Expressa: del confinament a l'espai públic — 106 relats per tornar la paraula al carrer a Sant Just

. Doncs bé, entrem, ara sí, obrim els micròfons. Crec que feia molts mesos que l'estudi de Ràdio d'Esvern no estava tan ple. Molt bona tarda a les tres. Benvingudes, us les presento. Tenim la Carme Malareta, la Mariona Pujol i la Irene Furment. Molt bona tarda a les tres. Bona tarda. Bona tarda. Doncs digueu tímides, no passa res. Benvingudes, com deia, a l'emissora i també al programa. Deia que crec que fa molt de temps que no tinc tantes persones. També val a dir que estem aquí amb les pantalles, totes les proteccions per època de Covid, que no sé vosaltres, però em fa sentir una mica astronauta. Em fa sentir una mica estrany. Doncs sí. Doncs sí, i parlant d'això, doncs, precisament, Carla, Carme, començo per tu. En aquesta època de confinament, precisament és el que us va donar aquesta idea per tirar endavant aquest projecte, que ja en vam parlar una vegada aquí. De fet, en vam parlar quan també va rebre aquest premi, aquesta beca de la Fundació Carulla. Estic parlant del projecte Expressa, aquest projecte que podrem veure per fi al carrer d'aquí de Sant Just. Si et sembla, Carme, ja ho diré bé avui, eh? Avui estic agafada amb el teu nom. Explica'ns una mica en què consistia, per si hi ha algú que encara no coneix aquest projecte. Sí, Expressa és un projecte que vol explorar com ens hem comunicat en l'època de confinament, del primer confinament, perquè després hi ha hagut diversos. Llavors, és un projecte participatiu que s'ha demanat que la gent aporti aquests relats espontanis que vam tindre la necessitat de posar paraules al que estàvem vivint, que no ho havíem viscut mai, no? I que ens donués la confiança aportant aquests relats perquè els farien públics, i els hem fet públics ja online, a través d'un Instagram que hem creat, Expressament Pau Projecta, i ara el dia 13 de març es faran públics a l'espai urbà de Sant Just. Els espais són uns plafons que n'hi han instal·lats a diferents llocs? Sí, és com si diguéssim... Ja existien o els posareu expressament? No, els espais aprofitem, és a dir, dintre del projecte ja estava pensat que si hi havia eleccions, demanar que els taulells electorals que es posaven quan hi ha unes eleccions, que es mantinguessin, i són uns panells que fan tres metres, que ja estan instal·lats, que hem demanat a l'Ajuntament que els mantingui, i estaran en sis localitzacions diferents del poble. S'utilitzaran aquests panells perquè d'alguna manera també és comú recuperar les paraules de la gent als carrers que han estat vetats, i d'alguna manera és una metàfora, com a altaveu de tornar la paraula de la gent al carrer. I precisament la Irene ha estat l'encarregada de gestionar la part de les xarxes, d'anar publicant tots aquests textos en aquest format que és igual per a tots. Explica'ns, Irene, una mica d'on va sorgir aquesta idea de fer-ho d'aquesta manera, com si fossin folis d'una llibreta, o com ho veus gestar? Bé, el format, des del primer moment, ens va preparar per Instagram, ja que vam veure entre tots que era una plataforma molt participativa, que la gent es sentia molt còmoda, i al ser una plataforma exclusivament de fotografia, vam veure que era superadequada per a aquest projecte. La idea des del principi va tenir aquesta estètica dels diaris dels anys 70, i vam veure que seguir una estètica quadrada en l'Instagram vas dançant els quadrats com si fos una llibreta. Una quadrícula, no? Era molt atractiu, per això totes les fotos són exclusivament en tamany quadrat, i, bueno, com podreu veure en l'Instagram, tenen una doble part, hi ha un primer titular, que és la frase com clau, que vam detectar en tots els relats, i després hi ha una segona part on poden viagir els relats complerts, i això combinat amb uns separadors on la Carme explicava una mica reflexions entre... Separadors vols dir imatges del mateix perfil que feien de separadors entre aquestes frases de les persones, no? Correcte, eren unes imatges semblants, un clip, una carpeta, imatges representatives que anaven lligades amb textos més bé reflexius, i la veritat va tenir molt bona resposta per part de la gent. Quants n'heu rebut? Vam rebre un total de 106 textos, tot i que vam celebrar el text número 100, perquè coincidíem amb els 100 dies d'estat d'alarma, i va tenir molt bona resposta, i la gent no només es fixava en el seu text, sinó que compartia el de la resta, i es va crear una acció molt bonica, molt participativa. I aquests 106 estan publicats tots, no, entenc? O els 100, els 106, eh? Els 106, els 106. Estic llegint un d'aquests, he agafat algun, diu, nois, això de la fase 1, de moment no val la pena. Això és algun dels textos que heu rebut. Clar, m'imagino que hi havia gent que potser coneixíeu, o no sé si tu, Irene, directament o no, però en tot cas, clar, eren reflexions de persones, no? Potser t'hi senties identificada, inclús, o de pensar, ostres, jo en algun moment també vaig pensar això. Clar, hi havia gent, que podies conèixer, amics propers, gent que no, hi havia moltes frases que deies, ostres, jo he passat per això i jo crec que no només per nosaltres, sinó per la gent que hi participava, s'enreia dels relats de la resta i es va crear, doncs, això, com un vincle, tots, clar, tots com lligats per el que era el confinament. És més, una de les paraules destacades de... entre tots els relats va ser casa. Sí? De les que més es repetia? Sí, sí. Heu fet algun estudi d'aquest tipus de veure quines paraules... Sí, sí, està estudiat, està estudiat. Està estudiat. Entre les paraules hi havia 2020, vida, mare, confinament, però després hi havia altres més gracioses com, ostres, escombraria, sofà, sofà, exactament... Pijama. Sí, hi havia relats des de molt poètics, romàntics, amb molt d'anar per casa, de dir, vaig a fer els 100 metres al pàrquing i tu sí, ostres, et reies. Clar, és a dir, no hi havia, podríem dir, un filtre, sinó que tot s'hi valia, en aquest cas, és a dir, qualsevol reflexió és vàlida. Correcte, correcte. Tenim també la Mariona, Mariona, que aquesta és l'última, però també volia parlar amb tu, explica'ns quina part has afegit tu en aquest projecte o com hi has col·laborat també. doncs la Carme es va comunicar amb nosaltres, tenia una mica l'interès de formalitzar una taula de treball amb gent de diferents disciplines, no?, llavors va contactar amb la Iona Palau, que és antropòloga i, bueno, seramista també, amb el Santiago Herrant, que és científic, el Jaume Grau, que és filòsof, i jo que estic com, bueno, en la branca de les pràctiques artístiques més aviat. I una mica la idea era posar sobre la taula doncs tot aquest contingut des de tots aquests textos que havíem rebut amb, bueno, i com això, com des d'aquí saltaven com, bueno, com altres reflexions, no?, i sí, bàsicament la idea és posar sobre la taula reflexions des de molts llocs diferents i de moltes maneres diferents, no?, i la taula de treball aquesta s'ha anat generant d'una manera orgànica i ha anat comprenent un, bueno, com el seu propi recorregut, no?, que també, bueno, doncs, es podrà veure l'exposició que farem el dia 18 a l'espai, o sigui, després de penjar els textos al carrer el dia 13, el dia 18 estarem a l'espai de la Carme Malaret i allà es podrà veure doncs una instal·lació que hem dut a terme tots... amb els mateixos textos també. Amb els mateixos textos, sí. Una mica la idea era fer com un calendari col·lectiu, sí, com un diari col·lectiu, més aviat, on es veiés representada com dia per dia totes aquestes reflexions i aquests textos que ens n'han anat enviant i una mica doncs també solapar-ho amb les dates importants durant el confinament. Duranal d'obertura, no?, tot això, m'entenc. Perquè l'objectiu, Carme, torno cap a tu, ens veiem entre amb ampares, eh? La gent no ens veu, però que ho sapigueu, això està sent un exercici. Hi ha reflexes. Sí, semblant detectius. Clar, l'objectiu d'aquest expressa, no?, quan es va gestar inicialment, quin era? Home, l'objectiu, jo, per mi, és posar en valor i posar el foc a les narratives que surten de la gent i que qualsevol narrativa, qualsevol, el que tu has llegit, no?, aquesta frase, doncs, pot portar molta reflexió perquè durant molts mesos vam estar confinats en un espai tancat, la gent, vam ser, jo crec, els veritables protagonistes i jo d'alguna manera volia tornar, no?, aquestes paraules a l'espai públic que va estar secretat, doncs, per normatives i per pors i que encara ho estem vivint, no?, que vull dir que sembla que parlem en passat però que encara estem a dintre d'aquesta falsa normalitat. Totalment. de fet, coincideix aquest primer any, no?, de la creació de l'estat d'alarma, etcètera, etcètera, amb l'exposició al carrer d'aquestes frases, d'aquestes reflexions, no?, és a dir, està buscat. Sí, sí, sí, sí, quan vam decidir quina data fer-ho, també aquest mes de març, vull dir, aquí a Sant Jús, hi ha moltes reflexions i exposicions sobre el que va passar farà un any, no?, i vam creure que era un moment adequat també per presentar el projecte d'aquest expressa. També vull dir que el que ha passat, el que ha dit la Mariona, no?, de la mostra que farem a l'espai, hi haurà com dues parts. Un, intentarem que la gent quan entri es trobi en una estança domèstica perquè reivindiquem que aquests escrits han sortit del nostre espai domèstic, de la nostra llar, no?, i això ho volem reflectir i després també la història del paper d'en Paparà, que potser la gent pot preguntar i què té a veure, no?, un paper pintat que volem col·locar en aquests panels tant a l'espai urbà com a dintre de l'espai, no?, doncs també volem reivindicar que tots aquests relats han sortit d'un entorn familiari domèstic, no?, i al ser una intervenció plàstica, la nostra manera, el nostre llenguatge és posant-hi aquests elements. Estava veient que, clar, l'equip sou moltes més persones, clar, avui, i malauradament per la Covid, tots no hi cabríem aquí dins, no?, és un rotllo això, però és cert. Estic llegint altres noms com, per exemple, Quim Déu, que també ha passat per aquí pel programa en alguna ocasió, ell també ha format part d'aquesta, no?, no sé si la Irene volia... Sí, sí, bueno, el Quim ha estat la ment darrere de tots els dissenys, tots els separadors, tot el paginat, tota l'estètica, el logotip, tot és seu, i, clar, també vam estar treballant molt intensament al principi per treballar aquesta imatge, perquè, com per materialitzar totes les idees que la Carme tenia, i per adaptar-les també a aquests formats digitals i a una posterior obra del carrer. Estic llegint també Laura Baringo, perquè veig aquí molts noms i, clar, sap greu que no hi passin tots per aquí, però estic veient, per exemple, Laura Baringo, que també la coneixem, com a seva faceta més artista, artista plàstica, no?, seria una mica... Laura també, juntament amb el Quim, i estem dissenyant aquesta estètica que volem mostrar dintre de l'espai. I la Laura és una persona que en sap molt dels espais efímers i, bé, des que vaig concebre el projecte i que ja d'alguna manera vaig elaborar un pla de treball en diferents fases, jo ja li vaig comunicar amb ella que comptava que quan haguéssim de fer la mostra que ella estaria al davant i que, bé, i que ens ho passaríem molt bé. Era un preacord, no?, que teníeu ja fet. Sí, sí. Per cert, Carme, això va rebre, bé, totes vosaltres, t'ho veus a dir, que va rebre aquesta beca, o aquesta cultura de la Fundació Carulla, que entenc que això també us ha obert altres portes a poder-ho moure a altres llocs, o de moment l'obra, la mostra, el projecte es queda aquí? Bé, hi havia 20 beques del Sos Cultura i van estar escollits doncs 20 propostes. La majoria eren espectacles, bueno, són, perquè s'estan gestant, són espectacles de carrer i una de les finalitats i un dels punts del projecte del Sos Cultura era que fer com un festival quan es pogués fer cara a la primavera per mostrar al carrer doncs tot el treball que s'havia fet. com que jo crec que es pensava que ara el mes de març ja la cosa estaria com millor, s'ha posposat però sí que hi ha un compromís per part de la Fundació Carulla que això es faci al carrer. Per altra part, el projecte expressa i això ens fa molta il·lusió a totes perquè realment si... Diuen que sí, les dues diuen sí, sí. No, no, ha suscitat interès més enllà de la Fundació Carulla. Llavors, bueno, estem se'ns va demanar un dossier perquè es pugui entregar aquests agents que d'alguna manera mostren interès i ja veurem quin recorregut hi haurà. Oh, pinta, a veure si acaben com les postals. Sí, no? Escolta, enviatgem bastant. Sí, sí. Una pregunta que em fica una mica la curiositat de tots aquests textos, d'aquests, a veure, 106 textos, no, que heu rebut que comentava la Irene, algun que us hagi crida d'atenció? Segur que n'hi ha molts, molt divertits, ja saber quins textos heu rebut, però algun que us hagi creat, no sé, us hagi creat algun, no sé, algú curiós. Home, a mi em fa molta gràcia el de la persona que deia que li feia poder treure el Satisfyer perquè estava la seva mare per casa. Ah, sí? recordar d'aquests. O sigui, una noia, m'imagino, d'una, d'una, d'una romaneta que vivia amb sa mare, no? Estava confinada. avui hem obert la porta de casa la meva mare quan estava amb el Satisfyer i diu, l'altra tia, jo no l'he dret perquè em fa vergonya. Deu haver rigut, no?, amb algunes, hi havia algunes gracioses. A veure, d'altres? Havia, clar, hi havia unes intenses també. Jo recordo recordo una que era com un pare i un fill, no? I, llavors, bueno, era com que veies que hi havia una conversa, no?, entre aquests dos textos. El pare publicava una cosa referint-se a la conversa amb el fill i el fill publicava una cosa referint-se a la conversa amb el pare, sí, que bueno, va estar hospitalitzat, sí, sí, No, hi havia textos que jo crec que, bueno, la majoria també ens va sobtar que eren molt personals, eren molt reflectius i la gent firmava amb el seu nom perquè nosaltres donàvem la possibilitat que, si volies, podíem... Nosaltres sabíem si posa anònim o pseudònim. N'hi ha hagut pocs d'anònims o en pseudònims. La majoria, encara que el test fos molt punyent, posaven el seu nom. Sí. S'han obert i molta gent també van veure que formats que pensàvem que s'havien perdut com un bloc de notes, una llibreta, moltíssima gent escrivia poesia, vam tenir poemes, no tot eren whatsapps, hi havia converses, hi havia escrits personals, gent que simplement escrivia per si mateixa, no per ningú i això també va ser com molt sorprenent i molt bonic. No tot era l'entorn digital, sinó que també vam donar peu a que la gent pogués parlar-nos d'aquests escrits en mà i realment molta gent va aprofitar aquestes tones mortes del confinament per escriure els textos a si mateixos sobre els seus sentiments o dedicats a gent que estava fora i que tenien ganes de veure. Perquè us enviaven les fotografies, no?, d'aquests textos? Sí, d'aquests sí, a vegades ens enviàvem també captures de pantalla perquè tinguéssim un històric, però... Clar, perquè havia d'estar escrita en aquell moment. És a dir, no valia dir, espera, que ara, reflexionant del que va passar, escric. No, no, no. Era en data de confinament. Clar, clar, per això calia una mostra que allò era realment quan s'havia fet, no? Van confiar-hi bastant, eh? Sí, jo crec que alguna trampa hi haurà, però poques, poques. Confiem que de les 100, gairebé 110 persones, no?, la majoria ho van escriure quan estàvem tancats a casa i només sortíem a tirar a les combraries, no? N'hi ha alguns curiosos, n'estic llegint alguns, però animo també a la gent que ens està escoltant a que vagin a l'Instagram d'Expresa i que li donin un cop d'ú. I, a banda d'anar i sortir al carrer aquest, el 13 serà o el 18 era? Bé, el dia 13 comencem a fer la intervenció plàstica, dic que com abans, no?, una mica com als anys 70, quan anàvem a empaparar parets, no?, de manera subversiva. Semlareu un partit polític, però no ho sou. No, no, no, però sortirem amb la galleta. Però s'infondran, ai. Bé, jo ja vaig avisada que estaríem pel carrer enganjant coses, espero que no. No, home, no. No ens donin un toc d'atenció. No, home, no. No, doncs això, no? Sortirem amb la galleta, amb la cola, amb els papers i estarem al carrer. Puc dir que les sis localitzacions, que encara estem elaborant una mica la propaganda, no? Estaran al mercat, carrer Raval, a la plaça Canigó, a carrer Indústria Salvador Espriu, al Maig Lluí, a la Rosa de Luxemburg i a les basses de Sant Pere. Déu-n'hi-do. És un bon recorregut per tot el poble. És a dir, tothom podrà anar a veure, més enllà dalt del seu barri, a fer una ruta. Doncs escolteu, Carme, Mariona, Irene, gràcies per passar per aquí pel programa. Amb ganes de veure també aquests plafons, també perquè hi vaig col·laborar. Per tant, algun d'aquests textos, que el meu era si que era escrit en el seu moment, tinc ganes que vegi la llum. Que vagi tot molt bé. I, Carme, de nou, enhorabona també per aquesta beca que vas guanyar de la Fundació Carolla i per la feina feta. Sí, jo només vull dir que realment el projecte expressa, com tu has dit, hi ha molts noms a darrere, molta gent... Ens han quedat per dir-ne, eh? Sí, i que jo agraeixo enormement a les 106 persones que van confiar en nosaltres, van aportar els seus escrits, i a tota la gent que ha col·laborat i està col·laborant en que aquest projecte surti al carrer i es faci la mostra. De veritat, que agraeixo moltíssim. També que hagi vingut la Irene i la Mariona, perquè m'han donat suport, m'he sentit acompanyada i gràcies, de veritat, a tota la gent. Doncs mira, marxem amb aquest comiat. Gràcies a les tres i ens veiem pel poble. Que vagi molt bé. Adeu. Adeu.