Expressa: el projecte participatiu de Carme Malaret, premiat per la Fundació Carulla, que transforma textos del confinament en art públic

I acabem el programa d'avui amb una entrevista, com us havíem anunciat, tenim amb nosaltres, i a més avui ens fa il·lusió perquè ha vingut aquí a l'estudi de Ràdio d'Esvern, a la Carme Malaret. Carme, bona tarda. Hola, bona tarda. Bona tarda. Gairebé ben tornada a la ràdio físicament, no? No sé si havies vingut des del març, no sé. No, no, no, no. Sé que vam fer una entrevista, però la vam fer via telefònica. L'última vegada que et vaig veure aquí va ser quan la Janira inaugurava l'exposició de Nekhet. El febrer. Això va ser el febrer? Això va ser el febrer, perquè va ser... Ella em sembla que va inaugurar a finals de febrer, que encara vam poder-ho fer amb tota la febrera, pels pèls, i el 13 de març ja estàvem tots confinades. De fet, és l'exposició que va quedar confinada. Sí. A l'aparador. Sí. Va ser la que va quedar... Fins a l'agost, crec que va entrar ja directament a l'exposició del Quim Déu, no? No, no, no. Va... Al setembre vam fer a l'aparador, els vidres de l'aparador, que ho va fer l'Ali i Guadé, que encara hi són. És a dir, ara estan convivint els vidres amb l'empremta de la Lali i les fotografies del Quim Déu, amb els postals, el projecte del Quim. Sí. I avui hem de parlar d'un altre projecte i, a més, d'un premi. Felicitats, enhorabona, també per aquest premi de la Fundació Carulla. El projecte es diu Expressa. Expressa. Sí, Expressa. Sí, Expressa. De què es tracta, aquest projecte? Com explicar-ho, no? Bé... Sí, és un projecte que el vaig estar elaborant en el mes d'agost, quan vaig tenir temps de pensar, i em va caure... Aquelles coincidències, no?, de que et cau, no cau, bueno, em va entrar per l'ordinador, doncs, les bases d'unes beques que donava la Fundació Carulla sobre fer una intervenció plàstic, una intervenció, en principi, era una intervenció a l'espai urbà i que anés sobre algun aspecte del confinament. es podia parlar, doncs, del dol, de la malaltia, de la solitud, i jo vaig agafar, explora el projecte aquest, Expressa, com ens hem comunicat en aquesta primera onada de pandèmia, no?, que va ser del març fins al juny. Sí. I aquest projecte, com deia, ha guanyat el premi SOS Cultura. Sí. No? Sí. Una mica... Sí, digues, digues. Bueno, per preguntar, és aquest premi que autorgan a diferents participants o projectes, no?, Sí. que amb el seu projecte intentin recuperar d'una vida aquesta cultura que des del març, pobreta, ha quedat una mica en un quart pla. Sí, és una beca molt especial perquè és una beca a la creació. Ells et donen, tu presentes un projecte i si quedes premiat i guanyador et donen aquesta beca perquè durant quatre mesos puguis elaborar el projecte que ells han seleccionat. Clar, jo, ja et dic, ho vaig fer el mes d'agost, vaig entregar-ho el 31 d'agost, que era l'últim dia o penúltim dia, i em vaig oblidar, realment és que em vaig oblidar, i perquè al setembre començàvem amb l'exposició d'aquí de Can Ginestà dels cursos, totes les programacions, les inscripcions, i, bueno, una cosa més que realment m'ho vaig passar bé perquè va ser un treball pausat i molt meditat i ho vaig disfrutar. Clar, al mitjans d'octubre o al començament d'octubre rebro un correu del SOS Cultura, jo vaig pensar, vale, doncs em diran que gràcies per la participació, però a l'encapçalament posava SOS Cultura en hora bona, i vaig dir en hora bona, a veure, clar, em va pujar el cor aquí a la gola, perquè vaig dir en hora bona, és que ja gairebé m'havia oblidat perquè sabia, bueno, en el correu aquell van dir que es havien presentat 280 propostes i hi havia 20 prèmits, 20 beques, i jo era una de les guanyadores, i clar, pujar la... A més a més és que no ho havia dit a ningú, va ser un projecte molt íntic. I una formigueta, eh, tu soleta vas anar fent, no? Jo sola completament, era l'agost, la família ho sabia, el meu fill, l'Eloi, em va haver de filmar dos minuts, però res del meu entorn, dels meus amics, ningú sabia res. Llavors, clar, vaig haver de trucar, escolta, m'han donat això, però què és això, no? I llavors ja vaig començar a donar les explicacions. Quin és aquest regal, aquest premi, aquesta beca, en què consisteix el que t'otorga la Fundació Carulla? Sí, la Fundació Carulla otorga 4.000 euros perquè tu facis aquest projecte, i és un projecte de creació, i que no et demanen massa cosa més, és a dir, ells confien en tu, hem signat un conveni, és a dir, que cada guanyador ha signat un conveni amb la Fundació Carulla, i a partir d'aquí hem d'estar en contacte amb ells, els hem de dir, doncs mira, el projecte està, nosaltres ja hem elaborat, ja estem volcant, que ja anirem, no?, tenim un Instagram. Clar, tot això, després hem de, el mes de gener, em sembla que s'ha de presentar una memòria, de tots els passos, però no s'ha de justificar massa cosa, és un projecte al pensament i a la creació. I després, a la primavera, depèn de com vagi, si es farà una mostra de tots els projectes que han estat premiats, que són 20. Has dit això de l'Instagram perquè també heu creat un Instagram, no?, que és expressatext, text, text, text, tot junt, perquè precisament també és un projecte participatiu, no?, està obert a tothom, podríem dir. Sí, sí, i tant, aquest projecte, és a dir, anirà avançant a mesura que la gent vagi enviant el que demanem, i el que demanem és com s'ha comunicat durant aquest període, no?, jo crec que hem tingut la necessitat d'escriure i d'expressar, de posar en paraules, tota aquesta incertesa que se'ns va caure a sobre. Llavors demanem això, petits textos, missatges, converses per whatsapps, per qualsevol canal, l'única cosa és que han de ser dintre d'aquest període, és a dir, no es pot fer trampa, no pots dir, jo penso ara, reflexiono com vam viure, sinó... Ha de ser d'aquell moment, no? D'aquell moment, no?, i el que ens està sorprenent, bueno, parlo en plural, també ho explico, eh?, perquè sempre em diuen, oh, aquest projecte és teu, o sigui, aquest projecte és 100% meu, és a dir, que jo ho vaig idear, jo ho vaig pensar, però jo m'he rodejat d'un equip que em dóna suport i que coses que jo no arribo, ells estan, i per això parlo en plural, podem parlar de quin és l'equip, no? Però estem rebent, doncs, molts... Jo crec que arribarem a fer un mapatge dels temes i de les preocupacions de la gent, és molt ric el que estem rebent i és el que volem, volem aquesta espontaneïtat d'enviar un whatsapp al teu fill o un amic preguntant com estàs, o aquelles reflexions més profundes que es va fer amb una llibreta perquè teníem necessitat d'escriure, o un correu que vam enviar a l'administració de finques perquè ens rebaixés el lloguer, és a dir, és molt, molt interessant el que estem veient. I, clar, la manera de verificar que això ha estat fet, creat i pensat en aquell moment de confinament és confiar, bàsicament, en les persones que us ho envien, no? Sí. És l'única manera que podeu confirmar-ho. Sí. Hi ha gent que ens envia una captura de pantalla del... Que es pot veure al dia, no? Es pot veure al dia, es pot veure a l'hora, hi ha gent que ens envia, doncs, això, l'email, que també es pot veure, hi ha gent que envia una fotografia de la llibreta i diu, això ho vaig escriure. Nosaltres confiem en ells. A més, a més, és que el que es parla... A veure, ho identifiques molt, és molt diferent els textos que ens han enviat, doncs, del començament del confinament, que expressen unes pors, uns neguits. Quan aquest confinament va avançant, ja hi ha una altra lectura. Entremig vam tindre un Sant Jordi i un Sant Josep. També queda manifestat en textos que hem rebut. I després hi ha el maig, el juny, que arriba la primavera i que també està bolcada la primavera aquí, en aquests textos. Segur que tot això es palpa, no? Com deies, el format, conversa, reflexió, o micropoema, o textos, e-mails, whatsapps, no? Això sí que no tinguin més de 1.500 caràcters, no? A ser possible. I que, òbviament, s'hagin escrit durant aquest període, que concretament és del 13 de març fins al 21 de juny, que ja vam poder sortir de casa i prendre una mica l'aire. Ho han d'enviar per e-mail, no? Si no vaig mal equivocada, que creix expressa.txt arroba gmail.com i si volen, doncs, hi ha de pas, també poden entrar a l'Instagram. Ara mateix estava mirant a Instagram i trobo alguns d'aquests expressats, no? O persones que ho han enviat, en aquest cas, és Lluís Aiguader, que el 27 de març del 2020, aquest any, òbviament, a pocs dies d'haver-nos ja quedat confinats a casa, deia, són momentos de repassar con calma coses que teníamos pendientes i variar l'orden de las prioridades. Em plantejo una mica... Clar, aquest projecte al final donarà llum a molts pensaments de persones anònimes, o no anònimes, no?, si volen, de situacions que cadascú ha viscut d'una manera totalment diferent, tot i estar tancats a casa. Que suposo una mica el que vols mostrar tu, també, a través d'aquest expressa. És a dir, que ens expressem. Sí, sí, sí. Que ens expressem. I després, també, una cosa que també és digna de reflexionar és què és el que la gent vol mostrar al públic. Perquè, quan nosaltres fem la convocatòria, sí que diem que aquest text serà públic. Passarà per Instagram i després hi ha una altra part que és una instal·lació plàstica al carrer i a les places. És a dir, que serà públic. Donem l'opció de dir, bueno, si tu vols firmar amb el teu nom, firmes. Si vols firmar amb un pseudònim, també. O si pot ser anònim, també. Nosaltres sabem qui l'ha enviat, però ho publicarem segons la consigna que ens hagin donat. Hi ha gent que signa amb pseudònim, hi ha gent que posa anònim, i això ho respectarem, no? però és curiós i a més a més estem rebent el que és curiós, coses molt, molt íntimes i molt personals que la gent ens ho ha donat. I està disposada que es faci públic. I tant, però coses molt, molt... que arriben a l'ànima. Però per posar-nos un exemple que puguis explicar, òbviament, d'aquesta obertura emocional. Sí, per exemple, no diré el nom, però sortirà, però un whatsapp que va enviar a l'autor, que ens ho ha enviat, no? El seu pare, que estava a l'hospital i que tenia molta por que no se'n sortís, no? Malalt per la Covid. Estava ingressat i llavors ja eren aquells moments, em sembla que és un whatsapp de finals de març, en aquells moments que hi havia tanta incertesa i posava, no? Posava dirigit al seu pare que estava a l'hospital saps, papa, que sempre he pensat que ets el millor pare del món, sempre ho he pensat i el pare li respon, ara m'has fet plorar, idiota, i l'altre diu, jo també estic plorant. Oh, mira, ara m'emocionaré tot, eh? Sóc una patata amb aquestes coses, Carme. Però això sortirà perquè he donat permís i per això ara ho dic aquí a l'antena, no dic qui és, però... com aquests whatsapps, o per exemple, gent que ha perdut l'avi o l'avi a la seva persona gran i també ens ho ha donat, a veure, podrien enviar coses molt més que no fossin tan intenses, gent que ha perdut un familiar i ens ho ha enviat, gent, per exemple, per això et dic que és com un mapaig, és una cartografia, gent que ha enviat una recepta de cuina, perquè en aquell moment estàvem cuinant. És molt, molt interessant. T'anava a preguntar, teniu, esteu rebent molts, molts escrits, poemes, textos, whatsapps, e-mails, el format que sigui, però n'esteu rebent. N'estem rebent, però jo crec que la gent encara és una mica prudent i la gent crec que li fa un cert pudor fins que no troba aquell text que creu que pot representar una miqueta el que va sentir. i jo, els que m'ho diuen, hosti, és que estic buscant, dic, ha de ser alguna cosa espontània, vull dir, que tampoc cal la gran reflexió, és allò de que, ah, però sí, mira, estava passejant pel pàrquing i anava trobant a la gent que amunt i avall caminaven perquè no podien sortir i això ho vaig escriure. Doncs això, si el que volem és aquesta espontanitat, aquesta necessitat que vam tenir, no?, de, sobretot, clar, és que jo vaig parlar molt amb la gent o amb videoconferències o amb trucades, és veritat, però també vam escriure, no?, i aquests escrits que són els que queden i que es poden demostrar, doncs, és el que volem, però animo a la gent que participi perquè aquest projecte serà molt interessant quan més participació tinguem. Estava pensant, clar, normalment, quan una obra es prepara, no?, ja sigui l'obra que vam parlar de la Janina en el seu moment o qualsevol altra exposició o instal·lació que feu a l'espai, hi ha una preparació prèvia, però en aquest cas és totalment l'atzar d'aquell moment i l'atzar que cadascú hagi escrit o deixat apuntat en algun lloc la seva emoció. Per tant, és una, com dir-ho, és una obra gairebé pensada, és a dir, pensada en execució, però no pensada en el contingut gairebé, no? No sé si ho he explicat massa bé. Sí, bueno, aquesta, diguéssim, el projecte que t'expressa consta de dues parts, no?, importants i diferenciats. Una part és aquesta que estem fent que és demanar a la participació de la gent que ens enviï aquests microrelats, aquestes narratives, aquesta paraula perquè si, bueno, tu que has entrat a Instagram, no?, hi ha algú que posa anònim que només ha apurat una paraula, que era un clam que tancava totes les seves comunicacions, que era confinats, però no finats, no? Sí, sí, sí. I és que, clar, de vegades amb dues paraules ja pots explicar moltes coses, no? I aquesta persona ha decidit només donar aquesta consigna i, bueno, ara no sé, ah, sí, que hi havia dos parts, no? Dos parts, no? Aquesta part de recollida de textos i de volcar-los en aquest Instagram que hem creat, llavors farem, estem fent una base de dades, no?, en què recollim, doncs, quants missatges s'han enviat, sobretot, s'han enviat molts més missatges a l'última quinzena del mes de març que no para el juny, això vol dir que ens va sotregar molt i tot això, no?, ho donarem amb un equip que estic formant, que encara no puc parlar massa de qui hi ha, de pensadors de diferents disciplines, que hi haurà un antropòleg, un filòsof, un artista, perquè no deixa de ser una intervenció plàstica, si és un projecte plàstic i un psiquiatre, suposo, i totes, i es crearà una taula d'assaig en què aquesta gent elaborarà pensament i elaborarà, doncs, una tesis, no?, unes reflexions sobre el projecte. Parles d'aquesta exposició, aquesta presentació pública, teniu definit ja com serà, quan serà... la intervenció plàstica està clara, jo ara, això t'ho puc explicar, on t'ho farem encara no es pot, està clar, però encara no es pot dir, perquè, precisament, el dimecres que ve tinc una hora, una reunió amb el regidor i primer de tot li vull explicar amb ell, perquè ja que és una intervenció al carrer, doncs, primer de tot s'ha de donar permís, no?, la intervenció plàstica. perquè serà aquí Sant Just, entenc, això sí, no? Sí, sí, sí, és a Sant Just. Potser, potser quan es faci la mostra, això seria cap a la primavera, que és el que ens demana la Fundació Carulla, i potser quan es faci la mostra es passarà el vídeo del que ha passat aquí a Sant Just i es faria a Barcelona, també, no?, es portaria a Barcelona. Qui sap si d'aquí uns anys això ho agafen com un estudi sociològic, psicològic, del que vam viure en aquest moment, perquè al final, doncs bé, al final serà una mostra de pensaments durant una època tan dura com un confinament. Sí, sí, i per exemple, jo ara que estic allà a l'espai rodejada de postals, de vistes des de la finestra que han arribat en tot el món, no?, jo crec que dona molt, no?, és un moment que estem vivint, viscut i que continuem vivint, que ens ha sotregat i això ho hem de treure i com a creadors i com a esperit crític s'ha de visualitzar, que és una de les altres coses que amb aquesta intervenció plàstica volem visualitzar tots aquests microrelats i portar-los al carrer. I com ho farem? Perquè això encara no ho he explicat. Doncs volem donar una estètica domèstica perquè no deixa de ser que estaven tancats a la nostra casa, poc podíem sortir. Llavors li volem donar una estètica de llarg i com ho he pensat? Doncs dissenyant un paper d'empaparar, un paper pintat d'aquests que empaparem les parets en què la trama seran aquests microrelats perquè a l'Instagram hi ha com dos parts, una que seria la capçalera, aquests trossets i després ja hi ha tot el text, deixaríem el text pel Instagram i agafaríem aquesta capçalera i seria una trama que sostentaria un paper d'empaparar, un paper d'empaparar d'estètica que ara no ho hem pensat, que pot haver-hi unes flors, pot haver-hi uns animals, jo què sé, això ja ho veurem, no? però sí que volem aquest hipertext donar-li un contingut en paper i com a intervenció plàstica i visual impactant. Carme, se'ns acaba el temps, vam deixar aquí, ens queden tres minuts, recordar a tothom que ens està escoltant que poden anar a l'Instagram, a veure si ho dic bé, expressa, amb dues esses, TXT, tots junts, poden passar també per l'espai de lliure creació per veure també l'exposició de Quim Déu, aprofiten fins al dia 4 de desembre, sí, sí. Poden passar, que truquin abans per confirmar horari, no?, per si de cas. Sí, o si no que passin, si veuen la porta oberta és que estic a dintre, la recambrem, vull dir que em cridin Carme i jo surto. I poden veure l'exposició aquesta que també vam parlar amb el Quim Déu i va ser tot un plaer poder navegar per aquestes postals de tot el món, va ser veritablement un honor. I Carme, de nou, gràcies per passar per aquí, en persona més, que em fa il·lusió ja, que amb la broma que són nou mesos, nou mesos, hem passat. Molt llarg. Massa llarg. Està fent molt llarg tot això. Massa llarg. Però em quedo amb una de les paraules que has comentat, que és un moment que ens ha provocat un sotrac i que també ho hem de treure, que sigui a través de l'art, de la cultura, d'escriure, dibuixar, pintar, el que sigui, però que d'alguna forma el que està clar és que ho hem de treure perquè són emocions i m'has fet emocionar amb el que has comentat del pare i el fill. Mira, gràcies Carme per passar per aquí i que vagi molt bé. Gràcies, Mireia. Que vagi bé. Adeu. Gràcies.