#169 - Experiències en el tractament i la rehabilitació de les pacients

A la Rambla res s'aturar. Vina, queda't i escolta'ns. Vinga, que passen 13 minuts de les 11 en punt, estem ja a la segona hora de la Rambla, el magazine de matins de Ràdio Desvern. Passem a fer ara i, com sempre, l'entrevista del dia cap a cert. També la podeu seguir pel canal de YouTube de l'emissora de Ràdio Desvern. Les convidades d'avui són la Sant Justenca, la Mònica Condemines i també l'Anna Romero. Elles són afectades per la Covid persistent. A més a més, són membres del col·lectiu d'Afectats i afectades pel Covid-19. Les tenim aquí a l'estudi i les saludem. Hola, molt bon dia. Hola, bon dia, Núria, moltes gràcies per convidar-nos. Molt bé. Vinga, fem una mica d'introducció. Des del 2020 a tot l'Estat, milers de persones pateixen la Covid persistent, una malaltia que provoca un delta baix físic i cognitiu, intens i recurrent. Sovint les seqüeles forcen els malalts, les malaltes a renunciar a la feina o treballant amb les condicions de salut, també, per exemple, a deixar de conduir o simplement a limitar la seva vida privada. La majoria es van contagiar en la primera onada de Covid i per això l'abast d'aquest trànsitorn incapacitant encara es desconeix. S'estima que al voltant d'un 10% de les persones que han passat per la fase aguda, segons l'OMS, encara tenen símptomes persistents més enllà de la seva durada habitual. És el que hem dit, la Covid persistent. Doncs bé, persones que han passat la infecció del SARS-CoV-2 però que segueixen tenint símptomes. És el cas de la Mònica i de l'Anna. Bon dia, Mònica. La teva situació ja ens l'has parlat algun cop aquí a la ràdio, en alguna altra ocasió, però si voleu ens podeu fer una mica d'explicació o de resum de com ha estat el vostre trajecte, la vostra evolució amb la malaltia des del moment en què us vau infectar, com va ser el tema d'anar seguint amb els símptomes, malgrat tot. Jo faig un breu resum perquè és molt llarg. Aviat farà quatre anys que estem malaltes. Jo em vaig contagiar l'abril del 2020. Jo soc treballadora sanitària, soc infermera i em vaig contagiar allà a l'hospital. Vaig fer una anàmonia bilateral i en aquell moment l'hospital era un caos i em vien a ingressar a domicili. Jo estava a ingressar a domicili i a partir d'allà no he parat. Al cap de cinc setmanes vaig fer un síndrome de Guillen-Barré, que és una alteració del sistema nerviós perifèric. I a partir d'allà vaig veure que jo no avançava, al contrari que abans hi havia menys símptomes. Per dir-te que ja s'han descrit més de 200 símptomes en aquesta... Ostres, guau! Aleshores podem tenir diferents. En aquesta química hi ha diferents que els que tinc jo. Hi ha que tenen comuns, però n'hi ha molts. Arrel d'allà va sortir una companya del col·lectiu que per les xarxes va fer una crida demanant si algú estava com veia, que tenia aquesta sintomatologia. I arrel d'allà unes companyes van iniciar el col·lectiu d'afectades i afectats per la Covid-19. A partir d'aquí va ser una debacle d'anar buscant ajuda a tot arreu, perquè, com podeu imaginar, les malalties que són noves costa molt que algú et faci cas. A més a més, la majoria de persones que estem afectades són dones. Dones, ara potser m'estic anant una mica del meu, perquè ja em coneixeu, la majoria? L'Anna ja explicarà el seu cas. Però, de majoria, som dones entre 40, 50, quasi 60 anys. Llavors, aquí també introduiré el que és el viatge de gènere, perquè va arribar un moment que anaves al metge i, amb moltes companyes, això t'ho estàs inventant, això és psicològic, tens por, has passat la pandèmia... Ansietat, no? Ansietat, estàs en una depressió... Bueno, no aixecam cap... Una mica com la fibromialgia, alguna cosa així, semblant? Sí, de fet, hi ha sintomatologies que són molt semblants, hi ha símptomes que són molt semblants a la fibromialgia, a la fàtia crònica, però s'està fent recerca, perquè això engloba una altra malaltia. Clar, clar, són coses que s'enganxen. El que passa és que no deixa de ser que, arreu d'un virus, estem tenint una sintomatologia, i s'ha d'insistir molt en la recerca. A partir d'allà, el col·lectiu ha anat fent passes cap endavant. El que passa és que sempre ens trobes traves, no? Com és que ens facin cas, com és que s'obrin unitats de Covid persistent, que això no existeix ara. L'única que existeix ara és aquest. Només n'hi ha una? En el moment, només hi havia algunes, però han anat tancant el clínic, hi havia una unitat, però la van tancar fa un any, em penso. No sé ben bé les dades, no sé si l'Anna se'n recorda, però... I és Can Ruti, que la gent que podem estar dintre de Can Ruti tenim una gran sort de poder entrar aquí. Un altre dels temes que ara ja introdueixo és que no arribar a tot el territori, perquè la gent de les Terres de l'Ebre estan superabandonats, o la gent de Girona, si no, la possibilitat... Tu pots accedir a Can Ruti, que passa que són moltíssima gent, i costa, hi ha unes llistes d'espera importants i costa. També t'he de dir que els que estem a dintre estem molt acollits, perquè ens sentim molt compresos, hi ha una empatia molt gran... Per part dels professionals, entre vosaltres també? Entre nosaltres també, per suposat, clar. Si no ens ajudem entre nosaltres, no ens tiraríem endavant, perquè les coses noves són molt difícils, sempre. Ana, no sé si vols explicar una mica el teu cas, la teva situació, en quin moment et vas infectar, també quines símptomes, quines sintomatologies has anat desenvolupant al llarg dels anys? Doncs sí, primerament sembla que m'infecto de Covid-19 al mar del 2020, en plena pandèmia, estic a casa, estic amb uns símptomes molt lleus, i que em van sortir penallons a les mans, i vaig començar amb un mal de panxa terrible, terrible, m'ofegava, jo tinc una gossa, i quan sortia a passejar-la, els tres cops al dia que sortia, m'ofegava moltíssim, si faig res, quatre passes, era el que es podia fer, no? Vaig demanar... Al final el meu metge sí que em va dir, ostres, això tens massa sintomatologia estranya, anem a... jo et aniré trucant. I això més o menys em passa... Això de l'atenció primària. Sí, sí, sí, jo en aquell moment, gràcies al meu metge de capçalera, aleshores, superbé, i això em va donar la sintomatologia de molta fàtiga fins al desembre, el pont de la puríssima, de cop i volta, estava bé, sí, bueno, menys mal, no mesos després. Ja ha passat, no? Bé, no, el 17 de setembre del 2021, jo soc mestra, estava treballant i va venir un nen infectat, es va produir un brot a l'escola, un treballo, bueno, sí, sí, un treballo, i ens vam infectar vuit criatures, no recordo si set criatures i jo, o vuit criatures i jo, és igual, i d'aquí jo ja està, ja no he aixecat cap. No? Ostres. D'aquí ja sé que van ser molt... Vaig començar amb un mal de cap terrible, febre, cada dia, cada dia, cada dia, la panxa d'estar tres dies sense menjar, era indiferent, ja no era... El desembre vaig demanar a l'alta, pensant-me, ja està, això ha de passar, però em vaig posar pitjor encara, vaig començar amb un mal de pit horrorós, o sigui, quan ja penses, han passat tres mesos i això no pot anar pitjor, sí, pot anar pitjor, i llavors vaig començar amb un mal de pit, no tenia veu, peregrinant per Sant Pau, pels metges... El meu metge de capçalera, ja et torno a dir, molt bé, però en aquell cap de poc, el meu metge de capçalera es va agafar una baixa, està malalt o no ho sé, i aquí ja va ser la segona preliminació que va ser, no tinc metge de capçalera, el matem un metge cada dia. Un metge diferent, no? Sí, havia dit un diferent, al final vaig dir, sisplau, necessito un metge. Em va notar un metge que em va començar a donar antidepressius perquè l'antidepressiu cura tot, curava el mal de panxa, el dolor articular, el mal de cap, tot i vaig dir, estrès, hauríem de tenir un antidepressiu tots a casa, perquè això és fantàstic. Aleshores, en aquell just moment, em crida LICAM, va ser tot com, ajuda, eh? LICAM què és? LICAM és, com es diu, Inspeccions Mèdiques. Institut d'Avalocions Mèdiques. I llavors em van cridar. Em van dir que m'havien cridat abans d'hora, que em tornarien a cridar, que em crèiem, però que em tornarien a cridar. I la propera cosa que vaig rebre, a ser un SMS, torna a ser treballat al dia. Ostres. La crisi total, perquè jo en aquell moment no em veia per treballar. Vaig tornar a treballar, mentrestant tot el tema mèdic en paral·lel era tot com, bueno, sort de la Mònica i d'altres companyes afectades que em donaven suport, que era un socorro. Sí, suport, i a nivell psicològic i mental també tenia almenys casos similars als teus, almenys compresa, no? Com a mínim, em deien, no sabem com ajudar-te, però ànims, no? Jo recordo jo de, no sabem què dir-te. I el primer mes de feina vaig anar a treballar quatre dies, perquè vaig agafar gripar, restricció, era com... Tot. Tot venia a mi, no ho sé. Com un imant a malalties, no? Sí, no sé si era el sistema imunè... No ho sé, no ho sé. I llavors em van dir a la psiquiatria, em van dir que jo no tenia Covid, que m'oblidava del Covid, és que ho dic en castellà perquè m'ho van dir així. Tu tens depressió major i d'això se sale. I al final ja no sabia si creure-m'ho, perquè... Clar, tu estava de tu mateixa, no? Clar, i estava superdesanimada, perquè era... Estic patint molt, estic anant a treballar malament, estic sortint de la feina que no m'aguanto, no tinc ni vida ni puc treballar bé, perquè a la feina tampoc feia bé la meva feina. Clar. I tinc depressió, doncs potser sí, no? I en paral·lel vaig buscar... Vaig buscar. Com ajudar-me a mi mateixa, vaig trobar la doctora que tinc ara, de capçalera, m'he canviat de cap i de doctora. I la sort que tinc de tenir-la amb ella, que no diré el nom, però si em sent, estic superagraïda, perquè d'entrada em creu, només entrar a consulta em va dir que s'ha estat maltractada per sistema sanitari d'aquest país, que encara ara se'n posa la pell de veïna. I és una mica el resum, jo crec, de les malalties de Covid persistent, que ens passem la vida buscant ajuda. Veig... Temes similars, veig que esteu com en una situació de paragrinació, per al sistema de salut públic, almenys aquí a Catalunya català. Com has dit tu, Anna, primer, perquè us creguin, que això deu ser una frustració constant. I tant. No sé si encara hi ha metges, metxes que no es creuen, perquè jo les hades que veig, a la conclusió que arribo, és que, clar, que hi ha un 10% d'afectats, però que podrien haver moltíssims més, llavors això és que no es diagnostiquen, això és que... És que no hi ha un recompte. Mira, porto encara els papers de la primera entrevista que em vas fer, i et podria dir el que reivindicava i continuo reivindicant el mateix. Continues el mateix, hòstia. Que no ens hem... No hem avançat en això. O sigui, vam demanar un recompte de les malalts que estàvem afectats, i no s'està fent aquest recompte. Llavors, si no el recomptem, no sabem endavant de què estem. Això perquè els investigadors, amb la recerca, van fent intueixen que hi ha entre un 10, un 15%, i depèn també de cada varietat de Covid, per això. Vale. I que han donat més coi persistent que a altra varietat. Vale. Aleshores, encara reivindiquem això, que se'ns recompti per poder posar fil a l'agulla. També reivindiquem que es faci més formació al professional sanitari. S'han fet coses, és cert que sabem que s'han fet coses. S'han fet diferents guies. Ara fa poc va sortir la guia... Haurem de dir-ho bé. La guia clínica pràctica per atenció a pacients amb Covid persistent. L'Anna no ha volgut dir el nom de la seva doctora, però està dintre d'aquesta guia. Fantàstic. Digue'm la, home, cap problema. Com es diu, Anna, va? No, no vol dir... Ara està tímida, l'Anna. També en aquesta guia han intervingut companys del col·lectiu. I amb això ha d'arribar a tota l'atenció primària perquè la facin servir, perquè se la mirin. La idea és que els han de fer docència d'això, però no arriben, les coses sempre arriben tard. Necessiten hores, diners, són moltes coses. Aquella vegada que vaig venir també deia que... Que em perdo, eh? Tranquil·la. Que em perdo, que necessitava molt de la recerca. Si heu vist que últimament... El mes passat va sortir l'última que va donar un boom, que de seguida l'alarmem i tot... Ostres, escura, no? Sí, la notícia deia, va sortir fa un mes... L'1 de febrer, per exemple, el diari ara deia... Descobreixen la possible causa del Covid persistent. Diuen els mandlals que el pateixen, presenten una inflamació crònica i microtrombes que malmeten els teixits. Això és el que deia el diari. Sí, això està bé, però és la punteta... Això és com la causa, no? Vosaltres voleu un amic tractament, la cura. Fins arribar al tractament... Què provoca això? Què està provocant això? Ens queda el virus a dins? És la inflamació que ha quedat? Per què sí? Per què no has de... Què és? Perquè si no saps la causa, no sabràs com arribar-hi, jo crec. Continuen hi havent hipòtesis, no? Les mateixes que et vaig dir fa dos anys, la persistencia del virus en l'organisme, la inflamació en el sistema nerviós, l'alteració del sistema immunitari, que també és un dels últims estudis de la Universitat d'Azúric, que també es va veure que s'activava el sistema complement, que és el que afavorit la inflamació de la paret interior dels vasos sanguinis. No vol dir que ja estem curats perquè hagi sortit això. No. Comença una línia que hem trobat, una evidència científica, que han de tirar per aquesta línia. Però fins arribar al tractament, mentrestant, nosaltres demanem moltes coses, com entre elles, que se'ns faci un acompanyament, que se'ns doni rehabilitació, rehabilitació física, rehabilitació neurocomunitiva... Quin tractament esteu rebent a dia d'avui, cadascuna de vosaltres? Mira, els metges fan el que poden i et donen un tractament farmacològic, sintomàtic, segons els símptomes et van donant i vas fent, vas provant, perquè no hi ha la pastilla màgica, com diu l'Anna, que ojalá la tinguéssim a la tauleta de nit cada dia. Això, i el que també va bé, és una rehabilitació física, que no vol dir que hagin de fer un exercici, perquè també s'ha vist que l'exercici físic també... Perjudica? Ens perjudica perquè dona més fatiga, posa l'exercici, però no a tothom. Hi ha una varietat de símptomes i una varietat de causes que ens necessitem una rehabilitació física adaptada a les nostres condicions, una rehabilitació neurocognitiva, perquè, com jo t'he explicat, jo tinc moltes alteracions cognitives amb la falta d'atenció, falta de concentració, tinc pèrdua de memòria recent, tot això que ja vaig venir a explicar-ho perquè van venir les companyes de Sant Joan de Déu del sociosanitari, que si m'estan escoltant una salutació per elles... Encara hi vas? No, he estat 19 mesos i ara he fet una parada, perquè tampoc tu cobriràs tota la seguretat social, llavors ara ja és de manera privada, no? Bé, hi ha una època que me la podran donar, altres no, i tot això són uns costos bastant elevats. Ara he fet una parada, però també per esbrinar què passava, i sí, porto des del matx sense anar i he tirat enrere, o sigui que hi ha coses que haurien de ser continuades, haurien de ser una rehabilitació contínua. Ara intentem fer, per la nostra conta, les coses, jo intento fer cada setmana un dia un menjar diferent a casa perquè així he de mirar una recepta i la meva activitat cognitiva, exercitar-la. Li dones exercici a nivell cognitiu. Clar, a nivell cognitiu. Després, l'ajuda psicològica, també. Jo ara sí que fa un temps que em van donar ajuda psicològica per ser sanitària, hi ha la Fundació Galatea, però clar, no arriba a tothom, és la real indicació, això només arriba als sanitaris, si no ets sanitari, o intentes anar amb un grup d'ajuda mòtua, que també estan bé, però també necessites una ajuda psicològica i aquest suport no li arriba a tothom. No sé què opines tu, Ana. Ana, una mica el teu tractament a dia d'avui. A veure, la meva doctora és poc pro de medicació, perquè sí, perquè realment és quina medicació hi ha, no se sap. Anem a provar, anem a provar coses, però realment, jo, per exemple, tinc molta simptomatologia de panxa i sí que el dia que estic en crisi total, em puc arribar a prendre cinc pastilles en un moment per dir, necessito sobreviure això, no? I sí que és veritat que la resta de tractaments que estic fent estan sent per la privada, que això és una altra reivindicació que no pot... O sigui, nosaltres no som riques, no ens hem infectat per gastar diners. No, no, clar. Aleshores, jo sí que m'estic pagant una afició, que estic encantada i m'està ajudant moltíssim, estic anant al balneari, que va haver-hi un estudi en el seu moment i que estic superagraïda perquè em vaig conèixer la Mònica i altra gent, va ser el primer moment que vaig dir, hi ha gent com jo, tu. I llavors jo he anat seguint fent-ho, he fet acupuntura, ara em plantejo anar a una digestòloga perquè la nutricionista de Can Ruti em va dir, potser se'ns escapa això, potser t'hauries de pagar alguna cosa. I al final tot acaba sent mal, però... No m'ho puc pagar tot, no? No m'ho puc pagar tot i a més a més això em curarà perquè al final, si jo tinc una persistència viral, per molta cosa que li faci una panxa, el virus tornarà a dir, estic aquí, tornarà a estar allà. Aleshores ja no saps de què refiar-te. Sí que és veritat que et van apareixent coses, això li va bé tal, o li ha anat bé durant un temps. A mi el balneari em va anar molt bé, tres dies per setmana durant un mes, però ara hi vaig un cop per setmana. Potser sí que em va bé, però clar, no és el mateix. Has de buscar la manera de... I a mi m'ajuda també molt, jo tinc una gossa que m'ha ajudat moltíssim perquè surto cada dia a caminar. I mals terapèutics, també. Per tot, una mica emocionalment i també perquè la gossa t'obliga a sortir i tu has d'obligar a sortir a la gossa i de vegades no estic per caminar, però m'asseca la platja un raconet i jo miro el mar i a mi em penso, bueno, doncs ni tan mal, no? Clar. Potser no és la idea ideal de la vida, però sí que és veritat que és una obligació que m'ha fet, i els metges estan d'acord amb mi, que m'ha ajudat molt a nivell muscular, a nivell de cap i físicament, també. El que veig és que aquí la problemàtica està en que hi ha molta varietat de símptomes i posar un pedàs a cadascun dels símptomes és costós a nivell econòmic, també és molt frustrant a nivell mental, pensar com que tens tantes coses diferents que no saps quina abordar. I una cosa molt important que també ha dit la Mònica és el tema dels grups d'ajuda mútua. Jo no sé si, per exemple, la pàgina web que es diu No T'ho Inventes, no sé si també arrel d'aquí hi ha grups o no sé si formeu amb aquest col·lectiu algunes xerrades o... Hi ha un grup de WhatsApp que sí que hi ha gent que es recolza entre sí, sí que algunes persones demanen al col·lectiu fer trobades i tant, i potser sí que, des del col·lectiu sí que es diu, doncs pots proposar-ho i potser amb gent de prop teu, o potser sí que es podrien fer quedades. També va haver-hi un grup d'ajuda mútua que es va proposar. Van sortint cosetes, no sé si al CPI... Al CPI es va sortir un grup d'ajuts, sí. El que passa que, clar, som moltíssima gent per poca... O sigui, no hi ha... No arribes. No s'arriba. O sigui, realment al col·lectiu poden arribar correus cada dia gent desesperada a dir-te no sé què fer. O sigui, estic així, tinc tots aquests símptomes, m'ajudeu, mai penses, però l'única resposta que pots donar és que estem igual, no? Clar. Perquè realment estàs igual. Jo també em desvio una mica, però tenia apuntat que hi ha molts estudis i molta gent es llença a provar totes les tractaments. Hi ha molts estudis que no són... O sigui, si no es demostra, hi ha una evidència científica, no es pot... Validar, no? Validar allò. Això s'ha d'anar molt en compte, passa molt en els grups de WhatsApp o Telegram, que diu això i jo recordo la gent que diu, no, això ens ho hem de mirar molt, perquè és cert. No fake news, però... Clar, s'ha d'anar molt en compte, perquè quan hi ha tanta gent, perquè és cert que tot el món està fent recerca sobre la Covid, i sobre la Covid persistent, sempre hi ha gent que es pot beneficiar d'això d'una manera que no és correcta. Llavors, això hem d'anar molt en compte amb el que fem, s'ha de mirar molt. I per això sempre jo dic, i es reivindica, que el que és la sanitat pública, el que és tot el que estigui a l'abast per tothom, que arribi a tot el territori, és el que val, jo crec. Sí, i al final, els estudis sí que ens donen, o com a mínim a mi, jo crec que en general, ens donen molta esperança, hi ha algú que està per nosaltres, que ens treu sang per veure quina cosa està inflamada, el que sigui, o el del valdari, perquè provem de curar, o és igual, l'estudi que sigui. Tot et dona esperança, però al final tampoc saps... Jo què sé, ara fa poc van sortir uns resultats d'un estudi i deien, potser per aquí no era, perquè comparàvem resultats i eren diferents. Cada un té una cosa diferent. Clar, clar. I si és per aquí no era, no? Llavors et quedes com una mica, molt bé l'estudi, però igual, no? També estaria bé tractar el tema de, i ja ho ha insinuat una mica l'Anna al principi, parlant amb el tema de les baixes, jo no sé si ara, a dia d'avui, vosaltres heu pogut tornar a treballar, heu intentat, però... Jo vaig comentar aquí... Jo amb aquesta part he tingut bastanta sort, jo no estava capacitada per treballar, i ja quan vaig passar per l'ICAM, la primera vegada la doctora que em va atendre i em va dir, tu no pots, t'allarguem sis mesos, als sis mesos vaig tornar, o als set, em van fer unes proves neurocognitives i em van dir que no podia treballar, i em va donar una incapacitat absoluta. A part, jo tinc un reconeixement d'un accident de treball, jo vaig contagiar l'hospital, que això també em dona, no com per exemple l'Anna, que no l'hi han reconegut mai, o com molta gent, que no l'hi han reconegut mai, no? Jo amb aquesta part estic bé, però, clar, a les meves companyes, no? Hi ha molta gent que amb un SME, com diu l'Anna, pum, demà vas a treballar, i tu no estàs capacitada per anar a treballar, llavors és molt difícil portar una vida, jo ho veig, perquè si a mi em costa el dia a dia, i jo només estic dedicada a mi, a la meva salut, la persona que ha d'anar a treballar vuit hores, és que no val per res després, no val per res, llavors no carrega les seves piles, no sé, l'Anna t'ho explicarà millor, perquè ja sé què ha passat per això. A veure, explica'ns. A veure, ja, si ara deia la Mònica i se m'ha anat, o sigui que ja em tornarà una cosa que ha dit que volia comentar, però sí, clar, tu, jo, per exemple, durant el dia, intento fer coses, perquè si em quedo a casa, acabaré boja perduda, ja dic, ni que sigui seure a un banquito, però... Però... Però realment tu el que fas és relativament sobreviure, no? Per exemple, jo i la tarda vaig arribar tard a un lloc, jo ho tinc menys veu de la que tenia ahir al matí, perquè m'afecta moltíssim tota aquesta part d'aquí, i tinc un dolor aquí horrorós, perquè vaig fer un esforç de deu minuts, perquè, si no, no arribava a un lloc així de trist, i ho penses i dius, com pot ser? Clar, l'esforç d'anar a treballar... Jo, el temps que vaig anar a treballar és que jo... A ver, un dia... No sabies com aguantaves, no?, gairebé. No, tu arribaves a casa i deies, ara hauria de treure la gossa, que és la que sempre m'ha ajudat, i jo no puc treure la gossa. O sigui, encara era com més de... Jo em vaig sentir en aquell moment molt maltractada, perquè deia, l'ICAM m'ha donat l'esquena, o sigui, la salut, o sigui, tot el sistema m'està donant l'esquena, perquè és realment, és així, el sistema et dona l'esquena, ningú quedarà enrere en aquesta pandèmia, nosaltres hem quedat enrere, no? O sigui, ningú... Ni tan sols una llei o alguna cosa que reconegui que estem malaltes i que potser s'ha de mirar com adaptar-nos al lloc de treball. Jo què sé, treballa mitja jornada, prova, abans que et donin l'alta, no sé, adaptem al lloc de treball abans, i si ni així, ja ens plantejarem la incapacitat. Per exemple, jo el que més desitjo a la meva vida és treballar. Jo vaig treure les oposicions dos anys abans d'infectar-me, vull dir, a veure. Mentalment, per mi, és com un holding. Havia fet un esforç per arribar a la meva plaça definitiva, vaig durar set dies, set dies reals. Llavors, sí que et sents molt maltractat perquè l'ICAM no... A mi no em van ni mirar la cara, se'm van posar, no sé, tres o quatre metres en una pantalla que jo pensava, però que no contagio, senyora. Veig els teus informes, m'ho crec tot, et tornaran a trucar. Mai més ha arribat aquella trucada, no? I aquells tres mesos van ser anafastos. A més, això, tu mentre estàs esdenar els metges, has de demanar la feina que has de faltar perquè tens proves. Clar, ostres. I ara et van allargar la baixa? Han passat, van canviar el motiu de baixa, llavors vaig poder tenir una baixa al cap d'un temps. Sis mesos, no? Sí, són sis mesos. Tu no pots tenir una baixa. A més, clar, després tu agafaves una malaltia i jo havia anat a la feina amb gripar a una escola. O sigui, és com increïble, no? Però com tu depens de l'ICAM, la doctora demanava la baixa a l'ICAM i fins que l'ICAM es pronunciava, tu havies d'anar a la feina, jo no podia faltar la meva feina. Llavors, potser estava tornant de la feina i rebia missatge. Tens la baixa? I jo he anat a treballar. A mi no. Fem quatre dies màxim, és tot com molt surrealista. Quan ho vius, jo no ho sabia, clar, jo tinc 39 anys, jo en això ni esperava trobar-m'hi ni m'hi havia trobat mai. I és com molt surrealista, molt desesperant, també. A nivell de la vida privada, com ha donat la vostra vida un gir tan gran? En quins àmbits, sobretot? Jo he de dir que a casa m'han recolzat moltíssim i la meva família i els de casa més propers, el meu marit, els meus fills, molt bé, els amics també, un deu, però també els hi vaig explicar. Jo també sempre he anat per davant, des del primer dia jo no podré fer això, no podré fer l'altre i de veritat és que molt bé, però també he de dir que a vegades davant d'una aparència d'una persona, que això també ho remetico sempre, que perquè ja tu saps, Núria, que a mi m'agrada molt vestir-me, que anava diferent, molt extravagant, i no vol dir que jo no ho estigui passant malament. O sigui, el que passa és que jo m'esforço per passar, perquè ara m'he apuntat aquí la paraula dol, he passat per molts dolts, he passat per un dol de pèrdua de la meva salut, he passat per un dol de pèrdua del meu rol com a mare, com a dona, com a companya, he perdut les meves identitats una mica per culpa de la meva salut, he perdut el dol de la meva feina. A mi, en breu, ja em guardaven dos anys el meu lloc de treball, i se m'acaba després de trenta i escaig d'anys treballant en un hospital. Tot això requereix anar tu fent una teràpia, o amb ajuda o com puguis, però necessites. I jo, no sé si per anar al meu caràcter m'he anat sent sortint, però hi ha molta gent que està amb por i li costa molt de sortir d'aquí. I, aleshores, per això, cada vegada que algú ens ofereix de sortir en mitjà de comunicació, hem d'aprofitar perquè visibilitzar molt aquesta malaltia, perquè aquesta malaltia que tenim és invisible. Tu em veus i veus l'Anna, mira-la, que guapa, jove, i estem molt malament per dintre. Llavors, totes les malalties invisibles costen molt. Per això sempre hem d'agrair als mitjans de comunicació que ens deixin visibilitzar-la d'alguna manera o d'una altra. I jo et dic, jo tinc els meus moments, i cada dematí no us dic el que surti de la meva boca, perquè els uients cridaran. Però sí que després dono gràcies d'estar viva i de poder tirar com pugui i lluitar-la. Jo ara volia fer un incís d'allò que me n'havia oblidat abans, que m'he recordat, el tema de l'accident de treball, que deia la Mònica, els essencials que han estat els metges, però a la gent del súper també eren essencials i aquesta gent no se'ls està reconeixent, l'accident de treball. Jo estava treballant en plena pandèmia quan em vaig infectar. A mi m'han denegat l'accident de treball. I també això és que no ho mereixin els metges, només faltaria. Però crec que en el moment en què, clar, no, potser estaves a festa. No, jo no estava a festa, jo estava en un brot i estava provat i a mi m'ho han denegat. I dit això, el dia a dia, jo intento dissimular molt i fer-me la... Jo crec que en això, la Mònica i jo tenim un tàrann assamblant, hem intentat tirar endavant i som alegres i ho hem parlat molts cops. Bueno, per poder no voler preocupar molt la gent també del voltant o per... El voltant i a tu mateix, per això has de viure. I perquè això et permet sobreviure, perquè al final que tu estiguis... Jo l'altre dia sí que veia un dia de... Porto un temps ara bastant xunga i es pensava, tota la vida així. Si va haver-hi un moment de vaixona de pensar, tota la vida així, en sèrio. En la cronicitat, poder. Clar, clar, això s'allargarà fins sempre. És com, mare meva, no? Aquests són els vaixons que ens han de permetre, també, el que passa aquí. Però sí que és veritat que intentes fer el que et permet el cos i et dona una mica de felicitat, no? Si et dona una mica de felicitat, ahir anar a un lloc i saps que ho pagaràs, i ho saps, això ho pagaràs cap. Estaràs una setmana fatal o no sé quants dies. Doncs fes-ho, perquè al final la part emocional també pesa, no? Llavors has de fer una mica... Una balança, no? Una mica de trobar un equilibri, no? Sí, ocupar la ment, fer coses que també a casa et puguin... Envoltar-te de gent que et recolza també és molt important. Trobar els teus espais de calma, gent que et dona calma, i crec que és molt important. Bueno, us esteu adaptant a les noves situacions de la Mònica d'ara i de l'Anna d'ara, que potser les antigues... Serà difícil que tornin a ser en l'essència en què estaven? Jo crec que no tornaran mai més. La Mònica, això sempre ho diu. Jo des del minut 1, però des que... Nunca digas nunca, però també s'ha de ser realista, no? Des que em vaig emmeraltir a l'any, quan vaig veure que una doctora em deia que no pots, vaig pensar que tothom va alicant-me amb tanta por, i a mi aquella persona em va dir que això passaria. Allà és quan vaig dir que la Mònica d'abans no tornarà, que serà una altra Mònica, però per mi diferent, però pot ser igual de guai que l'altra. Oi tant, oi tant. Ni millor ni pitjor, diferent, simplement. És una adaptació a la teva nova condició de vida. Bueno, que al final és una mica això, eh? Sobreviure és això, anar-se adaptant a les situacions que et vas trobant dia a dia. I això també forma part del camí i de la lluita que esteu fent. Doncs podem allargar massa estona més. Moltíssimes gràcies. Mònica, ha estat un plaer tenir-vos aquí. Moltes gràcies també a vosaltres per donar veu a molta gent que segurament també ho està patint, a molta que no està diagnosticada. Ui, sí. I que està també fent aquesta coroada, per tenir un diagnòstic. Que per saber... Que insisteixin, sí. Sí, sí. Persistents. La malaltia, però nosaltres també. Persistents i nosaltres més. Moltíssimes gràcies, Lúria. Que vagi bé, a les dues. Adeu. Adeu, adeu. Un parell d'amics, vinc protegint Els nostres llistets de petit tranquil Com que per mai trobaran...