Empanada Cultural del 27/9/2020 — Sherlock i les seves mil cares: de Conan Doyle a la BBC, de Miyazaki a Detective Conan (amb parada a Enola Holmes)

Introducció i tesi del programa

"Porque hoy es el día de Sherlock, de Sherlock Holmes"

• Obertura poètica sobre el pas del temps, la mort i l’eros, amb la cultura com a antídot vital. El fil conductor del programa: com la cultura manté vius els mites.

• Punt de partida: la vitalitat inacabable de Sherlock Holmes malgrat els seus 40 anys de producció canònica, i com el personatge continua vivent a la memòria col·lectiva.

Per què ara Sherlock? (proposta d’oient i efemèrides)

• Dedicat a l’“Edu” (oient) que demana un monogràfic transversal sobre un personatge icònic.

• Doble excusa d’actualitat: el recent “Batman Day” i l’estrena d’Enola Holmes (Netflix).

Enola Holmes (2020): crítica ràpida

• Film juvenil amb to marcadament infantil però amb temes adults (sufragi femení, terrorisme d’estat). Contradicció de to que la deixa “en terra de ningú”.

• Ús intens del trencament de la quarta paret (influència Fleabag): efectiu però sobreutilitzat.

• Arrel literària: novel·les de Nancy Springer (2006). Polèmica legal amb els hereus de Doyle pel període 1923–1927 (on el Sherlock es fa més emocional i empàtic), encara sota drets.

• Lectura temàtica: actualització feminista que funciona a estones, tot i percebre’s forçada en moments.

Sherlock Hound (Miyazaki): anime de culte dels 80

• Coproducció italojaponesa amb Hayao Miyazaki (6 capítols dirigits per ell), qualitat d’animació molt alta i persecucions “a l’estil Lupin”.

• Estètica steampunk i dissenys aeronàutics “impossibles”. Doblació castellana memorable (la rialla de Moriarty és icònica).

• Curiositats musicals: opening italo-disco adaptat a Espanya pel grup Nins.

• Problemes legals amb hereus de Doyle van aturar la producció (81–84). Disponible a Amazon Prime.

Arthur Conan Doyle i la construcció del mite

• Biografia essencial: metge a Edimburg, influït pel forense Joseph Bell; abandona la medicina per l’escriptura. Crea Holmes a Estudi en escarlata (1887).

• Mutació autoral: després de la Primera Guerra Mundial (mort del fill i del germà), Doyle torna a Holmes (1923) amb un to més humà i emotiu.

• Com neix la imatge icònica:

- Il·lustracions de Sidney Paget (pipa, deerstalker, capa inverness): el “look” clàssic prové del dibuix, no del text. - Teatre de William Gillette: popularitza l’“Elementary, my dear Watson” (frase no literal de les novel·les) i fixa gestos i tics.

• “El gran buit” (Great Hiatus): Doyle mata Holmes a “El problema final” (1893) i el ressuscita quasi una dècada després per pressió popular.

El Sherlock canònic: trets i relacions clau

• Perfil: alt i prim, ment deductiva extraordinària, excèntric, violinista i boxejador, mestre del disfressament i apicultor.

• Vicis i equilibri: cocaïna en moments d’avorriment (segons l’època), però també disciplina física —un Sherlock que pensa i colpeja.

• Watson: metge veterà de la guerra angloafgana, cronista i contrapunt emocional; sovint “paret de frontó” per a l’enginy de Holmes.

• Moriarty: el “Napoleó del crim”, el reflex fosc de Sherlock (intel·ligència equivalent, moral oposada).

• Conceptes clau: 221B Baker Street, Irene Adler (“la dona”), Mycroft Holmes, i el Gran Hiatus com a espai per a preqüeles i relectures.

Del paper a la pantalla clàssica: serials, ràdio i restauracions

• Primeres etapes sonores: cicle d’Arthur Wontner (1931–37) com a Holmes britànic de finor “british”. Fotografia amb toc expressionista i pocs recursos.

• Apogeu clàssic: Basil Rathbone + Nigel Bruce (1939–46). 14 films (de Fox a Universal) i més de 220 programes de ràdio.

• Transició de producció: de 20th Century Fox (ambient victoriana, més pressupost) a Universal (Guerra Mundial, sèries B contemporànies).

• Restauració als 90: arxiu UCLA, finançament de Warner Bros i… Hugh Hefner. El mite també viu gràcies als arxius.

La Hammer i el gòtic en color: El gos dels Baskerville (1959)

• Terence Fisher (director estrella de Hammer) porta Holmes al color, explotant el gòtic anglès (pàram, boires, mansions) de la novel·la.

• Peter Cushing com a Holmes i Christopher Lee com a Henry Baskerville: química perfecte; racionalitat de Holmes vs. atmosfera d’horror victoriano.

• Continuïtats i permutes: Lee serà Holmes en un títol posterior i Mycroft en l’adaptació moderníssima de Billy Wilder (70s).

Variacions i paròdia

Buster Keaton: Sherlock Jr. (1924)

• Un “anti-Sherlock” físic i cinètic, que celebra el cinema mut: gags atlètics, muntatge trepidant i metacine (entrar dins la pantalla) per sublimar el mite.

Holmes & Watson (2018)

• Paròdia amb Will Ferrell i John C. Reilly: humor spoof a la Hot Shots/Aterriza como puedas. Irregular però amb gags funcionals; gest paròdic sobre tòpics holmesians.

Sherlock al s. XXI: del jove Sherlock a Guy Ritchie

• Young Sherlock Holmes (1985, Amblin): iniciació juvenil i emoció vuitantina; peça d’entrada per a noves generacions.

• Guy Ritchie (2009/2011): estilització visual i anàlisi de combat en càmera lenta (deute amb el Holmes boxejador literari). Modernització per llenguatge cinematogràfic.

BBC Sherlock (2010–2017): actualització, virtuts i trampes

• Trasllat al present: missatgeria en pantalla, Londres digital, Sherlock com a “sociòpata altament funcional” (Cumberbatch) i Watson traumàtic post-Afganistan (Freeman).

• Moriarty d’Andrew Scott: “assessor del crim”, amenaça transversal i carismàtica (eco del Joker). Construcció de continuïtat més sòlida que en versions clàssiques.

• Punts forts: actors en estat de gràcia, diàlegs elèctrics, actualització elegant de casos clàssics (p. ex. Baskerville) i recursos visuals creatius.

• Crítiques formals: manipulació de la informació (detalls amagats al muntatge), girs “més llestos que tu” i resolucions off-screen o en broma (la mort/ressurrecció exprés).

• Valor global: malgrat les trampes, peça clau del reenamorament popular amb Holmes en la darrera dècada.

Sherlock al Japó: Detective Conan (1994–…)

• Premissa: Shinichi Kudo esdevé nen (Conan Edogawa) per un verí i continua resolent crims amb gadgets (rellotge anestèsic, xut “sobrehumà”).

• Homenatge explícit: “Conan” per Conan Doyle i “Edogawa” per Edogawa Rampo; el barri Beika (Baker) i el detectiu Kogoro Mouri com a vehicle de deducció pública (eco de Lestrade).

• Ecos literaris: figura d’Irene Adler inspirant la mare de Conan; Kaito Kid vestit a l’Arsène Lupin clàssic; referències constants a Holmes.

• El film 6, El fantasma de Baker Street (2002): realitat virtual a l’època victoriana i cas de Jack l’Esbudellador. Fanfiction sofisticat per a holmesians.

• To i recepció: juvenil però sovint adult (violència, política en films recents). Sèrie, manga, pel·lícules anuals i doblatges en català.

Agenda i tancament

Estrenes i recomanacions

• Cinema: Rifkin’s Festival (Woody Allen), Falling (debut de Viggo Mortensen), Tommaso (Abel Ferrara), La mort de Guillem (Carlos Marques-Marcet).

• Sèries: Patria (HBO), Fargo T4 (Movistar), La Révolution (Netflix).

• Videojocs: Baldur’s Gate 3 (Early Access), Crash Bandicoot 4.

Curiositats Baker Street

• El 221B no existia a l’època de Doyle; el museu actual correspon al número real 239. La ficció crea la seva pròpia geografia.

"Lo que muere es la materia; las ideas pueden vivir eternamente" — el programa ho confirma: Holmes és de tots i de totes.