#536 - La filosofia d’una marca: autenticitat, ofici i mitjans — conversa amb Josep Pons

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! pobles, com vulguis dir-li, jo sempre els dic pobles i jo em sento de poble, que han estat molt ben gestionades. La majoria dels anys hem tingut sort de tindre unes gestions, no parlo de política, m'és igual el color, però realment la qualitat i l'evolució que ha fet tant Esplugues com Sant Jus ha sigut magnífica. O sigui, hi ha de més que es diferència d'altres llocs que coneixem i que tenim alguna empresa i de més i veiem que, per exemple, la gestió municipal francament és satisfactòria, tant a Esplugues com a Sant Jus. Doncs, si et sembla, passem a parlar del llibre perquè m'agradaria saber quina ha estat la motivació principal per anar a escriure el llibre La filosofia d'una marca, que em sembla un títol meravellós, però perquè també ens esclareix una mica del que podem trobar dins de les pàgines d'aquest llibre. Sí, mira, Daniel, és el setè llibre que es fa sobre mi. Jo n'hi he fet dos. Disseny d'imatge integral, que va ser el primer, que era molt focalitzat en el món de la llibre d'imatge, i un altre que vaig fer a nivell resum de la meva vida. Els altres els han fet, per exemple, la Generalitat, en fi, altres institucions o administracions. concretament, jo soc col·laborador d'uns programes de televisió que, bueno, edita editorial basa, valgui la redundància, que està dirigida per Santi Sobraqués, que és el fill del doctor Jaume Sobraqués, que és catedràtic i que va ser vicepresident del Futbol Club Barcelona. Arreu d'això, d'aquesta col·laboració, ell deia que participava, m'escoltava, evidentment, i em deia, escolta, hauríem de fer un llibre sobre tu. Jo li deia, bueno, si hi ha, francament, jo hi he escrit molt i me n'ha escrit molt, queda ja poc que dir, afortunadament, jo no tinc cap tipus de vida interessant, tipus sàlvament, amb escàndols i coses estranyes. La meva vida ha sigut molt normal, la meva vida ha sigut una vida de treball, de constància, de voluntat, de passió pel que faig, d'una gran satisfacció pels resultats, en tots sentits, i més els de l'autorrealització personal i la valoració i la satisfacció a la persona, que una altra cosa, el qual em motiva, actualment, a seguir treballant amb la mateixa il·lusió, amb la mateixa passió i amb la mateixa ànsia de superació i aprenentatge diari, no? Aquesta és la filosofia de la marca Josep Pons, per això vaig dir, bueno, ja que m'ho ofereixes i m'ho poses tan bé, faré un llibre. I faré un llibre que serà diferent, serà una miqueta el psicoanàlisis de la meva vida, no? Per això parlo de la meva infància, parlo de la meva família, que va ser una família fantàstica, els meus pares, avis, la meva germana, vull dir, va ser una família modèlica, treballadora a carta cabal, i a més, cuidado, una anècdota, Daniel, el meu pare i la meva mare, perdó, es van conèixer sobre els anys 20 aquí a Sant Just. El meu pare era verbé, la meva mare era peixatera, despatxava la plaça i aquí es van conèixer. I, bueno, van tindre un matrimoni fantàstic fins que ens van deixar. Per això deia que jo hi he estat sempre vinculat des de nen aquí a Sant Just. Es feien unes excursions espectaculars organitzades pel senyor Cerdà de la plaça i jo tenia potser 4, 5, 6, 7 anys i em feia una il·lusió. Aleshores, anàvem a Sitges, anàvem a la vora i ens semblava que anàvem a una altra banda de món, no? Aquella il·lusió infantil que jo la porto impregnada totalment. També de la meva mare, d'estar amb ella, treballava el que no està escrit i després tenia que anar a repartir el peix que no havia vengut, casa per casa, i jo també hi anava. I això que dic, doncs molta gent d'aquí a Sant Just segur que ho recordaran, sobretot les persones grans. L'objectiu del llibre era aquest, transmetre la meva vida, la meva infància, que bàsicament parteix d'aquí. Els meus pares em van ensenyar a treballar molt i els hi tinc a agrair. Jo crec que també uns valors d'honestetat, que penso que actualment en molts casos estan en crisi i són el fonament d'una societat i aquest és el millor ensenyament que podia tindrà. Vaig anar a l'escola fins als 13 anys, aleshores treballava amb molts joves. Vaig anar en una barberia dels pisos del Gasulla d'aquí a Sant Just, va ser la primera barberia que vaig anar, perquè el meu pare va pensar que fora de casa sempre va més bé. Si no hi ha la confiança pare-fill és més difícil, no? Aleshores després vaig anar a Ciutat Satellite i després a la Torrassa, concretament. Van ser experiències i a partir d'aquí, bueno, doncs, en fi, ja vaig anar a la barberia del meu pare i em semblava que als matins no hi havia prou feina, els dies laborables, els dissabtes i dominges treballàvem, sí. I vaig dir, escolta, jo voldria anar a vendre peix. Fixa't, Daniel, el que representava estar en una barberia arregladet sense passar fred i, bueno, la majoria dels dies al matí no treballàvem massa. A marxar a la peixateria. A passar a la peixateria, que era llevar-se molt d'hora, carregar, descarregar, posar el peix bé, fregar els puestos, després anar a repartir, en fi, i treballar molt més intensa i passar molt de fred. Però avui en dia, Daniel, t'asseguro que ho agraeixo, va ser una decisió molt afortunada, que Déu em va fer veure i em va fer triar, perquè al costat de la meva mare vaig aprendre moltíssim. Vaig aprendre a empatitzar, a donar valor afegit, a servir, a tindre una visió comercial, però honesta, ella mai enganyava ningú, em va dir el primer dia el valor més important que tens és la teva credibilitat. I en un poble com Sant Jus, que llavors era un poble amb molt poca població, ella tenia sempre la parada superplena. Ens escoltarà gent i tothom ho certificarà. En canvi, altres parades, sense faltar el respecte a ningú ni molt menys, bé, doncs no tenia aquesta afluència. I la base fonamental era aquesta, l'honestetat, l'entrega total del dia a dia i anar generant clientela. Això ho vaig aprendre amb ella i des de l'ego ho he dit amb altres presentacions de llibre i amb conferències que he donat a universitats i tal, que per mi això va ser el que més em va aportar. Aquesta, diguéssim, capacitat d'empatitzar amb la gent de tot cort, cuidar-ho, no fingir, no fent la pilota, que això es veu molt ràpid i això no té cap tipus de valor. A partir d'aquí, bé, doncs amb aquesta filosofia de compaginant el peix amb la barberia, a les nits aprenia pel·lucaria de senyores, vaig anar ampliant el concepte fins que vam muntar amb la Rosa, la meva dona, que ha sigut un factor decisiu a la meva vida, m'ha aportat el 50% del que he aconseguit i fet, el 50% de la marca sense dubte és mèrit seu, perquè ha sigut una dona excepcional, insuperable, que m'ha aportat absolutament tot el que un home pot demanar. I fixa't, Daniel, que en un moment determinat, quan començàvem tots dos, perquè sempre anàvem el 50% en tot, jo li deia, escolta, per què no fem una marca composada, compartida? Per exemple, jo-ro, o ro-jo, vull dir, es deia Rosa, no? Que tingués una mica dels dos, no? Sí, que ella també hi fos. I em va dir, de cap de les maneres, ets tu el professional i el nom té que ser el teu. Va tindre una visió extraordinària, perquè després jo he fet ràdio, televisió, i col·laborar molts anys en televisió espanyola, i encara segueixo amb TV3, el RAC, en fi, les principals emissores, i esclar, anar allà a parlar de futbol, a parlar de perfils de societat, a fer anàlisis d'imatge, etcètera, etcètera, jo estava promocionant la meva marca. Esclar, això ha sigut, evidentment, molt important per la meva trajectòria. I fins i tot, com a assessor d'imatge, vaig veure que feia falta crear aquest concepte més integral, perquè jo no vaig inventar ni la peluqueria, ni l'estètica, ni el maquillatge, ni la nutrició, ni la preparació física, ni la cirurgia estètica, ni el màrqueting, ni la comunicació, ni el protocol, que són les assignatures que impartim en grau superior a la nostra escola de l'església d'imatge. Però sí reunir tots els elements en funció de poder analitzar qualsevol persona, ja sigui un polític, ja sigui un actor, una actriu, ja sigui una selecció de personal, tenint en compte tots aquests factors i formant les persones amb els aspectes que, diguéssim, requerien una millora determinada. Repeteixo, tant en una campanya electoral, jo concretament he participat en campanyes primer a Convergència, concretament, i després també al Partit Socialista Obrer Espanyol quan hi havia la Carme Chacón. Aleshores, són dues de les diverses experiències, altres que em van proposar que al final no vaig fer, concretament, i, bueno, és un apartat que m'ha agradat molt, no?, o sigui, la campanya, perquè no solament és l'estètica, sinó formar part del grup, opinar, contrastar, que és algú que m'ha agradat molt, no? I a partir d'aquí, bueno, els mitjans de comunicació m'han anat convidant constantment, però una rere a l'altra, i, bueno, actualment jo dirigeixo un programa, concretament per tot Espanya, i també tinc el programa de televisió des de fa 50 anys, Daniel, sóc un continuista, a ETV, Terra Mar i Televisió, que, com saps, en fi, són els germans d'Esplugues que he vist que alguna vegada ho he col·laborat, oi? I tant, i tant. Grans amants de la televisió, també, tot i que si ets de triar em quedo amb la ràdio, però també és molt maco fer tele i fer-ho aquí al costat de casa. Deixem que et pregunti, perquè hi ha una cosa que sí que has anat dient al llarg de l'entrevista, però m'agradaria aprofundir i matisar, que és el fet de, què consideres que fa que una marca tingui ànima o personalitat pròpia? T'ho definiré molt ràpid. L'autenticitat. Que darrere de la marca hi hagi autenticitat, hi hagi credibilitat, hi hagi honestetat, hi hagi serietat. Fixa't que sembla molt banal i molt simple, però és fonamental. Darrere d'una marca, avui en dia, ho sabem, ho veiem i ho patim, Daniel, que moltes marques gasten molt en màrqueting, però després tot són problemes, complicacions i no estan a l'alçada de les campanyes que fan. Podria dir, per exemple, el món financer, el món de la banca. O sigui que t'ho venen molt bé, però després els problemes tècnics, tecnològics que tens, sobretot les persones grans, però cuidado, jo tinc un equip molt bo de gent jove, gent jove que té 40, 50 anys i, bueno, t'hi dirien que està, que ha de dominar-ho perfectament, però cada dia tenen problemes. O sigui, el qual vol dir que, cuidado, que hi ha molt per fer encara, no? Hi ha molt per fer. Jo crec, sincerament, Daniel, que la serietat, el que et deia abans, el que em va dir la meva mare, el més important, que tens, és la credibilitat. I així és, perquè si tens credibilitat, a mi m'ho he obert moltes portes i no he necessitat ni avals, ni necessitat de res. Vull dir, per què? Perquè el que jo dic ho compleixo. L'autenticitat, per mi, és el valor més important que té una marca. I, lògicament, un esperit de superació i de millora constant i molta, molta humilitat per saber digerir els èxits. Jo, per exemple, tinc tots els premis nacionals i internacionals més importants que hi ha hagut. París, Caballet de la Rorda, és un premi mundial, Campeonat d'Europa. Tot això està molt bé i satisfà molt i queda molt maco el diploma i tot el que vulguis. Però no és el més important. El més important és el dia a dia satisfer i no defraudar les persones que confien en tu professionalment i personalment. Per mi, això és el més important i el que més suma i el que m'ha portat a diverses universitats, a set universitats, concretament, on col·laboro constantment és a Econòmiques Empresarials de Barcelona a través del doctor Jaume Gil-Lluja, que és el president de la Real Acadèmia, que també m'ha donat l'honor de presentar, de ser chairman d'algun congrés internacional que s'ha fet aquí a Barcelona i el seu fill, també, el Jaume Gil-Lafrente, que és el doctor també en Economia i amb la seva filla, també doctora, l'Anna Maria Gil. O sigui, constantment, també a la Universitat La Florida de València, la Miguel Hernández de Elche, soc professor a la d'Alcalá de Nares de Madrid, i això, això em satisfà molt i ho dic, que ningú es pensi que ho dic per pedanteria, ho dic amb el sentit que, bueno, jo vaig sortir de l'escola als 13 anys amb aquell certificat d'estudis que es tenia que tindre i a partir d'aquí he treballat molt i a la vegada que he treballat i llegit molt i he estudiat molt i he tingut una gran il·lusió per superar-me. Encara la segueixo tenint, eh, Daniel? Jo segueixo estudiant cada dia i tinc la sort d'aquests programes que faig i que també vaig a convidar de participar en col·loquis, en debats, dels quals aprenc molt perquè ens venen jutges, ens venen notaris, ens venen advocats i advocades i, a més, els programes, si em permets, es titulen Fòrum Cultural, el qual vol dir que podem parlar absolutament de tota l'actualitat. Clar. No, comentaves un tema dels estudis i crec que també és interessant fer èmfasis en el sentit que probablement durant els últims anys aquest país està vivint un tema de titulitis bastant greu, no? Sí. Que això està traient una mica de valor a aquella gent que fa un ofici, que té un ofici que l'ha après des del més baix, que ha estat allà picant pedra, picant pedra i quan arriba a ascendre, quan vol ascendir a nivell de feines es troba dificultats perquè no té aquella titulació. Què en penses d'això? Això, em penso que, com has dit molt bé, és una titulitis absurda que no ve el cas i més com veiem que va a Ensenyament ara que s'aprova en fi, per norma a molts alumnes que no superen els estudis, no? O sigui, això francament és un error descomunal, absolutament descomunal, o sigui, ara aquests dies llegíem alumnes que s'uspenen i resulta que ve un superior per a l'ordre de no pot ser això, han de provar com sigui, endavant. Això és pa per avui i fan per demà, estic totalment d'acord, Daniel, però penso una cosa, que després de la guerra civil que va acabar el 39 i després de la guerra mundial que Espanya va quedar aïllada fins al 45, Espanya estava reçada, era misèria pura. La gent, tenien estudis quatre gats, em perdó, eh que m'entens? Però feina s'havien llegit, no? Efectivament, sí. I es va crear una classe mitja. Qui la va fer? Aquests quatre gats que tenien estudis? No, la va fer el poble. La gent que va vindre a tot Espanya, aquí a Catalunya, per exemple, que venien com venien, eh, pobra gent. Bueno, la meva avia també va vindre de Granada amb el seu moment, no? El 1895. O sigui, aquests són els que van crear la classe mitja i lògicament els nostres pares i avis des d'aquí que els van incorporar i integrar sense cap tipus de dificultat i això va possibilitar una transició democràtica i pacífica. L'únic cas que hi ha hagut a Europa de passar d'una dictadura en pau a una democràcia. Oi? Vull dir, això ve donat precisament de gent que no tenia estudis, que a part de treballar tenia un esperit de superació i de millora que li permetia primer la universitat del carrer de la vida que és molt important, és fonamental i complementar-la amb estudis, amb lectures, i aprenent dels millors, Daniel, ni més ni menys, anar aprenent dels millors. Jo, per exemple, he tingut la gran fortuna de tractar en públic i tractar en tot tipus de gent i, bueno, això és un aprenentatge constant, si vols escoltar, que és molt important, i aprendre. Totalment. Doncs, Josep, hem d'anar tancant l'espai d'entrevista, però deixa'm fer una última pregunta perquè parlàvem del passat, vull parlar del present. com creus que ha canviat la relació entre les marques, ja que estem parlant d'aquest nou llibre que presentes en breus aquí a Sant Just, aquesta filosofia d'una marca, doncs com creus que han canviat la relació entre les marques i el públic en l'aire digital, en la xarxes socials? Sí, bueno, ha canviat, evidentment, el factor digital, ho potenciar tot, ho possibilita tot, però sempre, sempre depèn, Daniel, de com s'utilitza i qui l'utilitza, evidentment, amb quins objectius l'utilitza, eh, que m'entens? Vull dir, aquí el que determina la gran diferència és qui utilitza la intel·ligència artificial, qui utilitza tot aquest concepte digital que ens transforma la vida, jo crec que ben utilitzat, és una aportació fantàstica, però si no és així, permet més engany. I avui en dia, jo crec que patim, patim, molt, que molts mitjans estan molt controlats i es nota molt que hi ha algú per sobre que a través de subvencions, a través de publicitat, etcètera, etcètera, condueixen els mitjans i generen un discurs que s'aparta de l'actualitat. però això no és un problema tecnològic. T'ho dono com a exemple, oi?, de que la tecnologia, com la no tecnologia, pot fer bé o pot crear un rebany d'opinió que més que informació, com diu i deia el meu amic, Alfonsa Rus, que va treballar amb mi i amb ells molts anys, los servicios desinformativos, eh, que m'entens? eh, vull dir, no los informativos, sinó los desinformativos. Jo crec que t'he contestat amb això, no? Vull dir, Daniel, o sigui, depèn de qui utilitza la tecnologia, doncs, i la marca, doncs, és el mateix, la tecnologia permet potenciar enormement la marca i crear un discurs de ficció absolut, d'acord, però després, què hi ha darrere? Hi ha honestetat? Hi ha contingut? Hi ha serietat? O hi ha fum? Eh, que m'entens? Doncs, ens quedem amb això, ens quedem amb aquesta honestetat, amb aquesta frase de la teva mare que ens explicaves, no?, allà al mercat, a la plaça, que ella, doncs, buscava això, buscava connectar amb les seves clientes i buscava ser honesta no només per ella, sinó també per totes la gent que tenia al voltant. Així és. Gràcies, Josep Pons, per estar aquí a Ràdio d'Esvern, ha estat un plaer parlar amb tu i ens agradaria emplaçar a l'audiència aquesta presentació del llibre La filosofia d'una marca que es farà el dimarts 30 de setembre a les 7 a la sala Isidore Cònsul de Can Ginestà. Una abraçada i que vagi molt bé. Gràcies, Daniel. A vosaltres, un honor.