La por com a aliada: gestionar-la, deixar de fugir i cultivar la confiança en temps de Covid

I un vespre més, som aquí amb vosaltres, seguim a ràdio d'Esvern, dos quarts de vuit en punt del vespre, un moment per obrir el micròfon a la Paula Fol, que la tenim amb nosaltres. Paula, bona tarda, bon vespre. Bon vespre, Mireia. Bon vespre, com estem? Bé, carregant, amb piles carregades. Això és bo, això és bo. És bo i necessari per aquests temps. Paula, ens tornem a trobar un dilluns a aquesta hora, dos quarts de vuit, per a alguns dels oients que ja ens han escoltat, doncs bé, ja sabran o s'imaginaran del que parlarem, no? Per a aquells que potser estan sintonitzant ara o estan escoltant el podcast també per ubicar-los una mica. Et tenim aquí, perquè ets psicòloga, coach teleològica. Teleològica, exacte. I podríem dir que acompanyes a alliberar aquest poder per ser el teu propi creador de la teva vida. La setmana passada vam parlar de la incertesa, una sensació, una emoció que crec que ens toca a tots en els temps que corren. I avui parlarem de la por, ens centrarem en la por, que també toca molt. Tu tens por? Jo tinc por molts cops. I tant. I qui digui que no, és mentida. És mentida o no la vols sentir. La por és una emoció que és, com a humans, és una de les més claus. És com molt animal, no? És que gràcies a la por nosaltres hem sobreviscut, ara som aquí, gràcies també a que hem sobreviscut aquelles personetes que estaven abans de nosaltres i han fet front a perills. Vull dir que també la por, tendim a tenir por, a la por. I la por és una emoció que és la nostra gran aliada, també. Sí? Sí. L'hem de veure així? Sí, tant. Pensa que la por, la funció que fa és super sana, ens protegeix dels perills. Ara, què passa? Que hi ha molts perills que no acaben de ser del tot reals, que són imaginaris i anem amb protecció constant quan potser no és del tot útil, no? Llavors, jo consulta treballo molt des d'aquí, anem a veure quina funció fa la por en aquests moments i si és útil que t'estigui protegint quan potser no fa falta. Ara bé, amb tot el tema que estem vivint, doncs també ens porta a protegir-nos amb les mesures adequades, etcètera, etcètera. És sa, perquè evidentment hi ha un perill real, és clar que sentim por, i tant. I no tenir por a la por, això com es gestiona? Perquè la por et ve, no? Vull dir, no dic la por a l'obscuritat, sinó en aquest cas la por a tots els enconteixements que ens poden venir, o la por que a un familiar li passi alguna cosa, que mori per la Covid, etcètera, etcètera. Com no tenir-li por a la por, perquè és una emoció que agradable no és. Vull dir, parlant en plata. Sí, i li has posat la paraula justa, perquè en quant a sensació és desagradable, és cert, i aquí hi ha moltíssimes maneres de sentir-les i cadascú té la seva experiència de sentir por. En el meu cas, més que una funció activadora, com molts, no? Com s'acostuma a pensar en relació a la por, a mi és com, a vegades, com una electricitat, alguna cosa que sents dins, molt, molt, molt, molt intens. I com perdre la por? A la por, primer reconeixent que tinc por a sentir por. El donar-se a compte és el primer pas, perquè si no som conscients d'això, no ens obrirem a sentir-la, al contrari. La rebutjarem, fugirem d'ella, o sigui, estarem fent el mateix que té tendència a fer la por, que és adeu, evasió, evasió, evasió, però alhora és el que estem fent, fugint de la por, quan és nostra la por, és una emoció que està dins nostra. Llavors, la invitació sempre és a sentir-la i relativitzar-la d'evidentment, si sents por, i què passa? Quin és el problema a l'hora de sentir por? Bé, aquí està el quit de la qüestió, que moltes vegades el que ens impedeix obrir-nos a sentir realment l'emoció és tot allò que jo estic creient sobre l'emoció. Tot allò que em pot passar si l'experimento, no? Sense saber-ho. Sense saber-ho. El que també et pot passar si entres dins aquesta emoció de la por, sense saber què et passarà, o què et pot passar, si realment dius, vinga, vaig a navegar cap a aquesta por. Exacte. És que crec tot allò que em pot passar. Llavors, la invitació sempre és a fer-nos amiga de la por, perquè si ens fem amiga, podem extreure moltíssima informació, com per exemple això, no?, de preguntar-nos de quins perills ens està informant, si són reals o no són reals, i què fem amb aquesta informació. Jo, precisament, passava per aquí, per Ràdio d'Esvern, una psicopedagoga, l'Helena, parlava d'una videoconferència que faran, si no me l'encaminar, del 5 de novembre, aquest dijous. És un tema organitzat per les ampes de diferents escoles d'aquest poble, i un dels temes que va comentar, no?, eren les conseqüències, podríem dir, d'aquesta por, és a dir, com nosaltres percebem o com sentim les conseqüències de la por, o no sé si la paraula és conseqüència, ara m'ho corregiràs, quedar-se paralitzat, fugir, no?, que també comentaves. Hi havia una tercera que ara mateix no recordo, però bàsicament m'ho enfocava en la fugida, no?, per evitar, com bé deies, passar-ho, o la paràlisi, és a dir, quan tens por, deixes l'espai creatiu que pots tenir dins el teu cap, queda paralitzat, és com si es congelés. Quan deixem que les emocions ens governin, és quan hi ha risc de que passi això. Ara bé, quan alliberem el nostre poder real, de qui som nosaltres, que és una de les funcions que faig en l'acompanyament, sempre és prendre decisió més enllà de l'emoció. És a dir, el problema no és la por, mai, mai, el tema està en enganxar-nos en ella, i fixa't que som nosaltres qui ens enganxem, en base als pensaments. Llavors, quan reconeixem que nosaltres no som l'emoció por i que l'emoció por no té el poder d'invadir-nos, invair-nos, sí, reconeixem el nostre poder que una cosa és l'emoció por i tot allò que m'està fent sentir, i l'altra cosa sóc jo, i que tinc decisió en la por. Sí, reconec aquest poder i el com sempre és en el punt en què cadascú es trobi. Si alguna persona s'ha vist o s'ha sentit paralitzat per la por, benvingut, perquè pot utilitzar aquesta experiència que he viscut en relació a la por per obrir-se i dir, ep, que jo potser no he decidit en aquest moment, sinó que he deixat que la por decidís en base a mi. Ok, doncs que comenci a partir d'aquí la búsqueda interna i el fet de trobar les pròpies respostes. D'aquesta manera és quan anem encaminant-nos cap a qui no som nosaltres i què fem davant la por, què decidim fer. És a dir, cap a qui som nosaltres, tot i que aquesta emoció forma part de... És com necessària, que dèiem al principi, gràcies a que els nostres avantpassats teníem por, desenvolupaven certs mecanismes que els han ajudat a estar aquí i nosaltres ara també ho vivim i també ens ajuden. Que no vol dir que aquesta por ens hagi de posar una cuirassa i fer de rebot de tot el que entri, sinó, com bé dius, entrar i submergir-te en què hi ha de ser d'aquesta por i què vols tu que sigui cert d'això que estàs sentint, que és el que comentaves ara. Exacte, agafar la protecció que ens ve a informar. La por sempre... Sí, és informativa. És informativa. Totes les emocions, ara, totes. Totes les emocions són com una campaneta que quan les sentim corporalment és com... Ep, aturem-nos. Venen a dir alguna cosa, en definitiva. Venen a dir alguna cosa, exacte. Són amigues, venen a informar. Això no ho sabem perquè creiem que alguna cosa passa ja només pel fet que estic sentint desagradable. És, bueno, estàs sentint desagradable, agaf. Para't i primer sent, primer sent. I no fugis perquè sàpies que un cop t'atures a sentir, pots començar a endinsar-te dins teu i experimentar que en el fons no passa res per sentir aquesta emoció, que si la deixes passar és com una campaneta, o sigui, va baixant d'intensitat a mesura que et vas obrint a sentir, a sentir, sense posar-hi gaireament. Pensa que al principi potser és més complicat. Llavors, d'aquesta manera, quan ens obrim a sentir, podem realment pensar de, ostres, quina informació m'està donant? Ara mateix estic en perill? O és una cosa imaginària que està passant? I normalment la majoria de pors són infundades en aquest moment, no? O sigui, ara estem tu i jo. Imagina't que ara ens ve la por a, ostres, la possibilitat, que algun ésser estimat, doncs, em malalteixi. És una possibilitat. Com pot haver-hi una altra possibilitat que no sigui així? Quin és el perill? Quan jo m'enganxo a creure com si fos cert que... I sí, no? Ja ho estic portant ara mateix com si fos la realitat. És com m'estic enganxant a ella. El problema no és la por a sentir que passi alguna cosa amb algun ésser estimat. No és el problema. Perquè si jo m'obris a sentir això i ho veiés com una possibilitat de pensament, diria, d'acord, ok, puc deixar anar aquest pensament perquè poden haver-hi altres possibilitats. El problema és quan crec que l'única realitat de possibilitat és aquella i la porto a anar ara. Perquè ara la realitat és que no està passant. Si tenim la gran sort i som tan afortunades de viure-ho des d'aquí, des de no tenim cap ésser estimat que ho està passant malament. Aquesta és la realitat i des d'aquí podem treballar, no des del futur. Ara, què passa? Un exercici que jo normalment utilitzo molt és aquest desenganxar-nos de l'emoció. Veure-ho com, o bé, si fos una pel·lícula que tu projectes un projector i el tens davant i comences a veure totes les imatges que et van passant, perquè a més és com un somport a tot. És molt ràpida també, la por, no? És rapidíssima. És a dir, t'accelera molt ràpid. És aquesta campana, no?, que dibuixaves una mica. Exacte, t'accelera. Puges molt ràpid. Puges, busco protecció, protecció, protecció, però si tu ets capaç d'en aquesta activació parar i dir, ostres, vale, vaig a imaginar-me tota la manera complicada, no? T'aigua, clar. Sents realistes, de dir, que si ens estan escoltant i dient, sí, jo m'hi poso, però és que no me'n surto. Clar, no és cosa de dir, vinga, ara sí, vinga, ja, me sale. No, no, no, és un entrenament. Jo sempre ho dic, nosaltres som els, hauríem de ser, i ho poso com així, entre cometes obligació, eh, entrenadors. Emocionals. Emocionals i mentals, sí, som els nostres propis entrenadors. O sigui, cadascú és, en base a la seva experiència, hi ha qui potser amb l'emoció por no li costa tant, hi ha qui potser és paralitzar més. Fantàstic, és igual. El cas és que tinguis la decisió d'aturar-te i fer aquest exercici. Llavors, si comences a veure totes les imatges que se't van passant com si fos un projector i comences a recrear-te'n, quin títol li posaria jo en aquesta pel·lícula, quin gènere tindria, no? Jo qui seria en relació totes aquestes imatges. Llavors, ostres, veig que de dir, clar, jo estic construint aquesta pel·lícula, a la meva ment, i ara està passant? Ara jo decidiria per mi, ara, en aquests moments, que aquesta pel·lícula fos la meva vida en aquests moments? Potser no. O bé, un altre exercici que és escriure, jo recomano molt, escriure en paperets la concreció de quina és la por, perquè aquesta és una altra. Sento por. Posar-ho en pareules, eh? Clar, concretem, vale. Por a què? Per exemple, posa paraula al que li tens por o al que tu t'estàs remetent, aquella por. Al que tens por. Por a que un ésser estimat malteixi. Por a que, no ho sé, pateixis tan sola. Por a que em quedi sense fond d'ingressos. Por a que... Vale, anem a concretar les pors. Anem a concretar-les, perquè quan les concretem també es redueixen. La por també és una emoció que tendeix a generalitzar-ho a saco i a veure-ho com... Uau! Perill, brutal, catàstrofe mundial. Anem a concretar. I, sí, es pot posar just davant, millor. Llavors, d'aquesta manera veus la distància entre jo i la por. Ah, vale, que està... No és que estigui fora perquè la sento jo dins meu, però sí que és una construcció mental molts cops. Llavors, d'aquesta manera és com... Ai, ah, clar, és que no sóc la por. I aquí comença també el fet de dir... Ep, doncs potser sí que és més fàcil parar en el moment que jo identifico que el que sento no sóc jo. Potser és més fàcil. Però és en la pràctica també que es va veient. I si fugim? És a dir, si et dona per fugir? Perquè, podríem dir, és la manera més fàcil d'evitar-la. Doncs fugiràs fins que hi hagi una experiència a la teva vida que et posi entre l'espai i la paret i et vingui a ensenyar que la por s'afronta. Perquè contra més fem cas al fugir, més poder li donem a la por i més li estem dient que som vulnerables i no tenim la confiança per nosaltres mateixos per generar els propis recursos. i, eh, va, anem a confiar, anem a afrontar aquesta por. Realment la por s'afronta. Generalment quan ens fa un inici d'alguna cosa, sortim una mica també del món Covid, que també anirà bé, i normalitzem la por, no? de dir, d'acord, començo una feina nova. O un inici, tenies, eh, d'una relació de parella, el que sigui, un inici. Clar, els inicis també fan por i és normal, perquè si no has viscut mai una situació, d'acord, doncs, què fas? Tens dues opcions. O bé, t'enganxes a la por i li dones bombo, llavors fugeixes, fugeixes i perpetues allò, temps, temps, temps, fins que afrontes, o bé que dius, vaig a fer-ho, tot i la por, i aquí està la valentia. No és no sentir por, és, vaig a afrontar-la. Perquè fugir és donar-li més espai, entenc, és deixar-la créixer gairebé dins teu, no? Totalment, totalment, totalment. O sigui, és contraproduent. En el moment no ho serà, perquè tu et dones la sensació que no estàs patint, evidentment, no estàs patint aquella por, no?, perquè estàs fugint, se t'activa el fe o se t'activa certes coses, però a la llarga, si no ho has atès, encara pot ser pitjor. Pitjor o el mateix, però que en algun moment haurà de sortir. Hi ha el perill que contra més tardem afrontar una por, més por ens fa, i més difícil ens resulta afrontar-la. És un gos que es va mussolant la cua tot el rato, i la por és molt cíclica en aquest sentit. Llavors, si podem ser conscients d'aquest mecanisme i aturar, sé que sento por, sent que va acompanyat d'algun pensament, que aquest és un altre, jo treballo, per una banda, des de la part emocional, per fer-nos amiga de la por i perdre la por a sentir, i per l'altra banda, en tot el món de les interpretacions, que és el que també ens enganxen a les pors, no? Llavors, si podem ser conscients de, paro, aturo en algun moment, en el que em sento confiat de, vinga, va, vaig a fer-ho tot i la por, fantàstic, perquè llavors estàs decidint per tu, i no fas que la por decideixi per tu. I aquí està el poder i el joc. I t'hi trobes molt, actualment, amb persones que acudeixen a tu, no sé si en concret, però un dels temes és, doncs això, el miedo, la por, sentir aquesta sensació que els toca massa i no saben com gestionar-ho. Vull dir, hi ha gent que t'ho demana. Hi ha persones que han de consultar i volen treballar-ho. És que, de fet, jo diria que, és que m'atreviria a dir, que en tots els processos, des de por a sentir la por, des de por a la tristesa, por a algun tipus d'inseguretats, ja siguin relacionals, de mostrar-me autèntic amb altra gent, d'obrir-me a grups socials més grans, por a vincular-me emocionalment i sentir mal. Tot acaba sent por. Però el xulo també és que, si ens aventurem a descobrir-la, després sortim superreforçats d'aquesta por. O sigui, ens porta, d'alguna manera, a la confiança. I la confiança, en el fons, fons, fons, no deixa de ser un tocar l'amor que nosaltres som. Quan confiem en els nostres recursos, i una possibilitat també és, ostres, me n'adono els meus recursos sentint por, perquè la por, si la utilitzo, potser hi ha parts de mi que necessito confiar i que no ho estic fent, vinga, vaig aventurar-me. Llavors, això cada cop ens porta més en contacte amb nosaltres, i això és amor. Llavors, quan estem escollint més amor, més confiança, no donem espai a la por. És com que hem decidit per nosaltres. I aquí està lo xulo. I suposo que quan ho veus és quan has guanyat aquesta confiança, quan et surt, i llavors ja pots mirar la por, podríem dir, cara a cara, i fer-la del tamany que caies, que no és més gran que tu. Exacte. És tenir recursos per decidir més enllà de la por. I, ojo, que la por la sentirem tota la nostra vida. I l'objectiu no és no sentir por per fer alguna cosa o per deixar de fer-la, sinó és tenir decisió. Coneixem tant, tant, tant, tant, tant, que puc sentir-me en por i no passa res. I fer-ho igual, deixar la ment en blanc, perquè conec qui soc. Però el que passa és que ara no és que tu o jo o algun pacient que et vingui o alguna persona t'ho comenti i dir, és que ara tinc una pinga de por, no? Crec que és una cosa, no sé si atrevit-me a dir, universal, almenys global, no? Sí, sí, total. És una sensació, més enllà d'agafar la Covid, la sensació és, doncs, això, com comentaves, por a perdre la feina, por a que a algú li passi, llavors és com que s'ha activat a tothom, suposo que s'ha activat d'alguna manera i no sé si això es contagia, òbviament no, no? Però el fet de parlar amb algú i sentir que ho està passant malament i que això té por a no ingressar diners i l'altra persona, x, x, x, i aquí suma les cadenes que vulguis, no? Però el ser una cosa tan genèrica, no sé si també és com la primera vegada, podríem dir que passa, no? una forma tan, tan... no homogènia, sinó a l'hora. Mira, bé, tots a l'hora, patint una, no?, vivint una sensació, una emoció... Jo porto temps bé, que aquesta experiència, el que estem vivint, ens posa de manifest què és experimentar la por en cadascú de nosaltres i que el nostre objectiu, almenys el meu, i les persones que acompanyo tracto de parlar sobre això, és, d'acord, vaig a conèixer qui és la Paula Santimpó, qui és el Pepito Santimpó, però amb l'objectiu que és una part nostra i que està bé, traiem-li utilitat, deixem de sentir por i d'aquesta manera podem fer guanyar a la llumeta, que jo dic, no? Podem fer guanyar a la confiança, podem fer guanyar a l'amor, a la valentia, però quan cadascú es responsabilitza de la seva pròpia experiència, i aquí està el tema, tots en un major o menor grau estem experimentant en algun tipus de por. Doncs està bé, evidentment, evidentment, obrim-nos. Hi ha una frase que em volia comentar, la por és més injusta que la ràbia, que la ira. És injusta en si, la por. Per què? Per nosaltres, pregunto, o poso així una mica de manifest. Jo poso en qüestió què té d'injust la por. O sigui, saps? quina és... Quina és l'injustícia, no? Quina és l'injustícia? Perquè la por, o sigui, la por sense cap pensament darrere, la por és neutra, és una emoció, que si nosaltres no li otorguem cap càrrega simbòlica, cap pensament, cap creença al costat, la por és la por. I forma part de nosaltres. O sigui, no se'ns acudiria s'acudiria dir, això de l'alegria, per exemple, de que injusta és l'alegria. No mai. Mai. Ara, que injusta és la por, per què? I què té d'injust? De fet, què té de just a la por? És que, jo aniria més a reflexionar per aquí, què té de just a la por? O sigui, quina és la part, no? Com, just a la fusta, el programa de Ràdio Sant Just dels Berns, és que precisament la part, uau, just és el perill, ens està informant, com ens està formant d'un perill, quina és la injustícia? Per mi no n'hi ha. I no hi ha edats per la por? És a dir, petits, infants, adults, grans, gent més gran, tothom la sent igual, la pateix igual i, diguéssim, li pot sortir la mateixa reacció davant la por d'aquesta paràlisi o aquesta fugida. Jo diria que d'aquí hem de tornar-nos una mica més humils i observar els petitons, que de fet un bebè, tothom, se n'adona quan sent por, busca protecció, no?, de la seva mare, del seu pare, de les figures que té en aquell moment i ni s'amaga, simplement ho mostra de forma perfecta i autèntica. Què passa? Que anem creixent i anem creant una estructura mental de tot allò que hem cregut sobre la por en base o al que hem vist o als missatges que ens han transmès o les nostres pròpies vivències i acabem tenint un lío mental que ens allunya de sentir-la i en el fons, fons, fons, la invitació és podem ser el suficientment humils com per obrir-nos a sentir aquesta por com ho fa un nadó i sense que passi res. Buscar la protecció quan sigui necessària, evidentment, perquè la por busca això. Ara, sempre i quan sigui una protecció útil en el moment present, el problema és quan es torna desadaptativa i contra més pensaments anem generant entorn la por i més anem sentint notícies i més anem veient amenaces, pors, perills, escoltar un, escoltar l'altre, tot això ens va quallant, quallant, quallant, i si no ens arribem a conèixer ens pot acabar paralitzant o bloquejant, etcètera. La invitació és no, la por és una emoció que de ser sentida seria com un nadó. La clau també radica en coneixes, autoconeixes, que és un dels teus lemes, no, també de, quan tens pacients a consulta o persones a consulta, l'autoconeixement et dona unes certes eines, no, que et fa ser capaç a gestionar el que estem parlant avui, per exemple. Total, perquè, mira, ara dient això, gràcies, perquè al final jo tinc com una baralla interna una mica, no, de quan comunico, quan divulgo, parlo, però al final tot el que parlo és una invitació que cadascú s'obri a experimentar-ho per ell mateix, perquè la meva experiència amb la por és una, la teva és una altra i la del veí del costat és una altra, vull dir, en funció del moment vital, en funció de mil coses, llavors, estem parlant sobre alguna cosa per invitar, per convidar les persones a que quan tinguin l'oportunitat de ep, campaneta, estic sentint por, que parin i sentin, que parin i sentin i vagin més enllà, però al final és l'autoconeixement el que també ens permet no quedar-nos instal·lats en aquella por i veure-la com una emoció més, cadascú ho hem d'experimentar, el que sí, que si algú té alguna dificultat en concret i es veu com que necessita ajuda, eh, tornem a la humilitat, no, vaig a demanar un acompanyament, va bé, o sigui, nosaltres els psicòlegs, els coachs som els primers que hem demanat i que quan ho necessitem recorrem perquè sabem que aquesta és la manera també de poder ajudar els altres, ajudant-nos a nosaltres mateixos, doncs, som humans. Ara que ha estat aquest tema, és cert que els psicòlegs, coachs, o sigui, aneu o consulteu sovint en fi, ajuda d'altres professionals també, per tu poder donar també l'ajuda a les persones que t'ho vén a demanar. Jo no sé els altres perquè també hi ha qui viu la professió d'una manera o una altra, a mi m'agrada i jo crec, o sigui, visc en coherència amb que la meva professió no deixa de ser un autoconeixement i un viatge que em durà tota la vida. Per mi la màgia és això, no és de resoldre res sinó d'entrar dins nostre i conèixer l'essència. Llavors, jo, en el meu cas, sí, perquè per mi això és entrar en coherència amb mi. Ens queden tres minuts només, Paula, ha anat volant el temps com el passat dilluns. No sé si volies afegir alguna cosa per acabar o alguna frase motivadora. Mira, jo, el que sí que... Mira, és que de fet he portat un llibre de Luis Hai, és una dona que m'encanta, és una oradora i el llibre es diu El poder de l'espejo i precisament hi ha un capítol que parla de la por i que ens va dir que el problema no és la por sinó com ens aferrem a ell i hi ha una eina que jo utilitzo molt a consulta que ho podem utilitzar cada cop que sentim por. Li podem dir alguna cosa a la por. Llavors, ella el que diu és primer quina és la por. Identifica-la i posa-la com en una noteta adhesiva enfronteu i mira-la. Llavors, reconeix la por i diga-li Sé que la teva intenció és protegir-me Valoro que vulguis ajudar-me Gràcies i ara et deixo marxar T'allibero i estic en protecció llavors és sentir aquestes paraules de Deboi i la força que es va experimentant llavors és després agafar la nota adhesiva trencar-la i tirar-la a la paperera i això ve a convidar-nos a no aferrar-nos a la por sinó sentir-la i donar-li gràcies estem acostumats a donar-li el rebuig o el marxar no, donem-li gràcies però diem-li que no la comprem De moment a tu sí que et donem les gràcies Paula per haver portat avui de nou una emoció aquí amb nosaltres que hem convidat a seure'ns la por el pròxim dilluns o un dilluns vinent parlarem d'una altra de les emocions que potser avui en dia també ens costen més d'acceptar d'entendre i de gestionar i de la teva mà doncs intentarem fer de la millor manera convidant-nos a seure igual que fem que fem amb tu aquí que vagi bé genial moltes gràcies Mireia adeu aprofito per dir que si algú té alguna consulta alguna suggerència el que sigui que em poden trobar a les xarxes socials sobretot a l'instagram que és arroba coach paulafolc o bé que m'escriuin al mail que és hola amac arroba paulafolc punt com ja està ja em callo ja saben on trobar paula que vagi molt bé igualment gràcies adeu gràcies