Dones detectius, esperança i novel·la negra: conversa amb José Luis Ibáñez sobre el club de lectura virtual i “La primera agència de dones detectives”

. Doncs bé, parlem ara amb el José Luis Ibáñez, que el tenim al telèfon, el saludem. Hola, José Luis, bona tarda. Hola, què hi ha? Bona tarda. Bona tarda, benvingut a la plaça Mireia, de nou, perquè recordem que farà ja gairebé més d'un any que vas passar per aquí. Va ser en persona, no sé si ho recordaràs, que vam estar parlant. Sí, quan ens vèiem i ens podíem tocar, fins i tot. Encantat de ser de nou a la plaça, encara que sigui digitalment o per telèfon, en aquest cas. Exacte, sí, no ens queda una altra, però almenys ho podem fer d'aquesta forma. Així que ben tornat, mai millor dit a la plaça Mireia. Per presentar-te breument, ets el coordinador del Club de Lectura de Novela Negra, aquí a la Biblioteca, Joan Margarit, un club de lectura que ara mateix, per les circumstàncies, tots ho sabem, doncs no es fa presencialment. I, de fet, ho feu virtualment. El 9 de febrer, a les 7 de la tarda, no?, teniu aquesta visita a través d'una plataforma virtual per parlar d'una obra que, només el nom, a mi em crea molta curiositat, José Luis, ens ho explicaràs una mica, que és la primera agència de dones detectives, d'Alexandre McCall Smith, que també parlarem d'ell. Abans de res, com és això de fer un club de lectura de novel·la a través d'una plataforma digital? La veritat és que, a veure, la primera sessió... Aquesta és la segona sessió que tenim de novel·la negra, però ja hem fet algunes de, diguem-ne, la novel·la cometes normal. El primer cop va ser una mica estrany, és a dir, d'una banda la manca de costum, d'altra banda que no tothom està acostumat a fer-ho, i, per tant, hi ha les típiques... El primer dia, el que es desconecta, el que es desconecta, el que no sap entrar, el que només li veiem la cara, però no la sentim. A l'inrevés, vull dir, va ser un número. Però ja, a partir de la segona sessió, a més a més, la biblioteca es va subscriure a una d'aquestes plataformes que garanteix una estabilitat d'àudio i de vídeo molt bona, i ja a partir de la segona la cosa va començar a funcionar molt bé, i la darrera sessió, torno a dir, de novel·la normal, entre cometes, va anar com si estiguéssim gairebé a la sala. És a dir, la gent anava entrant i sortint quan volia, feien comentaris, es responien, es preguntaven. És a dir, que hi ha un moment en què, malgrat el que estàs veient la gent en una pantalleta, diguem-ne, mentalment ja entres en la dinàmica d'un club de lectura gairebé normal. Però clar, costa, eh? Vull dir que sempre tens uns minuts d'incertesa al començament fins que tothom està connectat, que tothom entra bé, sempre hi ha qui no ho pot fer perquè no tothom té una línia prou bona o el wifi prou bé, o el telèfon... Hi ha gent, gent gran sobretot, que encara van amb telèfons, diguem-ne, no diré pre-smartphones, però gairebé. És a dir, que tenen una velocitat de processament molt lenta i aleshores els costa molt connectar-se. però deixar endavant d'aquests petits detalls tècnics, la veritat és que crec que funciona molt bé i que ara mateix no és com està junts, però és el més semblant que podem fer. Perquè quantes persones sou en aquesta primera cita que heu tingut? Quantes vau ser de persones? Doncs mira, hem estat sempre gratant les 20 persones gairebé. Déu-n'hi-do. Sí, és un percentatge, sobre 20 persones, és un percentatge sobretotal força alt. Jo crec que dels clubs que conec és dels que tenen un percentatge de presència més alt. I sobretot amb molta participació. És a dir, no s'ha convertit en un que jo vagi donant pas a cada un del lloc, sinó que és molt dinàmic. La gent va entrant i sortint i estan resultant bastant bé. crec que és una molt bona experiència, fins i tot de cara a altres coses que es puguin fer de forma digital a la biblioteca o qualsevol altre equipament municipal, els pot donar una idea de les coses que funcionen i les que no funcionen. Clar. Parlem ara, si et sembla, José Luis, d'aquesta novel·la, que serà la protagonista d'aquest club de lectura, la primera agència de dones detectives. He llegit, entre d'altres ressenyes, perquè si algú ho busca per internet n'hi ha moltes, una d'elles que m'ha agradat molt, absolutament recomanable per a qui li agradi ser feliç. Sí, és que és una novel·la molt estranya. Què té veus amb dones detectives? En el bon sentit, sí. És una novel·la que barreja diferents elements. Primer està situada a l'Àfrica. És a dir, és la primera agència de dones detectives de Botswana. Aleshores, d'una banda està situada a l'Àfrica, amb tot el que això significa, de canvis de costums, dels rols socials, etcètera. Segon, la novel·la té, és la primera d'una sèrie, aleshores l'autor el que fa és presentar-nos els personatges. I el més interessant és com ens presenta el que és la, diguem-ne, la directora d'aquesta agència, que és madame Ramon Jue, preciós de nom, que és la creadora, té 34 anys en aquesta primera novel·la, i ens explica la seva vida, que és una vida dura d'una banda, però que ella assumeix amb molta naturalitat i amb aquesta vivesa que de vegades veiem, sobretot quan era nena, en els nens africans, aquesta brillantor d'ulls, moltes fotos i dius, ostres, aquesta forma de ballar, de moure's, d'estar a la vida, aleshores, ens explica la seva vida. Ella és filla d'un home que treballava a les mines de Sud-Àfrica i que veu coses que no hauria de veure i al final decideix deixar-ho i compra un ramat, amb el qual torna a casa seva, Botswana, i va vivint la mare mort, la mare de la nena mort, i una tieta que no pot tenir fills es va cuidar-la, i així va passant el temps, van passant els dies, hi ha diferents coses que no explicaré per si algú vol llegir-la, però al final, a la mort del pare, ella decideix vendre el ramat del bestiar que tenia i crear, inaugurar aquesta petita agència perquè ja havia resolt un misteri, un misteri d'una persona que propera a ella i decideix que, ostres, que se li dona molt bé i crea la primera agència de dones detectives de Botswana i a partir d'aquí comença l'aventura. Hi ha moments durs, perquè ella, per exemple, es casa amb un home que la maltracta, ha perdut una criatura que té, és a dir que hi ha moments durs, però la protagonista té tanta força, és un personatge tan bo que va superant tots aquests obstacles fins a crear aquesta agència, contractar gent i començar a investigar. I què pesa més? La part més crua d'aquesta obra o aquesta felicitat de les ressenyes que he llegit? Exacte, la felicitat. Al final, al final, és veure com, malgrat tot, sortim endavant. Crec que és una lectura ideal per aquests temps, vull dir que que et posa una mica davant del mirall. Tot és molt dur, però al final podem sortir-nos. I crec que és el missatge que va funcionar i que va fer que aquesta novel·la funcionés molt bé. És a dir, que és aquest missatge d'esperança, si vols, que ve envoltat, doncs, de misteris, ve envoltat de tot el que és una novel·la de detectius, però que en aquest cas és una cosa, alguna cosa més d'una simple novel·la de detectius. A més, José Luis, tu també ets escriptor i tens molta relació amb aquest món dels detectius privats, no? Precisament, l'última vegada que vas passar per aquí era el nostre tema central, no? I ara, òbviament, també amb aquest club de lectura, no? Sobre, bueno, surt, no?, un altre tema de detectius, en aquest cas de dones. Tu que en saps tant d'aquest món de detectius? Sí, bueno, de fet, ara, sí, col·laboro amb el col·legi de detectius, sí, col·laboro amb el col·legi de detectius privats de Catalunya, en temes de comunicació, i el món de, les dones i els detectius privats estan, és un món que, no és un món, diguem-ne, és una relació que ve del segle XIX, diguem-ne que és... Ja eren reconegudes les dones? Ja hi havia dones detectius. Sí, sí, sí, és... és... No, no, no, ja estaven, ja donaven la cara. És, potser, la professió liberal que primer, una de les primeres que van admetre dones. O sigui, la primera de la que tenim notícia és de la dècada de 1850 als Estats Units, que es deia Kate Warm, que va treballar en una agència, potser la més famosa del món, que és la Pinkerton, que encara existeix. Ella va... I crec que aquest missatge que va donar ella encara segueix vigent. Ella va anar a Pinkerton a demanar feina, imagina't una dona amb 1850 i esquets, eh, entre Pinkerton, Pinkerton pensava que volia demanar feina de secretària. Clar. I ella diu, no, no, no, vinc per ser detectiu. Aleshores, i diu Pinkerton, diu, per què hauria de ser vostè detectiu? Miri, nosaltres, les dones, tenim alguns avantatges, més en aquella època que ara, crec, sobre els homes. Diu, primer, diu, els homes deixen anar la llengua quan veuen, estan bevent al costat d'una dona. Sí. els podem incentivar perquè beguin i ells es fan els galletos i parlen més del conte. I segona, quan vas pel món es refien més d'una dona que d'un home quan truques a una porta. És a dir, és més fàcil que t'obrin una porta si truca una dona que no si truca un home. i aquelles dues raons van convèncer el Pinkerton, que era un home molt avançat, era un home de la seva època en molts aspectes, de relacions familiars, etcètera, però en canvi era un home molt obert, molt avançat al seu temps en temes professionals. La va fitxar, van crear una unitat de dones detectius i va funcionar molt bé. Al Regne Unit, ja cap a finals del segle, ja tenia també dones detectius, el mateix va ser a França i aquí a casa nostra, a Barcelona, el 1911, hi havia dones detectius. estem parlant de gairebé 70 anys abans que entressin a qualsevol cos oficial de la policia i el 1925 a la ciutat de Barcelona, al carrer Canuda, una dona va inaugurar una agència de detectius i va ser la primera dona que va dirigir una agència aquí a casa nostra. Estem parlant, mira, en quatre anys farà un segle que aquesta dona obrís una agència al carrer, es deia Carolina Bravo, al carrer Canuda. i com és que... Vull dir que és una relació molt intensa. Com és que... o probablement no arriba a tothom, no?, potser, o no és tan coneguda la figura d'una dona darrere d'aquesta jaqueta gabardina amb aquest gorro tan característic d'un detectiu, no?, per què les imatges no ens remeten a pensar que hi ha una dona darrere d'aquesta vestimenta, no?, a mi m'ha sorprès i precisament avui volíem parlar amb tu perquè el llibre que portes al Club de Lectura, no?, és en veu de dones i són dones les que són detectius, però no sé si n'hi ha masses més d'obres que relatin aquests tipus d'experiència. Comença bé, comença bé unes quantes obres, més a fora que aquí, aquí a casa nostra es parla més de dones, però de les forces, o sigui, de la policia oficial, diguem-ne. Mossos d'Esquadra, les famoses de la Dolores Redondo, que és una inspectora de la policia foral de Navarra, la Petra Delicado, que és també de la policia, és a dir, hi ha més dones policies que no pas detectius. No ho sé per què, també la figura del detectiu des de Pepe Carballo tampoc hi ha gaires. Si et fixes, si vas a una llista de novel·les negres que hi ha ara mateix a qualsevol web de venda de llibres, trobaràs que la majoria són de policies oficials, de Mossos d'Esquadra, d'Arxanxes, de Guàrdies Civils, de la policia científica, o sigui, hi ha una sobrepresentació de policies oficials i menys de detectius, i menys encara de dones detectius quan tenen moltíssima força. Per exemple, el Col·legi Oficial de Catalunya està presidit per una dona, Mercè Ferran. El Col·legi Italià està presidit per una dona. ha hagut una dona que ha estat la presidenta mundial dels detectius privats. I aquí a casa nostra, ara mateix, entre les llicències que estan en vigor, quan dic casa nostra ho amplio també a la resta de l'Estat, pràcticament una tercera part dels detectius en actiu són dones. I aquesta xifra va creixent. Perquè aquelles raons que donava la Kate Warren encara segueixen funcionant. és a dir, que hi ha molts homes que se'ls va la força per la boca i és més fàcil que se'ls hi vagi amb una dona que es troben en un bar que el sistema és com si estiguessis lligant cometes. i també creen menys suspicàcies entre quan van a tocar una porta i després tu has parlat també d'una cosa i és que ningú s'espera que una dona la segueixi. Clar, per això, per això precisament. Encara, eh? És a dir, que hem trobat ja tres raons, per exemple, i podíem buscar moltes més, eh? Que ja et donen avantatge en aquesta feina respecte d'altres homes. O sigui, encara que tothom pot fer tot. Exacte. De fet, aquesta imatge de la gabardina, si veus un home amb gabardina i llores fosques, no és detectiu. Perquè el detectiu el que vol és passar de ser persegut, precisament. Clar, les pel·lícules ens han contaminat una mica, eh? Surtot Hollywood, crec. Sí, sí, sí. Això va molt bé pels detectius. Clar. Perquè, clar, no t'esperes que un tipus jove amb un jersei o amb uns texans trencats, amb sabatilles d'esport i amb una motxilla pugui ser un detectiu. Clar. O una noia vestida o una noia hipermega arreglada una tarda quan encara es podia anar a un bar de copes pugui ser una detectiu. Aleshores, diguem-ne, aquesta imatge tòpica els ha beneficiat molt en aquest sentit, que la gent no sospira pas. Clar. Precisament, és el que volen, no? Que no sospitin de qui són ells, no? Les figures de detectiu. Exactament. És que en el moment que et calen s'ha acabat el treball, s'ha acabat la feina. S'ha acabat la feina, totalment. Precisament... Sí, sí, clar, és que... Perdona, José Luis, que això l'ha de no veure't a vegades fa que us talli, eh, a les entrevistes. Digues, digues. No, no, deia que justament que si t'enganxen s'ha acabat la feina de tot a tot i no només això, és a dir, s'ha acabat la teva i possiblement la d'un company perquè aquella persona es posarà en alerta. Aleshores, diguem-ne que et puguin enxampar amb un seguiment, no tots són seguiments, òbviament, és molt dur a tots els efectes. Aleshores, això, el passades ha persegut, el que no sàpiguen qui pot ser, doncs és una ajuda brutal. El que anava a comentar abans, perdona, que t'havia tallat, José Luis, és que no volia deixar aquesta entrevista, no volia deixar de parlar de... Crec que és l'última obra, no? Que has publicat tot lo oye, todo lo ve, todo lo sabe, no? Si no vaig mal encaminada. Sí, és la... Aquest era el lema d'una agència i a l'editoria... Jo volia fer servir l'absoluta reserva, que era una altra de les frases típiques, però a l'editorial li va fer molta gràcia aquest lema, perquè és pràcticament dir que ets Déu, no? Todo lo oyes, todo lo ve, és la història dels primers detectius privats que va des del primer, que va a exercir a Barcelona el 1888, fins a la Guerra Civil, que la Guerra Civil ja representa l'apocalipsi, no només de la societat i de gairebé totes les professions, sinó en especial la detectiu privat. Detectiu privat i dictadures no fan una bona parella. A les dictadures, quan va venir Franco, no els interessa que hi hagi gent que estigui investigant pel seu compte sense estar controlat per l'Estat, pel poder. Aleshores, des del 1888 fins al 1936 hi explico la biografia, explico aventures d'aquella època, històries, com va néixer la professió, etcètera, etcètera, i després, crec que és la part més divertida, les biografies de set detectius, dels quals quatre són catalans, perquè Catalunya va ser la més innovadora a l'hora de dedicar-se a aquesta professió. Els més importants detectius de l'època, de començament del segle XX, exercien a Barcelona. I el famós Sherlock Holmes el trobem en aquesta última obra? Sí, sí, parlo d'ell perquè Sherlock Holmes, a veure, fins que apareix la figura de Sherlock Holmes, els detectius privats no tenien gaire bona premsa, exceptuant el Pinkerton que hem parlat abans que és un cas a part. El Pinkerton als Estats Units és un cas a part perquè va arribar a tenir tants homes com l'exèrcit nord-americà. és un món però a Europa sobretot els primers detectius privats no tenien gaire bona premsa. Vull dir, els tractaven com si fossin uns cintos xafarders. Poc més que uns xafarders. La figura literària de Sherlock Holmes el que fa és presentar un cavaller. Amb les seves manies sí, és veritat que s'injectava cocaïna, etcètera, però és un cavaller que respon als criteris de la societat bogesa de l'època. Manté el silenci, manté el secret, es dedica a deixar en la... a tractar en privat afers privats, és a dir, per un bogès que el més important de tot era la seva reputació i l'escàndol, el que més pot li feia. I clar, amb Sherlock Holmes tot això canvia i la gent comença a mirar els detectius amb uns altres ulls. I això mateix va passar aquí a casa nostra quan es van començar a publicar ja les aventures de Sherlock Holmes. Va començar i es veu ràpidament en la premsa, quan vas veient columnes d'opinió, com hi ha un canvi general de com es veu aquesta gent abans i després de l'aparició de Sherlock Holmes. És la figura fonamental no només literària sinó també real. És a dir, que va tenir una influència sobre la professió que no ha tingut cap altre personatge i crec que en cap altra professió. Perquè, José Luis, t'he de fer una pregunta una mica més personal. A l'estat tan envoltat de detectius, d'històries, de casos, etcètera, tu t'acabes convertint una mica en un detectiu en la teva vida diària, podríem dir? A veure, sí que mires d'una altra manera les coses i et tornes una mica més paranoi. Sí. en el meu cas particular, sí. Sobretot, quan estàs en contacte, el món del detectiu és amplíssim. O sigui, la gent que té la idea de les infidelitats i tot això, això és, no arriba a ser ni el paper que envolta la xocolata del lloro. És a dir, és la part menys important. Clar, en un país que ja té divorci i l'adulteri no està castigat, com ho era abans, diguem-ne, les investigacions d'infidelitat estan molt limitades i normalment estan lligades a casos que hi ha custòdies o en casos com que hi ha diners pel mig, famílies importants. Aleshores, hi ha un ventall de treballs que fan impressionant i un d'ells són els que fan informàtica, forenses informàtics, els que es dediquen a estafes i tot això. Clar, a estar tan en contacte amb ells i veure la facilitat que tenen per colar-se en el teu ordinador, colar-se en el teu mòbil, per posar micros. He vist-vos micros? Del tamany d'una llentia. Clar, clar. Sí, sí, del tamany d'una llentia. Entenc que et tornis una mica paranoic, que jo també ho faria, crec. Sí, i m'estic tornant, ho parlava no fa gaire amb un altre amic detectiu, m'estic tornant una mica paranoic. i és el que m'està provocant. I d'altra banda, també em fa, dona un material abundantíssim del que és la societat, la cara ve de la societat, coses que no tenim ni idea de com funcionen, de casos que hi ha curiosos. L'altre dia em parlava un amic que va haver d'investigar una parella que es van casar, una parella gai, que no eren gais. I es van casar perquè un d'ells tenia un pis d'aquests de renda antiga que es pot beneficiar la seva parella. Aleshores, eren dos amics, un d'ells era el que tenia el contracte, i dius, si jo la dinyo, tu no pots viure a l'Aixample, al tocar de Passeig de Gràcia per menys de mil euros. Impensable. I es van casar. No, no, és impensable i es van casar. i l'encàrrec, la investigació era demostrar que no eren pas una parella gai. Vull dir que era un matrimoni de conveniència per quedar-se a un contracte de renda baixa que ja era de l'àvia, em sembla, del que tenia el contracte. Fixi-te-hi tu quina cosa tan tonta però que et pot donar peu, per exemple, a l'arrencament, al començament d'una novel·la. Totalment. I això és real? Sí, sí, sí. Això ha passat a Barcelona. O històries que m'explicava un altre amic detectiu en la seva primera feina va ser investigar a seguir a un tio jove i de cop i volta li apareixia per una altra banda i dir, ostres, jo estava, si he entrat per aquesta porta, com em pot venir per aquí? Bueno, van ser tres dies de bogeria absoluta fins que a algú se li va ocórrer dir que és que aquell home tenia un besó absolutament idèntic. Clar, anava a dir és l'única resposta que podria donar-te. En realitat estava seguint a dues persones diferents pels carrers de Barcelona i, bueno, va ser un descans perquè va estar a punt de dimitir de deixar la professió. I són històries que són tan divertides que són dignes de la ficció i és això que t'ensenyen. I després hi ha coses molt més dures de temes de custòdies, de mentides, d'aprofitament dels fills, de llançament de fills d'un matrimoni d'un a l'altre, oblits, històries familiars allò quan apareix de cop i volta un possible hereu, ostres, hi ha molt d'amarro però que és això que t'obre els ulls a, com es diu en castellà, no ser un penoli. I que veure que hi ha de tot i que hi ha històries que fins i tot serien impossibles de posar en una novel·la perquè ningú se les creuria. totalment. Aquestes que ens has explicat ara, per exemple, no? Són difícils de creure, sí, sí. Però són històries reals d'avui, d'avui en dia, segle XXI, aquí a Barcelona, sense anar més lluny. Déu-n'hi-do a aquest món de detectius. José Luis, entenc que miris tot en lupa perquè si una càmera pot tenir el tamany d'una llàntia, d'una llàntia, perdona, d'un pèsol o menys, jo també ho miraria, eh? Miraria totes les cantonades de casa abans d'entrar. Sí, sí, sí, de veritat. I la part de la informàtica, et quedaries de pedra, les eines que circulen, que hi ha, o sigui, el famós cop de martell del disdur del Bàrcenas, és l'única solució de debò. O sigui, ja pots esborrar de mil maneres que t'acaben, hi ha tecnologies esporai, sobretot de moltes de fabricació israeliana, això pot ser dels primers del món en aquest món de l'espionatge i tot això, hi ha eines que és, o cop de martell o no tens res a fer, ja pots passar-li un netejador de discos mil vegades. No tens res a fer, no? Sí, sí, sí, que hi ha. Tot això és un món apassionant, la veritat és apassionant. Però jo dic que és, crec que és poc conegut i que després està parlant d'ell com si fos una cosa molt especial i en canvi hauria de ser més propera. És a dir, per exemple, quan llogues un pis, gent que s'ha trobat avançurs, per un preu mòdic pots encarregar una mínima investigació sobre si aquella gent ha deixat pufos altres 20 pisos de Barcelona. Saps aquelles històries, no, és que el vaig llogar, em va donar el mes de garantia i després ja no m'ha tornat a pagar res. I comences un ple i et pots tirar ara se n'ha curtit, però jo recordo quan estaves un any i dos anys, fins i tot, per poder cobrar. I això, imaginat, amb un xalet, per exemple, de Sitges, que és un altre cas que conec. Van deixar un pufó de centenars de milers de pessetes, de les antigues pessetes, quan amb un preu mòdic si aquell home, el propietari, hagués anat a un detectiu i dic, escolti, em pot comprovar si aquesta persona ha deixat pufos per all? Clar. I et diu, no, aquesta persona ha pagat tot, no té cap problema o et pot dir el contrari. Sí, sí, mira, ha estat en cinc pisos, no ha pagat res i té, a més a més, una certa captura d'un jutjat de no sé on. I t'evites aquest problema. I és tan curt, tan fàcil com anar a un detectiu privat i fer aquest encàrrec mínim, els detectius estan molt controlats per la llei, és a dir, que saps que no et farà no et farà el truc i flor, no et farà res estrany, és una gent que estan molt controlades i ells mateixos tenen un codi ètic molt dur intern, aleshores, escolta, per res, et podrà solucionar un problema que et pot portar molts mals de caps i així en tot, és a dir, gent que inverteix en empreses de tipus piramidal sense saber qui són i això ho sentim cada dos per tres. Escolta, si has de posar 30.000 euros a no sé quant, inverteix una minúscula part d'això per saber qui és aquella gent i a millor et diuen escolta, no, no, aquesta gent es dedica a donar pufos per tot arreu, han canviat cinc vegades de raó social i han deixat estafats per tot arreu. Vull dir, és un món molt ampli i que tanquem molt i que es veu també en aquesta novel·la, o sigui, es veuen com els problemes que tenen ells no són pas els nostres però que al final els sentiments i les motivacions dels personatges són iguals allà a l'Àfrica com aquí a casa nostra. Doncs mira, perfecta aquesta última frase, José Luis, perquè hem de baixar aquí l'entrevista i ara ens ha recordat doncs precisament aquest llibre que és el protagonista del Club de Lectura de Novela Negra la primera agència de dones detectives d'Alexandre McCall Smith que tindrà lloc el 9 de febrer. José Luis, moltes gràcies per atènt'ns avui i que vagi tot molt bé. Vigila, no hi hagi càmeres que estiguin gravant ara mateix. Sí, no, no, ni micros ni coses rares. Exacte. Ja et dic que tu acabaràs també després d'una conversa més et veuré paranoica també mirant pel cotxe a veure si t'han amagat alguna cosa. Doncs gràcies, José Luis i que no t'espiguin massa. Una abraçada. Moltes gràcies. Una abraçada. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord.