#63 - La importància de cuidar la salut mental del professorat

I ara mateix passen 13 minuts de les 11 del matí i seguim el 98.1 FM al magazine La Rambla de ràdio d'Esbern a segona hora del programa ha començat ja l'entrevista del dia. Tenim a l'estudi de la mesura de Sant Just en Jaume Funes que és psicòleg, educador i periodista i que ha estat implicat des dels inicis de la seva vida professional en els moviments de renovació pedagògica i també l'atenció a la infància i sobretot al món dels adolescents i els joves a les seves dificultats socials. A més, sovint, també escriu articles als mitjans de comunicació, també és professor universitari i té publicats llibres com l'últim que va treure que es titula Quan la vida ens dol. La setmana passada al centre cívic Soledat Sant Seraphini de Sant Just en Jaume inaugurava l'exposició titulada De quin color és una vida multicolor? I a més a més avui per la tarda en el mateix centre conduirà la xerrada titulada I si no tinguessin escola, educar i aprendre quan sembla que tot canviem. El saludem. Bon dia Jaume. Bon dia. Els inicis de curs sempre són una mica remoguts per les famílies. Hem de posar especial atenció a la salut mental dels infants i adolescents en aquesta època de tornar de vacances i tot plegat? Hem de pensar en la seva vida d'infants i d'adolescents. No es vol pensar en la salut mental com si tinguessin que evitar una malaltia. Si no, la reflexió de fons és quina és la dosis de felicitat que han d'adquirir a casa, a l'escola? Quina és la dosis de sentir-se que hi ha al costat seu algú? Quina és la proporció d'aprenentatge i de descobriment que faran aquest any? Amb qui aprendreu a relacionar-se ara que han passat un estiu i estan saturats i cansats d'aguantar pares i mares i viceversa? Per tant, que per fi descobriran que existeixen altres infàncies i altres adolescències. Això és el que hem de garantir, és dir com garantir infàncies i adolescències, perquè si no vivim sempre preocupats per malalties, problemes que suposadament poden caure en les seves vides. Gran part del teu recorregut professional té a veure amb els problemes que afecten a la salut mental, no també amb aquestes angoixes dels adolescents, també els problemes socials. La societat va descobrir amb la pandèmia que els adolescents ho passen malament, que tenen també problemes? La societat va descobrir amb la pandèmia que la vida era insegura, que les nostres vides eren fràgils i que aquesta pretensió de seguretat i control que afecta a tothom és possible que afectés singularment a infants i adolescents. És possible, perquè no és el mateix quedar tancat a casa i no poder donar petons a qui sigui que tancat a casa i no donar el primer petó de la teva vida, que no és el mateix suportar adults carroses i no discutir amb un altre adult enrotllat, que no és el mateix poguessin arriscar que viure en necessitat de control. Totes aquestes coses les va descobrir la societat, però no perquè fossin noves, sinó perquè era una realitat que ja existia i de cop i volta. Moltes vegades em tocava dir, alguns pares han descobert que tenien fills i també alguns fills van descobrir que tenien adults que es dedicaven. En el cas dels adolescents, potser el que va introduir una relativa sensibilitat era que si en una vida canviant, insegura, en el que estàs abandonat d'abandonar la infantesa i intentes situar-te en el món, si el futur és negre i li poses més negre encara, com ho va posar la pandèmia, potser hi troba una dosis més de sentit i ara què faig amb la meva vida. També és ben cert, com es va recordar en aquell moment, que no eren els més pesotes, sinó que eren els més capaços, amb més capacitat de situar-se en aquest món, molt més moltes vegades que els que reivindicaven la seva llibertat d'aprendre a servir-se on li donés la gana. La setmana passada ja vas estar aquí a Sant Just inaugurant l'exposició al centre cívic Soledats Sants. Com va anar aquesta inauguració, l'exposició? Jo soc una persona gran, ja tinc 76 anys, tinc 50 anys d'adolescència i estar sempre sense adolescència i els adults tenim un risc, que és que pensem que la veritat abans era millor i sempre estem allò... Comparant amb el passat. Tenim la síndrome del retorn al passat i al llarg de la meva vida he intentat descobrir en cada moment, en el seu moment, quan els problemes al carrer o en aquest moment, quan suposadament els problemes a les pantalles, he intentat fer una aproximació. Dintre d'aquesta història hi ha un personatge que acaba predicant molt, parlant molt, escrivint molt... Hi ha moments en què les neurones se m'acaben. És important mirar la vida d'una altra manera i una de les maneres de mirar la vida d'una altra manera, i això que ara entres comença a estar més de moda és mirar-ho des d'una perspectiva més emocional o de mirar el que jo explico en llenguatge analògic. Tu necessites l'altre per ser tu. En el llenguatge pictòric es diu com dibuixaré un atardó de colors groguents. Sabem que per aconseguir aquest groguent desitjaré que el verd estigui una mica apavegat i que el vermell no acabi inundant l'altre. Aquesta idea d'emocionalment, vitalment, són persones que necessitem els altres pictòricament els colors, una barreja de colors. És estúpid pensar que una malaltia, una dificultat, un trastorn depèn de la neurona X en el món de l'expressió de comprensió de la realitat. La vida té molts colors. Per tant, aquesta exposició és la manera en què quan jo ja no puc pensar més, pinto més i fer una proposta, un recorregut del que he pintat del darrer any perquè la gent també s'ho passi bé. Miri una vida també en perspectives de colors, en perspectives poètiques. I com has unit la pintura i aquesta feina de divulgació que has fet sobre l'adolescència, la joventut? Probablement perquè, no sé si coneixes la meva vida, però probablement perquè sempre hi ha una línia conductora que és tenir una mirada no tecnocràtica. Jo soc un psicòleg que podrien haver expulsat el col·legi psicòleg perfectament, un sociòleg que no quadra una tropala, intentant mirar la seva vida en la complexitat. I hem necessitat una relativa dimensió poètica per explicar aquesta vida en què a vegades rationalitzem massa i simplifiquem massa. També al contrari, hi ha un nou hipisme que sembla que tot s'arregla abraçant arbres i no, la vida és bastant més complesa aquesta història. Però a més a més, viure sempre entre vides destruïdes, hi ha un moment que et destruees a tu mateix perquè no ha de ser de ser una relació en què la distància entre la persona a la qual has d'ajudar o en la qual has d'estar és la teva pell. Hi ha un moment que necessites tenir una altra dimensió, una altra perspectiva i són aquests moments que un edos o li dones el whisky o pintes, però hi ha un moment en què has d'esperar. Aquesta és la bena entre cometes pictòrica, que no és un gran pintor, però és una expressió que moltes vegades arriba a la gent a fer-li sentir el que jo sentia mirant aquell paisatge o aquella persona. Són quadres pintats quan aquest últim any...? Pràcticament són aquest últim any, potser algun del 22 però pràcticament són quadres de 22-23 i són aquareles i acrílis. Aquareles pinto fora de casa quan estic fora i acrílis pinto al despatx, aparco els llibres i m'hi poso a pintar. Tot són pintures de viatge, per dir-ho d'alguna manera. Des que existeix, fa molts anys, encara pintava a l'exterior, però fa molts anys que no ho vaig pintar. Des que existeix la imatge digital, jo sempre que viatjo, malauradament al final faig fotos només pensant en quadres. Tinc una carpeta d'impressions d'imatges que després miro, recupero a casa i miro de tractar-les pictòricament. Avui a dos quarts de set al mateix centre cívic on hi ha aquesta exposició de quadres, condueixes la xerrada titulada que ja hem dit i si no tinguessin escola, educar i aprendre quan sembla que tot canvia. És una trobada orientada a famílies o més aviat a mestres, professorat, equip docent...? Intentaré que sigui una reflexió o un diàleg orientada a tothom. D'una banda, pares i mares han de tenir molt clar que han de construir una escola que no és l'escola del mercat ni l'escola que els estan venent. Que no és una escola del màrqueting, que no és una escola en la qual els seus fills necessiten control i bones notes i bones companyies. Han d'aprendre quina és l'escola que necessitem avui. Aquesta solidaritat adulta de pares i mares atrapada per debats estúpids al voltant del currículum. I si han d'aprendre una cosa o una altra. I que són pares que defensen una escola la seva, que en realitat va ser un desastre però que hi ha algú i ja no ha oblidat. I després estan els mestres, les mestres, els profes, els educadors, aquella gent que educa ensenyant. I educaven mitjans amb processos d'aprenentatge, que és el que es produeix a l'escola. És un col·lectiu molt maltractat últimament. Hi ha hagut vagues molt discutibles. Però ells han fet crítiques d'una escola que els desconserta. Jo mateix ahir estava mirant d'animar a estudiar alumnes de Batxillerat. I demanava als pobres el dia per fer el treball llarger que ja podeu fer servir el xat GTP. Clar, però els pobres obrien els ulls com a dient, però què els està dient aquest? I com s'educa quan qualsevol xaval pot presentar-te un treball que la majoria de profes no farien? Però que té la tira de trampes per dir. Per anys allà dins. Però te l'has mirat, has vist si existia una altra perspectiva? Te n'has adonat que només has seleccionat una determinada informació? Te n'has adonat que no hi ha valors o que hi ha valors? O has vist perquè aquest profe desconcertat que ja no és el transmissor de coneixements, sinó aquell que veritablement intenta que el seu alumne sigui una persona que ha recollit els seus estimus, els seus sugeriments i que no desapareix de l'escola sense ganes d'aprendre, sense ganes de continuar. Necessitem cuidar aquests provisionals. L'escola quan es tanca la mà en la pandèmia... Mira, aquí ve el títol, que és d'un llibre de fer de mestre quan ningú no sap per què serveix. Si tanca l'escola potser és que no la necessitem, no? Ràpidament els pares venen a dir... Al tanto, eh? Al tanto que els aguanti un altre. Però de cop i volta veient i per a què volem l'escola? Per a què volem tenir escola? I una part de la reflexió té a veure l'escola perquè els infants puguin alliberar-se de la seva família i descobrir que hi ha altres finestres per mirar al món. Però també m'agradaria si vinguessin, cosa que no serà així, adolescents i vinguessin a la xerrada i dir-li... Ja sé que les diria l'Àstela Sudán, ja ho sé, ja ho sé, però... Cal saber-les. O qualcom, a mi, ni en saber per què dimonis hi ha un càlcul matemàtic que explica moltes coses de la vida. Jo, i mateix, en l'escola ja tenia aquestes... Era sangriari i se calma, molt tranquil, molt relaxat. Però el sortia una noia mig hippie que em preguntava per què m'havia ficat amb els terraplanistes. Jo vaig pensar, a veure, una noia de segon de batxillerat defensa el terraplanisme. Alguna cosa ha fallat aquí, alguna cosa està fallant, perquè no han descobert que hi ha una cosa que se'n diu el pensament científic i les explicacions de per què passen les coses a la vida. M'agradaria seduir-los per dir que si hi ha un altre que sap més que tu t'explotarà, que necessites continuar preguntant-te per què passen les coses. Bueno, ho intentaré, que si la conferència depèn de qui vingui, farem una cosa o una altra. Clar. Creus que els docents ho tenen més complicat avui per ensenyar a classe que els docents, per exemple, de fa 20 anys, quan precisament ara sembla que tot està canviant? És més complex, a veure, o més difícil no ho sabria dir. Mira, jo sóc un quinqui del Baix Llobregats, jo sóc un quinqui del Baix Llobregats, he viscut a Cornellà, he treballat a Cornellà l'epocadura, al final. Jo estava a classe d'F.P. amb la llibreta Rubio que ningú sap què és, una llibreta plena de multiplicacions i divisions, amb nois i noies que tenien escopetes retallades i al sortir de l'escola se n'anaven a trecar. Si ho he pogut donar a classe en aquelles condicions vol dir que cada època té la seva complexitat i no val la pena comparar-lo. Certament, educar avui és complex, entre altres coses, perquè la motxilla que porten a l'escola està plena de tants estímuls i tantes hipòtesis negatives o de tants buits, en molts casos, que el curs passat jo començava dient mira, els vostres alumnes han marxat al curs amb l'Instagram i han tornat al Virreal. Avui en dia, no sé en quin moment, perquè el Virreal ja és del passat, però com et situes? Tens una complexitat que t'obliga a mirar sistemàticament aquestes realitats canviant i això és molt feixuc, especialment si tens darrere uns pares que pressionen per una cosa i una administració que diu que no t'avaluarà per la felicitat que tinc els teus alumnes, t'avaluarà per un altre tipus de paràmetres. I estan els professors preparats per transmetre en aquestes edats l'adolescència? Haurien d'estar-lo, però com totes les professions, xapuses entre els arquitectes hi ha la mateixa proporció que entre els metges i entre els mestres. Aquí tothom parla d'educació i d'escola, però no és una professió en què tothom sigui correcte, hi ha de tot, hi ha escoles meravelloses, hi ha persones que objectivament no haurien d'estar ensenyant i persones a les que veritablement se'ls acaba cremant quan la seva voluntat és tallar. En el llibre que deia de fer de mestre com ningú no sap per a què serveixes, començo a dir, a veure, que he acabat l'aixilleràtic noies, perquè és majoritàriament de noies, que heu acabat l'escola aplicatòria. No us apunteu a fer educació perquè us agraden els nens, perquè aquesta no és la raó, ni us apunteu com una bona part perquè tindreu un salari garantit al final de mes, i és terrorífic que hi ha vegades que apareguin necessitats de més professorat perquè s'acaba col·locant tota la responsabilitat de la seva vida, busquen un salari, busquen una forma d'ocupar-se. Hauràs d'aprendre que l'única manera de valorar si t'he sentit la teva via és que quan desapareguin de la teva presència, aquests infants, aquests adolescents tindran vides diferents des que si no s'haguessin trobat amb tu. Que tu acabes sent una oportunitat en les vides de molts infants que gràcies a la teva presència, no és que tu siguis el que acabaràs creant, però gràcies a que tu has aparegut a la teva vida, sabran més, sabran menys, tindran més ganes de viure d'una manera, tots som en gran mesura adults oportuns que han aparegut a les nostres vides, una part dels quals són aquests professorats que no és l'enemic de la família, que és tot el contrari. Simplement com dimonis és que la teva filla té una senyora que ho sap tot i que cada dia li fa descobrir altres coses. I es pot educar amb valors en una societat de la immediatesa, una mica també del que comentàvem, per exemple, a Instagram, de la superficialitat? No és que es pot, és que s'ha d'educar amb valors. El problema és que els valors estan darrere de tot. De fet, estava tan a prop de tot, que estan darrere de tot. Estava atrapat en l'escriptor d'un llibre sobre l'humanisme en temps digital. És fals que les pantalles deshumanisin. En una societat deshumanitzada, el món digital deshumanitza encara més. Barallava la ràdio la setmana passada amb un personatge que deia que els mòbils eren un arma de destrucció. L'assajament, deia ell, és aquest error fictic, però és que l'assajament, més enllà que es multiplica per raons digitals, prèviament té un punt, que és que l'altre considera que pot ficar-se amb l'altre. Ahir acabava la xerrada dient mireu, una de les coses que heu d'aprendre és que molta gent diu que tothom no és igual. Que darrere del menyspreu d'un altre, el que hi ha en realitat tampoc és tant. Total no hauria de ser un negro de mierda. Total és un quillo de no sé on. Que estem tant deshumanitzats que cada vegada que algú se li acudés il·luminacions com el pin parental o coses similars, l'única cosa que fa és que els seus fills quedin en mans del valor del mercat, però no tindran cap valor que els ajudi a humanitzar-se. Podem educar contra el masclisme? No servirà moltes vegades de res si no hem educat prèviament. I com gestiona el meu desig? Jo ahir el que el xaval se deia a partir d'un tema que era jo lligo i jo decido, que a veure, que tu desitgis un noi o una noia no significa res perquè és probable que el desig de l'altre no sigui el teu. I com gestiones? Aquest desig que t'ha creat el porno, que t'ha creat una pel·lícula, com gestiones? Com aprens el valor de dir jo no puc desitjar el que l'altre no desitja? Però això són valors. I com ho eduques? Ah, no, que no parli ningú, que no... simplement deshumanitzem. Aquesta és una societat que quan nega l'escola el valor d'educar amb valor, l'única cosa que fa és deixar els infants i adolescents en la solitud d'un mercat que buscarà tot el contrari. Per això també l'educació emocional a les escoles és tan important i també s'hauria de tenir en compte? Se l'hauria de tenir en compte com a dimensió perquè a vegades quan tenim dificultats a l'escola inventem una assignatura o un protocol i és com si... hi ha principis molt elementals que si una senyora de P4 no té temps per mirar la cara en què arriba el seu infant a classe i descobrir que ve contenta perquè li han comprat una falda al mercadillo, descobrir que ve cabrejat perquè potser ni tan sols ningú li ha preparat l'esmorzar. Si no té temps per descobrir aquesta dimensió humana dels afectes, els sentiments i les vivències, no cal posar cap assignatura perquè tenim un infant que necessita aquesta senyor que li digui la paraula que li farà sentir-se amb una mena de serenor mínim de l'escola. I si estem a l'adolescent, si encara hem de discutir que el càlcul de la tangència no és igual quan estàs enamorat que quan estàs agobiat, si encara hem de discutir això i els col·legues diuen a mi la vida d'ell no m'importa, jo vinc aquí per ensenyar el que vaig aprendre per fer oposicions, jo ho tenia malament perquè quan diuen observar la vida de l'alumnat, que vol dir observar la vida de l'alumnat, és que els pares insisteixen que demana control. El que haurien de demanar és tots meravellosos amb capacitat de descobrir que el seu fill s'acaba d'enamorar. Això és el que haurien de demanar, en canvi demanen control. I aquí el profe està perdut perquè avui em toca aquesta cerrada, però la propera que em toca és com cuidar la salut mental del professorat, és a dir, com cuidar aquells que ensenyen els infants i adolescents a comprendre el món, però que no poden ajudar a comprendre el món sense establir una relació d'influència, però és una relació d'influència que desgastes i és que tu tens 40 anys i tens dames i xavals que estan canviant de nòvio cada dia per dir-ho d'alguna manera. Com dimoris establis aquesta relació, has d'aprendre molt la gestió dels teus vivències, els teus indignats, perquè si no et cauràs en el que sempre han caigut, els professionals ho han caigut, establir una barrera entre ells, una taula, que no condamini la teva vida. Jaume, moltíssimes gràcies per estar aquí aquesta estoneta de Ràdio Desvern. T'escoltarem a la conferència aquesta tarda al centre cívic Soledat Sants. Que vagi bé, bon dia. Bon dia, gràcies. A veure quanta gent acabi seduint a la tarda. Segur que molta, segur que molta. Moltes gràcies.