#557 - Fumando Espero: cabaret i memòria a l’Ateneu

I seguim al magazín de matins de Ràdio Desver, seguim a la Rambler. És moment de parlar del cabaret i la memòria històrica que arriben a l'Ateneu amb Fumando Espero. Avui, a l'entrevista del dia, parlarem de la companyia Lava Canal, que presentarà avui mateix, 24 d'octubre, una obra ambientada en la Barcelona dels anys 20, entre la censura, la dictadura i l'esperança de temps millors. La Taneu de Sant Just acollirà avui divendres 24 d'octubre a les 7 de la tarda l'obra Fumando Espero, una proposta teatral de la companyia La Bacanal que ha combinat teatre i cabaret per retratar la Barcelona dels anys 20. I és per aquest motiu que tenim al telèfon el seu director, l'Elias Ashtari. Elias, bon dia. Bon dia, què tal? Com esteu? Com estàs? Benvingut al programa. Gràcies. Doncs fa una estoneta que estem per aquí ja, a l'Ateneu, preparant tot per aquest vespre i amb moltes ganes. I què tal? Explica'ns una mica d'on neix aquesta història, la història de Fumando Espero. Doncs Fumando Espero ja té com molta vida, fa 3-4 anys que va començar, de fet va començar justament aquí al mateix lloc on estem avui, a l'Ateneu, Va començar sent la tesina de final de curs de la Laura Pont i l'Edu Hidalgo, que la Laura és aquí de fins a tot a la vida, veus d'aquil costat, de Sant Feliu, i res, em van engrescar a l'hora de muntar un espectacle, això com per la tesina, que a Néstor volien com treballar el copler, jo del copler no en sabia gaire, vaig començar allà amb ells un procés de documentar-nos, de fer com una revisió d'arxiu a tope, i com jo no el coneixia gaire, ens ho vam portar com a un terreny que ens interpel·lava els tres, i que a més a més, malauradament, està cada vegada més latent i viu avui dia i aleshores, que és la censura, és el paper de la dona, és el gènere... I al final acaba sent un potipoti de molts temes actuals, però sí que mirats amb el prisma de fa cent anys. I llavors els anys 20 i el cabaret i Barcelona i el pistoletarisme i tot plegat són, diguéssim, com el context, però ja veureu que són temes que precisament avui dia estan molt vius, malauradament. Pel que fa a l'espectacle, es situa al Cabret La Criolla, un dels locals més emblemàtics del barri xinès. Explica'ns una mica d'on ve l'interès per centrar la vostra dramatúrgia aquí en aquest Cabret i també l'exploració, el treball que heu hagut de fer d'investigació per tal de recabar tota aquesta informació, no? Sí, doncs, a veure, com ells em van comentar això, que volien, que havien una miqueta com provat el copler, doncs vam començar a informar-nos, a documentar-nos, i llavors, no sé, ja no recordo ni com, vam arribar com a La Criolla, que, com tu bé has dit, és un dels dos més emblemàtics de l'època, dels anys 20, I ens va encantar, o sigui, a tots tres, tant les fotografies així com mig trencades i cremades que vam trobar per les xarxes o per llibres i llibreries i de més, tant, diguéssim, tot el que vam poder conèixer, que alhora tampoc és molt, ens va donar com una miqueta com de via lliure a l'hora de poder centrar aquesta història dins de la criolla, però alhora, com tampoc hi ha com... diguéssim uns fets i una història com super, super passemblant o alhora com superconcessada, ens ha donat una miqueta de marge a l'hora de poder ficcionar-ho, que això també a mi com a dramaturga em calia per poder tenir la llibertat de no ser 100% fidel, però sí 90% fidel i la resta una miqueta com d'imaginació. A més a més, investigant i descobrint La Criolla, vam descobrir dos personatges, que són la vella Dorita, que ja la coneixem una mica, però la vam conèixer com a en profunditat, i Flor de Otoño, que és un personatge que suposadament va existir, però només hi ha fotografies i no hi ha molta informació, més enllà d'una pel·lícula que tampoc acaba de ser molt contestada i de més. Llavors, amb La Criolla, amb la vella Dorita i amb Flor de Otoño vam fer com un potipoti i ens hem inventat una ficció entre aquestes dues persones que no sabem. si van arribar a conèixer-se o no, però a nosaltres ens ha vingut de gust fer-les coetànies i fer-les com conviure durant un espai temps, durant una horeta, i això és el que veureu avui aquí Sinsur. A través de música, humor i dramatització, la peça mostra com l'Avinguda al Paral·lel es devenia un espai de llibertat i evasió davant la censura i el conflicte polític. Quan heu hagut de enfocar i posar en un context aquesta obra, us ha resultat incòmode, us ha resultat complex el fet d'haver-la centrar en aquest context polític que vivia el nostre país... I la pregunta que, diguéssim, d'alguna manera també ha d'anar unida és també aquesta reflexió que feies a l'inici, el fet de... Veus molta diferència entre el que s'està vivint ara i el que es vivia en sa? Bé, diguéssim que... Si no ens ha costat massa, perquè crec que això, com he dit a l'inici, malauradament, evidentment, s'ha de part les distàncies, estem vivint uns temps també convulsos que ens fan... No sé com ho viu vosaltres, però jo personalment cada vegada tinc més por, llavors una miqueta també el que mostra l'obra és com aquesta por ja s'ha instal·lat i sí que hi ha una diferència gran entre nosaltres i els personatges, i és que ells estan acostumats a viure amb por, nosaltres la por l'estem veient cada vegada més a prop, Però sí que realment no ens ha costat massa fer aquesta obra perquè al final el que estem intentant fer és com la criolla és un refugi per a aquestes dues persones, inclús per al pianista que també està a l'obra, l'Oscar Matxancoses, i aquest refugi al final a dia d'avui també són, ara parlo també de mi, però podria parlar de... dels companys, doncs les amigues amb les quals per molt que ens queixem o per molt que no entenguem res del que està passant acaben sent el meu refugi, acaben sent el meu salvavides i qui em fa creure que bé, si ha de passar el que hagi de passar almenys estarem junts i juntes per poder tirar endavant com puguem. Llavors evidentment sí que ha costat a l'hora de tractar fets històrics sense haver d'inventar-nos res, és a dir, que això sí que hem tingut com molta cura d'això de seguir com els fets i de no pifiar-la, però És el que et deia, que realment del que parla l'obra, potser també perquè en cap moment ha volgut ser una obra històrica, sinó que ha volgut ser una obra també, una companyia jove, volem tractar temes que ens entreprenen nosaltres directament. Per tant, el que tractem i del que parlem ens és bastant proper, diguéssim. Llavors, no ha costat, però sí que hem tingut molta cura, diguéssim. Avui estem parlant amb Elías Ashtari, que és director de Fumando Espero, aquesta obra que podreu veure avui a l'Ateneu Sant Justenc, a la sala del cinquantenari. Estem parlant de com s'ha enfocat aquesta obra i de què ens explica la seva història. Ara m'agradaria saber una mica més del procés creatiu, com va anar a nivell de direcció, com ho vas viure, a nivell dramatúrgic també... i quina ha estat l'experiència en aquests anys, no?, perquè l'heu voltat bastant i m'agradaria també una mica el feedback, no?, que us retorna al públic. Sí, sí. Doncs, clar, a mi em fa molta il·lusió el bolo d'avui, diguéssim, per això, perquè tornem a Sant Just, que és on va néixer tot. Estem parlant de fa quatre anys, el que us he dit abans, de la tesina d'ells dos. La tesina, diguéssim, que ho centrava tot en que havia de ser de mitja horeta, aproximadament, i aquesta mitja hora la vam crear una miqueta a través de tot el procés creatiu, d'història, de documentació. Llavors durant unes setmanes vaig dir, ok, ara deixeu-me a mi una miqueta com fer alguna proposta. La proposta em va trigar una miqueta a venir, potser perquè hi havia massa info i no sabia cap a on enfotar-la, però les setmanetes va ser una miqueta com de desintoxicació, de veure'ns cada setmana. Em va anar molt bé a l'hora de, ok, em tento jo a casa i faig una proposta. I aquesta primera proposta, doncs un dia ens vam reunir a casa la Laura, la vam llegir, ells les van engrescar ràpidament. És una primera proposta en la qual... Jo també vaig enrassar tot el que havíem trobat, he triat una triada de cançons, evidentment el que veureu avui dura una hora, una hora i poc, llavors era com una miqueta més curtet, durava la meitat, i per tant, res, un cop vam tenir la pesta escrita, la vaig escriure, vam començar assajos, Estic amb la meta, una miqueta, de tenir una data d'estrena, tenim una data, a més a més, els avaluen. És a dir, hi havia com una mena de pressió, potser més per ells que per mi, però alhora també per mi, perquè volia fer una cosa decent, diguéssim. I va anar molt bé, vam fer la presentació aquí a Sant Just, a la mateixa sala on ho fem avui, Avui ho fem a lo grande. En aquell moment ho vam fer tancats a l'escenari. Vam fer un parell de passis i va ser tot a sobre de l'escenari. I va collir-ho molt bé. A mi em va sorprendre molt Em feia una miqueta de por, potser, el fet de ser joves i fer una obra de fa 100 anys i saber que hi havia gent que vindria aquí a veure-ho, per exemple, aquí i sempre, que potser tenia pares, mares, familiars que havien viscut l'època. Em va sorprendre molt que l'acollida de la gent gran, per exemple, va ser espectacular, sempre ho ha estat. i hem tingut com comentaris i feedbacks molt, molt, molt bons. I d'altra banda, doncs, també, jo com a persona de 30 anys, que tinc com un grup de persones cuirs, no binàries, etcètera, també al voltant, també tenia com la por de... Hauré tractat bé els temes que es parlen també, per exemple, a nivell de gènere, a nivell de dona. I sí, jo crec que tant joves com adults han gaudit molt d'aquesta obra. Després, De fer aquesta estrena de mitja horeta vam parlar amb teatres i sales. Vam acabar fent l'any passat una temporadeta al Dau al Sec de Barcelona. i vam exaurir tots els dies, el dia que començàvem funcions vam exaurir totes les funcions, és a dir, que a nivell de públic va ser superguai, les crítiques també van anar molt bé, i sí, no sé, tothom que ens ha parlat està com molt content, jo també estic molt content i satisfet, és una obra amb la qual jo l'he gaudit molt perquè moltes vegades també com parla de temes que a mi m'interpel·len directament, com us he dit abans, jo aconsegueixo com extreure'm de l'obra, a vegades, i de veure-la com a espectador i connectar únicament amb ells i la història, i m'he emocionat moltes vegades, és a dir, l'Eli és persona, no l'Eli és creador, i bé, a veure què opina la gent d'avui, però esperem que segueixi com agradant tant com fins ara ha agradat. Potser la gent, suposo que la gent que no l'agradaria, doncs potser no m'ho diria, però de moment jo et diria que agrada bastant i que amb el que més em queda és això, que... que agradi tant a joves com a grans és amb el que estic més satisfet, perquè és a l'hora que em fa més por. Clar, per una banda, molta responsabilitat el fet de portar sobre de l'escenari una època tan marcada i tan icònica també de la nostra ciutat, de la ciutat Comtal, i per altra banda, a pesar d'aquesta responsabilitat que comentàvem, també el fet de voler fer alguna cosa que pogués unir a generacions, que fos una obra intergeneracional, que no només la gaudissin un, sinó que els altres també la gaudissin i també sentissin part d'aquesta obra. Per tant, amb molta cura, no? És una feina de molta responsabilitat, de molta cura, de molta paciència, no? D'anar enganxant fragments, coses, idees, i també d'anar mantenint aquell equilibri. Sí, també el fet de quasi dir... hagi viscut tant aquesta obra, és a dir, que fa quatre anys que ens estigui acompanyant, també ens ha donat com molt de marge d'anar matisant i potser aquest tema que estem parlant el podem com estirar una miqueta més perquè potser està avui dia una miqueta més latent o potser aquest el podem esforçar o això va funcionar molt a Sant Just la primera vegada, per tant, ara que anem a Barcelona i fem temporada, anem a O sigui que ens ha donat com molt de marge de tenir diverses oportunitats a l'hora de poder ressaltar el que funcionava més, treure potser alguna coseta que no acabava de funcionar. Sí, la vida que ha tingut Sumandos, però fins ara ens ha donat com moltes oportunitats de poder fer l'obra que avui dia tenim, de la qual els quatre estem com supersatisfets. I sí, sí, aquesta responsabilitat de la que parles, jo n'he sentit en tot moment. el que et dic, o sigui, recordo quan vam fer el vol aquí la primera vegada, que ens va venir una senyora, que crec que recordaria la seva cara i tot, plorant, dient que el meu pare va ser, o sigui, el van matar en aquesta època, va ser una cosa familiar molt forta, i que encara arrosseguem, i com l'heu tractat em sembla com increïble, i d'altra banda també recordo un amic i que tinc, per exemple, que em deia, ostres, Jo no vaig al teatre perquè em costa anar al teatre, perquè no sé dir què era més, però a més a més perquè no acostumo veure representats algú com podria ser jo, per exemple. Sempre veig com històries d'un altre tipus de persona i és la primera vegada, sense que siguis amic meu, que veig algú com jo a l'escenari, no? I això també, doncs el que et deia abans, a mi encara em posa la pell de galina el fet d'haver aconseguit això, diguéssim, i sí, sí, supercontents. Doncs, Elias, estar-hi molta merda per aquesta tarda, per aquesta funció que teniu a les 7. No sé si queden encara entrades, però... Doncs crec que no, crec que hem esgotat. Potser també com són reserves, jo potser sí que us diria, a veure si algú no té entrada... Que s'hi passi, no? Que s'hi passi, perquè potser algú de cop no pot venir o el que sigui. I res, que estarem amb moltes ganes esperant-vos i esperem que us agradi i ja ens dieu quan acabem què us ha semblat. Doncs, Elias, una abraçada molt gran, cuida't molt, la abraçada està bé per tot l'equip i que vagi molt bé. Moltes gràcies. Adéu-siau. Adéu, que vagi molt bé. Adéu.