Sherlock i les seves mil cares: de Conan Doyle a la BBC, de Miyazaki a Detective Conan (amb parada a Enola Holmes)

Música Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanar Cultural, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Estamos de paso. Sí, de paso. Aunque, como sucede también en este programa, no sabemos si durante una hora, una hora y cuarto, o una hora y media, o incluso menos. No sabemos de cuánto tiempo disponemos, ni en las ondas, ni en nuestra bendita vida. Pero pasamos. Está claro que pasamos. Porque, como diría el poeta, lo nuestro es pasar. Pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar. ¿Qué? Ni con poesía resulta fácil de aceptar, ¿verdad? Ni con Machado, ni con el libro de ciencias naturales. Y mira que introducen a tiempo este concepto. Nacer, crecer, reproducirse y... Cualquier niño sabe cómo acaba esta vida en cuatro fases. Y aunque te saltas la tercera, e incluso la segunda, la última etapa de esta aventura, llega seguro aunque tú no la esperes. Como solía decir mi amigo Edu, mi compañero de viaje y mi hermano, todos viajamos en un bus sin conocer la parada en la que debemos bajarnos, mientras esperamos a que el conductor nos avise cuando llegue el momento. Por eso algunos hacen de lo inevitable realidad un deseo voluntario, y como ya vimos en alguna empanada del pasado confinado, y sobre todo escuchamos, hay quien prefiere vivir rápido, morir joven y dejar un bonito cadáver. Resulta evidente que cada uno lo lleva como puede. Hay quien retrasa su suerte jugando al ajedrez con la muerte, al son de una conversación importante sobre el silencio de Dios, mientras Allen confiesa no tenerle miedo a la misma, aunque preferiría no estar allí cuando eso ocurra. ¿Solemnidad o humor? Y erotismo. En boca de mi padre, ante la impacable voracidad del tiempo, el erotismo debe compensar nuestras expectativas vitales. Solemnidad, humor, erotismo... Yo no lo tengo muy claro, pero en Empanada nos caracterizamos por la esperanza de que es la cultura quien nos puede ayudar. Y preparando este programa, dicha apuesta aún ha adquirido un sentido mayor. Porque hoy es el día de Sherlock, de Sherlock Holmes. Y aunque Conan Doyle tan solo lo sacó a pasear durante 40 años, hasta los últimos relatos de 1927, nadie duda de la salud de Sherlock. Sherlock sigue viviendo en nuestra memoria colectiva como nadie lo ha hecho hasta ahora. Y es que una de las gracias de la cultura y sus muestras creativas es que te permite vivir en la posteridad de un modo sorprendente, como el amor, la admiración y el respeto. Lo que muere es la materia, mientras que las ideas, los sentimientos, pueden vivir eternamente. Sherlock vive, como vive en mi pensamiento uno de sus fieles admiradores. Vivencia tras vivencia, relato a relato, día tras día. Porque al olvido, la auténtica muerte, le toca seguir esperando. ¡Precioso, Adriano! Pero me has de explicar dos cosas. Un, explícame això de tu un para y l'erotismo, primer. Erotismo. Eso es muy largo. Eso nos da para una empanada de esas que digo que nunca sabemos cómo acaban. Eso da para mucho. De hecho, lo voy a poner en contexto. Porque solo he hablado de la última idea, que es esa idea o ese tiempo implacable, voraz, que se lo come todo. Y que al final el erotismo está al otro lado para compensarlo. Pero realmente la frase es aún, bueno, la idea o la reflexión es mucho más nilista. Tiene ese punto hedonista al final, como un día hablamos, ¿verdad? Pero es mucho más dura. De hecho, dice, en esta vida donde venimos a perderlo todo, primero perdemos la inocencia. Lo confirmo. Luego perdemos a los seres queridos. Lo confirmo también, desgraciadamente. Y finalmente perdemos lo único que realmente nos pertenece. La virginidad. También. Pero eso es bueno. Y eso creo que va un poquito antes. Pues así, en esta vida, entre la implacable voracidad del tiempo, el erotismo, que nosotros lo cambiamos y ponemos la cultura, debe compensar nuestras expectativas vitales. Pero, ¿llavors parlarem de erotismo de Sherlock o cómo anirá eso? El Sherlock más sexy. ¿Quién es el Sherlock más sexy? Hi ha tot un joc de Sherlock i queerbaiting. Seguramente Jesús Franco, si fes alguna peli... Cada cop surt més el Jesús Franco. Algun dia farem un especial, crec. Hay un especial ahí, inminente, en paralelo al de Sherlock. De hecho, ¿por qué hablamos de Sherlock? ¿No, oye? ¿Es muy interesante? ¿O no? ¿Qué? Me está mirando Berrán, veo redes sociales, ¿no? Vale, vale, por favor. Volia fer la segona pregunta, era, ¿em deixes fer esas sociales? Sí, plau, sí, plau. Doncs recordem, molt ràpid, tenim YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L, Instagram, Empanada Cultural, i tots els podcasts els trobareu a SoundCloud. I ara sí, Adriano, ja està, ja estic content. Bueno, simplemente que, claro, ¿de dónde viene todo esto? ¿Por qué Sherlock hoy, no? ¿Por qué Sherlock? Hemos estado recuperando algunas de las peticiones que nos llegaron para ese gran aniversario, hace unos meses, y hubo una muy especial. Una muy especial que nos invitaba. ¿A qué, Ferran? Bueno, ¿y a qué, Pol? Hola, companys d'Empanada Cultural. Aquí l'Edu, des del barri de Gràcia, Barcelona. Jo voldria llençar una proposta. Com a oient, m'agradaria sentir algun programa monogràfic on pugueu construir entre les vostres diferents seccions tota una anàlisi. És a dir, per exemple, sobre la trajectòria d'algun personatge com Batman. La relació que va tenir a enfocar una nova onada de còmics d'aquest personatge i la posterior influència que s'ha tingut a l'hora d'abordar el mateix al cinema. Com s'ha anat passant d'aquell Batman pop i televisiu al de les pel·lícules de Nolan, per exemple. No sé, això mateix també es podria fer des de la vessant literària cap al cinema i la televisió amb un personatge com Sherlock Holmes, també. Tienso la proposta, esperant que us interessi i us agradi la idea i aviam si algun dia es materialitza. Por supuesto, Edu. Siempre presente, siempre en las ondas. Donde quiera que nos estés escuchando, espero que disfrutes este programa especial de Sherlock porque lleva tu nombre. Y no sé a vosotros, pero a mí, ya en el aniversario de Empanada, cuando escuchamos todos aquellos áudios, la propuesta de Edu me pareció interesantísima. Sí, sí, sí, Pol, no me mires así. Puede que más la de Sherlock que la de Batman. No sé, tu que tiraves más por Batman, ¿no? Jo crec que haurien de fer els dos algun dia, ¿no? Batman haurien de portar, segur. De fet, ho hem de dir. Aquest programa cauran el cap de setmana posterior o anterior a... No, no, és just, crec que és el dia de Batman, crec que és aquest... Bueno, no ho sé, és ara. És que realmente sí, és que realmente, Ferran, és a ser lo cierto, esta petición... Però sempre anem a contracorrer, per anar a coltraran, ens coneixeu... No, no, el dia de ser lo que farem Batman. No, no, no os preocupéis, porque aquí hay doble excusa. De hecho, como bien decías, Ferran, tenemos el Batman Day o el día de Batman que fue el 19 de septiembre. Esto es propuesta de DC Comics, ¿no? En el fondo, esto es como una especie de... Sí, bueno, no, és quan neix el personatge, em sembla que és quan es va estrenar el còmic, el Detective Comics 39. O sea, que todos estos friquis disfrazados están... De fet, l'any passat, ja ho hem comentat algun cop, va fer 75, ¿no? I tu i jo vam anar a gravar el dia aquí a Barcelona, que per ser el plano final del vídeo és del Pol. És nostre, l'oficial. Sí, firmado, firmado. Però sí, cada any és l'any de Batman. Igual que cada any és l'any de Sherlock. Bueno, no, i ara Sherlock, sí, evidentment, torna i torna i torna, però ara ha tornat, ¿no? I ara ha tornat en forma d'una peli que, no sé, jo no l'he vist. Estamos hablando de Enola Holmes, que es estrenó en Netflix el 23 de septiembre. Sí, correcto. I nos demuestra que teníamos excusas para hacer los dos programas. Sí. El de Batman o el de Sherlock. Però, bueno, la balanza se ha desequilibrado para un lado. Jo no he tenido nada que ver, ¿eh? No, de fet, si vols comentem molt ràpid la película. Sí, ¿qué os parece? Exacto, ¿qué os ha parecido Enola? L'havéis visto, ¿no? Tu has vist alguna cosa, Adriana? ¿Has vist el tráiler? ¿Has vist alguna història? Sí, yo he visto el tráiler. I a partir d'aquí ja no t'he interessat, suposo. Exacto, he dicho no. Next. Aviam, la pel·lícula, realment, tu i jo, Ferran, sí que l'hem vist, no? Tu l'has acabat. Jo he de dir que no l'he acabat entre, o sigui, part, interès, o sigui, desinterès, però a part perquè em semblava de dir, bueno, és una d'aquestes, no et dic pèrdua de temps, però sí que és una forma potser més vanila, no? Més normaleta de veure un personatge que, a més, és un personatge, alguns diuen que és inventat, un que existió, és aquesta història de la germana. Sí, sí, totalment inventat. Enola Holmes és la hermana pequeña de Shea de Holmes. Però després sí que hi ha històries, hi ha novel·la, de fet és una pel·lícula que adapta a una novel·la, llavors hauríem d'anar a la novel·la a criticar, però sí que és veritat que és una pel·lícula que crec que s'utilitza, entre moltes altres coses, no?, per també justificar certes postures actuals. Aquesta pel·lícula fa 20 anys no existiria, no? Totalment. Cosa que funciona, o sigui, pot funcionar pels temes que parla, però crec que hem comentat molts cops que tractar temes d'actualitat forçadament i amb calçador, hòstia, jo crec que resta més que suma. Diguem-ho clarament, és una pel·lícula protagonitzada per la suposada germana petita que tracta sobre el feminisme. De fet, el gran misteri de la pel·lícula és el vot de la enmienda de la reforma que s'havia de fer a la Gran Bretanya pel vot femení, el sufragisme, bàsicament. Ho protagonitza una dona, el paper de la dona té un... Respon al signe dels nostres temps. Això és molt positiu, en el fons, no? El tema és que, i això ho comentàvem, la pel·lícula té un to infantil marcadíssim. Marcadíssim. És a dir, és una pel·lícula clarament dirigida als nets a nivell formal, per les bromes, el slapstick i tal. Però, en canvi, té aquesta contradicció de la temàtica, és bastant adulta, perquè no és només que hi hagi el tema sufragisme, sinó terrorisme d'estat, perquè també inclou, cosa que és molt habitual en pel·lícules, més que en novel·les de Sherlock, d'aquesta mena d'atemptat contra el Parlament, o atemptat contra els llocs. Exacte. Llavors, és una pel·lícula que queda una mica en terreny de ningú, s'ha de dir que no és un desastre total, als nens els hi pot funcionar molt bé i, al final, es tracta de tornar a portar aquest personatge, Sherlock Holmes, a la palestra, encara que sigui a través de la... Home, i a nivell tènic, està el director aquest, no?, que em sembla que és el que estava també amb el projecte de Fleabag. Sí, bé, els creadors de Fleabag tenen algun paper, ara no me'l facis recordar exactament, perquè directament hi ha trencaments de quarta paret, com haurem vist amb la Fleabag. El que passa és que jo trobo que és molt recent Fleabag, en el sentit d'aquest format també que hem vist molt recentment a House of Cards, és aquest... no es diu Mutis, no sé com es diu, no?, el parlar directament a càmera com si tot es congelés i el personatge parla a càmera directament. Què passa? Que aquí, jo fins on vaig veure, vaig veure quasi tota la pel·lícula, però el que passa és que crec que abusa molts cops. A Fleabag està molt bé. A Fleabag és l'exemple perfecte. Perfecte. Però aquí em sembla que abusa, sí que és veritat que està molt encarat a alguna cosa més infantil o juvenil, que em sembla bé que es facin arribar aquestes idees també a un públic, però crec que em donava la sensació que hi havia molts moments que perdia la força que podia haver tingut la història per centrar-se massa en ser el políticament correcte, el social justice warrior, que es porta ara, tot ha de ser així. Llavors, clar, hi havia moments que dius, al final estic absorbint, intento absorbir tant aquesta tesi, en comptes de la història, que em queda petjat d'un fil. De fet, també tot això ja neix a les novel·les, com has dit. No sé si allò de mirar a càmera... M'imagino que les novel·les estan narrades en primera persona, per començar, perquè l'Enola és un personatge inventat, i ho redacta ella, són les seves memòries, no?, com a germana de Sherlock. I els llibres aquests són de la Nancy Springer, que té una vida bastant prototípica de feminista de primera onada, podríem dir. és una dona que té 70 anys, ara. Aquestes novel·les són de 2006, em sembla, si no m'equivoco. I, clar, ella era una dona de casa que de sobte va dir «estic farta d'això i vull escriure». Clar, té aquest àmbit reaccionari de feminisme de primera onada, molt necessari, per altra banda. Però, clar, i aquí a Adriana em sembla que hi ha un tema bastant interessant que tractarem al llarg del dia, que és que aquesta dona va escriure... No el programa, eh, del dia, perquè el Ferranlla és una marató de 24 hores, eh, Holmes? Hi ha una cosa, perquè no hem vingut a parlar de no la Holmes, però sí que hi ha una cosa que li va passar a aquesta dona amb les novel·les a l'hora d'escriure basant-se en el personatge de Sherlock Holmes que destacarem bastant el dia d'avui. Bueno, perquè en el fons és el que hem anat veient tota aquesta setmana que hem vist un munt de pel·lícules de Sherlock Holmes i és que la obra ja ha superat l'origen, el personatge inicial i ja se ha ido estableciendo un diàlogo entre realidad y ficción que ha provocado que Sherlock no sea un único Sherlock, no? Sherlock's hay muchos. És de todos. Sí, y de hecho es cierto, eh, solo les pertenecen a los herederos de Conan Doyle las obras que están enmarcadas entre el 23 y el 27. Todo lo demás es de dominio público. ¿Y qué pasa? Que del 23 al 27 es precisamente cuando Sherlock adquiere un rol, el Sherlock original de las novelas, un punto más emocional, ¿no? Deja de ser tan racional y tan máquina para ser también un poquito más humano, ¿no? Y esto se debe precisamente a que Doyle perdió en la misma guerra, en la Primera Guerra Mundial, a su hijo mayor, al heredero, por así decirlo, y a su hermano, a un hermano que tenía que fue brigadier y ambos murieron en la guerra. Entonces, de algún modo, al volver a las novelas en el 23, él lo que hace es intentar imprimir un poco más de emoción por el momento que está viviendo y también porque estaba un poco agotado también, ¿no?, de esa frialdad de Sherlock. Claro, esto parece ser que lo han utilizado muy bien en las novelas para hablar de un Sherlock mucho más cercano a las mujeres, más empático con su hermana pequeña. La cosa es que el Sherlock que veus a la pel·lícula és molt jove y, llavors, té una empatía cap a la germana que no t'esperes del Sherlock adult que coneixem, però que es contradiu o entra en conflicte amb aquest Sherlock tan sensible de l'època final que encara no han tratat el domini públic. Y que, de hecho, por eso, los herederos de Doyle han tenido algunos pleitos con Nancy Springer y con todo el equipo, ¿no?, de esta película, de Nola Holmes. Pero veremos que los herederos de Holmes han tenido muchísimos problemas con todo el mundo, ¿eh? Sí, sí, sí. Claro, estamos hablando de la obra más adaptada. Es decir, los récords mundiales, ¿no?, el récord Guinness, continuamente van nombrando a Sherlock como el personaje de película más adaptado. Tenemos a 70 actores, ahora deben ser muchos más, interpretando más de 200 obras. Y a partir de ahí es imposible, de alguna manera, crear un único discurso. ¿Pero qué os parece si nos vamos al origen? Nos vamos a ese Sherlock que, de alguna manera, es el Sherlock clásico. Y, además, si vamos al origen, lo importante es entender no solo el origen del personaje, sino el origen de nuestra experiencia con el personaje. Uy, uy, uy. Sí, me voy a poner un pelín egoísta ahora y muchos oyentes lo entenderán. Por favor, Ferran. Así es, chicos, Sherlock Hound, el Sherlock sabueso. Y aunque el juego de palabras mola bastante, No sé vosotros, pero me ha hecho mucha gracia. Sí, sí, es morbo, es morbo. Todos aquellos que recordáis la serie… Es lo mateix que el D'Artagnan. Exacto, D'Artagnan, D'Artagnan. Pero, ciertamente, esta serie se llamó solo así en Inglaterra. Aquí la conocimos desde el primer momento. Sherlock Holmes. Y tiene bastante sentido, porque por mucho que le llamen Sherlock sabueso, precisamente Sherlock no era un perro, sino que era un zorro. Era un zorro antropomórfico. Pero bueno, zorros o perros, la serie para mí era la hostia. Estamos hablando de una coproducción italiana y japonesa con Hayao Miyazaki en la dirección. Sí, de fet, anava a dir que aquest autobús que has parlat, que t'espera, que et porta per la vida, era molt Miyazaki, pero no ho he volgut treure. Bueno, es que al final, claro, aquí de repente coinciden dos realidades superpotentes, como es Miyazaki y todo su mundo, todo su imaginario, con el imaginario de Sherlock. Pero como era precisamente una coproducción, y aquí esto es positivo, había más presupuesto de lo normal. Por lo tanto, la calidad técnica se nota. Y claro, ahora me diréis, hostia, pues yo vi el capítulo ayer y no es para tanto. Obvio, no es para tanto para los años 80, o sea, para el 2021, pero para los años 80... No estic d'acord, jo crec que sí. Sigue siendo potente, ¿verdad? És que està al nivell de pel·lícules. És que he pensat que Hayao gastaba más de la cuenta y hacía unos 10.000 dibujos por capítulo. És que se nota. Es decir, estamos hablando de 10.000 dibujos cada 24 minutos. No fan animacions a tres frames, que es diu, es fan animacions més contínues. Bueno, i estem deixant de banda això que està sonant, la música, que feia temps que no escoltava, la música podria estar sonant al marula. Una noche loca. No, pensad que està... Y esto és otra de les gràcies de la coproducció, porque realmente la melodía original, la japonesa, és molt més ñoña, és instrumental. I aquí, en cantidad de mangas, se partió de la melodía italiana. Totalment. El italo-disco. Per això sí, con el doblaje espanyol. Ese és un grup a lo parchís que se llamaba Nins. Nins. Exacto. Nins de nens, eh? Sí, nins de nens. Nins de nens. Nins de nens. Hablaban en castellano, pero eran de Barcelona. Bueno, entre que la serie era cada día más cara, o cada capítulo más cara, y que hubo algún problemilla, como hablábamos antes, con los herederos de Conan Doyle, again, la producción de la serie se vio detenida durante casi un par de años. Estamos hablando de que Miyazaki estaba en el proyecto en el 81 y el 82, se para dos años hasta el 84, y claro, cuando vuelven a recuperar el proyecto, Miyazaki ya está liado con Nausicaa y el estudio Ghibli. Así que él solo se encargó de esos seis capítulos que había rodado al principio, que después reordenaron, eh? Después no es que si vemos los seis primeros vemos a Miyazaki y después no. Miyazaki está ordenado y, gracias a eso también, de alguna manera, el alma de Miyazaki planea sobre todo el proyecto. Porque, por ejemplo, ¿no? Vamos a buscar detalles muy Miyazaki. Están las míticas escenas de acción y persecuciones que él ya había trabajado en Lupin. y, bueno, también, por ejemplo, los diseños estos imposibles que le encantan, ¿no? Diseños aeronáuticos tan característicos de su cine. Muy steampunk, por otro lado, sí. Es el típico reflejo de ese amor que tiene Hayao por los ingenios voladores, pero con ese punto futurista y a la vez totalmente clásico, ¿no? Yo, de hecho, siempre digo así, medio en cachondeo, que el Sherlock de Guy Ritchie, que yo no sé si hoy tendremos tiempo para él, tiene su origen, no en las novelas, en Miyazaki, en Hayao. Hay algo muy a Ritchie ahí. Pero me suena que tú vas a mencionar en algún momento a Guy Ritchie y Sherlock, que da para mucho. Así que sigamos, acabemos con Hayao, pero, por favor, Ferran, antes de acabar, déjame volver a escuchar esa risa, esa inolvidable risa del profesor Moriarty, porque sí, es de las pocas veces que el doblaje castellano ha aportado muchísimo. ¿Le ha gustado la broma, inspector? Adiós, adiós, inspector. Es que todo eso, ¿eh? Porque yo al Adriano, de quan en quan, le puso el guió, jeje, jiji. I Val va a dir, no, no, es que eso sortirá de debò. Es brutal. Es lo que se llama una risa educativa, ¿no? Que, por cierto, sona, yo juraría que es el doblador original del Homer Simpson, aquí a España. Diría que la veu es el mateixa, ¿eh? Pero bueno, putzana. No, realmente muy potente el equipo de doblaje, es que hace poco me volví a ir un par de capítulos, ¿eh? En fin, si queréis recuperar esta joya de la animación ochentera, o muy actual en el fondo, la tenéis completa en Amazon Prime. Y si os parece bien, ahora sí, por favor, Ferran, por favor, Paul, volvamos al origen, pero a ese origen literario, el origen del padre de Sherlock, por así decirlo. ¡Ay, mate! Ya. Bueno, ya es curioso, ¿eh? Ya es curioso que molts dels autors anglesos més célebres, en realitat, no surtin pas del cor de l'imperi, és a dir, no són bretons de la Bretanya, diguéssim. Oscar Wilde era irlandès, de Dublín. Roald Dahl, galès. George Orwell va néixer a la Índia. ¡Hostias! ¡Qué dios! I sobretot... Era un colono. Sí, clar, clar, de l'imperi. Però el que ens interessa avui és l'escosès Arthur Ignatius Conan Doyle. Nascut a Edimburc el 22 de maig de 1859 en una família d'il·lustradors i caricaturistes, Doyle sempre va dir que la seva passió per l'escriptura li veia en realitat de sa mare, que era una gran narradora i lectora apassionada. Fem un salt el 76, on ingressa a la Facultat de Medicina de la Universitat d'Edimburc i coneix el metge forense Joseph Bell, que té impressionants dots de deducció, que l'acabarien inspirant en cert personatge que Doyle acabaria creant. És en aquesta època que ja comença a escriure relats d'aventura en el seu temps lliure. A l'acabar la carrera, Doyle intenta treballar de metge, però no té gaire èxit, així que es centra més aviat en escriure. El 1885 es casa amb Lewis Hawkins, amb qui tindrà dos fills, i és aquí quan les seves creacions veuen l'aparició d'un personatge que el durà la fama. El 87 publica Estudia en Escarlata, la primera de les aparicions del detectiu més famós del món, Sherlock Holmes. Llavors anem a 1893, on ja s'ha mudat a Londres amb la família, i Doyle decideix posar fi al personatge, ja que tot i ser el que més exil li ha portat, no el considera un personatge interessant, i a més li impedeix escriure altres relats i novel·les que li venen més de gust. O sea, que estamos hablando que desde el 87, que publica Estudio en Escarlata, hasta el 93, el tío se mantiene ahí como padre de Holmes. Pero se cansa, a los seis años. A los seis años, así, ya te digo, porta 23. Espero que con empanada tengamos más paciencia. Ya lo veremos, ya lo veremos. Más paciencia y tanto éxito que va. Us diré una cosa, ara que deies això que s'ha mudat a Londres, jo vaig estar a on... Al museu. No, a la casa. On vivia, no? Si tu pots estar a la casa, a la casa, que està sobre un pub irlandès. És un pub irlandès, un pub. Bona combinació. Que a més has de pujar per unes escales que està allà com... És un lloc amb unes escales superestretes i jo recordo pujar i dic, no pot ser aquí? No pot ser aquí? Pujaré i hi haurà el típic salón. És que no era un superrico, tot i que tenia bastantes... Bueno, és el que t'anava a preguntar. Té pinta per la seva trajectòria i la seva biografia que era un tio de bona família, no? Bueno, de bona família no et creguis. De fet, van tenir un problema d'alcoholisme amb el pare i es van haver de... No era pobre, no era un arrossegat, no era... No era... No era Mark Twain amb el seu... Com es deia el nen? És igual. Oliver Twist. Sí, Oliver Twist. Doncs, com dèiem, amb el relat número 26 del personatge, anomenat el problema final, Sherlock mor a mans de Moriarty i Doyle, per fi, pot dedicar-se a fer una altra cosa. O... Això és el que ell va creure. El problema final, eh? Això em sona a Himmler. Sí, sí. Bueno. Va tenir, doncs, que els editors i la família, però sobretot els seguidors del personatge, li van fer una pressió brutal perquè fes tornar el personatge, amb cartes i fins i tot amenaces de mort. Així que, quasi 10 anys després, reprèn el personatge. En total, va acabar escrivint 34 obres més del detectiu. I va acabar veient com el personatge definia la seva carrera, cosa que a ell mai li va acabar de fer el pes. Cal recordar, per això, que Doyle va escriure, entre altres, novel·les i tractats històrics com la Gran Guerra dels Boers, que li van significar el títol de Sir, el 1902. I l'altra gran obra que s'ha de recordar d'ell és la saga del professor Challenger, on s'inclou la conegudíssima novel·la El món perdut. O sigui, estàs dient que no és Ser, Ser, anglès, per Sherlock, sinó per una altra novel·la. Perquè va fer una mena de tractat sobre les guerres històriques dels Boers. Hòstia, que perdónia, sí. Quella tela. Un altre detall, força desconegut, de Conan Doyle, és la seva afició a l'espiritisme. De fet, moltes novel·les inicials seves ja tractaven temes fantasmagòrics, molt de moda, per altra banda, la Londres del segle XIX. I diferents successos de la seva vida, com la mort de la seva primera dona, la mort del seu fill, com ha dit l'Adriano a la Primera Guerra Mundial, i sobretot les seves segones núpcies amb la seva gran amiga i mèdium, Jen Elizabeth Lick. Això és com a Corto Milenio, que en realitat a Londres hi havia tot de boira i que no veies bé les siluetes, i digui, és un fantasma. I potser era el tendero del lago. De fet, existeix molta rumorologia sobre Arthur Conan Doyle que s'hi acaba o no ingressant, si realment va ingressar a la francmasoneria. De fet, hi ha diversos elements clar que per teories de la conspiració la millor és la del policia i grafòleg sabadellent Jesús Delgado, que va sacsejar el món a l'afirmar el 2015 que havia pogut deduir definitivament qui s'amagava darrere del misteriós Jack el Destripador. Sí, senyors, ni més ni menys que el nostre estimat Sir Arthur Conan Doyle. Toma! Però què diu que toma? Per favor! Dóna tret a això, aquest tio. Ell ho ha investigat i que aquesta és la conclusió. El Jesús Delgado, además este me suena, no será el mismo que escribió sobre el origen catalán de Colón. És el mateix. De Colón, sí. És terraplanista també. No, jo vaig estar treballant a la productora que va a fer el documental. A ver, jo, de hecho, llegué a fer una ruta como guía para guías de Barcelona. Desmitiendo o desmitiendo. No, no, todo lo contrario. Y, hostia, evidentemente había detalles y se estaban basando en hechos, pero bueno, de ahí ahora a romper el gran argumento que nos ha presentado nuestro imperio. Sí. Que era un italiano afincado aquí. Es como Da Vinci. Después pasa por Portugal. Exacto. Sí, al final el machembrat que tenim d'orígens històrics. Pero me parece que hemos llegado podríamos seguir hablando, ¿no? No, no. Podríamos seguir hablando muchísimo. La vida de Conan Doyle es interesantísima. Obviamente han fet las pinzalladas porque estas cosas se lo tocan. Sí, porque después está ese punto ocultista, ¿no? Claro, cosas que arriba que se ven en sus obras también, ¿no? Que realmente el tío estaba obsesionado con el más allá y mantenía conversaciones precisamente con su hermano y con su hijo mayor, ¿no? Pero sí es cierto que es importante el padre pero como hemos comentado en algún momento el hijo ya vuela libre, vuela solo. Y de hecho es importante también entender que obviamente que Sherlock ha sido interpretado y adaptado de muchas maneras porque es que el propio Sherlock en esos 40 años en los que estuvo en manos de su padre Conan Doyle también mutó, como hemos visto. Pasó a ser un pelín más sensible en la última etapa. pero a mí me gustaría mantenerme en esta realidad más clásica del Sherlock de las novelas y ver cómo aparece en las primeras adaptaciones cinematográficas cuánto hay aún de esa conexión porque muchos de los aspectos que siempre se le atribuyen a Sherlock como son la pipa o esta gorra de cazador ¿cómo es que se llama, Ferran? Es el Dirk Stalker que es el cazador de ciervos. Es una gorra de cazador de cazador. Es una gorra y además es una gorra que la mires por donde la mires tiene la misma forma, ¿no? Sí, y té las urelleras al costado que normalmente van plagadas cap a uno. Tiene un punto como de ambigüedad que no sabes si viene y va porque... No, no, exacto. No como aquella foto que se ha filtrat del rey del rey a Meryl que tiene la gorra cap al rato. Que aquel claramente se en va. Que sabes exactamente que se va, exacto. Muy bien dicho, tío. Exacto. O sea, se puso de moda la gorra de cazador la capa esta, ¿no? Esa capa así tan victoriana invernés que además es muy detectives que después ha evolucionado para ser esa gabardina mítica de Humphrey Bogart, ¿no? Y en el fondo esto todo el mundo lo atribuye a la novela pero no es de la novela. Son de las ilustraciones porque claro, las novelas llegan a ser novelas pero primero pasan siendo relatos de este... A diario. ¿No? De este diario que comentábamos que es The Strand. The Strand. The Strand que creo que además también aparece en la serie de la que nos hablarás, ¿no? De Sherlock. Entonces, en estos relatos siempre había un ilustrador que de hecho es muy gracioso porque ahora os voy a hablar de dos personas muy importantes en la obra de Sherlock que se encargan de esta adaptación por así decirlo. Partimos de Conan Doyle que nos vas presentar muy bien, Ferran y de ahí nos vemos como Paget sin de Paget o sin de Paget... Es claramente un... Paget. Sí, Paget no. Paget, Paget. Este claramente un apellido d'origen francés, ¿no? Paget. Paget. I William Gillette. Es muy bojo, es que tenemos en Paget y yo en Gillette. Y en Paget, ¿qué hay en Paget? El dopón y el dopón. Es el tintín. Exacto. Bueno, Paget era un ilustrador y es quien se encargó de ir acompañando esos relatos de Conan Doyle con la imagen que él creía que tendría Sherlock Holmes. Estamos hablando de unos 356 dibujos que ilustró en 37 historias cortas de Holmes y es él quien se encarga de meter esta capa esta pipa y evidentemente el sombrero. Y por el otro lado tenemos a Gillette, ¿no? A William Gillette que es el actor por excelencia o como mínimo el primer actor. Pero no estamos hablando del cine, aún es muy pronto. Estamos hablando del teatro. Del teatro. Y él es quien realmente acuñó temas tan importantes como la frase Elemental Mi querido amigo, ¿no? Maidita las novelas, exacto. Exacto. Nunca lo dijo. Sí que es cierto que después hay un diálogo y como Conan Doyle recupera de nuevo al personaje y empieza a utilizar... Exacto. Así que la versión original oficial es Elemental Mi querido amigo. O no, no, no. Es Elemental y él sobir le dice Mi querido amigo a Watson pero no son dos frases que has dicho injustices. Porque siempre lo que ha arribado al temps a la imagen de Watson. Exacto, el imaginario es... Elementary. Elementary. Sí, viene por ahí. De hecho, nos comentarás, ¿no? Una serie también, Ferran, que adopta... Una serie americana que es la Elemental pero no nos avancemos. No, lo importante es que quede claro como Conan Doyle es el padre pero después hay unos tutores que son Gillette y Paget. El pueblo en sí mismo acepta el personaje y también lo muta Conan lo recupera y ya introduce todos estos elementos. ¿Y con qué damos? Con un Holmes clásico que tiene muchos tics algunos los hemos comentado ya y otros ¿qué tal, Ferran, si nos los comentas tú? Millor agafem potser un repàs de qui és el Sherlock prototípic abans de continuar. Doncs el Sherlock que ens presenta Conan Doyle és un detectiu privat alt, prim, amb gran intel·ligència d'escomunar l'habilitat de raonament deductiu solitari i excèntric sense cap interès en la correcció social tot i que domina l'art del polite i l'interessa. És habilidós amb el violí i la boxa. expert apicultor i és un mestre de la disfressa. El boxeo se lo quedó riche. No, però és que és que és molt important que Holmes pugui lluitar perquè, clar, s'hi trobarà sovint. Un tío que aunque tiene mucho de coco y mucho de razón también tiene cierto físico. Clar, perquè és que si no simplement li fots una i s'acabó. Bueno, tiene Watson. Ja veieu que és un figura, doncs li hauríem de treure algun defecte. Diguem, clar, que Sherlock era cocaine o man. Però només quan s'avorria. Estava justificado. Perquè només és que no li arriben casos interessants. Llavors, al segle XIX què has de fer? O drogues o arrels assassinats. Bueno, podria haver sigut alcohòlic. Mira, el tio li ha donat la cocaïna. Sherlock sempre va acompanyat del seu fidel soci d'aventures, el doctor John Watson, que és un metge cirurgià veterà de la Segona Guerra anglo-afgana. De cos rús, bigot i profund i no abandona mai l'obra del detectiu. Watson és la contrapartida de Holmes. És amable, preocupat sempre per el que diran i tot és una persona més intel·ligent de la mitja. Es veu àmpliament superat per l'ament del seu soci que l'utilitza com a paret de ping-pong, com a paret de frontón a l'hora de fer els seus raonaments lògics. Però és que a més hem de dir que el paper més important de John Watson és el de cronista de les obres de Sherlock. De fet, la gran majoria de novel·les i relats d'Arthur Conan Doyle sobre el detectiu, segons ell mateix afirma, i així es reflexa en l'estil narratiu de les mateixes novel·les no són més que l'obra de Watson que aquest redacte li fa arribar a Doyle com si Doyle simplement actués de gent literària del doctor. En total... Era el juglar, no? Sí. Era el que cantava les gestes del seu company. En total, hi ha quatre novel·les completes, cinc reculls del 56 o 58, depèn a qui li preguntis, relats curts de Sherlock, que formen el que es coneix com el canon Holmasyar, és a dir, les novel·les escrites per Arthur Conan Doyle. Aquestes no van ser escrites en ordre cronològic en quant a la biografia del personatge, així que a vegades hi ha incongruències entre elles, però anem a destacar els punts clau, d'acord? Que s'han de tenir clares a l'hora de saber quin és el Sherlock bàsic. Primer, viu al 221B de Baker Street, això ho sabem tots, representat per la senyora Hudson. Dos, Sherlock no té amors coneguts, però sí que hi ha una dona, Irene Adler, a la que admira per la seva astúcia. De fet, ell l'anomena la dona. La mujer. Però no amb connotacions d'amor, almenys no les novel·les. Esa mujer. Hay admiraciones. té família. De fet, té un germà gran, que és el Mycroft, que l'igual amb intel·ligència i fins i tot és superior en quant a ell. Però no li gusten aquests joiecits, no? No, però no. De fet, és bastant de classe alta, no? Es belluga entre polítics, els serveis secrets. Uber-bitànic, no? Exacte. Després, el seu gran enemic, professor James Moriarty, l'anomenat, bueno, James no se sap, això és un nom que se li ha donat per la hot. Professor Moriarty. És el Moriarty. L'anomenat Napoleó del crim, que és bàsicament el reflexe obscur de Sherlock. És igual d'intel·ligent que ell, però les seves inclinacions són més perverses. I per últim, el que ha de clar és que Sherlock mor i torna. I aquest lapse de temps... Que dèiem, no? Exacte. Sherlock mor, perquè, quan ell diu, estàs per les narices. I després es veu obligat a tornar-lo, doncs aquest espai de temps, que són tres anys en la ficció narrativa, se l'anomena el gran hiat, el gran hiato, el gran buit. És com el Thanos, no? Quan fas xasquido, no? Com se li diu allò? Té un nom. Blimp. Bueno. Sí, és igual. El tema és que aquests tres anys han sigut or per als creadors de la ficció basada en Sherlock, perquè, clar, ningú sap què va fer Sherlock durant aquell temps. L'Espera Escorando, ell també va aprofitar aquest espai per seguir escrivint novel·les d'ell. Però vaja. Sí, realment això, Ferran, en el fons és un punt de partida excel·lent per a totes aquestes adaptacions de caire serial que anirem veient. Totalment. Que, de fet, si us sembla bé, passem al cinema, passem a aquestes adaptacions cinematogràfiques i, de fet, el primer que veiem és que, sí, són pel·lícules, però, clarament, responen a una idea de serial, no? Jo trobo que tenim un serial històric, molt, molt històric, literari i cinematogràfic i, en el fons, tota aquesta anada i tornada que tu mateix has dit, que de vegades no queda clar amb els detalls, provoca també que les mateixes pel·lícules siguin una miqueta caòtiques. Si tu el que vols és, no?, si tu el que vols és tindre una biografia cronològica i lineal de Sherlock. Això no funciona així. I, por otro lado, a nivel creativo també és muy potente. Ara, ara, és que se'm feia súper raro un discurs en català perfectament durant més de dos minuts. Puedo, puedo, puedo. L'Adrià no el parla a la intimitat. Exacto, con Aznar. Bueno, hablemos de esas primeras pel·lícules que, como os decía, sí, són adaptaciones sonoras porque podríamos estar hablando del mudo, que hay grandes joyas del mudo también, pero no acabaríamos nunca. Vayámonos al sonoro, vayámonos al sonoro. Y como os decía, se fueron haciendo varias películas del sonoro, pero si hay un primer Sherlock de carácter histórico que todo el mundo recuerda, es el actor británico Arthur Warner, quien fue el primer actor en interpretar a Sherlock, no la primera vez, sino que lo interpretó en cinco ocasiones seguidas. Estamos hablando de cinco películas que se produjeron en los estudios de Londres Twickenham entre los años 1931 y 1937. Y claro que, como habíamos comentado, habían aparecido otros Sherlock de índole distinta, pero, o como nos recordaba Ferran, con ese aspecto clásico, pero para mí y precisamente para Vincent Starrer, que fue un crítico muy importante de la época, no hubo mejor Sherlock Holmes que Arthur Warner para ser visto y escuchado, él decía, en nuestro tiempo, yo evidentemente digo, en su tiempo. Me hace mucha gracia porque, claro, él también es consciente y esto nota que es un gran crítico, que de alguna manera él ya asumía que era el mejor Sherlock de su época. Sí, claro. Consciente de que quizás nosotros en el futuro preferiríamos a Cumberbatch. O sea, es como preferir a un James Bond diferent, ¿no? Que cada época té el seu y siempre... Está claro, porque cada Sherlock en su sitio, cada Sherlock en su época. O su Spiderman, ¿no, Ferran? Bueno, Spiderman de Apen, como miréis es cada año... A este año es mejor este. Depende de los derechos. Veréis ahora que Warner acaba haciendo películas casi a la vez que otro gran actor que es Bassett Ratbone, que es precisamente el que todo el mundo recuerda como el Sherlock, ¿no? Pero a mí, Warner, me pareció súper interesante. He visto las cinco películas que se trabajaron en los años 30, tienen cierta magia porque hay muy poco presupuesto y tienen ese puntito casi de fotografía expresionista donde esa ambigüedad moral en la que se mueve no Sherlock a nivel personal pero sí en el entorno en el que investiga está muy bien reflejada a través de la fotografía. A mí me parece maravilloso. Y por otro lado, Warner además encaja muy bien en esta descripción que tú hacías que si os parece bien recuperemos la novela donde de algún modo se supone que es Watson quien define o quien describe a Sherlock y dice así, su estatura sobrepasaba los seis pies que para los que no nos movamos en pies y en millas es un metro ochenta y tres aproximadamente. Yo mido seis pies. Tú mides seis. Pues era un poquito más alto o como mínimo más alto que un ocho. Pero no me parezco nada más a ser lógico. Bueno, claro, porque al otro lado era extraordinariamente enjuto y eso provocaba de algún modo que se viera de una manera muy estilizada. Producía la impresión de ser aún más alto gracias a esa combinación de delgadez y altura. Tenía la mirada aguda y penetrante y su nariz fina y aguileña daba al conjunto de sus facciones un aire de viveza y de resolución. Estas son palabras de Conan Doyle o de Watson, depende de lo que ustedes quieran creer. Así era Wendner, pero ¿sabéis qué? También, ¿también qué era? Era calvo. Bueno, no del todo, asomaba ya una... De fe, Sherlock es una combinación de dos. Meus seis peus, la calva del Adriano y el nas del teo. Exactamente. Ya lo tenemos. Tenemos un Sherlock aquí total. De hecho, es así, por eso en una de las producciones que él hizo, en la tercera en concreto, le pusieron un postizo y le cambiaron al Watson que tenía al lado y que siempre le acompañaba, que era Ian Fleming, por uno mucho más joven. De esa manera, él podía resultar un pelín más joven. Pero no el Ian Fleming escritor de James Bond, ¿eh? No, no, no. Oh, mira, aquí una gran empanada. Sí, sí, sí, no, no, y muy bien, porque yo buscaba información de Ian Fleming y no lo curacía. La cuestión... ¿Veis? No me hagáis otra vez, por favor, hablar en catalán, ¿eh? Mantengamos este bilingüismo propio de nuestra tierra. Ya sabéis qué pasa con estas cosas, ¿no? Lo de siempre, pero en los años 30. Actores que debían parecer un poquito más jóvenes para contactar pues con un público más joven y seguramente con el deseo del público femenino y masculino también, ¿por qué no? Y es que en cierto modo no estaban equivocados. Estamos hablando de un Warner que a mí me encaja totalmente en la descripción de Sherlock y en su manera de actuar es potentísimo pero es un tío que nació en el 1875. Es decir, cuando hace su primer Sherlock en el 31 tiene 56 años. Es que ha nacido antes de que exista Sherlock. Imagínate, cuando hace su último Sherlock en el 37 tiene 62. Cuando yo era joven, Sherlock. Un pelín grande, ¿no? Y claro, seguramente... Por eso seguramente el tío no es el más recordado de la época. Si vosotros buscáis o preguntáis quién era el Sherlock de la época es Basil Ratbone. No sé si os suena este tío, ¿ací, Paul? Sí, por la rata. Ah, es que... ¡Exacto! Muy bien, tío. Claro, o sea, por un lado tenemos a... Es que te casas un rafarens, Adriano. Sí, te veo potente, te veo potente. Está claro que, a ver, por un lado tenemos a este actor nacido en Sudáfrica de origen inglés que le coligió el relevo a Warner en el año 1939 y este sí que rodó una saga. Este tío rodó 14 películas como Sherlock Holmes. Y después te van a Harry Potter, ¿sabes? Esta es la clara demostración de que era un serial, ¿no? Y de que a la arena hacían estas películas como bollería industrial. Estamos hablando del año 39 al 46. 14 pelis. Basil Radboud, ¿junto a quién? Junto al mismo, en este caso no era Ian Fleming, era Nigel Bruce, el mismo Watson. Era un tándem que se mantuvo durante 14 películas y no solo películas. No sé si habéis tenido la oportunidad de escuchar otros podcasts aparte de Empanada Cultural. No, no, yo solo he visto. Pero os podría presentar un podcast muy interesante. Por favor, Ferran. No es un entierro, ¿eh? And now I'm sure Dr. Watson's expecting us, so let's go in and join him. Go in, go in, go in. Ah, there you are, Mr. Bartell. Good evening, doctor. Good evening. Well, doctor, all ready for tonight's new Sherlock Holmes adventure? Yes, Mr. Bartell. Es, con este tono a mí es que no me entraba. Es curioso como este tándem, el de Nigel Bruce con Russell, ahí con Basil Radbohn, está considerado el gran tándem clásico de Sherlock. Pero yo ya solo oyendo este acento tan americano, tan geringo, no me entra. Es aquest tipus d'accent que te els imaginas amb un puro a la boca parlant, però que no se lo deixen anar. Aquest era en Watson. I sí, y tenía esa corporalidad necesaria y esa actitud como más física. No lo dejaban tan de tonto como otras películas es decir, empatizabas con Watson porque de algún modo el espectador es Watson. Exactamente. Es el surrogate. Pero, joder, no sé, a mí Wunder me gusta por ese rollo british que en el fondo Basil era british. Ya os he dicho que era un sudafricano de origen british que acabó triunfando tanto en el teatro londinese como neoyorquino. Pero claro, y me ha gustado esto que has comentado, ¿no, Paul? Que, hosti, es que Basil es Basil y no solo es el Basil de Sherlock Holmes clásico, es el nombre que le meten al ratoncito, ¿cómo se llamaba esa película? Policías y ratones, ¿no? En el castellano sí, era el superdetective. No, The Great Mouse Detective. Exacto. Película de los 80. Muy bien. Ahí está, ahí está. De hecho, es parte de la banda sonora de The Great Mouse Detective, una película de los 80 que recuperaba la idea de Holmes y presentaba un ratón detective que, por cierto, he oído que quieren hacer ahora un live action ¿de qué? ¿de ratones? De esta, de esta, de policías y ratones. Bueno, de que no, de que no quieren. Exacto, Wolfed a tot. Quiere competir con cats, ¿no? En los Ratsi. A ver, está claro que esto era un homenaje, ¿no? Pero es gracioso leer como Basil Radbond siempre recordaba su labor en el teatro. En plan, hey, sí, sí, me encantó ser Sherlock, pero ¿os acordáis de cuando hice de Romeo? Y todo el mundo no. Y que era bueno, ¿eh? Y todo el mundo no. Y que era bueno, no, no, tú eres Sherlock. Además, imaginaros que el tío, otra de las declaraciones que he leído es que cuando hizo The Hound of Baskervilles, él para él fue su mejor representación de Sherlock. ¿Sabéis de qué película estoy hablando? ¿La primera? Exacto. De estas 14 pelis que hizo, la primera es la del perro de los Baskervilles y el tío dijo así, dice, la primera imagen fue, por así decirlo, un negativo del que simplemente continué, produciendo un sinfín de positivos de la misma fotografía. Esto es una queja a la vez que un autoalabo, ¿no? En plan, lo hice también la primera que no hay que cambiar nada y todas las pelis. Pero es que tiene que ser difícil, ¿eh? Repetir y repetir y repetir y pensad que además las dos primeras pelis de estas 14 que comentábamos están producidas por la 20th Century Fox, tenían grandes presupuestos, estaban ambientadas en la época vitoriana que representan las novelas, pero es que cuando ya le ven el tirón comercial, lo que hacen es que, bueno, otra vez problemillas con, en este caso no con los herederos, directamente con Conan Doyle, la 20th Century Fox pierde los derechos y entonces es la universal quien acaba negociando con Conan Doyle y produce las 12 siguientes. Y en este caso no produce pelis de gran presupuesto dentro de la época victoriana, todo lo contrario. Tiran más de la sensibilidad de la época que era la Segunda Guerra Mundial y lo que hacen es una producción más de tipo serie B con presupuestos bastante bajitos, ¿eh? Pero está claro que al público les gustaron muchísimo porque si siguieron haciendo esto del 39, a la vez que hacían estos podcasts, 220 programas de radio, ¿eh? Hostia, han empolcado a mí, ¿eh? Ojalá. Ojalá. Si es por minuto. No, y por otro lado, parece ser que en los años 90 esta obra de Holmes clásica estaba totalmente dañada, ¿no? Típico, ¿qué pasa con los negativos? Sí. Se había degenerado con el tiempo y ¿sabéis qué? El archivo de cine y de televisión de Ucla restauró la serie, pero la pasta no la tenían toda ellos, ¿eh? Obviamente la Ucla metió mucho dinero, pero ¿sabéis quién financió el resto? Por un lado tenemos a Warner Bros, coherente, y este es muy interesante, Hugh Hefner. ¡Qué guau! Sí. Home, cada escuter té los gustos que té, ¿no? Pechos voluminosos y Sherlock, que eran parte de su vida. Ella, el Sherlock que anaba amb la capa y ella anaba amb el batín. Exacto. Pero bueno, sigamos y encaminémonos ya hacia el moderno Sherlock Holmes, a ese Sherlock Holmes que de alguna manera nos descubrirá Ferran, porque si hay una novela de Conan Doyle que te permite entender esa transición del clásico al moderno en Sherlock, es la multiadaptada historia de El perro de los Baskerville, que ya he comentado, que fue la primera, ¿no?, en la que participó Basil Radbohn. Es la historia más adaptada de Sherlock con un total de 24 adaptaciones cinematográficas. Pots triar como los Kellogg's al súper. Sí, y de algún modo puedes ir a la de Basil Radbohn, que es bastante clasicota, ¿no? Como digo yo, es un cine como muy aséptico, sí que hay cierta producción, pero esos claroscuros que son necesarios en la película, ese grano que igual, por ejemplo, tenían las películas british, o que, como ahora veremos, ese color, esa saturación que tenían las pelis de la Hammer, no las encuentras en las de Basil Radbohn. Para mí, de hecho, la mejor representación de esta, el perro de los Baskerville, es la producción del año 1959 que hizo la Hammer Films. Pero un dato importante, pensad que desde el año 46, que es la última peli de Basil Radbohn, con este tándem con Nigel Bruce, a la siguiente peli en pantalla grande, estamos hablando precisamente de esta, del 1959. se tiran 13 años sin hacer pelis de Sherlock, algo impensable, pero es que tenéis que entender qué estaba pasando, la televisión, la aparición y el auge de la televisión. Entonces, todos esos proyectos holmesianos iban para la tele, pero ahí aparece la Hammer, todo el mundo conoce la Hammer, ¿no? Al menos de aquí está claro, no sé si los oyentes están muy al día de la Hammer, pero son estos estudios ingleses que sobre todo han sido muy famosos por las cintas de género terrorífico y fantástico, esto ya me hace oler Sitges a la vuelta de la esquina. Bueno, Frankenstein, vampiros, todo lo que pudís imaginar de monstruos, ahí estaban ellos. Y monstruos en color, ¿no? La Hammer es la primera que empieza a tirar de estos monstruos y hacen la primera película de Sherlock en color también. Llega esa modernidad. No es la modernidad que realmente imprime la Hammer, pero sí que es un detallo importante. El color de la película El perro de los Baskerville en el año 1959. Os pongo un poquitito en contexto para que entendáis quién la dirige. Estamos hablando de Terence Fisher, que es el director estrella de la Hammer. Venía de hacer además dos peliculones para esa misma productora, ¿no? Para la Hammer, como son La maldición de Frankenstein, 1957 y Drácula, en 1950. Películas fundacionales de la Hammer. Exacto, exacto. O sea, estaban en ese momento álgido y era sin duda el más indicado de la época para sacar partido a los elementos fantásticos y terroríficos que tiene esa novela original. Después lo veremos. Pensad que repiten, además con un elenco actoral acojonante, que es Peter Cushing por un lado y Christopher Lee. Es decir, Cushing... Son los musos totales de Hammer. Es que para mí Sherlock Holmes, potser es que es això, yo Sherlock Holmes que conec y primer es el Peter Cash. En los 59 estabas ahí... No, porque seguramente has tirado de la Hammer, ¿no? Sí, seguramente. Y claro, y eso te ha hecho llegar a... Y es verdad que al final es como nos relacionamos con la obra, ¿no? Por eso yo he sacado lo de Hayao. Pues Cushing venía de ser el doctor Frankenstein, pasa a ser el profesor Van Helsing y finalmente Sherlock. Es el Sherlock que dicen muchos que fue el mejor Sherlock de la historia. No lo sé. Y por otro lado tenemos a Christopher Lee que viene de ser la criatura de Frankenstein, después el conde Drácula y aquí no es que haga de Watson, hace de Henry Baskerville. Así que con la Hammer todo queda en familia. Pensad que hasta el castillo de Baskerville que aparecía en la película de Drácula es el que se utiliza aquí como el castillo de Baskerville. Es decir, ahorrar costes. Reciclamos. Pero a la imagen de este reciclaje de la Hammer yo considero que sin lugar a dudas es una de las mejores adaptaciones y he visto unas cuantas estos días, pero os diré por qué. En el fondo pensad que esta obra de Conan Doyle es la que mejor mezcla dos géneros. No solo tenemos lo detectivesto, policiaco que también representa a Sherlock con esa deducción lógica y el hudu noid, sino que aquí además tenemos el terror y el misterio extraído de la tradición gótica inglesa. Y así, en la peli de la Hammer lo que vemos es como lo sobrenatural, lo inexplicable, todo eso horrendo está representado en ese ambiente de pantanos, ciénagas, yermos, páramos solitarios, mansiones aisladas como podría ser la de Drácula hecha Baskerville y todo eso mezclado en la coctelera junto a la lógica racional de un muy buen Holmes que como tú has dicho es el mejor. De fet, el Holmes de la Hammer acaba enfrentant-se als monstres de la Hammer. Exacto. És a dir, Hammer fica la seva firma moderna en aquell moment de Holmes, sí, es lógico, tiene sus, perquè el llibre dels Baskerville té un component d'horror victorià però que acaba racional perquè al final el Holmes de Doyle sempre vol ser racional i explicar-ho tot, però la Hammer diu, no, nuestro sello es el terror y a esto le vamos a añadir. És que jo crec que van sortir còmics que no hi hagi però que recordo de veure les portades i és això, portades de fantasia de Holmes contra la criatura del pantano o saps? Era tot com... Después hay estos híbridos locos, no en el caso terrorífico pero sí que existe con Freud, de hecho han mezclado y ahora hay una serie potentísima que se llama Bien Ablot que realmente no tiran ni de Freud ni de Sherlock pero está el alma de estos dos personajes en la pareja de detectives que investigan un doctor y un detective. Bien Ablot. Bien Ablot, vale. Sí, sí. Volvamos a Fisher y a Cushing, a Terence Fisher y a Peter Cushing porque todo y su buena labor, director y actor, la peli no triunfó entre aquella y no pudieron hacer lo que se suele hacer con Sherlock que era repetir y repetir. Cushing volvería a interpretar al personaje en el ámbito televisivo pero sin dejar... Y también en una comedia. ¿Sí? ¿En cuál? Hot Shot. Hòstia. És que fa de Sherlock amb la lupa que es treu la lupa de l'ull i segueix tan il·lugiant. Quan estan... Que fan escandinau, no? Era... Bueno, fa com de Norueca o no sé què i és que... Aquí molt que van a la biblioteca que per fer veure que és un tio com rotllo nòrdic no s'entén... O sigui, ho subtitula no s'entén com parla però en realitat estan parlant al revés i tot va marxar enrere i és una frase en anglès però al revés. Si és que la que hizo Nolan ja estava en... En Hot Shot, per favor. He anat un altre cop, no. No, sí. No, però no recordeu que quan paguen llibres i els va col·locant a Marchant Reels va tirant i els col·loco perfectament a la llibreria. Hòstia, no me acuerdo muy bien. És que ara mismo tengo un... Una empanada... Yo soy el expert en estas películas. Sí, eso sí. Si llamo malamente. Aterraza como puedas. Si llamo malamente. ¿Cómo que malamente, por favor? Uy, después os portaré una palico. Ya sortirá. Acabemos con la Hammer porque en el fondo Fisher sí que intentó seguir esta especie de saga y volvió a hacer una película. Cushing nos repitió con él. En este caso, ¿sabéis quién pasa a ser Holmes? Christopher Lee. Christopher Lee que había sido el Baskerville de la primera de la Hammer en la segunda de Terence Fisher hace de detective. Pero es que pensad que este tío solo le faltó hacer de Watson porque después en los 70 hizo de Mycroft Holmes. Estoy hablando de Christopher Lee. La hizo en una adaptación muy moderna que es la de Billy Wilder que no entraría en este clasicismo. De hecho, no entraría en este programa pero ahí la recomendamos porque es bastante interesante. Y ya para acabar ni Christopher Lee ni Peter Cushing ni desgraciadamente Warner que como ya he dejado de entender a mí me gustó muchísimo. Si hay un rival para Basil Radboud para hacerse con este título del mejor Sherlock Holmes tendría que discutir con Ferran sobre Cushing pero está claro que uno de los mejores Sherlock Holmes es el televisivo Jeremy Brett. Pero aquí ya nos vamos al año 80 al año 84 es curioso ver como de esa modernidad incipiente que aparece con la Hammer nos tenemos que ir a los 80 para volver a un clasicismo. Pero un momento Adriano un momento tú sabes que Carlas que no estaba hoy aquí no piensa eso. ¿Cómo que es Sherlock? No, no, no. Carlas piensa que es Keaton. ¿Cómo que Keaton? Michael Keaton también he hecho de Sherlock. Michael Keaton. ¿Pero aquí estamos locos o qué? Buster Keaton. Buster Keaton ¿Tiene un Sherlock? En la primera escena de la pel·lícula Sherlock Junior estrenada l'any 1924 Buster Keaton llegeix un manual per aprendre a ser detectiu. La seva feina consisteix a projectar pel·lícules en un cinema de Califòrnia i a mantenir ben net el local. Però sota aquesta escafandra s'amaga un esperit aventurer. Un esperit hàbit de misteris. Dit d'una altra manera el primer gran Holmes de la història del cinema no és ben bé el Holmes que tots i totes tenim en ment. És un Holmes que està aprenent a ser Holmes. És un cinema que estava aprenent a ser cinema. Que es descobria a si mateix. Això es veu molt clar en la que probablement és la seqüència més emblemàtica d'aquesta obra mestra de les vanguardies de l'etapa muda. Keaton es queda adormit dins la sala de projecció. De sobte el seu cos es desdobla en una mena de jo oníric que baixa al pati de butaques i penetra dins la gran pantalla. Un cop dins Keaton ja no és un projeccionista avorrit de Califòrnia que intenta convertir-se en detectiu. No, no. La pantalla l'ha convertit en una altra cosa. En allò que tant anhela. En Sherlock Holmes. o millor encara el somni l'ha convertit en mite però no exactament en el mite que tots i totes tenim al cap. L'objectiu és el de sempre un robatori un intent d'assassinat. En Sherlock contra el mal però aquest és un Sherlock a contravent. No perd ni un minut interrogant a possibles culpables seguint pistes falses o trepitjant-li els talons a algun assassí. Al contrari aquest és un Sherlock que ha pujat sobre l'escenari per córrer. Sí, sí tal com sona. per córrer. És un Sherlock atlètic una excusa pel gag per a la comèdia slapstick o millor encara per a la comèdia atlètica cinètica emborratxada d'aquell ritme trepidant que impregnava Hollywood durant les primeres dècades del segle XX. En el fons no és estrany que aquesta anàrquica adaptació de l'enginyós investigador de Baker Street contingui escenes on directament sembla que estiguem llegint a Conan Doyle des de la vagoneta d'una muntanya russa. El que importa no és traduir les pàgines de l'original sinó celebrar la joia de viure amb un bon xut d'adrenalina. La clau està en el muntatge en l'esplèndida artesania de l'operador de càmera Elgin Leslie en la precisió de les coreografies dissenyades i executades per Keaton sense talls sense interrupcions. Ho veiem en una motocicleta que es porta sense conductor amb barreres movibles que serveixen d'ascensor en un cotxe que navega pel riu. Ho veiem en un detectiu que cau de cul que travessa parets com si es tractés d'un dibuix animat. En definitiva parlem d'un Sherlock de la pantomima de la patacada que no necessita cap doctor Watson només vol provocar la rialla a través de l'equívoc del truc visual i nosaltres els espectadors acabem fent el mateix que aquell Keaton en mig endur miscat que es desdoblava en una sala de projecció. Somiar imaginar descobrir un món acrobàtic excessiu que no té temps per digerir paràgrafs. Sherlock Junior de Buster Keaton és tot això un Holmes que neix modern atabalat per la forma alliberat de codis i normes narratives i en aquesta època de puristes i fanàtics que tracten llibres i còmics com si fossin escriptures sagrades i observen amb recel tota nova adaptació que hi ha més sincer que hi ha més honest més immortal que l'anti Sherlock Holmes de Buster Keaton. jo tinc dos apunts a fer el respecte del que portem i del que de l'adepta i del que de l'amor també però des del Carles primer Ferran no era hotshots era top secret perdona sí top secret top secret i segon estic escoltant que el Carles està dient que si el millor Sherlock a més aquest de l'eslapstick i de la pantomima és Buster Keaton no tots sabem que és Will Ferris me caixin estem parlant estem parlant de la pel·lícula mira us explicaré estem parlant de Holmes and Watson una pel·lícula de fa dos anys de fa dos anys d'un Coen que no és de los hermanos Coen diria o potser és el tercer en discòrdia si los Coen han hecho esto han fet una pel·lícula paròdica mira us diré com ha anat querida audiència com que sempre expliquem interioritats doncs expliquem quan estàvem parlant de fer aquest programa jo realment aquesta setmana tenia molt poc temps per veure alguna cosa referent a Sherlock Holmes perquè jo és un personatge que no domino el tot llavors vaig dir doncs anem a film a Finiti la nostra web de referència està claríssim vaig anar a veure i vaig dir temàtica Sherlock Holmes llavors ja la llista els primers doncs òbviament de Fisher de Bill Wilder de no sé què i vaig dir hòstia són pel·lículons però quina trio i vaig dir fem el que jo faria com a Buen no cinéfilo sinó cinéfago lo que se traga a tot llavors vaig ordenar ascendente des del punt de vista de nota i vaig anar a la pitjor nota de totes vaig anar a la pitjor nota i em vaig trobar amb aquesta gran pel·lícula Holmes and Watson que tenia mira ho tinc aquí al davant un 3 amb 2 un 3 amb 2 i quina té la de y no es sobre 5 que la gente lo sabe no no es sobre 10 i la de Madrid està per allà crec que és el top 5 del Garci el pique de Sherlock Holmes estava entre la del Garci però vaig dir jo crec que m'ho passaré millor para que la penya lo entienda hay una obra de Garci bastante reciente intentando adaptar ¿no? a Madrid perquè vaig estar llegint crítiques quan havia decidido dir què faig cap a Will Ferren o vaig cap a Garci hòstia estic allà perquè em sembla com una balança bastant equilibrada i vaig començar a llegir crítiques i vaig dir hòstia el Garci és aquella que li diuen la comedia involuntaria o sigui a un punt que li diuen que és una pel·li però que la veritat que és una cosa com molt obra magna és famosa per ser la pel·lícula de las subvenciones aquella pel·lícula que es va fer només pel tema de les subvencions o això diu a les males llengües ah pues mira sí que él tuvo que pagar porque si no había un determinado número de necessitava un número d'entrades a la gent que la anés a veure no hi anaven i ell va comprar i ell va comprar les entrades de cinema per justificar he llegado a los 2.000 espectadores mínimos para cobrar la subvención però es veu que no és el primer cop que ho fa però bueno continua Pol sí veus aquí no estem parlant de subvencions Holmes and Watson aquesta pel·lícula del 2018 es va fer sense subvencions i amb una cara dura brutal però jo em pensava que anava a veure una pel·lícula de l'estil cine malamente com el que porto i la recomiendas no lo peor de todo jo sincerament sincerament i justament que parlàvem d'aquest estil de spoof movies i de slapstick d'aquestes de hot shots de Terració Coma Puedes és una pel·lícula que a veure és una pel·lícula com tots sabem com actua el Will Ferrell el podríem veure des de Zoolander jo sóc molt fan de Will Ferrell us dic una cosa si us agrada pel·lis com Zoolander i això t'esteula t'esteula no no simplement simplement us dic perquè jo anava amb la predisposició de ser un nyap ser un merdot d'aquests considerats i és entretingut és entretingut i sobretot una cosa és una pel·lícula que òbviament parteix que és una paròdia del món no només de ser és un insult no no Ferran Ferran però és que tu t'agrada amb la història este pol tío 13 crítiques negatives professionales perquè encara no he posat la meva jo o sigui la balança 4 premios sí però sí que és veritat que hi ha molts hi ha molts gags que s'aguanten molt bé i Ferran tu que l'has vist hi ha un música al final que a mi que vaig al·lucinar la pantomima la pantomima vull dir òbviament és una comèdia que no us espereu veure però us espereu veure de los ratzis no de los Oscars és que os diga una cosa jo quan vi el cartel d'esta pel·li pensava que el Will Ferrell com no me tomó para nada en serio este tío han hecho una pel·li donde él es Watson y Holmes a la vez i jo me estaba partiendo perquè és que son muy parecidos que aquell any que va a fer mi hermana i jo que era el mateix claro és que el John Riley este aquí lo veo que tiene un puntito Will Ferrell total el John Israele es un actor però si ojo que també surt Hugh Laurie que és el Doctor House que fa el germà el germà de Holmes que són tan intel·ligents que quan es parlen es miren els ulls i comencen a fer com telequinesis és que és una paròdia és una paròdia molt boja de les penes i no la recomiendas i no la recomiendas como cine malamente la recomiendas como una buena adaptación como joya en cubierta és un híbrid és un diamante en bruto no, però és un híbrid és aquell moment que tu diràs hòstia puta i altres moments que diràs bueno, està bé per condensar els típics tòpics de Sherlock Holmes i de veritat us ho dic és una pel·lícula sempre les bones paròdies el que fan és extreure els prototips els estereotips i tot de les grans figures aquí us dic que si voleu saber amb profunditat malament coses de Conan Doyle de Sherlock i això no us escucheixen penada mirat Holmes en Watson ja veig que el Ferran trebrà aquests 5 minuts sí, aquests minuts n'hi ha en fora bé, de hecho me parece que ahora lo interesante sería ver si esa modernidad ha llegado no solo en forma de de paròdia si esa modernidad de Holmes ha llegado al siglo XXI doncs sí seria bo veure-ho perquè jo no estic gens d'acord amb el que acaba de dir el Pol però vaja m'agrada molt aquest piano perquè podria ser de Ponaeri ens ara podria anar molt cap a por és que el suïdor on llega ara doncs l'Adriano ens ha portat aquest Sherlock més clàssic aquest que s'estableix la imatge arquetípica que després el Pol s'ha dedicat a destrossar la pel·lícula de Holmes jo i Cohen i en Carles de fet ens ha portat el primer Sherlock modern en quant a que no és el Sherlock però vaja és muy curioso ver como para estábamos en los 50 no en el 59 perfectamente podríamos haber llegado ya a los 60 pero para ir hacia la modernidad no hemos tenido que continuar hacia los 80 no hemos vuelto a los 20 y pico porque esta película que nos comentaba que nos comentaba Carles es del año es del año 26 de fet es la primera adaptació cinematográfica o de las primeras claro es que en el mundo había mucha vanguardia y es inevitable por el discurso que teníamos pero a vegades la modernitat vol dir moltes coses i jo vull fixar-me com s'ha modernitzat encara més i per què modernitza un mite a qui va dirigida aquesta actualització doncs probablement els que no coneixen el personatge els que no l'han vist part dels seus eyegeists i cada generació inevitablement pot ser susceptible de requerir una reintroducció i a més de forma propera a les seves sensibilitats Sherlock i el seu arquetip mai han deixat de formar part de l'imaginari col·lectiu és cert però ha tingut èpoques on la seva figura ha tingut més o menys rellevància en el momentum popular per exemple la pel·lícula de Amblin del jove Sherlock Holmes de 1985 on la mà imparant dels que governaven el cinema d'aquella època Spielbergs Columbus Zemeckis porten el personatge cap a la infantesa en búsqueda d'una emotivitat i humanització molt típica i molt trillada dels 80 i millor en aquest cas que aquesta adaptació al món juvenil de Nora Holmes evidentment de fet és curiós perquè és una pel·lícula que sent dels 80 on el tema dels ratings d'edats no estaven tan considerats és una pel·lícula bastant violenta i bastant de por a mi una pel·lícula de les primeres coses que jo vaig veure de Sherlock Holmes i jo la segueixo recomanant o sigui que després de Peter Cushing el millor Sherlock Holmes és el jove perquè sí que és veritat que la pel·lícula serveix com a introducció per la canalla dels tropos detectives cus i sobretot ocultistes però no tant cap als personatges de Conan Doyle de fet la pel·lícula no va aconseguir fer revifar l'esperit Holmes ja a les grans masses si mirem en canvi els films protagonitzats per Robert Downey Jr i dirigits per Guy Ritchie el 2009 i el 2011 veurem que impera més l'acció i la narració frenètica la modernització aquí es dona per l'estil de fet estem en aquesta època on l'acció d'efectes especials ho ha guanyat tot tot aquest estil de lluita que fan a la Guy Ritchie és a la Guy Ritchie aquest de calcular el tio quan està fent boxa és el que paròdia la pel·lícula que tu has vist quan pensen i comencen això és el que està paròdia és molt bo però Ferran em refereixo això entre cometes ho inventa Guy Ritchie no l'invita a callar a millaçac i ja te l'he dit és que el Sherlock sempre tingut a les llibres tenia aquest pensament s'enfrontava a algú deia vale li veig les costelles exposades però és una persona que deu passar uns tants quilos si li dono el cop no li faré mal això ja existeix als llibres el que passa que amb la modernització tècnica de les pel·lícules jo dic això fa uns angles és que este es un detalle muy importante que creo que nos permite analizar el clasicismo de la modernidad porque es precisamente lo que va cambiando la manera d'afrontar el llenguatge que esto lo vas a desarrollar creo en la serie de la BBC porque es realmente donde acaba tomando un camino muy diferente sí de fet ja ens hem avançat gràcies Adrià perquè el que en podem centrar avui és més aviat en la modernització amb totes les letres agafem un personatge que ha nascut i ha viscut a cavall entre el segle XIX i el XX i el fem operar com si hagués d'existir a la nostra realitat del segle XXI amb tots els canvis logístics socials tecnològics que això suposa això ho veiem adaptacions inspirades en Sherlock com podria ser House que ja n'ha sortit per aquí House és una adaptació de Sherlock o en versions més directes com l'americana Elementary que també ha sortit abans on Holmes ha sigut enviat als Estats Units per rehabilitar-se de les seves addiccions i Watson és una dona interpretada per Lucy Liu però vaja en realitat aquí ja ho hem dit el que volem parlar-vos avui és del Sherlock de la BBC de Benedict Cumberbatch i Martin Freeman i és que aquesta sèrie estrenada el 2010 a la BBC amb 4 temporades amb 12 episodis més un especial ha significat sens dubte el retorn del detectiu i el reenamorament de la gent amb el personatge creada per Stephen Mofat i Marc Gatis coneguts a la televisió britànica per la seva modernització d'un altre gran personatge com és Doctor Who fan precisament el que comentaven agafen el detectiu privat brillant i el col·loquen a els nostres temps de fet Mofat i Gatis estaven bastant farts de veure com la reverència mostrada cap al personatge clàssic amb les imposicions i limitacions de l'època victoriana feia que la gent s'alienés que l'espectador se sentís alienat i a més forçaven a crear trames cada cop més paranormals això que dèiem de la Hammer que cada cop s'enfrontava això ja els hi molestava perquè al final arriba un punt que és i això atraia una miqueta l'esperit original de Conan Doyle que volia presentar un personatge modern amb una visió empírica i saludable del món fugint dels dogmes i tabús de cada època al segle XIX Sherlock Holmes destaca sobre els seus contemporanis perquè està més educat i a més no està tan pendent dels puritanismes de la seva època que tant els encurseten és capaç de trobar la solució racional dels fets perquè als altres tot els sembla màgia i ell diu no, no aquí hi ha una explicació la superstició que és producte de la ignorància exacte però clar el segle XX on aquesta ignorància suposadament s'ha de superar sembla que destaca més per ser un dels pocs humans que es fixa en les coses i les reté mentre que els altres ens hem deixat portar per la voràgina i la frenesia que és la modernitat no és millor que els altres per fixar-se en el que els altres no saben sinó per fixar-se en els que els altres ens hem deixat de fixar o de saber pot arribar la solució perquè és capaç de fer connexions amb molta més facilitat que els altres això fa que Sherlock segueix sent aquesta persona aparentment excèntrica i aviam sembla pertorbada tampoc ens enganyem el que passa que a diferència del segle XIX que es considerava que era el seu caràcter simplement és que és així ara té fins i tot un nom clínic en aquest segle XXI i és que el Sherlock de Cumberbatch ratlla fins i tot l'Asperger o com ell mateix diu el corregia els que l'acusen de psicòpata és realment un sociòpata altament funcional i aquí ja veiem jo he dit lo mismo exacte totalment és com allò de dir lleu retras cognitiu per no dir ets un imbècil clar perquè un sociòpata o un psicòpata tanto da però lo gracioso de la expresión es altamente funcional és a dir lo importante de la psicopatía no es ser un psicòpata es aparentar no serlo exacte i ell ho és i aquí de fet ja apareix una gran diferència entre el Sherlock clàssic i el Sherlock modern que és la justificació i l'empatia del personatge en el victorià no necessitàvem saber no necessitàvem una justificació de per què és com és s'entén que és el preu a pagar per tenir una ment tan privilegiada i activa que els seus exabruptes i impaciències responen a la necessitat d'estar al 100% mentalment no? així és en Sherlock però i per això el Sherlock fa el que fa sembla que diguin la gent que l'envolta i quan resol un cas doncs aplaudiments i reconeixement com a un heroi mentre que la sèrie actual de la que estem parlant de BBC ambientada en aquest món nostre on els mètodes de trobar informació són accessibles internet i a més a tot moment el seu caràcter respon més a un egoisme i impaciència a patològics fent necessària una explicació dels seus defectes com a humà per justificar-los i tenir així l'opció d'empatitzar perquè clar en el món actual quina raó tens per ser com ets ets un imbècil directament o què? així doncs tenim una sèrie on la psique del nostre personatge té molt de pes i això fa que la resta de personatges també s'hagin d'apropar a aquest nou estàndard el Watson de Freeman la veritat és que no dista gaire de tots els llibres ja que allà era el cor emocional dels relats amb els seus comentaris d'home comú i a la sèrie també ho és de fet actualitzen els seus orígens a l'última guerra d'Afganistan que ja és curiós és un muy potente pot ser la primera guerra angloafgana la segona o la del... claro porque las novelas representa que él viene de la guerra con Afganistan del 1880 y todo ese de hecho ese carácter así tan sensiblón o tan emocional está provocado un poco por los traumas que vivió en esa guerra no serà al revés que a Anglaterra intenta fer guerra constant per a veure si surten noves coses exacto hombre por favor hay una tercera guerra con Afganistan però el que sens dubte es veu bastant alterat i almenys en la meva opinió personal molt millorat és el quasi excel·lent Moriarty interpretat per el sempre meravellós Andrew Scott os han recordat aquí tenemos el cura de Fleabag Andrew Scott el tío que era secrestar aparentemente de Facebook en aquel capítulo de Black Mirror estamos en un actorazo el llibre sabem que Moriarty no apareix tant de fet només apareix un llibre com a tal el del problema final mentre que la sèrie s'aprofita la idea aquesta ja popular que Moriarty és l'arxenemic que això és una cosa que s'ha anat creant després amb aquestes actualitzacions i adaptacions del personatge per crear una amenaça constant cap a Holmes és un professor que sempre va un pas per davant considero que el Moriarty de la BBC convertit en una mena d'assessor del crim professional de la mateixa manera que Sherlock és un assessor de la llei funciona de forma molt més creïble i més orgànica que les representacions anteriors com els seus crims són força de Juan Blanc en ple segle XXI amb tecnologia informàtica i telecomunicacions al seu abast el Moriarty d'Andrew Scott sembla imparable i és capaç de tenir relació amb tots els casos del detectiu de forma més o menys directa i aquesta és precisament la raó per la que he dit quasi excel·lent ja que el fet d'estar darrere de tots els casos que es veuen a la sèrie com a instigador o com a perpetrador funcionaria les mil meravelles per crear aquesta coesió argumental si no fos perquè l'última temporada almenys fins ara la quarta jo estic a la tercera són quatre temporades ja us dic que l'última temporada decideixen fer aparèixer un personatge que ho esguerra tot però tranquil Adrián que no lleguem tot i que fa tres anys que es va fer aquesta temporada és curioso com Sherlock en el fons és una obra que tu mateix me l'has comentat que en su origen en el 2010 esta Sherlock de la BBC no impacta en el mercado audiovisual impacta a certs actors però va ser arran no sé si et sabria dir que és arran d'aparèixer als Estats Units que llavors salta més a la palestra però és veritat que aquí a TV3 va comprar els drets gairebé en simultànic a la BBC i no la va veure ni Cristo i la van retirar això passa la BBC o com es diuen el Channel 4 aquests així fan bastanta sèrie que és molt potent però quan ens arriba potser ja porten tres temporades i ens arriba d'una altra mà d'altra mano sí exacte lo gracioso que estabas comentando en relación a Andrew Scott y el Moriart y este de la BBC es que a mí en algunos momentos me recuerda a Joker o sea tiene algo de Joker perquè és un igual que Sherlock han justificat aquesta aquesta psicopatia no psicopatia sinó el fet que pugui ser una mica espérgica altament funcional sí que és veritat que té punts d'espérgica tot i que potser la comunitat científica aquí vindria un moment que Sherlock no és espérgica directament Moriarty és un psicòpata és un psicòpata totalment un psicòpata tot i que és altament funcional però clar en una direcció totalment contrària com deia Adrià no fa tres anys va així que tranquil que no desballaré gaire de quin personatge em refereixo tot i que me'n moro de ganes ja que aquesta quarta temporada és la que va fer que parlés l'amor incondicional perquè jo tenia amor incondicional per aquesta sèrie i m'agradaria poder explicar-me però no no ho faré Adrià amb ganes de quedar-me en el capítol especial que és l'último de la tercera temporada i que m'he encantat Només dir que l'aparició d'aquest personatge significa la denigració del potencial que Moriarty havia acumulat en les antideus temporades i fa fins i tot certa vergonya aliena que els creadors semblin tan convençuts que han fet una generalitat perquè tu estàs veient la temporada i es nota que s'agraden a si mateix i està cerrada ja o sigui la quarta és l'última segur teòricament sí s'ha parlat d'una cinquena però clar estem parlant de fa tres anys i el Benedict Converbe que ara és un Doctor Strange ho té una mica difícil de tornar a fer-ho de fet tornem als creadors Moffat i Gatis hòstia perdona eh Ferran però és que Moffat i Gatis Gilet i Piget i com eren los otros el Brunson and Benson exacte m'encanten estos tàndems però tornem i tornem a Moffat i Gatis que per cert Gatis aquest és el que interpreta Mycroft a la sèrie és un dels creadors hòstia no ho sabia de fet es nota que es dona línies a si mateix a vegades perquè Mycroft a la sèrie és un dels grans doncs aquests creadors si bé les seves intencions inicials de modernització del personatge eren pures inclús per criticar la reverència aquesta que dèiem el classicisme doncs van acabar parint un dels xerlocks més adequats pels temps que corren a mesura que abans la sèrie el que veiem en realitat són les seves grapes i els seus egos per tot arreu si veus altres obres d'am 2 a nivell guió sobretot ja es detecten certs patrons que si bé funcionen a priori amb xerlock acaben convertint la seva fórmula en previsible i fins i tot manipuladora hipoconesta esto lo confirmo yo estoy muy de acuerdo con lo que dices siento que es una serie muy manipulada i és que el misteri aquest gran eix central de les novel·les detectivesques òbviament forma part del cor de qualsevol obra de Sherlock Holmes o són novel·les de misteri el problema és que en un misteri un misteri ha de ser resolt però no només pel personatge sinó per l'espectador o el lector o l'oient de ràdio forma part del joc el que s'entra quan es crea una obra de detectius claro i esto tiene relación con lo que comentabas de las pelis de Guy Ritchie y Paul en el fondo claro en el primer Sherlock bueno en el literario es evidente porque tienes mucho más tiempo para ir entrando en la situación y acabar empatizando con el Holmes o con sus descubrimientos después en la adaptación de las películas se parte del silencio y de la observación y esos detalles que él está valorando se te van disponiendo como espectador para que tú vayas entrando un poco en la sintonía de ese final desenlace claro después Guy Ritchie sabe utilizar muy bien su discurso esta manera de pausa su discurso cinematográfico que aquí también comentamos con la película de Gentleman que todo el mundo conoce es ese tiempo dilatado ese tiempo pausado con mil perspectivas visuales que nos hace entrar en todo lo que se está moviendo en ese específico momento claro eso funciona muy bien para Sherlock porque cómo entender la capacidad analítica de Sherlock si no es con un tiempo dilatado es que es poden criticar molt les pel·lícules de Ritchie però des d'aquest punt de vista del misteri està molt bé perquè ell utilitza el seu llenguatge per deixar clara aquestes claus el fet de el que necessites per poder resoldre un misteri és informació i la sèrie precisament la sèrie és víctima del seu propi artifici on el muntatge o la omissió deliberada de elements durant el devenir de l'episodi deixa l'espectador sense informació crucial per poder dexifrar l'anigma junt amb els personatges però resulta que en Sherlock més endavant sí que s'havia fixat en aquella carta al paraigüer del rebador de la casa de la víctima on les inicials apuntaven directament als sospitós quina llàstima que l'edició i la realització del director ens amagués aquest detall a nosaltres te lo cuenten ja que ell dius ah vale a mi em fa gràcia que m'ha recordat en Hola Holmes te recordes aquell moment que ella va recordant aquella mini reunió que té sa mare i comença a veure els detalls però fins i tot està millor fet aquí que la sèrie això és com us en recordeu en les pel·lis aquestes dels 90-80 que diu amplia-me la foto i amplia i és amb el píxel perfecte doncs aquí és el mateix una miqueta sí però ella de cop troba sa mare que està a una mena de col·lectiu d'altres dones que estan preparant alguna història en plan secretisme ocultisme i ella en aquell fugaz moment fa una repassada tot saps fa allò memòria fotogràfica però que mentalment també pot ampliar aquell plànol però amplia el plànol amplia un plànol sobre una taula l'amplia fins al punt de poder arribar a llegir l'alma cervelló del mapa però per exemple en aquest plànol que dius es veu una criada negra que tu quan has vist el plànol general diguéssim orgànic no t'hi has fixat però hi era i això a la sèrie de Sherlock és un exemple que li he donat a l'Adriano abans hi ha un moment que ell detecta que una dona portava una maleta que no es veu enlloc perquè té unes esquitxades de gotes d'aigua a la mitja a la pantorrilla el tema és que tu com a espectador no t'ho han ensenyat t'ho diu el Sherlock i un cop t'ho ha dit t'ensenya en el plànol i dius no és veritat no hi era a mi és que me recuerda los guiones estos de Mateo Gil después dirigidos por Amenábar donde no es que tú estabas crionizado te moriste en el año 80 i te enteras de esto tu ets un detractor d'aprendre bueno jo odio que me tomen el pelo a ese nivel es decir está claro que el cine está hecho para que me manipulin y para que disfrute como me manipulan pero en Sherlock como estaba comentando Fernan creo que se juega mal con esa superioridad del personaje en relación a l'espectador clar és que tampoc ajuda precisament al procés quasi sobrehumà mental que té Holmes que té un discurs que gira 180 graus diverses vegades durant la deducció o fins i tot analitza dades que no importen de la mateixa manera que les solucions llavors no saps bé en què t'has de fixar clar que això també és veritat que podria justificar-se dient que així és com et sents com el Watson al seu costat en plan uah va tan ràpid però clar el problema és que quan analitzes l'episodi i dius hòstia l'episodi ha sigut més intel·ligent que jo tu te n'adones que sobretot ha sigut gràcies que t'han ocultat informació i que te l'han tirat a la cara tota l'hora amb el que en realitat no és que tu siguis un inepte de pensament i això jo crec que només podem fer culpables s'ha de pàtina d'intel·ligència el que en realitat és un truc de màgia o un trilarisme narratiu és el que criticàveu de Nolan és que és totalment així acostumen a fer girs que prometen un gran pay off en futurs episodis però que sovint acaben resolent off screen o directament amb una broma lleugera com per exemple la mort i resurrecció de Sherlock es tracta com una broma de fet no donen ni el temps perquè tu penses que les novel·les Sherlock mort i van passar 3 anys a la ficció però a la realitat la gent va haver d'esperar 10 anys a saber que havia passat i tampoc sabien si ho sabrien en canvi la sèrie no és que s'esperin a la següent temporada d'aquí dos anys no no l'episodi acaba amb Sherlock mort i l'escena abans dels crèdits és Sherlock viu no estàs donant confiar no et creus a l'espectador creus que l'espectador és idiota bueno y lo que demuestra que también el espectador del siglo XXI parece que está esperando precisamente lo que hablábamos con Nolan ya que lo ha sacado que me compliquen la vida que me hagan parecer tonto y aun así disfrutarlo me da la sensación de que el espectador hoy en día es mucho más manipulable y busca ese artificio que también está un poco provocado por el gran artificio en el que vivimos ¿no? També una cosa perquè anar acabant sembla que jo ara vulgui destrossar la sèrie i no és exactament així ja us he comentat al principi que és una sèrie que adoro o almenys adorava fins que va passar això de la quarta temporada i és que invitaron a tu ex jo puc entrar en un joc trampós si m'ho estic passant bé de fet per això sempre critico i ho sé ben tu saps que i sé ben el club de la lucha que sempre dic que no és una pel·lícula algun dia ja en parlarem perquè es tramposa jo puc entrar en un joc trampós si m'ho estic passant bé però si de sobte fas un moviment que posa en un nou context aquella diversió i fins i tot la menyscaba doncs tenim un problema i és que hi ha molt a disfrutar realment a la sèrie de Sherlock actors esplèndids la veritat diàlegs trepidants frases molt citables d'aquí fins a l'eternitat l'ambientació està molt bé l'actualització és molt súplica jo crec que la grandeza d'aquesta sèrie és l'actualització el saber llevar por ejemplo cuestiones como lo que hablábamos del Pedro de los Baskerville que lo hemos visto en el clasicismo lo hemos visto en la Hammer y usted y trasladarlo al siglo XXI y que funciona els telèfons mòbils com utilitza el que les novel·les eren cartes que tardaven dies en arribar allà no poden fer això i som molt conscients que han d'utilitzar la missatgeria instantània crec que ho saben de fet no és la primera cosa que ho fa però sí que tothom identifica Sherlock com el punt de com representar un missatge de text en pantalla és per Sherlock mira Ferran a la pel·li de Will Ferrell hi ha un moment que es fan un selfie amb una màquina fotogràfica aquestes antigues amb un pal i la reina d'Anglaterra li diu bueno me mandaràs la foto i diu sí en plan sí sí en una setmana te llega por caramba la decisión de Paul ha sido hay tantas buenas pelis que me voy a ver la peor i así de alguna manera perquè sé que no l'haureu vist bueno en definitiva que jo almenys crec que cal agrair per part dels que ens agraden els misteris els detectius i sobretot Sherlock Holmes aquesta sèrie ha fet resurgir el momentum de Sherlock sobretot és degut a aquesta sèrie ni a Elementary ni a Nora Holmes ni a Gaby Hitch espera que no la Holmes pot ser que els nens i sobretot les nenes molt petites guanyin interès i això també ho hauríem d'agrair i escolta si això fa que Sherlock Holmes segueixi entre nosaltres doncs jo encantat sí bueno nois hem parlat massa ja de Sherlock de los Sherlock però sí una hora i mitja però hem parlat molt i hòstia i no hem parlat del gran detectiu potser inclús paral·lel en el sentit d'importància hem parlat hem parlat molt però hòstia no hem parlat del gran tibut no el gran homenatge que ja existeix un detectiu que jo crec que no necessita massa d'ajudants en el sentit de Watson bueno més enllà d'artil·ligis l'inspector Gadget i sobretot un cap de turc allò adormidet voleu-nos ahaiar voleu-nos ahaiar no no però sí que ens apropem a l'animació ah bueno el tio Conan no clar que sí el coneixeu no Conan por Conan el bàrbaro no exacte ara ho veurem però bueno recordeu el tio Conan recordeu com comença la cosa prefereixo crec que no explicar-vos-ho sinó que ho faci ell mateix em dic Shinichi Kudo vaig a l'institut i soc un detectiu brillant famós a tot el país però un dia uns delinqüents em van donar un verí i vaig passar a ser en Conan Edogawa potser soc petit però tinc una intel·ligència de 17 anys no hi ha capador que em superi i soluciono tots els casos bueno bueno bueno detectiu Conan aquests que no té rival ni té àvia com hem pogut escoltar a mi m'agrada molt detectiu Conan però no recordava l'opelant que és això de tinc 17 anys i ningú n'hi ha fet la ostra i a més quan fa el canvi de veu és com vés-te'n a casa a més li fotien moltes colleges i dic que menescudes a veure nois ja sabem de què va si no us explicaré Conan crec que tothom sap a nosaltres evidentment no però potser a l'oci no no no perquè em refereixo és aquella història d'aquell adolescent ja ho ha dit no súper detectiu que en un moment de fet el primer capítol està en el part d'atraccions ja ho he portat el primer còmic si ho voleu mirar una mica Adrià no culturitza't una miqueta jo havia arribat a veure detectiu Conan però és el que li he comentat al Pol abans no podia amb el personatge tan infantil tot i ser molt llest i molt deductiu hòstia el seu to de veu ja clar sí sí sí aquí ens va arribar en català òbviament per TV3 però que estem parlant d'aquella història d'aquell detectiu juvenil per dir-ho així però que és un puto crac que de cop els homes de negre l'agafen li donen una mena de una pastilla era o un líquid no crec que li fan veure un líquid crec que era alguna cosa així i que a partir d'aquí es fa petit es fa petit i el que passa és que què ensenyales Adrià sí clar clar clar una viñeta donde sale Sherlock Holmes home Adrià t'he donat un còmic que la portada crec que és més il·lustratiu que la portada és directament però la pipa no l'està fumant i no treu fum us recordo que no estem gravant vídeos per YouTube no veus tornem no a veure és la història d'això es fa petit i a partir d'aquí ha de combinar la seva vida de detectiu sent nen i alhora intentant perseguir aquests homes de negre per intentar revertir aquest procés i tornar a ser adult a partir d'aquest punt doncs s'uneix al Kogoro Mouri al Kogoro Mouri a l'Aran a tot un seguit de personatges al Kogoro que és aquest pare de l'Aran que és la seva millor amiga diguéssim quan era era la seva parella no de fet bueno era una cosa estaven a punt era allò sí és que jo tenia 6 anys 6 anys representa que el cuerpo s'ha fet petit a 6 anys en un cuerpo de 6 años el intelecto de un niño de un adolescente de 17 pero realmente su imagen m'agrada molt l'intel·lecto de 17 quan nosaltres estàvem als 17 érem uns filles normales doncs què passa que llavors ha de fer totes aquestes compaginacions amb la seva vida llavors utilitza la figura aquest Kogoro Mouri que és el que us deia que és aquest personatge a partir d'artilugis com s'ha fet aquell rellotge que dispara aquelles agulles que dormen i no pot anar a la policia i dir-li jo sé lo que ha pasado señor gente i l'agrada fe a través d'aquest personatge és molt propi de Sherlock Holmes en el fons aquí no l'hem comentat però clar sobre todo en les noveles i en les primeres en les primeres muestras cinematogràficas Holmes aún no té ese liderazgo i ese ego de por exemple de la serie de BBC i clar aún depende de la fuerza del orden de Scooby Yard també us diré una cosa aquí segueix l'ego està perquè ja hem escoltat cada díu Conan tinc l'intel·lecte però és que també té una gran frase que sempre diu que potser hi ha molts punts de vista del cas però només hi ha una veritat això no ho diu però jo la tinc jo això és el que li falta de coletilla perquè realment és el gran veritat però és el gran tributo perquè ara ho veurem però també és veritat que inclús és molt empanada tot plegat el detectiu Conan hòstia des del 94 còmics sèrie d'animació en català pel·lis també doblades en català que ja ara parlarem videojocs que crec que no estan doblats en català però això vol dir que ha agradat moltíssim aquí hem dit abans que encara continuen tant els còmics com la sèrie d'animació sí, sí, sí van per la 24-ena temporada això és Monster 2 un mogollón un mogollón i ja de tot o sigui ja us dic una gran empanada que us podríem fer un esbeziador que no farem però bueno sí, ja és un detectiu i em direu hòstia però no només el portem aquí perquè és un detectiu com Sherlock no? nois jo hem fet una pregunta no, no, no ara és que no hagués portat la fletxa és que nois claro que si se llama Conan és que nois d'on ve d'on ve del tio Conan com et dius? em dic així vull dir que què? bé em dic Conan em dic Conan de Dogawa Conan? quin nom tan estrany és que el meu pare era un fan d'en Conan Doyle ah aquí és on entreu el meu ah amigo per aquí entra però a la vez però por otro lado aquesta és la raó per la que el pots portar Conan exacta jo sempre en pinces no, porque está claro que la estructura ahora lo explicarás pero la estructura de detectivesca que tiene esta serie de animación es claramente fruto o parte de la obra original de Conan Doyle és molt graciós aquest moment perquè aquest moment és el primer capítol no, crec que és el segon capítol que és quan es troba ja de nen entre el despatx del Kogoros i de la Ran que és aquesta amiga nòvia que té i és quan el pilla el pilla i li diu hòstia, qui ets tu? és allò se veu allò típic dels dibuixos que miren a un cantó i el primer que ella ja no ho agafa sempre me'n recordo sempre me'n recordo de Padre Família que el pita de Griffin i diu soy pi, ten i un grifo i un grifo però una pregunta perquè és lo mateix perquè claro por otro lado és a dir hòstia, que nombre tan raro Conan ah vale que viene de Conan Doyle però por otro lado en las series de animaciones japoneses tenemos varios Conan o sea, bueno el Conan de Hayao sí, no els japonès us tenen una fixació amb el personatge per què? per què que no amb Conan? no Conan primer perquè estan obsessionats amb Richard Holmes el personatge del detectiu els hi encanta però els hi encanta el fet Edogawa d'on ve la paraula Edogawa però clar Ogaawa o Ogaawa escolta això hi ha una altra història que és qui és aquest Ogaawa? o sigui, aquest Conan Edogawa no, Ogaawa no això és Kimio Edogawa Edogawa Edogawa hi ha un altre atribut exactament en el seu nom que és Rampo Edogawa que qui és? és el creador de Kogoro Akechi que és un detectiu fictici japonès que a més que és el mateix nom que rep aquí ja comencem amb les curiositats del detectiu Conan i tots aquests grans tributs no? que és el personatge aquesta mena d'investigador que ell fa servir com per donar veu a les seves deduccions que és un és el típic detectiu que és un desastre però que es diu Kogoro Mouri llavors ja és un doble joc entre Edogawa entre Kogoro o sigui aquí comencem al final tenim la realitat occidental i la realitat nipona sí, sí però que l'obsessió que tenen pel món detectives i Sherlock Holmes per tant amb Conan Doyle és molt alta això és cert totalment i si us porto un detectiu Conan és perquè realment està plegat és un fanficion per dir-ho així està plegat plegadíssim de curiositats en respecte o sigui a la que investigues una mica de curiositats de Detective Conan surt de tot el respecte de Conan Doyle i de Sherlock per exemple ja sense anar més lluny la portada del primer còmic que us he portat és literalment és un niño de 6 años fumando pipas fumando pipas exacte com hauria de ser és muy japonès no però a l'hora per exemple quan tanca cada capítol de la sèrie d'animació surten els xavals al final de tot tots posats que és allò de la lliga dels detectius surten tots vestits del detectiu que era aquest que comentàvem amb la gorra de cazador amb el diestal està ple però és que a més per exemple els personatges de la sèrie viuen a Beika que sabeu què és això la pronunciació japonesa de Baker Street Baker Street clar és que està ple està ple i després aquest comentari que deies tu que el Conan parla a partir del Cogoro com aquest personatge que també tenen el que comentava el que comentava que no ha acabat és que Sherlock de alguna manera en els seus primeros ejemplos cinematogràficos encara depèn de l'estrade el oficial de Scott Lager entonces muchas veces él provoca con sus comentarios que no sea él quien descubre los casos sino que sea el propio l'estrade va guiando a l'estrade perquè dé la solució a la que él ha llegado que és el que fa el Conan exacte i després un altre personatge que és la mare de Conan o sigui de Yukiko Kudo doncs està dibuixada i animada tant al còmic com a l'animació prenent de base en la que és la idea d'Irene Adler la mujer exacte llavors a més és aquesta actriu que surt sempre sí perquè a més la Irene Adler dels llibres originals era actriu cantant d'òpera i aquí fa el mateix exacte clar tot és un cúmulo sí que és empanada la gran empanada és que inclús la propa sèrie fa referència a una altra sèrie d'animació que és la que hem estat parlant de de la de Sherlock Holmes perquè hi ha un personatge que és Kaito Kid que a més aquí hi ha una altra sèrie que també té el mateix creador que per cert no hem dit que és Gosho Aoyama Aoyama que després té aquest Kaito Kid que és aquest ladrón de guante blanco mig mig mig mig magó mig amb aquests barrets de copa tota la roba és la mateixa roba amb capa blanca i tot que el Moriarty de la sèrie d'animació i sabéis que esa ropa que lleva el Moriarty esto sí que és muy empanada aviam aviam és Arsene Lupin però l'original el original Arsene Lupin que no viste como tal que no és un kinky con patillas exacto però la vestimenta original del personaje de Arsene Lupin el gorro blanco chupa blanco con el con las gafas con el monóculo ah bueno el Kaito Kid de fet porta monocla o porta las ulleras porta hostia yo crec que porta monocla no no no portes aquellas ulleras que són allargadas como de pitch espera un moment això ho hem de tenir cuidado perquè potser estan descrivint al de Sailor Moon al noi al noi de Sailor Moon que també porta que traje blanc i ulleras ojo no ens liem però bueno no no no el con el sombrero de copa no no no tens raó és un monocla però si és que el de les ulleras així és el Sailor Moon més empenada bueno però és que ja la gran referència és que la sisena peli de detectiu Conan penseu una cosa que Conan la tira de pelis de temporada es té 24 posar pelis imagineu encara té 6 anys el Conan és clar això també són els típics tòpics de les animacions que el xaval l'arran segueix anant a l'institut el mateix el tempo no passa és un tempo detenido però sí que és veritat que hi ha una grandíssima referència en aquesta pel·lícula la sisena pel·lícula que es diu El fantasma de Baker Street anava a dir Baskerville hòstia de Baker Street és una pel·lícula de veritat jo no l'havia vist fins ara per preparar el programa flipant o sigui a més combina una cosa que és molt empenada que és ells van aprovar a tastejar en un gran esdeveniment van a tastejar un videojoc en realitat virtual per transportar-te a diferents èpoques i una d'aquestes èpoques és Baker Street és Baker Street és l'època per resoldre qui és Jack Lesbodalla el destripador però això arriba bastant o sigui bastant tard vull dir que en el fons m'estàs dient que és una sèrie que comença el 94 i aquesta pel·lícula la pel·lícula ara mateix m'ho d'ha mirat ho busco de quan era però realment el que vol dir és que no han tingut necessitat de tirar del material en tota la seva trajectòria de tirar dels orígens està ple de detalls s'ha de dir que Conan no és només òbviament ell central és Sherlock però és que em sembla que gairebé tots els episodis almenys de la sèrie comencen que ells van a fer una cosa mundana en plan anem al parc d'atraccions anem al supermercat i sempre hi ha un crim que això és la fletxa la fletxa és la senyora gran que està allà simplement mirant les obres i algú cau de l'obra de fet això és el que li diu a l'altre inspector sempre li està dient al Kogoro i a l'Arran diu no sé com és però sempre que hi ha un crim vosaltres esteu a prop doncs mira el 2002 la pel·lícula que us estic dient oh realitat virtual el 2002 sí sí sí i de veritat us animo a buscar-la perquè realment és una passada i a més la podeu trobar en català online o sigui cap allà que aneu i després cap allà que aneu no podem deixar un altre gran referent de banda que és la cafeteria i ja no estem parlant de Sherlock la cafeteria davant del despatx on estan ells sempre investigant del Kogoro Moury es diu Hércules Poirot hòstia Hércules Poirot Hércules Poirot estem parlant ja d'altres grans com Agatha Christie s'estrenarà una una Orian Express aviat Kenneth Branagh Déu-n'hi-do quantes portem jo diria que Kenneth Branagh ja n'ha fet una Déu-n'hi-do les referències aquí perquè tenim la Dogawa com a Kogoro Akechi el Conan Hércules Poirot o Hércules Poirot Agatha Christie no no clar aquí el creador es té molt una infantil es fa fer unes contes nobles agafant els típics a més no hi ha un un estereotip supermercat sinó que realment funciona per si sol detetiu Conan no és aquell aquell tribut del qual necessites saber sí que és veritat que la pel·lícula de Baker Street està ple de referències de fet hi ha un moment que arriben a Baker Street pròpiament per anar a buscar Sherlock perquè els ajudi i no hi és no hi és perquè és un no sé si era un 30 de setembre no sé què i el propi Conan diu hòstia allò que soc un expert i que m'encanta i que llegi molt de Sherlock diu clar aquell dia estaven resolent el perro de Básquer és una és una nada d'olla de veritat si sou fans és un fab fiction si sou fans de Sherlock i inclús no heu vist mai te diu Conan aneu directament a la pel·lícula perquè és és l'hòstia és l'hòstia encara no tinc la si és més bona aquesta o la de Will Ferrell quina em recomana jo faria un tàndem jo faria una sessió muerte por Kiki però mira ja que acabàvem parlant d'Agatha Christie jo sí que és veritat que és una sèrie que la del tio Conan que està dirigida a un públic juvenil no allò no infantil però juvenil però hòstia si l'heu vist aquí és una sèrie inclús el còmic jo recordo el còmic és és bastant adult en el sentit de no només temàticament sinó que la violència sí que és veritat que aquí ens arribava la part d'animació aquesta sí com podia passar en bola de drac aquí ara les morts de Conan hi ha censura no és que a veure al Japó ja ho hem parlat a diversos programes d'empanada la mort i la violència forma part de l'infant sí i inclús el sexe però és veritat que de Conan la sèrie jo com més recordo jo són aquells ulls parats dels morts sempre quan es veia el cadàver era claríssimament un cadàver no o sigui els cadàvers podien estar tacats de sang però el moment de la mort és a dir per exemple el primer capítol tu el recordaràs potser Ferran que és el moment aquest abans que sigui ja ell un infant diguéssim però que és estan a una un par d'atraccions i li lliguen la corda quan estan dins del vagó com una muntanya russa li lliguen el cap en un túnel a un dels tios li lliguen com una mena de com es diu com un ancle de vaixell i li arrenquen el cap amb la velocitat del vagó i es veu un raig de sang hi ha un raig de llum en cotes de sang llavors veus un el snap com si sortís a la Tarantino tot un tot un humol de sang però surt llum i veient aquesta pel·li de Baker Street hi ha un moment que és la punyalada que és el senyor que ha mort quan li treuen el ganivet el ganivet emet llum en cotes de sang això és censura o això és així originalment clar aquí bueno vulguis o no és censura vingui don vingui però bueno és una cosa autocensura decisió artística o censura però sí que és veritat que ja us dic és un tema el gaudeix allò tant joves com adults però inclús mireu si és si és adult que jo recordo no sé si era l'any passat o l'altre que van estrenar com a mi amb l'última pel·li que havien tret cada any em sembla que en troben una doncs la de l'any passat que era absolutament política era una pel·li d'un assassinat com ho sempre però que era tot en base a la política de Japó i com aquella de Shingo Zilla que la pel·lícula és tot política japonesa i llavors això recordo estar a la sessió a la sessió matinal d'un diumenge veient aquesta pel·lícula al cine doblada en català i veies tots els nens allà i abans de començar la pel·lícula pensava és que clar portar nens molt petits a veure de dir un Conan ojo però és que la pel·lícula era totalment política i tots els nens els veies amb una cara de no siga tant en re on està el meu Conan que xuta pilotes super explosives en los 17 o en los 6 no? perquè clar representa que el intellecto de uno de 17 però la imatge de uno de 6 que les brometes i el slapstick funciona perquè això ho has dit ara que no me'n recordava el Conan té allò que xuta super fort sí sí té tot de gadgets o sigui el rotllo inspector gadget té molts gadgets un és el de dormir que su arma no és una pistola és xutar una pelota de futbol molt fort poden ser qualsevol cosa inclús jo què sé imagineu si hi ha un cap tallat potser el xutarà també deixeu-lo anar el David Conan i res que jo és una sèrie que sincerament una sèrie uns còmics inclús uns videojocs que recomano totalment que sempre va bé recuperar i a sobre que els tenim doblats en català que què volem dir més i crec que siguen ara en el 2020 van a presentar no sé si la que estaves comentant tu just l'anterior que tenia este caràcter política era la del 2019 però sí que és cert es va estrena fa relativament poc no? sí, sí, sí ara tens la de Scarlett Bullet que és la del 2020 és que cada any treu una pel·lícula així que la recomanes jo també la recomano home, tu també la recomano perquè la teva infància la teva infància és Sherlock Hound exacte però la infància de gent més més de l'edat del vol és Conan no, no i hay que darle a todo i como lo he dicho cada Sherlock en su sitio doncs aquí hem arribat ¿qué es cou? benvinguts al programa més llarg d'Empanada Colterrat como me gusta Sherlock Holmes acabem amb agenda, nois claro que sí pero yo estaba dudando apunto películas relacionadas con Sherlock para que la gente haga los deberes y esta es la agenda que les imponemos o no o hablamos de realmente los estrenos cinematográficos a estas alturas de tiempo ya me da igual es una pregunta retórica sí, exacto yo me lo hice y yo me lo como no, realmente vamos a hablar de los estrenos que están ya en cartel porque por ejemplo hay esta película que tiene que esta creo que tiene que llegar en una semana que es la de Rifkin's Festival una película de Woody Allen un poquitillo floja después tenemos la ópera prima de Viggo Mortensen Falling y oye esto sí que me ha sorprendido Abel Ferrara ha llegado también con un estreno no sé si has visto de qué os hablo yo vaig escoltar que no ben bé la sinopsi pero que traía una película y Abel Ferrara que la tinc al cap com a aquella película de las violaciones era la de Miss el sé tío es un grande siempre italiano cine indie tiene la del entierro que para mí es una maravilla pero realmente ahora viene con una película que se llama Tomaso que narra la historia de un artista estadounidense que interpreta William Dafoe que en este caso está viviendo en Europa y bueno a partir de ahí ya os podéis imaginar el mundo complejo de Abel Ferrara l'han dejado bastante bien l'han dejado bastante bien no sé si la setmana passada ja vam dir que s'ha estrenat La mort de Guillem la pel·lícula aquesta de Carlos Marques Marcet que va ser el dia 25 esta es tan cartella que la podéis ir a ver és una pel·lícula que té bona pinta que té molt bona pinta doncs a nivell de sèries el més important jo crec que hem de destacar és que aquest diumenge aquest 27 s'estrena en els dos primers episodis d'avui que seran total de Patria a HBO de Laito Gabilondo que adapta aquesta novel·la de Fernando Aramburu i que va debutar a On Adriano a Sant Sebastián hòstia és verda ara es fa molts capítols ara es fa molt més no com no com amb el Binding Rem que puso el tercer i el quarto que puso el tercer i el quarto i una cosa que a mi m'ha pillat per sorpresa perquè mira que m'agrada que torna Fargo la quarta temporada de Fargo a Movistar protagonitzada per Chris Rock i passarà a Kansas City als anys 50 no he volgut saber més perquè en Fargo sempre prefereixo que em pilli per sorpresa i he trobat una curiositat Adriano que tu me'n recordo que ens vas parlar durant la pandèmia d'aquella sèrie de zombis al Japó feudal Kingdom sí exacte doncs ara n'estrenen una que no és exactament de zombis passa durant la revolució francesa on hi ha una mena d'infecció que fa que els rics comencin a matar els pobres i els pobres els rics com es diu això? la revolució el dia 1 d'octubre igual que Fargo que no ho he dit abans Fargo a Movistar el dia 1 d'octubre i la revolució a Netflix a Netflix a l'octubre l'octubre doncs abans el dimecres 30 de setembre torna un bueno torna o sigui hi ha allò Baldur's Gate 3 i què vol dir això d'early access? que no és que torni sinó que fan un early access que és quan el joc no està acabat pots començar a jugar-lo així també detecten bugs o és una versió limitada del joc és com un beta sí de fet això van parlar-ne o es va parlar quan va haver-hi els Game Awards de l'any passat els que d'aquí és veritat tornaran amb que l'Ariam Games ha agafat la IP aquesta de Baldur's Gate que està dintre del món de Dungeons & Dragons i clar encara l'estan optimitzant serà per PC i Stadia que això encara està viu de fet Amazon ha anunciat que ha de treure el seu propi i es digui l'una i el que està ben viu és Crash Bandicoot perquè Crash Bandicoot que bueno tu Adriano el tens present aquest sí no Crash Bandicoot el quadro el quadro it's about time no no que si tens present la saga Crash Bandicoot és això tio de Play 1 Sherlock Sherlock Sherlock Sherlock després t'ensenyarem i segur que sí ja et parlaré tots els jocs divendres divendres 2 d'octubre Crash Bandicoot 4 per Playstation 4 Xbox One i jo crec que aquí pot ser a més venint d'aquesta Insane Trilogy que van fer no no és que han penjat ja perquè els han donat demos review als youtubers i té molt bona pinta les mecàniques poques que han afegit han sigut llestos i la veritat és que té molt bona pinta i hem arribat com portem a les dues hores ens animem i tirem uns pa les dues ja d'aquí un 43 si voleu no perquè ja està sonant ja està sonant la cançó final que avui és diferent a veure com es diu aquesta cançó com creus que ens dirà Sherlock Holmes Watson Conan Doyle Wayne Ferrell jo recordo ja les xerxes socials de fet ara arranca la cançó Seriosamente aunque muchos hayan hecho el amor con esta canción Sherlock es verge o no aquest és un gran dubte que sempre ha sortit a veure que preguntar-la a Mycroft Sí Mycroft és gay o no perquè clar hi ha tot aquest rotllo de fet avui n'hem parlat de moltes coses de Sherlock perquè òbviament ja ho heu vist 1 hora i 45 de programa no no Sherlock de pamutxo però que no de empanada no no exacte este programa no s'explota doncs recordo xarxes socials molt ràpid Youtube empanada cultural Facebook empanada cultural Twitter empanada cultura sense L Instagram empanada cultural i aquests megapodcasts d'hora 45 els trobareu a Soundcloud Genial i esta canción por cierto como se llama Baker Street ja ha sonat abans aquest remix jo l'ho he utilitzat una micona sí sí però és sorprenent perquè és una cosa que he après per aquest programa aquesta cançó es deia Baker Street i que és un homenatge en té sexi saxo jo recordo estar a Londres anant a buscar Baker Street en plan vull anar a Baker Street primer detall última curiositat no existia el 221B de Baker Street a l'època de Conan Doyle l'han construït després però és que el lloc que ara es marca com el 221B de Baker Street és el 239 ho han canviat no és com que no coincideix però ho van deixar aquí i ja està i vas i que hi ha un museu de Sherlock Holmes però a l'època de Conan Doyle allò era un descampau aquí tot això era tot això era m'imagino que per això va dir aquest número el tio no molestaran a ningú però després quan va sorgir aquest número evidentment quan ja va sorgir una casa allà arribaven cartes dels fans que anaven demanant necessito de gent desesperada necessito que encuentres a mi abuela que s'ha desaparegut i era doncs bé ei has sigut un fler ara ens tocarà fer Batman amb també aquesta allargada ho tinc clar doncs esperem que Edu allà on estiguis ho hagis disfrutat moltíssim segur que sí segur que sí i nois ens veiem la setmana que ve i ja decidirem tema perquè has parlat d'una pel·lícula de Vigo Mortensen que és una opera prima d'un tio molt conegut però clar mai amb la direcció doncs potser podríem parlar i l'han deixat molt bé podríem parlar de debuts que us sembla bueno m'agrada doncs ens veiem la setmana que ve nois adeu adeu a Fins demà!