#12 - Joan González, productor i director del festival Docs Barcelona, és anomenat membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català

No puc seguir aquí dins tancat. Què puc fer per no perdre el cap? Fa tot just unes setmanes l'Acadèmia del Cinema Català va anomenar 6 nous membres d'honor. I entre aquestes 6 figures hi ha la del Sant Justeig Joan González, productor i director del festival Docs Barcelona. El tenim avui als estudis de ràdio d'Esvern amb el magazine La Rambla. Bona tarda, Joan. Hola, bona tarda. Primer de tot, felicitats per aquest enorme reconeixement que t'ha fet una institució de l'alçada de l'Acadèmia del Cinema Català. Felicitats també perquè és una forma de valorar la teva trajectòria professional i també la teva contribució al món del cinema. Sí, realment em sento molt honrat. Va ser una gran alegria quan vaig rebre la trucada i un gran viatge cap a tota la feina que he anat fent a la trajectòria. Vinculació amb el món de la producció audiovisual. Joan, tu en quin moment decideixes dedicar-te, no sé si els teus estudis professionals van començar per aquests trets. Soc autodidacte. M'he format a la professió i ho decideixo llegint un llibre de Jean Paul Sartre que es diu La nàusea. Jo estava fent el curs preuniversitari que es deia COU. En aquell moment, un mentor meu, el Joan Artells, em dona un llibre. Em diu, escolta, lleges-te això. Em vaig llegir aquest llibre i vaig passar de fer les optatives d'òptic, perquè hauria d'haver estat òptic jo, a fer les optatives per dedicar-me al món de l'audiovisual. I acte seguit li dic a mon pare que jo no seré òptic, que em vull dedicar a l'audiovisual. Per tant, als 17 anys ho vaig decidir. Ja fa uns quants anys. I el tema del Docs Barcelona, en quin moment, com sorgeix? Perquè tu ets el promotor. A la vida tot són conseqüències de les passes fetes. Vinc de l'equip que estava a Televisió Espanyola, Miramar. Després formo part de l'equip que funda TV3, de l'equip fundador del 30 minuts. I quan estaven al 30 minuts, com a realitzador, em tiro a la piscina. I estic cinc anys amb una excedència de televisió i començant a fer de realitzador freelance, passo a ser professor de la Pompeu Fabra, poso en marxa a Barcelona Televisió i monto una companyia. I aquesta companyia era per dedicar-se a documentals i reportatges. Els meus amics del 30 minuts em deien, Joan, estàs loco. Com s'atagoneix muntar una empresa de documentals i reportatges quan no hi ha mercat per fer això? En aquell moment, el que hi havia eren els documentals de la dos i poca cosa més? Documentals de la dos d'animalets. Sí, clar. I nosaltres volíem fer un altre tipus de documentals. Jo als meus companys els hi vaig dir, doneu-me temps, 80% que no me'n sortiré, però doneu-me temps. Aleshores es va produir una trobada a Granada amb un visionari i un mestre per mi, un danès que es diu Tue Stinmuller, i vaig veure que havíem de fer algo. Ell tenia ganes que al sud d'Europa, on feia molts anys que havia mort Franco, que havia mort Salazar, el dictador portuguès, que la dictadura agrega havia desaparegut, els documentals no tenien força. I aleshores va ser amb l'aliança amb el Tue que vam dir, anem a muntar una eina, i aquesta eina va ser el Docs Barcelona, que al principi no era festival, sinó era simplement per ensenyar als productors com dimonis es produeixen documentals a Europa. I així va ser com va començar. I els 10 primers anys era un espai tancat només per professionals. Després ja vam obrir el festival. Quin any va ser això del festival, el Docs Barcelona? El Docs Barcelona deuria ser el 98, crec que va ser la primera edició. Per tant, han passat una mica més de 20 anys. Sí, de fet l'any que ve serà la 25a edició. Un quart de vida, eh? Sí. Bueno, és com tota la vida. Les coses són senzilles, van fent passes, i la realitat s'encarrega de fer el dit de Nerón. Cap amunt, va bé, cap avall, has de canviar o has de tancar. Hem tingut sort que hem anat creixent, hem anat creixent. L'evolució ha estat bona. En quin punt està ara Docs Barcelona? Mira, estem a punt de fer els 25 anys. Té un reconeixement internacional. Acabem de tancar la convocatòria d'aquest any, que ens han arribat més de 500 llarg-metratges documentals d'uns 60 països. 500? Sí. Uau. És un referent internacional, el Docs Barcelona. És un referent. A més a més, amb les dues parts, la part d'espectadors, l'any passat vam tenir 91.000 espectadors, i la part d'indústria, que vol dir que en el Docs Barcelona també eren directors i productors d'arreu del món, a buscar finançament pels seus projectes, i nosaltres portem a finançadors d'arreu del món. I fem que es trobin qui busca finançament per un projecte amb qui busca projectes per finançar. Projectes internacionals vol dir que van més enllà de nivell d'Europa. Sí, sí, sempre. El Docs Barcelona sempre ha sigut internacional. Uau. I amb tots aquests llarg-metratges que us arriben, no sé si després els podeu, no sé si teniu alguna mena d'acord o vincle, per exemple, amb la plataforma Filmin. El Docs Barcelona està format per al festival i també pel documental del mes. El festival és el foc de Sant Joan, pocs dies un gran foc, i el documental del mes és el mateix foc a 80 localitats de tot l'Estat que cada mes va tenint flama i anem estrenant. Aquests documentals que s'estrenen cada mes acte seguit van a Filmin i és on es poden veure a nivell de tot l'Estat. Sí, de fet aquí a l'Ateneu de Sant Just, sense anar gaire més lluny, cada mes quan tenim aquí l'Albert Macia, també ens comenta que aquest divendres hi ha el documental del mes i fem una mica de sinòpsi del documental que es projectarà i de més. De fet, Sant Just, juntament amb en Res i Barcelona, són les tres ciutats on va arrencar el documental del mes. I pots imaginar que no és casual. No, no, clar. Molt bé, hem parlat una mica del documental del mes. Jo ara entrant una mica en el gènere del documental, com es vincula amb el món del cinema? Perquè l'Acadèmia del Cinema t'ha fet aquest reconeixement pel teu lligam, per la teva creació amb el documental del Doc Barcelona. Com es lliga? De la mateixa manera que es lliga la ficció. El documental és cinema. És un gènere que costa que, per exemple, entri a les cartalleres o dels cinemes més comercials. No sé que hi ha cinemes que projecten més el cine baix, que projecten pel·lícules més documentals, però n'hi ha de més comercials que no. Hi ha algun problema amb el públic que no acaba de ser bon receptor? No, no hi ha cap problema amb el públic. El fet, per mi, més evident, és que les grans plataformes han apostat pel gènere. Això vol dir que hi ha públic. Fa parell d'anys, em sembla que era Netflix, que deia que havia tingut 40 milions d'espectadors amb documentals. El gènere cinematogràfic, a la sala tradicional, és el gran hàndicap. Simplement perquè, per donar a conèixer que hi ha un documental en cartallera, hi ha d'haver un nivell de comunicació més elevat i els números no acaben de sortir. Simplement, amb les regles del joc del mercat, no acaben de sortir els números de la comunicació, el màrqueting que necessites per portar gent a la sala i el nombre d'espectadors que hi ha. En el nostre cas, el Docs Barcelona, l'any passat va omplir el camp del Barça de gent veient documentals durant els 15 dies que dura el festival. És a dir, el documental no té res a veure amb quan va començar el Docs Barcelona. Pensa que l'altre dia, en la cerimònia, la Samantha Villar, que va ser una persona que va parlar, va dir que quan comença el Docs Barcelona no existeix el Goya, el millor documental. Ara te n'anava a parlar, d'això. I per tant, això ha canviat. Cada cop ocupa més espai. Però per mi, la gràcia del documental és que, sent una obra cinematogràfica, pot estar feta per una gran productora que fa una gran pel·lícula o pot estar feta, com de fet així ha estat, per la SES, la secció excursionista de la Teneu, que quan celebra els 75 anys fa un llibre que ha fet tota la vida i fa un petit documental perquè veuen que el documental és útil per transmetre allò que es vol transmetre. El documental traspassa la pantalla. Va molt més enllà de ser un pur entreteniment en una sala fosca amb una pantalla. Te n'anava a preguntar precisament per les característiques que té el gener del documental. És un llarg metratge? Ha de ser de ficció? Ha de ser no ficció estrictament? Hi ha algunes normes acotades? Sí, hi ha algunes normes, tot i que cada cop més la hibridació és més gran, però en principi el documental és fill de la realitat. És a dir, documental i ficció són antagònics. Si és ficció vol dir que algú ha escrit un guió prèviament i si és documental tu pots haver fet recerca, pots haver pres apunts, però el que films és la realitat. A partir d'aquí tot és molt obert. Què vol dir això? L'últim premi de l'Acadèmia Europea de Cinema ha estat per un documental que el 100% de la imatge, si no estic mal equivocat i si no la immensa majoria, és animació i es reconeix com a documental. Per què? Perquè els dial·les que hi ha ni la història que explica és real. Per tant és un gènere molt híbrid Bàsicament dues característiques. Fill de la realitat i té un punt de vista. No és neutre, no és un treball periodístic, és una obra d'art i per tant com hi ha una obra d'art hi ha una interpretació d'un creador, d'un artista i aquell artista davant d'aquella realitat dona la seva visió, no és la veritat. Treballa sobre la realitat però fa una obra d'art, en aquest cas d'art cinematogràfic que en diem documental. A Catalunya els diumenges a TV3 hi ha el 30 minuts, després també, no sé si és dilluns o dimarts, que fan el Sense Ficció també. Això es podrien considerar reportatges, documentals, hi ha una fina línia entre aquests aspectes? Sí, el 30 minuts, que de qual, com pots imaginar, em sento molt content i orgullós perquè formo part d'aquí que va arrencar, fèiem reportatges. És a dir, el reportatge és fill del periodisme, el documental és fill de la cinematografia. Per tant, encara que els dos treballin la realitat, un la fa des d'un punt de vista més neutre, l'objectivitat no existeix, però ha de ser més neutre i l'altre és més interpretatiu, el documental interpreta. El periodisme el que fa és mostrar la realitat tal com el més semblant possible a aquella realitat. El documental no està obligat a això. Ho pot fer, clar que ho pot fer, si aquesta és la visió de l'artista, però pot fer algo absolutament diferent. Jo sempre explico que per explicar que n'és la diferència, si davant d'un camp de blat posem un fotògraf i un pintor, al fotògraf li diem que el retrat d'allò farà un retrat el més semblant possible amb aquella realitat, mentre que el pintor podrà fer un quadre hiperrealista, un impressionista podrà fer la seva interpretació, que no està per què vinculada a que reflecteixi exactament allò que hi ha davant. Però la font d'inspiració serà la realitat. Cada vegada també hi ha més produccions documentals i de més qualitat. No sé si ens vols fer alguna recomanació a nivell personal o d'algun cas estigui estrenant o d'aquest últim any o d'aquest últims parell d'anys. Com a recomanació faria la primera i bàsica, especialment per aquella gent que mai ha anat a veure un documental, perquè pensa que és una cosa complexa, que no... Escolta, oblida tant, oblida tant. Hi ha documentals que no te'ls empasses ni empanto màquet, perquè són molt d'usos. Oblida tant d'això. La majoria de documentals estan fets per tu, ciutadà o ciutadana, curiós. L'únic que has de tenir és curiositat. I a partir d'aquí deixa't emportar pel viatge que et proposa el documental. No sé... Per exemple, un que va ser... El que va obrir el Docs Barcelona l'any passat. Va l'Andrau. La història de la muntanya. I del que va passar quan un grup d'excursionistes van anar cap allà. A partir d'un fet, un director construeix, que és una forma molt difícil de fer, construeix el que va passar fent que tu estiguis dintre de la pel·lícula. Normalment, quan hi ha una reconstrucció, el documental pateix. Doncs aquesta pel·lícula va fer possible la construcció i que tu com a espectador estiguessis visquent el que passava en aquell moment i al mateix temps un fet fonamental que hi havia un supervivent amb una extraordinària capacitat de comunicació. Amb la qual cosa tothom va estar durant tota la pel·lícula absolutament entregat a l'obra. I també ja ens has dit que darrere, normalment, d'un documental deu haver-hi un equip de periodistes, però també, sobretot, gent, per exemple, historiadors o gent que... Mira, una de les frases que tinc quan faig classes i tallers és ni sí ni no ni tot el contrari. És a dir, periodistes no és el més habitual. Ni han? Clar que sí. I, per exemple, un excompany del 30 Minuts, el Carles Bosch, periodista, va arribar a ser nominat als Òscars amb la pel·lícula Balceros. I, per tant, es pot ser director de documentals venint del periodisme, per descomptat que sí. És el més normal? No exactament. És més normal que vinguin del camp del cinema. Però és aquest terreny fronterer. Ja. I després... Clar, dintre d'obres la porta documental hi ha moltes portes més. I aleshores hi ha documentals que estan fets on participen especialistes i hi ha documentals que els especialistes els volen a les antípodes. No volen saber res dels especialistes. Volen el testimoni de la gent que ho ha viscut. Estigui més o menys vinculat amb la realitat, però volen el testimoni. És a dir, hi ha moltes maneres, afortunadament, moltes maneres molt diferents de fer documentals. L'equip bàsic es pot fer documental en una sola persona. Que porta la càmera i sigui el director. Normalment director, directora i guionista acostuma a ser la mateixa persona. Normalment hi ha un càmera, hi ha un tècnic de so, hi ha un muntador o muntadora. Aquest seria el nucli, després pot haver un compositor i després hi ha la postproducció d'imatge i de so. Però la part, per mi, més important no és la filmació, no és el muntatge. La part més important és el desenvolupament. És a dir, des que dones un cop de cap contra un final dient, tinc una idea, fins que tens clara quina és la història que vols explicar i com serà en forma de pel·lícula. Aquest procés, que en diem desenvolupament, és la part més important. És com fer els fonaments d'un edifici. Segons siguin aquests fonaments, serà l'edifici. I Joan, amb aquest reconeixement que t'acaba de donar l'Acadèmia, hi ha nous reptes en la teva vida professional. Com es recullen amb Docs Barcelona això? El reconeixement ha estat... La cerimònia va ser el 2 de desembre i jo encara estic flotant, perquè és molt maco i el que et penses és que t'agradaria que tots els oficis passés una cosa així, que hi hagués reconeixements a locutors de ràdios locals, a taxistes, a mestres... És a dir, que la pròpia comunitat reconegui el valor de les persones, perquè és una cosa molt maca, molt impressionant. I en quant a reptes, sí, la veritat és que tinc uns quants per ordre. En aquest moment estic davant del projecte més gran que he fet a la meva vida. M'he proposat que un nano o una nana de Sydney, de Sant Just o de Vancouver, quan estudiï a secundària o a la universitat, utilitzi el documental per aprendre millor. I hem començat, després de tres anys de desenvolupament de projecte, aquest setembre a Alemanya, a Grècia i aquí, i estem fent que secundària i a la universitat ara mateix hem posat el focus en la història europea al segle XX, que es pugui aprendre història europea al segle XX, a l'aula, veient clips documentals. Ostres, que guai! Per tant, s'està intentant utilitzar el documental per transmetre coneixements de manera diferent. Molt bé. Deu-n'hi-do, quin projecte, comença amb força. Sí, ja et deia que és el projecte més gran que he fet mai i que està anant a una gran velocitat i estem molt contents per la recepció que està tenint per part de mestres, ja et dic no únicament d'aquí, sinó d'Alemanya i Grècia, que va ser on vam arrencar. L'any que ve crec que estarem ja a Irlanda, a França, a Portugal i potser a Polònia també. I per acabar, Joan, recordar que hem dit que en Sant Justenc has estat vinculat a algunes de les entitats, per exemple a la Vall d'Avers i també a la Sant Justenc televisiva, que va ser una televisió local que va durar uns quants anys aquí a Sant Just. Segueixes tenint vincle amb algunes d'aquestes entitats o pel poble, si el temps et permet. Sí, sí, sí. Aviam, a la Vall d'Avers, ara últimament m'han convocat per fer alguna reunió i escoltar què penso i tal, a la Vall d'Avers, que va formar part de la taula de redacció durant molts anys i portava una secció més aviat de notícies breu en clau d'humor i signava en pseudònim. La Sant Justenc va ser simplement això, mirar de portar el meu coneixement televisiu a la meva comunitat a Sant Just i també vaig formar part de la mà del gran Salvador Joan del cineclub Recerca, que era el cineclub que teníem aquí a Sant Just. Sempre he apagurat estar vinculat amb el món associatiu i per mi el gran temple ha estat la Teneu. Ha estat el gran temple cultural de Sant Just i crec que haurien de fer alguna cosa perquè això en el segle XXI continua sent així. Molt bé, Joan, moltíssimes gràcies per passar-te per aquí pels estudis. Felicitats de nou per aquest reconeixement, perquè és de l'alçada d'un campanari i segur que després d'anys de curro sempre fa il·lusió rebre un premi com aquest. Sí, la veritat, moltes gràcies i aprofito per compartir-ho amb tots els Sant Justencs perquè sense Sant Just jo tampoc estaria aquí on he estat en la meva carrera professional. Molt bé, doncs que vagi bé i bona setmana, Joan. Moltes gràcies. Ben pels camps! Descobrir una gran ciutat omplir la panxa amb bon menjar seure i beure el taló aixecat per tornar-me a emocionar. Vull cridar en un festival que toqui el drog que estimo tant que vull soroll, vull intensitat vull plorar de felicitat Vull ser lliure, lliure com l'aigua del mar Vull ser lliure, lliure com la neu dels atx lliure com el vent pels camps