#472 - Fotografia participativa, exposició 'Jo també puc mirar-te diferent', taller, cianotípia i concurs internacional

. Ara són les 11 i 12 minuts, esteu escoltant Ràdio d'Esvern, això és el magazín de matins, la Rambla. Passem a fer l'entrevista del dia i el convidat d'avui aquí a Ràdio d'Esvern és en Víctor Murillo, el president de l'agrupació fotogràfica de Sant Just i està aquí en motiu de la inauguració que es va fer justament aquest passat dimarts 27 de maig a l'equipament Les Escoles de l'exposició titulada Jo també puc mirar-te diferent del taller de fotografia participativa que s'ha fet a l'agrupació amb l'alumnat també d'Esproseat. De tots aquests detalls ens en parlarà ara mateix el Víctor. Molt bon dia, què tal? Hola, bon dia. Com va anar la inauguració de l'exposició? Genial, va anar molt bé. Va ser un acte molt, sobretot molt emotiu. No sé si hi vas estar, no crec que no. No en recordo. No, no, no vam poder ser, hi estàvem aquí fent programa en directe. Ja, però bueno, jo crec que el més important és la visibilitat que li donem a aquestes persones que venen molt nets, no tenen cap, diguem, cap prejudici de res i si et veuen i t'aprecien t'abracen, et donen petons i jo crec que la tònica general de la inauguració va ser aquesta, no? Estàvem molt contents, estàvem molt nerviosos. Ells havien vist part de l'exposició a l'ordinador, no tota, i sentir-se protagonistes. Sí. Clar, no sé, jo la sensació que tinc és que hi ha molt... Jo he vist molts reportatges de fotografia de persones a centres d'aquest tipus, no? Però gairebé sempre estan davant de la càmera, va un fotògraf, fa les fotos, mentre treballa en el seu taller, jo a la futbol, penges les fotos... Però jo sempre pensava per mi, i ells, què treuen d'això? Clar. Jo com fotògraf, sí, m'he portat un reportatge molt maco, que és molt digne, eh? No tindrien parlant en contra d'aquesta forma de treballar, eh? Però jo sempre dia, i ells, que són els protagonistes, què treuen d'això? Quina lectura fan? Quin profit, no? I per això aquest taller que jo... Bé, vas pensar, no és una gran pensada, eh? Simplement, simplement, buscava la forma que ells fossin els protagonistes, no només els models, sinó que ells fessin les fotos. I clar, ells ara es veuen a la paret penjat, però aquesta foto l'ha fet jo. Clar, perquè ell entenc que ells llavors són com dobles protagonistes, no? Sí, sí, jo en aquest cas, molts dies feia una rodona, una ronyana, en cadires, no? Sí. Tant sense més cercle, i deia sempre a mi, el primer per l'esquerra serà el model, i l'últim per la dreta, o el primer per la dreta, serà el fotògraf. Llavors, anàvem canviant, el segon amb el segon, el tercer amb el tercer, i posàvem, bé, abans de tot això li havia posat a la pantalla una sèrie d'exemples, fotografies d'exemples, i cada un d'ells ha triat què volia ser. No, que jo, bé, vístete d'esto, ponte este peta peluca. No, no, no, escolta, aquí tens un ventall de 15 o 20 fotos, que són meves, i tria quin model, i tots els triaven, cadascú ha triat el seu, diguem, vestimenta, i després una altra dispara la foto. Què feien? Posaven la càmera en un trípode, ells podien mirar pel visor o per la pantalla de la càmera, i després amb un disparador per cable, ells disparaven la foto. Ostres! Sí, clar, el tema, d'això ve el concepte de fotografia participativa, perquè ells no participen mai a la fotografia. són els elements fotografiats, no?, les persones fotografiades. Però no són els qui agafen la càmera o agafen l'aparell, no?, i decideixen, prema el botó. Sí, quan dispara, jo anava guiant, no?, però el model, posa't aquí, posa't allà, aquesta posició, i quan, escolta, ara ja pots començar a disparar, i ells ja disparaven, miraven la pantalla, t'agrada? No, canvia de posició, pam, i tornava a disparar. Clar, en aquest cas, ells són dobles protagonistes, són els models i són els fotògrafs. Víctor, com va sorgir la idea, no?, de fer aquest taller de fotografia participativa? No sé si els alumnes el feien a la seu que teniu a l'agrupació fotogràfica, o bé tu anaves als centres Proceat a fer allà el... Bé, la primera classe, bé, tot neix el 11 de setembre del... Bé, miento, neix fa uns 20 anys. Jo estava president del bàsquet i vam fer, en els 50 anys del bàsquet Sant Lluís, vam fer un partit del júnior nostre, que aquell any havia guanyat la lliga, amb un equip d'Esproceat. Va ser molt emotiu, i des de llavors jo sempre pensant com podia portar la fotografia a aquest puesto, no?, a persones d'aquestes condicions, no? I no trobava el què, no sé què. I el 11 de setembre, l'any passat, quan aquí a Can Ginestà li donen... Es van donar un reconeixement als Proceat, sí, sí. I en aquell moment surten la Letícia, la subdirectora... Va ser molt emotiu el moment que van sortir a recollir... I van sortir tots a recollir, i jo estava entre el públic i vaig llançar-me, i vaig agafar la directora i vaig dir, mira, escolta, jo tinc una idea al cap, que no sé ben bé què serà, però voldria portar la fotografia aquí al vostre centre, no? I la resposta va ser espectacular. Va dir-me ella, com tant, sea lo que sea, sí. Ah! I jo ja vaig dir, ara tinc un problema. I bueno, va sortir tot molt rodat, eh? Jo vaig fer, a partir d'aquí vaig fer un petit projecte amb una idea, que després anava canviant la idea, eh? La idea que fas la idea, fas una pensada amb el que trobaràs, i dia a dia vas trobant coses diferents. I bueno, te vas adaptant a ells, no? Però la idea neix d'aquí, i sobretot, ho tenia molt clar, i ho vas deixar molt clar el primer dia, tant ella com va posar l'Arnau, que és el director del centre, l'Estefanía, que també forma part de l'estructura de direcció, i diria, mira, jo l'únic que tinc al cap és que els alumnes s'ho passin bé. Si els s'ho passen bé, i fem dimecres, re dimecres, i volen tornar... Era un taller setmanal, eh? És un taller setmanal, sí, tots els dimecres al matí. La primera classe la vaig fer a l'Espro Seat, al centre d'Espro Seat. Sí. Però jo vaig veure clar que no podia ser. Jo volia portar això on estem ara, tenia que sacar-los d'Espro Seat, i portar-los primer per comoditat, també, jo com una mica per egoisme de feina, no? A la vagoneta tenim de tot, tenim espai, tenim fondos, tenim flaixos, tenim tot a l'abast nostre. Si tot aquest taller ho fem a l'Espro Seat, jo tenia que cada dia carregat amb un camió, no? I, bueno, li vas plantejar això de... Escolta'm, jo crec que el més idoni seria fer-lo a la vagoneta. Encantats, cap problema. Ells sempre han estat a favor de fer això. I, bueno, doncs, ahir estem a la vagoneta tots els dimecres. I també una cosa que vas deixar, bueno, el meu pare era... Mira, jo... Primer és que les alumnes ho passin bé. Val. Si a partir d'aquí després surt una exposició, surt. Si no surt, no surt. Si surt un llibre, surt un llibre. Però si no surt, no surt. És a dir, no tinc... Hi ha fotògrafs que els conec, que com a objectiu principal és anar allà i fer una exposició, perquè és el seu interès, no? I a mi, no. En aquest cas no era... Quines coses has treballat, no?, amb els alumnes al llarg d'aquestes sessions? Suposo que algunes hauran estat per dissenyar una mica aquestes fotografies o aquesta exposició, però, per exemple, el funcionament d'una càmera o alguns conceptes, això... Sí, sí, hem explicat una mica. A veure, si tu mires el projecte inicial, hi ha molta teòrica. Hi ha molta... Bueno, molta. Una petita part de composició, càmera, diafragma, llum, l'ISO... I després t'has adonat que, bueno, aquesta part potser no és tan necessària, o en aquest cas no donaria el resultat que anaves buscant. Li expliques igualment, eh? Jo a vegades li he dit, hoy os voy a dar un poco de chapa. I no estaves una hora xerrant de teoria de fotografía o del sensor o de l'ISO, però sí li fies quatre conceptes molt clars de composició, por qué una foto funciona, por qué no funciona, la regla dos tercios... No cal que memoricéis, simplement deixeu-ne el cap cap a una paret, anir a foto, i tu dius, aquesta foto funciona. Per què? Perquè l'element està posat a un lloc molt concret. Si aquest element, en lloc d'estar al tercio izquierdo, estigues al centre, hòstia, però aquesta foto no funciona. I és la mateixa foto. És a dir, és el mateix element, el mateix model, el mateix jarro, tot, és el mateix, però ho poses aquí, ho poses allà, i aquesta foto... Mira, a vegades, si tu vas a una exposició, la que sigui, i tu no tens cap formació artística, i et passa una foto i et dius, aquesta foto té alguna cosa, o aquest quadre, no saps que el què, però és perquè la teva ment té dins les regles de composició. Tu agafes un dibuix teu de l'escola, quan eres petita, i molts d'ells tindran una regla de composició. Clar, perquè ja ho tenim com una mica integrat, no? Sí, sí, està integrat, no? Llavors, li fas veure això. Escolta, mira, mira, ves la foto, la puc aquí al mig, i no xuta. Miris com la miris, ostres, és que no hi ha manera de... Agafo la mateixa foto, fes un petit moviment, i ostres, mira ara pel visor. Ostres, és veritat, no? Ara, sempre l'he deixat aire perquè respiri, si té moviment en un sentit o no en un altre, i tot això ja anava explicant, no? Però sí que és veritat que les primeres sessions eren molt pràctiques. Jo, així vam dir molt clar que l'obligament que fem és tocar. Tocar càmera, tocar trípode, tocar disparador... Clar, la majoria potser no s'havien parat mai a agafar una càmera, no? Amb l'objectiu de fer alguna fotografia o de... Mai, mai. És a dir, clar, un dels objectius és aquest, és portar la fotografia a un col·lectiu que jamás tenien això, que jamás ho farien. Dic, escolta, com ho fem? I el primer, una mica d'emprengrescar i que faig il·lusió, tocar. A vegades li deixava el disparador del flash, sense càmera, només. Apret aquest botó. I a vegades el botó, pam, es disparaven, feien pellugues els flashes, no? I això a ells, ostres, què ha passat aquí, no? Bueno, això és la llum, li expliques com funciona la llum, no? I, bueno, jo estic, a vegades, molt emocionat. I, Víctor, quants alumnes tenies? 17. 17, eh? 17. No sempre han estat... Jo crec que només una vegada han estat al 17, perquè són persones amb moltes necessitats de salut, i avui la Natalia ha anat al metge, avui el Toni no pot venir perquè està malalt, però la mitjana està al voltant dels 14 a 15. Sí que està molt bé, molt bé. Algú que vagi a veure l'exposició, no? Que vagi... Que entri a les escoles i que, bueno, doncs que veig l'exposició, què s'hi trobarà allà? La normalitat. Clar, tu penses... Jo vaig veure una foto on hi ha gent amb una certa discapacitat. I tu, el primer que faràs és buscar la discapacitat. I jo el que he volgut és que no s'ho vegi. Dins de tot aquestes 38 fotos, hi ha dues, que són les monitores. no tenen cap discapacitat. Algú l'ha descobert? Ha vist alguna diferència entre aquestes dues monitores i la resta? No. Hi ha veritat que alguns es noten. Tu veus i diuen, bueno, té alguna cosa, no? Però jo he fet el mateix tractament a les fotografies que li he fet a totes les fotos que he treballat amb models. Si he tingut que tocar una mica la cara, les arrugues, si tenia un gran o de no sé què, l'hi treia... És a dir, suavitzar la pell, el contrast... tot el que he fet a una fotografia amb uns models per tota la vida, ho he fet amb ells? Perquè tu, mira, si jo penso fer una sessió fotogràfica amb models, què faig qualsevol fotògraf? Se va a una agència de modelos o a la web esta de Tenim4CD, i buscant models. Però a algú de nosaltres se li aconsegueix una vegada anar a un centre de formació especialista? No. Per què no? Per què no? Quina diferència hi ha? Ninguna. Jo dic, tu mira les fotos i en algunes sí que veuràs que hi ha alguna cosa, però moltes d'elles, si no t'ho dic, no ho sabries. Diu, i la prova és aquesta. Hi ha dues que són les dues monitores, la Rosa i la Sofí. La Sofí i Sònia, són molt d'una mals noms, no? I tu les mires i li vas explicar a la meva dona i dius, no, home, no. Diu, sí, sí, aquestes dues són les monitores. per això dic que quan m'ho pregunten, què esperes? La normalitat. Véns a una exposició i no has de venir amb la idea preconcebuda que véns a veure fotos de persones discapacitades. Entenc que, clar, la majoria quan veien les seves fotografies, no? Vull dir, era il·lusió màxima. veure allà, no només veure's amb ells en una fotografia posada a la paret, sinó veure les fotos que havien fet. Sí, tot, clar, clar, clar. Sobretot, diguem que el primer tram, les fotos aquestes que s'enganyen en el fondo negre, que són, aquestes fotos venen d'un projecte meu que es diu Renaciclamiento, que són fotos renacentistes amb elements reciclats. Tot el que tenen posat és un tub d'aire acondicionat, fent de collar, tenen al cap una perruca, feta amb paper de periòdico, tenen un escurridor d'espaguetis al cap, és a dir, bueno, fotos de mirada, ostres, i jo li explicava a ells, tu no em penses que la fotografia, tu quan vas a una fotografia d'aquest estil, has d'anar a buscar elements cars, has d'anar a comprar el corticlet, no sé què, doncs tenien posat, era un jersey, bueno, un head sweater negre comprat a un xino, ho tinc, no per ell, jo ho tinc de la sessió meva anterior, no he comprat per ell res, sí, sí, caix tot, coses que tu ja tenies, un jersey negre, una perruca, un collar, fets amb crispetes, una perruca feta com si fos un, el tocado aquest que porten els jutges anglesos, això fet rulos en paper de periòdico, tu mira, i això què, no, això m'ha costat tres duros, no ho sé, un periòdico viejo, un trozo de tela per enganxar-lo, les crispetes, una bosa aquesta que compra, bueno, amb fil normal, enganxada amb una agulla, no sé, tot són coses quotidianes, quotidianes, el pas que has de pensar una mica, però amb quatre coses que tens a casa pots fer fotos molt xules, i és una cosa el que, i bueno, i un drap darrere, escolta'm, aquí un drap negre, però no, sí, no, un drap negre, no cal, no cal posar-se, inclús hi ha una foto que és, jo tinc molts problemes amb els noms, jo soc molt bo amb les cares, me'n recordo, si t'he vist, t'he vist, encara que sigui al metro, però si m'hi dius el nom, no m'hi recordo, doncs clar, tenia 17 el primer dia, jo com no m'equivoco, bueno, vaig pensar fer una orla, com el que fan la, però l'orla l'he fet dins d'una caixa de cartró, cadascú d'ells posaven dins d'una caixa, el flaix davant, un altre disparava, i el que tenia darrere era un trapo negre, perquè sortís negre, doncs clar, quan veuen això, que amb una caixa de cartró, que me'n vaig trobar al carrer, amb un tros de trap negre, i tens una foto xula, dius ostres, doncs tot això a ells, no sé, els hi va causar com, bueno, impacta, era un golpe, i així s'ho han passat pipa. Tu diries, o què diries, Víctor, que és per tu, després d'haver fet aquest taller, la fotografia participativa, i per què serveix, o per què seria, per exemple, per tornar a repetir el taller l'any vinent? No sé, per mi, ho vaig dir al principi, el més important, quan vaig dissenyar això, era només que ells fossin feliços, jo amb això, si he aconseguit aquest objectiu, a mi la resta no m'importa. Per això dic que, no sé com explicar-te, no, perquè clar, la gent quan fa coses d'aquestes sempre està buscant alguna cosa. Home, l'exposició ha sortit i perfecte, però si no arriba a sortir, no passa res, perquè jo, quan veus a ells, que cada dimecres volen tornar, que quan tenen una altra activitat, li diuen als professors que no volen anar a altra activitat, però que volen anar a fotografia, que inclús a vegades, la monitora va dir, a vegades, Víctor, quan s'han portat malament, han fet alguna cosa, li he dit, escolta, si et portes malament, no vindràs a fotografia, i s'han portat bé. Quan tu dius, diu, qui li dones? Diu, no li dono res, és la força que té la fotografia. Jo soc el, diguem-ne, el nexe d'unió entre ells i una càmera i una imatge, però la força que té és que ells venen i toquen, quan habitualment no toquen res. Per exemple, va haver-hi un dels últims dies, jo que fa tres setmanes, vam fer una sessió de cianotípia. La cianotípia és el primer procés fotogràfic que existeix. Es va inventar a 1842 per un tal Hessel, era un químic anglès. anglès. I la primera fotògrafa, crec que l'Anna Atkins, em pensava que va ser en aquest sistema, va fer el primer llibre amb fotografia de cianotípia. Bueno, la cianotípia és un procés químic. Has d'agafar les sales de ferricionaturo, no me'n recordo els noms, dels dos elements, mezclar-los amb aigua destillada, després, a parts iguals, mezclar-los en un tarro, ligar-los i amb això pintar un paper o una fusta o un tros d'arroba. Això el pintes, el deixes assecar a les fosques. Quan ja està sec, et poses a una taula, li poses a sobre el que vulguis, coses semitransparents, un acetat, un negatiu, fulles, branques, tot el que vulguis, la prenses en un vidre i la portem al sol durant cinc o deu minuts. Només això. després d'això, agafes el paper, elimines el vidre, elimines les branques, ho poses a l'aigua, ho rentes i tens una foto. És un procés revelat. i clar, amb això, ostres, bueno, estaven flipant. és un procés que potser ningú li havia explicat, perquè tu, ah, com ja explica jo la ciutadotípia, tot xap, per què no? Si li expliques el procés químic, que són dos elements que s'han de tocar amb cuidado, que seran guants, amb el pincell, bueno, li expliques tot, ho fem en directe, allà, jo em portava els nous bots, vas fer la barreja dels llíquids i li vas posar amb bols a cada un d'ells un bol i van pintar el seu paper. cadascun d'ells m'ha pintat dos papers trets a part d'huit, que el dimecre següent van positivar. I aquest procés, doncs, bueno, és xulo. O i tant, no, no. És xulo, tot el qual, jo sempre el que busco és que ells es portin alguna cosa cap a casa, que puguin explicar. Jo crec que és l'objectiu principal, que ell se'n recorda, com tu dius, quan veu aquesta foto, dius aquesta foto, potser no se'n recordi si és la que ha disparat ell o no, però ell sap que aquella sèrie de fotos ell ha disparat, ell ha participat. I abans de disparar l'ha vist a la pantalla de la càmera o amb el visor, ha mirat, no? Tot i tant, això crec que per ells és molt més positiu que per mi, encara que jo l'experiència que m'aporto cap a casa és bestial. Jo, a vegades, bueno, m'emociono molt. I, Víctor, fa un parell de dies doncs es va inaugurar aquesta exposició que la gent la pot veure a les escoles. Fins al 31 de juny. Estem al juny, fins al 31 de juny. Fins al 30 de juny. Al 30 de juny, sí. Perquè el juny no té 31 i llavors ja malament. Sí, sí, 30 de juny. I després també sabem que el dia 2 de juny, d'aquí ben poquet, de fet el dilluns mateix que ve, a dos quarts de 8, a Mercart, a la sala Mercart, a la que hi ha del mercat municipal de Sant Just, s'inaugura a l'exposició del concurs internacional, de la setzena edició del concurs internacional. Per tant, ja ho deveu tenir tot. S'està acabant de muntar ara. Sí. Sí, sí, ahir vam portar les fotos cap allà i s'està acabant de... vam dissenyar. Bé, això dels concursos és molt complicat quan tu portes 108 fotos, crec que són. I, clar, l'has de col·locar en un cert ordre quan expliques què és la fiable, la PSA, la catalana, la CEF i les mencions sonorífiques. Clar, el que no ho té per la mà l'explota la cabeza, tu, dic tant. Ja. Però, bueno, ahir vam col·locar les fotos en l'ordre en què tenien que anar i jo crec que aquest matí ja hi ha moltes que estan penjades i suposo que entre aquesta tarda i demà al matí he estat all listo per la sentència. La inauguració com serà? Vindran alguns dels premiats o premiades? Els hi heu donat ja els premis? No, nosaltres els premis habitualment, quan... perquè aquesta és la... pot ser la segona vegada que fem l'exposició a un lloc diguem, en Caraiuls, tal qualsevol. Fa tres anys ho vam fer aquí a Enginestà i l'any passat va ser... abans, l'any passat on vam fer... a Masjuí, perdó, sense pena ni glòria. Era molt complicat el barri, no? Bé, el barri, el centre cívic, no vols dir? Sí, sí, arribar allà, costa l'accés, la falta, potser la manca de comunicació, però bueno, aquest any vam decidir que o es feia a Can Inestà si era possible o al mercat, que són els llocs més dignes, no? I si no, escolta, feiem la variada de vagoneta en petit format i ja està. Vam parlar amb la regidora i tal i vam quedar amb el mercat, no? I aquest any el que hem fet, com el lloc és maco, tot està bé, té un entorn agradable, el que hem fet és convidar tots els guanyadors a que vinguin a arribar el seu premi, val? Alguns no vindran perquè són de Xina, bé, si venen encantats de la vida, però crec que tinc confirmada l'assistència de 12 o 13 guanyadors per recollir la seva medalla d'oro, de plata, la seva distinció, per la qual cosa també li dóna un plus al concurs. I tant, sí, sí, perquè clar, com que has dit, de cada categoria que hi havia, doncs es dona un primer, un segon, un tercer, o sigui que realment hi ha bastants premis. Total, donen 99 premis. Clar, és que 99 premis sí que es presenten moltes fotografies, no? Sí, aquest any han estat gairebé 2.300 fotografies o 2.200, bueno, no sé l'any que més, hem arribat a tenir 3.500 fotos, i el que passa que de pandèmia cap aquí tots els concursos han batxat en participació, jo no sé si és perquè els futors han deixat de fer fotos en aquell temps i no tenen font d'armari, que dic jo, per la foto, però bueno, nosaltres hem mantingut molt bé la participació, hem passat de 220, 210, 230, a 170, 180, bueno, tens satisfets, perquè a més a més aquests concursos hi ha un... 170, què? Participants de 40 països. Val, participants de 40 països, que clar, cada participant en deu presentar... 16 fotos. 16 fotos, clar, per això fan que n'hi hagi 2.000 i pico, no? Clar, 2.200, i s'han de votar totes, eh? Tu juntes el jurat... Sí, sí, veieu les 2.000 i pico, sí, sí, això ja ens ho has explicat algun cop, que feu allò el jurat un dia una tancada, no?, i us poseu allà a passar fotos, vinga, vinga. totes, no? I, bueno, la pregunta és totalment que m'he oblidat, xerrotant que... No, estàvem parlant del número de... Ah, de fotos, sí, és molt gran, però no és la vegada que tenim més, eh? És a dir, hem arribat a... Mira, l'any que potser més vam tenir van arribar quasi a 400 participants. Això farà igual fa 10 anys, eh? Sí. Va venir un boom en tot això, va esclatar i una mica... Bueno, amb la por al cos, eh? Ja, bueno, clar, potser és sobredimensionar tot, no? Sí, amb les capacitats que teníem. Ah, i el culiar-te és això, que aquests concursos hem de... Té una dola de vessant, no? La participació i la qualitat i podem mantenir-ho per tema econòmic. Tenim en compte que quan nosaltres diem el dia 1 de gener el concurs està en marxa, poden enviar fotos, a mi m'ha costat el CURB, a la preocupació, ens ha costat més de 2.000 euros. Sí, sí, i encara no hem rebut cap foto, per què? Perquè per jo poder posar-li el logo de la FIAP, o el logo de la PSA o el logo de la Catalana de la Generalitat de la Geografia o el logo de la CEF, que és la Conferència Espanyola, jo tinc que comprar-li les medalles. La condició que et ponen ells, si tu vols tenir el meu logo, m'has de comprar les medalles. i les medalles de la FIAP tenen un preu important, les medalles són els 400 euros. Sí, sí. Clar, i bé, 400 euros nosaltres molt perquè donem cada secció té 4, diguem, hi ha 4 seccions i cada secció té 4 apartats. Nosaltres donem premis a medalla d'oro, bronze i plata a cada apartat. A cada apartat. A més a més, la FIAP i la Conferència Espanyola de la Fotografia donen mencions d'honor. Bé, vinga. Queden 24 cada una d'elles, 6 per secció. Con lo cual, són molts premis. Però un moment, no teniu tantes fotos per tants premis? Sí, sí, sí. A més a més, no sóc això, són 99 premis i ja està. I què passa? Que a més a més, quan tu fas la valoració, la puntuació, et diu la FIAP, i bueno, has de donar un mínim del 25% de, diguem, d'acceptacions. Tu has de posar una nota de detall. I jo et dient, vas votant, 7, 8, i al final surt una màquina, és un ordinador, un programador fonat, i diu, bueno, tens la secció de monocrom, tens un 23%, has d'arribar al 25%. Tenc que tornar a buscar fotos de qualitat, pujar, o si m'he passat, baixar-les. Ja, ja, clar. Tens un mínim, tens un mínim, el 25%. Això vol dir que cada foto que ha passat aquesta nota de detall, la federació corresponent li dona un punt. Els fotògrafs acumulen punts. Amb X punts, tu pots demanar acreditacions. Per exemple, la Federació Catalana de Fotografia, si jo tinc 10 punts, jo acabo de començar, però acumulo 10 punts perquè m'han acceptat 10 fotos en concursos, patrocinats per la Federació Catalana, quan tinc 10 punts, li puc demanar el títol d'artista fotogràfic de la Federació Catalana de Fotografia. Quan tinc 30 punts, li puc demanar el títol d'excel·lència de la Federació Catalana. Però aquest i tots els mateixos títols, per exemple, vull ser artista de la Confederació Espanyola de Fotografia. Dicen, bueno, però si jo opte a 10, són 30. I l'altre, que són 30, aquí són 100. I si vols a la FIAP, no, pel títol primer ja són 100. Con lo cual, tu vas acumulant punts. I la gent participa en aquests concursos pels punts, no per les peles. Nosaltres no donem peles. Ja, ja, ja, clar. Tu mires el concurs nostre, no hi ha un duro. Clar, per poder aconseguir punts, perquè amb tants punts et donen... Acreditacions. Acreditacions, o un títol o un altre. Això perquè la gent vegi tot això que acaba d'explicar el Víctor, que sembla una mica enrabassat, perquè la gent vegi que darrere del concurs fotogràfic, bueno, del concurs internacional de fotografia d'aquí de Sant Just, doncs realment també hi ha tota una... Una logística. Una maquinària i logística important i destacada. Mira, les dues persones que porten el concurs, ara són dos, el Toni Vigo i la Carmen González. Sí. Ells no descansen. Ells, quan acaben aquest concurs, ara mateix han acabat de dissenyar l'exposició. Li han posat el text, l'han posat dos noves... Descansen ara un mes i mig, però de seguida... Ja es posen a mans. No, li has d'enviar les bases noves a les confederacions, a la FIA vital, perquè te les aprovin. Vale. I tenim la desgràcia que quasi cada any alguna d'elles canvia alguna cosa. amb la qual cosa tu li envies l'any passat i et retorna. No, la clau serà a 25 que diu això, ara no val perquè... Ostres, tu torna a començar. I no a ella sola, li has d'enviar les bases a les 4. I bueno, algunes no tenen problema, però amb la FIA i amb la PSE, sobretot, l'americana ens costa, ens costa molt. Perquè dir que la FIA és la Federació d'Artistes Fotògrafis, que és més la base d'Europa, després tenen la PSE, que és americana, la Fotografi... I té tota la part amèrica i són molt puristes, eh? Són... Com falti una coma, t'ha retornat el document. Víctor, ho hem de deixar aquí, que la gent sàpiga, si més no, que aquesta exposició del concurs internacional que hi haurà a la sala Mercart del 2 al 30 de juny i l'exposició que hem parlat al principi a les escoles sobre la fotografia participativa, l'exposició titulada Jo també puc mirar-te diferent, doncs bé, seran les dues exposicions que formin part també d'aquest juny fotogràfic que organitzeu cada any. Bueno, ja m'ha dit autopropaganda. Tenim una tercera que està al Centre Cívic Joan Maragall que es diu Jarramples. Ah, val. Aquesta, bueno, no tinc temps, no hi ha temps, però Jarramples és una festa d'un poble extrement que es diu el Pjornal i es tracta que una persona surt vestida com si fos el mal, el dolent, el dolent de la pel·lícula, diguem-ne, el dolent de... Li tiren naps, navos. Ah, això és una festa? Això és real? L'any que jo vaig estar, fa tres, van llançar 27 tones de naps. O sigui, la tomatina a València i... Això és una fiestina. Això és una fiestina, no? I naps allà... Naps, però naps, ojo, de quilo i mig, i congelats perquè a les 9 del dematí al Pjornal, que és el poble al mig de Treba Dura, agafes un nap d'aquests i és una pedra. Hòstia. Víctor, moltíssimes gràcies per haver passat aquí a Ràdio d'Esvern, ha estat un plaer i res, animem a la gent a visitar aquestes dues exposicions, tres exposicions, perdó. Molt bé. Adéu, Víctor. Adéu, adéu. Adéu. A Ràdio d'Esvernal. A Ràdio d'Esvernal.