#487 - Reconeixement patern, memòria i pesca: Pilar Carseller presenta «Una franja daurada entre els ulls»

Vinga, ara sí, passem a fer l'entrevista del dia, la d'avui, divendres 20 de juny, i és que la convidada és l'escriptora, mestra i filòloga catalana Sant Justenca, Pilar Carseller, que tot just acaba de publicar, com hem dit, la seva segona novel·la, titulada Una franja daurada entre els ulls, amb Stomberg Editorial, després que el 2018 la Pilar publiqués la llibreta blava, on la jove protagonista, l'Anita, i lluitava per la seva llibertat en l'època de la Guerra Civil i la postguerra entre Aragó i Barcelona. Pilar, què tal? Molt bon dia. Hola, bon dia. Bé, ho has dit molt bé, tot això, Núria. Que bé. Obres com una franja daurada entre els ulls, amb una cita de l'autor israelià Itamar Orlef, del llibre Bandit, sobre la necessitat de reconeixement del pare, fins i tot quan aquest ha estat absent o difícil. Llegeixo, Pilar, si et sembla, la cita. Diu, tota la vida busques obtenir el reconeixement del teu pare i, segons la meva experiència, encara que no soc una autoritat en la matèria, molta gent no l'arriba a obtenir. No fa res si ha estat un malpedit o un miserable, encara el busques com quan eres petit. Pilar, què et va portar, no?, a començar la novel·la justament amb aquestes paraules. Bé, jo, a veure, jo tenia clar que volia escriure recordant la relació amb el pare, sobretot, bé, anys després, que no hi fos, que la distància ajuda molt, no? Llavors, havia llegit aquell llibre fa un temps i em va impressionar molt perquè, clar, era un cas molt diferent, no?, d'un fill que buscava el pare que havia marxat de casa i va dir, bueno, com un cosac. Llavors, tot i així, el llibre estava molt descrit, em va agradar molt, i sobretot això, no?, de dir com pots arribar a acostar-te amb un pare que potser no t'ha donat el reconeixement o no ha estat tan a prop com tu ho hauries volgut mentre eres petit, que és quan necessites, no? I per això vaig pensar que era la cita perfecta per introduir el llibre, tot i que no tenen res a veure un amb l'altre. El tema és el del reconeixement, això sí, és la base de tot el llibre, com, bueno, això ho pots estar buscant, el reconeixement, des de petita, gairebé fins que ets gran, de les persones que estimes i que, bueno, potser en el seu moment estaven més preocupats per tirar endavant una família que per intentar ajudar l'autoestima dels fills, no?, en el sentit aquest, no?, de validar la seva manera, el seu coneixement, de validar les seves emocions, les seves aspiracions, no?, que és la base del reconeixement. Bueno, digues, digues, perquè jo... No, no, et volia preguntar sobre la protagonista, no?, la Núria, que escriu 22 relats en aquesta novel·la, precisament després de la mort del pare, no? Què t'interessava, Pilar, tu, explorant aquesta relació pare-fill-a? Sí, molt bona pregunta. Bueno, m'interessava explorar una mica, o sigui, a partir de records, clar, jo necessitava crear el personatge de la Núria, perquè, evidentment, que el llibre té una referència autobiogràfica claríssima perquè parteix dels records d'infantesa i d'adolescència, però per poder mostrar, o sigui, no parlar-ne d'una manera en plan psicòleg, per dir-ho així, i jo, en plan, per poder mostrar, per poder relatar, jo necessitava crear un personatge, no?, que és aquesta Núria, que estic com tu. Sí. I llavors, a veure, aquesta Núria és la que em permetia, per una banda, fer com una mena de, a veure, d'equilibri, d'amistat entre el record i la fantasia, entre el record i la imaginació, no? Perquè, evidentment, encara que escriguis sobre referents personals, que hi ha moltíssims autors que ho han fet, en el moment que et poses a escriure, necessites la imaginació, necessites crear contextos, no? Tu recordes imatges, recordes emocions, recordes sensacions, i a partir d'allà crees aquest univers de cada relat, no? Per tant, la Núria era el personatge clau, per, en primer lloc, per ser la narradora adulta, que recorda, i la que, bueno, els relats són en forma de conversa, que parla amb el pare, recordant moments viscuts junts, i d'altres que potser ell no hi era, però sempre en relació a la seva manera de viure el fet de pare i filla, no? D'acord. O sigui que la Núria realment és un personatge de ficció, no? Però sí que té molts trets autobiogràfics. Per tant, Pilar, per tu, escriure aquests relats, no? Ha estat com una manera, bueno, que té la Núria de buscar aquest reconeixement, que potser no va arribar mai del tot? Sí, sí, Núria, tens molta raó, perquè això és la base de tot, no? Suposo que quan estàs tota la vida buscant el reconeixement, perquè potser no l'has tingut quan eres petita, tot i que, a veure, clar, hi ha situacions molt complicades i persones que arriben a situacions molt difícils buscant aquest reconeixement, no? Després, a veure, en una família hi ha altres membres, hi ha altres... Quan creixes, des de l'escola fins a les amistats, fins tot, estàs envoltat d'altres maneres de reconeixement, per dir-ho així, no? Però sí que és veritat que arriba el moment que te n'adones, bueno, perquè jo, per què m'estic esforçant tant? I llavors explica que tu has arribat a l'última eslaó, no? Fins i tot m'he esforçat per recordar aquesta relació i per intentar comprendre-la d'una altra manera, eh? O sigui, a mi m'ha ajudat, a través del personatge de la Núria, comprendre què passava entre ells dos, que, clar, arribaven a ser com incompatibles, per dir-ho així, però comprendre també els motius d'un i de l'altre, sobretot de l'altre, eh? Perquè el d'un sempre és més subjectiu. Sí, sí, doncs és això, Núria. També ha estat com una manera de comprendre, no? Suposo que a tu mateixa, no? En certa manera, vull dir... Sí, sí, sí, de comprendre els motius que ell tenia per comportar-se com es comportava i els motius que, això, que podia tenir jo per crear aquest personatge i posar-lo en situació de veure-ho des de fora, no? I, Pilar, per què aquest títol, no? Què simbolitza aquesta franja d'aurada? Ah, sí. El títol és molt bonic. Ho vaig tenir... Bé, a mi m'agrada molt. La franja d'aurada és la que tenen els peixos, les orades, saps les orades que a vegades mengem, però, clar, normalment comprem les petitones, aquelles de piscifactoria, però, o sigui, és una orada grossa, d'aquelles que pesen més d'un quilo, dos quilos, ja que arriben a tres, tenen, es veu molt clar, una franja com d'or entre els ulls. Llavors, a veure, aquesta és la part potser més emotiva, perquè el pare de la Núria tenia molta afició a la pesca. Llavors, els records més emotius que té la Núria, del seu pare, són en relació a això, a la pesca que ell ja pescava amb canya de molt jovenet i després, doncs, bé, era la seva vida i era quan el pare de la Núria somreia, quan se'l veia feliç, no? contraposat a una mica el mal geni i el rondinaire que podia ser durant la resta del temps, no? I llavors hi ha un capítol que té aquest títol i que és un capítol que la Núria va pescar a l'alba, amb el pare, amb una barqueta, i, bueno, i parlen de moltes coses, la Núria és adolescent ja i, bueno... I aquesta metàfora, no? Sí, sí, que és aquesta línia daurada que al final del llibre, una mica, la Núria troba en la relació amb el seu pare, no? Que no tot era difícil, sinó que també hi havia aquesta franja daurada de comprensió, no? I, Pilar, com ha estat, no?, per tu escriure una història, de fet, també tan íntima i, a la vegada, també amb aquesta, bueno, com forma de novel·la tan poètica, no? Com ha estat per tu aquest viatge del procés d'escriptura? Sí, al principi, al principi, quan ja vaig tenir clar que volia anar directe al Graus, perquè primer vaig idear una novel·la que posava el protagonista en una sèrie de situacions més thriller i tal, i quan vaig adonar que no hi havia manera d'usar-me, saps? No trobava el moment, pensava que tu no vols fer això, no? I a partir d'aquí vaig fer com una carta i llavors va anar sortint la idea de fer potser aquests relats en forma de conversa. I llavors, al començament, sí que vaig tenir una certa recança, no? Algum mal de panxa de pensar, clar, és com obrir la porta de casa teva, no? Sí, clar. De dir, bueno, les persones que el coneixien, clar, familiars que encara tinc, tot i que som una família molt petita, i amics meus que el coneixien, però de seguida vaig tenir molt clar, Núria, que seria molt respectuosa amb tots els personatges, no solament amb el del pare de la Núria, i que no la meva, com a escriptora, la meva funció era mostrar, no era ni jutjar, ni valorar, ni culpabilitzar ningú, no? Això va ser clar, des del començament, i fixa't, no sé si has llegit algun relat, però la idea és això, és mostrar, perquè sigui el lector el que valori o el que digui, caram, o mare meva, o... Però jo en cap moment he intentat fer-ho, no? I això ha estat, potser, això que deies tu, no? La cosa aquella més personal. I després, bueno, la resta és la mateixa de quan escrius una novel·la o escrius un relat, que és, doncs això, trobar que els començaments i els finals siguin difícils, i siguin diferents, que hi hagi tensió, que mantingui el lector interessat i que realment siguin honestos, no? Bé, ho he anat fent així. I, Pilar, t'has entrat, sobretot, no, amb la relació amb el pare i filla, ja es veu també la relació, no, amb altres membres de l'entorn o del nucli familiar, per exemple, amb la mare o amb altres personatges? Sí, clar, amb la mare i el nen, que el nen és el germà de la Núria, que des del primer moment es diu nen en majúscula, i llavors, clar, clar que hi ha, perquè hi ha moltes escenes familiars, evidentment, sobretot, d'infantesa, i llavors, per exemple, la relació amb el nen és una relació de complicitat i tendre. Ell, el tema del pare el porta d'una altra manera, o sigui, la Núria s'hi enfronta més, sobretot ja quan és adolescent, i en canvi el nen fugia d'una mica d'estudi, no? Potser és una manera més, bueno, diferent, més efectiva, no? Hi ha alguna escena, no?, que ell li diu amb ella, ell potser té 12 anys, ella 14, i li diu a la Núria, tranquil·la, no et preocupis, que no veus que no el canviarem, no? O sigui, per una banda hi ha una complicitat i d'altra banda, doncs, bueno, clar, evidentment, però bueno, és el que és el que era més més interessant perquè intentava mostrar, ja no tant posar-me amb altres personatges, o sigui, tots els relats estan centrats en aquesta relació amb el pare, amb la Núria, evidentment, seguint una mica que no està cronològic, però en diferents moments d'aquest. Al començament i al final hi ha dos relats que ja són quan la Núria era més gran i entremig els he anat intercalant. Mira, va ser una decisió de fer-ho així. Pilar, la teva primera novel·la, la llibreta blava, també tracta relacions familiars, no?, en un context diferent, en la guerra civil, la postguerra. Quines diferències principals també hi veus respecte a una franja d'ourada entre els ulls? lògicament a banda dels personatges, no?, i que un té aquests relats, l'altre potser és més novel·la, com... Però, tot i així, el tema de la família, no?, de les relacions en les dues i és molt present. Sí, sí, mira, a veure, jo, dins de tot, sóc una escriptora novella que he començat ja a escriure de gran en el moment que tenia temps, no? Sí. M'he passat molts anys treballant amb alumnes petits i grans el tema de l'escriptura perquè em semblava molt interessant, o sigui, per escriure no, s'ha de saber, s'han d'aprendre altres coses i t'has de posar a escriure, no només gramàtica i ortografia, que és el que ensenyàvem a les escoles, no? I llavors, espera, que ara m'han he anat... Ah, exacte. Llavors, jo ja vaig començar de gran i llavors hi ha aquella cosa que vaig llegir de l'escriptor aquell del Salinger, que és l'autor del Vigilant del Camp de Sègol, no sé si l'has llegida o la recordes, que deia unes paraules precioses, deia escriu sobre allò que estimes, escriu sobre allò que et remou per dins perquè serà l'única manera, o sigui, arribarà un moment en què no t'importarà, o sigui, no pesarà tant el que puguin pensar els altres, sinó la necessitat que tu tinguis d'escriure sobre allò, no? I és una mica el que m'ha portat a escriure, no? El de la mare era molt diferent perquè el que a mi em comovia era la infantesa de la mare, els nou anys va esclatar a la guerra civil quan ella estava en un poble, no? I era una altra cosa i aquí potser no parlo del pare, de la seva infantesa, sinó també hi ha algun moment que per entendre he hagut de preguntar-li a ell coses, però parlo més de la nostra relació, és diferent, és diferent. Clar, veig que és com que la memòria juga un paper molt fonamental en els teus llibres, no? Suposo que escriure també per tu suposa una manera de, com ja ens has dit al principi, una manera de comprendre o inclús també de reparar potser algunes coses, no? Sí, i quan quan quan t'enfonses amb la memòria, quan quan et cambusses, a vegades és un mar desconegut, et sembla que coneixes tot, però no és veritat i de vegades et trobes amb coses que fan molt de mal i a vegades amb coses que dius que bé que m'hagi posat en situació de recordar-ho, no? Perquè perquè també et donen satisfacció, no? O sigui, és això, és entrar, ens sembla no, no, no, però quan quan t'hi poses d'aquesta manera que és d'aquesta manera escrivint, prenent distància, pensant-hi molt, que no és el mateix que quan hi expliques a una amiga ai sí, jo recordo això i allò, trobes coses que no que no esperaves, eh? vull dir, que és interessant, és interessant. De tota manera, a veure, Núria, tots els escriptors, i jo penso que ho diu tothom i ho he llegit moltes vegades, els personatges surten de dins, els tenim a dins, eh? El que passa que, bueno, que pots agafar temes, doncs, de ciència-ficció, temes de la vida, a veure, està tot dit, és la manera de dir-ho, perquè llibres de la relació pare-fill-a, jo crec que des del rei Lear de Shakespeare, que també hi ha una relació molt especial i molt diferent fins a, no sé si és la Murdoch, també, que, o sigui, bueno, hi ha, Casca, per exemple, també té un llibre amb la relació amb el pare, que s'ha escrit molt, l'única que és la literatura una mica és com tu parles sobre allò, eh? La diferència acostuma a ser més el com que el què excepten situacions molt especials, per exemple, al meu llibre no hi ha assassinats ni violacions ni coses d'aquestes molt heavies, hi ha, bueno, el que hi ha, però, que si ho trobes és subtil, però hi és, no?, i que és aquest fons de la necessitat de reconeixement que tots tenim d'uns dels altres, no? La llibreta blava també, hi ha una mirada com molt marcada, no?, sobre la condició de la dona, doncs, en èpoques passades i amb la teva nova novel·la, creus que hi ha alguna crítica social implícita? O no tant, potser? No, hi ha una mica el context de postguerra, no?, però jo tampoc he intentat tant parlar del moment històric, sinó a través dels personatges, no?, per exemple, hi ha un avi que és entranyable, que va estar a la presó molts anys, i llavors, aquest avi estava pendent de Cuba i del Fidel Castro, i era la seva vida, i llavors, clar, era un moment, i era un moment que ella escoltava la ràdio perinaica i que pensava que, bueno, que en Franco no es moriria al llit, per dir-ho així, no?, llavors, ja sí que en tots els relats, sense, clar, hi ha aquest context, aquest context més de l'època, no?, que això està centrat a finals del 50, dècades del 50 i 60, inclús a nivell de cançons, a nivell de, però que sempre va relacionat amb el, com és normal, amb el que fan, ho diuen els personatges, eh? I, Pilar, tens en present algun lector en concret quan escrius-ho o algun perfil, o... Jo penso que cadascú anem... A veure, jo he llegit, he llegit bastant i llegeixo més ara que quan tenia més feina i tenia criança i que ara arriba un moment que, bueno, que pots gaudir-ne moltes hores i... Llavors, un perfil, jo diria que dins de tot jo tinc una manera d'escriure bastant directa, bastant sintètica. A mi m'agrada molt la poesia, ara fa dos anys que estic fent poesia i m'agrada molt i llavors la poesia ja saps que tendeix a buscar l'essència, no? Sí. Més que més que grans descripcions que realment també m'agrada llegir clàssics com com Flaubert o com, no? Que fan aquelles descripcions que sembla que estiguis allà i ho estiguis. Però jo diria que la meva manera d'escriure és potser més més directa, més essencial, més, no ho sé, jo crec que això és molt personal. I sabem, Pela, que has presentat la novel·la en un parell de llocs, de fet, el passat 11 de juny ho vas fer aquí a Sant Just, a l'estala 50, anari de la Taneu, l'Imma Perica t'hi va acompanyar. Sí. Què et va agradar, no?, especialment de la conversa que vas mantenir amb ella o dels comentaris o del feedback que et va donar també al públic que hi havia allà a la sala. Com ho vas viure? Bé, amb l'Imma tenim una amistat justament que va sorgir a partir de saber que ella estava fent un llibre i jo també, el primer, o sigui, ara fa vuit anys. I a partir d'aquí, doncs, ens hem llegit un a l'altre i hem parlat molt de llibres, de lectures, i hi ha molt bona entesa. Llavors, vam, de fet, aquests dos llibres, el seu, el licor de danyons i aquest meu van sortir bastant junts. Primer, ella va ser al marxer, jo li vaig presentar el licor de danyons i ella em va presentar aquí la Taneu, la franja daurada, no? I llavors, és que hi ha molta entesa i teníem ganes de fer-ho així com molt poc formal i jo crec que ho vam aconseguir, no? Poc formal en el sentit de, d'això, que una preguntava... D'que fos una conversa, no? Fluida entre les dues. Sí, exacte. D'que fos bé una conversa en què en algun moment una podia intervenir mentre l'altra parlava, no? No fos allò tan formal de pregunta-resposta. Bé, jo crec que ho vam aconseguir. Les persones que van venir i que, la veritat, la sala estava gairebé plena, tothom ens va dir que bé que ens vam passar i ens vam passar, no? Molt bé. Que bé, doncs bé, això és important i el més bonic de les presentacions és sentir el caliu de les persones que han vingut. Clar. Jo, la primera presentació, clar, ja vaig dir això, dic, és que només per aquest moment ja val la pena haver estat cinc anys escrivint, no? Ostres, cinc anys? Cinc anys has estat amb la novel·la? Sí, sí, des que tens... Sí, des que vaig començar a fer la primera trama de la que no va ser novel·la, fins que vaig agafar el fil i després, clar, i revises i treus i jo tinc un arxiu immens que posa retalls i una quantitat de coses que les vaig escriure però que després dius, no fa falta que... això és una altra cosa o això no cal, això no ho necessita el lector o això no... Ja està, ja ho he dit i, bueno, pel que sigui. Sí, sí, sí. Perquè no t'agrada senzillament i, bueno, això de la paperera també és una cosa... Home, no, no, clar. A vegades hi ha més coses... Molt ingerent. A vegades hi ha més hi ha retalls i coses que queden a la paperera que no pas al gruix de la novel·la, inclús. Vull dir que... Sí, sí, sí. Això passa. I tant, i tant. Per això que, bueno, és temps i després ho revises i ho tornes a revisar i ho dones a algú de confiança que saps que dirà què li sembla de veritat o que es podria millorar. Que tot això va passant el temps. Sí. I, clar, tampoc és una dedicació exclusiva. Tot i que jo intento ser disciplinada i posar-me a treballar a les 9 del matí, treballar quatre hores diàries com a mínim, no? Perquè és que si no, no surt. No, no. Si no, no surt. De posar-t'hi i t'hi has de posar igualment. Vull dir, les hores han de sortir d'alguna feina. Vull dir, per escriure un llibre s'ha de fer, i ha d'haver. Sí, sí. Pilar, ho hem de deixar en aquest punt. Ha estat un plaer xerrar un estonet amb tu sobre la teva nova novel·la, el teu nou llibre, una franja d'aurada entre els ulls que recordem a l'audiència que ja es pot trobar a les llibreries i aquí a Sant Jus com no també a qual llibre té. Gràcies per agafar-nos el telèfon i res, Pilar, que tinguis molt bon cap de setmana, bona tarda de divendres i també, doncs, bona rebella de Sant Joan. Oh, i tant. Gràcies, Núria, a tu per, bueno, això, per voler fer l'entrevista i que ha estat així tan agradable i tan cordial. Moltes gràcies. Adéu, Pilar, que vagi bé. Una abraçada. Adéu, adéu. Un abraçat.