#57 - Ballar a l'aire lliure i la importància de les circumstàncies

I ara seguim amb la roda de trobades que fem amb cadascuna de les escoles, espais i grups de dansa i ball de Sant Just. La rambla de ràdio desvern en motiu de la celebració el dia 29 d'abril, aquest proper divendres, el Dia Mundial de la Dansa. A Sant Just ho celebrem a la tarda, el mateix dia 29, en un acte a la plaça Júlia-Quieta de Mas Llull, on participen en total 6 escoles, 6 espais que són els que estan passant al llarg d'aquesta setmana a l'emissora. Ara és el torn de l'espai de dansa Marta Roig, ubicat al carrer Bona Vista número 8. I tenim amb nosaltres la responsable i directora de l'espai, la Mireia Domingo, que a més a més de ser ballarina també és una de les professores que practica i ensenya cada dia un munt d'alumnes que passen per l'espai. Hola, bona tarda Mireia. Hola, bona tarda Núria. He dit que és l'espai per on passen un munt d'alumnes, sabries dir-me més o menys, més o menys. Aproximadament quantes alumnes tenim ara mateix a l'espai? Ara mateix? Bueno, saps què passa? Carrel de la pandèmia ha fet bastant de mal. Llavors portem dos cursos molt complicats i estrambòtics, fent moltes fórmules, híbrids, no híbrids, mascareta, sense mascareta. Llavors, realment abans de la pandèmia hi havia com cent i pico alumnes llarguets, cent vint, cent trenta, i ara no. Ara estem rossant el cent, però encara no hi arribem i es nota, s'està rossegant encara el mal de la pandèmia. Espero que el curs que ve, ja tothom i tots estiguem més estabilitzats i es pugui engegar un curs més semblant als anteriors. Clar, perquè ara sí que la situació ja és una mica diferent, però quan vam començar aquest curs la situació encara estava... Era complicada. Sí, difícil sobretot amb el tema de les escoles. Exacte, amb restriccions, amb el número de nenes a cada classe. Llavors, bueno, s'han hagut de remodificar grups i bombolles i tot això. I encara ho estem patint, però bueno... Quants grups teniu, més o menys? De dansa. Sí, de dansa. Aviam, de dansa tenim vuit grups, que comença des dels quatre anys i acaba fins a l'edat que un vol seguir ballant. Les classes van per nivells, per edats, i ara hi ha vuit grups. Abans de la pandèmia hi havia nou grups, i ara hi ha vuit grups i després hem reinventat una mica i s'han creat classes noves que estan una mica fora d'aquests vuit grups del que jo considero la formació de dansa de les nenes, que és dansa per adults. És una nova fórmula que ha sorgit també per fruit de demanda de la gent? Sí, ha sigut també una mica la demanda, que passa que hi ha gent que ha ballat quan era jove, inclús això va començar l'any que la Marta Roig, la fundadora de l'estudi, va morir. Vaig voler fer-li un homenatge recreant una de les seves coreografies que va fer quan jo ballava amb el grup de noies que estàvem en el nivell més avançat en aquell moment. Vaig recuperar aquella coreografia i vaig intentar recontactar amb part de les companyes que vam ballar aquell ball o amb exalumnes, molt veteranes de l'estudi, que havien tingut una relació molt estret amb la Marta, i llavors ens anàvem reunint i els anava jo recordant i reensenyant aquella coreografia. Arrel d'això, van dir, ostres Mireia, volem tornar a ballar. Va començar amb un grup d'exalumnes veteranes, això ja fa tres anys o així que ho vaig engegar o quatre, i ara, per circumstàncies de feina o el que sigui, el grup s'ha anat modificant i ara ve gent que ja no són ex veteranes de l'estudi i és gent que no coneixia, que havia ballat a altres llocs o altres pobles i de cop han dit, és que jo vull ballar, no vull fer exercici aeròbic i fer sèries de tonificació, vull ballar. Aquest grup sempre s'ha anat mantenint, modificant la gent i és una manera que tenen de reviure una cosa que els feia sentir molt bé. Ha sigut bonica la història de com ha crescut la idea d'aquest grup i aquesta classe va sortir una mica d'això. I després també hi ha una altra classe que és ballar sense tenir tècnica de dansa, però tampoc és una classe d'aeròbic, és una fusió que també he fet i que també està agradant molt. I bueno, és això, Núria, és una mica reinventant i veure que hi ha gent adulta que busca una sèrie de coses que no ho troben en un gimnàs, no vol anar al gimnàs, volen ballar. Llavors vaig anar buscant diferents maneres de poder omplir aquest buit. Perquè tot el tema més de consciència del cos, de ioga i tot això també el tracteu? Sí, hi ha classe de ioga. L'estudi és una escola de dansa, llavors s'ha enfocat a la formació de dansa, sobretot, principalment pels nens i nenes, des dels 4 anys fins que es vulgui ballar. El que passa que hi ha el condicionant entre cometes que com que les classes van una mica per nivells, si no tens un mínim de coneixement no pots seguir el ritme de la classe. Llavors, has d'haver ballat o has de tenir ganes d'implicar-te i de tenir una constància en el grup. A part d'això, intento tenir coses pels adults que no es dediquen a ballar. Hi ha classe de tonificació, classe de pilates, classe de ioga, però és una oferta més limitada, perquè principalment soc una escola de dansa. I a l'horari de tarda l'ocupen les nenes o els nens amb dansa. Parlant de nenes i nens, la dansa sempre s'ha vinculat a una pràctica sobretot a nivell d'activitat més poder extraescolar. No tant a nivell professional, que sí que poden haver-hi més ballarins, però a nivell més com a activitat extraescolar d'aquest grup de nens i nenes i noies que ocupen més les tardes, una pràctica més femenina. Tu creus que en els últims anys aquesta tendència està canviant o més o menys hi ha el mateix número de nens que s'interessa? Per desgràcia, que també afortunadament, però per desgràcia continua sent un món, almenys jo parlo per l'experiència que tinc a l'estudi, a Sant Just bastant en general i a la dansa en general. És un món encara molt de nenes, però jo crec que perquè hi ha patrons molt antics i molt equivocats. A l'estudi sempre hi ha hagut nens, un, dos, al llarg dels anys. Ara fa temps que no tenim cap nen, però sí que t'haig de dir que almenys els nens que han passat per l'estudi, per exemple, van començar amb sis anys, la majoria que van començar, amb diferents moments, i han estat fins gairebé al moment d'anar a la universitat. Dos d'ells d'aquí a Sant Just i un orgull de veure que almenys van començar, es van sentir a gust i van continuar. Sempre he tingut la sort, també perquè és la manera que tenim de funcionar l'estudi i la filosofia, no he suposat mai cap problema per les companyes a l'hora de classe. Un dia amb un d'ells li vaig preguntar fora de classe. Dic que tu fora de l'estudi, els teus amics, la gent... Com et fa sentir quan tu dius que fas dansa? Em va dir que sense cap problema. A més, és que jo tinc tan clar que a mi m'agrada i ho vull fer, que és que no dono peu ni la gent que em coneix realment ho gestiona. Jo no ho poso amb dubte ni em sento amb preguntes fora de lloc o incòmodes. Però és una pena. I a vegades, em sap greu dir-ho, però a vegades és més tema de pares que dels propis nens. Jo crec que tant els nens com les nenes han d'aprovar diferents coses. Hi ha un nen que vol ballar, però bueno... No, no, què has d'anar a fer a ballar? Per sort, cada vegada menys. És el nen que decideix per si sol el que vol provar o el que no. Però jo crec que a vegades és més el condicionament dels adults que dels propis nens. Sobretot en aquestes edats tan petites que... Exacte. Quantes persones són ensenyant i fent classe a la Marta Roig? Poquetes. Mira, estic jo, que em dedico més a les petites, als grups més petits, les nenes de 4 anys. Arrel de la pandèmia es va suprimir una de les classes de petites i es va unir amb una altra. Llavors, jo porto honorament les petites i les nenes de 10 anys. Jo ara tinc dos grups de dança petites. I després tinc les classes aquestes dels adults, aquestes classes una mica reinventades de dança. I després tinc la Mireia Torres, que és la meva companya de fa molts, molts anys a la feina, que crec que ens entenem molt bé, que som un molt bon tàndem, perquè les dues tenim un caràcter diferent i que compensa i equilibra molt bé l'energia i la filosofia del rodatge de l'estudi amb les nenes. Llavors, principalment som la Mireia i jo, que la Mireia porta sobretot les classes ja més d'adolescents i de nenes una mica més grans, amb més nivell. I després tinc un professor que és el que fa el nivell més avançat de l'estudi, que sempre intento que cada equips anys anar-lo canviant, perquè, clar, quan arribes al nivell més avançat ja no hi ha més nivells. La manera de que puguin evolucionar i d'anar-les enriquint és que cada equips temps anem canviant de professor. I ara en aquests moments tinc l'Àngel Mateu, que és un professor que tinc nou d'aquest any. I el divendres i aquest fi de curs del juny serà el primer cop que podrem veure una part del divendres de la feina de l'Àngel. Però, principalment, el pes el portem la Mireia i jo. Quants anys fa que treballeu juntes? Uf, molts! Molts, perquè jo em vaig formar a l'estudi i vaig ser alumna de la Marta Roig durant molts anys, a més a més d'altres professors que van anar passant per l'estudi. La Mireia no es va formar dintre de l'estudi, però va aparèixer i la Marta la va agafar com a professora. Llavors, clar, fa molts anys que ens coneixem, després va haver-hi una etapa que jo vaig marxar de l'estudi, vaig estar fora de Catalunya vivint, i vaig tornar. I la Mireia encara estava allà. Deu-n'hi-do, eh? Sí, ja estava allà. I jo ara ja farà, si no em confon, uns 15 o 16 anys que vaig tornar. I va ser quan la Marta em va proposar remplaçar-la una mica i agafar jo la direcció de l'estudi. I que treballem juntes, juntes, com a tàndem, com a professores, les dues juntes, fa 15 anys. Deu-n'hi-do. Abans has parlat, has comandat el tema del festival de fi de curs. Quines són les cites al llarg de l'any que la Marta Roig té a posar amb el públic de Sant Just? Les trobades que tenim, la interacció amb el públic. Així les més destacades, eh? Les dues oficials, normalment, deixant una mica el parèntesis de la pandèmia, quan tot és normal. El Dia Internacional de la Dança, que des que l'Ajuntament ens ho va proposar sempre hi hem estat. I després la mostra del fi de curs, que la fem al juny, que és mostra de fi de curs, quan s'acaba el curs. Sempre la fèiem a l'Ateneu, però com bé sap bastanta gent, l'Ateneu en aquests moments no es pot utilitzar perquè ha d'entrar amb obres. I aquest any, parlant amb l'Ajuntament, hem intentat buscar un espai que no serà un teatre perquè és una pena, però Sant Just només té un teatre, que és l'Ateneu. Això no us havia passat mai. A l'últim festival encara es podia utilitzar a la sala. Sí. Un festival em refereixo abans del Covid. Abans del Covid, i a més a més que a mi ja em van dir, Mireia, aquest any serà l'últim que podràs fer el fi de curs perquè a l'Ateneu entraran obres. Llavors, ja no només va ser això, sinó que va venir la pandèmia. Llavors tot s'ha anat atrassant una miqueta. Llavors, ara, aquest any, després de dos anys de no fer fi de curs, perquè no hem fet fi de curs, l'any passat sí que vam fer el Dia de la Dança, però fi de curs mostra no en vam fer, bueno, serà un nou experiment, i és fer el fi de curs en un espai que no és el teatre que estem acostumades. Encara no ens pots avançar on serà? Sí, us ho puc dir. Serà a la pista exterior del poliesportiu de la Bona Aigua, la pista nova. Llavors es muntarà una tarima com la dimensió que tindrà el Dia de la Dança, perquè més gran tampoc pot ser. Clar. O sigui, la infraestructura és la que ha de ser. I es muntarà això, una tarima, i es posaran unes cadires. Un experiment? Un experiment, i que jo interiorment tinc molt clar que no tindré la sensació que serà el fi de curs com sempre, no? Clar. Serà diferent. Però jo crec que el més important és que després de dos anys, les nenes i els familiars, i els amics, i nosaltres com a profes, és veure que les nenes surten a escenari i ballen. I farem el que podrem amb tota la il·lusió i amb totes les ganes, però el més important és que elles sentin que trepitgen un escenari i surten, i que tota la feina que estem fent en un curs tan complicat, poder-la compartir i mostrar, i ja està. Clar que sí. I ja vindran espais més adequats. Paciència. Paciència. Que l'ogó sempre es fa esperar. Exacte, paciència. I Mireia, i a part acabar parlant d'aquest divendres, el dia 29, dia de la dança, què ens portareu? Doncs mira, aquest any serà el primer que portaré un grup més. Normalment sempre hem portat dos grups, que serien els grups que fan dansa a dansa contemporània, perquè l'estudi, quan els alumnes comencen, si comencen de petitets, poden començar amb quatre anys i comencem amb el jazz. Llavors mira que van avançant de data i de nivell, acaba sent contemporani. És una evolució, no és una lecció que pot fer l'alumne. Depenent de l'edat amb la que entres, fas més jazz o ja està fusionat amb el contemporani o contemporani. Llavors, l'estudi té tres grups que ja són contemporani, contemporani, que serien les edats ja més grans. Que seria a partir dels 14, 15 anys, seria el primer grup que fa ja aquest nivell de contemporani inicial, com si diguéssim. Llavors, sempre he portat el grup intermitge i l'avançat de contemporani i aquest any hem volgut portar també el primer grup de contemporani. Seran tres grups que faran dansa contemporània, cada un d'ells farà una peça i això és el que farem. Que tinguin també l'oportunitat, no? Sí, sí. Les meves jovenetes de contemporània. Estan nervioses, il·lusionades però nervioses. Després de molt de temps de no pujar. Llavors, bueno, i a més, l'última vegada, quan elles mateixes van venir de públic a veure les seves companyes de l'estudi, després ens van dir, i per què nosaltres no? I vam dir, doncs és veritat, ara ja sí, l'any que ve ja comptem amb que vosaltres també. I llavors, suposo que serà el grup més... A part que és l'edat, que estan encara més així, més effervescents, no? Sí, sí. Però bé, jo crec que els anirà molt bé l'experiència. També s'ha de tenir en compte que ballar a l'aire lliure, amb llum de dia, amb la gent molt a prop... És diferent d'un estudi... Sí, d'un estudi, d'un teatre que tens els focus... Exacte, que no fa aire, que no et ve el sol, no? Vull dir, és també una mica una feina de maduresa i que tinguis la seguretat i la tranquil·litat de ballar en unes circumstàncies que no són les habituals, no? Llavors, bueno, per això sempre jo soc partidària, però això és una elecció meva. M'agrada que les petites no posar-les en aquesta situació. Primer, per nosaltres, a nivell de logístic i de tenir-les allà... Vine aquí, no te m'escapis i tal... I després perquè pujar en un escenari així, en la intempèrie, per entendre'ns... Bueno, és difícil. Sí, no és fàcil, no és fàcil, les vergonyes... Perquè és que és això, és que sents que estàs allà, que estan a dos metres i la vista no te la treuen de sobre, no? Quan estàs en un escenari, els focus i tal, és una altra història. I ja està. Molt bé, doncs res Mireia, que vagi bé la setmana i ens tornem a trobar el divendres a Mas Llull, a la plaça Iuliaqueta, crec que és al dos quarts de set de la tarda. Sí, exacte. Doncs allà ens veiem. Molt bé, moltes gràcies. Adéu, Mireia. Adéu. Adéu.