Empanada Cultural del 3/12/2022 — Terror Molins: música, famílies i terror incòmode — Speak No Evil, Soft & Quiet, Sick of Myself, Terrifier 2 i ‘Petite Flor’ de Mitre

Visió general

Episodi dedicat al Terror Molins (leitmotiv: “terror musical”) i a com la música i l’harmonia dialoguen amb la família… sovint a través del seu contrari: el caos, la incomoditat i la crueltat. A més, cobertura especial de ‘Petite Flor’ (Santiago Mitre) i agenda d’estrenes.

"La música ens porta records... i avui també ens porta al terror incòmode"

Idees clau

• Leitmotiv oficial: terror musical (amb icones com Rocky Horror).

• Leitmotiv real de l’edició: “terror incòmode” — obres que treballen la tensió moral i psicològica més que el gore o el jumpscare.

• Sitges vs. Molins: públic fidel, estrenes que circulen entre festivals i un any molt potent a nivell de programació (llargmetratges i curts).

Pel·lícules destacades de Terror Molins

Speak No Evil (Guanyadora secció oficial)

Terror psicològic d’alta incomoditat: una parella accepta la invitació d’uns coneguts per passar uns dies a casa seva i entra en una espiral d’ansietat social, passivitat moral i violència (sobretot verbal).

• No és gore: la violència principal és de context, límits i humiliació.

• Construcció a foc lent amb una escena final d’un cruelt realisme que impacta.

"És una pel·lícula que et deixa fet caldo"

"No hi ha monstres: és terror psicològic"

Soft & Quiet (Premis: Millor pel·lícula, Millor guió, Premi del públic — Being Different)

Una òpera prima rodada en pla seqüència que comença com una trobada quotidiana i destapa el pastís fins a un crescendo d’hostilitat i crueltat.

• Estructura en temps real; canvis d’espais i to que no donen treva.

• Remarca la dinàmica de grup i l’efecte contagi d’idees extremistes (sense espòilers).

Sick of Myself (Millor interpretació — Being Different)

Comèdia negra noruega sobre l’ego i el narcisisme en l’era dels followers: una jove s’autoindueix desfiguracions per atraure atenció i capital social.

• Sàtira ferotge de l’art postmodern, les relacions tòxiques i la validació en xarxes.

• Energia de “nova carn” en un clímax visualment potent.

Terrifier 2 (Bloody Madness — Millors efectes especials)

El retorn triomfal del slasher icònic Art the Clown amb 140 minuts d’efectes pràctics i imaginari grotesc i festiu.

• Pressupost modest, gran rendiment en taquilla i ovacions a sala.

• Recupera el carisma del monstre a l’era del terror psicològic.

Curtmetratges

• 10-33: terror fora de camp en un lavabo de cinema durant un tiroteig; el so és l’arma principal de la tensió.

• Phelgm (P-H-E-L-G-M): surrealisme amb cargols i crítica a l’alienació urbana; final i postcrèdit memorables.

• O (Meliès d’Argent): al·legoria d’addicció i obsessions a través de forats i cercles; vibe Junji Ito (Uzumaki) reconegut pel mateix director a posteriori.

Balance del festival

Any de rècords en projeccions i públic; ambient de comunitat (“terror incòmode” com a fil conductor) i anècdotes de marató. Molins es consolida com a espai on el públic respon i on estrenes troben vida més enllà de Sitges.

‘Petite Flor (Pequeña Flor)’ — Santiago Mitre

Comèdia negra romàntica amb thriller existencial sota el leitmotiv del jazz (Sidney Bechet) i el magnetisme de la cançó “Petite Fleur”. Ambientada a Clermont-Ferrand, juga amb idiomes (français, castellà, català) i trenca tòpics.

Context i producció

• Any Mitre: també estrena Argentina, 1985; ‘Petite Flor’ va patir retards de programació (rodatge anterior, estrena tardana en festivals).

• Passa per Sitges (Novas Visions) i arriba a sales (9 de desembre).

Trama (sense espòilers crítics)

• Parella mixta: ell, dibuixant argentí que es queda a casa amb el nadó; ella, francesa que impulsa la carrera professional.

• El veí dandy i melòman (narrador en off) esdevé catalitzador de la història; els dijous, a ritme de “Petite Fleur”, ell l’assassina de maneres variades… i l’endemà tot es “reseteja”.

• Sergi López interpreta un terapeuta que, en paral·lel al veí, modela un doble itinerari terapèutic per a la parella.

Temes

• Eros vs. Tànatos: seducció musical convertida en pulsió letal.

• Xoc cultural i de gènere: masculinitat desubicada, rols domèstics i treball.

• Narració polièdrica: alterna comèdia negra, romanç, thriller i subtext existencial; homogènia en perspectiva.

• Basada en una novel·la argentina (2015).

"Una història de vida i de mort, i tant se val en quin ordre"

Per què funciona

• Idea alta (loop homicida amb música) al servei d’un retrat de personatges.

• Quatre pilars interpretatius (Daniel Hendler, Vimala Pons, Melvil Poupaud, Sergi López) i to juganer amb l’idioma.

• Menor en producció, però gran en solvència i originalitat.

Agenda

• Cinema: ‘Petite Flor’ (9/12), ‘Inu-Oh’ (animació musical de Masaaki Yuasa), ‘Mantícora’ (Sorogoyen) i bon any del cinema espanyol (As bestas, etc.).

• Videojocs: God of War: Ragnarök i The Callisto Protocol (horror espacial) com a grans llançaments.