Dogni Abreu a Can Ginestà: «Petjades del temps» — materials, memòria i compromís artístic

Entrem a la segona hora per parlar amb la Marta Balada, que la tenim aquí amb nosaltres. Ella és professora, està jubilada, però i també és amiga de Dogni Abreu, de l'artista Sant Justenc, que va inaugurar l'exposició Guelles del Tiempo la setmana passada, com dèiem, al celler de Can Ginestar, i que podeu visitar fins al 5 d'agost. Marta, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda, gràcies per venir fins aquí avui, amb aquesta calor que cau també. No, encara fa aire fresc. Gràcies a vosaltres per demanar-m'ho. Sí, tant, tenim ganes de parlar del Dogni Abreu. Vam ser també a la inauguració una exposició que realment impacta força, només entrar i veure les diferents peces que estan col·locades a tot l'espai. Abans d'entrar, però, a indagar una mica aquesta exposició, si et sembla, parlem una mica del Dogni per conèixer una mica més aquesta faceta d'artista que crec que és innata. Sí, sí, és innata. Ell, quan era petit, amb qualsevol escorça d'arbre o trosset de fusta, polia i feia escultura. Inclús havia fet joguines pels seus germans en fusta. És a dir, que ho porta en l'ADN. I tant. Llavors, a poc a poc va començar a fer escultura i, quan va venir a Barcelona, aleshores ja va començar a relacionar-se aquí a Sant Just amb el grup d'art que hi havia, va col·laborar amb exposicions col·lectives i ha fet tota una trajectòria que jo l'he seguit especialment des de l'any 16, quan li van donar un premi a Sitges d'Escultura, que aleshores vaig veure tota l'exposició l'any següent, que era el premi, i realment em va impactar molt. Té una manera molt, diguéssim, molt única de treballar, no?, aquests materials. Sí, ell és absolutament personal. Ha treballat molt la fusta, però també, quan va venir aquí, va conèixer un escultor que es deia Zeferino Ameles, que van congeniar molt. Aquest senyor es va donar a compte que ell era un artista autèntic i el va introduir en la pedra i, sobretot, també en el marbre, específicament, i van fer una amistat magnífica, fins que ell, quan ja no podia esculpir, li va regalar la seva maleta d'eines, que la guarda com un record entranyable. Que és una part com molt preuada d'un artista, no? Molt, i l'hi va regalar amb ell. I he pogut treballar amb aquestes eines. Ell és nascut a Cuba, no? Sí, sí, sí. De fet, és el seu país natal, no sé si també, certes influències també es denoten en les obres, o...? Sí, ell les arrels les té allà. I realment a l'exposició de Sitges hi havia moltes ressonàncies amb totes les experiències viscudes a Cuba i ho veies amb els títols i, a més a més, amb com ell ho explicava, perquè tots els anys que hi va viure, que va ser la joventut, doncs no sé, fins als vint i pico d'anys, o trenta que va venir, realment ho necessitava. Necessitava explicar a partir de materials que es va portar d'allà, fins i tot, i amb alguns temes molt lligats a la cultura que ell va viure i a la que pertany a nivell de formació entre l'entorn i l'ensenyament que va rebre, no? I parlàvem de la manera que té de treballar ell les peces i abans d'entrar a fer l'entrevista em comentaves que potser no és massa típic que un artista, quan crea una obra, no la dibuixia abans. Exacte. Ell és una persona amb una agudesa visual, una capacitat d'observació i, per tant, una capacitat d'elaborar pensament visual molt potent. Tant és així que quan ha de fer una escultura, encara que sigui complexa, la té en el cap. I, per tant, tu veus en un llibre que vam publicar fa uns anys, no sé si tres o quatre, en el que vam recollir el procés del que havia fet fins llavors, el més interessant, veus com d'un tronc d'arbre comença a desbastar i en les fotografies van reflexant com ho converteix en una llavor immensa que, a més a més, té com una escorça que se separa del cos. Aquesta escorça la crema amb flama, l'escorça queda negra, la llavor queda d'un color crepàl·lit i no s'equivocat amb res. Per què? Perquè ho té absolutament en la ment. La imatge mental la té claríssima. I així les fa pràcticament totes. I la ment la té connectada també amb les mans perquè li fan crear, no? Sí. És com un arquitecte sense plànols. Sí, sí. Hi ha un capítol en aquest llibre en el que expliquem com ell treballa i és que realment les seves mans, els seus braços són el seu centímetre i la mirada, sobretot la mirada, no? I llavors té una manera de treballar que desbasta, talla, se'n va uns metres enrere, mira, observa, dona la volta, torna a tocar. Hi ha tot un procés de manipulació que és molt especial amb ell perquè és com ell ha anat creant des del principi i ha anat trobant el mètode. Ha necessitat un mètode i se l'ha fet ell mateix, evidentment. Tu que el coneixes una mica, bueno, força, no? Sí. A nivell personal també. El dogni, diguéssim, com és davant de les seves escultures, com s'hi presenta a ell, com connecta. El dogni és una persona que jo la considero molt honesta i molt conseqüent. és una persona que està molt al cas del món en el que viu i li afecten moltes coses, tant les que són positives com les que no. I aleshores ell elabora pensament, no? És molt reflexiu i llavors el que fa és que pensa maneres d'expressar el que ell sent davant d'això, davant dels fets. o expressa experiències personals viscudes des de les emocions i els sentiments. I, esclar, tu veus que cada exposició que fa té a veure absolutament amb el que ha viscut en aquells mesos o en aquell any. No ho pot deslligar. I, esclar, com que s'expressa a partir del sentiment, l'emoció, les peces això ho projecten en l'espectador. I aquesta última exposició, que és després d'un any especialment dur, per tots i per ell, entres i no pots fer res més que sentir-te molt impactat pel que estàs veient, perquè et fa pensar molt. Petjades en el temps o guaiades en el tiempo, no? És el nom d'aquesta exposició. Com dèiem, des que entres, de fet, abans que arribis ja la pots més o menys entreveure des de les portes que ens hi n'està gaire bé, després veu el salí al fons, i ja veus una criatura petita, no? Crec que és bronza, el material, o és perro? No, no, no, no. Com que ell no disposa de fons importants, econòmics, per treballar amb determinats estris i materials, el que ha fet ja fa uns dos anys, ho sé ben bé, és recollir llaunes, que el parc de Collserola n'està ple, i aleshores, com que fa tant temps que estan llançades en allà, estan rovellades. D'aquesta planxa metàl·lica, rovellada, ell n'ha fet una segona pell a moltes escultures. I, clar, és diferent l'acabat que si és fusta polida. Té una sordidesa que no la pot tenir la fusta, que és més amable, i aleshores, quan les veus, també entres en el per què Déu voler fer aquesta expressió matèrica, perquè, evidentment, la matèria comunica. El rovell vol dir que li ha passat el temps, vol dir que està en una altra etapa i s'encara cap a una altra que podríem dir que és el final, després de rovellar-se un material. o tal com està demalejat, també pot explicar moltes coses. És una història que ha passat per aquella planxa. Jo crec que això són llaunes que molta gent, ara no sé si ho fa, però abans anaven a rentar el cotxe i canviar l'oli per aquí dalt i deixaven les llaunes per allà. I ell, a part de fer una neteja, crea l'obra, que en aquest sentit tindria molt de mèrit. I tant, també té el mèrit que vagi a la vall de Sant Just i que recuperi aquests materials que no és el seu lloc ni molt menys, però això dona a Dògnia poder crear aquestes peces. Com dèiem, digues, digues. És que aquesta és la capacitat creativa que té. Ell cada vegada ha anat buscant la manera de fer parlar la matèria i l'ha tallat, l'ha gravat, l'ha folit, l'ha tanyit, l'ha cremat i ara l'ha recobert de planxa rovellada. O sigui que... I altres vegades fa tractaments que sembla que allò sigui bronzo. Hi ha una peça que a la boca oberta hi té unes paraules que diu pau i no, les dues paraules contraposades i allò semblaria bronzo i no ho és. S'ha inventat un tractament perquè ho sembli. Hi ha també un parell de nens petits, no? Com dèiem, aquest que està a l'entrada que el veus d'esquena, després n'hi ha una altra a mà esquerra, no? Sembla que estigui com pensant. Per mi és la poesia de l'exposició. El bebè que està davant de la persona de tercera edat que ha viscut tota una vida, aquesta observació que li fa és molt interrogativa, és molt de dir a veure, què m'espera a mi en la vida, no? Ell té un pensament molt profund i això ho transmet constantment i el que està davant del gran mural, aquell porta un cartell també que va trobar que està rovellat, però hi ha escrit la paraula utopia que diu moltes coses davant de la distòpia que hi ha amb un personatge que controla tot un món, no? Sí, és aquest quadre molt gran, no? Sí. crec que és 3 per 2 o un demany força gran. Sí, sí, és un tríptic que realment tenia molt interès en fer perquè està molt impressionat de veure com anem cada vegada més a ser números en la societat i els poders fàctics entre ells i com manipulen els polítics a nosaltres realment cada vegada ens tenen més controlats i qui diu controlats a partir d'aquí davant d'aquest tríptic et pots fer moltes preguntes i et pots i pots connotar moltes coses del que passen pots anar des de la repressió fins a la guerra des de les noves tecnologies que ens controlen i ho saben tot de nosaltres per això ell no ha posat títols Només té el títol l'exposició en global, no? Sí i després a la sala petita ha acabat amb una frase escrita amb un focus que quan es vagi a veure l'exposició al final recomano que s'entri en aquesta sala i es vegi la peça que hi ha i la frase escrita que diu el creixement és fruit del pensament això és el que amb ell realment li va creix constantment perquè no deixa d'elaborar pensament és una eina força potent de fet el pensament molt potent molt per un artista o per un nou artista també no, per tots per tots sí, sí i aquesta frase realment per ell després d'haver muntat l'exposició per ell s'ha convertit quasi bé en el segon títol de l'exposició m'ho deia ara veig aquesta frase aquí escrita i penso sí vaig donar un títol que era petjades del temps però ara quan veig aquesta penso és això perquè és el que he fet també vam veure de fet un dògnia breu molt emocionat el dia de la inauguració parlant d'altres peces també que vèiem a dins del seient hi ha un parell que a mi personalment em van cridar força l'atenció que és de nou aquest nen petit que mira un quadre que hi ha una orella gegant no és un tamany real sinó és un tamany força més gran no sé si mira escolta vol mirar també es pregunta per què aquesta orella té un tap té un tap perquè és una orella que no vol sentir i a nivell social i polític també es dona molt això els interessos fan que es vagi en una direcció quan si s'escoltés les necessitats que hi ha a nivell social en aquest món les coses haurien de canviar tant llavors ell necessita fer aquestes escultures perquè són temes que el preocupen profundament no? igual que n'hi ha un altre que no sabeu la cara la persona que sobresurt del quadre però té tres o quatre llibres diguéssim encastats a la cara no? sí però aquestes són dues peces que les ha fet com a autorretrats i llavors s'encaren una té una pedra i l'altra els llibres la de la pedra l'ha fet expressament perquè vol que recordem d'on venim des de l'edat més primitiva de l'ésser humà i la dels llibres és com en els segles s'ha aconseguit tenir cultura i la cultura ens ha salvat això és el que realment ha intentat per donar entrada a l'exposició no? que fem una mica aquest recorregut i no ens en oblidem ha estat un any comentaves un any difícil pel d'Ogni també diguéssim personalment també sí però ha aconseguit crear totes aquestes peces no sé si durant l'últim any o ja les tenia no, no, no ho ha fet pràcticament durant l'últim any any i mig i realment ell té una força interior que que en fa ús perquè amb les condicions que ha viscut ho tenia molt difícil però té una força de voluntat extraordinària ell tota la seva vida ha sigut la de lluitar treballar a fons ajudar qui ha pogut i clar quan volia aconseguir acabar doncs li ha costat bastant però en canvi se n'ha sortit ho ha fet ho ha fet i tant i ho ha fet amb aquesta exposició exactament amb aquestes petjades en el temps n'ha d'estar orgullosíssim no? de la seva obra sí, jo crec jo crec que ara ell està content i està tranquil perquè era un repte i aquest repte l'ha assolit i sobretot perquè era un repte que amb la seva companya el tenia molt clar i ella sempre fins al final li va dir sobretot no deixis de fer l'exposició per això ella es va emocionar tant a donar les gràcies a tothom perquè l'Isabel que era la seva esposa la veritat és que l'ha ajudat moltíssim amb tot el procés d'ell com a escultor va tenir força present també donant el seu discurs de doni i crec que no hi ha dubte que seguirà treballant en aquestes altres peces quan un artista és tan autèntic això jo crec que és com biològic és una idea meva perquè ho he viscut amb altres amics la necessitat és tan potent que pensen i elaboren i veuen de seguida visualitzen el que poden fer i clar en cada exposició ell ha fet el mateix noves imatges noves formes nous materials nous procediments per què? perquè és una una ànima creativa al 300% sí com si no se'n pogués desfer d'aquesta part no? no, jo no crec que se'n pugui desfer això és és una vida ens ho han demostrat tots els artistes que ho són plenament i tant de fet inicialment també va exposar el Marc Art amb el grup de Set Just sí com de fet la primera mostra que es va fer per inaugurar el Marc Art exacte allà ja tenia una peça que és molt gran per cert d'una figura masculina que estava voltada de llibres aquest tema de la cultura que et deia abans no? que per ell és tan i tan important en aquest cas no sé si sí que li havia posat nom diguéssim un títol a la peça sí però en aquest moment no el puc recordar m'has de perdonar perdonadíssima perdonadíssima no me'n recordo quin títol tenia però sé que la relació era aquesta sense cultura no podem avançar la necessitem constantment no? i tant escolta Marta et seguiria fent moltes preguntes més però hem de deixar aquí l'entrevista així també et deixem que seguissis amb la teva tarda moltíssimes gràcies per venir i parlar del teu amic també l'artista d'Ogni Abreu recomano ferventment de nou dir que les persones vagin a visitar l'exposició del Tiempo del Dogni el seller de Can Ginestà tenen temps fins al 5 d'agost per tant hi ha temps hi ha temps i poden anar sí jo el dia de l'inauguració quan el vaig presentar vaig recomanar que s'hi torni o s'hi vagi perquè realment és una exposició que val la pena exacte i sobretot si poden anar-hi en horari que no hi hagi massa gent encara millor de trobar-s'hi sol perquè es crea una intimitat molt especial amb les peces i tant Marta de nou moltes gràcies que vagi molt bé i moltes gràcies a vosaltres que segui fent cultura val bona tarda bona tarda que també passa sozinha de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anuguració de l'anugurs de l'anuguració de l'anuguració derartike de l'anuguració del conguració de l'anuguría d'un out d'un d'un d'un d'un sobre el o котор de l'anugur Richards de l'anuguratz de l'anugur 않는 A Bona nit Bona nit