#136 - L'impacte de dues professores en la meva educació

Són les 11 i 11 minuts, esteu escoltant Ràdio Desvern, el magazine de matins, la Rambla toca fer l'entrevista del dia i la convidada d'avui a l'emissora és l'Alícia Flames, directora d'estudis i copropietària de les acadèmies d'idiomes Bristol, aquí a Sant Just, i també Big Ben a Sant Feliu. Apassionada de les llengües, diu que al llarg dels anys està satisfent també la seva passió per l'ensenyament, tant que fa uns mesos va publicar el seu primer bestseller titulat El Mejor Maestro, Arte i Comunicación, Poder Transformador. La saludem perquè ja la tenim aquí als estudis. Hola, Alicia, què tal? Molt bon dia, molt bon any. Bon dia i bon any. Sí, ens estrenem aquest any 2024 aquí a Ràdio Desvern amb la primera entrevista amb tu. Molt bé. O sigui que molta responsabilitat. Comencem bé l'any. Sí, exacte. Fem un repàs una mica a la teva carrera professional també. Et vas llicenciar a Periodisme a l'Autònoma l'any 1993. Això ens ho ha activat internet. Malgrat tot, la gent aquí a Sant Just et coneix per ser professora i per ser la directora del Bristol. Explica'ns una mica com va sorgir aquest pas de la comunicació a l'educació, aquest magnetisme per l'ensenyament. Doncs bé, una mica al llibre ho explico. A la introducció al llibre explico una mica com ha anat això. I crec que tant l'ensenyament, la professió de professor i com la comunicació tenen molt en comú. És molt important perquè en l'educació, quan estem ensenyant, ens estem comunicant. Quan estàs davant d'una classe, pràcticament és com si estiguessis davant d'una audiència, davant de la televisió, a la ràdio, parlant amb persones, comunicant. Per tant, jo crec que són dues carreres que tenen molts punts en comú. Jo des de petita, ho dic al llibre, volia ser senyorita. Jo que et preguntaven què volia ser, volia ser senyorita. Ja m'encantava el tema d'ensenyar. I al pati, a l'escola, a l'hora del pati, quan tenia sis anyets, agafava les petites de cinc anys, les nenes... Un any menys? Sí, un any menys, i les agafava i els feia classes, els ensenyava el triangle, el quadrat, el cercle, els colors... Era un tema ja de vocació. Per tant, això ja estava al meu ADN. Què passa? Que van passant els anys i un bon dia vaig decidir, una mica llarga la història, però vaig decidir estudiar comunicació, periodisme. I m'atreia molt la part audiovisual de la televisió. Vaig estudiar la carrera i com que els meus pares tenien l'Acadèmia d'Idiomes, Bristol, aquí a Sant Just, i el Big Ben a Sant Joan d'Espí, que faig una petita rectificació perquè ara ja no la tenim a l'Acadèmia. Continua, existeix encara, però l'hi vam vendre, que era la sòcia de la meva mare. Aleshores, com que els meus pares tenien l'Acadèmia, jo allà vaig tenir l'oportunitat de fer classes amb molts professors. Jo tenia el meu grup d'anglès, que em tocava per la meva edat, però em ficava a totes les altres classes. I com que m'agradava tant el tema de... Jo crec que tots els professors som també bons alumnes, perquè ens agrada molt aprendre. Ens agrada molt aprendre i ens agrada ensenyar. Vaig tenir l'oportunitat de veure molts professors treballant. I em vaig estrenar, quan jo estudiava la carrera, em vaig estrenar com a professora d'anglès amb nens petits a l'Acadèmia. I durant la meva època, que vaig estar treballant en mitjans de comunicació, com que treballava per projectes, els projectes de televisió no són els 12 mesos, que normalment són un curs escolar o a vegades són petits programes que duren uns mesos. Doncs entre programa i programa, anava a l'Acadèmia i deia que puc ajudar. Llavors anava donant classes... Mai he trencat aquest vincle amb l'Acadèmia. I ha arribat un moment a la meva vida. Doncs quan vaig decidir ser mare, no vaig treballar. Durant uns anyets em va dedicar a una altra passió, que és l'educació dels meus fills. I després, en un moment donat per circumstàncies, una miqueta de la salut de la meva mare. L'Acadèmia necessitava un puj, una miqueta d'empeny. Llavors li vaig dir al meu pare, jo t'ajudo. I vaig entrar, entrar, entrar i fins avui. Fins avui que he continuat desenvolupant l'Acadèmia. Com la directora, no? Exacte. Ara porto la direcció de l'Acadèmia i he tingut la sort de conèixer molts professors al llarg d'aquests anys, treballant i he après molt d'ells i també els he ensenyat. Ha sigut un intercanvi molt maco. Has après moltes coses al llarg dels anys en el món de l'ensenyament. Suposo que has tingut experiències, tret de quan tenies sis anys. Exacte. Des del moment que ja estudiaves has anat tenint experiències negatives algunes, però la majoria positives també. Correcte. Sempre qualsevol professor sap que hi ha de tot. Estem treballant amb persones. Aleshores, el donar classes no es limita només a transmetre una informació sobre un tema que tu teòricament domines, sinó que d'alguna manera estàs treballant amb persones. Cadascú és diferent. El que és important és saber que cada nano o cada adult, perquè també hem donat classes, donem classes a adults, és diferent, cada persona té una manera d'entendre les coses. Aquí el que és important és adaptar-se a aquestes persones, adaptar-se a la classe. Una de les coses que més dic en el llibre és que el professor, el més important és la mirada del professor i l'esperit del professor, l'energia. Tots recordem els bons professors d'una manera especial. Hi ha molts bons professors diferents. Tothom ha de ser energètic o més mogut. Hi ha professors de tot tipus, més tranquils, més dolços, però sempre hi ha alguna energia de donar-ho tot i de voler transmetre des del respecte, des de l'amor. Hi ha alguna cosa de positiva que s'està trasmetent més enllà del que és la matèria. De quina manera tenen els i les mestres aquesta capacitat de transformar els alumnes? Precisament la capacitat aquesta ve que d'alguna manera els estem transmetent el poder que tenen, els estem descobrint o redescobrint el poder que tenen ells també de canviar, de millorar. Moltes vegades hi ha alguns nanos que se'ls diu que això no se'n dona bé, que ja se'ls posa una etiqueta. Exacte, no ets bo per les mates o això et costa. I els hi estem fent mal. El que els hem de donar és mostrar que ells poden, que ho han de provar, que ho han d'intentar. Llavors quan tu els hi dones aquest poder, els hi estàs animant, de quina manera pots aconseguir que ells arribin a ser el que poden ser. Llavors podem transformar un nano que al millor tingui, pel que sigui, alguns problemes familiars, els que siguin, d'inseguretats. A vegades un professor, aquella cosa que li digui, li pot fer el clic que li canviï. Jo crec que si alguns professors ens estan escoltant avui, entendran això. I a vegades és simplement un somriure. Aquell nano que això és que no em surt, és que no em surt, és que no puc i no ho sé fer. Al millor t'estàs al seu costat i en el moment en què fa algo mig bé li dius però mira que bé, abans només feies això, però ara si has fet això, això vol dir que estàs millorant moltíssim. És animar-los i a vegades ells diuen doncs sí que puc, no ho faig tan malament. En petites coses podem fer grans canvis. Tu què creus que ha de tenir un bon mestre? No sé si ho expliques en el llibre o no, coneixements, aptituds, criteri... Què ha de tenir un bon mestre o mestre? Per això hauríeu de llegir tot el llibre. Hi ha moltes coses que pot tenir un professor. Aquí he fet una mica un resum. Penso que el més important és el que he comentat abans de l'actitud, la mirada aquesta. Però evidentment un bon professor ha de saber escoltar, ha de tenir paciència, creativitat, responsabilitat. Hi ha moltes coses que ha de tenir. Però una de les que exploro més en el llibre és l'art de la comunicació. I aquí és on hi ha el vincle entre les dues carreres de la meva vida, que és l'educació i la comunicació. Jo crec que m'ha servit molt també als meus estudis de comunicació, la meva carrera de comunicació, per després, quan entres a l'aula, és d'alguna manera com sentir que entres en un escenari. Has de comunicar. I quan parles amb els alumnes no pots ser monòton perquè si no se t'adormen. Has de poder parlar, fer la pausa, parlar a poc a poc, després parlar una miqueta més ràpid perquè sigui entretingut. Un bon professor també ha de ser un bon storyteller, com es diu avui dia, que és una persona que sap explicar històries. I si ets un professor d'història, potser pots explicar la història d'una manera divertida, que els nanos estiguin fent-se la pel·lícula al seu cap. Perquè si ensenyem a través d'imatges visuals queda més gravat. Si tu als nanos has d'explicar una història, expliques l'anècdota, expliques els detalls de com aquelles persones eren, canviant les veus, creant aquell interès per a l'alumne. Creus que avui en dia potser a les carreres que formen a mestres, potser falta aprofundir més en tot aquest aspecte de saber comunicar. És una cosa que s'hauria de potenciar una mica més perquè un professor o professora que no sap comunicar avui en dia està entre cometes sentenciat. Pots tenir molts coneixements, però si no els saps transmetre de forma que aquí t'escolti, els capti, els mantingui aquests coneixements... Jo la veritat és que no sé exactament totes les assignatures que donen a la carrera d'educació. Per tant, no puc dir que estigui millor o pitjor, que és el que cal fer. No sé si et puc dir el que em trobo i el que m'he trobat amb els meus professors quan els veus en acció. Crec que si s'ensenya no s'implementa sempre prou, però hi ha professors fantàstics. Evidentment és un tema que crec que se li ha d'adonar molta importància. Si no es fa, crec que s'hauria de fer. A part de la comunicació, que és molt important, és el tema de des d'on surt això. Hi ha molts professors que s'ensenya molt des del càstig. Els alumnes se'ls castiga, això no ho has fet bé... Sempre ens centrem en el que no està ben fet, en comptes de donar-li la volta i dir que ho estàs fent bé. Una altra cosa que no ajuda és el sistema de les notes, quan els nanos s'estan comparant. He tret un 8, has tret un 6... Aquestes coses a mi no m'agraden. No comenceu a donar exàmens allà davant dels nanos perquè els fa molt mal. El nano que sempre treu un 5 i un 6 i que no és capaç de treure... És igual, l'important és que ell està avançant i ho està fent bé i se'ls ha d'animar això. Si ahir treies un 3, ara un 4... Tu estàs millorant, si t'equivocaves... Aquesta part, per mi, és encara més important que la comunicació. Que els mestres tinguin present que estem parlant amb persones que necessiten molt amor, molt respecte i molt d'ànim positiu. El que se'n diu avui positive discipline, disciplina positiva, no de càstig. I creus que, en el cas de Bristol, aquestes idees que tu tens s'han anat transformant o evolucionant a l'hora de... No sé si ho has vist tu, com ensenyaven els primers professors o professors de l'acadèmia com ho fan ara. Sí, evidentment. Perquè pensa que quan jo vaig arribar així més de ple a l'acadèmia, quan vaig començar, el primer que vaig fixar-me era en el professorat. Perquè sempre he cregut que en una acadèmia, igual que en una escola, hi ha en qualsevol empresa, l'important són les persones. Les persones són els que fan qualsevol empresa, qualsevol escola. Aleshores, jo en el moment en què estava allà portant el tema de la gestió, clar, jo estava davant del públic també. Revent la gent que venia a informar-se o la gent que, al millor, es donaven de baixa. Jo els hi preguntava què és el que t'agrada, què és el que no t'agrada. I quan havia sentit alguns alumnes o exalumnes que deien, és que no m'heu donat de baixa perquè el nen... o l'heu donat de baixa el nen perquè s'avorria, perquè era avorrit. Hem après molt però era molt avorrit. I vaig pensar, això no m'agrada. Dic, els nens han de venir aquí a divertir-se. Que per això vam posar l'eslògan enjoy languages. Primera Bristol enjoy English i després vaig dir enjoy languages perquè donem més idiomes que l'anglès. Però perquè la paraula enjoy vaig voler ficar-la dintre de Bristol. Vaig pensar que el que s'ho passin bé, el que gaudeixin és molt important. Aleshores, quan vaig començar a veure què estava passant, vaig sentir, parlo de fa molts anys, d'un professor, no donem noms, per suposat, que m'havia dit a una persona que li havia dit al nano que era tonto. I pots dir, a la paraula tonto no passa res, sí que passa. No pot un professor dir-li a un nano, tu ets tonto. És molt greu això. Per mi és molt greu que un professor li digui a aquest alumne perquè l'està sentenciant. Està dient, tu... Per això no val, no ho saps fer. Aquesta persona, l'any següent, jo directament no li vaig renovar el contracte perquè vaig dir... Per mi el més important és que els professors ajudin l'alumne a créixer. No enfonsar-lo. Exacte. Aleshores, per mi el més important era el professorat. A partir d'aquí, sempre quan ha vingut un professor, una persona que volia treballar amb nosaltres i els hem entretingut, sempre per mi el que ha donat més importància és aquesta part. I després, clar, al llarg dels anys he vist professors fantàstics, que han treballat molt bé, he tingut la sort d'aprendre moltíssim. I després, d'altres professors que venien nous, que almenys no tenien tot allò que jo pensava que era idient, els hi anava ensenyant i els hi anava dient, mira, per què no mires per aquí i per allà? Evidentment, hem anat evolucionant i, a veure, sempre com dic jo, sempre se t'escapa. Els professors som com els melons, fins que no els cates, no saps com són. Aleshores, m'ha passat a vegades i he absorbat classes, coses, i els intento redirigir cap a aquesta filosofia de respecte d'amor, de diversió, però a l'hora també s'ha d'aprendre. Són moltes coses, però sí, estem cada dia intentant millorar i valorant i escoltant molt el que diuen els alumnes, també. I, Alicia, en quin moment decideixes tu de plasmar tot això que ens estàs dient en aquest llibre? És a dir, què et mou per dins de dir, vinga, va, ara sí, ho vull escriure o tinc ganes o vull compartir-ho amb la gent? Què és el que et fa escriure el llibre? Doncs a veure, el tema d'escriure a mi sempre m'ha agradat. I després tinc coses escrites que en el futur espero que surti, però no tenen res a veure amb l'educació. Doncs mira, el tema va ser que precisament pel que m'has comentat, de dir com aconsegueixes que els professors de Bristol segueixin aquesta filosofia, doncs vaig pensar, mira, quan a vegades em venen alguns professors els hi haig d'explicar, i els hi explico i els hi poso exemples, mira, nosaltres ho fem així, i vaig pensar és que cada vegada a tots els hi haig d'explicar el mateix, doncs vaig fer un manual i volia fer com una mica de manual de dir, doncs mira, això és el més important, un professor, tata-tata, com el meu manual de dir com vull que els professors treballin a Bristol. I després vaig dir, a veure, i si en comptes de fer simplement un manual intern, ho faig més enllà, perquè al final, com que penso que als professors i als comunicadors ens agrada comunicar, ens agrada compartir amb els altres, vaig pensar, per què ha de quedar això només entre els professors de Bristol? Per què no compartim això perquè d'altres professors puguin, a lo millor, treure alguna coseta d'aquest llibre, de la meva visió, del que jo he vist, ho puc compartir amb ells i potser els puc ajudar. I va ser això, i llavors aquest estiu vaig dir, vinga, això que jo ho tenia com una mica embastat, ho tenia allà, doncs vaig dir, ho posaré una mica en forma de llibre, amb un índex, una miqueta. Clar, sí que és cert que si llegeixes el llibre, la part comença més genèric i després ja se'n va una mica més cap a l'anglès, a com ensenyar anglès, perquè és el que jo conec més. I també una cosa interessant, aquest llibre, és que no només serveix per a professors, de fet, algunes persones que ho han llegit, una dona que vaig trobar l'altre dia amb un sopar d'aquests de Nadal, em va dir, oh, m'ha agradat el teu llibre molt, i diu, soc àvia, mira, aplicaré algunes cosetes que dius aquí als meus nets. Mira quina il·lusió. Que bé. Que també pels pares, mares, avis, avis per a tots. Serveix, serveix. Podríem dir, com es diu en castellà, que cada maestrillo tiene su librillo, aquest és el librillo de l'Alícia que el vol compartir. Tu, Alicia, recordes alguna anècdota, ja sigui com a professora o també inclús com a alumne, d'algun moment que t'hagi marcat amb algun mestre, alguna professora, o ja et dic, eh?, tu estan ensenyant també que diguis, ostres, em quedo en aquest moment o d'aquest moment vaig aprendre això? De molts moments ja he après, ara mateix jo et diria que més que d'un moment en concret, jo recordo molt persones, persones que m'han marcat. I de tots els professors, he tingut molts bons professors, la veritat, però em quedo amb dues professores, també ho comento al llibre, que per mi eren un 10, un 11 o un 12, que eren les dues professores que tenia a cinquè, a cinquè de primària, jo anava a l'escola Bon Salvador de Sant Feliu de Llobregat i a aquestes dues professores hi havia dues classes de cinquè, cinquè A, cinquè B, però les dues portaven les dues classes, llavors una portava més les classes de matemàtiques, de ciències i l'altra portava més la part d'història, de llengües, català, castellà, etc. I eren dues persones extraordinàries, es deien Rosa Carme i Antònia. Si alguna d'elles ens escolta o algun dels meus companys sabran perfectament de qui parlo perquè tothom sempre ho deia, oh, cinquè, les millors professores. Treballaven d'una manera fantàstica, per mi era un dels exemples més grans que he tingut com a professores perquè era tota alegria, tota alegria, totes anècdotes, totes bromes. Ens feien treballar molt però d'una manera molt desenfadada, molt positives. O sigui, anàvem a classe i era una il·lusió d'anar a l'escola per veure-les amb elles, amb aquell somriure, amb aquella energia tan maca que tenien. I elles també van ser les primeres persones que em van posar a sobre d'un escenari per presentar un acte. Va ser que final de curs sempre es feia com un petit xou, un espectacle i aquell any van decidir que es faria sobre el circ. Llavors, de totes les, imagina't, eren 80 alumnes, 40 i 40, cadascuna havia de fer una cosa. Hi havia l'espectacle del domador de Lleons, hi havia l'espectacle dels trapassistes, de diferents espectacles. I cada nano, clar, eren moltes, havia de fer una cosa. D'unes eren el Lleons, l'altra el domador, músiques i tal. I les professores es van unir i van pensar i van dir, qui serà la presentadora? I les dues van dir, sense dubte, l'Alícia. L'Alícia ha de ser la presentadora. Amb 9 o 10 anys que tenia, ja vam veure aquest potencial que tenia jo de Verborrea, de què m'agustava estar. I ja vam veure aquest. Elles, d'alguna manera, van descobrir, em van dir, tu pots, se't donarà bé això. Jo no m'havia plantejat. Jo feia de la meva manera, ens reuníem nenes, i suposo que quan havíem de parlar davant de la classe, jo tenia facilitat. Però elles són les que van dir, no, no, ella ho farà molt bé. Elles són les que van posar allà dalt. I després, ja fa més poc, també dues professores que m'han marcat i m'han sobtat molt positivament, són dues professores que també treballaven conjuntament a l'escola dels meus fills. Ells han estudiat a l'American School, aquí a les Plugas, i les Plugas eren les professores de P4. També parlo d'elles al llibre. I són Miss Anya i Miss Catas. Són dues persones extraordinàries, també, i també. Tornem al mateix. Alegria, alegria i alegria, amor, respecte... No sé, per exemple, Catas era com un nen. Es posava al nivell dels nanos, sempre rient amb ells, allò típic de give me five, tot el dia. I a tots els nanos els batejava. Per exemple, els deia, el meu fill gran Eric, deia Eric Warrick. Un altre nano que es deia Tony li deia Tony Baloney. Sempre a tots els hi posava aquest nickname divertit i tot era, ja t'ho dic, passar-ho molt bé. Però a la vegada descobrien el potencial de cada nano. Jo vaig al·lucinar directament quan vaig anar a la primera reunió. Ens fèiem una reunió quan portaven un mes de classe. Ens fèiem una reunió amb tots els pares parlant dels nens, de com els veien i també una mica per saber si els pares podíem comunicar alguna cosa per ajudar els nanos a créixer. I vaig dir, ostres, quan em va dir l'Eric és pam pam pam pam pam pam, jo li veig això. Ho havia quedat a la primera, no? O sigui, portem un mes o dos més, molt poc. I ja es coneix el meu fill i coses que no m'haguessin pogut mai imaginar. i em pensava que ha sigut sort. L'any següent, perquè el meu altre fill és un curs més petit, em va tocar l'altre i també, pam-pam-pam, i que són totalment diferents, hi vaig dir. Quina visió que tenen de captar i de veure el potencial de cada nano. Per tant, per mi, aquestes quatre dones realment, per mi, són un referent molt important. Molt bé. On podem comprar el llibre Alicia? On el podem aconseguir? A Amazon. De moment, només a Amazon. Primer va sorgir digital, home, e-book, i ara ja està en versió paper. De moment, està en castellà. Ara estem treballant amb el que és la traducció a l'anglès, perquè hi ha moltes persones del meu entorn. De fet, molts professors que m'han dit home, jo prefereixo l'anglès, se'm dona millor. I de moment farem aquesta versió en anglès. Espero que aviat sortirà i ja veurem si més endavant passem a altres idiomes o em llenço a altres escrits que tinc pendents. Fantàstic. És un llibre, tu, editat, Alicia? Sí. De fet, és a través del KDP, que és Kindle Direct Publishing, a través d'Amazon. La veritat és que ho vaig descobrir a través d'un curs que vaig fer i trobo que és molt interessant perquè evites moltes despeses d'impressió. I al final també hi ha un tema, i és que si tu fas a través d'una editorial, ells han de donar el vistiplau del teu llibre. D'alguna manera, has de passar aquest filtre. Però si una persona creu que té una cosa interessant a dir, no té per què tenir aquest filtre de que algú li digui no, tu no vales, este libro no vale. Si tu creus que val aquest llibre, el publiques i després l'audiència et dirà si val o no val el llibre, si el que tu dius és interessant o no. Per tant, jo crec que, no sé, penso que ha estat una bona decisió haver-ho fet així. Doncs, Alicia, ens ha encantat tot el que ens has explicat aquí a la ràdio, a Ràdio Desvern. Ja ho sabeu, entreu a Amazon, poseu el Mejor Maestro, Alicia Flames, i allà trobareu el llibre. Gràcies per compartir tot això, Alicia. Aquesta estoneta aquí a Ràdio Desvern ha estat molt agradable amb tu, aquesta xerrada entrevista que hem tingut. I res més, desitjar-te molta sort. I molt bon any i a veure si tornem a escoltar alguna novetat o llibre o aquestes coses pendents que ens tens per publicar. Moltíssimes gràcies a vosaltres. Vinga, una abraçada, que vagi bé. Adeu. Fins aquí el programa d'avui.