Carles Serraïma: Intus i Mireia — retrat en blanc i negre, el mar com a escenari i una mirada crítica al mercat fotogràfic

El Carles Serraïma Estic cansat, portem des del dilluns, sort que tinc una bona persona que munta Crec que es diu Janira, no? Sí, Janira I hem estat, doncs bé, primer situant, tot i que tenia ja l'esquema prefet perquè tenia les mides del celler i és la segona vegada que es posa al celler i tenir tot previst, arribes al moment i has de començar a decidir coses, però bé, bé, molt bé Abans de res, com sempre dic, et presento breument, no? Carles Serraïma, ets d'aquí de Sant Jús i ets fotògraf, com molt bé has dit, al... No sé si vaig mal encaminar, 2018 vas fer la primera exposició, pot ser, o ja fa més anys? Novembre del 17 I aquesta és la segona vegada que fas aquesta exposició, de fet són dues en una Ara no sé si són independents o cohabiten, ens ho explicaràs, es diu Intus i Mireia Sí, són dues, eh? Són dues coses diferents que encaixen El que he fet és aprofitar la sala ponent, que queda sempre allà al costat i tenia ja una cosa feta, que si vols després us ho explico una miqueta d'acabar, no? I vaig aprofitar, vaig dir, mira, sala ponent, cap a això que ja tinc fet i està bé I a nivell conceptual, doncs, lliga, amb Intus, perquè Intus al final és interior, crec que amb llatí, no? Sí, amb llatí vaig estar mirant i vol dir a dins, o sigui, això, interior, no? Sí I la sala et permet entrar més a aquest interior? Diguem que a dins aquest té a veure, possiblement, la gent quan ho llegeixi pensarà en les persones fotografiades però igual té més a veure amb mi, no? Amb el que estan fent aquestes persones perquè jo els hi faig fer, no? D'alguna manera Però abans d'entrar a aquesta sala on ens trobem aquest interior, aquest Intus, aquest a dins, abans està la Mireia No Jo em dic Mireia? O és al revés? Mireia, tu entres al celler, et trobes Intus i a la sala ponent, que està al fondat, et trobes Mireia, no? Ah, d'acord, o sigui, la gran, diguéssim És Intus És Intus A dins A dins I això, què t'ha dut a fer aquest a dins a través de retrats, no? Blanqui Negra? Sí, retrats en blanc i negra De fet, hi ha un moment, fa uns 5 o 6 anys, que vaig comprar un estudi fotogràfic, o no, els seglaments d'un estudi fotogràfic portable, a més, que puc muntar a l'estudi a qualsevol lloc que tingui, com a mínim 15 o 16 metres quadrats Els elements, has dit? Sí, els flaixos, el fons Sí, tot el material Tot el material, no? Aleshores jo puc muntar l'estudi on vulgui, que és mentre tingui un mínim de metres I hi ha molts aquests retrats que estan fets fora d'aquí, no? Estan a València, a Madrid, etcètera, no? Un cop compro això, començo a desenvolupar el tema del retrat de m'estudi i cada vegada vas centrant més, no? I una cosa et porta a una altra i, bé, vas coneixent gent, té una riquesa interessant la gent que fotografies i saber d'ells. Jo normalment fotografio gent amb la que em reuneixo primer per parlar una mica de què fem, de què farem, de què m'interessa a mi. Però pot ser que no us coneixeu fins aquell moment, no? Correcte. És a dir, pot ser que sigui gent que aleatòriament o de la manera com coincidiu, no? Us trobeu, us coneixeu una mica i llavors ja li fas el retrat. Diguem, fent una mica, o sigui, al final un compra, el que anava, no? Que vaig comprar les peces de l'estudi i vaig començar a fer retrats. Una cosa porta a una altra i tu us diguem que és una part d'aquest procés, no? És com un viatge a l'allar del retrat d'estudi, trobades que és l'exposició del 2017, era la primera part, era un concepte diferent, era tot amics, coneguts. No hi havia ningú que no fos amic o conegut. Era una estètica de fons negre, gent totes mirant a càmera, una manera concreta, no? Això canvia, vaig evolucionant i intus és més una cosa que flueix, no? Va des d'un inici que fa un pèl de referència a aquelles fotografies en fons negre de fa tres anys i va evolucionant. És com un riu que va fluint, no? Aquesta és la idea. I el retrat? Per què has arribat a escollir aquesta manera de fotografiar? A veure, també parla de tu o tu et pots expressar millor, potser? Bé, habitualment tots els retratistes, el que tenim davant som nosaltres mateixos. O sigui, el que demanem a la gent que tenim davant és el que a nosaltres ens motiva, el que a nosaltres ens pot generar algun tipus d'emoció, no? O de tensió o de generar que la persona... Jo moltes vegades quan disparo penso en la persona que mirarà, no? I busco que cada imatge funcioni per si sola i que generi un nivell d'atenció, d'emoció, de cara o d'interès per a la persona que mira, no? I quin missatge creus que els ulls de les persones que vinguin a veure l'exposició rebran d'això que tu has volgut plasmar en aquests retrats? Aquí la gràcia és que cadascú deixi anar... És lliure la interpretació. Sí, jo segurament el que demanaria la gent ja no és en aquesta exposició, no? És que la gent s'autorregali alguna cosa, no? I el millor regal que es pot fer la gent quan va a veure alguna cosa i no és intus. Intus o una exposició d'escultura o el que sigui, és regalar-se temps per mirar, no? I per deixar que el que és la imaginació, la curiositat es desenvolupi en el seu cervell i intenti entendre el que està veient. A vegades necessitem una informació prèvia per entendre, no? Intus és un tipus de retrat, al final, que les persones poden interpretar diferents coses, no? I et porta a això, no? I jo el que t'aconsellaria que la gent es regalés temps, no per intus, per tot el que venem a veure fora que requereix d'un mínim de temps, no? De dedicació. I el blanc i negre és per algun motiu en concret? Potser tècnica, algun tipus de... Algú relacionat amb la tècnica o el material utilitzat? O és un altre tipus de decisió haver anat a fer retrat en blanc i negre? És una decisió que possiblement té alguna cosa... Clar, la majoria de les decisions que es prenen es racionalitzen després. O sigui, jo conec molt poca gent, o ningú que digui, vaig a fer retrats d'aquesta manera, d'aquesta manera, d'aquesta manera, d'aquesta manera, d'aquesta manera... O sigui, comences a disparar i després amb el que es treus comences a preguntar-te què estàs fent, no? I aquí ets el procés. I el blanc i negre possiblement és una manera de treure elements que distreguin, no? El color distreu. Una composició amb color, al final, hi ha molts més elements que la que hi ha en blanc i negre. és convertir les coses d'una manera... És una visió més minimalista. Al final, tots els retrats que faig, la gent que porta roba, porta una roba que mai crida l'atenció. Sempre mana la persona, sempre mana el cos o la persona. I sempre has estat del costat del blanc i negre? O has passat també per la fotografia de color? O depèn, no? Depèn. Potser una mica de l'època o del moment? Si estem parlant de retrat d'estudi, podem dir que pràcticament el 80-90% del que faig per mi. Quan jo disparo a una persona, normalment hi ha una part de retrats que van per aquesta persona, no? Hi ha diferents acords, depèn de l'acord que hagi fet amb aquesta persona, hi ha uns retrats que són per aquesta persona. Poden ser en color. El que és la meva col·lecció, pel qual estic fent, el meu treball, pel qual estic fent aquests retrats, els acabo pràcticament en blanc i negre. Això no vol dir que en un futur fegi una evolució cap a un altre vuestro. Però té molt a veure amb el concepte aquest minimalista o de poques coses que distreguin i que l'atenció es fixi en les ombres i les llums i en les formes i les estructures que genera la imatge. I així facilites que la gent, els ulls que ho miren, ho trobin més ràpid? Sí, jo crec que sí. O a tu també m'és fàcil per ensenyar-ho? Funciona millor en el meu cervell. Clar, aleshores jo puc ensenyar això, a mi em funciona molt millor, jo ho entenc molt millor i entenc que qui sàpiga lògicament què... Jo crec que per llegir fotografia necessites uns coneixements que són diferents que has de llegir pintura o has de llegir escultura o llegir cinema, possiblement en què posem fotografies un al costat de l'altre. Estem més a prop de la lectura d'un llibre o del cinema que de la pintura. llavors hi ha a la que poso dues fotografies juntes, que aquí al final són 44 fotografies una darrere a l'altra, que totes tenen la seva posició, el seu ordre i és una seqüència, vull dir que no es poden canviar. Hi ha una raó de ser... És aquell ordre, eh? Ha de ser aquell ordre. Correcte, hi ha una raó de ser, té molt a veure amb una seqüència emocional, que es juga amb les emocions, amb els efectes gràfics, de cara a que tingui una continuïtat, amb petits detalls que relacionen les fotografies una amb les altres i després referents dures. Quan vas pel mig recordes que allò et fa una referència a la fotografia del principi, però bé, no vull explicar-ho, jo crec que això... Clar, no fem espòilers, no? Ho ha de veure la gent. Exacte, és que és com un... M'ha semblat que és com si fos un guió d'una història, no? Tot aquest viatge... És una cosa... Imagina que és com un riu que flueix, una banda cap a l'altra, no és una història, senzillament... O sigui, no és un projecte, com una paraula que ara s'utilitza molt dintre d'aquest món de fotografia, no? És un treball al voltant del retrat i l'exposició al final el que fa és jugar amb elements d'aquests retrats i donar el riu que vagi fluint d'una imatge a l'altra, no? D'alguna manera. És la intenció i jo crec que està muntat en aquest estil. I quants anys... Quants anys fa que estàs ficat amb la... O que tens una càmera a la mà? O que... O la primera vegada potser que recordes que vas tenir una càmera ja, encara que fos aquestes d'orsar i tirar? Càmera des de... Bastant jove. El que passa és que jo crec que hi ha dos... Hi ha... Si càmera i viatjar i fèiem esports de muntanya, durant molts anys sempre anava a la càmera amb mi. Però hi ha un salt que és quan et planteges què estàs fent, no? No estàs recuperant records del que estàs fent, sinó que què estic fent amb la fotografia, què vull explicar? O si no estic explicant res, què vull explicar a partir d'ara, no? I aquest salt el faig possiblement... No fa molts anys. No sé. I aquest salt el faig possiblement mirant coses d'altres fotògrafs, centrant-me en el tema de fotografia i buscar entendre alguns fotògrafs que jo entenc que estan a un nivell de coneixement superior, lògicament, i que necessiten uns mínims de coneixement de llenguatge d'imatge per poder-los entendre, no? Amb aquesta curiositat, que jo crec que és bàsica per poder fer això, vaig evolucionant, no? I aquest salt possiblement té com no més de 8 anys, 7 anys. Quan dius el salt, és que et refereixes a que professionalment et vas ja passar a dedicar íntegrament, potser, a la fotografia? No, no em dedico professionalment a la fotografia. No, és a dir, al 100% de la teva feina, podríem dir? No visc de la fotografia. Complicat fer-ho avui en dia? Tinc amics que viuen de la fotografia. I els hi va bé? Arriben bé a fi de mes? No, hi ha alguns que... O depèn del mes. No, hi ha uns que viuen. Viuen. Viuen. I altres, que després hi ha els top, que d'aquests en conec pocs, però que està bé. Passa que en conec... Realment no és un món. No estem en un país on aquestes coses siguin fàcils, no? On te n'hauries d'anar per això, per poder potser viure de... O realment centrar la teva professió en la fotografia, només? No ho sé. Potser fora d'Europa o a Europa hi ha països, potser? A Europa és possible que hi hagi països. És que ara també fer una crítica a la situació d'aquí és una mica complicat, no? Jo no ho puc fer. Bueno, la llibertat la tenim. Jo no he vist cap país, possiblement, no sé Itàlia, no sé Grècia, però que aquí tanta gent demani que la gent li feix coses gratis, no? Això, Estats Units, és bastant impensable. Potser és alguna cosa relacionada amb la cultura, no? Correcte. Algú ha après ja, no? Etxa-la i etxa la trampa, no? Fes-me això gratis que jo posaré el teu nom davant. I això ho ha fet, però no ho fa l'espavilat que té una empresa. Hi ha ajuntaments que han fet concursos de fotografia, bàsicament per tenir fotografies del seu poble, sense que els costi res. Allò, arxiu anònim, no? No. O donant té, o bueno, ciutada tal, no? Mires a les bases, i a les bases, doncs, l'ajuntament es queda amb el dret d'utilització d'aquestes imatges i tal. Abans pagava un fotògraf per fer aquesta feina i ara estan utilitzant els concursos, per exemple. Al final li donaran al guanyador, doncs, jo què sé, 500 euros o el que sigui, però es queden amb els drets de les altres. Hi ha col·lectius que estan lluitant contra això i jo crec que està força bé. Però, clar, aquesta cultura, aquesta manera de fer de, sí, si a mi no em toquis la butxaca, però jo te la toco a tu i fes-m'ho. I tinc el dret de fer-ho, no? Potser. Sí, i fes-m'ho a l'internet, tot és gratis. És molt d'aquí. Llavors, això al final ho acaba pagant. Hi ha gent fent feines per molts pocs diners de molt alt nivell. Sí, està canviant el marcat. No està ben, diguéssim, no remunerat, sinó valorat, no? Potser econòmicament, una feina potser d'un fotògraf. Bé, jo crec que hi ha de tot. Diguem que el fotògraf que viu d'això ja és una persona que és molt polivalent. No fa fotografies només, sinó fa diverses coses al voltant de la fotografia. I els que jo conec no viuen només de fer un tipus de fotografia, no? Ni entren a l'estudi clàssic o a l'empresa clàssica de fotografia. Possiblement desenvolupen vídeos, desenvolupen altres coses. I després hi ha les especialistes d'actes socials, com poden ser casaments, etcètera, etcètera. Aquests sí que hi ha gent que es dedica a això, no? Però hauríem d'animar una mica, si hi ha algú que li agrada la fotografia, jo m'incloc, que segurament costarà, però és factible, potser arribar a viure, potser tens parcial de la fotografia. Jo el que qüestionaria aquí moltes vegades, sobretot quan vaig a llocs, a centres d'art, estic sent molt crític, eh, amb aquests comentaris. Sí, ja ens agrada en aquest programa. Sí, tota aquesta gent que exposa, quanta gent ha comprat a ell alguna vegada, alguna cosa? És una qüestió que poso sobre la taula, no? Perquè sí, veig aquesta persona que fa escultura, que fa no sé què, no sé quantos, però ell mai ha comprat res de ningú d'artista. Què vol dir això? Que estàs dintre del mateix joc? Que demanes el que no fas, no? Potser. De vegades, sí. Quanta gent compra fotografia, quanta gent compra escultura, quanta gent compra... Estava un joc, estem en un sopar, no? I, en canvi, si, ostres, és que a mi no em funciona el que jo faig si la gent no em compra, no? Clar. De vegades, és un cercle complicat, i així no vull anar contra ningú en concret, eh? Jo crec que són reflexions que potser les faig alguna sense coneixement excessiu, però és que tinc aquesta sensació al voltant, no? Jo, la meva vida professional l'he desenvolupat en un altre àmbit, i la fotografia, doncs, ha sigut una manera de desenvolupar la meva creativitat, és, no ha sigut, és, evidentment, i té unes avantatges, que faig el que vull. Això és un què, eh? Sí, o sigui, no haig de fer... Això és un què molt gran. Llavors, em poden venir a dir si puc fer unes fotografies de no sé què, i jo dir, no, no m'interessa. Jo, al final, el que faig és per aconseguir aquests retrats, que jo després els hi puc moure amb exposicions, amb llibres, etc., no? I buscant aquesta línia. Perquè en el cas d'aquestes exposicions d'Intus i Mireia, les fotografies estan a la venda? Si hi ha algú que s'enamora d'alguna fotografia, o en aquest cas, no? Diguem que el cellar que hagin d'estar no es pot vendre, és una sala municipal, està prohibit la venda del que està... Hi ha gent que... Que es puguin arribar a posar contacte a tu i fora de l'exposició, vull dir, això és... Evidentment. Mireia, és que ara tu... Mireia és un... Estic aquí, estic... Clar, jo en dic Mireia, també, que a vegades que has citat el nom, ara l'exposició, no? Sí, doncs... A més, hi ha dues persones que es diuen Mireia, que estan fotografiades a l'exposició, no? També? Sí. Mireia és la relació d'una persona amb el mar, és una persona que té una activitat, ja sigui competitiva, una mica competitiva, però també de tota la vida li ha agradat al mar, no? Però és real, aquesta persona? És real, és real, i segurament demà estarà aquí a la inauguració. Bé, segurament. Estarà, no? Segur que estarà. S'ha de veure. Segur, segur. I res, com va sortir... I arrel del retrat, de buscar més coses al voltant d'una persona, vaig parlar amb ella i vam fer unes sessions a la platja, al mar, un al març, un al novembre, o sigui, vam passar fred. Bé, ella va passar més fred que jo. I bé, hi va sortir un fotollibre, un llibre petitet. Aquest fotollibre el penjo tal com és, o sigui, amb doble pàgina, amb fulles soltes a les parets d'aquesta sala, no? I en una vitrina posarem el llibre perquè es pugui veure com és el llibre, no? I la persona que vegi aquesta petita sala ponent, es pugui veure com és el llibre penjat per fulla a fulla. I en aquesta Mireia, que són una dotzena, no?, de fotografies, més o menys? Són dotze que no són dotze, perquè aquí, com és doble pàgina... Seria un 24, no? Més o menys. Hi ha pàgines en blanc, hi ha una pàgina en text, però sí, són les dotze fulles. Jo pengeré doze fulles, més una d'introducció, més un retrat d'inici. Aleshores, la portada en un format de 60x40, em sembla que és, per iniciar la sala, no? I és la relació, podríem dir, d'aquesta Mireia amb el mar? Sí. O indagues més en el mar, o indagues més en ella? O les fotos comparteixen les dues... És ella dintre del mar. O sigui, la primera... Aquí no es veurà, lògicament. La primera sessió que vam fer de fotografies era un mes de març. Acabava de fer una tormenta a Barcelona als quatre de la tarda i a les cinc estava a la platja. I jo quasi estava més hipnotitzat pel cel que hi havia. Una cosa supercarregada, superfosca. Molt de contrast, no? I molt de contrast. I sí, ella portava el seu neopress, va posar dintre l'aigua, va sortir amb fred els peus, lògicament, perquè era el mes de març i l'aigua estava molt freda. Jo no vaig entrar dintre l'aigua, no? I quan vaig veure aquelles fotografies, però sí, tenia molta potència, però el cel es menjava el que a mi m'interessava. Dic el cel o el mar, no? Es menjaven el que a mi m'interessava. N'hi ha massa força. Que era la persona, sí. Però bé, això no vol dir que aquelles fotografies les hagi tret al mig, però n'hi ha algunes dintre dalt, no? I després hi havia un altre segon pas, que jo havia d'entrar dintre l'aigua amb ella, perquè si no, no tenia gràcia. Això és amb càmeres d'aquestes aquàtiques, que estem parlant, o és...? Sí, una carcassa a sobre la càmera, sí, una carcassa aquàtica. I vam anar una vegada, i l'aigua no tenia visibilitat, a un metre, i després vam anar un 1 de novembre a Blanes. Carai, us agraden les temperatures fresques, no? Bé, hi ha una cosa que es diu neopré, això ella que se'l va treure. Això m'agrada Déu. Jo, no, però encara era un dia molt solejat, que vol dir que si sorties fora, tal vegades el sol funcionava. Però bé, bé. I aquesta Mireia, aquesta exposició, és blanqui-negre també, o aquí incorpores color? Sí, el color no hi apareix en tota l'exposició, més enllà del fulletó que et convida a l'exposició, que té taronja, no? Sí, sí, sí. A Mireia, també haig de dir que jo l'estic... Clar, lògicament jo disparo en un format, que és el format rau, llavors tens tota la informació, i en colors són molt superxules, les del novembre, d'una novembre amb una llum fantàstica que entra, i amb un blau, i tota una claretat de sota l'aigua fantàstic. Però... No et dóna ganes d'ensenyar-les, també? No. O de barrejar? No, perquè m'interessa la idea de la persona. O sigui, al final, per mi la mirada ha d'anar a la persona. Tot el del voltant ha d'acompanyar. Però no... M'interessa més l'expressió del cos, m'interessa més com es mou aquesta persona. Hi ha dues fotografies que tenen a veure amb l'aigua, l'onada que va i que torna, que forma part d'això, però m'interessa més l'expressió del cos. I que és una miqueta... Al final, el que busco amb intus és les imatges que funcionin individualment, però que les pugui sustentar una darrere a l'altra i crear una mena de relat emocional o gràfic, no? No sé si tornes algun dia a exposar un color. O això, tal com has dit abans, no ho penses, sinó que ho penses quan ja ho has fet, potser et trobes amb la mateixa situació i quan ja ho has fet dius, mira, he tornat al color. Tinc coses fetes amb color, eh? Tinc coses... Però els originals d'aquestes no entenc que són... No, no, no. Jo normalment, ja sé quan vaig a fer alguna cosa, queda com la vaig a fer. Això no vol dir que alguna d'aquestes de blanc i negre la tingui la persona amb color. Però no és per mi, però d'una manera el meu és de blanc i negre. Però també tinc per mi una sèrie disparada amb color, amb una estètica diferent, que he anat fent també amb estudi i que vaig acumulant. Al final vaig acumulant... Jo crec que la gràcia de la fotografia, si després vols desenvolupar coses, en el meu cas, tal com jo faig les coses, és acumular fotografies al voltant d'alguna cosa. No sé, tinc una carpeta on vaig acumulant des de fa cinc anys fotografies dels meus pares, que són molt grans, no? I les deixo allà sense treballar-les ni res, perquè sé que un dia les agafaré i les faré servir per alguna cosa, no? O no, no ho sé, no? I llavors ara estic acumulant també aquesta altra banda, doncs aquestes de color, no? Però veig cap on va Intus. Intus ja... Al final, Intus és un projecte que jo presento al mes de setembre, un dossier que presento al mes de setembre, i des de llavors ja he fet coses que no estan a Intus, no? Que han anat evolucionant cap a un camí concret que m'interessa molt i a més el trobo molt interessant, més difícil, sortint una mica de la zona de confort i bé... Difícil feina també, eh? No, sortir de la zona de confort. És un pas a les coses, diuen, però no sempre és fàcil sortir-ne'n. Sempre és bo tenir amics que coneguin el món de la fotografia i t'ho diguin, no? Diguen, és clar, donar un pas més, no? Vés més allà. Surt d'aquí, això està molt bé o això no està tan bé o això que estàs considerant treu del mig que sopra, no? I llavors sempre és bo doncs passar passar per la crítica d'alguna d'aquestes persones que saps que tenen el coneixement que tenen i la capacitat que tenen i t'escoltes el que et diuen, no? Escolta, hi ha una frase de Luc Bresson que diu tus primeres 10.000 fotografies són tus peores fotos, són 10.000 fotografies. En el teu cas, no sé quantes n'hauràs fet en tots aquests anys, però tu creus que les 10.000, bueno, posa-li 1.000 si vols, perquè són menys, són les pitjors. Bé, jo crec que aquest senyor era un coco, aquest senyor més venia del món de la pintura, Cartier de Bresson. Jo crec que era una persona que sabia el que feia molt, amb un estil molt concret i molt radical, no? Era una persona que el que fotografiava no ho retallava mai, el que tu veies, o sigui, era molt radical el que feia i era una persona que va desenvolupar el que era l'instant decisiu i amb un concepte molt concret, no? Té un llibre de retrats, per cert, però són retrats de persones conegudes en el seu entorn, etcètera, una cosa diferent. 9.000 no ho sé, jo n'he fet moltes i el que sí que puc dir és que d'una sessió de retrat d'aquestes persones que estan penjades a la paret aquí a la sala, al celler, una sessió dura d'una hora i mitja, dues, puc fer unes, puc disparar unes 230 fotografies, però clar, totes són molt iguals, perquè al final, quan una persona està amb la mà en un lloc és perquè jo vull que estigui la mà en aquell lloc, i la mà arriba a aquell lloc a base d'anar provant petits canvis, no? D'aquestes 200, 250, el primer que faig és borrar, al final me'n quedaran unes 40, 50 i al final a mi m'interessaran dos o tres, no més. Clar, llavors què, comptes, aquestes últimes finals o el còmput de totes les fotos que s'han disparat? No compto les que borro. Clar, llavors són totes aquestes prop de 200, no? Sí, clar, d'aquestes 200, al final jo em borraré 150, i d'aquestes 150 i d'aquestes 50 que quedaran n'hi haurien algunes per la persona que he fotografiat i a mi realment i 10 quedaran per mi, però d'aquestes que 10 quedaran per mi, amb el meu, que estaran en la línia del que estic buscant, potser dos, una, dos, tres, com a molt, són les que realment m'interessen. T'he de preguntar si t'agrada que et facin fotos. Això és... Si t'agrada per un fotògraf, la resposta és que no. Bé, m'hi poso. Sí? M'hi poso. No és d'aquests que ets. No, jo darrere de la càmera, al davant, no. Bé, jo és que quedo de mà. Et fas selfies? Et fas selfies? No, no em faig. Bé, tinc una... Però això és quasi un secret, perquè no ho sap ningú, no? Tinc una col·lecció d'autorretrats i això ara està sortint a la ràdio. Ah, mira, doncs ja ho has dit, eh? No, però ningú s'ha vot d'estar. No, però no tinc problema amb que em fotografin, perquè, a veure, fent jo retrat entenc perfectament i la única que faig és posar-me i ja està. No tinc problema. A veure si algun dia veiem aquesta exposició d'autorretrats, Carles Serraíba. És complicat, és complicat. Escolta, per anar acabant que estem acostant-nos a les 6 de la tarda, volia llegir una de les frases que en alguna vegada has comentat, que deies mirar un retrat desperta curiositat. Buscar aquest moment és l'essència de la mostra que exposaràs demà, que inaugures demà, que és el que comentaves molt a l'inici, despertar aquesta curiositat als ulls dels visitants d'aquesta exposició. Buscar aquest moment és l'essència. Sí. Cadascú trobarà el moment diferent, no? És a dir, que cadascú interpretarà... Primer de tot per mirar d'haver-hi la voluntat de mirar, evidentment. Estem en un món que les imatges ens cauen del cel per totes bandes i som capaços a Instagram de posar un like per segon durant 30 segons i dits. Aleshores, aquí no parem. Una miqueta requereix de sentar-se o mirar-se, parar-se una estona, pensar què estàs veient, mirar la relació d'una imatge darrere de l'altra, quins referents hi ha, perquè moltes d'aquestes imatges tenen referents amb les posicions de les mans a pintures o inclús a creences. Però, clar, ha d'haver-hi una persona que s'hi fixi. Ara, un cop t'hi fixes, si tu vas descobrint, la qualificitat et fa sentir millor, evidentment. Que és una mica el que demanaria a la gent, que regali aquests moments, però no aquí a Intus, que s'ho regali als llocs on vagi a veure coses. En el seu dia a dia. De moment, demà regalaran aquest temps per venir a l'exposició, que s'inaugura, si no vaig mal encaminar, a dos quarts de vuit al mateix celler de Can Gina està. Així que hi haurà molts ulls mirant aquests retrats que has penjat a tot el celler i a la petita sala per veure Intus i també Mireia. Carles, gràcies per venir avui aquí a Ràdio d'Esvern, que vagi molt bé l'exposició i a veure si algun dia arribem a veure aquests autorretrats que has xivat aquí, que ja ho has dit, que la gent ho ha escoltat. Molt bé, gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé, una abraçada. Vinga, Adéu. Ja sabeu que a la segona hora seguirem amb la tertúlia de cinema, amb els nois més joves d'aquest programa. Fins aquí aquesta entrevista de la setmana amb Carles Serraïma, amb el fotògraf que demà estrena. De fet inaugura aquesta exposició Intus i Mireia aquí al celler de Can Gina està a dos quarts de vuit del vespre. Així que tots aquests ulls curiosos que vulguin despertar encara més curiositat dins el seu cervellet poden venir aquí a Can Gina està que està a sobre de Ràdio d'Esvern. Ens veiem a la segona hora. Fins ara. Catalunya Ràdio Les Notícies de les 6 Bona tarda. Us informa Kilian Sabria. L'alcalde de Montblanc i exdiputat Pep Andreu ha estripat el carnet d'Esquerra Republicana a Josep Maria Torrent. A principis de febrer va comunicar la seva baixa al partit i també a la direcció de Tarragona. Andreu, un històric militant del Partit Republicà, feia gairebé 30 anys que en formava part. En declaracions a TAC-12, la televisió pública del camp de Tarragona ha dit que la situació ja era insostenible. Ha arribat a un punt que les divergències fan que per uns i per altres vull dir, jo deixi de militar Esquerra Republicana de Catalunya. És una decisió una mica difícil també i trista, vull dir, jo tinc quasi 30 anys de militància amb Esquerra Republicana. L'any passat es va sumar a la crida i va entrar a la direcció de l'espai que lidera Carles Puigdemont. Això va fer que Esquerra Republicana obrís converses amb ell ja que no permet la doble militància. Tot i això, el partit Oriol Junqueras va deixar la decisió de l'esquerra.