Sant Joan, Nits Blanques i l’estiu d’Oxenfree: del solstici al desastre del Fyre Festival

Música Pareu els pitets, que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Cultural. Un programa cuinat per... Pol Dígler, per Ram Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Música Futuro, futuro y futuro. Vivimos en una sociedad enfocada en el futuro. A veces lejano, utópico o incluso distópico, casi siempre inmediato. A veces las expectativas se adecúan a la realidad y encuentran un resultado satisfactorio, pero tan solo a veces. Porque el futuro es eso, un espejo alejado, ni negro ni roto, pero poco perceptible, en el que los humanos proyectamos nuestros miedos y anhelos. Y a tal distancia, poco se puede apreciar. Toca esperar al mañana. ¿Pero qué pasa con el mañana? ¿Un tiempo venidero que nadie conoce? Pues eso, que nunca nadie lo ha podido ver. Será porque el mañana siempre aparece disfrazado de presente. Y es así como ese ansiado mañana, las vacaciones, la playa y el sol, el verano, llega y sorprende. Porque el verano ya está aquí, señores y señoras. Para los súbditos también, concretamente desde el pasado viernes 21 de junio a las 5 y 54 hora española, catalana también. Y desde entonces, la oportunidad de disfrutar de los días más largos del año. Al menos desde este lado del mundo. Unas 15 horas y 10 minutos de sol por día. Y un sol poderoso, en su máximo esplendor. Más alto, más luminoso y más fuerte. Y así, más o menos hasta el jueves, que es cuando la cosa empieza a cambiar. Pero solo un minuto, un minuto por día, a veces cada dos. Así, progresivamente, como aquel que no quiere la cosa. Aunque el verano se asocia con la luminosidad, la vendimia, la abundancia y con la adultez del ser humano, esta estación del año nos cuenta todo lo contrario. Es en sí misma, como diría García Márquez, la crónica de una debilidad anunciada. Poco a poco, los días se acortarán y las noches se alargarán. Y por eso muchos de nosotros, hoy nos dedicaremos a encender hogueras para animar y dotar de fuerza al sol. Otros, ¿cuántos ya lo habrán hecho? Justo en el primer día de verano, cuando toca. Pero nosotros, hijos de la tradición cristiana, más por costumbre que por voluntad propia, lo haremos esta noche, en la rebelde de San Joan. Y de este modo, más de uno se olvidará del sol y preparará una hoguera pensando en el día que tiene que llegar. En el mañana. Buscando celebrar un 24 de junio que amanece, como cada año, con el nacimiento de San Juan Bautista. Porque no hay mejor empanada que aquella cocinada por la religión católica con los restos de la tradición pagana. Las hogueras de San Juan son solo un ejemplo más. Junto al árbol de Navidad, el huevo de Pascua y hasta el halo de los santos. Ahora solo falta que la religión siga inspirando a la modernidad para continuar con este canal cultural. Y así, frente a la hoguera, los adoradores de Ra, Helio y mil versiones más no distinguirán a los creyentes de los pirómanos en ciernes. Todos juntos frente al fuego, en una gran celebración. A la espera de una gran catarsis. Una nueva vida y un mejor verano. No se engañen. Con una buena noche nos conformamos. Y si esperan, que esperamos. No lo olviden. No busquen en la distancia. Abran la puerta, que el mañana ya está aquí. Eso sí, como siempre, en forma de presencia. Hola. Hola, hola, hola. ¿Cómo estén, señores? Bien. ¿En forma de presente o lo pasado? Bona rebella a tothom aquesta nit, eh? Exacte, exacte. Se sap ja que és estiu perquè l'Adriano va descordat. Està descordat de tots els portants de la camisa. L'any que ve prometem sèrtes socials i directes per veure aquest petxo al lobo. Sí, sí, per molt que aprigui aquesta posició d'escriptor professor. On és el Carles? Tu has estat la setmana passada amb ell al Buon Bossi, no? No puedo decir nada. He firmado un contrato de coincidencialidad. Ostras. Sí, es imposible. O tens la boca ocupada i no pots parlar. De hecho, he visto cosas que no entenderíais. Que vosotros no entenderíais. Bueno, em sembla que la setmana que ve tindrem sorpresa aquí. Que, nois, anem tirant endavant aquesta empanada de Sant Joan? Vinga. Endavant. Menú del dia. Tot i tot i tot i tot i... Què tenim avui? Què tenim, nois? Tot i tot i... Ostres, doncs, espera't un segon, perquè jo us vinc a parlar d'un videojoc que fa molt d'estiu, que es diu Oxenfree. Ja el vam comentar un dia de passada, però jo parlaré d'Oxenfree. Perfecte. Adriano. Jo us parlaré de las Nits Blancas, de las Noches Blancas, en el fondo una novela de Dostoyevski, del año 1848, pero de cómo esta propia novela sigue el mismo recorrido que las propias hogueras y la fiesta de San Juan, ¿no? Partimos de lo pagano, nos vamos a lo cristiano y de allí ya nos vamos a la gran celebración moderna. Y de alguna manera, Noches Blancas es un virus que después se torna película y sigue evolucionando en forma de película, pero de manera muy distinta, ¿no? La primera de Visconti, una segunda de Bresson y finalmente una de James Gray, mucho más moderna del año 2008, que contradicen, de alguna manera, todo lo visto anteriormente. ¿Algo más, Adriano? Sí, algo más. Bueno, sí, de hecho, voy con el C. Tengo dos abrazos. Avui no serán 56, serán 60, pero només per mi, ¿eh? ¿Y tú, Paul? Jo, ja que estem en la recta ja començant els festivals d'estiu, porto el que seria el millor pitjor festival de música, que és el Fire Festival, un documental de Netflix. Ho tenim tots bastant present. Va a dar mucha chicha. Vinga, va, anem-hi. Endavant. Videojocs. Bé, us torno a portar aquesta cançó que ja va sonar en aquest programa quan vam estar parlant dels videojocs d'autor. De fet, si mai aneu a Casal Ferran i obriu la porta, sempre està sonant música. I si em trobeu el telèfon és el meu. Exacte, estem parlant d'Oxenfree, ja us dic, és un joc que vam parlar, bé, més que parlar, el vam portar de fons, no? És una aventura gràfica. Oxenfree és una aventura gràfica de misteris sobrenaturals creada per Night School Studios que es va estrenar el 2016. està protagonitzada per l'Àlex, una noia adolescent i el seu grup d'amics, el que inclou el seu nou germanastre. Passa en un cap de setmana d'estiu a l'illa d'Edwards, davant del seu poble, on hi ha una antiga base militar abandonada. I a més fa poc que l'última resident habitual de la illa, la Maggie Adler, ha mort. Un cop allà, en una foguera, precisament, fan un joc de Veritato Calbot, podríem traduir-ho. Calbot, eh? Veritato mentira és o Veritato te pega una hòstia, bàsicament, i on acaben sortint, òbviament, draps bruts. I no és la sèrie, eh? I l'Àlex... Calbot, un cop d'hòstia. Ah, sí? Un calbot, sí. No se'n sembla que m'està insultant ara. El tema és que en aquesta mena de ronda de sinceritat i tal, sortant dels grups, i l'Àlex, que s'està agobiant, decideix marxar a investigar les coves properes per calmar-se. Però un cop dintre de la cova, passen coses molt estranyes. I coses molt estranyes, indeed, que diria. Però igualment, avui, i que no serveixi de precedent, avui no faré spoilers. No penso parlar del joc... Clar, quan és el teu tema, no fas spoilers. Ah, ah, és que s'ha ajuntat a marcar-me. És un joc... Tu, Pol, te'l vaig recomanar, i és una passada. És un joc que està en Steam, està a la Play 4, a l'Xbox, Switch, està inclús per iPhone i per Android. Però vaja, no vull centrar-me, com us dic, ni en l'aspecte paranormal del joc. Jo vull parlar dels seus personatges. Doncs els personatges. Tenim l'Àlex, ja us dic, la protagonista, una noia de 17 anys, que va veure morir a son germà, Michael, ofegat sense que ella pogués fer res, ja que ella no sabia nedar. És una noia molt cínica, molt sarcàstica i solitària. Després tenim el Jonas, que té 18 anys, que és el seu germanastre, el seu nou germanastre. És el fill de la nova parella de sa mare. És un noi més madur i més calmat i té un passat misteriós. Sempre s'està jugant com si el tio ha sigut detingut algun cop per robatori o per haver-ho iniciat una baralla. Una cosa que no s'acaba de definir. I a més està endurit per la mort de sa mare, que va morir de càncer. I ell, clar, han format una nova família. De fet, és el primer cop que passen junts un estiu. I hi ha una mena d'atenció, perquè l'Àlex, de fet, al principi sembla la protagonista que no accepta aquest nou germanastre, però ell sempre es mostra molt lleial. Després hi ha la Clarissa, 18 anyets, que és la exnòvia del germà mort de l'Àlex. Que és una noia que és la noia popular de l'institut, és la preferida dels professors, a més. És una noia molt freda i distant. I considera l'Àlex, la nostra protagonista, com a responsable, si no culpable, de la mort del seu germà i del que era de la seva parella. Després tenim el Ren, 17 anys, que és el millor amic d'infància de l'Àlex. És un noi fumeta, podríem dir, perquè sempre està parlant de fer porros, tot i que també s'insinua que és més boca que una altra cosa, i que és el graciuget del grup. És una mica nerd i li agraden molt els misteris. De fet, és participar molt de la investigació de l'illa amb l'Àlex. I sent una certa atracció que cap a Nona. Qui és Nona? Una altra noia de 17 anys. De fet, és la més joveneta, està entre 16 i 17. I és la millor amiga de la Clarissa, d'aquesta noia freda i distant. És una noia introvertida i molt tímida, i imita molt els comportaments de la Clarissa. És una seguidista, no? Si la Clarissa hace blanco, ella hace blanco. Tot i que a mesura que avances el joc i la comences a tractar en solitari, et comença a mostrar aquesta part més intel·ligent i càlida que té. Després us he de parlar del Michael, que és el germà mort de la protagonista, que va morir intentant ensenyar a nedar la seva germana l'últim estiu que van passar junts abans de marxar del poble per anar a la universitat. Era un noi que tothom estimava, era un germà modèlic, etc. I per últim, tot i que aquest personatge no surt al joc en cap moment, la Maggie Adler, que és la dona que ha mort a la illa, que tenia uns 70 anys. Era una investigadora militar a la illa aquesta d'Edwards i durant el joc descobreixes que les seves antigues investigacions sobre un submarí que va quedar perdut i atracat a sota del mar amaguen alguna altra cosa més enllà i sobretot una gran història d'amor. Com veieu, tots els personatges són bàsicament adolescents i el sistema de joc basat en els diàlegs i en la presa de decisions com contestes aquestes converses, enfatitza molt aquest aspecte adolescent. Està escrit magistralment. Moltes vegades quan veus un joc o una pel·lícula, inclús, on es tracta el tema adolescent, penses «Ui, això, no ho diria mai un adolescent». I aquest joc, crec que te'l vaig recomanar per això, sembla que l'hagin escrit adolescents, en el sentit que parlen molt realistament els problemes que tenen, els drames són molt adolescents i són drames que tots hem passat per l'adolescència, potser en més o menys drama i el joc els caracteritza de forma molt realista i molt magistral. I tot es desenvolupa en temps real, és a dir, si un personat està parlant de sobte t'apareixen tres o quatre opcions de contestar i tu has de ser ràpid perquè l'opció del silenci també existeix i totes aquestes decisions que tu prens afectaran a com es desenvolupa el joc. Ja que el joc en si té cinc o sis finals possibles, un és més bo, un és més dolent, això determinarà amb qui et portes bé, amb qui et portes malament, i has de ser ràpid jugant al joc o pots decidir directament callar. Els secrets, els dubtes, les vergonyes, les mentides, les veritats. Cada personatge té un caràcter molt marcat i una manera de fer molt clara i es poden desenvolupar de diferents maneres, la nostra relació amb ells, com us deia. I jo recordo molt clarament quan jugava al joc, que em va traslladar molt a aquesta època, aquesta època adolescent en la que a la meva vida no analitzàvem tant les situacions. Érem molt reactius, no érem tan adults, òbviament, érem adolescents, i en comptes de pensar les conseqüències dels nostres actes, érem purament reactius. Si alguna cosa ens molestava, en comptes d'analitzar que potser ho estàvem traient de polleguera, ho dèiem, i això ens portava a una repercussió i tot era com molt reactiu. El joc porta aquesta mena de... Jo estava jugant i dic que és molt real aquest joc, està molt ben fet, m'ha traslladat de nou a aquesta època, tan maldestra a l'hora que activa. I de fet, el fet que el joc es situï durant les vacances, i per el que sembla, just al principi de l'estiu, és a dir, dintre del marc de Sant Joan, tot i que els Estats Units no tenen un Sant Joan com a tal, podríem dir que el joc està més a prop del que és el 4 de juliol, que per ells és la gran entrada a l'estiu. Fa que això, com que al principi d'estiu, fa que sigui això fora normes i vida lliure. Els nois, es dona per suposat que els companys amb els que estàs tractant fins ara els veies a l'institut, però ara estàs en un context totalment diferent. Ara estàs en això, en el món lliure. I les situacions es porten d'una altra manera. Aquest joc de personalitats, de mostrar i amagar, de descobrir, de trencar, és el que dona precisament el nom a aquest títol, al joc d'Oxenfree, que és un joc de paraules que aquí podríem traduir, mal traduït, com el 1, 2, 3. L'1, 2, 3, pica-paret. De fet, he estat buscant a internet perquè, com a tal, tothom ho diu, sí, això és el que diuen els nens quan juguen a fet i amagar, de fet, a hide and seek. Si tu busques hide and seek, et surts. No he trobat exactament cap nen dient-ho com a tal, però sí que he trobat un fotimer de cançons, de gent que fa coses d'aquestes. I una de les cançons que he trobat és aquesta. Els nens juguen a tica-paret amb un ritmo de yeah. Però clar, això, després investigant aquesta cançó en concret, és d'un tio que l'havia fet per son germà, i la cançó, si l'escoltes, el que diu és, bàsicament, oli, oli, oli, oxenfree, que és l'expressió. Diu, sempre estàs fugint de mi, mai et puc trobar. Clar, és aquesta sensació de... Però és que també he trobat grups que ho utilitzen com a expressió de quan amagues la droga. He trobat una cançó rap, que és quan amagues la droga i li dius als polis, en plan, no saps on està la droga. El trilero de la droga. Sí. Ja us dic, també hi ha un doble sentit, a més, amb la part sobrenatural del joc. És a dir, no vull entrar, com comentava, no vull entrar en això. En fet, aquest de coses que no veus, però que estan allà i tot això. Però bé, ja us dic, us torno a recomanar el joc. És un joc molt, molt, molt recomanable. I, bàsicament, això, i el pols se n'ha fotut abans, però és una banda sonora impressionant. No, m'agrada molt, però que és com marca tuya, saps? Això és el que vull destacar del joc, aquesta sensació que sempre m'ha portat l'estiu. Aquesta sensació de... Quan comencen els focs artificials, no? D'aquestes fogueres que inicien una etapa de l'any, que quan ets nen, tanta expectació i por pot fer. Que és conèixer nous amics, redescobrir els antics amics en un context totalment diferent i afrontar coses noves i desconegudes a la vida. L'estiu, com a entrenament pel caos, per a l'anarquia, per a l'antropia, per a la vida real. Bàsicament, això és el que, quan jo jugo a Oxenfree, penso, aquesta sensació d'estiu. Però, clar, aquí em fa gràcia el que comentaves, perquè s'estableix com un diàleg, no? Allò, i això ho tenim molt clar, hi ha un punt d'inflexió, sobretot si estem parlant d'adolescents o del món infantil, hi ha un punt d'inflexió a partir del juny, a partir de l'estiu, perquè arriben les vacances, i d'alguna manera, Ferran, sembla que vagis cap a la no realitat. És a dir, la realitat ve sempre de la mà de les responsabilitats, dels horaris, de l'agenda, de fer cas el papa, la mama, no? Sí, jo me'n recordo. Clar, quan arriba l'estiu, com tu ho has dit, és la porta de veritat a la realitat. La porta de la realitat, a trobar-te tu mateix com a individu, amb aquest món, amb aquesta societat, però clar, la sensació que m'estava donant quan parlaves d'Oxian Free era la contrària, és a dir, que la porta de l'estiu és una porta cap a la irrealitat. Aquest és el gran gir que té el joc, perquè ja dic, no vull parlar de l'element paranormal, però és... No, no, és el de gran detonant. Però clar, aquest detonant és una excusa per investigar les relacions que realment tenen els nens entre ells, fora del que és el context social que t'ha marcat la societat. És a dir, tu ets el fill de tal, ets el germà de tal, i per tant t'has de comportar d'aquesta manera. No, no, en aquest joc és diferent. I això, de fet, si ja tinc un amic, que jo sempre li deia, ell sempre anava de vacances a un càmping i jo, en canvi, passava les vacances a Barcelona. Jo sempre estava esperant tot l'estiu que tornes al col·le. Jo era un molt nen, jo era molt teacher-spet. Molt urbanista, no? No, no, era molt teacher-spet, jo. I jo sempre li deia... Vacaciones Santillana, també? Jo sempre... Bueno, mon pare era professor, així que imagina't. El tema és que... Jo sempre li deia, l'estiu no és real, perquè l'estiu és una mena d'oasis que apareix... I, hòstia, amb els anys m'he adonat de que idiota que era. Saps? Perquè ens imposen una visió de com ha de ser la vida, amb uns horaris, no sé què, i realment, quan som lliures, quan som reals, és en aquests moments de llibertat. Bueno, de fet, és molt paradoxal, no, l'estiu? En el sentit que sí que és cert que es parla de l'estiu, i jo en parlaré a partir, no?, de les Noches Blanques, de com l'estiu és aquesta porta cap a la realitat, però sí que és cert que, d'altra banda, si agafem una altra perspectiva, precisament és tot el contrari. És el moment de trobada. Bé, això els que no són guies, eh? Perquè ja ho heu dit, els guies turístics. L'Adriano és guia turístic. Llavors, per mi l'estiu és una altra història. Doncs som una cosa, Adriano, anem i ens expliques tot això. Genial, vinga. Llibres. Grande, Ferran, grande, grande. Me gusta que me l'antes este tema porque, aunque la gran mayoría lo estará asociando con la peli de Peter Weir, ¿no?, la de Master and Commander. Puede polvarse de la nariz. Master and Commander. Master and Commander, peliculón, eh? Sí, sí, sí. Eso me has dicho. Bueno, de hecho, he estado investigando un poquitito y de Master and Commander me he quedado con esa secuencia final donde Russell Crowe y Paul Bettany se montan un inesperado dúo de cuerda y, precisamente, tocan este tema que estamos escuchando, eh? Pero aunque lo podamos asociar a esa peli, de Master and Commander, en el fondo, esta pieza musical es fruto de la inspiración de una ciudad, Madrid, en este caso, y sus escenas nocturnas. Y de ahí su título, ¿no? Música nocturna de las calles de Madrid. Por Luigi Bocherini. Unos cuantitos años detrás, eh? Unos dos... Más de doscientos años. Pero, como os decía, me gusta que entres así, Ferran, porque hoy he venido a hablar... Hoy he venido a hablar de mi libro, ¿no? Hoy he venido a hablar de un libro que no es mío. Literalmente porque lo has traído. Sí, exacto. He venido a hablar de una de las primeras noveletas, de novelas cortas, del grandísimo Fyodor Dostoyevsky. Es que nos falta letra. En el himno de España nos falta letra, eh? Esto es un poco anacrónico, pero siempre hay que lanzar el himno ruso, eh? Y tan casi, tío. Bueno, ¿para qué me agrada? ¿Para qué usaría que me agrada? ¿Para quién os agrada? Si estén hablando de comunismo, es todos, a todos. Torno a Master and Commander, eh? No, me refería al tema, ¿no? ¿Por qué me gusta que entes con este tema? Porque, de nuevo, el libro del que os voy a hablar, de esta noveleta que se llama Noches Blancas, está inspirado a partir de la nocturnidad y de una ciudad, eh? Es también reflejo de la inspiración urbana y de la inspiración nocturna. Muy adecuado, además, para la temática de hoy. Estábamos hablando del verano, San Juan y, cómo no, de las noches blancas de Sandspeterburgo. Sandspetersburgo, eh? Para los oyentes que no acaben de estar familiarizados con la expresión Noches Blancas, que no piensen en Ciudad Ramos ni en las noches de Albert Rivera, explicarles que simplemente son... Parran, Santuració, ¿vale? Després de la póspera. Adeu, sea, gente. Son simplemente... A ver, ¿qué son las noches blancas? ¿Qué son las noches blancas? Pues son simplemente unas determinadas noches al año en las que el sol no se pone hasta más o menos pasadas las diez, eh? Las diez de la noche. Pero es que aquí aquí viene lo bueno. El crepúsculo dura toda la noche. Es decir, el sol no se pone hasta las diez, pero la claridad envuelve toda la noche. ¿Os lo imagináis? Noches envueltas en la más absoluta claridad. Increíble. Pero bueno... Yo lo he viscut, eh? A Escócia. Eso es que has anat molt al norte. Claro. Yo estoy hablando de San Petersburgo, pero en el fondo todo el territorio... Es impresionante estar a las once de la nit y dir... Me voy a hacer una... Porque está saliendo el sol. Casi. El vermut, ¿no? El vermut. Sí, sí. A la mitjanit. De alguna manera, si alguien tiene problemas de insomnio, creo que debe ser la perdición total, ¿no? Sí, sí. Porque en el momento en el que nos cambian la estructura diaria, de alguna manera nos cambian la estructura mental, ¿no? Y esta es la puerta esta que mencionabas de cómo el verano también puede ser una puerta a lo desconocido. Pero bueno, ¿quién es el escritor que está detrás de esta gran noveleta? Lo hemos mencionado. Fyodor Dostoyevsky y nos ofreció esta gran obra en el año 1848. Y evidentemente, esto que mencionábamos de las noches blancas no pasa aquí en Sánchez, ya lo hemos dicho, pasa en el norte. Es un fenómeno atmosférico más bien de las regiones polares y en ciudades como San Petersburgo es además un tiempo de gran celebración. ¿Cuándo? Lo hemos dicho. Pues precisamente ahora, durante los primeros días del solsticio de verano. Y sus noches, claro, ¿eh? Las 24 horas del día con festivales, actividades, conciertos e imaginad, museos, restaurantes y tiendas que casi nunca cierran. Pero en la novela, en noches blancas, este fenómeno y la propia narración nos acompañan durante cuatro noches y una mañana. Sin embargo, el Petersburgo de la época, el Petersburgo de la novela, tiene otro carácter. Es otra época y los lugareños están mayoritariamente de vacaciones en el campo. Así que claridad nocturna sí que hay, pero nada de bullicio, sino soledad. La soledad de la ciudad en diálogo con la soledad del protagonista y viceversa. Un protagonista que es, como en tantas novelas de Dostoyevsky, un narrador sin nombre. En este caso, es un joven, solitario, soñador, que ni tiene amigos ni tiene mujeres. De hecho, vive con su madrina y es hasta el momento la única mujer con la que ha hablado. pero, os lo imagináis, ¿no? Algo tan familiar como el mítico chico-conoce-chica. Obviamente. Pues eso, un día, bueno, una noche con apariencia de día, el joven narrador y protagonista sale en defensa de una mujer. Una mujer que está a punto de ser atacada por un borracho en la calle y al aparecer el protagonista provoca la huida del acosador y así, sin pretenderlo, se ve hablando con una desconocida con la que conecta inmediatamente. De hecho, aparece en la novera la siguiente frase, inopinadamente la casualidad vino en mi ayuda. Y por lo tanto, decide acompañarla a casa y en el camino acaba confesándole lo solo que se siente, bueno, ya os imagináis, la técnica de la pena. Bueno, no del pene. De la pena. Bueno, de las noves. La pena y el pene. De la mano. Funciona mejor la pena, creo yo, ¿eh? Bueno, realmente le funciona al tío, ¿no es? Ojo, ojo que diga, ¿eh? Sí, sí, ojo. Este es por ser muy, que son los de hoy Michoana Matías. Estamos muy tontos porque empieza el verano. Bueno, la cuestión es que le acaba funcionando en la compañía casa, le acaba funcionando y quedan para el día siguiente. De hecho, se citan para hablar con una condición, que él no se enamore de ella. Pero... Eso es. Ya suponéis por dónde va el tema, ¿eh? De hecho, la novela se llama Noches Blancas, pero le sigue el subtítulo Novela Sentimental y entre paréntesis Recuerdos de un soñador. De hecho, desde el primer momento Dostoyevsky inyecta una nota lírica en la narración que va diluyendo la realidad objetiva en una visión mucho más íntima. Proyecta en su protagonista una declarada condición de paseante que todos conocíamos en Dostoyevsky, más bien de vagabundo o de vagamundo, que suena mejor. Y hace que dicho protagonista se sirva de la realidad como simple excusa para cabalgar a su antojo por mundos imaginarios, ¿eh? De nuevo, el mundo de lo desconocido. Y qué mejor manera de representar esa irrealidad, como nos mencionaba Esfera en Nox & Free, pues el verano, pero aquí va un poquito más allá Dostoyevsky, y qué mejor manera que representar esa irrealidad con las noches blancas, un momento en que el mundo pues no responde con lo establecido. La posibilidad del amor que es en sí misma otro tipo de ensoñación irrumpe con fuerza en la novela, pero... Pero, Nanus, Nanus, llega el mañana, llega el mañana, amigos, y no es gratuito. ¿Por qué cuatro noches? ¿Por qué cuatro noches y luego la mañana? Os lo he mencionado al principio, ¿no? La novela transcurre en cuatro noches y una mañana. ¿Por qué la mañana? Porque, como diría Quasimodo, Salvatore, ¿eh? No el que se quedó sin casa hace unos meses, sino Salvatore, Quasimodo. No es no nada. Bueno, pues se la van a reconstruir. Sí, y a molti calés, ¿eh? Sí, pero no aparecen. No es una cosa extraña. Bueno, es igual. Bueno, tira, tira, tira, tira, tira, tira, tira. Poicots no, por favor. Tira, tira. Bueno, Salvatore y Quasimodo, el poeta italiano, ¿qué decía? De hecho, hay un gran, bueno, un gran poema escullo que dice, cada uno está solo sobre la faz de la tierra traspasado por un rayo de sol y de pronto anochece. Aunque en este caso, en noches blancas, amanece y el amanecer les devuelvo a los protagonistas la realidad olvidada. Es como, imaginaos, ¿no? Es como si os pegáis una fiesta en la etapa moderna como sería. Nos vamos de fiesta cuatro noches, os pegamos un gran festival y a la música que queráis, ya sea tecno, y de repente llega la mañana e irrumpe esa luz solar que, claro, la novela les ha acompañado durante todo el trayecto del amor, pero a nosotros ¿qué nos pasaría? Pues que el día la realidad nos daría dos hostias, ¿no? Esto pasa en la novela. Esto pasa en la novela precisamente con esa mañana y hay una reflexión de Dostoyevsky que me parece interesantísimo que dice, ¿no? De cómo le afecta al narrador. El castillo de sus ilusiones se ha venido sin estrépito, sin dejar rastro, se ha esfumado como un sueño y él ni siquiera se percata de que ha estado soñando. Y yo aquí digo, o sí, o sí se percata, pero prefiere disimular. Yo creo que es eso. Bueno, sea como sea, os dejo a vosotros la tarea de responder a esta pregunta. Además, ahora tenéis no tenéis excusa, ¿eh? Ahora tenéis una edición mucho más potente que la que tengo entre mis manos. Se trata de la edición de Nórdica de hace unos pocos años, creo que es del 2015 y es una edición que intercala la narración de Dostoyevsky con unas coloridas ilustraciones de Nikolai Troshinsky, evidentemente ruso, y esta combinación le da a la obra un valor increíble. De hecho, ya que hemos mencionado a Nikolai Troshinsky y creo que es muy adecuado para el programa, mencionar simplemente que además de sus ilustraciones, el tío está detrás de muchos videojuegos experimentales como diseñador y realizó un cortometraje en el año 2013 que se llamó Astigmatismo que de hecho se llevó numerosos premios. y ahora que ya nos estamos yendo de nuevo hacia el terreno audiovisual, que ya sabéis que yo soy hombre de cine, pues no puedo evitar comentar, como decía al principio, que Dostoyevsky, si ahí, ahí, Ferran, ahí, me encanta, como me conoces, campeón, como Dostoyevsky siempre ha sido fuente de inspiración para muchos cineastas y de hecho con este tema si algún oyente es capaz ya de entender de quién vamos a hablar, estamos hablando de Visconti, pero en el caso musical estamos hablando de Rota, y si hablamos de Nino Rota y Visconti, en este caso concreto estamos hablando de Noches Blanque, Le Noti Bianche, una versión muy fiel, considero que muy fiel de la novela, pero antes de entrar en ella, de entrar en materia, simplemente lo que comentábamos, Dostoyevsky ha sido una fuente de inspiración para muchísimos cineastas, Joseph von Stenberg, Aki Kaurismaki o incluso Woody Allen, de una manera un poquito más libre, pero estos tres cineastas realizaron sendas versiones de Crimen y Castigo, de hecho la de Muy Able, la de Rays To 2, Match Point, pero bueno, es que Richard Brooks llevó al cine los hermanos Karamazov y Akira Kurosawa, el idiota, y hasta, imaginaos, de los hermanos Karamazov y de Crimen y Castigo hay manga, hay hasta manga de norma que podéis ver. Pero bueno, como os decíamos, centrémonos en las versiones de Noches Blancas, que son varias, yo ya os he hablado de la de Visconti, pero sin duda destacaría además de la de Visconti la de Two Lovers, de James Gray, mucho más actual, del año 2008, y que me perdone el maestro Bresson porque sí que es cierto que hay otra versión del año 71, pero voy a obviar Las Cuatro Noches de un Soñador, que así se tituló, la película de Bresson que tiene mucho que ofrecer, más que todo porque Lenotti Bianche es muy fiel a la novela y Two Lovers todo lo contrario. De hecho, Two Lovers nos permite entender un poco lo que hemos estado comentando con la gran festividad de San Juan o el solsticio de verano de cómo un pequeño virus inicial va mutando, va mutando, va mutando y va ofreciendo nuevas posibilidades, ya sea festivas de celebración o creativas, artísticas, ¿no? Veíamos como lo pagano se volvía católico y lo católico se volvía una gran celebración moderna. Pues esto sucede también con Las Noches Blancas de Dostoyevsky que parte como una noveleta, se va hacia una película muy bien, muy bien planteada como reflejo de esta novela de Dostoyevsky que es Le Noti Bianchi de Visconti pero es que acaba en el año 2008 con una versión totalmente alejada, no diremos en las antípodas pero sí que es cierto que es una versión muy, muy alejada que de hecho más bien no es que beba de la novela de Dostoyevsky, bebe de la propia película de Visconti. Es muy interesante, ¿eh? Y vamos a ver en qué evoluciona esto porque estoy convencido de que alguno más se aventurará a representar Las Noches Blancas en película y quizás más en la línea de James Gray. Home, con eso que estás comentando, al final el concepto de Night Blancas es decir, la nit más corta allá directamente no hay nit. Claro. Es aquel cambio de paradigma de Las Noches durante el invierno aparte de ver el frío es que te quedas a casa todo queda recogido, en cambio el estiu es sala a experimentar, ¿no? Y claro, con una irrealidad, ¿no? De hecho, yo creo que es lo que mejor capta Visconti en la película, ¿no? Porque la rodó, por cierto, en el año 57 con Marcello Mastroianni y una bella y cándida María Shell. El film fue rodado, de hecho, en una escenografía al aire libre pero montada en Chinecità en los estudios. Fue ganadora del León de Plata en el Festival de Valencia. Pero con esto que os comentaba de Chinecità ya entendemos que el neorrealismo italiano llega a su fin y con razón porque no le interesa a Visconti la realidad. Ya no habla del neorrealismo sino lo que le interesa es el reflejo de un mundo onírico, de los sueños, el amor, la mentira del deseo. Visconti sustituye Petersburgo, en este caso con una ciudad que parece estar hablando de Venecia aunque no lo especifica. Sustituye el silencio por Nino Rota que es precisamente lo que nos viene acompañando desde hace un rato. El verano, algo que has mencionado, ¿no, Ferran? Cómo la novela transcurre en verano con esa irrealidad de las noches blancas pero que Visconti se lo lleva al terreno del invierno. ¿Por qué? Porque como no puede contar con noches blancas lo que hace es trasladar esa blancura de la nieve, de la bruma, o sea, esa blancura ya no es la de la noche, ya no es la claridad de la noche sino es la de la nieve, la de la bruma y de alguna manera desdibujando los límites de lo espacial, lo arquitectónico, construye también esa irrealidad. De hecho, hay toda una serie de cambios en la película que aportan, que lejos de contradecir aportan muchísimo porque Visconti con otros elementos consigue crear la misma intimidad y la misma irrealidad. En vez de la blanca noche como os decíamos, una nevada que cubre y desdibuja los límites. Imperdible en general, la tenéis que ver porque creo que es la mejor manera de entender a Dostoyevsky. Evidentemente, la mejor manera es leyéndolo, la mejor manera de entender a Dostoyevsky, pero me atrevo a decir que para aquellos que no cuenten con tantas horas, con comprensión y lectora. No, simplemente... Las gafas del cerca. Pues esto, la mejor manera, en este caso, si solo se cuenta con una hora y media, un poquito más, es en este clásico de Visconti que les acercará, sin lugar a dudas, a Dostoyevsky. Doncs queda recomanat Dostoyevsky. I tant. I bueno, he mencionado una miqueta, pero si voleu, continuemos, porque ya estamos en el terreny del cinema y me parece que en Pol... Abans he parlado de Mino Rota, així que continuem. Vamos a Rota. Vamos a Rota. Don Rota. Cinema. Bueno, abans de començar la secció, demano perdó als oients per tots els transistors i timpans que han rebentat pels teus peros, Adriana, perquè... Bueno, sí, a la prop us enviarem un transistor. Sant Jus pagarà per... Doncs res, música a la lésbia, ja entrem en territori vacacional, festivals d'estiu, ja que parlàvem la setmana passada del hype, jo crec que entra bastant a parlar del tema de Doctor Music, que és un d'aquests festivals que... Exacte, anava a dir-te. Doctor Music, un festival que s'ha cancelat. Ho ha petat literalment. Ho ha petat literalment. S'ha petat. A mort d'èxit i s'ha cancelat. Sobretot d'èxit. Sí, d'èxit, bueno, a les xarxes sobretot. Bueno, a la línia... Sí, ha sigut trending topic, això segur. Sí, sí. és que té moltíssima tela. Com pots plantejar un festival que tenia un entorn molt establert? És com si vols plantejar... Sí, quan vas del camp a la ciutat, però literal, ja no a la ciutat, és que és l'antí... No, a l'asfalt. De la terra a l'asfalt. És del món maló. Jumla de cristal. Però pot ser pitjor encara, no? Clar, perquè hi ha una persona que s'emporta la palma a una persona. Bé, una persona, però és un festival. El desastre festivalero jo crec que hi ha per entonomàcia que és el Fire Festival. Què és el Fire Festival? D'entrada, el Fire, com que parlem de fogueres, no? No parlem també de vacances i això, fa gràcia perquè dona joc al logo que té, perquè el logo del Fire Festival és una flama que inclús ens pot recordar bastant el logo de Tinder. I segurament... Jo pensava que era com un Lades. No, no, no, és com un... Sí que és veritat que té com a sota el que serien els troncs de la foguera, és com a aigua perquè estava en un... Clar, perquè és una illa paradisíaca i segurament el que tenen en relació amb Tinder i Fire és que tots van acabar pillant en aquesta illa. Però no, no en molt sentit. Però què és el Fire Festival? Bueno, el Fire Festival, o sigui, el que venim a presentar és el documental que va estrenar a Netflix fa uns mesos, jo crec que a principis d'any, potser, o sigui, que jo crec que molta gent no pot haver vist, però aquí el que farem és una mica què collons va passar perquè és un festival que la va liar però a més no poder. Tot va començar amb un tal Billy McFarlane que era un emprenedor... No és el de... no és el de padre de família, eh? Exacte, no és aquell, no és aquell, aquell jo crec que ja viene curado de casa, despatdo. Però és una persona, un emprenedor que va començar una aplicació que es deia Fire juntament amb un altre rapero americà que es deia Jarrul. Jarrul! I llavors, amb aquesta aplicació volien cobrir una mena de, el que es diu, un punto ciego, un espai que no estava tractat que era l'eliminació de les barreres burocràtiques de mànagers i tot. Per exemple, si volies contractar un artista, és a dir, ja no havies d'anar a la productora, al mànager, a no sé què, per portar a un festival o inclús, per exemple, el que et proposaven era, hòstia, si tu vols, pots contactar directament amb Pitbull perquè vinguis a cantar una cançó al teu aniversari. I podies connectar directament amb ella a partir d'aquesta aplicació. Exacte, era una aplicació VIP, bàsicament. Estava molt bé, és una idea molt bona. Això sí que em sembla una idea colluna. Això és una idea molt bona. Sí, però és que de idea vive en aquesta gent. Però llavors, què passa? Que això, podies contractar un Pitbull, per exemple, vingués al teu aniversari o vingués a cantar-te d'una manera molt més directa. Només, clar, el que et faria falta és que tinguessis els diners i el mal gust per fer-ho. Llavors, què fan? Aquesta aplicació... Mal gust, mal gust, per què? Home, si em volies cantar Pitbull, una nana perquè t'adormis... Però pensa que l'has pagat, per tant li pots tirar tomàquets, li pots tirar totes aquestes coses. Això també, senyor Mr. Warwai. Què passa? És una aplicació amb una molt bona idea i va començar a triomfar i van dir, hòstia, com publicitem? Com publicitem aquesta aplicació? I van dir, hòstia, la millor forma és, ja que tenim una cartera d'artistes que a poc a poc es van apuntant perquè no fem un festival de música. Llavors, el Billy, a partir d'ara li anem Billy, com a nickname, clar, és un emprenedor, és un supervenedor i el que comença és a fer aquesta promoció del festival via online, via campanyes de màrqueting que són brutals, comença molta gent, molts influencers, molts còmics, molts artistes comencen a publicar a certes dosis molt petites de què serà el festival i clar, es va estendre com la pòlvora, es van comprar totes les entrades i evidentment s'esperava que era el festival del segle, aquest festival que havies d'estar perquè ells el que volien muntar era aquest nou bootstock, de fet ells mateixos ho diuen, ha de ser aquest festival, el que volem vendre és l'experiència pràcticament del segle, o sigui, de la nova generació. Exacte, actualitzar el mit, actualitzar el mit. Exacte. Llavors, què contenia aquesta mena d'entrada que més era desorbitada perquè tu compraves i eren bastant, bastant de pasta, ara no recordo quan exactament però era bastant de pasta. Hi havia una mena de recerca del tresor perquè a més hi havia, el festival es faria en una illa deserta de les Bahamas, llavors era ja tot l'ambient paradisíaco, saps? Era com un rotllo així, plaiguita, inclús els millors promocionals. La promoció, exacte. Les promocions ja són les noies amb biquini, models, top models que a més eren les millors del moment, era com tot, era el gran buf, era tot, tot havia de ser el gran festival, no? Llavors, inclús, si depèn de quin preu paguessis, tenies unes cabanyes, tenies, a més inclús hi havia grups ja confinats pel cartell, tipus Major Laser, Blink, bueno, hi havia... un pupurri molt bèstia. Un pupurri bèstia, bèstia. Però hi havia coses que oloran raro. Que ja comencen a ensumar, no? Els corrantes, o sigui, la gent que treballava per ella allà, realment no... Hi havia gent que no ho veia molt clar per certes coses, per exemple, de capacitat de la illa o de com es subministraria el menjar, l'aigua, tota aquesta gent, i aquests, els que eren una mica els traïdors, els feien fora. Llavors era com una... bueno, anaven tallant caps, no? llavors el que feia Billy era això, no? Intentar vendre tot aquest... O sigui, intentar a l'hora que captar molta pasta era captar el màxim de càmeres possible, no? O sigui, hi havia aquesta idea entre que no sabia si era un emprenedor, un idealista o un timador, timador total. I parlant d'idealistes, sabeu qui era el propietari d'aquesta illa? Ah, amigo, amigo, amigo, amigo, el senyor Pablo Escobar Gaviria. Gaviria. Gaviria. Què passa? Que quan volien contractar aquesta illa, el propietari, bueno, els propietaris d'aquesta illa o dels etics propietaris els van dir us la venem, us la deixem per fer aquest festival, però amb l'única condició que no podeu dir a qui pertanyia aquesta illa. És a dir, no podíeu dir que era de Pablo Escobar. I que és el primer que vam mostrar el primer. Pero no, pero... I què fan, parant? Què passa el primer cop que fan això? La primera cosa que fan les xarxes socials és dir pues venir de fiesta a la illa. A la isla de Pablo Escobar. A la isla de Pablo Escobar. És la fantasia. Llavors, què passa? Que evidentment els diuen nanai. A la puta calle. A la puta calle. Llavors, què? Jo crec que un mes de començar el festival han de tornar a començar de zero tota la recerca d'una nova illa, uns espais, una bogeria. Llavors, què va passar? Que la nova illa que van trobar era molt més petita, era... Gran Exuma, gran Exuma. Una isla de les Bambes. Abandonadíssima. Exuma. Llavors, què van passar? Que llavors van començar a veure que no hi havia prou llocs perquè els influencers o gent VIP que havia pagat més. Clar, ells havien de construir unes cabanes rotllo bungalop xulos i els més importants els fotrien a hotels de luxe. Sí, sí, era la idea. Perquè si no recordo malament en el documental, el que passa amb aquella illa és que a sobre, aquell cap de setmana que volen fotre el festival, és un cap de setmana que hi ha uns altres tipus de festival, és la festa de l'illa i llavors ha estat tot bloquejat. Sí, sí, sí. Bueno, continuo a poc. Sí, llavors què passa? Que comencen a sortir veus, de fet hi ha un tio que comença a investigar, un tio, com de a pie, que comença a veure tot el rebombori del festival i diu això, aquesta illa jo me la conec més o menys i aquesta gent no pot fer un festival. Aquí comença i crea una mena de web, twitter, que comença a desmentir les coses que ells diuen. No, no, és impossible que puguen entrar 40.000 persones perquè tal, el tio inclús agafa un avió i sobrevola l'illa i comença a fer fotos però la gent passa bastant d'ell. Però clar, què passa? Comencen a adonar-se també els corrantes això, hòstia, no tenim electricitat, no tenim aigua, com ho farem? I inclús, d'on venen aquests diners? D'on vindran aquests diners per cobrir totes aquestes noves despeses a aquesta nova illa? Perquè el Billy pagava? No, no, no, el Billy tot era de boquita. Clar, què passa? Aquesta és la diferència entre un tirano, una persona que no paga i una persona idealista que al final és aquesta persona que et ven la moto per bé o per dolent. Però és que seràs part del festival. La sensació és que sempre estava dient doble o nada. En plan, no te pagava d'hora però cuando te paga te pagaré el doble i no sé què. Bueno, perquè va a salto de mata. Sí, sí. I després, d'aquesta persona que va crear aquest Twitter ja es crea una mena Wikileaks interna. Algú de l'equip comença ja a fer una web amb cara a Lluís i comença a fer fotos reals, vídeos de tot el que passava. I això comença a una caça de bruixes, aviam qui coi està fent aquesta web, no? I a aquest punt ja tot l'equip li deia hòstia, la gent ja està veient què està passant, que és un puto caos, que no tenim res, que no hi ha res per parar, que vindran aquí i no es trobaran res, que estaran tirats. I ell deia que no, el Billy, no, no, no, no, que encara podem, va, va, sí, sí, sí. Estem a 17 dies del festival, eh? 17 dies, dues setmanetes per començar el festival. A les xarxes ja podíem veure què estava passant, saps? Llavors el tio diu maniobra d'emprenedor o no, o de timador però comença a dir vale, injectarem diners creant uns braçalets, uns braçalets aquestes de pulsera tipus prepago, no? De primavera de sauro. Agafem les begudes als festivals de timador. Llavors tothom li deia no, no, no, aquí ja s'ha liat, aquí no podem treure més diners, la gent ha pagat milionades per venir al festival, doncs què collons, si la gent va començar a venir a buscar però com un rotllo 400.000 i hi havia gent que donava 200, 300.000 euros. Perquè el prins mil de comprador era un tio de molta. Aquí està, clar, perquè era un festival d'elite total. També hi havia molt wannabe, molta gent que diu jo vull gastar mis ahorros el que mis padres han ahorrado per a mi universitat. Era brutal. Llavors a partir d'aquí la gent que escrivia per xarxes socials, de fet els propis que gestionaven les xarxes socials que no sabien res perquè no estaven a l'illa, eren deslocalitzats a Anglaterra o als Estats Units o així, no sabien res i llavors els feien mentir a les xarxes, llavors tothom perquè intentessin que tothom estigués, o sigui, els que havien comprat, els consumidors, els assistents, ells no sabien res, inclús hi havia gent que escrivia per privat o públicament, preguntant però a veure, això al final, què passa amb aquest festival? Quin avió hem d'agafar? Quina direcció? Com va? Aviseu-me quan abans jo queda portada a roba, em donareu tovalloles i borrant tots els comentaris o contestaven amb llargues, llavors clar, la gent era ui ui ui. O feien que aquest misteri, aquesta desorganització es convertís en misteri formes part de l'experiència en plan, claro, la gracia és tant que no sepas que aviós. Clar, era com un secretisme que hi havia molta gent que és veritat, suposo també, perquè són aquests VIP que estan acostumats o volen estar acostumats a aquest tipus de festivals, això i després potser entraríem a la tertúlia, però aquesta gent que no vol entrar massa en el tema, és a dir, en el màxim de preguntes potser no sembla aquest desesperat o, hòstia, no estic acostumat potser a aquest tipus de festivitats, llavors em deixaré portar, no? Perquè també estan molt acostumats a que les coses se'ls solucionin a l'últim segon amb la pasta. i en plan, bueno, potser serà com aquests cops que de sobte em posen un avió privat i arriben. Exacte, aquí, aquí. Llavors què passa? Que els propis treballadors veuen que tot es va inflant, inflant, inflant, els treballadors del festival que diuen, però és que no arribarem, estem a tants dies, s'han de construir tots els escenaris, s'han de construir les casetes, de fet les casetes com que no arriben a temps van comprar les casetes d'unes tendes de l'huracà Matthew, crec que es deia, que això és molt fort, els promets una caseta, un bungalow i els hi dones una cosa de supervivència. I comencen a sortir aquestes imatges, no? Comencen a sortir en el Wikileaks aquest, bueno, tot fatal, els treballadors diuen, bueno, mira, hem de plaçar el Billy, que no, que no, que no, que farem el festival i què passa el dia abans? O sigui, el dia abans, què passa? Dilubi. Dilubi, però el dilubi universal. Pouring rain. I més tots els personatges, clar, és un documental, que tu vas veient els testimonis. I els que es descollonen. I els que es descollonen que m'encanten. O sigui, estem explicant la història, però és una història que podeu trobar a Wikipedia, però és que realment, si veieu el documental, us portareu l'encarat. S'ha de dir que hi ha dos documentals, aquest, de Netflix, i el d'Amazon, tot i que el que considerem, no? Tots tres. Jo el d'Amazon no l'he vist. Ah, jo he vist els dos. Però hi ha una cosa molt bona que suposo que també deu estar, o no, no ho sé, el d'Amazon, que és un documental molt especial perquè tu veus les interioritats del festival, no només els testimonis, sinó perquè el Billy, des del dia 1, va voler contractar un càmera, a més, un càmera bo, un càmera bo que seguís 24 hores el procés del festival. I després ho cedeix a Netflix. Clar, llavors hi ha molta imatge d'arxiu, no? Hi ha moltíssima imatge. És increïble. Perquè ell tenia la idea segurament de dir, bueno, és que un festival, tu grava-lo tot, grava-lo tot, saps? Perquè, tant siguin coses bones com dolentes, al final, com que serà el festival de la dècada, serà allò de, si, si alguna cosa no ha funcionat, o sigui, durant aquest procés de creació del festival, si hi ha hagut moments tensos, és normal, perquè estàvem fent el millor festival de la història, no? Llavors, està tot gravat. És increïble. Nadie ha construït una piràmide, sinó uns cuantos muertos. Sinó uns esclavos. Bé, llavors, dilúvio universal, i ja tots es pensen, bueno, ara el Billy, doncs ja es demorarà i cancel·larà. Doncs no, no, el tio diu, què, cojones, anem a, seguim, seguim, seguim. Llavors, què passa? comença a entrar, comença a arribar la gent. És que estem parlant que ja és el dia abans de començar el festival, la gent està arribant, una part de la gent, clar, perquè evidentment hi havia milers de persones allà posades, comencen a arribar, comencen a arribar, però clar, la gent no sabia on estava anant, no sé què, i quan arriben ja veuen el caos, inclús hi ha gent que la recullen en un autobús escolar. Sí, comencen els memes, no a més? Comencen els memes. Sí, internet comencen a riure's d'ells. Comencen a haver-hi una resposta. I què va passar amb les bandes o tot això, Pol? Clar, i les bandes, a veure aquest puto caos que hi havia generalitzat, una d'elles ja va caure. Que quina és la banda que va caure i va dir... No, no, no, no, no. A nosaltres no hi compteu, eh, amb això? Blink. Blink. Blink és la primera que va caure i a partir d'aquí també van anar caient més bandes que ells deien no arribaré a oferir el concert que jo vull aferir als molts. Va haver-hi un concert al final? No, no, no. El tema és que Blink, aquí acabes de dir una cosa molt important. Blink no diu que no, en plan, ens han enganyat, no. Blink, que encara no... És que les mateixes bandes no sabien si això anava a ser un èxit o no, però algú s'oloràvem però no volien quedar malament dient no, això és un desastre. I per dir que no anava Blink va dir no, és que la qualitat de l'altaveu no ens assegura la millor actuació possible. No, Blink ja d'alguna forma es va cobrir una mica les espatlles, suposo, i és el primer que va dir xau. Llavors, a tota la gent que anava arribant per no ensenyar-los la besura que estava organitzada, que bàsicament era, a part de les cabanyes totes molles, bueno, era... És que la veritat que heu de veure... Això sí que finalment va ser la crònica d'una mort anunciada, no? Sí, la veritat que heu de veure el documental perquè és una passada com els malabars que acaben fent per intentar salvar alguna cosa que és insalvable, no? Els hi donen amb biberó, bàsicament, alcohol ha muert a tothom. Els porten a un bar, a més, la dona aquella que és la cuinera cada cop veu una onada de gent desesperada i diu que li avisen en 20 minuts d'entelació, eh? Sí, sí, és increïble. Llavors, bueno, és anteladuda gas, no, anteladuda alcohol. Alcorratxa a tot el món. Litres de tequila. Llavors, què passa? Que la gent que sí que es va disposar a anar a les tendes va començar a veure que aquells mongalov, aquelles... Incluso aquests iates, no? Que els havien promès per tota la pasta que havien posat no existia. Llavors van arribar a les tendes i van veure que tot estava moll, que inclús no hi havia tendes per tothom. Llavors, a mesura que les hores avançaven la gent em va embugir. De fet, va ser... Arrobaven entre ells. Arrobaven entre ells. Hi ha vídeos, hi ha vídeos de com un battle royal disputant-se a menjar aigua. Taqueixer Quitano. Taqueixer Quitano. Era brutal. Va començar una guerra total. Llavors, llavors els organitzadors ja veien que això s'havia descontrolat i van fugir. Van fugir del festival. Salve ser quien pueda. Salve ser quien pueda. Hi ha gent inclús, el productor, que hi ha una història que no m'ha explicat que jo m'agradaria no fer spoiler, però hi ha una història amb els tancs d'aigua i el productor, un productor que se viste por los pies, una persona que va acabar fent coses, mitja que va fent coses bastant estranyes. Estava disposat. Com a mínim, ell deixa clar que estava disposat. És que és molt bon. Llavors, què passa? Van fugir, van fugir i llavors hi ha molts organitzadors que diuen és que vam... Clar, la meva sensació era jo vull marxar aquí perquè és un infern, però és que he deixat gent. Estaven a una ira... Però és que he deixat gent. He deixat gent tirada. O sigui, els assistents perquè no tenen ni tan sols vol de tornada. S'han d'anar repartint. Bé, és un caos. Van començar les demandes, l'aplicació, òbviament, se'n va anar a la merda. On està aquest tio, ara? Despido's. Ui, ui. Despido's, per tant, llavors entra l'AFBI, òbviament perquè és un frau i a més és un d'aquests grans fraus, no? Llavors, finalment, o sigui, ell el que es va adonar és que el Billy inflava els presos, inflava els preus, mentia els accionistes, accionistes que, per cert, imagineu la magnitud, volien passar de no, no, no, deixem d'invertir a Tomó Raulent o no, com es diu el festival aquell? El Coachella. El Coachella. Deixem d'invertir al Burning Man i ens anem a invertir a aquest festival que serà elito. Llavors, què passa? A l'AFBI entra, li fan pagar una millonada però el deixen sortir preventivament, no? Diguéssim. Tal com surt? Tal com surt. És com, tio, i comença un altre negoci fraudulent. A Nova York. A Nova York. És com, agafant la llista de contactes que havien creat del festival, del FIRE, comencen a enviar spam venent, suposalment... Bàsicament, va començar a utilitzar les dades de forma fraudulenta. El van pillar més per això que per totes les altres coses. Això és una acció totalment a la desesperada però que... I això és el que acaba de tancar aquell enigma que navega durant tot el documental que, bueno, que evidentment té un punt de vista bastant clar però sí que és veritat que en molts moments tu dius aquest tio és un... Almenys, és un somniador com el Noches Blanques de Dostoyevsky o és un... És un idealista, un timador o un hueputa. Abans parlàvem del senyor. I clar, evidentment el documental intenta respondre això, no? Sí, sí. Bueno, jo crec que podríem... No sé si seguim la música de Font de Blink o li fotem una tertúlia. Posarem tertúlia. Anem cap a la tertúlia perquè això ha donat molt d'això. però molt recomanable. Empanats Encarats ens queden set minutets. Doncs vinga, endavant. Aquest documental és que realment ofereix moltes possibles reflexions. Podria haver estat al programa anterior amb el hype, no? Totalment, totalment. De fet, ens vam menjar tot amb l'E3 però el fire va sortir allà. Però bueno, podria haver estat allà, està aquí perfectament perquè en el fons sí que és veritat que és un documental que encara que té aquest caire així com de marujeo, no? Que et s'ha allà enganxat tota l'estona per veure què cony passa i que en el fons no ens enganyem. Molta penya també amb els memes expressava com en el fons se l'agrava si ets un milionari i que el teu problema és que hòstia t'han timat perquè t'han venut un festival i tu t'ho has cregut doncs mira, aquest és el teu problema. Però a més també és curiós com la justícia americana que això ho diguen en un moment també vol posar a judici o sigui, vol fer a judici els influencers la gent que va col·laborar però clar, va col·laborar Això ho parlàvem amb l'Adrià Novenin. Clar, perquè tu n'és fort això. un influencer en el fons un influencer es beneficia Què fa un influencer en el fons? És un vampir un influencer és un vampir que es beneficia de tot allò que funciona i acaba aconseguint que la gent es fixi primer amb ell però com a porta d'entrada amb tots aquests mons de fama, fashionisme Sí, agitador de masses Llavors, si en el fons això, tu t'equivoques si no funciona és com si ets un comercial que agafes el producte a Ronnie per vendre llavors jo trobo molt bé responsabilitzar aquelles persones Sí, sí, sí que tenint el poder a les xarxes que la gent el segueixi també puguin ser responsables d'haver acabat seguint aquest Billy McFarlane No seré jo qui defensi un influencer de pacotilla com aquells però també s'ha de dir que el problema que va haver-hi és que els influencers en cap moment van participar en la investigació i de fet se'ls va considerar còmplices quan ells haurien d'haver fet els moviments per considerar-se víctimes També tenint almenys van sentir la santa vergonya de dir collons és que he cobrat per fer aquesta prova però també és entendre que ells tenen una responsabilitat que finalment ells també no poden estar vivint a marge de tots els molts Aquí podríem entrar de com funciona aquest món actualment la responsabilitat dels influencers és seva o se l'hem donat com a imbècils No, però jo crec que canvia el paradigma jo no sé si com a gran cas el festival aquest el FIRE però canvia el paradigma que al final és un frau supermassiu i generalitzat És una persona que ha aconsegut vendre una merda i tothom hi ha cregut Però val a dir una cosa el Billy a mi jo personalment jo no em dóna la sensació que sigui una persona que hagués fet el festival per embotxacar-se perquè jo crec que sí que el volia fer que també Ell volia entrar a la G7 Ell volia entrar a la G7 És com aquell un Nicolás de la música Exacte Llavors És de l'atrapa més hipoades És com el Leonardo DiCaprio No, però l'atrapa més hipoades sí que es vol embotxacar i manté No, perquè l'objectiu del Billy és fer-se famós no fer-se ric Sí Llavors a tota costa Llavors ell vol començar amb l'aplicació que és una aplicació molt interessant però amb el festival que és el gran bombazo i a més quan s'associa amb Gerrul que també és una gran per personalitat però Però jo crec que el documental juga bastant també amb això que és aquesta figura és això és una idealista és un emprenedor és un timador pot tenir-ho tot però és que al final ell el seu equip es manté fins a l'últim segon i això no ho fa un timador com a tal No, però també hi ha molt de xantatge Exacte, hi ha molt de xantatge hi ha molta gent que no ha cobrat molta gent que diu Hòstia, a part per tornar una miqueta al tema d'estiu perquè recordem estem parlant de tot això el FIRE té molt aquest component d'oci és que vull tornar una miqueta abans d'acabar a la recuperació de abans m'ho hem comentat el Blocks & Free tu també amb el de les Noches Blanques també ho has mig comentat i el FIRE com a representació de l'extrem oposat la vida separada aquesta entre feina i oci és a estiu i la resta de l'any és un fals paradigma potser estem en una època on l'oci ha pres un pes que era important perquè veníem d'una època Sí, però en el fons som gent d'oci és a dir, abans tu et presentaves a partir de la teva professió i la teva creixió religiosa el que vull dir el FIRE és un exemple és la obligatorietat inclús de l'oci has de fer alguna cosa i el FIRE és formar part de la història de l'oci exacte perquè és que ens a partir de l'oci ara mateix i alhora estem a la cultura del binge-watch de les sèries en el fons ara les sèries les acabes de veure ara les sèries no ets ningú si no has vist o dronos a mi aquest documental m'oferia una pregunta molt important i és tot val? és a dir es pot vendre fum? què és més important? allò que vens? la imatge del que estàs venent? o el cul de fons? perquè no ens enganyem quan arribem a un restaurant o a una selecció d'un producte què estem comprant? allò que necessitem? o allò que creiem? Adriano anem a vendre fum que ens queden 3 minuts anem a vendre fum pel programa que ve és que toca tio sempre et toca perquè l'Adriano sempre l'altre sí, sí és a saco és a saco hauríem de posar un sota de capana avui sóc jo el presentador m'acabo la puta avui marco jo els timings doncs jo t'ho dic doncs no hi ha agenda no hi ha agenda dos minuts dos minuts quaranta tu manes no, no el que estava dient és que hi ha una gran pregunta que navega totalment amb el documental que és el més marujo exacte estem venent tota l'estona per exemple nosaltres el futur de fet jo per això entrava amb l'editorial jo entrava amb l'editorial per què venem un futur? perquè no ens agrada el present llavors venem un futur que ha de ser l'hòstia i és el que farem ara vendrà el futur de l'agenda però en el fons jo us he dit obriu la porta que ja hi ha pel·lícules bones és a dir podem esperar a veure les noves pel·lícules que venen com la de Jim Jarmusch collonuda no? sí estem fent la tartà però en el fons també tenim bones pel·lis com Toy Story 4 que la vas anar a veure molt bona s'estrenarà la setmana que ve el Muñeco Diabólico perquè li agradin aquestes coses és molt guai que ho estiguin estrenant al mateix moment i els dies que vendran que em sembla que la vas comentar tu fa uns dies això t'ho compro perquè aquesta em va agradar del Carlos Marqués Marcet de sèries dilluns 24 a Fox, Movistar Podafone o Orange està Legión temporada 3 és una sèrie que jo recomano a muerte Univers X-Men però la part bona de l'Univers X-Men i Paquita Salles torna a Paquita Salles terça temporada de Netflix el dia 28 això, bé i què tenim ara amb l'exemple Movistar d'una gran sèrie Hierro Sí, Hierro molt recomanable molt ràpid de videojocs 21 o sigui el divendres es va estrenar el Crash Team Racing Nitro Fuel que és el remake del conjon del Cars del Cars està a totes les plataformes i avui avui diumenge estem amb la final del torneig Arkham Digital Fighting Tournament la novena edició Tekken, Smash Street Fighter, Dragon Ball a les Cotxeres de Sant fins a les 8 de la tarda només són les finals ahir ja es va estar jugant però sempre és interessant home, és a top eh i després de còmics s'ha creat un Indiegogo o sigui, un Verkami per la novel·la gràfica del videojoc Earthworm Jim que és un mitiquíssim a més que ja ha sobrepassat el saco dels 12.000 que volia a 288.000 però serà molt interessant i l'exposició El víbora el manac del 21 de juny al 29 de setembre i també 21 de juny Sisa Anys Galàctics un còmic de Joan Maria Poix Manu Ripoll del Norma i i és aquest còmic no? és una mena de repàs dels seus alter egos és una mena el David Bowie català nois 30 segons menys em sembla que ja hem acabat 20 segons vinga va ens veiem la setmana que ve que és l'últim programa vist l'últim programa de temporada i vindrà el Carles amb el Guombosi molt bé us ja estem fent el mateix que falla venem venem que molts venem els de fum correm correm correm per arribar abans correm perquè ens esperen correm perquè ens fan córrer perquè tots corren correm per ser els