#124 - La importància d'una organització eficient en un concurs de fotografia

L'11 i 12 minuts esteu sintonitzant Ràdio d'Esvern. Estem al magasin de matins, la Rambla. Ara mateix passem a fer l'entrevista del dia. Els convidats d'avui són en Víctor Murillo, el president de l'Agrupació Fotogràfica de Sant Just, i també en Joan Elias, el vicepresident. Els obrim els micròfons. Hola, molt bon dia als dos, què tal? Hola, bon dia, molt bé. Bon dia, encantats. Comentàvem fora de l'estudi, tenim aquí la plana major de l'Agrupació Fotogràfica. Que esteu bastant actius, perquè a totes les fires, i a més, us veiem, si menys no, amb algun fotocall temàtic, adequat a l'època, i allà fent fotos. Sí, bueno, sempre que ens criden, anem. És com el Perejil, estamos todos los guisos. Molt bé. Ens agrada la fotografia, ens agrada col·laborar, crec que aquestes coses que fem amb les fires, amb els eventos del municipi fa poble, i ens agrada. Crec que té la versió aquesta de que ens fem una mena de servei, una mena de... Hi ha els estatuts col·laborant amb les activitats del municipi. És un dels subjectius de l'entitat. Clar, la gent us coneix així. També és una forma de... Mira, em fan la foto, després la passo a recollir, o després la puc mirar des de la pàgina web. També és una manera d'acostar-se a la gent d'aquí de Sant Just i que us conegui. Sí, sí, bueno, la de l'última fira va ser un hàndicat important. La de Nadal, sí, sí. Ostres, és que clar, imprimir la foto al moment... Sí, donàvem una hora perquè a més no podíem imprimir foto a foto, sinó que esperàvem cada quart d'hora recollir les fotos que havíem fet els companys, carregar-les a l'ordinador, passar una aplicació i imprimir-les. Això, més o menys, teníem una hora. Deixàvem, però bueno, a vegades hi ha gent que arribava abans, i després, en una hora màxim... Vau posar una foto tan maco que la gent va quedar enamorada. Va funcionar força bé, vam imprimir... Vam fer unes 350, 400 fotografies impreses. Això vol dir que per l'estand, per la paradeta, van passar entre 1.200 i 1.400, 1.600 persones. Perquè les fotos no eren un sol, sinó que eren famílies enceres. Hi ha fotos amb 10 persones. Això multipliques per les fotos que hem fet. Clar, no, sí, sí. Molt bé. I la gent sortia amb il·lusió, amb la foto nedalenca, amb el fons aquell tan maco, i en veure's allà estaven encantats. La foto del Nadal, la típica de postaleta, que envies per desitjar... Com la Casa Reial, que envia la foto del Nadal. Esperant a veure quan sortia la seva foto de la impressora. Expectant. Al final del tot, que vam fer les últimes fotos, hi havia tres nens que jo crec que era la primera vegada que veien que una foto sortia d'una impressora. Estaven molt acostumats a veure-la a la pantalla. I estaven agaixats mirant la impressora com sortien les fotos. I quan va sortir la seva, va donar un crit, una il·lusió. Que fort! Va ser molt bé. Això de veure fotos que no estan a la pantalla, veure que es poden tocar i que es poden posar a la butxaca... Que es poden posar en un marc, que no només estan de forma digital... Això també té la seva gràcia. També altres cosetes abans de posar-nos al propi tema de l'entrevista. Passen algunes de les coses que heu fet, també el sopar de Germanó. No sé si passi el novembre. Sí, el 23. El tercer dijous de novembre va ser. És l'acostum que tenim, cada any fem el sopar al novembre, una mica abans de Nadal. Sabem que el mes de desembre es complica tot molt. I ho avancem gairebé un mes. I allò és on una mica celebrem la festa nostra. A l'agrupació entenem els premis dels concursos, la lliga, el concurs del llum fotogràfic... I ens trobem. I habitualment som entre 40-50 persones. I fem una mica de passar-nos bé. I acompanyats per les autoritats. Oi tant! Que bé! Acabem de parlar l'altre dia amb en Lluís Remolar aquí a la ràdio per parlar una mica del premi que va rebre. Molt content. Lluís Remolar dins de la nostra agrupació ja és una institució. Lluís Remolar és premi Catalunya de fotografia i ara també és premi nacional de reportatge per la Confederació Espanyola de Fotografia. Volguis o no, això ja és un nom. I ara, fa uns dies, ens vam assabentar d'una novetat també de l'agrupació fotogràfica d'aquestes exposicions temporals que es faran a la vagoneta amb fotografies i la participació dels socis i sòcies. La primera d'aquestes és la del Joan, precisament. Namibia, una odisea visual, es diu així l'exposició, Joan. Sí, més que res, és una iniciativa que volem portar a terme a partir d'ara perquè l'any passat vam adquirir un equip de reproducció d'impressió perquè fer exposicions ens sortia molt car. Aleshores, les exposicions nostres pròpies en podíem fer molt poques per qüestió de pressupost, perquè anava una imprinta a imprimir les còpies sortia amb un preu molt elevat. Aleshores, el que hem fet és invertir en una impressora, invertir en paper, invertir... Aleshores, les impressions en surten molt bé de preu. També hem invertit en marcs i amb tot aquest material ens hem proposat desenvolupar l'acostum entre totes les persones sòcies d'exposar, d'imprimir. Deia que poder tocar fotografia és una cosa que sembla que s'està abandonant. Saps què passa? Amb l'era digital hem perdut el costum d'imprimir fotos. Totalment. I nosaltres volem el contrari. Volem que els sòcies, almenys els sòcies, imprimeixin fotos i que perdin la por d'exposar i penjar-les, encara que sigui al menjador de casa, al bar de l'esquina, que té un espai per penjar i fer una exposició, però s'han d'imprimir fotos. Les fotos als ordinadors no fan res. Estan en una carpeta, amagades, les de vacances, estan allà... I almenys això obliga, en certa manera, un grup de sòcies, que seran uns deu cada any, perquè volem tenir una exposició cada mes. Tu sou més de deu sòcies, eh? Sí, però almenys, diem deu exposicions, però, per exemple, eren expos col·lectives. D'aquí al maig i al juny tenim dos, que són uns quants sòcies. Pot ser que és una sola expo, però al final la intervenció és de més d'una persona. I almenys el que obliga és a fer una tria d'aquella sortida. Jo suposo que per triar les 15 o 20 fotos que ha penjat ha hagut de caminar 5 o 6.000 fotos i fer una tria... Mare meva! Sí, quan fas un viatge, els que tenim càmeres digitals i encerren la fotografia, a la tornada és una bogeria. Què tenen? Les exposicions que hi haurà al llarg de l'any? Les exposicions seran diferents, però la idea d'una exposició no és simplement posar una sèrie d'imatges, unes al costat de l'altre i penjar-les. La idea d'una exposició és que l'espectador pugui transportar-se a un món diferent o pugui gaudir d'un enfocament artístic determinat o depèn del tipus d'exposició. Però les exposicions han de ser una finestra oberta als arts visuals, a les experiències. Les exposicions es poden transmetre moltes emocions i la idea és no només penjar fotos al costat de l'altre, sinó aprendre a transmetre idees i emocions amb focs artístics que l'espectador pugui recollir. Aprendre a fer exposicions sembla molt fàcil, però no ho és. L'exposició fàcil és quan fem una col·lectiva. Enviem dues fotos cadascuna. Això no té ni per animar. No pots llegir l'exposició de cap manera. Per exemple, si fem una exposició de tres socis d'un tema, a penjar 20 fotos, això té un debat de darrere. Aquests tres socis han tingut que barallar-se. Aquesta foto sí, aquesta no, aquesta no. Si posem aquesta, ja fem un canvi de blanc i negre al color. Si posem aquesta, ja veus que condueix cap aquí. Has de mirar que els colors són els colors oposats, els colors continuos. Això és com un llenguatge fotogràfic. Els fotògrafs s'han de barallar. Jo he de col·locar tres fotos. Fial, estàs parlant de fotografia, de creativitat, de com fer l'exposició, com fer la lectura, com la persona que va a mirar es pot anar llegint. A part de penjar les fotos, els socis parlin de fotografia. Joan, parlaves de transportar l'espectador a un món diferent o transmetre una idea artística en concret. Tu amb Namívia, què has volgut transmetre? Què vols que es quedi l'espectador? Intento transmetre d'una part documentar un país, una realitat paisatgística, social, que és molt diferent i segurament és poc coneguda, però l'altra també és intentar que l'espectador visqui el que mira, visqui aquest ambient que cada imatge l'atregui per a ella mateixa. De fet, l'exposició són 16 fotografies de la tria de les 3 o 4.000 que tinc del país. Es pot fer molts criteris. Jo tinc problemes per seleccionar 10 fotos quan faig les fotogaleries de ràdio d'Esbern i tinc potser 100. Pots escollir 16? Sí, esclar. És qüestió de temps i de pràctica. Pensa que quan fem un concurs internacional, que segurament en parlarem, cada fotografia a la pantalla es visualitza en dos o tres segons. Al final acaba el bull acostumat i veus el que pot impactar més. Jo ho he penjat d'una manera que són 6 fotografies de paisatges, sobretot del desert, 6 fotografies dels humans que ens trobem amb una diversitat molt interessant i 6 fotografies d'animals del Parc de Tó, d'animals salvatges de la fauna africana. Hi ha moltíssimes fotografies descartades que m'agraden molt, però que malauradament no encaixaven amb aquesta idea de fer 3 capítols, que són molt diferents, però que s'ha de sintetitzar perquè no és qüestió de penjar les fotos una sobre l'altra. No és simplement penjar fotos, sinó intentar que aquestes fotografies estiguin en un món desconegut i llunyà. Vas triant a mi via... Tenies altres opcions de temàtiques? Recentment he tingut la sort de poder viatjar i podria fer-ne més d'alguns països. Tinc una de Japó que és molt interessant, però hi ha per més endavant. I els socis i sòcies de l'agrupació no han tingut aquesta iniciativa? O van ser ells mateixos que van voler...? Tot això que fem ara, ho vam presentar al principi de tèmpora, cada any quan comença el curs fem una presentació i intentem tenir idees noves d'un any per a un altre. Una de les idees noves era aquesta. La vam plantejar al dia de la presentació del curs i la bogella va ser molt bona. Tenim espai per penjar d'aquí a l'estiu. Ja tenim totes les exposicions d'aquí a l'estiu plenes. Hem parat una mica i ara la gent anirà fent i segurament omplirem la part final d'any sense cap problema. La acollida és bona. Tenim en compte que nosaltres facilitem molt la feina. El soci que vulgui fer una exposició... Entra a la nostra web i hi ha un formulari que posa serveis. Estudi fotogràfic, préstec del colorímetro, marx, impressió de fotos... Omple el formulari, diu quantes fotos vols, quantes portaràs i concretem quin dia farem la impressió. Això facilita molt la feina. El soci no t'ha de passar a Barcelona on buscar un laboratori professional que tingui 15% del cos del carrer. Una foto de 48 x 32, que és diners plus, i surt per 3 euros. El carrer surt entre 15 i 20. Si vols fer una exposició, sempre has de comprar els marcs. Demanes als marcs imprimint 20 fotos, els agafes, els emportes cap a l'exposició i volem que la gent faci fotos, i faci voltar les fotos pel món. Aquest treball de nevi de Joan, l'interessant no serà que d'aquí a un mes el despenci. Si surt algun lloc, que les porti, té els marcs, no cal que les desmunti i l'agrupació té molts marcs per prestar. Podem fer unes 40 expos a la vegada. L'important és això, facilitar les coses al soci. S'entén amb els últims temps un creixement molt important de socis. Són 83, no? Hem tingut una baixa recentment. 83 socis. Per una entitat com la nostra està força bé, gent que s'interessa molt, però no hem parat. Som una entitat que inclús en pandèmia hem fet coses. Veiem els diferents cursos, propostes, i entrant a l'apartat de concursos, hi ha un que és una tradició i un clàssic, que és el concurs internacional, que també té molta envergadura, té molt ressò, i veiem que s'obre a partir de l'1 de gener del 2024. Sí, sí. Fa 8 o 10 anys, començàvem l'any. No és casualitat. Vam llegir el mercat de concursos. L'any de FIAP, que és la més potent a la Federació Internacional d'Artitats Fotogràfiques, tenia uns 650 concursos a tota Europa. Vam mirar una època que no aglutinar, és un problema quan tu ventres un mes i tens 20 concursos a la vegada, és un problema. Vam triar el gener perquè era el més i ara hi ha més i menys concursos. Hi ha dos molt potents, el nostre i el Torretas, que ja té 46 anys d'història, però ens funciona. Ja vam agafar aquesta tradició, començàvem l'1 de gener i d'aquí 20 dies estarà funcionant, estarà a la web. La web encara mostra el concurs anterior, però aviat estarà ja tot reconduït L'expectativa aquest any és que hi hagi una mica la mateixa participació? Espereu que la gent estigui interessada de la mateixa forma i que tingui tant d'èxit com altres anys? Confiem que sí, no ens hem canviat gaire cosa. Intentem mantenir el mateix número de premi, que són 75 premis, el format de presentació, el cost del concurs, encara que es paga, és barat, abans hi havia 25 euros per participant, en el tema de la pandèmia ho vam baixar a 20 euros. La participació sempre està al voltant entre la més baixa, que va estar a 250, 240 i escaig, i la més alta a gairebé 400. Això és una bestiesa. 396 o 398, però la mitjana està al voltant dels 300. Confiem que sigui la mateixa participació i que habitualment participants són 46 països. Tenim fotos de Tarrador Mònia, des de la Xina... Sí, i tenim una competència molt intensa. Penso que concursos internacionals com el nostre n'hi ha 600 o 700 al món com a mínim. A l'any, no? Sí, sí. Per tant, és complicat anticipar-se, però confiem en aquest matí. Són 75 premis de quines categories? Sempre fem tres categories, hi ha dos que són fixes, color lliure i monocrom lliure. Monocrom vol dir que un sol color pot ser blanc i negre, pot ser sèpia, pot ser virat al cel·leni... Això és monocrom. I quan diu lliure vol dir que es pot manipular, es pot tocar. Pots fer gairebé gairebé tot. I després tenim un apartat que anem variant cada any, que aquest any està dedicat a l'aigua. A l'aigua, en qualsevol de les seves vessants. I aquest sí, aquest ja és més restrictiu, sota l'epígraf de la PSA i de la FIAP, de viatges, que això gairebé no es pot tocar. És a dir, la fotografia ha de ser... Home, pots tocar. Es pot treballar, contrastar els nivells, eliminar una daca si tens del sensor, però la fotografia s'ha de semblar a l'original. Si envies una foto d'un paisatge amb aigua i els colors són saturats i és un blau que no existeix, la foto l'avorreran, es donarà una puntuació, però serà baixa, perquè en aquest apartat la foto ha de ser el més semblant a la vida real. Les impremis, hem de dir que nosaltres encara que cobrem, com diem, la gent paga 20 euros aquí a Europa, no és res, però potser 20 euros per una persona de l'Índia és una fortuna, i participen. Hi ha països que tenen plomes econòmics i participen. Però no donem premis en metàl·lic, no donem diners. Només donem acreditacions. Cada persona que posa una foto per sobre de nota de tall, si ens llevan 3.000 fotos per normativa, estem obligats a acceptar un mínim del 25%. Cada una d'aquestes fotos obté un punt, sigui la guanyadora o sigui l'última, té un punt. Quan els fotògrafs acumulen punts, tenen dret a demanar a les seves federacions i confederacions títols. Per exemple, a la Facció Catalana, si no recordo malament, tenir 10 punts, 10 fotos acceptades en diferents concursos, no el mateix, en diferents concursos, i demanar el títol d'artista fotògraf de la Federació Catalana. Aquest mateix títol, per demanar-lo a la Confederació Espanya i a la Fotografia, són 30 punts. En diferents concursos, no en el mateix concurs. Però si anem a la FIAP... La FIAP és la Federació... Internacional d'Art Fotogràfic. És la més coneguda. No sé si per arribar a ser artista és al voltant dels 80 punts. Fa temps que vaig ser artista. I després tenim la PCA. Diguem que hi ha dues entitats supres. La FIAP i la PCA. La FIAP domina molt la part europea i la PCA té més predominància a la part asiàtica. La PCA és la Fotografia Society of America. Són els americans, però és molt internacional. Existeix des de fa gairebé un segle. Són les dues que busquem el patrocini. Són les més internacionals. Hem de sotmetre les normes del nostre concurs a les regles que ells ens imposen. Per tant, les bases del nostre concurs estan vigilades i repassades tant per la PCA com per la FIAP. Si no ho compleix, no ens dona el seu patrocini. Per tant, no podem atreure els fotògrafs que busquen aquests punts que els serveixen per obtenir distincions. Es participa per guanyar aquests punts, per trobar acceptacions i, per tant, per acumular punts i demanar aquests nivells que estimulen la creativitat i la motivació dels fotògrafs que juguen a això. La PCA cada any complica molt les coses. Els concursos tenen una figura que es diu el xarman. El xarman és el que controla, el que envia les bases i demana aquests patrocinis. Quan diem patrocini, en el món de la fotografia és un concepte invertit. Patrocinar vol dir que paguen. El patrocini de la PCA vol dir que, si accepta que les bases s'adequen a les seves, jo he de pagar i comprar-li les medalles per entregar. És un concepte que potser hauríem de canviar, però està aquí. El patrocini d'aquestes entitats l'hi han de pagar. Però canvien cada any i el xarman, que és el Toni Vigo, ja hi ha anys que acaba dels nervis. Els xarman els han enviat, i alguna cosa que han canviat no s'ha de rectificar. Al final, ahir posava un WhatsApp donant-li les gràcies i dient que han entrat. Estem a 15 o 20 dies d'inici del concurs i portem negociant amb aquesta llum des del setembre. Envien mails, tornen mails, envien bases... Això és cada any. La gent quan participa normalment s'ha d'enviar fotos a penjar-les? O s'esperen més aviat? Hi ha una cosa estranya. Els primers dies hi ha uns fotòlegs que entren i veuen que són els mateixos. Posa el concurs el dia 1 i el dia 2 o 3 ja han penjat les seves fotos. Però mirem 10 dies abans... 12 fotos per participant, 4 per secció. En aquestes seccions hi ha un guanyador del Saló que és el pin blau, el pin azul, que és el que col·loca més fotos de les 12 que han enviat per sobre de nota de tall. Si tu envies 12 i col·loques 11, i no hi ha ningú que col·loqui 11, és el guanyador. El que explicava Àngel... Que hi havia molts empreneros. I després, 10 dies abans de tancar el concurs, ens mirem i en 90, 95... Aquest any ens estrellarem, tindrem un problema. A l'últims 4 o 5 dies es disparen i entren 40, 50, 60 fotògrafs en un dia. Al final acaben arribant a 250, 300... Però patim fins a l'últim moment. M'imagino. La pandèmia ha fet molt de mal als concursos. Hi ha molts fotògrafs que... Tenim font d'armari. Joan ha anat uns viatges, té fotos per uns quants anys de fer concursos. Dos anys i escaig sense sortir de casa, sense fer viatges, només fotos del voltant, però la gent ha perdut el fondo d'armari, el calaix de fotos. I va baixar bastant la participació a molts concursos, algun inclús ha desaparegut. I encara estem en una posició com sempre. És la quinzena edició del concurs, són 15 anys i és vital el que diu Víctor, perquè hi ha concursos que han desaparegut, que han nascut, no han pogut aguantar per participació o per l'organització que hi ha darrere, perquè hi ha d'haver una organització eficient, com explicava, hi ha d'haver el Charmen que treballa molt i ha d'estar respaldat per tot el club, s'ha d'organitzar la votació, s'ha d'organitzar l'enviament de medalles, el control dels participants, és una feina important. El catàleg, que estem obligats a fer un catàleg amb totes les fotos dels finalistes, que això té una feinada també. Molts grups no aguanten el tirón, és complicat i nosaltres ja portem 15 anys i jo crec que ara ens costaria molt tancar això. És l'ensenya, el nostre emblema, el concurs. Després hi ha tota la part del jurat, que també és llarga feina de dies, que em sembla que us tanqueu i comenceu allà, com ha dit abans el Joan, que en 3 segons heu de veure una foto de totes que heu d'obtenir. Sí, però és curiós, perquè quan parles amb la gent diuen que en 3 o 4 segons passen les fotos, tens temps de mirar fotos? A vegades dubtes. Però quan veus el resultat final, quan ja has fet la votació, diuen que han de triar els guanyadors i a la pantalla només surten les fotos que estan per sobre de la nota de tall. El màxim sempre és un 10 i al 7,5 ensenya potser 300 fotos. Mires i són les millors. En alguna te'n pots col·lar. Potser perquè les primeres impressions no et pots fiar. Hi ha una tècnica que va inventar que es basa en 3 passos, que és a l'impacte visual. Diguem que dividim la foto en 3 parts, 3 x 3, 3 x 3, 3 x 3. A l'impacte visual, si a mi la foto quan surt a pantalla m'ha impactat molt, ja té un 3 x 3, perquè m'ha fet un cop d'ull i m'ha assegat. La foto està ben col·locada, ha tingut idea el fotògraf i està ben enquadrada. Ja té un 666 i després la tècnica. Si tècnicament és perfecta, és un 10. Però si qualsevol d'aquestes 3 parts falla, és el que t'ajuda a votar ràpidament. Fas molt sovint aquesta votació. Nosaltres eduquem els socis a votar cada mes. La nostra lliga la votem nosaltres mateixos, i la gent va educant a l'ull. Quan mirem, és veritat. Les que surten primeres, les que han guanyat, potser alguna se m'ha colat. Per exemple, per triar els jurats, no podem triar qualsevol. La FIA exigeix que dintre de cada jurat hi hagi com a mínim un dels membres que tingui una distinció de la Federació Internacional. És a dir, que ja sigui un fotògraf que tingui una experiència important. I ara la PSA també ens exigeix que un dels membres tingui un nivell de reconeixement dintre de la PSA que no és fàcil d'assolir. Perquè em sembla que... Jo el vaig obtenir, em sembla que són 400 o 500 acceptacions en concursos internacionals. Els jurats ja estan formats per gent acostumada a visualitzar molta fotografia. I amb un cop d'ull no és que li puguis posar la nota precisa a la fotografia, sinó que ja saps que aquella fotografia pot ser premi. Quan la veus ja saps si li dones el premi, perquè d'entrada ja has vist que és una fotografia bona, o que pot estar dintre de les finalistes. I l'apuntues momentàniament amb aquest criteri. I amb això aconsegueixes el que deia el Víctor. Que al final, realment, les que han quedat per sobre, compares i mires i dius que són les millors. Al final, després, com la fotografia, com tota art visual és subjectiva per opinions i per gustos... Colors. Però que al final, les que guanyen, les que arriben a finalistes o guanyen, són de les millors, segur. Hem de deixar l'entrevista en aquest punt. Més endavant, suposo que tindrem també més oportunitats de seguir parlant quan ja estiguem potser enmig concurs o quan ja inclús s'hagin tancat les dates per presentar. Tornarem a parlar-ne de ben segur. Bona tarda, Joan i Víctor. Ja sabem que a la pagoneta tenim l'exposició del moment del Joan. I només una cosa, si algú vol veure el nivell de fotografia que té el concurs, que entri a la web de fotografia, entri als concursos amb edicions prèvies i veurà el nivell que hi ha al món. Sí, sí, que és altíssim. Molt bé, doncs gràcies i que vagi bé. Moltes gràcies. Queda't i escolta'ns.