#384 - Entrevista a Irene Pujadas sobre 'La Intrusa'

Vinga, ara sí, hem anunciat l'entrevista que estem a punt de fer a Irene Pujadas, se'ns havia tallat el telèfon. Dèiem que Irene Pujadas el 2020 havia publicat el seu primer llibre, el llibre de contes, Els dos perfectes, que li va valdre el Premi Documenta 2020 al Premi Ciutat de Barcelona. També que aquest estiu va ser la primera autora catalana en publica a la revista The New Yorker i que ara, de fet el 29 de gener, sortirà publicat el seu segon llibre titulat La Intrusa i també publicat amb l'altre editorial. Irene, bon dia. Molt bon dia. Ara sí, vinga, que bé. Vinga. He anunciat La Intrusa com el teu segon llibre publicat, però realment t'estrenes amb el gènere literari novel·lístic, no? Què t'ha fet tirar-te a la piscina? Doncs, mira, la veritat és que era una miqueta la idea de l'argument que tenia, perquè tenia una mica de reticències en publicar una novel·la després dels contes, perquè quan van ser fills més perfectes, sempre hi ha com aquesta cosa de la lluita entre el gènere i la novel·la, i que, ai, perdó, entre el conte i la novel·la, i una mica com que els contes tenen menys reputació que les novel·les, i que quan fas contes sempre et diuen, quan vindrà la novel·la, no? Quan vindrà la novel·la? Com si fos com el gènere com que et consolida, no?, el de veritat. I jo amb això ja estic com molt en contra, i llavors hi havia com un punt de just fer una novel·la després dels contes que pensava, no?, com... com els semblava com que els estigués, no?, com que estigués donant la raó a aquest argument, però la veritat és que va venir com molt de la idea que tenia, que era aquesta idea d'una persona que viatja dins del seu cos, i llavors, clar, això realment no podia ser un conte. L'estructura estava com molt clara perquè havia de ser com una... com... com una novel·la, com d'aventures, no?, com que la protagonista anava passant per diversos països internos, i llavors com que la idea va com... va limitar molt la forma. Perquè tu, Irene, tenies ganes de provar d'escriure així més en prosa, que no pesa en contes? Em... No ho sé, la veritat és que... o sigui, per mi és bastant el mateix, no... A mi els contes m'agraden molt, i la veritat és que tinc molt que ens haurien de continuar fent-ne. Sí. Sí que tenia... sí que ha sigut com un repte escriure una novel·la perquè realment és una cosa completament diferent a nivell d'escriptura. La manera de fer-los... Sí, la manera d'escriure és completament diferent, no? Amb els contes pots improvisar bastant més, controles molt més i amb una novel·la la t'has d'organitzar més. Jo era com molt desorganitzada i això ha sigut un caos d'escriure perquè estava acostumada a fer-ho diferent. Però ha sigut molt bona experiència. Com ha estat aquest procés d'escriptura, no? Vull dir, per exemple, no sé si amb els contes podies anar una mica més espaiant el temps entre conte i conte, o tot això que expliques, no?, de la novel·la. Com ha estat aquest procés? Clar, aquí en realitat... O sigui, les condicions com logístiques i materials afecten bastant perquè quan vaig escriure els contes no treballava, llavors realment els vaig poder fer com tots en relativament poc temps, que diguem. Perquè tenia com tot el dia, vull dir, podia fer-ho diferent. I l'escriptura de la novel·la sí que ha sigut bastant intermitent perquè, clar, m'ha agafat com treballant, amb diversos projectes alhora, no? Llavors sí que ha sigut una mica com que quan de cop i volta tenia dos mesos per posar-m'hi, m'hi posava, no? I potser després ho feia descansar durant dos mesos perquè no m'hi podia posar i llavors quan tornava a obrir la carpeta era com de qui anava tot això. Clar. Sí, ha sigut més així que... Sí, bueno, ha anat així. Irene, la protagonista de La Intrusa és la Diana, una jove que, tal com descriu també l'editorial amb la qual publiques el llibre, diu que viatja a l'interior del seu propi cos. Per què fa aquest viatge cap a dins, la protagonista? Per necessitat o per què? En realitat és una mica com que la convencen. Ella és una persona que viu una miqueta en la inòpia pel que fa als seus sentiments. Vull dir, no és una persona com que s'investigui molt per dintre. Vull dir, ella va fent a la vida i punt, però és com que la gent del voltant li comença a dir que hi ha alguna cosa en ella que no encaixa. Com que li diuen, estàs com canviada, com si hi hagués alguna cosa en ella que no acabés de funcionar i una miqueta com si es pogués millorar. Una mica com tot bé, però com que a dins teu hi ha marge de millora. Com que podries treballar una mica. I això són com comentaris de fora que li van fent amics i coneguts i tal, fins que apareix aquesta opció completament fantasiosa, que és l'opció d'entrar dins seu i veure com que és el que no funciona. És una mica abstracte, però realment no entra dins seu perquè ella vulgui, sinó una mica més com perquè la convencen que hi ha alguna cosa que no funciona. Perquè quan parles de viatjar a l'interior del seu propi cos, et refereixes a mirar-se dins o més a una part més de l'estètica, del cos, del físic? Bé, és bastant literalment que això és una miqueta espòiler, però en realitat és el primer capítol. És ben bé que li donen com una mena de veu d'un calze, una mena de poció màgica i entra a dins del seu cos. O sigui, una versió com diminuta d'ella mateixa, entra a dins del seu cos i es comença a passejar ben bé com doncs pel malic, per la columna vertebral, per l'estómac, i intenta com buscar com què és el que... Això que li han dit, des de fora li han dit, no, com segur que trobes alguna cosa que no funciona a les regles i tornes a sortir i estaràs millor. I, sí. Sí. A quin tipus de problemes? Són problemes quotidians? O això ho especifiques a la novel·la? O prefereixes que la gent ho vagi descobrint a mesura que vagi llegint el llibre? O sigui, això en realitat prefereixo que la gent ho vagi descobrint, però en realitat com el malestar que té la Diana no és un malestar gens concret. És a dir, crec que tots tenim... O sigui, encara que tinguem com moltes coses molt cobertes com a humans, Bé, ara no vull parlar... No voldria parlar com pels humans, però vull dir, jo com a mínim, hi ha com malestars que a vegades tampoc tenen ben bé com una explicació com molt clara. I crec que també com avui dies és com que volem trobar molt les respostes per tot i a vegades no tot té respostes i tampoc passa res, crec. Tens similituds amb la Diana? És a dir, els problemes que té ella els has tingut tu també? Crec que no. És a dir, per mi la preocupació era una mica més... O sigui, crec que en part... No ho sé, perquè en realitat aquesta és la primera entrevista que faig sobre la novel·la. És que encara no s'ha publicat, clar, i per tant... I és com curiós que, clar, tu estàs escrivint com a casa teva sense pensar com tant en què diràs i un cop es publica penses, clar, estava a fer com un discurs. Clar, ara què dic jo amb això? Sí, sí. Doncs bé està, que et serveixi l'entrevista, que et serveixi allò per anar preparant els discursos. Vinga, va. Però, o sigui, un tema que m'interessava era una mica com aquesta cosa com d'explorar una mica aquesta idea com de la indústria del benestar, no? Que estem com tots com molt pendents d'estar, de treballar-nos, de millorar-nos, d'estar com bé tota l'estona. És un tema que m'interessa, perquè crec que té una part molt positiva, vull dir, lluny, ha estat a l'àvia uns cops i estic absolutament a favor d'anar-hi, però crec que també hi ha una part d'aquest discurs portat a l'extrem, diguem, més com portat a la paròdia que realment et pot replegar molt en tu mateixa, no?, com tota l'estona mirant. I això per què em passa? O sigui, com que pot ser una mica, doncs això, com un nivell de recarculament cap a dins que no sé si som tan interessants, en realitat. No sé on sé. Irene, i la Diana, aquest viatge cap a dins, el fa sola, l'acompanya algú? Doncs això és molt bona pregunta, perquè quan el vaig començar, sí que jo volia que ella viatges sola, en principi, no? Però quan vaig començar a escriure després els capítols, clar, un personatge sol, realment era com bastant difícil de sostenir, que hi hagués només un personatge, viatjant sol i trobant-se com diverses coses. I a dintre es troba, en plan, ciutats senceres, es troba molta gent, és a dir, que no és... Bueno, sí. Però sí que a partir del primer capítol coneix una persona a dintre, una mena d'ésser del seu interior, que l'acompanya durant la resta del viatge. Que això, de fet, hi ha com molts llibres, hi ha molts llibres, no?, que hi ha com aquesta idea com de... del viatge de dues persones. Sí. Des del Quixot fins a... Sí, sí. Fins a obres de Béquet. Vull dir, aquesta cosa com de la parella que viatja, també és com una cosa molt d'una tradició com literària bastant concreta. Que amb això també m'interessava molt com el tema de les novel·les d'aventures, no? Com de, per exemple, els viatges de Gulliver, aquestes novel·les que són com mig fantasioses, en què hi ha com protagonistes que fan viatges a llocs inventats. Per mi era una miqueta com aquesta idea, però portant-ho com al món contemporani i aquesta idea com de l'obsessió amb el jo, una mica. Vols provocar alguna sensació concreta en els lectors? És a dir, has parlat d'aquesta... de problemes així, a vegades, no sé com... com... potser més, bueno, una mica més com... no sé com dir-ho, diferents o com malestar... més ateris, no? Sí, sí. Sí, també crec que a vegades, o sigui, no sé si també és una cosa una mica del discurs contemporani, que a vegades també penses que hi ha com aquesta cosa com de treballar-te tu, quan a vegades molts malestats venen de fora, no? Venen de... doncs són coses com més sistèmiques, no? Del món on vivim, o del mateix fet d'estar viu. No ho sé, no sé ben bé com què podia provocar, la veritat és que tinc bastanta curiositat per veure com és rebuda la novel·la, perquè per mi hi ha una part com molt gran de... o sigui, no ho sé, jo és una novel·la que li he sentit de molt, que diguem, però també té com una part com molt absurda, que a mi em fa com gràcia, però que sí que tinc una mica de curiositat. Sí. Per saber com serà rebut, sí. Pel que fa a l'estil de la novel·la, he llegit algunes crítiques, no? Alguns crítics que l'han pogut llegir una mica abans, diuen, eh, posa l'estructura i l'estil al servei de l'humor, també en diuen àcida incisiva, diuen que Pujades detecta amb naturalitat i sense mortificar-se gaire, dels actes més banals, diuen aquí que té una mirada calderiana, és així? Tu ho veus així també? Ja estàs d'acord? O sigui, amb molta sinceritat, no tinc massa clar si aquestes crítiques són de, en general, són d'aquesta novel·la o són de... o són... De l'altra. De Els Perfectes. No ho tinc gaire clar, però... Bueno, per mi... O sigui, crec que l'estil segueix sent una mica el mateix. Sí que crec que és un llibre menys fosc que Els Perfectes. Vull dir que Els Perfectes tenia com una part com molt, crec, més... Sí, més grotesca, potser, més fosca, hi havia també com molt el tema de la mort, i per mi aquí això és diferent. i de fet, al principi volia fer una cosa també com molt més sarcàstica i al final m'he acabat també encarinyant dels personatges. Vull dir, com... No ho sé. Crec que en aquest sentit és diferent. però, bueno, això ja ho dirà la gent. És un estil que tens que potser, com dius en el primer llibre, estava més portat com més a l'extrem, o en zones com més fosques, però és un estil que te'l vols fer teu? És a dir, que ja vols marcar-te una mica en aquesta línia? No ho sé, clar, per mi és una mica el... Vull dir, és el que m'agrada i és el que em surt. Tampoc penso ben bé com... No, ara ho faré com així exactament. Aquest llibre sí que volia que sonés una mica com una història, perquè al final... Crec que sí que té com una mica... És com si fos com un conte llarg, en el sentit que comença dient Eus aquí, la Diana, com així, com una mica com cosa com de... Sí, com de conte. Com de... Com si fos com una mena... No com una rondalla, però com que sí que volia parlar com d'aquest... Sí que volia fer servir una mica aquest to. Val. Perquè, és a dir, la novel·la està... O sigui, té capítols? Com es desenvolupa el... Sí, clar, jo quan la vaig com plantejar, en realitat, o sigui, també partia una mica de la idea del conte, perquè sí que la idea principal que tenia al principi era només això, la idea d'un viatge a dintre en què la protagonista es troba com diversos com països a dintre seu. Val. Llavors, aquí, l'estructura del conte, en realitat, m'anava com bé perquè cada país podia ser com si fos un conte diferent, no? Sí. Com que cada cop que arribava a un país era una cosa nova. Llavors, això, per mi, era com fer una novel·la, però com poder-me recolzar molt en una estructura que es podia semblar com a... a la idea del conte. I ara l'he perdut, ara no sé per què estàvem dient. Perdó. No, no, no, et preguntava allò dels capítols, allò de llibres, si els havies anat escrivint això. Sí. Sí, llavors, com a mínim... Clar, sí que realment no havia escrit mai una novel·la i tots els escriptors que m'he trobat els anava preguntant, en plan, com es fa això? Però sí que tenia com molt clara l'estructura, llavors això em va ajudar bastant. Al final ha acabat sent una mica diferent, perquè no... Però, bueno, no, sí que hi ha com una mica la idea, això, que la Diana, com ella va viatjant i es va trobant com amb escenes i personatges diferents, una mica. Llavors, això sí que era la cosa que tenia més clara a l'hora d'escriure. Clar, si et pregunto si aquests problemes els acaba... Entenc que s'hi afronta, no, la Diana? Bueno... Això encara no es pot dir, no? La gent ha de llegir el llibre. Jo et volia preguntar ja si els acaba resolent, però, clar, això ja és anar massa lluny. Clar... Això crec que no es pot dir. No, això no. També et diré... Crec que els problemes són una mica els de menys, al final. Però vull dir que sobretot ja... No sé, també... Una cosa que em feia una mica de gràcia és que al final entrem a dins de la Diana, o sigui, ben bé com a les seves entranyes, literalment. Sí. I al final tampoc queda clar si l'acabem de conèixer tant o no. Però, bueno, això sí que realment, potser millor deixar-ho a... Clar, molt bé. d'aquí uns mesos, quan ja estigui tot. Irene, només dir-li a l'audiència que ens estigui escoltant que la novel·la es publica el dia 29 de gener, no? Sí. Però acabem dient que el dia 28, a dos quarts d'una del migdia, fas una mena de roda de premsa, no? Em sembla, la vermuteria? Sí, això és la roda de premsa de la novel·la i, de fet, fem una presentació sent justa el 5 de març. El 5 de març. Ostres, és veritat, perquè és un acte d'aquests que s'inclou en la programació d'actes que fa la llibreria que el llibre té a l'hivern, no? Sí, sí, exacte, exacte. I això es farà, crec que és dimecres, dimecres 5 de març. Val, molt bé. Doncs, escolta'm, ens aponteva l'agenda i no pugui en una data que vagi a l'altra. i el 5 de febrer, ja que estem així, eh? El 5 de febrer és com la presentació a Barcelona a La Carbonera. Val. Sí, com, bueno, de moment, hi ha com aquestes dates. Tres dates, molt bé. Escolta'm, tens ja gairebé un tour muntat per Barcelona. Sabíem com va. Com t'agradaria presentar la intrusa o que la gent la revés o el que t'agradaria dir en aquestes presentacions o rodes de premsa. És a dir, voldries que la gent es quedés amb alguna cosa en concret perquè li vinguessin ganes també de poder llegir la novel·la, no? És que la veritat és que se'm fa com... Sí, se'm fa difícil d'explicar, eh? De fet, com just abans d'aquesta entrevista pensava, no? Com allò, com dos o tres línies de resum. No ho sé, per mi és una miqueta com una exploració d'un viatge interior, però amb bastant component d'absurd i sí que tenia com ganes de dialogar una miqueta amb això, amb aquesta mena de literatura de novel·les d'aventures, de literatura de l'absurd també. Això com... A més, un tipus de literatura que em posa de molt bon humor, sincerament, perquè crec que... Bueno, no ho sé. No sé per què em posa de bon humor, suposo que perquè la vida és absurda en molts sentits. A els psicòlegs i a les psicòlegues els agradarà aquest llibre? Perquè, clar, has dit això d'entrar al món interior, de portar una mica també a l'absurd, no? Són coses que potser ells treballen, bueno, els professionals... Bueno, crec que segur que... Seria molt interessant que se'm fes una lectura com des de la psicologia o des del psicoanàlisi i estaria contenta de veure què n'opina, què n'opina algú de... I això, sí que en cap cas en cap cas és una crítica ni molt menys això, eh, com a psicologia o a la teràpia o tal. Vull dir que això sí que no... A veure, és una novel·la... Que va per l'altra banda. Clar. Sí, sí, però sí que serà interessant com saber què en pensa, doncs, això, eh, un psicoanalista o alguna cosa així. Que fo. Escolta'm, Irene, moltíssimes gràcies per agafar-nos el telèfon. Que vagi molt bé la... A vosaltres. Aquesta primera roda de premsa i també, doncs, les altres presentacions que vagis tenint al llarg d'aquests mesos. Entenc que la idea que es publiqui ara també, home, és que a Sant Jordi la cosa vagi... Sí, sí. Vagi amunt, no? Sí, sí. Estem ja enfocats cap allà. Enfocats cap allà. Home, és el dia, és el dia. Molt bé, doncs, Irene, que vagi molt bé, que tinguis bon cap de setmana i molta sort. Igualment, moltíssimes gràcies per l'entrevista. Vinga. Adeu, adeu. Adeu. L'essència de Sant Just la tens a la Rambla a Ràdio d'Esbert.