#440 - Lua López i el seu curt documental “El futur sense nom”: un projecte de fotografia participativa amb el Club Social Andana

11 i 13 minuts esteu escoltant la Rambla, el magazín de matins de Ràdio d'Esverna. Avui tenim una convidada molt especial aquí a l'emissora. Ens fa molta il·lusió tornar a comptar aquí amb els nostres estudis. Una veu que ens és molt propera. Va ser responsable, de fet, del servei informatiu d'aquesta casa durant alguns anys. I avui ens visita, per això, amb una nova mirada, la de documentalista, la de fotògrafa, vaja, comunicadora en general audiovisual. Estem parlant de Lua López Sant Justenca i autora del curt documental El futur sense nom, una peça protagonitzada per les persones del Club Social Andana de Mataró i que ha estat seleccionada al Luxus Film Festival d'Eslovenia. El documental es projectarà el proper 25 d'abril a la tarda a l'Ateneu de Sant Just, just després del documental del mes, després de la projecció. A més a més, la Lua també dinamitzarà un col·loqui amb el públic. Lua, benvinguda de nou aquí a Ràdio d'Esvern. Què tal? Moltes gràcies, molt bé, bon dia. Com és tornar aquí a la ràdio després de tot aquest temps? Doncs és com un sentiment de nostàlgia, però alhora com de casa, no? Ja he conegut. Bé, parlem del documental, no? El futur sense nom. Com arribes al Club Social Andana? I com es construeix aquesta relació de confiança o participació amb la gent que el protagonitza? Doncs mira, l'origen és una convocatòria d'art digital que organitza Adoc Cultura amb la Fundació Iluro de Mataró. I era una convocatòria on havies de presentar un projecte que tingués a veure amb una de les obres de la Fundació Iluro. Normalment són no pictòriques o escultures. I llavors t'havies de fer una proposta de com això ho transformaries en art digital. Això és una convocatòria que fan com... Bé, ja hem fet diverses edicions, però aquest any passat van fer com una novetat que era fer aquesta mateixa convocatòria, però organitzar-ho juntament amb diferents entitats socials. Llavors jo tenia aquesta idea al cap des de fa temps, m'encaixava amb la proposta, vaig fer la presentació i llavors em van posar en contacte amb el Club Social Andana de Mataró. I va ser com tot un repte adaptar aquesta proposta que jo tenia al cap. Potser la construeixes d'una manera des de casa i quan arribes i has de treballar amb persones, doncs això agafa una altra dimensió. Uau, però tu no coneixies, no? O sigui, a la gent d'aquest Club Social de Mataró, tu no la coneixies per res d'abans? No, jo tenia com una proposta d'un concepte molt abstracte, que era si el món s'estigués a punt d'acabar i tu poguessis amagar tres elements abans que s'acabés. Perquè una futura societat els trobés i construís com una nova humanitat a partir d'aquí, qui ens amagaries? Llavors, a partir d'això jo faig la proposta, m'hi vam fer com primer una reunió amb la responsable de l'entitat, que és la Rocío, i amb les persones tant de Doc Cultura com de la Fundació Iluro. Una mica per jo fer la proposta, també la Rocío coneixia més aquestes persones que van al Club Social Landana per poder com perfilar més la proposta i adaptar-la al grup. En un inici la proposta era per un grup d'unes cinc o sis persones, però van acabar venint totes les persones del Club Social Landana i això volia dir 16 persones a l'hora treballant conjuntament. Uau. Llavors, vam fer primer com una sessió zero, com si li diguéssim, on jo vaig anar al Club Social Landana, els vaig conèixer, jo era com treballaven, vam fer algunes dinàmiques més de saber qui érem, quina experiència teníem amb la fotografia, i a partir d'aquí vam començar a treballar. Però abans d'això jo no havia parlat mai amb aquestes persones, era tot un repte. I quin és el paper d'aquestes persones en el documental? És a dir, l'eix principal del documental, de què va, de què tracta? Doncs neix a partir d'aquesta pregunta més antropològica que jo plantejava, llavors al llarg d'un mes vam estar treballant amb aquestes persones, dic un mes, però realment eren només una sessió cada setmana de dues hores, o sigui, com ens podem imaginar, va ser molt poc temps i tot un repte a apropar-nos. Exacte. Llavors, a partir de la fotografia, ells responien en aquesta pregunta que jo havia fet. I a partir d'aquestes fotografies, que ells mateixos van dur a terme al llarg d'aquestes sessions, més unes entrevistes que també vam fer entre nosaltres, doncs acaba donant forma a aquest documental. O sigui, la idea inicial no sabia quina forma final acabaria tenint, sinó que ho vam haver com d'anar adaptant aquesta pregunta més conceptual a la realitat, que era un grup de 16 persones. El Club Social Andana és un espai de referència per a persones que han estat en situació de sense llarg o en risc d'exclusió social. Llavors, hi van allà cada dia de dilluns a divendres, al migdia, i fan diverses activitats. Però, clar, per tots ells era la primera vegada que s'enfrontaven al que vindria a ser un procés creatiu d'aprenentatge d'una eina com era la fotografia. Molts d'ells a les entrevistes surts feia com potser 20-30 anys que no agafaven una càmera de fotografia i menys que se'ls donava com un espai d'expressió des de l'art. Llavors era com tot un treball molt complex amb aquestes persones, però que realment per mi va ser meravellós perquè ens vam entendre moltíssim i un cop vam trencar com aquesta primera barrera del que suposa, que crec que al final ens passaria una mica a tots. Agafar una càmera, sortir i fer fotografies sobre coses que tu creus o sensacions que tu tens és ja molt complicat de base. Imagina't si fa 30 anys que no agafes una càmera. Uau! I com està tot aquest procés, no? És a dir, és un tema bastant social, no? Com t'enfrontes amb aquests temes? Així tu acostumes, o sigui, t'agraden aquests temes? Creus que després poden tenir una utilitat? Sí, per mi l'audiovisual acaba sent com una eina de transformació social, jo diria. O sigui, a mi el que m'agrada de l'audiovisual és que és una porta per expressar coses que potser a vegades ens costa d'una altra manera i per aquestes persones era una oportunitat de crear alguna cosa que estem parlant, que per exemple ara no es veurà en pantalla gran a l'Ateneu, que per ells és una cosa inimaginable. O sigui, el dia que vam fer la presentació estaven ells, van venir també les persones d'altres entitats. Veus la mirada d'orgull que tenen, no? Que se'ls idoni amb aquesta oportunitat d'expressar el que pensen, d'expressar el que creuen. Clar, per mi és una eina d'empoderament brutal, no? Tot l'audiovisual. I com se't va acudir això, la pregunta aquesta dels tres objectes, no? Doncs l'havia tingut fa molt, molt, molt, molt de temps durant la pandèmia. Suposo que com que era una situació ja molt apocalíptica, tota plegada, no? Ni tenia molt de temps per pensar. Doncs li vaig començar a donar voltes perquè, per mi, era una altra manera de preguntar a les persones, d'una altra manera, què és per tu essencial a la vida, no? O sigui, com què t'agradaria que perdurés al llarg del temps. I que, per mi, és com una espècie també de treball antropològic. Jo també he estudiat antropologia després d'acabar audiovisuals. que el que m'agradaria és poder-lo anar repetint també potser amb altres col·lectius per veure si al final tots tenim alguna cosa molt semblant o depèn d'on vas, la pregunta, o sigui, la resposta que dones a aquesta pregunta canvia molt. Vas estudiar, com has dit, comunicació audiovisual, no? La fotografia també ha estat molt present, ha estat molt present a la teva trajectòria. de documentals. N'havies fet algun abans? Tenies experiència? Sí, havia fet, sobretot, curs documentals, sempre relacionats molt amb la part de cultura, amb la part artística. Aquí a Sant Just vaig fer un que es va poder estrenar quan van obrir el Centre Cívic de la Soledat Sants sobre el Carreu Blau, que vaig treballar amb la Soledat Sants, que em va acompanyar en tot el procés de guió. I després, com en altres petits documentals, sempre això, curts, curtmetratges, però aquesta era com la primera vegada que transformava un procés de fotografia participativa, perquè el que vam fer, portant aquest nom de fotografia participativa, que és que tu dones una eina, no?, com la fotografia i uns coneixements perquè la gent pugui expressar-se. I transformar això en un documental era la primera vegada que ho feia. I molt satisfeta amb el resultat. El projecte, a part de tota la part comunicativa, i audiovisual, com hem dit, té aquest gruix de part social, que és el que el defineix. I això aquí, a Sant Just, també ens ressona almenys a uns cursos de fotografia que vas fer fa alguns anyets, un parell d'anys o així, amb la gent gran d'allà del mil·lenari. t'agrada tractar aquests temes també, potser amb alguna perspectiva en concret, amb gent gran o de certs col·lectius en concrets, que tu creïs que potser es pot treballar d'una forma, d'una altra? Sí, jo crec que és molt interessant quan agafes col·lectius que sovint potser són menys escoltats, o dintre d'aquesta societat productiva queden una mica més als marges. Per mi és molt interessant treballar amb aquests col·lectius perquè descobreixes que simplement el que falta és generar un espai de confiança on les persones es puguin expressar. Llavors jo vaig començar treballant, com bé has dit, amb un grup de gent gran d'aquí, de l'Associació de Gent Gran de Sant Just d'Esvern, i realment ja es va generar aquest espai, no?, de... Al final, la gent gran crec que, tot i que ara es parli d'envelliment actiu i aquestes coses, encara falta molt camí per dir que no només poden consumir aquesta cultura, sinó ser agents creatius d'aquesta mateixa, que també no sempre han d'anar només a escoltar, sinó que també els podem anar a escoltar nosaltres. I una miqueta jo crec que treballo des d'aquesta perspectiva i és el que va passar en el Club Social Andana, no? Sí que eren persones que potser estaven acostumades a fer algun tipus d'art o de creació més acotada, o havien anat a museus o havien pogut veure diferents obres, però què passa si canviem el punt de perspectiva i són aquestes persones que molts cops la societat creu que només poden consumir la cultura que la generen. Què passa si canviem com el punt de vista? I tot això ho has fet tu sola? Has tingut alguna ajuda, algú que t'hagi ajudat a muntar o produir el documental? La part d'edició del documental la vaig fer tota sola i això molts cops és un repte. Sí que al final tinc com una xarxa d'amistats, no?, de referència o de confiança. Aquí jo vaig enviant diferents proves, escolto feedbacks i llavors ho tornem a fer. Però sí que és veritat que aquest procés de creació des de la part d'edició és bastant solitària i molts cops sí que trobes com a faltar alguna persona amb qui fer-ho conjuntament perquè al final només que hi hagi dos punts de vista i surts a vegada de l'estancamenta que si estàs tu en el món a vegades costa. En canvi, en el procés de creació sí que vaig tenir com aquest recolzament tant de la Fundació Iluro com de Doc Cultura, no?, que estaven en aquestes sessions i hi havia persones de les dues entitats que em donaven un cop de mà, que m'ajudaven a preparar les sales, que m'ajudaven a preparar el material, però diguéssim que tota la part d'idees la treballava jo i sobretot em va donar molta... o sigui, em va acompanyar molt bé i des d'aquí li vull agrair la Rocío, que era la responsable del Club Social Andana, que em va resoldre molts dubtes, no?, perquè al final ella té molta experiència en aquest grup, els coneixes de fa moltíssims anys, sap cada persona... doncs quines dificultats té o al revés, quines coses se li donen millor o amb què se sent més segur o amb què confia més i llavors diferents dubtes que m'anaven sorgint a les diferents sessions, perquè al final és una cosa molt de prova i error quan no coneixes a les persones. Totalment. Tu tens una idea al cap, no?, anava el primer dia, l'aprovava, doncs, per exemple, amb aquest grup concret, a part de no estar gaire acostumats a la creació artística, també estaven molt poc acostumats al que vindria a ser a l'art digital. Llavors necessitaven molt passar-ho per les mans per entendre, no?, conceptes més abstractes com la fotografia digital o... al final vam treballar amb... o sigui, eren càmeres d'aquestes d'un sol ús, com si diguéssim, càmeres analògiques, per un fet simple, que és que la primera reunió aquesta que vam tenir amb la Fundació Iluro i el Club Social Andana vaig preguntar si tenien càmeres o si tenien mòbils, molts no tenien mòbils i per no fer una discriminació que els que sí que tinguessin mòbils poguessin fer les fotografies i els altres anessin més a rebot, vam acabar parlant amb la Fundació Iluro que agafaríem càmeres analògiques. Llavors, entendre com des d'aquesta capsa que només estaven veient, no?, i apretant un cop acabava sortint la imatge, doncs també ho vam treballar com en aquestes sessions amb coses més manuals, més per entendre quin era tot aquest procés fotogràfic. Uau, Déu-n'hi-do. I, escolta, i el nom d'on ve? El futur sense nom? Entenem que el futur, en referència a la pregunta, no?, d'aquesta d'un futur que... quins tres objectes agafaries, però quin significat té? Doncs, mira, aquest títol el van triar ells mateixos perquè jo un cop vam acabar tot el procés, no?, i jo vaig veure que tindria sentit convertir-ho en un documental perquè és el que he dit, no era una idea que jo tingués preconcebuda, sinó que molts cops quan vaig a aquests tallers o cursos vaig potser més amb una mirada oberta, amb una escolta de les persones que tindré al davant segons els seus interessos, i després això va evolucionant, i en aquest cas va acabar evolucionant cap a un documental. Llavors, quan havíem acabat tot el procés, jo li vaig dir a la Rocío, ostres, li he estat donant voltes i no té cap sentit que jo posi un títol en aquest documental, sinó que siguin ells mateixos. Llavors van fer com un procés de tria, van fer una sèrie de propostes, i al final el que va sortir va ser aquest, no?, el futur sense nom, que va una mica relacionat a aquest, bueno, en aquest imaginar-se un futur que no sabem quin serà. Caram, Déu-n'hi-do, i escolta'm, i ara parla'ns del festival d'Eslovènia, això, té alguna cosa a veure amb el documental, te'l van seleccionar? És un petit festival que organitzen, i jo vaig presentar el documental, és un festival de curs, i amb poc pressupost, en aquest cas també, aquest documental va sortir amb molt poc pressupost, normalment les produccions audiovisuals costen molts diners, llavors el van seleccionar, i va ser molt bona experiència, perquè vaig poder anar fins a Eslovènia en el festival, vaig estar en una jornada allà, no només mirant aquest curs, sinó mirant-ne d'altres, i també per mi va ser molt interessant veure com persones de fora d'aquí, de Catalunya i d'Espanya, quina visió tenien respecte al documental i si connectaven amb les persones i amb el discurs que apareix, perquè crec que és una cosa com que a vegades assumim, que com que aquí tenim un context social i cultural concret, ja mirem el documental d'una manera, però què passa si una persona de Lituània el mira, o sigui, té un altre context i una altra història i el mira amb uns altres ulls. I per mi va ser molt satisfactori perquè realment tothom va connectar moltíssim amb els protagonistes, crec que transita com per diferents emocions el documental, al final partint d'una realitat molt crua, i és que són persones que han estat vivint al carrer molts anys, que han tingut unes realitats i unes històries de vida molt dures, però alhora com s'expressen, com parlen, com parlen d'aquests objectes, parlen d'ells i parlen del món, però des d'una visió inclús d'humor que trenca, no?, i que barreja com aquests dos àmbits i que va connectar molt bé amb tothom, o sigui, que molt contenta. L'estrena va ser emocionant, entenc, també, no?, amb totes les persones que hi havien participat, va anar-hi gent, com et va sentir, també, aquell dia, com satisfeta, orgullosa, almenys, de la feina? Sí, va ser, o sigui, va ser molt bonic perquè, clar, és el que et dic, jo aquest procés d'edició l'havia fet sola a casa, i jo crec que depèn de quina història expliques, potser t'interessa més que veure la resta de persones, però en el meu cas era com, he agafat les vostres fotografies, he agafat les vostres històries i ho estic ajuntant en un documental, llavors, per mi era molt important que aquestes persones sentissin que els havia respectat la seva veu, que no havia construït res, que no fos el que ells havien dit, perquè al final, per mi l'audiovisual té aquesta força que pot transformar la realitat, no?, o sigui, com pots, o sigui, un documental, tu al final tens una visió, una subjectivitat i l'expreses, i la meva idea era des d'aquesta subjectivitat meva també respectar la seva subjectivitat. Llavors, estava molt nerviosa per veure, sobretot, com ells ho vivien i va ser veure'ls les cares d'il·lusió, de veure's, les seves històries i les seves fotografies en pantalla gran, que per mi ja ho va... tota la feina feta abans... Ja està, que bé. i el dia 25 aquí a la Taneu el documental es passa aquí a Sant Just, què suposa, no?, per tu també, que la gent d'aquí de Sant Just pugui veure el documental. Per mi és molt bonic, no?, perquè és com tornar a casa meva i explicar una història que és una mica de fora. De fet, va ser... com per mi va ser interessant, em va trucar l'Anna, com a representant del grup de persones que gestionen els docs del mes aquí a la Taneu i em va dir, ostres, mira, doncs, ells fan, jo crec que fan una molt bona feina que és cada mes per dinamitzar aquests docs del mes, no?, es van trobar que cada cop eren un grup més reduït de persones i volien com que vingués més gent del poble, al final, a gaudir d'aquests documentals, llavors, cada mes el que fan és buscar un especialista en el tema que tracti el documental per donar-li, doncs, més veu i que vingui gent potser interessada en aquell tema. Llavors, a mi em van trucar i van dir, mira, tenim un problema d'alguna manera que van transformar en el documental d'aquest mes, que és Fragments d'una vida amorosa de Chloe Barró, que diu, ostres, és que és una mirada molt íntima de la directora, no?, el punt de partida d'aquest documental és que ella explica la seva vida amorosa, o sigui, a partir d'entrevistes amb ex-parelles que ha tingut. Llavors van dir, com que no hi ha ningú que sigui expert en relacions amoroses, hem pensat en que podries venir tu com a documentalista i parlar més d'aquesta mirada íntima. I llavors, jo els hi vaig fer la proposta, el documental normalment es projecta dos quarts de vuit del vespre, els hi vaig dir, ostres, què us sembla, jo tinc aquest curt documental que no parla de mi, no? No és aquest retrat íntim que fa la directora d'ella mateixa, però sí que és un retrat íntim de les persones que hi apareixen. Llavors, els hi vaig suposar, què us sembla, si el passem abans del documental del mes, en el cas del dia 25, començarem mitja hora abans, començarem a les 7, llavors primer presentarem el curt i després es podrà veure els fragments d'una vida amorosa. Llavors, finalment, aquest col·loqui, intentarem lligar els dos documentals, tant el meu curtmetratge com aquest altre documental, per parlar una mica com d'aquesta ètica de què ensenyes, què no ensenyes a la pantalla, com parles de tu mateix, aquesta exposició davant dels altres que suposa un documental. Molt bé. I per acabar, l'únic que et planteges de cara al futur com a documentalista, tens algun projecte ja en men o t'agradaria seguir per aquesta via? Sí, tinc obertes algunes portes, sobretot això des d'aquesta vessant de fotografia participativa, que no descarto que després, ara que ja hem provat que la fórmula pot funcionar, de primer fer aquests acompanyaments, aquestes sessions de fotografia participativa, i transformar-ho en documentals, doncs, anar des d'aquí. Ara estic vivint fora, estic a Prats del Lluçanès i de moment tinc com un parell de projectes per allà que poden sorgir amb gent gran, recuperant la història del poble, que crec que poden ser interessants si tiren endavant. Que bé, escolta'm, Lua, gràcies per tornar aquí a Ràdio d'Esvern, per compartir amb nosaltres ara aquesta nova, bueno, nova, però bueno, explorar aquest camp més documental. Convidem la gent a venir el dia 25 d'abril, el divendres, això, a les 7 de la tarda a la Taneu de Sant Jús, per veure primer el documental, la peça documental de la Lua, que què deu durar, Lua? 20 minutets? Són 15-16 minuts. Molt bé, doncs això, i després ja també el documental del mes i acabar, doncs, per fer aquesta xerrada o aquest col·loqui que dirigirà, que conduirà la Lua. Que vagi tot molt bé, Lua, i res, una abraçada i ha estat un plaer tornar-te a veure entrar per les portes de la ràdio. Moltes gràcies a vosaltres també per convidar-me i un plaer sempre estar en aquesta casa. Vinga, Lua, adeu. Adéu. Adéu.