Addiccions a pantalles en adolescents: criteris, tractament i rol de les famílies (Entrevista a Marc Massif)

A punt de tocar el primer quart de sis de la tarda, entrem en aquesta primera entrevista amb el Marc Massif, director dels centres Desconnecte a Madrid i també aquí a Barcelona. Marc, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda, benvingut a l'emisora municipal de Sant Just i benvingut també al programa, a la plaça Mireia. Ja teníem ganes de parlar amb tu. Primer de tot, com estem? Com han anat aquests dos mesos? Bé, jo sí que personalment sí que vaig estar confinat dues setmanes, però després ja vam estar rebent els nanos tant a l'aula terapèutica com a l'hospital de dia. I per tant, amb més feina que mai, amb més cuidat que mai i veiem com a poc a poc torna tota la normalitat i la gent no ens està millor, esclar. El centre Desconnecte, de fet, ha estat actiu, no? Com a centre sanitari, on hi tracteu diferents patologies, diverses patologies, com poden ser trastorns alimentaris, psicològics i també les addiccions, que és a diferents dispositius, que és el tema que volem parlar avui. Durant aquest temps, heu seguit atenent els pacients de totes aquestes àrees o s'ha concretat més en un tipus d'àrea dels pacients que han seguit venint? Hem estat tractant a tots. És veritat que hi ha alguns que, ja sigui perquè viuen més lluny o perquè pares o pacients tenien més reticència a tot el tema del virus. Nosaltres, per el que hem apostat, és per seguir donant el servei com a alternativa. Òbviament, no obligàvem a ningú a venir. De fet, durant aquests mesos de confinament hem regalat les quotes del tractament i el que hem intentat és donar una mica la cara perquè hi ha les nenes, en aquest cas, que tenen trastorns d'alimentació. És veritat que el Covid és un problema, però també la seva vida està en joc. En els de consum de drogues, tres quarts del mateix, i en el cas de les noves tecnologies, sí que és veritat que potser a nivell fisiològic no es nota tant o no és tan tangible aquestes senyals de risc, però sí, a nivell emocional i a nivell mental, nosaltres teníem que estar per aquestes famílies que, ja et dic, entorn a un 80-90% han seguit fent el tractament i que ens han estat molt agraïts perquè és veritat que el tema del Covid ha sigut molt important o molt protagonista, però els nanos amb problemes de salut mental segueixen necessitant una assistència, esclar. Quin percentatge de tots els pacients que venen a Desconnecte, aquí en concret a Barcelona, formen part del tractament de l'addicció a dispositius? Diria un 60%. Nosaltres tenim el grup, com deies, de trastorns d'alimentació, també tenim el de conducte i consum, i la nostra especialització al final no deixa de ser la salut mental en adolescents, no? I moltes vegades es barreja una nena que té anorexia o bulímia, doncs també fa un ús de l'Instagram, per exemple, molt nociu i que realment li causa molts problemes al seu trastorn d'imatge, no? Sí que és veritat que respecte a les pantalles sempre trobes que conviu molt bé amb altres patologies i que al final no és només això, no? No és només que estic addicte al mòbil o estic addicte a la pornografia o als videojocs, sinó que ens trobem que realment tots som addictes o tot addicte és addicte per algú, per algun motiu, que hi ha un rerefons, que hi ha un... o algú que hem d'estudiar i que hem de trobar i que hem de treballar i llavors potser no en tinc tanta necessitat d'aprendre de res, no? Parlarem ara més en concret d'aquestes addiccions... No sé si reben un nom en concret d'aquestes addiccions a dispositius, a mòbils, a tabletes o a xarxes, o és... no sé si té una... s'ha catalogat amb algun nom aquesta addicció? Nosaltres li diem addicció a noves tecnologies, que ja podríem passar dill addicció a tecnologies o a pantalles, sí que és veritat que ens agrada més definir-ho per blocs, no? En aquest cas, addicció a telèfon mòbil i xarxes socials, addicció a videojocs o addicció a la pornografia. I des del centre, des de Desconnecte, tant a Barcelona com a Madrid, però parlem ara en concret també del centre que teniu aquí a Barcelona. Quin programa seguiu? Quin programa educatiu és el que treballa aquestes àrees que teniu en el centre? Bé, segurament sí, un tractament molt cognitiu, conductual, sobretot de canvi d'hàbits, no? Aquí, al final, quan convivim amb el pacient, a l'hospital són moltes hores d'uns, em sembla que estan sis o set hores amb nosaltres, amb la qual cosa, clar, la relació que tenim, som un centre molt familiar, on tenim un número tope de pacients per tenir, que, a més, ja el tenim des de fa molt de temps, i ja ens coneixem molt tots, les famílies, els professionals i, òbviament, els pacients, no? Aleshores, hi ha molt canvi d'hàbit, hi ha molta exigència al pacient, se li exigeix molt. Jo crec que els nanos, últimament, venen molt sobreprotegits o, de forma més col·loquial, m'hem dit, molt mimats. Se'ls hi permet moltes coses. Llavors, aquí sí que és veritat que som un centre molt exigent en quant a límits i normes, no? També considero que els cuidem moltíssim i els estimem moltíssim i ells ho noten i després, bueno, tenim diferents mesures, no? Com, per exemple, els grups reduïts o la tutorització i individualització de cada cas i que tots els nostres pares i mares de pacients doncs poden trucar al terapeuta en qualsevol moment del dia a part perquè no tot passa durant la teràpia sinó que a casa hi ha molta feina a fer, no? Clar, aquest tema, aquesta última frase que has dit, no? No només la teràpia passa al centre sinó que a casa també hi ha molta feina a fer. També és una pregunta que volia fer-te però crec que la deixaré per més endavant perquè volia entrar una mica a parlar més en concret que també és el tema que avui ens interessa per parlar amb tu, Marc d'aquestes addiccions a noves tecnologies i a mòbils i a xarxes, no? En concret, sembla que durant aquest confinament es pot haver donat el cas que hi ha gent que potser ha accentuat aquesta addicció o que potser s'ha donat a veure que abans ja existia i que ara, a l'hora d'estar a casa i veure el pare i la mare o el nucli familiar aquest menor encara més hores enganxat, no? Potser s'ha fet més evident. No sé si vosaltres heu notat, no sé, increment de trucades, de preguntes, de consultes o inclús de pares i mares que han decidit contactar amb vosaltres per també intentar trobar una solució de cara als seus fills. Bé, jo crec que és un tema delicat. Al final, si no tens números, però jo et diré la meva perspectiva o la meva visió, no? Jo no crec que hagin augmentat els casos, ni molt menys. Crec que a l'estar més estona els pares i les mares amb els seus fills s'han donat compte que hi havia un problema. Per tant, no crec que hi hagi més addictes o més nanos amb necessitat que els ajudem, sinó que ho hem detectat més i millor, no? Jo també quan més estona pots anar amb els teus fills, que és una cosa que recomano molt a les famílies, més saps d'ell i més t'hi preocupes. Aleshores, clar, jo no crec que hagi augmentat. Ara, a cop i volta, tots ens hem fet addictes, sinó que ara ens hem adonat del que passa, no? Per una altra banda, sí que és veritat que els nanos que ja estan en tractament, que nosaltres, per exemple, treballem en quatre fases, doncs si estan en una fase 1 o 2, que és una fase molt inicial del tractament, doncs aquests han tingut més simptomatologia, aquests han tingut més problemàtica, han tingut més síndrome d'abstinència i han tingut més ganes, inclús han tingut recaigudes, no? Que formen part del tractament. Però jo el que penso és que ens estem adonant del que passa, no és que estigui passant més. Perquè com s'arriba a desenvolupar una addicció com aquesta? Perquè si ens posem a pensar com a adults, no? Tant tu com jo, qualsevol adult que també ens estigui escoltant, segurament dirà, ostres, jo també li dedico hores al mòbil, on està llindar per detectar que això realment està convertint-se en una addicció, en el número d'hores, en la dependència que es crea, on està el punt on ja comença a ser una addicció? Jo sempre dic el mateix. Hi ha tres o quatre ítems molt importants. Per mi, el síndrome d'abstinència, el necessitar consumir, ja sigui una pantalla o sigui, per exemple, la marihuana, doncs és un ítem a tenir en compte. La substitució d'activitat segurament sigui l'ítem més important. Deixar de fer alguna cosa perquè estàs consumint. Doncs, per exemple, deixar d'estudiar perquè estàs amb el mòbil, o deixar de quedar amb els amics perquè estàs en un videojoc, o no fer les obligacions de casa, o despertar-te més tard, o no dormir per estar amb una tableta. Crec que la substitució d'activitat s'entén molt bé i és un ítem, no?, quan deixo de fer alguna cosa perquè estic consumint. I després ja, a nivell de consulta, ens trobem molts nanos que ens diuen, Marc, tens raó, no?, estic fent mal ús i m'he adonat que tinc un problema d'addicció, de dependència o d'abús, i tinc que corregir-lo i ho tinc que fer, doncs, d'una forma adequada. I la següent setmana veus que ha estat, nosaltres els tenim monitoritzats, i veus que ha estat al mateix temps o més, no? I aquests nanos que són bons nanos i que tenen un bon fons, no ho han fet per portar la guitza o per portar la contrària, sinó simplement perquè estan enganxats i no poden deixar-ho estar, no? En el cas del tabac s'interpreta molt bé. Qualsevol fumador vol deixar de fumar, però no ho deixen perquè estan enganxats, no? Aleshores, jo crec que quan hi ha síndrome d'abstinença, quan hi ha substitució d'activitats o quan hi ha un voler i no poder deixar-ho, tenim senyals d'alerta molt clares. Ja sigui un d'aquests factors, o els tres, no?, que llavors entenc que ja seria una mica més greu, no?, bueno, greu, podria ser ja avançada, no?, l'addicció, entenc? Sí, al final no necessites tenir el pac complet per tenir un problema, és evident. Sí que és veritat que quan més i temps compleix, segurament més agut sigui el teu problema, però que tampoc té res a veure amb la rehabilitació, amb la rehabilitació, perquè al final la nostra primera guerra per guanyar és que el pacient se n'adongui realment que té un problema i vulgui canviar, i això no tots els pacients ho fan amb la mateixa velocitat. Sembla increïble, no?, que ja s'utilitzin paraules com rehabilitació per aquestes addiccions a tecnologies i a xarxes socials. potser hi ha algú que ens està escoltant que també s'emporta una mica les mans al cap, no?, de pensar que realment això suposa un tractament. No podem entrar a parlar, òbviament, de tot el tractament, perquè també entenc un tema del propi centre, però quines pautes, podríem dir, més principals o quins pilars s'aguanten en aquesta primera fase de tractament? Les primeres coses que feu per ajudar en aquests joves o menors? Bé, com dius, és una cosa molt interna nostra i, a més, jo crec que en cada cas s'ha de tractar de forma individualitzada, no? I jo entenc que molta gent ens diu Marc, em fico les mans al cap de pensar que això s'està a la mateixa altura de les drogues. De fet, l'OMS ja ha determinat els videojocs com causant d'enfermitat i patologia i el 2022 entra en vigor i entenc que el telèfon mòbil i la pornografia també tenen que formar part d'aquesta llista de patologies que, per cert, no s'actualitzarà des del 92. Ja n'iria tocant. Sí, sí, ara, a més, hi ha algunes que també serien bastant debatibles i sembla que sortiran, però jo em fico més les mans al cap quan veig certes coses, eh? Per exemple, quan veig que el 72% dels accidents de cotxe venen causats per anar mirant el mòbil i em recorden molt a l'alcoholèmia de fa uns anys. Em fico les mans al cap quan veig un parc on els nanos no hi parlen perquè estan tots amb el mòbil. Fico les mans al cap quan veig una persona que està a casa seva amb l'ordinador i pot estar jugant hores i hores i no fa esport, no surt amb els amics, no menja les hores, no cuida la seva higiene. I, al final, a vegades em fico les mans al cap quan surto al carrer perquè parlem molts dels nanos però, com molt bé deies, tots estem una mica pendents del mòbil, no? I hi ha vegades que veus a una terrassa dues persones amb el mòbil que ni es parlen o veus algú parlant i l'altra que l'ignora o surts al carrer i algú, si no t'apartes, xoca amb tu perquè va amb el mòbil. Jo crec que és... I alguna vegada amb alguns amics fem l'exercici perquè em diuen... Alguna vegada m'han dit Marc, ets un exagerat. Dic, mira, fem una cosa, ens piquem una línia recta aquí a l'horitzó i hi havia quantes persones passant amb i sense mòbil. Jo em jugo el dinar a que passaran més del 80 amb mòbil. i, doncs, òbviament he dinat moltes vegades gratis perquè és que, esclar, hi ha moltíssima gent, us ho explico així una mica amb to de broma, però és molt trist pensar que hi ha més gent mirant el mòbil i, de veritat, que el percentatge és molt més alt i si els oients o tant d'escolta en s'ocupen intentar o comprovar, la gent va més amb el mòbil que sense el mòbil i, al final, ens passem moltíssimes hores de la nostra vida mirant el mòbil i la reflexió és tantes hores al final què t'ha portat? Perquè fer esport ens aporta alguna cosa, menjar-se ens aporta alguna cosa, estar amb els amics ens aporta alguna cosa, dormir, descansar, treballar, ens aporta alguna cosa. Què t'aporta el mòbil? Likes? Sentir que estàs connectat amb algú quan realment estàs sol? No ho sé. Tantes hores li dediquem a alguna cosa que ens dona tan poc? Perquè... Clar, l'altra lectura és de quina forma ajudem que aquests infants, aquests joves aprenguin que també ha de ser una eina en certa manera educativa, no només d'entre cometes pèrdua de temps, de mirar TikToks, de mirar vídeos, de mirar fotos de gent que potser no saps ni qui és però l'estàs mirant cada dia. Entenc que aquesta educació també ve, deies abans, és tant la nostra feina com la feina que poden fer les famílies a casa. És a dir, allà també s'ha d'ensenyar a fer un ús, ja no sé si responsable o amb cap o amb consciència d'aquests mòbils. Allà també hi ha molta feina a fer a les cases. Bé, jo penso que la millor educació és ser un bon exemple, no? I en aquest cas, doncs, el problema que molts pares i moltes malars també fan un ús abusiu del telèfon mòbil o també han ignorat els seus fills en algun moment per estar més pendent del mòbil que d'ells. I també, no els vull excusar, però jo penso que l'adult actual, ja veurem l'adult d'aquí 30 anys, però l'adult actual és conscient que el mòbil és una eina que és un més a més, ja s'ha vingut viure i conviure durant molt de temps sense aquesta feina i, per tant, pot tenir una mica la... no sempre, però, bé, pot tenir una mica el saber viure sense telèfon mòbil, no? En canvi, els nanos ja han nascut amb mòbil, no entenen la vida sense mòbil i fan tot amb el mòbil, no? Aleshores, jo penso que a casa tenim una gran responsabilitat. És veritat que tant escoles, professors, psicòlegs, gent de l'educació i de la salut mental dels adolescents, el mòbil ha arribat sense amb nosaltres tenir una formació de com fer un bon ús. Jo tinc telèfon mòbil i aquí apostem perquè tinguin telèfon mòbil els nanos i simplement ho facin fent bon ús, però és que ens ha superat a tots, no? El mòbil i jo crec que l'abús ha arribat sense nosaltres estar preparats per poder educar. Perquè tu, imagina't que a casa, no? Hi ha una família que, doncs bé, comença a detectar, no sap si addicció o no, però comença a detectar que el seu fill o filla comença a dedicar-li unes hores que no li dedica altres coses que abans feia o comença a tenir potser actituds vers el seu mòbil, no?, de protecció, de no me'l treguis, és meu, no?, suposo que també desenvolupa una espècie de sobreprotecció cap a aquest dispositiu. Quines primeres guies podries donar a famílies que durant aquests mesos potser se n'hagin adonat que hi ha allò a casa? Bé, és veritat que també una de les senyals que ens indica que tenim un problema és com a les pel·lícules, no?, quan veus algú que va consumir una ratlla de cocaïna i ve algú per darrere i sopla i, per tant, no?, es queda sense poder consumir, la reacció d'aquella persona sol ser molt agressiva, no? No cal arribar la violència quan parlo d'agressivitat, si jo li trec un dispositiu al meu fill o a la meva filla i ell reacciona de forma agressiva, repeteixo, no cal que sigui violenta, sinó de forma agressiva o de forma exacta que s'enfadi, que es posi de forma molt impulsiva doni un cop a la porta o un cop a la paret o ens digui una paraula més malsonant del que ve siguen habitual en ell, doncs és una senyal clara perquè aquí tenim un problema, no?, perquè si m'estan traient algú que desitjo amb tantes forces com per canviar el meu estat d'ànim, doncs està clar que això no és una substància però sí que està afectant la meva salut emocional. Llavors, no sé si és o no el camí el fet de treure-li directament el mòbil com a primer pas, sinó més aviat pot ser contraproduent? Bé, això jo et dic que es depèn de cada cas, no?, hi ha vegades jo mateix que a teràpia he tret el mòbil el mateix dia que he vist el nano o hi ha vegades que no m'ha fet falta ni treure'l i altres vegades en algun moment sí, en algun altre no, alguns os monitoritzem, altres no creiem que calgui. També parlar molt en general d'aquest tema seria, jo crec que seria poc prudent, però la solució, el que sí segur que per on no passa la solució és per utilitzar-lo de moneda de canvi, és a dir, si et portes bé et dono el mòbil i si et portes malament te'l trec, això no és ni molt menys una solució i jo crec que ho hem de tirar més a l'educació sexual, a l'educació per substàncies, a l'educació tecnològica en la qual, més enllà de si treu bones notes es porta bé o és bona persona o no, s'ha de fer servir una educació especial per cada àmbit, no? Doncs parlar del sexe segur i de com ha de ser, parlar de les substàncies i dir, va, per què no s'han de consumir i en aquest cas de la tecnologia i, com a petita reflexió, quan eduquem amb substàncies o eduquem amb sexualitat, no li donem allò perquè ho provi o l'animem a fer-ho perquè se't doni compte, no? En canvi, amb el mòbil sembla que no fem la prevenció, sinó directament anem a la intervenció, no? Ja li donem el mòbil i quan ho fa malament llavors l'intentem educar. Clar. Penso que aquí tenim molta feina en el sentit de dir no et droguis, no tinguis, per exemple, sexe sense preservatiu, doncs toca també posar-nos a la fila d'agulla i dir, quan tinguis mòbil has de fer servir bé, quan tinguis mòbil això ho pots fer i això no ho pots fer i tot això argumentar-ho, no? Perquè al final l'educació per pura norma no funciona, però si ho argumentes ja ho entenem molt bé. Per anar acabant, Marc, et volia preguntar si creus que aquest tipus de patologies que com bé deies d'aquí a poc ja tindran, bueno, seran oficials, no? Tot i que ja hi ha centres com Desconnecte doncs que òbviament ho tracta com una addicció, no? A tecnologies mòbils i xarxes. Quin futur li veus? Increixendo, diguéssim, més? A més? Pot anar més? O es pot arribar a estabilitzar, podríem dir? Per una banda crec que sí, perquè estem poc preparats i li estem prestand poc atenció, no? A vegades he sentit algun comentari on els presos i diu, bueno, és que ho fan tots. Aquest és el pare que reacciona en un moment en què Sofí segurament tingui un gran problema, no? I diu, bueno, és que ho fan tots. Clar, aquesta frase a mi em posa els pèls de punta, no? Perquè ho fan tots, què vol dir? Ens estem excusant del que vèiem del nostre fill. Per altra banda, l'oferta és molt àmplia. No és un partit de futbol i a la mitja part doncs tens totes les cases d'apostes preparades per enganxar a l'usuari. L'accés a la pornografia que a Espanya està en torn als 9 anys, el primer contacte, cada vegada hi ha més cases de pornografia o de pàgines de pornografia amb un accés de 3-4 segons per poder veure qualsevol bestiesa i de forma totalment gratuïta i anònima, no? Clar, amb tot el que tenim i amb la falta de formació per professionals i per famílies, doncs, home, no sóc molt optimista però sí que m'agrada sempre dir que ens donem compte en moltes situacions ja sigui el confinament o ja sigui un viatge o ja sigui a l'escola o ja sigui a la feina que una mirada que una abraçada que una palma de l'esquena que una guinyada d'ull que un petó està molt per sobre de qualsevol missatge i molt per sobre de qualsevol pantalla llavors a mi també m'agrada molt apostar per l'ésser humà i pensar que seguirem abraçant-nos seguirem donant-nos petons seguirem contactant a través de la realitat i no ens faran falta tantes aplicacions per fer tantes coses que després no són reals. Esperem, a més també per conèixer'ns, no? Aquest seria un altre avantall de preguntes que m'agradaria fer però avui no tenim temps però per anar acabant, Mar, hi ha una frase que hem llegit en el teu perfil de Twitter sense presència o connexió real els valors només són paraules. Bé, jo penso que quan enviem missatges per exemple per un xat diem moltes coses i una cosa és dir l'altra és demostrar, no? A mi si algú em diu que m'estima molt doncs òbviament estaré encantat que m'estimi molt però m'ho tindrà que demostrar perquè el valor de l'amor està molt bé traduir-lo a paraules però el valor real el de l'amor es demostra en fets i no només el de l'amor el de l'ajuda el del companyerisme el de l'empatia tot el que diem a través d'una pantalla si després no té una conseqüència al món real per mi és paper mullat aleshores penso que hem d'educar òbviament amb el bònus de les bones tecnologies però hem d'educar moltíssim més amb com compartir vida de forma humana i no perdre la nostra essència que és clar si això ens ho hagués dit fa uns anys no ens ho creuríem seria hagués estat totalment impensable no? Jo soc de la generació que ha viscut sense mòbil i també està vivint amb mòbil i sí que és cert que també juguem un paper important a l'hora de saber valorar fins quin punt és o no necessari o saber que sense ell també hem tingut una vida totalment perfecta vull dir que no hi havia cap problema espero que les teves paraules Marc també ressonin en aquelles cases que ens estiguin escoltant i que també faci una miqueta aquesta reflexió de fins quin punt també els pares i mares són l'exemple i en definitiva tenir cap tenir seny per evitar que hi hagin més casos d'aquest tipus de patologies noves tant de bo tant de bo moltes gràcies Marc per atendre'ns avui i fer aquesta entrevista i també amb una abraçada des del programa igualment moltíssimes gràcies adeu bona tarda adeu Don't touch the ground We're the restless hearted, not the chains unbound.