#5 - Lluita i visibilitat del col·lectiu transsexual a Catalunya

Doncs vinga, perquè ara mateix passen dos minutets d'un quart de set de la tarda, avui som dimecres 29 de setembre del 2021 i toca l'espai 15 en alt, que bé, ja ens va fer fa 15 dies la Rosa Maria Maristany, que és la presidenta de l'associació Transvax Power i Roses de Sant Feliu, i avui a més a més ve superacompanyada, són 3 dones dins de l'estudi i bé, jo crec que les presentacions les poden fer elles mateixes Bona tarda! Bona tarda, jo sóc la Rosa i ara us passo les meves companyes que estan aquí, que són unes persones puntals dintre del col·lectiu trans a Catalunya des de fa molts anys Jo sóc la Natàlia Beatriz Espejo Molt bé, doncs Natàlia, Beatriz, Bea, com vols? Bea, més col·loquial Molt bé, doncs benvingudes aquí a Ràdio Desvern la Rosa Maria ja ha vingut alguns altres cops ja se sent com a casa seva m'esperem que estigueu còmodes també aquí Quina... no sé si porteu algun tema, Rosa Maria o no sé, a mi em sorgeix preguntar-los una mica amb elles, quan fa que estan a l'associació, si és que ja estan o quina és la seva lluita concretament a favor dels drets de les persones trans? M'ho preguntes a mi o els hi preguntes amb elles? Amb elles Doncs que parin elles A les espolíques Bueno, jo en el col·lectiu transvaix power i Rosa de Sant Feliu fa molt poc que hi estic, potser fa dos mesos i no tinc cap pretensió... tres ja, passa el temps molt bé i no tinc cap pretensió especial perquè jo ja col·laboro amb el que puc i bueno, nosaltres ja ens hem passat el raïm perquè ja vam estar a dalt d'aquest EPGO fa molts anys i jo em vaig jubilar i ara m'ha enganxat la Rosa i m'he tornat a tenir rescat i bueno, m'ho passo molt bé la veritat Molt bé Jo també m'he passat a algo parecido Ens estan aquí intentant rescatar de l'antiga militància Jo soc la fundadora del col·lectiu transsexual de Catalunya del 1992 i hi va haver molts anys de militància i al final hi ha un moment que, d'alguna manera, hi ha d'haver un relevo generacional o hi ha d'haver un canvi de protagonistes o el mateix desgast de la militància i ens estan tirant una mica Però tu dius de relevancia generacional Me refiero a la militància Bueno, relativamente sí Relativamente A mi que ara soc jo No és cosa de d'edat, sinó del temps que està... ...per dir-ho així Nosaltres estàvem als anys 90 i bueno, és una altra època De tota manera, si em permeteu fer un apunt ara és una mica diferent de com era abans A l'època que hi era més de guerrilla una mica més enfrontar-se a totes les situacions que eren absolutament discriminatòries ara sembla com si el fet estigués una mica més assumit amb l'apariència I una cosa que té aquest col·lectiu que és una mica sorprenent és que no formen, com abans, persones trans únicament sinó que hi ha gent de l'àmbit LGBTI i que no són ni siquiera de l'àmbit LGBTI aportant el seu desorre i la seva experiència És una cosa molt enrequidora És molt agradable La història de la Rosa Maria la conec bastant bé No sé si seria interessant que vosaltres també en la mesura del que vosaltres vulgueu explicar part de la vostra història o com vau començar a formar part d'algun col·lectiu o d'aquesta lluita, inclús Bueno, quizá debería empezar yo, ¿no? Yo partía en mi realidad en mi transexualidad empecé siendo menor de edad de los 16 años 78, más o menos en el año 78 Después de una serie de de... bueno, de... currículum vite a nivel personal de alguna manera hubo unos acontecimientos que nos llevaron con otras compañeras a fundar un colectivo de transexuales de Cataluña teniendo en cuenta que necesitábamos que hubiera una respuesta asociativa a los retos que planteaba el tema de la transexualidad tener en cuenta que partíamos de una base donde lo oficial era una... era algo, o sea, lo que salía oficialmente era por parte de los médicos y por parte de la prensa y era verdaderamente, casi yo diría que racista o sea, ya rayando lo más denigrante que se puede... desacreditando a las personas transexuales, ¿no? En la década de los 80 y tanto siempre estoy hablando de los medios oficiales la clase médica lo consideraba una enfermedad los medios de comunicación apelaban a nos daban un trato denigrante llamándonos travestidos alertando a la población sobre la plaga, una plaga de travesti por ejemplo, me acuerdo unos titulares terribles el diario a veces plaga de travestidos invade las calles de Madrid otro artículo en el país decía hombres de silicona hablando de nosotras que lo hicieran verdaderamente era denigrante el trato que se nos daba en los medios oficiales paradójicamente en los medios más frívolos y eróticos se nos trataba con mucho respeto y se vendía como algo muy guay verdaderamente las transexuales éramos diosas, éramos gente distinta y éramos... pero en los medios de comunicación como que se consideran más frívolos, más relacionados a la sexualidad bueno, tuvimos que dar respuesta a todo este tipo de cuestiones reivindicar por un lado el derecho a la diversidad transexual reivindicar leyes reivindicar la incursión en la salida pública determinadas cuestiones que luego fueron poco a poco dando sus frutos a lo largo de mucho tiempo que nos costó bastante aún así, aún sigues luchando bueno, yo estoy medio retirada pero sí, claro, siempre me llaman para hacer tesis doctorales y cosas de estas, sí, siempre colaboro en algunas cosas pero bueno, ya de alguna manera lo gordo ya está metido en la sociedad la inclusión de la sanidad pública de una ley de género tal y como la pedíamos más o menos, a grandes rasgos, en el 97 se aprobó, no en el 2007, perdón no en el 97, no en el 2007 la inclusión de la sanidad pública también, a pesar de que tuvimos muchos problemas yo recuerdo la primera vez que fui a Convergencia y Unión para reivindicar el tema de la inclusión en sanidad pues nos dijeron que no era prioritario que no estaba dentro de las prioridades y que había cosas más importantes era lo que se decía en aquella época para vosotros supongo que sí pero para nosotras no entonces bueno, digamos que determinadas cuestiones se han ido solucionando hay otras que quedan que a mi por lo menos me generan bastante bastante incógnita el tema de la discriminación laboral el tema de las relaciones como interactúa la transexualidad con la normalidad que trato de recibir las jóvenes las nuevas personas trans que van apareciendo, etc. Porque tú a nivel laboral has tenido impedimentos sí, bueno, empecé en hostelería, luego trabajé en otras cosas trabajo del sexual, espectáculos y cosas que son las que me han dado los que me han dado la vida por decirlo de alguna manera y luego después he hecho otras cosas también pero en general, estar por ejemplo estar en un trabajo normalito tampoco te garantizaba la supervivencia en el sentido de que te puedes acabar muy mal de los nervios, yo trabajé en hostelería y la verdad es que era horroroso horroroso por comentarios que recibías por el trato, por como eran los jefes, por los compañeros por un sueldo ridículo al final me matan esta gente poco menos hay mucho mito sobre la normalidad hay que ser normal tú puedes estar dentro de un ámbito que se considera normal y puedes acabar bastante mal puedes estar en un ámbito que se considera normal y puedes de repente irte bien por la vida Natàlia, et toca? La meva història és molt diferent de la Bea perquè jo sóc el tipus de de persones que socialment va mostrar la transsexualitat el comportament social ja de gran això vol dir que jo he tingut una formació normal vaig fer uns estudis una família de classe mitja vaig acabar la meva carrera en el procés jo vaig començar que tenia transició als 30 i pico i vaig conèixer la Bea al col·lectiu que m'hi vaig interagir també pel 98 una cosa així i va ser una mica casualitat però és el que em passa a mi sempre jo tenia una companya que encara som companyes jo no ho tenia gaire clar tenia aquesta cosa però sobretot ella que era molt compulsiva no hi havia informació de res en aquella època i tot era molt desorientador i ella no parla anglès i jo tampoc, però tinc més moral em vaig dedicar a traduir textos a l'extreger en anglès, em van traduir molts jo tenia molta experiència soc informàtica també d'altres feines i m'agafava bastant bé internet i vaig trobar molta documentació en aquella època era quan començava a sortir internet o no n'hi havia quasi i localitzava la informació el vam traduir i em servia per a mi i quan ja ho teníem tot aplegat ho vam posar en una pàgina web perquè la gent tingués accés que no sé si algú ho mirava i quan vam conèixer que existia el col·lectiu la companya em va dir oi, per què no anem al col·lectiu? però bueno i vaig anar-hi, i és curiós que ella va passar m'ha acabat sent presidenta però ella no s'hi va dedicar tant i jo em vaig quedar enganxada fins... vaig estar quasi quinze anys tenint aquí totes les corredories doncs l'època, quan jo vaig arribar el gran problema era la informació i una mica en marge de persones, com la Bea que té un nivell i que té una mica d'orgull la majoria de la gent era bastant l'estimera en el sentit que ai, i quantos sufrimos estàvem discriminats i en aquella època una mica tota la merda que vocava la societat sobre el col·lectiu la gent ho assumia i intentava guanyar-se un lloc així per la pena i no des dels drets i des de la reivindicació jo crec que vam coincidir en un moment no solament aquí sinó penso que a tot el món perquè ho veus després, en aquell moment on érem conscients però va haver-hi un moment a tot el món que el col·lectiu estava fent un canvi ja no parlàvem de que vinguem a Orissones, deixi'ns viure sinó que tenim uns drets, els reclamem i això va ser un canvi molt important per al col·lectiu ja dic que això va passar a tot el món i jo vaig ser pare d'aquest canvi aquí a Espanya i a Catalunya i em vaig quedar molt bé, va ser molta feina va haver-hi un moment molt intensa i com deia la Bea que tot té un moment però la veritat és que ara ha estat la cosa a un altre nivell encara hi ha lluites legals i coses per aconseguir perquè ahir del 2007 va ser positiva per una cosa però no va resoldre el tema de la legítimissió del dret és a dir del canvi de sexe això que diuen ara l'autodeterminació o la voluntat de la persona sinó que això encara està per veure ara estem sota requisits psiquiàtics i mèdics que són totalment ridícul llavors ja no continuen sent i a part de la discriminació que la pràctica viu al col·lectiu penso que jo per exemple com a professional jo sempre he vingut molt bé a la vida i l'únic moment que vaig necessitar a buscar com a treball transsexual perquè vaig fer un procés, vaig deixar-ho i vaig dir que aniré a buscar feina lliure al mercat no menjava un tarro però és que no vaig tenir la possibilitat perquè la gent que coneixia em van buscar i jo sempre he treballat sempre he treballat i no he dit que em guanyi molt bé la vida perquè a Espanya es paga molt malament però dintre del que són els sous són sous mitjors jo diria mai n'he tingut problemes de sous però estic parlant de gent que té perquè ha començat tant la transsexualització una qualificació professional que la pot tindre o no la pot tindre i la majoria de la gent que comença aviat la transsexualització que li és pràcticament impossible accedir a la qualificació professional i per molta gent una mica d'autoestima perquè m'estan matxacant contínuament perquè la gent adulta té aquest avantatge ja tens una mica de recursos també té la seva cosa no vull dir que no tingui coses però ja estàs una mica molt blanc de caràcter Creieu que la societat que puja les generacions futures estaran més preparades que les que us han acompanyat vosaltres en aquest procés? Per exemple, una nena de 5 anys que sigui transsexual al llarg de la seva vida penseu que ho tindrà més fàcil que el que heu tingut vosaltres? Ja hi ha una associació de pares i mares de nens transsexuals ha visualitzat el tema a pesar de que crec que hi ha demasiado tabú dins del feminisme estan algunes alarmades un sector bastant carca del feminisme està alarmat amb el tema de la transsexualitat i així ho han verbalitzat però jo crec que és el tema dels pares afortunadament com que els temps canvien ja no estan disposats a machacar les persones transsexuals com la gent de la meva generació que els pares no acceptaven les persones transsexuals sobretot, estem parlant de transsexuals menors d'edat que eren expulsades de la seva casa això ja crec que ha canviat crec que els pares estan disposats a assimilar cada vegada més el factor trans i altres factors relacionats amb la sexualitat crec que depèn de quina família et toqui si hi ha una trans que n'ascamba hi haurà que veure però, inevitablement hi ha sectors que seran molt reaccionaris amb aquest tema hi hauria que veure com reaccionen quan es troben dins de les seves cases però en general prefereixo pensar que està més encarrilat el tema jo bàsicament el que estic veient és que els nens ja surten amb un empoderament que anteriors ai, paro en català que collons Albert un castellà jo també paro en català doncs aquests nanos ja pugen empoderats els pares ja tenen un altre tipus d'educació tots els mitjans de comunicació de fet, tots els diaris hi ha molta documentació al respecte estan molt ben informats i la veritat és que quan aquests menors tenen un despertar perquè això és un impuls no deixa de ser un impuls d'un despertar i inherent ja m'ho he explicat moltes vegades llavors els pares ja saben quins recursos de tirar de veta per poder tirar endavant els processos dels seus fills els seus fills com diuen amb X amb X em costa molt això de l'X però bueno, és igual el cas és que en aquests moments jo sí que com a nota que donaria suport a el que ha dit la B i al que pot arribar a dir en un moment determinat la Natàlia i jo mateixa doncs és que en aquests moments cada vegada surten més gent trans dintre la societat no és que hi hagi més és que ara es fan més visibles Bàsicament, les associacions com les nostres, que en som unes quantes, ens donem xerrades a les escoles, als instituts, i ja anem una mica alertant, no alertant, però sí, educant a tota la gent, inclús als formadors, i després suposo que els nanos ho van explicant a casa seva i als pares, al veure un programa, a veure una televisió, a escoltar per la ràdio, escoltant-nos a nosaltres per la ràdio, per exemple, al moment determinat els pot ajudar molt, per tirar endavant tots aquests processos, que no deixen de ser un procés de vida, això. Exactament. Deixem fer un incís, si no corregits, si no puntualitzats, que és una dada curiosa. Abans, per exemple, tota la gent, diguem, lgbti, club plus, i totes les sigles es volguin ocórrer, era una mica invisible a la societat, evidentment, hi havia algú que coneixia, però no era una cosa... ara, en l'actualitat, el percentatge de gent que d'alguna manera coneix algun membre de la família que pertany a aquest col·lectiu, és bastant numerós. És raro que hi hagi alguna família que no tingui un conegut, un amic, o alguna persona que sàpiga que pertany a aquest col·lectiu. Això és una dada que li dona molta visibilitat. Em van dir que tenia una estadística que era, no sé si cada x persones, bueno, era una cosa bestial, la diferència de visibilitat. I l'altre factor curiós, que jo volia dir, la ideologia influeix. És clar. És com ets tu. Jo m'he trobat gent que és de Vox i que ha tingut un conegut que no coneixia res de la transsexualitat, perquè té la imatge preconcebuda, que pot dirigir els mitjans i que prové del seu entorn ideològic, però en conèixer algú de la família que era trans, o un amic i tal, i que ha conegut la realitat, ho veu d'una manera diferent. El gran problema que té el col·lectiu trans és que la gent té unes idees que no es corresponen amb la realitat de la validez professional, la capacitat de treball, la confiança que pot prestar aquesta persona, i es fa unes idees una mica estranyes. Molt perjudicis, no? Sí, perjudicis que no són perjudicis, són coses que li arriben de l'entorn, o jutge. I llavors hi ha gent que pot canviar perquè ho veu, perquè la persona t'ho coneixes a la vea i a la vea et pot caure malament, però el més fàcil és que et caigui bé, igual que la Rosa Maria. En canvi, si no la coneixes o tens ninguna referència, no hi ha d'haver aquest tipus de persones, com passa, per exemple, a altres col·lectius que tenen algun estigma, per exemple, racials i tal, que tu podries posar a parir, o tenir una mala concepció d'un xicot que és magrevi o d'un xicot que és africà, i quan en coneixes, veus que és la gent normal, que has intentat guanyar la vida, potser tens una altra idea. Aquesta cosa és molt positiva. A la revista recentment que ha sortit, es va representar no fa gaire, també al centre de les Tovelloles, a Sant Feliu de Llobregat. Recordo que hi havia un article de la vea. Vea, a tu aquesta revista, què t'emotiva? Bueno, primero porque me... Porque te despidió de Rosa Maria que escribieras algo, ¿no? Además, me conocía desde el tiempo, yo no me acordaba de ella cuando la vi después de muchos años, ella se acordaba de mí, y bueno, me parece que es un proyecto muy ilusionante, la chica ha puesto mucha energía. Había cosas que me llamaban la atención de la revista, como mezclar el tema del aeropuerto con la transexualidad. Me hace cierta gracia esa mezcla rara de cosas sociales que a lo mejor no tienen ninguna conexión con el tema, me hace gracia. Es como sacarte un poco del ámbito típico, clásico, que casi a veces endogámico, por decirlo de alguna manera, de una revista exclusiva de una cosa o de otra, y esa mezcla me hace gracia también, ¿no? Quiero decir que, bueno, como ya hemos hecho... Nosotras ya hicimos una revista, y luego, bueno, BSTC, Natalia sacó BSTC a nivel más particular, pero ligado con el CTC, y como hemos participado en muchas cosas, de medios de comunicación, etcétera, pues oye, siempre está bien, es divertido, y además puede ser, bueno, también, y poder hacer la tuya y escribir tus artículos y que no te censuren, esas cosas, siempre está bien. Natalia, tu has escrit en alguna revista o...? Jo em penso a la Veda. Ah, sí, sí. Vols dir una revista que no sigui aquesta? Sí, sí, o sigui, bueno, o sigui, si t'agrada divulgar, com diu la Veda en aquest sentit, més a nivell de... Nosotros, com a col·lectiu, com a CTC, teníem una revista que era un fallo que en diu en fanzine, i nosaltres vam fer junts el tercer, que es deia Revisa Transgénero, i després vam fer, primer com a col·lectiu, i després vam crear una associació per tindre el tema de costos que es deia BSTC, que era una cosa una mica així, també una revista, bueno, està molt bé, va ser la única, el primer en el món d'aquest àmbit, i dèiem el nivell, bueno, era una passada, però era insufragable, vam fer cinc números que vam durar dos o tres anys, i, bueno, aquesta revista és molt més interessant, no és que sigui més interessant, és un altre projecte, perquè a vegades, ara ho dèiem a la VEA, i ho hem parlat nosaltres també, perquè parlem de l'aeroport, perquè parlem de la literatura, perquè parlem de, jo què sé, de cotxes, per exemple, de lo que sigui, a part de parlar dels temes que són pròpiament del col·lectiu LGBTI, totes aquestes coses, a mi això sempre em fa gràcia, bueno, és un altre tema. Doncs per què? Perquè a nosaltres ens interessen aquests temes, jo, com a persona, no soc solament trans, entre cometes, sinó que agafo, tinc la mateixa preocupació per la contaminació, tinc la mateixa preocupació i m'he de moure pel baix, amb els transports, i a més, no solament això, si jo he vist el tema de la transsexualitat, t'ho dic honestament, perquè ja em vaig obligar, no m'interessa, des del punt de vista cultural, és a dir, per mi no té inquietud, no hi haig res que sigui relacionat amb el col·lectiu, sí que em veig obligada a escriure i a punt de donar la meva opinió, i a més a més, em diuen que hi ha altres coses, i llavors, clar, seria més fàcil, per exemple, fer un article d'economia o fer un article tècnic, parlant d'una altra cosa, que un article sobre la transsexualitat, que ho faig, perquè, bueno, com que estic en el ajo, no em queda més remei, no? Però s'ha de dir que s'ha de fer una revista que interessi a tothom. Si me permites hacer un inciso, a mí mis inquietudes no es tanto la transsexualidad, que de alguna manera ya está encarrilada, sino trazar una línea de conexión con la sociedad, y que yo creo que nos van a dar muchos problemas en el futuro, tema del trabajo sexual, tema de la inmigración ilegal, el tema de cosas en plan reivindicativo. O sea, yo estoy muy a favor de los derechos humanos a que no se trate mal a las personas, me identifico mucho con las personas que están discriminadas excluidas de la sociedad, y para mí eso a nivel personal y reivindicativo me llama mucho, o sea, quiere decir que me tira mucho, inevitablemente, quiere decir, si me tengo que criticar con alguien por mi trayectoria, por lo que sea, porque empatizo, o porque en algún momento he visto puntos en comunes con la gente que está marginada de la sociedad. Inevitablemente. Yo no entiendo un movimiento social un movimiento reivindicativo de derechos que no incluya o que excluya precisamente a la gente que más necesita de esas voces, más necesita luchar contra la discriminación. Eso es lo que a mí más me motiva en estos momentos La veritat és que la VE té línia editorial dintre de la revista, amb aquest tercer fascicle tornem a tindre un article d'ella que ja l'estem començant a manipular. Aquí la redactora de xefa és la Natàlia, com sabeu, la xefa d'emacatació és la Susana Canet, i jo, com a directora, que és un titulin que, bueno, mira, jo recaudo articles, vull recaudo altres articles, i ho vaig enviant pel treball dur. Sincerament, ho està fent Natàlia i Susana. No heu fet res? No heu fet res? Què ho fa això? Compro la revista. La bonica de la revista és la sorpresa que tu vas tenir al principi de què té a veure l'aeroport amb els temes trans. No es cuestión de gracia, es que la cuestión es esta, lo que ha dicho Natàlia a las personas trans, también nos preocupan otro tipo de cosas que no sean estrictamente la defensa de los derechos trans. Somos personas como el resto y también nos preocupan muchas otras cosas y también tenemos otro tipo de inquietudes. A mí, sinceramente, yo doy soporte a lo que he dicho Natàlia, porque empiezo también a estar un poquito cansada de los temas transsexuales. O sea, me interesa otro tipo de cosas. Doncs què us sembla si amb el temps que ens queda fem tertúlia d'una altra cosa? Fet. Fantàstic. Sí? Sí, sí. Hi ha algun tema d'actualitat? Mira, ara són les 18.42, fins a les 18.55, no és molta estona per fer una tertúlia, però bueno, a mi m'agradaria, sincerament, que la gent que ens escoltés, ja sé que potser ara no ho farien directament, però que més endavant ens escrivissin, jo voldria saber això i jo voldria saber l'altre, i així amb un proper programa ho he contestat. Jo volia tocar un tema, però no donarà temps per avui, que és el tema del esport. Ah, de l'esport. Sí, això que a l'altre dia em va arribar una notícia que és un tema molt conflictiu, que és una noia trans que és d'un deport d'aquests a contacte de repartir bufetades, que abans era un tio que era militar, teòricament, entre comíes, com ho planteja la societat, va fer el seu canvi i va continuar competint en competicions de repartir bufetades, no sé com es diu, MFM, no sé com es diu. I es veu que en una competició d'aquest es va guanyar per exfície de la seva contrincant, una noia, i va guanyar per exfície, i la societat i tots els analistes van considerar que era un abusador que estava maltractant amb una dona, no? Veus la seva foto, que era militar, d'americà que havia estat a l'Afganistan, i realment el tio estava fet amb catxes. No és que fos molt voluminós, perquè era realment, si t'hi fixes, no és gaire... Molt múscul, però d'alçada no sé què tal. No té gaire més, però és impressionant la muscul·litat. Per donar-li més molt bo, li foten unes fotos que l'afavoreixen molt de l'aspecte estètic femení. La veritat és que costa creure que sigui una persona trans adulta, perquè estem parlant. No és el mateix que abordis la transsexualitat a la infància, que tens un desenvolupament físic... Jo trobo que aquelles fotos, Natàlia, les vaig veure i estaven trucades. Jo crec que sí. No és important això, que és molt divertit, perquè no tenen desperdici. Jo vaig mirar-ho en un fòrum que era bàsicament, jo crec que tots són sud-americans, que tenen un viatge, no hem de dir, però el nivell d'acceptació d'aquestes coses a Europa i a Amèrica... Potser van un pas enrere encara. Un pas, no, tres. Té unes entituts molt masclistes, per exemple, no tenen desperdici. Però molt més por. És que és molt divertit, però crec que ho podem deixar per un altre dia, perquè, a més, l'Associació Masclista de Mujeres per a Excel·lència, que és aquesta que es diu... contra el borral o de la mujer. Una cosa així que és Cucús Clan... espanyol. També va participar amb això, no sé com se n'entenen, d'aquestes notícies, i va dir, eh, esto es un caso de violación. Cucús Clan, espanyol, marxista, marxista i de Vox. I de Vox, és una estrella de coincidència. Contra l'abuso. Però el tema té molt interès, perquè té moltes vessants. Jo, per exemple, ja ho sabeu, si ho havia dit una altra vegada que vaig viure, soc jugador de descàrc, he estat jugador d'èlit, tant com noia, com a noia, no? Caram! Gambita de Dama! L'has vist, la sèrie? Sí, esclar. I, bueno, tinc la meva història, no? També he estat sota els focus, però en aquella època, jo no provinc dades, perquè aquí era poder canviar el sexe, com diuen ara, no? A l'època dura, que havies de demanar l'estat, i una lucha interesante que portàvem molt temps, no? Llavors, és una altra història, no? També tinc la meva opinió sobre això, és un tema molt interessant. Perquè avui en dia es qüestiona molt, no? Quan una noia trans participa en un esport, és el que ha de perdre, si competeix amb una altra noia. No pot aspirar a guanyar, no? Si guanya és un abus, no? Té que anar a llogar i deixar-se guanyar. Si la noia que estava repartint bufetades amb l'altre, amb l'altre esportista, tampoc hauria de ser el Tomàs. El coi ja ho té solucionat des de fa molts anys. Però això és molt masclista, el criteri del coi. El criteri del coi és inassumible. És una cosa que també requereix estudiar, no? Sí, però és l'esport de competició. L'esport és molt generalitzat, podríem parlar d'esport a les escoles, o d'esport que no ha federat, per exemple, no? O competicions no federades. Quan la competició és a tipus olimpiades o competicions internacionals intervé al coi, el coi és ben clar amb això. Les dones trans poden competir sempre i quan tinc un nivell hormonal equiparable amb una dona cis. De todas maneras, si queréis dar mi opinión respecto al tema, yo creo que a mí me parece que en deportes de competición del tema cárceles, temas baños, hay una extinción de género. Hay una discriminación, las mujeres por un lado y los hombres por el otro. En el futuro deberían plantearse la cosa de otros términos. Deportes de competición no tanto si por género o sexo, sino por categoría de fuerza o medir las fuerzas o medir la masa muscular o medir lo que tú quieras y que hombres y mujeres, trans o lo que sea, compitan en igualdad de condiciones. Se trata de correr 100 metros lisos, que me importa a mí que tu seas un hombre o una mujer. Se divida la gente por categoría o por nivel de fuerza, que sería más equilibrado, porque entre hombres y mujeres, entre los mismos coletivos, hay muchas diferencias físicas, fisiológicas, muchas diferencias que hacen que uno se decante la balanza por un individuo en vez de por el otro. Yo veo mujeres que son grandotas, que a mí me dan una hostia, me tiran. Son mujeres genéticas. Si me pongo a competir, por mucho que yo sea trans, si ella sea una mujer con su bútero, no podré con ella. Yo creo que deberían cambiar un poco el criterio. No olvidemos también que es un juego. Son juegos. Son juegos inventados también desde el patriarcado, como casi todo. Yo estoy pensando en el boceo ahora. El tema boceo femenino también. És molt més complicat que això. Jo sóc jugadora d'escacs. Nòis i noies, homes i dones, tenim més o menys el mateix coco i per tant hauríem de jugar igual. Els escacs és un esport molt competitiu, violent i molt agressiu. La gent es pensa que és una cosa d'assentar-se a jugar i aprendre una sarabajeta. I això exigeix molt. Jo mai he sabut jugar. Mira com m'han explicat. És fàcil. I té un desgast físic important. Es parla que aquest desgast físic fa que homes i dones no tinguin el mateix rendiment. No està clar. Hi ha un cas clar que, a la infància, nòis i noies estan acostumats a jugar junts i no se li veu cap solta. Però els organismes federatius internacionals i aquesta separació a la infància té conseqüències. Perquè hi ha moltes menys dones a l'actualitat a noies que juguin que a nois. I la competència de les noies fa que tinguin un joc i això prejudica el seu joc. En marge d'altres consideracions de l'índole social que pots pensar perquè juguen pitjor o com a grup, però en general juguen pitjor, però molt d'aquestes avantatges no poden créixer com a jugadores. I llavors t'obliguen. I després hi ha això que deies tu del COI, el tema del nivell d'hormones. Això és nazi totalment. Hi ha hagut noies normals, que estan expulsades, els hem fet barbaritats perquè no adoraven els nivells hormonals. I els nois trans els deixen participar Hi ha una cosa curiosa. Un esportista d'èl·lit no és una persona normal. Perquè la persona normal no és una persona d'èl·lit. És a dir, un ciclista de primera línia és una persona que té unes qualitats extraordinàries. Un nedador de primera línia és... Òbviament Kilian Jornet fer l'Everest pujar-baixar, pujar i baixar dues vegades seguides. Òbviament és perquè té una condició genètica de sèrie. I l'entrenament. Sí, òbviament també l'entrenament. Quan aquesta especificitat té relació amb els lladres, no es permet. Però quan no la té, per exemple, un tipus que té una musculatura de nassos, pot massacrar tots els seus col·legues per dir-ho així. Però, en canvi, una noia, per exemple, que té una definició més forta, perquè ha tingut una alteració hormonal quan era jove o senzillament perquè és així, és més alta, més forta, tots aquí la paralitzen. Amb l'home no. L'home pot ser tot el bruto que sigui, haver tingut una sobredosi hormonal o una musculatura exagerada, a ell no el perjudica. Però la noia sí. És a dir, que tota aquesta manera de mirar-ho és profundament sexista i, a més, molt discutible. Jo voldria fer un apunt. Es poden fer punts. Espera, deixa que acabo. És que l'esport és un negoci i té molts àmbits, però és un tema que no es pot despatxar d'una patada. No, home. Sí, sí. El futbol, por ejemplo. No entiendo por qué no son mixtos los equipos. Me estoy acordando de una mujer que se quería apuntar, que era muy buena, metió unos golazos de muerte, superaba a los hombres. No lo dejaban porque es mujer. No lo dejaban participar. Podría estar en el FC Barcelona tranquilamente. Y yo creo que ganaría a muchos tíos. Es un deporte de estrategia, de resistencia. No tiene nada que ver la fuerza. Es de contacto. De contacto... De contacto... Se pegan entre ellos. Pero eso es ilegal. A lo mejor no es como el rugby, que es un contacto muy heavy. Me estoy acordando de una chica que era mexicana que no lo dejaban participar en un equipo de hombres, que deberían cambiar un poco los criterios. Yo quería recordaros que Nadia Comaneci, una chica cis que ganó muchas medallas a las Olimpiadas y que iba enchufado con bloqueadores hormonales, estos mismos bloqueadores hormonales que las radicales transfeministas tiran por el suelo con los tratamientos de los menores para que no crezcan los huesos largos para que no crezcan los huesos largos o que no tinguin cap desenvolupament, que les transadultes són altament visibles davant de la societat. Nadia Comaneci era trans...? Nadia Comaneci no era d'aquí, era romana, em sembla, o russa, no me'n recordo de quin país era. Era russa? No, no era romana. Era romana. Iva cargada de bloqueadores hormonales perquè els huesos no creixessin, perquè no tinguessin menstruació, per tindre aquesta elasticitat del cos i poder guanyar totes les medalles que va guanyar. I això, perdoneu, no és qüestionable. La gran Nadia Comaneci, això no és qüestionable. Però va tindre la primera regla als 16 anys, poca broma. I a partir d'aquí ja no va fer res més de bo. Llavors, posem aquí que les dones, les nenes, els poden donar bloqueadores hormonals perquè desenvolupen una, diguéssim, un art dintre del seu esport preferit, i els donen els bloqueadors perquè segueixin oferint aquest espectacle a la gent i guanyar políticament medalles per a un país que ja sabeu com és. Llavors, a nosaltres, a les persones trans, els menors trans els hi qüestionen que els donin bloqueadors hormonals perquè això pot afectar el creixement dels huesos. En què quedem? A una cosa o a l'altra, no? Exacte. Clar, ja n'interessen les dades. Me estoy acordando de las nadadoras alemanas que les inyectaban de tosterona y muchas acabaron haciendo cambios de género. A ver, convirtiéndose en hombres. A veure, és molt diferent l'esport a Mateur, que estàs, per exemple, als Jogos Caxi, que du el bar, que du amb els amics, que t'ho passes molt bé, i a l'esport d'èlite, que entres en una atròrbica que entres en una dinàmica, jo no ho he buscat però entres en una dinàmica amb els preparadors físics, amb els metges, que sembla que el país s'inverteix en tu, hi ha plans de subvenció, quan dèiem el 92 vam fer el plan aquests, no sé com es deien, que gasten diners amb els esportistes, el cíbulo que tenen a menjar, com han de viure, bueno, diguem-ne en centres, veu que en alguns casos hi ha hagut medicacions una mica estranyes per aconseguir-ho, entrem en una dinàmica que no té a veure amb la persona normal, amb un tipus, per exemple, que fa carreres de fons, fa uns clavadors al dia que pràcticament no viu, no es pot jutjar de la mateixa manera, però des del punt de vista del gènere és cert que la gent té un doble r zero, no un doble r zero, no, un nr zero, un múltiple r zero, o depèn de què sigui el que es jutgi. Es funció de las conveniencias o la rentabilidad, quizá. Sí, és un gran problema, però bueno, és això que dèiem, no? És un tema molt interessant, perquè jo ho volia comentar, no per això, perquè el tema de l'esport és el tema de l'esport, no? El dels prejudicis de la gent quan té jutjant a les persones. És a dir, com veuen la gent, aquesta esportista i aquesta persona trans, l'aspecte que té. I els comentaris són increïbles. És que et demostren el que té la gent al cap, no? Em deia que en realitat nosaltres serem com serem, no? No ho sé, jo no em veig, procuro no mirar-me, i llavors no tinc una presentació clara de mi mateixa, però sí que m'adono que la gent quan interacciona amb mi no és, intenten queixar-me amb alguna cosa que reconegui. Ara ja tenen la paraula trans i si jo se l'ofereixo, sembla que es calmen, no? Però quan trobo una persona que no ho veu clar i que no ho considera, per exemple, en una conversa telefònica o fent un tràmit administratiu, bueno, vamos a ver, vamos a ver, saps? Intenten, no hi ha manera, tu li dius, vinga, jo m'anomeno Natàlia, vamos a ver, señor. Jo li dic, no, no, que m'anomeno Natàlia, Natàlia no és un nombre d'hombre. I estan intentant encaixar-ho i jo li dic, bueno, al final li tens que una persona m'agrada dir-ho, m'agrada mantenir-los a l'atenció i dir-ho, jo sóc una mujer transsexual, ja s'ha calmat. L'ha fotut en una casella, serassa, transsexual, ja ho hem queixat, però mentre es manté el dubte que ells, bueno, què ets, què ets? Estan-hi tranquils, t'has de fer una cosa que no té res a veure, estàs comprant un xiclet i només t'ha de dur el canvi i estan allà. Un momento que tenen que encaixar-ho, la gent té una necessitat d'encaixar les coses, Natàlia, tens molta xerrameca, eh, estaríem aquí fins a les 12 de la nit. L'hem rescatat, l'hem rescatat. És només això, vull dir que la gent et veu i et fa... Molta la percepció que tens sobre nosaltres se la fa la gent, no? Dos minuts per la set, és l'únic que puc dir. Jo només volia donar-te les gràcies, Núria, per l'oportunitat de donar a la nostra associació aquesta visibilitat, aquest programa de ràdio tan maco i que espero que el puguem repetir molt sovint i puguem tindre un seguit d'altres components de l'associació perquè són moltes veus i també s'han d'escoltar totes les altres. De totes maneres, aquestes dues que tenim aquí a l'esquerra i a la dreta són uns canons, però uns canons que a vosaltres de Navarone queden molt curtets. Doncs bé, amb aquest missatge de la Rosa Maria ens acomiadem del programa d'avui. Gràcies també per haver vingut, Bea i també a la Natàlia, una abraçada i res, ens tornem a veure almenys amb la Rosa Maria d'aquí un parell de setmanes. Elles també, doncs també aquí cap aquí. Sí, ara ja estan animades. No, rescatant del olvido, no, és que estais aquí, caramba. Estamos vivas. Vinga. Vinga, ens acomiadem del programa. Tornem aquí a la Rambla demà a les 5 de la tarda.