Argelagas: memòria de dones, llenguatge popular i sororitat — Gemma Ruiz Palà entre la recerca, el feminisme i el futur literari

La setmana en majúscules Bona tarda, benvinguda a Pobla, a Ràdio d'Esvern i també a la plaça Mireia. Abans de res, com sempre faig aquesta breu introducció per presentar-te, després ja et deixo xerrar. Et presento breument, per si hi ha algú que encara no t'ubica, que ja t'hauria d'anar ubicant, Gemma Ruiz Palà, per Vista Catalana, fa més o menys 20 anys ja que estàs a Televisió de Catalunya. El 97, per tant, ja anem cap als 22. Sí, 22 anys, a més, amb crònica cultural i teatral, és a dir, tema que toca amb aquesta obra de la qual ara parlarem. També abans, de fet, també vas estar al programa de la nit al dia, al Canal 33, també relacionat amb temes culturals. I precisament del que volem parlar avui amb tu és d'aquest llibre que vas publicar l'any 2016, aquesta Òpera Prima, la teva primera novel·la, que es diu Argelagas, i que ara mateix jo tinc amb mi la novena edició ja. I crec que ja anem per la 12. M'agrada Déu. Déu-n'hi-do, primera obra que publiques, i ja porta 12 edicions en menys, també, més o menys de 3 anys. Sí, sí. Com ho portes, això? Mira, és aquelles coses que tu tires un roc al riu, perquè tens ganes que aquell roc surti de la faixa, ja posant-nos en una metàfora dintre d'una altra, i no saps les circunferències i els vots que donarà. Allò realment no va ser cap encàrrec. va ser una cosa que deia mig en broma, mig seriosament, ai, un dia escriuré una història amb la meva sàvia, d'un treball que vaig fer a la facultat, que tenia allà guardat en una cinta des dels 18 anys, i aquelles coses inesperades, no? Doncs allò m'estava esperant que jo, un dia a Fesplay, comencés a rescatar-ho, veiés que tenia molta feina per fer i molta història per estudiar, i moltes coses per investigar, i m'atrevís a escriure una novel·la, una persona com jo, periodista, fent cròniques diàries, però que mai, mai de la vida havia escrit de ficció, ni tan sols poesia, ni vaig presentar-me amb la redacció de Coca-Cola, allò que es feia al col·le, potser ja fa moltes dècades, no sé si encara es conserva, però vull dir que molt inesperat, perquè no tenia aquest hàbit, i de sobte em vaig aventurar, no sabia on, no sabia ni quina forma tindria això, ni si seria una novel·la, i mira... Doncs ha quedat en una bona forma, anava a dir, parles de ficció, però tens dos referents importants, que és la teva besàvia i la teva àvia, que són indirectament les narradores d'aquestes històries. Sí, elles són les protagonistes, també la tietà àvia, o sigui, al final era una història que començava amb una i acabava triforcada, el que passa que quan grates una mica les històries familiars o les més properes, veus que estem teixits en xarxa, que les teves històries són les mateixes que les de tantes altres circumstàncies i persones, i llavors, sí, són elles, tenen els seus noms, però és la història de la majoria d'àvies i besàvies, de la majoria de catalans, que encara avui som aquí, vull dir que és la història del país i la història de tantes i tantes heroïnes que tenim a casa, no només les meves, les meves només són unes de tot, de tantes com n'hi ha, i com no hem honorat, com s'hauria d'haver honorat, no? És per això que suposo que una de les primeres planes d'aquest llibre d'Argelagas, de fet d'editorial Proa també, és que dones gràcies a la Remei, a la Rosa, a la Nina, també al Josep, estic mencionant algunes de les persones que anomenes en aquesta primera plana, perquè dius que totes elles, tots i totes elles, també han fet aquesta terra, que és el que precisament estaves comentant, que aquestes àvies, tiet àvies i besàvies són les de molts. Són les teves, en boca, no? Les que van ajudar, les que van tirar el país endavant després d'una guerra i d'una postguerra sinistre i criminal, i jo sempre faig una dedicatòria, que a vegades l'avario, però és una que tinc com... És un template, no? Sí, em va agradar el cop que me la vaig rumiar i la poso molt, no? que dic, perquè les nostres heroïnes amb esperdenyes es mereixen més homenatges que tots els herois de pedra, en referència a tots els monuments que hi ha sempre, un senyor dalt d'un cavall, amb una pistola, amb un sabre, o el que sigui, no? Com si la història només l'haguessin fet aquests, entre cometes, grans homes, que hauríem de posar molt entredit, jo ja ho elimino ara mateix aquest adjectiu, però la història com si només hagués estat feta per uns rostres, unes personalitats, i la història sense totes aquestes dones que aguanten no només la família, també l'exterior, també la feina, també la llengua, també la transmissió cultural, antigament el saber de la salut, de les cures, sense aquest teixit, sense la meitat de la humanitat, és a dir, crec que ha estat molt més important la meitat de dones de la humanitat, perquè la humanitat sigui aquí, que no l'altra. És més, l'altra crec que ens ha portat al desastre ecològic, econòmic, i de col·lapse on estem ara. Per tant, ja és hora de revisar a qui tenim per herois, a qui tenim per heroïnes, a què creiem que és èpica, a què creiem que no ho és, i potser deixar capitanejar el món per totes aquestes persones anònimes que tenen un punt de vista que no té res a veure amb la testosterona, amb els lideratges totalment egocèntrics, i que potser podríem fer comunitats basades en la cooperació, com passa a molts llocs del món, on hi ha comunitats que les dones no hi ha estrictament matriarcats, perquè el matriarcat és un sistema, el matriarcat encara no ha arribat a tenir prou poder com per poder dir que és un sistema, però sí comunitats que es gestionen d'una manera que no té res a veure amb com es gestiona el món de les multinacionals i dels governs. Però, clar, ho parlem ara, avui, segle XXI, amb el nostre punt de vista, també les teves, les meves també vivències com a dones, podríem dir, però, clar, la teva àvia, la teva besàvia, o la tietàvia, no tenien, és a dir, no tenien aquesta seguretat de parlar de si mateixes d'aquesta manera, si no hagués estat, potser, a través de les teves preguntes, que entenc que, insistivament, vas estar fent-los, no?, per treure realment aquesta informació, vull dir que els hi vas, elles mateixes van potser donar valor a través d'aquesta, no?, aquesta repetida indagació teva. Sí, perquè el beto, el veu, a la veu de la dona, és històric, no?, la Mary Bird, que és historiadora i centrada en Roma, diu que ja a la Ilíada, el telèmac, ja li diu a la seva mare, mare, tu calla, i vés a l'alcova on hi ha les altres dones, o sigui, que se'ns ha negat la veu pública, les dones, és constitutiu, pràcticament, de la cultura occidental, no?, i després veus que és de totes les altres cultures, també, per tant, que les dones no, es pensin que no són importants, és una construcció cultural, i llavors sí que jo vaig haver d'agratar molt perquè poguessin veure que allò que elles tenien com per, bé, un instint de supervivència o una rutina de vida de postguerra, jo ho trobava que era heroic. Clar, és com si ara mirant, per exemple, en un futur, és a dir, quan tu tinguis potser vuitantes, norantes, et vingui un net o un ves net i et faci recapacitar sobre el que potser ara estàs fent, no?, i li doni un valor. Clar, nosaltres ja hem tingut veu, hem tingut vot, hem agafat l'ascensor social que ens ha permès que ara una filla i una neta de les classes populars catalanes amb migració interna i amb migració externa pugui tenir una veu en aquesta ràdio, ràdio d'Esvern, i que hagi fet un llibre amb un editorial important com Proa. Clar, jo he fet un salt abismal, no?, respecte d'elles, llavors, no serà tan estrany, no?, quan mirin nosaltres què hem pogut fer respecte del que van poder fer elles, perquè l'accés a la cultura, a l'educació, és la porta d'entrada i és el que també s'ha abatat històricament a les dones, tant d'aquí com ara s'està abatant ara mateix a molts llocs del món. És a dir, l'ideal seria que no tinguessin aquests nets o netes a preguntar-te, no? Que no fos excepcional perquè això hauria, per això em vagi agafant categoria d'ineexcusable i universal. I parlaves de diferents, com dir-ho, comunitats, potser no tant el sistema material sinó comunitats, per això també has rodat bastant a l'hora d'investigar per escriure també aquest llibre, si no m'equivoco has estat a Roma, entre d'altres, no?, has voltat, a part de Catalunya també, Sabadell, que és d'on ets, Castell Terçol. Sí, també vaig anar a Cartagena, Múrcia, d'on és una de les protagonistes. Sí, vaig haver d'agratar molt en les cròniques també d'aquests cronistes de poble, que tampoc hi donem la importància que segurament tenen i que jo testifico que tenen perquè no només en les llibres d'història trobes el testimoni de l'època i la mentalitat de l'època. Jo, a través de moltes cròniques d'aquesta gent, no?, que testificava tot el que passava en una ciutat petita, gran o poble, doncs vaig haver d'estudiar i gràcies a ells vaig tenir una panoràmica de quines eren les lògiques, d'aquell moment, perquè et sembla que ho has escrit tot sobre la guerra i la postguerra, que ho sabem tot, però quan et poses a escriure i a mi que m'agrada ser molt rigorosa perquè no vingui ningú mai que digui mira, això que has escrit, això no és veritat. M'agrada comprovar-ho fins al límit, no?, i llavors, doncs sí que vaig estudiar molt i vaig voltar molts arxius i moltes biblioteques. El rigor informatiu, se'n posa que la veina perióstica també t'ha ajudat. Sí, jo no puc dir una cosa sense veure-ho, sense veure una imatge, sense saber quina marca de beguda hi havia en aquella taula d'aquella cafeteria, no? Sí, suposo que els que som periodistes tenim aquesta dèria perquè tot estigui comprovat fins a un punt, eh? Després, per exemple, si jo no aconseguia saber quantes pessetes valia tal cosa en aquell moment, doncs deia tant i més quant i no me la jugava amb cap preu per no dir cap cosa inexacta. I ara que has dit aquest tànim escual o no... Parlem una mica del llenguatge també. Diverses persones, entre altres les bibliotecàries de la Biblioteca Joan Margarit, on ahir vas anar a fer la presentació del llibre, comentaven que és un llenguatge que a part de ser molt tendre i cruel alhora, perquè té aquestes dues vessants, és entre col·loquiari proper però li dona bellesa, no? És com reunir totes aquestes paraules en un llibre, com ho has aconseguit o t'ha sortit així? No, és una construcció literària molt costosa. És buscada. Sí, sí. El resultat que elles em van dir ahir, doncs m'agrada molt aquests adjectius que tu deies que el defineixen, però jo realment el meu propòsit era que aquest llibre, ja que rescabalava la veu d'unes persones que són les dones de classes socials baixes, de la Tarragada, que no han tingut mai veu i que no han comptat, ja que rescatava les seves experiències, no tenia cap sentit homenatjar-les sense que parlessin amb les seves paraules. També les classes benestants han tingut el monopoli dels registres literaris de qualsevol escriptura i llavors per mi el seu català havia de ser el català literari d'aquest llibre. No tenia cap sentit que parlés com si no fossin de les classes populars i llavors hi havia d'haver castellanismes com fatu, però que a Sabadell si portes molt fatu vol dir que portaves molts paquets o moltes peces de roba, no se'n tenia sense dir fatu, atxura, els vestits tenien atxures, que és un castellanisme però molt genuí i molt entranyable i llavors havien de parlar amb totes les frases fetes que venien de la cultura i de la riquesa de pagès i era un registre que buscadament havia de reflectir exactament la seva oralitat. Set anys has estat més o menys per preparar aquesta obra? Sí, més o menys sí, perquè clar, tot això ho vaig fer treballant i llavors els forats que et queden, com tants altres escriptors, no demano que em dongueu cap copeta a l'esquena perquè malauradament la gent en aquest país només pot escriure treballant de moltes feines cosa que se'n ressentirà la nostra literatura perquè molta gent molt talentosa no pot dedicar-se a crear com hauria de crear si hi haguessin els circuits, si hi haguessin els ajuts, si hi hagués una fortalesa cultural i amb una voluntat també política que fos així, vull dir que jo ho he fet com ho fan tants altres escriptors i molt millors escriptors que jo. No, no hem de treure tampoc el mèrit d'escriure una obra que va per dotzena edició, vull dir, en tres anys, vull dir, el mèrit no s'ha de treure, vull dir, això, si no t'ho vols dir tu i ja t'ho dic jo ara mateix i una altra cosa, suposo que el que tampoc no t'imaginaves és que actrius com per exemple Clara Segura, Sant Justenca, Clara Segura, ostres i tant, digués, i si li posem una veu i la posem sobre d'un escenari? Sí, el dia que la Clara va llegir-ne un fragment, doncs clar, una mica més i caig de cul perquè dic, hòstia, això ho he escrit jo? Clar, de sobte li va donar una volada, és que Clara Segura és una tia molt potent, és algú amb un talent descomunal i llavors, clar, agafa un text que has fet tu i te'l llegeix ella i et dic, vull dir una mica més i em desmaio, sí. Però te l'imagines a un escenari o és a dir, col·laboraries o ajudaries a que es portés? jo els hi deia, no, hòstia, si mai un dia es fa jo no vull apretar perquè això, si sorgeix, sorgeix, no? Però clar, serien com els meus dos mons, no? Junts i potser m'esclataria el cap aquell dia que veies una estrella d'una obra de teatre d'Argelagas per mi seria com un xoc, no? Seria molt xulo però, bueno, si es dona, que es dongui i si no, doncs no serà el caminet que havia d'agafar. Qui sap? Jo no tacaria portes ni finestres. Qui sap? Qui sap? T'anava a dir, Argelagas, portaves tornar a dir el nom del llibre. Sí. Jo he estat buscant una argelaga, és un arbust. Sí, oi? El que fa una fulla, una flor més aviat de color groga bastant maca, no? Sí, però la fa molt, o sigui, dura molt poc aquesta flor. Jo vaig triar aquest arbust justament perquè el Vallès es diu molt com a sinònim de persona esquerpa. Hosti, que això és una argelaga. I les argelagas, com que són aquests arbustos que són molt modestos perquè tenen flor però molt poc temps, estan als marges dels camins, són molt resistents perquè quan hi ha un foc al bosc rebroten, doncs era perfecte per fer la metàfora d'aquestes heroïnes que són de la tarragada, són modestes, aparentment no tenen importància però després resisteixen i estan allà i molt important, tenen punxes per defensar-se. Que això és importantíssim per la vida perquè és que si no tens punxes per defensar-te malament i les dones sempre n'hem hagut de tenir, sempre en tindrem i per mi era la metàfora perfecta. Veu una mica en l'ADN, de les dones jo crec que això fa 50, 100 o 200 anys i d'aquí 5 o 6 segles seguirà. Sí, estaria bé no haver de tenir punxes per defensar-se perquè voldria dir que no ens ataquen però com que ens ataquen i ens continuen atacant nosaltres hem de tenir punxes per defensar-nos, està clar, no hi ha una alternativa. I en canvi a la portada no hi ha aquesta planta, aquesta flor que bruta poc, sinó que hi ha una altra mena de potència visual també. Sí, m'agradava aquesta sororitat, sorority que es diu en anglès i que aquí cada cop estem dient més, d'aquesta força quan unes noies estan juntes són imparables, això ho sabem, tu, Mireia, un sopar d'amigues que de sobte et sents molt potent. Totes comenceu a... una idea i va pujant i va pujant és que et menges el món, no? Doncs aquestes noies al dia de Santa Llucia agafades de bracet, fotografiades a Barcelona, rient-se a la cara del pobre fotògraf que va marxar esproguit de pensar, hòstia, aquesta força i aquesta força de les dones unides i amb aquest sentit de l'humor i alegria perquè la força no té per què ser de mala llet, no té per què ser agressiva de testosterona, pot ser una força amb una alegria tremenda, no? I m'agradava aquesta imatge i era una mica el que buscava i al final ho vam trobar. Una imatge molt potent, de fet, per acompanyar aquest llibre que de fet t'incita a llegir el llibre. T'anava a preguntar si creus que has canviat o has contribuït d'alguna manera que les nois i noies o qui sí que llegeixi el llibre li doni una volta una miqueta a aquesta història o que analitzi una miqueta més d'on venim per entendre cap a on volem anar. Mira, pel que em diuen els lectors i les lectores que quan hem tingut intercanvis en els clubs de lectura com el d'ahir o amb signatures, sí, i de sobte es paren a pensar i se'n penedeixen de no haver testificat i anotat les històries de les seves si ja no hi són i llavors perquè els hi donen valor no és que no els hi donguessin i jo hagi vingut a dir coita quin valor té i la gent no saber sí, però aquella intuïció potser com que també és una cosa que bé que això el que fa la gent que no és de les elits o que no té una història considerada èpica doncs no s'ha ressaltat doncs tenien la intuïció que aquelles vides eren eren molt meritòries però potser a veure les escrites en un llibre s'han adonat que de les seves també ho eren i llavors això m'ho han dit moltes vegades a més suposo que són vides meritòries com deia al principi és un exemple de les moltes que tots tenim tots els àvies en aquest cas són meritòries d'haver viscut aquesta vida tot i que no haguem apuntat no, treballaven fora de casa a les fàbriques després a dins de casa que van haver de suportar la guerra que la guerra la van suportar anant elles a buscar el menjar criant les seves famílies protegint-les després una postguerra que és criminal en el sentit de la gana dels preus com pugen dels salaris com baixen d'estar sotmes a una dictadura que va ser tremenda també encara que s'hagi quedat com com amagat no, una mica les conseqüències de la repressió de la postguerra no, viure amb por viure amb silenci viure mossegant-te la teva llengua o sigui tantes coses tan terribles i que després no ho han explicat els seus fills perquè el silenci protegia llavors hem estat a les netes a qui ho han explicat i llavors clar això a les filles o els fills que ara són les netes o els nets els que ho posen en valor trobo que fa uns entre famílies molt bonics molt reparadors també aquell silenci en aquell moment es va haver d'imposar per protegir perquè a la que feien algunes connexions d'algú que havia tingut un cunyat mac qui o l'altre que havia estat republicà et calaves sense feina et sabotejaven i et feien la vida impossible doncs el silenci protegia i nosaltres que aparentment la transició ens va donar una democràcia que ens ha criat amb una mena d'assumpció que nosaltres teníem tots els drets garantits i ara aparentment però nosaltres en aquests 40 anys ho hem assumit així doncs hem tingut no hem tingut cap recança en preguntar en gratar i en explicar-ho i llavors això té aquest punt de reparació que mira jo trobo bonic i t'anava a preguntar la llavor llavor d'aquest llibre és a dir tu un dia et despertes i dius necessito plasmar això en un llibre o a través de jo la necessitat d'escriure no la puc dir que a mi m'hagi passat jo tenia un treball de la facultat gravat que era una entrevista amb la meva besàvia i va ser que ella el germen sí el joan Manel Treserres que va ser profe meu ens va fer fer un treball que en deia una història de vida i vam fer un qüestionari amb preguntes a una persona que hagués nascut a principis de segle perquè hagués viscut com el màxim de canvis tecnològics per tant sociològics en la seva vida i vam fer l'àvia d'una company llavors quan jo vaig arribar a casa ho vam explicar ho vaig explicar mira hem fet aquest treball i la meva mare em va dir per què no li fas aquest mateix qüestionari a la besàvia que vaig tenir besàvia durant molts anys que ella va viure una vida anys llum de la teva vivint en una esquena pagès i jo vaig dir val doncs ho faig i amb 18 anys vaig baixar a casa amb els meus avis vaig enregistrar el qüestionari del treball de la facultat a la meva besàvia em vaig guardar aquella cinta clar però allò va quedar allà allò va quedar allà dels 18 anys als 33 clar i de cop dels 33 l'agafes? no llavors jo comentant amb el meu company que és escriptor també un dia em va dir allò que tu dius que vols fer quan et jubilis perquè era la broma aquesta que jo feia quan tingui temps sí quan em jubilio deia vols dir que aquella cinta quan la vagis a recuperar no se t'haurà fet malbé perquè era una cinta d'aquestes com del que abans tenien els contestadors automàtics les petites i jo vaig dir hòstia ara que ho dius no l'he tornat a tocar més i vaig anar a buscar el reproductor que encara el conservava vaig trobar la cinta també la podia haver perdut i vaig fer play i la vaig transcriure i això va ser quan vaig sentir-ho vaig sentir la veu de la meva besàvia que s'havia mort feia ja un any o així em va agradar molt tornar-la a sentir com reia amb qual jo li feia preguntes i com responia que era una supernarradora o sigui vaig veure que jo en veritat soc una mèdium només he fet de transcriure soc una mèdium sí, sí perquè la manera de relatar les coses que m'ha explicat és sensacional i llavors clar em vaig engrescar al sentir-la amb ella explicar-ho i llavors vaig dir hòstia però és que em quedo em quedo fins als 15 anys que arriba a Sabadell i jo després tot això ho haig de preguntar a les que encara queden i llavors va ser quan vaig començar a fer però sense pensar que fos cap novel·la vaig anar a temps a estones mortes anar investigant anar investigant fins que al final vaig acabar fent això escolta doncs per molts més anys que segueixis sent una mèdium perquè escolta si ser una mèdium et porta a fer ja 12 edicions d'aquest llibre no vull saber jo si fas de mèdium d'un altre tema quantes edicions ho publiques si ens fas mèdium no puc fer més perquè com la meva besàvia no n'hi ha gaires perdoneu que us ho digui per tant he pogut fer de mèdium perquè el relat que em va fer ell amb un català espectacular i amb una manera de narrar d'aquesta cultura dels contes a la vora del foc això no ho tornaré a tenir el privilegi que ningú m'ho passi per tant només ho vaig fer en aquest llibre i ja està llavors t'anava a preguntar ja per anar acabant Gemma si tenies en ment o t'ha entrat ja la gana de seguir pensant en publicar ara ja m'he grillat completament és el punt que acabo d'entregar el manuscrit que editarem el febrer segon llibre té a veure amb aquestes no té res a veure és contemporani però també va d'heroïnes que aparentment no ho són o no les hi tenim per heroïnes però és contemporani a la Barcelona d'avui i cap al febrer del 2020 més o menys podrem saber almenys el nom 5 o 6 de febrer a les millors llibreries que diuen 5 o 6 de febrer Òbviament el nom no el podem saber encara ja us el diré doncs per aquelles dates que no queda tant amb la broma perquè estem aquí ja a les portes del Nadal a veure si ens tornem a trobar que entenc que al principi és bastant més mogut quan realment ja has publicat el llibre que és quan tens més entrevistes tens més mogudes per presentar esperem esperem que generi interès i que la gent tingui ganes de saber què m'hem pescat a veure nosaltres tindrem ganes de saber-ho jo personalment i espero que els nostres oients també de Ràdio d'Esbert tinguin també ganes de seguir-te escoltant doncs s'agraeixen els ànims i de seguir-te llegint a Marge Lagas i les que vinguin que ahir descobrirem quin nom té Gemma un plaer tenir-te aquí al programa igualment Mireia un plaer conèixer-te molts més èxit amb aquesta segona novel·la que ve i espero veure-te el 2020 per parlar d'aquesta segona novel·la doncs ja vindré moltes gràcies una abraçada merci