#553 - La filla d'elles: diaris, amistat i identitat

I seguim els matins de Ràdio d'Esvern. Seguim a la Ramblar. És moment de l'entrevista del dia i avui hem convidat l'equip de La filla d'elles. Un curtmetratge documentat que es va presentar fa uns dies al Festival de Sitges de Cinema, de Terror Fantàstic, però que en aquest cas també acollia aquesta cita ineludible de la Sant Justenca i Ona Quesada, entre d'altres, perquè avui aquí tenim tres persones de l'equip Tenim la Melena, la Iona i la Noa. Molt bones, com esteu? Hola, bon dia. Benvingudes al programa. Moltes gràcies. També volem saludar l'Ale i la Nora, que no han pogut venir, però també formen part de l'equip d'aquest curtmetratge. I ens agradaria que ens expliquessin una mica la peça. Ja vau venir al magazín de tardes de ràdio d'Esvern al refugi la temporada passada, però han passat moltes coses i ens agradaria que ens ho expliquessin una mica. Iona, per exemple, La filla d'Elles, què és i com arriba al Festival de Sitges? Doncs La filla d'Elles, com vam venir ja fa uns quants mesos que veníem d'estrenar a ITFA, el Festival Internacional de Documentals d'Àmsterdam, un curtmetratge que vam fer en el marc del màster de Documental Creatiu de la UAB, que va ser en el curs, vam acabar el 2024, I res, durant aquest any, aquest curtmetratge que tracta sobre uns diaris d'adolescent, que fa una mica de pont entre parlar d'aquesta adolescència des del present, en el moment es viu, que és en el moment de l'adolescència i no com moltes vegades està vista l'adolescència, que és des de la mirada adulta, des de la mirada del món cap a l'adolescència, sinó aquest cas era narrat en primera persona. I res, com us podeu imaginar, en un diari adolescent hi ha moltes crisis, molta ira, hi ha aquesta cosa de lloc, de trobar-se, i en aquest cas també parla de sistemes familiars diferents, o potser no tan representats o que estan més ocultats per al sistema i coses així. No parla de nous models familiars, però sí de coses que potser no estan tan vistes per pantalla. i fa unes setmanes vam anar al festival de Sitges, al marc de la nova autoria, i ens va fer molta il·lusió poder anar allà, i sempre a casa és molt bonic poder presentar la pel·lícula. Un festival preciós, que aquí al programa ens estimem molt, i que en aquest cas també tenia Segell Sant Justenc. Comenta'ns una mica, Melena, com ha estat aquests mesos d'anar de festival en festival, com heu viscut, i quina ha sigut l'experiència de l'equip? Llevamos ya como un año distribuyendo. Empezamos en IDFA el noviembre pasado y hemos ido pasando por distintos lados y estamos súper contentas de ir mostrando el corte en distintos sitios. Ahora venimos también este fin de semana, hemos estado en el Octubre Corto, en Arnedo, en mi pueblo, en La Rioja, y estamos muy contentas. Y eso, como ha dicho Yona, pues cada vez ir presentando y sobre todo en sitios que son nuestros, como más cercanos, acercarnos a nuestro público es una cosa que nos hace mucha ilusión. Y ahora también el mes que viene, a principios de noviembre, nos vamos a ir a Alemania, también a un festival pequeñito como de cortos, como de adolescentes también y tal. Y eso, hemos ido pasando por distintos sitios y pues estamos muy contentas. I avui mateix, aquesta mateixa tarda, passeu pel Filmets, que és el Festival de Badalona, que també és un festival bastant reconegut. Noah, com has viscut l'experiència? Quina ha sigut la teva tasca dins del projecte? Perquè amb la Jona i la Malena sí que vam tenir oportunitat de parlar la vegada anterior, però amb tu doncs no i ens agradaria també saber la teva opinió. Claro, pues bueno, o sea, como repasando igual el discurso que siempre llevamos a todos los espacios donde hablamos de la peli entre nosotres, decidimos como ponernos en dirección todes y repartirnos a partes iguales a la hora de créditos, porque pensábamos que era como lo más idóneo viendo nuestro trabajo a raíz de... del proceso de la película. Sí que es verdad que yo vengo del mundo social, yo estudié trabajo social y luego me metí en documental porque era algo que me apetecía bastante como sincronizar con esta otra parte, mi primera parte. Y no sé, o sea, mi experiencia en el proceso con ellos ha sido, pues, o sea, yo siento que lo que mejor me llevo de este año de curso y de máster y de educación es haber conocido a personas bellísimas que, bueno, como decíamos también en la otra entrevista, que éramos unas frikis del archivo. Y... Y sí, yo hubo una parte que me ocupé más del tema de sonido, porque era algo en lo que me quería especializar más. También entré en la banda sonora, pero bueno, siento que incluso habiendo entrado yo más en esa parte, como que todes hemos tenido que ver, porque yo igual... Esa construcción de sonidos o esos registros, ese glosario, esa musicalidad, igual la hacíamos, o sea, como que hablábamos de ese proceso y era algo que se hacía en el momento a raíz de, pues no sé, como a través de fotos que veíamos en el momento o a través de tardes que pasábamos, o sea, como muchas horas juntes... Entonces era algo que yo siento que, bueno, o sea, como que una quizás ha puesto el mecanismo, pero todos hemos ido sumando al conocimiento y al trabajo de cada parte. Podríem dir que ha sigut un treball molt conjunt, no?, i molt plural, en el sentit que us heu anat escoltant i ho heu anat construint, no? Sí, i crec que també és la gràcia de la pel·lícula, vull dir, crec que és una cosa que es veu molt palpable quan veus la pel·li, perquè al final el curtmetratge també és una oda a l'amistat, no?, que al final és el pilar més important, sobretot a l'adolescència, no?, i crec que fa justícia a l'hora d'abordar aquest curtmetratge, tractar-lo de la mateixa manera, no?, que és des de les amigues, des de la col·lectivitat, i penso que quan hi ha aquesta coherència és quan potser també connectes més amb aquesta pel·li, i jo crec que també és el que ha passat en aquest curtmetratge. Descrivia la peça com un curt, com un documental, però m'agradaria que si m'heu de corregir, em corregiu. No sé com la definiu vosaltres, si la definiu així. Sí, sí, és un curtmetratge documental. Sí, sí, sí. I per vosaltres, què és el més important de la peça cinematogràfica? Perquè, clar, toca uns temes molt importants. L'adolescència, per exemple, és un moment, per no dir el més complicat, un dels més complicats de l'ésser humà, no? Heu sabut transmetre o creieu que l'espectador ha sabut rebre... una mica aquest missatge que vosaltres heu volgut enviar, sigui de cruesa, sigui de dolçor, sigui el que sigui? És a dir, aquest missatge que passa per aquest dietari d'aquesta noia que s'està descobrint, creieu que ha arribat al públic? O sea, yo creo que partiendo de una historia como muy concreta, que es la de Iona, Allà donde vamos en todos los sitios nos dicen que todo el mundo se siente identificado por una cosa o por otra, ya sea esto que decía Jona de que la amistad tiene un peso muy importante o también habla de cuando le viene la primera regla, las primeras borracheras... Y allá donde vamos es como que nos dicen, pues yo no tengo, yo qué sé, esta historia familiar, pero me ha llegado, o yo qué sé, sin ser una chica o en plan a todo el mundo como que le llega el corto de formas distintas y yo creo que esto es lo chulo, que todo el público como que se logre identificar con unas cosas o con otras. Estem parlant avui del projecte La filla d'elles a l'espai de l'entrevista del dia d'aquí de la Rambla, el magassin de matins de ràdio d'Esvern. Ens acompanyen la Melena, la Jona i la Noa i avui volíem parlar d'aquest documental en format curt. que es va poder veure al Festival de Sitges fa unes setmanes i que també s'ha pogut veure a altres festivals de cinema com a Litfa, a Filmets aquesta mateixa tarda o aquest cap de setmana a La Rioja. També heu passat pel Festival de Cerdanya Filmfest, pel DocsBCN i ara marxeu a Alemanya. Us esperau tot això, tot aquest viatge? Jo crec que no. Per res. I crec que també és una part molt bonica, no?, de veure com la gent ho rep, de veure els comentaris, no?, tant que al final el més important és quan algú diu, buah, em sento superidentificada i no tinc res a veure amb tu. i hi ha una part molt gratificada. Crec que és una cosa que cap de nosaltres ens plantejàvem a l'hora de fer, perquè al final va ser un procés, va ser anar descobrint, anar veient què volíem exactament explicar i també, o sigui, pensat, però al final hi ha una cosa de trobar un material i anar decidint... no era d'una prèvia idea al final el que va passar és que el material ens va anar portant el que va acabar sent el cur llavors veure que té un sentit més que té un sentit sinó que pot arribar jo crec que això és com el més gratificant més enllà de l'amistat que hem creat entre nosaltres que al final és el que jo m'enduc d'aquesta experiència però sobretot que pugui connectar amb la gent I quan parlem de connectar, crec que també és important saber a qui anava dirigit, si ha arribat aquest target, aquest grup social al que anava dirigit, o senzillament el que ha passat, que jo crec que per aquí anirà la resposta, que és un document que ha pogut arribar a moltes generacions. Perquè al final, pel que m'esteu explicant, jo encara no he tingut l'oportunitat de veure-la i em moro de ganes, però penso que pel que expliqueu és una mica que a l'adolescent es pot sentir identificat i al pare-mare també, no? Com ho veieu vosaltres? Sí, o sea, yo siento que con el recorrido que hemos ido teniendo nosotros incluso haciendo la peli y ya después... Siento que, bueno, como que esto que decimos, que igual hay muchas formas de conectar con la película. Desde luego nuestra... O sea, como nuestra primera mano fue como el recordarnos a nosotros mismos, que igual fuimos adolescentes, que eso yo creo que fue muy importante para nosotros. Y luego, pues eso, ¿no? Papeles como el de una madre... o un padre, o sea, como, bueno, o sea, como que siento que hay ahí líneas familiares que se pueden tocar muy fácilmente, y que sí, o sea, luego lo hemos estado también viendo los festivales, igual, o sea, como a raíz de distribuir, pues hay muchas secciones jóvenes, o sea, eso igual como que lo hemos ido descubriendo, mucha gente joven interesada en hacer cine y en verlo, eh... Igual sí, o sea, siento que bueno, que en estas secciones de Peña Más Joven, pues igual también nos encontrábamos con gente de, o sea, como que siento que también eso, o sea, como que ha podido ser un proyecto intergeneracional en el que se han ido mezclando miradas y experiencias y yo creo que eso es lo más chulo porque igual nosotros también lo hemos ido compartiendo así y hemos hablado con gente de todo tipo y de todo, o sea, como de todos los palos. Creieu que està fent un canvi en el món del cinema a l'hora d'anar històries? A l'hora d'anar històries, potser sí, però a l'hora de quin tipus de pel·lícules es financien, quin tipus de pel·lícules arriben a tenir premis... Això continua, jo crec, bastant estàtic i continua sent el mateix, que al final la ficció és el que mou la indústria, perquè anem a veure que el documental sempre ha sigut un apèndix del cinema, per desgràcia, perquè al final... Bé, clar, per nosaltres, que som unes friquis de l'arxiu i que... Som documentalistes, hi ha una part que és el que ens mou, però sí que a nivell d'indústria no és la part que s'intenta publicar més. Per tant, per molt que hi hagi els festivals, al final a Sitges, per exemple, eren 9 curtmetratges però només un de ficció. Eren la representació de ficció, no? Llavors, al final, continues veient quin pes té la ficció, quin pes té l'animació i quin pes té el documental. Al final, sí que ens ho trobem. Nosaltres no estem aquí tampoc per... Crec que la nostra idea tampoc era arribar a aquest món de la indústria, però sí que quan tens l'oportunitat d'entrar-hi i ho vas veient, et confirma, no? Més enllà de la teva idea o del que has pogut escoltar, sinó que veus en primera pell la concepció del documental. Perquè al final del que es queixa el sector sempre és de les inversions, que no hi ha una inversió, que no hi ha un arriscar per aquest tipus de projectes. Ho veiem quan anem a les cartelleres del cinema, que la gran majoria són blockbusters, pel·lícules comercials, i després hi ha aquell tant percent minúscul... que et pots trobar, per exemple, un estrany riu, et pots trobar un romeria, et pots trobar documents d'aquest tipus, documents visuals que realment sí que aposten per un cinema més independent, però és complicat trobar-ho i això no sé ben bé, i aquí us llenço la pregunta, però és complicat, no sé ben bé com es canvia això. Clar, però, per exemple, les dues pel·lícules que has dit parteixen d'una estètica documental, però són ficció. Vull dir que també és apropiar-te del que t'interessa, el documental. Que està molt bé, o sigui, que no... Que tenen una estètica documental, però que no sona. Exacte, però continua sent una ficció, no? Llavors, aquí és com, vale, està superbé, jo m'encanta el cine, m'encanta el cinema de ficció, però també, potser, jo preferixo que m'ho expliqui a algú en primera persona. No sé, ¿eh? Sí, o sea, creo que lo que dice Jona también son charlas que hemos tenido nosotros a la hora de explicar cómo, bueno, encuentros en los que estamos, en los que nos encontramos historias de ficción que podrían ser perfectamente documental, que hablan de movidas que nos tocan muchísimo, de vidas que, bueno, o sea, como que muy cercanas a nosotros o propias igual... Y que claro, o sea, con nuestra mirada documental es como, bueno, pues esto estaría muy fácil, ¿no? Porque ya está pasando. Sí que siento que nosotros quizás con esta tendencia hacia lo documental, bueno, pues la mirada hacia la ficción, o al menos para mí, como puede ser algo más... desde un lugar pues de entretenimiento, diversión o un lugar, o sea, como seguro y gracioso y divertido, pero bueno, que quizás no... O sea, para explicar como ciertas partes de una misma, pues lo que dice Yona, ¿no? Como igual... es guay arriesgarse y es guay estar en espacios de biografías que sean de gente que tú conoces o propias y no sé, o sea, como que siento que eso es como una parte que nos ha gustado mucho también hacer a nosotres y hablar desde ahí porque, o sea, igual el cine de autobiografía Bueno, es algo que se lleva haciendo mucho tiempo y que es algo que nos gusta mucho. Entonces, no sé. O sea, a mí me parece guay que haya espacios. Yo también siento que, hablando como de esto que nombrabas antes, Siento que también hemos conocido mucho tipo de cine autobiográfico, mucha gente que lo hace y desde lugares, pues eso, bueno, o sea, quizás como los espacios a los que nos estábamos refiriendo antes, más relacionados con la industria o más grandes, como que los miras y es fácil ver cómo lo hacen o cómo se producen. Quizás nos ha hecho también descubrir esos espacios más menores o de menos perfil, por así decirlo, o menos visibles, pero que igual son increíbles. O sea, yo también como que siento que es importante reivindicar esta parte de... Bueno, el panorama es este, pero oye, en estos espacios en los que nos estamos encontrando, ostras, es muy chulo encontrarse y desde luego que es algo que nos genera incluso más ganas, o sea, como que siento que incluso a veces en estos contextos es divertido quedarse ahí y como... una apetencia colectiva de decir, ostras, pues nos está gustando también estar en este tipo de espacios más reducidos, que igual es lo que decimos, como nos sentimos súper agradecides del recorrido que estamos teniendo, pero sin infravalorar estos espacios, porque son espacios en los que verdaderamente siento que estamos a gusto y que también queremos transitar. Doncs la filla d'ella és aquest projecte que va néixer d'un final de grau i que s'ha convertit en tot això i que ha viatjat a tantes ciutats i que a tantes ciutats encara ha de viatjar. Malena, Iona, Noa, un plaer tenir-vos aquí al programa. Esperem poder veure aquí a propet de casa algun dia el curtmetratge, que ens faria molta il·lusió. I res, una abraçada molt gran i llarga vida al cinema documental. Moltíssimes gràcies a vosaltres.