Desconfinament emocional i autoconeixement: gestionar la por, el dol i l’adaptació postconfinament

La plaça Mireia Doncs no, no, segueixen sent igual, segueixen sent igual, almenys per la meva part, teletreball i, sí, sí, teletreball, bàsicament. I presencial també, no? Comences a fer algunes visites presencials? Sí, ja he començat a fer visites, de moment me les concentro tot en un dia, demà vaig allà a l'Institut Buma, que és on tinc la consulta, i el reste de dies faig bé online, però, bueno, ja cada cop s'està animant més la gent a visitar-se presencialment, sí. Per ubicar una mica la gent que ens estigui escoltant, Paula, ets psicòloga, coach teològica, formadora, divulgadora i, a més, també col·laboradora, diguéssim, de forma puntual també aquí amb l'emissora municipal. Fas aquest acompanyament, no?, cap a aquest desenvolupament personal, per això avui també et tenim aquí, anava a dir, entre nosaltres, tot i que sigui de forma telefònica, perquè tenia moltes ganes també, per un costat, de tenir-te el programa, tot i que sigui no presencial, i, de l'altra banda, també per parlar d'aquest desconfinament, entre cometes, emocional, perquè, Déu-n'hi-do tot això que hem passat, no?, parlo d'una forma molt genèrica, i Déu-n'hi-do el que també ens espera. Entenem, no tots, que cada persona és un cas molt concret, que cada persona té la seva vida, les seves circumstàncies, i que no es pot treure de context tot el que ens explicaràs ara, no?, però, clar, començant una mica d'una forma una mica genèrica, quin aprenentatge li podem treure de tota aquesta situació que hem viscut, cadascú a casa seva, sense veure'ns, sense tocar-nos, què podem treure d'això, de forma positiva, clar? Clar, aquí, com bé dius, al final l'aprenentatge és una cosa individual, i per test de cadascú, fer-se la reflexió de per a què li ha servit aquest confinament, quin és el sentit que li dona, i quin és l'aprenentatge. Jo, pel que observo en les visites d'acompanyament, ha hagut, bàsicament, una consciència molt gran d'un mateix, no?, la gent s'ha conegut molt més, inclús ha deixat de banda totes aquelles pressions, totes aquelles exigències que abans, per exemple, portaven a funcionar des d'una obligació, o des de fer coses que no omplien, i és com que, en la major part dels casos amb els que acompanyo, ha hagut com un, em focalitzo en mi, em centro, i decideixo cap a on vull dirigir la meva vida. Això, en termes generals, és el que observo. No obstant, també ha hagut molt d'aprenentatge de, per exemple, com viuen les solituds, doncs quines persones, sobretot aquelles que viuen soles, i també ha hagut un aprenentatge molt gran en relació a la convivència que ha hagut a casa, no? O sigui, hi ha vincles que s'han enfortit en quant a parelles, inclús hi ha vincles que no, que s'han debilitat. Però, en termes generals, ha hagut una major consciència d'un mateix, això és un gran aprenentatge perquè ens situa cap a un centre de dir, vale, qui soc jo, em conec i com vull dirigir la meva vida. I com és que això no ho havíem fet abans així a tret genèrics, no? Necessitàvem un moment, una parada així tan bèstia, perquè, clar, en el fons tot un país ha estat parat. Sí, perquè fixa't que al final el funcionament del dia a dia és en base a reaccionar constantment, i això no és respondre, és a dir, és deixar-se emportar per les dinàmiques que es van originant. al dia a dia vas fent, fent, fent, i a través del fer no hi ha un emparo, m'escolto, o sigui, em pregunto què estic sentint, em pregunto qui soc, és a dir, persones que han iniciat ja o havien iniciat un procés d'autoconeixement, de desenvolupament personal, doncs potser ja estan més habituades, però no és la tònica general. Llavors, clar, aquest paron obliga a dir, ok, on poso el foc de la meva atenció si no està en l'acció i en reaccionar als estímuls de fora, doncs potser passa per atendre els estímuls de dins i identificar, o ser més conscient de què és el que sento. Per exemple, l'emoció por és una emoció que ha estat molt present des de l'inici. Hi ha un virus, hi ha una desconeixença, activa moltes por a contagiar-se, que passi alguna cosa als estimats, llavors això ens porta a preguntar-nos com visc jo la por i què puc descobrir a través d'ella. O, per exemple, també arreu de la tristesa, que han hagut molts dolts, moltes morts, doncs això també és una fase d'autoconeixement. Clar, és a dir, el fer entre cometes, no?, o d'una forma una mica visual, ens tapa els ulls a l'hora de poder veure'ns d'una forma més clara, no?, de saber què ens està passant i de connectar amb això, entenc, no? Al final, tracta que un mateix connecti amb això que li passa, tot i que no agradi. Aquí està el punt. A ningú li agrada sentir-se trist, sentir-se, no sé, enfadat. Parlem d'emocions que no agraden. Òbviament, estar feliç, estar content, sentir-se generós, però la part que no agrada, com s'afronta? Doncs, principalment, sentint-la. És a dir, comprenent que és una emoció, que l'emoció pot resultar més agradable o menys agradable, però que ens dona una informació molt valiosa si realment la parem a escoltar, forma part de nosaltres. És una cosa que, mentalment, hi ha molts judicis en les emocions aquelles desagradables, com pot ser tristesa, ràbia o por, però cada una d'elles té la CA funció i serveix per alguna cosa. Llavors, vaig a sentir aquesta emoció, sé que em resulta desagradable, però si vaig a través d'ella, me n'adonaré que aquesta emoció està tenint una informació en mi, m'està tractant de dir alguna cosa. Vaig a descobrir-ho per així poder decidir més enllà de l'emoció. Però si no fem aquest treball previ, l'emoció sempre ens acabarà fent reaccionar. És a dir, decidirem a través de l'emoció i no a través de nosaltres, de la nostra capacitat de decisió. Això em sona... I s'afronta sentint-la. Exacte. Bàsicament. Això em sona, no?, a alguns d'aquests vídeos que a través de diferents canals de les teves xarxes, no?, a Instagram, a YouTube, has anat també publicant durant tota l'època de confinament, més estricta, podríem dir ara, segueixes activa, òbviament, no? Suposo que el punt de partida també de que totes les persones que estiguin en aquest punt de treballar-se, ja sigui de forma voluntària o perquè s'hi han trobat, és també la paciència, no? En quin sentit? És a dir, la pròpia paciència d'un mateix, no?, de voler-se enfrontar o enfrontar aquestes emocions i de, per un costat, voler-ho, però després també tenir la paciència que allò no són cinc minuts. No, que és un treball, però aquest hàbit, si passes aquesta fase inicial que requereix més esforç, cada cop costa menys. I, realment, jo des d'aquí el que animo és que cada persona, si vol iniciar aquest procés, que al principi sembla farragós, connecti amb un sentit de per a què vol. Al final, doncs, per tenir millors resultats professionals, per tenir millors relacions amb els altres, per poder decidir la meva vida. És a dir, tot el que implica una posició en el món des del jo decideixo, que al final és com el cast que sempre faig bandera, però arribar en aquesta posició de decideixo la meva vida i l'encamino requereix d'aquesta primera fase inicial. Però després és un hàbit que cada cop va costant menys i menys i menys, inclús es torna com curiosa, no?, de vaig a descobrir qui sóc. Realment no és la ment qui ens dirigeix. Llavors és molt interessant descobrir-ho. I creus que, clar, el fet de dedicar-nos més temps a nosaltres, a les nostres emocions i al que li està passant al cos, que ens ho està comunicant de la manera com cadascú senti que li està dient alguna cosa, no?, al seu cor també, ens ajudaria o ens ajudarà a adaptar-nos a aquesta realitat diferent o realitat nova, no sé, la paraula que hi posa, la que vulguis, perquè hi ha nova normalitat, realitat nova, que sigui, això ajudaria o ajudarà a les persones que també ho han treballat a adaptar-se a això que ve ara? I tant, i tant, i tant, amb paciència, mira, com dius, amb paciència i sobretot amb molt respecte de vingui quina vingui l'emoció, doncs, és benvinguda i no vol dir que ens quedarem allà, sinó que, bé, doncs, el cos va reaccionant i té també el seu propi procés d'adaptació o, per exemple, inicialment, una cosa que estic observant a les consultes és que en el postconfinament hi ha una fase de por, no?, de dir, em fa molta por sortir al carrer, què passarà a partir d'ara, llavors, com s'afronta? Precisament fent allò que ens fa por, accionant, d'acord, doncs, surto al carrer, comprovo amb la realitat, no m'està passant res, tot és fuit de la meva ment, doncs, són passets. També està passant molt que ens ha canviat, en general, molts dels que som conscients d'un canvi personal, no?, llavors, ara és com trobar el lloc nostre amb el qual ens sentim còmodes en aquesta nova realitat, o digue-li com vulguis, doncs, és una fase i paciència i anar respectant molt els propis ritmes que va marcar en el cos i no pressionar-se, donar-se temps i confiar en que tot té el seu ritme i procés d'adaptació. Em sonava, ara, això que explicaves que hi ha gent que li ha donat o li ha fet una mica respecte al fet de tornar a sortir i relacionar-se també en una realitat que és diferent, no?, ens hem d'acostumar a veure-nos amb mascaretes i amb distàncies, etcètera, he llegit a diferents mitjans que se li ha posat el nom, no sé si ja existia prèviament, el síndrome o complexa cabana, no?, que costa sortir del niu i això passa. Sí, sí, sí, passa perquè ens trobem en una fase de certa comoditat, de certa protecció, estem com en el cau ben protegidets i de cop és enfrontar-nos a un món, no?, desconegut, però realment tot el que sigui des de la protecció una comoditat és des de la por, llavors això tampoc és sa, doncs donar-se temps. A mi, personalment parlant, em va passar al principi, no?, de dir, ai, tinc por, doncs tinc por, no passa res, però sabia que no volia decidir des d'aquí i no volia estar des de la comoditat, llavors és, bueno, doncs, encoratjar-se a un mateix i donar-se l'espai per viure des d'on vull viure. si no vull viure des de la por i vull viure des de la confiança i la llibertat, etcètera, doncs és passar aquesta fase de, ui, estic a la cabanya, m'està costant sortir, va, vaig a afrontar-m'hi i així després te n'adones de dir, el síndrome se n'ha anat, ja està. Has dit fases també, ara sobre que tenim tots en el cap la fase 1, fase 2, no?, també m'has recordat a diferents grups de psicòlegs o psicòlegs clínics, també n'hem parlat aquí al programa, sobretot d'aquesta fase ja exterior, podríem dir, de sortir al carrer i relacionar-nos, al final, és comparable amb les fases, podríem dir, de dol? Jo no compararia, perquè tot el que és, jo personalment, no em sento molt còmode com englobant dins de diagnòstics o categories, tot i que la ment no necessiti, perquè cada persona és un món, però sí que considero que hi ha fases ara que cada un vagi descobrint quina és la seva, perquè si no, el res que hi ha és, d'acord, ara estic en aquesta, no?, com una sobreanalització, o sigui, com sobreanalitzar i potser no és el cas, potser aquesta persona no passa per fases i simplement, doncs, ja li està bé, però va condicionat, d'acord? Em sembla molt interessant tot el que expliques, et faria moltes més preguntes, ens queden uns tres minutets més o menys, hem parlat de, diguéssim, des d'una forma molt genèrica, com deies també al principi, és molt difícil parlar d'un tema en concreta, no sé, que tinguem una tercera persona en la trucada que estigui fent preguntes directament sobre el seu cas, no? Has comentat que Carat està reprenent moltes consultes, però durant el confinament també n'has seguit fent? Sí, sí, sí, i tant, i tant, i tant. I entenc que eren ja pacients que ja venien, diguéssim, persones que ja venien prèviament, és a dir, que ja havien iniciat, o persones que s'han sumat de nou? Sí, hi ha persones que s'han sumat de nou arrel de les xarxes socials de l'Instagram, que és arroba coach Paula Folk, allà vaig elaborar amb bastant contingut i he tingut visibilitzat, vull dir, se m'ha visibilitzat més i he tingut entrades des d'aquí, però no creguis que han estat orientades en el confinament, en la dificultat del confinament en si, no té per què, per exemple, ha tingut entrades de relacions de parella, de qüestions emocionals, però no el tema del confinament en si. En el meu cas, els processos d'acompanyament que he tingut, la majoria dels meus clients han viscut el confinament d'una manera positiva. ara també tinc col·legues de professió que, al revés, la majoria dels meus clients ho han viscut molt malament, amb molts dols, ara el que sí que estic observant és que m'estan entrant més casos de dols, és com que una fase molt de estic accionant, estic accionant i un familiar molt malalt i ara que està, que ja ja mort i està com calmant-se tota la situació ara és quan demanen el procés psicològic. Hem parlat també d'això, de què els passa a les persones, perquè m'agradaria preguntar-te a tu com a professional, òbviament, no tan com ho has viscut, perquè al final també tothom suposo que ha tingut els seus dies i hi ha dies que et sembla que estàs bé, que sents que al final t'ha portat inclús un bé aquest moment, deixant de banda tota la crisi sanitària, òbviament, però com ho has viscut des d'un punt de vista també professional, és a dir, tens una visió crítica que no tothom que hagi estudiat o que sigui psicòleg, que sigui coach, no té. Llavors, amb quins ulls ho has viscut? Jo ho he viscut amb els ulls de la coherència amb la que vaig decidir dedicar-me al món del desenvolupament personal. Jo decideixo, eh? Sí, sí, totalment. És funcionar des d'aquest autodescobriment que és un viatge que ens dura tota la vida. Doncs, un autodescobriment des del mateix punt i no només en mi, sinó en els processos d'acompanyament convidava molt a ser observadors nostres, més enllà de totes les creences que van apareixer en tota la part mental, tota la història que portem construïda d'anys i anys. Doncs, no, al final és continuar en aquest procés d'autoconeixement i aprendre a ser més observadors de la nostra realitat i no tant com funcionar des del que hem après o des de la part més emocional, no? Tenim capacitat de decisió, no? I tot i passar per estats de, ai, ara estic trist o trista o ara estic rabiós o ara sento por. Molt bé, doncs, això ens acompanyarà tota la nostra vida, anem a descobrir més enllà. Endavant, no? totes les emputxes que ho descobreixin. Sí, perquè realment, perdona, Mireia, realment és connectar amb que verdaderament cadascú dins nostre porta el seu propi mestre que té tot, absolutament, els recursos per fer front en el present que li està resultant desagradable i no és una cosa només que ho he vivenciat i ho continuo vivenciant personalment, sinó que ho veig constantment en els processos d'acompanyament i a mi això és el que em mou i el que m'apassiona i el que continuo com sembrant, no? en un món professional en el que estic. Ostres, em quedaríem... De fet, em quedo amb ganes de seguir amb l'entrevista amb aquesta breu tertúlia. Doncs sí, mira, em guardaré material perquè tinc una bateria de preguntes que no m'ha donat temps de fer, però crec que ens quedem amb diferents missatges i crec que un dels més potents és que cadascú porta el seu mestre a dins, no? Que el que necessitem, potser necessitem que ens ho facin veure però en tot cas està a dins, que al final per això també ofereixes, diguéssim, aquests, no sé si els hi diu serveis o aquest acompanyament, no? Per ajudar. Sí, acompanyament. Per ajudar que les vegin aquestes eines. Al final cadascú les té a dins. Totalment. I gràcies a persones com tu, no? Doncs n'hi ha d'altres que descobreixen el seu potencial, en definitiva. Sí. Doncs, Paula, moltes gràcies. Això no acabarà aquí. Segur que fem una segona trucada. Espero que ben aviat. Una abraçada molt forta i gràcies per aquest espai. Una abraçada, Mireia. Gràcies. Adeu. Adeu. Adeu. Adeu. Adeu. Please keep loving me because our hearts speak fluently wherever I go, whatever I do, the map on my heart is to you, so baby, please keep loving me, loving me, loving me, yeah. your lips on my smile like these round a honeycomb. you see through my heart's misty window and out of all the fingerprints only yours will show. you see through my heart 해�í. See you next week. live 것 underväxt what the hell is happening.