Catarsi a Can Ginestà: una exposició fotogràfica immersiva sobre el dol, les emocions i l'esperança

Telegram force, I'm ready. I knew this was a big mistake. There's a fine line drawing my senses together, and I think it's about to break. If I listen to me... Aquí al celler de Can Ginestà fa ben bé uns pocs dies, el 9 de juliol. Es podrà veure fins al 5 de setembre aquesta catarsi, i si no vaig mal encaminada, és una de les primeres exposicions que has fet després de tota aquesta parada, deguda a la Covid-19. Com va ser aquesta, entre cometes, no inauguració? Perquè crec que no va poder fer aquest acte inaugural que s'acostuma a fer quan s'exposa una exposició o una obra, en aquest cas. Sí, exacte. Clar, va ser una mica més fet en el sentit que, clar, no es podia fer acte oficial, no? I, clar, de fet, va ser això sortir... començar als centres culturals a activar totes les exposicions, i aquesta va ser la primera, sí, sí, sortint. I, clar, va ser una mica estrany, no? Perquè és això, poca afluència de gent, no? No fer l'acte inaugural, però, bueno, la veritat és que la sala molt bé i bé. A la gent que va venir, doncs, almenys, també vaig poder fer més visita personalitzada i, bueno, diferent. A més, és una exposició que s'ha anat movent, és una exposició de fotografia que és itinerant, no? Si no, vaig mal encaminada, ha estat a Vic, ha estat a Calella, ha estat també a Piera i ara està aquí a Sant Just. És una exposició que busca... és a dir, aquestes obres busquen l'espai o és l'espai el que busca aquestes fotografies, en aquest cas? Perquè el celler de Can Gina està, amb aquestes bòvedes... no sé si també és un espai que tu has buscat com perquè tinguin lloc aquestes fotografies, que ara en parlarem del seu significat. Sí, sí, vaig mirar això, que siguin espais on l'obra hi quedi ben integrada, no?, i es pugui fer el recorregut que, bueno, que vaig pensar entre les obres i la veritat és que a Can Gina està és una de les sales que hi queda més bé perquè queda com molt més recollida la il·luminació més focal per cada una d'elles, vull dir, és la sala ideal, en aquest sentit. Ens n'alegrem també d'escoltar això, que és la sala ideal. Parlant, hi ha una miqueta més en detall d'aquesta catarsi, aquestes fotografies que paren i molt tothom, que vagi al celler de Can Gina està a veure-les. Tu mateixa a la web expliques que aquesta catarsi són unes imatges que formen un tot i que exterioritzen aquestes emocions de l'experiència viscuda durant un procés efectiu, en aquest cas molt proper a la mort d'un familiar. L'art, per tu, en aquest cas la fotografia, és una de les millors maneres d'expressar el que ens costa molts cops en paraules, fer-ho en paraules? Sí, totalment, almenys en el meu cas, el meu mitjà predilecte, diguéssim, d'expressió és el llenguatge artístic, l'art i el simbolisme, precisament per això, per poder comunicar allò que no es pot explicar en paraules, que remet a les emocions, els sentiments, doncs per mi la manera en què em sento més còmode és així, a través de l'art i a nivell simbòlic, doncs sobretot a través de la fotografia, que en aquest cas és fotografia però al mateix temps també hi ha com un element també d'escultura, perquè he barrejat diferents disciplines a l'hora de fer aquestes fotografies. I a més també hi ha un element sonor, a través d'aquests QRs de cada fotografia, que les persones visitants poden escanejar, els porta a escoltar uns àudios, unes composicions que han estat fetes per Roger Sobirana, de forma explícita per aquesta obra, com has anat a confluir amb aquest compositor i alhora per crear una música que li posi veu a cada fotografia, com ha estat el procés? Sí, exacte, com que la idea inicial de Catarsi era que cada una de les imatges pogués comunicar o que el públic, al veure-la, pogués sentir aquesta sensació que es volia transmetre, d'aquests diferents sentiments, amb el músic i productor musical Roger Sobirana, que hi hem col·laborat moltes vegades plegats, doncs hi es va oferir això precisament, a compondre una peça per cada una, que tant són peces musicals com sonores, per tal de reforçar el missatge que vol transmetre cada una i així fer d'aquesta manera una exposició com a més immersiva, que quan et plantis davant de la imatge l'observis i a més a més l'escoltis i puguis sentir el que vol transmetre. I el procés va tenir via lliure per fer de cada una d'elles el que creies, jo sí que li vaig passar de cada una, paraules clau, que per mi eren cada imatge, i ella amb això es va inspirar i va fer aquesta part sonora. Ha estat un... És a dir, un ha trobat la peça audiovisual, perdó, sonora, i l'altre s'ha trobat amb la part visual, no? És a dir, les fotografies no tenen un sentit sense aquests àudios, sense aquesta música, per tu, òbviament? Sí, sí que tenen, diguéssim que és un reforç, no? Un reforç més per aportar-li un valor afegit, perquè primer es van fer les fotografies i el so es va fer posteriori, no? Jo li vaig passar això a cada una de les fotografies i aquesta descripció de cada una de les imatges, llavors és quan va fer les parts sonores. Però, bueno, jo crec que ho reforça, no? És això, que ho fa més immersiu per poder entrar més en cada una d'elles. I com... És a dir, què és el que vols que la gent, o fins on vols que les persones que visiten l'exposició arribin a veure aquesta profunditat de l'obra? Perquè sí que parlàvem fa uns moments també d'aquesta proximitat a l'experiència que tu has viscut, amb una mort d'un familiar molt proper, no? I, de fet, un dels plafons que també acompanya aquesta exposició, hi ha una frase, no?, en què cites... Si tens la visió de la mort molt a prop, copses en un instant la de la vida i ja mai més no te'n separes. És això el que intentes que les persones, els visitants, acabin veient o acabin arribant a sentir? Bé, sí, aquest seria com el missatge final, no?, que tancaria la visita, que és el missatge esperançador, no?, de després d'haver passat un procés de tormenta emocional, diguéssim, les conclusions a les que arribes, doncs, no poden ser altres que positives, de, bueno, de la vida continua, no?, i, bueno, quan has passat moments durs, la conclusió a la que arribes és que, bueno, deus que has d'aprofitar, no?, i que tens tota la vida per davant i que no saps què pot passar demà i, bueno, una mica la conclusió de l'exposició sí que seria aquesta, però no pot ser tant el motiu principal, sinó el motiu principal seria que l'observar cada una de les imatges, això, doncs, que l'espectador pugui sentir una mica el que, cada sentiment, no?, de, ostres, la sensació aquesta de tenir la capacitat d'expressar-ho i transmetre-ho, no?, que es pugui sentir cada una d'elles. Perquè, dins de, podíem dir, la definició de catarsi pot, podíem dir, aparcar diferents conceptes, no?, però un dels conceptes que també aparca la definició és que és una experiència interior també purificadora. Sí. Sí? Estàs d'acord? Sí, sí, sí. Sí, de fet, era una necessitat molt forta, no?, d'exterioritzar a tot aquest procés que vaig passar durant aquests mesos, no?, d'expressar el que s'havia contingut, doncs, revelar-ho, no?, d'alguna manera i treure-ho fora, exacte. Perquè les emocions, no sé si, a nivell de paraules, no sé si pots posar noms d'emocions a les diferents fotografies que es poden veure a l'exposició. Per exemple, ara tinc a ment la... Bueno, de fet, l'única que té més color, no?, que és que té uns colors vermells, hi ha com una sensació d'entrar dins d'alguna cosa, no? No sé si també és una emoció la que estàs ensenyant en aquella fotografia. Sí, en aquesta, que de fet és l'única que té així color viu, no?, amb aquests vermells, és la ràbia, no? Llavors, sí que en cada una d'elles vaig mirar... vaig treballar molt la millor manera d'expressar-ho cada un d'ells, de caracteritzar-ho, pensant d'una banda amb el material, no?, amb el que jugava per crear aquestes imatges, també el color, la textura d'aquests materials, l'angulació a nivell fotogràfic, i aquesta precisament té color perquè és la ràbia, és com la més encesa, no?, i a nivell fotogràfic també es veu com amb un zoom en moviment, no?, de la càmera a l'objectiu mogut, les peces trencades, bé, una mica per... per identificar millor aquesta ràbia, no?, aquest sentiment així més... més de trencada, bé, més rabiós, diguéssim. També hi ha, com ara ja... la primera de totes, de fet, que és la de l'impacte de la diagnosi, no?, quan ens donen el... bé, ens notifiquen a la malaltia del meu pare, llavors, bé, és... la imatge que és una mica confosa, no?, hi havia gent que el dia de la innovació em deia, ostres, diu, això és fotografia o és pintura, no?, que confon una mica, i, bé, aquí per això vaig jugar amb el gel i el gel fonensa, no?, també ell s'està com... té com unes gotes i hi ha un forat, i per això vaig mirar de jugar, doncs, amb el fred del moment a fred i calor, no?, aquest contrast que et quedes de pedra i l'impacte, doncs, per això hi ha el forat, no?, i entre el gel i la llum de dins, vull dir, és un conjunt de diferents aspectes que he tingut en compte, no?, a l'hora de, per cada un d'ells, d'encarnar-ho de la millor manera. O sigui que has treballat tant amb materials, entenc, amb les mans, no?, com, posteriorment, fotografia el resultat d'aquest tocament, no?, hi ha un doble treball. Sí, exacte. És molt manual perquè cada una d'elles, quasi, bueno, o la majoria d'elles, estan manipulats, diguéssim, amb les mans, sobretot les del principi, i també, bueno, hi ha l'esperança, no?, que és aquest ratx de llum que entra per la finestra, la impotència, no?, també, és la que hi ha, la corda, l'angoixa, que, de fet, va ser la de l'angoixa de les primeres que vaig tenir al cap, perquè és un moment que se'm va quedar molt a dintre d'aquest recargulament que notes dins, no?, quan ja veus que ho has provat tot i que no acaba de sortir com voldries, i això, i jugant amb aquests gens sols, no?, que també molts dels moments més futurs és quan vas a dormir, no?, que es passaves al llit, per això també he jugat molt amb el que és les teles, i també hi ha el buit, no?, que és una sala completament buida i blanca, que és quan hi ha, bueno, quan la mort, no?, i es queda el buit. Perquè totes aquestes fotografies, amb aquest apartament manual prèvia a fer la fotografia, diguéssim, no va ser un plantejament i una execució, sinó va ser totalment sentit. No sé si m'explico. Sí, sí, exacte. De fet, vaig reflexionar molt sobre cada una d'elles i també sobre... Unes les tenia molt clares, com aquesta de l'angoixa, les tenia superclares al principi, però d'altres no tant, van anar sortint a mesura que anava pensant, no?, sobre el projecte i anotant idees i tot, i les vaig treballar una mica més i jo que, bueno, cada dia, doncs, potser anava canviant algú fins a decidir com havia de ser, no? també l'atzar en algunes hi va tenir molt a veure com aquesta del gel que comentava que fins que no fas la intervenció sobre el material, diguéssim, no saps ben bé com sortirà, no?, perquè en aquest cas amb un taladro vaig fer forat, de fet, dos dels blocs de gel que havia fet, el primer es va trencar i llavors, doncs, amb l'altra vaig tornar-ho a fer i, bueno, també en part l'atzar hi va tenir bastant a veure en algunes en concret. I en aquests moments, sortint una mica d'aquest interior d'aquesta catarsi, d'aquesta exposició que torno a dir que vull animar la gent a que la vinguin a visitar aquí al celler de Can Ginestar, en quina situació veus o trobes tu també les teves obres que es troben ara mateix amb tota aquesta pandèmia, amb totes aquestes manques de llibertat com teníem fa uns mesos, en quin punt de salut o quina salut té ara l'art com perquè es pugui seguir visitant, exposant, ensenyant, mostrant, treballant, inclús? Bé, clara, l'art i tot a nivell cultural és una de les facetes que més s'ha vist afectada, no?, amb tot plegat, però, bé, també és veritat que és quan els artistes més estan, potser, estan creint, més, no?, i, bueno, clar, el que són subvencions i tot segueixen allà, però, clar, a nivell expositiu, per exemple, sí que per part del públic hi ha més reticència, no?, potser anar als llocs i visitar aquests espais per la por encara de sortir, no?, i dels rebrots i demés, però, però, bueno, espero que se segueixi per, no sé si millor en el sentit que hi hagi més ajudes i demés, però, però, bueno, sí, és un moment complicat. No, per això segueixes creant, perquè aquesta obra, tot i que no és d'aquest any, no?, és del 2019, si no vaig mal encaminada, segueix veient la llum, no?, i segueix movent-se amb aquesta ruta itinerant que segueix donant-li vida, podríem dir, a diferents pobles i indrets de Catalunya, i segueixes creant paral·lelament. Sí, sí, exacte, ara, de fet, ja estic començant a treballar amb una nova obra i aquesta, les exposicions que tenia ja tancades, en principi, segueixen en peu, potser, bueno, com ara aquí s'ha enjuïgut aquesta modificació de dates que s'havia de fer el maig, però, clar, per raons òbvies no s'ha pogut, s'ha hagut de retreçar, però, bueno, en principi, la resta tot segueix tal com s'havia, estava predit d'aia. Doncs que no segueixis de crear aquest art i d'exposar-ho en llocs com el celler de Can Ginestà, que, com bé deies, és un lloc bastant idíl·lic perquè les obres puguin ser visitades d'una forma platòrica per a elles, no?, que els dona encara més vida a aquests espais abobadats amb aquests focus directes, no?, a les fotografies. Sí, sí, exacte, i a més és un espai que transmet la calma que necessita l'obra, bueno, i el visitant per observar-la i escoltar-la i, sí, sí, és un lloc adient. Doncs, Sílvia, gràcies per agafar-nos el telèfon per atendre'ns en definitiva aquesta tarda. Espero que no deixis de crear i de passar per aquí, pel celler de Can Ginestà en altres ocasions i res més, t'enviem una abraçada a través de les ones. Moltes gràcies a vosaltres, igualment. Adéu, Sílvia. Adéu, adéu. Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada