Terror Molins 2021: contracultura, palmarès i comunitat; i My Childhood, My Country: 20 anys d’Afganistan

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Que lírico se ha vuelto del Molins, eh? Ah! Aquí és quan tothom aplaudeix, perquè diu, Molins presenta! Sí? Sí! Això és la mítica, tio! De sempre! Collons! Jo no sabia que era tan líric, tio, el Molins. A veure, cada any hi ha un espot diferent. any el dirigeix Dani Noblom, que és un col·lega, de fet, i és ell qui dirigeix normalment les performances que es fan a les 12 hores, de la marató de 12 hores, però avui li ha tocat, bueno, avui, aquest any li ha tocat a ell fer l'espot, cada puta mare, i, bueno, què diria? I passa el rock, després, el psicodèlic? Bueno, és que avui, clar, què passa? Que cada any, Terror Molins es centra en una temàtica. L'any passat va ser el mític ecoterror, no?, que ens recordarem perquè el Carles va fer una part, un capítol del llibre, el llibre d'ecoterror, no?, i a més, coincidia bastant bé, no?, amb un any que era ecoterror... ecoterri... ecoterrible! Ecoterrible! Ecoterrible, vamos, pandèmicamente ecoterrible. A més, penseu una cosa, 2020 va ser una edició totalment online del Terror Molins, però és que aquest any ha sigut ja presencial, i s'ha notat molt, a més que ja poden entrar el 100% de la gent a les sales, però és que a sobre han mantingut el tema online, o sigui, també han volgut fer aquesta dualitat de presencial online. No vol dir que tinguin el mateix, no hi havia res repetit, eh? O sigui, tu podies anar a tot el presencial i a casa, o sigui, tu anava encara a les retines per seguir mirant coses, podies entrar a l'online... ¿Cómo has vivido, tu, esto del 100% en las salas, tío? Una passada. ¿En serio? També et dic una cosa, també et dic una cosa, m'agobiava fins a ser... A mi m'ha cabreado, eh? A mi m'agobiava una miqueta, però també és veritat que no estem parlant de... És una sala amb molta gent, però les d'allà de la Pen i del Terror Molins, però no estem parlant d'aquestes sales de centenars i centenars de persones... Però ja no te lo digo tanto por el miedo o la hipocondria pandémica, sino joder, porque cuando te has acostumbrado a vivir tus películas con una butaquita delante y atrás vacía y dos a tus lados, sobre todo me importan las de los lados y la de delante. Dejar la chaqueta i el... Sí, exacto, tío. Y de repente, evidentemente, aquí estás en... Et dic una cosa, et dic una cosa. El que sí que he agraït és que als orinaris de paret, que això és una cosa que ja us ho vaig preguntar al BFN Film Fest, doncs aquí s'ha repetit que estaven separats. O sigui, a això jo ho agraeixo. Nadie te la mira mentre meas. Exacte. Que putada, ja si jo puc mirar. Sí, sí, ja. Bueno, hauria de fer una angulació bastant sospitosa i creepy. Però bueno, tornem a això. 2021, presencial i online. Per fi hi ha presencial, i la veritat, ho he gaudit, però com... Crec que cap any ja no te n'han contingut, sinó amb la festa que respira la veritat. Però jo crec que és perquè tenies mucho tiempo para dedicar-ne al Molins, caron. Moltes ganes, tio, moltes ganes, de veritat. Això estava a tope. Sí, sí, sí. I aquest any, com hem dit, l'any passat va ser a l'Ecoterror, i aquest any s'entrada en la temàtica de la contracultura, no? La contracultura, que és un terme que... Bueno, mira, abans d'explicar-ho jo, que ho expliqui Javier Roeda, que és un dels entrevistats que vam fer, que és ni més ni menys que el director del Festival del Terror de Molins, i que ens explica què és això de la contracultura. Bueno, la contracultura es defineix, diguem-ne, en termes generalistes, com tota aquella cultura, però que no és cultura, diguem-ne, com totes aquelles accions, moviments, persones que estan creant, diguem-ne, una societat, al marge del que seria la cultura oficial d'aquella societat. Aquí entran moviments contestataris, revolucionaris, l'alliberament, etcètera, no? Vull dir, gent que està sempre als marges, creant els marges i fora dels canals que originalment estan habilitats per aquella societat o per aquell sistema perquè es puguin veure, no? Nosaltres som contracultura, no? Ja, és el que t'hi va dir, tío. Què passa quan la contracultura se vuelve cultura, no? És a dir, això és com en Broadway, l'off-off-Broadway, no? Estava en l'off-Broadway, però al final... No, no, clar, la contracultura no vol dir no cultura o acultura o anticultura, bueno, podria ser una mica anticultura, però forma part, òbviament, de la veu, del poble, sobretot, no? Que és... De fet, ell, durant l'entrevista, inclús el Javier Roeda ens comentava del tema del grafiti, no? Que també com aquest és l'art contracultural per excel·lència, no? Per dir-ho així. A no ser que vagi a veure a Banksy a les exposicions de Barcelona i sortir per la GIF Shop, que això és el més curiós de tot plegat. Però, bueno, centrem-nos en això, no? Contracultura. De fet, comentàvem abans que l'any passat vam fer aquest llibre amb diferents autors, no?, de capítols. Parlant de l'Eco Terror, aquest any no s'ha fet un llibre sinó s'ha fet un fancine, que a més és un format que aquí comentem bastant empanada, no?, dins del tema del còmic, i, hòstia, molt curiós que es pogués arribar a fer un fancine amb tot un popurri de no només la temàtica d'aquest any, sinó de totes aquestes edicions, perquè era un popurri que podria entrar, o sigui, no només en el fancine, sinó en aquesta cobertura del Terror Molins 2021, que era, si parlem de contracultura, parlem de fancine, però també parlem d'una pel·lícula contracultural com era Arrebato, de Zulueta, no? Que la vam veure junts, precisament a l'estiu, te'n recordes, tio? Oh, és veritat, jo dic, on l'he vist, aquesta? Clar, clar, clar. A les gandules. A les gandules. No, ens va agradar molt, d'aquella pel·li, però era Déu-n'hi-do, eh? Però era Déu-n'hi-do. Després, l'espot que ja hem comentat, també un homenatge total a Arrebato de Zulueta, i després també aquesta secció que ens portarà més endavant el Carles, que no està disponible, està indispuesto por el cine, però ens enviarà un àudio que parlarà de Portavella, no? De Pere Portavella. De Pere Portavella. Que també com aquest representant català, no? De la contracultura. Llavors... Hòstia, l'estic veient que un desjurat, tio, és el David Pareja, que l'estic veient ara una sèrie de Filmin que es diu Doctor Portuondo. Molt interessant. És la primera sèrie feta per Filmin, no? Exacte, produïda per Filmin, no? Sí, sí, sí. I és un petit tio, David Pareja, que no... De fet, si segueixes passant, veuràs a Fermín Muguruza. També? Ha estat... El cantante, compositor vasco, no? Que també n'ha dirigit, de hecho, té una animació bastant interessant, eh? Buah, boníssima. El de Belsa, com es deia, el de Negra, sí, que era l'animació, sí, sí, sí. Però, bueno, ja us dic, el tema contracultura l'han tocat des de molts punts de vista, però és que aquest any ha sigut un any de rècords, de rècords totals, o sigui, estem dient, rècords d'espectadors, tant presencial com online, estem dient, també, que és 40 edicions, que no 40 anys, 40 edicions, perquè em fa gràcia que li vaig dir a l'entrevista, sí, perquè els 40 anys, perquè és l'edició XL, diu, el 40 aniversari, diu, no, són 40 edicions, perquè dels anys 90 es van parar, uns 8 anys es van parar i es van tornar a arrencar, que és la rebuntada que va fer Sitges. Vale, es van aprofitar, no?, si en el fons de Sitges se lo ve tot, són uns copiones, però, però, són 40 edicions i em van dir, clar, en dos anys fan els 50 anys, ja, 50 anys, 20 edicions, no?, 48, perdona, no, 42 edicions, 50 anys, això dintre de dos anys, però, llavors, què són aquestes, 40 edicions, 20 anys de curs, que es diu ràpid, eh?, però 20 anys que estan competint curs amb premis com els Mélies, per exemple, o sigui, són dels que entreguen Mélies a l'Europa, si parlàvem de l'assistència, més de 6.000 assistents, o sigui, flipa, amb una setmana de festival com és el Molins, amb una sala que tampoc és allò gegantina, imagina't, 6.000 assistents, record d'entrenes més de l'11% respecte al 2019, imagina't, això està molt bé, això sí que és un número molt interessant, tio, el Baran millora, inclús parlant d'èpoques prèvies a pandèmies, Sí, sí, i s'ha notat, 89 films entre documentals, llargmetratges, curtmetratges, 20 estrenes, que això també era molt interessant, o sigui, de cop et presentaven de, doncs aquest curt que veureu és estrena, alguns mundial, algunes espanyola, pel·lícules també d'estrena, o sigui, superbé, moltes òperes Primes, que això també és molt interessant de veure ja, i això també és llargmetratge, però molt interessants, moltes, que després parlarem perquè són superinteressants, 220 professionals, és el que em deies també de jurats, com això no, però 220 professionals que han participat en activitats paral·lels que han fet, 80 convidats, de fet, un dels que vam entrevistar, un americà, o sigui, ja la gent es comença a moure ja, es comença a moure, l'any passat vas entrevistar un tio de Sud-Àfrica, precisament, bueno, però l'any, tio, bueno, però què vols dir, que estava presenciada en aquesta vegada, l'americà, sí, sí, l'americà estava allà, per això, de fet va ser molt curiós, va deixar propina, jo un americà només m'interessa, però l'americà va ser molt curiós, perquè jo, entre peli i peli, no, entre bloc i bloc de curts, estava fent jo allà la cervesa i el bocata, allà fora, del Terror Molins, que habiliten totes unes barres i això, llavors va ser com, ell es va apropar, em diu, que està lliure la cadira, i jo, sí, sí, agafa la, i el tio s'asseu. Així en català, eh? Vull dir, en català de Lleida. No, no, no, però em va dir això, i es va seure, i em va començar a preguntar, en blan, ah, i tu què, vens aquí d'assistent? I jo, llavors vaig ser com el Superman, vaig obrir-me la jaqueta, que feia molt de fred, i vaig dir, pues soy premsa, quién eres tú? Llavors, a partir d'aquí vam començar a xerrar i al final va dir, no, sóc el director d'un curt, que de fet és per mi dels millors que s'han projectat, i vam poder-li fer una entrevista. No, no, va ser, és aquesta màgia familiar que crea el Terror Molins. A nivell entrevistes t'he vist molt fort, no sé quantes ens portaràs al programa, però hem anat penjant. Farem extracte de les quatre que hem fet. Sí, sí, sí. Llavors, bueno, ja que parlàvem del noi aquest que ens ha vingut a parlar, de l'America, doncs ens ha explicat què és per ell el Terror Molins. Molt bé. It's really a joy to be here because I don't think there's any place in the world that has the type of enthusiasm for horror, sci-fi films as Spain does. And this is something that I had heard about for years, you know, obviously there's cities which is the famous one, but what I've discovered in coming here is that it's infectious, it's everywhere. That's just like love of the genre, you really see it in the audience and I don't know, I think it was the best screening I've ever had in my film. Vale. The screener in my head. El tio, traduïm, el tio el que diu és, de fet em va explicar que el seu, que el productor del cur i distribuidor i tal li van dir que que si el movia per a un lloc d'Europa i sobre tota Espanya que l'enviés al Terror Molins. Que havia de ser aquí. Que havia de ser aquí. Diu, sí que és veritat que Sitges és el que té molt de renom internacional, però que Molins és la puresa del Terror i com es viu, perquè recordem que Sitges és de cinema fantàstic, no? Fantàstic, sense ficció, terror. El Terror era una paraula que sortia al nom del Festival de Sitges i que va deixar de sortir i una miqueta com el que has dit d'anar i tornar, vas deixar de sortir, va tornar i finalment m'han dit, mira, escolta, apostem per un festival més de caire internacional que tingui la fantasia, en el fons com a paraigües, no? Perquè el terror la pots ficar una mica dintre d'aquest concepte de fantasia i ja deixem el Molins perquè haig de dir, tio, no és per res, eh? Jo me l'estimo molt i sobretot me l'estimo molt pel que els portes aquí, tio, a la ràdio, però francament vaig veure que la selecció oficial era precisament un 20% del que es veia a Sitges. Totes les pel·lícules de la selecció oficial de Molins havien passat per Sitges. No tot, no tot, no perquè hi havia estrenes. Bueno, Adriano, ja te amaran tus abogados porque ahora nos van a meter una quedadilla. Molins ja van a encontrar. Presumptamente estaven en sección oficial. A Vierrueda. No, no, però de fet el que deia això al director aquest que no hem dit el nom Daniel Byers, que era el director de Pen Umbra del curtmetratge, el que explica és això, no?, que al final Teron Molins és aquest referent també internacional i que, bueno, que ja ho va viure. De fet, es va estallar uns dies i va viure bastant tot el tema de com el públic... Sí, sí, i a més que ja et dic és que es notava molt que veníem d'un any online i allà hi havia moltes ganes, eh, i positades. Però, bueno, entrem en el que seria el palmarès molt per sobre, o sigui, intentem fer una mica d'anar-hi en què s'ha cocido. S'ha cocido, és els pel·lis de Sitges. Sí, i crec que la primera, que ja la deus conèixer una mica, que és Indie Earth, no?, aquesta pel·lícula que ha guanyat el Teron Molins. Va guanyar? Val, no ho sabia, no ho sabia a nivell palmarès. o sigui, millor pel·lícula Indie Earth de Ben Wheatley, no? Exacte. Bueno, perquè tu sí que ja l'havies vist anteriorment, però... No, no, haig de dir, fora bromes, hòstia, que allò que parlava el Bions, aquest de... com d'aquesta comunitat que es va creant al voltant dels festivals, ja sigui asiàtic, ja sigui terror, ja sigui Sitges fantàstiques, sí que és molt certa. I, bueno, tu mateix has portat un exemple que és el fet de fotre una entrevista així quan t'estàs putant una birra de la manera més espontània. I a nivell de Ben Wheatley i d'Indie Earth, hòstia, què t'has de dir? Que és una puta bogeria, que és una pel·li que està molt bé. Finalment, la penya que conegui una mica aquest director, el Ben Wheatley, doncs és un tio que sempre fa apostes dures. M'estàs liant, ja estic parlant en català, m'acabó la puta. És un tio que es hizo bastante famoso en el 2012 con turistas, una pareja d'ingleses que salien ahí i acababan matant a alguien i la liaven muchísimo. A nivell sinopsis, no sé si quieres... No, no, bueno, és que és bastant curiosa. És una pel·lícula que, a part que té certs girs, alguns li certs i alguns narratius, però al final és com una investigació. A mi em va recordar inclús aquests d'Aniquilation, aquestes... O sigui, són pel·lícules... O sigui, parlem que la guanyadora justament toca el tema de l'ecoterror. O sigui, és una pel·lícula que podia haver estat perfectament l'any passat i guanyar, no? I Indeer el que fa és aquesta mena d'investigadors que van en la recerca... És que, clar, és que no vull desvetllar massa cosa... Bueno, però simplement és una parella que s'ajunta, no és una parella de sentiments, sinó professionals, són dos científics, uno que llega en plena pandèmia a un centro que està en pleno campo, i entonces los dos deciden salir para recuperar a una doctora que han perdido, de vista y de la cual hace mucho tiempo que no saben. Una doctora que dejó el centro de investigación, por así decirlo, precisamente para un proyecto muy determinado y ha desaparecido. Ha desaparecido, entonces alguien que estaba vinculado a ella llega a este centro, que es un hombre en este caso, y los dos, una profesional, una investigadora y el chico que acaba de llegar, salen, migran a través de ese campo en pleno contexto pandémico, pero al final se supone que si están en el campo nada les va a pasar, salen a buscar a la doctora y Ben Wheatley se acaba de poner cada cosa en su sitio. i els personatges són... Però ja estava la pista, eh, lo de l'ecoterror. Sí, l'ecoterror total. Per cert, ja per tancar aquesta pel·lícula, però la doctora la que busquen és la d'Adulmateria, aquella sèrie que vam portar sobre la indústria porno i aquí jo crec que també fa un paper molt interessant. És molt bona actitud. Aquesta es diu Hayley Screers, si no m'equivoco. És una tia que s'ho curra moltíssim i que de hecho és la sèrie aquesta que has comentat, no?, Adulmateria, joder, és supercreïble el personatge. Quan la ves aquí d'investigadora també és molt creïble i d'alguna manera la locura és transitoria. Està molt bé perquè els personatges estan molt ben construïts a Indie Earth i realment val la pena veure el procés que fa cada personatge i sobretot dins d'aquesta bogeria que s'acaba muntant el director. Però mira, ja que parlem del tema de les actuacions ens anem a Coming Home in the Dark que és una pel·lícula que guanya no només a direcció, merescudíssim, guió, que també és molt merescut, però també a millor actriu. Hòstia, a millor actriu? Sí, sí, sí, s'ha dut a millor actriu. Llavors és una pel·lícula, aquesta també la vals arribar a veure. Aquí jo trobo que és una pel·lícula d'aquestes que et fot els pèls de punta. És un terror personal psicològic, no és, hi ha de monstros, en Indie Earth hi ha un punt de lo desconocido, d'aquella por de què està passant, és la terra, hi ha forces... Però també hi ha un... Sí, sí, clar, hi ha també el tema... Un representante d'esa tierra que parece malinterpretarla, no? Sí, sí, sí. Tiene ese punto casi profético. Però és un tarado. Exacte, és un tarado. En Coming Home tenemos unos cuantos. Aquí tenim uns tarados, però és d'aquelles pel·lícules que té Sergir com perquè... ¿Quién és el malo? No, jo crec que tampoc descobriríem mucho, Paul, si dijéramos clarament que al final estos tarados, com es presentant en la pel·lí inicialment com tarados, tindran la excusa de un pasat traumàtic que ens vincula además a la pederastria, al abuso també de la violència en centros infantils, no? Sí, sí. De chavales huèrfanos o que han tenido... Sí, sí. Bàsicament és una pel·lícula que centra molt en... És una mena road movie, per dir-ho així, d'un segrest d'una parella de pares, no? Diguéssim, d'uns 50, 60, i el segrest en dues persones al voltant dels 30, 30 i alguna cosa, i llavors és com es va desgranant a partir de diàlegs, pràcticament tot, per això el tema del guió, no? El premi, llavors és els quatre personatges com van interactuant i com van desgranant tot aquest suquet, no? i ja us dic que t'agafa. És molt potent. És molt potent, no només la direcció sinó els enquadres, penseu que hi ha molt de moment de cotxe, de parades i tot, però és que està tot molt ben construït i sobretot és això, et manté la tensió, hòstia, jo feia temps que no estava amb aquella tensió de thriller, no? Però ahí estoy, o sea, me parece que ella sí que hace un papel muy interesante, pero si alguien destaca, no? En la interpretación es este Daniel Gillis como Mandrake, que es, d'alguna manera, no? Hay un tándem de tarados, pero en el fondo uno de ellos es el que lleva la voz cantante i además aprovecha también para hacer una pequeña reflexión racial, lo entenderéis si veis la película i hòstia, sí, al final hay muchas muy buenas intenciones en este thriller psicológico aparente porque intenta reflexionar, como decíamos, sobre el abuso del poder en ciertas escuelas o, o, sí, o centros de reclusión y también con el tema racial y evidentemente tiene sentido que eso lo hagan en Nueva Zelanda. Es una ópera prima, si no me equivoco, de un tal James Ashcroft y es una película neozelandesa que eso ya de por sí ya tiene... de fet sortirán unes quantes óperas primes y esta, yo de veridad que como ópera prima nos sembra espectacular y a más es crua, crua, a l'inici es muy cruel. A mí me sobran algunos, bueno, no facis si veis la película, no, algunos, no, pero a mí me sobran algunas revistaciones del pasado que buscan contrastar con el look. El tema flashbacks potser hay momentos que dic que el guió está tan ben parido que no te cal. que no te cal. Se nota la típica inseguridad de director inicial que dice hóstia, vamos a dejarlo explicadito, pero no se da cuenta de que ya tiene un material tan potente que lo único que hace cuando mete esos flashbacks es cagarla un pelín. Es una peli de nota muy alta que para mí baja un poco con esos flashbacks. Mira, i parlant de baixar nota y de cagarla un pelín, vamos a cagarla un pelón. Un pelón, un mogollón. Un mogollón. Vale, jo crec que ya has llegit el guió. Me voy. Vale, anirem saltejant a lo que es el palmarés, pero es que hi ha millor fotografía que se l'ha endut The Medium. The Medium es una película que aquesta sí que sé segur que va passar per Sitges perquè és una de les que es venia molt bé. És una película que la van vendre com la pel·lícula terror de l'any sinó de la dècada. La pel·lícula més terrorífica, la pel·lícula més anada, olla, i jo pensava uau, fals documental sobre, a més una pel·lícula d'on era, d'Indonés? Tailandesa. Tailandesa. Insultante. Una pel·lícula fals documental en el que se'n diu el metraje encontrado fan footage sobre rituals, sobre exorcismes, sobre possessiós, sobre tot això, i la van dir, clar, espectacular. Jo no t'escarto que tinc una foto interessant, però és que és una proposta que, la veritat, potser, és del pitjor que he vist a Molins. Del pitjor que he vist a l'any. En lugar de dudas, este año. Yo, mira, yo respeto mucho el cine e incluso cuando está fallando pienso no, no, no te duermas, tío, porque igual ahora está la clave en la siguiente secuencia o en el final es una pel·li que no. I va cap a vall. I va cap a vall. Empieza medianamente bien. Sí. perquè el plantejament és interessant, però a partir d'aquí, o sigui, el plantejament és que li estan fent una mena de vídeo documental a la dona. A una gurú. Exacte, a una gurú. Una mena xaman, no, que està, i llavors t'explica les seves vivències de com va aquesta mena de déu li va entrar a dins i ella és una mena portadora de la paraula d'aquest déu, bueno, és com un... Sí, perquè al final són imàgenes santes, també, en aquesta cultura asiàtica. I està molt currat, això, o sigui, tu a l'inici te'l creus perfectament, però a mesura que va avançant, l'esperpento se dispara, apareix paraules malactivity per moments, apareixen mil referents, però no referents, referents mal fets. I a més, els últims potser 20-30 minuts, perquè la peli no és curta, els últims 20-30 minuts és un espectacle circense de gent de bailando a càmera pràcticament de possessió. Maquillado de zombis. Però en el fondo és una peli que si te la venden como comedia funciona mucho mejor. És a dir, si a mi me preparas per decirme te voy a cambiar, és a dir, tú estás esperando algo que vaya más, más fuerte, más intenso y que explique un poco algunos de los hechos tan confusos que estamos viendo a nivel argumental y lo que nos encontramos es que va hacia ese delirio esperpéntico que tú mencionas que la única opción que tienes como espectador es o sobarte o descomandarte. Va a ser molt bestia. ¿Dónde está Paul aquí también la cagada y por qué la han vendido tan bien? Porque está detrás Nahon-jin. Nahon-jin es un director coreano que es el puto amo, que tiene The Yellow Sea, The Chaser... A Chaser sí. Y The Willing. Y The Willing era su tercera película. Es un tío de pocas películas pero cada una o no obra maestra. The Willing es una película que tocaba con ese imaginario y con toda esa cultura enfrentada a los espíritus tan propia de Asia pero en este caso en Corea y se le nota que es un tío que tiene un amor y una fijación por este tema. Entonces, seguramente en el argumento inicial de The Medium vio algo interesante y ha producido la peli y eso le ha dado un nombre internacional. Porque aunque no te suene Nahon-jin en el campo del cine asiático es como top ten. ¿no? Entonces, The Medium tiene ese peso en el fondo y ese equivoco. Pues ya os digo que, bueno, potser sí que fotografía yo creo que hayan otras fotografías mejores pero que estigui un palmarés oficial de Medium em sembla bastante... Porque lo que hace bien es a nivel fotografía es integrar las imágenes documentales con la parte de esa ficción. Sí, pero eso es la primera parte. Eso es la primera parte que estoy d'acord pero un metrach encontrado y aquí ya me pongo purista del género de metrach encontrado es un género que costa molt de fer B. No costa molt de fer porque es súper barat y súper fàcil pero costa de fer B ¿per qué? Porque la cámara la porta algú y si aquest algú veu possessión i veu monstruos que li vienen cap a ell l'últim que farà és quedar-se gravant. No me digas. Llavors, a The Medium és que hay plano contra plano i això és impensable, tio. És simplement això i a més la peli és un nyap. Llavors, passem a la següent perquè si no nos vamos de tiempo. Secció, això, secció oficial una secció paralela que es Being Different que també té premis. Masking Fresh Hole no sé com es pronuncia això. Horror. Però és una pel·lícula rara de cojones perquè per això es diu la secció Being Different rara de cojones amb el qual el director sense conèixer-me em vaig anar a fer gintònics la primera nit i ens vam estar parlant tota la nit i al final em diu no, no, si és que jo presento aquí una pel·li un tio austríac. No, m'estrany que hi ha esa comunidad i no, no, no, no. Cervetites i tònics. Sí, sí, sí, la copes i és una pel·lícula molt rara, és una pel·lícula pràcticament gravada amb point of view, no, amb primera persona, no primera persona sinó són imatges tu sempre estàs escoltant el protagonista que és ell mateix a més, el director però no el veus mai la cara, no l'hi veus mai perquè sempre està com tocant coses està com al seu sota està tocatejant està fent... Llavors és la sinopsi vindria a ser que aquest tio des de molt petit però sota s'accentuat sent més adult té un so té un so constant en el seu cap com un... com un rotllo... Què te pasa quan salís d'una disco, no? Exacte. O quan salíem a una disco. Llavors ell comença a investigar perquè no li troben remei i comença a investigar i comença i és tota la peli és un deliri és allò que se'n diu un tour de force o sigui és una pel·lícula que o l'aguantes o te vas perquè és tot... no, no, no però no és tan frenètica sinó és diàleg és diàleg és diàleg intern amb ell sí, perquè llavors comença a investigar i comença a veure que hi ha objectes que si estan dins l'habitació fan més o menys soroll modulen el so llavors intenta combinar objectes combina de tot però tot això òbviament amb tintes de gènere que no diré perquè l'olla aquesta pel·li podria ser la continuació de... de tres no, no, no de... coño, tio la de Metal Sound Sound of Metal hòstia, pues mira podria ser podria ser la continuació en vez de aceptarlo el tio s'estresa el tio escolta però sempre escolta amb aquest white noise diguéssim aquest so estàtic de fons i com el va treballant i com el va treballant un white noise li ajudava a dormir a mi hijo pues mira que es posa aquesta pel·li pel·lícula austríaca no? sí, sí, sí este tio déu-n'hi-do i el director és un person increïble no, no, no i ors ja anem a una de les últimes que comentarem que és Under Gods que és també una entrevista que vam fer al director Chino Moya que és un director que a més òpera prima però és que a més és un tio que ve principalment del videoclip i de l'esport publicitari un tio que ha fincat a Madrid treballa en agències de publicitat i es nota molt que ve de la videoclip i dels espots perquè pareix una pel·li que jo de veritat em vaig quedar bastant embobat és una pel·lícula d'aquestes tipomatriosca de nines russes saps? és a dir comença amb una història post-apocalíptica del qual dos personatges estan parlant entre ells un li explica una història i aquesta història es representa aquesta història hi ha altra gent que s'expliquen històries i vas entrant vas entrant la multiplicitat visual llavors és una cosa molt de literatura d'entrar en històries però és que cada història té un sentit és a dir cada història hi ha com una mena de personatge externo una mena d'intrus a una família a un grup d'amics o alguna cosa que et desestabilitza tot és una pel·lícula a vegades en terror a vegades sobretot en comèdia negra juga molt a l'esperpento juga molt a lo a lo raro juga molt a lo videoclip no? d'aquesta estètica l'art és molt xulo d'aquesta pel·lícula aquesta es va endur a millor guió però es podria haver endut molts més premis perquè realment és una pel·lícula d'aquestes que costa veure propostes bastant diferents i aquesta ho és i quan el vam entrevistar ens va explicar sobretot i acaba guanyant millor guió li vam preguntar no, hòstia i aquest guió doncs surt i ens va contestar que crec que això ve de bastant lluny des del dia que empecé a escribir el guió hasta el dia que nos confirmaron que nos daban el dinero pasaron tres años tres años que incluyó la escritura del guió que fue bastante larga conocer a una productora que se metiese en esto y empezar a desarrollar el guió juntos y preparar y bueno y empezar a afinar un poco el pitch de la película tres años tres años y después si escoltar l'entrevista sencera a youtube explica también el tema de las subvenciones aquest tio a part que té la tira de premis de allo Lions de Cannes de spots publicitaris el tio un guió super ben parit els actors estan on point estan super en lloc una pel·lícula de parlar anglesa coproduïda en cinc països crec que eren del qual Espanya ni subvenciones no va rebre res però a la que va marxar fora li van començar a ploure diners per tot arreu de hecho es un tio que veo que la producción d'Andergoats no solo el título es inglés sino que es que la producción es inglesa es del Regno Unido sí sí sí o sigui el Regno Unit perquè de fet té el fons allò de BFI saps lo único que tiene este tio al menos en Film Affinity a nivel producción española es un viaje al mar muerto que entiendo que es un documental sí però aquesta és la primera pel·li això sí que ens ho va assegurar que era la primera i ja et dic que es nota que a més em va explicar que no té formació com a tal de cinema sinó que el tio fent callo de videoclips i d'anar rodant anar rodant el tio i veus la pel·lícula us recomano que si la veieu la dejan muy bien de hecho los críticos la ponen muy arriba és una passada jo vaig quedar-me todo loco ha pasado por Molins ahora pero ya venía del British Independent Film Awards donde estaba nominado con mejor diseño de producción es una passada y ya se ve que es un tio curtido en el campo visual que ha sabido trasladarlo al cine i aquí sí que no no le teme el pulso allò que deies de hòstia com a primera pel·li que potser t'allargui no no és una pel·li que està molt ben medida i quan t'estàs gairebé avorrint d'una història òbviament et salta la següent i les interrelaciona que això també és molt interessant perquè cada una és gairebé una època o sigui comencem amb una mena de món post-apocalíptic i anem entrant a altres èpoques o sigui és una cosa és una xulada llavors així com a menció especial The Sadness és una pel·lícula loquíssima gore a més no poder és diàntica hi havia una xulada d'Àsia superloca però molt molt boja i després també si parlem de curs va guanyar un curt metratge que és Sweet Mary Where Did You Go un curt que jo crec que tots els que estàvem allà veient ho vam dir que cojones o sigui quan va passar aquest curt era una espècie entre midsòmer en quant a representació artística però era una anada d'olla no sé si era russa però no sé si era russa o australiana o si ara no me'n recordo però era una anada d'olla d'aquestes de dir què acabo de veure a més pràcticament sense diàleg que representant dues èpoques diferents una mena de maledicció amb representació quasi divina és que l'heu de veure o sigui si el veieu si el trobeu Miquel Catrotzli rus el Sweet Mary Where Did You Go doncs hòstia aquests russos que fan a vegades anades d'olla llavors el terror molins ja amb això ja acabaríem hi ha una presència espanyola de llargs bastant important una comencem per la molt dolenta o sigui jo us dic en sèrio jo feia temps que no posava una nota tan baixa a Film Infinity però és que a part feia temps que jo que anava anava amb la B anava amb l'Edgar l'Edgar va marxar al cine l'Edgar va arribar al punt de dir és que ya no hace ni gracia o sigui ya me voy que és y todos arderan y todos arderan us ho dic de veritat a mi em sap greu terremolitzis però jo per mi és de les pitjors pel·lícules que he vist o sigui perquè m'entengueu s'assembla molt a 30 monedes de la iglesia aquella sèrie que vam comentar i tal agafeu 30 monedes que és el mateix en un pueblo de Cuenca jo que sé pues es com que leonés por cierto pueblo leonés ah leonés bueno pues que és com si allà s'hagués de gestar una mena d'apocalipsis perquè hi ha una arribada d'una nena barra enana i bueno i terribles conseqüències és que no vull dir res perquè és que ni la mireu perquè és una pel·lícula que és agafes el 30 monedes agafes el pitjor dels capítols i li fas pel·li val llavors és esperpento no lo següent estem parlant que també a més repite com a 30 monedes Macarena Gómez que Macarena Gómez aquí la única direcció d'actors que li han donat és tu tira tu rompes haciéndote Macarena Gómez a veure ella lo hace bien és una actriz que me suele gustar mucho però sí que es cierto és que surt bastanta gent rotllo famoseta i de veritat que és un esperpento és que no salva res de fet comença molt bé a l'inici és molt potent però després es va torçant i torçant i els diàlegs són de broma els diàlegs són de que no l'havia l'ha matat ja ho sé que l'ha matat saps aquest rotllo aquests diàlegs és que bueno jo no l'he visto mira aquesta seria una bona per tant d'ent per cine malament no l'he matat de medium que no nos falte que no l'he matat el tema pero yo es una película que no he visto y estando en el festival de Sitges donde también apareció y todos arderán salieron bueno y ya lo comentó el otro día Carlas el número de películas españolas que realmente estaban saliendo y que al menos el Sitges les estaba dando salida y alguien bueno podríamos decirlo tu amigo Diego nos dijo hostia la que si tenéis que ver tío es una película española y a él Carlas lo invita mucho mejor pero y nos dijo que película española era la que le había impresionado y todos arderán entonces yo no es un género en el que pueda entrar mirando el film Affinity no veo que tenga grandes puntuaciones y el tío el director David Hebrero venía de una producción anterior americana que tampoco es que haya dado que se llama Dulcinea que tampoco había aplausos yo no consumiría más megabytes de YouTube parlant d'això o sea sinceramente es una película que surts emprenyat ¿sí? sí a més al final es de traca pero bueno y nos movemos a la última que esta es la última entrevista que vamos a hacer que es el Senyos de La Passajera o sea el Raúl Cerezo y el Fernando González Gómez si no recuerdo mal y es una de estas películas que también es verdad va a pasar por Sitges pero es una película de estas de la España a cañir amb tocs de género pero es una cosa que es veu que a ellos han molestat molestat que veuen que la gente fa algunos spoilers cosa que no farem aquí es o sea rotllo internet y eso es una película una road movie de BlaBlaCars ¿vale? la historia la historia es bastante rocambulesca pero mejor que lo expliquen ellos mismos de dónde va a salir esta idea pues esto viene de un BlaBlaCars que iba yo camino de Sitges iba conduciendo con mi socio de León de Aislai Spichers y se montó una señora de 91 años bueno pues tuvimos unos kilómetros muy amenos y divertidos con ella una persona que era encantadora y dejó de serlo en un kilómetro donde se montó otro pasajero en el BlaBlaCars que era un hombre de raza negra y la mujer era una persona muy racista y de repente empezó poco a poco y kilómetro a kilómetro a convertirse en un monstruo muy muy complicado soltaba pullas soltaba frases entre dientes sin dientes nosotros pues le comentábamos pero que dice señora ya seguía y seguía estaba ya poseída por por su idioma racista hubo un punto con mi socio donde con el León donde dijimos oye porque no paramos en una gasolinera nos bajamos como a tomar algo montamos los tres y la dejamos ahí y cuando ya estaba todo muy urdido nos miramos y dijimos estas situaciones no se viven porque no la dejamos en el coche y a ver qué pasa como decían en el final de la cosa entonces como que dijimos venga vamos a observar vamos a hablar y oye y si aquí hay una película imagínate un Blalacar donde todo se empieza a torcer donde tal no sé qué además que nunca se habían hecho pelis de Blalacar y menos de género y nada y de ahí salió la película yo a estos tíos los escuché precisamente yendo a Sitges durante el festival porque estaban haciendo una entrevista porque también pasaron por Sitges evidentemente y me acuerdo que me interesó la película en cuestión pues bueno toca un género que ya sabes que no me mata pero les escuché precisamente comentar lo que acaban de comentar aquí y me pareció superinteresante Sí, sí, sí van venir a presentar la película allà el Terror Molins que és que jo no havia escoltat res d'aquesta pel·lícula sí que havia vist el tràiler però feia temps i realment és una pel·lícula efectiva és a dir per la gent que li molen aquest tipus de pel·li que és una pel·li d'aquestes allòs sin pretensiones ¿Son pasodobles en la pel·li o no? tota l'estona que gran tota l'estona són pasodobles perquè l'únic spoiler que diré és a la furgoneta on condueix i el conductor como el conductor és el que pone la música pues el caset no es pot sortir llavors el caset l'únic que està posat de caset és un caset de pasodobles llavors sí, sí tota la pel·lícula imagineu tot això pues con género només diré que de fet la venen així és un rotllo sense inspirança en cine carpenter i es nota bastant Raúl Cerezo i Fernando González Gómez estos dos tios que ja estan haciendo o viejos o pronto de estrenar la següent pel·lícula viejos sí, sí ho van comentar que estan de fet mentre estaven fent l'entrevista els van arribar els efectes visuals fets o sigui que estan allà allà llavors com a curiositat la passajera que és esta España canyí con pasodobles i a més en gènere casualment però sense ser buscat el Terrorn Molins ha projectat a més dos curs fora de competició justament allò que fan d'un curt i després una pel·li és a dir de taloner el curt que era OPER i Última Vantador dos curtmetratges sobre o Toreros o sobre l'Espanya Canyí com pasodobles òbviament llavors va ser molt curiós veure aquestes tres produccions en tres dies diferents com pasodobles incluïda i res el que comentem podeu trobar totes aquestes quatre entrevistes que hem fet al nostre YouTube i per molts anys més de Molins esperem per l'ancial sobretot per a esa bueno no sé m'has dicho 42 programes que cumplirán 42 edicions que cumplirán cuando hayan hecho 50 años de aniversario exacto Así es seguramente lo recordarás eh Paul con esta preciosa voz de Amaral cantante no no Emet Maluti Empezamos esta sección de cine de nuevo más cine más cine nos va a salir por las orejas el cine hoy Empanada cultural se acaba de decir más cine yo creo Empanada cinematográfica si no y esta canción que nos acompaña es la canción titulada Home Dream que quizá ya os suene tú aquí has hablado de Amaral porque se te acaba de ir la olla estás muy concentrado con Molins aún pero es que esta canción ya ha sonado en el programa Uriol no lo sabe porque estamos hablando de hace dos años tenemos historia ya eh tío podemos hablar del 2019 de anécdotas del 2019 e incluso anécdotas anteriores pero no yo me centro en esta canción que sonó y que si sonó fue precisamente porque teníamos una película ¿de animación? sí ¿vas bien? ¿vas bien? vale y un animal ¿no? no ¿ah no? no eran las golondrinas sí vale pero las golondrinas no le llaman yo las golondrinas de Kabul les llegó un tel de Kabul es porque es una película francesa aunque tenga esta esta banda sonora de hecho de una cantante tunecina nos hablaba de Kabul de Afganistán es una película súper recomendable no sé si lo recordáis ¿no? como nos planteaba una historia de amor en el año 1998 a través de la animación en acuarela en un Kabul destrozado y ocupado por los talibanes ¿no? en el 98 como veremos no es que haya evolucionado mucho más porque la película que hoy os traigo que como decía en la agenda es un documental ¿no? es un documental que se llama My Childhood My Country ¿no? mi infancia mi país 20 años sin Afganistán y como dice el título evidentemente nos va a cubrir 20 años de Afganistán por eso volvemos a Kabul y no solo a Kabul a otras ciudades de ese entorno y hostia impactante ¿no? evidentemente cambiamos registro no tiene este tono lírico que tenía Les Gironders de Kabul pero sí ese tono trágico al final ¿no? aunque la película no lo pretende no es que la cámara esté imprimiendo continuamente el drama porque el drama ya está ahí y el drama se supone que no debía estar mira vamos a ser un poquito más claros la película empieza justo después del bombardeo que hicieron los taraos de los talibanes en una zona noroeste de Kabul que lo hicieron para cargarse los budas de Bamiyan no sé si te suena cuando veamos el trailer saldrán las imágenes y bueno lo entenderemos todos mucho mejor pero estamos hablando de unas obras arquitectónicas se podría decir de hace más de 1500 años es decir unos budas tallados en la piedra de un tamaño vamos mayúsculo que claro cuando llegó la ocupación talibán y cuando estaban un poquitito calientes los señores decidieron cargárselos porque al final toda escultura y toda abria de arte que presente un individuo o una persona al final si no es dentro de un carácter religioso está provocando según ellos la idolatración entonces no no no aquí no se puede idolatrar a dos budas de hace más de 1500 años en piedra entonces ¿qué hicieron? pues los reventaron los reventaron pero los reventaron masivamente con bombardeos hasta con disparos es decir fueron allí a muerte con todo a destrozar todo aquello y es curioso porque después de eso a dos meses eso pasó a principio del año del 2001 a los meses el 11 de septiembre esencialmente los bombardeos de las torres gemelas ah vale bueno lo que venimos a decir es que estos tíos bombardean aquí y allí o sea que no tienen no tienen complejos la película empieza tras eso tras la ocupación que hizo Estados Unidos de Afganistán seguramente ¿no? recibiendo la la propuesta de guerra que creo que quedó clara ¿no? la propuesta de guerra por Afganistán entonces estos señores los Estados Unidos decidieron ubicarse en Afganistán nada para que en cuatro días arreglar aquí el conflicto matar a Miladen y salvar ese país salvar ese país que tiene que tiene mucho producto mineral también y es interesante ¿no? estar ahí casualmente casualmente exacto pero pero la película hace este seguimiento de la historia es muy interesante ¿no? esto lo aprendimos todos en guión si tú quieres hablar del mundo o de un entorno en concreto habla de un individuo porque ese individuo muchas veces puede ser ejemplar y te puede permitir ¿no? es como lo que estoy haciendo yo ahora con el festival asiático hablar de una película para intentar entender el festival hablar en este caso de una persona de un afganista de una persona de Afganistán para hablar de esa realidad y el tío el director en este caso que es un crack del documental que se llama Bill Kravsky después hablaremos si hay un poquito de tiempo sobre su obra no Bill Cosby ¿eh? no no Bill Phil perdona Kravsky Phil Kravsky es un tío que lleva grabando documentales vamos hace más de 30 años y que en este caso él tenía pensado grabar precisamente tras la ocupación de Estados Unidos en Afganistán un poco el testimonio de la situación del país a través de un lo dice en inglés ¿no? mail él buscaba un un un macho ¿no? sino un hombre de Afganistán que pudiera retransmitir un poco lo que estaba sucediendo y él en una entrevista le escuché como decía me encontré gente que tenía grandes cosas que contar grandes anécdotas muchas trágicas porque estaban acabados estaban agotados es decir no había acción en eso tú no puedes empezar un documental si todo va a ser una narración en retrospectiva a la vez que hay una narración en retrospectiva queremos saber qué está sucediendo en este posible nuevo Afganistán entonces él lo que hace al final es descartar a todos los adultos y se centra en un niño un niño que en esa época tiene 7-8 añitos se llama Mir Mir Hussein y es un niño que precisamente por culpa de la guerra está viviendo con su familia en la zona donde estaban los budas de Bamillán está viviendo en Bamillán porque a través de los bombardeos acabaron provocando cantidad de cuevas de hecho ya había muchas cuevas en la época pero con los bombardeos aún quedaron más rincones por ocupar y esta gente que salía como refugiados de sus propias ciudades acabaron viviendo allí entonces el documental empieza con este niño que juega que en el fondo juega o sea que tú estás en un entorno de guerra y de pobreza porque al final estas familias han abandonado su hogar para vivir en medio de cuevas donde ni siquiera ya queda el arte del pasado porque se lo han cargado pero en cambio el niño juega el niño está ahí aún con esa realidad de niño de 7 añitos que entiendo que también interactuando con la propia cámara y con ese equipo cinematográfico que nunca vemos pero que se hace evidente que está presente es un niño feliz y esto es algo que me impactó muchísimo claro porque tú estás dient una historia destructiva y triste la cançó de Fons tampoco es que sea la alegría de la huerta pero me estás dient que en la banda cámara hay un nen feliz y también es un contrast al principio de la peli entonces es muy interesante ir viendo como a lo largo de estos 20 años hay un seguimiento del niño el niño se vuelve chico el chico se vuelve adulto estamos ante una suerte de boyhood ¿vale? para que nos entendamos pero no un boyhood que en el fondo boyhood trasladaba la realidad a la ficción aquí no aquí es directamente un documental pero sí que es cierto que la posibilidad de ver un crecimiento real en pantalla de ver una evolución y esa evolución nos sirva en paralelo de entender un país porque veremos como ese niño pues después tiene unas intenciones profesionales que se puedan ver truncadas por la falta de escuela ¿por qué no va a la escuela? porque tiene que ayudar a la familia de hecho lo que vemos ya al principio de la película es un niño que tiene dos padres que parecen dos ancianos y ni mucho menos podemos aspirar a saber la edad pero nos queda bastante claro que esos padres no son tan ancianos simplemente la vida los ha desgastado a un nivel increíble y lo veremos en él porque en 20 años es decir pasa de los 7 a los 27 ya no vemos un chaval de 27 años vemos un tío con dos niños casado y totalmente asentado propio de la cultura y del país en el que vive pero también del desgaste porque es un chaval que al final no consigue ir a la escuela no consigue ser un presidente como él quería él quería ser un político un poderoso al final tenía una imagen de futuro y de hecho es muy interesante porque incluso en muchos momentos habla bien de Estados Unidos cuando es un niño dice que le gustan los americanos todo el pueblo y eso es lo que te deja entender el documental creía que con la llegada de los americanos todo iba a solucionar y hostia al final esto lo dejo para después del tráiler al final lo único que encontraron es esta salida cutre y cobarde y dejarlos es un cambio de buchilla sí exacto totalmente de hecho que os parece si escuchamos el tráiler veremos esas imágenes que os comentaba de la explosión de los budas de Mamiyan y los que entendáis farsi pues de puta madre porque vais a enterar de todo pero no os preocupéis que hay muchas líneas en inglés también el taliban es ahora fuera de negocio nos vamos a honor esos compromisos de reestructurar afganistán afganistán afganistán tiene la segunda presidencial elección desde la invasión en 2001 american troops training afgan soldiers ambushed by the taliban 32 civilians died as the US military said it had conducted air raids sampai a d Sandra руб el el arm son afirmás están llaman los mestre el el muerto La peli, en el fondo, bueno, ahora pasamos a escuchar a Asa Benet, que es quien realmente es el compositor que firma la banda sonora de la película, que no es que sea muy musical, pero ahí está. Ya lo habéis visto en el trailer, o si no lo habéis escuchado, que realmente hay muchas líneas de diálogo diferentes que no son solo en Farsi, sino que la película también tira de testimonios de políticos de la época y de declaraciones algunas más aceptables que otras. Y de hecho, si os dais cuenta, aunque el trailer también empieza con esa gran explosión, que es en el fondo el punto de partida de la obra, veremos cómo después esta familia puede acabar dejando las cuevas, se empieza a buscar la vida, y de hecho es muy interesante cuando el modelo, es decir, Mir, Mir Hussein, ese niño que ya no es niño, ese adolescente que ya ha dejado las minas porque está cansado de ese entorno rural y al final busca con su familia, su mujer y sus dos hijos, ir a Kabul a buscarse un poco la vida y ve que lo único que hay es pobreza en Kabul, por mucho que esté Estados Unidos, intentando evitar que los talibanes se sigan inmolando y sigan provocando grandes explosiones, porque precisamente lo que hemos visto en el trailer y realmente como empieza la película es con un tiro de cámara subjetivo de alguien que va en bicicleta y que está yendo hacia un bombardeo. Acaban de matar a ciertas personas en un bombardeo, donde de hecho han muerto muchos civiles, como siempre suele pasar, pero ¿quién está llegando a ese punto? Los periodistas, que quieren volver a cubrirlo. Y nos enteramos de un segundo bombardeo. Esto es muy típico de toda la historia. Aquí pasó en el año 38 que en la plaza San Felip Neri lo que hacían era tirar una bomba a los italianos en la guerra civil y cuando la peña se ocultaba en los bunkers y acababan volviendo a salir en plan ya se ha acabado, ¡boom! Volvían a bombardear. Esa era la manera eficiente de que tus bombas al final acabaran dando con bajas. Esto es lo que intentan hacer allí para cargarse a quién. A los periodistas. Los talibanes meten esas bombas para cargarse a los periodistas. Y es así como empieza realmente la película. Es decir, argumentalmente hablando, tú piensas que en ese punto de partida te deja con la intriga de ¿habrá muerto? Evidentemente que no, no es ningún spoiler, ya está planteado así. Pero es interesante ver eso porque ¿quién iba hacia esos bombardeos? El protagonista, Mirjou Sahin, que ya es un periodista. Es muy interesante ver la evolución que hace. Y esto se cuenta continuamente. Es decir, no es un gran spoiler porque al final lo que interesa no es ver si argumentalmente el niño acaba siendo presidente o no, es evidente, sino es ver el devenir de las cuestiones. Es decir, como alguien que ha estado siempre delante de la cámara se ha estado familiarizando con ella, ha aprendido también a ver el mundo, eso conecta un poco con lo que hablábamos al principio, ¿no? Esa singularidad muchas veces está en el mundo a retratar, pero a veces también está en la mirada, ¿no? En esa persona que mira por el visor. Es esa persona a la que le puede dar una dimensión diferente. Y alguien que ha vivido la guerra y que ha estado oculto en cuevas como niño jugando y hostia, y que ha sido un protagonista de una obra documental, creo que tiene mucho también que viene a contar después detrás de la cámara, ¿no? Y eso es lo que consigue, como en Kabul no acaba encontrando curro, acaba trabajando como cámara. Hostia. Y claro, los cámaras de Kabul, pues sí, algunos retransmiten partidos de fútbol y tal, porque el fútbol ahí la seguimos petando, pero también está el tema político, ¿no? Y entonces, a fin de cuentas, ver esta película desde el confort de tu casa es muy fácil, pero en todo momento no hay que olvidar que todos aquellos que están en la producción de esta peli como el propio modelo están en un entorno de guerra y que en cualquier momento algo les podría suceder, ¿no? Es sorprendente que de alguna manera la familia se mantenga en el tiempo en estos 20 años, pero ya te digo, es un subidón total cuando empiezas a ver el documental a través de los ojos de él porque muchas de las imágenes que se utilizan son grabaciones suyas. También te digo una cosa, Miran, ahora aquí la durada, 90 minutos, hora y mitja, es breu. Hostia, comprimirlo todo, ¿no? En 90 minutos, no sé cómo va de ritme o cómo va de contingut. Te voy a contar dos cosas. Sí. El proyecto inicial de este director que se ha notado que me cuesta pronunciar, Phil Grabsky, Phil Grabsky, este hombre ya, como os decía, trabaja para la BBC hace mil años y tiene de hecho su propia productora, es un tío que, Seven Earth Productions, es un tío que está detrás de obras como guionista, productor y director desde In Search of Beethoven, Escape from Luanda y mucha obra también últimamente de carácter pictórico, exacto, de artistas. O sea, estoy ballando que ha fet Cezanne, ha fet Monet, ha fet Da Vinci... Y tiene un número infinito de documentales, pero es que realmente este tío ya fue a grabar una película que triunfó muchísimo que es The Boy Who Plays on the Budas of Amillán, el niño que juega en los Budas de Amillán. Y es una película del 2007 que ganó un premio, el primer premio de tiempo de historia porque en el fondo ya era una obra hecha. Después vuelve y en el 2011 se da cuenta de que, hostia, un año que ha estado grabando Amillán no es suficiente, hay una relación que se ha establecido en presencia y después en la distancia ya no se puede mantener y de alguna manera Phil necesita volver a ser niño, necesita volver a ver Afganistán a través de los ojos del niño y sobre todo saber qué ha pasado con Amillán. Entonces vuelve y graba una segunda película que se llama The Boy Meir, 2011. O sea, afecta una saga. Sería la continuación. Afecta una saga. Claro, pero realmente ahora en esta última película recupera muchas de las imágenes del pasado y le da un equilibrio a todo el devenir. No se centra solo en la imagen del niño sino que se centra en toda su vida. Y en este caso ya no solo lo ha hecho Phil Grabsky sino que ha participado alguien como es, alguien que lo dejan muy bien en todo momento que es Shoaib Sharafi que evidentemente es una persona de Afganistán que es un afgano que es quien ha podido permitir la evolución de este documental. Porque si Phil Grabsky consiguió hacer esas obras en aquellos años viendo que la tensión cada vez crecía de nuevo se le hizo muy difícil volver. Entonces al final ¿quién ha estado grabando? Esto es un tándem. El director en el extranjero ¿no? En Europa sobre todo en Londres porque es inglés con las productoras y con todo lo necesario para sacar un proyecto adelante pero ¿quién estaba en Afganistán arriesgándose junto a Mir? El Shoaib Sharafi que es alguien al que le han aplaudido la película pero bueno al final es su ópera prima. Es un tío que como os decía ha realizado documentales para la BBC para Channel 4 es alguien que ha salido a Afganistán que ha estado trabajando en Londres también en Australia pero que ahora vuelve a estar ahí. Es interesante imaginarse todas estas personas que nos han podido permitir entender un poco esa realidad ¿qué estará pasando con ellos? ¿qué estará pasando con ellos? o con esas directoras ¿os acordáis que el año pasado para el Asian traímos una película que ahora no recuerdo el nombre de una directora súper interesantísima y hostia ¿qué estará pasando con ella? ¿podrá hacer cine aún? difícilmente ¿no? difícilmente y nada simplemente que intentéis verla yo estoy convencido que siendo una película que la vimos y me hace gracia que hayas hecho de nuevo este paralelismo entre cine presencial y cine online porque Asian también ha tirado por ahí principalmente ha forzado la presencia pero ha habido algunas pelis en Filmin y una de ellas era precisamente esta vale pero ya no está ¿no? suposo no ya la han quitado pero habiendo pasado por Filmin y por el Seminsi de Valladolid es una película que se ha proyectado tres veces en el festival de Valladolid me da la sensación de que es una peli que pronto empezaremos a ver y para temática yo creo que es muy Filmin exacto joder y que hace nada estábamos viendo a los afganos colgar de un avión para intentar salir de allí y ahora de alguna manera bueno yo como me he vuelto vulcanólogo ya no estoy tan pendiente pero joder de fet es muy lo que deyes de los periodistas que van cuando la gente marcha de los llocs que marcha corriente y los periodistas no van a cobrir con el volcán ¿no? tú veías todos los aviones intentando evacuar a la gente pero después todos los periodistas los hoteles planísimos porque claro de hecho es una pregunta que le hicieron a Fil en plan hosti te sentiste cómodo dándole una profesión que aparentemente es una profesión muy loable pero que pueda ser tan peligrosa en Afganistán porque de alguna manera ellos son responsables de que este niño mierda y hombre sea cámara y aunque de alguna manera dices hostia pues que bien la profesión para él y para su familia a la hora de la verdad también es muy arriesgada ¿no? y también reflexionas continuamente sobre la mirada de un cineasta que al final siempre vampiriza un dramageno para que nosotros no lo hace con esa intención estoy convencido que Fil lo que intenta es hostia que todos seamos conscientes de lo que sucede en el mundo pero a la hora de la verdad siempre hay una imagen de alguien que vampiriza un contexto para ofrecérselo al contexto como nosotros que vampirizamos Molins y ASEAN para ofrecérselo a nuestros empanados lo exprimimos lo exprimimos muy bien nos vemos pues fins 22 semanas adeux la justa el magasín matinal de Radio d'Esvern