#342 - Una Nova Veu: Aurora, la Novela d'Adriana Moll
En aquest episodi de Ràdio Desvern, ens unim a l'autora menorquina Adriana Moll per discutir la seva primera novel·la, 'Aurora'.
L'Aurora, situada a la Barcelona dels anys 30, narra la història d'amor entre una telefonista orfena i un jove menorquí que busca el seu camí. Adriana comparteix el seu viatge com a escriptora, la importància de la seva experiència a l'Ateneu Barcelonès, i els reptes de l'escriptura. A més, ens parla del procés de publicació amb Viena Edicions i la seva connexió amb les seves arrels a Sant Just Desvern. Finalment, l'autora revela que ja està treballant en una nova novel·la centrada en la infància. Un episodi inspirador per a tots els amants de la literatura!
S'anarà mateix, 12 minuts de les 11 en punt, esteu escoltant Ràdio d'Esverna, això és el magasin de matins La Rambla. Passem a fer l'entrevista del dia, com sempre a aquesta hora. La convidada d'avui a l'emissora és la Sant Justenca Adriana Moll, natural de Menorca, que ve a presentar-nos la seva primera novel·la, titulada Aurora, acabada de publicar en Viena Edicions, un editorial també, amb arrels Sant Justenques, i bé, avui tot queda a casa. Molt bon dia, Adriana, què tal? Hola, bon dia a tots. Enhorabona per al llibre, primer de tot. Feia molt que anàlaves aquest moment, tenir una novel·la publicada? A veure, això és una cosa que t'he ve donada una mica per la teva vida, com la portes. Igual jo hagués estat escriptora abans, però les circumstàncies de la vida m'han portat a ser escriptora una mica en l'intimitat i després, doncs, he pogut fer aquesta novel·la que no pensis que sigui fàcil fer-ho. No. Quan ens dius escriptora en la intimitat, què significa això? Què vol dir? Escriptora en la intimitat vol dir no publicar res. O sigui, escriure, escriure contes. Jo escrivia i també escrivia pels nens i per casa i, no, clar, no editava. Trobava una cosa molt, molt, molt ardua, no?, fer això. Val. I, bueno, això va anar fent que quan vaig deixar de... no sé si m'adalanto. Ah, no, no, explica, explica, tranquila. Doncs que primer vaig ser mestre amb molta vocació, amb molta vocació perquè jo els nens eren tot per mi i vaig estar 30 anys. Això no vol dir que no fes coses que maques a la pissarra, perquè a la pissarra de l'escola fèiem contes junts els nens i jo. Oh, que maco. Sí, i anàvem... és una cosa, sí, que... diferent, no?, diferent. Llavors, anàvem escrivint i anàvem posant, doncs, fantasies i coses d'ells. I jo m'admirava d'ells, m'admirava de la capacitat que tenien de fer coses molt maques, no? Oh, i tant. Llavors, aquella pissarra quedava plena de guix blanc, eh? I perquè abans no teníem altres coses que fer que... No, quizás els digitals no, eh? Sí, no, digital no fèiem. I llavors, clar, era una cosa molt maca perquè esborràvem, treiem, posàvem, i això era escriure. Vull dir, els nens també escrivien. A part de fer coses també d'art, també, que sempre m'ha agradat molt. Les arts plàstiques. Sí, les arts plàstiques. M'ha agradat molt i sempre teníem, doncs, tot ple de coses d'ells, no? Perquè són empirables, els nens. La capacitat que tenen de produir sense cap temor, el ridícul, i això és molt bo. Sense cap prejudici, no? No, no tenir prejudici, no. Clar, sí, és molt natural. I n'he conegut molts, molts nens, molts, molts. I és una cosa que encara, quan vaig pel carrer, penso, a veure si veig aquest o aquell. Sí, sí, són molt macos els nens. I després, no quan anàvem, després, quan vaig deixar de ser mestre, que no deixaré mai de ser mestre, em sembla, sí. Quan ho portes molt com a vocació és difícil, eh? És que és una cosa que fòria sempre, eh? Clar. Els nens, i dius, no, tu això, tu allò, no, tu fer això, tu fer allò. I en els fills també, en els fills. Doncs això va passar que després, quan ja... De això dic, no puc ensenyar, no puc fer res, no puc... Vaig escriure. I llavors va ser, quan vaig escriure, vaig anar a l'Ateneu de Barcelona. Sí. I allà vaig tenir grans mestres. Sobretot un va ser molt maco. No sé si és convenient dir el nom o no. Sí, no passa res, oi tant. Bé, doncs, principalment Ramon R. Val. Un dia que es diu Ramon R, que és una persona senzillíssima, però que sap molt i sap ensenyar molt bé. Llavors allò me va encoratjar molt perquè no deia, això me lamento, això no. No, deia, aquí podries fer això, aquí podries fer allò. I em va encoratjar moltíssim a escriure. Sí. I va ser quan me vaig posar de valent. Molt. I va ser difícil perquè, clar, és que una novel·la sembla que no, però és difícil perquè compaginar moltes coses, no? Què has de compaginar? Per què et va semblar difícil el procés d'escriure? Bé, és difícil perquè resulti, perquè hi hagi un resultat factible, no és tan bàcil. O sigui, podem trobar molts escrits per tot arreu, i jo veig molt. però, clar, jo en realitat he llegit molt, perquè això no ho havia dit, però jo no és que he llegit, és que llegeixo, és que jo no puc estar sense llibres. A mi m'ho han dit, Adriana, m'ha arribat que ets una lectora quasi impulsiva. Ah, sí? Sí. Ah. Després fora d'antena ja et dic qui m'ho ha dit. Ja m'ho ha dit. Com a cosa bona, eh? Com a cosa bona. Bé, perquè impulsiva, però no de tot, no de tot, no de tot, no totes les lectures em fan goig. Sobretot els clàssics. Jo sempre dic, s'ha de llegir els clàssics per poder llegir els actuals. perquè si no, si no se llegeixin els clàssics, que són els que estan allà al pedestal, no?, com a veure Rodoreda, o altres, el Henry James, o el Proust, o... has de llegir primer, no?, i a vegades no és fàcil, perquè a vegades no me resulta fàcil aquestes lectures, perquè són més amunt, més amunt del que jo sé. Però així aprenc. Clar, oi tant. I això m'ha ajudat a escriure. Clar, entre tenir un bagatge, no?, havent llegit realment aquests clàssics, havent fet també el curs, no?, havent estat a l'Ateneu Barcelonès amb aquest curs, quan fa que vas començar, no?, a escriure? Jo fa molt, fa molt, fa molt. A escriure, a llibre. Jo quan es va morir la meva germana, que era molt jove, vaig tenir un... un baixón molt gran, i llavors he de fer alguna cosa que m'atregui la boira aquesta, no?, i va ser quan me vaig apuntar a l'Ateneu, llavors a l'Ateneu no vaig començar a escriure, no?, que va, allà comences a aprendre. Ah. A aprendre a escriure. I llavors, si feien... jo me'n recordo la primera, te la dic, eh? Sí. La primera cosa que vaig escriure a l'Ateneu era una cosa que era com una fal·lècia patètica, difícil d'entendre. I llavors feia una persona que havia menjat fideus. Sí. I llavors els vomitava, no?, i llavors treia una mica. Allò va ser al principi. Mira quina cosa, eh?, que no sembla de res, o una cosa poètica ni de res, eh? No, no, gens. Sí, sí, sí, una cosa molt, molt, molt patètica, no? Bé. I, bueno, vaig començar així, i era un mestre que no era el Ramon R, era un altre, Ferran, es deia Ferran. Bé, doncs, després vaig anar fent, va anar fent, i, bueno, rebia també, com si fos una criatura, jo, rebia també, doncs, bueno, això no ho fas bé, això no és el que toca, també, també, eh? També. També, també, com una nena, sí. Vinga, doncs. I era gran. Bé, bueno, parlem una mica del llibre, d'Aurora, no?, que és aquesta, la novel·la que es publica, la teva primera novel·la. Sí. Quan la vas començar a escriure, o quan et va començar, no?, també a rondar la idea de dir, ostres, vull escriure alguna cosa. Sí. A veure, això va ser novel·la 2, que havien de ja tenir un projecte, no?, per l'any que ve, per els anys vinent, i va ser quan vaig fer això, no?, d'inventar-me alguna cosa, perquè aquesta novel·la, en realitat, té un esquelet que és real, té una cosa que és real, que... Que ha passat. Sí, que ha passat, però no, no... A veure, està molt aficionada, té molt afició, perquè jo l'adorno per aquí, per allà, vull dir, a la meva manera, per això jo dic que aquesta novel·la té uns personatges que són meus, no són de ningú, són meus, i llavors, com a marionetes, els faig anar per aquí o per allà. De vegades s'escapen, perquè a vegades, quan t'escrius, se t'escapen, dius, bueno, i aquest, per què fas això tan dolent? Perquè, mira, l'escriure t'ho du, allò, no?, però jo els faig anar allà on vull jo, que és que siguin bons. Molt bé. I dirà, els meus personatges volen, bueno, ja m'ha dit un que m'ha de fer una entrevista a Benorca, respiren bondat. Ah, que maco. Aurora és una història d'amor, llegim a la sinopsis, ubicada als anys 30 a la capital catalana. Ella és telefonista, s'ha quedat orfada mare, viu amb els oncles, i un dia de casualitat es troba en el mateix edifici, a un jove menorquí que, precisament, ha vingut a Barcelona a estudiar farmàcia. Esclosa, sí. Ens podem imaginar que la relació entre els dos serà especial. et vas inspirar, Adriana, en fet real, no?, en aquest cas, en aquesta història d'amor, tu l'has viscut d'alguna forma o...? Sí, sí. A veure, aquesta és una part real de l'escalet, diguéssim, no? És real, l'adorno, perquè, a veure, tu saps coses de la realitat, però tampoc no les vols posar totes, perquè és una cosa frepant, no? Llavors, et adornes com m'agradaria, l'adorno com m'agradaria que fos l'amor, aquest amor. I té molta part de realitat, però té molta que és jo, vull dir, són jo. Clar. Què és el que t'agrada, també, de l'època, no?, en la que em marques la novel·la, és a dir, una Barcelona prèvia a la Guerra Civil. Sí. Als anys 30. Quin coneixies d'aquesta època, no?, o per què t'ha tret aquesta...? Bé, perquè aquesta és part de la realitat. Per això la tira, per això la tira, per això la tira. El que passa és que, a veure, molta gent creu que perquè no poses datos i no t'informes de les coses, que per això és menos real i no és cert, perquè datos, sí, molt bé, molt bé, però també has de posar l'esperit d'aquella cosa. No, no, tu, a veure, tu, a través dels personatges, pots entreveure una guerra, perquè només que com es mouen, no?, com es mouen aquests personatges. Ja es veu que no hi ha abundància. Ja es veu que els personatges que estan a la pensió no són rics i que no poden pagar la pensió. És una part, una part que hi ha benestant, que sempre es conserva a la burguesia, no?, que més o menys, doncs, estan estables i no pateixen fam. Però també hi ha l'altra part, que també hi ha això, no?, que és la part dura, no? Però allà no dius, no?, que si van a una bomba o van haver de menjar farinetes o... no ho posa massa, vull dir, és un altre aspecte de la filosofia, dels personatges, perquè tu no dius res de filosofia, però ho dius tot. Clar. Perquè parles, els personatges parlen, parlen per si sols, saps? Clar. No cal que els facis fer dir res, perquè ja... No cal dir res, perquè ells ho són, són personatges que estan íntims, vull dir... és que és més difícil d'explicar això, però no som superficials, tots tenen una cosa. Clar. I indiquen una manera de ser, indiquen una manera de fer les coses, d'entomar les coses, i això diu molt. Adriana, qui és l'Aurora, no?, com evoluciona? Parla'ns una mica de la protagonista. Abans, o quan n'és a Barcelona, ara, això que diuen que no sé dir jo és polier, no sé si podrà ser, però, a veure, l'Aurora no és de Barcelona, eh? Això també és a Barcelona, el pare la porta allà, a Barcelona. I llavors hi ha una tristesa molt gran en aquesta dona, perquè clar, la treuen de vora que seva, de que seva. l'Aurora és una persona extraordinària. Extraordinària. No és que n'és per res, però és extraordinària. La seva bondat i la seva generositat, no sé, sembla que... Molt bé. És maco llegir-la, eh? Val, llavors no farem gaire espòler de com evoluciona la gent que es llegeixi la novel·la. A banda de l'amor, entre aquests dos personatges, no? Entre ella i el jove que també viu a la pensió, com si diguéssim. El Robert. El Robert. A banda de l'amor, hi ha altres temes que també ronden... O tu la calificaries com una novel·la romàntica? És una cosa que molta gent no ha dit. Sí. A veure si és romàntica. A veure, és romàntica, però a veure, des del punt de vista d'ells dos, no. És una... Bueno, la podries dir romàntica, però és més romàntica és quan ja passen algunes coses greus. Passen. Però no passen a ells, passen al germà, no? El germà del Robert. Passen, no? Bueno, ara no vull parlar molt perquè jo no sé si... No, no, perquè si l'han de llegir, doncs que l'han de llegir amb ganes, no? Però, a veure, romàntica, sí. Gràcies perquè ho has dit, perquè hi ha gent que ho ha dit, això. Romàntica. És romàntica, però és una mica així... És que, clar, el terme romàntic és molt difícil, perquè el terme romàntic... Sí, potser no caldria encasellar-la només com a una novel·la romàntica, no? No és només una novel·la romàntica, perquè per ser romàntica ha de ser, doncs, que passin coses molt... Molt tràgiques. Molt tràgiques i que es morin i també hi ha, també hi ha, dintre la novel·la hi ha aquests casos, però... Però potser es quedaria curt definir-la només com a novel·la romàntica. Parla'ns una mica, Adriana, també, de com ha estat el procés d'escriptura del llibre, si et vas sentir en algun moment encallada o no saber com continuar o com seguir. Molt bé, molt bona pregunta. A veure, jo... Encallada no hi estic mai, perquè és... Oh, que bé. Són imaginació. No, és per res, perquè encallada no, de les idees no, de com fer-les sí. Saps que bé dir? Sí, que el cap el tens ple, però el problema és passar-ho al paper, no? Una cosa és... Sí, i una altra cosa és escriure bé. Clar, clar. És escriure transmetent als lectors. Has de transmetre, igual que m'ha de transmetre a mi, has de transmetre als lectors, sinceritat amb una paraula, no una cosa disparatada que no es pot llegir, sinó que s'ha de poder llegir, s'ha d'entendre, i ha de ser bonic llegir-ho. Clar. Ha de ser bonic llegir-ho. Encallada no, però sí que dedicada, dedicada sí, molt dedicada. Ets de les que s'ho rellegeix i vinc a llegir, repassar i tornar a llegir. És a dir, el procés ha estat molt així, molt curós, realment. Jo m'agradaria que la llegissis i m'ho diguessis. I tu digués. I m'hi diguessis. Ho farem, ho farem, home. Sí, clar, sí, escurosa, perquè, bueno, no vull ser... No, no, perquè s'hi llegeix i s'hi sap, vull dir, no ho sé. Això depèn també del públic, dels lectors. Hi ha lectors que estan abasats a llegir molt, i hi ha lectors que no estan abasats a llegir res. Clar. Llavors, depèn de com siguin els lectors, també tenen un criteri o un altre. Això és cert, això és cert. Un cop has escrit el llibre, Adriana, com trobes a Viena Edicions, que és l'editorial que tu ha publicat? Sabies que els propietaris, bueno, que qui porta l'editorial hi ha gent d'aquí també de Sant Just? I per què vas pensar, no?, que el llibre podia encaixar també amb aquesta editorial? Molt bona pregunta. A veure, jo he llegit molts llibres, que en llegin molts, i molts són de Viena. Totes les Bronté i totes... Aquí hi ha una sèrie de llibres, Hardy, Thomas Hardy, boníssim, boníssim. tots aquests llibres que m'he quedat extasiada, extasiada, perquè això és la paraula perquè són extasiada, amb aquests llibres que hi ha d'assallar. I eren Viena, eren de Viena, però també els de fan altres, però vull dir que era Viena. I llavors jo vaig començar a mirar, a veure, perquè heu, timidíssima, timidíssima, perquè jo soc molt aturada. Com, com? Ets molt aturada? Què dius, home? En quin sentit? Som aturada, som aturada. Sí, sí, sí, sí. Ara, perquè m'estàs dient coses que a mi m'agraden, no? I per això sí. Però jo som aturada. Jo som una persona molt aturada. Bueno, ets més tímida, ets més tímida. Tímida, sí, tímida. Llavors, vaig conèixer el Viladot, on és Viladot? Sí. L'Àlex Susana, perquè l'Àlex Susana era amic nostre. D'acord. Es va morir. Ostres, ostres. I la Núria, la seva dona. I la Núria també va estar en la direcció de Viena. Sí. I, bueno, jo amb aquesta cosa dic, bueno, vaig a veure si tinc sort, no? Sí. I, bueno, vaig enviar, va durar, també això. Va durar. És un procés llarg, no? Perquè, clar, abans que no te la volen. Clar. I te la llegeix. Se l'han, clar, clar. Se l'han de llegir, han de veure si la cosa funciona. Bé, i al final ho van acceptar. I aquest estiu he fet feina, de això d'edicions. D'acord. Jo era a Menorca. Sí. I ells eren aquí. Tu ara vius a Menorca, Adriana. Eh? Ara vius a Menorca, ja? No, jo no. Ja voldria. No visc a Menorca. A veure, estic molt arrelada allà i vaig quedar estiu. I aquest estiu, doncs, ja vaig fer com tres mesos perquè hi vaig ser riada aquella i això que vaig partir molt, també. I, bueno, hi van estar en contacte per via... Via mail, no? Via mail, i vinga, vinga. Que jo no m'agrada gens, això, però, bueno, va ser així. I, bueno, va ser que vinga, vinga, vinga, vinga, i després l'editorial també t'acull una mica. Clar. Sí, sí, sí. I mira, va anar molt bé ja. I encara estem amb això perquè encara estem en les presentacions. Clar. Quantes presentacions has fet de moment, no? No, de moment és la de Barcelona, Ona, la llibreria Ona. Després a Sant Jus serà el dia 27. Sí, 27. A l'Ateneu, és veritat. No? A l'Ateneu, molt bé. I després a Menorca serà el 17, que per cert m'apresentarà el Pons Pons, que és el poeta... Ja m'agrada també aquest. I me farà la presentació ell. Allà. A Ona m'ha de fer el Ramon R. Va. És el meu... El meu mestre. El teu mestre, clar, sí, sí, sí. El teu una mica tutor, no? El teu mentor, per dir-ho així, una mica. Bueno, sí. Ell fa reflexions, però no intervé tampoc. Clar. I el Pons Pons... Sí. Bueno, s'està llegint ara la novel·la. La novel·la, que bé. On es pot trobar? A qualsevol llibreria? Principalment? A totes les llibreries que a Viena aporta. A Viena aporta llibres. Per exemple, a la llibreria de Sant Just, del llibreter. Sí. Allà es pot trobar la novel·la? Allà. Molt bé. I precisament, ara que dic això, el llibreter serà el que m'apresentarà aquí. A Sant Just? Sí, a l'Arnau. L'Arnau Cònsul? Sí, a l'Arnau Cònsul. Molt bé. I, Adriana, ja per acabar, ens posem els deures de llegir la novel·la, però penses en seguir explorant aquesta faceta d'escriptora? O encara estàs molt amb aquesta, no? Tu just l'acabes de publicar. No, no, no. Precisament tu m'has fet una pregunta, a veure si m'havien callat. Sí. En la novel·la. No és que m'havien callat, però en feu una altra. Ah, és que n'estaves escrivint una altra a la vegada. Ah, mira. Sí, sí. Ostres! Uau, uau, uau. A fer una altra, i no serà, perquè està bastant avançada, perquè és una novel·la molt diferent d'aquesta, que té un fil i té un argument i això, que és diferent. És com a flashus. Sí. De quan... Bé, ja ho adelanto. Vinga. Que... de la infància. Ah, molt bé. Bé, era una temàtica molt gran, la infància. Sí. Que bé. Molt bé. Sí. Doncs, Adriana, estarem atents a la presentació que faràs aquí a Sant Just. Desitgem que la que facis a Menorca també et vagi molt bé. I res, ja sabem que... Sí. I una altra ciutadella. Ah, sí. I una altra fas plugues. Ah, home, llavors tens aquí una gira quasi... Me tenen marejada. Sí, no, tens aquí una gira bastant important de presentacions. Sí. Bé, no, perquè presentació es plugues, també és com un cercle de lectors. Ah, fantàstic. I fan que m'apromo... no ho sé. Clar. Tant coses. Home, que llegeixin el llibre, que el teu llibre potser estigui dins de les opcions d'un club de lectura, per exemple. Seria molt notori. Això seria... Seria bo. Home, clar. Seria bo. I, bueno. Molt bé, Adriana. Doncs moltes gràcies per passar-te avui aquí a la ràdio de Sant Just, a Ràdio d'Esvern. Això, desitgem que et vagin molt bé les presentacions i ja sabem on anar a comprar el llibre. I jo moltes gràcies perquè ho ha fet fàcil per mi. Molt bé. Doncs moltes gràcies, Adriana. Que vagi bé. Adéu. Adéu.