Incertesa i canvi: respirar i observar la ment per transformar la por, convertir la solitud en plenitud i passar del fer al ser

. Doncs bé, molt bona tarda a tothom i benvinguts en aquest nou espai que encetem ara mateix amb la Paula Folk. Paula, bona tarda. Hola, bona tarda, Mireia. Com estem? La veu, pels oients, que ho sàpiguen, la tinc una miqueta així perquè porto la mascareta. Jo prefereixo mesures de seguretat. Cap problema. Però no és que em passi res a la veu, sinó que és la mascareta. Cap problema. Jo crec que et senten millor així que per telèfon, això segur que sí. Això segur. I escolta, Paula, per aquells que no et coneixen, la meva veu potser els sona una mica més. Fes-nos 4 o 5 cèntims de qui ets. Bé, doncs, si m'he de descriure a nivell professional, que suposo que és el kit de la qüestió i el que vinc a oferir aquí avui, jo soc psicòloga i coach teleològica, estic especialitzada en coaching, de fet, i el que faig és acompanyar les persones, alliberar-se d'allò que no els suma a la seva vida perquè coneguin i connectin amb el seu potencial i amb el seu benestar i prenguin les seves pròpies decisions. I això ho faig en combinació, a través de la psicoterapia i el coaching, i, a més a més, també, el tema de la divulgació, com bé saps, és una de les meves grans passions. Llavors, m'encanta compartir tot allò que a mi m'ha servit d'autodescobriment i de creixement personal, en definitiva. I en aquesta propera mitja hora, gairebé escoltarem les teves paraules. Et faré algunes quantes preguntes. M'encanta que m'agrada. Perquè en els temps que corren, jo crec que un dels paradigmes que digui és la incertesa, que és una mica la paraula en majúscules que podem agafar avui per desfilar una mica el contingut d'aquest espai, que fins a les buites espero que els nostres oients ens acompanyin. La incertesa. Ara mateix crec que la té tothom, petits, mitjans, grans, no tan grans, menuts, tot i que no puguin verbalitzar, però segurament veuen que hi ha coses que canvien, canvien molt ràpid i són molt diferents d'un dia per l'altre. Què hem de fer amb la incertesa quan la notem, quan la sentim? Com l'hem d'entendre? Clar, per entendre la incertesa, d'alguna manera a mi m'ha ajudat molt saber d'on venim, que fins ara totes aquelles estructures físiques, socials, d'en fora, en certa manera ens donaven certa seguretat, com és el tipus de treball o el format de treball, com pot ser certes relacions de parella, com pot ser el fet de tenir com una falsa sensació de control sapient cap a on anava la vida, però realment, si nosaltres anem com a la base, a la realitat i el que és, la vida és incertesa. És a dir, mai hem sabut què passarà d'aquí a un minut. Això no vol dir que nosaltres no sentíssim aquesta incertesa. segurament partíem des d'un punt de seguretat emocional, creient que tot allò que ens donava seguretat era la font de seguretat. Però precisament què passa? Que en aquests moments de tant canvi, el que estem trobant és que totes aquelles estructures on dipositàvem la nostra seguretat estan caient i que aflora, aflora una por. I al final la incertesa és por, és el no control, és el fet de dir i què passarà? I ara què serà de la meva feina? Ara què serà de la meva vida sentimental si estic passant per una situació de canvi, en aquest sentit? Com m'acompanyo jo a nivell emocional amb tot això? I precisament què passa? Que quan en època de crisi, entesa com que cau tot allò que ens donava seguretat i de cop ens trobem amb un no saber, és una grandíssima oportunitat per construir de nou. Què passa? Que a vegades la nostra mirada o la nostra atenció no va a la construcció, a l'oportunitat de canvi. Per què? Perquè aflora en nosaltres l'emoció de la incertesa i és superimportant saber-nos acompanyar en aquest sentit per després poder pensar i enfocar-nos en el present i el futur. O sigui, la incertesa ens pot fer forts, és a dir, ens pot valdre per millorar, per enfortir-nos, tot i que penséssim potser que el que prèviament teníem com a segur i estable ens podia servir igual per enfortir-nos, no? És a dir, la incertesa ens pot servir per enfortir-nos en el sentit que és una realitat i aquesta situació que ens ensenya que la vida és incerta i que cadascú té la seva pròpia experiència emocional de sentir i experimentar la incertesa i cadascú s'ha d'obrir a descobrir-la. Pot ser en format d'emocions molt intenses que no se sàpiga què fer. Pot ser en format de pensaments repetitius constantment, d'inseguretat, del que passarà. Cadascú en la seva experiència, però sobretot jo des d'aquí el que convido és a no negar-la. I no, o sigui, en el moment en què flora i cadascú ho sap, no?, ho identifica, incertesa, és important no anar al pensament de bueno, no passa res, bueno, no passarà, vinga, confio, no?, perquè moltes vegades utilitzem la ment per amagar el que les emocions ens porten a dir i la incertesa és una emoció de por i l'emoció de por és una emoció que tots els éssers humans sentim i que ens activa de perills o possibles perills, ojo, que sovint la incertesa no és un perill o una amenaça real, sinó és una manera que té al cap de percebre la situació. Llavors, el més important és parar i sentir, sentir la incertesa, perquè en el moment en què parem i respirem aquesta incertesa podem entrar a pensar què és el que estic creient en aquesta situació com per sentir aquesta incertesa. Quines són les creences que m'estan apareixent ara mateix en el meu cap? Perquè si creiem potser que la nostra seguretat anterior, és a dir, una vida pre-Covid, per entendre'ns una mica, tothom sabia com funcionava el seu dia a dia i el seu entorn en aquell dia a dia, què passarà? També ens trobem en una situació en la qual el dia a dia canvia, però no per nosaltres ni perquè ho decidim nosaltres, sinó perquè l'entorn va canviant. Ara tenim els bars oberts, ara estan tancats, ara hem de portar mascareta, clar, ara no l'hem de portar, ara els nens ja poden tornar a l'escola, abans no hi anaven, no? tots aquests canvis dins nostre, on els hem d'emmagatzemar, per dir-ho d'una forma? És a dir, són emocions que hem de detectar i explorar? Absolutament, perquè el canvi és la vida. Fixa't que el que dius que abans sabíem com era el funcionament, era un fals creure que sabíem, però realment el canvi sempre ha estat present, quantes separacions de cop han aparegut o quantes notícies siguin agradables o desagradables han estat en el nostre passat i no ens qüestionàvem si allò era canvi o no era canvi, què fèiem, simplement ens obriam a viure-ho. En aquest moment és el mateix, hi ha un canvi i un canvi constant i això què passa? Jo que tinc una fe cega amb la capacitat del ser humà per fer front a tot allò que arribi a la vida, és perquè si ho estem vivint, és perquè estem preparats per fer-hi front, sí, tenim la disposició d'obrir-nos a afrontar aquesta situació i ens dona la possibilitat d'observar quins són els nostres recursos interns que traiem en aquests moments de canvi, ja estiguin recursos logístics de, per exemple, típiques mamis que es troben amb canvis contínu dels fills, logísticament, són recursos que elles treuen. A nivell de confiança, el mateix, és en què puc confiar jo ara mateix, en què m'agafo, perquè necessitem agafar-nos de certeses, però no certeses d'ideals o falses creences que ens donen falsa sensació de seguretat, amb certesa absoluta de deixo anar i confio. I cadascú confia en el que confia. Jo, en el meu cas, el que m'ajuda a confiar és creure que tot és per bé. I de veritat, confio en la voluntat i en la capacitat dels éssers humans de sobreposar-nos en les situacions i obrir-nos a la possibilitat de construir el món que realment volem construir. Ara, cadascú ha de prendre les seves pròpies decisions. I en aquesta situació, per mi, i això és a títol individual, es posa molt de manifest les decisions de o desperto o em quedo com estava i no canvio. Perquè si decideixes no canviar, doncs hi haurà unes conseqüències, però si decideixes obrir-te al canvi, tot i la incertesa, les conseqüències també seran en prou d'aquesta decisió de despertar. I cadascú ha de prendre les seves decisions en aquest sentit. I quines eines? Si les persones que ens estan escoltant diuen sí, jo em sento així o en algun moment en els últims mesos m'he sentit així, però no considero que tinc les eines suficients per sortir-me'n o no sé quines són les que he d'utilitzar. Sí. Mira, aquí, tal com treballo i m'acompanyo jo a mi de mateixa també, ojo, perquè al final la part professional va molt de la mà a nivell personal, el que primer sempre parteixo és de la respiració, d'entrar en contacte amb el cos, perquè a vegades tenim la tendència a quines eines mentals podem utilitzar, però no ens adonem que quan l'emoció està molt, molt activada, per exemple, la sensació d'incertesa física que inclús el cor pot anar més ràpid o certa sudoració o físicament ho perceps, és molt difícil poder pensar bé o amb claredat, llavors és molt important tornar a l'ara, tot allò que sentri en l'ara, perquè la incertesa és algun pensament de por o d'amenaça que estic interpretant. Llavors, per obrir-me a descobrir-me, a descobrir això, paro, començo a inhalar i exhalar amb la voluntat de relaxar el meu cos i d'entrar en un estat en la major mesura de tranquil·litat, llavors quan em relaxo puc obrir-me a descobrir què és tot allò que jo estic creient en aquest moment que m'està allunyant de l'ara. Això, per exemple, en l'acompanyament ho integro, no?, les dues parts, és entrar en el cos a través de la respiració o barra ioga, etcètera i després descobrir aquell pensament que a mi m'està activant la incertesa. Per què? Segurament serà un pensament que estic portant del passat cap en el futur. Alguna cosa que pot passar, algun perill, però que sovint aquests perills no es basen en el que és real ara mateix, és una pel·lícula. La ment funciona en pel·lícules que comença, la ment conscient, comença a interpretar tot de possibles perills i de veritat que uns i altres es van desencadenant. Llavors, és molt important que aturem el pensament. Jo aquí sempre dic quan identifiquis què és el que estàs creient que t'està activant la incertesa, digues para i no et compro. Ara estic jo al mando. Perquè el que estàs fent és aturar en aquell moment la ment, et portes en el present i estàs orientant el teu poder de decisió a tu mateix o a tu mateixa que som els únics responsables del propi entrenament mental que podem fer i cadascú és com la seva responsabilitat. Llavors, una vegada diem stop, pare, no et compro, estic jo al mando, puc orientar el pensament cap al que és veritat. Ara, què està passant? Ara estic bé. Ara estic respirant. Ara la meva situació no corre cap perill ara en l'actualitat. D'acord? Cap a on vull dirigir llavors la ment. si és cap a la confiança és, a mi em serveix molt una frase del Hoponopono, que és un art ancestral mil·lenari que diu suelta, suelto i confio. El suelto i confio és una manera de tornar, o sigui, d'aturar totes aquelles memòries que estan apareixent en el moment i tallar-les i tornar al present. Suelto i confio. Llavors, d'aquesta manera el que estàs fent és portar la teva ment com si diguéssim la subconscient, que és la que pilota la nostra vida, li estàs donant el poder que sigui ella la que dirigeixi i no la ment operativa que és la amb la que tenim tendència a funcionar però que és la que bàsicament vas repetint els mateixos pensaments una vegada i una altra i no sortim en bucle. Ara m'has portat a pensar una frase que no fa massa vaig escoltar que jo te l'havia dit fora de micròfons el 70% dels nostres pensaments d'avui són els mateixos d'ahir i seran els mateixos que demà. Absolutament. El 70%. Si decidim aturar-los seran diferents i aquí es basa molt el core com si diguéssim del meu treball que això no se'ns explica perquè no sabem com funciona la nostra ment però la ment operativa és aquella que va repetint els mateixos programes mentals una vegada i una altra són memòries és la del dia a dia la del dia a dia exacte la de mira ara vinc aquí amb la Mireia a parlar per la ràdio la que pren decisions però a la vegada és la que també dona l'ordre de repetir els mateixos pensaments i què passa que la ment el que creu és si alguna cosa em preocupa què faig? Continuo preocupant-me continuo preocupant-me continuo i hi ha la creença inconscient que d'aquesta manera jo sortiré d'aquí de la preocupació però no ens adonem que d'aquesta manera el que fem és perpetuar la preocupació perpetuar la por aleshores clar què passa aquí hem d'aturar el procés perquè contra més donis l'ok a pensaments basats en incertesa en por més incertesa i més por generaràs els pensaments són hàbits llavors com que no sabem que són idees creiem que són veritats però en el fons són idees que nosaltres hem comprat però vamos ben comprats i a més a més sense ser conscients anem repetint però com que són hàbits de pensament nosaltres els podem canviar i dirigir-los cap a on? cap a la confiança però confiança d'aquella que realment sentis que és veritat no típic pensamiento positivo de tal que és un autoengany i un enganyabobos bàsicament has parlat de ioga abans has dit inhalar exhalar i també va vingut al cap una de les frases de la professora de ioga on faig ioga que sempre diu que quan comencem la pràctica hem de quedar-nos com si fóssim uns passatgers que estan en una estació de tren esperant el tren i els trens que van passant són els nostres pensaments i el que ella vol o el que vol que fem durant la classe a l'hora de classe és que ens sentem com aquest passatger que està a punt de fer un tren però que no n'agafa cap i deixar passar d'una forma metafòrica els pensaments sense ni pujar a un d'ells i seguir donant voltes al ruedor ni fer que baixin els passatgers d'aquest tren i es quedin al nostre voltant que entenc que és el més complicat ser el propi espectador dels nostres pensaments se'm posen els pèls de punta escoltant-te Mireia perquè crec que per mi és una pràctica que ens torna a la nostra essència a l'espiritualitat i això només ho podem fer fent ús de la nostra part mental i responsabilitzar-nos cadascú llavors sí que és possible convertir-se en un espectador i un observador de la pròpia ment el ioga és un mètode increïble per encaminar-te cap allà i un mateix també pot fer-ho el que passa que a vegades és difícil o almenys és el que jo em trobo consulta i la meva vivència personal inicialment també jo d'alguna manera és com que t'identifiques molt amb allò que penses i creus que tu ets allò que penses però no som el que pensem? no nosaltres som el poder creatiu som qui podem dirigir el nostre pensament cap a la veritat som molt més que el pensar i molt més que el sentir de fet per mi un dels descobriments més brutals d'aquest món d'autodescobriment és el fet de sentis el que sentis per exemple la tristesa sentir-te a gust en la tristesa o inclús amb la por per què? perquè ve de deixes passar tot allò que hi ha la teva ment i no et creus absolutament res perquè saps que tot allò que tu estàs projectant és que és mentida és mentida i i això és una experiència brutal que jo sempre animo a que a que les persones que estan en aquest en aquesta busca en aquest procés continuïn les que no s'animin perquè és possible arribar-hi evidentment evidentment però si aquests pensaments aquestes sensacions per exemple dius vivim o convisquem amb aquesta sensació amb aquesta emoció de tristor o de no deixar-la passar sinó d'entrar i descobrir-la però clar molts cops és molt complicat perquè si et toca emocionalment perquè en fi hi ha una mala notícia que et toca emocionalment és molt complicat deslligar-te d'allò i entrar-hi també és molt complicat perquè fa mal sí però jo el que he pogut constatar i parlo des de l'experiència perquè no vull crear ni dogmes ni veritats absolutes sinó que és el meu descobriment i el que el que puc evidenciar amb les persones amb les que acompanyo i que cadascú ho vagi a descobrir per si mateix el que he constatat és que la dificultat la posa a la ment quan comença a creure un seguit de de de de de veritats o el que creu que són veritats sobre l'emoció i i aquí és interessant perquè quan t'obres a descobrir què és allò que estic pensant sobre la tristesa que sento ara mateix o quina història m'estic explicant en el meu cas puc decidir si és veritat i i per tant seguir-ho comprant o si en canvi renunciar-hi i deixar-ho passar i obrir-me a sentir el que sento perquè som humans i l'emoció ens és un gran aliat perquè ens dona moltíssima info en aquell moment sobre com estem percebent el món, que no vol dir que sigui veritat, és una percepció. Llavors m'obro a sentir aquesta emoció, sigui la que sigui, i així puc entrar a veure la pel·lícula que jo m'estic creant al cap. Però com a observador, sense creure en res. No som tot allò que pensem, ni els pensaments ens fan ser qui som. Ara portem aquestes paraules o aquest context que estem creant, Paula, a una persona que, per exemple, viu sola, que pot tenir més hores, més franges, més moments, que aquests pensaments al final només els pot compartir amb ell o amb ella, més enllà de poder trucar a algú o de veure's amb algú. Quan una persona es troba més sola i també relacionant-lo amb aquesta època que hem passat, amb aquest confinament, aquests mesos de més solitud, hi ha moltes persones que, si viuen soles, potser s'hi han trobat més. Una persona sola, com pot evitar sentir que allò és solitud? Mira, jo diria més que evitar és que s'obri a sentir la solitud. Si la sent benvinguda, doncs és una sensació i està bé que així sigui, perquè en el moment en què primer sent solitud i va acompanyat de por, t'obres a descobrir que realment la solitud es converteix en plenitud. Però només es converteix en plenitud quan t'aventures a fer front a totes aquelles emocions desagradables i a descobrir els pensaments que estàs creient sobre tu mateix. Per mi aquest, i en el meu cas, ha estat un dels màxims regals que m'he pogut donar a mi mateixa, perquè jo, precisament, l'experiència personal, abans vivia malament la solitud i, fixa't al final, vaig decidir ja fa temps de viure sola. O sigui, precisament, o sigui, parlo de mi, eh? I et feia por? O et feia ara un cert respecte? Mira, em feia tristesa, o sigui, em connectava amb la tristesa quan estava sola i, clar, arreu, dic, aviam, jo com és que estic, jo a mi mateixa, és que a més som les... Cadascú amb si mateix... És la teva millor amiga, no? Cadascú amb si mateix és la persona amb la que està 24 hores al dia, ni la teva parella, ni la teva mare, ni el teu fill, ningú. Tu amb tu mateix. Dic, aviam, Paula, com pot ser que tu estiguis experimentant això amb tu mateixa? És que no pot ser, o sigui, no pot ser. Obre-te a fer front. Jo és que sempre m'ha guiat el fet de la llibertat emocional, no? D'anar més enllà de resistències i bloquejos. I ha estat un viatge, i ara sí que puc dir que visc l'espai, abans on veia Buidor, veig plenitud, i és perquè jo em sento plena amb mi mateixa i em sento connectada i arraigada a mi. Què passa? Que això és un viatge i cadascú té el seu procés i té les seves històries que el condueixen a viure la solitud d'una manera agradable o desagradable. Però la invitació sempre és adinsa't perquè tens molt per descobrir i, sobretot, tens molt per descobrir en qui ets realment. En què és impossible que hi hagi solitud quan la naturalesa de l'ésser humà és pur amor i pur poder. O sigui, és impossible. I de veritat que afrontar i anar més enllà de resistències o emocions desagradables és dels millors regals que un mateix es pot fer. I crec que ens ho devem. Ens queden uns quatre minuts d'espai. M'ha passat volant. A mi també. La veritat. Estaria aquí 50.000 hores. Se m'ha passat pel cap també parlar de... Ja t'ho diré, perquè era Setmana Talsant al Cel. Però, doncs sí, Setmana Talsant al Cel. S'ha anat, eh? Bueno, això és que potser no m'havia de compartir. Plan B. Plan B. Sí, estàvem parlant de viure sol. Ah, mira, gràcies per dir Plan B. No sé per què m'ha vingut al cap. Avui en dia tenim una mica la malaltia del fer, no? Aquesta, l'enfermetat de l'acer, acer i acer, no? L'altre dia... Ai, Déu, sí. Veia un tuit també d'una persona que deia Ostres, ara que no tinc res a fer, no sé què fer. És brutal, sí, sí, no, absolutament. I hi havia moltes respostes a moltes persones que li deien Exacte, li deien, no faci res, simplement sigues i sent, no? Suposo que la persona que deia que no sabia què fer perquè no tenia res a fer, estava inclús angoixada. No, però és que és brutal perquè a més és el fet de creure que si no faig res, no estic fent res. I és mentida. El fet de sentir i ser és fer molt. Però ens dona la sensació que com no és cap acció amb un objecte extern... Perquè no es materialitza, potser. Sí, no, és com... No, jo preto extern... No, no, no estic fent res. Dius, bueno, sí, tu el que estàs fent és entrar en connexió amb tu mateix i descobrir-te. I què passa? Que generalment tapem cosetes amb aquest fer i... O sigui, s'activa per tapar, diguéssim, no? S'activa... No vull dir que quan vagis al gimnàs estiguis fent masses coses, no? Però quan a vegades s'activa aquest fer és perquè volem tapar alguna cosa que no volem veure, una emoció, una sensació... Sí, generalment és alguna emoció que no estem obrint-nos a experimentar i que a través del fer no ens enterem i passa ràpid i així estic més centrat en fora que dins, que alguna cosa xunga puc arribar a sentir. També sovint és per creences, creences de productivitat, d'esforç, de lluita, de sacrifici, que precisament estem traient totes aquestes estructures, per sort, i ens estem adonant que no per més fer aconseguim millors resultats o som més vàlids o som més capaços. No té res a veure, al contrari. O sigui, tot això va molt més de la mà de l'amor que podem sentir des d'on fem allò que fem que no pas del fer constant. Llavors, invitació. Com fer front al fer constant? Decidint deixar de fer per fer l'entrar en connexió amb un mateix i obrir-se a sentir. Ens queden com uns 50 segons. Crec que ens quedem a obrir a sentir i intentar deixar de fer tant per descobrir-nos això mateix. Al final, tenim moltes coses a descobrir. El món també està ple de coses per descobrir, però si comencem per nosaltres descobrirem potser més que no pas mirant el món. Paula, una abraçada molt forta. I una altra per tu. Ens veiem, xerrem. I tant. Valorem la vida. Valorem. Exacte. Una abraçada. Adéu. Adéu. .