#199 - Entrevista a les artistes Laura Baringo, Marta Baqués i Dorothy Elfring sobre l'exposició Living Room Omega

Música Ara mateix són les 11 i 13 minuts, passen uns minuts de les 11 del matí. Comencem la segona hora de la Rambla, el magazine matinal de ràdio d'Esvern, i ho fem com sempre amb l'entrevista del dia. Avui les convidades són tres artistes, són la Laura Baringo, la Marta Baqués i també la Dorothy Elfring, que de forma conjunta demà a les 7 de la tarda inauguren la seva exposició Living Room Omega, al castell de Cornellà. La saludem perquè les tenim aquí a l'estudi, a la Marta Via Telèfon. Hola, què tal? Molt bon dia. Bon dia. Bon dia. El que m'agrada és que em diguis Marta, que em dic Montse. Perdona, perdona Montse. Hòstia. Perdona Montse. Montse Baqués. Bon dia. Disculpa, eh. Disculpa. No home, no. Què és broma? Aquí a la ràdio a vegades ens hem fet ressò de la vostra activitat, de la vostra trajectòria artística, no? Però gairebé sempre ho fem de forma individual o bé amb altres col·lectius. És Living Room Omega la primera experiència conjunta de les tres? O, si no ho és, en quines altres ocasions heu treballat juntes? Bueno, contesto jo. M'ho preguntes a mi o a ella? Mira, que respongui, va, la Laura mateix. A veure, la primera exposició que van fer les tres va ser aquí, en Can Gynestà, i el 2020 es va agafar una mica la pandèmia. Sí. I després hem tingut unes experiències posteriors. L'any següent, a l'Eina, a l'escola d'Eina, del disseny, vam posar no tota l'exposició, però sí una part. I després, el 2023, vam exposar el castell al Museu de Capellades, al Museu del Paper, i ara al Castell de Cornella, el 2024. En aquestes són quatre exposicions. Entenc que les tres formen el grup Living Room, no? Sí, però és un grup que sempre, el nostre lema sempre té un asterisco que és, no és una col·lectiva. Quan tu parles d'una exposició amb tres artistes, sempre vols que no, perquè la gent té la sensació que és una col·lectiva. Ja en la primera la vam dir. Jo crec que en el Castell de Cornella es pot veure perquè hi ha peces. Nosaltres sempre creiem que la nostra forma de treball és una mica el process de treball, i llavors anem treballant i en el Castell de Cornella tenim peces des de l'inici, i peces que s'han fet justament per al castell. I llavors, en les peces del començament, era un poc, estábamos como midiéndonos. Aún se notaba un poco la diferencia de una y otra, ¿no? Nos poníamos una al lado de la otra o una encima de la otra, las obras, quiero decir, ¿no? Claro, claro, claro. Y entonces creo que ya se notó bastante en el Museo de Capelladas, pero sobre todo aquí en el Castell, las obras son de las tres, y no se diferencia, y yo creo que es muy hermoso, es decir, creo que en este sentido perdemos un poco la identidad de cada una, el yo personal, que los artistas, sin darnos cuenta, a veces lo tenemos un poco exagerado, para hablar de una obra que es de las tres, ¿no? Montse, quin és el plantejament de l'exposició, ¿no? Cadascuna és d'una disciplina diferent, tu utilitzes la pintura i el dibuix, la Laura la escultura i el gravat, la Dorothy la fotografia i el vídeo, són tècniques molt diferents, tu com diries que és aquest plantejament? Bé, no sé com que dir la Laura, perquè de fet no les sento gens i et sento només a tu, però hi van repetir-me, però en principi el plantejament des de l'inici ha sigut sempre que encara que tinguem disciplines diferents, ajuntar aquestes tres disciplines per fer-ne una, és a dir, que tenies una importància de cadascuna de nosaltres, que no es noti tant que és la Doro o que és la Laura o que soc jo, i d'alguna manera de les tres en fem una, que és una mica aquesta fusió, perquè la gent es pensi que és una obra que no sigui una col·lectiva, no és fàcil perquè d'alguna manera cadascú, jo dibuixo i pinto, la Laura fa escultura, també dibuixa i la Doro fa fotografia, però en bastantes ocasions m'ha aconseguit que la gent a vegades es confongui, perquè no se sap ben bé què és d'aquí, tot i que la Laura la Doro és fotògrafa i a les hores que la fotografia es nota una mica més, però jo crec que ha sigut molt interessant perquè hem aconseguit això, hem aconseguit aquesta fusió i que d'alguna manera de les tres disciplines la gent ha ajuntat i n'hem fet una. I el plantejament sempre ha sigut el mateix amb cada exposició que hem fet, i en aquest cas ell està explicant una mica la idea que hem tingut, diguéssim, al Nal Castell, que de fet sempre quan anem a un lloc el que fem és mirar molt bé l'espai i treballar en aquest espai amb el qual intervenim. I en aquest cas al Castell, doncs no sé si t'ho han dit l'Omega i el Per què, però com que no ho sento, és que no vull repetir-me per això, perquè com que no he sentit el que deia, doncs... Bé, em sap greu que no pugui sentir la Laura, però una mica si ha explicat justament també el que comentaves tu amb alguns matisos diferents. I ara li preguntem també a la Laura el motiu, precisament, el que dius tu d'això d'Omega, de què deu el títol, perquè, clar, Omega què significa? No sé si ara crec que sí que la sentiràs. Mira, nosotros, en un momento determinado, la primera exposición nuestra se llamó Living Room. Luego decidimos que el Living Room éramos nosotras, éramos como grupo, y hemos tenido exposiciones que se han llamado Milfuis o esta que se llama Omega. A ver, como ha dicho Montse, realmente el espacio donde vamos normalmente a trabajar nos condiciona mucho, es decir, siempre los lugares o los espacios es una forma que nos activa nuestra forma de trabajar. En este caso, nosotros hemos trabajado sobre un poco la memoria, porque estamos en un castillo medieval. Entonces, la memoria tanto en el castillo como en nosotras, es decir, entonces, el espacio que es un cuadrado, es un castillo, está construido con sillería, tiene una planta cuadrada y el patio también es cuadrado. Escojimos la letra Omega porque ya sabéis un poco que el círculo de Omega es casi como un círculo, pero que en la parte de abajo se abre a dos líneas, que van una a la derecha y otra a la izquierda, y dejan como una abertura. Entonces, de ahí que la letra Omega sabemos que es la última letra del alfabeto, entonces era un poco... Nosotros queríamos tratar en esta exposición de inicio y final, final-inicio. Es decir, es una exposición que cuando tú vayas a entrar, normalmente las exposiciones entras a mano derecha, en este caso puedes entrar a la derecha o a la izquierda porque el recorrido te está diciendo un poco lo mismo, es casi como infinito, pero tiene este inicio final. Y creíamos que la letra Omega nos ayudaba a comprenderlo un poco con su forma. Segons... Suposo que ara sí que l'has pogut sentir, Montse? Sí, ahora sí. Fantàstic, fantàstic. Una mica, quina és la vostra intenció? És a dir, quina experiència artística creieu que tindrà el públic? Com ho veurà? Com m'heu treballat les obres? En aquest cas, diguéssim, hem fet obres directament per castell i per altre cantó també hem recopilat obres que ja teníem. Sí. I hem desnudit bastant obres que es podien integrar perfectament amb aquesta idea d'Omega. I com t'ha dit la Laura, doncs ja hem entrat per la dreta o per l'esquerra, hi ha un inici... És a dir, juguem una mica amb el cercle i també juguem una mica amb la idea de naixement, perquè a la dreta o a l'esquerra jugat ja una banda amb el que entres i que hi ha com uns capulls, diguéssim, que seria una mica l'inici de la vida, i quan fas aquest recorregut acaba amb el seu buit, una mica amb el seu antagoni. Però sí que és veritat que a la meitat d'aquest cercle hi ha una obra que també es diu Vida, que seria una mica que és una obra que ja hem exposat i que és una obra una mica que és una mica aquest inici que hem dit i aquest final que seria l'explosió de vida i una mica també la relació... L'obra, diguéssim, en què les tres hem estat més unides, saps? Tampoc te l'hauria d'explicar perquè la gent que baixa per l'esquerra... No, no, no. Però sí que tot el recorregut que hem fet ha estat adaptat una mica al cercle aquest que parlem. És necessari, o sigui, ja és tan necessari, no?, que les tres us coneguéssiu d'abans de tot aquest projecte de Living Room per poder treballar d'aquesta forma tan especial, no?, amb l'art. Sí, jo crec que sí. Mira, jo crec que estic preparada per a la banda, perdona, que també era molt important l'obra de cadascuna, és a dir, quan un s'enamora de l'obra de la persona amb la qual treballaràs, saps una mica, entens el llenguatge, i per tant, això crec que facilita molt les coses, també a l'hora de treballar-hi. Laura. Bueno, jo volia afegir una mica la explicació que ha fet Munch. És a dir, nosaltres hem introduït peces noves, és a dir, quatre obres noves, i dues d'elles que jo crec que estan bé, que és la dreta i la esquerra, just quan entres al castell, per això també una mica la de l'òmega, és Nocoq i Conón. Llavors, el tema era que nosaltres, Cocón és en pràcticament tots els llenguatges, és gairebé capullo, el que deia Munch, com a començament, i l'altre és com l'inversal, el Nocoq, i llavors per a nosaltres era com l'espatlla. I jo crec, explico això simplement perquè veieu la implicació que per a nosaltres té l'espai que, on nosaltres hem posat l'espatlla, és el lloc on el castell sembla que està vació, és a dir, les tres plantes cap a dins estan enteres, no hi ha cap forjat, tens una sensació que l'edifici està vació. I on hem posat el capull, és a dir, el Cocón, l'inici i tal, és un lloc on ja hi ha una planta que està edificada, que a dins hi ha coses, és a dir, és una cosa que està construïda, no? És a dir, tot en això, tant l'arquitectura com l'espai, és a dir, ens han parlat quan hem creat això i la seva història, les paraules, hi havia un moment en què les paraules ressonaven, no? Honor, guerra, pau, és a dir, totes aquestes paraules que hi ha vegades que hem parlat nosaltres allà en aquell moment i que alhora ens ressonen segurament perquè des de l'època medieval s'han parlat i s'han dit en aquell lloc, no? És Òmega una exposició que s'adapta al Castell de Cornellà, és a dir, en el lloc on estan les obres, és a dir, per exemple, si la traslladem en un altre lloc, prendria un altre sentit o...? A veure, la obra en sí té un sentit, això està clar, el que passa és que quan les fem, jo crec que els espais ens condicionen i llavors ens treuen de nosaltres aquesta part, potser en un altre moment hem parlat en altres exposicions d'un altre tema i en comptes que aquí volem parlar de la memòria en l'art perquè la memòria del lloc ja la tenim i hi ha peces nostres que són nostres personals i individuals i que l'hem fet juntes, que les hem introduït en les cavitats que han fet un poc les pedres, és a dir, que ens hem introduït com a dins del castell, d'alguna manera, no? És a dir, que fem present i amb la nostra presència en la obra estar en aquest lloc. Jo crec que té aquest joc, això no significa que obres que se hicieron para otros lugares las podamos incluir ahí, por ejemplo, como ha dicho antes Montse, mira o nido o taula, porque taula para nosotros es una obra donde empezamos a hablar, donde empezamos a conocernos y entonces creemos que la podemos poner en cualquier sitio. El significado, ¿sabes?, el significado lo tiene la obra, lo que pasa es que hay veces que para el lugar creemos que es mucho, es decir, se adapta muchísimo mejor. Eso no significa que si la lleváramos a otro sitio, o Cocón o no Cocón, podrían llegar a estar y podrían hablarnos del vacío y el lleno, pero yo creo que están hechas expresamente para el castillo, ¿no? Sí, Dorote? Sí, sí, quiero añadir algo. ¿Qué es nuevo en este espacio de Castell de Conella? Creo que es la idea de transformación que es símbol en este Cocón o no Cocón, ¿no? Hemos empezado con combinaciones, mezclar y superposición, pero estas dos obras son un... Sí, hemos avanzado, creo que sí. Molt bé. ¿Quin total d'obres hi ha per...? No sé si les teniu comptabilitzades, allò... La Laura està comptada. Unes 10. Unes 10, més o menys. Més o menys. Exacte. I de nova creació, és a dir, que si el públic fidel que us va seguint, a vosaltres al grup Art Living Room, quan vagi a l'exposició, quantes de noves en veurà, més o menys? A veure, noves noves, jo crec que 5, i, per exemple, taula estava puesta d'una manera i ara s'hi ha possegut d'una altra. Potser en un moment determinat hi ha alguna que hagi variat. Vida ha tingut unes petites variacions, sexe és una obra que en un moment determinat aquí es col·loca d'una altra manera. És a dir, hi ha vegades que obres són instal·lacions i aquestes instal·lacions s'adapten al lloc. És a dir, exactament, exactament. Dime, Montse. M'agradaria matitzar una cosa i és que, en principi, quan... Nosaltres de va sorgir la idea de Living Room va ser perquè la primera exposició que vam fer, no sé si abans la Laura ho ha explicat, d'alguna manera el Living Room és la sala d'estar, en anglès, i era una mica la manera en què ens vam trobar, que vam començar a parlar i vam començar a fer el projecte que vam fer aquí a Can Genestà, i era de parlar de quan un s'ajunta i fa una tertúlia i comença a parlar de temàtiques i de temes que li interessen. I, en aquest cas, l'exposició que vam fer aquí a Sant Just va ser una mica arrel d'això, de trobants. Mira, la taula serà el lloc on ens trobem i parlem de tal cosa, sexe d'una altra. Per això, ho dic una mica pels títols que anem dient al llarg de la conversa perquè s'entengui una mica d'on venen, que hi ha obres que tenen noms i que aquí, d'alguna manera, les hem recuperat i les hem integrat en l'espai de Cornellà. Només per un incís, només. Molt bé. Perquè, quan vosaltres esteu en el procés creatiu, com és aquest procés, no? És a dir, a l'hora de fer les obres, cadascuna té el seu espai, o una mica, com és? Perquè el públic es pugui fer una mica d'idea. Home, jo crec que és una lluvia d'idees. És a dir, com diu Montse, nosaltres seguim treballant un poc com a living room. És a dir, tenim una mesa en què ens reunim, on cadascuna té els seus papers i on desenvolupes i vas parlant del treball sobre aquesta obra, com cada una ho ve. En un moment determinat pot arribar a veure el pas a la meditació. En el sentit de la meditació, dic que cada una se lleva a casa el problema o la qüestió de com acabar-lo de fer i, el dia següent, ens tornem a connectar i a posar-nos... És un procés, jo crec que és un treball processual. És a dir, en cada reunió anem avançant passos i hi ha vegades que tirem per darrere. És a dir, tenim una idea, la desenvolupem i quan estem en fase de desenvolupament no ens acaba de convèncer i l'anulem i ens tornem una altra vegada amb el problema. És a dir, treballem molt conjuntament les tres. El que passa és que, després, cada una té el seu desenvolupament personal i, el dia següent, ho torna a posar a la mesa i poder-lo treballar. Doro, què volies comentar? Sí, sempre em fascina molt com aquestes dues dones fan el seu espai, no? Com ocupen l'espai. No és com, en general, treballo jo, no? Tens una fotografia, poses una marca i les marques un al costat de l'altre. No. Elles, visitem, per descomptat visitem l'espai, per descomptat, per descomptat, per descomptat, per descomptat. Però després, estem al taller de Laura o de Montse, però després, estem al taller de Laura o de Montse, només amb aquestes informacions, i cal començar d'una manera. I imaginar-se com s'acaba, com s'aplica aquest espai és veritablement fascinant i costa molt, a mi. Però aquestes dues no són professionals. Tenim, per exemple, globus, o què? Tenim globus fets de paper de ceda. Però, o què? Com es fan globus de ceda, de paper? En quin tamaig? Quants? Com els colguem i creixen, no? En aquesta manera. Té un, no ho sé, té el seu fluïd, en seu. Aquesta és a fora de la meva zona de confort, com a fotògraf. A vegades estic observant només i m'hi uno en aquest fluïd. Però sense aquestes dues dones, no podria fer-ho. No, és veritat, no? No sé si la Montse volia dir-ho. Jo anava a dir que el fascinant de la Doro és que ella, sense adonar-se'n, ja forma part de l'espai. Perquè es mou-se gelosament per l'espai, va fent les fotografies que imiten adons, i és màgic. Per això, d'alguna manera, les tres ens entenem, perquè, possiblement, l'entén perquè ha treballat més l'arquitectura, però la Doro ja forma part d'això. Ell ja està dins l'espai i el configura d'una manera brutal. És preciós. Que, potser, ella ni se n'adon, però és el que és interessant del grup de les tres. Sí, jo crec que, a més, de vegades, cada una fa un pas per darrere i es mira a les altres dues. Jo crec que hi ha aquests moments d'intensitat, lògicament, perquè tu tens una idea, que la vols tirar per davant, i hi ha moments en què hi ha una altra que fa un pas per darrere i se la mira des d'una perspectiva, i després té aquesta entrada, i que diu aquesta frase justa que et dona plaer per dir que seguim desenvolupant per aquí. Jo crec que les tres, per a cadascuna, les altres dues són bàsiques. És així. Ni una sense l'altra, ni l'altra sense... Jo crec que, a més, treballem totalment diferent quan estem les tres juntes. Que quan ho feu per separat, clar. I jo crec que això és una de les maneres meravelloses de treballar juntes. Que us enriqueix. Cada vegada ens aporta una cosa. Una de les coses, per exemple, que aquesta exposició ens ha aportat, i que jo crec que Doro volia també comentar-ho. Sí, sí. Aquesta vegada vam tenir l'oportunitat de crear un catàleg complementari. I el desafiament... Tenim un interès en materials de fotografies. Cal seleccionar-los i posar-los en un ordre, en un layout que funciona. I a més, com diu la Laura, creem moltes obres explícitament per a l'espai de castell. Si no, podríem prendre fotografies de les obres terminades abans per posar-les en el catàleg. Llavors treballem amb matis, amb sugerències, amb detalls. D'aquesta manera, i amb l'ajuda del Quim Deo, és com de pes, no? Merci, en aquest punt. Una abraçada, Quim. Hem transformat aquesta idea d'Omega al catàleg. Llavors tu obres el catàleg i la meitat és la obra central de la nostra exposició, que es diu vida. És la meitat, i des d'aquí les pàgines baixen a la pàgina 1, plus, i a l'altre lloc, minus. Llavors és quasi una idea d'Omega. I d'aquesta manera és una peça d'art en el seu mateix catàleg. No és només una documentació de les obres terminades. I ja està. No, és molt més. Llavors està disponible a la sala d'exposició. Del castell. Molt bé. Fins a agotar. Bé, hem d'agrair, evidentment, el catàleg és el disseny del Quim Deo. A més, tota la part gràfica de l'exposició és el disseny d'ell. Agradeix-lo perquè sempre està acompanyant-nos totalment. També tenim un text de Barbara Rochecuey. Després, un altre text de Núria. I després, la gent que ens ha ajudat. La gent del castell. Àngel, Quim, tota la gent que... Hi ha un àngel que es diu Ángel. És un àngel 100%. Vinga, recordem l'audiència. La inauguració Living Room Omega, de Laura Baringo, Montse Baqués i Dorotí Alfring, serà demà, 3 d'abril, a les 7 de la tarda, al castell de Cornellà. I estarà fins al 19 de maig. Hi ha dies per poder-la visitar. La veurem més endavant en altres sales? No ho sabem. A la gent que vagi a Cornellà. Segur que continuarem. Montse, un plaer per haver-te connectat telefònicament. Gràcies a tu i a tots. Segur que és una exposició molt maca. Ho deixem en aquest punt. Gràcies, Dorotí i Laura. Gràcies a tu i gràcies als espectadors. Vinga, segur que és una exposició molt maca. Que vagi bé. Adéu. Fins aquí el programa d'avui.