#185 - Entrevista sobre el cicle de concerts de clàssica a l'Ateneu de Sant Just

Praha... Ha arribat el moment de fer l'entrevista del dia i la farem amb els nostres convidats avui, que són la Mar Bizzoso, que és coordinadora del cicle de concerts restones de clàssica a l'Ateneu de Sant Just, i també l'Eduard Sobrado, que és violinista i membre del quartet de corda que vindrà a l'Ateneu de Sant Just el proper diumenge 17 de març a les 6 de la tarda a fer el proper concert del cicle d'estones de clàssica. És un quartet que està format per l'Eduard, que toca el violí, per la Sara Ruiz, que també toca el violí, l'Albert Flores, la viola, i en Joan Palet, el violoncel. Els obrim els micròfons i els saludem. Hola, què tal, els dos? Com va? Bon dia. Hola, bon dia. Bon dia. A veure, Marc, tu ets la coordinadora, una mica la responsable d'aquest cicle. Recordem que aquesta temporada, com si diguéssim, els concerts s'estan fent més espaiats. Com està funcionant, aquesta fórmula? Molt bé. La veritat és que segueix venint públic, el format segueix agradant, i el fet que estiguin més espaiats dóna una miqueta més de temps per organitzar, diguéssim, cada esdeveniment. Que així tu ho respires millor, també, no? Sí, i més que res perquè a l'Ateneu estan fent tantíssimes activitats culturals que... era massa, no? Diguéssim que s'assoblepaven moltíssim, diferents concerts, teatre, activitats... i jo penso que ha estat una bona pensada espaiar una mica més els concerts. I explica'ns una mica quan has de fer la programació o pensar en els grups o en els quartets o els duos que han de venir, si o amb quins criteris ho fas, tu? Criteri de qualitat, que siguin músics de qualitat, que siguin músics d'aquí, i que siguin músics, bàsicament, que hagin estudiat els nostres conservatoris, no? Proximitat, diguéssim, un producte de proximitat de qualitat seria la definició. Eduard, és així? És així, és així, em dono a fer. Ets un producte de proximitat. Home, mira, soc nascut a Cornellà, vaig viure molts anys esplogues, ara visc a Barcelona però, vaja, més proximitat gairebé impossible. Que bé, com reps aquesta trobada amb l'Ateneu de Sant Just amb aquest cicle, les tones de clàssica? Doncs mira, amb molta satisfacció, pensa que els quatre components del quartet de corda que s'ha esmentat, que som músics amb una intensíssima activitat i trajectòria bàsicament de música sinfònica i de cambra, rebem l'oportunitat que ens dona la Mari i els amics de l'Ateneu, Bé, mira, de fet podria dir que ens donen una carta blanca per il·lbenar i fer un repertori, que això no sempre passa, no sempre passa, moltes vegades per part dels programadors, hi ha dones a demandes, hi ha... I nosaltres ens va dir, mira, i jo de seguida li vaig dir a la Mari, Mira, serà si aconseguim un format que ens acosti al públic, que l'interpel·li, que sigui amb música, evidentment, de la màxima qualitat possible i feta de la millor manera, però que trenqui allò la paret entre el que passa a sobre de l'escenari i el que hi ha al pati de butaques, i ens permet interactuar. La Mari, bueno, no em va caldre insistir en absolut perquè la Mari va dir que aquesta era la seva idea, no només això, sinó que va aportar-ne moltes d'altres. T'ho va comprar? Sí, sí, ho va fer, això va ser facilíssim. I de fet, l'Ateneu ja ens va convidar la temporada passada, vam fer aquesta primera experiència i jo crec que tots van disfrutar moltíssim, és a dir, que la teva pregunta rebem aquesta convidada per la nostra segona etmorada, superbé. O sigui, Marc, tu els hi has donat allò, carta blanca una mica, que a vegades, com diu l'Eduard, que hi ha llocs que potser tanquen una mica el repertori o volen que facin determinats tipus de concerts, però tu has deixat aquí una mica màniga ampla. Sí, perquè la idea d'aquest cicle de concerts, quan el vaig agafar l'any passat, diguéssim, era apropar la música clàssica al públic. Llavors, la idea inicial era aconseguir que les persones que estiguessin escoltant estiguessin a l'Ateneu com si estiguessin escoltant música clàssica a casa seva, però en lloc d'estar al sofà de casa, que estiguessin a les butaques de l'Ateneu. Llavors, si jo volia aconseguir aquest sentiment amb el públic, necessitava que els músics també se sentissin com a casa una mica, amb un tipus de concert que ells tinguessin il·lusió de portar a terme, amb un repertori que estiguessin treballant en aquell moment perquè estiguessin motivats, no per uns requeriments diguéssim econòmics o de programa, sinó que els hi vingués de gust. Llavors, si s'aconsegueix això, es transmet molt més la finalitat que jo tinc, que és apropar la música clàssica a l'oient. Llavors, quan li vaig comentar a Eduard de seguida coincidia amb idees que tenia ell de fa temps, és que estaria molt bé, perquè sempre estan a sobre d'escenari, amb sinfònica, amb molta gent, el públic molt lluny. I també sempre els músics de clàssica tenien ganes de ser com més normals, entre cometes, perquè sempre som com una mica l'excepció de la música en general, de tota la cultura actual. Llavors, hi ha sempre aquestes ganes d'apropar més aquest format de música. I al tenir aquesta idea va ser molt xulo, perquè vaig començar a pensar com ho podria fer. Llavors vaig pensar, el repertori l'escollien els músics. Després els músics han de baixar de l'escenari. No pot ser que estiguin allà dalt i lluny. Llavors, si els músics toquen a platea, no toquen a sobre l'escenari. I la tercera idea que se'm va acudir va ser que no hi hauria programa demà. Ah, mira. I llavors són concerts en els que no hi ha programa demà. Això què comporta? Això comporta, en primer lloc, que les persones que estan al públic no estiguin mirant un full. Totalment. I llavors també comporta que no tinguin un judici. O sigui, no puguin fer un prejudici de qui tocarà. Perquè com no veuen ni fotografia ni saben qui serà aquella persona, ells no saben què ha fet en quant a carrera musical. Que tots són excel·lents músics, però precisament aquí radica la gràcia del tema. I llavors els músics van explicant, a mida que passa el concert, van explicant al programa què fan. I al final del concert hi ha una estona de col·loqui on el públic pot preguntar coses als músics, pot interessar-se pel programa que han tocat. I inclús quan acaba el concert, també com estan tan a prop que estan a platea just davant del públic, també xerren amb ells i es crea una atmosfera molt xula. La veritat és que eren idees una mica trencadores, però d'això es tracta. Eduard, tu has d'acostumar a fer, ja ens has dit que no, aquest tipus de concert, no sé si algun cop has tocat així, de manera més pròxima, què et fa més por? Estar potser més allunyat o tenir el públic més a prop? Esclar, mira, són experiències diferents. Sí que és veritat que ja fa molt de temps que en diferents àmbits de la clàssica s'està apropant tot plegat en el públic de mil maneres, des de polítiques culturals concretes fins a propostes directes de músics, de programadors, d'interprets que volen això mateix que està dient la Marc. Jo m'he trobat amb tots els fregals que es diuen, trucant des d'escenaris internacionals, com ha sigut tota la vida a l'hora de l'escenari, amb un programa, etc. Fins a propostes molt més properes. El que em feia molta il·lusió aquesta vegada és que la Marc em va dir Edu, t'encarregues tu, pots tirar-ho endavant i vaig pensar que ara puc fer el que vulgui, això és fantàstic, això no m'havia passat mai. Evidentment, agafant propostes, records del millor que jo havia vist en el qual jo havia participat o també havia estat de públic sobre aquest tipus de concert, sobre aquesta manera d'acostar-se al públic, i vaig poder, amb més sencer o menys encert, fer el que jo creia que havia de ser. Com comentava la Marc, el fet de tocar a peu de platé, a peu sota de l'escenari, ens proporcionava un contacte amb el públic molt directe. És una cosa molt important, per exemple, hi ha moltes vegades que estàs amb un... segur que també t'ha passat, Marc, estàs amb un auditori, per exemple, il·luminadíssim a l'escenari, el pati de butaques en una foscor total... Clar, és que no ho veus. I a mi m'agrada veure les cares de les persones, m'agrada veure si hi ha nens, m'agrada veure si hi ha joves, m'agrada veure si aquell senyor s'adorm, m'agrada veure si ell posa una cara de... Imagina't el Bruce Springsteen a sobre de l'escenari que no veiés els seus fans votant. Jo crec que això és una cosa molt important. Evidentment, sobretot miro la partitura. Però és un contacte molt important. I la sala és la sala petita de l'atenció, perquè hi ha una altra que és a la 50. Sí, com si diguéssim que ara és municipal, estan obres, sobretot. La sala és magnífica, té una acústica fantàstica i unes mides ideals per fer música de cambra. I això que deia, el fet d'estar a sota de l'escenari permet un contacte molt directe amb el públic, i això és realment molt xulo. Marda, de què el coneixes, l'Eduard? En quina altra ocasió? De tota la vida. Eduard, amb el quartet amb el que vens, de què us coneixeu? A veure si ho dic bé, amb el Joan, amb l'Albert, amb la Sara i tu. Bàsicament, ja érem companys d'estudis, després hem estat companys en la trajectòria professional. Coincidim molt sovint, els quatre som músics freelance, és a dir, que participem de les produccions de les principals orquestres sinfòniques del país. I també, jo crec que a l'hora de fer el projecte d'aquest concert i pensar en unes persones i no en unes altres, crec que és important, no estava segur que trobaria persones que entendrien molt bé quina és aquesta manera d'inventar un concert i d'apropar-se al públic. Allò que et trobes després de tocar aquella sinfonia, el paló de la música, i dius, mira tu, que tinc una amiga que és programadora, que m'ha donat una idea, tu com ho veus? Ostres, doncs mira, tinc aquesta idea. I de seguida veus, a part de ser excel·lents músics, però amb qui creus que pots bategar conjuntament a l'hora de fer això i a l'hora de no fer-ho? I jo crec que ens ho vam passar bomba, fa un any o ara farà un any fent el concert, i aquest cop, evidentment, no repetirem el mateix, no repetirem ni repertori, ni format exactament. Mira, ara venia pensant més que probablement a lo millor l'any passat tinc la sensació que em vaig explicar massa amb explicacions, i a lo millor no hi havia prou música, doncs la mare em va sugerir, vinga Edu, va, doncs estaria bé que fiquessis aquesta obra, en concret, em va sugerir la Serranata per cordes d'Edward Elgar, que és una música fantàstica, més llarga, d'un calat més gran, però junt amb d'altres coses. Bueno, no m'has preguntat pels repertoris. Va preguntar ara mateix, com que voleu que sigui una mica que no hi ha, com ha dit la marca, que no hi hagi programa de mà i això, malgrat tot tampoc ha de ser alguna sorpresa, no? O sigui, podeu avançar alguna coseta. Es pot parlar una mica en general. Doncs a veure, sorpren-nos, Edu. Bueno, mira, l'important quan, si no vols ser avorrit, hi ha d'haver moltes coses, és com un menú ben fet, hi ha d'haver qualitat, hi ha d'haver sorpresa i hi ha d'haver explicació. A mi m'agrada molt fer analogies entre la música o la interpretació i la cuina, sobretot perquè quan has de parlar amb algú que no hi entén... Ai, i el futbol també. Quan has de parlar amb algú que no entén de música, si li poses analogies entre la música i la cuina, la música i el futbol sempre funcionen. Llavors, un bon menú ha de ser variat, i te l'han d'explicar. A mi m'encanta quan ve el meu dragó, el meu familiar i m'explica d'on ve aquest vi, on ha sortit, si són tal o qual, i la música té tantes coses per explicar. M'imagino. Clar, de la mateixa música, del compositor, de les anècdotes dels compositors, que a part de compositors eren persones amb les seves pendeses i les seves misèries de l'època en què van viure, de com ens sentim nosaltres a l'hora de tocar-ho, etcètera. Una cosa molt xula del concert és que, si no vaig explicar prou després, en el debat final i amb el col·loqui, encara la gent va preguntant moltes coses, però que a tu no se t'havien acudit. Total, serà un repertori que segurament sí que tindrà un cert ordre cronològic. Començarà amb el barroc, més que probablement amb una sonata trio de Corelli. Vindrà segur també la serata per cordes d'Elgar. Farem un salt estilístic i també en el temps cap a uns tangos d'Astor Piazzolla. I un segon bloc, més fresc, on segurament hi haurà músiques de pel·lícules, música del cinema, per cloure d'una manera una miqueta menys densa al concert. Tot serà presentat, per nosaltres, i sobretot això. Tant en interpretació com en pedagogia sempre som del pare, tots quatre, que l'anècdota, lluny de ser una simple anècdota, sempre t'acosta cap a una informació molt profunda i sempre t'acosta cap a la veritat. I com que la música clàssica està plena d'anècdotes, algunes divertides, algunes tristes, per poc que n'hi hagi, tingueu per segur que les explicaré. Que fort! Que bé! Mare, és un luxe no poder comptar amb gent amb tant talent, amb músics que puguin venir a l'Ateneu, tenir-los tan a prop, que a vegades també pagaríem molts més diners per veure'ls en altres llocs, i en canvi els tenim aquí, a l'Estat, a l'Ateneu, un lloc d'aquí del poble, i a un preu molt més assequible, i que a vegades aquestes coses costen de valorar. La veritat és que sí, que costen de valorar i molta gent té com por barremandre, a vegades, de venir i de disfrutar d'aquest luxe. En canvi, sí que poden anar a un palau, a un liceu, però són músics que estan tocant al palau, i val molt la pena que aquests concertets, mica en mica, es vagi corrent a veu al poble i la gent es vagi animant, perquè és un producte, ja et dic, de molta qualitat. Jo realment em sento super afortunada de tenir aquests amics, que són músics tan bons, i poder comptar amb ells per aquests cicles, perquè ens enriquim tots plegats. Ells s'enriqueixen pel tipus de format de concert, i el poble s'enriqueix amb aquestes persones de qualitat que venen aquí a tocar per nosaltres, per la gent de Sant Just. A més, també és un al·licient per als alumnes que estan a l'escola de música. Potser tenen algun descont a l'hora de l'entrada. Els alumnes de l'escola tenen entrada gratuïta al concert. Tenen entrada gratuïta i amb un acompanyant gratuït. Perquè com molts són menors, són nens cap on no poden venir a vegades sols, doncs un dels pares també té l'entrada gratuïta. Les entrades es poden treure per Intràpolis? No, es compren allà directament. Vull dir, cap problema, ja es pot pagar amb targeta. El preu és superpopular, que la general és 12 euros, i el soci és 8. Així que us animem a tots a venir, que gaudireu moltíssim d'aquest concert. Crec que no ens deixem res per comentar. No sé si voleu afegir alguna altra cosa. Sí, sí que volia comentar que el mes de maig feu una pinzallada dels concerts que vindran. Són espaiats, però sí que està molt de comentar-ho. El mes de maig vindran al Team Clàssic, que són aquests alumnes adolescents que estudien l'Oriol Martorell a fer el seu concert. Aquest concert té una taquilla inversa, no té entrada. Perquè són alumnes que són uns músics boníssims, però que estan en procés de formar-se. I aquests alumnes de l'Oriol Martorell, l'Eduard ens explicarà una miqueta més qui són i una miqueta la seva història superjova que estan fent, però que ja tenen concursos guanyats i ja tenen una petita carrera ja feta, tot i que just acaben de començar. Perdona, l'Oriol Martorell és un institut suficient. És un institut que ha fet una carrera L'Oriol Martorell és un institut... És un institut d'escola que té Batxillerat també, que està a Barcelona i que té la dansa i la música integrades. És a dir, els nanos fan l'escolarització normal, com qualsevol nen i nena, i estudien de primer de primària fins a segon de Batxillerat, però amb la música i la dansa integrada. Els alumnes es cuien si volen estudiar dansa o si volen estudiar música. Els músics que vindran a tocar aquí són músics que estan en aquesta escola o que han estat estudiant en aquesta escola. Explica'ns una mica de què va aquest projecte. Són tres músics, l'Eloi, l'Alia i el Martí, que formen un triomf piano. L'Eloi toca el violí, l'Alia el violonceli, el Martí el piano, i això, com ha dit la Mar, són estudiants de primer de Batxillerat de l'institut d'ensenyaments artístics L'Oriol Martorell, i formen grup de cambra des del mes de setembre, perquè estan cursant la assignatura de música de cambra allà dins, però tenen una trajectòria. S'hi van començar a assajar el mes de setembre, i han guanyat el primer premi del concurs d'higiene anglès de la Diputació de Tarragona, i això els ha donat una volada immensa. Són joves de 16 anys, però estan entusiasmats. Cap al mes de maig ja tindran un programa interessantíssim, un programa de complexitat i un programa que estic segur que... No sé si s'enfadaran perquè ho digui, però jo crec que tocaran música de Debussy, més que probablement un trio de Beethoven, més que probablement música de Piazzolla, alguna de les estacions portenyes, i pot variar, perquè... Fins aquí al maig ja hi ha temps. Però vaja, un d'ells, el Martí, ja va formar part del team clàssic del curs passat, que va ser un... Hi havia molta més gent del públic. Em va fer enveja perquè estava a la sala plena. El team clàssic ja va venir a l'Ateneu de Sant Just. Va venir l'any passat, sí. I una cosa molt xula és que el públic era totalment intergeneracional. Hi havia gent de totes les edats, i està fent un treball importantíssim, si ho vols explicar, des de l'institut. Ara em reuniré amb el professor de l'institut, i fem una feina conjunta d'explicar una miqueta aquests joves qui són, quan tenim el carter també els hi fem arribar a l'institut, perquè els alumnes tinguin tota la informació, i és intentar empapar una miqueta en aquest altre institut, que és un institut públic, l'Oriol Martorell, on aquests nanos, igual que els nostres alumnes d'aquí Sant Just estan estudiant, cursant la seva secundària batxillerat, aquests alumnes estan cursant la seva secundària batxillerat, però, a més, toquen instruments. Tenen alguna prova d'accés? Quan som petits, no? Per curiositat. Hi ha altres instituts per entrar a primària, i després, si es vol entrar per fer l'ESO, hi ha unes proves d'accés, unes proves públiques, igual que qualsevol conservatori, i després pel batxillerat també. Per això que diem del públic jove, penseu que el dia i l'hora, és ideal per tothom. Un diumenge a les 6 de la tarda, a més que no et trenca el cap de setmana, i pels joves teniu temps de venir al concert i després acabar de fer els treballs i els deures de l'endemà. No hi ha cap més excusa perquè vingueu. També és una forma, perquè si toca gent jove, gent jove els vagi a veure. També es poden veure reflexats amb les persones que estan tocant. També és un exemple de superació i feina ben feta en tots els àmbits. Si jo soc un adolescent que tinc ganes que el meu futur passi per fer ràdio, passi per la pintura, passi per ser metge, és igual, m'explico, és exactament el mateix. Veu gent deixant-se la pell per una cosa que els està abraçant la vida i per la qual cosa posen tota la seva senergia. El cap, la pell i el fill són joves obrint-se pas a la vida. Aquest és un fet que pot generar un debat molt bonic entre els joves del públic i els joves de l'escenari després del concert, perquè són edats molt importants. Estan empapats de la motivació. Nosaltres, tu i jo, quan teníem aquella edat tan joves, estàvem molt motivadíssims amb la música. Per mi l'institut era l'anècdota. El que m'importava era la música. Fins i tot feia alguna campana de mates per anar a estudiar piano, que em passava el dia estudiant Bach. I transmetre això, que si una cosa et motiva, quan ets adolescent, si tens una motivació, pot ser com un camí molt potent, molt interessant. Amb motivació, penso que pots fer qualsevol cosa. Podem deixar aquí l'entrevista i ens tornem a trobar al dia del concert. Anem a tothom que es passi per la Teneu. És el 17 de març, diumenge a les 6 de la tarda. Exacte, que és la setmana vinent. No aquest diumenge, però el vinent. I el dels joves, 12 de maig a les 6 de la tarda. Vinga, també ens ho anotem. Que vagi bé els dos. Moltes gràcies a vosaltres. Adeu! Gràcies!