Empanada Cultural del 23/2/2023 — Terrorisme, cultura i memòria: Charlie Hebdo, Bataclan i la llibertat d’expressió — del còmic “Seguir dibuixant” al film “Un año, una noche” i tres propostes musicals (Saccades, Maloya, Blueblue)

Visió general

• Episodi temàtic dedicat al terrorisme i a com la cultura n’articula el relat, el dol i la memòria. Des del trauma de Charlie Hebdo i Bataclan fins a la censura i la llibertat d’expressió a casa nostra.

• Punt de partida editorial: el terror com a eina de control versus caos, i el paper de la cultura per metabolitzar l’horror.

“El horror tiene una cara… Y debes hacer del horror tu amigo.”

Idees clau

• El terror té moltes cares: del jihadisme a la censura, passant per la memòria de conflictes com ETA/GAL o el cas Aldo Moro.
• La cultura com a teràpia i testimoni: còmic, cinema i música aborden trauma, memòria i identitat sense espectacularitzar la violència.
• Llibertat d’expressió: recorregut per casos paradigmàtics (El Papus, El Jueves, Mongolia, TV3, Rubianes) i els seus límits, contradiccions i conseqüències.

Còmics — “Seguir dibuixant” (Coco) i Charlie Hebdo

L’obra i el context

• Títol: Seguir dibuixant (fr. “Dessiner encore”).
• Autora: Coco (Corinne Rey), dibuixant de Charlie Hebdo i supervivent de l’atac del 7/1/2015.
• Publicació: França (2021) i traducció a Espanya (2022, Bang Ediciones).
• Marc històric: atemptat amb 12 morts aquell dia i víctimes posteriors (total 17), arrel de caricatures de Mahoma.

Què explica i com ho fa

• Relat en primera persona del trauma: culpa del supervivent, teràpia, estrès posttraumàtic, ambiciosa profunditat filosòfica i emocional.
• Estil visual: traç senzill de tira satírica combinat amb irrupcions de color aquarel·lat i fosos a negre que materialitzen memòria fragmentada i onírica.
• To: entre la sàtira pròpia de Charlie Hebdo i el pes de l’horror; no melodramàtic, sinó lluitant per “seguir dibuixant” com a dic de contenció contra l’absurd.

Llibertat d’expressió — casos i fronteres (Espanya i Catalunya)

Revista i premsa satírica

• El Papus (1977): atemptat de la triple A (extrema dreta) per una portada; antecedent clau de violència contra la sàtira.
• El Jueves (2007): portada requisada (prínceps i “xec-nadó”); ruptura editorial i naixement d’Orgullo y Satisfacción.
• Mongolia: portades polèmiques (Casa Reial, religió), i cas Ortega Cano (judicialització i costos).

Televisió i humor

• TV3: polèmiques i censura (gags a Bricoheroes/Està Passant, cas Zona Franca-Manel Vidal), antecedents (Persones Humanes, Plats Bruts).
• Pepe Rubianes: símbol del xoc entre humor i política.

“La unitat d’Espanya… [Rubianes fa una invectiva explícita i iconoclasta]”

• Reflexió final: aplaudim la llibertat d’expressió en abstracte, però en la pràctica s’hi posen límits selectius; la sàtira també incomoda quan apunta al poder de torn.

Cinema — “Un año, una noche” (Isaki Lacuesta) i el trauma de Bataclan

La pel·lícula

• Títol: Un año, una noche (2022). Direcció: Isaki Lacuesta; guió amb Isa Campo i Fran Araújo.
• Base literària: “Paz, amor y death metal” de Ramón González (víctima i testimoni), relectura no mimètica en pantalla.
• Context: atemptats de París 2015 (S. Bataclan). El film segueix un any de dol d’una parella després d’“una nit” determinant.

Enfoc i llenguatge

• Clau: no és cinema de terror ni thriller; és drama sensorial sobre memòria, por i identitat.
• Ètica de la representació: evita cosificar la violència; terroristes fora de focus o en reflexos; se centra en la experiència de la víctima.
• Escriptura i muntatge: memòria fragmentada, sons intrusius i muntatge altern per mostrar records contradictoris entre la parella.
• Repartiment: Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart; cameos propers al públic: Quim Gutiérrez, Natalia de Molina, C. Tangana, Enric Auquer.
• Premis: destacada als Gaudí (so, muntatge, música de Raül Refree). Disponibilitat: sales independents i pas a Movistar Plus.

“Una pel·lícula no s’ha de consumir; s’ha de consumar, com l’amor.” — Isaki Lacuesta

Música — 3 discos per pensar el terror, el cos i la memòria

1) Rian Treanor & Ocen James — “Saccades” (2023, Nyege Nyege Tapes)

• Col·laboració entre electrònica experimental (Treanor) i tradició acholi d’Uganda (Ocen James, mestre del violí d’una sola corda).
• Concepte: saccades (sacades oculars) com a polirritmia i salts microperceptius. Simbiosi digital-analògica: modelatge físic del adungu (arpa) per dialogar amb el rigi rigi.
• So: percussió trencada, síncopes vertiginoses, textures inèdites. Un xoc sensorial que incomoda i fascina.

2) Jako Maron — “The Electro Maloya Experiments of Jako Maron” (2018/2023, Nyege Nyege Tapes)

• Des de La Reunión: el maloya (cants i ritmes d’origen esclau de plantacions de sucre, s. XVII) filtrat amb sintetitzadors modulars.
• Història viva: de rituals d’ancestres a protesta (anys 60), a censura (associacions amb el comunisme), avui reimaginat en clau dance/electrònica hipnòtica.
• So: loops trance, base rítmica poderosa, misticisme i catarsi col·lectiva.

3) Sam Gendel — “Blueblue” (2023, The Living Records)

• Jazz “leftfield” íntim i mercurial; 14 peces que dialoguen amb patrons del sashiko (bordat japonès).
• Gravació: estudi flotant en un afluent del riu Columbia (Oregon), amb pols rítmic orgànic que impregna el disc.
• So i clima: crepuscular permanent, nostàlgia i introspecció; guitarra i electrònica subtils al servei de l’atmosfera.

Altres temes i recomanacions (Agenda)

• Cinema: Ant-Man and the Wasp: Quantumania; Almas en pena de Inisherin (McDonagh); Oro puro (Reingold) de Fatih Akin; Joyland; El triángulo de la tristeza (Östlund).
• Sèries: The Last of Us (HBO) — renovada; Apagón (creació coral amb episodi de Lacuesta).
• Apunts editorials: Esterno Notte (Marco Bellocchio) sobre el segrest d’Aldo Moro i el paper de l’Estat.

Conclusió

• La conversa traça un fil comú: fer intel·ligible l’horror sense convertir-lo en espectacle. Còmic, cinema i música esdevenen espais de memòria, crítica i cura.
• El debat sobre llibertat d’expressió continua obert: la cultura convoca disensos, però també antídots contra la por i l’oblit.