#198 - Cicatrices Dorades: Una guia per afrontar el divorci

Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui. La convidada d'avui és la Sant Justenca Carme K. Maraella. És educadora social, però avui ve perquè és l'autora del llibre Cicatrices d'orades, publicat fa cinc mesos, a l'octubre del 2023, i que es va presentar a Can Ginestar fa unes setmanes en un dels actes del Dia Mundial de la Dona Sant Just, donada, doncs, la temàtica. Va, saludem la nostra convidada. Bon dia, Carme. Bon dia, Núria. Bé, Cicatrices d'orades, que, a més a més, avui l'has portat, el tenim aquí al davant. És un volum curt però intens, i expliques com va ser el teu divorci. Què et va empènyer, Carme, deixar per escrit tot aquest procés? Quant temps fa, més o menys? Doncs a mi el que em va empènyer és que tota aquella experiència estava convençuda que podia servir d'ajuda i d'una miqueta com de guia d'altres persones que passessin el que és un divorci. I sota aquest convenciment i amb el enfocament que soc capaç de donar com a educadora social, vaig intentar sintetitzar-ho perquè, tot i que és una guia, no deixa de ser una cosa sintetitzada, no? Doncs per deixar aquesta eina per tot aquell que la pugui necessitar. Has hagut de passar un temps d'apair certes emocions o va ser algo que vas decidir en el moment de dir que tinc la necessitat de deixar-ho per escrit, de fer el llibre... Com ho has gestionat, tot això, fins al moment de posar-t'hi? Bé, per una banda sí, vaig necessitar, vaig tenir sempre la necessitat de deixar per escrit totes les meves vivències, era una manera de canalitzar sobretot el dolor, el patiment, la ràbia, però això van ser escrits que van quedar a casa meva, al meu llibret o al meu ordinador. El llibre sí que va necessitar un període de més de deu anys de, no sé com es diu, de covar, no? Sí, d'estar allà en cocció una mica, no? Sí, de seures, com quan remous un riu amb molsa o amb fanga. Que queda entarbolit tot. Sí, que tot baixés i es quedés relaxat. Sedimentat a baix. Sí, va ser el moment que vaig poder prendre consciència que ja m'havia distanciat prou de totes les emocions, perquè al cap i a la fi, totes les emocions et porten a extrems, en diferents graus. Hi ha una cosa que jo dic, l'escepcia emocional, que és des d'un estat molt equilibrat, molt neutral. Quan vaig estar en aquest punt i sent conscient que havia arribat a un equilibri o era un punt, un moment de la meva vida d'equilibri, de calma, de sentir-me plena, vaig pensar que ara és el moment de posar sobre escrit tot allò. Com descriuries aquell moment de la teva vida, Carme? En el moment, estem parlant de la separació, del divorci. A la portada del llibre hi posa el llibre que m'hagués agradat llegir quan em divorciava. Amb quins suports comptaves tu, llavors? En el moment de voler-me divorciar, jo tampoc ho focalitzaria en aquell instant, però sí que posaria el focus en els moments més intensos o que tot just començava a entrar en una fase de dir uf, això és molt dur, no? Com estava jo? Vaig arribar a un moment que no tenia ganes de viure. Jo volia que passés la meva vida ràpid, que el meu fill creixés ràpidíssim, i recordo que era un pensament que se'm repetia molt, de dir, hòstia, ojalà demà m'aixequés i tingués 80 anys, perquè ja la meva vida hauria passat. Doncs era aquest sentiment de dir... Jo no deia, jo no tinc ganes de viure, però era el que sentia. De dir, no tenia ganes de res, no tenia ganes d'il·lusió per res, si no, vinga, tot era com un Everest, tot era un Everest de pujada. És a dir, no ganes de morir-te, però que no tenies il·lusió, podríem dir-ho així, o objectius, una mica, dones. Sí, zero objectius. O sigui, l'únic objectiu, que no era ni un objectiu, era la supervivència, de dir, necessito arribar demà, a final de mes, o que cobrim la nòmina, perquè era una situació econòmicament molt heavy, i molt dura, i socialment també, familiarment també, estava totalment sola. No tenia cap mena de recolzament, ni econòmic, ni familiar, ni social. Va ser molt dur, molt dur. Vas llegir algun llibre semblant al teu, t'hauria agradat, no sé, potser més autoajuda, amb alguns materials? No vaig llegir cap llibre com el meu, ni que se li semblés, cap. De fet, això és una de les coses que a mi em va servir com a motor. La Toni Morrison sí que va dir, si hi ha algun llibre que tu vulguis llegir i no existeix, escriu-lo tu. I em va semblar molt maco, perquè a més és el que jo he fet. Tot i així, sí que vaig llegir llibres, bueno, més que sí d'autoajuda també, però més com per ajudar-me a posar a ordre el caos que jo tenia mental i espiritual. Jo tenia un caos interior normal, la meva vida era un caos. Recordo un que es deia Sola. Jo sola o sola, i era una escriptora que donava el seu punt de vista d'estar sola, que hi ha un estigma amb això, que no és res negatiu, al contrari, a treure una miqueta de pressió amb això. Perquè també entres en aquesta fase. Suposo que totes les persones, quan es divorcien, homes i dones tenen problemes o vivències molt similars, però també n'hi ha que són inhàrents al gènere. La casuística que et genera ser dona o ser home en aquesta societat. I això no es pot negar, això és real. I jo ho vivia com a dona. Clar. Si parlem de cicatrices d'orades del llibre, Carme, per què cicatrices, entenem que són les cicatrius, que potser has estat tancant durant aquests anys de tot el procés de divorci, però per què d'orades? Quin significat té? Perquè hi ha, a la cultura japonesa, hi ha una... Dintre de l'art, de l'escultura, hi ha una tècnica, no recordo el nom, està en el llibre però no recordo el nom, que tu pots farcir les escletxes que es fan a les peces de ceràmica o de fusta, d'or o de plata. I aquesta tècnica em veia fer l'objecte. Com que ve d'aquí, ve de que durant molts anys jo sempre tenia l'obsessió o la fixació de voler ser normal, perquè evidentment jo era anormal. Dintre d'una normalitat, per exemple, blanca, dintre d'una blanquitud, jo era una persona racialitzada, era anormal. Llavors, la meva obsessió era ser normal, normal, normal i dir quebre dintre d'aquesta normalitat, fins que va arribar un moment amb molta teràpia de dir que precisament, per a com jo soc, aquesta anormalitat és la meva identitat, és la meva essència i jo he de saber veure no tant el bonic, sinó la personalitat, que això em confereix, jo soc això. I això, excepte aquesta anormalitat, com un tret distintiu, se li va sumar el fet que jo vinc d'on vinc i he viscut el que he viscut i soc això, malgrat tot allò i gràcies a tot allò. Llavors, has de saber fer servir tot el que tu has viscut en comptes de com un ancle, com un trampolí, com una esglaó de dir puja't aquí i mira el món des d'aquí, agafa perspectiva i deixa't veure també. És Ficatrices d'orades una lectura per un públic femení? No ho és, no ho és. Jo crec que, tot i quan jo el vaig escriure, sí que tenia moments de dir que això ho escriuria més per dones. No, hi ha homes que han llegit i em consta que els he agradat, inclús algun home que no em coneix. Però no, perquè el que explicar és la vivència, ja et dic, al marge del teu gènere. Violència econòmica pateixen homes i dones, el patiment que hi ha darrere d'un divorci afecta tots dos gèneres, és per tothom. Clar, a tu el divorci et va suposar haver d'afrontar també altres situacions complicades, més enllà de la sentimental. Una era derivada de l'altra, per exemple, el tema de la subsistència econòmica, que això ja has fet referència, o la relació amb altres familiars, no sé si amb el teu fill va canviar tota la situació, o amistats, com va ser, tot aquest procés? Amb el meu fill no, perquè era molt petitó, quan jo vaig decidir divorciar-me, separar-me, era molt petitó. Llavors, la nostra relació s'ha conferit amb l'escenari que hi havia. Jo considero que el meu fill i jo estem molt units i crec que ell també diria el mateix si estigués aquí. Sí que en relacions socials, sí, sí que va haver-hi afecte. Tot afecta, de fet tot ens travessa, tot ens travessa. Els amics, doncs mira, quan tu ets separes, passes d'estar en parella a estar separat. I per una banda ja, com ho vius tu, com et sents tu, i per una altra, com et veu la gent i com et percep la gent, i després també la gent té dret a dir d'aquí es vol estar envoltat. Sí. Si tu et sents amb un estigma, amb un complex, amb un jo és que mira com ho sóc, sóc una divorciada, no tinc parella, sóc sola, ningú em vol. Si tu entres amb aquest estatus mental, ho projectes, això. O també, a vegades, Carme, de com en passeven els amics o com creiem que ens poden percebre els altres? Perquè a vegades les nostres inseguretats les posem també, no? O inseguretats o pors les posem també en la resta i allò que creiem de nosaltres és el que creiem que pensen de nosaltres. Sí, de fet, clar, és que és això, és així. Tu només pots saber el que pensen els altres quan t'ho diuen. Clar. Vull dir, sí, és com creus tu que et veuen els altres. I això sempre és subjectiu amb el viatge de la teva autopercepció. Per això, en el llibre parlo moltíssim de l'autoestima perquè jo penso que és la clau de tot el procés de divorci. Sí? Sí. Això hi vas arribar tu o et van ajudar amb teràpia o...? Sí, vaig fer teràpia i em va ajudar la teràpia, però la feina de l'autoestima va ser meva. El prendre consciència de la importància que té va ser meva. Evidentment, hi ha altres factors que condicionen moltíssim, com la violència econòmica, això és real, o la violència sistèmica, o sigui, del sistema, el propi sistema, exerceix molta violència, que això està totalment invisibilitzat. Com et vas veure violentada, en el teu cas? Amb el sistema, per exemple, mira, les famílies monoparentals tenen un avantatge sobre les persones divorciades que comparteixen la custòdia. Això és un exemple. Una família monoparental té accés i dret, i benvolguts aquests drets i aquests accessos, té uns beneficis econòmics. Doncs accedeixes a uns preus especials a les tarifes del transport públic, o a les beques, o inclús als lloguers socials, o a les, com es diu, a les beques del menjador, o inclús a entrades a cims. Com quan hi ha descomptes per família nombrosa, també hi ha per família monoparental, però que no en tenen les famílies divorciades. No. Si tu estàs divorciat i comparteixes la custòdia i, evidentment, les despeses del teu fill, el sistema entén que tu no estàs en un estat tan vulnerable o no en el mateix estat que una família monoparental, una mare o un pare que corre amb totes les despeses d'aquest fill o fills. I això, sovint, no és cert. Sovint, doncs, bueno, tu has de comptar amb els teus ingressos només i assumir, doncs, això, una part de les despeses del teu fill, que era el meu cas, però has de pagar el teu lloguer, que és igual per tothom, o el menjar, o el transport. O sigui, el sou és el que és, i no arriba, no arriba. Com recomanes que la gent comenci a llegir el llibre? Amb quina visió? Com un llibre d'autoajuda? Com a llegir les experiències d'algú que ha passat per aquest procés? Recomanes que se'n llegeixin les persones que justament ara hagin començat per un procés semblant o que també ho hagin hagut de pagar? Jo crec que aquest llibre té dos punts idònis per llegir-lo. Un és quan tu estàs plantejant, tu estàs en parella però tu estàs plantejant molt al principi, en un estat molt embrionari de la idea està bé. I després, quan ha passat un temps que tu has iniciat el procés, quan no estàs segrestat per les emocions que et poden fer tenir conductes molt tòxiques vers tu mateix i vers l'ex parella, o fins i tot els fills, que tampoc es parla gaire d'això, quan tu estàs en un estat que és el que és, l'he creat jo o m'ha sobrevingut, m'han demanat la separació, i això és la realitat, ho accepto, però necessito una guia. No sé per on tirar-me, sento desbordat o desbordada. No pots llegir-lo quan estàs en aquell punt que tot el que ve de la teva ex parella és el mal puro i és un hijo de... i és una hija de... En aquell moment no pots llegir-lo, perquè és cert que per molt... que jo tingui tota la bona intenció amb aquest llibre dient tu t'has de ser capaç de venir amb la teva ex parella perquè teniu un fill en comú, que això és lo ideal i és lo fantàstic, però hi ha un moment en la separació que l'últim que vols escoltar és això, perquè no pots, perquè estàs molt segrestat per les emocions. Trenques alguns tòpics o intentes desfer alguns mites o estigmes que hi hagi sobre les persones divorciades? Que si ho trenco al llibre o que ara ho faci? En el llibre. Home... A part que... O sigui, intento parlar molt de la teva estima i que estar sol no és dolent, és bo i és necessari, i que ser una persona divorciada o tenir un divorci a la teva esquena no és cap estigma, no és un fracàs, perquè socialment encara es viu així, com una tara o poder més ens correspon amb una franja d'edat i potser la gent jove no viu així, però entre la meva franja d'edat, jo tinc 50 anys acabats de fer, sí que un divorci es viu com... Per molt que es digui no, perquè són coses que passen i tothom ens pot passar i l'important és que estiguis bé. Socialment, en l'imaginari col·lectiu, en el divorci hi ha un moment que dius... Vaja, hombre, qué pena, ¿no? Afracasao, no les ha salido bien, mira qué lástima con la bonita pareja que hacían. I hi ha aquesta idea. Perquè tu quin imaginari tenies, Carme, abans de tot, no? Tenies aquest imaginari de, precisament, que algú que es divorciés, algú que... O realment no tu ni tu havies passat... No, clar, ni m'ho havia plantejat i no tenia ni la més mínima idea de tot el que... De tot el que comporta, no, realment? No, no, no tenia una idea estipulada, jo pensava, jo no em pensava, jo què sé, et cases i et cases per sempre. Evidentment, hi ha gent que se separa i es divorciava i jo no era conscient, però no era una cosa que em dediqués jo, neurona, a pensar-hi, no. T'ha servit, d'alguna manera, el llibre, com per posar ordre als teus pensaments, és a dir, com a forma de teràpia? Sí. Això ja m'ho han preguntat més d'una vegada i contesto que sí, que és terapèutic, però, veritablement, per mi, la teràpia ha sigut tot el procés, més que el procés, la lectura que jo he sabut fer, com ho he digerit, això ha sigut la teràpia. El escriure, clar que és terapèutic, però no ha sigut una manera de jo treballar-me, no, perquè això jo ho tenia molt coll avall, però, de fet, quan jo vaig començar a escriure aquest llibre, jo ja feia gairebé dos anys que estava amb la meva actual parella, amb la nova parella, estava més que paït i assumit. Abans d'estar amb aquesta parella, vaig estar un temps sola, en plan, ara ho tinc assumit, ho tinc superat, ho tinc, no sé, acceptat, però inclús vaig passar les fases d'estar desesperada de buscar una parella que nadie me quiere. Tot això ja va quedar enrere, per tant, la teràpia jo la vaig fer amb tot el procés. I si parlem de la família, en concret, del teu fill, com ho va viure ell? Es va enfortir la relació que tenies amb ell? Sí, jo penso, de debò, que tenim una molt bona relació amb el meu fill i jo amb les nostres... Lògicament, lògicament, clar. Amb tot. Però el que sí, sé per què m'ho ha verbalitzat ell, ell ara té setze anys, sí que m'ha verbalitzat, ara no, en el passat, no, mama, és que, claro, quan tinguis una parella estaràs millor, perquè el món està fet per a la gent que té parella. Això és molt fort, que t'ho digui un nen, perquè ho veia, ho veia de dir, hòstia, veus les penúries que passa la teva mare perquè està sola, és que estaves sola, no tenia una parella amb qui recolzar-se. I el nen, m'imagino que, clar, que comparava amb una casa, a casa del papa, el papa té una parella i algú que l'acompanya, algú que l'ajuda a casa, la meva mare està sola per tot, per tot. I això és un aprenentatge que va fer el Mundo, és per estar-hi en parella. Això veia ell i veia, doncs això, el malalt. No era molt conscient, jo crec, que jo ho passava tan malament, crec que a mi, de què es va fent gran, va ser més conscient de dir... Pot d'entenent més coses, no? Sí. Perquè tu creus, Carme, que el món està fet per estar en parella? És a dir, per exemple, les dones que volen ser solteres? A veure, hi ha dues vessants. El món, a nivell econòmic, està fet per, evidentment, quan en una llar, quan més ingressos entri, entri més sòlid, més forta, més estructura hi ha, no? Aquella llar. Això és així. Per tant, tu pots estar sol, sense parella, o conviure i tenir un sou doble. No és una qüestió d'estar en parella, eh? A nivell personal, espiritual, de desenvolupament personal, jo sí que crec que és millor estar en parella que sense parella, que això també ho explico al llibre. Jo penso que a la vida, les persones, tenim escoles de vida molt potents. Una és els fills, perquè són el teu mirall, i l'altra és la teva parella, no? Així com a més, no ho sé, de manera estable. Som amb qui pots créixer com a persona. Et pots projectar, si realment ets conscient i vols treballar, tu pots créixer moltíssim amb una parella. Per tant, sí que penso que és preferible estar en parella que et sense, però el que jo vull remarcar és el que hi ha darrere de per què. Jo abans volia parella per unes motivacions que estaven equivocadíssimes. Vull parella perquè no vull estar sola, perquè si no tinc parella és com si jo tingués una tara o forra ara, o ningú me'n volgués, jo no vull estar sola, no, no, no. O sigui, tot allò ho vaig poder treballar afortunadíssimament, em sento superafortunada. I sí que vull parella, però les motivacions han canviat. O sigui, no tenen res a veure, és per això. Perquè jo vull créixer, jo vull algú que em faci les crítiques. Allò que no t'agrada sentir i amb qui tu puguis créixer, l'altra parella també creix i és molt maco, no?, veure com un desenvolupament. I al llarg del procés del divorci, quins han estat les teves coses estables, una mica, Noa, el que t'has pogut agafar malgrat la situació, no?, m'agrada tot una mica, no sé, a què t'has aferrat? A mi mateixa. A tu mateixa. És que és l'únic que tenia, és l'únic que tenia, perquè... Que hi ha gent que diu, no, escolta, doncs, em vaig recolzar molt amb els meus pares o amb la meva família més propera, amb els meus germans, o... No, perquè jo no tinc família, jo ja fa molts anys que vaig tallar els vincles amb la meva família per raons que tampoc venen al cas ara, i llavors jo no tenia una família amb qui recolzar-me. Els amics van estar de pas, perquè van... També ho explico al llibre, no?, va haver-hi un moment quan jo vaig començar a treballar conscientment la meva autoestima, vaig ser capaç de començar a funcionar, de dir, bueno, aquest límit, això no ho vull, això no ho accepto, sé que tu fas això, funciones així, vols aquesta amistat, però jo no, per tant, no em quedo. Per tant, els amics van... Que és com un tren, no?, que al llarg de la vida uns pugen, a altres baixen... Sí, l'amistat, els amics per mi, no era una cosa amb què jo em pogués agafar, per això el que realment sempre ha estat allà va ser jo mateixa, jo mateixa, de dir, estimat... Clar, és que sé que són paraules i... D'autoestima, bàsicament, no? Són paraules, inclús els psicòlegs, de vegades, clar, entren molt en dir-ho i sembla que soni com hueco, que soni buit, però quan ho fas, no ho és. De dir, tu, o sigui, jo... Clar, quan ets conscient i ho necessites és quan... T'has d'estimar, t'has de fer costat, t'has d'agafar la mà, no t'has de deixar anar, i si te deixes anar, tampoc t'has de matxacar, ostres, mira, aquí t'has despistat, vinga, tranquil·la, no? Tu pots i, inclús, recordo que a teràpia ho feia, no?, de dir, parla com si fos la Carme petita, la nena petita que de petita no li van donar el que ara necessitaries tu com a dona, no? I clar, i això per mi va ser superteràpeute de dir, clar, és que ara estic passant una cosa molt dura, com quan era petita, però quan era petita no tenia ningú que em recolses, que em sostingués, i ara en tinc a mi mateixa, no? Clar, i Carme, l'entrada de la nova parella, com ha estat això? Perquè clar, és una mica tornar a enfrontar-se a una cosa que potser tens com un, bueno, estar amb algú, que recordes, com una mena de, no sé si trauma, i clar, el tornar a estar amb algú, no?, a obrir les portes per dir-ho així, a tenir una nova parella, això, com ho estàs vivint? Home, és molt maco, és molt maco perquè... És diferent de la primera vegada. Sí, és més conscient. Val. És conscient, és maco, és divertit, és una aventura, és un repte, però hi ha més pros que contres, no? També, vull dir, no sempre és fàcil. Home, clar, si no, no estaries... No. Jo he estat molts anys sense parella i... Així com, per una banda, jo volia parella, jo volia, jo volia, jo i tal, per una altra, no era immuner el fet d'estar sola i de viure sola. Jo vivia amb el meu fill, que estava uns dies amb mi i uns dies amb el seu pare. Tu, quan estàs tant de temps vivint sol, agafes moltes manies i moltes maneres de funcionar que no n'ets ni conscient. Per tant, quan va arribar aquesta parella i després va arribar la convivència, és quan jo vaig començar a veure, doncs, de dir, ostres, doncs sí que he estat sola i sí que... Sí, no? Sí, i és maco perquè m'ho treballo, no? De dir, ostres, això és... És un aprenentatge diari, una mica, no? Sí, sí. Però no només per tu, suposo que també per tothom, deu ser el fet de conviure amb algú. També és un aprenentatge dia a dia, de mirar-se al mateix, de compartir estones amb els altres, de saber i conèixer també amb la persona amb qui estàs. Sí. Sí, de fet, mira, per exemple, una de les raons que et deia, que quan estàs amb parella tu pots créixer i... Jo, per exemple, m'he adonat que... amb aquests anys m'he tornat molt rígida. Soc molt... Per exemple, això és un exemple... És una cosa que em treballo, però a mi no m'importa reconèixer-ho, perquè és molt fàcil reconèixer les coses a tothom. El que passa és que jo abans era així. No, no, és que jo ara soc superinflexible. Soc molt rígida de dir que això ho vull així i m'agrada així, i per què s'ha de fer? No, no, o sigui, no. Això és un desafio. Primer, fer-m'ho veure. Clar. I després de dir, és veritat, m'he tornat així, i després de dir, ostres, una altra vegada he ensopegat amb això. Una altra vegada he generat un moment de tensió o una situació incòmode, o amb la meva parella o amb el meu fill. I és una feina constant. Però clar, que adonar-te i ser conscient d'aquestes coses és gràcies al coneixement que tens de tu mateixa, de la... Tu saps com funciones, no?, que és el que t'afecta, com t'afecta, i això és gràcies al treball que has fet de tots aquests anys, de millorar l'autoestima... I això és un procés que es comença en un punt i que realment tampoc no té final, per dir-ho així. És diari, no? No té final. Jo, de vegades, quan veig a TikTok o a Instagram, a Reels, gent jove, parlant, fent conclusions que jo faig... No sé la sensació, em fa una mica de gràcia de bon rotllo, de dir, ostres, amb aquesta nena de 21 anyets, que està dient, 10 coses que he après de tal, i fa unes concurs... Perdó, i fa unes conclusions de dir, ostres, i això ho has après ja en 21 anys, no té qui l'haver con 50, deus ser un Dalai Lama, no sé, no sé... Bé, són coses... A lo millor, aquí em surt una miqueta el paternalisme que de vegades ens va sortint a la gent a mida que anem fent grans, perquè tampoc vull des dir, no vull menys prear l'aprenentatge, però fins a quin punt és aprenentatge real o estàs repetint un discurs que has sentit d'altres persones? Carme, on podem trobar el llibre, ja per acabar? Està a Amazon. És a dir, posant el títol allà a Amazon el podem adquirir, no? Sí, posant Cicatrices Dorades Libre, en principi és el primer que surt. Te l'has autoeditat? Sí, sí, sí. Molt bé. Per tant, el llibre que recomanem, Cicatrices Dorades, tornaràs a fer alguna presentació en algun esdeveniment o en algun centre? No ho sé, tot el que se m'ofereixi allà on em convidin jo aniré encantada. M'havien dit a veure si per Sant Jordi anava a algun lloc a signar llibres, jo estaria encantada, però de moment, com que és de primera edició, soc escriptora novel·la, no he escrit res abans, és difícil, és molt difícil. Perquè, clar, amb el tema d'educació social, tu ets educadora social, o compagines alguna forma amb l'escriptura ara o...? Sí, bueno, de fet, el llibre sí que té un enfocament... Social. ...socioeducatiu, té un enfocament, perquè, realment, a la societat ens fa falta que ens donin eines i pautes tan pràctiques i tan concretes. És a dir, amb aquest llibre pots portar el teu divorci com a mínim més fàcilment que si no ho tinguessis. I, evidentment, tu necessites un acompanyament terapèutic, necessites un psicòleg, la majoria immensa de les vegades. Però és cert que moltes vegades no pots, no t'ho pots permetre, o d'altres creus que no pots. Però, mentrestant, amb el llibre pots anar tirant, perquè també dono alguna eina de dir evidentment un llibre mai substituirà un psicòleg i un psicòleg que tingui xarxes socials tampoc farà la funció terapèutica. Però pots anar fent una miqueta com, entre cometes, de moletilles. I, ojo, perquè jo recordo que la meva psicòloga em deia jo sóc tu moleta. O sigui, la pròpia psicòloga és la moleta. Moletilles. Fins que tu pots tirar sol. Clar. Molt bé, doncs, Carme, ha estat un plaer tenir-te aquí a l'emissora de Sant Just, haver-te pogut conèixer també al teu projecte, al teu llibre Cicatrices Dorades. I, res, et desitgem molta sort. Moltes gràcies. Ha sigut un plaer venir. Igualment. Doncs, res, ara, gaudir d'aquests dies que tenim de Setmana Santa, de festa, una lectura que, mira, la gent pot aprofitar per llegir. O per regalar. O per regalar, també. Exactament. Ara ve el dia de la mare, veus? Mira, molt bé, Carme, una abraçada, que vagi bé. Gràcies, Adéu, Núria. Gràcies, Adéu.