixant dient... Ah, el consejo del doctor. El consejo del doctor. Exacte. Com els prospectes aquests dels anuncis de medicaments, no? Aquest anunci... Bueno, però Ferran, Ferran, tornem empanada, però com tornem? Clar, el tema és que teníem això de... Nosaltres vam deixar la temporada 2 penjada, i clar, començar una temporada 3, ara ens semblava com precipitat, no? I a més, arribarà l'estiu i nosaltres fem gazpatxos i aquestes coses. I hem decidit, Adriano, hem decidit dir-li d'una altra manera, no? El programa. Tu Reborn, emparada 2, Renacimiento, o Renacidos. Sí, tindreu aquests programes penjats com a temporada 2, Reborn, que és com una mena d'anex, una mena de continuació. No és un spin-off, perquè intentarem tornar al format habitual, però sí, ja que parlàvem tant de remakes, remasters i tota la pesca, aquí teniu Reborn. Estem ja, estem al nivell de conversència, ja, al nivell de noves. A veure que vas per Junts pel Cal, lo sabia que la tenia guardada ahí. No, a veure, lo que està clar és que no le sumem més anys. Tenemos uno, que ja està molt bé, no le queda... Tempora 3 suena, ah, estos tíos llevan ja dos anys dando por culo. No, no, no, no. No fem trampas. Justo vamos al segundo, y sí que és cierto, no? Yo intentava plantear això en la editorial, que, claro, vamos a un nuevo mundo, se habla mucho de això, però hi ha capes, no? Hi ha capes. Al final està bastant clar, si miras por la ventana, que el nuevo mundo està ahí, no? Alguns diuen que vamos a un nuevo orden, eh? A un nuevo orden. Això fa por. Bueno, aquests són mis amigos terraplanistas, però ja ho comentarem. Això fa molta por, això ja fa molta por. Pero realmente, en empanada no estamos yendo a otro mundo, ¿no? Estamos ahí en la línea, dando caña, manteniendo el nivel. Entonces, bueno, sí, podemos considerar que estamos renaciendo. Pero, oye, no me habéis dicho nada de la editorial. Tinc un comentari. ¿Estáis de acuerdo? Com vam comentar-ho al programa de setmana passada d'un any, ens estem radio 3 izando. Això ha sonat molt solemne, tipus el del sèptimo vicio, però la música de l'inici m'agrada molt, que és sèptimo vicio, però Bob Esponja. Sí, sí, seguramente la música. Un rollo muy chill, un rollo muy chill. Tanto que volvemos a la infancia, así está claro. No, pero bé, bé, bé. Jo no tinc res a dir més enllà que lo de la reinvenció que dius, clar, has dit empanada no fa falta perquè ho estem fent bé, ¿no? Llavors, lo de reinventarse a nosaltres no ens toca, tot i que potser qui s'hauria de reinventarse el sistema i ja ha quedat clar que no, que els que ens hem de reinventar són nosaltres. Claro, pero por eso lo digo yo, que con esto de reinventarnos siempre, al final yo soy muy crítico en el término, no tanto por lo que puedas darle como significado, que al final si quieres asumir que reinventar es simplemente cambiar de actitud, cambiar de enfoque, oye, pues genial, no pasa nada. Pero lo que hay muchas veces detrás de la idea de reinventémonos es ese gran motor social, ese gran mercado diciéndote reinventate, equilibra el mercado. Y está claro que ellos siempre ganarán, o sea, es decir, siendo nosotros muchos más, no sé por qué, siempre ellos tienen la fuerza. Pero... Lo mío es la provocación, ya lo sabéis. En el fondo, lo mío es la provocación, pero en el fondo sabéis, los dos sabéis que vamos a cumplir como mínimo tres deseos. Como mínimo tres deseos. Tú el de Rubén, tú el de... ¿no, Ferran? Yo porto un tema que me ha demanat el Rubén. Sí. El Pol, el Pol porta, ¿qué portes, Pol? Yo porto una película, bueno, que ya comentarem, una mica endemoniada. colorado de mis gustos, ¿no? Fuera de mi vida. Y yo, en el fondo, aunque iba por la vía de Ricky Gervais y Afterlife y estaba claro que aparentemente nadie me había pedido que hiciera una sección sobre ello, creo que vamos a poner, gracias a esa película, al descubierto de la favor y en contra de Dan Lluís, ¿no? Hubo también un oyente que no lea. Exacto, porque me parece que yo le aplaudo bastante, la serie. Tú, Ferran, me parece que también, ¿no? Sí, estoy ahí, ahí. Tengo mis quejas, pero estoy en medio y Pol está en contra. Tenemos tres bandas. Doncs mira, ¿qué os parece si le damos, no? Abans de res, abans de res, abans de res, Adriano, que sé que hem tornat a la tradició de que us oblideu de les xarxes socials, que em toca a mi recordar. Renacidos, tío, renacidos. Exacte, doncs renaciem. Intentem demanar, ja ho vam fer la setmana passada, comenteu-nos coses a les nostres xarxes socials, ja sabeu, tenim Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L, Instagram, Empanada Cultural, i tots els podcasts els trobareu a Soundcloud, Mixcloud i Evox, i ara sí, ara podem avançar. I començarem amb la secció d'en Pol, que em sembla que porta... Agafa't, Adriano. Que vienen curvas. Cinema Malamente. Cinema Malamente. Està molt bé, aquesta peça musical que ens has portat, Pol. Bueno, clar, Adriano hauria de fer gala al nostre cinema. Vale, o sigui, el cine trash suena així, no? El cine trash suena així. És que avui està en secció, Adriano, hòstia, hem fet casa als nostres oients i hem fet la secció que ha fet Malamente. Bueno, també podríem dir fet trash, podríem dir. D'aquest cinema que no es recicla, de contenidor absolutament pastilent i que no es degrada, o sigui, el servei se't queda segles. Saps aquest cine que dius, sempre et retorna malament, malament. I jo crec que la millor forma de començar és amb un d'aquests emblemes actorals que tenim com a imaginari col·lectiu, que dius, hòstia, no, una peli més seva. I no estic parlant d'Adam Sandler, potser algun dia el portarem. Ué, però poca broma, no, l'Adam Sandler? Perquè no fue gracias a una película que hablamos positivamente de él? Sí. Hòstia, algun dia podríem fer com la Sandra Bullock, que el mateix any va guanyar l'Òscar i el Radzi. Exacto. Doncs podríem fer un dual, podríem fer el millor d'Adam Sandler i el peor d'Adam Sandler. Però és que avui portem un actor... Que sempre està en el Radzi, no? Que és Nicolas Cage i la seva pel·lícula El color. que cayó del cielo, que és Color Out of Space. Oh, nois, però abans que res, dades, dades, dades, per veure la magnitud de la tragèdia que us portem avui. Director Richard Stanley, el coneixeu, no? Jo sí, jo sí, i té una pel·lícula que és una delícia, que a més és sèrie B, però de la bona, que és Hardware. Hardware. Programado para matar. Un pel·lícula. El son o no? No, no, no. Un pel·lícula total. Lo de para matar me suena muchísimo, pero lo de Hardware programado no. Però i aquesta seria bona? Seria una bona pel·lícula seva o no? Sí, sí, però clar, entra dins de la sèrie B. És una declaració d'intencions d'aquesta mena d'autor, perquè és un tio que té unes aspiracions sempre dintre d'un pressupost baix, però amb molt bones idees. Sí, clar, però què estem parlant? Que la pel·lícula aquesta que us portem, de Color Out of Space, de l'any passat, de 2019, pressupost de 6 milions de dòlars. O sigui, tema sèrie B, sèrie Z, ja s'escapa d'aquí, eh? O sigui, que ja no entra en això. Però bueno, nois, de què va? Meteorit que cau a una zona rotllo Twin Peaks, per dir-ho així, on hi conviu Nicolás Cage i su família. Dic Nicolás Cage perquè dic Nathan. No, no, no, no. D'aigual, és Nicolás Cage, perquè no veus el personatge en què moment. Veus Nicolás Cage tota la pel·li. I aquest meteorit que cau en aquesta zona porta molta maldat i sobretot en una forma que és en el color rosa, d'acord? Per això es diu Color Out of Space, que és el rosa. Però bueno, fins aquí dius, què coi, no? Que la maldat la porti un color. Però i si us dic que aquesta història ve de Lovecraft, no? Doncs ja ens posem el modo agafar pastes i ja diem, ah, vale, pues todo vale. Todo está permitido. L'horror cósmico. L'horror cósmico, que per cert, HBO ara han estrenat una sèrie, no? Que es diu Lovecraft Country. Hòstia, ni idea. Que està prohibida per l'Abrams. Ni idea. Hòstia, doncs llavors serà una bàsura absoluta malentesa de Lovecraft. Hòstia, potser la portem al mes que ve. Se m'escapa, però això del rosa ja m'està generant interès, eh? És a dir... No, és interessant. La proposta inicial pot ser interessant, però bueno, ja veurem després que... És un dels millors relats de Lovecraft, de terror, on un color que no es pot descriure, a la pel·lícula utilitzen el magenta, però un color que no es pot descriure, ataca. És aquesta mena de terror còsmic que escapa de la nostra comprensió. No, però val a dir que com a cosa bona visualment és potent, eh? O sigui, visualment en el sentit estètic. S'assembla molt a Mandy i és la pel·lícula de Nicolas Cage que a més va anar, com aquesta de Colorado Space, va anar també a Sitges l'any anterior, si no recordo malament. O sigui, Nicolas Cage va rodar aquesta pel·li també amb els mateixos productors, que són Espectevisión, que si us sona un tal Elijah Wood, doncs és el productor de les dues pel·lícules. Jo, de fet, estava a Sitges tot dos anys i ara recordo que, clar, el Nicolas Cage també va coincidir que va anar-hi un any a Sitges a presentar... L'any passat. Va ser amb l'any de Mandy o l'any de Colorado Space? No, va ser 2018, va ser, quan va anar a Sitges. Jo no, diria que és amb Mandy, no? Diria que és amb Mandy que va anar. Sí, va anar amb Mandy. I Colorado va ser l'any següent, exacte, exacte. Sí, exacte, va ser aquesta última edició, sí. Però, bueno, o sigui, l'última... Sí, l'última o l'altra? Bueno, no sé. Però, clar, si parlem de Colorado és 2019 i si parlem, com tu dius, de Mandy, és 2018, com va estar en Cage a Sitges. Entreu a matar-hi. Jo la vaig tornar a veure, la vaig veure fa com tres mesos o així, la vaig tornar a veure fa uns dies a la nit, un gintònic en mà, perquè, si no, això és imbevible. I realment tota una experiència el Farran ho pot dir durant la secció, perquè et sé que també l'ha vist. I té un inici bastant literari, això és curiós, eh? perquè és una veu en off que no té absolutament res a veure amb el que trobarem després. És que, clar, comença molt així, però és com amb una mena de jocs florals d'arc, llavors comencem amb la pel·lícula. Llavors, el primer que es veu és aquesta... que és la germana de la família, o sigui, la filla, que és la Vínia Gardener, Gardener, Gardener, que... Sí, la jardinera. La jardinera de la Vínia, que està fent un... molt casual, està fent un ritual satànic al llac, i, a més, un ritual que té tots els components de puta mare, que és amb un cavall, una túnica, unes metges liles, un cercle de pedres típic així, rodonet, i una mena d'esbàstica feta de cames de nines penjades d'un arbre, no sé si te'n recordes. Sí, sí, sí. De fet, és el primer plano de la pel·li. Sí, tot molt bé. Tot molt bé, però, bueno, i a partir d'aquí entra un personatge que ve a ser secundari, però després veurem que no, que, a més, entra fortuitament, que és un tal Ward Phillips, que treballa en una companyia hidroelèctrica que ha anat a parar en aquest poble per unes històries. Però us sona aquest nom, Ward Phillips? Doncs no. Home, a mi sí, és un joc de paraules, és el nom de diversos personatges de l'Odecraft junts, no?, em sembla. o podríem dir que és el nom de l'Odecraft, Howard Phillips Lovecraft. És que està superenginyós. Són superenginyosos. Ja anirem veient coses, eh, perquè són l'hòstia d'enginyosos. Doncs aquí mateix, és interessant perquè aquesta escena la tia s'enfada amb ell, dient-li, ei, tio, en plan, que per molt que estigui al mig d'un bosc fent un ritual, joder, que esto es privado. Este es mi momento de domingo, que me estás conyendo. Sí, que es mi momento de satánico, en particular, privado, bé, en fi, que... Llavors, després ella agafa el cavall i se'n va cap a casa i allà és on ens trobem ja, Nicolas Cage, en su balancín, tot molt bucòlic, amb una casa, aquestes de campo, no?, i la seva dona, a més, superpreocupada, perquè, no perquè la seva filla hagi fet un ritual satànic, sinó perquè no ha fet els deures, per exemple, d'entrada ja és un plantejament com molt bucòlic i molt tot, però, a més, és en aquest moment que quan ella està amb el cavall i va cap a l'estable, diguéssim, a guardar-lo, ja entra música que diu, hosti, això és d'antena 3, en màxim. El melodrama, eh? Veu-hi, el melodrama potenti. Exacte, és que, a més, t'has d'imaginar l'escena que és, parlen de la filla, on és la Lavinia, on és, on és, i ella entra, diria que a càmera lenta, amb un cavall blanc entremig dels arbres del jardí de la casa amb aquesta música que dius, què estic veient? A més bé, venint d'un ritual satànic i anant cap a una estable on, a més, justament es troba el següent personatge que és el seu germà que està fomant porros, que és un personatge que viu en su mundo total. No entenc ben bé l'obsessió que realment sigui un personatge que està constantment fomant porros. Bueno, suposo que és el fet de, és el tropo d'una persona que està a punt de viure, spoiler, una situació bastant paranormal, que sigui una droga addicta, és que el posaran en dubte, generarà conflicte, els porros generen conflicte. A més, m'agrada molt perquè s'amaga l'estable, que això també és interessant, s'amaga l'estable per fum a porros, però surt tot de fum de l'estable, vull dir que dius... Sí, exacte, els porros, uns caliquets. Sí, però estáis comentant la peli i és com, sí que va a parar algo, sí que hi ha més a portar sobre ella, però ja tinc la sensació, jo que no la he vist, ja estoy con ese punto de morbo, en el fons, hi ha vegades que les coses, precisament per lo estereotipo, que lo estereotipado que sea o tal, ja te está evocando unas imágenes que dius, ostia, las quiero ver, las quiero ver i claro, igual después me repulsa. No, no, des de empanada animem a veure aquesta pel·lícula per entrar in the mood. Vale, vale, vale. O sigui, has d'entrar, has d'entrar totalment. Però bueno, un cop surten d'allà i hem presentat aquests personatges, es troben el nen que està mirant per un pou, o sigui, l'últim dels germans, dels tres germans. El germà petit, el germà petit, sí. Exacte, que és una espècie, falsa, perquè a més, ja entendreu per què que no es desenganxa del pou aquest. I després, ja entra la mare, que es passa, que a més és curiós, que és una mare que es passa tota la pel·lícula i que aixença que l'internet va malament i que no pot fer videoconferències. Tota la pel·lícula. Tota la pel·lícula. Veo que, o sigui, els personatges son insistentes. Uno con los porros, otro con el satanismo, el otro... Sí, sí, sí. L'únic que no existeixi és el gos, que és l'últim personatge que queda la família allà per fer-la la típica made in usa, saps? Però, bueno, llavors hi ha una escena que sopen allà de forma molt melosa, molt familiar i xau, i tot això. I després de sopar hi ha un moment així com molt melós amb la parelleta, el Nicolás Kitsch i la dona, i ell deixa anar una frase que diu un somni que somia sol és només un somni. Un somni que somia junts és una realitat. Però el que no saben és que tot es convertirà en un malson. Malson. No només per aquests efectes que ja són cutes de per si, això no surt a la pel·li, òbviament, però sí que hi ha aquests fossos d'imatge, hi ha uns fossos d'imatge de molt d'any 70, fan unes dissolucions d'imatge, de transició, superany 70. T'anava a dir que precisament sí que n'hi ha sons d'aquests, hi ha moments de jumpscare barato de ui, per què? Perquè és que la pel·li ho necessitava que ens estàvem avorrint una miqueta. Però ja l'estava recordant que precisament aquesta frase que acabes de comentar sale en otra pel·li, ara l'estava intentant mentre hablabais, intentar recordar la pel·li, però que és una frase bastante manida, no? És la típica frase de estar juntos no és mirar el uno al otro, sinó mirar en la misma direcció. però és mirar el vació. Bueno, seguim, aquesta, llavors, aquella mateixa nit, mentre tothom dorm, de fet, els germans dedica a mirar el cosmos online, és que no sé ben bé què fa, està com una mena de joc, és que no sé què és. És una insistència de la pel·li de, eh, que esto es lo becrafiano, eh, que es cosmo. ¿Cuántos minutos llevamos aquí de pel·li? No, no, no, aquí tal. Després farà un salt ràpid, eh, perquè no es pot ser això de la introducció, això potser posem potser 15 minuts o així, eh. La introducció pretén ser com molt detallada i invitar-te al mundo en el que te vas a mover durante una o dos horas, ¿no? Entiendo? Entonces, claro. Tú, Adriano, quédate con esas buenas intenciones que le ves a la película de Bob. Sí, vale, vale. Quédate con ello. Sí, sí, perquè a més en aquesta nit que el germà està fumant porros i mirant el cosmos la parella ja està fent coses sexis que recuperarem després, aquí això tinc a bucla, i a més hi ha un moment que quan ja comença a caure aquest meteorit fan servir el mateix recurs aquest Jurassic Park amb el got vibrant, m'explico, no? Aquell típic tropo. Però aquest cop no són dinosaures sinó és el color rosa. Color rosa. A més, com no, el gos el gos que ho nota tot llavors ja es posa inestable perquè els gossos perquè els gossos no veuen els colors però sí el perill. Lo huelen, lo huelen. Huelen el peligro. Però bueno, un cop el color rosa ja cau i cau en forma meteorit i toca a tothom per igual, de fet, inclús, bueno, de fet, això no ho hem dit, que hi ha una, ells estan en una mena de granja que està plena d'alpaques, que són l'animal favorito, l'animal favorito de los niños com per tenir cuidant-se, doncs tenen com una granja d'alpaques. El Nicolas Cage es dedica, està convençut que les alpaques, de fet ho diu, és l'animal del futuro i es dedica a criar alpaques però tu diràs, lo hace por la lana, no? Perquè les alpaques, no, no, no, lo hace por la leche de alpaca. Sí. Perquè és la nueva leche d'almendra. Sí, i després hi ha moments com erótico festivos d'ell munyint l'alpaca però més d'una forma, o sigui, jo crec que ja busquen. però una alpaca que jo me ponga perquè com no he vist la pel·lícula i alpaca me suena més a lo que he encontrado és com una llama, és entre una cabra i una llama. La leche de alpaca es el futuro, genial. Vamos bien, vamos bien. Pues, no, però el tema és que el color rosa també toca a les alpaques i tot comença a partir aquí a liar-se. De fet, és un meteorit que ha caigut a la seva propietat, diguéssim, que després això pren partit només a la seva propietat i a més és un meteorit que apesta, o sigui, realment, apesta però apesta com l'actuació de Cage en general. You fucking cocksucker! You cocksucker! You cocksucker! Adiós. Això és perquè no li arrenca el cotxe, no està pañeixant algú, eh? Buah, és que precisament es Nicolás Cage. Pero jo crec que a este tío, si lo contratas ja, és el que le pides. Dices, hostia, Cage, tío, eso què sabes hacer tan bé? Eso que eres tan tú, por favor. Y es lo que tú decías al principio, Paul, ¿no? Es cuando contratas a Nicolás Cage no quieres que haga un personaje, quieres que haga del mismo. No, pero que, exacte, pero es que aquesta secüència precisament com diu el Paul és perquè no li arrenca el cotxe i el tio té un outburst, és a dir, explota, però és molt curiós com està actuat perquè el que dius tu Adriano és cert. Es nota que quan van gravar, no l'escena, aquesta presa que han triat i han posat a la pel·lícula, el director, enmig de l'acting, li diu, vas bé, hazlo más fuerte, perquè el dic que comença un nivell 75, però clar, de 0 a 75 és molt, però hi ha un moment que agafa aire, sembla que miri a càmera, perquè la mirada és com cap a càmera, i li deuen haver dit tio, tio, vas bé, continua i el tio exagera encara més i arriba a 120%. És exagerat, es nota molt que li han dit sigue por ahí, sigue por ahí. Sí, sí, de fet, la pel·lícula va per un lloc i ell va per un altre, això ja us ho dic ara, perquè sincerament els actors no és que siguin superbons actors, els de la pel·li, potser la que més és la mare, que és la que es cuida més en el sentit actural, però clar, ell va a 300 revolucions i els altres a 10, saps? Però a més, fas canvis molt bèsties, això ara és top, però durant l'inici de la pel·li el tio està molt baix, molt... Sí, de fet, al principi sembla un pare superamable, superconsiderat i després de sobte és tot el contrari, és una cosa... El rosa, tio, el rosa, és el que tiene. Sí, el rosa, és que és el rosa, és el rosa. Però bueno, a partir d'aquí, el típic, ha caigut el meteorit, la policia intervé, fa preguntes i Cage descriu què va passar d'aquesta manera. Sí, el primer que dius és, bueno, què va passar? Doncs que ahir estava a la nit, estàvem fent coses, primer cop amb la meva dona. You know, you know. Clar, tu no. Este es el erotismo del que hablabas, no? Este es el erotismo del que hablabas, Paul, o qué? Bueno, va más. El tema és que aquest moment sembla com que es vulgui justificar dient ara aquest tio, per què comença a parlar així de la seva vida privada en públic davant la tele? És com que la pel·lita està dient fíjate, algo ha cambiado desde que ha caído el meteorito i tu... Sí, i s'ha trampat, s'ha tornat a trampar ja, gràcies al color rosa. Però bueno, a partir d'aquesta escena apareix un altre cop aquest xaval, o sigui, el recuperen de la hidroelèctrica, el Lovecraft xaval, per dir-ho així, el Ward, i que el que vol, bueno, de fet, estava contractat, ha vingut al poble que a priori era per mirar la capa freàtica, o sigui, l'aigua que hi ha en el poble, però casualment també és un expert en meteorits, o sigui, que... De repenet, eh? Clar, això és molt, o sigui, és ideal de Robert McKee, saps? De guion, això és ideal. Doncs, el típic també, la policia passa d'ells, que també és superprofessional, a més, mola molt, Ferran, que tu que ho has vist, que parlen molt d'aquell meteorit, que pot ser supertòxic i tot, però no paren a tocar-lo, saps? No, no, i tothom s'apropa, i tothom, sí, sí, és molt més. És un poc com el virus, com el coronavirus, això també, eh? Exacte. Llavors, et vindria ara aquella escena que dèiem abans d'eròtica munyint les alpaques, que també el que ells posen allà està molt gràcil, no? I ja per últim ens presenten aquest últim personatge que és una mena de casero de la casa on viuen, que està apartat en el bosc, una mena hippie d'edat bastant avançada, que a més té càmeres penjades, o sigui, càmeres de seguretat penjades dels arbres, o sigui que és un rollo que té una tecnologia a punta a wireless, total. No, però ho expliquen, ho expliquen perquè diuen que era electricista. Ah, vale, com era electricista i alquimista. I a més, és un personatge que no sé si estàs d'acord, Ferran, però podria haver interpretat Iggy Pop, perquè és un personatge molt, molt escart. Sí, de fet, no, no, no és tan l'anguido com que està seco de piel, és un tío que està seco de piel i amb rastres, i és com el hippie que té 70 anys que sigue siendo hippie i que clarament està perjudicat. I que era una pel·lícula apocalíptica, no? Segurament es devien haver fundit ja tota la pasta amb cage i les alpaques per contactar Iggy Pop. Però bueno, aquí també apareixen uns llans molt sèrie B, que això també és molt interessant, que és molt momento pesadilles, saps? Sí, aquelles històries, però bueno, a partir d'aquí, òbviament, a partir del color rosa ja comencen els fets paranormals i aquí hi ha, entren una bateria de típics tòpics, per exemple, la mare està fent, està trencant ous a la cuina, que surt en sang, saps? Ui, doncs, prepara't, perquè ve en unes cotes, eh, Ferran? Mentre es talla pastanagues, s'emputa els dits, val? És un rotllo. A més, el crit del sopar allà està llest, saps que és també molt natural. Les alpaques que corren lliures per tot arreu ja no estan tancades. Pous que parlen amb el nen a base de xiulets. Que per cert, Ferran, el nen no es mou del pou? Que això per producció està de puta mare, suposo que només grau el pou. És que el nen va dir jo cobro por kilometraje i va dir vale, pues te vas a estar aquí para. Sí, sí, després entren trucades, també són raros. I per últim, per exemple, surt sang del fregadero, que això és el típic tòpic. Lo de ver caer sangre, no? En plan... Això és el típic tòpic, sí, sí, sí. Però bueno, el noi aquest, el Ward Phillips, que analitza l'aigua, ja va a parlar amb la seva germana i diu, tia, que això, que a més que ell, està super enamorada d'ell, però bueno, això és una altra història. Però perquè és l'únic tio que visc, és l'únic tio. És l'únic tio. I li diu que l'aigua està hipercontaminada, que no se la begui, o sigui, que és el que segurament els estan fent embogir a tots. Cosa que ja han fet, cosa que ja han fet tots durant la pel·lícula, veure aigua. Exacte. Bueno, però per sort poden deixar de beure aigua perquè tenen la llet d'alpaca, o sigui, no passa res. I ja sabeu que el Nicolas Cage és molt de fer mueques, doncs a partir d'aquí ja entra, a part de la bogeria que pren la pel·li, la bogeria que pilla ell com a vorágine de mueques ja és l'òstia. Ok, you know, I've had it with your drama, Lavinia, so do me a favor and get the fuck out of my side, ok? No, no, actually, I'll save you the trouble and get the fuck out of yours. Hostia, que grande, tío. Dicolas Cage dient-li a la seva filla, Lavinia, estoy hasta los huevos de tus dramas, vete a tomar por culo, ¿sabes qué? Que mejor me voy yo a tomar por culo. El momento sale de la nada, perquè a més arriben, és el moment en què els pares han anat a l'hospital per lo dels dits, de la vara, i tornen a casa que havien deixat els fills sols i l'única cosa que ha passat és que les alpaques no estan en el establo i clar, els fills... I que no les han alimentat. El Nicolas Cage es torna com paranoic i els fills li intenten dir papa, és que passa algo en la casa, passa algo en la propiedad. Eh, no me agobies, ¿no? Oye, no has guardado las alpaques, hija de puta. No es falta que li digui això, hija de puta. Bueno, no es obsesionado con las alpaques, está bien. Pero aquí el tema es, durante el visionado, en algún momento esa risa o esa sonrisa a medio gas que va provocando ¿está pretendida? No. No. No, no. No, de fet, només hi ha un moment que dic, no sé si jo està buscat o no, diguéssim, però no és còmic perquè és cutre, que és quan ve com la tele, quan està la policia això, investigant el meteorit i li fan unes menes d'entrevistes al reporter i li pregunten però què ha passat? No, ha caigut el meteorit no sé què i li pregunten però vas estar, vas beure ahir la nit? O sigui, vas estar bevent? I el tio, bueno, un whisky, no sé què i llavors automàticament li posen, li posen, sí, li posen a sota un caire, un rètol que diu alcohòlico, hòstia puta, vale, però si pren aquesta decisió també entenc que en algun moment ho torna a prendre, no? No, és que el tema és que la pel·lícula no va d'aquest to però jo crec que quan l'estaven muntant es donen compte que aquest to ajuda a fer-lo una mica més digerible perquè totes les coses que planteja i això suposo que el por ho parlarà quan acabem amb la secció, les coses estan allà però les planteja d'una forma tan errònia i amb un to tan dispers que la pel·lícula en sí no et porta i l'humor involuntari que més coneixes de la història de Nicolas Cage és el que estàs esperant, és en plan a veure quan Nicolas Cage arregla a Nicolas Cage. Això suele passar moltes vegades en pel·lícules fallides com tu ho deies els elements estan allà fins i tot aquests elements un poc estereotipats que hem vist en altres pel·lis de terror ara que comentàveu el de los dedos el de la sang però és com els conjugues com els unes si tot això està allà però el hilo conductor no funciona al final l'únic que veus és això com una suma de detalles absurdos que al final provoquen risa o disgust. A més ell segueix la seva puta bola a partir d'aquí també perquè el interessant de tot és que dins de tot aquestes històries aquesta bateria de merda que va entrant la mare segueix anant al darrere d'ell dient-li que vol millor connexió que si no potser cliques. Eso de clar, tío, eso de definitivamente tiene un toque còmico. Però hi ha una escena superboja que és ella cridant-li a l'orella que regles l'antena no sé què i el tio que està netejant uns tomàquets que a més han sortit fruit de la radiació rosa i els renta i el tio es torna boig mentre li està cridant ella i els comença a mossegar i a escopir però escopir com rollo els estic tallant pel dinar però és això tots els temes hi són però no estan ben explicats se suposa que els tomàquets són grossos per la radiació però que tenen un gust de merda clar, aquest tio ha de demostrar que aquests tomàquets són dolents fent això però clar, coincideix l'escena en què la dona l'està cridant mentre ell mossega els tomàquets frenèticament i tu no acabes d'entendre què està passant allà per què la dona està obsessionada en què no hi ha wifi a la casa per què el tio s'ha obsessionat amb els tomàquets que a més quan els recull abans a l'escena que recull els hi parla com si fossin el seu amor d'infància aquest moment que fa un petó i tal i amb una música també i és un travelling de la càmera que va passant per tots els tomàquets i va dient mira este que bonit i va fent així és que tot la pel·lícula et vol presentar aquesta anormalitat del meteorit i tal però ho fa amb un ordre que no té cap correlació amb una intensitat que no en tens i sobretot coses que el típic que es diu sembrar anem a sembrar una idea per després recuperar-la perquè l'Adriano es deu estar esperant que al final de la pel·li la llet d'alpaca jugui algun paper però olvídate no no però aquí sí que aquí sí que entre les alpaques que és un cop ja tot s'ha liat tant i tot a més es va tornant de color rosa les alpaques a part de roses també es tornen boges i zombis i escupen raixos roses que casualment toquen aquesta mena de came vocal toquen a la mare a la mare i al fill alhora i els uneixen a la mare i al fill els uneixen en una estona saps com a Basket Case que és aquell xaval que té com una mena el seu germà gemelo que el té a la panxa enganxat la pel·li que hi ha a Basket Case és tot aquest imaginari també molt Lovecraftiano de The Thing La Cosa que són carne mezclada con carne i totes ves a la madre que tiene un bocio en l'espalda que és su hijo pequeño que se han quedado pegados que genera mal rotllo molt aconseguit això està molt ben fet però en contraposició hi ha aquesta unió de mare-filla però després hi ha una unió que el propi Raj també fa de les alpaques que les junta totes en una mega alpaca de 8 caps però allò està super mal fet però molt mal fet està molt mal fet tio o sigui sembla una atracció al Tibidabo o sigui aquí està el tema haurien de haver anat per aquí i haguessis dit hòstia perquè aquest moment de l'efecte de l'alpaca és quan detectes que esto es un poco seria Z però claro el reste de la pel·lícula és gairebé nivell Hollywood és no tenir una línia molt definida de juego en què li estàs perquè ara me estava acordant jo amb el que decías de la unió de la materia en forma de carne y tal sobre la pizza típica de Freddy Krueger os acordáis de Pesadilla en el Mestrid recuerdo que esa imagen me impactó muchísimo también era un crío os acordáis una pizza con rostros de las personas que habían ido de alguna manera proseguiendo y wow recuerdo que era muy potente esa imagen pero claro en los años 80 ¿qué era? ¿años 80? si no me equivoco sí Freddy Krueger de los 80 sí estem parlant d'aquesta pel·li és 2019 perquè sempre podríem haver portat una pel·lícula la típica saps tòpica al plan 9 d'espacio exterior o de room però no aquí portem tralladura actual ¿y este tío este tío que estamos hablando de su segunda película que habéis mencionado que tenía es un Nicolás Cage de la dirección no és un tio molt interessant sobretot perquè en el seu dia es dedicava a fer aquelles pel·lis que ningú s'atrevia clar el pressupost que rebia per fer-les era el que era el Richard Stanley amb Hardware dona molt clarament les seves intencions que és cinema de sèrie se li diu sèrie B perquè al final és aquell cinema que ningú s'atreveix però ell comença com podria haver començat un Cronenberg ell comença d'una manera agafant temes més direm adults o com a mínim més escabrosos però clar no té i això sí que s'ha d'admetre no té la maestria narrativa o cinematogràfica que tenen altres tot i que aquesta pel·lícula té planos bastant aconseguits sí, sí per això que visualment hi ha coses aconseguides sí que és veritat que inclús es pot relacionar amb Cronenberg des del punt de vista de la fleix allò de la nova carne la carne i aquest moment d'unió de la mare fill realment és molt Cronenberg o sigui és una cosa super videodrome o existence molt però però bueno nois per anar acabant ja que si no és que al final parlarem més d'aquesta pel·li que de coses més interessants segur que Afterlines però ja hi arribarem però bueno que per anar acabant això que no us vull fer spoilers que vagi a veure tothom molt al final ni res però també us diré que és super llarga per el que és una hora cinquanta això sí que s'escapa de la sèrie i és massa llarga realment a més és una bogeria que és super nonsense amb un cage que ja heu vist que és super desbocada i que és una pel·li que vol i no pot és el que deies tu Ferran que ho comentàvem ahir que és que sembla una pel·li feta per estudiants de cinema que acaben de sortir no per mal fets sinó per les intencions que tenen però que no arriben allò de querer no llegar hi ha un punt que dius hòstia es podria haver quedat en 70 minuts segur però bueno i finalment acaba com comença recapitulem començava amb aquesta reflexió introspectiva i per si no havia quedat clar després de tenir ja la retina absolutament rebentada acaba amb un molt bé xaval gràcies per dir-nos que una mica més i no me'n recordo a la pel·lícula a més em sembla que ho diu que també surt el títol al final dels crèdits saps allò típic de que ara les pel·lícules tenen el títol al final de la pel·lícula i no al principi li faltava que sortís a poc a poc amb els crèdits dient el fin amb interrogació saps ha quedat clar bueno jo he de decir que és una pel·li que com ho havéis comentat el dieron en Sitges Carles fue a verla estava dentro de sus gustitos y preferencias y salió ultra cabreado y entonces a partir de ahí no me extraña conociendo a Carles pero cabreado porque muchas veces una pel·li te disgusta veo como lo relativizas te echas unas risas en el fondo con lo cutre que pueda ser pero al final es cierto que cuando una pel·li tiene pretensiones y además va mezclando con algunas ideas acertadas es fácil como que te capte que tú llegue un momento que incluso y me imagino al Carles puedas confiar o esperar que tenga un buen desenlace también el trabajo formal que habéis dicho que parece que también plantea ciertas apuestas que dices a ver por dónde va y claro con un final como el que comentáis y con un desenlace como el que ya has ido planteando es inevitable y te cabreaste al final es inevitable que te sientas insultado o bueno entre que es larga y te da la sensación de que has perdido el tiempo de que si conoces un poquito Lovecraft y el relato y en cualquier caso el imaginario de Lovecraft te da la sensación de que es un aprovechamiento muy barato de lo que podía ser la película es normal que puedas salir cabreado porque es que Lovecraft es muy difícil de adaptar porque su gran concepto es lo desconocido lo que no puedes concebir pero tens otras situaciones como la cosa que deíamos de Carpenter que tú sabes plantejar muy bien amb un presupuesto muy inferior y en una época donde todo era más complicado de hacer claro esta película queda como insuficiente estoy seguro que es la pitjor película que hemos portado en diferencia a Amparada Cultural es lo que os iba a decir mala pero aquí estamos hablando de ella le hemos fotido 30 minutos como que no vol la cosa en serio sí sí sí sí home y encima vosotros la habéis visto dos veces cada uno bueno yo la vi una vez cuando empezó y luego la he vuelto a ver esta semana y me dormí tres veces fíjate normal bueno pues ya está funciona ya sabéis los que tengáis insomnio en este confinamiento poneros color out of space entonces pasamos a media hora me ha asustado pasamos a pasamos a mi sección the last of us the last of us com ja hem avançat avui recullo el guan d'en Rubén Molina que la setmana passada ens va proposar parlar del videojoc The Last of Us aprofitant que aviat rebrem la seva seqüela i ens ho demana amb raó ja que és un joc amb una mitjana de 9,3 sobre 10 entre totes les publicacions del sector convertint-se així amb el cinquè més ben valorat del catàl·lag de la Playstation 3 i el tercer més ben valorat del catàl·lag de la Playstation 4 gràcies al magnífic remaster que se'n va fer pel llançament de la consola de fet molts cataloguen aquest remaster com el principal motiu per al que molts early adopters van comprar una Playstation 4 al moment que va sortir es calcula en un total de 17 milions de còpies venudes i ha rebut un fotimer de premis des de Game of the Year als Game Developers Choice Awards fins als BAFTA a millor joc història i actriu però prou números i xifres que em sembla a mi que malauradament molta gent no sap el que és The Last of Us així que comencem des del principi The Last of Us és una aventura d'acció però amb un gran component de survival horror i exclusiva de la Playstation 3 tot i que hi ha un remaster a Play 4 com us he dit es va estrenar el 2013 i va ser creada per Naughty Dog i d'aquesta gent hem de parlar Naughty Dog es va fer famosa com a desenvolupador first party de Sony a la Playstation 1 i es va especialitzar en analitzar les consoles de Sony per les que publicava descobrint així els límits de la tecnologia disponible i forçant al màxim el hardware per extreure'n experiències fins llavors mai viscudes en el sector dels videojocs i hi ha un patró bastant digne d'analitzar en com ho feien aconseguien aquest domini a base de fer trilogies d'una saga nova a cada generació de consoles i cada seqüela expandia i millorava sobre l'anterior ara potser queda molt lluny però la densitat de les jungles i escenaris de Crash Bandicoot no tenien rival en aquella època i menys amb la fluidesa i nivell de detall que Naughty Dog va aconseguir a la Playstation 1 i a la Playstation 2 van aconseguir fer un món obert i continu ple de detall i personatges amb la saga Jack and Daxter una altra proesa més pròpia de generacions futures que no pas de la 128 bits i quan va arribar el torn de la Playstation 3 van al·lucinar tothom amb la trilogia d'Uncharted van doblar la seva aposta tècnica i de pas van revitalitzar i reinventar el gènere d'aventura d'acció amb un marcat perfil cinematogràfic i esclar arribats al final de la tercera trilogia en 3 generacions de consoles en ple 2011 molta gent es preguntava què esperar de cara al futur amb Naughty Dog molts van pensar que el fet que tanquessin la trilogia de Playstation 3 indicava que aviat hauríem de rebre noves notícies tant de la nova IP de l'estudi com de la nova generació de consoles amb la Playstation 4 el mateix 2011 Naughty Dog va anunciar que estava preparant des del llançament d'Uncharted 2 per tant des del 2009 una nova IP i durant els Spike Game Awards perquè heu de recordar que els Game Awards de Jeff Kigley no arriben fins a 2014 es va desvetllar amb un trailer promocional que el joc es diria The Last of Us Ja en el trailer inicial ens deixen clar que aquelles plataformes colorides de Crash o de Jack and Daxter o les aventures desenfadades d'Uncharted queden ben enrere amb la seva nova IP Naughty Dog es volia posar sèrie i ens presenta un món post-apocalíptic que va patir una pandèmia demolidora el 2013 a l'escampar-se espores d'un fong anomenat Cordyceps aquest fong infecta l'hoste i el fa perdre el control i el torna caníbal sí, bàsicament és un zombi i així aconsegueix propagar-se amb més rapidesa en qüestió de mesos el 60% de la població de la Terra va morir o resultar infectada el joc en situa 20 anys després de tot això i el que resta de la humanitat s'ha reunificat com ha pogut convivint amb els infectats i mantenint un delicat equilibri nosaltres controlarem a Joel un supervivent de la gran pandèmia i que ara es troba càrrec d'una noia de 14 anys anomenada Ellie immuna al fong i que pot ser clau per salvar la humanitat d'aquesta infecció ens encarregaran d'urla a un centre de recerca a l'altra punta del país per intentar analitzar la seva sang i intentar desenvolupar un antídot durant aquesta travessa del continent americà Joel i Ellie aprendran no només els perills que comporten els infectats sinó la resta d'humanitat que lluita per sobreviure i de pas aprendran també a confiar l'un amb l'altre Ja m'imagino que més d'un entre ells el meu estimat Adriano estareu pensant que aquesta trama no és gaire diferent de qualsevol història de zombies simplement ara són uns bolets amb potes i sí en quant argument us podeu esperar els típics gers de guió d'aquest gènere i l'amanida lliçó que el perill no són els zombies sinó els humans totalment d'acord molt trillat però el que fa de The Last of Us una experiència imperdible són els seus personatges i la qualitat amb la que Naughty Dog trasllada l'experiència narrativa i emocional El joc comença amb l'esclat de la pandèmia el 2013 a Austin, Texas que és on viu en Joel és jove està separat i està càrrec de la seva filla Sara inicialment controlarem precisament a Sara durant una nit on poc a poc la ciutat va caient en el caos dels primers infectats la família decideix fugir i al creuar la ciutat tenen un accident on la Sara queda coixa i llavors començarem a controlar a Joel aquest canvi de personatges ens fa sentir empoderats ja que a controlar una prepubera espantada no ens ha donat gaire seguretat que diguem però el fet és que en Joel no només està igual de confús que la seva filla sinó que a més la carrega en braços fent així impossible poder combatre els infectats i exagerant l'urgència de la nostra fugida i tot i patir alguna que altra emboscada i tall pel camí al final aconseguim arribar a l'autopista de sortida de la ciutat on vehicles militars esperen els supervivents i en confiança ens hi apropem però el soldat que ens rep al veure la nena en braços considera que ha sigut mossegada i potser infectada i dispara mentre encara la tenim en braços la Sara mor i en Joel plora desconsolat talla negra i crèdits inicials que acaben amb un xocant 20 anys després i això són els potser primers 10 minuts del joc a partir d'ara comença la història realment aquest inici impactant et fa connectar amb el viatge de Joel de forma immediata amb el seu caràcter desconfiat i egoista va perdre absurdament a la persona que més estimava la vida i per culpa dels que se suposava que l'havien d'ajudar de fet quan reprenem el control el Joel que veiem ara forma part d'un grup de contrabandistes que queda clar que no tenen cap escrupula en robar torturar o fins i tot assassinar si és necessari per sobreviure i és aquest Joel el que coneix la Ellie la noia que pot salvar la humanitat inicialment ell compleix perfectament el rol d'heroi reluctant no volent saber res de la missió que li encarreguen com dèiem The Last of Us no és original en les seves idees ni arguments simplement les executa amb una agudesa i perfecció que feia molts anys que no vèiem ni tan sols en el cinema entens les motivacions de Joel per ser com és no només les entens les has viscudes i aquesta immersió només te la pot donar un videojoc un bon videojoc la tònica general del joc us enganyaré més aquesta a poc que hagis vist pel·lícules llegit còmics o llibres o coneguis com acostuma a desenvolupar-se una història post-apocalíptica de zombis saps perfectament a quins paratges comuns et durà l'argument però és precisament aquesta bona manera d'explicar les motivacions els diàlegs que tenen els personatges entre ells mentre jugues els caràcters ben definits i una construcció del món en el que habites molt milimètrica que fa que tot funcioni com mai hi ha una secció del joc en la que controlarem a Ellie i precisament els flashbacks que ens venen com a jugadors d'aquella seqüència inicial amb Sara cobren major sentit en la intenció temàtica i narrativa dels creadors i ai la seqüència final un culman de tot el que has après dels personatges durant el joc on l'acció més egoista que farà el nostre protagonista ens sembla del tot correcta és gràcies també a aquest nivell narratiu i empàtic que els escriptors de The Last of Us han assolit al llarg de tota la història no patiu perquè no desballaré molt com heu vist he intentat ser una mica més ambigu del que us tinc acostumats ja que si heu jugat el joc entendreu perfectament del que us parlo i si no us animo a descobrir la muntanya russa emocional que és però esperem un moment que tota aquesta secció ha aparegut perquè en Robert Molina ens la va demanar i coneixent-lo sé que és un completionist que s'ha passat el joc com a mínim 20 vegades que té el trofeu platino i segurament forma part de la comunitat d'Espit Run del joc així que també hauré de parlar una mica de com funcionar el joc com a joc no només de l'argument si inicialment us deia que Naughty Dog sempre estava apuntant a l'avançament tecnològic dels seus projectes amb The Last of Us no va ser menys gràficament el joc és una millora respecte a l'últim Uncharted portant al límit la capacitat de la Play 3 fins al punt que quan van haver de fer el remaster per la Play 4 van haver de fer pocs canvis per adequar-lo al que es consideraria un joc de nova generació a nivell jugable tot i que segueix sent una aventura d'acció d'en tercera persona amb càmera per sobre de l'espatlla el funcionament abandona les mecàniques d'acció hollywoodiense d'Uncharted i accentua el realisme per exemple quan agafes un objecte o el vols utilitzar en Joel l'ha de ficar a la motxilla o agafar-lo de la motxilla i mentre ho fas el joc no mostra el típic menú que congela la partida fins que decideixis no el joc segueix en temps real i si estaves enmig d'una emboscada enemiga ho sento xato però la vida és així i les vibres de terror més que ser campi com podrien ser certes seccions de Jack and Daxter o sobretot a Uncharted es basen més en el so dels enemics en especial els xasqueadores una mena de zombi sec que utilitza espatecs de llengua per ubicar-se en una mena d'eco radar si fas soroll estàs fotut a més els recursos que t'ofereix el joc estan força limitats i molt sovint has de fabricar armes improvisades però esclar els materials per fer-les també són escassos i serveixen per fer altres objectes com cures o eines així que hauràs de triar i descartar opcions constantment i per últim i ho portem escoltant de fons tota l'estona és la música composada per l'argentí Gustavo Santaolalla és una delícia aboca perfectament el sentiment de desolació i pèrdua que impregnen el joc alhora que sap mostrar els petits rajos d'esperança que de quan en quan apareixen durant l'aventura i és normal aquest tio ha guanyat l'Òscar amb les seves composicions per Babel o Brockback Mountain i per acabar parlem del futur de The Last of Us si bé inicialment semblava que Naughty Dog trencava la seva tradició de desenvolupar trilogies en generacions diferents recordem aquest joc s'estrena encara a la Play 3 i el següent joc que van fer va ser per la Playstation 4 que era la quarta entrega d'Uncharted que realment pocs demanaven doncs al final es va confirmar que sí que The Last of Us seria una realitat com comentava el Rubén la setmana passada tot i que arriba amb una mica de retard degut a la pandèmia aquesta una molt real del coronavirus i que a més ho farà durant el cicle final de la Playstation 4 aquest pròxim jun podrem disfrutar de la seva seqüela protagonitzada per la Ellie que ha crescut una mica des dels esdeveniments de la primera entrega Òbviament també de fer esment i no ho puc evitar de la recent polèmica que hi ha hagut amb aquesta nova entrega on algú va filtrar-ne les cinemàtiques i la història completa inicialment es va pensar que es tractava d'un ex treballador de Naughty Dog amb venjança pel crashing que són hores de feina excessives i pressió laboral que pateixen els desenvolupadors de videojocs que a més va ser una polèmica que va aparèixer a l'hora que la filtració però no es veu que ha sigut un paio que va accedir als servidors de Naughty Dog això sí la polèmica del crashing realment ha aparegut i a veure com afecta un possible boicot del joc ah i espereu perquè també s'està preparant una sèrie serà per HBO el showrunner serà Craig Mazzin que aquest passat any ens va dur l'excel·lent Chernobyl i comptarà amb els creadors del joc original i el compositor argentí doncs això en definitiva The Last of Us és una mostra brutal del que els videojocs poden agregar a l'experiència cinematogràfica ja que la història que planteja tot i que ben sòlida si fos simplement una ficció de cine o televisió resultaria bastant trillada mentre que el fet d'afegir interactivitat a aquesta base resulta que ho potència ho fa més immersiu i expandeix l'experiència per això diem que els videojocs tenen tant que portar inclús els menys propensos a creure-ho Bueno, está claro que esta frase aunque no hayas puesto el nombre también va para mí No, no te confirmo tus sospechas Gracias o sea gracias por los dos guiños en el fondo hay un guiño inicial No, no yo además he de decir que ante los videojuegos últimamente voy como no con un tío con prejuicios no, no, para nada voy ahí como bueno, a ver, a ver a ver, a ver todo lo contrario o sea, voy como a la sección como a la película de Colorado of Space con ganas de creérmela con ganas de creérmela ¿sabes? Yo he de decir además que escuchándote veo que el mundo de los videojuegos tiene o quizás es una cosa particular tuya Ferran ¿no? pero esa terminología en inglés ¿no? aparece continuamente ¿no? Sí, te moco Sí, per totes aquestes paraules como Early Adopters Early Adopters es que era como What's this? What's this? What's Early Adopters? Lo explico muy rápido Early Adopters o sea, los que adopten algo muy al principio es cuando una tecnología acaba de sortir no es només les consoles també serveix amb les televisions amb els wifi quan una tecnologia és molt nova i no està implementada sempre hi ha gent que corre el risc per dir-ho d'alguna manera de comprar-la i fer-la servir quan encara no estan al seu màxim explendor i les consoles quan surten acostumen a dir no hi ha gaire gent jugant a aquesta consola no té gaire jocs però hi ha alguna gent que ho fa i en aquest cas aquest joc va fer que molta gent el comprés Vale, perdona Ferran seria com un conejillo d'indies és diferent perquè això són els beta-testers això és el beta-tester podríamos hacer exacto un día un gag con el tema inglés però bueno, guai bueno, tiene muy buena pinta este videojuego en el fondo o sea, suena muy bien suena muy bien además parecen dos en uno me da la sensación de que hay dos juegos en uno por la idea de la elipsis que no sé si eso de la elipsis realmente es una cuestión argumental és argumental és per entendre'ns d'una manera és el pròleg d'una pel·lícula com Indiana Jones que tens un principi i en seguida està la resta de la pel·li o sea, tu empiezas et posen situació et posen situació d'una forma molt ràpid i ja està tu empiezas con los 20 años más tarde no, empiezas con la niña pero eso es un 2% del juego mira, perquè et fiquis el cap a App la pel·lícula de Pixar que té aquell pròleg de la parella quan es coneix i mor i després és una cosa semblant emocionalment també és molt semblant perquè t'està fent una mena de comprimit històric on et destrossa perquè tu comencis la història de debò amb l'estat d'ànima adequat per entendre-la genial a més que també la nena se'n va cap al cel com a App sí, App suposo no, yo lo que veía del videojuego había cosas que me recordaba a una peli que ya he mencionado aquí que es la del viento de amnesia y sí que hay sí que hay esta idea de cuando el mundo se va a la mierda por así decirlo y quedan pocos elementos que lo puedan salvar o pocos ciudadanos que lo puedan salvar siempre se tira mucho de esta imagen si es cierta de adulto, niño o adulto, adolescente es decir, de ese tándem porque al final el niño o el adolescente representa el futuro y si lo salvas estás salvando el futuro cuando a la hora de la verdad ya nos estamos dando cuenta que somos una raza demasiado fuerte incluso con todas nuestras miserias para que no se caiga sí, sí a mi em va saber greu pensar ostres, el Rubén ens ha recomanat en Las Tofas que hagués sigut un joc molt bo de portar durant la pandèmia perquè té aquest component però és veritat el que tu vas dir com a més ho vas comentar en un editorial que al fin de cuentas somos como cucaratxes sí, sí, no hay manera es totalmente cierto a nivell cinematográfico comentabas aquesta pel·lícula que per cert no he vist està molt clar Las Tofas ja us dic no té res original es basa en les típiques pel·lícules de zombis com La noche de los muertos vivientes o inclús en pel·lícules apocalíptiques com El libro de Eli o En la carretera té molt en la carretera moltíssim de to de personatges però no es tan que l'originalitat sinó com t'ho explica i com et fica dintre és a dir jo recordo jugar-lo el 2013 quan va sortir i dir mira que no m'agraden les històries de zombis perquè a mi no m'agraden les històries de zombis però els personatges aquí me'ls estan explicant d'una manera i ja estic ficant-me a la seva pell d'una manera que m'interessa saber on van i és una pel·lícula molt d'això i a més és bastant adult a nivell d'emocions no ho vull explicar al final ja us dic al final és jo sempre el comparo amb el final del Padrino 1 on una mentida es converteix en el gran gir i en la gran veritat de la història és a dir no ho puc explicar gaire més la pones muy arriba ara ja con esto ara ja ho dic te voy a seguir los pasos es muy hype esto i una cosa que també joder que no ho sabia i que a més li dona molt de protagonisme a la història que és la música la música que has comentat el Gustavo Santolalla té una música la banda sonora òbviament és molt emotiva s'ha de dir que s'utilitza de forma bastant intel·ligent no és in your face com has ensenyat abans amb la Color Out of Space no és allò de aquí has de llorar i te pongo una música no no a part el joc està dividit que això no ho he explicat en 4 estacions comença otoño invierno primavera verano hòstia esto es una pel·li de Kim Kiduc comença bueno ha passat d'això Dani de la Orde però empieza con primavera sempre en vida en con primavera no perdona este creo que empieza en verano verano otoño invierno primavera porque acaba con lo positivo aunque ya te digo que el final no es exactamente positivo pero que es un joc que está muy bien calibrado a nivel de guión sobretot en aquel joc igual que en Autidoc ya os he explicat que tecnológicamente siempre había destacado aquí ya estaba en un punto en que tampoco había de demostrar gaire y en cambio se van voler posar muy serios con el guión y es que se le puede tatchar muy poco a nivel de argument a nivel de evolución de personajes de dinámica de diálogo los diálegs son brutales y es muy serios es un joc muy serios y muy bien hecho este es el gran punto d'aquest joc i hi ha alguna cosa ara que comentes sobre la Autidoc guarda alguna relació de l'imaginaria de la Autidoc en el sentit no tinc només de Crash o de Jack and Daxter però hi ha algun easter egg algun guiño de fet es volia creure molt que l'univers de l'Esto Fuzz és el mateix d'Uncharted perquè en l'Uncharted 3 vam fer un easter egg on hi ha una baralla en un bar tu com l'has jugat sí hi ha un diari a la barra del bar que si tu el mires posa infección de ongo s'estranya està entrando en el país però no no és el mateix món és a dir simplement Autidoc igual que en el Uncharted 4 tu pots jugar al Crash en una consola que et trobes a la consola que tens a casa pots jugar al Crash Autidoc fa referència als seus propis productes però no són universos separats no té més hi ha una cosa si no teniu una pregunta més que és el que no ho he dit no que no ho he dit que és que aquest Cordyceps aquest fong existeix és real és a dir s'han basat en un fong real el que passa que no afecta les persones afecta les formigues si busqueu Cordyceps hormigues en Youtube baix al·lucinar hormigues tombis no Cordyceps hormigues o hormigues tombis que de fet se les coneix com hormigues tombis perquè és un fong que això t'ataca el sistema nerviós i obliga les formigues a pujar al més alt d'un arbre i quan estan al dalt d'aquell arbre els fa esclatar el cap on estan totes les esfores de la formiga perquè s'escampi més el fong és un fong que utilitza d'aquesta manera llavors clar aquí van agafar el joc i van dir harem-nos lo mismo però con humanos hòstia Ferran això sembla en l'últim capítol que van estrenar Rick and Morty aquesta mena fongs que exploten bastant el concepte d'infecció és una cosa molt típica de fet seguint en pel·lícules també té molt de l'amenaza d'Andròmeda també té molt d'estallido bueno perquè parece que al final i el otro día esto lo digo a raíz de un documental que hay en Netflix que ya sabéis la serie esta documental en poques palabras que aborda también el tema del coronavirus hemos oído un mogollón del coronavirus y oye después de haber oído tanta información sobre el coronavirus llego a este documental y aún así me satisface y realmente me aporta evidentemente cosas que repite pero algo que comentaba era el documental era que en el fondo todos estos virus ya existen en la realidad animal que el problema y en ellos se mueven tranquilamente por así decirlo el problema es cuando estos virus pasan a la realidad humana cómo nos afectan además cómo mutan porque de hecho en contacto con el humano son virus que acaban mutando y esto es lo que ha pasado realmente con el COVID pero claro en el fondo y en el momento hay un documento en el documental que es brutal cuando pillan a los murciélagos que al final se ve que son portadores de virus a un nivel inimaginable no sé on era es que no m'inventaré el tal percent pero vaig a llegir un lloc del 60% m'ho invento de les malalties estranyes que hi ha hagut a la humanitat han sigut de ratpenats están en los murciélagos exacto perquè són es fiquen a tot arreu conviuen a molts llocs on hi ha humans és a dir tu Pol que tens una guardilla a casa que tens ratpenats tio ah no per suposat i com pots veure l'altre dia Ferran això Adriana ara sóc apicultor perquè m'han entrat m'han entrat a velles als altaveus que hi ha enforadets i m'han fotut a dins su casa rosa no, no, no esto es la letra pequeña de todos aquellos que se quieren volver al campo i jo he viscut que jo he viscut Pol a casa teva que els teus gats caça ratpenats ah sí bueno menos mal que tienes equilibras la balanza muy bien pero de hecho lo del murciélago se acaban enterando claramente que forma parte del COVID porque coinciden en un 96% es decir cuando analizaron el virus ya habían analizado al murciélago durante bastante tiempo y cuando encuentran el COVID se dan cuenta que coinciden en un 96% en virus que ya habían estudiado en los murciélagos y es ahí donde ven claramente la relación pero bueno estamos vivos vamos a vivir así que hay vida después de la muerte hay vida después de Afterlife de Afterlife Serious Serious dicho chicos hoy os traigo la serie Afterlife de Ricky Gervé y qué mejor que hacerlo de la mano de Bill Withers y su gran tema Lovely Day una canción que es una maravilla yo creo que esta canción la tendríamos que escuchar cada mañana al despertar así en plan mantra y más en estos días que corren no sé ¿estáis familiarizados con Bill Withers o qué? sí por las noticias bueno el ritmo familiarizado al menos con la música sí con Lovely Day sí porque de hecho es verdad lo que estabas comentando Ferran en las noticias de hecho Bill Withers está hoy aquí entre nosotros es una manera de decirlo por dos motivos porque por un lado forma la banda sonora de esta pedazo de serie Paul llamada Afterlife ¿vale? y porque por otro lado Bill Withers desgraciadamente murió al principio de este confinamiento no sé si era un señor evidentemente mayor ¿vale? pero que murió al final de marzo por así decirlo y con tanta con tanta muerte que nos ha estado acompañando y que desgraciadamente nos seguirá acompañando pues no no lo recordamos como era debido en esta empanada así que desde aquí fuerte agradecimiento a Withers por sus aportaciones musicales de los 70 porque como ya he dicho más que canciones no sé son como mantras sus temas no solo hablo de este Lovely Day sino de Lean On Me Lean On Me o Ain't No Sunshine si no Ain't No Sunshine y superversionado de hecho yo creo que Withers da para un programa porque el tío además estaba metido en la marina antes de ser músico ¿vale? pero bueno da para un programa da para una sección ya veremos en un futuro pero ahora toca sumergirse en Afterlife una serie Paul que con todos sus defectos a mí me sigue pareciendo una maravilla he de decirlo porque creo que tiene grandes virtudes después las vemos pero antes por si alguien no está familiarizado con la serie que damos por sentado que todo el mundo la conoce ubiquemos al oyente Hammock ahí entra la banda sonora de Afterlife Hammock Afterlife es una serie de Netflix que hace menos de un mes que ha estrenado su segunda temporada y por cierto ya está confirmada la tercera vamos a ver cuando la pueden grabar pero está claro que habrá una tercera estamos hablando además de una serie más bien breve en estas dos temporadas son seis capítulos por temporada y unos 30 minutos por capítulo así que típica duración británica es una serie que hasta el momento se puede consumir en menos de seis horas pero que insisto yo recomiendo saborear lentamente lentamente porque a pesar del ritmo tiene un ritmo bastante fácil bastante ágil pero yo considero que las pausas son muy necesarias para abordar los temas que la serie propone y que repite y repite y de alguna manera de tanto que repite si la consumes del tirón hostia potan bafá como diría potan bafá que estampanada y ya sabéis lo difícil es mucho más difícil coger un empacho pero bueno ¿qué temas propone realmente Afterlife? ¿qué temas propone? después de la vida es decir la vida después de la muerte ya lo dice ¿no? su propio título pero lo gracioso es que ese mismo título juega en una partida contraria además de que nos habla de la vida después de la muerte también nos habla de el resto de la vida la vida futura la vida que queda tras un determinado suceso son dos acepciones que de alguna manera ofrece la expresión y esa es la gracia bueno es donde estamos ahora ¿no? la vida después de la muerte del coronavirus en este caso de hecho es verdad que estuvimos aquí hablando de Anorthodox y de otras series pero una serie perfecta también para para este encierro que yo llamo para este confinamiento de hecho la estrenaron en abril si no me equivoco en Netflix pero bueno volvamos a la idea del título que son dos ideas que se complementan y a fin de cuentas el título lo que hace es traducir en palabras lo que suele pasar ante la muerte que unos se mueren y se enfrentan a su afterlife quien sabe cómo y dónde pero así se enfrentan y otros permanecemos y nos enfrentamos a sí mismo al vacío de la muerte a la muerte de los seres queridos evidentemente y es de este segundo afterlife que nos habla valga la redundancia la serie afterlife ¿no? de la vida de aquellos que se quedan y en este caso concreto de la vida de Tony el protagonista de la serie sin su mujer Lisa Tony y Lisa Lisa se ha muerto hace muy poquito de cáncer y de hecho la serie empieza ya con la ausencia de Lisa triste muchísimo evidentemente pero no piensen que la serie es un camino tortuoso a través de la enfermedad y la depresión y que continuamente nos ofrece unos recuerdos tan felices del pasado que vistos desde la pérdida actual pues puedan invitar al suicidio sí, sí también un poquito un poco bastante pero no pero no porque yo creo que la gracia de Afterlife es que por un lado ofrece en estos 12 capítulos ofrece esta acertada exploración del duelo algo que realmente además se ha trabajado bastante poco en el medio audiovisual a la vez que nos invita continuamente a reconciliarlos con la vida es decir se mueve como en esta en esta dualidad y todos estos temas que acabo de comentar que yo creo que la serie toca y muchos más de carácter humanista los toca no sé con una sinceridad los va relativizando y evidentemente ahí está el humor también de Ricky que ahora hablaremos de Ricky Gervais pero que más que entristecer todos estos temas lo que hace ese humor y esa distancia esa relatividad es ayudar a reflexionar sobre aquello que yo considero realmente importante mientras te echas no diremos unas risas no diremos unas carcajadas pero sí que es cierto que vas acompañando esa reflexión de algunas sonrisas propias de aquel espectador sobre todo que se reconoce a sí mismo en el patetismo humano porque además en Afterlife continuamente vemos ese patetismo humano rozando límites insospechados pero como decía presentados con una gracia hasta con una ternura que hace que al final pues los aceptes yo diría que esa es la palabra yo diría que esa es la palabra terror Sí, claro a ver, también te puede dar urticaria esa ternura no, no, no pero me refiero que más que estamos hablando de Ricky Gervais que nosotros hemos portado a este programa la gente la gente la gente se puede pensar que es un festival del humor y no exactamente ya lo estás comentando Sí, de hecho ahí es donde voy porque antes de ir a Ricky Gervais simplemente recordar lo que hablábamos el otro día también en el programa de aniversario como lo que decíamos y lo decíamos a raíz de unas declaraciones de un escritor portugués Gonzalo Tavares que la cultura nos tiene que colocar frente a la muerte y solo puedes percibir lo que realmente es importante si te percibes mortal eso es básico eso si no díselo a mi bebé de siete meses que como no lo empiece a entender lo tendremos complicado ya he visto cuál es la distancia entre el sofá y el suelo pero evidentemente no con esa simpleza con mucha más complejidad así lo decía Tavares y yo creo que Afterlife lo demuestra y bueno ya lo habéis visto y yo lo he dicho varias veces también quién está detrás quién es el terapeuta aquí quién es el pensador Tavares evidentemente es Ricky Gervé y como decías Ferran Paul ya lo trajo ya lo trajimos a esta gran empanada Paul tuvo la suerte de ver más bien la otra cara de Ricky Gervé la cara que yo de hecho yo he hecho yo he hecho portar esta cara exacta ahora tú portas la cara potser más humana más introspectiva no la del cabrón yo creo que al final él parte de la misma idea la introspección es decir él parte de la misma reflexión porque evidentemente en sus monólogos también hay mucha reflexión sobre la muerte sobre esa reconciliación con la vida yo creo que Rick Gervé continuamente en sus monólogos se está reconciliando con la vida a través quizás de mostrar las miserias humanas lo que cambia es el tono el tono sí que es muy diferente y yo he de decir Paul que además ese tono tampoco lo conocía es decir yo si algo conozco a Ricky es bueno mejor dicho a Gervé es por sus monólogos por sus monólogos por ese humor mordaz hiriente no le conocía esta vertiente tan sensible esta apuesta por el melodrama y de hecho seguramente porque no había consumido sus series para el que de nuevo para el oyente que no lo conozco es un tío que es humorista escritor y ahora claramente en Afterlife pero en otras series evidentemente director guionista actor es un tío con bastante talento podríamos decir hombre puto amo si no ahora Ricky Gervé Ricky Gervé té aquestes dues vertents que ya estás comentant que es l'humor y un humor muy ácido y muy cabrón que diría el Paul pero después tiene una parte de tendresa que incluso en los monólogos cree porque en los monólogos también te habla más de los animales la suya manera de tratar los animales es demostra diuen que un psicópata si vols detectar un psicópata es como trata los gos o como trata los animales y el Ricky Gervé si algo te es que a los gatos a los perros yo creo que el tío justifica su falta de amor por los niños que es una manera de decir falta de amor por la humanidad con el haber pero que yo soy capaz de amar que tengo mucho amor en mi interior simplemente no amo a los niños de fet per això suposo hi ha el personatge del gos a la sèrie exacte però és que de fet el Ricky Gervé és un exemple claríssim dels que són els nihilistes positivistes que són la gent la vida té valor en quan no la sobrevalorem és a dir per què estar tan en contra de la religió o de la gent superreligiosa o per què estar tan en contra de la hipersensibilitat i de la pell fina perquè considera que és gent que li està donant un fals valor a la vida i per lo tal li està fent un menyspreu a la vida i el Gervé no diu que no s'ha de disfrutar la vida no diu que la vida és maca no diu que no existeixi l'amor diu que existeix en quan que no el busquis de forma artificial i deixis que les coses passin i Afterlife el seu personatge es dedica tota la sèrie a menysprear a com els altres fan esforços però bueno Adrià no el tema el tema el tema el tema el tema es que estás totalmente en lo cierto es un tío que tiene un discurso muy claro y que aunque podamos ponerlo en duda al ver estas dos realidades monólogo más serie en el fondo como decía parte de lo mismo es un tío con un discurso muy claro y que es un discurso más bien como tú decías puede tener esta apariencia ni lista pero en el fondo es un tío que es un positivista también y un enamorado de la vida un enamorado y si no intentar escarbar en su pasado y os encontraréis con algo que vamos es alucinante no sé si ya lo habéis escuchado por favor Ferran haznos ese favor haznos ese favor que podamos oír las mieles de su discurso pero no en un formato dramático ni de serie ni de cine sino en algo más bien musical que suene que suene ese piano y ahora no os penséis que Ricky también toca el piano eres tú Adriano ¿no? quién sabe soy yo exacto bueno yo os voy contando yo os voy contando este tema que suena es de principios de los 80 de hecho es del año 83 es bastante obvio por esta melodía que pegadiza que acompaña y aunque no tuvo mucho éxito en el Reino Unido tampoco es que fuera un desastre porque además en el UK puede que no tuviera mucho éxito pero en Filipinas arrasó arrasó de hecho parece ser que se convirtió en una especie de himno del amor y del desamor evidentemente entre los adolescentes filipinos de los 80 estoy hablando de una canción que se llama More to Lose más a perder del grupo Seona Dancing pero ¿quiénes son estos Seona Dancing? y ahora ya ¿quiénes son los que suenan? a mí me suena mucho la voz venga Paul Paul ilumínanos ha pasado que era lobo lesbias pues es nuestro querido Ricky Gervais ¿en serio? es nuestro querido Ricky Gervais espera espera vamos a escultarlo vamos a escultarlo now it's over my father's free but I feel colder thousands tortured lives have fallen de un y dos sí, sí sí, sí, sí no, no y de hecho si vieras las imágenes de este videoclip desde el año 83 como hablábamos al principio esto también da para una sección entera yo creo que aquí Gervais se parece más a Bowie que al Gervais que tú conoces ¿eh, Paul? al que tú viste en el escenario al que tú viste en el escenario ese no se parece de hecho el mismo Gervais en unas declaraciones no tan no tan antiguas dice que claro que él con 20 añitos recién salido de la universidad o en el transcurso de la universidad ve a Bowie interpretar Heroes ¿no? por primera vez y se dice a sí mismo yo voy a ser un rockstar o popstar como queráis ¿vale? lo más gracioso o ala mira penjarem penjarem imatges a la xarxa a la xarxa al Ricky Gervais androgin es Ricky Bowie Gervais Ricky Bowie Gervais sí, sí pero a ver por otro lado es acojonante que este tío con lo talentoso que es en lo que hace ahora no lo hiciera tan mal en los años 80 cantando y otro marujeo que he rescatado por ahí es que cuando a él le han preguntado hace poco bueno ¿y qué piensas cuando te ves ahí? porque claro nosotros quedamos alucinados él seguramente también es un tío que tira siempre por un short cut por un atajo y dice que pues que entre ese tío de cantante ¿no? ese cantante y el humorista de ahora hay muchas pizzas de diferencia y eso es verdad es verdad hay muchas pizzas de diferencia pero bueno marujeos aparte aquí lo interesante es ver como Gervais tenía claro que quería crear y quería tratar con el público al final lo ha conseguido no con la música lo ha conseguido y por otro lado también y como apuntaba antes de poner de que escucháramos esta canción lo importante es comprobar como tras la fachada de Tío Hiriente Gervais es un romántico es un romántico y recuerdo que la letra enamoró a toda una generación de Filipinos pero es que además en Afterlife volvamos a Afterlife sí pero bueno dices lo de Filipinos como si los Filipinos fueran conocidos por no enumerarse nunca que esta canción rompió sus corazones de hielo no no no para nada para nada para nada no lo digo lo digo en la medida que pudo irrumpir en toda una sociedad y quizás alejada ¿no? de la idiosincrasia británica irrumpir con fuerza y enamorar de hecho hay comentarios cuando buscas la canción que te dice que ¿quién no hizo el amor por primera vez en los años 80 con este tema? pues que bien porque tú a eso vas a descubrir para la Tebadona Adriano que es filipina no no no he de decir que mi mujer es una mujer de apariencia filipina pero que si le preguntas ¿cuántos años lleva aquí? te dirá la edad que tiene ¿sabes? que nació aquí ¿sabes? entonces sí pues evidentemente ha vivido de la cultura filipina en casa pero después su realidad ¿no? ha sido más la nuestra en el fondo esto lo sé porque vivimos en una gran empanada la era digital es una gran empanada informativa ¿no? y al final rescatas por aquí rescatas por allá exacto parlant de era informativo os faig un update si esculteo algo raro es porque una abella ha entrado ¿vale? al altaveu ya tenemos el zoo en tu casa guay guay Paul protagonista de mi chico 4 ¿sabes? ¿se acuerdan? la película de mi chico con el Macaulay Culkin que le picaba una abeja sí que me ha conozco y tanto joderla viene el cine y todo bueno volvamos a la serie y volvamos a esta parte ¿no? a la parte del amor que puede que quizás sea la que se genera urticaria ¿no? no lo sé no a mí no a mí no a mí no ¿eh? no vale guay está bien saberlo porque claro ya os he comentado ¿no? la serie se inicia con un Tony en soledad porque ha perdido a Lisa porque ha perdido a Lisa pero de hecho la serie también nos muestra una historia de amor porque claro Yerbe elabora en Afterlife una intensa descripción del amor hemos hablado también del duelo ¿no? pero para aceptar ese duelo continuamente nos recuerda cómo era su relación de amor por un lado por los vídeos que ella vídeos que ella ha grabado personalmente y aparentemente en secreto para que él vea una vez falte y otros vídeos que se van mezclando en paralelo que el mismo Tony o Richard B ha grabado sobre Lisa mientras eran felices y estaban juntos ¿no? entonces son vídeos que consumimos a la par de sus lamentos en solitario y por eso hay veces que la peli más que un melodrama parece una comedia romántica es cierto hay momentos que sobre todo por algunas canciones que aportan secuencias de estos montajes que van uniendo diferentes vidas que tiene un puntito casi de comedia feliz pero claro también ahí tengo que rescatar otro marujeo es que Ricky Gervais es un tío que aparentemente lleva toda su vida con la misma mujer sí eso es bien sabido sí sí la escritora Jane Fallon como te has dicho Paul ahí está ahí está es verdad o sea en el fondo el mundo de Gervais está ahí porque está el amor familiar o sea el amor entre cónyuges pero también está el amor familiar está el amor entre amigos entre colegas de trabajo y como habéis comentado el amor a los animales fundamental gracioso por eso ¿cómo se llama? el perro ¿os acordáis o no? hostia no me recuerdo sí hombre sí pensar en las aficiones de Ricky Gervais ah pues se llamará Bourbon se llama Brandy Brandy aunque diga que es por pizzas la diferencia entre uno y otro el del pasado y el de ahora yo creo que es más por el por el pirriaki por el pirriaki pero es que es así es una serie que aborda el amor aborda el duelo pero el amor como he explicado lo aborda en todas sus diferentes ¿no? estamentos realidades no puede que que parta de él ese amor porque él tiene muy claro cuál es el amor que tiene que es hacia su mujer hacia el pasado pero sí que es cierto que hay toda una serie de personajes secundarios que para mí son increíbles no me gusta tanto la relación que establecen con él es decir yo creo que son unos personajes secundarios que fallan en el momento que se relacionen o que tienen que aportarle al personaje de Tony pero que ellos por separado y con sus pequeñas historias hablándonos de ese amor o de ese amor son una maravilla son una maravilla ya te digo estoy no sé si os acordáis de todos pero el padre de la residencia te iba a preguntar ¿quieres que entremos en los personajes? el meu gran problema d'aquesta serie son algunos personatges bueno claro al final satisfacer en todas las direcciones será complicado pero bueno vamos enumerando el padre en la residencia la mujer que lo cuida la relación del padre y la historia de toda la trama de la residencia a mi em sembla bastant ben portada sí ella está muy bien en comptes de fer la típica historia de fill que ha abandonat el padre i sentirse culpable no no ho potencien des de no no aquest tio té bon cor és a dir t'estan presentant un personatge al gerbé al ton que té el cor trencat però cada dia va a veure el seu pare i no ho fa per culpabilitat ho fa perquè de debò l'aprecia i li agrada anar-lo a veure i li explica les seves misèries és a dir el fa partícep de la seva vida sí aunque está ausente evidentemente el padre está ausente apenas conecta en un diálogo con el hijo pero que sí que es cierto que también nos permite reflexionar sobre otra realidad que es la muerte de alguien a quien se le ha sustraído la vida en un momento que quizás no tocaba y la muerte en vida porque al final es un padre que está enfermo y está en una residencia y necesita cuidados diarios es una muerte también pero en vida pero está presente de alguna manera él está conectado a una muerte a la ausencia pero físicamente está más conectado a su padre que tampoco está entonces hay un trampantojo ahí hay una realidad doble que me parece muy potente es una buena decisión Adriano tú has dit que no has vist altres sèries a mí aquesta trama em va recordar molt a la sèrie anterior que es Derek on el Ricky Gervé fa d'un home de discapacitat mental que ajuda a una residència d'avis internats on també n'hi ha molts que tenen aquesta falta de presència mental i està molt ben portat i crec que en quant a això quan el que és la trama de la residència d'avis amb el pare i la dona està molt ben portada perquè a més la dona és el nou interès amorós el fet de refer la vida i com ell inicialment s'hi oposa i aquest és un problema que tinc amb la sèrie que és que el seu gran conflicte és aquest és tornar-se a obrir la gent a través d'aquest personatge de la cuidadora i la sèrie cada episodi mira que són pocs la sensació de reiteració d'allargar el conflicte es fa una mica pesat això ho he comentat jo en un moment al principi de tot que la sèrie repite i repite que la recomendació de consumirla por capítulos no solo tiene que ver con darle espacio a cada idea que propone sino tampoco empacharse perquè sí que és cierto que és una sèrie molt reiterativa i encara que també apuesta quan tu consumes la primera temporada i ves que hi ha un aparente desenlace i hi ha una segona temporada que podes suponer com un punto de inflexió en su vida és a dir ostia no havia superat l'ausència de Lisa però la primera temporada ens intenta explicar que hi ha una possibilitat que hi ha una possibilitat de volverse no enamorar de Lisa no si de la vida i claro ens enfrentamos a una segona temporada que és una repetició en el fons totalment no ofrece ningun arco temporal del personaje més allà que esos pequeños detalles que todo humano vamos adquiriendo en los cambios como el cambio del Coral Minus tot i que perdona tot i que jo et vaig dir recordes quan vaig veure la segona temporada et vaig dir m'ha agradat més la segona que la primera perquè l'he vist més enfocada amb la sensació que la primera temporada no acaba d'entendre que em volia plantejar en general la sèrie entenia el concepte entenia això i en canvi la segona va molt clarament a una cosa tot i que sigui una repetitió no no és que és totalment cierto lo que dices és que la segona és que la segona té com una repetició la reinvenció és una pretensió que tenim sobre nosaltres que és absurda o sea realment podràs planteartelo com oídas eh Adriano no és que podràs planteartelo en la infància però no en la edad adulta en la edad adulta simplement vas corrigiendo el camino poco a poco ¿sabes? és un poco ¿y qué era lo que te molestaba en el fondo a tipo para entenderlos jo veig que t'he fet cas i la vaig veure a tota el tirón primera i segona grande ja d'entrada això no però a veure jo com a bueno com vosaltres no però que som aferrims a Ricky Gervais la vessant potser més macarrilla no que és bastant el 90% de lo que és Ricky Gervais jo el que em trobo amb aquesta sèrie és que vol bueno com a bo idolat és un doble filo jo crec vol contentar un tipus de públic que mai a la vida consumiria ni els seus monòlegs ni el seu tipus d'humor negre és una sèrie que està feta precisament per contentar aquesta part de gent que em sembla superbé de fet és una sèrie que jo de per si no consumiria però sé que molta gent i sé de lluny que llocs com jo què sé Raku vull dir l'han deixat superbé com a sèrie i realment és una sèrie que jo sí que podria recomanar el que passa és que jo venim del Ricky Gervais que conec i no estic dient només del desenfrenat o caòtic o supernegre però a mi em ve al cap per exemple i suposo Ferran no sé si estàs d'acord amb mi però una sèrie que també estic parlant de fa temps però com The Office que és una sitcom boja amb molt de ritme comèdia constant hòstia les trames dramàtiques i sobretot la trama relacional diguéssim entre la Pam i el Gip em sembla d'una profunditat dramàtica espectacular entenc on vas també es dediques de diferenciar la sèrie britànica de la americana però Ricky Gervais està també jo por foto no he vist ninguna de las dos i ara me gustaría ver alguna de las dos què me recomendarais entiendo que la British no? no, no la British és lo que és són uns capítols no et pensis jo et recomanaria potser més l'americana que coneixent Adriano és possible que no t'acabi de convèncer perquè sí que és una sèrie molt emocional però que fa la trampa de primer et van a caer bé estos personatges primer et faran gràcia tot i que la primera temporada tot i que la primera temporada la sèrie va haver de canviar la segona perquè s'assemblava tant a la britànica que no funcionava perquè no són els mateixos actors no és la mateixa dinàmica però a partir de la segona agafa la seva pròpia entitat i es converteix més en una sèrie emocional amb grans gags no ens enganyem mentre que el Ricky és que clar Pol això que dius del Ricky Gervais i el públic que no el veuria mai puc estar d'acord que Afterlife està feta per aquella gent que pensa que Ricky Gervais no té cor i tu la veus i jo crec que també ho fa servir el seu favor de jo també puc fer coses així o jo també simplement puc arribar a aquest tipus públic jo crec que també és un repte per ell però és que aquí està el tema que a tu t'agrada Ricky Gervais no només t'agrada perquè el tio faci xistes molt negres és perquè tu saps que ell fa xistes negres perquè té un background darrere no personal sinó d'intel·ligència emocional la capacitat que té coño que és cantante i tot però de hecho una cuestión que quería no simplemente para que el oyente esté ubicado porque hay oído entiendo que a ver al final estaremos aquí entre fans de Ricky Gervais pero por si no se han dado cuenta hostia habéis estado hablando de The Office dando por sentado que todo el mundo lo conoce en The Office tenemos a Ricky Gervais como actor también como creador como guionista como director en la versión americana él ya no está como actor ¿me equivoco? bueno surto un capítulo un cameo hace un pequeño cameo pero sigue en la creación sigue en el en el ámbito creativo ella está al darrere sí y tant y tant sí no t'hi consta men no estuvo en la gestión en la gestació del projecte i em sembla que la primera temporada ajuda però precisament quan es dona en compte que s'ha de diferenciar la sèrie ell fa un pas enrere no és que la deixi en banda i en plan 5.000 hores és mejor sinó en plan oi però es nota molt l'humor seu sí però perquè els escriptors de la sèrie són fans de Ricky Gervais i saben agafar-lo Adriano perdona que no entens mai no que decía que el Ricky Gervais aquesta gent que descobreix que el Ricky Gervais té cor els que el veiem en els monòlegs no està fent simplement el macarrilla utilitza el macarrisme per apropar coses com Afterlife a mi Afterlife m'agrada com i així lo digo ja i luego continuáis no és que a mi Afterlife m'agrada perquè els temes que planteja em semblen molt guais i sobretot m'interessa el punt de vista d'una persona com Ricky Gervais i això la sèrie ho dona ara bé el gran problema que tinc amb Afterlife és el Ricky Gervais és el Ricky Gervais que vol el pol per què? perquè els seus personatges secundaris exacte aporten aquesta part se m'acudeix al psicòleg que em sembla el personatge menys que forma part d'una altra sèrie entenc que està fent un contrapunt però és un contrapunt que no és necessari i que a més molta gent que pensarà malament de Ricky Gervais que és que només és un pallasso amb aquest personatge ho tenen bastant clar en canvi hi ha altres personatges que també estan com molt trets de mare com és el carter aquest que s'autoconvida a la vida dels dames em sembla espectacular si mencionamos un poco los secundarios si us parece bien teníamos el padre de la residencia la mujer que lo cuida ese posible amor después él es escritor en un periódico de un pueblo ficticio ¿cómo es que se llama? Tambury Tambury Gazette se llama el periódico ahí tiene a su cuñado el hermano de Elisa que desgraciadamente murió y es el jefe claro, es el jefe es el encargado del periódico y todos sus colegas escritores a cada cual más patético después claro están los que has mencionado ya los sus los personajes directos que pasan por él su psicólogo su cartero su camello aunque no pasa la segunda temporada también está ahí su sex worker exacto no prostituta gran reflexión también y al final sí que es cierto que en todos estos personajes hay realidades de Ricky Gervais que hemos visto en sus monólogos que están ahí en algunos más latentes y menos y puede ser que esté contigo también en la idea que tú dices que el psicólogo es un mundo aparte es decir el personaje del psicólogo Ferran sí que es cierto que no parece formar parte de esta serie es que arriba el punt arriba el punt a la segunda temporada que ya no es el seu psicóleg que es el psicóleg del seu cunyat que está fet per contrarrestar una persona com es el cunyat que es buena persona pero que no sap actuar en el món i li posen un psicóleg que es mala persona i es pensa que sap actuar en el món llavors els posen cara a cara perquè la persona inactiva que és el cunyat vegi és la millor manera d'aprofitar aquest personatge que sincerament crec que sobra però en canvi el personatge del carter és que a mi em destaca molt el del carter perquè és exactament el mateix rol dintre la vida de Ricky Gervais són persones intrusives el psicòleg es fot a la vida del Gervais perquè és el seu psicòleg però clar ho fa d'una forma molt poc professional molt soez i el Gervais diu hòstia és que això és un imbècil que jo puc arribar a ser si em comporto amb egoisme absolut i el carter que sembla un egoista d'entrada perquè li està demanant oi, deixa'm entrar a casa teva a pixar oi, et he llegit les teves cartes oi, presenta'm la teva companya de pis que és prostituta no, és treballadora sexual no, doncs aquest carter és l'intrusisme en base del bonisme és un tio que vol formar part de la seva vida perquè considera que és molt paio i em semblen dos personatges que a mi tal sí que els pots contrarrestar l'intrus que ho fa per robar-te i l'intrus que fa per compartir que ja no és un intrus sinó que és una persona que vol compartir amb tu això llavors hi ha personatges que m'agraden més o menys però ens deixem un que jo per mi és el més important i és la contraposició és l'antipsicòleg no que és la viuda tio del cementiri aquest és per mi el millor per avall exacte el mirall la viuda que amb els gervés troben sempre al cementiri i tenen converses en el fons és com la qüestió dels llocs propis impropis ell va al psicòleg a tenir una teràpia així hablamos de la primera temporada i finalmente la teràpia la encuentra contemplando la muerte desde la vida contemplando la muerte que és una dona que viu al bank sí, sí, literalmente a mí nos a ver a mí al final si algo me falla con la serie porque podemos entrar en detalle sobre todos estos personajes y habrá personas que estén de acuerdo con nosotros y con otros el tema es lo que yo digo desde el principio el tono a mí hay algo esa ñoñería ese punto edulcorado que a veces funciona pero cuando es tan reiterativo tan insistente y además parte de personajes secundarios hacia Gervé no sé si me explico es decir no es lo mismo ver una situación o una escena ñoña pero verla a través de la ventana que esa escena se proyecte sobre el personaje protagonista y entonces estás pensando en una escena por ejemplo a la compañía de feina la Pell Roja que siempre es vol lligar al seu cunyat precisamente aquesta Pell Roja té un moment en la segunda temporada que se'n van a fer un café d'això que diu el personatge el Toni sempre diu vamos a hacer un café y se l'emporta y de sobte un personatge que durante toda la serie ha sigut bastante superficial agafa una perspectiva ¿es eso el que et molesta? ¿aquesta mena de vamos a proyectar sentimentalismo a todos los personajes? no, no, no es como para construir el personaje de Gervé y sus reflexiones sobre la vida y la muerte y sobre su posibilidad de volverse a enamorar no de Elisa sino de la vida la utilización que se hacen de esos personajes secundarios que a veces me parece demasiado reiterativa e insistente y edulcorada de una manera en la que sientes la mano del guión esa es la parte que me... Jo Adriano el que sí que et dic és potser el que més m'ha tret de la sèrie i et dic que és una sèrie que jo recomanaria des del punt de vista de com a... és a dir si ets un fan d'Ark i Gervés tampoc te la recomanaria però com a sèrie o sigui sense dir és una sèrie de Rick i Gervés et diria bueno és una sèrie que li diria a la gent però el que em treu molt m'ha tret molt i potser també és allò que deies del consum que me l'he fotut tot de seguida però és que a tots els capítols hi ha el mateix mecanisme d'ell plorant-li a la vida em refereixo a aquest arc que comentaves abans jo no el veig massa definit seu és un arc des d'un punt de vista que ell constantment es passa de veure un vídeo de la seva difunta esposa diguéssim que el fa sentir malament i després es passa el dia lamentant-se però clar això fins l'últim capítol està així per això és bàsic em refereixo ja és que em refereixo que a mi em ve al cap una altra sèrie i tu també l'has vist Ferran que a més l'hem comentat molt aquí que és Boja Horseman t'anava a mi Boja exacte Boja Horseman clar a priori és una sèrie d'animació també de Netflix però d'animació on el protagonisme és una mena de cavall antropomòrfic però i que és un mundo és un humanos i animals antropomòrfics o sigui que a priori la profunditat que hi ha és irreal però hòstia és una sèrie que ha abarcat sí que és més llarga òbviament però dins d'aquesta quasi no cit però d'aquesta comèdia negra hòstia ha abarcat temes que també tracta de fet el Ricky Gervais però ho fa d'una forma hòstia molt més en sol però lo sigue haciendo des de la mirada lúcida que juega també al delirio yo creo que hay un tono hay un tono muy diferente y aquí hay una idea de enfrentarse a la vida y por eso a veces tiene que para no resultar depresivo a los ojos del espectador tiene que ir edulcorándolo para hacerlo más fácil yo la serie la concibo y yo realmente la he ido consumiendo así porque si veía un segundo capítulo seguido ya no me interesaba ya no me entraba tanto entonces al final ha sido un poco mi propia naturaleza la que me ha ido recordando que tienes un capítulo de Ricky Gervais Pertiente pero lo he ido haciendo o de manera diaria o cada X días o sea un poco como el que medita o como el que medita o como el que hice sabeu que yo sabeu que yo sóc un gran consumidor de sèries pinch watching i precisament aquesta el que diu l'Adriano a mi em va passar veia un episodio i dos i deia ho deixo estar saps per què no perquè la sèrie m'hagi demanat ara pensa en això no no però sí que és veritat que ja es detecta que es digereix mateix millor amb petites píldores i potser l'error ha sigut Paul tregar-te-la ràpid sí jo creo perquè és molt reiterativa ja ho ha dit l'Adriano i sobretot és tan reiterativa i ho has començat a dir Paul abans amb el final perquè tota la segona temporada a mi m'agrada molt menys el final el final els finales en las dos abans de res parlem del final o no no no jo creo que podríamos dejar el final abierto però també recordar al personal que és esto que és una sèrie que pierden los finales en ambas temporades perquè funciona bien en el goteo exacto però perquè lo dices tu Adriano és lo que dices tu és una sèrie que un dels seus grans fallos és voler ser tan maniquea en certs moments hi ha moments on la sèrie el guió s'imposa i diu ha de passar això exacto i al final de la segona temporada en especial és tot l'arc que n'hi ha a la temporada arribes al final i tornes a estar la casella 1 de la temporada 1 i passa una cosa perquè crec que és també perquè en el fons té que passar una siguiente temporada té que replant i què serà la tercera la temporada serà una mejor serie que funcionara en plan no sé 100 capítulos i que feran saliendo de manera semanal ja te digo la concibo que antes he intentado decirlo que sonaba un poco loco como una especie de meditación como una terapia al final es una serie en sí misma que reflexiona sobre tales temas que son muchas veces los temas que cualquier persona puede reflexionar con su terapeuta de ahí que el psicólogo ya no sea necesario al final la imagen del psicólogo no puede jugar en la misma dirección que juega la serie porque si no sería ya hòstia superaburrido entonces quizás de manera equivocada Gervé intenta con el psicólogo depurar la parte no edulcorada pero a mí no es que seguramente es això que el Gervé no pot deixar de ser ell i precisament deixar malament el psicòleg perquè deu considerar que les terapies psicològiques a l'uso no solucionaran tots els problemes i la seva manera de remarcar-ho dient ei és el que deia abans les emocions existeixen però no perquè vingui un suposat expert a explicar-te-les tindrà raó i destrossa els psicòlegs bàsicament Ferran el personatge del psicòleg no sé si te'n recordaràs de The Office que a mi em recorda 100% que és la còpia del Todd Packer t'acordes que és l'amic també d'empresa del Michael Scott que és el fill del sortit perquè Gervé no tira de los mismos actores i actrices Gervé no és de estos tíos que vuelve a recuperar Mucho, mucho De hecho la que hace de su mujer en Derek hace de la chica que le gusta al personaje con deficiencia mental y el que hace en la última temporada es que ahora no me acuerdo el que quiere salir en el periódico constantemente el de la barba ese que es el vecino pesado que quiere salir siempre en el periódico este en Derek también aparece haciendo un personaje bastante parecido al psicólogo que és un salido que solo piensa en lo suyo y tal pero es que al final el que et dic d'aquest final de la sèrie que ja dic no vull desballar es ens torna a col·locar la primera casella de sortida perquè la tercera temporada sigui un altre ritol d'aquesta història perquè a veure una cosa que se li pot dir que és positiva és que no adulcora la realitat del dol i de la depressió les depressions no superen perquè de sobte un dia et dones compte que la vida val la pena exacto en la vida no hay diens si hay un diens es que la palmas por así decirlo bueno de fet això ho diu el psicòleg no? ah si es verdad algo dice así no diu en plan bueno pues no estés triste el psicólogo quiere dejar la profesión para montar un podcast con dos colegas ey ey el manly o sea quiere hacer una empanada cultural pero bueno yo sé que es una empanada yo sé que es una empanada cultural y tú Paul comentabas no no es que Paul comentaba el otro día que precisamente en el monólogo que viste el de Supernatural aquí en Barcelona el tío tenía un un o sea ahora no me saldrá la palabra otro auto-humorista otro comediante un telonero que apareció primero que él y que después lo has visto en la serie es que a mi em dóna sensació sinceramente no ho he comprovat no ho he buscat pero hi ha un moment que va anar a veure un monòleg un monòleg que no dic l'espectacle que van a veure tots junts sinó van a veure un monòleg que a més és una escena així cortante és una escena que podria ser molt Ricky Gervais en plan d'aquella comèdia aturada absurda grimosa que podria ser The Office però no acaba sent dramàtic doncs aquesta escena no ho dic com a bo Adrià no no porque a mi me encanta como sale ese drama ya pero como sale del drama con algo absurdo que el humorista se queda callado o sea el pavo para que el oyente se entere no el tio no no però aquest tio que està fent aquest monòleg a mi em recordava a les faccions molt el taloner que va portar ell és a dir és algú recorrent i és algú que està fent d'ell mateix suposo suposo eh no ho sé ja ho comprovarem després i si no Ferran pues treus aquest tall i està molt bé no és que yo recordaba como el tio le acaba porque Gervais hace el papel de espectador que no se ríe para nada y el humorista comete el error de querer interactuar con él y como para hacerse el gracioso y Gervais le dice no mira es que mi mujer ha muerto y la vida carece de sentido para mí pero es explayándose mucho más y claro me encanta el momento este que tú dices así pausado detenido de gotita donde que acaba diciendo el monologuista los paraguos son raros ¿no? los paraguos que se abren así como raro ya que estàvem explicando el tema intimitats de WhatsApp em fa gracia porque el paràdra m'està dient en plan tío es que clar la vas veure tota seguida quan ell es va fotre a riure quan jo havia vist la temporada aficionado en plan jo m'he vist una sèrie de vuitantes temporades en un dia ves que a cada cosa su dosis a cada cosa su dosis claro no no no no pero a ver Afterlife al canvi a la fi la recomanem tots tres bueno jo jo jo frevientemente jo la recopano per qui no li agrada a Ricky Zerbes la recopano per veure si cao la trampa per veure si cao la trampa o què bueno claro lo que está claro es que esto no es no es Luis uns momentets no aquí es un volia arribar aquí es un volia arribar Luis Ikei es Luis Ikei en un monologuista y era Luis en la serie que hacía estaba claro a mi em sembla molt més aconseguit molt més Luis Ikei pero mira donde está Luis y donde está Ríger has de vigilar que dius has de vigilar que dius ser muy auténtico en la vida al final pasa factura sabes doncs nois teniu alguna cosa més o perquè portem una estoneta no hi ha manera no hi ha manera hem tornat a parar a la base 0,5 y que quizás en la próxima estaremos en la 0,99 exacte está clar que els programes no duraran una hora fins que la ràdio ens obligui així que no hi ha cap si teniu alguna cosa més si teniu alguna cosa a dir encara podeu o si no ja hauríem d'anar tancant Adriano no no calle para siempre doncs anem tancant ei s'agraeix molt sentir la sintonia de tota la vida i tornar i tornar a sentir la nostra estimada Ibiza de Carrasco em pensava que anaves a dir la nostra estimada Ari però bueno també no hola tal i també home òbviament de fet fixa't que no l'hem canviat que tot pot passar exacte està por ahí ahora ya solo falta que esa canción la escuchemos esa sintonia la escuchemos en un estudio de Radio Desvern ah por favor por favor doncs mira abans de marxar recordem un altre cop xarxes socials si us plau comenteu lo bé o lo malament que ho ha fet l'Adriano avui explicant lo llarga o no que ha sigut la secció del Pol innecessàriament llarga potser i lo molt que s'ha notat que la meva estava gravada i llavors això utilitzeu el Facebook Empanada Cultural Twitter Empanada Cultura sense L Instagram Empanada Cultural us penjarem fotos avui d'Instagram del Riqui Gervé amb la seva època Bowie i els podcasts els trobareu a Soundcloud Mixcloud i iVox i ens veiem ens escoltem la setmana que ve nois una abraçada a tothom adeu ií a è er un av com i i i i i i i i i Ô i i