Dol migratori i dol per la Covid-19: doble impacte, "fam de pell" i teràpia en una nova realitat

La segona hora del programa Hola, bona tarda, Mireia Bona tarda i benvinguda, encara que sigui via telèfon, aquí a l'emissora municipal de Sant Jus i en concret a la plaça Mireia Ja tenia jo ganes de parlar amb tu perquè crec que són temes prou interessants en els dies que corre, tot i que sempre són interessants Abans de res, si ens pots fer cinc cèntims del tipus de teràpia, el tipus d'acompanyament que fas tu Bé, jo sóc psicòloga especialitzada en clínica, que és més el tema perquè no coneix el que treballa a l'hospital, més de diagnòstic Però després he fet el tema de psicoterapia, que és com una altra carrera, diguem-ne I acompanyo tant adults amb tot el tema de processos El fet que vaig viure fora de sis anys va ser que em va especialitzar en dol migratori, que és el procés de moure't en un altre país I allà també vaig estar treballant en un centre de dol Llavors això em va especialitzar en acompanyament en persones que han viscut una pèrdua I ara estic portant un grup de dol de dones per la Diputació I en molts casos per la Covid que ara està passant Veig que el dol té diferents vessants Perquè ara has mencionat el dol migratori, que no sé si alguns dels nostres oients potser no el coneixien I se'ls ha destapat també una nova, diguéssim, via de tractar el dol Que potser la gent que es mou de país i també té una certa... Entenc que va per aquí aquest tipus de dol migratori que comentaves Absolutament, sí, sí Sí, a mi jo tant a la carrera no ho havíem estudiat No crec que és una cosa que es parli molt Però bé, al viure fora vaig començar a adonar-me'n que estava vivint pages de dol I després vaig començar a investigar sobre aquest tema I sí, sí, el dol migratori, clar, passes per totes les fases com a món dol normal Però perquè perds la llengua, la cultura, tot el procés, tot el que coneixes i passes a ser tot nou I per això remou i per això hi ha moments de molta incertesa, molta vulnerabilitat Bastant semblant, però no es coneix gaire I va bé a vegades poder-ho nombrar i posar nom Home, en definitiva, un dol ve donat per una pèrdua, no? Ja sigui, en aquest cas, de mobilitat, de país, de llengua, de cultura, de família En definitiva, i el dol que també volia parlar avui, que és el dol de la mort Últimament sentim moltes xifres de morts, de números Al final són persones, són famílies, són amics, fills, tiets, etc. Que deixen d'existir a la vida d'aquestes persones I a més, podríem dir que no és un dol normal Tu has estat també visquent de la mà de persones que han parlat de persones degut a la Covid-19 Com s'enfoca aquest dol? Quina diferència té amb un dol, podríem dir, normal En el sentit que la part pròxima, la part física, ara ha deixat d'existir? Clar, per mi, la diferència en el dol normal, diguem-ne I el dol traumàtic, que és el dol per Covid-19 Té com diversos factors per diferenciar Per mi, la rapidesa, tenir molt poc temps de poder-ho estimular És una cosa que es fa molt més complicada El que sigui no previst Hi ha persones que de cop, el pare, la mare, l'àvia, la tieta De cop ingressen a l'hospital i no dona temps de preparar-se La incertesa, no poder predir el que passarà La incomprensió, no poder entendre què està passant Tot aquest procés La soledat, en com es viu, en el moment No poder estar sostenint a la persona O ser sostingut, tu mateix O el desbordament, no poder parlar amb ningú Tots aquests símptomes, aquestes característiques Em porten més cap a parlar de dol traumàtic També per mi és important ara És important remarcar que és un doble dol Estan vivint les persones per pèrdua en el moment d'ara Perquè és el dol de la persona estimada La pèrdua de la persona que estimen més L'impacte de la pandèmia que estan vivint I clar, tot això es fa molt més complicat gestionar És a dir, el doble impacte Des de la teva vessant com a psicòloga En aquest cas especialitzant el dol Has de fer els dos acompanyaments Diguéssim, la pròpia situació Que podríem dir que tothom està vivint A més, la part afegida d'una pèrdua I una pèrdua en un moment Que pot ser que aquella persona que ha quedat sola Realment hagi quedat sola a casa Que això encara ho complica tot més Totalment I també l'imaginar la persona que estimes a l'hospital Sense poder acompanyar La percepció que l'amor es podia haver evitat Jo el que estic veient molt Amb les persones que han perdut algú ara És aquesta sensació, era impotent De culpa per no poder atendre Com desitjaries anar a casa O inclús anar a l'hospital No saber què ha passat exactament Com va ser l'ingrés Com va ser el procés Com ho va viure El temps d'espera, aquesta incertesa Esperant la trucada del mig De què està passant S'ajunten tants factors Que està sent molt complicat I sobretot la soledat La persona que té algú i estàs a casa Jo tinc algunes clientes que estan a casa soles Tampoc tenir ni una abraçada Ni cap procés d'acompanyament I llavors això és molt difícil Quina importància té en aquest moment És a dir, en un dol En aquest doble impacte Podríem dir el contacte físic Perquè si ja de per si és complicat un dol Sumat a aquesta situació A sobre se li afegeix un tercer component Podríem dir que és La pèrdua d'aquest contacte físic Potser de poder-se abraçar amb algú I en certa manera Potser desofegar-te O almenys treure part D'aquesta primera pena que et surt Clar, és que el teu físic Ara jo crec que No només per la persona Que ha viscut el dol De perdre algú Sino tots ho estem experimentant D'alguna manera I per mi el tacte És d'aquests cinc sentits Que és bastant clau per la vida I aquesta falta de tacte De contacte D'abraçades De sosteniment Des del cos Clar, té conseqüències directes Ens habilita el sistema immunològic Afecta el cor La presència en línia Els nivells d'hormones Després Clar, una persona que No sé, et ve molt la imatge De quan estàs en un funeral I tots estem en un moment molt difícil Ve molt ràpidament aquesta abraçada I tu estàs en un procés En el qual et sents absolutament trencat I que molts cops necessites Aquest sosteniment extern I no tenir-lo Clar, fa molt complicat A mi M'agrada molt pensar com Com els bebès quan neixen Que es fa el pell amb pell I que tot això ho tenim com molt clar I a vegades d'adults Ens hem oblidat Que seguim necessitant aquestes carícies Que els nens que han crescut Sense tot això Tenen una salut física i mental Més complicada que els nens que sí Que les han rebut I llavors Clar, amb el Covid Amb el procés del Covid-19 A causa d'això Hem perdut totes aquestes àrees Del contacte de la pell Que és una font De la falta de contacte Perdó És una font de trauma directe Que estic veient molt Sobretot Amb les persones que estan soles Que no tenen ningú A qui poder-se abraçar I em venia també molt Com el concepte de Fam de pell Que a vegades Esperen un moment Crec que ara Que tots ens diem Per missatges Tinc moltes ganes D'abraçar-te Quan et pugui veure Que apareix molt Perquè el contacte És un recurs Que tots tenim El tocar El rebre Fa que el sistema nerviós Es relaxi I llavors Clar, no tenir tot això Aumenten molts més Els casos de depressió Sentiments de soledat O ansietat És una cosa Que estic veient moltíssim I, clar Això ho intentem Podríem dir d'alguna forma Substituir Perquè no tenim una altra manera De fer-ho De fer-ho Amb les videotrucades Que al principi Va haver-hi un boom molt gran Perquè era l'única manera Que vèiem De poder veure M'ha millor dit Els nostres amics i familiars Però suposo que això Potser neurològicament O sensorialment No Tot i no ser conscients No No és suficient Pel cap O pel cos Clar No sé si et passa a tu Però jo Jo me n'adono molt Com que estic molt cansada Després de fer moltes videotrucades Ara Tota la teràpia La faig A nivell online Però, clar A mi m'ha ajudat molt A entendre Com que el nostre Cervell Necessita Treballar Està com treballant Per poder processar La comunicació no verbal Estem intentant Estem intentant llegir l'altre Les expressions facials El to de veu O el llenguatge corporal Com que estem posant Tota més atenció I això consumeix És molta energia Però a part El que penso El que penso molt És com que és creixen moltes més factors que fa que estiguem agotats. O inclús el silenci, no? Són estranys, no? Quan estàs en un grup i de cop i en silenci es fa estrany, creen com angoixa, com que ràpidament l'hem de tapar, cosa que quan passa de manera natural no, no? Llavors, clar, tots aquests factors junts són que ens agoten molt, no? I per això, bueno, a mi em passa, no? Jo m'ho noto moltíssim. Sí, jo crec que hi haurà molta gent que ens està escoltant que es pot sentir una mica identificat amb aquesta sensació d'agotament, no? Que li posaves la paraula, que ens sentim una mica com agotats, no? D'estar, doncs això, intentant, suposo, trobar una manera de contactar físicament amb aquesta persona que no podem, més enllà de tocar amb el dit la pantalla i sentir que d'alguna manera estàs abraçant-la o l'estàs tocant. Això suposo que per les persones que viuen soles, és a dir, gent jove o gent gran, tant és l'edat, sigui també un component, podríem dir, encara afegit, no? Perquè ells a si mateixos es poden tocar, es poden abraçar, es poden fer massatges, si ho requereixen, però, clar, no tenen un exterior, no? No sé si tens diferents casos o pacients, podríem dir, que estan en aquestes circumstàncies i que també els està costant viure així. Està sent molt més complicat, no? Jo crec que les persones... Bueno, sempre per parlar de les dues cases, no? Les persones que estan ara mateix soles, que jo crec que ha estat un confinament molt més difícil, i les persones que també estan experienciant violència intrafamiliar, no? Que això seria un altre tema, no? Però sí que el que fes molts cops, a vegades, o ho recomano, no? És quan intentem donar una abraçada, no? Que a vegades ve com que tu estiguis abraçant un coixí, no? I la persona que està davant de la càmera també ho estigui fent, d'alguna manera ens crea com una sensació d'estar més a prop d'aquest pacte, no? És com enganyar el cap, o és enganyar... És com enganyar el cap, perquè necessitem, perquè jo a vegades, no sé si... Jo a vegades he intentat com donar una abraçada a l'aire, no? Com, espera que te la envio, però no serveix, no? Perquè aquí les neurones mirant, no? Fa que jo l'està abraçant, veiem bé que abraçant, d'alguna manera estem enganyant i ens estem apropant, no? I molt de pacte, no? Jo recomano molt a vegades com inclús de tancar els ulls i fer una minicarícia a la cara, no? Per connectar una mica amb aquesta sensació de quan érem petits i ens acariciaven, no? Els pares, o massatges, posar-te crema... Necessitem tocar-nos, encara que sembli que no sigui important, no? Però sí que per compensar aquests nivells d'estrès el pacte ajuda molt, no? I sí. No sé si tenim... Clar, la bola del futur, òbviament, no la tenim. No podem saber fins a quin punt realment això portarà conseqüències, no sé si socials, anímiques, amb les diferents persones de cara a un futur no tan llunyà, perquè, entre d'altres, últimament als mitjans de comunicació també es parla de l'efecte cabana. i és que hi ha gent que no vol sortir o li està costant sortir, sobretot als més petits, potser. Totalment. Jo ho he vist molt ja. O sigui, està passant ara mateix i costa molt, no? És com... Clar, l'efecte cabana, per qui no ho coneguin, és una mica aquest estat com d'inquietud, que pot aparèixer també depressió, irritabilitat, no? Per estar aïllat, no? Tot això apareixia en aquests casos que vivien en medi de la nada, no? Llavors ara està apareixent, no? Aquests símptomes de cansament, de fatiga, de no voler sortir, aquesta por que apareix molt més, inclús de baixar, tirar la besura, no? Com... Jo crec que al cervell tenim una tendència a intentar mantenir la rutina, no? I ens la van canviar d'un dia a l'altre de manera abrupta. Ens ha d'haver d'adaptar i en aquesta adaptació ara de cop hi ha un altre canvi, no? O sigui, clar, no tothom és tan resilient en aquesta capacitat de permanent canvi, no? Llavors, per mis de reja, el que comentàvem una mica abans, el dol d'aquest del col·lectiu que tots estem vivint, no?, que tot això ens afecta, i la por, no? I llavors, clar, aquesta... haver rebut permanentment amenaça, no?, perquè el nostre sistema nerviós ho ha rebut, no?, tota l'estona miraves a les notícies i sortir al carrer sembla una amenaça, no? I llavors això, clar, pot passar, no? Tinc molts casos que apareix, no?, com una invasió, per exemple, d'imatges mentals o de pensaments que no pots controlar, no?, o els pares posant-se malalts, no?, aquesta por, o imaginar els pitjors escenaris, o... Llavors, sempre dic que l'important no és intentar eliminar la por, intentar eliminar les imatges, perquè quan més ho intentem, és com un efecte rebote, no?, com un molla, no?, quan apreto, si apreto amb molta força per intentar eliminar, se'm retorna amb més força, no?, però intentar, com de tant en tant, anar relativitzant una mica, no?, de saber, bueno, sí, hi ha casos, però no tothom, saps? Com, valent, imagino el pitjor escenari, però també començo a imaginar-me l'altre escenari, no?, anar trobant una mica una balança, no?, també pot ajudar a connectar amb el present, no?, que a vegades, doncs, s'ha anat molt amb el futur, no?, i aquest bloquet, i, bueno, anar agafant estratègies, no?, d'arrellament, d'anar regulant de poquet a poquet. Perquè no sé si en si el confinament, aquesta situació d'aïllament, ja sigui una persona sola, amb parella, amb la família, no sé si es pot considerar, en certa manera, un dol, perquè també hem deixat de tenir moltes coses, situacions i activitats, podríem dir, que ara no tenim, i en el fons també és una pèrdua, no?, d'una part d'aquesta llibertat. No sé si també ho enfoques o s'enfoca, diguéssim, de la part psicològica com un dol, també. Per mi, absolutament. O sigui, crec que és molt important el poder-ho nombrar, no?, però així també saber com poder-ho gestionar. És un dol col·lectiu, com no hem viscut mai abans, no?, sobretot, bueno, en temps de la guerra, no?, va ser com un procés diferent, no?, però aquest dol col·lectiu, sobretot, és entendre com, clar, el dol de la pèrdua que el món ha canviat, no?, que a mi em fa gràcia quan a vegades es parla de la nova normalitat, no?, i per mi crec que és important poder parlar d'una nova realitat, perquè, clar, no tornem a allò normal, no?, vull dir, ara jo surto al carrer i no és normal, no?, i el poder ser conscients que, clar, hem perdut això, no?, el món que coneixíem, moltes persones han perdut la feina, experts, també apareix aquest dol anticipatori, no?, d'aquests futurs incerts, no?, que ens trenca molt de sensació de seguretat, i abans sí que havia passat de manera individual, no?, o en grups petits, però ara, com a societat, tots estem experimentant. Sobretot, a mi m'ajuda molt, un dol s'entén molt quan parlem de les fases, no?, del dol. Ui, gran paraula, ara també, eh?, les fases. Sí, sí. Però que, clar, si les pensem també com el dol col·lectiu que hem viscut, no?, clar, es veuen, no?, aquesta fase de negació, en la qual, quan estava a Itàlia, no, això aquí no arribarà, no?, aquest virus a mi no m'afecta, o inclús ara, no?, hi ha gent que també s'està mantenint en negació, que el virus no l'afectarà, no?, com, no, no, això a mi no m'ha de passar. La ira, no?, que apareix, no?, m'estan obligant a quedar-me a casa, i em treu la meva vida normal, no?, i aquests enfados, aquestes manifestacions que poden, doncs, sí. Després pot aparèixer la negociació, no?, el, bueno, si mantinc la distància de seguretat durant dues setmanes, després pot anar a mirar millor, potser, no?, com que intentem negociar amb la vida, no? La fase de la tristesa, en la qual, doncs, no sabem quan s'acabarà tot això, i aquesta pèrdua, i l'acceptació, no?, que és la fase final, en la qual, bueno, doncs, sí, això està passant, intento trobar la manera de travessar-ho, sé que afrontem una nova realitat, i en aquesta fase normalment sentim com una mica més de control, no?, però, clar, al descriure les fases de dol normal aplicades aquí, llavors, claríssimament estem parlant d'un dol col·lectiu que estem vivint, no?, i la forma que tindrem, suposo, de superar-ho és de forma tant individual com col·lectiva, no?, entenc?, és a dir, la manera que tindrem d'en sortir-nos tots d'aquest confinament barra dol, situació de dol que és col·lectiva però també individual, també s'haurà de superar tant un mateix com de forma més, no, solidària, perquè també és una paraula que s'utilitza massa, però d'una manera més compartida, potser, no?, també entenent les situacions dels nostres pròxims. Absolutament, per mi el poder anar parlant molt de com ens estem sentint, no?, de quin moment estàs, no?, quan connectem amb els amics, amb la família, molt des d'aquí, no?, perquè costa molt, el dol sempre és un tema com molt segur, no?, la gent no vol parlar de dol, s'incomoda, no?, quan algú ha perdut algú es fa estrany, no?, i llavors jo invito molt a, que ara que tothom ho està envidint, no?, com poder posar paraules, com anar compartint uns amb els altres, no?, com quan puc posar paraules del que estic sentint, com a poc a poc es va reduint, no?, i com que comparteixo aquesta càrrega, no?, i m'ho he de fer tot. En el teu cas, com a psicòloga, entenc que prèviament a tota aquesta situació, és a dir, prèviament a aquell 13 de març que van declarar l'estat d'alarma a tot el país, tenies uns pacients, no?, no sé si al llarg d'aquests dos mesos hi ha quasi una setmana que portem amb tota aquesta, amb la pandèmia, també han, diguéssim, han crescut el nombre de pacients que per un motiu o un altre, però relacionat amb la situació, òbviament també han acudit a tu per demanar ajuda. Sí, totalment, o sigui, cada vegada més m'estan entrant més clients i vaig notant, no?, com els casos també, cada vegada pareixen casos més greus, no? Sí. Sempre parlo que les persones que han viscut un trauma a la vida anterior, no?, a diverses coses diferents, clar, en una situació com l'extrema amb les que estem vivint es regulen molt més ràpidament, no? S'han activat clients que ja havien fet una feina feia anys i que ara, doncs, hem tornat a fer algunes sessions conjuntes, no? O, bé, també perquè jo ja fa temps que feia vídeo de tot vídeo i trucades, no? I feia servir el Zoom de feia temps perquè treballo amb persones que viuen a fora, no? I, clar, a poc a poc també la persona que viu a fora, no?, i se sent en aquest confinament i apartat, doncs tot aquest encara es fa més complicat, no?, la preocupació dels familiars, no?, tot això és molt difícil, no? I sí, jo a més no sé, potser és una sensació meva, però crec que tot s'està parlant molt més de la psicologia, no?, com que s'està normalitzant més i crec que perquè tots en algun moment hem tocat fons, hi ha hagut un moment que ens hem desbordat o hem sentit fons, no?, com que estem vivint un trauma, no?, un procés de dol i que, clar, no?, que ha de normalitzar molt el que si... Jo sempre ho dic, no?, que si t'has fet mal al genoll, no?, i vas al físio o vas al traumatòleg, si en algun moment emocionalment et sents desbordat, doncs que per això estem els professionals, no?, que acompanyen. I, sobretot, que t'ajuden a regular, no? No estamos locos ni res d'aquest tema, no?, sinó que és molt, bueno, acompanyar-te amb algun professional que et faci més fàcil, no?, tot aquest procés. Encabat, et demanaré que ens diguis també les xarxes socials o com poder connectar amb tu, però parlant de connectar o de contactar, has dit que ja havies fet servir el Zoom o altres plataformes per fer teràpia amb els pacients. Clar, ara entenc que sí o sí és l'única sortida que tens o que almenys un cop puguin obrir de nou algunes consultes clíniques, també pugueu anar. No sé si en el teu cas prefereixes potser, en certa manera, seguir amb les videotrucades perquè potser també reps una mena d'informació que amb una mascareta no te l'està donant. Jo, per ara, sí. He decidit com mantenir tot en l'any per el que dius, no?, perquè, clar, amb les mascaretes... Jo, el meu despatx era... No hi ha dos metres de distància, no?, per mantenir-ho. Per tant, la mascareta hauria de ser obligatòria i, clar, jo només veure els ulls de la persona... Jo també treballo a nivell de la teràpia sensoriomotriu, que treballa a nivell de trauma des del cos, no? No tocant ni res, eh? Simplement com observen molt la comunicació no verbal. Clar, si jo, a mi, em miren, no?, i només veuen els meus ulls o jo només veig l'altre, clar, molta part de la meva feina me l'estic perdent, no? I, clar, la videotrucada sí que em dóna la capacitat de poder seguir acompanyant. L'eficàcia, per mi, és bastant semblant. O sigui, no... Sempre és més... Jo sempre dic, prova una primera sessió, a veure com et sents, no? Els primers del minut sonen una mica estrany, no? Perquè, bueno, cadascú està a casa seva, no? I, bueno, has de treballar una mica la pantalla, no? Però, sí, el portàngel treballant en aquest sistema per mi no va ser tan difícil, no?, el canvi. Sí que va costar en alguns clients que feien només presencial, no?, que venien cara a cara a passar en aquest sistema, però la majoria ara ja s'ha acostumat i, sí, molts companys també, no?, estem tots treballant d'aquesta manera. Clar que ens perdem una mica el cos sencer, no?, que a mi és el tema que treballo, però sempre indico que intentar que jo poder veure els braços, no?, mig torts cap amunt, no?, i així poder anar llegint i que ells també em vegin des d'aquí, que això també és molt important. quan us torneu a veure la consulta encara serà potser estrany, no?, després de tant de temps de veure's a través d'una pantalla, tant pels pacients com per tu, serà una situació com amb tots, com deies abans, aquesta nova realitat més que nova normalitat, perquè si és nova no podem saber com serà la normalitat. Crec que és important fer aquesta diferenciació que crec que s'utilitza d'una manera errònia des del meu punt de vista, aquesta nova normalitat. per anar acabant, et volia preguntar, ja sé que abans t'he dit, no tenim la bola del futur, però dels casos, diguéssim, que vas tenint, les persones que s'apropen d'una forma telemàtica i et demanen ajuda, com creus que serà l'escenari, clar, ja sé que és molt difícil i que tot és molt incert ara mateix, però quin escenari, podríem dir, emocional, ara que també s'està parlant molt, inclús la Generalitat mateix fa anuncis, no?, de gestionar les teves emocions, connectar-te a l'aplicació, detectar en quins moments tens ansietat o angoixa, etcètera, etcètera, quin futur, podríem dir, emocional, ja no tant per la part de la felicitat com a societat, si no em refereixo a aquesta obertura i allunyanament del món tabú d'aquestes coses, com ho veus d'aquí un temps? Serem més capaços de parlar del que ens passa i no preguntar simplement què tal tot? Bé, bé, bé, tot bé, tot bé. Jo tinc l'esperança, eh? Jo sempre em moc des d'aquí, des de fer aquesta educació emocional, crec que a l'àmbit que et fons com a societat, no?, a nivell d'aquest confinament, no?, de la dificultat que hem atreveixat, m'agradaria pensar, no?, que tenim més consciència cap aquí. El que sí que veig, ja només hi ha el present, no?, però anticipant que això farem bastants mesos, seran molts més casos de persones que conecin amb ansietat o amb processos apressius, perquè és el que et deia abans, no?, una persona que ha viscut trauma se li torna a activar, no?, perquè aquesta... és com molt instintiu, no? Ara hem estat amb el sistema nerviós, amb la part del cervell reptili, que seria com la part més primitiva, que és el que està en modo supervivència, activat. I, clar, quan estem activats tanta estona, tants mesos o així, hi ha una conseqüència física i emocional que ens afecta a tots, no? Llavors, això sí que ho vaig veient, llavors, si hi ha més consciència de poder parlar, no?, d'anar compartint com estem, no?, el que deies tu, no? No quedar-nos només què tal, bé, bé, sinó ei, com estàs, no?, estic aquí, t'acompanyo, necessites xerrar, no? Simplement, aquest petit gest, jo crec que pot ajudar-nos molt com a, bé, com a individus i com a societat, també, no?, per anar cap a un món on que siguem, moure'ns més des del jo real i no tant amb aquestes màscares que molts cops tots s'hem servit, no? Sí. M'agrada aquest missatge final des del jo real i no tant des de les màscares. Espero que sí, també, espero que el que preveus que passi, espero que sí, que anem cap a aquest tipus de societat, podríem dir, més real des de l'individu i no tan fictícia que les coses totes van bé i tot funciona com el món d'Instagram, no?, per fer una comparativa visual. Laura, hem de deixar aquí l'entrevista, m'ha agradat molt parlar amb tu i conèixer totes aquestes facetes del dol, d'aquest, descobrir també que hi ha un dol migratori, inclús que estem visquent tots un dol traumàtic, espero que també els oients hagin après una mica més i per acabar et volia demanar si ens podies dir on et podem trobar, on podem contactar amb tu si hi ha algú que també vol fer-te alguna consulta o vol contactar amb tu en definitiva. Per ara també molt com el que deies, amb aquest món virtual de l'Instagram, el meu Instagram és arroba laura del mar barra baixa psicòloga i ja estic treballant a la web però, bueno, a poc a poc hi arribarà, també, però sí, per ara per l'Instagram tothom m'han pot connectar i estaré encantada d'encara que sigui a vegades fer un assessorament o poder derivar als reis professionals o ajudar-los amb el que pugui i estic aquí. Doncs ja s'han quedat amb l'Instagram arroba Laura del mar guió baix psicòloga, no? Sí. Si hi ha algú que vol contactar ja sap on trobar-te i Laura, des d'aquí una abraçada molt forta i moltes gràcies per explicar-nos tot això, per obrir-nos també més portes cap a l'emoció i no tant cap a la raó, potser que a vegades també és necessari i esperem escoltar-te novament aquí a la plaça Mireia. Moltes gràcies, Mireia, un plaer. A tu, una abraçada. A vereu. Adiós. B锦 Well, sometimes I go out by a snow and I look across the water.