#401 - Entrevista amb Francesc Fàbregas, el fotògraf de les Mirades dels 70

Un quart de dotze del matí seguim al magazín matinal de ràdio d'Esvern. Començant a la segona hora, ara toca fer l'entrevista del dia, que també podeu seguir pel canal de YouTube de l'emissora. Avui tenim a l'estudi de ràdio el fotògraf Sant Justenc, Francesc Fàbregas, reconegut professionalment sobretot per la cobertura fotogràfica de desaveniments musicals importants a Catalunya i també per la direcció i la creació de programes de televisió a nivell cultural i musical. Un exemple clar és l'Sputnik de TV3. Ha fet també nombroses exposicions de forma col·lectiva, també d'individuals i la seva feina com a fotògraf ha estat reconeguda fins a tres ocasions amb guardons diferents. Avui, però, aquí a la ràdio ve a parlar del llibre que ha publicat recentment titulat Mirades del 70 i que presentarà demà dimarts 18 de febrer a dos quarts de vuit de la tarda a la sala Isidore Cònsul de Can Ginestà. Molt bon dia, Francesc. Hola, bon dia. Mirades dels 70. És el teu primer llibre? No. No, no. De què el diferencia dels anteriors? Doncs, mira, dos de música, precisament. El darrer va ser el del Bruce Sprinting, que és el llibre en què jo vaig tenir l'oportunitat i el privilegi de fer les fotos del primer concert del Bruce a Barcelona i parte de l'estranjero, directament. Anteriorment vaig publicar un llibre que em va ajudar l'Ajuntament de Barcelona que es diu Música pels ulls i que va ser com una mica una part cronològica, en part, no tota, de la meva activitat dins de l'entorn musical. i també l'altre llibre que tinc, que no té res a veure, potser té més a veure amb aquest, amb el Mirades, que és el del Covid, que era, diguéssim, el que vaig fer de Sant Just, no? Diguéssim, tota la part important del moment que vam patir, doncs, aquí. De quarantena, no? De confinament. Sí, sí, sí. El confinat de Sant Just. Mira, des del 70, t'allunya una mica, no?, d'aquest últim registre que has fet amb coses més fotogràfiques. Què s'hi explica, no?, quines fotografies has agafat? Doncs, mira, a mi el llibre aquest és un llibre que m'ha costat molt, molt, perquè, clar, són molts anys, no? Vull dir, són 50 i pico, 60 anys, no?, que vaig... Dedicant-te a la fotografia. Sí, i clar, és... Bé, és... Té que veure, en principi, que m'ha ajudat molt amb l'exposició que vaig fer també a aquest dinestar, que era amateur, que és una paraula que m'agrada quasi més que professional, no? Vull dir, és aquella paraula que, no sé, que a mi m'incita, d'alguna manera, a fer coses per gust, no?, per afició, no? Vull dir, que és allò de, ostres, faig el que em rota, no? Que em ve de gust, no? I és una miqueta d'això, no? Aquella exposició m'orienta a fer el llibre, a fer el llibre, val? O sigui, m'orienta perquè ja vaig tenir molta feina i n'he tingut més perquè he anat rescatant encara més fotografies inèdites que jo mateix, doncs, no me'n recordava perquè estem parlant de fa molts anys, no? I que cada vegada que tens aquesta sorpresa, o sigui, tens unes contradiccions, no? Tens aquella baixada i aquell subidó, no? Hòstia, doncs, si això fa tants, cinquanta anys, no? Però també amb il·lusió, no? Per tant, entenc que són fotografies, quan tu encara et concebies com un periodista no professional, sinó tu just començant, no?, al 70, més amb aquesta vessant, potser, o com més amateur, potser, no tant. No, no, sí, sí, sí, ho dius bé, no?, perquè hi ha molta fotografia que jo faig per mi, o sigui, sense cap, sense tenir res darrere, o sigui, purament la fotografia ja de ben joven m'agrada, no? Jo sempre reivindico les EES, pertany a l'Ateneu, de Sant Just, no?, perquè és, possiblement, és on jo m'engresco amb la fotografia, no? Sempre hi ha algú que, d'alguna manera, que és la víctima, en aquest cas soc jo, no?, que porta la càmera, no?, i després és el que he de fer les fotos i he de repartir-les, compartir-les, no?, i de ben gust amb els amics, no? I aquí jo comença una miqueta la història, no?, comença la història, comença també el tema dels concursos, soc soci en aquell moment de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, no?, i, bueno, i m'embranco amb aquesta història, no?, amb el tema, aquest tipus de fotografia que de la muntanya no té a veure i no té a veure, perquè faig coses també per mi, no?, per exemple, jo quan faig el servei militar, als anys 70, a Barcelona, doncs hi ha una desgràcia important, perquè hi ha inundacions a Cornellà i a Morís de Rei, i se'n derroca, diguéssim, el pont de Carles III de Morís de Rei. I en aquell moment, jo també portava càmera, o sigui, vaig tenir la sort que també em vaig crear, si és com us deia abans amb el tema de muntanya, amb el servei militar em vaig crear també aquesta fama que jo sempre portava a càmera, no?, i vaig aconseguir coses interessants, no? I en aquestes inundacions, bueno, jo estava aquí al quartel de l'Epanto, que és on estan jutjats ara, no?, i la companya era de zapadores i ràdio, no? Jo estava a ràdio, i a ràdio no funcionava mai, directament, no? I vaig portar la càmera, i allà vaig fer una història superxula, dins de la desgràcia vaig tenir aquesta sort de fotografia, no? Clar, i ho vas fer per mi, no ho vaig fer per ningú, no? I em trobo que a la nit, quan arribo a casa, tinc una trucada de capitineria general, i em diuen que, ostres, que havien dit que tu havies portat càmera, i diu, no, és que el fotògraf oficial de capitineria general ha perdut el carret o se li ha avalat, no? I aquí va començar la meva mili, o sigui, com faltaven sis mesos, va començar la mili, o sigui, va començar la mili, vull dir, que quan sou el xurraga, doncs em quedàvem amb mi per fer fotos i tal, i bueno... I aquí va començar una mica la teva part més professional, no? I, diguem, sí, diguem que una mica professional, no? Perquè després, a l'acabar, m'embranco amb el... En paral·lel, hi ha un seminari que es crea des de Sant Lluís, del Castellà Gasol, que ja no el tenim per la Gràcia, i hi ha un seminari que es diu el Baix Llobregat, no? I amb el Baix Llobregat, doncs començo, sí, diguem, professional, encara que sempre faig les fotos que a mi em venen de gust i que m'hi enroten, o sigui, que jo dic, vés allà i després jo faig el que... El bo del fotògraf és que és molt lliure i molt solitari i tal, no? I començo, sobretot, fotos de Baix Llobregat, sobretot les reivindicacions, estem parlant dels... meitat dels 70, no? I, bueno, doncs conec les coses que passen, no? Dins d'Agabà, a Castelldefels, a Sant Boi... Bé, i tot això ja sí que és una part més documentalista, no? Sí. I és una part, és una part del que em vull explicar en aquest llibre, no? Perquè això és una part, després ja ve la part també de les fires, de les festes, les festes nostres de tardor, sobretot, el tema dels cars, no? I... És tot el que es recull, no?, en aquest llibre, per tant, una mica... Sí, és una part, perquè podria fer un altre llibre, directament, no? I això, el fotògraf, la part d'edició és la més complicada, no? La part d'edició, perquè, clar... Has d'escollir fotos, no? I, clar, de vegades necessites una altra persona que no sigui... I si és de fora, de vegades t'ajuda, no?, perquè no té aquella història d'aquell compliment que tu tens amb aquella foto, amb aquella persona, o etcètera, etcètera, no? I, clar, intentat ajustar tot aquest tema. Quin criteri has seguit per seleccionar les imatges? Suposo que arrel de l'exposició, no?, que has dit d'Amater, que vas fer fa uns anys. Sí, el 2019. El 2019. Suposo que d'allà les imatges que ja et vas plantejar també són les mateixes que hi ha en aquest llibre. No totes. No totes. Aviam, m'ha servit molt de guia. però, clar, a partir d'allà, doncs, he fet allò que diu, bueno, doncs aquesta sí, aquesta no, afegeixo i he tornat a fer una recerca, perquè, clar, tot això està en negatiu, en negatiu, i després s'ha de digitalitzar i anar fent... i, a més a més, vull dir, clar, per a la gent que no ho sàpiga, com parlau de negatiu, és càmeres analògiques, amb el que vol dir tot això, mirar-ho, que a més els negatius estan perfectes, o quasi perfectes, cosa que amb l'entorn digital, d'aquí 40 anys no sé on estaran, digital, no? I sí, he anat, o sigui, m'ha servit molt de guia, però he anat traient i afegint algunes fotos fins i tot inèdites, no? El llibre, em dic que té aquest enfocament potser més personal, no?, també més intimista, amb tot el tema dels inicis, has dit que hi ha fotografies, doncs, això del servei militar, també de les cees, de tradicions més injustenques, com es diferencia aquest treball amb tot el fotoperiodisme més musical? Està bé, això, no?, perquè, precisament, o sigui, el títol de l'exposició d'abans era mateix, abans del rock and roll, no?, per fer com una metàfora, em vaig dedicar molt més a la part aquesta documentalista, més personal, més humanista, no?, però tinc la sort, tinc la sort de conèixer l'Àngela, l'Àngela de Casas, que no el tenim, i, en paral·lel, començo a fer coses també a nivell musical, no?, i neixo una revista, que és la mítica revista de vibraciones, de l'any 74, i em trobo aquí amb un pollastre interessant, que, ostres, jo estic amb el Baix Llobregat, estic amb la música, i més la música comporta, bé, i amb el Viejo Tomo, perquè el Viejo Tomo és una revista que no en parlem massa, però que és una revista intel·lectual d'entrevistes i de reflexions molt importants, i també estic amb aquesta entrevista, i, clar, em trobo allò de, ostres, o sigui que faig un màster interessant, no?, que en aquell moment tot això surt, és com molt personal, no?, és, no tens una escola, no?, perquè t'ensenyi. Després sí que jo vaig a una escola que em serveix més d'una manera de, no sé, de tenir unes reflexions més intel·lectuals que no pas maneres de fer, no?, perquè, Francesc, tu recordes quina va ser la teva primera fotografia que vas considerar com, val, ara aquí s'acaba com aquesta part més amateur, o fotografia, o episodi, no?, de dir, val, això ja és alguna cosa més, no?, que només rotllo amateur. Mira, hi ha una fotografia que jo penso que té tots aquests paràmetres que estàs dient, i que sempre reivindico, que és la foto de l'Ovidi Molló feta als camerins de l'Ateneu de Sant Jus d'Esberra a l'any 74, quan ve amb la festa de tardor. O sigui, aquesta fotografia, per mi, a mi quan em diuen, quina és la fotografia? Bueno, o sigui, hi ha el d'Ibowi, hi ha la Bonmarre i Ibiza, hi ha l'Esprint 1981, hi ha l'Ovidi Molló. O sigui, aquesta fotografia és una fotografia, o sigui, tu veus fotos del Raimon, no?, i després dius, ostres, el Raimon, hòstia, aquesta fotografia, hòstia, es veu que com canta el vent, no?, però aquesta fotografia la pot tenir la Pilar, a Imèric la pot tenir la Coli, però aquesta fotografia de l'Ovidi és una fotografia única, única, a part, feta en un entorn, en un entorn, hòstia, molt intimista, que era... Home, clar, un camerino, no?, dius? Un camerino cutre. Ja, ja, sí. Coneixem els camerinos d'art de la Salata Neu. Però això és molt enriquidor, no?, i és memòria, no?, i a mi aquesta fotografia té aquest component, perquè la faig en un moment amater, perquè aquesta fotografia, jo la faig com feia moltes fotografies per mi, com moltes de les fotografies que vaig fer, el Pau Riba, o el Cis, el Raimon, la Marina Marmonet, que van vindre a Sant Jús, no el Lluís, el Lluís Llach, no?, però aquesta fotografia és diferent, no? Es veu evolució al llarg del llibre en diferents èpoques o maneres de tractar segons quins... segons quins caires socials o fets? Jo no... No és per fer-me ara el... No sé, no vull... El xulo no m'agrada la paraula, no? Però jo veig fotografies i, hòstia, estic molt content, tu. De veritat. Estic molt content perquè, dius, alguna cosa hi havia dins de l'ADN meu, no? Sí. Que, dius, sense... sense anar a escola i sense allò... No ho sé, hi ha... Hi ha cosa. Hi ha... Perquè les mires... I per mi s'aguanten perfectament. Perfectament. Evidentment, al llibre hi ha molt tipus de fotografia que és més documental, no? Sí. O sigui, jo tinc un referent, això és veritat. Tinc un referent, però que em vénen més tard. que és l'Àngeli Meserats. Per a mi hi ha un llibre que és Barcelona Blanc i Negre, per a mi és un referent, no? Hi ha Oriol Maspons, hi ha el Ramon Massats, que és un fotògraf que s'apropa molt a mi, el que m'agrada també, i que aprofito per dir perquè a la gent que li agrada la fotografia hi ha una exposició ara mateix del Ramon Massats a Fotocollectània, molt, molt, molt interessant i, bueno, i que vaig tenir l'oportunitat de conèixer-ho fa dos anys quan jo era director d'un festival que es deia Forma Antena Fotogràfica, que el vaig portar i va ser l'últim aponent i a l'última edició de la Forma Antena Fotogràfica. Vam acabar molt bé, malament amb la institució, no? Però vam acabar molt bé, no? I aquestes fotografies no passen. Aquestes fotografies, jo penso que són encara actuals, entens? Tu mires aquestes fotografies de tots aquests fotògrafs catalans que són supertop i jo, bueno, intento... Perquè l'escena fotogràfica a Catalunya als anys 70 hi havia com una mena de comunitat? Era una activitat més solitària? Bueno, la fotògraf sempre ha sigut un fotògraf solitari, no? Vull dir, clar, solitari. Vull dir, tu vas sol, tu vas sol, és diferent, no? Quan tu estàs en una televisió, no? Que sempre darrere teu potser hi ha, no sé, 7 o 8 persones, no? Però, clar, és solitari. Solitari el moment de fer, solitari en aquell moment, en el moment que tu estàs editant i estàs revelant era la paraula, no? Perquè estàs sol al laboratori amb la llum vermelleta, no? i música que t'acompanya, vull dir, punta pelota. És així el mateix, no? Recordes aquella època de fer fotografia amb nostàlgia? És a dir, aquelles maneres, no, de fer, de com retratar les mirades dels 70 és diferent a com retratar ara mirades dels 2000, de segona dècada del 2000, no? Jo, no ho sé, la veritat és que jo, ja d'entrada la tècnica és diferent, no? Però, perquè tu abans, jo penso que el moment que feien fotografies abans, en lògic, i això és així de cert, cada fotografia te la pensaves una miqueta. O sigui, tenies un estat i un segon per passar. O sigui, en el moment que estem en digital, o sigui, això ho hem vist moltes vegades, no? Que tu veus una entrevista, veus els fotògrafs i tens una persona que estàs entrevistant i tira 20 fotos, 20 fotos, vull dir que el motor no, el motor va sol, no? I en canvi, quan tu feies digital, cada fotografia, el teu moviment era diferent, no? Era diferent, no sé què, tal, tal, jo, bueno, no ho sé, fins i tot en música, fins i tot en música, que alguna vegada encara he anat a algun concert i m'han convidat a poder fer fotos, o sigui, penso en... O sigui, el meu pensament és bastant en lògic, no? O sigui... Tu penses una mica, no?, abans d'apretar el botó, encara? Encara penso una mica, perquè és que tens la consciència encara anterior que dius és que els carats eren de 36 fotos, hostia, és que teníem molt mèrit nosaltres, tu. eren 36 fotos, o sigui, que ara en pots fer 3.000, depèn de la targeta, no? I... I... I a vegades dius hostia, és que em sap greu posar el motor, i si el poso, poso el mínim, no? És allò de dir... L'has de posar, evidentment, no?, perquè tens aquest avantatge i tens aquesta garantia que sempre hi haurà un moviment o una expressió, entens? Que la pots... però és que abans no era així, abans estava super, 100% concentrat per buscar el motiu en aquell moment. L'última exposició que he fet de música, sí, que vaig fer a Palau Robert i a Girona, i espero que ben aviat fer-la aquí al poble Sant Just, que és l'en directe, hi ha tota una col·lecció que jo mateix i explotat que són grans artistes, estem parlant de grans artistes, estem parlant de l'Anna Arcoen, de Tina Turner, de... de Géter, de Raymond, de tal, però que vaig aconseguir que en directe semblés que no estiguessin en directe. o sigui, captar aquell moment que no estan, o sigui, és al revés de la foto que jo et deia de Raymond, quan dius, hòstia, aquella foto, dius, hòstia, aquí està cantant el vent. No, el moment de reflexió, el moment de pensament, el moment que està allò... La Tina Turner, per exemple, la imatge que tenim de la Tina Turner és explosiva, sempre, no? Ballant amb el cabell, bam! Ostres, tens una fotografia que ella està com mirant a terra amb una somrissa molt guapa, ella, que dius, ostres, però aquest tipus de fotografia m'interessa molt, no? I a aquesta exposició hi ha una part d'això, no? De grans artistes, hi ha un fotògraf molt amic meu i molt bo que és el Manel Automuro, que és un gran fotògraf de moda i que em va fer, diguéssim, a l'escrit, un dels escrits d'aquesta exposició i ell fa aquesta reflexió i molta gent em deia però aquesta fotografia l'has fet a l'estudi, no? I ostres, per mi això té molt... És la gràcia, no? És una mica... Sí, sí, perquè de vegades no ho sé, vull dir, amb la música hi ha diversos variants, no? Hi ha variants, no? Que és el fotògraf aquell que li agrada l'espectacle, la llum, les colors i els contrastos, no? L'altre és els salts, no? I jo conec fotògrafs, algun que ja no hi és, no? Com el Javi Marcadé, que era de l'Anderroc, un gran fotògraf, que era especialista en moments aquells, no sé què... I en canvi, a mi m'agradava, doncs això, el moment aquell de pausa, no? Aquells moments de dècimes de pausa que ell està, saps, reflexionant, pensant, i ara que cantaré o no sé què, no? Francesc, ho hem de deixar en aquest punt, recordem a la gent que demà, dimarts, dia 18 de febrer, a dos quarts de vuit de la tarda, a la sala Isidore Consulta Can Ginestà, podran escoltar-te de nou explicar, doncs, en què consisteix el llibre. Des aventures. Mirades del 70, un llibre publicat amb pagès editors, i que segurament ja trobarem a les llibreries, no? Sí, sí, a la llibreria, el llibre té, el té, sí. Aquest llibre té, molt bé. Doncs, en Cés, gràcies per haver vingut, que vagi bé i sort també amb el llibre. Moltes gràcies a vosaltres. Adéu. Adéu, una abraçada.