Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Terror Molins 2021, contracultura i palmarès; auge del cinema asiàtic; i Afganistan: 20 anys a través d’un documental
Visió general de l’episodi
Capítol centrat sobretot en el Festival de Terror de Molins de Rei 2021 (Terror Molins), amb una mirada a la seva temàtica anual —la contracultura—, la nova edició híbrida i un repàs del palmarès amb opinions crítiques. També hi ha una obertura que posa en context l’auge del cinema asiàtic a festivals internacionals i, en el tram final, un focus en el documental My Childhood, My Country: 20 Years in Afghanistan, que segueix 20 anys la vida d’un nen afganès.
Bloc 1 — Terror Molins 2021: contracultura, xifres i palmarès
Temàtica i esperit 2021: la contracultura
- Definida (en paraules del director del festival, Javier Roeda) com els moviments, pràctiques i veus als marges de la cultura oficial.
- El festival ho materialitza amb un fanzine temàtic, homenatges (p. ex. a Arrebato, de Zulueta) i connexions amb figures com Pere Portabella.
"La contracultura... moviments i persones que creen al marge del que seria la cultura oficial" — Javier Roeda
Format i rècords d’assistència
- Edició presencial al 100% + mòdul online sense duplicar contingut: dos circuits complementaris.
- Rècords: >6.000 assistents, +11% vs. 2019; 89 peces (llargs, docs, curts), 20 estrenes, 220 professionals, 80 convidats.
- Sensació de comunitat i retrobament post-pandèmia.
Palmarès i crítiques
- Millor pel·lícula: In the Earth (Ben Wheatley). Ecoterror atmosfèric en clau de recerca científica en plena pandèmia.
- -
- Fortaleses: personatges sòlids, bogeria progressiva i to de thriller eco; ecos d’Annihilation.
- Direcció, guió i millor actriu: Coming Home in the Dark (James Ashcroft).
- -
- Thriller psicològic neozelandès amb segrest-road movie, passats traumàtics i subtext racial.
- -
- Punts forts: tensió sostinguda, interpretació de Daniel Gillies (Mandrake).
- -
- Límits: alguns flashbacks innecessaris que “sobreexpliquen”.
- Millor fotografia: The Medium (Banjong Pisanthanakun, prod. Na Hong‑jin).
- -
- Valor fotogràfic: integració docu/ficció a l’inici.
- -
- Crítica dura al segment found footage: incoherències formals i deriva esperpèntica final.
- -
- Idea clau: proposta que hauria funcionat millor com a comèdia que no pas com a terror seriós.
- Secció Being Different: Masking Threshold (proposta POV radical sobre un so constant obsessiu i experimentació domèstica).
- -
- “Tour de force” de diàleg intern i recerca compulsa.
- Millor guió: Undergods (Chino Moya).
- -
- Estructura de nines russes: històries dins d’històries amb intrusos que desestabilitzen famílies i grups.
- -
- Tò d’esperpent i comèdia negra, potència visual de videoclip i disseny de producció distingit.
- Bloody Madness: The Sadness — gore extrem i virtuosisme d’efectes especials.
- Millor curt: Sweet Mary, Where Did You Go — peça hipnòtica i gairebé sense diàleg, amb eco visual a Midsommar i aura de maledicció.
Produccions espanyoles destacades
- Y todos arderán — valoració molt negativa: esperpent, diàlegs febles, deriva de paròdia involuntària (comparada amb el pitjor de 30 monedas).
- La pasajera (Raúl Cerezo, Fernando González Gómez) — road movie de BlaBlaCar amb esperit Carpenter i passodobles sonant al caset; eficient, sense pretensions.
- -
- Origen real: anècdota amb una passatgera racista que va inspirar la premissa.
Bloc 2 — L’auge del cinema asiàtic i el rol dels festivals
Premis internacionals i onada asiàtica
- Repassada fulminant a guardons: Cannes, Venècia, Berlinale, Sitges, San Sebastián.
- Noms clau: Ryusuke Hamaguchi, Apichatpong Weerasethakul, i consolidació d’autories asiàtiques en circuits A.
Asian Film Festival Barcelona (AFFBCN)
- Concebut com a mosaic de narratives locals (Menene Gras):
- -
- Descoberta de llocs, paisatges i identitats que altres mitjans no capten.
- -
- Accés anual a cimera i emergència del cinema asiàtic sense “obsessió” pel calendari d’estrenes.
Bloc 3 — Documental: Afganistan, 20 anys de vida filmada
My Childhood, My Country: 20 Years in Afghanistan (Phil Grabsky, Shoaib Sharifi)
- Seguiment de 20 anys (de nen a adult) de Mir Hussein, des de les coves de Bamiyan (després de la destrucció dels Budes) fins a Kabul.
- Eix temàtic: infància en guerra, desplaçament, pobresa i construcció d’un ofici (periodista/càmera) en un context d’atemptats i inestabilitat política.
"Si vols parlar d’un país, parla d’un individu" — el film encarna aquest principi amb Mir.
Narrativa, ètica i producció
- Estructura “boyhood documental”: creixement real en pantalla que reflecteix el país en paral·lel.
- Dilemes: la càmera que documenta també exposa; fer-se periodista a Kabul és risc vital.
- Context i genealogia:
- -
- Precedents de Grabsky: The Boy who Plays on the Buddhas of Bamiyan (2007) i The Boy Mir (2011).
- -
- L’última peça compila, actualitza i co-dirigeix amb Shoaib Sharifi, clau per rodar in situ.
Idees clau
- Contracultura com a brúixola curatorial: fanzine, homenatges i veus marginals.
- Híbrid presencial-online que amplia públic i múscul professional.
- Palmarès amb lectura crítica: quan el to i la forma (p. ex. found footage) no s’alineen, el resultat es ressent.
- El cinema asiàtic segueix marcant ritme autoral i premis.
- El documental com a memòria viva i espill d’un país, amb tensions ètiques inevitables.
Frases destacades
"Molins és la puresa del terror" — Daniel Byers (director del curt Penumbra)
"El found footage exigeix coherència formal; si cau, cau tota la proposta" — Sobre The Medium
"Quan t’estàs avorrint d’una història, Undergods et salta a la següent i la connecta" — Sobre l’estructura del film de Chino Moya
Seccions de l'episodi

Obertura i sintonia
• Presentació del programa i to desenfadat. • Crèdits i arrencada abans d’entrar en matèria.

Panorama de premis i auge del cinema asiàtic
• Repassada de guardons recents (Cannes i altres) i constatació: **l’autor asiàtic marca el pas**. • Pont cap al valor dels festivals com a finestres constants.

Avui: Molins i (també) ecos d’Asian
• Debat intern: **Terror Molins** és el plat fort del dia; l’Asian queda com a marc i referència. • Cortineta “Cinema” i entrada a la secció central.

L’spot, la temàtica anual i el nou format híbrid
• Comentari de l’**espot** (to líric) i de la **temàtica**. • **Presencial 100%** + **online** sense solapament: doble via de consum, ambient de **festa** i **retrobament**.

Què és la contracultura? (amb Javier Roeda)
• Definició: **veus i pràctiques als marges** de la institucionalitat cultural. • Ecos al festival: **fanzine**, homenatge a *Arrebato*, menció a **Pere Portabella**. • Reflexió: quan la **contracultura** esdevé **cultura**.

Molins 2021 en xifres (rècords i múscul)
• >6.000 assistents (+11% vs. 2019), **89 peces**, **20 estrenes**, **220 professionals**, **80 convidats**. • Sensació de **comunitat** reforçada i visibilitat internacional.

L’encontre amb Daniel Byers i l’ADN de Molins
• Anècdota casual amb el director nord-americà de **Penumbra**. • Elogi a Molins: **“puresa del terror”** i caliu de públic; comparativa amb el paraigua “fantàstic” de Sitges.

Millor pel·lícula — In the Earth (Ben Wheatley)
• Thriller d’**ecoterror** en clau de recerca científica durant pandèmia. • **Punts forts**: personatges consistents, bogeria hipnòtica, ecos d’*Annihilation*. • Valoració global: **mereix el guardó**.

Direcció/Guió/Actriu — Coming Home in the Dark
• **Road movie de segrest** amb trauma sistèmic i subtext **racial** (NZ). • **Tensió impecable** i gran **villania** (Daniel Gillies). • Retret menor: alguns **flashbacks** “sobreexpliquen” allò que el guió ja sosté.

Millor fotografia — The Medium (debats de forma i to)
• Pros: integració **docu/ficció** a l’inici; fotografia amb personalitat. • Contres: **found footage** incoherent (plano-contraplano impossible), **deriva esperpèntica**; millor com **comèdia** que com a terror pur. • Context: produïda per **Na Hong‑jin**.

Being Different — Masking Threshold (POV radical)
• Proposta **en primera persona** i **diàleg intern** obsessiu sobre un “so constant”. • *Tour de force* sensorial que divideix: o **entrar** o **abandonar**.

Undergods — nines russes, guió premiat
• Estructura **matriosca** amb intrusos que desestabilitzen nuclis. • **Comèdia negra**, esperpent i potència **visual** de videoclip. • Entrevista a **Chino Moya**: 3 anys de desenvolupament; finançament majoritàriament UK; possible “robatori” de premis en altres apartats.

Bloody Madness i curt guanyador
• **The Sadness**: **gore** desfermat, premi a **actor** i **FX**. • **Sweet Mary, Where Did You Go**: cort hipnòtic, **poder iconogràfic** i aura de **maledicció**.

Focus Espanya — Y todos arderán (crítica dura)
• Valoració: **una de les pitjors del curs** (diàlegs i to), derivació d’*30 monedas* en la seva pitjor versió. • Desconnexió amb el to del festival; frustració a sala.

La pasajera — BlaBlaCar, Carpenter i passodobles
• Origen real (anècdota a BlaBlaCar) explicat pels directors **Raúl Cerezo** i **Fernando G. Gómez**. • **Eficàcia de gènere** sense pretensions; banda sonora **passodobles** al caset; ecos **Carpenter**. • Curadoria “Espanya cañí”: curts temàtics com a taloners.

Recordatori animació i transició a Afganistan
• Retrobar *Les hirondelles de Kaboul* com a pont cap al **documental**. • Canvi de to: del terror a la **tragèdia real** contemporània.

My Childhood, My Country — marc i punt de partida
• Destrucció dels **Budes de Bamiyan** i ocupació dels EUA com a context. • Elecció de **Mir Hussein** (nen) per **narrar el país via l’individu**. • Kabul: **pobresa crònica**, **atemptats** i vida quotidiana.

Tràiler i impacte
• Muntatge amb **eleccions**, **atacs suïcides** i **bombardejos**. • Preparació per a la crònica vital de Mir i la seva **vocació periodística**.

Mir, la càmera i el risc
• Mir passa de nen a **càmera/periodista**: cobertura d’explosions i política. • **Ètica** i **perill**: la professió com a ascensor social i **exposició** al risc.

Genealogia del projecte i co-direcció local
• Continuïtat de Grabsky: *Boy on the Buddhas…* (2007) i *The Boy Mir* (2011). • **Shoaib Sharifi**: mirada local i enregistrament **in situ** quan la tornada de Grabsky és difícil.

Reflexió final i acomiadament
• El documental com a **memòria viva** i exercici de **responsabilitat**. • Tancament del capítol i comiat del programa.
Fins demà! Prepareu els pitets, que aquí comença l'embaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanar Punturat, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriana Calero, Carles Martínez, a Ràdio Desperm. Fins demà! Gran premio del jurado para Hero, del director iraní Asfar Farhadi. Mejor guión y premio Fipresi para Drive My Car, del japonés Ryusuke Hamabuchi. Premio del jurado para Memoria, del tailandés Apichaptong Berasetakul. Y en el formato más breve, palma de oro para el cortometraje hongkongés All the Crows in the Wall, de la directora Jitang. Y esto que ocurrió en Cannes ha pasado en Venecia, en la Berlinale, en Sitges y en San Sebastián. No sucede cada año, ni en cada certamen por igual, pero aun cuando resulta evidente que no existen fronteras para el cine de calidad, algo acontece en Asia que nos invita a seguir expectantes, mes a mes, de su producción cinematográfica. A este respecto, afortunados somos aquellos que vivimos en la ciudad condal. Porque gracias al Asian Film Festival Barcelona, no es necesario viajar ni a Asia, ni a Cannes, ni obsesionarse con los cambios de estreno en el calendario. Cada año podemos disfrutar de la mejor cinematografía asiática y ver tanto las películas que han tenido un previo recorrido triunfal, como aquellas obras hasta el momento desconocidas. Y no por eso menos interesantes. Y este año, en su novena edición, el festival ha vuelto a hacer de lo impensable lo posible. Compactar en 12 días la reciente creación fílmica del continente más extenso y pobrado del planeta. Consiguiendo con ello un sólido retrato de su compleja y variada realidad sociocultural. Así como lo describe Menene Gras, la directora del festival, el Asian Film Fest es un mosaico de narrativas locales que permite descubrir al espectador lugares, paisajes e identidades como ningún otro medio de comunicación. Pero mola, mola, eh? Mola la frase de Menene. No, tío, que et veig molt flachat tornant una altra cosa a parlar de l'Asian, nen, i avui hem de parlar del terror molins. Ah, avui no és día de l'Asian, tío. Avui és terror molins, tío. Hombre, no, que després de Sitges, què toca al calendari? Asian, collons. I molins. Bueno, puede que sea verdad. Alla paz. I en el fondo, si lo piensas, Pol, la reflexión de Menene, yo creo que te sirve a ti también, eh? Un mosaico de narrativas locales. Hombre. Descubrir paisajes e identidades como ningún otro medio de comunicación. Toyo, ellos, muy de festival, ¿no? Muy de certamen. Sí. Porque en el fondo, aquí, aquí, Pol, amigo mío, estamos los dos buscando la singularidad. Tú en Molins, con el género, y yo en Barcelona, con la multiculturalidad. Por una vez, eh? Por una vez, los dos estamos en igualdad. En esta empanada que hoy, más que cultural, es sobre todo cinematográfica. Qué raro, eh? Así que hoy toca Molins, y toca Asian, Festival de Tardó, Candiriem, y mucho cine. Mucho cine en general, como siempre, en la empanada cultural. CINEMA Qué lírico se ha vuelto del Molins, ¿eh? Aquí és quan t'ho aplaudeix, perquè diu, Molins presenta. Sí? Ah, però això és la mítica, tio. De sempre, collons. Sí, sí, sí. Jo no sabia que era tan líric, tio, el Molins. A veure, cada any hi ha un espot diferent. De fet, aquest any el dirigeix Dani Noblom, que és un col·lega, de fet. Sí. I és ell qui dirigeix normalment les performances que es fan a les 12 hores, de la marató de 12 hores, però avui li ha tocat, bueno, avui, aquest any li ha tocat a ell fer a l'espot, cada puta mare. I, bueno, què he de dir? I passa el rock, després, el psicodèlic. Bueno, és que avui, clar, què passa? Que cada any Terror Molins es centra en una temàtica. L'any passat va ser el mític Ecoterror, no?, que ens en recordarem perquè el Carles va fer una part... Parece que hi ha un llibre, no?, por ahí. El llibre d'Ecoterror, no?, i, a més, coincidia bastant bé, no?, amb un any que era Ecoterror... Ecoterri... Ecoterrible! Ecoterrible! Ecoterrible, vamos, pandèmicamente ecoterrible. A més, penseu una cosa, 2020 va ser una edició totalment online del Terror Molins, però és que aquest any ha sigut ja presencial i s'ha notat molt, a més, que ja poden entrar el 100% de la gent a les sales, però és que, a sobre, han mantingut el tema online. O sigui, també han volgut fer aquesta dualitat de presencial online. No vol dir que tinguin el mateix, no hi havia res repetit, eh? O sigui, tu podies anar a tot el presencial i a casa, si et donava encara a les retines per seguir mirant coses, podies entrar a l'online... ¿Cómo has vivido, tu, esto del 100% en las salas, tío? Una passada. ¿En serio? També et dic una cosa, també et dic una cosa. M'agobiava fins a ser... A mi m'ha cabreado, eh? A mi m'agobiava una miqueta, però també és veritat que no estem parlant de... És una sala amb molta gent, però les de la Pen i del Terros Molins, però no estem parlant d'aquestes sales de centenars i centenars de persones. O sigui, ja no te lo digo tanto por el miedo o la hipocondria pandémica, sino joder, porque cuando te has acostumbrado a vivir tus películas con una butaquita delante y atrás vacía. Y dos a tus lados, sobre todo me importan las de los lados y la de delante. Para dejar la chaqueta y el... Sí, exacto. Y de repente, evidentemente aquí estás sentent... Et dic una cosa, et dic una cosa. El que sí que he agraït és que els urinaris de paret, que això és una cosa que ja us ho vaig preguntar, el BCN Film Fest, doncs aquí s'ha repetit que estaven separats. O sigui, a això jo ho agraeixo. Nadie te la mira mentre meas. Exacte. Que putada. Ni jo puc mirar. Sí, sí. Bueno, hauria de fer una angulació bastant sospitosa i creepy. Però bueno, tornem a això. 2021, presencial i online. Per fi hi ha presencial, i la veritat, ho he gaudit, però crec que cap any ja no tan han contingut, sinó amb la festa que respirava. Yo creo que es porque tenías mucho tiempo para dedicarle al Molins, carón. Moltes ganes, tío, moltes ganes, la veritat. Has estado a tope. Sí, sí, sí. I aquest any, com hem dit, l'any passat va ser a l'Ecoterror, i aquest any s'entrada en la temàtica de la contracultura, no? La contracultura, que és un terme que... Bueno, mira, abans d'explicar-ho jo, que ho expliqui Javier Roeda, que és un dels entrevistats que vam fer, que és ni més ni menys que el director del Festival del Terror de Molins, i que ens explica què és això de la contracultura. Bueno, la contracultura es defineix, diguem-ne, en termes generalistes, com tota aquella cultura, però que no és cultura, diguem-ne, com totes aquelles accions, moviments, persones que estan creant, dins d'una societat, al marge del que seria la cultura oficial d'aquella societat. Aquí entran moviments contestataris, revolucionaris, l'alliberament, etc. Vull dir, gent que està sempre als marges, creant els marges, i fora dels canals, que originalment estan habilitats per aquella societat, o per aquell sistema, perquè es puguin veure, no? Nosaltres som contracultura, no? Ja, és el que t'hi va dir, què passa quan la contracultura se volve cultura? És a dir, això és com en Broadway, l'off of Broadway, no? Estava en l'off Broadway, però al final... No, no, clar, la contracultura no vol dir no cultura, o acultura, o anticultura, bueno, podria ser una mica anticultura, però forma part, òbviament, de la veu, del poble, sobretot, no? De fet, ell, durant l'entrevista, inclús el Javier Roeda ens comentava del tema del grafiti, no? Que també, com aquest, és l'art contracultural per excel·lència, no? Per dir-ho així, a no ser que vagi a veure Banksy a les exposicions de Barcelona i sortir per la GIF Shop, que això és el més curiós de tot plegat. Però, bueno, centrem-nos en això, no? Contracultura, de fet, comentàvem abans que l'any passat vam fer aquest llibre amb diferents autors, no?, de capítols, parlant de l'Eco Terror, aquest any no s'ha fet un llibre sinó que s'ha fet un fancine, que a més és un format que aquí comentem bastant empanada, no?, dins del tema del còmic, i, hòstia, molt curiós que es pogués arribar a fer un fancine amb tot un popurri de no només la temàtica d'aquest any, sinó de totes aquestes edicions, perquè era un popurri que podria entrar, o sigui, no només en el fancine, sinó en aquesta cobertura del Terror Molins 2021, que era, si parlem de contracultura, parlem de fancine, però també parlem d'una pel·lícula contracultural com era Arrebato, de Zulueta, no? Que la vam veure junts, precisament, a l'estiu, te'n recordes, tio? Oh, és veritat, jo dic, on l'he vist, aquesta? Clar, clar, clar. A les gandules del TV. No, ens va agradar molt, d'aquella pel·lícula. Però era Déu-n'hi-do, eh? Però era Déu-n'hi-do. Després, a l'espot que ja hem comentat, també un homenatge total a Arrebato de Zulueta, i després també aquesta secció que ens portarà més endavant el Carles, que no està disponible, està indispuesto por el cine, però ens enviarà un àudio que parlarà de Portavella, no? De Pere Portavella. De Pere Portavella. Que també com aquest representant català, no? De la contracultura. Llavors... Hòstia, l'estic veient que un t'has jurat, tio, és el David Pareja, molt interessant. És la primera sèrie feta per Filmin, no? Exacte, produïda per Filmin, no? Sí, sí, sí. I és un actiu, David Pareja, que no... De fet, si segueixes passant, veuràs a Fermín Muguruza. També? Hòstia, el cantante, compositor vasco, no? Hombre. Que també ha dirigido, de hecho, tiene una animación bastante interesante. Buah, buenísima. El de Belsa, com es deia, el de Negra, sí, que era l'animació, sí, sí, sí. Però bueno, ja us dic, el tema contracultura l'han tocat des de molts punts de vista, però és que aquest any ha sigut un any de rècords, de rècords totals. O sigui, estem dient, rècords d'espectadors, tant presencial com online, estem dient també que és 40 edicions, que no 40 anys, 40 edicions, perquè em fa gràcia que li vaig dir a l'entrevista, sí, perquè els 40 anys, perquè és l'edició XL, diu, el 40 d'aniversari, diu, no, són 40 edicions, perquè dels anys 90 es van parar, uns 8 anys es van parar, i després van t'ho arrencar, que és la rebuntada que va fer Sitges. Vale, vale, es van aprofitar, no? Si en el fons de Sitges se lo debe todo, tenen molins. Són uns copiones. Però, però, 40 edicions, em van dir, clar, en dos anys fan les 50 anys. Però què passa? Fan els 50 anys. Ja, 50 anys, 20 edicions, no? No, 48. 48, perdona. No, 42 edicions, 50 anys. Vale. Això, dintre de dos anys, eh? Però, llavors, què són aquestes? 40 edicions, 20 anys de curs, que es diu ràpid, com els Melies, per exemple. O sigui, són dels que entreguen Melies a l'Europa. Si parlàvem de l'assistència, més de 6.000 assistents, o sigui, flipa, eh? Amb una setmana de festival com és el Moulins, amb una sala que tampoc és allò, gegantina, imagina't, 6.000 assistents, recorden transversions, més de l'11% respecte al 2019. Això està bé. Imagina't, flipa. Això sí que és un número molt interessant, tio. Sí, el Baren millora, inclús parlant d'èpoques prèvies a pandèmies. Sí, i s'ha notat, eh? 89 films, entre documentals, llargmetratges, curtmetratges, 20 estrenes, que això també era molt interessant, o sigui, de cop et presentaven de, doncs, aquest curt que veureu és estrena, alguns mundial, alguna és espanyola, pel·lícules també d'estrena, o sigui, superbé. Moltes operes primes, que això també és molt interessant de veure, ja, i això serveixen els festivals, no, en el fons? Sí, però molt interessants, moltes, que després parlarem, perquè són superinteressants. 220 professionals, és el que em deies també, com això no, però 220 professionals que han participat en activitats paràllides que han fet, 80 convidats, de fet, un dels que vam entrevistar, un americà, o sigui, ja la gent es comença a moure, ja, tio. És un internacional, però bueno, l'any passat vas entrevistar un tio de Sud-Àfrica, precisament... Bueno, però online, tio. Bueno, però què vols dir? Que estava presenciada en aquesta vegada, l'americà, no? Sí, sí, a l'americà estava allà, per això, de fet va ser molt curiós, perquè... Va deixar propina? Jo un americà i el Bocata, allà fora, del Terror Molins, que habiliten totes unes barres i això, llavors va ser com... Ell es va apropar, em diu, que està lliure la cadira, i jo, sí, sí, agafa la... I el tio se seu. Així en català, eh? Però així en català de Lleida. No, no, no, però em va dir això i es va seure i em va començar a preguntar, en plan, ah, i tu què? Vens aquí d'assistent? I jo, pues... Llavors vaig ser com el Superman, vaig obrir amb la jaqueta, que feia molt de fred, i vaig dir, pues soy prensa. ¿Quién eres tú? Llavors, a partir d'aquí vam començar a xerrar i al final va dir, no, soc el director d'un curt, que de fet és per mi dels millors que s'han projectat i vam poder-li fer una entrevista. No, no, va ser... És aquesta màgia familiar que crea el Terror Molins. A nivell entrevistes t'he vist molt fort. No sé quantes ens portaràs al programa, però hem anat penjant. Farem extracte de les quatre que hem fet. Sí, sí, sí. Interessant. Llavors, bueno, ja que parlàvem del noi aquest que ens ha vingut a parlar, de l'Amèrica, doncs ens ha explicat que és per ell el Terror Molins. Molt bé. It's really a joy to be here because I don't think there's any place in the world that has the type of enthusiasm for horror, sci-fi, films as Spain does. And this is something that I had heard about for years, you know, obviously there's Titches, which is the famous one, but what I have discovered in coming here is that it's infectious, it's everywhere. That's just like love of the genre, you really see it in the audience and I I don't know, I think it was the best screening I've ever had in my film. Vale. Screening in my... Vale, el tio, traduïm, el tio el que diu és, de fet em va explicar que el productor del cur i distribuïdor i tal li van dir que si el movia per algun lloc d'Europa i sobretot a Espanya que l'enviés al Terror Molins. Que havia de ser aquí. Que havia de ser aquí. Diu, sí que és veritat que Cacitges és el que té molt de renom internacional però que Molins és la puresa del terror i com es viu, perquè recordem que Cacitges és de cinema fantàstic, no, fantàstic, sinc a ficció, terror. El terror era una paraula que sortia al nom del festival de Cicis i que va deixar de sortir i una miqueta com el que has dit d'anar i tornar vas deixar de sortir i va tornar i finalment m'han dit mira, escolta, apostem per un festival més de caire internacional que tingui la fantasia en el fons com a paraigües, no? perquè el terror la pots ficar una mica dintre d'aquest concepte de fantasia i ja deixem el Molins perquè haig de dir, tio, no és per res, jo me l'estimo molt i sobretot me l'estimo molt per el que els portes aquí, tio, a la ràdio però francament vaig veure que la selecció oficial era precisament o sigui, un 20% del que es veia a Cicis no, no tant, totes les pel·lícules de la selecció oficial de Molins havien passat per Cicis no, no tot, no tot, no perquè hi havia estrenes bueno, Adriano, ja t'he... que ja te amaran tus abogados porque ahora nos van a meter una quena ella Molins ya va en contra nuestra presumptamente estaban en sección oficial no, no, no, però de fet el que deia això el director aquest que no hem dit el nom Daniel Byers Byers que era el director de penumbra del curtmetratge el que explica és això que al final Teron Molins és aquest referent també internacional i que ja ho va viure de fet es va estar ja uns dies i va viure bastant tot el tema de com de com el públic és per borr sí, sí i a més que ja et dic és que es notava molt que veníem d'un any online i allà hi havia moltes ganes d'ipositades però bueno entrem en el que seria el palmarès molt per sobre o sigui intentem fer fer una mica d'anar avall en què què s'ha cocido i crec que la primera que ja la deus conèixer una mica que és In the Earth aquesta pel·lícula que ha guanyat el Teron Molins va guanyar no ho sabia no sabia ni el palmarès o sigui millor pel·lícula In the Earth de Ben Whitley exacte bé perquè tu sí que ja l'havies vist anteriorment però haig de dir fora bromes hòstia que allò que parlava el Bions aquest d'aquesta comunitat que es va creant al voltant dels festivals ja sigui asiàtic ja sigui terror ja sigui sitges fantàstiques sí que és molt certa i bueno tu mateix has portat un exemple que és el fet de fotre una entrevista així quan t'estàs fotent una birra de la manera més espontània i a nivell de Ben Whitley i d'In the Earth hòstia què t'has de dir que és una puta bogeria que és una pel·li que està molt bé finalment la penya que conegui una mica aquest director el Ben Whitley és un tio que sempre fa apostes dures m'estàs liant ja estic parlant en català m'acabó la puta és un tio que s'hi hizo bastante famoso en el 2012 de con turistas una pareja d'ingleses que salien ahí i acabaven matant a algú i la liaven moltíssim a nivell sinopsis no sé si quieres no no bueno és que és bastant curiosa és una pel·lícula que a part de que té certs girs alguns li certs i alguns narratius però és una al final és com una investigació a mi em va recordar inclús aquests d'Annihilation aquestes o sigui són pel·lícules o sigui parlem que la guanyadora justament toca el tema de l'ecoterror de nuevo o sigui és una pel·lícula que podia haver estat perfectament l'any passat i guanyar i Indiert el que fa és aquesta mena d'investigadors que van en la recerca és que clar és que no vull desvetllar massa cosa bueno però simplement és una parella que s'ajunta no és una parella de sentiments sinó professional són dos científics uno que llega en plena pandèmia a un centro que està en pleno campo i entonces los dos deciden salir para recuperar a una doctora que han perdido que han perdido de vista i de la cual hace mucho tiempo que no saben una doctora que dejó el centro de investigación por así decirlo precisamente para un proyecto muy determinado i ha desaparecido ha desaparecido entonces alguien que estava vinculado a ella llega a este centro que és un hombre en este caso i els dos una profesional una investigadora i el chico que acaba de llegar salen migran a través de ese campo en pleno contexto pandèmico però al final se supone que si estan en el campo nada les va a pasar salen a buscar a la doctora i Ben Whitley se acaba de poner cada cosa en su sitio i els personatges però ja has dado la pista el ecoterror que se va en contra per cert ja per tancar aquesta pel·lícula però és la doctora la que busquen és la de Adult Material exacto aquella sèrie que vam portar sobre la industria porno i aquí jo crec que també fa un paper molt interessant és molt bonic aquest es diu Hayley Screers si no m'equivoco és una tia que s'ho curra moltíssim i que de hecho és la sèrie que has comentat Adult Material joder és super creïble el personatge quan la ves aquí d'investigadora també és molt creïble i d'alguna manera la locura és transitoria està molt bé perquè els personatges estan molt ben construïts a Indie Earth i realment val la pena veure el procés que fa cap personatge i sobretot dins d'aquesta bogeria que s'acaba muntant el director però mira ja que parlem del tema de les actuacions ens anem a Coming Home in the Dark que és una pel·lícula que guanya no només a direcció merescutíssim guió que també és molt merescut però també a millor actriu hòstia a millor actriu sí sí sí sí sentit a millor actriu llavors és una pel·lícula aquesta també la vals també l'arriba a veure aquí jo trobo que és una pel·lícula d'aquestes que et fot els pèls de punta és un terror personal psicològic no és hi ha de monstros en Indie Earth de lo desconocido d'aquella poda que està passant és la terra però també hi ha un sí sí clar hi ha també el tema un representant de esa terra que parece malinterpretarla en ese punt casi profètico és un tarado exacte és un tarado en Coming Home tenim uns tarados però és d'aquelles pel·lículas que té ser gir com per qui és el malo jo crec que tampoc descobriríem molt molt si dijéramos clarament que al final estos tarados como se presentan en la pel·li inicialmente como tarados tienen la excusa de un pasado traumático que nos vincula además a la pederastría al abuso también de la violencia en centros centros infantiles de chavales huérfanos o que han tenido bàsicament és una pel·lícula que es centra molt en és una mena de road movie per dir-ho així d'un segrest d'una parella de pares diguéssim d'uns 50-60 i el segrest en dos persones al voltant dels 30 30 i algo i llavors és com es va desgranant a partir de diàlegs pràcticament tot per això el tema del guió no? el premi llavors és els quatre personatges com van interactuant i com van desgranant tot aquest aquest suquet no? i ja us dic que t'agafa és molt potent és molt potent no només la direcció sinó els enquadres penseu que hi ha molt de moment de cotxe de parades i tot però és que està tot molt ben construït i sobretot és això et manté la tensió hòstia jo feia temps que no estava amb aquella tensió de thriller però ahí estoy o sea me parece que ella sí que hace un papel muy interesante pero si alguien destaca en la interpretación es este Daniel Gillis como Mandrake que es d'alguna manera hay un tándem de tarados de verdugos pero en el fondo uno de ellos es el que lleva la voz cantante y además aprovecha también para hacer una pequeña reflexión racial lo entenderéis si veis la película y hostia sí al final hay muy buenas intenciones en este thriller psicológico aparente porque intenta reflexionar como decíamos sobre el abuso del poder en ciertas escuelas o centros de reclusión y también con el tema racial y evidentemente tiene sentido que eso lo hagan en Nueva Zelanda es una ópera prima si no me equivoco de un tal James Ashcroft y es una película neozelandesa que eso ya de por sí ya tiene de fet sortiran unes quantes óperas primes y esta yo de veridad que como ópera prima nos llama espectacular y a més es cruel a l'inici es muy cruel a mi me sobran algunos bueno no facis si veis la película no pero me sobran algunas revistaciones del pasado que buscan contrastar con el look el tema flashbacks potser hay momentos que el guió está tan bien parido que no te cal se nota la típica inseguridad de director inicial que dice hostia vamos a dejarlo explicadito pero no se da cuenta de que ya tiene un material tan potente que lo único que hace cuando mete esos flashbacks es cagarla un pelín es una peli de nota muy alta que para mi baja un poco con esos flashbacks mira i parlant de baixar nota y de cagarla un pelín vamos a cagarla un pelón un pelón un mogollón un mogollón vale jo crec que ya has llegit el guió me voy vale anirem saltejant a lo que es el palmarès pero es que hi ha millor fotografía que se l'ha endut The Medium The Medium es una película que aquesta sí que sé segur que va passar per Sitges porque es una de las que es venia molt bé es una película que la van vendre com la película terror de l'any sinó de la dècada la película més terrorífica la película més anada i jo pensava uau fals documental sobre a més una película d'on era d'Indonés tailandesa insultante una película fals documental el que se'n diu el metraje encontrado fa un footage sobre sobre rituals sobre exorcismes sobre possessió sobre tot això i la van dir clar espectacular jo no t'escarto que tinc una foto interessant però és que és una proposta que la veritat potser és del pitjor que vi a Molins de lo pitjor que vi a l'any en lugar de dudas este año yo mira yo respeto mucho el cine e incluso cuando está fallando pienso no no no te duermas tío porque igual ahora está la clave en la siguiente secuencia o en el final es una peli que no i va cap a vall i va cap a vall empieza medianamente bien sí perquè el plantejament és interessant però a partir d'aquí el plantejament és que li estan fent una mena de vídeo documental a la dona a una gurú exacte a una gurú una mena xaman i llavors t'explica les seves vivències de com va aquesta mena de déu li va entrar a dins i ella és una mena portadora de la paraula d'aquest déu és com un perquè al final són imágenes santes també en aquesta cultura asiàtica i està molt correcte això si tu a l'inici te'l creus perfectament però a mesura que va avançant l'esperpento se dispara apareix paròs malactivity per moments apareixen mil referents però no referents referents malfets i a més hi ha els últims potser 20-30 minuts perquè la peli no és curta els últims 20-30 minuts és un espectáculo circense de gente bailando a cámara pràcticament de possessió maquillado de zombies però en el fond en el fond és una peli que si te la venden como comedia funciona mucho mejor és a dir si a mí me preparas para decirme te voy a cambiar es decir tú estás esperando algo que vaya más fuerte más intenso y que explique un poco algunos de los hechos tan confusos que estamos viendo a nivel argumental y lo que nos encontramos es que va hacia ese delirio esperpéntico que tú mencionas que la única opción que tienes como espectador es o sobarte o descommonarte va a ser molt bestia ¿dónde está Paul aquí también la cagada y por qué la han vendido también porque está detrás Nahon Jin Nahon Jin es un director coreano que es el puto amo que tiene The Yellow Sea The Chaser y The Willing y The Willing era su tercera película es un tío de pocas películas pero cada una obra maestra The Willing es una película que tocaba con ese imaginario y con toda esa cultura enfrentada a los espíritus tan propia de Asia pero en este caso en Corea y se le nota que es un tío que tiene un amor y una fijación por este tema seguramente en el argumento inicial de The Medium vio algo interesante y ha producido la peli y eso le ha dado un nombre internacional porque aunque no te suenen a Hong Jin en el campo del cine asiático es como top ten entonces The Medium tiene ese peso en el fondo y ese equivoco pues ya os digo que bueno potser sí que fotografía yo creo que que hayan otras fotografías mejores pero que estén un palmarés oficial de Medium porque lo que hace bien a nivel fotografía es integrar las imágenes documentales con la faixa ficción pero por eso la primera parte esto la primera parte estoy de acuerdo pero un metrach encontrado y aquí ya me pongo purista del género de metrach encontrado es un género que costa molt de fer B no costa molt de fer porque es súper barat y súper fácil pero costa de fer B ¿per qué? porque la cámara la porta algú y si si aquest algú de cop veu posaciones y veu monstruos que le vienen cap a él l'últim que fará es quedar-se gravant no me digas llavors al The Medium es que hay plano contra plano y eso es impensable pero es simplemente eso y además la peli es un ñap llavors passem a la sección porque si no nos vamos de tiempo sección esto es sección oficial pues una sección paralela que es Being Different que también tiene premis Masking Fresh Hole no sé com es pronuncia pero es una película rara de cojones porque por eso es diu la sección Being Different rara de cojones con la cual el director sense conèixer me'n vaig anar a fer gintònics la primera nit y nos vamos a estar parlant toda la nit y al final em diuen no, no si es que yo presento aquí una peli un tío austríac no me extraña que haya esa comunidad cervecitas gintònics sí, sí y es una película molt rara es una película pràcticament grabada en Point of View en primera persona no en primera persona sinó són imatges tu sempre estàs escoltant el protagonista que és ell mateix a més el director però no el veus mai la cara no l'hi veus mai perquè sempre està tocant coses està com al seu sota està tocatejant està fent llavors la sinopsi vindria a ser que aquest tio des de molt petit però s'accentuat sent més adult té un so té un so constant en el seu cap com un rotllo que passa quan sales d'una disco o quan salíem d'una disco llavors ell comença a investigar perquè no li troben remei i comença a investigar i comença i és tota la pel·li és un deliri és allò que se'n diu un tour de force o sigui és una pel·lícula que o l'aguantes o te vas perquè és tot no, no, no però no és tan frenètica sinó és diàleg és diàleg és diàleg intern amb ell llavors comença a investigar i comença a veure que hi ha objectes que si estan dins l'habitació fan més o menys soroll modulen el so i us intenta combinar objectes combina de tot però tot això òbviament amb tintes de gènere que no diré perquè se li invad molt l'olla a aquesta pel·li Podria ser la continuació de 3 No, no, no de coño, tio la de Metal Sound Sound of Metal Hòstia, doncs mira podria ser Podria ser la continuació en comptes d'acceptar-lo el tio s'estressa No, no el tio escolta però sempre escolta amb aquest white noise diguéssim aquest so estàtic de fons i com el va treballant i com el va treballant que un white noise li ajudava a dormir a mi hijo doncs mira que es posa aquesta pel·li pel·lícula austríaca sí, sí, sí Déu-n'hi-do i el director és un person increïble i no és òpera Prima no és òpera Prima i llors ja anem a una de les últimes que comentarem que és Under Gods que és també una entrevista que vam fer al director Chino Moya que és un director que a més òpera Prima però és que a més és un tio que ve principalment del videoclip i de l'esport publicitari un tio que ha fincat a Madrid treballant en agències de publicitat i es nota molt que ve de la videoclip i dels esports perquè em pareix una pel·li que jo de veritat em vaig quedar bastant embobat és una pel·lícula d'aquestes tipus matriosca de nines russes és a dir comença amb una història post-apocalíptica del qual dos personatges estan parlant entre ells un li explica una història i aquesta història es representa aquesta història hi ha altra gent que s'expliquen històries i vas entrant vas entrant la multiplicitat visual sí llavors és una cosa molt de literatura d'entrar en històries però és que cada història té un sentit és a dir cada història hi ha com una mena de personatge externo una mena d'intrus a una família a un grup d'amics o algo que et desestabilitza tot és una pel·lícula a vegades amb terror a vegades sobretot sobretot en comèdia negra juga molt a l'esperpento juga molt a lo a lo raro juga molt a lo videoclip no d'aquesta estètica l'art és molt xulo d'aquesta pel·lícula aquestes van dur a millor guió però es podria haver dut molts més premis perquè realment és una pel·lícula d'aquestes que costa veure propostes bastant diferents i aquesta ho és i quan el vam entrevistar ens va explicar sobretot i acaba guanyant millor guió li vam preguntar no hòstia i aquest guió doncs surt i ens va contestar que crec que això ve de bastant lluny des del dia que empecé a escribir el guió fins al dia que ens confirmaron que ens dava el dinero pasaron tres años tres años que incluyó pues la escritura del guión que fue bastante larga conocer a una productora que se metiese en esto y empezar pues a desarrollar el guión juntos y preparar y bueno y empezar a afinar un poco el pitch de la película Tres anys, eh? Tres anys i després si escolteu l'entrevista sencera a YouTube explica també el tema de les subvencions aquest tio a part que té la tira de premis de allò Lions de cant d'espots publicitaris el tio un guió superben parit els actors estan on point allò estan super entre el lloc una pel·lícula de parlar anglesa coproduïda en cinc països crec que eren del qual Espanya ni subvencions no va rebre res però a la que va marxar fora li van començar a pleure diners per tot arreu De hecho es un tio que veo que la producción d'Undergots no solo el título es inglés sino que es que la producción es inglesa es del Regne Unit Sí, sí, sí o sea al Regne Unit perquè de fet té el fons allò de BFI saps? Lo único que tiene este tío al menos en Film Affinity a nivel producción española es un viaje al mar muerto que entiendo que es un documental Sí, però aquesta és la primera pel·li això sí que ens ho va assegurar que era la primera i ja et dic que es nota que a més em va explicar que no té formació com a tal de cinema sinó que el tio fent callo de videoclips i d'anar rodant anar rodant el tio i veus la pel·lícula us recomano que si la veieu la deja muy bien de hecho los críticos la ponen muy arriba és una passada jo vaig quedar-me todo loco ha pasado por Molins ahora pero ya venía del British Independent Film Awards donde estaba nominado con mejor diseño de producción és una passada i ya se ve que es un tio curtido en el campo visual que ha sabido trasladarlo al cine i està molt ben parit i aquí sí que no no le teme el pulso allò que deies de hòstia com a primera pel·li que potser t'allargui és una pel·li que està molt ben medida i quan t'estàs gairebé avorrint d'una història òbviament et salta la següent i les interrelaciona que això també és molt interessant perquè cada una és gairebé una època comencem amb una mena de món post-apocalíptic i anem entrant a altres èpoques o sigui és una cosa és una xulada llavors així com a menció espacial The Sadness que s'endú a dins de Bloody Madness actor i efectes espacials The Sadness és una pel·lícula loquíssima gore a més no poder és niàtica hi havia ni solars de l'Àsia superloca però molt molt boja i després també si parlem de curs va guanyar un curt metratge que és Sweet Mary Where Did You Go un curt que jo crec que tots els que estàvem allà veient ho vam dir que cojones o sigui quan va passar aquest curt era una espècie entre Midsommar tant quant a representació artística però era una anada d'olla no sé si era russa però no sé si era russa o australiana o sigui no me'n recordo però era una anada d'olla d'aquestes de dir què acabo de veure a més pràcticament sense diàleg que et representan dues èpoques diferents una mena de maledicció amb representació quasi divina és que l'heu de veure o sigui si el veieu si el trobeu Miquel que la trots rús el Sweet Mary Where Did You Go doncs hòstia aquests russos que fan a vegades anades d'olla llavors el Terror Molins ja amb això ja a casa hi acabaríem hi ha una presència espanyola de llargs bastant important una comencem a parlar molt dolenta o sigui jo us dic en sèrio jo feia temps que no posava una nota tan baixa a Film Infinity però és que a part feia temps que jo que anava anàvem la B anàvem l'Edgar l'Edgar va marxar al cine l'Edgar va arribar al punt de dir és que ya no hace ni gracia o sigui ya me voy que és y todos arderan i todos arderan és us ho dic de veritat a mi em sap greu terrum bolits però jo per mi és de les pitjors pel·lícules que he vist o sigui perquè m'entengueu s'assembla molt a 30 monedes de la iglesia aquella sèrie que vam comentar i tal agafeu 30 monedes que és el mateix en un pueblo de Cuenca jo què sé és com que leones por cierto un pueblo leones leones bueno és com si allà s'hagués de gestar una mena d'apocalipsis perquè hi ha una arribada d'una nena barra enana i bueno i terribles conseqüències és que no vull dir res perquè és que ni la mireu perquè és una pel·lícula que és agafes el 30 monedes agafes el pitjor dels capítols i li fas pel·li vale llavors és esperpento no lo següent estem parlant que també a més repite com a 30 monedes Macarena Gómez que Macarena Gómez aquí l'única direcció d'actors que li han donat és tu tira tu rompes haciendo de Macarena Gómez a ver ella lo hace bien es una actriz que me suele gustar mucho pero sí que es cierto és que surt bastanta gent rotllo famoseta i de veritat que és un esperpento és que no salva res tio de fet comença molt bé a l'inici és molt potent però després es va torçant i torçant i els diàlegs són de broma els diàlegs són de que no l'ha dit ja ho sé que l'ha matado saps aquest rollo aquests diàlegs és que bueno jo no l'he visto mira aquesta seria una bona per tendent per cine malament bueno jo crec que competiria amb The Medium que no ens falte que no ens falte el tema però jo és una pel·lícula que no he visto i estant en el festival de Sitges donde també apareció i todos arderan salieron bueno i ja lo comentó el otro dia Carles el número de pel·lículas espanyoles que realmente estaven saliendo y que al menos el Sitges les estaba dando salida y alguien bueno podríamos decirlo tu amigo Diego nos dijo hostia la que si tenéis que ver tío es una pel·lícula española y a él Carles lo imita mucho mejor pero y nos dijo que pel·lícula española era la que le había impresionado y todos arderan entonces yo no es un género en el que pueda entrar mirando el Film Affinity no veo que tenga grandes puntuaciones y el tío el director David Hebrero venía de una producción anterior americana que tampoco es que haya dado yo os digo una cosa que se va a Dulcinea yo no consumiría más megabytes de YouTube parlant d'això o sea sinceramente es una pel·lícula que surts emprenyat ¿sí? sí a més al final les de traca però bueno i ens movem a l'última que aquesta és l'última entrevista que vam fer que és els senyors de La Passajera és a dir el Raúl Cerezo i el Fernando González Gómez si no recordo malament i és una d'aquestes pel·lícules que també és veritat va passar per Sitges però és una pel·lícula d'estes de l'Espanya Canyí amb tocs de gènere però és una cosa que es veu que ells s'han molestat malestat que veuen que la gent fa alguns spòilers cosa que no farem aquí o internet i això és una pel·lícula una road movie de BlaBlaCars la història és bastant recambulesca però millor que ho expliquen els mateixos d'on va sortir aquesta idea Pues esto viene de un BlaBlaCars que iba yo camino de Sitges i va conduciendo con mi socio de León de I's Life Pictures y se montó una señora de 91 años bueno pues tuvimos unos kilómetros muy amenos y divertidos con ella una persona que era encantadora y dejó de serlo en un kilómetro donde se montó otro pasajero en el BlaBlaCars que era un hombre de raza negra y la mujer era una persona muy racista y de repente empezó poco a poco y kilómetro a kilómetro a convertirse en un monstruo muy muy complicado soltaba pullas soltaba frases entre dientes sin dientes nosotros pues le comentábamos pero que dice señora ella seguía y seguía estaba ya poseída por su idioma racista hubo un punto con mi socio donde con el León donde dijimos oye porque no paramos en una gasolinera nos bajamos como a tomar algo montamos los tres y la dejamos ahí y cuando ya estaba todo muy urdido nos miramos y dijimos estas situaciones no se viven porque no la dejamos en el coche y a ver qué pasa como decían en el final de la cosa entonces como que dijimos venga vamos a observar vamos a hablar y oye y si aquí hay una película imagínate un BlaBlaCar donde todo se empieza a torcer donde tal además que nunca se habían hecho pelis de BlaBlaCar y menos de género y nada y de ahí salió la película yo a estos tíos los escuché precisamente yendo a Sitges durante el festival porque estaban haciendo una entrevista porque también pasaron por Sitges evidentemente y me acuerdo que me interesó la película en cuestión pues bueno toca un género que ya sabes que no me mata pero les escuché precisamente comentar lo que acaban de comentar aquí y me pareció súper interesante el planteamiento vam venir a presentar la película allà del Terror Molins que és clar jo no havia escoltat res d'aquesta pel·lícula sí que havia vist el tràiler però feia temps i realment és una pel·lícula efectiva és a dir per la gent que li molen aquest tipus de pel·li que és una pel·li d'aquestes allò sin pretensiones sonen passables en la pel·li o no? tota l'estona que grande tota l'estona són passables perquè l'únic spoiler que diré és a la furgoneta on condueix i el conductor como el conductor es el que pone la música el caset no es pot sortir llavors el caset l'únic que està posat de caset és un caset de passables llavors tota la pel·lícula imagineu tot això con género només diré que de fet la venen així és un rotllo inspirant-se en cine carpenter i es nota bastant Raúl Cerezo i Fernando González Gómez estos dos tios exacte que ya están haciendo viejos o en el punto de estrenar la siguiente película viejos sí, sí, sí ho van comentar de que estan de fet mentre estaven fent l'entrevista els van arribar els efectes visuals fets o sigui que estan allà llavors com a curiositat la passajera que és esta España cañí con passodobles i a més en gènere casualment però sense ser buscat el Terron Molins ha projectat a més dos curs fora de competició justament allò que fan d'un curt i després una pel·li és a dir de taloner al curt que era OPER i Últim Aventador dos curtmetratges sobre o Toreros o sobre l'Espanya Cañí com passodobles òbviament llavors va ser molt curiós veure aquestes tres produccions en tres dies diferents com passodobles incluïda i res el que comentem podeu trobar totes aquestes quatre entrevistes que hem fet al nostre YouTube i per molts anys més de Molins esperem per l'ancial sobretot per a esa bueno no sé m'has dit 42 programes que cumplirán 42 ediciones que cumplirán cuando hayan hecho 50 años de aniversario Exacto Cinema Así es seguramente lo recordarás eh Paul con esta preciosa voz de cantante no no no empezamos esta sección de cine de nuevo más cine más cine nos va a salir por las orejas el cine empanada cultural se acaba de dir más cine yo creo empanada cinematográfica si no y esta canción que nos acompaña es la canción titulada Home Dream que quizá ya os suene tú aquí has hablado de Amaral porque se te acaba de ir la olla estás muy concentrado con Molins pero es que esta canción ya ha sonado en el programa Uriol no lo sabe porque estamos hablando de hace dos años tenemos historia ya eh tío podemos hablar del 2019 de anécdotas del 2019 e incluso anécdotas anteriores pero no yo me centro en esta canción que sonó y que si sonó fue precisamente porque teníamos una película de animación si vas bien vas bien vale y un animal no no ah no no pero las golondrinas si vale pero las golondrinas se las llaman yo las golondrinas de Kabul les sigo un tel de Kabul es porque es una película francesa aunque tenga esta esta banda sonora de hecho de una cantante tunecina nos hablaba de Kabul de Afganistán es una película súper recomendable no sé si lo recordáis como nos planteaba una historia de amor en el año 1998 a través de la animación en acuarela en un Kabul destrozado y ocupado por los talibanes ¿no? en el 98 como veremos no es que haya evolucionado mucho más porque la película que hoy os traigo que como decía en la agenda es un documental ¿no? es un documental que se llama My Childhood My Country ¿no? mi infancia mi país 20 años sin Afganistán y como dice el título evidentemente nos va a cubrir 20 años de Afganistán por eso volvemos a Kabul y no solo a Kabul a otras ciudades de ese entorno y hostia impactante ¿no? evidentemente cambiamos registro no tiene este tono lírico que tenía Les Gironders de Kabul pero sí ese tono trágico al final ¿no? aunque la película no lo pretende no es que la cámara esté imprimiendo continuamente el drama porque el drama ya está ahí y el drama se supone que no debía estar vamos a ser un poquito más claros la película empieza justo después del bombardeo que hicieron los taraos de los talibanes en una zona noroeste de Kabul que lo hicieron para cargarse los budas de Bamiyan no sé si te suena cuando veamos el trailer saldrán las imágenes y bueno lo entenderemos todos mucho mejor pero estamos hablando de unas obras arquitectónicas se podría decir de hace más de 1500 años es decir unos budas tallados en la piedra de un tamaño vamos mayúsculo que claro cuando llegó la ocupación talibán y cuando estaban un poquitito calientes los señores decidieron cargárselos porque al final toda escultura y toda abria de arte que presente un individuo o una persona al final si no es dentro de un carácter religioso está provocando según ellos la idolatración entonces no, no, no aquí no se puede idolatrar a dos budas de hace más de 1500 años en piedra entonces ¿qué hicieron? pues lo reventaron lo reventaron pero lo reventaron masivamente con bombardeos hasta con disparos es decir fueron allí a muerte a destrozar todo aquello y es curioso porque después de eso a dos meses eso pasó a principio del año del 2001 a los meses el 11 de septiembre esencialmente los bombardeos eran las torres gemelas ah vale bueno lo que venimos a decir es que estos tíos bombardean aquí y allí o sea que no tienen no tienen complejos la película empieza tras eso tras la ocupación que hizo Estados Unidos de Afganistán seguramente recibiendo la propuesta de guerra que creo que quedó clara la propuesta de guerra por Afganistán entonces estos señores los Estados Unidos decidieron ubicarse en Afganistán nada para que en cuatro días arreglar aquí el conflicto matar a Mil Laden y salvar a ese país salvar a ese país que tiene que tiene mucho producto mineral también y es interesante estar ahí casualmente casualmente pero la película hace este seguimiento de la historia es muy interesante esto lo aprendimos todos en guión si tú quieres hablar del mundo o de un entorno en concreto habla de un individuo porque ese individuo muchas veces puede ser ejemplar y te puede permitir es como lo que estoy haciendo yo ahora con el festival asiático hablar de una película para intentar entender el festival hablar en este caso de una persona de un afganista de una persona afganistán para hablar de esa realidad y el tío el director en este caso que es un crack del documental que se llama Bill Kravsky después hablaremos si hay un poquito de tiempo sobre su obra no Bill Cosby no no Bill Phil perdona Kravsky Phil Kravsky es un tío que lleva grabando documentales vamos hace más de 30 años y que en este caso él tenía pensado grabar precisamente tras la ocupación de Estados Unidos en Afganistán un poco el testimonio de la situación del país a través de un lo dice en inglés mail él buscaba un macho sino un hombre de Afganistán que pudiera retransmitir un poco lo que estaba sucediendo y él en una entrevista le escuché como decía me encontré gente que tenía grandes cosas que contar grandes anécdotas muchas trágicas pero que estaban acabados estaban agotados es decir no había acción en eso tú no puedes empezar un documental si todo va a ser una narración en retrospectiva a la vez que hay una narración en retrospectiva queremos saber qué está sucediendo en este posible nuevo Afganistán entonces él lo que hace al final es descartar a todos los adultos y se centra en un niño un niño que en esa época tiene 7-8 añitos se llama Mir Mir Husain y es un niño que precisamente por culpa de la guerra está viviendo con su familia en la zona donde estaban los budas de Bamillán está viviendo en Bamillán porque a través de los bombardeos acabaron provocando cantidad de cuevas de hecho ya había muchas cuevas en la época pero con los bombardeos aún quedaron más rincones por ocupar y esta gente que salía como refugiados de sus propias ciudades acabaron viviendo allí entonces el documental empieza con este niño que juega que en el fondo juega o sea que tú estás en un entorno de guerra y de pobreza porque al final estas familias han abandonado su hogar para vivir en medio de cuevas donde ni siquiera ya queda el arte del pasado porque se lo han cargado pero en cambio el niño juega el niño está ahí aún con esa realidad de niño de 7 añitos que entiendo que también interactuando con la propia cámara y con ese equipo cinematográfico que nunca vemos pero que se hace evidente que está presente es un niño feliz y esto es algo que me impactó muchísimo claro porque tú estás dient una historia destructiva y triste la cançó de Fons tampoco es que sea la alegría de la huerta pero me estás dient que en la banda cámara hay un nen feliz y también es un contrast al principio de la peli entonces es muy interesante ir viendo como a lo largo de estos 20 años hay un seguimiento del niño el niño se vuelve chico el chico se vuelve adulto estamos ante una suerte de boyhood para que nos entendamos pero no un boyhood que en el fondo boyhood trasladaba la realidad a la ficción aquí no aquí es directamente un documental pero sí que es cierto que la posibilidad de ver un crecimiento real en pantalla de ver una evolución y esa evolución nos sirva en paralelo de entender un país porque veremos como ese niño después tiene unas intenciones profesionales que se puedan ver truncadas por la falta de escuela ¿por qué no va a la escuela? porque tiene que ayudar a la familia de hecho lo que vemos ya al principio de la película es un niño que tiene dos padres que parecen dos ancianos y ni mucho menos podemos aspirar a saber la edad pero nos queda bastante claro que esos padres no son tan ancianos simplemente la vida los ha desgastado a un nivel increíble y lo veremos en él porque en 20 años es decir pasa de los 7 a los 27 ya no vemos un chaval de 27 años vemos un tío con dos niños casado y totalmente asentado propio de la cultura y del país en el que vive pero también del desgaste porque es un chaval que al final no consigue ir a la escuela no consigue ser un presidente como él quería él quería ser un político un poderoso al final tenía una imagen de futuro y de hecho es muy interesante porque incluso en muchos momentos habla bien de Estados Unidos cuando es un niño dice que le gustan los americanos todo el pueblo y eso es lo que te deja entender el documental creía que con la llegada de los americanos todo se iba a solucionar y hostia al final esto lo dejo para después del tráiler al final lo único que encontraron es esta salida cutre y cobarde y dejarlos es un cambio de buchilla sí exacto totalmente de hecho ¿qué os parece si escuchamos el tráiler? veremos esas imágenes que os comentaba de la explosión de los budas de Mamiyan y los que entendáis farsi pues de puta madre porque os vais a enterar de todo pero no os preocupéis que hay muchas líneas en inglés también el taliban es ahora no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis no os preocupéis afganistan afganistan afganistan today holds its second presidential election since the u.s. invasion in 2001 american troops training afghan soldiers ambushed by the taliban 32 civilians died as the u.s. military said it had conducted air raids a a suicide attack near the german embassy 80 people so far have been killed La peli, en el fondo... Bueno, ahora pasamos a escuchar a Asa Benet, que es quien realmente es el compositor que firma la banda sonora de la película, que no es que sea muy musical, pero ahí está. Ya lo habéis visto en el trailer, si no lo habéis escuchado, que realmente hay muchas líneas de diálogo diferentes que no son solo en Farsi, sino que la película también tira de testimonios de políticos de la época y de declaraciones algunas más aceptables que otras. Y de hecho, si os dais cuenta, aunque el trailer también empieza con esa gran explosión, que es en el fondo el punto de partida de la obra, veremos cómo después esta familia puede acabar dejando las cuevas, se empieza a buscar la vida. Y de hecho es muy interesante cuando el modelo, es decir, Mir, Mir Hussein, ese niño que ya no es niño, ese adolescente que ya ha dejado las minas porque está cansado de ese entorno rural y al final busca con su familia, su mujer y sus dos hijos, ir a Kabul a buscarse un poco la vida y ve que lo único que hay es pobreza en Kabul, por mucho que esté Estados Unidos, intentando evitar que los talibanes se sigan inmolando y sigan provocando grandes explosiones. Porque precisamente lo que hemos visto en el trailer, y realmente como empieza la película, es con un tiro de cámara subjetivo de alguien que va en bicicleta y que está yendo hacia un bombardeo. Acaban de matar a ciertas personas en un bombardeo, donde de hecho han muerto muchos civiles, como siempre suele pasar, pero ¿quién está llegando a ese punto? Los periodistas que quieren volver a cubrirlo. Y nos enteramos de un segundo bombardeo. Esto es muy típico de toda la historia. Aquí pasó en el año 38 que en la plaza San Felipneri lo que hacían era tirar una bomba a los italianos en la guerra civil y cuando la peña se ocultaba en los bunkers y acababan volviendo a salir en plan ya se ha acabado, boom, volvían a bombardear. Esa era la manera eficiente de que tus bombas al final acabaran dando con bajas. Esto es lo que intentan hacer allí para cargarse a quién? A los periodistas. Los talibanes meten esas bombas para cargarse a los periodistas. Y es así como empieza realmente la película. Es decir, argumentalmente hablando, tú piensas con ese punto de partida, te deja con la intriga de ¿habrá muerto? Evidentemente que no, no es ningún spoiler, ya está planteado así. Pero es interesante ver eso porque ¿quién iba hacia esos bombardeos? El protagonista, Mirjou Sahin, que ya es un periodista. Es muy interesante ver la evolución que hace y esto se cuenta continuamente. Es decir, no es un gran spoiler porque al final lo que interesa no es ver si argumentalmente el niño acaba siendo presidente o no, es evidente, sino es ver el devenir de las cuestiones. Y como alguien que ha estado siempre delante de la cámara se ha estado familiarizando con ella, ha aprendido también a ver el mundo. Esto conecta un poco con lo que hablábamos al principio. Esa singularidad muchas veces está en el mundo a retratar, pero a veces también está en la mirada, en esa persona que mira por el visor. Es esa persona a la que le puede dar una dimensión diferente. Y alguien que ha vivido la guerra y que ha estado oculto en cuevas como niño jugando y que ha sido un protagonista de una obra documental, creo que tiene mucho también a contar después detrás de la cámara. Y eso es lo que consigue. Como en Kabul acaba encontrando curro, acaba trabajando como cámara. Y claro, los cámaras de Kabul, pues sí, algunos retransmiten partidos de fútbol y tal, porque el fútbol ahí la seguirá espetando. pero también está el tema político, ¿no? Y entonces, a fin de cuentas, ver esta película desde el confort de tu casa es muy fácil, pero en todo momento no hay que olvidar que todos aquellos que están en la producción de esta peli como el propio modelo están en un entorno de guerra y que en cualquier momento algo les podría suceder, ¿no? Es sorprendente que de alguna manera la familia se mantenga en el tiempo en estos 20 años, pero ya te digo, es un subidón total cuando empiezas a ver el documental a través de los ojos de él porque muchas de las imágenes que se utilizan son grabaciones suyas. También digo una cosa, Miran, ahora aquí la durada, 90 minutos, hora y mitja, es breu. Hostia, comprimirlo todo, ¿no? En 90 minutos, no sé cómo va de ritme o cómo va de continguts. Te voy a contar dos cosas. Sí. El proyecto inicial de este director que se ha notado que me cuesta pronunciar, Phil Grabsky, Phil Grabsky, este hombre ya, como os decía, trabaja para la BBC hace mil años y tiene de hecho su propia productora, es un tío que Seven Earth Productions, es un tío que está detrás de obras como guionista, productor y director desde In Search of Beethoven, Escape from Luanda y mucha obra también últimamente de carácter pictórico, exacto, de artistas. O sea, es un tío que ha fet Cezanne, ha fet Monet, ha fet Da Vinci... Y tiene un número infinito de documentales, pero es que realmente este tío ya fue a grabar una película que triunfó muchísimo que es The Boy Who Plays on the Booth de su Famillán, el niño que juega en Los Budas de Famillán y es una película del 2007 que ganó un premio, el primer premio de Tiempo de Historia porque en el fondo ya era una obra hecha. Después vuelve y en el 2011 se da cuenta de que hostia, un año que ha estado grabando a Mir no es suficiente, hay una relación que se ha establecido en presencia y después en la distancia ya no se puede mantener y de alguna manera Phil necesita volver a ese niño, necesita volver a ver a Afganistán a través de los ojos del niño y sobre todo saber qué ha pasado con Mir. Entonces vuelve y graba una segunda película que se llama The Boy Mir, 2011. Sería la continuación. Claro, pero realmente ahora en esta última película recupera muchas de las imágenes del pasado y le da un equilibrio a todo el devenir. No se centra solo en la imagen del niño sino que se centra en toda su vida. Y en este caso ya no solo lo ha hecho Phil Grafsky sino que ha participado alguien como es, alguien que lo dejan muy bien en todo momento que es Shoaib Sharafi que evidentemente es una persona de Afganistán que es un afgano que es quien ha podido permitir la evolución de este documental. Porque si Phil Grafsky consiguió hacer esas obras en aquellos años viendo que la tensión cada vez crecía de nuevo se le hizo muy difícil volver. Entonces al final ¿quién ha estado grabando? Esto es un tándem. El director en el extranjero ¿no? En Europa sobre todo en Londres porque es inglés con las productoras y con todo lo necesario para sacar un proyecto adelante pero ¿quién estaba en Afganistán arriesgándose junto a Mir? El Shoaib, ¿no? Shoaib Sharafi que es alguien al que le han aplaudido la película pero bueno al final es su ópera prima. Es un tío que como os decía ha realizado documentales para la BBC para Channel 4 es alguien que ha salido a Afganistán que ha estado trabajando en Londres también en Australia pero que ahora vuelve a estar ahí. Es interesante imaginarse a todas estas personas que nos han podido permitir entender un poco esa realidad ¿qué estará pasando con ellos? ¿qué estará pasando con ellos? o con esas directoras ¿os acordáis que el año pasado para el Asian traímos una película que ahora no recuerdo el nombre de una directora súper interesantísima y hostia ¿qué estará pasando con ella? ¿podrá hacer cine aún? difícilmente, ¿no? difícilmente y nada simplemente que intentéis verla yo estoy convencido que siendo una película que la vimos y me hace gracia que hayas hecho de nuevo este paralelismo entre cine presencial y cine online porque Asian también ha tirado por ahí principalmente ha forzado la presencia pero ha habido algunas pelis en Filmin y una de ellas era precisamente esta vale pero ya no está ¿no? supongo ya la han quitado pero habiendo pasado por Filmin y por el Seminsi de Valladolid es una película que se ha proyectado tres veces en el festival de Valladolid me da la sensación de que es una peli que pronto empezaremos a ver y partamática yo creo que es Small Filmin exacto joder y que hace nada estábamos viendo a los afganos colgar de un avión para intentar salir de allí y ahora de alguna manera bueno yo como me he vuelto vulcanólogo ya no estoy tan pendiente pero joder de fet es muy lo que deyes de los periodistas que van cuando la gente marcha de los llocs que marcha corrent si los periodistas no van a cobrir con el volcán ¿no? también tú veías todos los aviones intentando evacuar a la gente pero después todos los periodistas los hoteles planísimos porque claro de hecho esto es una pregunta que le hicieron a Fil en plan hosti te sentiste cómodo dándole una profesión que aparentemente es una profesión muy loable pero que pueda ser tan peligrosa en Afganistán porque de alguna manera ellos son responsables de que este niño ya hombre sea cámara y aunque de alguna manera dices hostia pues que bien la profesión para él y para su familia a la hora de la verdad también es muy arriesgada ¿no? y también reflexionas continuamente sobre la mirada de un cineasta que al final siempre vampiriza un dramajeno para que nosotros no lo hace con esa intención estoy convencido que Fil lo que intenta es hostia que todos seamos conscientes de lo que sucede en el mundo pero a la hora de la verdad siempre hay una imagen de alguien que vampiriza un contexto para ofrecérselo al contexto como nosotros que vampirizamos molins y asian para ofrecérselo a nuestros empanados exprimimos exprimimos muy bien pues hasta la próxima adeus LAS La justa El magazzín matinal de Ràdio d'Esvern. Cada matí posa't al dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història...