La tristesa: entendre-la, normalitzar-la i acompanyar-la (en temps de COVID)

Música Doncs bé, dos quarts de vuit del vespre, crec que si ja ens heu escoltat algun altre dia en aquesta franja horària dels dilluns, sabreu que seguim aquí amb vosaltres, que jo sóc la Mireia i que també tenim la Paula Folk. Paula, bona tarda. Bona tarda, Mireia. Bona tarda, com estem? Molt bé, molt bé. Sí, sí. Preparats per xerrar una tarda més d'emocions. Amb moltes ganes. Emocions en temps de Covid i no tant en temps de Covid, però vaja, que ara potser més que mai, no?, estan més palpables o més presents. Sí, almenys és l'oportunitat també per averiguar què és el que estem sentint-hi en aquesta època, Flora. Hem parlat en altres capítols, podríem dir, d'aquest espai. Hem parlat de la por, hem parlat de la incertesa. També animo aquests oients que vulguin recuperar aquests espais que ho poden fer al web de ràdio d'Esvern. Parlem avui, però, de la tristesa. És el protagonista. L'hem convidat també, no?, a seure amb nosaltres gairebé. Mira, i m'encanta que li donis la benvinguda, perquè és una de les eines més potents que podem decidir per nosaltres, donar la benvinguda a la tristesa quan l'estiguem sentint. Parlem, si vols, o si et sembla, de, diguéssim, un inici bàsic de parlar, per explicar, diguéssim, què és aquesta emoció, una de les bàsiques, no?, la tristesa, per entendre exactament què és. Tothom s'imagina la tristesa com plorar o passar un mal moment, però exactament què vol dir la tristesa, què és. Exacte. Normalment s'associa a la tristesa, com dius, estar malament o passar un mal moment, no té res a veure amb això. La tristesa és de les emocions més jutjades i pobreta. I és una emoció que forma part de la nostra naturalesa com a éssers humans i apareix quan estem pensant sobre una possible pèrdua o bé quan l'estem vivint. I vull fer aquesta diferència perquè no sempre quan ens trobem en una pèrdua d'un ésser estimat o d'una ruptura o d'un canvi en procés evolutiu que implica una pèrdua podem sentir tristesa, sinó també el nostre imaginari pot, com si diguéssim, pensar possibles escenaris de pèrdua. Llavors també se'ns activa la tristesa. És a dir, és una emoció que apareix quan el que estem pensant, sigui real o imaginari, està vinculat a una pèrdua. I per què sempre la tristesa, ara em ve al cap, la pel·lícula d'Inside Out, del revés, no? Que surten les emocions, és aquella blava, petitona, que tot el dia està convencida, que sempre, doncs bé, no? És l'alegria de la huerta. Fer l'alegria és la de color verd, no? Perdona, la groga, exacte. I el que intenten totes les altres emocions, inclús la ira, no?, que potser no és la que podria ajudar més a la tristesa, és animar-la. És a dir, davant d'una persona que veus trista o trist, sempre el primer recurs que et ve no és animar-la, és a dir, treure-la o sortir d'allà. d'allà, però parlem de quan estem allà, també, és a dir, no és re dolent, no?, sentir la tristesa, és més, s'ha de sentir. S'ha de sentir i s'ha de deixar de jutjar. És a dir, sovint m'ho trobo amb consulta que és de les emocions més estigmatitzades, perquè l'acompanyem de pensament, d'una etiqueta o d'una creença de com hem après a sentir la tristesa a casa, de típics missatges de no ploris, o vinga, va, estigues content, o no passa res, o no estiguis trist, home, va, qualsevol pensament o qualsevol etiqueta associat a l'emoció o tristesa ens porta a una mala gestió emocional, llavors el que fem és tapar-la o amagar-la o evadir-la, i això encara el que fa és cronificar-la més. Aleshores, des d'aquí, envio el missatge que quan veiem algú que està trist, quedem-nos allà, validem-li molt l'emoció i simplement recolzem-lo, o sigui, fem-li saber que estem allà, que podem consolar-lo. Ara amb abraçada no, i amb tacte potser millor que tampoc, però sí que la presència es nota i és l'únic que necessitem, o que necessita la persona que se sent trist. En cap cas, vinga, va, anima't, perquè llavors el que estàs fent és, ostres, vinga, aquesta emoció no, que no és bona, o que no pots estar malament, vinga, rapidet a per una altra. I això passa molt, per exemple, amb pares, cap als fills, o bé amb amics, no?, en l'àmbit tan social com familiar es veu moltíssim. I què passa? Que el que em trobo consulta és una gestió emocional molt sovint, i en avançada d'edat, ara, per exemple, per tot el cas d'una dona, que, bueno, que té un familiar molt greu, i l'he acompanyat a normalitzar aquesta emoció i a expressar-la com una emoció més, com també l'alegria. I és el que hem de fer, perquè, si no, l'estem estigmatitzant. I és com si, com si diguéssim, l'alegria sí, que mola, però la tristesa no. Home, sí, això és veritat, no? I per què? És que en aquest... Una cosa és que com se sent, que evidentment se sent més desagradable en el cos, té una energia més baixa, ens porta a no portar un ritme tan frenètic, a parar més i té una utilitat. Ens convida a aturar-nos, a analitzar-nos, a connectar amb una intimitat, a empatitzar amb altres també, a fer com un procés més introspectiu, més de cura per recomposar-nos. Ara, l'alegria, evidentment, se sent més agradable, però això no vol dir que moli més o que sigui més bona, perquè les dues tenen la seva utilitat. L'alegria, per exemple, serveix molt quan tenim un guany a la nostra vida, ens serveix l'alegria per compartir-la, i la tristesa, quan vivim una pèrdua, per consolar-nos, per recomposar-nos... Les dues són útils, el que passa que se sent diferent en el cos, però això no vol dir que moli més una o l'altra. I no jutja el que sents en aquell moment, és una de les claus, potser, més enllà de posar-te a fer coses per avadir, per ajudar-te a no jutjar allò que t'està passant, és a dir, aquella tristesa, aquella pena que t'està aflorant. I tant, és estic trist, estic trista, i no passa res, i és una emoció, com l'alegria, com la por, com la ràbia, i potser sí, acompanyada a la ment, de, ostres, com és que m'estic sentint trist o trista, estic connectant amb alguna pèrdua ara mateix, i llavors ja porta una anàlisi. No obstant, la invitació, des d'aquí, és primer a sentir l'emoció, a aprendre a humanitzar-la, i amb honestedat obrir-nos a ella, per descobrir també qui som nosaltres amb aquesta emoció, i sortir de la ment, sortir de les creences, sortir de tot allò que hem rebut de condicionants sobre aquesta emoció. La sentim i punt, i està bé. No fa massa llegia que l'OMS, l'Organització Mundial de la Salut, posava una nova etiqueta, podríem dir, per aglomerar o per agrupar diferents sensacions, emocions, sentiments, etcètera, que moltes de les persones que acudeixen a consulta, ja sigui terapeuta, psicòleg o psiquiatra inclús, reuneixen, no?, a l'hora de posar sobre la taula o al damunt, de passar tot això, no?, i l'OMS li va definir, li va posar el nom de fatiga pandèmica, i és que dins d'aquest sac, no?, hi ha aquesta apatia, hi ha cansament, hi ha també la incertesa que l'hem tractat aquí, no?, hi ha la por, hi ha diferents, i també hi ha la tristesa, perquè no només, com bé deies, podem sentir potser la tristesa per una pèrdua, sinó per una pèrdua no física, com pot ser, per exemple, ara, de certes llibertats, que se'ns han, ara mateix, pres, i no per una decisió autoritària, sinó per una decisió sanitària, no?, i entenc que això també és una tristesa treballable. Evidentment, sí, i molt vàlida de... O el trobar a faltar? Ostres, trobo a faltar l'unir-me amb els meus amics, en aquesta llibertat, el poder, no sé què, evidentment, en aquest trobar a faltar implica certa pèrdua, i és l'emoció tristesa, llavors, per això, si en algun moment podem sentir, ui, estic connectant amb aquesta emoció, benvingut, sí, evidentment és que estem en un moment en què les emocions aniran i vindran, i és aquesta ciclicitat molt pròpia de les emocions, i simplement hem d'aprendre a descobrir-nos en elles i saber que nosaltres tenim una capacitat de decisió, és a dir, no som les emocions i no hi ha el perill de quedar-nos allà, nosaltres som qui permetem entrar en l'emoció i sabem que un cop hi entrem, que té una utilitat, per exemple, la tristesa, el que ens és útil és com per recomposar-nos, per establir vincles, per parar, un cop som conscients d'aquesta utilitat i hem entrat, és confiem en que l'emoció per si sola va reduint la intensitat, no dura per sempre, que aquesta també és una de les pors. Clar, és com que cap estat d'aquests que estem comentant, cap emoció és eterna, no podem viure sempre feliços, sempre amb por, sempre amb ràbia, sempre, és a dir, humanament, suposo que biològicament no és possible que el cos estigui sempre en un d'aquests estats, tot i que si algú ens està escoltant i pensa, home, jo voldria estar sempre feliç, potser tampoc no seria sa. No, perquè com valoraríem també el que volem a la nostra vida? Això ens ho permet molt la tristesa perquè ens para, en canvi l'alegria ens acciona, llavors, clar, vull dir, químicament el que estem sentint en el cos és totalment diferent. Llavors ens dona la benvinguda, la tristesa a dir, atent, para i valora, i potser a partir d'aquí pots començar. I està bé, i està molt bé, i hem d'aprendre a relativitzar-la, a normalitzar-la i que ens és útil, sobretot, això. Però quina és una de les primeres barreres amb la qual es troba, potser, pacients o, sí, clients o persones que vinguin a la teva consulta? Quina és la primera barrera amb la que es troben quan o volen parlar de tristesa o no saben que volen parlar de tristesa però la tenen i tu potser pots percebre-ho com a psicòloga i persona que estàs treballant amb les seves emocions? Primera barrera, jo diria que la primera, primera és no ser conscient que estic creient a algú sobre aquesta emoció que m'està impedint obrir-me a sentir-la. Com, per exemple, no vull sentir la tristesa, no vull estar malament, la tristesa és ser dèbil, això m'ho trobo moltíssim, no vull que em vegin així, és a dir, és tot un seguit de creences que van acompanyades de la tristesa és la gran repudiada, pobreta, no? Per una banda, això, llavors, què passa? Que nosaltres, evidentment, ja li estem posant a través de la ment aquesta resistència sense ser conscients i això què fa? Que ens impedeix que connectem amb el nostre cos i la podem sentir amb llibertat. Llavors, també em trobo que, o sigui, segurament, sí, m'he acompanyat sent el segon pas de resistència a sentir-la, és que en el cos hi ha un bloqueig de la tristesa. Físic? Sí, perquè d'alguna manera és com, ala, però si la ment m'està dient que no és bona o no vull, evidentment, ja tapo i estableixo un fre. Llavors, des de l'acompanyament, jo sempre convido a sentir-la, a naturalitzar-la, està bé, està bé i és natural i a partir d'aquest acompanyament més un treball de respiració de l'emoció perquè aquesta és una altra, normalment el que es fa és aguantar molt, apretar les dents, deixar de respirar, tot això són senyals que no ens estem permetent aquesta emoció. Llavors, és a través de la respiració i a través del que la persona creu sobre la tristesa comencem a encaminar-nos cap a donem la benvinguda i donem el permís per sentir-la. I com pot repercutir això en el cos? És a dir, que el cos ho pensi, és a dir, que el cos ho senti però el cap no ho vulgui processar, que no vulgui obrir les comportes aquestes que estàs comentant? Un bloqueig molt gran que, per exemple, el plor no s'expressa o, per exemple, te'n vas a l'emoció ràbia que és la que sí que em permeto i llavors acciono des de la ràbia però en el fons és que no m'estic permetent la tristesa i, clar, en el fons això és com un tap emocional que acaba petant o que s'acaba cronificant i que a llarg pla es pot portar problemes. Aleshores, donant la benvinguda en aquesta emoció i també ho dic perquè els oients no s'espantin de un cop l'estic sentint què, hi ha la invitació a no enganxar-se en ella que després també és una de les cosetes que em trobo que un cop ah, vale, ja m'he familiaritzat amb l'emoció pots sentir gust, inclús? Ara, és com, en certa manera, un entre no un gust del tot sinó acompanyat de cert ai, no? Ara ja m'he obert a ella vinga, m'hi queda un ratet que, jolín, que, ai, és que estic perdent tal llavors, aquí convido molt a no enganxar-se en l'emoció i a saber què fer per dir, bueno, ok, he donat l'espai emocional, he plorat si ho necessito, he buscat consol per a que m'ajudi en aquests moments, però la vida continua, no em moro aquí, perquè aquesta és una altra, el quedar-se amb creences de, és que si sento molt la tristesa o cauré en una depressió o em moriré, llavors és com, no, no, res d'això, la vida continua, estàs trist, donant permís, però aixecat i continua, ja està. Avui precisament llegia una de les frases d'una autora que a mi personalment m'agrada molt que es diu Maggie O'Farrell, una escriptora, que li han passat infinitat de coses a la seva vida, entre altres, malalties seves o les seves filles, violació, és una, realmente una biografia molt espectacular la seva vida. I tot i això deia, no deixes mai res enrere, sinó que sempre ho portes a dins i suposo que la tristesa, entre d'altres, no és que un cop la passis ja està fora, és a dir, sempre formarà part de tu, potser que en aquell moment de la vida t'ha passat aquelles circumstàncies, has tocat molt profundament potser la tristesa i això t'ha canviat i això t'ha canviat d'alguna manera o no, tant és, però ho has passat allò, llavors no és una pàgina que gires el full i segueixes a escriure una altra sinó que allò ja ha format part del teu llibre de la vida. Aquí depèn del que parlem, si és d'un episodi o traumàtic o important que evidentment que ens canvia, aleshores sí que potser no connectem amb el dolor de llavors per exemple una pèrdua d'una persona molt molt propera evidentment queda un buit a dins que no s'ha d'intentar omplir perquè el buit hi serà. Ara potser sí que al recordar aquesta persona no connectarem amb el dolor o bé si et passa alguna cosa ho recordaràs i potser t'emocionaràs però no serà acompanyat d'aquella càrrega important. Ara bé, si parlem d'un estat emocional de tristesa simplement sí que passa inclús això et serveix com per dir gràcies i ara connecto amb el guany i exemples molt molt banals molt banals però per contextualitzar o per exemplificar el que m'estic referint és per exemple una situació de canvi vital important o de moviment de casa alguna cosa que digués ostres un cicle un abans i un després l'abans i després implica tant pèrdua com guany i és important validar les dues coses evidentment sents la tristesa i no vol dir que t'acompanyaràs sempre però el recordar pot ser que hi hagi certa melanconia i també connectaràs amb el guany amb el guany d'aquell moment per exemple quan has viscut en algun lloc especial de dir ara ja és moment de tornar a casa o de refer la meva vida d'alguna manera i veig que la meva vida continua i estic molt contenta per aquest nou inici no obstant recordo el passat ara no m'hi quedo enganxat i si el vincle posem-nos a qüestionar aquesta tristesa si el vincle amb aquest record només et transporta a través de la tristesa vol dir que no s'ha acabat de treballar o no s'ha acabat de ubicar gestionar no sé quina seria la paraula sí sempre la pregunta que jo faig és com et sents i fins a quin punt t'està limitant aquest sentir si és una intensitat forta doncs potser sí cal revisar-ho si és una emoció que a més ja es percep si és ostres mira ploro perquè m'estic emocionant però connecto amb l'agraïment del que va ser aquella persona o d'aquell moment de la meva vida doncs és inclús bonic ara quan ja el sentiment es fa desagradable és l'emoció que fa com de campaneta de vis que hi ha alguna cosa que no s'ha sanat potser i que toca revisar i la tristesa actual és a dir ubiquem-nos una mica doncs bé ara no no cal que ens ubiquem perquè ja hi som però en tema Covid aquestes morts que malauradament gairebé no es poden ni acomiadar ni física ni en tacte em refereixo ni tan sols a vegades ser ni en persona molts cops i ho estem veient també en els mitjans de comunicació les persones que moren a les UCIs no tenen cap familiar a prop gairebé una videotrucada és el que més a prop poden sentir que tenen les persones al costat llavors això és un altre tipus de tristesa tant la persona que marxa com per la persona que també s'està acomiadant si també pot fer-ho d'alguna manera absolutament mira precisament he acabat procés ja però la vaig acompanyar des d'abril-maig d'una dona d'uns 50 llargs que bueno va morir la seva mare precisament d'una residència va entrar directament a l'UCI ja va morir ella per sort es va poder despedir no obstant li va quedar molta culpa d'aquella decisió no de ostres la vam portar a la residència i a partir d'aquí tot va anar molt ràpid i l'acompanyament que vaig fer és del dol d'acceptació etc què passa que en el seu cas sí que es va poder despedir malauradament hi ha moltíssimes persones que no llavors què pot servir evidentment el buit de no em vaig despedir i quedarà però hi ha tècniques molt potents per quedar-se més en pau que és a través de cartes d'expressar molt tot allò que m'he quedat per dir que diria jo utilitzo molt l'expressió a través de cartes perquè d'alguna manera és com internament sí tenim el poder de de refer-nos i quedar-nos en pau amb nosaltres mateixos tot i que la realitat no hagi viscut X situació cartes cap a la persona que ha marxat entenc per exemple sí o cap a mi mateixa sí sí sí i parlem del plor el famoso llanto no també dèiem a l'inici no que quan algú està trist doncs la millor o la primera reacció que té tothom és vinga animat vinga somriu vinga t'animo no es busca animar aquella persona no s'evita suposo en certa manera veure que algú està plorant ja no sé si a vegades és per no patir la pròpia persona que l'està veient per no patir o simplement perquè plorar socialment culturalment no és una emoció no és una no és una situació en la qual estiguem massa acostumats més enllà de veure catastrofes o desastres llavors realment veure la gent plorar sí s'uneixen aquestes dues línies la de sant cultural de tot sí de la familiaritat amb l'emoció i per altra banda les persones són reflexes de nosaltres mateixos aleshores quan veiem una persona que està connectant amb aquella emoció sense ser conscient molts cops ens activa ens activa el que nosaltres portem dins i és una gran oportunitat per descobrir-nos i conèixer-nos i evolucionar llavors què passa que molt sovint quan veiem algú plorar i nosaltres tractem de fer-lo sortir d'allà què projecta doncs és com jo que no m'estic obrint què diu de la meva tristesa què diu de tot allò que jo no he plorat a la meva vida i que és el que estic creient que em porta a salvar aquell aquella emoció quan quan és molt natural i és és un és una introspecció molt interessant perquè en comptes de pretendre fer alguna cosa cap a fora la mirada és cap a dins de què m'està passant a mi amb això que estic vivint ara amb aquest plor que jo no no estic sustentant a dins t'has trobat mai amb una persona que realment no podia plorar és a dir el que entenem com que et plorin els ulls el llagrimal que s'obri el llagrimal i de molta impotència és que no puc plorar i sento cap bull o persones també que ho perceben en el reflex dels altres de dir és que no sé què fer quan veig algú plorar llavors bueno és interessant perquè comença la búsqueda és a dir jo per exemple l'emoció tristesa és la que més dificultats m'ha portat a la meva vida perquè em resistia molt pel que diem creences i tal i ha estat gràcies és el meu procés d'obrir-me a ella i confiar en que jo em sabré portar a través de l'emoció i que no em passarà res quan he pogut i de veritat jo ara visc en una intimitat aquesta emoció que sé que cap altra em dona i li dono les mil gràcies perquè em permet obrir-me els inicis i els nous cicles d'una manera que no seria possible sense sentir aquesta emoció forma part de la vida els inicis i els finals tot és ciclicitat llavors jo convido des d'aquí cadascú que explori com em porto jo amb aquesta emoció fins a quin punt estic disposat a sentir-la sense voler que marxi llavors si la resposta és si estic disposat és genial que bé si no és ok doncs què és tot allò que creus sobre l'emoció o quins missatges has après a casa que t'impedeixen obrir-te amb disposició a sentir aquesta emoció llavors a partir d'aquí pot començar el treballet és una és una de les emocions que potser més ajuda o més facilita centrar el treball en tu és a dir no sé si la por o la ràbia potser no et fan estar tan centrat en tu en canvi la tristesa podríem dir és de les més no sé si tampoc la paraula seria introspectiva sinó la que a més et permet doncs això posar el foc directament dins la sofa la tràquia dins aquest punt que a tothom potser li dol quan està trist que interessant aquesta perspectiva i mai m'havia qüestionat això sí que és cert que per l'experiència que tinc a nivell personal i perquè veig que en acompanyament la tristesa és d'aquelles que ens convida a parar i posar-nos posar la mirada dins nostra no és la intimitat pura no obstant cada emoció és una oportunitat per posar la mirada dins el que passa que doncs potser no té aquest com aquesta sensació de cohesió com la tristesa permet a cadascun si mateix perquè la ràbia té una energia més fora la por és una tendència més evitativa però d'alguna manera també totes ens conviden a posar la mirada dins i entrar amb nosaltres i prestar atenció a què és allò que se m'està movent pot ser que l'empatia també jugui un punt important en aquesta emoció és a dir sentint potser tristesa pots deixar potser que pots obrir-te potser una mica més a que els altres puguin participar també d'aquesta situació és a dir no tant perquè t'ajudin sinó per poder-te obrir i potser el fet de fer mirall del que a tu t'està passant de rebut potser l'altra persona també pot ser partícep d'aquesta situació precisament és una de les utilitats de la tristesa ens permet connectar amb els altres i empatitzar més aleshores quantes vegades ens ha passat que quan estem tristos i estem al costat d'una persona que ens acompanya i ens permet ser en aquell moment tal com ens estem sentint és com oh que bé puc descansar puc ser sento a casa aleshores aquest empatitzar amb l'emoció que no vol dir com transportar transportar-nos en la mateixa emoció sinó simplement acompanyada estigues trist clar que sí és normal ja passarà quan hagi de passar és una manera brutalment bona d'acompanyar i a més a més a través de l'empatia també quan algú està trist doncs poder-ho manifestar inclús empatitzar amb nosaltres és doble és cap als altres i cap a nosaltres jo crec que el que està clar i hem parlat de la por de la incertesa avui també de la tristesa és que expressar emocions bàsicament ens ajuda no només a superar-les sinó també a convertir-les en les nostres pròpies fortaleses i a poder doncs això com dèiem al principi seure amb elles poder dialogar i no tenir por aquestes situacions que com bé deies no duran eternament aquestes emocions exacte i permet-me afegir que quan decidim entrar dins l'emoció i donar-li la benvinguda és una oportunitat genial per connectar realment amb la nostra la naturalesa de ser que és aquest poder de decidir més enllà del que sento i més enllà del que penso i és brutal perquè aleshores amb aquest treball deixes de tenir por a sentir perquè saps que sentis el que sentis estaràs bé i t'acompanyaràs a través dels teus recursos del teu poder i tu ets més enllà del que sents i del que penses crec que ens quedem avui Paula amb tot allò tot allò bo tot allò que no ens han explicat potser mai sobre la tristesa avui sí que ens ho has explicat i també té la seva part positiva hem de dir tampoc no volem que ningú se'n tristessi parlant o escoltant el que estem comentant i el que ens explica sobre la tristesa i un dilluns més espero que les persones que ens han escoltat doncs que hagin après per acabar Paula recorda'ns on trobar-te també si hi ha algú que d'alguna manera es vol ficar en contacte amb tu mira on soc bastant activa és a l'Instagram que és arroba coach paulafolk amb c h final el meu mail si no és hola amac arroba paulafolk ai sempre em lio mira jo no sé si puc dir hola paulafolk punt com exacte és que l'últim programa em va passar exactament el mateix si no a través del meu web que és www.paulafolk punt com allà ja ja em veuran però bueno que es poden posar en contacte amb mi si tenen alguna pregunta dubte necessitat a través o bé de l'Instagram un missatget o bé a través del mail i em trobaran i saben també que poden anar a trobar els podcasts a radiodesvern.com a l'apartat magazins a la plaça Mireia Tutica d'aquí poc tindrem novetats a Spotify ah molt bé sí sí quina notícia crec que podrem explicar el proper dilluns ok et sembla no sé si podré venir el proper dilluns d'aquí dos d'aquí dos quinzenats sí és veritat s'estan anant així eh sí sí ja exacte ho comentem bones notícies d'aquí dues setmanes que vagi bé Paula gràcies igualment gràcies a tu Mireia the first time that you touched me all the wonders ever cease blessed be the mystery of love Lord, I no longer believe drowned in living waters cursed by the love that I receive from my brother from my brother