#105 - La Magui Castillo, una dona activista pels drets humans i el teatre com a eina de mobilització

Passem 17 minuts de les 11. Estem escoltant 98.1 FM al magazine de matins la Rambla. Ara passarem a fer l'entrevista del dia que també la podeu seguir pel canal de Youtube i saludem a les nostres convidades d'avui, són la Maria Josep Molina, membre de la Junta de l'entitat Sant Just Solidari i també la Costi Rubió, membre també de l'entitat. Hola, molt bon dia a les dues, què tal? Bon dia, molt bé, bon dia i gràcies per convidar'ns-e. Bé, doncs parlem de col·lectius que necessiten ajuda, suport econòmic, estructural, educatiu, sanitari. La setmana vinent, el 21 de novembre, a la seu de Sant Just Solidari, a l'equipament de les escoles, prepareu una xerrada entre dues dones nicaragüenques exiliades. Comenteu-nos una mica quin és el context o per què s'ha gestat aquesta trobada, quin projecte hi ha al darrere. Doncs aquesta conversa que hem muntat a Sant Just Solidari dins el marc de novembre a Lila ens va semblar interessant perquè sovint, jo diria que els mitjans moltes vegades donen la visió molt derrotista i finalista, però no donen la visió de construcció, de procés, de camí, d'acompanyament. I nosaltres pensem que, amb tant la costa com ja hem treballat aquest tema dins l'entitat nostra Sant Just Solidari, ens semblava bo poder sentir dues vivències, no solament particulars, sinó que ell és ressò de les dones, tant de Costa Rica, que han fugit de Nicaragua, com aquesta nicaragüense està a Catalunya, concretament ara a Barcelona, està fent el seu treball des d'aquí, connectada molt a Nicaragua i ara a Costa Rica. I com que la mare José ha dit molt bé que està en el marc del 25 de novembre, que és el dia contra les violències envers les dones o les violències masclistes, que a mi m'agrada dir perquè són més específiques, doncs volien centrar-nos en aquest tema majoritàriament de la violència que pateixen unes dones que estan en situació d'exili forçós, és a dir, no han marxat perquè han volgut ser de la seva pàtria, sinó que han hagut de sortir perquè estan perseguides pel su activisme, per su professionalitat i per su manera de defender-hi, de viure. I el que volíem era parlar amb elles, que la gent les vegi i que capti les seves vivències des d'aquest punt de vista. Aquí a Sant Just ens arriben les notícies... Determinades. Sí, i tallades i no personalitzades. L'exili de les dones de Nicaragua ara mateix és un dels temes cap dalt per Sant Just Solidari. Us volia preguntar el context d'aquestes dones, l'Acosti ja ens ha fet una mica d'avançament. Són dones que han hagut de marxar de Nicaragua d'agut al règim actual de Daniel Ortega i Rosario Murillo. Per quins vots hi estan sent perseguides? Elles són activistes, són persones que estan defensant els drets humans. Elles no solament són les dones, però les dones són víctimes d'arrestar una família o deixar una família enrere. Les conseqüències també a l'home, evidentment, però en aquest cas veiem que les majors dinàmiques han estat les dones, les que han fugit. Totes elles eren professionals en l'àmbit de la comunicació, en l'àmbit de la sanitat, en l'àmbit de la cooperació. Dones moltes d'elles amb la seva professió. És a dir, que a part d'activistes, elles també... Sí, per exemple, hi ha hagut moltes ONGs que han hagut de tancar. Aquestes ONGs eren en defensa de la població, en defensa dels drets humans, en defensa del treball digne de les dones, de les lleis per defensar la vora... Bueno, hi ha tot un moviment i van haver de fugir. Algunes estan a Costa Rica, la majoria, perquè és a la frontera, a Micaragua, i altres estan a Estats Units, que hi ha molts utilitats homes que les van desplaçar a Estats Units directament sense donar opció de la presó, a Estats Units sense donar opció a cap acompanyament familiar. De fet, va ser un destierro, que diuen, i després també a Catalunya, a Espanya, també, estem parlant de molta gent que està sortint. Diríem que bàsicament és això. Estem parlant d'aquestes dues dones exiliades en concret, perquè seran les que estaran fent aquesta conversa el dia 21. Qui són aquestes dones? Una ja la coneixem potser una mica més, perquè sí que ha estat aquí a Sant Just, també inclús a la ràdio, algun cop hem parlat amb ella, que és la Wendy Quintero, però per a la gent que ens estigui escoltant i que no conegui una mica el seu perfil, parlem-nos una mica d'elles. Qui són? Jo presento la Magui, la Magui Castillo és una nicaragüense que està vivint ara a Barcelona, que va venir molt jove, el 2018 es va desplaçar, el 2018 va ser una crisi política i social molt gran a Nicaragua, i concretament a Camoa, perquè aquesta dona jove, molt dinàmica, estava molt vinculada als moviments activistes feministes en defensa de les dones, hi ha situacions molt frapants, que ella mateix ens explica ara el dia 21, que és d'Estelí. Llavors aquesta dona ha vingut i nosaltres la vam conèixer arreu de trobades que fem aquí amb gent nicaragüenga, i li vam demanar que vingués, o sigui, ella ha estat aquí al Casal de Joves, va venir i ens va fer una xerrada molt interessant, i li vam dir si volia venir, Hi ha un baula que parla d'ella, de la Magui Castillo, un baula que és la revista de Sant Just Solidari que publica periòdicament, i és una dona molt activa i és defensora dels drets humans, i també és interessant perquè vincula la seva queixa social i política a través del teatre, i el teatre el que fa és mobilitzar moviments de dones, moviments que aquí, en aquests moments, que acompanyen dolts, que acompanyen maneres de gestionar la violència que estan patint, la prohibició als papers, la prohibició de fer certes coses, i ella fa aquest acompanyament i és feminista i activista en aquest camp. I per altra banda... La Huen de Quintero, com bé has dit, ja la coneixem més a Sant Just, perquè ja ha vingut diverses vegades, i perquè, a més a més, el coneixement que hem trobat, ella defensa, és una defensora dels drets humans, i a Nicaragua, quan estava allà, anava pels països. I per una relació personal que ella tenia, va conèixer a Camoapa, i llavors va conèixer Sant Just Solida, i a partir d'aquí, tant des de Nicaragua abans, com ara després, quan ha hagut de marxar, és periodista i va ser una de les primeres que va haver de marxar, que primer va anar a Miami, a Costa Rica, a Sant José. I per això, perquè era una activista també feminista, i a més a més, defensora dels drets humans, va ser de les primeres perseguides, i llavors va marxar. I la seva feina a Sant José està en treballar per donar suport, a altres dones de diferents professions, perquè hi ha emprenedores, hi ha periodistes, hi ha ensenyants, hi ha de tot tipus de dones que han marxat a Sant José. I entre elles hi ha algunes que per sobreviure estan creant un grup de dones emprenedores per fer negocis, per poder sobreviure. I la seva feina acompanya amb aquestes dones. I també voldríem recordar a la Marc Companys, que és una veïna nostra, que treballa també des d'allà, perquè ella està a Centroamèrica, treballa allà, i estan acompanyant-se. I elles són les que ens posen en contacte a Sant José Lleidari de tot el procés, de tot el projecte que fem. De fet, la Wendy és la nostra contrapart des de Sant José Lleidari. Sempre tenim clar que els projectes tenen sentit quan es poden treballar des de forma local. I sempre que la referència sigui des de les necessitats reals i des de la gestió real i dels recursos d'allà, i llavors el que fa la Wendy és això, és la nostra contrapart, i és el que treballa allà, coordinades amb la Marc, que fa el suport des del territori, i nosaltres des d'aquí. Hi ha un teixit per treballar aquest projecte. Està tot molt vinculat. Sí, perquè pensem que si les coses tenen èxit és perquè estan ben treballades. Fa dos anys d'aquest projecte, encara falta cohesionar-se, treballar-s'hi més. I esperem que sigui temporal. Temporal, clar. Que en algun moment puguin tornar. Això és molt important, que és el que tenim normalment en present. La casuística d'aquest projecte, a diferència dels altres, per exemple, quan fèiem aliances, ells estan fent feina. La Casa de la Mujer està funcionant, però no des de l'acompanyament nostre. Però hi som, com a germans. Podríem dir que caminen sols aquests projectes, però que vosaltres hi sou una mica al darrere. Hi som. En quan no podem gestionar certes coses concretes, perquè ens han vetat, ens va fer fora, com moltes altres ONGs, com Orfam, com Fons Català de Cooperació... Fas-ho, encara es continua. La persecució que hi ha, els professionals privats, etcètera. I et deia això perquè... Perquè em deies que hi havia alguns projectes. Sí, t'explico. Hi havia una perspectiva llarga. I sempre millorant, canviant... Noves iniciatives. Què passa aquí? Primer, estem en una situació d'exili, de temporalitat, amb molta fructuació de personal, de gent que se'n va, que torna, situacions que viuen que finalment exilien perquè al millor se'n va anar a Miami, perquè un familiar els crida, però després en ve un altre. Cohesionar un projecte així, amb aquesta volabilitat, que és com construir des d'una sorra moguda, que costa a vegades afiançar. I això. I des de situacions... Afegeixo. Perquè moltes d'aquestes dones, algunes d'aquestes dones tenen papers que aconseguen l'estàtua de refugiades, però altres no. I que estan pendents constantment intentant aconseguir aquesta documentació per sobreviure. Per tant, és això. Estan amb molta precarietat laboral entre cometes il·legals, encara estan en procés, que moltes potser no ho aconseguiran. Es pregunten què faran si no els hi aconsegueixen. Aquest projecte és el que té de nom les Ihas del Maís? Us vam veure amb una carpa a Sant Jura el carrer explicant tot aquest projecte, l'exiliació d'aquestes dones... A veure, Ihas del Maís per què? No és que vagi a anar a cultivar el blademoro, però sí que és veritat que elles es consideren areves del seu territori. És com si se'n portessin el seu territori en un altre lloc, en Costa Rica. I llavors, algunes eren també camperoles, i com que l'esperit, diguéssim, s'autodominaven Ihas del Maís. I hi ha també un grup que es diu Les Pinyoleres. Les Pinyoleres és un grup que també s'ha constituït més gran que Ihas del Maís, que engloba moltes altres dones. Hi ha molt moviment, perquè les dones no paren de treballar, de buscar, de tal. Com les ajudeu des de Sant Jura Solidari? Quin és el vostre suport, exactament? El suport econòmic, molt important. El suport de l'Ajuntament, perquè l'Ajuntament es va comprometre en el seu moment aquest agermanament que no ha deixat de créixer de més de 30 anys. I com a agermanament, quan li vam plantejar que havíem de marxar de Camoapa, que aquestes persones havien de fugir, els vam dir que hi havia aquesta alternativa de poder construir un nou projecte a fora, i van donar una subvenció per aquest projecte, i alhora pel suport de l'Ajermanament de Sant Jura Solidari. I va ser molt interessant, perquè hi van creure. També són acompanyaments importants. És històric el tema que qualsevol ajuda que s'adreça a dones té èxit. Fa temps que es parla. Fins i tot el BAM Mundial ho va declarar que ells els interessaven fer crèdits, donar crèdits a les dones perquè sabien que els retornarien. Cosa que no passa amb els homes. A més, la situació de les dones també. Jo crec que s'han exiliat més dones que homes. Potser allà a Sant José hi ha més dones exiliades. I a més a més, les dones són les que mantenen econòmicament la família. Com l'eix central. Exactament. A més a més, hi ha altres dones perquè té èxit qualsevol cosa que aportis. A Sant Just el carrer, explicàveu tot això que ens explicàveu a nosaltres. La ciutadania té consciència de quina és la situació política que es viu a Nicaragua o dels exilis que estan avent i de quina és la seva situació. Vosaltres com veieu la reacció de la gent? És molt particular, però jo crec que els queda lluny. Veuen l'impacte que deia jo a l'inici, l'impacte mediàtic, això crea una reacció personal, ideològica, personal, que cadascú registra i entoma. Però jo crec que aquest impacte que puguis tenir als mitjans després consta a poder connectar amb la gent que està treballant. No hi ha cua, diguéssim, a la parada. Nicaragua és un país molt petit i no interessa als mitjans. Com que no surt als mitjans, no es coneix. El coneixement és això per a què organitzem aquestes coses, perquè volem transmetre a les persones més properes aquesta situació. Perquè els mitjans, si en un moment determinat, van fer el rebombori, però ja està, no existeix. També és veritat que a la parada potser no ve molta gent, ens ve perquè ens coneix, li expliques i tal, però hi ha les xarxes nostres. També és veritat que hi anem informant. En aquest any donàvem un punt de llibre on hi havia el QR perquè poguessin entrar directament al projecte. La gent se'n portava aquest petit regal, un punt de llibre. Som aquí, per això és avui, puntual, però ens trobaràs allà. La nostra tasca és la sensibilització i apropament als conflictes. No podem estar d'esquena. No ens podem quedar impactats 5 minuts i no hem de poder moure'ns i donar a conèixer i connectar amb els compromisos. Crec que el compromís personal és important. Cadascú al seu moment hi ha la seva manera. Hi ha algun guió establert per aquesta xerrada que tindran les dues dones exiliades? Hi ha alguns temes que voldreu tractar? Vols preguntar? A veure, com hem dit abans, ens centrem en el tema de l'exili. Llavors, per preparar-la, ens hem explicat l'hora de definir la xerrada com serà, que a més a més serà una presencial, una dona, la Magui, estarà a la sala, però, com a Wendy, estarem connectades via internet. És una xerrada... Un format experimental. Ens hem arriscat a veure com surt. Esperem que surti bé. Que visualitzin aquestes dones, les cares, són molt importants. I a més a més, són situacions molt diferents, perquè no és igual estar exiliada a Barcelona, a part que són les dues exiliades borsoses, però no és igual estar a Barcelona que estar a Costa Rica, allà més a prop de Nicaragua, més en contacte amb la gent... Jo crec que són dues situacions diferents. És una mica el que preguntarem, els que ens hi demanarem que ens expliquin, com són les seves vivències com a exiliades, i les dones que elles coneixen, no només sentar-nos en elles dues, sinó en el cercle de dones que coneixen les dues, com viuen i quin procés tenen d'arribada, de continuïtat, d'integració en el país en què estan des d'aquest punt de vista. A part que demanem una sèrie de dades, mínimes dades per situar-nos. Llavors ho hem organitzat perquè hi hagi un cert ordre, perquè la composició no és fàcil, veurem que tot funcioni, però és a través de tres preguntes, tres preguntes àmplies, presència del que significa l'adaptació al nou país, recursos econòmics, formació, família i situació personal. Es resumeixen amb tres preguntes i tindran uns minuts cada una d'elles i al final d'aquestes preguntes són més directes. Després, amb el debat, sortiran el que a la gent li pugui interessar compartir i preguntar. I aquests tres eixos ens esperem que sigui la conferència o ens els podeu avançar? A veure, primer una mica sobre la situació del breu resum de les dades, ho llegeixo, sobre aquestes dones. Doncs condicions econòmiques, situació professional, qui són. O qui ets, si és la Magui. Després l'adaptació a aquest nou país, què suposa per tu que t'exili tota la situació laboral i subsistència. I després l'última, que és bastant interessant, és la violència que reben, la violència administrativa, la violència de persecució que hi pugui haver d'exiliar. El fet d'haver-se d'exiliar ja és una violència, però a més, per ser dones de Nicaragua tenen moltes més dificultats per accedir a papers, per accedir a situacions de supervivència. Llavors, això és el que es diu dins de les violències masclistes, que nosaltres demanem la violència institucional, però demanem a Bellas que ens expliquin quin altre tipus de violència viuen i coneixen del resto de les dones que estan vivint. Evidentment, no només per fer-se dones, de Nicaragua i a més a més, en situació d'exili, de refugiades, fins i tot algunes no reconegudes, ja això també és una violència. Estem llegint aquí unes dades de 200.000 sol·licituds, no, 200 perdó, 200 sol·licituds d'exili, 200 sol·licituds, i les quals en resol molt poques. Estem parlant des del 2018, 5 anys. Hi ha unes dades també que ens han fet arribar en què hi ha un nombre de dones que han estat reconegudes com a refugiades. És molt baix, no arriba al 50%. I després d'aquests que vaig dir que els presoners que els van enviar directament als Estats Units sense poder fer cap vincle i de comiat a les famílies, són 222 persones preses polítiques destarrades directament als Estats Units. I ja estan allà sense cap dret. Sembla ser que els entri la nacionalitat nicaragüenca. Una agressió institucional brutal. Parlem de les dones, és veritat, i és en el context en què treballem, però realment l'agressió institucional i de presos que han viscut molts homes, ara estem parlant de 222, però és... Mira, tenim aquí unes dades que ens han enviat la Wendy i la Mar. De 179 dones que estan a Sant José, de tot el conjunt de ciliades, parlem de les dones de Costa Rica, de Sant José, de 179 dones en documentació, en reconeixement de refugiada, un 20,4%. En espera de cita para trámite, el 2%. I sol·licitats, perquè no totes, sol·licitats, el 77,6%. O sigui, aquesta és la proporció aquesta. I això ja en si és una situació dura. Per caritat. Costi, Maria José, ho hem de deixar en aquest punt. Moltíssimes gràcies per haver vingut. Que vagi tot molt bé. Recordem que és el dia 21 de novembre, a les escoles. A quina hora? A dos quart de vuit. Us hi esperem amb molta il·lusió. Gràcies per haver vingut. Adéu.