Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te
Empanada Cultural del 1/12/2021 — Terror Molins 2021: contracultura, palmarès i comunitat; i My Childhood, My Country: 20 anys d’Afganistan
Comentari inicial sobre l’espot del Terror Molins, el moment “Molins presenta!” i la direcció de Dani Noblom. Context per entrar al tema de l’edició.
Retorn a la presencialitat al 100%, mantenint la pota online. Comentaris sobre comoditat/incomoditat a sales i detalls logístics (espais, lavabos).
Introducció al tema de l’any i tall d’entrevista amb Javier Roeda definint la contracultura. Fanzine del festival, homenatges a Arrebato i menció a Pere Portabella.
Dades de públic i programació: >6.000 assistents, +11% vs 2019, 89 films, 20 estrenes, 220 professionals, 80 convidats; clarificació: 40 edicions (no 40 anys).
Relat de trobades entre creadors i premsa; clima familiar del festival i connexions espontànies.
Elogi del públic espanyol i de Molins com a espai “pura essència de terror”. Comparació amb Sitges i la seva ombrel·la del fantàstic.
Ecoterror pandèmic d’investigació al bosc; intensitat sensorial, personatges sòlids i ecos d’Annihilation. Paper destacat de l’actriu Hayley Squires.
Thriller psicològic neozelandès: tensió sostinguda, trauma, abusos i component racial. Observació crítica: excés de flashbacks que “explica” el que el guió ja sosté.
Fals documental tailandès sobre rituals/possessions. Crítica a incoherències del *metratge trobat* i a un tercer acte desmadrat que funciona millor si es llegís com a comèdia involuntària.
Peça radical en primera persona sobre un so persistent que obsedeix el protagonista; diàleg interior, artefactes i deriva cap al deliri. Experiència de “tour de force”.
Distopia de nines russes amb intrusos que desestabilitzen famílies; humor negre, estètica de videoclip i gran disseny de producció. Òpera prima amb pols segur.
The Sadness: gore asiàtic extrem. Curt guanyador: Sweet Mary, Where Did You Go (Rússia), peça hipnòtica i quasi muda, d’imaginari ritual.
Comparada desfavorablement amb 30 monedas; diàlegs i to considerats esperpèntics, malgrat un inici potent. Recepció molt crítica.
Origen real en un trajecte BlaBlaCar amb situació tensa/racista. Film efectiu, influències Carpenter i dispositiu musical de passodobles en casset. Directors treballant ja en “Viejos”.
Comiat i desig de llarga vida al festival; transició al següent bloc de cinema.
Record de “Les golondrines de Kabul” (2019) per enllaçar amb el nou documental sobre Afganistan i el canvi de to.
Destrucció dels Budes de Bamiyan, 11-S i ocupació dels EUA. El film arrenca en aquest marc històric i polític.
Decisió d’abandonar testimonis adults i seguir un nen (Mir) perquè la seva vida exemplifiqui el país. De la cova al creixement personal.
El film mostra l’evolució de Mir i el tràiler reforça el to: periodisme en context d’explosions i risc; somnis truncats per manca d’escola i precarietat.
Vida a Kabul, cobertura de bombardejos “dobles” que busquen periodistes; reflexió sobre el paper i el perill del reporterisme de guerra.
90 minuts que integren materials de “The Boy who Plays on the Buddhas of Bamiyan” (2007) i “The Boy Mir” (2011), donant una visió contínua de 20 anys.
Treball en tàndem: Grabsky des de fora i Sharifi a Afganistan, facilitant rodatge i accés en moments de tensió creixent.
Projeccions a Seminci i finestra a Filmin; previsió que torni a plataforma/festivals per interès temàtic.
Reflexió sobre la “vampirització” del dolor pel relat i la responsabilitat envers els protagonistes i la seva seguretat professional.
Tancament i salutació final del magazine.
Resum general del podcast
Bloc 1 — Terror Molins 2021 (contracultura, palmarès i comunitat)
Eix temàtic del festival: enguany el Terror Molins s’articula al voltant de la contracultura —moviments i veus als marges de la cultura oficial—, amb fanzine propi, homenatge a Arrebato (Zulueta) i focus en figures com Pere Portabella.
- Edició híbrida amb 100% d’aforament i continuïtat del format online.
- Rècords: més de 6.000 assistents, +11% vs. 2019, 89 films (docs, llarg i curts), 20 estrenes, 220 professionals, 80 convidats.
- En paraules de Javier Roeda (director del festival), la contracultura és la creació i circulació cultural fora dels canals oficials.
"Nosaltres som contracultura, no?" "Què passa quan la contracultura se vuelve cultura?"
Comunitat i ambient: vivència molt propera entre públic, autors i premsa; connexions espontànies que deriven en entrevistes i trobades.
Daniel Byers (director de Pen Umbra): "I think it was the best screening I’ve ever had of my film."
Palmarès i destacats (amb valoració crítica)
- Millor pel·lícula — In the Earth (Ben Wheatley): ecoterror pandèmic d’investigació en entorn natural; bogeria sensorial i personatges sòlids.
- Coming Home in the Dark: guardons a direcció, guió i millor actriu. Thriller psicològic, cru i tens, amb subtext sobre abusos institucionals i component racial. Es retreu un ús de flashbacks que “explica massa”.
- The Medium (millor fotografia): fals documental de metratge trobat sobre rituals i possessions. Tot i l’ofici visual, es critica la inconsistència formal del gènere i un tercer acte esperpèntic.
- Secció Being Different: Masking Threshold (Àustria) — proposta radical en primera persona sobre un soroll persistent (tinnitus/white noise) i la deriva obsessiva d’un investigador.
- Under Gods (Chino Moya): guanyadora de millor guió. Distopia de nines russes amb gran disseny visual, humor negre i “intrusos” que desestabilitzen microcosmos familiars.
- Mencions: The Sadness (gore asiàtic desbocat); curt guanyador Sweet Mary, Where Did You Go (Rússia) — peça quasi sense diàleg, entre midsommar i el mite, d’impacte visual.
- Panorama espanyol: Y todos arderán — valoració molt negativa (deriva cap a l’esperpent).
- La pasajera (Raúl Cerezo i Fernando G. Gómez): road movie de BlaBlaCar amb tocs Carpenter, humor de l’"Espanya cañí" i un dispositiu musical icònic (passodobles en casset). Origen: una experiència real en un trajecte.
Bloc 2 — My Childhood, My Country: 20 Years in Afghanistan (documental)
Premissa: Phill Grabsky (amb Shoaib Sharifi) segueix durant 20 anys la vida de Mir (de nen a adult) per retratar l’evolució d’Afganistan: dels Budes de Bamiyan destruïts (2001) a la sortida dels EUA.
- Estratègia narrativa: del macro (història recent d’Afganistan) al micro (vida d’un nen).
- Mir passa de viure en coves com a desplaçat a convertir-se en càmera/periodista; el film integra imatges que ell mateix roda.
- Tò diferent de la poesia d’“Les hirondelles de Kaboul”, però amb tragèdia latent i contrast entre jugar i sobreviure.
"Si vols parlar d’un país, parla d’un individu" — el film aplica aquesta màxima de guió.
Temes clau
- Decepció i realpolitik: l’esperança inicial amb l’arribada dels EUA contrasta amb una sortida precipitada i insuficient.
- La mirada periodística: risc constant, dilemes ètics i el paper dels mitjans en context de guerra (bombardejos “dobles” que apunten a periodistes).
- Continuïtat autoral: s’emmarca en una “saga” prèvia — The Boy who Plays on the Buddhas of Bamiyan (2007) i The Boy Mir (2011)— ara sintetitzada en 90 minuts.
- Distribució: ha passat per Seminci i Filmin; previsiblement tornarà a plataformes/mostres per temàtica i trajecte.
"Veure des del sofà és fàcil; rodar-ho allà és arriscar la vida."
Punts forts i idees clau
Terror Molins 2021
- Contracultura com a eix: fanzine, Arrebato, Portabella.
- Edició rècord i comunitat viva (premsa, autors, públic).
- Palmarès amb propostes de ecoterror i thriller psicològic.
- Debat obert sobre qualitat d’algunes peces i coherència formal del found footage.
Documental Afganistan
- 20 anys condensats a través de Mir: de nen a professional de la càmera.
- Ètica del documental i la responsabilitat en la representació del dolor.
- Context històric: Bamiyan, invasió 2001, retirada, precarietat i resistència quotidiana.