Terror Molins: música, famílies i terror incòmode — Speak No Evil, Soft & Quiet, Sick of Myself, Terrifier 2 i ‘Petite Flor’ de Mitre

Fins demà! Un programa cuinat per Ai, la música! La música ens porta records que pensàvem oblidats. La música ens modifica l'estat d'ànim, ens ajuda a inspirar-nos. Està present a la nostra vida, de vegades sense que ens n'adonem, però hi és, pertot arreu, des del so natural més insignificant. La paraula música, del grec mousiquer, fa referència a l'art de les muses. I és que ja els textos de Plató i Aristòtil es feia referència a la teoria de l'harmonia de les esferes de Pitàgores, que va mantenir la seva vigència fins al Renaixement. Aquesta teoria deia que l'univers està governat segons proporcions numèriques harmonioses i que el moviment dels cossos celestes es regeix segons proporcions musicals. Les distàncies entre els planetes correspondrien, segons aquesta teoria, als intervals musicals. La paraula harmonia, que també ve del grec, fa referència a les proporcions adequades entre les parts i el tot, en sentit matemàtic. I, com les òrbites dels planetes, les famílies. Ai, les famílies. O és que no són també una sèrie d'individus orbitant entre ells mateixos i els seus propers. No hi ha matemàtiques, també, a les famílies? I ara em preguntareu, i per què aquesta introducció tan cultureta? Doncs perquè... Per què aquesta introducció tan cultureta? Gràcies, moltes gràcies per aquesta pregunta. Doncs perquè avui parlarem de música, aprofitant la temàtica de l'edició d'enguany del Terror Molins, amb Rocky Horror Picture Show inclòs, però també de la família. O les famílies, en plural. Parlarem de l'harmonia, sí. Però també parlarem de tot el contrari, en la seva absència, del caos, el malestar, de la incomoditat, la por irracional. Avui mirarem de no parlar malament, speak no evil, i d'ensumar una petita flor, petit flor de l'ama de dues pel·lis que no volem deixar de recomanar-vos, sobre la família d'un immigrant que assassina a ritme de jazz, i també sobre dues famílies que sembla que no veuen la relació que hi ha entre elles des de la mateixa òptica. Perquè sí, un cop més, l'empanada d'avui és de cinema, que què pesats, direu, però és que l'actualitat mana, i si hi ha festivals, els empanats són festivaleros. Que heu lo que us digui. Demuncieu-nos. No lo hagan, por favor. I hemos recibido demasiadas denófias. No escapa yo, tú. Hòstia, que bien suena, tío. Tu puedes modo editorial, eh? Mi primer editorial, chispas. Qué profesionalidad. Como pek que se m'ha... Estava tan excitat que se m'ha desconnectat. No, no, de hecho... Seguiu, seguiu. De hecho, no sabía si era la empanada o estaba ya en la tele, ¿sabes? Ya directamente estoy escuchando un documental sobre la familia. Quiero momento de sueldo. Sí, sí, o sea, a ver, podem dir que és la primera, l'ensatada d'editorial, primera editorial oficial d'Edgar Moreno. Havia participat en alguna, crec, o no? Bueno, en alguna secció. Fent de tàndem, fet de tàndem. Però jo aquí veig un futur prometedor de Teat... En panadil. De Vuelta al tallatro de Paul Ligler a las editoriales. Ah, faríamos radio tallatro. Exacto. Aquí hay mucha madera. Aquí hay mucha madera. Hay que aprovecharla. Y de hecho, es por fin la primera vez que creo que encajan, ¿no?, las presentaciones de nuestros nombres en la careta de mi diás. Hoy sí. Hoy sí somos Paul, Adriano y Edgar. Aquí no, o Paul, Adriano y Edgar. Sí, sí, sí. Bien. Y vamos para la familia, pero a ritmo de música. Exacto. Aunque más que a la familia, vamos a ritmo de... O sea, a ritmo de música hacia la muerte, ¿no? Porque, joder, Molins, ¿no? Per això em sembla el vídeo dels negres que és amb el taul. També, també. Pero está, no va a sonar. No os preocupéis que no va a sonar. Han sido añadidos al grupo de WhatsApp. Exacto. No va a sonar. La que va a sonar es la del menú del día. Bueno, abans, perquè mai ho diem, estem a xarxes de tant en tant, allà polulant. Però sí, després escoltarem una família musical italiana, que és el menú del día. Exacto. Y somos tan buenos que no necesitamos las XXX. No, no, no. Els nostres tres seguidors de Twitter. Vinga, doncs. Vamos allá. Som-hi, som-hi. Ens podreu trobar a... Facebook, Empanada Cultural. Twitter, Empanada Cultura, sense L. Instagram, Empanada Cultural. Tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del día. ¿Quieres que empiece yo? Porque vas tú después, ¿no? No, no, no. Yo quiero mis dos minutos de menú. No, por favor. No, no. Res i curt. Com cada any, portem la nostra família, gran família, en aquest cas musical, però, bueno, la gran família que és Terror Molins, una cobertura que fem, això, des de fa... Bueno, des que estem empanada, segur. Que fas, que fas. I que fas. Que fas. Sí, perquè si inges me lo toco. ara és cosa mia. Però aquest Terror Molins ja veureu que ha portat, aparte de dosi musical, ha portat dosi de cague i, sobretot, dosi bastant incòmode. Això ho veurem després. Jo crec que és una molt bona acollita aquest any, que ja veurem, però tant en pel·lis, en documental, en curs, ha sigut un any molt, molt bo. Jo crec que ja ens estem recuperant d'aquella pandèmia que potser va limitar molt tot. Aunque lo de la música viene un poco con calzador, ¿no? Sí, yo también. Eso sí. Pero el calzador canta, ¿vale? Entonces, hay como un poco... Ya está, ya está. Diremos que Molins elige sus títulos como nosotros, ¿no? Los nuestros para la empanada cultural. Y de esta música italiana nos vamos al jazz. Jazz. Ferran, por favor, ¿no? El tema, ¿cuál es? El tema es que realmente no es un musical, ¿no? Veo que, según lo habías comentado, ¿no? Molins tira de musicales, al menos por esa oda de Horror Pitoc Show, pero realmente la peli que yo os traigo más bien es la típica que utiliza un leitmotiv y lo lleva a la enésima potencia para explotarlo de mil maneras y en este caso un leitmotiv muy jazzístico, como me has dicho. Y además la peli tiene mucho de jazz también, ¿eh? Aparentemente es caótica, parece que vaya siempre a la deriva, pero no, pero no. Hay cierta compelgidad. Estoy hablando de Petite Flor, que he dicho ya la había presentado Edgar, ¿no? En la editorial. Petite Flor o Pequeña Flor de Santiago Mitre. Y aquí lo dejamos. Ah, vale. Aquí lo dejamos porque va Paul en su cobertura de Molins que tiene chicha, ¿eh? Tiene chicha, tiene chicha. Vamos allá. Cinema. Bravo! Sempre, sempre, Molins, ja sabem que el gran mono de Sitges s'han dut tots els aplausos de les presentacions, però Molins té aquesta presentació que sempre no falla, sigui quin sigui l'espot de cada any, sempre, quan surt aquest moment del vídeo a l'UHC sortint, la gent... Todo Dios se vuelve loco también, ¿no? Es decir... De hecho, el público de Sitges repite, Molins, no nos engañemos. Poca gente... Sí, també et dic una cosa. Jo et diria, m'asseguro que hi ha molta gent que s'espera a veure certes coses a Molins, perquè hi ha certes pel·lis que van de Sitges i després se van a Molins, que, sobretot pel tema de les avalanches de gent, els preus, tot plegat, tio, Sitges cada cop més, a contràriament al que deien fa anys, crec que cada cop és més cant. De hecho, Molins es el Sitges del pasado, ¿no? Podríamos decir. Sí, sí, sí. Es el Sitges de los 80. Ja els estan robant pel·lícules a Sitges directament. Bueno, una de les no robades però de temes de distribució que va poder estrenar Molins i no Sitges és Terrifier 2, que és el gran bombazo d'aquest any de terror. Maravilla. De algo debe servir, ¿no? El decanaje de fechas. És a dir, si por fechas no llega Sitges... I de fet també va passar algo, al final sí que la van passar a Sitges, a Molins també, y Unicom Wars, que també era d'aquestes pel·lis que ai si s'estrena, ai si no, perquè també per distribució. I de hecho, no voy a anticipar nada, tranqui, pero me suena que la peli ganadora de Molins pasó por Sitges, ¿no? Sí, sí, sí. Molta gent la va poder veure allà. Bueno, però no ens avancem. D'entrada, comencem, si estem escoltant Rocky Horror de Fons, és que ja ho hem comentat abans al menú del dia, però el leitmotiv d'aquest any, quin era el de fa... l'any passat o fa dos anys que era el de... La naturaleza, ¿no? La naturaleza. Però aquest any el leitmotiv és terror musical, no? És a dir, les pel·lícules de terror on la música, en el sentit cantat, si volguéssim dir un musical, forma part totalment del que és aquests... Bueno, és com, no sé si dir-li un subgènere, però tenim Rocky Horror, han pogut passar a pel·lícules com ara La Pequena Tena dels Horrores, o aquestes pel·lícules que també han marcat un gènere, per dir-ho així, que molts cops s'associa també a la comèdia, no? És a dir, aquesta comèdia de terror, com podria ser, bueno, molt excèntrica, molt kitsch, que podria ser Rocky Horror o el Pixar, no? Sí, perquè és que, realmente, Vol, i los musicals, jo crec que és el gènere cinematogràfic que ha donat més... O sea, més pel·lícules desastrosas en el fútbol, Ah, bueno, sí, per suposat. Realmente, realmente, vull dir-li, realment hay géneros que ja de por sí apuestan, no? Ja, tú ves el gènere i, aunque no seas un amante de dicho gènere, ja puedes imaginar que la peli puede estar dentro de unos parámetros de calidad. Te dicen, te hablan del musical y piensas todo lo contrario, ¿no? Clar, musical, jo crec que hi ha hagut moltes pegues perquè hi ha l'època aquesta daurada dels musicals de Hollywood que, a més, ara s'estanca com més fent els remakes, no? La que va fer fa poc la de Spielberg, la de... West Side Story. West Side Story, totes aquestes pel·lícules, però estem parlant que hi ha musicals i musicals que podien ser des de Fred Astaire, molt clàssicorro, no? dins del que era el Hollywood del moment, però després també hi ha tots aquests musicals que podien ser des de Sleepy Hollow, o sigui, musicals bastant diferents, també podem tenir l'Asbondreer amb York amb la de... com es deia? La de... Els núvols, no sé què... Sabeu quina vull dir, no? Singing in the Dark? No, no. Dent, Dent, Dent, Dent. Exacto. Era superdepressiva, era depressiva més no poder, tenim musicals espanyols com la Llamada, tenim aquestes coses que van fer els Javis, que també són musicals una mica diferents. A l'autre lado de la cama, no? Sí. I los dos lados de la cama, segut de parte... No, bueno, no ens en anem. La venganza. El tema és que... Por cinco duritos musicales. Bueno, però sí que és veritat que tot i que, ja ho comentaves bé, Adriano, tot i que aquest any el Leitmotiv és musical i tot i que hem fet les seves historietes a dins del terror molins de pel·lícules musicals, és molt difícil que et pugui coordinar alguna pel·li d'estrena que sigui musical. òbviament, hi ha moltes pel·lícules on la música hi és present, però no hi és present com un musical, com això que estem escoltant, no? Però el que sí és que jo podríem rebatejar una mica el Leitmotiv d'aquest any amb contes de terror musical és terror incòmode. Perquè, ja us avanço ara, que les pel·lícules com a mínim que han guanyat els premis de cada secció o com a mínim les que ens van deixar tocats els que les vam veure allà a Insitu a Molins són pel·lis incòmodes de veure. És a dir, no estic parlant només de Gore, de sang i fetge, sinó que són pel·lícules que et deixen amb un mal cos. Sobretot això. Jo crec que hem arribat a un punt que el terror, que jo soc super a favor d'aquest terror, de deixar de fer caldo. no sustos, no botes de la butaca Port de Cibelius, et foten un violinazo. No. Aquí és pel·lícules que entren, sobretot molt en la moralitat, amb la psicologia, els personatges i et deixen fet caldo. I potser podríem ja encetar la gran guanyadora de Sitges de Molins. Oh! T'has adicionat a ti mismo. Pol, corta. Pol, corta en pospo. Freud diria algo. No, no, no. Però la gran guanyadora. Veus aquí, per exemple, Sitges no es pignòible. Pasó desapercibida. No va treure res? No, diria que no. I de hecho... Aquí és la gran guanyadora que, la guanyadora de Terror, Molins 2022, és Speak No Evil. Speak No Evil és, jo crec que del tridente d'aquest any de les tres pel·lícules més incòmodes que s'han vist en el festival i de llarg. Aquesta sí que podem parlar amb propietat perquè l'hem vist els tres, correcte? Miedo nos da, miedo nos da que abras ese melón porque nos queda... Molins no va, eh? Vemos a cascar. Speak No Evil és la que gana aquí. Ràpidament. Speak No Evil és una pel·lícula violenta, però violenta verbal. És a dir, de fet la van presentar així, eh? No va venir el director, però sí que va venir el que presenta sempre el Mickey que presenta les pel·lis allà, que sempre fa conyes de totes les pel·lis, però la va presentar com el tanto. És una pel·lícula que la van projectar com moltes pel·lis fan en sessió doble. La primera pel·lícula d'aquesta i després era una... No ho dic una comèdia, però era una cosa més lleugera. M'agradaria dir-ho. Perquè van dir, si ho fem al revés i sortiu d'aquí i us aneu a dormir en aquesta pel·li, vista aquesta pel·li, és que ens mateu. Perquè realment et deixa molt fet caldo. Doneu fe d'això? Et deixa fet caldo? És una d'aquelles pel·lícules. A mi em va passar, fa molts anys, amb Requiem Fora Dream, d'aquelles pel·lícules que acabes de veure a la pel·li i comencen a sortir els crèdits i el primer impuls que tens és fer un... Deixant el globus. Sí, el globus. Hòstia, què acabo de veure? Però diria, Edgar, que en relació a la comparació que haces, hòstia, perquè Requiem Fora Dream sí que és una pel·lícules que haja muy mal rollo, però sientes continuament, quan la ves més de adulto, aquesta pel·li, le empiezes a veure cositas perquè sientes que te ha ido manipulando, en aquest cas d'Aren Aronofsky, a unos nivells máximos. I madre, per exemple. És lo que haces. És un pel·lícules de una sola vez, però jo crec que aquesta també. Aquesta jo tardaré una mica en veure també. Aquí és lo que quería dir, que en el fondo me parece més honesta, és a dir, tot i les cuestions que hemos ido comentant prèviament al programa sobre pequeños tics del gènere, creo que es más honesta en la manera en la que va cociendo ese malestar, lo hace a fuego lento, mientras lo otro no deja de ser un requiem que evidentemente va progressivamente, pero sientes la mano del director manipulándote, no tanto aquí, no tanto en Espíritu Noébil, por mi parte. Sí, Aronofsky igual te dirige a ti com a espectador i aquesta té una cosa molt bona, que per mi és el que li dona valor, que és que et fa empatitzar amb el que està passant allà. Què faria jo en aquesta situació? Vale, posem en context abans de seguir. La història, la pel·lícula tracta sobre dues parelles que inicialment es coneixen en una mena de la Toscana, o de vacaciones, que es coneixen amb moltes parelles, típiques vacances d'inferso de jóvenes, pràcticament, allò d'anem tots junts i compartim uns quants dies, però són papis. Sí, exacte. Llavors, es fan molt amics les dues parelles amb els respectius dos fills, llavors, quan tornen a casa cadascú, passen dies, setmanes, el que sigui, i reben una carta postal que els diuen «Ei, ens ho han passat molt bé, a més són de països diferents, és a dir, no estem parlant que són de ciutades distintes, sinó que estem parlant d'estar una mica llunyet de l'un de l'altre, no? Bueno, Dinamarca i Holanda, no? Exacte, holandeses i daneses. I jueguen molt bé amb la comparativa d'aquestes dues naciones que, en el fons, jo que com a guia he podido tratar-los bastante, és cert que el danés al final és continente, però el danés és escandinavo. Sí. Entonces, al danés normalmente se l'associa con los suecos, con los noruegos y con la frialdad propia de estas culturas. Cuando, en el fondo, la peli es interesante porque juega a acercarlos a Holanda, ¿no? Y partiendo de estereotipos... Exacte, el que va és que reben aquesta carta que al principi diuen hosti, els coneixem molt poc, però bueno, ens ho vam passar molt bé, i al final decideixen anar a aquesta casa que tenen a Holanda i passar uns dies, com unes segones vacances, però ja concretament només amb aquesta segona parella, amb aquest fill, llavors ells van amb la filla i a partir d'aquí és aquesta... aquest, no sé, o sigui, aquest part d'atraccions és que al final són tot de coses que van passant molt, molt mundanes, per dir-ho així, són coses que podrien passar molt al dia a dia, és a dir, si tu te'n vas uns quants dies a compartir amb una gent que tampoc no tens molt... És a dir, no... No tens passat, no tens història. Exacte, no tens història, exacte. Llavors tu vas redescobrint coses, no? Llavors quan xoquen dos mons, però tu o el teu món ets tan... o sigui, ets tan bona persona, ets tan bonatxon que... Bueno, deixes passar coses, no? Ai, no, és que ells són d'un altre... No, és gairebé... Ells són d'un altre país, són altres formes de fer... Clar, jo crec que inclús de vegades ni tan sols veuen coses que estan passant perquè s'enceguen a dir no, no, són bona gent, ens hem de portar bé, no ens coneixem... Ens han convidat... Deu ser un error, són els anfitrions, no els hi farem els llets... Sí, és que això és el bo, no?, que tot i ser Dinamarca versus Holanda, en aquest cas, són situacions que, com tu has dit en un primer moment, no?, empatitzes perquè, hòstia, quantes vegades no t'has trobat en una trobada de parelles, ja sigui de vacances o, jo què sé, de manera indirecta per amics, no?, on tu, en el fons, t'obligues una miqueta a ser no només encantador, sinó comprensiu. Aquí. I això és el que es va movent en la pel·lícula. Llavors, què vol dir? O sigui, la moraleja de... la moral de la pel·li és no feu això. O sigui, si coneixeu gent de vacances i que tot ha sigut idílic, no torneu a quedar perquè no ho serà llavors. Doncs aquesta pel·li parla exactament d'això. I no és gris, eh? Que és altre musical. És una pel·lícula que, per això ho deia, és molt violenta però verbalment. És a dir, és una pel·lícula que com a espectador et violenta moltíssim perquè estàs veient situacions que són molt extremes i, repeteixo, no és extrem de gore, no, no, és extrem de situacions d'incomoditat. Tant incòmodes, tant que llavors arriba un punt que tu l'estàs veient i t'està agafant ansietat. O sigui, jo, i crec que tots els... Ens van fer l'avís ja abans de la pel·li, eh? Van dir... És una pel·li que la premissa és molt senzilla. És una parella que se'n va a casa d'uns altres i no us penseu que hi ha monstres ni que hi ha sustos ni res. És tot verbal. És terror psicològic, no? Tu ho has dit en tot moment. Estem parlant, o estàs parlant d'un Molins, no? Que és realment un terror d'incomoditat que parlaves tu. Però és que cada vegada més, i jo que no sóc tampoc l'amant del gènere, trobo que el cinema que s'està fent de terror amb pretensions de qualitat, no? Sempre és un... Totalment. Ja no és un cinema de sang i fetge, que hi és també, no? En paral·lel, sinó és un cinema, això, que busca... Totalment. I aquest és el que més m'agrada a mi, eh? Que l'espectador s'hi projecti. Doncs les pel·lícules que parlarem avui, generalment, menys una... Edgar, m'estàs xafant tota l'estrat el cable... Què està passant, aquí? M'està boicoteando, m'està boicoteando. No, però són pel·lícules... Mira, si voleu saltem a la següent, perquè... Speak No Evil? Speak No Evil, vamos. Merecedida, ganadora merecida? Super. Jo quan vaig sortir, crec que us ho vaig escriure, jo crec que he vist la pel·li guanyadora, perquè és una pel·li que ens va deixar a tots amb aquest esperit de... Ja no dic terror molins, però d'aquest esperit del terror de se t'ha posat dins alguna cosa i estàs anant cap a casa, fet caldo, i penses durant dies i dies, la comentes amb gent... O sigui, és d'aquestes pel·lis que es queden. I és veritat, eh? Sobretot perquè hi ha un final... Ho podem dir això, no? Sí, sí, sí. Ens va avisar. Ens va avisar. Poca broma que això guanya. Però sobretot perquè hi ha una escena final, cap al final direm, no dic la resolució, dic hi ha una escena tan... tan... Ja no dic incòmoda, és que gairebé hi ha un punt de... de... de passar-se. O sigui, hi ha una escena... No, no, no, no. Vull dir descontactualizándola, sí. Bueno, dels pocs exteriors que hi ha, per dir-ho així. De hecho, igual esto nos... Que està sortint al sol, pràcticament. Igual nos daría más rédito, si se entenan los religiosos, de que hay una lapidación, ¿no? Ah, sí. Entonces, da igual. No vamos a decir... No, no, no. Como ni quién ni a dónde. Però hi ha un final que sobrepassa. O sigui, hi ha un moment de dir, vale, hem arribat a un cénit de capullisme, ¿no?, des de la direcció. De la maldad humana. Sí, de la maldad. Hi ha molta maldad en aquest món, eh? Hi ha molta maldad. És allò de, vale, no us he fet sustos, no us he fet gore, no hi ha gaire gore, no us he fet monstres, no us he fet res, ara pots demostrar-vos el cruel que puc haver de ser des del realisme. Mira, aquesta és la paraula. Hem passat de l'incòmoda i acaba sent molt cruel. Cruel, cruel, cruel. Llavors, passem a la següent pel·lícula que va guanyar la secció Being Different. Aquesta era, la que hem dit, és secció oficial, però ara hi ha com les seccions paral·leles. Being Different, que és millor pel·lícula, millor guió i premi al públic. És Soft and Quiet. Soft and Quiet és una pel·lícula aparentment petitona, és òpera Prima de Beth de Araujo, que és brasilera, però que és una pel·lícula americana, que la va rodar allà. Però clar, aquí hi ha hagut una complicació, sobretot per ser una primera pel·li, que és una pel·lícula en pla seqüència. És una pel·lícula, és a dir, que no hi ha talls. O sigui, quan comencen a gravar sí que hi ha els típics talls de que hi ha en algun moment que els veus, però la pel·lícula va com un tret cap endavant, cap endavant, i no para, no para. És una pel·lícula que també la premissa aparentment és molt senzilla, però que us porta a ser un altre cop cruel, incòmoda. Llavors és una pel·lícula que al punt de partida és una professora que està una mica fotudeta en el lavabo del col·le, per dir-ho així, ja no queda ningú al col·le, i quan surt, que és com ja a la tarda, penseu que és un pla següent, és a dir, per dir-ho així, li donem play a la pel·li, és tot el que va passant en aquella següent hora i mitja del col·le. Doncs es reuneix amb tota una sèrie de dones en una església, crec que, bueno, com una església, com es diu? La parròquia, una parròquia, una parròquia, que tenen una reunió allà, i només us diré, perquè és molt difícil de parlar d'aquesta pel·lícula, sense fer, òbviament, espòilers, però ja, lo que abre el pastel, com hem dit abans, lo que destapa cuando se destapa el pastel. Aquesta frase defineix perfectament aquesta pel·lícula. Hi ha un moment que ella porta un pastís que és com inaugura la reunió i quan obren aquest pastís, literal, allà, entra, entra una... O sigui, se destapa el pastel, literalmente. se destapen els temes dels que anirà la pel·lícula, però sobretot, jo feia molt de temps que en una sala de cinema no veia abrient d'un pastel que la gent fes en plan, no me lo podeu creer, de què? O sigui, ara entenc per on anirà això. Bueno, ara sabes que todo el mundo está proyectando en ese pastel mil locuras, ¿no? O sea, me vas a tener que enseñar ese fotograma, No us imagineu... So fan quiet, fotograma pastel. No us imagineu una cabeza cortada, no us imagineu res, no, no, no té res a veure amb això. És una cosa molt normal, malauradament, però molt extesa, però és una cosa que tu la veus i dius hòstia, ara estic veient i jo crec que per això, ja us dic, millor pel·lícula, millor guió, millor guió en presseqüència. Imagineu el tallàtro que s'ha de muntar allà. Imagineu, a més totes les protagonistes són un grup de, crec que són com 6 o 7 dones. Molt bé, i això ja... La sorodidad, no? Sí, sí, sí. Està... Està ahí. No, no, no, vull dir que està en primera línia en esta pel·lícula. Sí, sí, sí. Ui, i sororidad ja per parar un tren, perquè s'ajuden molt a fons. Bueno, està mossegant la llengua molt jo. Sí, sí, sí. Així no se puede hablar del dinero. És una d'aquestes pel·lis que és molt difícil no parlar a partir del minut 15 perquè es fot un revés i una bufetada a la cara que no para. Simplemente, antes de que pases a la siguiente, ¿se queda ahí navegando, o sea, delirando en ese entorno de mujeres alrededor del pastel o va cambiando despacio continuamente? Ah, no, no, va muy bien. No, no, no. Sí, arriba, la pel·lis acaba que és de nit. Ok. Sí, evidentemente en cuestiones temporales sí, pero a nivell espacial también. Sí, sí, sí, cambia, cambia. Ok. Sí, sí, sí. Hay exteriores, hay interiores... Pasan cotxes... Sí, sí, sí, sí. Ya todo, ya todo. Ya por aquí no parará. La càmera no para. A lo 1917 con un contexto totalmente diferente, ¿no? No tan locura, no tan locura. No, és una pel·lícula molt petitona, ja veureu. Si la veieu, és una pel·lí molt petita. Bet de Araujo. Com es veia la de la Clàvia Costa? Soft and Quiet. I aquesta és Victoria. Victoria. Victoria, la pel·lícula... Bueno, mira, té... Mi fa pensar. No, a veure, què passa si allò és una nit com de festa on es veu involucrat a tiros, no, bàsicament? Bueno, com a màfia o... Sí, droga i... Següent, i aquesta jo crec que és el trident de pel·lis incòmodes, que és Seek of Myself, que guanya millor interpretació per Christine Thorpe, Thorpe, no sé com es diu, perquè és noruega, de la secció Being Different. Being Different és molt diferent, aquesta pel·li. Per què? Perquè és una comèdia negra. No hi ha... El gènere entra des d'un punt de vista temàtic, però no de gènere. És a dir, és una comèdia negra boja, boja. És una pel·lícula... Però en aquest cas, perdona, eh, Pol, només guanya premi l'actriu, el que passa que per tu és una pel·li bona. És una pel·li molt bona. És cuixa suficient per parlar-ne, no? No, a part va passar per Kant. Aquesta pel·lícula sí que va passar per Kant, si no recordo malament. Perquè recordo que quan obre la pel·li ja surt el llorer i jo diria que va passar per Kant. Si ho pots buscar, ràpidament, mi ordenador personal, mi PC. Sí, de hecho, és pel·lícula noruega. Sí. Es interesante, no? Porque la de Speak No Evil, aunque se va a Holanda, realmente es una pel·lícula danesa, no? O sea, veo que ahí hay... Sí, sí, sí. El tema escandinavo está fuerte. Sí, sí, sí. Y sí, selección oficial de largometrajes, pero no la oficial, perdona, en la de una cierta mirada. Sí. Pues aquí us ho explico molt per sobre. És una pel·lícula que parla, és de les millors que he vist, que parla de l'ego, del narcisisme. És una batalla d'egos entre la parella protagonista, la prota és ella, però el seu novio, diguéssim, com a parella, el seu novio és el típic artista postmoderno que, a més, la lía per robar butaques d'hotels i tot i crea obres, però que tu és el que veus i dius, bueno, molt bé, el típic art que dius, molt bé, però és el típic molt famoset, que sempre està d'entrevista en entrevista, que a les converses dels amics sempre és el centre d'atenció i vol fer-se el centre d'atenció i quan ella intenta ser el centre d'atenció, perquè també és super egocèntrica, ell, saps aquestes parelles que s'intenten xafar uns als altres perquè vol ser més, vale? Vale, doncs, amb aquest plantejament, ella el que fa és buscar la millor forma de ser el centre d'atenció, per bo, no, per dolent, llavors el que fa, això és el plantejament, el que fa és intenta, per exemple, els dinars o els sopers amb amics, diu, allò és el típic, farem menú degustació, algú d'aquí és intolerant a alguna cosa i ella, ah sí, no sé què, i tothom, ah sí? Ostres, però això és molt estrany, no? Ah sí, bueno, des de fa uns anys, i llavors, clar, comença a fer la paranoia, ell no diu res, perquè li diu després en privat, en plan, què estàs dient, no? però això va augmentant, perquè diu, ostres, això no és del, és a dir, això em quedo curt perquè un cop expliqui i ja està, ja no passa nada más, però llavors després trobo un article que es veu que hi ha un medicament rus, prohibit a tot el món, però Rússia, bueno, com és Rússia, com una parte, no? Doncs que ell comença a la gent a sortir com desfiguracions a la cara i marques i això, i ella, a través d'un camell, aconsegueix moltíssimes d'aquestes pastilles i se les comença a menjar sense dir-li a ningú què passa, la pel·lícula aquí entra al revés de gènere, clar, ell acaba com a elefant man, d'acord? O sigui, acaba sent una persona mega desfigurada, però, clar, té el cabol. Però triomfa. Però té molts followers. Llavors, la pel·lícula és una comèdia negríssima, perquè a més, és que et rius un muntó, però és que, i a més, hi ha aquests moments de, saps aquestes paranoies tipus Ali McVill, que era, que jo m'imagino el que diuen de mi, i m'imagino... I ho projecta visualment, no? I llavors, tot això està projectat, i hi ha moments que dius, hostia, no sé si estic veient Subida, la seva ment, és una pel·li molt completa. De fet, quan vas parlar d'ella, jo, hostia, per l'argument, ja era una pel·li que li tenia moltes ganes, trobo que és molt actual. Sí, sí, sí, és una pel·lícula de denúncia de les nostres merdes, no?, del segle XXI, i clar, i a més, molt directa, perquè en el fons és com acabem si volem... No, no tots, no tots, però molta gent que vol followers, com has dit, no? Sí, sí, no, no, aquí entren xarxes socials, entra el tema dels amics, de la família, de... O sigui, hi entren molts temes, òbviament, super grotesca, té un punt de nova carn, té un punt de nova carn, que pel final hi ha un moment... No, no diguis més, només diré que intervé modelaje. O sigui, bé, bé, imagineu-vos, imagineu-vos, no, no, parla, és una... jo crec que una certa mirada en Kant, perquè toca molts punts actuals, em va recordar en molts moments a The Square, la pel·lícula que va guanyar fa uns anys... Bueno, humor negra... Humor negra, classe alta, artisteo, vale? I aquesta, o sigui, aquesta, Seek of Myself, aquesta jo crec que s'estrenarà i aquesta, tots a veure-la. Llavors, ara sí que entrem al Festingore, i aquesta me l'estava guardant, que és Terrifier 2. Terrifier 2, Bloody Madness, no podia ser d'una altra forma, a una altra secció, que és Bloody Madness, va guanyar millors efectes espacials, obvi, perquè n'hi ha i no para, Terrifier 2, per qui no conegui, és aquell... aquell pallasso, aquell pachacho, mimó, que s'ha fet... Art de clown. Exacte, Art de clown, que s'ha fet superfamós, el posem en pantalla, però a la primera part es va fer molt famós, és difícil ja trobar un slasher, és a dir, un assassin sèrie, tan icònic, ara mateix. O sigui, venint potser dels últims, que imagineu-vos si fa anys, de Scream, o costa de pensar... Sou, no? Era la mítica? O Sou, Sou amb el Nino. Però ja no era el mateix, no era el malo icònic que tenia un disseny. Ara estàvem parlant fa una estona d'aquest terror que ara és molt més psicològic. A mi em venia la reflexió que potser l'espectador hem evolucionat i aquells que vam veure en els anys 80 el Jason o el Fred i allò, ara estem buscant uns altres estímuls perquè el muñequito ja no ens fa res. Aquest ens ho fa. I ens ho fa des d'un puesto festivalero. Sí, aquest és una pel·lícula i a més també feia temps que no vèiem, això sí que estàvem junts al cine quan la vam veure, allà a Molins, és que aparegui el dolent i hi hagi una ovació. És el trotat. O sigui, la gent volia un altre cop les aventures esbojarrades d'art de clown. Nueves formes de matar. Nueves formes de l'art. Què passa? La primera pel·lícula és d'una hora i quart, crec que una hora i vint, molt poca pasta, la va tirar endavant amb molt poca pasta i va funcionar superbé, la segona pel·lícula tenia una mica més de pasta però no molta, crec que eren 350.000. 200.000. 250.000 dòlars, o sigui, re, que allà és re. Però agarra't, Adriano, dues hores 15. Sí, ho he vist, ho he vist. 140 minuts. 140 minuts. Flipa. I passa volant. I ha tret partit, mai, jo crec que mai he vist un slasher, és a dir, una assassina sèrie aquestes de gore i tal, tan llarga, però és que passa volant. a més la història és entre divertida, grotesca, terrorífica, tots els actius, i a més això és una altra de les coses que costa de veure, totes les interpretacions estan perfectes, però és que, és que és increïble, o sigui, acostumes a veure que sempre hi ha com un punt de, no?, aquestes pel·lícules com de sobreactuació. Sí, i de vegades aquestes pel·lis passa molt que et surtes esperant l'aparició del dolent, del monstre, a veure quina morfa. Perquè és el més carismàtic. Clar, i les trames entremig, diguéssim que el coneixen, passes d'elles i es palla. Aquí les trames també són interessants, també estan guai. És una pel·lícula superrecomanable. Hi ha família, pel que veig també aquí, eh? Hi ha família, hi ha Spinoid, hi ha música. I Terrifier 2 es va estrenar el cap de setmana abans de tot el que era Halloween i això, i crec que només en dues setmanes va fer, però quants milions era? Una jornada, però si estàvem plantejant enviar-la als Oscars. Sí, sí, sí, perquè van guanyar molta, però és que és de les pel·lis més, a nivell del que ha costat i el que ha ingressat és de les, inclús més que, no sé si més, però per ahí hi ha Clerks, Project de Bruja de Blair i totes aquestes pel·lis. O sigui, estem parlant d'una pel·lis que com a mínim s'ho ha guanyat i... I de fet la veus, ara està posant a l'Adri, està aquí mirant el tràiler i veus la imatge i no diries que és una pel·li de 250.000 dòlars. No, això també. O té un punit, no? O sigui, té aquesta factura que ja veus que no és de producció de terror de pasta, però aquí no li baixes d'un parell de milions. Sí, bueno, encara no, encara ha arribat a aquest punt de dir, hòstia, el fotograma, esto tiene pinta de... Però sí que és cert que el que dius, Edgar, que no es veu una pel·lícula cutre, salchichera, feta amb quatre duros. No, no, no, per re, per re. Jo crec que hem recuperat el carisma del monstre que no l'havíem tingut des de l'època de potser el Freddy Krueger, que era el que queia bé i que volia saber d'ell. Amb els Jasons i companyia no ho tenies, això. Aquí, amb l'art de clown, ets amic d'ell. És a dir, allà al cinema, me'n recordo, cada mort la gent aplaudia i cridava. O sea, hay una anécdota buenísima de Sitges, que estaba precisamente, lo siento, Apple, que estaba el Robert Endlum, que es el prota de Freddy Krueger, bueno, el malo, Freddy, y era graciosísimo verlo a él tomándose un café, evidentemente, con esa cola de fans que ha ido generando y de tíos que, que posiblemente por generación no parecían ser amantes porque igual eran de una generación de teenagers actuales, pero lo interesante era ver una cola de peña totalmente disfrazada, disfrazada, ya sea de, yo qué sé, de hombre lobo, de asesino, etcétera, etcétera, pero haciendo cola, ¿no? O sea, si aquello de los zombies, ¿no?, nos llevaba a criticar el consumismo, en este caso, no, ya es totalmente aceptado, ¿no? El consumismo, da igual si son zombies o si son hombres lobos, estarán ahí esperando para que Robert Endlum les firme el autógrafo. Ese es el nivel. Bueno, això no ho veiem a Molins, per exemple. Esto no pasa, ¿no? però molt, molt, molt recomanable a Terrifier 2. I passem a ja l'últim bloc que és curtmetratges, d'acord? Molt breument, el curtmetratge que va guanyar 10-33, es diu, 10-33, és on una protagonista està a un cine, de fet tu no veus el cine, tu estàs directament al lavabo dels cines i es tanca un vàter i en el moment que es tanca comença un altre cop el que dèiem, aquest terror de l'incòmoda, de la cruadultat, perquè no hi ha res, sinó la càmera ja no surt de dins del vàter i es comencen a escoltar trets. Aquests trets... Tot fora de camp. Sí, tot fora de camp. Llavors és un curtmetratge on, òbviament, el so és el més potent, però el més potent de tot és que els trets que s'escolten de lluny després entren dins del lavabo, les altres noies que ja havien parlat al lavabo acaben bastant malament, però, quan arriba a la porta d'ella hi ha una conversa. i aquesta conversa òbviament entre un... no presumpte, sinó un futur assassí teu i tu acaba sent... Hòstia, és cruel. O sigui, és un d'aquests curs de... Clar, estàs parlant amb el que tu saps perfectament que t'assassina. i aquesta conversa que es crea. Llavors, el curt va d'això, aquest és el que ha guanyat. Per això veieu que inclús dins del curt també entra aquest... aquest foracal... Terró psicològic, no? Terró psicològic. Alexander Maxim Seltzer, no? Canadiense, el director. Ten minutitos de corto, per lo que veo. Molt bon curt, de veritat. Però hi ha un que és premi de la crítica d'or al millor curtmetratge i a més, millors efectes especials que a mi, però a més ja l'he vist a dos festivals des de Molins, que és Felgm... A veure com ho dius. Felgm. Felgm. És P-H-E-L-G-M. És un curtmetratge de cargols. I no té nada que ver con la sexualidad de sus protagonistas, no? No son sigles, ¿no, esto? Segur que es una fila. És un curtmetratge, podríem dir-li comèdia surrealista, on només us diré que és un curtmetratge molt curtet. És un curtmetratge de... Tu veus la típica imatge de... sabeu aquests edificis d'oficines grisos, de ciment, que tenen aquest pati interior on la gent va canviant d'oficina, que són gratacels, pràcticament, i que sempre entre gratacels hi ha la típica plaça, placeta del mig. Tu veus a nivell de terra tot de gent que tot de passos, passos, passos, ningú parla, tothom parla per telèfon, tothom desconnectat, i tu vas veient un cargol que va avançant poc a l'epoca, fins que, òbviament, no podia ser d'una altra manera, el xafen. En el moment que el xafen, el tio que el xafen, que està bé, òbviament, el protagonista, es neteja, bueno, següent pas que fa, ja fora de camp, següent pas que fa, un altre cargol, tercer pas que fa, un altre cargol, i fins aquí, la locura màxima, fins on arriba aquest curt. Aquí comença, no? Aquí comença, aquí comença la bolleria. Aquí comença el surrealisme de l'home que no ens topa, a més, ningú, aparentment, et para a veure què passa, no sé, també hi ha una crítica aquí, no?, de tothom a la seva bola, però, és el món dels cargols. El mata caracoles, no? Podríem dir, sí. La traducció és Night of the League in Cargols? Sí, exacte. Com es deia la sèrie aquella? La memoria dels cargols. Saps? Aquí, és un curtmetratge que val molt la pena, ens vencada a tots, a més, té un final èpic. Creo que este corto va a gustar en casa, eh? Hi ha un postcrèdit, èpic, o sigui, una imatge d'aquestes que se't queden al cap i és molt, molt manescut aquest premi de la crítica. Aprofito per dir, premi ideal a ser trencada, és a dir, millor curt català o en català, a la masia de Víctor Català, no Catalina Albert. Estic collons, tio. No Catalina Albert. Ja som el tio Víctor Català. Sí. I, el Meliès d'Argent, que molts cops hem comentat aquí el premi Meliès. Que heu de mentirar de què conyol és, però bueno. No, no pas. No pas. I acabem amb aquest. el Meliès d'Argent va ser O. O. Així. O. O. No OH, com una onomatopeia. No, una O. Per què? I a més, té molt a veure, òbviament, amb el contingut del curt. Jo us explico de què va i vosaltres em dieu a què us recorda, val? És, segons el director, perquè el vaig poder entrevistar allà, parla dels horrors de l'addicció, de tota mena d'addiccions, però és que en el seu cas, la protagonista, el punt de partida és que passa pel carrer i a una paret veu que hi ha la típica paret de Mahó, hi ha un forat rodonet i ella s'obsessiona, acaba posant l'ama dins, però s'obsessiona com molt, és com si el cridés, val? Aquest forat i se'n va i el dia següent, com té ganes de tornar, va cap allà i ja l'han tapat, el forat i llavors li agafa una obsessió com un mono. Llavors ella comença a buscar no dic forats però dic forats o coses circulars. Hòstia, és muy Junji Ito espirales, no? Premio! Premio! Si Junji Ito feia espirals, aquí hi ha cercles i òbviament, si jo vaig veure aquest curt vaig pensar exactament això, Junji Ito fa molt poc que el vam portar amb Uzumaki, i si el vaig entrevistar li vaig fer aquesta pregunta i això és el que ens va dir. Now I'm a huge fan of Junji Ito. Back then, when we created the movie, I didn't know him and while we were editing, my editor was showing me Uzumaki and was telling me about Uzumaki when we started editing the movie, so after we shot it and I fell in love even more than Uzumaki with his short stories, I think he's like one of the best tellers, maybe Stephen King but then Junji Ito might be second for just having like a quick page turner of very intense and creative short stories that will fuck with your brain and still have a message and something important to say. So I really enjoy his work. He wasn't a reference in creating the idea but mood wise now I think with every new project there will be a little bit of Junji Ito in it so I discovered him through my work and now, yeah, either people talk to me about Eraserhead or they talk to me about Junji Ito, yeah. O sigui, imagineu, eh. Per traduir-ho, eh, li vaig preguntar, hosta, em recordo, no sé si era com a referència, Junji Ito, Uzumaki, que a més el vam, és que és la gran empanada, eh, el vam portar aquí fa molt poc, però em va dir, no ho coneixia abans de fer el curt, però sí que el meu guaitó em va dir, oye, pape, echa el vistazo, echa el vistazo, que no sea. Llavors, no és, no, va, va pel camí de les obsessions i de tot això, però, clar, aquí el que diu és, hòstia, jo el tenia molt present, Stephen King, com a gran relator d'històries curtes i d'aquestes històries com molt bizarres i grotesques, però Junji Ito està en segon lloc des que el va conèixer, no? Llavors, realment és un curtmetratge, ara encara no es pot veure, però quan, jo estic en contacte amb el director, de fet me l'ha passat del curtmetratge, però a la que el posi en obert ja el compartirem perquè realment, o el veureu per mi al festival segur. Sí, clar, serà difícil de buscar o a Google, no sé. No, de fet, ho he estat buscant aquí per veure tràilers i és que hi havia alguna història i res, tio, és molt poc comercial aquest títol, eh? I, d'altra banda, aquest tio sonava molt del mateix país de tots aquests, no? Què passa, que Molins de Rei és d'allà? És escandinau aquest tio també o no? Hòstia, mira, no ho he buscat. Tenia un accent molt allà, eh? Sí, sí, sí, tenia un accent. Mira, quan hem fet la gran empada també. O alemany, tenia un punt allà que els alemanys no tenen accent normalment. No ho he buscat. Però realment, a part de curtmetratges, jo també us diré que a nivell de curtmetratges és potser dels més potents a nivell d'any, o sigui, de l'acollida d'aquest any de Terror Molins de curtmetratges és de les més potents. Jo m'ho vaig passar superbé amb totes les projeccions i en curs de tot, però a nivell de pel·lis també. O sigui, ja hem fet un repàs així molt per sobre, però realment, a nivell de pel·lícules crec que ha sigut un molt bon any. Valadell també és un any de rècords també que ha tingut Terror Molins en quant a projeccions, venda d'entrades i tot. A les 12 hores de la marató de la nit es veu que van demanar 900 dònuts i els hi van portar 3.500 o així. Llavors, clar, te'ls donaven de 5 en 5, te'ls fotien a la boca en plan, no, no, s'han d'acabar tots. Toma, llévate-los, por favor, te doy dinero. Llévate-los. I no, no, realment ha sigut una edició molt, molt gran i res, de fet, estan preparant, tot i que aquesta era l'edició, diria 41, estan preparant l'edició 50, però de la marató, perquè recordem que Terror Molins va començar sent una marató de pel·lícules, que crec que era gairebé 24 hores de terror, però que per històries es va haver de parar el festival i es va recuperar al cap d'uns anys que per això Sitges extraoficialment és més, oficialment és més longevo, com li diem això? Edgar, mira, en un renunció. Bueno, porta més anys Sitges oficialment, però extraoficialment és per Molins. Però bueno, un molt bon any de Molins i res, passem a la següent secció. No, no, tenemos que hablar con los organizadores del festival, necesitamos hacer una cobertura de programa pique, directamente, Sitges versus Molins en el mismo programa, pero claro, me tendría que alargar muchísimo la cobertura, pero estaría bien ponerlos en diálogo más allá de las cuatro anécdotas que siempre contamos aquí. Esa, la fe en directa y fe un dead stream, yo creo. Lo ha dicho. Bueno, vamos a ello, ¿no? Vamos al cine, pero con otra música de fondo. Venga. Cinema. Cinema. Cinema. Cinema. Cinema. Cinema. Cinema. Cinema. ¿Esto es Woody Allen? No, no, no, no. Hoy no vamos con Woody Allen, tío. Hoy no vamos ni con Woody Allen ni con Minet in Paris porque esta peli, ahí está, canción, forma parte de la banda sonora de Woody Allen. Mira qué listo soy que no veis la guía. Ya, ya, ya, estoy convencido que así es. Es muy Woody Allen. Que así es, que así es, de hecho sí, es muy Woody Allen, pero agudiza, agudiza tu oído, te darás cuenta de que no es un clarinete, ¿eh? Es un saxo soprano, ¿ves? Lo sabíamos todos aquí. Y de hecho, poca broma porque no es un saxo soprano cualquiera, es Sidney Beckett. Y sí, sí, Sidney Beckett ha salido, o bueno, no es que haya salido, ha puesto música a varias de las pelis de Allen, en este caso como tú decías, la de Minet in Paris, ¿no? Peliculón del 2011, donde sonaba esta canción de Sidney Beckett que es Si tu vois ma mère, de hecho coinciden con las notas, ¿eh? Si tu vois ma mère. Pero, pero, aquí no nos vamos a quedar, con Sidney Beckett sí, pero no con Si tu vois ma mère, porque hoy Beckett nos lleva a Francia, de la mano de otro director, ya es de Bikén, y de otra canción, que enseguida escucharemos, Petite Flor, Petite Flor, Pequeña Flor, aún así, titulada en francés la canción, como ese Si tu vois ma mère, parece que Beckett, que era de Nueva Orleans, tenía cierto amor por titular sus canciones en francés, y de hecho acabó triunfando muchísimo en Francia. Pero, pero no nos vamos con Beckett, nos vamos con el cine, ¿no? Y, y nos vamos con un cineasta además, que está de moda relativamente, ¿no? ¿No sé? Sí, hombre, Santiago Mitre, ¿no te suena? ¿No suena Santiago Mitre? Es el de la vinguda que hay acá. Exacto, ya le, si es famoso que. No, venga, bueno, más que de moda diríamos que, que Mitre ha estrenado dos pelis este año, en el 2022, tienen dos pelis que además me parecen, los dos, las dos muy interesantes, siendo muy diferentes, y, y claro, eso hace que el nombre de Mitre esté sonando bastante este año, pero, pero os diré que era un tío, que tenía hasta este momento, un doku, una pelicular, coral, lo he hecho con varios directores, y solo tres películas de ficción, y la última era del 2017, que por cierto es La Cordillera de, ah, Ricardo Darín. Hostia, vale, vale, entonces es un tío que, que viene sonando, porque además viene estrenando en festivales, ¿Era pute en La Cordillera? Sí, sí, es una peli que había pasado creo que también por Cannes, pero cómo puede ser, ¿no?, que de repente, desde el 2017, durante cuatro o cinco años, eh, nada, y de repente ahora en el 2022, dos. Pues lo vamos a dejar en pausa, luego os lo cuento, pero creo que es importante que veamos las dos películas que ha estrenado, principalmente, de la que no vamos a hablar, o bueno, simplemente vamos a mencionar, que es Argentina 1985, por eso, Mitre, está dando mucho que hablar ahora. Hostia, y se ha marcado en un año dos pelis. Os contaré el por qué, os contaré el por qué. Diremos que las ha estrenado el mismo año, no quiere decir que las haya realizado el mismo año. Ah, vale, vale, vale. Bueno, Argentina 1985, por si no lo habéis visto, thriller político, ¿no?, con ese tono muy argentino, es decir, que, que, que, que se analiza la vida en, en tonos dramáticos y cómicos, ¿no? Es un punto dramedy, pero a la hora de la verdad, no deja de ser un thriller político, un thriller judicial, donde, de nuevo, exacto, protagoniza Darín, ¿no? Y, de hecho, lo que nos habla es de ese juicio que existió en el año 1985, por suerte, en contra de la cúpula militar de la anterior dictadura argentina, ¿no? Es una peli que ahora la tenéis en Amazon, si no la habéis podido ver, en Prime, pero que ganó el Festival Cipresi en Venecia, que ganó el Premio del Público en San Sebastián, y que, de hecho, la han estrenado, la han estrenado en cines aquí, hace dos meses, hace muy poquito, y ahora, en cuestión de días, el 9 de diciembre, van a estrenar esta segunda peli, que es la que hoy nos ocupa, que es Pequeña Flor, o Petit Flor, ¿no? En su título original, como la canción de Beckett. Así que, por favor, Oriol, que suene Petit Flor, de Beckett, mientras hablamos de Pequeña Flor de Mitre. Ahora podrían ver. Maravilloso. Ahora podrían ver, exacto. Sí. Es allò, el ballar señalant, amb el bigotet. Ahora podríamos hacer de Melville Pupó, ¿no? El actor que baila al son de esta canción, que baila y que muere, y que muere, pero no nos anticipemos. Yo ya, la que esta canción, ya no anticipo, pero ya me sale una pulsión. Una pulsión asesina. Una pulsión. Es brutal, es brutal, es brutal. Bueno, la canción y la película. A mí me parece una película que, todo y ser una película menor, y sobre todo comparada con esta de Argentina 1985, ¿no? Que tiene una puesta en escena y una factura, ¿no? Mucho más notable. A mí me parece que dentro de su sencillez, ¿no? Y cierta humildad, es una peli que, en pretensión y en producción, es muy diferente a la película, ¿no? Que os he mencionado, Argentina 1985, pero en calidad se puede equiparar perfectamente. Y aquí creo que encaja muy bien contaros el porqué de ese doble estreno en el año de 2022. Por un, o sea, por una putada en el fondo. Argentina 1985 sí que es un estreno que va, ¿no? Seguido de su realización, pero no la pequeña flor de Mitre. Pequeña flor de Mitre es posterior al 2017 con la cordillera y Ricardo Darín. Es una peli que seguramente se rodó entre el 2018-2019 y parece ser que se tiró cuatro años intentando estrenarla en festivales. Hostia. Y nadie se la cogía. Nadie. Nadie. Y ya llegó incluso como esa suerte de fama, ¿no? En plan, uy, la peli de Mitre, y entonces ya los festivales no la programaban. Hasta hace muy poquito. Claro. Que la programó... Hostia, pero también es raro... Soy el de Argentina 1985. Exacto. Lo tengo una peli. Exacto. Pero también es raro de veure que normalmente los festivals volen molt, y sobretot de quién, así, tocho can y todos aquests, volen molt l'estrena. és a dir, que si era una primicia... Em refereixo que diguin, no, pelis prèvies al 2022 no les volem. M'explico? Llavors també... Pero es una peli que por esa diversidad de géneros que ahora compartiremos y comentaré, como que no la encajaban. Vale. Y principalmente no la encajaban en Argentina. Todo y que es una coproducción de estas, francesa, argentina, bélgica, y hasta España está por ahí, como podéis imaginar por el elenco actoral, que iremos descubriendo poquito a poco, ¿no? Pero bueno, ya vuelvo a insistir. ¡Catala! ¡Catala, Nanu! ¡Catala! Pero bueno, en la coproducción no aparece esto, ¿eh? Vamos allá. Vamos a la película en sí y, como os decía, ¿no? A esa diversidad de géneros porque es mucho más compleja de lo que parece. Es muy poliédrica. Es claramente... Empieza como una comedia, no nos vamos a engañar, pero una comedia con tono negro que vira hacia la comedia romántica en algunos momentos, pero que también coge forma de thriller y poco a poco, ¿no? Esa realidad casi existencial va aflorando hasta un final bastante acertado desde mi punto de vista, pero que ya os digo, ¿no? Que va divagando y va saltando entre argumentos, tramas y subtramas y sobre todo tonos, ¿no? Aunque en una mirada ya en perspectiva yo la veo muy homogénea, ¿no? Como os decía, ¿no? Toca el amor. Podríamos hablar casi de una comedia romántica en algunos momentos, pero para mí lo hace con inteligencia, lo hace con gracia y cierta originalidad, ¿no? Y, coño, sí, sí. Hablamos de que hace poquito que la han estrenado en un festival y que la van a estrenar. Estamos hablando de Sitges. No hablamos de Sitges porque esta es una película que se pudo ver en la sección Novas Visions, que ya te lo hice un poco todo, ¿no? Porque Novas Visions... Perquè també és un contenidor, ¿no? Sí, calaix de sastre. És un calaix de sastre. És una película que jo, per exemple, tu, perquè si ja veus la marca de Sitges ja et pots imaginar, però és una película que jo la vaig veure, o sigui, a ciegas, o sigui, no vaig buscar res, ni gènere, ni res. I clar, òbviament, quan entra el tema et quedes com Ah, vale, que anem per aquí? I sí, perquè hi ha sang a chorros i hi ha gènere fantàstico, com tal, ¿no? Però és curiós, eh? Perquè la película no és, per res del món, els típics... el típic guió, els diàlegs, o sigui, no van per allà. De hecho, sentim un poquitito el argumento para que nos entendáis. Para empezar, és una peli que sucede en Francia, sí, ¿no? pero no... O sea, huye del tópico parisino. Es una peli que sucede, aunque no lo mencionan, bueno, sí, en un momento muy, muy de manera sutil, en Clermont-Ferrand, que es una ciudad... Vaya, vaya. ...del altiplano, del altiplano francés, del medio altiplano francés, creo. Bueno, es una ciudad anodina del interior francés y yo, además, tengo una anécdota. Nunca he estado en esa ciudad, pero conocí una chica de allí, la conocí en Barcelona, había estudiado en París y se volvía para París y cuando le pregunté un poco por su origen, evidentemente, fuimos ganando en confianza y cada vez que me hablaba del Clermont-Ferrand me dibujaba una realidad de la cual querer huir, es decir, yo no quería volver, no quería volver. Yo he estado a Clermont-Ferrand pel festival que fan al festival, es el festival más gran de curs después de Cannes. Es la siguiente cobertura, ¿no? Es el gran mercat de cinema i de curs a Clermont-Ferrand. Llavors, yo vaig estar allà, vaig acampar a un càmping perquè hi havia poca pasta i em vaig llevar a Nevat, o sigui, em vaig llevar que la... Tú no, eh? La tienda de campanya. La tienda de campanya, o sigui, jo vaig obrir els ulls i la tenia un pam del nas, saps? De la neu que havia caigut. Bueno, tú estabas muy concentrado, seguramente. Exacto. Tú estabas muy concentrado. Yo n'anava sota el paraigües de Catalan Flums. Pero aquel que vive o aquel que tiene Clermont-Ferrand en su recuerdo, pues por lo que tengo entendido, y de hecho la película también lo presenta así, es un lugar, bueno, que no... que si te deja un recuerdo, no es para volver. No es para volver. Y es allí donde vive nuestra pareja protagonista. Por un lado, tenemos a un dibujante de cómics argentino, aunque realmente es uruguayo el actor, pero hace de argentino, que está viviendo con su mujer, que no nos deja muy claro a qué se dedica, cuál es su profesión, pero podríamos decir que es una businesswoman, ¿no? Es una tía con mucha labia, con mucha personalidad y carácter. Interpreneur. Sí, ¿no? La cuestión es que ellos dos empiezan en esta ciudad como papás, papás recientes, tienen una pequeña bebé de apenas siete meses, creo que es cuando empieza la película. Él está trabajando para una empresa diseñando su logo y ella es la que está haciendo de mamá coraje en casa, ¿no? Pero es que nada más empezar la película, los turnos cambian completamente, ¿no? Él pasa a cambiar pañales, a preparar biberones, lo hace con cierta gracia, también he de reconocerlo, y ella a trabajar en su lugar. No queda claro exactamente si es en la misma empresa, pero a raíz de una conversación con el jefe que acaba de echarle, seguramente después de entregarle el logo, ella consigue trabajo relacionado con ese jefe, ¿no? Y entonces pasan con lo que comentaba, ¿no? Él a hacer de papá coraje y ella a quejarse de su jefe, continuamente, ¿no? Pero esta realidad, que ya de alguna manera nos va descubriendo ese drama doméstico, pero evidentemente con todos esos tonos de comicidad, que surge muchas veces por este choque de culturas, ¿no? Él como argentino y ella como francesa, viviendo en Francia, que se ve continuamente obligada a hablar en castellano. Exacto. Con un acento que se ría, a más no poder. Exacto, pero a mí es y el gran conflicto que es tío, es un poco más, sinó, tío, habla catalán, ¿no? Pues es como, tío, aprend francés, o sea, tú, estem aquí ya como un poco para siempre. Fot algo, fot algo para el francés, a otras clases, tío. Es una mica nini, o sea, yo creo que a la comida y en la feina una mica ve, ya le va, porque estaba desesperado. Sí, porque no lo vemos dibujar, no de momento. Exacto, pero es un tío que a més ya el veus el personatge que es d'aquests que el punchen y no trae sangre. Es un pusi al ánimo. Sí, exacta, esa es la palabra. Pero bueno, tenemos la comedia, tenemos el drama doméstico, ok, ¿dónde está el thriller? Porque también he hablado de thriller, ¿no? ¿Dónde está esa sangre? ¿Dónde está ese fantástico que hace que Sitges invite a la película? Pues para ello, yo creo que tenemos que hablar de un tercer personaje, el vecino, el gran vecino que es un crack, un vecino acaudalado, una suerte de dandy que está totalmente enamorado del jazz y de los buenos vinos. Es muy snob y es sobre todo muy puntillista con el francés y de nuevo ahí surgen realidades para mí súper cómicas, ¿no? Con el, ¿no? Cómo puntualiza ciertos términos que evidentemente este argentino es incapaz de pronunciar, ¿no? Y yo qué sé, a mí me, a ver, yo que también juego un poco en esa dinámica lingüística a veces a partir de mi profesión como guía, hace que inevitablemente yo acabe encajando, o sea, acabe empatizando mucho con las bromas que se hacen porque sí, me han corregido por travail alguna vez en mi vida, ¿no? Pero ya lo tenemos, ahora solo nos faltaría la comedia romántica, para la comedia romántica necesitamos más personajes, bueno, no sé si lo tenemos, no sé si ha quedado claro a este tío, nuestro protagonista, el argentino que aunque muy pusilánime tiene también una ira contenido, a este tío se lo va cargando todos los jueves, siempre el son de esta canción que estamos escuchando. Es un día de la marmota, es un día de la marmota pero localitzada a casa del veí amb aquesta cançó de fons, o sea, es constante. A mí cuando sento la cançó, ahora cuando ha sonat es perros de Pavlov, un poco, harán ganas de coger un cuchillo o un picayelo. Cuando esta canción de alguna manera parece que hable de lo contrario, de la seducción, de la sensualidad, el título este de pequeña flor, resulta bastante evidente que si es un tema de principios del siglo XX, habla de un amor y no, aquí utilizan, exacto, el Eros nos lo llevamos al Thanatos y está clarísimo nuestro protagonista se dedica a matar a su vecino los jueves de mil maneras, eso sí, al día siguiente el vecino vuelve a ser el Dandy que hemos conocido minutos anteriores. Ok, tenemos estos tres personajes, falta un cuarto, falta un cuarto que creo que ya está en una pista al catalán, al catalán, de hecho no, dejemos que suene o que el espectador en este caso también lo pueda ver a partir del tráiler. Así que Oriol, por favor. El principio es que tú manges lo que hay en la cuillera y no la cuillera. Al principio de esta historia, hay nuestros personajes. ¿Vale? Creo que yo debería ver un psí. Hay algo que está muerto y que hay que resistir. En realidad, supongo que vos demandas quién soy yo. Bonjour, yo habito en la casa de a côté. Ah, no me digas. Sí. ¿Aló? un quartier de plé. ¿Qué haces tú en la vida? No trabajo. Ah, no. Nos decimos trabajo. Trabajo. Trabajo. Trabajo. Trabajo. Trabajo. ¿Qué es eso? Trabajo. Trabajo. Trabajo. Trabajo. Hola. Si no. Tu revienes me voir un de ces jours. Hein, José. A partir de ce jour. Je te va gober un vin d'ici. J'ai envie de le partager avec toi, mon copain. Chaque jeudi. Moi, je vois que t'aimes la vie. Chaque semaine, la perfection. C'est le diable. Allez, mets un petit peu de musique. Comment tu peux être sûr que t'es pas complètement fou? Est-ce que tu as déjà tué? Une histoire de vie, de mort, et peu importe dans quel ordre. Complicado, hein? Espero que aquellos que solo habéis escuchado el tráiler a podés, a habéis captado, no? Es que tú has déjà, no? Tu es, le pregunta, es que ya has asesinado y quien lo pregunta en el tráiler es ese catalán que veníamos hablando. David Linova. David Linova. Porque sí, la película sabe jugar con ese choque lingüístico entre francés y castellano, pero también el catalán aparece en algunos movimientos y aparece de sí, del grande y del gran actorazo Sergi López, que bueno, es de esos actores que es Sergi López al final muchas veces. Es él. Que esté en un sitio Sergi López hace que ese sitio mole. Sí, ya está. Sí, es así. No vamos a decir que es el actor más camaleónico. No, para nada. Pues es el más afrancesado. Eso sí. De los catalanes que tenemos, sí, sin lugar a dudas. De hecho, es una suerte de gurú en la película. Sí. Es un psicólogo. Tú has hablado antes de, lo has mencionado, ¿no? Mientras sonaba el tráiler, como el vecino era el profesor de francés de este protagonista argentino. Es que se te fijas. Pero en el fondo es su terapeuta. Es su terapeuta. Es su terapeuta mientras Sergi López es el terapeuta de su mujer. Porque hay algo en la película, que lo he mencionado antes, de existencial, ¿no? Huyendo de lo más tópico. Es una película que en cierto modo aborda las terapias. Hostia, y que el director sea argentino y que el actor protagonista, un uruguay, pretendiendo ser argentino, lo justifica, ¿no? De hecho, no. Es que es una adaptación de una novela argentina. Sí, el escritor se llama Yossi Jabilio. No he leído absolutamente nada de él. No es ni mucho menos su primera novela. Tiene una novela que se llama Estocolmo, otra Paraísos, Previas, La Serenidad, y en el 2015 Pequeña Flor. Y Pequeña Flor es la que han adaptado en el cine. Pero es interesante ver que este escritor estudió filosofía, música y también cine. Ah. Y de alguna manera hay elementos... Sí que escribo ya muy... El elemento musical ya debe estar en la novela. Es inevitable, ¿no? Bueno, y una cosa que para el tráiler potser s'ha intuït pero es una película on hi ha... Que això també es molt de llibre, diguéssim. Hi ha una narració en off que aquí es el protagonista real de la película. Exacto. Es el asesinado. El vecino. El vecino de l'alcalde. El vecino de l'alcalde. Sí, porque aquí tenemos claramente cuatro... Ahí vas, hay una secundaria a la que le sacan muy poco provecho, pero realmente hay dos protagonistas pero son cuatro actores principales, ¿no? Tenemos al uruguayo Daniel Heldner, Abimala Pons, que es la francesa que es su mujer, Sergi López como terapeuta o gurú y Melville Poupot que es esta voz en off, que es ese dandy y que es, joder, el protagonista del Lawrence Anyways, que no sé si habéis visto esa película, pero me parece una obra maestra. Es buenísima. Y él es precisamente quien hace, ¿no? Además de... Hostia, no había que igual. Además de su director que sea una obra maestra. Melville Poupot es un actorazo. Hostia, no había que igual que era para mí la milla película del Xavier Dolan. Sí, el Xavier Dolan. Sí, después iría Mami para mí, pero a cierta distancia. A mí me parece que Lawrence Anyway es alucinante. Y Melville Poupot de nuevo, ¿no? Es como una suerte de Sergi López desde la elegancia que solo con su presencia hace que la peli funcione. Perquè el Sergi López, si yo siempre me l'imagino actuando con una camisa de flores oberta. oberta. Saps? Ensenyant la... Echo sale. I amb una greu de caravaca. Sí, sí, però sempre, en les pelis sempre hi ha aquest punt, inclús jo recordo quan els Gaudí de l'any de la pandèmia el tio videotrucada al sofà de casa borratxo que quan no l'hi van donar va començar amb... El tio amb la camisa oberta però rollo d'estar per casa. És el que es diu aquí d'estar per casa, no? El pajassot. A mi em crida molt l'atenció a nivell interpretatiu ara que diu això dels dos personatges externs que així com els protes tant ell com la dona són naturalistes, intimistes i tal, tenim la contrapassació dels altres dos que són... Estriònics. Estriònics. Totalment. Tant un com l'altre són exagerats amb el que estàs veient amb la relació que tenen i a mi ara deies tu el francès, el veí, és el terapeuta d'ell i el Sergi López el d'ella. Jo crec que no, jo crec que el Sergi López també és terapeuta d'ell. Jo me'ls imagino una mica com el seny i la rauxa. Bueno, hi ha una terapia de xoc. Això ho deixarem a dir. Per una part l'orracional que li diu el veí i per una altra part el te voy a generar odio, te voy a generar celos, te voy a generar bajas passiones. Totalment, no, no, estàs totalment en el cert. El que passa és que sí que és cert que aquesta reflexió la fas amb la pel·lícula ja vista, com a introducció d'alguna manera juga a que vas veient a poc a poc, perquè al principi tampoc és que el veí el vegis com un terapeuta, però a poc a poc vas veient que hi ha alguna qüestió relacionada amb la teràpia envers el veí i, o sigui, el protagonista vull dir i d'altra banda tens aquesta teràpia que s'origina perquè ell arriba a aquesta pel·lícula com el terapeuta inicialment de la parella i finalment només és ella que entra en contacte amb la màgia d'aquesta psicologia o teràpia que té el Sergi López. Però estoy totalmente d'acord contigo des de la perspectiva en la que estos dos personajes tan radicals el que busquen és d'alguna manera dinamitar las personalidades de ambos personajes pero al final es cierto que el protagonismo recae en él en el dibujante de cómics argentino ella que es la coprotagonista sí que es cierto que va perdiendo esa presencia sobre todo en el arco temporal que tenemos que vivir con el protagonista y que llegará y que está relacionado con esas muertes y con esas terapias y hostia a mí es una peli que me ha encantado que me ha o sea no voy a decir que es una feel good movie pero a mí me ha dejado en plan súper feliciano después de verla tiene muerte evidentemente y tiene sangre pero tiene cómic sí no no da paso hay imágenes es que son dos personajes de TVO Donald By como son personajes de TVO bueno después no fuéramos spoilers porque después sí sí sí pero es cierto que en el fondo podrían perfectamente plantearse no como una adaptación de una novela sino como la adaptación de un cómic podría ser de hecho yo estaba viendo la peli y pensaba que era una adaptación de un cómic sobre todo cuando no pasa nada sí veremos dibujar al protagonista y veremos sus propias imágenes ya veréis vosotros cuándo sobre todo porque al final porque cap dibuixando cómic parla de él mai de la vida y no tenemos aquí un Paco Roca a España que no parla de la puta vida de hecho es muy interesante también ver como la que parece la trama principal que es hostia las muertes y el porqué de ese loop acaba siendo la subtrama de una trama en la que acaban formando parte ya todos los otros personajes originalmente tú y sobre todo cuando ves el tráiler o cuando puede que estéis escuchando esta sección diréis hostia ya me han destrozado la peli pero todo lo contrario porque esto que inicialmente se origina como la pregunta única de la película es algo totalmente secundario que nos ayudará a entender el devenir de este personaje piezas de un puzle que al final acaban montando exacto oye y como os decía al principio muy heterogéneo si mires en detalle pero en perspectiva ciertamente homogéneo a mi me lo ha parecido estreno como os decía del 9 de diciembre seguramente cuando se escuchen en enero ya no se han estrenado pero pero que es una película que se estrenó en abril en Francia que ya os dije que no que pasó por Sitges en octubre y que en el fondo esperemos que siga dando que hablar y que se acabe sumando a Argentina 1985 en Prime aunque como os decía al principio son pelis realmente en las antípodas si si si en las antípodas en las antípodas bueno fem una agenda rapideta si por favor venga a ver que es cou que es cou que es cou que es cou va muy bien con el jazz en el fondo bueno pues como os decía insisto porque sé que hay algunos que solo escucháis la agenda que es lo más importante que la exportem a part tenemos 9 de diciembre esta película pero es que ahora y justo hoy que se suponía que veníamos a hablar de musicales aunque no tan mortuorios como estos en el fondo Inuo que es una peli que también pasó por Sitges una película de animación que os comenté que rescataba una suerte de trovador del medievo japonés pero con la modernidad que le caracteriza al director y al dibujante Masayaki Yuasa seguro que os suena pasa que por nombres siempre es difícil cazarlos pero a la que hablamos de las películas siempre dices hostia sí es Nighty Short Girl on Walk esta también seguro que la has visto ¿no? ¿Has visto? Hay muchas películas de él que puede que hayáis visto y esta sí que es realmente un musical ahora muerte muerte sí un poquito de muerte también hay bueno pero algún día que haurem de fer oficialmente un programa de musicals que no creo que no lo han fet mai bueno ya lo farem entonces ya miraremos còmic musical serà una mica difícil potser pero ya lo trobarem pero por ejemplo eso en cinema pero después también hay videojocs que el porten poc en el sentido de estrenas pero es que venimos de la gran estrena que es God of War Ragnarok la segunda parte de aquella parte del reboot que van hacer de los videojocs de Kratos con toda la penyuki en el Olimpo y como va arrencando los capes de los déos diguéssim pues en aquel cop es la segunda parte obviamente y no queda mucho para los Game Awards por cierto es el final de los años vas ahí sacando la patita sí sí sí bueno de fe creo que es deu ser el 9 de desembre también es por ahí sí sí sí exacte porque todos sabemos que los Game Awards els Oscars són els Game Awards del cinema ja ho sabíem de hecho no estamos llegando al 9 de diciembre ah más más no no no que dic que ha sortit aquest videojoc que ho està patant que te cagues però ara surt un altre d'aquests no sé si tan totxo però sí que molt esperat que és dels mateixos creadors de Dead Space que potser us sona Dead Space és uns videojocs de terror d'aquests de supervivència a l'espai i hi ha molts directors que han volgut adaptar aquest videojoc de moment crec que no s'ha fet com mínim bé doncs els mateixos ara fan de Calisto Protocol no Jalisco Jalisco Jalisco però que també és la mateixa dinàmica de Dead Space o sigui que serà terror a més nova generació Playstation 5 o sigui jo crec que serà i aquest sí que jo li tinc bastantes ganes mira que et diré que inclús potser més que God of War hòstia jo pensava que ja l'havíem dejado esto de los videojocs que ja havíem adonat jo pensava que ja no no no perquè mira no lo voy a abordar des de la perspectiva de la madurez perquè jodida o sigui he visto hoy Mantícora vamos a descobrir mucho más però tú l'has visto també home i és peliculón i és peliculón i és també estreno del 9 de diciembre mira Mantícora algun dia podríem mira ho pots portar pels Game Awards no no de hecho perquè té molt la veura o sigui algo que que creo que además lo hemos comentado te diría que acercándose el final del año de entre mi top 5 están dos o tres películas de producción española Mantícora está y Asbestas por supuesto Asbestas y de hecho está bueno quizás no todo el mundo está de acuerdo pero está la del Serra que aunque es producción francesa no puede ser un director catalán entonces joder estamos hablando de un muy buen cine producción de ciñe podríamos hablar de ciñe y además estaba en discusión muchas veces nuestra apuesta por Asbestas en contraposición de Alcarrás o Cinco Lobitos que me parece que es buenísima también pero quiero decir que hay mucho material de cine producción de La Casa vamos a decir y que estamos a final de año pero es que acordémonos que a principios de año estrenó Rodrigo Cortés El amor en su lugar no la he visto para mí está en el top 5 de las mejores películas abans de acabar el año Aurín intenta hacer un top yo creo un programa de tops pero más allá del top poner en diálogo todo este cine español que joder es que siempre tenemos la mirada puesta fuera de las fronteras y cada vez más sobre todo yo viendo mis números de Film Affinity haciendo balance en Film Affinity y digo joder te pones la visera de contable ¡Epaña! ¡Epaña! ¡Venga! ¡Viva el cine español! ¡Agui que he jugado a España! ¡Agui que no te hiciste ni puta idea! Esto fuera Fútbol no menos mal los videojuegos aún Pecarios no y fútbol no Bueno vale pues ya os alzamos un buen programa hauríem de mirar que pero seguramente podríamos incluso convidar el Ferran y hablar de Game Awards y hacer un programa de una mica en órbita de videojocs que aporten massa de cinema Yo pensaba que estaba pensando lo contrario vale pues entonces vamos a poner a criticar al Carras en contraposición ese melón ese melón está pendiente ese melón hay que abrirlo pero pero eso es yo creo que es más de cara al gener cuando se apropi Gaudí y Goya sí sí sí yo os digo yo firmaría per cobrir Game Awards que es ya y vosotros ya mireu si m'enticora o lo que sea oye Ari por favor festivales molt bé doncs ens veiem en el proper programa si el que sigui d'acord vinga adeu la propera la ràdio de Sant Junts 98.1 It's a rainy night and it's over Tears are gonna fall any minute now and I know that it's you I gotta get over I know I do but I don't know how I pretend that I'm in control now I'll fall apart till I walk away and I say to myself I'm gonna be stronger I tell myself it's better this way You can't see tears in the rain No matter how hard you try You'll never see it stay Only the rain and fire You can't see tears in the rain So as we're saying goodbye So as we're saying goodbye Yes I'll be crying in vain Cause you can't see tears The time has come I'm letting go now I put it all behind me And just turn the pain And just turn the pain And I'm letting you believe That it don't matter That it don't matter You'll never see it You'll never see it It's all the charade Oh You can't see tears In the rain No matter how hard you try No matter how hard you try No matter how hard you try You'll never see anything Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit